La intimitat

La intimitat

Va trobar el feix de cartes mentre endreçava el despatx del seu marit difunt. Hi havia una Raquel, una Lola, una Olívia. Un raig de sol es filtrava a través dels porticons i, com un focus, il·luminava una dansa de volves de pols.

Amb les cartes en una mà, va haver de repenjar-se a la taula perquè li rodava el cap i els ulls se li entelaven. O no, no va fer això: es va escarxofar en una butaca de la sala d’estar i, plena de curiositat, va disposar-se a llegir les cartes. ¿O potser va encaminar-se cap a la cuina per llençar els sobres a les escombraries, sense ni tan sols obrir-los? (Quin interès podien tenir ara les paraules d’una Íngrid, d’una Renata o d’una Ruth?) O, encara millor, per fer-ho més teatral, posem que va encendre un llumí i va cremar el feix a la llar de foc. Qui sap.

En realitat, estem especulant. No sabem què en va fer la dona, d’aquelles cartes que mai no hauria d’haver trobat. Ni ho volem saber. És lamentable aquesta complaença malaltissa a furgar les misèries dels altres. Deixem que tot quedi entre la vídua i el finat. Posats a triar, a nosaltres ens atreia més aquell raig de sol que entrava per la finestra amb la promesa d’un dia esplèndid.

Jordi Masó Rahola Granollers (Barcelona)