Gorg

Gorg

En les hores de més calor la gent cerca la frescor de l’aigua en aquesta zona del riu on el corrent s’aquieta. Els més porucs hi entren a poc a poc. Albiro primer els peus a la riba, després els panxells de las cames, les cuixes i finalment tot el cos. Com un àpat saborós que em servissin plat a plat. Fan de bon mossegar, perquè els veig venir de lluny i els enxampo abans no comencin a nedar.

En canvi, els que es tiren de cop al gorg són de mal arreplegar. Sobretot els joves, que es mouen amb rapidesa. Cal estar atenta i aprofitar l’oportunitat quan passen a prop. A no ser que es banyin en parella. En aquest cas solen quedar-se quiets, s’envolten amb les cames i tinc tot el temps del món per triar el millor lloc per queixalar i succionar, ara l’un, ara l’altra.

El cos d’avui ha aparegut de sobte. S’ha llençat vora meu i s’ha deixat caure fins al fons seguint el moviment de vaivé de l’aigua. Llavors s’ha quedat allà baix com si no necessités pujar a respirar. Ben curiós. M’he enfonsat i m’hi he arrapat, però en xuclar no n’he tret ni una gota de sang. No m’hi havia trobat mai. Potser la resposta es troba en la soga que duu al peu, lligada a una gran pedra en l’altre extrem.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona)