VIII MICROCONCURS CATALÀ by Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès

VIII MICROCONCURS

VIII MICROCONCURSO LA MICROBIBLIOTECA

LA MICROBIBLIOTECA

VIII MICROCONCURS

Organitza i edita:

Amb la colÂˇlaboraciĂł de:

VIII MICROCONCURS LA MICROBIBLIOTECA

VIII Microconcurs La Microbiblioteca © dels textos, els seus autors i autores © de la presentació, Xavier Garcés Trillo © de la il·lustració, Ricard Efa © 2019 Biblioteca Esteve Paluzie Disseny i maquetació: KONEKTO COMUNICACIÓ GRÀFICA, S.L. Edició a cura d’A. Guri Comallonga Està permesa la reproducció parcial d’aquesta obra sempre i quan sigui sense ànim de lucre i no compti amb la negativa expressa dels autors i autores dels textos. D.L. B-26.814-2012 Imprès a: KONEKTO COMUNICACIÓ GRÀFICA, S.L. Colònia Güell, Santa Coloma de Cervelló

www.lamicrobiblioteca.com

MICRORELATS CATEGORIA EN CATALÃ&#x20AC;

ÍNDEX PRESENTACIÓ.................................................................................................................13 CONVOCATÒRIA D’OCTUBRE

Ocells...........................................................................................................................19 La mosca .....................................................................................................................20 Hipnosi .......................................................................................................................21 Cohabitació..................................................................................................................22 Vacances.......................................................................................................................23

CONVOCATÒRIA DE NOVEMBRE

Newton........................................................................................................................27 Abraçades ....................................................................................................................28 Ulleres de Sol ..............................................................................................................29 Objectivitat .................................................................................................................30 El temps recobrat ........................................................................................................31

CONVOCATÒRIA DE DESEMBRE

Afanyar-se ...................................................................................................................35 Estiu del 57 .................................................................................................................36 Antisistema..................................................................................................................37 Llaços invisibles............................................................................................................38

CONVOCATÒRIA DE GENER

L’ull .............................................................................................................................43 Petita història d’amor ..................................................................................................44 Benvinguda a casa .......................................................................................................45

CONVOCATÒRIA DE FEBRER

Memòria .....................................................................................................................49 La dedicatòria ..............................................................................................................50 La col·lecció ................................................................................................................51 La maga .......................................................................................................................52 Dijous al matí .............................................................................................................53 Baf ..............................................................................................................................54 9

CONVOCATÒRIA DE MARÇ

L’assetjador ..................................................................................................................59 En un altre temps, en un altre lloc ...............................................................................60 El botxí .......................................................................................................................61 Reina ...........................................................................................................................62

CONVOCATÒRIA D’ABRIL

Alfa..............................................................................................................................67 Al llit, tot l’any és primavera ........................................................................................ 68 Cafè agredolç ...............................................................................................................69 Referents .....................................................................................................................70

CONVOCATÒRIA DE MAIG

Tot esperant Morfeu .................................................................................................... 75 Cançó de bressol .........................................................................................................76 Preàmbuls....................................................................................................................77 Acompanyar àvies.........................................................................................................78 Cendres .......................................................................................................................79 Acorralat .....................................................................................................................80 Remitent ..................................................................................................................... 81

GUANYADOR ANUAL

Bigfoot ........................................................................................................................ 85

AGRAÏMENTS................................................................................................................. 87

PRESENTACIÓ Em fa molta il·lusió dirigir-me per primera ocasió a vosaltres per presentar la vuitena edició de l’antologia del Concurs de Microrelats de Barberà del Vallès. La Biblioteca Esteve Paluzie, l’Escola de Música, el Teatre Municipal Cooperativa, els centres cívics i nombroses associacions de la ciutat s’uneixen per fer protagonistes els barberencs i les barberenques d’una intensa vida cultural. Barberà s’obre a tothom que vulgui participar d’una ciutat literària, diversa i abocada a la cultura. Malgrat l’oxímoron, la Microbiblioteca va creixent, i ens enorgulleix disposar d’un fons bibliogràfic especialitzat que s’incrementa any rere any conjuntament amb un ampli ventall d’activitats, com les formacions infantils, les jornades i els tallers literaris entorn del microrelat, que oferim a la nostra ciutadania i a la resta del món. La promoció i difusió de la cultura en tots els àmbits són prioritàries per l’Ajuntament. Una societat que crea i gaudeix de la literatura esdevé més rica, solidària i democràtica. Vull agrair, molt sincerament, a totes les persones que heu fet possible aquesta edició del Microconcurs, escrivint o participant en el jurat, al personal de la Biblioteca Esteve Paluzie, i també a les institucions i llibreries per la seva col·laboració. Moltes gràcies.

Xavier Garcés Trillo Alcalde de Barberà del Vallès 13

Trànsit A l’hora de la mort el sacerdot va provar d’assistir-lo i ell, amb un filet de veu, li preguntà: -Perdoni, mossèn: quines garanties tinc? -Tot depèn de la voluntat que vostè hi posi... –va respondre-li l’eclesiàstic amb un to altament professional. I el moribund va tancar els ulls, amb una conformitat que hauria de servir d’exemple. L’un se’n va anar i l’altre es va quedar, tots dos submergits en un mateix misteri. Pere Calders i Rossinyol (1912-1994) (Tot s’aprofita. Barcelona, Prometeo, 1981)

CONVOCATÒRIA D’OCTUBRE

Ocells Tot va començar quan no feia ni vint minuts que havia sortit d’aquell edifici. L’individu que l’havia atès li havia dit que durant unes setmanes podia tenir sensacions inusuals. No va tardar en experimentar-les. Quan es dirigia a la cafeteria es va creuar amb el primer colom. En veure’l la resta del món es va aturar. El va trobar magnífic, senyorial, i no podia entendre com havia estat tant de temps sense adonar-se com de bonics eren aquells animals. Més tard, va topar-se amb una dotzena d’aquells ocells. Va sentir un impuls molt fort d’anar cap a ells. Quan se’n va adonar, estava assegut a terra rodejat de coloms i la gent que passava el mirava com si no hi fos tot. En aquell moment va començar a posar-se nerviós, però quan es va espantar de debò va ser quan va fer cap a un terrat darrera d’un grup d’orenetes i es va posar a moure els braços com si pogués volar. Quan per fi va trobar forces per baixar al carrer va trucar al telèfon d’aquell individu: −Bon dia. Soc Jaume Subirats. Avui he estat a la seva consulta. −Ah, vostè és el noi que he hipnotitzat per tractar el pànic als ocells? −No, a mi m’ha tractat per deixar el tabac. I ara que hi penso, no he fumat en tot el dia.

Dolors Beltran Mateu Mont-roig del Camp (Tarragona) 19

La mosca Últimament la meva parella viatja molt. Massa temps fora de casa i massa vols en solitari. N’estic farta. Des de fa dies no deixa de fregar-se amb humans de totes les espècies. No sé pas d´on li ve aquesta vena zoofílica. Ja sé que molts amics i familiars ho fan però a mi, què vols que et digui, no m’agrada. Jo soc més de quietud, de compartir: un carmelet desfet per aquí, una cacona per allà… Està decidit. Avui mateix el faré fora de casa. Això sí, serà a les bones. No l’engegaré pas a la merda que encara ens hi trobaríem.

Toni Mora Aldeguer Barberà del Vallès (Barcelona) 20

Hipnosi L’hipnotitzador va demanar un voluntari. En Jesús, descregut de mena, va aixecar el braç. Ho va fer pel simple fet de demostrar-li a la seva xicota que allò era una enganyifa. Dit i fet. Va pujar a l’escenari, tot disposat a fer fracassar l’espectacle. L’hipnotitzador el va fer seure a una cadira i després va intentar fer-li creure que era una gallina, però ell es va mostrar impertèrrit i no es va moure en cap moment. Veient que no se’n sortia, l’hipnotitzador es va donar per vençut i va preferir deixar-lo marxar. En Jesús va aixecar-se amb un somriure murri dibuixat a la cara. A mig camí, va recordar que les gallines no volaven i va caure sobre el pati de butaques, just a sobre de la mare de la seva xicota.

Robert Siscart Rodríguez Sabadell (Barcelona) 21

Cohabitació Primer, van deixar de fer l’amor. Sense cap motiu. Simplement van anar espaiant les relacions fins que van desaparèixer. No en van parlar mai, si més no amb paraules, però l’actitud, els gests, denotaven que a tots dos ja els estava bé. Després, van començar a evitar-se, sense fer cap escena, tan sols modificant els horaris dels àpats i els hàbits generals d’utilització de la casa. No mostraven cap mena de ressentiment, tan sols una creixent i somorta indiferència. Com a conseqüència inevitable, van deixar de parlar-se, ja que no n’hi havia cap necessitat. Alguna nota a la nevera era suficient. I així, a còpia de no veure’s, de no comunicar-se, en van convertir en dos autèntics desconeguts. Fins que un matí van coincidir a la cuina a l’hora d’esmorzar. Es van quedar plantats l’un davant de l’altra i es van ullar de fit a fit, com cercant a la memòria de què els sonava aquell rostre vagament familiar. Un d’ells, no importa qui, va deixar anar un hola amable i l’altre va preparar cafè. Entre frases cada cop més còmplices es va escolar el matí mentre les ombres del sol marcaven les hores. Al migdia, com si fos allò més natural, es van donar la mà i van pujar escales amunt.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 22

Vacances Acaben els macarrons i canvien de carmanyola. De segon, carn arrebossada. Estan acostumats a usar coberts petits pels diferents viatges a la natura que sempre han fet. Aquest cop l’Andreu, el fill gran, es queixa. -Mama, un altre cop el mateix? -Sí, fill, ja saps que hi ha menjar que va millor que altre per portar a la motxilla a les excursions. -Sí, però potser ja no cal, ni la carmanyola... -Ni però ni res. Mira quin cim –afegeix ella assenyalant cap a la finestra. Els dos nens es miren. L’Andreu agafa la mà de la mare: -Mama, no ens cal estar en un refugi diferent cada dia, amb una vista bonica -S’acosta a la finestra i treu el pòster que ella hi havia enganxat al matí-. -Encara que haguem anat als Alps amb el papa, a nosaltres ja ens està bé passar aquestes dues setmanes amb tu sense moure’ns de casa. Al moment, el petit replica al seu germà: -A mi sí que m’agraden les fotos! Que en tens més, mama?

M. Carme Marí Castelldefels (Barcelona) Guanyador mensual octubre 23

CONVOCATÃ&#x2019;RIA DE NOVEMBRE

Newton La por és una ampolla de cava que esclata a l’habitació sense parets de l’ànima. Robin Wonder estava maleït des que va relliscar i va perdre la vida a la Torre Newton; absurdament, perquè la mort sempre és irracional. Des de petit, vivia amb el pànic a les altures enganxat a la pell i detestava els gratacels, aus rapinyaires de ciment que precintaven la vida en capses urbanes. Esclau del terror vertical, necessitava aferrar-se a la gravetat com si fos un objecte i només trobava refugi en els ascensors, màquines perfectes a mercè de la física. Irònicament, el dia del seu accident, l’ascensor no funcionava. I des de llavors, com un Tàntal de ciutat, arrossegava el pes de la mort per aquella escala funesta, en una rutina infinita que només es trencava quan apareixien els primers visitants, atrets per la llegenda del fantasma presoner de la Torre Newton. Eren un grapat d’il·lusos que desafiaven el seu propi destí amb la inconsciència dels bojos. Com un superheroi malèfic, Robin Wonder els seguia i només els havia d’empènyer suaument des de dalt, en una mena de joc macabre de la gravetat. I tots queien al buit, sense pietat, com pomes podrides. Paraula de Newton.

Marta Finazzi Martínez Girona 27

Abraçades El seu perfum el marejava i les seves abraçades, que desplegava en un gest majestuós, com si el volguessin embolcallar, li generaven angoixa i el feien trontollar. La psicòloga li havia dit que era una persona expansiva i amb una gran personalitat, la seva sogra, i que havia de treballar-se la seva amistat perquè si continuava fent conductes d’evitació generaria una fòbia difícil de tractar. Ell hi posava voluntat però no l’ajudava el perfum que amarava la consulta de la psicòloga i les seves abraçades de benvinguda i de comiat.

Imma Torné Sans Barcelona 28

Ulleres de Sol Ahir vaig sortir al carrer un altre cop, com ho havia fet cada matí des que va passar tot. A casa, abans d’obrir la porta, vaig calçar-me les meves ulleres de Sol per fer veure que tot anava bé. Però, quan vaig ser a fora, vaig veure que no hi havia claror. Potser el dia havia decidit ser trist, gris. I no em molestava. La vida per a mi ja era tota trista i grisa. Havia d’anar a comprar. La Remei, com sempre, s’havia entaforat darrere el taulell i esperava que apareguessin totes les veïnes del barri per comentar cada jugada. Que si a aquell l’han tancat, que si l’altre ha marxat de casa. Però no s’hagués arribat a imaginar mai que la primera clienta del dia seria jo. I que, amb la meva visita, ja tindria teca per omplir les tertúlies de tres dies ben bons. Sabia que ja res no seria fàcil, però sempre havia sigut valenta. Una passa. Dues. Tres. Era a dins la botiga. I ja podia començar l’interrogatori.

Clara Ferrés Jiménez Sallent (Barcelona) 29

Objectivitat S’ofegava en aquest món sense grisos, segrestat per blancs i negres: mar o muntanya, dreta o esquerra, carnívor o vegetarià. Les xarxes socials, envaïdes per missatges lacònics, incisius i inapel·lables, havien acabat de matar els matisos, la sensibilitat, la humanitat. La seva feina de programador informàtic constituïa, de fet, el paradigma de la fredor. Tot es reduïa a una tirallonga de zeros i uns. Qualsevol idea era traduïda al llenguatge binari, sense lloc per als valors i els sentiments. Aquesta era la seva responsabilitat, posar en marxa cada matí la roda de la piconadora. L’angoixa l’estava matant. Així, va iniciar la seva particular creuada, canviant la mida, el format, el color dels zeros i uns, per recollir l’emoció que creia que havia de transmetre en cada moment. Aparentment, els resultats finals no mostraven cap canvi, i els programes i projectes de la consultora funcionaven a la perfecció, com sempre. Tanmateix, els clients van mostrar un cert desassossec, una inseguretat que no sabien com descriure, però que van comunicar en forma de queixa, tan etèria com ferma, al director de l’empresa. Va ser acomiadat mitjançant un missatge breu, inequívoc i gèlid.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 30

El temps recobrat En comptes del gust d’una magdalena proustiana que fa reviure el temps perdut, era una flaire que sentia la Paula cada cop que passava per davant d’aquell carreró fosc, una fragància de la infància que no aconseguia ubicar i que per això mateix li despertava un neguit com el de les paraules a la punta de la llengua, un anhel exasperant de caçar-la al vol i donar-li nom. La boca del carreró exhalava aquella aroma incitant com una invitació a ficar-hi el nas per trobar-ne l’origen d’una vegada per totes. I la Paula ho va fer, un vespre, es va endinsar al carreró fosc sense recordar, encara, que de petita s’havia esmunyit amb dues amigues en una casa abandonada que feia la mateixa olor temptadora; sense recordar, encara, que a la penombra les esperava un home somrient amb la boca bruta de xocolata i un pastís blanquíssim a les mans; sense recordar, encara, que havia fugit tota sola i les seves amigues no; sense reparar, encara, que el mateix home no havia parat d’esperar-la, des d’aleshores, tot preparant pastissos temptadors que duien escrit el seu nom.

Josep Sampere Martí Igualada (Barcelona) Guanyador mensual novembre 31

CONVOCATÃ&#x2019;RIA DE DESEMBRE

Afanyar-se Recorria tothora aquell bosc immens buscant un recer on posar la seva descendència. Tenia pressa, i darrerament, aquell espai era compartit per massa individus com ell. Calia vorejar les clarianes, atès que en espai obert se sentia vulnerable, tot i que ningú li ho havia ensenyat. Ho duia en els gens. Va posar ous per tot arreu, ben arrapats a les tiges que s’alçaven i onejaven amb el vent. Amagat en un racó, observava com s’engreixaven aquells centenars d’embrions blancs mentre ell s’alimentava del que el sòl li oferia. Una setmana, no més, per veure el naixement de la seva progenitura. Mare, em pica el cap, va dir una veu candorosa. T’he de passar la pinta altre cop. I rentar-te el cap amb aquell xampú pestilent.

Anna M. Lahosà Alcoverro Barcelona 35

Estiu del 57 El flabiol torna a refilar. Noies i nois formen de nou la rotllana, sobrats d’energia, disposats a saltar tota la sardana, tant si ve al cas com si no. Al primer compàs, tres homes grans se’ls apropen, els toquen l’esquena i els diuen a cau d’orella: -Aquesta no es balla. És La Santa Espina. Tothom és dret a la plaça. Els qui seien s’han aixecat. La música plana sobre un silenci emocionat. Hi ha qui mira al cel, qui prem les dents, qui somriu al company, qui eixuga una llàgrima d‘amagat, És el primer cop que una cobla s’atreveix a tocar-la, des de fa vint anys. Veurem què passa.

Joan Adell Barcelona 36

Antisistema Després de mesos donant-li voltes, havia trobat la solució. L’única manera de vèncer el Sistema era utilitzant les seves mateixes armes. Bona part del control que el Poder exerceix sobre nosaltres està basat en la informació. Saben tot allò que fem i ens condicionen bombardejant-nos amb missatges, cada cop més personalitzats, a través de tots els mitjans. Tanmateix, si no coneguessin les nostres necessitats, els nostres desigs, els nostres comportaments, no ens podrien influenciar. Per això, va iniciar la seva “Campanya de Desinformació del Sistema”. Es basava en inundar els cercadors d’Internet de demandes sobre temes que no l’interessaven en absolut. Des de “roba interior comestible” fins a “cap de setmana a Móstoles”, passant per “segells de Moçambic” o “reparació de fresadores”. Milers de cerques absurdes. Somreia cada cop que a la pantalla veia un nou anunci d’una filatèlia de Maputo o una cadena de sex-shops oferint-li els seus productes. Fins que un matí se li va glaçar el somriure quan va veure aparèixer una gran franja que pampalluguejava a la part superior de la pantalla: “Tu també vols fer caure el Sistema? Posem tota la nostra experiència al teu servei!”.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 37

Llaços invisibles Em llevo sense recordar si anit vaig sopar o no. Poso els peus a terra. Està fred, com ahir. Com cada dia des que dura aquesta situació estranya. Busco el meu reflex al mirall del lavabo, però només veig un rostre de dona. Sembla que ha plorat. És l’endemà, o l’endemà passat. No estic segur, perquè ara tots els dies són iguals. Ella és a la cuina. Remena un cafè i té la mirada perduda. Jo soc al seu costat però, per algun motiu, no em pot veure. Si tan sols pogués parlar-hi. Li preguntaria que s’ha fet de la meva bici. Avui, alguna cosa ha canviat. Ella era a la dutxa i jo he entrat al lavabo per pixar. És un costum. Tan bon punt em llevo, haig d’anar-hi i no m’acostumo a no fer-ho. Quan he entrat, s’ha tombat cap a mi, com si em mirés. Semblava nerviosa i molt trista. L’he seguit fins a l’aparcament. Estic tip d’haver de seguir-la arreu. Puja al cotxe i l’engega. De seguida he reconegut el vehicle: un tot terreny gris amb un bony al costat dret. Just on… La miro i sento una fiblada al pit: una mena de neguit inútil. Ja no hi puc fer res. Ella tampoc. I tanmateix, mentre el garatge es va omplint de fum, penso que potser podria prémer la botzina i alertar els veïns.

Anna López Artiaga Sant Joan Despí (Barcelona) Guanyador mensual desembre 38

CONVOCATÃ&#x2019;RIA DE GENER

L’ull No és que ho fes per molestar, o per impressionar, més aviat era un acte reflex, un tic, un costum. Per a molta gent era desagradable veure com s’introduïa el dit mig per l’extrem de la lacrimal i, fent palanca, extreia el globus de vidre. Llavors el fregava amb un drap de pelfa fins que amb l’altre ull, el bo, el veia net i brillant. Per posar-se’l, s’aixecava la parpella superior —era llavors quan mostrava la cavitat fosca— i empenyent el mateix globus pressionava la conjuntiva corneal inferior per acabar d’encaixar-se’l. Aquesta escena, tan anguniosa pels que la contemplaven, va deixa de produir-se quan li van implantar l’ull digital. Però al cap de poques setmanes, en adonar-se que li faltaven tres dents i dos queixals, i que les peces que li quedaven no tenien gaire bon aspecte, es va comprar una dentadura postissa en un basar xinès.

Josep Casals Arbós Prades (Tarragona) 43

Petita història d’amor Feia temps que ningú no n’hi enviava cap, de missatge com aquell; per això, en llegir-ne l’avís de recepció, a la pantalla de la tauleta, va fer cara de circumstàncies i no va poder evitar de capcinejar. Assegureu-vos, abans de procedir a l’eclosió, a fi i efecte de percebre’n tota la magnitud i penetrabilitat, que el nivell de TMS supera el 25% de la capacitat del reservori. Va fer la comprovació i tot seguit va activar l’aplicació per descodificar la informació. La flaire del mar, salabrosa i gràvida, no va trigar a enfilar-se-li pels narius i saturar els receptors olfactius. Va aclucar els ulls, va somriure i es va proposar de respondre amb un missatge semblant. Tal vegada, en passar pel carrer on hi tributava l’obrador d’un flequer, tindria temps de capturar l’aroma embriagadora del pa acabat de fer. Evocaria així, va pensar, la dolçor dels esmorzars compartits, la joia de despertar-se l’un al costat de l’altra, amb la remor de les onades arran de finestra per companyia. Certament havia oblidat que podia fer ús d’una prestació tecnològica tan exquisida.

David Dot Cervera Vilafranca del Penedès (Barcelona) 44

Benvinguda a casa La casa estimava la Júlia, l’havia estimada des que era una criatura sense que ella se n’adonés, sense que pogués adonar-se’n. De petita s’embadalia amb el polsim que queia del sostre com una nevada, però mai no va saber que era la casa que jugava amb ella. Quan la Júlia no hi era, els vidres s’entelaven d’enyorança. Els radiadors, en començar l’hivern, feien cruixits de joia anticipant el contacte de les seves mans. L’aigua freda la sorprenia expressament, de vegades, només per veure com feia saltirons tota nua. Algunes bombetes brillaven més del compte, radiants d’alegria per la seva presència, i de vegades es fonien de plaer pel sol fet de fer-li llum. Era una casa que tocava de peus a terra, ferma, massissa i segura d’ella mateixa com l’home que no havia arribat a conèixer. Hi havia corrents d’aire que li xiuxiuejaven galanteries, rajoles que trepidaven lleugerament per acariciar-li els peus, armaris que li tiraven l’alè quan els obria, cortines que s’estufaven tot just per fregar-la. Quan la Júlia va morir, va començar a haver-hi goteres. Irreparables. I els vidres es van entelar irremissiblement com si tinguessin cataractes.

Josep Sampere Martí Igualada (Barcelona) 45

CONVOCATÃ&#x2019;RIA DE FEBRER

Memòria Es va deixar caure sobre el pedrís del costat de la porta. Va repenjar l’esquena a la paret i va tancar els ulls amb la calidesa del sol del migdia. Sostenia la destral sobre les cames mentre passava les mans amunt i avall pel mànec. El va inundar tot el cansament d’una llarga vida. Sempre havia escarnit els que deien que es comunicaven amb la natura. Com aquells hippies que s’havien instal·lat sense permís al mas mig enrunat i feien bestieses al SEU bosc. S’abraçaven als arbres, oloraven herbes, parlaven amb els animals. Una colla de torrats que no sabien què era treballar cada dia a la muntanya. Estava envoltats de beneits que tenien la barra de dir que el boig era ell. Però ara havia de reconèixer que podia llegir amb els dits la història de la fusta, com si estigués gravada en el mànec de la destral: el dia llunyà que la gla de roure va germinar i el plançó va créixer vigorós cap al cel; les glaçades, sequeres i tempestes que van dibuixar cada anell de la fusta; el matí que el van tallar per transformar-lo en mobles, en bigues, en llenya; en aquell mànec. Fins la darrera línia del relat, escrita feia només una estona amb la sang calenta que encara regalimava fulla avall.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 49

La dedicatòria Havien passat quatre anys, dos mesos i tretze dies. Després de la llarga espera, allà la tenia: la meva primera novel·la. El meu agent literari havia tingut el detall de citar-me al seu despatx per tal de lliurar-me el llibre abans que sortís a la venda. Un cop al carrer, el primer que vaig fer va ser buscar la pàgina de les dedicatòries: «Al meu pare, per encomanar-me la passió per la lectura». Tenia unes ganes boges de regalar-li aquell primer exemplar. L’hi devia. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig arrencar a córrer per anar-lo a buscar i donarli les gràcies en persona. Tan bon punt em vaig plantar davant d’ell, li ho vaig explicar tot fil per randa. En acabat, vaig agafar el llibre i el vaig deixar recolzat a la làpida. Havien passat quatre anys, dos mesos i tretze dies.

Òscar Turull Basart Granollers (Barcelona) 50

La col·lecció El senyor d’avui ha portat un pastís de xocolata i a ell li ha regalat un soldadet a cavall. La seva mare sempre comença servint-los cafè. Ell pensa que deu ser deliciós, perquè tots es queden. Somriuen amb el primer glop i deixen un sobre damunt la taula. El que no li agrada és quan pugen amb ella a l’habitació. Ell s’ha de quedar jugant tot sol i quan baixen ja s’ha fet tard. Però aquesta vegada està molt content. Un cop el senyor d’avui marxi, parlarà amb ella i li dirà. A partir d’ara, ja podran anar al parc a les tardes. Amb el soldadet a cavall ha acabat la col·lecció.

Josep Maria Arnau de Bolós Barcelona 51

La maga Tot just la mare tanca la porta per anar a treballar, els nens recuperen les varetes que tenen amagades i comencen a saltar d’un lloc cap a l’altre xiuxiuejant encanteris. Un Glisseo, un Pericullum o un Evanesco que converteixen escales en tobogans, llancen espurnes vermelles i fan desaparèixer objectes per tot arreu. Ella torna a casa rendida després d’hores de funció al carrer i sempre es queixa d’algun conill que se li ha encallat al barret de copa o del que li costa encertar les cartes. A l’hora de sopar, tots aplaudeixen amb entusiasme quan la dona treu de la seva motxilla tot aquell menjar, aconseguit com per art de màgia amb les poques monedes que ha recollit aquell dia.

Lluís Talavera Barcelona 52

Dijous al matí L’inspector del gas truca per 3r cop al 3r primera del 61 del Passeig de Gràcia. No contesta ningú i això l’emprenya, perquè encara ha d’esmorzar, coi! Però no perd la calma. De sobte, surt una veïna del 5è per la porta principal. << Que com sé que és del 5è? Perquè soc narradora omniscient, carallots! >>. El més curiós, és que la dona porta lligat en una corda un velociraptor, que camina a poc a poc al seu costat. L’inspector es queda perplex, atònit. Com pot ser que un dels dinosaures més ràpids del món, camini tant poc a poc?.

Clara Miret Ribes El Poal (Lleida) 53

Baf Després de mesos de sequera, ara feia hores que plovia sense parar. Jo m’ho mirava a través del vidre de la finestra i imaginava l’aigua penetrant terra avall, i les arrels absorbint-la amb desfici. Quan me n’he cansat, he tornat a seure a la butaca al costat de la llar i m’he embadalit amb l’anar fent de les flames i les brases. Un cop que he mirat per comprovar si encara plovia, m’he adonat que havia deixat la marca del baf del meu alè al vidre de la finestra. M’he aixecat per eixugar-la i ha sigut llavors que he vist el desconegut. Duia les sabates i els baixos dels pantalons empastifats de fang. Anava tot xop, amb el cap cot i el posat cansat i resignat. Ha degut notar que l’observava perquè quan ha estat davant de casa s’ha aturat, ha dirigit la vista cap a la finestra on jo estava i s’ha quedat fitant-me a través de la cortina d’aigua que li rajava del front. No sé quant temps hem estat mirant-nos. Finalment ha abaixat de nou el cap i s’ha allunyat. Jo he eixugat la marca de baf amb la màniga del jersei i he tornat a seure a la meva còmoda butaca al costar de la llar.

Josep Casals Arbós Prades (Tarragona) Guanyador mensual febrer 54

CONVOCATÒRIA DE MARÇ

L’assetjador Davant el cos inert de la noia, Romeu, desesperat, pren el flascó i beu el contingut d’un glop. El públic el veu agonitzar entre espasmes i recargolaments, els ulls fora de les òrbites, la boca escumejant. Sobreactua? Només Julieta sap que no. Porc fastigós!.

Jordi Masó Rahola La Roca del Vallès (Barcelona) 59

En un altre temps, en un altre lloc L’única cosa que ens unia, a mon pare i a mi, era la nostra afició a les pel·lícules de l’Oest. Les vegades que l’anava a veure, quan ja no es podia alçar de la cadira de rodes -que anomenava sarcàsticament «la diligència»-, sempre decidíem de «repassar-ne» alguna. Així ens estalviàvem de repassar les «malifetes» de la meva difunta mare, les «marranades» de mons germans i la meva «ineptitud» a l’hora de trobar una feina o una dona «decents». El Shane de Raíces profundas era el seu personatge preferit. Deia: «M’agradaria moltíssim que algú em demanés a crits que no marxés». Però mon pare va marxar tot sol, al final, sense que ningú no alcés la veu per impedir-ho. Entre la seva col·lecció de pel·lícules de l’Oest en vaig trobar una titulada El tiroteig. Hi sortia ell disfressat de pistoler. Caminava sigil·losament empunyant un revòlver. Devia tenir deu anys. Era mon pare de petit, sens dubte, i el que li disparava per l’esquena era jo mateix, també de petit. Ell es desplomava teatralment, però de seguida s’alçava tot somrient per demostrar que jugàvem i que no em tenia rancúnia, que en un altre temps, en un altre lloc, hauríem pogut ser amics.

Josep Sampere Martí Igualada (Barcelona) 60

El botxí En Michael Workston era botxí, dels que treballen nou hores al dia sis dies a la setmana. El diumenge reposava. Estava acostumat a la seva feina i fins i tot a vegades s’oferia per fer hores extres quan el volum de feina ho requeria. L’olor de la sang no li molestava gens, li agradava l’aroma ferruginós que quedava a l’ambient després d’unes quantes execucions. La gent l’advertia que aquella feina no es podia fer durant massa temps, que més d’un havia quedat trastocat de tanta carnisseria, però ell no, a ell no li desagradava gens la seva feina ni li suposaria cap afectació en un futur. Ell controlava i tenia una ment forta, al cap i a la fi només eren porcs, uns porcs que no li importaven a ningú. Per això aquella nit no va entendre què feia la policia entrant a casa seva, ocupant el seu jardí i esberlant la porta per endur-se’l, al cap i a la fi només estava fent la seva feina.

Marta Domènech Sala Palamós (Girona) 61

Reina -Reina! -va contestar decidida aquella veu preescolar quan la van interpel·lar sobre què volia ser de gran. Els interlocutors de torn sempre reaccionaven amb exclamacions i rialles condescendents. No era pas tan estrany que una nena de tres anys volgués ser princesa o reina, malgrat formar part d’una família republicana fins al moll de l’os! Ella se’ls mirava de reüll, menyspreant aquelles interjeccions dignes de la pitjor escena teatral. Però... què es pensaven? Li qüestionaven la capacitat de decidir el seu futur només perquè no omplia en edat la xifra dels dits d’una mà? Ingenus! Ella ho tenia ben clar: arribaria a ser algú important, algú que estigués per damunt de tot i de tothom. Algú de qui depengués assolir fites d’alt nivell. Quan va poder mostrar amb una mà ben oberta els seus cinc anyets, va experimentar una joia immensa, la joia de saber que estava en el bon camí. La joia que només ella podia sentir cada vegada que, des de dalt de tot d’aquell castell, feia l’aleta i, ni que fos per uns segons, sabia que tenia el món als seus peus.

Maribel Gutiérrez Gallego La Garriga (Barcelona) Guanyador mensual març 62

CONVOCATÒRIA D’ABRIL

Alfa Abans els dos homes de la funerària no van segellar el taüt de fusta de roure, recobert per una lluentíssima capa de vernís i amb agafadors daurats, ella va tenir temps de mormolar, sense alterar el seu to de veu tan característic: -Faràs bondat? I per uns instants, la governà la sensació que, per enèsima vegada, tal com havia fet en vida, ell, el difunt, el seu sofert espòs, tornava a assentir amb el cap, resignat, sense esma per rebel·lar-se i reivindicar una mica de dignitat.

David Dot Cervera Vilafranca del Penedès (Barcelona) 67

Al llit, tot l’any és primavera Està canviant el fons d’armari. La caloreta de finals d’abril comença a fer incòmodes les peces d’hivern i els jerseis de llana deixen pas a samarretes fines de màniga llarga i camises estampades. Tot d’una, fent forat per desar l’edredó, s’adona que uns ulls vermells emmarcats per un somriure ple d’incisius afiladíssims la fiten des de la foscor. Per fi tot quadra! Ara ja sap què se n’ha fet de tots aquells amants desapareguts.

Ivan Bonache Cuadrado Santpedor (Barcelona) 68

Cafè agredolç Ja ho sabia – va dir ell. I, com qui no vol la cosa, va fer un gest a una cambrera perquè ens servís. Havia posat en escena aquell moment incomptables cops. Els soliloquis de dutxa, les expressions de mirall i el plor entrenat m’havien fet destre en l’art d’explicar la meva homosexualitat. Però la sang freda amb què la seva resposta va quedar suspesa a l’aire em va fer recular un peu dins l’armari amb la cua entre cames. Les mans, expertes en eixugar llàgrimes, les meves i les seves, em penjaven dels braços sense saber on posar-se i un tremolor se m’enfilava per l’espinada fins encallar-me les paraules. Ja ho sabies? – vaig dir mig d’esma, amb les paraules agafades amb pinces i el cor encongit. Just abans que respongués, va interrompre la cambrera: Ja ho saben? – preguntà ella, canviant per complet la direcció de la nostra atenció. Amb poc ulls per veure tota la seva gràcia, vam dir que dos tallats en un fil prim de veu i l’observàvem com preparava, amb gestos generosos i sense treure’ns els ullets de sobre, dos cafès inscrits amb dos cors escumosos. En tornar, ens vam mirar tots tres alhora, vam empassar saliva i vam deixar refredar els cafès.

Roger Alabau Perich Girona 69

Referents Tot va començar quan va proposar-me que la nena es digués Sílvia, com ella. Jo vaig protestar: ¿és que no en teníem prou amb una Sílvia, a casa? ¿No serveixen els noms per distingir les persones? Però la meva dona és tossuda i no vaig poder-m’hi negar. Un any després, va néixer el nen. «Es dirà Pau», va decidir. Pau, com el seu germà. Quan, passats tres anys, va tornar-se a quedar embarassada, vaig endevinar el nom que suggeriria: el de la meva cunyada Isabel. Però allò només va ser el principi. La decoració de casa nostra era una rèplica de la dels seus pares: peces de terrissa, quadres de marines, mobles rústics. I reproduíem també els hàbits de la seva infància: caps de setmana a Puigcerdà, estius a Platja d’Aro. Cada rutina del seu passat idíl·lic, la repetíem. Amb els anys, en els gestos de la meva dona he reconegut els de la sogra. I parla amb expressions d’ella, es pentina com ella. Un dia em va demanar que em deixés un bigoti espès, calcat al del meu sogre en les fotos antigues. Jo sempre m’he avingut a tot. Al capdavall tothom té uns models, uns referents. Però estic inquiet. No deixo de pensar en el meu sogre: va morir jove, d’un inexplicable accident domèstic.

Jordi Masó Rahola La Roca del Vallès (Barcelona) Guanyador mensual abril 70

CONVOCATÃ&#x2019;RIA DE MAIG

Tot esperant Morfeu El jove metge enfilava, un cop més, l’empinat carreró que conduïa a ca la Sisqueta. En el seu maletí nomes hi duia morfina, però un pes a l’ànima li feia arrossegar els peus. La tardor havia estat benèvola al poble, però aquell dia moria entre calfreds, car un vent provinent de l’Oest, gèlid i ferotge, havia començat a bufar. Aquell vent udolava com un llop malferit, però els gemecs de la Sisqueta eren més feréstecs encara. Aleshores, el jove doctor no sabia que aquells udols l’acompanyarien la resta de la seva vida, però li van servir per esvair els dubtes que encara el rossegaven i per pujar, de dos en dos, els graons que conduïen a l’habitació de la Sisqueta. En entrar a la cambra, l’anciana el mirà amb ulls vidriosos i, qui sap si per fer el cor fort, o perquè els dolors minvaren just en aquell moment, deixà de cridar. El doctor s’obligà a examinar la dona com si fos un dia qualsevol, però els ossos que quasi s’entreveien sota la seva pell no permetien gaires interpretacions. Un darrer creuament de mirades, just abans d’injectar-li la darrera dosi, rubricà, per sempre més, el pacte que havien assolit temps enrere metge i pacient. Misericordiós, el mateix vent callà de cop.

Carles Quílez Cunillera Sabadell (Barcelona) 75

Cançó de bressol La criatura no parava de plorar. Ella la va treure del bressol i la va agafar entre els seus braços, per provar de calmar-la. El balanceig no semblava tenir els efectes desitjats, la criatura seguia plorant. Ella, carregada de paciència, va començar a xiuxiuejar-li una cançó a cau d’orella. La criatura, a poc a poc, es va anar calmant, fins que els plors van deixar d’escoltar-se i s’adormí. Llavors la va tornar al seu llitet. De sobte, la porta s’obrí. Era la mare de la criatura que, alertada pels plors del seu fill, havia vingut a comprovar què passava. Va anar directa cap al bressol. Ell hi jeia sense fer soroll. La mare el va agafar, però no es movia. Llavors va fixar-se en la cara i el seu to blavós. Tremolant, va tornar a deixar-lo al llitet i sortí corrents per trucar a emergències. Ella no s’havia mogut de l’habitació. S’havia quedat allà contemplant l’escena: una mare impotent davant del cadàver del seu fill, víctima d’una mort sobtada. Era d’aquells dies que no li agradava la seva feina. Va tornar a agafar a la criatura i se la va endur per sempre. Descuidada en un racó, hi va quedar una godalla.

Robert Siscart Rodríguez Sabadell (Barcelona) 76

Preàmbuls Per tal de proporcionar els elements imprescindibles que permetin entendre el relat en totes les seves dimensions podria començar amb una acurada descripció de l’entorn. Tant de l’escenari immediat on transcorre la història com del paisatge que l’envolta. Ambdós són cabdals per al desenvolupament de la trama. O potser millor encara, iniciar la narració amb un perfil detallat dels personatges principals. Clàssic i ordenat. L’aspecte físic, el caràcter, les misèries i esperances, i sobretot les relacions entre ells, ja que constitueixen el detonant de tots els esdeveniments posteriors. Però ben pensat, per no deixar-me cap fonament essencial m’hauria de remuntar força temps enrere. Anys, generacions, segles, tal vegada. Fins a les èpoques en què es van anar bastint pedra a pedra els escenaris als quals em referia. I es van teixir els lligams antics i tortuosos que acabarien duent a les connexions actuals entre els protagonistes. I al consegüent drama. Tanmateix, em temo que un microrelat no permet aquests recursos literaris. Caldrà deixar-ho en aquest punt, sense entrar detalls, i passar directament a la història. Ara que, de fet, potser l’acció tampoc no era tan important.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 77

Acompanyar àvies Una velleta prima, aferrada al taulell del pa que hi ha a la sortida del súper, em crida nena, nena! Em diu que li fa por relliscar, que si la puc acostar a la porta. Se’m penja del bracet i, amb passos de pardal, arribem al carrer. Un cop a la vorera, m’estreny pel colze i, forçantme a girar a la dreta, em demana que l’acompanyi al seu portal; és aquí mateix, m’indica. L’ajudo a pujar l’escala de la porteria, li noto els ossos escanyolits i la pell tova, però té ímpetu, la punyetera. Em tiba per travessar el vestíbul i que la dugui al racó de l’ascensor, i és aleshores quan em ve al cap un conte de Cristina Fernández Cubas. Em miro de reüll la dona, que porta un mocador blau cel i un impermeable gris marengo, i penso: A veure si la vella em fa pujar a casa seva, em convida a magdalenes seques i acabo com al conte... Pitja el botó de l’ascensor i em parla d’un nebot a qui van atropellar i va quedar completament esguerrat, sense tíbies . Veus?, m’he dit, segur que té el nebot mutilat en una habitació fosca, ara em farà passar i no sabré com sortir-me’n! Però no; em dona les gràcies i fins a una altra. I jo torno al carrer sentint-me miserable i sense conte.

Caterina Pérez Gómez Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 78

Cendres Tan bon punt he començat a exposar-li el cas, la tarotista ha encès una cigarreta. “És part del ritual” –m’ha etzibat, tallant-me el discurs. I mentre buidava a la paperera el cendrer ple de burilles, ha afegit amb to imperatiu: “Són les cendres el que li preocupa, oi? Doncs deixi’m fer. Vostè talli la baralla i no digui res més”. He obeït a contracor. Entre el fum de l’espelma, el del tabac i l’encens ja em venia mareig. Redéu!, si no hagués estat pels cent euros per endavant, m’hauria deixat estar de remordiments estúpids i hauria fugit corrents. I és que, al capdavall, el pare ja no és més que matèria; tant se val quina sigui... Ves quin rampell m’ha agafat avui, amb les restes del pobre home! “Sí, té raó- ha sentenciat en estendre les cartes–. El seu pare està enutjat perquè el cos no és on ell volia. Però no s’amoïni: per cent euros més, el seu esperit, que es aquí (ha assenyalat l’espelma) s’encarnarà en les cendres de les cigarretes (n’havia fumat dues més) i els cucs deixaran de turmentar-lo. Li ho garanteixo!”. He esclatat a riure de tal manera que tot de cendres han voleiat per l’estança. Sort que les del pare continuen al menjador de casa. L’esperit, ja no ho sé.

Maria Carme Alerm Viloca Cerdanyola del Vallès (Barcelona) 79

Acorralat Les bèsties l’han acorralat. No té escapatòria. I si en tingués tampoc serviria de res perquè la por el té garratibat. No és capaç ni de fer un crit d’auxili. En canvi les bèsties criden. Criden perquè estan afamades, segur. Cada vegada són més a prop. El miren fixament amb uns ulls ferotges i mouen el cap, nervioses. No en té cap dubte: el devoraran. Demà trobaran el seu cadàver esquarterat dins la gàbia pudent. Les bèsties, tacades de sang, seguiran endrapant la seva carn encara tendre. I xisclaran i es barallaran entre elles per qui arreplega el tros més gros. L’únic consol és saber que l’àvia el plorarà i maleirà mil vegades la truita de patates. I els ous. Tot és culpa dels ous: -Porta’m mitja dotzena d’ous del galliner, si-us-plau Les bèsties ja són a tocar. Ja no hi ha esperança. O sí? -Nano! Els ous! Va, que l’àvia t’espera! – crida l’avi. I li obre la porta del galliner i es fa pas entre les gallines a crits. A ell aquest avi rabassut que camina un mica encorbat, put a caliquenyo i li grinyolen els genolls li sembla Sant Jordi empunyant la llança dalt del cavall blanc. Avui s’ha salvat. Però diumenge que ve segur que l’àvia tornarà a fer truita de patates.

Oriol Garcia Molsosa La Garriga (Barcelona) 80

Remitent La vaig convidar a passar uns dies a casa després d’haver rebut una carta seva de l’estranger. Al principi, la visita va transcórrer feliçment tot rememorant llargament els simpatiquíssims episodis de la nostra vella amistat que es remuntava a... Per moltes voltes que vam donar-hi, cap de les dues va aconseguir on, quan i com ens havíem conegut per primer cop. Aquella natural confiança que fins aleshores havia fluït entre nosaltres de sobte va esdevenir oníricament sinistra fins al punt que ella va haver de marxar abans del previst. La meva estranyesa va ser encara més gran quan, pocs mesos després, la carta on jo l’havia convidada a visitar-me va tornar a la meva bústia sense haver estat llegida per causa d’un receptor inexistent.

Cecília Capdet Plaza Barcelona Guanyador mensual maig 81

GUANYADOR ANUAL El jurat de la final de la VIII edició del Microconcurs de La Microbiblioteca en la Categoria en Català ha estat constituït per l’escriptora, l’escriptor, i el periodista cultural Anna M. Villalonga Fernández

Rafael Vallbona i Sallent

David Guzman

Bigfoot Les petjades sobre la neu eren ben fresques. D’aquella mateixa nit. El pols se li va accelerar quan es va ajupir a contemplar-les de prop. Les va fotografiar des de tots els angles a la llum de la primera claror del dia. Després, les va mesurar. Cinquanta-dos centímetres i mig des de la base del taló fins a l’extrem del dit gros. Una esgarrifança li va recórrer l’espinada. Va seguir el rastre que serpentejava entre els arbres i es dirigia cap a la gran paret de roca calcària que tancava la vall a llevant. Instintivament va carregar el rifle. Durant els trenta anys de cerca havia pensat sovint en el moment que es produiria la trobada. No sabia què faria. Matar-lo? Capturar-lo? Guanyar-se la seva confiança? Alguna cosa li deia que es trobava molt a prop de descobrir-ho. En sortir del bosc el va veure. Estava ajagut a recer d’una balma. S’hi va acostar lentament. Era encara més gran del que havia imaginat. Dormia profundament, com un infant. Va poder contemplar, de prop i sense pressa, aquell cos descomunal i les faccions humanes sota el pèl. Va allargar la mà i li va fregar l’espatlla sedosa. Després, es va arraulir al seu costat i es va adormir feliç de saber que no estava sol.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) Guanyador mensual gener i anual 85

AGRAÏMENTS A Emília Sànchez Mota (Directora Biblioteca Nou Barris de Barcelona), David Hernández Gasch (Director Biblioteca Octavi Viader i Margarit de Sant Feliu de Guíxols), Francesc Puig Riera (Director Biblioteca de Gironella), Isaac Barrachina Sánchez (Director Biblioteca del Nord de Sabadell), Núria Camps Mir (Directora Biblioteca de Ponent de Sabadell), Queralt Ambròs i Flores (Directora Biblioteca Guillem de Berguedà de Puig-reig), Rubén Senserrich Pérez (Director Biblioteca Vicente Aleixandre de Badia del Vallès), i Rut Jiménez Alonso i Berta Cama Sànchez (Directores Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès), per formar part del jurat de les convocatòries mensuals. A Lydia Davis, Javier Sagarna i Lauro Zavala Alvarado, per formar part del jurat de la final en la categoria en castellà, i a Anna Maria Villalonga Fernández, Rafael Vallbona i Sallent i David Guzman per formar part del jurat de la final en la categoria en català. I també a Ana Durán Serrano, secretària de la VIII edició, a tot el personal de la Biblioteca Esteve Paluzie, a les Regidories de Cultura i d’Equipaments Municipals i a l’Ajuntament de Barberà del Vallès, a la Diputació de Barcelona i molt especialment a tots les persones usuàries, i les participants en el concurs, que fan possible La Microbiblioteca. Moltes gràcies.