VII MICROCONCURS CATALÀ by Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès

VII MICROCONCURS

LA MICROBIBLIOTECA

VII MICROCONCURS LA MICROBIBLIOTECA

LA MICROBIBLIOTECA

VI MICROCONCURSO

Organitza i edita:

Amb la colÂˇlaboraciĂł de:

VII MICROCONCURS LA MICROBIBLIOTECA

VII Microconcurs La Microbiblioteca © dels textos, els seus autors i autores © de la presentació, Sílvia Fuster Alay © 2018 Biblioteca Esteve Paluzie Disseny i maquetació: Eivissa & Associats SCCL Edició a cura d’A. Guri Està permesa la reproducció parcial d’aquesta obra sempre i quan sigui sense ànim de lucre i no compti amb la negativa expressa dels autors i autores dels textos. D.L. B-26.814-2012 Imprès a Eivissa & Associats SCCL Colònia Güell, Santa Coloma de Cervelló

www.lamicrobiblioteca.com

MICRORELATS CATEGORIA EN CATALÃ&#x20AC;

ÍNDEX PRESENTACIÓ.................................................................................................................13 CONVOCATÒRIA D’OCTUBRE

El secret de l’àvia..........................................................................................................19 Lex mundi ...................................................................................................................20 El desig .......................................................................................................................21 Segrest a l’oli................................................................................................................22

CONVOCATÒRIA DE NOVEMBRE

Actitud en acció...........................................................................................................27 Dualitat .......................................................................................................................28 Bombolla de sabó ........................................................................................................29 Trinxeres i llambrics ....................................................................................................30

CONVOCATÒRIA DE DESEMBRE

Mal despertar .............................................................................................................. 35 Pels vilatans .................................................................................................................36 Gegant.........................................................................................................................37

CONVOCATÒRIA DE GENER

Mentides .....................................................................................................................41 Mirada fixa ..................................................................................................................42 La visita .......................................................................................................................43 Últimes paraules ..........................................................................................................44

CONVOCATÒRIA DE FEBRER

Darrera guspira ............................................................................................................49 Retorn .........................................................................................................................50 I coses que t’amago ......................................................................................................51 Lletraferits ...................................................................................................................52 Salvació .......................................................................................................................53 9

CONVOCATÒRIA DE MARÇ

Genets .........................................................................................................................57 Del bosc ......................................................................................................................58 Pressió de partit ...........................................................................................................59 Autoflagel·lació ............................................................................................................60 La forja dels cabdills ....................................................................................................61 El jurat ........................................................................................................................62

CONVOCATÒRIA D’ABRIL

La Petra a la sabata.......................................................................................................67 Va de cul(tura) ............................................................................................................68 L’endemà .....................................................................................................................69 El camí ........................................................................................................................70 El passatger..................................................................................................................71

CONVOCATÒRIA DE MAIG

Quina fresqueta ...........................................................................................................75 L’estepa ........................................................................................................................76 Crim............................................................................................................................77 Equilibri ......................................................................................................................78 Espai-temps .................................................................................................................79

GUANYADOR ANUAL

El primer vol ...............................................................................................................83

AGRAÏMENTS................................................................................................................. 85

PRESENTACIÓ A la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès hi trobareu els nans, les cabretes, les botes, les mortes d’un sol cop, les boles de cristall i les de drac. També les edats de Shakespeare, els inferns de Dante, els samurais i els magnífics; les notes musicals, els cims, els colors de l’Arc de Sant Martí, les meravelles del món, els mars i els cels, els pecats capitals, les arts..., i per descomptat, els llibres recull de les edicions del Concurs de Microrelats de La Microbiblioteca. Set edicions del Microconcurs que han omplert la ciutat de microrelats arribats d’arreu del món, i que aquí en teniu la mostra dels guanyadors i seleccionats d’aquesta última VII edició. Des de l’Ajuntament de Barberà del Vallès creiem en la literatura i la cultura enteses com un apropament personal amb el conseqüent, i beneficiós, retorn global cap a la societat. I també com una tasca educadora: el foment de la creativitat literària canalitzada des dels equipaments culturals municipals que enriqueixen els barberencs i les barberenques, i que arriba més enllà del seu terme, amb qui participa directament o indirecta en les activitats programades entorn el gènere microrelat. Un sincer agraïment a les persones integrants dels jurats mensuals i finals per la seva col·laboració altruista, a l’equip humà que treballa perquè el concurs sigui una realitat, a les llibreries col·laboradores, a la Diputació de Barcelona i a tothom que ha participat en aquesta edició. Moltes felicitats. Sílvia Fuster Alay Alcaldessa de Barberà del Vallès 13

Fer El que feu no serveix absolutament de res. El món no canviarà. I quan ho va acabar de dir es va trobar sol i nu al mig del bosc, amb tot d’ulls brillants de bèsties ferotges que l’observaven, afamats, des de darrere dels arbres. David Vila i Ros (Roba estesa. Argentona, Voliana Edicions, 2017)

CONVOCATÒRIA D’OCTUBRE

El secret de l’àvia Sempre havia estat enamorada del pare. Potser patia el complex d’Electra. Li meravellaven els ulls blaus, la veu de locutor que l’encisava quan de petita li explicava rondalles i el carisma que tenia amb la gent. No entenia com ell podia ser tan diferent de l’avi Josep, aquest amb ulls de llop, esquerp i veu d’ogre. Fins el dia de l’enterrament de l’àvia, a l’última fila de l’església.

Matilde González López Sabadell (Barcelona) 19

Lex mundi Norbert Sales no era un advocat qualsevol perquè sempre menjava una piruleta minuts abans de començar un judici. Era el seu propi ritual per llepar el temps d’espera, infinitament dolç, fins que la transparència del caramel, com si fos un mirall, el retornava a la concurrència de persones que s’apilonaven caòtiques als passadissos d’aquell edifici que semblava un palau. Però allà no s’hi celebraven festes ni tampoc balls. Potser era per això que el lletrat Sales devorava piruletes vermelles des de la línia invisible de la defensa, només perquè necessitava que la llei no fos tan insípidament avorrida. També, perquè creia que era molt més que aquella paret de roca que li havien ensenyat a escalar a la Facultat de Dret i per les escletxes de la qual s’escolaven totes les injustícies del món. En una altra vida, li hauria agradat ser botiguer de la veritat i vendre-la a pes perquè, d’aquesta manera, tothom en pagaria el preu just. Segurament, amb aquest negoci no es faria mai ric, però sempre somiava que seria bonic poder fer la bugada de les consciències humanes i estendre-les al ras, sota el sol de la llei.

Marta Finazzi Martínez Girona 20

El desig No t’has de sentir culpable. Has fet allò que t’agrada fer quan tens un forat a la teva agenda. T’has canviat els odiosos pantalons grisos de polièster i la corbata granada per una camiseta transpirable i les sabatilles de córrer. Tot seguit, t’has endinsat pel bosc frondós que hi ha al costat de casa teva. T’agrada veure que els matolls de màquies i els pins blancs s’imposen al teu món artificial de pantalles planes i teclats; l’olor a natura viva fa dissipar de les teves narius la ferum a processadors escalfats, i el cant de les orenetes fa foragitar el soroll feixuc dels portàtils. Sempre anheles que arribi el moment de deixar enrere la jungla d’asfalt i ciment de la teva ciutat i trobar-te rodejat de vegetació i vida amb el desig únic de fer desaparèixer tot aquell embalum d’edificis que t’angoixen. Avui, amb aquest pensament al cap, has ensopegat amb quelcom metàl·lic i daurat; l’has recollit de terra i l’has fregat amb la màniga, però no has esbrinat què era i l’has llançat ben lluny. Ha estat en aquell instant que el teu cor s’ha trasbalsat, just quan has clavat la mirada a l’horitzó on hi presumia orgullosa una ciutat i ara només hi veus cel i núvols.

Albert Llanos Serral Tarragona 21

Segrest a l’oli John Brealey, del Metropolitan de Nova York, es mira el quadre de Las Meninas amb ulls esbatanats. El Vicenç Punded, cap de restauració del Museo del Prado, llegeix per tercer cop el missatge escrit en lletres púrpures sobre el llenç:— cien escudos de oro y os devolvemos a la infanta Margarita en perfecto estado al óleo. L’expert americà no s’ho explica: entre la dama d’honor i la nana hidrocèfala no hi ha res. Un buit pictòric que és ensumat pel mastí espanyol qui ha abandonat l’actitud de repòs que li va atorgà Velázquez i busca amb desassossec la mestressa. — Això és obra d’un vàndal! —Vicenç s’eixuga la suor del front. Mentrestant a la whiskeria Saturn de la Jonquera, la ballarina d’striptease es desvesteix amb aire aristocràtic seguint els acords d’un tema barroc de Domenico Scarlatti. Deixa caure el pesat vestit i es deslliga la cotilla i el mirinyac. El cos nu i pàl·lid desencadena xiulets i crits. Belluga la melena crespada rossa platí i camina a quatre grapes fins un home gras que crida: —Marga, reina! Ella el mira amb uns ulls foscos que acumulen tres-cents anys d’experiència, li posa el dit tenyit de púrpura als llavis: —Shh! No revelis el meu llinatge.

Mercè Mas Garcia Barberà del Vallès (Barcelonaa) 22

CONVOCATÃ&#x2019;RIA DE NOVEMBRE

Actitud en acció Has vist com s’apropa, caminant per la vorera, amb la seua feminitat elegant. Al moment, has posat l’esquena recta i has estès una mica els dits de la mà dreta, agafant el cigarret de la mateixa manera en què ho fa Humphrey Bogart en la imatge que visualitzes a la teua ment. El cambrer ha mirat la tassa buida de cafè, ha fixat els ulls en ella de manera fugaç i t’ha preguntat després si volies alguna cosa més. Tu has aclucat els ulls —de nou, has imitat Bogart, conscient, inconscient, de fer-ho— i, sense mirar-lo, li has dit que no, amic, gràcies, amb gran seguretat en tu mateix. Has sentit el so dels talons de les seues sabates a molt poca distància, el ritme que evoca el moviment sensual dels malucs, l’estil en la mesura justa, idònia. Has optat per no girar-te. En compte d’això, has fet una xuclada al cigarret a càmera lenta, alhora que has percebut, de reüll, el seu cos, i també el seu perfum. A continuació, ella ha arribat, t’ha fet un bes rutinari i s’ha assegut a la taula. «Demà dinem a ca els meus pares, recorda-ho», t’ha dit, somrient. Tu has assentit amb el cap i, després de baixar la guàrdia uns instants, has continuat actuant.

Vicent Terol Xàtiva (València) 27

Dualitat L’home tanca l’informe que ha de lliurar l’endemà i obre el document amb el seu darrer poema. Comprova que cap company pot veure la seva pantalla d’ordinador i es capbussa en la tasca creativa. Tanmateix, avui no aconsegueix concentrar-se. No pot treure’s del cap l’angoixant pregunta de perquè no té èxit en el camp de la poesia, malgrat el seu innegable talent i la infinita constància. De cop, una idea pren forma en l’interior del seu cap. Aplicarà a la poesia allò que sap fer millor: l’anàlisi per a la planificació estratègica. Engrescat, agafa un llapis, treu un full de paper i traça una gran creu que el divideix en quatre parts. Llavors, es llença a desenvolupar una de les metodologies analítiques habituals. Dues hores més tard, decideix llençar la tovallola. Per molt que s’ha espremut el cervell, només ha identificat una fortalesa i dues oportunitats vinculades a la seva poesia. Per contra, els espais corresponents a debilitats i amenaces estan plens a rebentar. Com a bon professional, admet l’evidència i es torna a submergir en l’informe. Tot i això, no es pot estar de modificar la darrera frase de les conclusions de manera que quedi un alexandrí amb dos hemistiquis.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 28

Bombolla de sabó És un nen poc parlador. De vegades, si li preguntes alguna cosa, te’l pots trobar que mira cap a terra o el sostre. Tot sovint sembla que estigui a la lluna. Els seus pares ja l’han portat a diferents especialistes. Un dia a l’escola tocava parlar dels animals de companyia. La mestra anava preguntant a cadascun dels alumnes d’aquella classe de primària si tenien alguna mascota a casa. Quan li va tocar el torn al xic va tardar una estona a respondre. Llavors en veu baixa va deixar anar que creia que tenien una gateta. Els seus companys es van posar a riure. La professora li va preguntar si només ho pensava. I ell va respondre que el seu pare de tant en tant la buscava per casa. Malgrat tot, ell no l’havia vista mai.

Àngel Fabregat Morera Belianes (Lleida) 29

Trinxeres i llambrics ¿Què reté a un soldat exhaust a quedar-se en la solitud de la trinxera quan la resta de companys del batalló es llancen al combat a ultrança? ¿Quina inquietud l’indueix a fer companyia als llambrics de sota el nivell de la superfície? ¿La por de morir, de romandre immers en l’oblit, o el convenciment que, si tots moren en el fragor de la batalla, ha de quedar algú que deixi constància del coratge i la bonhomia del seu batalló? Segurament no deu ser ni per por ni per convenciment. Pot ser qualsevol altre, el motiu. Potser té tants projectes al cap per a quan acabi la guerra, que al seu ull ja li és impossible de concentrar-se en el punt de mira del fusell i no vol malgastar les poques bales que li queden a la cartutxera. És per una raó similar, estimada Felícia, que no he respost a cap dels recordatoris anteriors del correu electrònic que em vau enviar fa tres mesos. Em sap greu dir-vos —és aquí on volia arribar— que el caos regna en el cau on escric..., que el meu conte per al llibre col·lectiu encara no està acabat, que no tinc l’estat de comptes de l’Associació Jones Street al dia, que per tots aquests motius no he acudit a cap reunió. Sempre vostre, D.

Joan Graell i Piqué Organyà (Lleida) Guanyador mensual novembre 30

CONVOCATÃ&#x2019;RIA DE DESEMBRE

Mal despertar Avui, quan m’he aixecat, ho he trobat tot molt estrany. La meva habitació estava mig buida i el llit tenia una vànova diferent. Al passadís he notat l’olor de xurros dels diumenges i he dubtat, no era dijous? Des de la finestra del menjador he vist el meu germà petit a punt d’entrar al portal de l’edifici, però... era ell? Bé, així ho diria jo, tot i que semblava bastant més gran i portava barba!, impossible que li hagi crescut en un dia. Intentant entendre-ho, m’he quedat aturat en veure a la paret del costat de la cuina un calendari penjat... del 2027! Llavors és quan la meva mare, també amb uns deu anys més, ha sortit del lavabo i sense fixar-se en mi ha entrat al menjador. Tot seguit, com fa de tant en tant, ha encès al bufet una petita espelma, una animeta, davant les fotos dels familiars que ens han deixat: els avis, el meu pare i el tiet Anselm. M’adono que ara hi ha una foto més en aquest grup. La meva.

M.Carme Marí Castelldefels (Barcelona) 35

Pels vilatans Ben rúfol, així era el dia. Als suricates de la vall no els importava, i menys quan van rebre la visita d’un congènere amb ulleres de sol. Portava com a regal paraules ben sonants, meloses, coses com llibertat o democràcia. Els vilatans treballaven sota l’ombra del retrat d’un porc, el qual portava un curiós complement daurat al cap. Abans no se’n van adonar ja tenien el complement daurat rodant per terra i un magnífic lloc on debatre. Els nostres amics peluts hi van anar aquell mateix matí a decidir el seu futur. La primera gran fita a superar era el color de la moqueta. Brandant la seva llibertat d’expressió el conjunt de cadires es va dividir entre blaus i vermells. Es interessant recordar el daltonisme crònic dels suricates, només resoluble amb unes ulleres que rara vegada portaven. Entre llançaments d’utensilis burocràtics es va elevar un braç i un revòlver. El nou Gran Guia dels vilatans els va portar al progrés, però al morir la cadira no es va refredar abans no s’hi posés el fill. Els vilatans van tornar a treballar, però no va trigar a venir un individu pelut de binocles tintats. I així, els complements daurats i els utensilis burocràtics van seguir rodolant.

David Garriga Vall Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 36

Gegant - Aquí, ganàpia! - Ei, grandolàs! - Tu, Goliat! Els nanos corrien al seu voltant ventant-li cops i escarnint-lo amb crits i cantarelles fins que se’n cansaven i es perdien pels carrers que donaven a la plaça. Ell els hagués pogut estabornir d’una plantofada però era incapaç d’aixecar la mà, de sis dits, contra ningú. Potser es tractava de bonhomia, mandra, toixesa, o una barreja de tot plegat. Era un xiquet de poques paraules i ni els seus pares sabien del cert què hi havia dins d’aquell cap tan gran. En tot cas, el capità que el va albirar mentre ell cavava a l’hort es va interessar per aquell cos colossal, que va passar a engruixir les files de l’exèrcit. Ben aviat els seus superiors es van adonar que no podrien desfermar cap ardidesa guerrera en ell, però resultava ben útil en enfrontaments senzills on la intimidació era suficient. Com en l’aixecament d’aquells quatre pastors desventurats. Tanmateix, la gran diana immòbil i apàtica va constituir un blanc massa senzill per a un brivall que encertava amb la seva fona una cabra a cent metres. Estabornit a terra, en Goliat va entreveure en la mirada del noi que s’acostava espasa en mà el mateix menyspreu d’aquells nens de la plaça.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) Guanyador mensual desembre 37

CONVOCATÃ&#x2019;RIA DE GENER

Mentides Sovint diu mentides, és propensa a dir mentides sobre coses que estarien bé si fossin veritat. Són mentides que espera la faran més agradable als ulls dels altres. Li complau complaure i s’hi esforça. S’hi esforça tant que de les mentides en fa històries, i esbossa anècdotes i elabora raons i justificacions. I ja fa temps que es va adonar que refiar-se de la memòria seria un risc. Així que metòdicament i disciplinada recull sobre el paper aquests relats, semblances i arguments, sense escatimar un detall. Tants detalls inclou que ha vist necessari establir uns índexs. Índexs de continguts, de topònims, onomàstics i temàtics, que detalla en fitxes que elabora per duplicat per poder ordenar alfabèticament i per cronologia. La tasca li reclama constància i mètode, i són tantes les hores que hi inverteix que amb prou feines recorda la darrera vegada que va sortir de les quatre parets emparedades de lleixes, fins al sostre plenes de mentides. Mentides ben endreçades i catalogades que sent a les nits com fan cruixir el terra i les parets mestres del seu pis.

Imma Torné Sans Barcelona 41

Mirada fixa Des de feia setmanes es llevava amb una facilitat inusual. A casa no se’n sabien avenir, i la dona li deia que estava irreconeixible. Un cop dutxat, vestit, i més empolainat del compte, s’acomiadava dels nens amb un petó al front, i sortia de casa esperitat. Cada matí, a la mateixa hora, les seves mirades s’entrecreuaven en el mateix punt del carrer Verdi. Al principi procurava dissimular —què dirien els veïns?—, però amb el temps es va anar relaxant. N’estava tan enamorat que li era tot igual. Feia anys que no se sentia així i no tenia cap intenció de reprimir allò que passa poques vegades a la vida. Quan es trobaven cara a cara, en aquell racó precís del barri de Gràcia, el món s’aturava al seu voltant, com si no hi hagués ningú més damunt la faç de la terra. I si no li va adreçar mai ni una sola paraula és perquè no hagués servit de res. Finalment, però, arribà el moment temut. En acudir a la cita diària, puntual com sempre, va sentir que se li esmicolava el cor en mil bocins. Aleshores va entendre que ja mai més el travessarien aquells ulls penetrants pels quals havia perdut el cap. Algun malànima havia canviat la cartellera.

Òscar Turull Basart Granollers (Barcelona) 42

La visita En la foscor de la nit, ell sent uns passos pel corredor. És a l’habitació i es mostra molt inquiet. Tracta de pensar que no hi ha motius per a cap sobresalt, que no passarà res. Els sorolls continuen; hi ha un clic, una llum que entra per sota la porta. Sap que no és lògic fer-ho, però s’amaga al costat de l’armari. Tremola. Ara percep que s’apropa al dormitori, que està a punt d’entrar-hi. Ell no es mou. Sent com si anara a perdre la consciència, però, al mateix temps, té la seguretat que això no és possible. La porta s’obri, l’estança s’il·lumina. La veu, per fi. Radiant, tan bonica com sempre. Per uns instants, es queda quieta i a ell li fa l’efecte que l’observa, que fixa els ulls en els seus. Espantat, té un impuls fugaç d’amagar-se, però, de seguida, s’adona que ha estat una falsa alarma, com era d’esperar. Sospira, alleujat. Ella comença a desvestir-se. La mira amb un somriure amarg. Sent el desig d’abraçar-la, com sap que ja no pot fer, com feia totes les nits abans de l’accident.

Vicent Terol Xàtiva (València) 43

Últimes paraules Pennsylvania, 4 d’Agost de 1947 Estimats fills i filles: Us deixo aquest nota perquè entengueu el que va passar. A hores d’ara, ja en deveu tenir una idea, però escolteu-me. Tot va començar el dia que va tornar. Feia vint anys que no en sabíem res d’ell. Des de la seva marxa que no el vam tornar a veure. La mare tenia l’esperança que algun dia tornaria. Jo no deia res. Però va tornar. Quan el vaig veure, el meu primer instint va ser alegrar-me’n. Tot va passar molt ràpid. Però vaig arribar a veure com ell no em mirava als ulls. I és per això, que us demano que no el condemneu. Jo considero que els seus actes van ser fruit de la desesperació, i sé de què parlo. Abans de jutjar-lo, tingueu present el que ha viscut. Segur que tots quatre recordeu els bons moments amb el vostre oncle, i no vull que els oblideu. Us demano que feu l’esforç, perquè al cap d’un temps, us en penedireu. I estic segur, que en aquell moment, ja no hi serà. I ara, un cop jo ja no hi sigui, vull que mireu pel vostre futur, però que per res del món, caigueu on va caure el vostre oncle. Sigueu prudents. I per sobre de tot, cuideu de la meva estimada Amanda. Sigueu feliços, El pare. Divina Plans Tió Calldetenes (Barcelona) Guanyador mensual gener 44

CONVOCATÃ&#x2019;RIA DE FEBRER

Darrera guspira Va agafar del violí, i al senyal del contrabaix, va iniciar aquelles notes musicals que recordaven un lament inacabat. El públic, més atent a les gerres de cervesa que no pas a la música, va tombar el cap en sentir, i veure, com aquella noia d’aspecte angelical executava abstreta aquella peça nostàlgica d’aires cèltics. Aquella melodia no era d’aquest món. Les notes arrabassaven la vida de totes aquelles estàtues foranes que gosaven sentir-les, talment s’enduien el darrer alè d’existència i transportaven aquells inerts cossos cap a l’Avern. La violinista va interpretar el darrer so, va baixar l’arc, i va copsar com en cada espai on abans hi havia uns indiferents i anònims personatges, s’hi trobava un grapat de pols fosca, unes minses esteles amb noms escrits, alguns bens estranys que denotaven latituds llunyanes, i algun petit pom de flors arrancades d’algun menut jardí. Havia tocat la dansa del darrer alè, de la darrera guspira de la vida. Va desar el violí, convertit en arma mortífera, va fer una lleu reverència al seu inanimat públic, i va brollar un somriure de satisfacció de feina enllestida.

Anna M. Lahosà Alcoverro Barcelona 49

Retorn Quan el seu promès va tornar de Vietnam, es van casar. Però la guerra canvia les persones i el Martin que havia tornat tenia poc a veure amb aquell que ella, tres anys abans, havia acomiadat a l’estació dels Greyhound. El nou Martin era un home trist, apàtic, desganat. Mai no sortia de casa. Es passava el dia tancat al pis, abstret en indesxifrables conflictes interiors, fent tentines pels passadissos amb passes vaporoses. Menjava poc, parlava menys. «Sembles una ànima en pena», li solia dir la seva dona. Una nit van voler fer l’amor. En lloc de penetrar-la, en Martin va traspassar-la.

Jordi Masó Rahola La Roca del Vallès (Barcelona) 50

I coses que t’amago Per tot això, i coses que t’amago Lluís Llach L’Ernest comprava tots els llibres del seu amic Miquel per llàstima, sabent que no en llegiria cap. Quan arribava Sant Jordi i en Miquel li signava la novel·la de torn amb un somriure, tot dedicant-li sentides paraules d’amistat sincera, l’Ernest era secretament conscient que la coberta s’obriria en aquella ocasió per primera i última vegada, abans que el volum anés a dormir el son dels ignorats en un prestatge cronològicament endreçat, a tocar del sostre. Per això, quan va rebre aquella terrible trucada avisant-lo que en Miquel s’havia llançat a les vies del metro davant dels seus fills, va sentir, abans que cap altra cosa, la punyalada del remordiment. Després d’enterrar el malaurat amic, el primer que va fer l’Ernest quan va arribar a casa va ser baixar del prestatge I coses que t’amago, la darrera obra del Miquel, bufar la capa de pols que en cobria el tall superior i començar a llegir: “L’Ernest comprava tots els llibres del seu amic Miquel per llàstima, sabent que no en llegiria cap. I això, en Miquel, no l’hi va poder perdonar mai.”

David Arnau Barrufet Barcelona 51

Lletraferits Eren poetes, i veïns. A la revista local, mensualment, intercanviaven burles i insults xifrats. El crim no es va resoldre mai. Ningú els llegia.

Conxa Saurí Ros Esclanyà (Girona) 52

Salvació Havia arribat a aquella edat en què no es pot canviar el curs d’una vida. Èxits i fracassos han traçat un solc massa profund i només resta deixar que tot rodoli avall fins al final. Sempre que no succeeixi algun fet extraordinari que ho capgiri tot, és clar. Això és el que cercava. Un esdeveniment miraculós que pogués donar sentit a una existència grisa, anodina, prescindible. Va pensar-hi fins que va comprendre que l’únic que podia donar significació a una vida era salvar-ne una altra. A partir de llavors va deambular pels suburbis més marginals, convençut que acabaria trobant algú a les portes d’una mort segura, que ell podria evitar amb la seva oportuna intervenció. El fred i el cansament el temptaven d’abandonar gairebé a diari. Només la imaginada escena del moribund reposant a la seva falda mentre arribaven els socors, com en una moderna Pietat, l’insuflava els ànims necessaris per ser capaç de continuar. Fins que ja no va poder més. Arrossegant els peus, es va enfilar al terrat d’un edifici buit, disposat a acabar amb tot. Abans de saltar, va mirar enrere i el va veure allà, palplantat, fitant-lo amb aquella mirada d’algú que acaba de trobar un significat a la seva vida.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) Guanyador mensual febrer 53

CONVOCATÒRIA DE MARÇ

Genets Mira’l com camina. Després de nou anys de guerra lluny de casa segueix amb el caminar airós perquè l’han fet sabedor del seu paper imprescindible en el desenllaç d’aquesta pugna. Maleït sia! Diu ser rei, però un rei no es passejaria entre les tendes dels soldats amb aquesta supèrbia que gasta. A més, tothom pensa que l’heroi és ell perquè va tenir la idea. Segur que li va venir en un moment d’aquests en què s’aixeca i decideix no ajudar-nos en les ocupacions menors. Menors si entenem que preparar el menjar per tot el regiment, tenir a punt els cavalls i fer les ofrenes pertinents als déus són coses menors. Passeja i rumia; nosaltres fem pudor de merda equina. Un rei ha de governar i la millor manera de fer-ho és amb l’exemple, crec. I ell no ho fa. Estem esgotats d’intentar travessar aquests murs massa alts, odiosos i no fer més que escatar-los amb les nostres armes. Potser no tenim els déus a favor. Ho deu haver pensat el nostre rei prodigiós? Tant de bo el castiguin quan això hagi acabat i vulgui tornar a casa. Tot i això, espero que la idea que ha tingut trobi fortuna, però primer cal que em pagui per la construcció d’un cavall d’aquestes dimensions.

Marc Timoneda Gràcia Castellar del Vallès (Barcelona) 57

Del bosc Sentia unes passes sota els propis peus, que no eren seves, que gairebé no eren sonores i tenien una calidesa lleugera que incitava a trepitjar, a prosseguir. Una fressa com de fullaraca ballant amb l’aire s’escampava davant del camí però no es veia res més que colors de troncs estranys i vegetals de formes ondulades i tenses. Era un bosc de somni, almenys ho semblava; com que no hi havia la certesa d’estar dormint avançava molt poc a poc de la mateixa manera que ho hauria fet si hagués anat a les palpentes. Es va aturar uns moments tot demanant-se si estava entrant bosc endins o si n’estava sortint. Potser no era una pregunta a fer-se entre aquell assortiment de textures i endevinalles sorolloses així que va optar per seguir caminant, escoltant amb el nas, amb els sentits, i amb el cervell tranquil com si li acabessin d’explicar un conte.

June Serrano Mulet Barcelona 58

Pressió de partit Se n’anà ràpidament cap al seu racó, conscient que el perseguien les càmeres i les mirades del públic. Acabava un joc inesperadament ràpid, amb punts quasi regalats. Havia perdut la concentració. No tenia el cap a la pilota ni la força al braç. El podia una desesperació que no li era desconeguda. Tremolava, amarat de suor, més de l’angúnia que el neguitejava que no pas del sol que espetegava. Assegut, les cames li ballaven soles. No podia controlar-les. Conscient que el temps corria en contra seva, cridà al noi que recollia les pilotes. Amb la mirada li indicà que portés un paraigua de propaganda. Es tragué la samarreta i se la posà al damunt de les cuixes. Incorporat endavant, amb el cap tapat per una tovallola i emparant-se en la suposada intimitat que li donava aquell paraigua gegant, sacsejà l’ampolla fent veure que es refrescava. La pressió anunciava la tragèdia. Se sobresaltà quan el jutge de cadira l’avisà del temps esgotat. Una pau hipòcrita l’acabava de vèncer. Amb els ulls clavats als peus, els regalims calents de les cames i el bassal de la terra el paralitzaven. L’esfínter havia caigut derrotat.

Antoni Manchon Farreras Vallbona d’Anoia (Barcelona) 59

Autoflagel·lació El primer garatge que va trobar a faltar el pòster d’una dona nua en una actitud voluptuosa va ser el que hi havia al costat del club recreatiu Les bitlles. Però després en van venir d’altres. Una planxisteria de xassissos d’automòbils que havia decorat un envà sencer amb calendaris amb noies al caire de la nuesa també va perdre els seu patrimoni. Desapareixien de nit, les fotografies o les imatges. I ningú s’explicava com podia haver succeït. No robaven res més, no deixaven cap nota, cap pista. Aquell personatge de vida pulcra i posat circumspecte, que de petit passava esperitat per davant dels sòrdids garatges amb les portes sempre obertes de bat a bat, temorós que la seva mare descobrís que havia observat de gairell una d’aquelles imatges pecaminoses, amb les galtes envermellides tan sols de pensar-hi, creia que aquella era l’única manera d’eradicar un acte d’exhibició indecorós, una vexació, però també de flagel·lar-se i erigir-se com l’inquisidor que ha de depurar la depravació humana i acostar la resta de la societat a la puresa que ell estava convençut que encarnava. En el fons, feia mèrits davant la presència influent i castradora de la seva progenitora.

David Dot Cervera Vilafranca del Penedès (Barcelona) 60

La forja dels cabdills Com cada tarda, torna de la feina en el tren de les set. Però avui l’esperen a l’estació amb ovacions i pancartes, i abans que pugui explicar-se per aclarir el malentès, ja l’han entaforat dins d’un taxi que el porta a l’auditori on un públic expectant el rep amb aplaudiments i xiulets eixordadors, i ell ha d’improvisar un discurs sobre les desigualtats socials, un discurs que primer li surt dubitatiu, quequejat, però que es va envalentint perquè la massa enfervorida aclama indiscriminadament cadascuna de les seves frases, i ell s’engresca i acaba cridant consignes reivindicatives amb un puny a l’aire mentre tots els assistents coregen el seu nom. Quan baixa de l’estrada, mentre l’assetgen amb petons, abraçades i enèrgiques manotades a l’esquena, pensa que quan l’endemà ho expliqui als companys de l’oficina no s’ho creuran. Ara, quan en alguna entrevista li pregunten pels inicis de la seva carrera política, sempre busca subterfugis.

Jordi Masó Rahola La Roca del Vallès (Barcelona) 61

El jurat A veure, l’agenda... Sí, el mes que ve toca fer de jurat del concurs literari, com cada any. Si he de ser sincer ja m’agrada, encara que em porti un xic de feina —un xic i prou, perquè el premi és petit i no s’hi presenten gaires textos. I tinc curiositat per veure què presentarà ella aquesta vegada; perquè estic segur que és una dona, ben segur... Té imaginació i ha trobat un estil propi, però es veu de seguida que no té fusta d’escriptora professional: massa pudor, massa ingenuïtat, massa tendència als finals feliços... Si guanyés i l’hi publiquéssim se la menjarien de viu en viu. Mira que en conec, de selves, però la nostra és d’una crueltat que esgarrifa. Pobreta! Això sí, mencionaré la seva obra en el veredicte, com cada any, i diré que és excel·lent. Canvia sovint de pseudònim però no hi té res a fer, la reconec d’una hora lluny... A vegades penso que m’agradaria premiar-la només per saber qui és però no, em resistiré a la temptació, no li vull tant de mal; és millor que segueixi divertint-se i patint amb la literatura tranquil·lament... No en té ni idea, del favor que li faig.

Conxa Saurí Ros Esclanyà (Girona) Guanyador mensual març 62

CONVOCATÒRIA D’ABRIL

La Petra a la sabata M’havia assegut en aquell banc de l’Eixample a treure’m una pedra de la sabata. Ella seia al banc del costat. Pell daurada, cabells d’un roig encès. No es podia dir res en concret sobre la seva mirada. Però era un mirar que vaig reconèixer quan alçà els ulls del llibre que llegia i em saludà. Per la seva ubiqüitat climàtica, Petra representava, per a mi, l’abisme primitiu del món dels somnis. Sempre asseguda, sempre amb la mateixa calma, em digué: “L’amor no és més que l’intercanvi de dues fantasies”. “Però a mi aquesta fantasia m’ha fet recórrer mig món fins trobar-te”, vaig dir-li corprès. Parsimoniosa, Petra posà els ulls en el llibre i romangué immòbil i silenciosa, com una estàtua, un llarg minut. “En canvi, a mi m’ha fet esperar-te aquí asseguda tota la vida”, va dir ella. La vaig mirar als ulls directament. Em semblà veure-hi una lleugera espurna d’humitat. Eren llàgrimes o eren restes de la pluja que havia caigut aquella tarda? Mentre m’allunyava del banc acaronant la pedra que m’havia tret de la sabata pensava que l’amor sempre troba la manera de recordar-nos les seves petites insídies.

Irene Lerberghe Eloi Lunex Barcelona 67

Va de cul(tura) Sonata per a piano K239 (21% d’IVA inclòs). Allegro molto moderato. Una delicada tos sincopada amb tons de whatsapp seguit d’un estossec sostingut, caiguda de mòbil, bot a la cadira i sospir alleujat en veure que no ha patit danys. Largo. Un enèrgic so de trucada entrant en fa sostingut menor, fortissimo. Un senyor remenant amb delit una bossa de llaminadures per continuar amb l’obertura dels caramels. Nova trucada amb un << ara no puc parlar >> en do sostingut major. Allegro vivace. Un ronc profund cap a les files davanteres de la platea seguit d’un delicat trio de reprovacions. Una senyora joguinejant, a tempo, amb el seu collaret de boles. Allegro molto moderato. Espectacular fuga d’espectadors temorosos d’un col·lapse automobilístic a la sortida del pàrquing amb arrossegament de cadires, cops de colze, abrics pels caps i portes batents. Després d’un compàs de silenci, els pocs espectadors que encara estan a les seves localitats recorden, de sobte, haver deixat alguna cosa encesa a casa. Bis. Ja no hi queda ningú. El pianista saluda i, en flexionar el tronc, deixa anar una sonora flatulència. Un noi amb una escombra aplaudeix i comença a netejar la sala.

Ivan Bonache Cuadrado Santpedor (Barcelona) 68

L’endemà El primer que va fer el rei l’endemà del gran assalt va ser pujar tot sol a la torre més alta del castell. Orgullós, va contemplar un horitzó que li pertanyia, mentre la llum de l’alba il·luminava les restes d’un exèrcit abatut als peus del castell. El monarca presenciava l’escena amb un somriure als llavis. L’última gran fortalesa del nord era seva. Tots els seus adversaris havien caigut. Tenia tot l’or del regne. Dominava tots els pobles que un dia havien estat lliures. No hi havia res des d’aquell baluard fins als confins del mapa que no li pertanyés. Per fi ho havia aconseguit. Ho tenia tot. Va estar-se en aquella talaia fins que el sol va arribar al seu zenit, contemplant un paisatge que es sentia seu, sense deixar de somriure en cap moment. Tampoc va deixar de fer-ho quan, sense motiu aparent, una insòlita buidor li va recórrer les entranyes i el va negar en una angoixa que mai abans havia sentit.

Mario Rico Sabadell (Barcelona) 69

El camí El tenia al davant, un inacabable camí de llambordes envellides custodiat per frondoses falgueres i exuberants pollancres. S’havia de decidir, resseguir aquell pas serpentejant o fer marxa enrere i no pensar-hi mai més. Però aquelles corbes sinuoses, que no deixaven veure més enllà, li cridaven l’atenció. Sentia per primera vegada, en molt de temps, la necessitat de saber què hi havia al final. Sense moure’s del punt de sortida intentava veure, allargant el coll tant com podia, si amb el que hi havia darrere el primer revolt n’hi hauria prou per satisfer el seu desig de curiositat. Era impossible, si volia saber què hi havia només podia fer una cosa: començar a trepitjar aquelles llambordes envoltades de verdet, ser valent i determinant. El Sol al cap de munt il·luminava les lloses desgastades i les feia brillar, era el moment d’iniciar la ruta, sense dilació, fora dubtes, no es podia ajornar més la partida, havia de ser ja.

Pilar Trapero Torres Palau-solità i Plegamans (Barcelona) 70

El passatger Està cansat perquè últimament no dorm gaire bé. Assegut a la part de darrera del vehicle observa com ha canviat la ciutat que l’ha vist créixer i li vénen records d’infantesa i joventut. Sospira i es deixa endur per la nostàlgia d’un passat difícil però feliç malgrat tot. Decideix que trucarà la mare tan bon punt arribi, tot i que no li explicarà gran cosa per tal de no fer-la patir més del compte. S’avergonyeix una mica de la necessitat d’escoltar la veu materna, ell, a qui tant li agrada donar una imatge d’home dur i impassible. Veu com els eixugavidres s’esforcen per expulsar l’aigua del parabrises, però el xàfec no dóna treva i sembla que se’ls acumuli la feina. Després es fixa en el rostre del xofer a través del mirall del retrovisor interior i és correspost amb una mirada penetrant. Admet que la seva conducció és impecable, pròpia d’aquells que estan acostumats a passar moltes hores al volant. En certa manera el reconforta saber que està en bones mans. Té ganes d’agafar el llit perquè està rendit. Reposa el cap i somriu. Feia anys que no se sentia tan bé. Només li fa nosa una cosa: les maleïdes manilles.

Òscar Turull Basart Granollers (Barcelona) Guanyador mensual abril 71

CONVOCATÃ&#x2019;RIA DE MAIG

Quina fresqueta Al rei li agradava anar conill. A l’estiu hi trobava bo i a l’hivern ordenava encendre focs, grossos com cases de pagès, a les nombroses sales i cambres barroques del seu palau. Així podia passejar confortablement la seva dignitat per tot arreu, sense cap indumentària engavanyívola (si se’m permet l’adjectiu). També li plaïa que els quissos reials l’anessin ensumant d’estança en estança. A cops —que trapella!—, feia enrojolar servents i cortesans de tot gènere i condició (si se’m permet el clixé) quan davant la seva magna presència havien de fer una genuflexió submisa i ell aprofitava per acostar-se’ls ben a prop mentre els entretenia en aquella posició amb una conversa intranscendent. Era molt de la broma. No sempre havia tingut aquesta dèria peculiar però arran d’aquell afer deplorable del vestit que havia de ser invisible pels imbècils1, la desfilada inacabable per mitja ciutat i el nen bocamoll que, es digui el que es digui, era tan ximple com la resta de súbdits, ja no se’n sabia estar. Ves per on! Li va agafar gustet a la cosa.

Albert Peracaula Bosch Girona

1. El vestit nou de l’emperador. https://ca.wikipedia.org/wiki/El_vestit_nou_de_l’emperado

L’estepa Presideix el paisatge un terreny immaculat, buit d’efectes sonors. Si aposte per quants kilòmetres he recorregut, estic convençut que hi perdré. Tanmateix, és un bon matí des de tots els punts de vista, i em sent poderós, clarivident, de la meua omnipresència. Pensar és com si t’emportara el vent, que crepita contra la vegetació xeròfila, mentre teixeix un fil musical abstracte. Això em fa oblidar i deixar tot l’abatiment darrere meu. No hi ha manera de cercar les paraules per explicar-ho; les llàgrimes dels meus ulls s’assequen quan mire el sol, que batega sense cremar-me la pell. El més a prop que tinc és la meua pròpia ombra. Camine, i tot s’allunya, però s’hi manté el plaer dels colors, que sostenen l’horitzó. Creix la incertesa per totes les parets dels petits turons, uns rostres arrodonits que són el vell llit d’animals sedentaris. He ignorat que hi ha núvols estàtics, rupestres, com si foren les deixalles d’una tempesta. Després de tot, mai sabré si em perseguia. La vida, ací, és un acte simbòlic.

Josep Jorge i Fernández La Pobla de Vallbona (València) 76

Crim Estic mig morta al peu de l’escala. Encara escolto els crits escandalitzats d’un dels meus agressors. “L’hem morta!”, xiscla. Però no són crits d’espant, més aviat són d’excitació. Entre tots cinc han jugat amb el meu cos fins deixar-me allà, plena de cops, abandonada a la meva sort. Les hores següents són d’una llarga i penosa agonia, fins que el silenci queda esberlat pel soroll d’una porta obrint-se i aquell nen cridant “Mama, hi ha una rata morta a l’entrada!”.

Robert Siscart Rodríguez Sabadell (Barcelona) 77

Equilibri En els arxius de la Companyia neerlandesa de les Índies Orientals es conserva un plec de fulls atribuïts al naturalista francès François Leguat, en els quals descriu dues espècies endèmiques de la illa de Rodrigues que no apareixen en la seva obra Un nou viatge a les Índies Orientals. Segons el meu parer, la raó d’aquesta omissió podria respondre al convenciment que la seva presència i la dels altres set hugonots que van intentar colonitzar-la van trencar l’equilibri entre les dues espècies i provocaren la seva extinció, la qual ja era manifesta quan el 1693 van abandonar l’illa. Es tractava d’un ocell que pel seu plomatge negre va batejar com Éclipse, que s’alimentava només de l’altre espècie, un escarabat el qual no tenia cap altre predador. La raó, segons Leguat, era la bosseta de verí que l’escarabat amagava en les seves entranyes i que només l’Éclipse tolerava, tot i que, ja en edat adulta, l’acabava matant. Era llavors quan l’escarabat Fossoyeur iniciava la seva tasca de carronyaire, però reservava el cor de l’ocell per fer una bola que enterrava després que la femella en diposités els ous i que havia de ser el primer aliment de les noves larves.

Dario Alberca Badenes Vilafranca del Penedès (Barcelona) 78

Espai-temps Amb un gest distret va aturar el lliscament mecànic dels eixugaparabrises, que havien començat a grinyolar sota l’aixopluc del túnel. Mentre s’esforçava per acostumar els seus ulls al canvi de llum, el va sorprendre la intensitat de la claror que s’acostava ràpidament a l’altre costat del pas subterrani. Encara feia lliscar les ulleres de sol damunt el seu nas quan el cotxe va ser engolit pels resplendents rajos del sol que regnava al cel blau i clar. El que el va desconcertar més no va ser el soroll dels pneumàtics sobre l’irregular sòl terrós, sinó els cavalls i les tendes de lona vermella escampades al fons de l’esplanada que s’obria davant seu. Aferrat al reposacaps de cuir del seient buit al seu costat, va constatar incrèdul com la fosca gola del túnel havia desaparegut de la falda rocosa de la muntanya. Un estrèpit metàl·lic el va fer agafar-se sobresaltadament al volant. Totalment paralitzat va observar el fum que s’enlairava lentament del capó. Un home corpulent, de mirada salvatge, aferrava amb les dues mans una gran espasa profundament clavada a les entranyes del vehicle.

Oriol Font Bach Terrassa (Barcelona) Guanyador mensual maig 79

GUANYADOR ANUAL El jurat de la final de la VII edició del Microconcurs de La Microbiblioteca en la Categoria en Català ha estat constituït per l’escriptora, i els escriptors Marta Orriols Balaguer

Sergi G. Oset

Màrius Serra i Roig

El primer vol El van deixar seure al costat de la finestra. Estava exultant. Era la primera vegada que pujava a un avió. Només en sabia que s’enlairaven amunt, molt amunt, i volaven per sobre els núvols, on sempre hi feia sol i hi regnava una calma absoluta. Un cop l’aparell va encalçar la pacífica mar de cotó fluix per acomodar-s’hi, la seva mirada, inquisitiva, es va desprendre d’aquell escenari per uns segons. Aleshores, es girà i va reclamar tot fent gala de la seva bona memòria: - On són els avis, mare?

Maribel Gutiérrez Gallego La Garriga (Barcelona) Guanyador mensual octubre i anual 83

AGRAÏMENTS A Laura Fuses Navarra (Directora Biblioteca Maria Barbal de Tremp), Ferran Burguillos Martínez (Director Biblioteca Sabadell Vapor Badia), Carme Fenoll i Clarabuch (Directora Biblioteca Palafrugell), Antònia Capdevila Palau (Directora Biblioteca de Lleida), Pietat Subirats Ortiz (Directora Biblioteca Trinitari Fabregat d’Alcanar), Begonya Ferré Borràs (Directora Biblioteca Mercè Lleixà de Roquetes), David Hernández Gasch (Director Biblioteca Octavi Viader i Margarit de Sant Feliu de Guíxols) i Berta Cama Sànchez (Directora Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès), per formar part del jurat de les convocatòries mensuals. A Julia Otxoa, Eduardo Berti i Ángel Olgoso, per formar part del jurat de la final en la categoria en castellà, i a Marta Orriols Balaguer, Sergi G. Oset i Màrius Serra i Roig per formar part del jurat de la final en la categoria en català. I també a Ana Durán Serrano, secretària de la VII edició, a tot el personal de la Biblioteca Esteve Paluzie, a les Regidories de Cultura i d’Equipaments Municipals i a l’Ajuntament de Barberà del Vallès, a la Diputació de Barcelona i molt especialment a tots les persones participants en el concurs, i als usuaris i les usuàries que fan possible La Microbiblioteca. Moltes gràcies.