PREMIS EN LLENGUA CATALANA 2018
INSTITUT TARRAGONA 

1
NARRACIÓ 1r cicle 1r Premi Emma Climent 2n D
gazpacho 1r cicle prosa
180 GRAUS Em dic Joan i avui faig cinc anys. Estic agraït del que tinc. Una gran família que m'estima i moltes amigues a l'escola, amb les que cada dia em diverteixo. Ja sigui amb el fet i amagar, el pica paret, al joc de les cadires, la xarranca o fins i tot a saltar a la corda. Però el meu preferit és "pares i mares". Cadascú té un personatge assignat. Jo sóc la filla petita. És com tenir una segona identitat, un segon jo. Tot són rialles i somriures, anar a l'escola és del millor que hi ha.
Em dic Joan i avui faig deu anys. No suporto aquest infern. Amb els meus pares només esbroncades diàries, ja que les meves notes són cada vegada més baixes. Però com volen que em concentri si a l'escola constantment es burlen i m'insulten. Les meves companyes ja no volen apropar-se a mi, pel sol fet de no fer el mateix que els nois. No m'interessa el futbol, tampoc els cotxes i menys encara les lluites de boxa. En canvi m'apassiona la moda: els vestits, el maquillatge, les passarel·les. Sovint quan estic sol a casa agafo la capsa de costura de la mare, i em dedico a recosir les meves camises velles per convertir-les amb tops. També m'apodero del seu maquillatge i em pinto els ulls i els llavis. Però amb el que més gaudeixo és entrant a l'habitació de la meva germana. Allò és el paradís. Tot perfectament ordenat i detallat. Un encisador flaire a perfum i cremes envaeix el dormitori i un armari gegantí farcit de bruses i pantalons, sostenidors i calces, ocupa una gran part de la cambra. Un somni que mai podré viure.
Em dic Joan i avui faig 15 anys. Ja no puc més, els pares ho han de saber. No em continuaré amagant. No seguiré atrapat en aquesta presó. Les coses no seguiran així, avui ja no. Els nervis em persegueixen, que pensaran, com reaccionaran? Que passarà després? Tot i els milions de dubtes que ballen a tota hora pel meu cervell, ja està més que decidit, és el dia. M'assec al sofà amb ells i simplement ho deixo anar. "Mare, pare, jo sóc una noia atrapada en aquest horrorós cos."
2
2n cicle 1r Premi Òscar Garcia 3r A La mare era dempeus, plorava. Jo estava asseguda a la taula, plorant també. Ella cuinava i les llàgrimes li queien al menjar. Era estrany veure-ho tot tan buit. Aquella casa sempre havia estat albergant rialles i molta gent. En aquell moment només érem dos. Abans érem vuit. El meu pare, a la guerra. Dos dels meus germans, també a la guerra. Un altre germà, desaparegut. Els dos restants, morts. Tampoc no hi havia riures, només plors. Aquell mateix matí ens havia arribat el telegrama: “El Javier ha mort avui”. El d’en Martí havia arribat feia ja unes setmanes. Quan ens el van enviar, vam fer el mateix. Plorar. El meu cap era una mescla d’impotència i ira? Per què jo no podia fer-hi res? La guerra és cruel i sagnant. Està feta per als homes. Feliçment, tu ets una
•
dona. Tu no has de lluitar- m’havia dit la mare.
Tot i això, jo també volia donar la vida per la república que portava tota la meva existència vivint. Admirava aquells homes la vida dels quals no era més important que el seu propi país. Admirava a tota la meva família, que era al camp de batalla, o que havien mort lluitant; els envejava. Per què collons per ser una dona no podia sacrificar-me com ells? A la meva mare, li feia por la meva manera de pensar, ella creia que nosaltres havíem de cuinar per a ells, que els havíem de cuidar quan estiguessin malalts, els havíem de fer sentir bé... La mare va servir els plats a taula. Unes llenties i dues llesques de pa. Vam dinar sense dir ni una paraula; de sobte, vam sentir un soroll molt fort des de baix. 3
•
Què és?- vaig preguntar.
La mare em va mirar amb cara de pena. Va obrir un armari i va agafar una barra de pa. Seguidament va agafar una motxilla i va posar el pa a dins; també hi va posar una cantimplora. Me la va donar. •
Surt per la porta de darrere. Si vas recte, sense canviar de direcció, arribaràs a França; allí estaràs segura. Menja't la barra sencera quan surti el sol. Dorm i segueix. Demà en aquesta hora ja estaràs allí- em va fer un petó a la galta i va acabar dient-me-. Corre, no miris enrere, passi el que passi, no et fiïs de ningú fins que arribis a la frontera, no revelis a ningú que ets republicana fins arribar allà. T’estimo.
Em va posar el seu abric al damunt. Em vaig quedar paralitzada. •
A què esperes, ves-te’n!
Va agafar l'escopeta de caçar del pare i va baixar cap a l'entrada principal sense mirar endarrere. Aquella va ser l'última vegada que la vaig veure. Vaig actuar, vaig anar per les escales del darrere i vaig sortir per la granja. Vaig pujar al llom del Babieca, el meu estimat cavall. Li vaig donar dos cops al cul i vam marxar. Vaig sentir dos trets venint de casa. Em van caure dues gotes al cap. Havia començat a ploure. Vam galopar durant quatre hores seguides en la foscor, seguint les indicacions de la mare. El soroll de canons s’havia convertit en una cosa monòtona durant l’última hora. Es notava que estàvem arribant al front. Quan vaig veure una cova, 4
vaig entrar-hi. El Babieca necessitava descansar, jo també. La cova era petita, d’uns cinc metres quadrats. Però era suficientment gran per no mullar-nos. Vaig menjar una mica de pa, ja que estava morta de gana. Seguidament em vaig ajeure per dormir. Em va despertar el so dels canons als quals ja m’anava acostumant. Ara ja no plovia, era el sol el que banyava el cel. Em vaig acabar el pa i vaig despertar en Babieca. De sobte es van sentir tres tirs molt a prop. El Babieca es va espantar i va fer un crit. Ara sabien que estava allí. Ràpid, vaig pujar al seu llom. De reüll, vaig mirar l’escena. Contra la paret, hi havia tres homes morts de feia poc. Els altres dos, que s’havien encarregat de l’execució, em miraven. Un va disparar-me i la bala em va passar rasant. Em vaig girar i vaig veure que la cara d’un dels executats em mirava. Era el pare. I estava mort. Una onada d'ira em va dominar el cervell. Vaig fer que el cavall donés la volta i em vaig dirigir cap als soldats. No tenia armes, però era molt tard per a retrocedir. Van obrir foc. El Babieca va caure, abatut. Quan vaig topar contra el terra, ja estava molt a prop seu. Amb l’impuls de la caiguda em vaig abalançar contra el més gran dels dos i li vaig clavar un cop de puny a la cara amb totes les meves forces. Va retrocedir, però me'l va tornar molt més fort. Mai no havia experimentat una sensació com aquella. Vaig caure a terra immobilitzada. Acte seguit, em vaig desmaiar. Quan em vaig despertar, estava lligada en una cadira. Em trobava enmig d’un menjador sense cap moble. Els dos homes estaven d’esquena a mi, no s’havien adonat que m’havia despertat. Fins aquell moment no m’havia fet a la idea de la gravetat de l’assumpte. Estava lligada en una cadira nua, no podia escapar 5
perquè aquells dos goril·les no em deixarien passar. M’anaven a violar. M’anaven a violar els malparits que havien matat a mon pare i ves a saber a quantes persones més. Una esgarrifança em va passar pel tot el cos. Necessitava fer alguna cosa. La corda estava massa dura i massa forta per deslligar-la simplement moventme. Un dels goril·les va girar-se cap a mi. Em vaig fer la adormida. Tots dos van riure. Les meves prediccions no anaven errades. Aquells dos eren uns imbècils. Fent molta força, em vaig aconseguir dislocar la mà i la vaig poder treure. •
Mira qui s’ha despertat- va dir el gran.
Es van apropar cap a mi. Tenia una mà deslligada, però dislocada. L’altra estava lligada a la cadira. El goril·la petit es va apropar. Es va posar les mans al cinturó decidit a deslligar-se’l. Era ara o mai. Em vaig aixecar i li vaig estampar la cadira contra la cara. La cadira es va fer trossets contra el seu cap i el va deixar mig estabornit. Li vaig agafar la navalla que tenia a la cintura per a clavar-la-hi al cor. Em va esquitxar tota la cara de sang. El seu cos inert es va desplomar. Em vaig girar cap a l’altre amb la ràbia i la ira que s'havien apoderat de mi. Jo era la jutgessa i aquell mal parit mereixia la mort. La meva cara va canviar quan vaig veure que el que empunyava era una pistola El meu sisè sentit es va activar i li vaig llançar la navalla. Se li va clavar al pit. Per sort per ell, la seva massa muscular va impedir que li toqués algun òrgan. L’adrenalina em corria per les venes i el coll martellejava contra el meu pit. Vaig fer un crit i em vaig abalançar cap al goril·la. No sé per què, no va disparar. Li vaig mirar els ulls i vaig distingir-hi l’horror i la por. Vaig arrencar-li l’arma blanca 6
del cos per tornar-li a clavar tres o quatre vegades. Aquell malparit havia de morir. Ell havia matat mon pare. Però, i si ell també era pare? Era jo una assassina? Mereixia jo el mateix que ells? En aquell moment vaig entendre el que m’havia dit la mare. La guerra és cruel. No és per a les dones. Però tampoc per als homes. Ningú mereix anar a la guerra. La guerra és una merda. Em vaig vestir, vaig agafar les coses i vaig posar rumb cap a França. Ja es veien els Pirineus.
7
Batxillerat 1r Premi
Rut Bei Subirat 1r Bat A
Londres, Barri de Whitechapel, 30 d'agost de 1888 Apreciada Hermione,
Fa molt que no t'escric, ja fa un parell de mesos des que vaig marxar del centre de Londres, però no he tingut l'oportunitat de fer-ho abans, perdona'm.
Primer
hauria d'explicar-te per què vaig decidir abandonar una bona vida amb classe, poder i diners. Doncs bé, la veritat és que volia fugir dels meus pares perquè em volien casar amb en Micahel King, un home pervertit i depravat que cada cop que venia a visitar-nos no parava de mirar-me amb males intencions, tot perquè gaudia de més poder que el meu pare. Vaig anar al barri de Whitechapel perquè sabia que no em buscarien per aquí i perquè la Clare m'havia parlat d'una escola clandestina per a noies on ensenyaven astrologia. Però al final, qui ho havia de dir, l'escola només acceptava noies de fins a disset anys, i al final una noia com jo treballa a les fosques en llocs bruts i desagradables venent la meva intimitat i donant plaer als homes. És l'única feina que em permet viure força bé, ja que tinc molt d'èxit. Ara bé, s'ha de dir que vagar a les nits sola per un barri com aquest és una mica perillós, ja que no seria la primera vegada que violen prostitutes, les agredeixen o, fins i tot, les fan desaparèixer. Ara, deixem de parlar de mi, com et va tot? Com va l'experiència del matrimoni? He sentit que han inaugurat una estació de ferrocarril; ja has fet algun viatge? Et trobo a faltar. 8
La teva amiga, Julianna Baker
Londres, Barri de Whitechapel, 33 d'agost de 1888 Apreciada Hermione,
No sé si has llegit o escoltat les noticies, però la Mary Ahn Nichols ha estat assassinada; la van trobar ahir a les 3:45 am amb dos talls a la gola, a l'abdomen i bona part del costat dret. Va ser aquí, a Whitechapel. Era una companya d'ofici, la coneixia una mica i sabia que no era una mala persona. No entenc com li van poder fer una cosa tan depravada i horripilant com aquesta. Espero que aquest fet no es repeteixi. Abans quan algú matava una prostituta ho feia amb cops, cosa que no és bonica, però, comparat amb tallar-la aixi... Et trobo a faltar.
La teva amiga, Julianna Baker
Londres, Barri de Whitechapel, 10 de novembre de 1888 Apreciada Hermione,
9
Suposo que ja n'estàs assabentada, però, tot i així, necessito explicar-t'ho. El cas de la Mary Ahn Nichols no està tancat, no s'ha acabat, està declarat que al barri de Whitechapel hi ha un assassí en sèrie que gaudeix assassinant prostitutes d'una manera satànica. No entenc què li passa a aquesta persona, per què odia tant les dones, per què odia tant un ofici que permet viure a les persones de baixa societat o fugitives com jo. No ho entenc. Es fa dir Jack l'Esbudellador, tracta les persones com si fossin animals destinats a ser menjar, fins i tot va cometre canibalisme. Com pot ser que existeixi un ésser tan malvat? Ahir va assassinar una altra noia, la Mary Jane Kelly, una addicta a l'alcohol que treballava en el mateix ofici que jo. Els actes d'en Jack van ser els pitjors de tots els ja comesos: li va obrir l'estómac en canal, li va tallar i seccionar el nas, els pits, les orelles, li va treure els ronyons, el fetge i altres òrgans, va arrencar-li trossos de la cara i malucs i ho va deixar envoltant el cos de la pobra Mary i al damunt de la tauleta de nit. Al setembre quan es van repetir els actes d'en Jack, tot i estar aterrida, vaig decidir continuar amb l'ofici, i avui dia deu de novembre, encara no l'he abandonat. Perquè vaig ser criada en un ambient en el qual tothom es deixava dur pels fets i jo no volia ser el mateix, no volia que la por manés per mi. Perquè tot i que la primera vegada que vaig treballar en aquestes condicions em moria de fàstic, matava el meu honor, decapitava el meu nom i ofegava els meus sentiments, al final vaig acabar estimant aquest ofici, i cada nit abans de l'arribada d'en Jack esperava que algun home em digués coses boniques i volgués passar la nit amb mi, vivia perquè esperava aquests moments. I ara, tot i sabent tot el que ha passat no em rendiré, perquè feliçment jo soc una dona que viu així.
10
POESIA 1r cicle 1r premi Lluc Andreu, 1r D
Les paraules
Les paraules són cèl·lules, que fabriquen frases, s’assemblen molt a l’aire, perquè són per tot arreu,
Tenen doble sentit, serveixen per l’amor, per la tristor i la por, per l’avi i pel petit, per prosa i pel vers, semblen infinites, estan per tot el món, sempre surten del cor.
11
Batxillerat 1r premi Cristina Torredemer, 1r B
PARAULES
Signes sense sentit, obren les portes del que em cou al pit;
brisa de mots, esperada com aigua de pluja en el cor de molts
daga de doble fulla, inofensiva al paper, devastadora amb la seva lectura
droga addictiva, èxtasi en escriure, felicitat efímera.
12