Retrobades

Retrobades

Quan el trobà li sobrevingueren aquells vint anys plens de força, assemblees i poesia. La professora els havia presentat i havien d’estar predestinats a un amor perenne i revelador. La realitat, però, sempre ruda i buida de sensacionalismes, els condemnà a una fredor d’aquelles suportables. Potser per això havia pogut seguir tot i saber de la seva existència. N’havia conegut d’altres que van saber col·locar-se allà on passen les coses. Però veure’l li portà el record d’aquell temps en el que no pesaven les rutines i l’emocionaven les primaveres. Se’l mirà detingudament i pensà que li havia provat bé el pas del temps. Diria, fins i tot, que li havia donat un aire de solemnitat i repòs que el feia de bon maridar. A ell, en canvi, els anys no sempre se li havien posat a lloc i el que no penjava d’una banda en mancava de l’altre. Aquell vespre fred de gener se li havia colat als ossos i pensà que potser –i perquè no– res passa per casualitat. Va decidir seure amb ell i descobrir-lo sense la urgència d’aquells anys ni les recances dels actuals. Passà els dits entre les seves pàgines que conservaven, encara, l’olor d’aquella taca de cafè i s’endinsà en totes les seves paraules.

Raquel Diaz Gonzalez Barcelona