ITINERARIS LITERARIS a Llegeix B@rcelona
RUBEN DARÍO A BARCELONA
[ ITINERARIS LITERARIS | RUBEN DARÍO A BARCELONA]
RUBEN DARÍO I BARCELONA
cercava un corresponsal que descrigués en quina situació havia quedat el país.
Aquest febrer es compleixen cent anys de la mort de Rubén Darío. La seva influència difícilment pot exagerar-se: sense ell la poesia en llengua castellana hauria estat una altra, no s’explicaria –per només citar-ne dos– l’obra de poetes com Juan Ramón Jiménez o Antonio Machado. Tot i ser un virtuós del llenguatge i haver introduït el modernisme a les lletres espanyoles, per a molts lectors el nom de Rubén Darío només pertany al vague record dels llibres de text. Volem oferir-vos-en una altra imatge tot recordant les visites que Darío va fer a la nostra ciutat.
El 3 de desembre Rubén Darío s’embarcà cap a Espanya. Els seus articles com a corresponsal, recollits amb el títol de España contemporánea, no són una necrològica d’un país derrotat, però sí són testimoni lúcid del pessimisme i la incertesa la vida espanyola de finals de segle XIX, així com de la vida cultural i intel·lectual del moment. El vaixell va arribar a Barcelona pels voltants de Nadal, i les impressions de Darío apareixerien en forma d’article, amb data de l’1 de gener de 1899:
EN BARCELONA 1 de enero de 1899 Al amanecer de un día huraño y frío, luchando el alba y la bruma, el vapor ancaba en Barcelona. A la izquierda se alzaba recortada la altura de Montjuich; enfrente, en un fondo de oro matinal, el Tibidabo; y cerca, sobre su columna, Colón, la diestra hacia el mar. Como todavía no llegase el visitador y médico oficiales, se iban aglomerando alrededor del steamer las embarcaciones de fruteros y agentes de hotel, y entre nuestros
Moll de càrrega del port, el 1891.
1898
pasajeros de tercera y la gente hormigueante de los botes se iniciaron diálogos vivos. De ellos así uno que gran cosa significa. Lástima es que no pueda darlo en catalán como lo oí, pues ganaría en hierro. De todos modos, la cosa es dura.
Un dia de finals de novembre de 1898, Felix Rubén García Sarmiento es va deixar caure per la redacció de La Nación, a Buenos Aires, amb l’esperança que li encarreguessin la necrològica d’una persona cèlebre a punt de morir. Les hi encarregaven per avançat, i només les cobrava un cop aquelles morien. Però aquesta vegada, en comptes d’un aspirant a mort, Darío es va trobar que el diari necessitava amb urgència enviar algú a Espanya. Feia poc que havia acabat la guerra amb els Estats Units, i el diari
-
¿Cómo te va, noy? Bien, como que vengo de América. ¿Qué de nuevo? ¿Qué de nuevo? Lo mismo de siempre: miseria. Ayer llegaron repatriados. Los
[1]
[ ITINERARIS LITERARIS | RUBEN DARÍO A BARCELONA]
-
soldados parecen muertos. Castelar se está muriendo. ¡Mira qué hermosa la estatua de Colón, al amanecer! ¡… en Deu! Más valiera que le hubieran sacado los ojos, a ese tal.
había entrado, sin que los dos señores suspendiesen su conversación, ni se asombrasen de lo que en cualquier otra parte sería acción osada e impertinente. Por la Rambla va ese mismo obrero, y su paso y su gesto implican una posesión inaudita del más estupendo de los orgullos; el orgullo de una democracia llevada hasta el olvido de toda superioridad, a punto de que se diría que todos estos hombres de las
La palabra fue peor.
fábricas tienen una corona de conde en el cerebro.
Tot seguit explica com puja la Rambla i descriu l’ambient, fixant-se sobretot en “algo nuevo, extraño, que se impone”: un vent modern, “el secreto a voces la blusa y de la gorra” dels obrers, que intueixen que s’apropa un canvi. Ho il·lustra amb una anècdota al cafè Colón: Es éste un lujoso y extenso establecimiento, a la manera de nuestra confitería del Águila, pero triplicado en extensión; la sala inmensa está cuajada de mesitas en donde se sirven diluvios de café; es un punto de reunión diaria y constante; pues en España, aun estando en Cataluña, la vida de café es notoria y llamativa; y en cada café andáis como entre un ópalo, pues estas gentes fuman como usinas […]
Interior del cafè Colón el 1917.
A finals de segle XIX, Rubén Darío passeja per Barcelona, parla amb uns i altres, i es fa ressò dels anhels i dels arguments separatistes. Li pren el pols a la vida social i económica, i –com no– intenta trobar-se amb la figura més destacada de la cultura del moment: Santiago Rusiñol. Pintor i autor de teatre, forma part del grup d’artistes i intel·lectuals que ha portat la modernitat no tan sols als cafés i als salons burgesos, sinó als carrers de la ciutat, en forma de cartells, affiches o revistes il·lustrades. S’emmiralla Darío en Rusiñol? Lluny de l’estereotip de la bohèmia…
Pues bien, estaba en el café Colón, y cerca de mí, en una de las mesitas, dos caballeros, probablemente hombres de negocios o industriales, elegantemente vestidos, conversaban con gran interés y atención, cuando llegó un trabajador con su traje típico y ese aire de grandeza que marca en los obreros de aquí un sello inconfundible; miró a un lado y otro, y como no hubiese mesas desocupadas ceca de allí, tomó una silla, se sentó a la misma mesa en que conversaban los caballeros y pidió como lo hubiera hecho el mismo Wilfredo el Velloso, su taza. Le fue servida, tomóla; pagó y fuese como
[2]
[ ITINERARIS LITERARIS | RUBEN DARÍO A BARCELONA]
… por él los nuevos aprenden en ejemplo vivo que el artista no está en mimar una bohemia de cabellos largos y consumir bocks de cerveza y litros de ajenjo en los cafés y cabarets, sino en practicar la religión de la Belleza y de la Verdad, creer, cristalizar la aspiración en la obra, dominar al mundo profano, demostrar con la producción propia la fe en un ideal; huir de los apoyos de la crítica oficial, tanto como de las camaraderías inconscientes, y juntar, en fin, la chispa divina la nobleza humana del carácter. Ramon Casas i Pere Romeu (mirant-nos)
El cercarà als Quatre gats, però Rusiñol és a Sitges. Darío coneix Pere Romeu, “dueño o empresario principal del cabaret”, i hi troba Pompeu Gener, arribat fa poc de París, amb qui assisteix a un espectacle de titelles:
Aquest cop, Barcelona és una escala curta per arribar a Madrid. Darío es fa el ferm propòsit de tornar a Catalunya, amb més temps, per estudiar-ne el desenvolupament industrial, i també per visitar Santiago Rusiñol a Sitges. Trigarà més de deu anys a fer-ho, i els motius serán uns altres.
Amable, fue él quien me condujo a la salita de representación. En ella no cabrán más de cien personas; decóranla carteles, dibujos a pluma, sepias, impresiones, apuntes y cuadros también completos, de los jóvenes y nuevos pintores barceloneses, sobresaliendo entre ellos los que llevan la firma del maestro Rusiñol. Los títeres son algo así como los que en un tiempo atrajeron la curiosidad de París con misterios de Bouchor, piececitas de Richepin y de otros, Para
És a punt de fer trenta-dos anys, i ja ha publicat Azul (1888), Los raros (1896) i Prosas profanas (1897). D’aquest darrer és el poema “Ama tu ritmo…”: Ama tu ritmo y ritma tus acciones Bajo su ley, así como tus versos; Eres un universo de universos Y tu alma una fuente de canciones.
semenjantes actores de madera compuso Maeterlinck sus más profundos dramas de profundidad y de ensueño.
La celeste unidad que presupones Hará brotar en ti mundos diversos, Y al resonar tus números dispersos Pitagoriza en tus constelaciones. Escucha la retórica divina Del pájaro del aire y la nocturna Irradiación geométrica adivina;
[3]
[ ITINERARIS LITERARIS | RUBEN DARÍO A BARCELONA]
Aixafat d’espatlles, d’aire fatigat i d’ensopidíssim aspecte, sota el barretàs de color de canyella, molt ample d’ales, ostentava un rostre de cacic destituït; […] És a dir, feia la cara d’un home vingut a menys i a qui el negoci no rutlla. A desgrat d’això, no podia ocultar la grandesa del seu nas ample i bastant escalfat i dels seus llavis molt carnosos i una punta moradencs, que em feien pensar en el morro dels peixos de gran
Mata la indiferencia taciturna Y engarza perla y perla cristalina En donde la verdad vuelca su urna. ….
1912-1914 La setmana passada recordàvem l’estança de Rubén Darío a Barcelona pels volts del Nadal de 1898. Sembla que Darío va visitar breument la ciutat almenys dos cops més: la web La Barcelona oblidada es fa ressò de la rebuda que tingué el poeta en arribar a l’Estació de França a finals d’abril de 1912, i de les visites i homenatges que protagonitzà, com ara un acte a l’Institut d’Estudis Catalans, del qual n’ha quedat constància fotogràfica:
profunditat […]
La Maison Dorée
El retrat despietat que en fa Segarra s’estén a la indumentària, a la manera de mastegar lioneses, o a la “vaga esgarrifança” que produïa encaixar-li la mà, però més endavant explica: Rubén fou un personatge enlluernant, per als qui Darío a l’Institut d’Estudis Catalans (1912)
sabien enlluernar-se, com jo mateix, però davant la majoria de mortals que volen fer el viu era una humanitat borrosa i potser no del tot còmoda. Quan llegí el seu Canto a la Argentina a la sala d’actes de l’Ateneu, jo estic segur que molta gent es va adormir, i en canvi sé que jo no vaig perdre ni una síl·laba dels seus llavis i que aquella peculiaríssima sonsònia […] era a les meves orelles música de pifres i d’oboès, tocada una
Sembla que és precisament durant aquesta breu estada a la ciutat que Darío li és presentat al jove Josep Maria de Sagarra, a la terrassa del restaurant “La Maison Dorée” de la plaça Catalunya amb Rivadeneyra (visiteu Barcelofilia per conèixer millor aquest històric establiment). Així el descriu al segon volum de les seves Memòries (p. 127-128):
mica lluny per una mena d’àngels fenomenals, com els que pintava Melozzo de Forli. És a dir,
[4]
[ ITINERARIS LITERARIS | RUBEN DARÍO A BARCELONA]
mai, ni el millor actor ni el millor rapsode d’aquest món, no m’han arribat, ni de lluny, a commoure com la recitació de Rubén Darío, tan plena d’ombres i de fluïditats que semblava que lelgís versos des del fons de l’aigua. [p. 130]
per un mar arrissat. Quan el carruatge para, exhalen els passatgers un suspir d’alleujament. - El 16 del carrer de Tiziano –els adverteix el cotxer. […] Rubén Darío vaixa del cotxe, recolçat en el braç de Sedano, el seu secretari. No té ni una mirada per la casa ni per la criada ni pels menuts.
Darío tornaria a Barcelona el desembre de 1913, allotjat uns dies a casa del general Zelaya (expresident de Nicaragua), provinent de Mallorca, on hauria començat la novel·la El oro de Mallorca. Però l’estada llarga, pendent des d’aquella primera visita de finals de 1898, es faria esperar fins al maig de 1914. Darío s’instal·laria a la ciutat amb la seva companya, Francisca Sánchez, i amb fill de tots dos. Semblava que aquest cop Darío tenia la intenció de romandre-hi una temporada llarga, fins al punt que molts pensaven que potser s’instal·laria a la ciutat definitivament, però Darío deixaria Barcelona –sol– el 24 d’octubre d’aquell mateix any.
Camina com un autòmat, tancat en el seu món interior. Porta dintre seu suficients reserves de bellesa que li permeten desdenyar la primavera barcelonina. Un catre qualsevol i les finestres ajustades perquè les sensacions vingudes de l’exterior no li interrompin el somni, El poeta no demana res més.
A la “postdata” de la seva autobiografia –La vida de Rubén Darío escrita por él mismo e historia de mis libros- Darío explica com, provinent de París, troba pau i serenitat en la torre del carrer Ticià, provista de jardí i hort, que el convida “a una vida de manso payés” i li recorda els dies passats a Mallorca. El que no explica, però, són els motius que el porten a Barcelona: sembla que, més enllà que li agradés la ciutat, on hi tenia molts coneguts i amics, en la seva decisió van tenir molt de pes factors econòmics.
Així descriu Sempronio a Barcelona era una festa l’arribada de Darío a Vallcarca, prop d’on comença la carretera de la Rabassada, a partir del que li explicaria vint anys després Gregòria, la minyona de la torre on es va instal·lar el poeta: El barri és un poble, gairebé un llogarret, menant la més tranquil·la de les existències, trencada només per una vena de xafarderia. El fet més menut es converteix en quelcom insòlit, en esdeveniment que fa sortir de polleguera les dones i aplega els infants al mig del carrer. Per exemple, aquest cotxe de punt que una tarda del mes de maig duu viatgers de Barcelona. El mal estat del terra fa penosa la pujada, i el cotxe, a
Entre una estada i l’altra a Barcelona, Darío havia conegut el millor i el pitjor, la glòria però també les misèries de la vida d’escriptor. Havia viatjat arreu del món, viscut a París i a Buenos Aires. Comptava quaranta-cinc anys, estava malalt –a més de problemes de fetge, sembla que patia al·lucinacions– i l’obsessionava la mort.
còpia de brandades, sembla una barca navegant
[5]
[ ITINERARIS LITERARIS | RUBEN DARÍO A BARCELONA]
A Barcelona hi tenia amics –Rusiñol, Pompeu Gener–, però també l’editor: Emanuele Maucci, amb qui havia de tractar la publicació del llibre Canto a la Argentina y otros poemas. Aquest no seria el seu darrer llibre, però per molts sí la darrera obra poética d’importància.
havia estat l´únic editor que s’havia pres la molestia d’enviar els seus llibres a la seva Nicaragua natal. A la seva autobiografia, Darío explica una visita als tallers de Maucci. Suposem que es tracta de l’edifici de nova planta que havia fet construir als números 166-168 del carrer Mallorca, inaugurat el 1901. Pel que escriu Llanas, Darío exagera poc quan parla de milions de volums. Acabem aquest recorregut amb la descripció que el poeta fa de la visita:
Emmanuele Maucci (1850-1937) és una de les figures més rellevants de la història de l’edició a Catalunya. Va fundar la seva editorial a Barcelona el 1892, i el seu nom s’associa a la industrialització dels processos editorials. Va posar al mercat llibres barats, amb paper de mala qualitat, però de molta difusió. Manuel Llanas, que ha fet una monumental Història de l’edició a Catalunya, explica que Rubén Darío estava profundament agraït a Maucci perquè
¿Y por qué no decir de mi visita a los grandes talleres tipográficos del excelente amigo Manuel Maucci, si ella fue para mí grata y despertadora de recuerdos de otras épocas mías? Mis doradas bohemias tenían un eco bajo las paredes de la colosal empresa que ha levantado la voluntad triunfadora de un hombre de Italia, de ese amigo Maucci que ha sabido modernizar los hierros y la acción de su casa hasta darle un empuje que asombra y que yo aplaudo de veras. […] Maucci sigue en su amable charla introduciéndome por amplios corredores, explicándome la aplicación de máquinas modernas y la distribución de labores. Y en cada departamento hay millones de libros. Cuando oigo la palabra millones abro los ojos y miro asombrado a un lado y a otro. Estoy encantado de la visita, pero ya es hora de partir. El automóvil de Maucci conduce me a mi torre. Y aquí quedo pensando en la obra que realiza esa voluntad de hierro y una consagración del héroe. Pero me distrae de mi pensar en prácticas acciones un vuelo de ave que pasa y me quedo abstraído en la contemplación de una estrella que aparece en el vasto cielo azul. [La vida de Rubén Darío…, pp. 195-196]
L’autobiografia de Darío editada per Maucci
[6]
[ ITINERARIS LITERARIS | RUBEN DARÍO A BARCELONA]
PER SABER-NE MÉS (cliqueu al damunt per accedir al catàleg)
ι DARÍO, Rubén. “Canto a la Argentina”, a: Poesía. Barcelona: Galaxia Gutenberg [etc.], 2007.
ι DARÍO, Rubén. España contemporánea. Madrid: Alfagura, 1998.
ι DARÍO, Rubén. La vida de Rubén Darío escrita por él mismo ; e Historia de mis libros. La Laguna: Artemisa, cop. 2007.
ι JARDÍ, Enric. Història de Els Quatre Gats. Barcelona: Aedos, 1972.
ι LLANAS, Manuel. L’edició a Catalunya: el segle XX (fins a 1939). Barcelona: Gremi d’Editors de Catalunya, 2005.
ι MENDOZA, Cristina; Mendoza, Eduardo. Barcelona modernista. Barcelona : Seix Barral, 2003.
ι ROMERO MAURA, Joaquín. La rosa de fuego : el obrerismo barcelonés de 1899 a 1909. Barcelona: RBA, 2012.
ι SAGARRA, Josep Maria de. Memòries, vol. II. Barcelona: Edcions 62, 1992.
ι Sempronio. Barcelona era una festa. Barcelona: Selecta, 1980.
ι SOTELO VÁZQUEZ, Adolfo. Viajeros en Barcelona. Barcelona: Planeta, 2005.
ι VILLAR, Paco. Barcelona: ciutat de cafés. Barcelona: Viena : Ajuntament de Barcelona, 2013.
[7]
Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda
ι Adreça i web Camèlies, 76-80, 08024 Barcelona Tel. 934 353 170 / Fax. 934 552 029 A/e: b.barcelona.mr@diba.cat www.bcn.cat/bibmercerodoreda www.facebook.com/bibguinardomercerodoreda bloc: www.llegeixbarcelona.net