Vida

Vida

L’home empassega. El patac del front contra la pedra li fa perdre la consciència.

I llavors la pedra comença a sentir. Primer: el regalim d’un suc espès que s’escola d’això que li ha caigut a sobre, d’això que l’ha fet néixer. Després: el pessigolleig de les formigues que viuen sota seu, i el cargol adherit en un clot de l’obaga. Els sentits, acabats d’estrenar, s’afinen. La pedra ja nota el propi pes, i la calor del juliol, i els diversos minerals que la componen, i les contradiccions internes que li causen, i els dubtes sobre l’origen, i la magnitud de les eres geològiques, i el despietat pas del temps, i el misteri de l’existència.

I no gaire res més, perquè l’home comença a bellugar-se. Sembla que tot torna a lloc. Un últim pensament creua la pedra anciana i moribunda: “Al final era això: un breu temps de consciència, per tornar a ser pedra. Tampoc n’hi ha per tant!”

Pere Saballs Busqués Cruïlles (Girona)