Talps

Talps

Després de la catàstrofe la superfície terrestre quedà inhabitable, com a mínim pel que fa als humans, pels següents mil o dos mil anys. Els únics supervivents foren aquells afortunats que es pogueren resguardar en algun dels refugis subterranis que comptaven amb mecanismes per abastir-se d’aire pur, aigua potable i algun tipus d’aliment. Mai més veurien la llum del sol. Però, com una espora que resta a l’aguait, els seus descendents pujarien algun dia a la superfície per dominar el planeta de nou.

Aquesta història me l’explicaven els meus pares quan jo era petit. No sé què n’hi ha de veritat o mentida. Vaig néixer al refugi, de la mateixa manera que ho havien fet ells i tots aquells de qui encara en recordem el nom. Hi ha qui es creu la història de cap a peus. D’altres diuen que és un mite, que els humans sempre hem viscut sota terra. Alguns afirmen que és una conspiració, que som esclaus dels que viuen a la superfície, perquè ningú voldria fer la nostra feina subterrània si pogués escollir. Comprovar-ho seria tan fàcil com anar fins a l’última escotilla i obrir-la. Però t’hi has d’atrevir, i assumir-ne les conseqüències. Així que, de moment, m’esperaré. Potser més endavant.

Lluís Planellas Giné Barcelona