Suite Barcelona de Jordi Carrió

Suite Barcelona Jordi Carri贸 i Figuerola Itineraris literaris a Llegeix B@rcelona

itineraris literaris

Suite Barcelona, de Jordi Carrió i Figuerola

Itinerari literari Suite Barcelona, 1: introducció

Suite Barcelona va ser publicat per l’editorial Fonoll l’any 2011.

És sota la constel·lació de Barcelona, on visc i on sempre torno, que estimo el món, la terra i el mar i els seus fruits i les dones i els homes i les seves obres i les seves lleis, i estimo els llibres. El meu mar és el mar de fora muralla de la meva ciutat, és la barca del pescador plena de peix ben viu, és el camí dels dofins que em du a Palma i és el port on s’aturen els vaixells de les companyies d’Índies carregats d’espècies. La meva terra són els horts i els camps de fora muralla de la meva ciutat, on no hi ha descans fins que l’any vessa de fruites i de criatures saboroses, de feixos d’espigues, i omple els solcs de collites i rebenta els graners. L’amor i el treball són la meva fortuna. El meu esbarjo, el verger. [...]

Juny, dijous vint-i-sis de mil set-cents i deu.

Amb Suite Barcelona comencem un nou recorregut pels llibres i carrers de Barcelona. Es tracta d’un itinerari que només podrem recórrer passejant la imaginació, perquè molts dels espais que evoca només existeixen en la memòria i els llibres.

Qui no hagi llegit encara Suite Barcelona es pot sorprendre davant un llibre que no està escrit en vers, té forma de dietari, i es publica en una col·lecció de poesia (la Joan Duch, de l’editorial Fonoll). Que es tracta de prosa poètica ho podreu comprovar en fragments com el que encapçala aquesta entrada del blog, però abans us hem d’avisar d’algunes particularitats necessàries per entendre el context d’aquests fragments.

Es tracta d’un dietari, però un de fictici: la veu que llegim no és la de l’autor Jordi Carrió, sinó la d’un barceloní nascut a mitjan segle XVII, testimoni de la vida a Barcelona entre 1700 i 1715. L’autor ho fa així per “compartir l’apropiació del passat des de la perspectiva del present, propiciar la comprensió del present a través de l’evocació del passat i fer-ho, tot això, des de la perspectiva particular del sentiment poètic” [Suite Barcelona, p. 20].

Al llibre no hi trobareu, doncs, un testimoni sobre els fets més destacats de la guerra i el setge a la ciutat, sinó la manera com tot plegat afecta al món quotidià i emocional d’aquest personatge lletraferit que adreça les seves impressions a Elena, una cantant napolitana de qui n’està enamorat.

1

itineraris literaris

Suite Barcelona, de Jordi Carrió i Figuerola

Els espais que apareixen al llibre són molt nombrosos: barris de la ciutat, el Born, la muralla, el portal Nou, Santa Maria del Mar, el monestir de Pedralbes, el pla de Palau... Nosaltres n’hem fet una selecció, esperant que us animeu a llegir el llibre i conèixer la resta de primera mà.

A la meva ciutat res no és segur. Massa sovint vivim sota les bombes, però avui, estimada, és teva la nit i teva la festa i aquest tresor del silenci d’ara. A la meva ciutat vivim d’esperances. L’amor és llum que creix. [“Nit de festa”, p. 29.]

*** Aquest itinerari consta de sis etapes que s’aniran publicant al blog setmanalment. En acabar, podreu descarregar-vos l’itinerari complet.

Per saber-ne més:

Recull de ressenyes a la web de l’autor: http://www.jordi-carrio.cat/ca/publicacions/suite-barcelona-1710-171524.htm [consulta: 10 de gener de 2014].

2

itineraris literaris

Suite Barcelona, de Jordi Carrió i Figuerola

Itinerari literari Suite Barcelona, 2: La Fusina

L’antic mercat del Born des del carrer de la Fusina.

A primera llum el celatge llisca per l’empedrat del carrer, mirall de l’alba. Plovisqueja. Em neixen ganes de deixar-me menar per la vida. Els dies i els anys són viatgers de l’eternitat. Tot em convida. El pensament és lluny d’on habita.

M’acompanyen els esperits d’antics caminals, i la meva pròpia casa, enfinestrada a orient, és ara viatge. M’apropo a la llum. Obro de bat a bat els finestrals i l’oreig em du, d’enllà de les muralles de la riba del meu mar, la sentor incerta de la platja, les veus dels mariners que el plany del campaneig amaga. Visc l’inevitable assalt dels dies. A tocar, flors d’encès esclat s’obren a la vida. El temps en tancarà els joiells a les magranes. No tornaré a penar per penes ara absents. El primer minut, passada mitjanit, ja és el dia. Estenc la mà i lentament em duc la pluja als llavis.

Maig, dilluns cinc de mil set-cents i deu.

Comencem Suite Barcelona a casa del narrador, a La Fusina. Avui trobem un carrer al barri de la Ribera amb aquest nom, que era l’equivalent a “foneria” en català antic. Hi havia una foneria que donava nom a un carrer situat al costat del pla d’en Llull, a tocar del Born, i que seguia la mateixa direcció de l’actual carrer de la Fusina.

A la Barcelona del 1700, la Fusina era part del quarter de Mar, a tocar de la muralla de llevant, entre el portal Nou i el de Sant Daniel. Hi convivien cases, jardins i horts adosats a la muralla, però era també un sector industrial de la ciutat, que aprofitava el pas del Rec Comtal. Amb la Ribera (la de principis del segle XVIII), la Fusina fou una de les àrees més afectades per la construcció de la Ciutadella.

3

itineraris literaris

Suite Barcelona, de Jordi Carrió i Figuerola

Restes arqueològiques a El Born Centre Cultural

Albert García Espuche explica (Barcelona 1700, pp. 33-37) que la Fusina formava part d’una “Barcelona pobra i perifèrica, que semblava per moments acorralada contra les muralles”. En situar el domicili del seu personatge a la Fusina, Jordi Carrió ens suggereix que potser és d’orígen més humil que els nobles, juristes o clergues que vivien a barris més benestants. Així descriu Garcia Espuche barris com el de la Fusina: A la vora [...] d’habitatges i tallers humils, d’estables, terrats de candelers, estricadors de paraires, fusines d’argenters, fargues per a diversos usos i altres espais industriosos, força horts i jardins alegraven els carrers de la perifèria urbana. I en aquestes zones pobres es podia trobar, també, alguna casa destacada, de la mateixa manera que ens els barris acabalats obria porta, discretament, algun habitatge modest. [p. 37] O potser no tan humil: la formació que dóna a entendre la llengua del narrador de Suite Barcelona ens permet pensar que el nostre melòman i lletraferit enamorat podria habitar una d’aquestes “cases destacades” de què ens parla García Espuche. Hauria triat viure en aquella Barcelona desapareguda, diversa i plena de vida, a tocar del Born, on només has d’obrir la finestra perquè l’aire et porti el mar a la cambra.

[enllaç al mapa: 1. Carrer de la Fusina]

Si voleu saber-ne més:

GARCÍA ESPUCHE, Albert. Barcelona 1700. Barcelona: Empúries, 2010 Interiors domèstics: Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura, DL 2012.

4

itineraris literaris

Suite Barcelona, de Jordi Carrió i Figuerola

Itinerari literari Suite Barcelona, 3: Santa Maria del Mar

Cant dels aucells quan arribaren els vaixells (Font: Biblioteca Nacional de Catalunya).

La teva ombra no n’havia acariciat mai els paviments. A la seu vella sempre m’envaeix un sentiment de tristesa. A Santa Maria del Mar, un sentiment de plenitud. Avui, amor, a l’ofici, oirem de nou el Te Deum de Fux cantat per la Capella Reial.

Una obra solemne, de primer ordre, segons l’amic Valls, que ens hi acompanya. Aquest vespre Elisabeth Christine ocupa la tribuna. Com sempre, la carassa de l’orgue ens vigila amb els ulls ben oberts. Aquí vas ullprendre´m [...]. Ara et veig, com aleshores, i sé el coneixement que té l’indret del lleu trepig dels teus peus, del gest més senzill amb què acompanyes el silenci, de tu.

Sortint de Santa Maria el vespre es tanca en nit i m’envaeix una tendresa nova. Lluen les candeles a les finestres, Que les notes del “Cant dels aucells”, que tothom coneix i canta a cor, ens acompanyin. Que no se’n perdi la veu ni el record. La nostra és una fràgil ciutat de l’esperança.

Agost, diumente vint-i-quatre de mil set-cents i deu.

Alguns dels escenaris de l’amor entre el narrador i Elena són centres neuràlgics de la vida social barcelonina del moment. I és que en aquell moment Barcelona és cort reial: el rei Carles III (l’arxiduc Carles d’Àustria) es va casar precisament a Santa Maria del Mar amb Elisabeth Christine de Brunswick l’1 d’agost de 1708.

Amb els reis a Barcelona, també s’hi instal·là la Capella Reial, que en aquesta ocasió interpreta una obra de Johann Joseph Fux, un compositor molt destacat de l’època, mestre de capella de l’església de Sant Esteve. Uns anys més tard, Fux arribaria a ser mestre de capella de la cort. Va compondre sis Te Deum, un dels quals va ser cantat precisament amb motiu del matrimoni reial, i que és segurament el que escolta el nostre protagonista. Segons Josep Dolcet es tractaria del Te Deum K 271, del 1704.

5

itineraris literaris

Suite Barcelona, de Jordi Carrió i Figuerola

El narrador hi va acompanyat de “l’amic Valls”, probablement Francesc Valls (1671-1747), mestre de capella de la Catedral de Barcelona entre 1709 i 1726, i un dels compositors barrocs catalans més destacats.

Però en aquesta Barcelona tan musical no tot era música culta i religiosa.

Les difícils circumstàncies en què es veien els barcelonins afavoriren l’aparició de cançons populars de caràcter polític i propagandístic. El “cant dels ocells” de què ens parla el text és probablement una adaptació polititzada de la cançó de Nadal del mateix títol que molt de temps després inspiraria Pau Casals.

Es creu que aquest Cant dels aucells quan arribaren los vaixells davant de Barcelona es va imprimir a la ciutat amb motiu de l’arribada de l’exèrcit de l’arxiduc Carles, el 1705. Cliqueu aquí si voleu veure la versió digitalitzada d’un exemplar propietat de la Biblioteca de Catalunya.

Recentment, Jordi Savall ha presentat al Liceu el concert “Guerra & pau”, amb peces de compositors com Philidor, Charpentier o Haendel i altres de populars com El cant dels aucells quan arribaren els vaixells.

L’editarà el segell Alia Vox, i ben segur que el podreu trobar aviat a la vostra biblioteca.

[enllaç al mapa: 2. Santa Maria del Mar]

Si voleu saber-ne més: Dansa i música: Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, DL 2009.

6

itineraris literaris

Suite Barcelona, de Jordi Carrió i Figuerola

Itinerari literari Suite Barcelona, 4: la República de les lletres

Palau Dalmases, seu de l’Acadèmia dels Desconfiats.

S’aixequen mestral i ponent. El viatge es fa impossible sense que xaloc i llevant els aturin, sense que gregal i migjorn ens empenyin i la tramuntana no s’hi oposi. L’intercanvi epistolar amb Adrià sobre el diàleg d’Ausiàs March amb els clàssics em té captivat. Amb els amics Salvador i Solanes fem part d’un estol de ciutadans que vivim a la República de les Lletres on, almenys per uns moments, l’aire no s’altera i es pot respirar idealment. [...]

Setembre, diumenge vint de mil set-cents onze.

Quina república és aquesta on es pot respirar lliurement i idealment acompanyat d’amics lectors? És possible trobar-ne un vestigi a la ciutat?

La primera vegada que es va fer servir l’expressió “república de les lletres” (Respublicam litterae) va ser el 1417, en una carta que l’humanista Francesco Barbaro va adreçar a Poggio Bracciolini, on el felicitava per la troballa de manuscrits antics. Marc Fumaroli explica a La República de las Letras (El Acantilado, 2013) com aquesta república ideal, democràcia d’iguals, oposava a un món de corts i intrigues “una vasta ciutat invisible i indestructible, el vincle cívic de la qual era nodrit per l’amor intransigent a la veritat, però temperat per l’amistat, el respecte al saber i al talent” (pp. 42-43).

El nostre narrador no ho diu, però a la Barcelona del 1700 segurament aquesta república devia estar vinculada estretament amb les tertúlies i amb unes institucions molt particulars: les acadèmies. A Barcelona hi havia hagut l’Acadèmia de Sant Tomàs d’Aquino, al convent dominicà de Santa Caterina, però la que segurament haurien trepitjat els “amics Salvador i Solanes” és l’Academia dels Desconfiats (1700-1703), políticament austracista, i que es reunia a la biblioteca de la casa Dalmases, a l’actual número vint del carrer Montcada. Se’ls coneixia popularment com els “savis del Born”, i un dels seus membres va ser precisament Francesc Valls, el mestre de capella que –si no ens falla la intuïció– acompanyava el nostre protagonista a Santa Maria del Mar, tal com vam veure a l’entrada anterior del blog.

7

itineraris literaris

Suite Barcelona, de Jordi Carrió i Figuerola

El lema de l’Acadèmia n’explica el nom: «Tutta, qui diffidens» (segura, perquè desconfia). Però no devia sentir-se prou segura quan va suspendre la seva activitat poc abans que comencés la la guerra de Successió (en certa manera la rependria anys més tard, el 1729, l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona).

Avui el Palau Dalmases, seu durant anys d’Òmnium Cultural i de l’Institut d’Estudis Catalans, allotja activitats ben diferents, però la biblioteca i les llibreries barroques van ser preservades per l’Institut Municipal d’Història, que les va adquirir a principis del segle passat.

[enllaç al mapa: 3. Palau Dalmases]

Si en voleu saber més, us recomanem:

FUMAROLI, Marc. La República de las Letras. Barcelona: El Acantilado, 2013.

Llengua i literatura: Barcelona 1700. Barcelona: Barcino: Fundació Lluís Carulla: Institut de Cultura, 2011.

TORRES, Xavier. “Llegir, escriure i escoltar a la Barcelona del sis-cents”, a Llengua i literatura. Barcelona 1700. Barcelona: Barcino: Fundació Lluís Carulla: Institut de Cultura, 2011, pp. 83-84.

VALSALOBRE, Pep; ROSSICH, Albert. Literatura i cultura catalanes (segles XVII-XVIII). Barcelona: UOC, 2007. pp. 42-45.

8

itineraris literaris

Suite Barcelona, de Jordi Carrió i Figuerola

Itinerari literari Suite Barcelona, 5: la Casa del Cafè i el mercat del Born

Cantonada dels carrers Canvis Vells i Canvis Nous

Sobre la taula de pedra de marbre de La Casa del Cafè, tot just oberta, fumegen els melindros de pa dolç acabats d’enfornar, els bescuits i les xicres de xocolata. Escalfar-nos-hi les mans farà més agradable el ventet menut i fred que corre pels carrers que des de la muralla vella donen a la plaça del Born, on sentim la fressa precipitada del mercat mentre la canalla corre, piloteja, salta a la corda i rep alguna amable bastonada. Com si el temps apressés la llum del sol encara molt oblic, tothom va amunt i avall amb una singular eufòria entre el cruixir de les carretes o el repicar de les caixes.

S’espargeix al seu pas el perfum de verdures i herbes remeieres. [...]

Avui la clarícia del matí pren una ànima on tot és net i el cel té a l’endalt un blau tendre i quasi transparent d’anticipada primavera. Aquest petit pomell de violetes boscanes te’n dóna senyal.

Març, dijous deu de mil set-cents i dotze.

El Born –també conegut com a plaça Major– era un dels centres neuràlgics de la Barcelona moderna. Allà s’hi instal·lava el mercat, però també s’hi feien festes, fires i altres activitats de caire solemne. Albert Garcia Espuche explica que cap al 1700, el Born acollia, a més dels llocs de venda del mercat muntats diàriament, les adrogueries més importants de Barcelona.

El Born al 1755. (Font: Museu d’Història de la Ciutat)

9

itineraris literaris

Suite Barcelona, de Jordi Carrió i Figuerola

Ens agradaria poder visitar La Casa del Cafè, però s’ha sotmès a la lògica del carrer on estava situada, el dels Canvis. Segons Albert García Espuche, aquest era un dels dos cafès que, com a mínim, hi havia a la ciutat. El 1710 n’hi havia un alter al carrer Esparteria cantonada amb Vidrieria, portat per Josep Farrer, de Pavia.

L’establiment de què ens parla Jordi Carrió estava al carrer dels Canvis, i el portava un francès anomenat monsieur Jausia. El consum de cafè no era popular a finals del segle XVII –la beguda popular dels barcelonins era la xocolata desfeta– però l’existència d’aquests dos cafès demostra que s’estendria ràpidament, i converteix Barcelona en pionera a la península pel que fa a establiments d’aquest tipus. Segons Víctor Balaguer (Las calles de Barcelona en 1865) el nom de carrer dels Canvis fa referència a les actuals Canvis vells i Canvis Nous, que deuen el seu nom al gran nombre de canviadors de moneda que hi havia establerts per atendre als comerciants que arribaven a la ciutat.

[enllaç al mapa: 4. Carrers dels Canvis nous i Canvis vells]

Per saber-ne més: GARCÍA ESPUCHE, Albert. Barcelona 1700. Barcelona: Empúries, 2010. pp. 208-209.

10

itineraris literaris

Suite Barcelona, de Jordi Carrió i Figuerola

Itinerari literari Suite Barcelona, 6: murs de sang

Detall de la bandera de Sta. Eulàlia que conserva el Museu d’Història de Barcelona.

Mentre la dissort contempla l’estendard de Santa Eulària que oneja a la muralla, els dies s’omplen de temença i desesper.

Mort a mort, les bateries de Caputxins no descansen. Des del maig l’impacte de milers i milers de bombes sotsobra la ciutat i una por negra ho envaeix tot. No diré cap mot dels més grans. Diré la desolació de les muralles i la ruïna dels habitants. Diré de la mort i del plor. Escriuré la pedra ferida pren tons de sang obscura vessada en els combats de derrotats jorns. Estès en la incertesa, l’horitzó sencer és en mans dels enemics de la Pàtria. [...]

Agost, divendres tres de mil set-cents i catorze.

A mesura que ens apropem a l’11 de setembre, arriben les pàgines més negres del dietari. Els consellers de la ciutat s’han negat a negociar amb el duc de Berwick una rendició amb condicions. Villarroel, comandant en cap, ha dimitit, i des de mitjan agost l’artilleria borbònica no cessa de disparar contra les defenses de la ciutat per eixamplar les bretxes de les muralles.

L’estendard de què ens parla el llibre és el de la Coronela, la milícia de la ciutat, formada per companyies que agrupaven els menestrals d’un o més gremis. Hi havia dues ensenyes: la bandera i el penó. La bandera, de grans dimensions, s’exposava a la casa de la ciutat, mentre que el penó era la que s’emprava en combat. Es tractava, doncs, d’una ensenya de guerra, i en arribar les tropes borbòniques, la ciutat havia respost precisament arborant la bandera de Santa Eulàlia.

El Museu d’Història de Barcelona conserva la part central d’una antiga bandera de Santa Eulàlia, anterior a la Guerra de Successió. Va ser restaurada recentment, i actualment la podeu veure al Born Centre Cultural, com a com a peça destacada de l’exposició temporal Fins a aconseguir-ho! El setge de 1714.

11

itineraris literaris

Suite Barcelona, de Jordi Carrió i Figuerola

Més difícil és visitar els baluards i les bretxes a la muralla, però Guillem H. Pongiluppi i F. Xavier Hernàndez Cardona ens ajuden a reconstruir-los amb 1714: el setge de Barcelona, un llibre il·lustrat que ens permet imaginar-nos amb detall els escenaris del setge.

Aquesta il·lustració (un fragment) ens mostra l’aparença que devia de tenir el baluard de portal Nou, on “la sang els murs endola”:

(Font: Pongiluppi i Hernández Cardona, p. 56)

Per acabar, us deixem amb un colpidor fragment corresponent a la data més senyalada de totes:

Barcelona, xopa de pluja i de terror. Fa tres dies que la pluja persisteix. Veig cossos morents on encar la sang hi batega.

Deixo d’incloure’m dins meu. No tinc dins ni fora. Un vent

12

itineraris literaris

Suite Barcelona, de Jordi Carrió i Figuerola

nuvolenc tot ho esborra. Els esvorancs dels baluards em fiten.

Em sento no ningú i ja no sé qui mira pels meus ulls.

Del portal Nou al baluard de Llevant la sang els murs endola.

El foc, la ira, l’odi macilent de l’enemic. Bretxa del portal Nou: ferides obertes. Bretxa de la Fusina: cadàvers arreu. La faç esborrada. Ulls gèlids, opacs, els ulls massa onerts de la mort.

Bretxa del baluard de Llevant: boques que sangloten. [...]

També em tocarà la mort, la negra mort que allarga els braços, el lent creixement del poema cap a l’immens buit. La morfina fa lluny el món.

La pàgina és la pell, el morts se’m moren i deixo sobre el paper tota la sang.

Setembre, dimarts onze de mil set-cents i catorze.

[enllaç al mapa: 5. Baluard de Portal Nou (aprox.)]

Per saberne més: Sense ajut, és molt difícil ubicar on es trobaven les defenses de la ciutat.

Si voleu contrastar el mapa actual de la ciutat amb la Barcelona de 1714, us recomanem molt especialment la web de la Carta arqueològica de Barcelona.

Carta arqueològica de Barcelona [en línia]. Barcelona: Institut de Cultura de Barcelona. Servei d’Arqueologia, [s.d.]. Disponible a: <http://cartaarqueologica.bcn.cat/> [Consulta: 17 de juny de 2014].

PONGILUPPI, Guillem H.; HERNÀNDEZ CARDONA, Francesc Xavier. 1714: el setge de Barcelona, Barcelona: Angle, 2012.

Política, economia i guerra: Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura, DL 2012.

RIART I JOU, Francesc; HERNÀNDEZ CARDONA, Francesc Xavier; RUBIO CAMPILLO, Xavier. La coronela de Barcelona, 1705-1714.

Barcelona: Dalmau, 2010

13

itineraris literaris

Suite Barcelona, de Jordi Carrió i Figuerola

Itinerari literari Suite Barcelona, 7: la casa Vilana Perles i l’exili

Palau Vilana Perles, al carrer Regomir, núm. 13.

El senyal. Ho han aconseguit. Els Vilana Perlas ja són camí d’Itàlia. Ramon Frederic és a Viena i els espera. El xabec d’Adrià era mar endins, lluny de port, de la mar sutjosa, lluny del captiu horitzó de la ciutat. Negra nit, presos els portals, el port travat, tot just la lluna tendra s’ha emboscat rere l’espessa boira, amb perill de la vida han fugit en un gànguil nu de veles i trinquets.

Sóc i no sóc i, ignorat de mi mateix, em pregunto què serà ara de la Casa Perlas. Tot és extrem. No temo la nit, però la nit se m’emporta. Abolides les llibertats, jo també em sento proscrit en pròpia casa i fins les ombres són de pedra. Reclòs en murs tan alts, demano a Déu on pot desar el cor tant de dolor.

Setembre, dijous tretze de mil set-cents i catorze.

La casa Vilana Perles, al número 13 del carrer Regomir, serà la darrera etapa d’aquest itinerari. El poema descriu el moment en què aquesta família deixa la ciutat clandestinament. Ramon Frederic de Vilana Perles l’havia abandonada abans, el març de 1713, acompanyant l’emperadriu Elisabet Cristina camí de Viena.

Els Vilana Perles foren alguns de tants catalans que van haver d’afrontar l’exili, però Ramon Frederic era una de les figures més destacades del conflicte, l’home de confiança de Carles III a Catalunya. Nomenat marquès de Rialb, quan el 1711 morí el germà de Carles d’Àustria i aquest marxà a Viena per esdevenir emperador, Ramon de Vilana Perles quedà a Barcelona com a secretari personal i home de confiança de l'emperadriu. Un cop a l’exili, fou secretari d’estat i cap del Consell d’Espanya creat a Viena per als afers hispànics. El 1725 participaria al Tractat de Viena, on s’acordà una amnistia general perquè els exiliats austriacistes poguessin retornar a Catalunya. Sembla que no va tornar mai a Catalunya.

El nostre guia es pregunta què en “serà de la casa Perlas”, i certament el seu futur no està exempt de simbolisme: la casa fou confiscada i ocupada pels nous administradors de la ciutat. En concret, l’ocupà José

14

itineraris literaris

Suite Barcelona, de Jordi Carrió i Figuerola

Patiño, intendent de Catalunya el 1713, president de la Junta de Justícia i de Govern, artífex de la reforma fiscal mitjançant la imposició del cadastre... i del Decret de Nova Planta.

La portalada del palau dels Vilana Perlas (també conegut com a palau dels Gualbes) és una de les més singulars del nostre patrimoni arquitectònic. Hi ha qui la considera el millor exemple de portal barroc de Barcelona, restaurat als anys cinquanta per Adolf Florensa. Els relleus amb forma esfèrica que hi veureu a la façana fan al·lusió al cognom “Perlas”, i daten dels anys 1711-1712, quan el propietari va reformar la seva casa per denotar el seu rang polític i social.

L’exili dels catalans austracistes ha estat objecte de diversos llibres. Un de ben curiós i que us recomanem especialment és La nova Barcelona del Danubi (1735-1738), on Agustí Alcoberro ens explica com centenars d’exiliats catalans van ser enviats al Banat de Temesvar, prop de la frontera turca, amb el propòsit de fundar-hi una ciutat: l’efímera Nova Barcelona.

[enllaç al mapa: 6. Palau Vilana Perles]

*** Amb l’exili s’acaba aquest itinerari. Trobareu la bibliografia que hem utilitzat al text de l’itinerari complet que podeu descarregar aquí.

Si en voleu saber més:

ALBAREDA, Joaquim. “Ramon de Vilana Perlas. A l’ombra de Carles III/Carles VI”, a: Política, economia i guerra: Barcelona 1700.

Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura, DL 2012. pp 220-241.

ALCOBERRO I PERICAY, Agustí. La nova Barcelona del Danubi (17351738): la ciutat dels exiliats de la guerra de successió. Barcelona: Dalmau, 2011.

ALCOBERRO I PERICAY, Agustí. L'exili austriacista: 1713-1747.

Barcelona: Fundació Noguera, 2002.

ALCOBERRO I PERICAY, Agustí. “Desplaçaments i exilis”, a: Política, economia i guerra: Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura, DL 2012. pp 174-193.

15

itineraris literaris

Suite Barcelona, de Jordi Carrió i Figuerola

Bibliografia ALCOBERRO I PERICAY, Agustí. Barcelona 1714: els gravats de la guerra de Successió. Badalona: Efadós: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 2013.

ALCOBERRO I PERICAY, Agustí. La nova Barcelona del Danubi (17351738): la ciutat dels exiliats de la guerra de successió. Barcelona: Dalmau, 2011.

ALCOBERRO I PERICAY, Agustí. L'exili austriacista: 1713-1747.

Barcelona: Fundació Noguera, 2002.

ALCOBERRO I PERICAY, Agustí. (dir.). 1714, la Guerra de Successió. 2a ed. Badalona Ara Llibres, 2013. 3 v.

CARRIÓ, Jordi. Suite Barcelona. Juneda: Fonoll, 2011.

Carta arqueològica de Barcelona [en línia]. Barcelona: Institut de Cultura de Barcelona. Servei d’Arqueologia, [s.d.]. Disponible a: <http://cartaarqueologica.bcn.cat/> [Consulta: 17 de juny de 2014].

Dansa i música: Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, DL 2009.

FUMAROLI, Marc. La República de las Letras. Barcelona: El Acantilado, 2013.

GARCIA ESPUCHE, Albert. Barcelona 1700. Barcelona: Empúries, 2010.

Col. Barcelona 1700.

GARCIA ESPUCHE, Albert. Una societat assetjada: Barcelona 1713-1714.

Barcelona: Empúries, 2014.

Interiors domèstics: Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura, DL 2012.

Llengua i literatura: Barcelona 1700. Barcelona: Barcino: Fundació Lluís Carulla: Institut de Cultura, 2011.

Política, economia i guerra: Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura, DL 2012.

16

itineraris literaris

Suite Barcelona, de Jordi Carrió i Figuerola

PONGILUPPI, Guillem H.; HERNÀNDEZ CARDONA, Francesc Xavier. 1714: el setge de Barcelona, Barcelona: Angle, 2012.

RIART I JOU, Francesc; HERNÀNDEZ CARDONA, Francesc Xavier; RUBIO CAMPILLO, Xavier. La coronela de Barcelona, 1705-1714.

Barcelona: Dalmau, 2010.

TORRES, Xavier. “Llegir, escriure i escoltar a la Barcelona del sis-cents”, a Llengua i literatura: Barcelona 1700. Barcelona: Barcino: Fundació Lluís Carulla : Institut de Cultura, 2011.

VALSALOBRE, Pep; ROSSICH, Albert: Literatura i cultura catalanes (segles XVII-XVIII). Barcelona: UOC, 2007.

Podeu consultar el mapa de l’itinerari a Google Maps.

17

Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda Camèlies, 76-80 (08024 Barcelona) Tel. 934 353 170 | b.barcelona.mr@diba.cat www.bcn.cat/bibmercerodoreda www.facebook.com/bibguinardomercerodoreda www.llegeixbarcelona.net