Monografic teatre nº17

Dissetè monogràfic al voltant del món del teatre i les arts escèniques en general (dansa, espectacles…), aquest cop dedicat al TEATRE DINS DEL TEATRE. A través dels monogràfics us suggerirem llibres o altres tipus de documents que trobareu a la secció del fons especial de la biblioteca, que compta amb un fons i un espai integrats per documents en diferents formats (llibre, CD, CD-ROM, DVD) sobre aquests temes.

HORARI Matins: dimarts, dimecres i dissabte de 10 h. a 13.30 h.

Tardes: de dilluns a divendres de 15.30 h. a 20.30 h.

El teatre dins del teatre és un procediment que apareix simultàniament en la literatura dels diferents països europeus a finals del Renaixement i que consisteix essencialment en la inserció d'un espectacle dins d'un altre.

El teatre dins del teatre és utilitzat amb gran eficàcia per Cervantes a la seva comèdia El Rufián dichoso i als entremesos El viejo celoso i El retablo de las maravillas. Tirso de Molina recorre a aquesta tècnica a El vergonzoso en palacio. De Calderón de la Barca cal destacar El Gran Teatro del Mundo i La vida es sueño.

Us mostrem altres exemples que hem trobat en obres de Shakespeare, Bertolt Bretcht, Luiggi Pirandello i Thomas Bernhard.

Bernhard, Thomas. El comediant Thomas Bernhard és l’escriptor austríac més important de la segona meitat del s.XX, El comediant és una de les últimes obres que va escriure abans de morir.

El comediant Bruscon i la seva família arriben extenuats a Utzbach, un poble de mala mort, per tal de representar La roda de la història, una obra mestra escrita i dirigida pel mateix Bruscon i per la qual desfilen, tots barrejats, personatges tan memorables com Napoleó, Einstein o Madame Curie... Quan Bruscon descobreix la misèria del llogarret on ha anat a parar i veu les condicions deplorables de la sala on ha de representar la funció, comença a malparlar contra tot i tothom. Contra el pobre hostaler d’Utzbach, contra la seva família (que és alhora la seva fidel companyia d’actors), contra el seu país i, en definitiva, contra la història que l’ha condemnat a ser qui és.

Brecht, Bertolt. El cercle de guix caucasià Bertolt Brecht va escriure aquesta obra l’any 1944 als Estats Units, exiliat d’Alemanya a causa de l’ocupació nazi. El cercle de guix caucasià és considerada una de les obres més poètiques de Brecht, per bé que forma part de les seves grans obres èpiques, les que sobreviuen al seu temps i a la societat per a la qual suposadament van ser escrites. L'obra es presenta com a representació de teatre dins del teatre. Com en un joc de capses xineses, la primera escena construeix el marc per tal que els seus protagonistes representin l'obra titular, la paràbola del cercle de guix.

Aquesta narra dues històries diverses que conflueixen, la de la serventa Grushe i la del jutge Azdak. La figura d'un cantaire narrador és qui dona la dimensió èpica a la paràbola.

2

Calderón de la Barca. El gran teatro del mundo El tema fonamental que articula aquest acte sacramental de Calderón és el de la vida humana com un teatre on cada persona representa un paper.

Com be expressa Calderón aquesta vida, a més d'un somni, no és més que un teatre, una representació tragicòmica de papers on s'entrecreuen rics, pobres, religiosos, belles, bells, camperols ...

Les actuacions sacramentals eren peces al·legòriques de significació moral, creades per a representar en exteriors celebrant l'Eucaristia en les festes del Corpus Christi.

El text ofereix una llustrosa poètica amb diferents referències filosòfiques, culturals i històriques, i tonalitats que van del drama a la comèdia.

Calderón aborda, amb el seu habitual pessimisme, magnífic estil, riquesa intel.lectual i viva interacció dels seus personatges simbòlics, personificacions de diferents condicions, conceptes i qualitats vitals, assumptes importants com la frugalitat existencial, el lliure albir, l'ordre diví, la menudesa dels valors estètics, l'egoisme hedonista o la mort igualitària. Va ser escrit fa 400 anys però la seva universalitat i atemporalitat li fa conservar encara avui gran part de la seva vàlua.

Calderón de la Barca. La vida es sueño Obra mestra de Calderón, escrita el 1936, el mateix any de la mort de Lope de Vega, és sens dubte el drama més cèlebre del seu autor.

Escenifica la història d'un príncep polonès, Segismundo, a qui el seu pare tanca en una cova sota la tutela de Clotaldo, amb el propòsit d'eludir els negres pronòstics dels astres. Més tard, el rei Basilio es penedeix i decideix temptar la fortuna alliberant al seu fill. Comença llavors un anar i venir dels personatges entre la realitat i el somni, en què el fill desafia el pare.

Obra de profund contingut filosòfic, que aborda qüestions com l'honor, el lliure albitri, la predestinació i condició de realitat del que ens envolta, La vida es sueño, és un producte típic de la literatura del Barroc, tan donada als temes relacionats amb el engany dels sentits.

Us oferim també el DVD amb una versió televisiva de l’obra: La Vida es sueño en Dvd Dvd amb la versió de l’obra que és va fer a Estudi 1, programa de TV l’any 1966 sota la direcció i la realització d'Alberto Gómez el Verger, que va adaptar de forma molt aconseguida l'original de Calderón conservant plenament el seu sentit i respectant bona part dels seus diàlegs i monòlegs, però inserint-los en un nou argument amb un encertat ús de l'estètica fílmica.

Sota aquest quadre escènic, La vida es sueño planteja els temes eterns sobre la realitat o la ficció que suposa l'existència humana, en la qual és una de les millors versions del clàssic de Calderón, tant pel que fa a les interpretacions com a l'ús dels elements simbòlics, decoratius i musicals que es posen en escena.

3

Cervantes Saavedra, Miguel de. El rufián dichoso

Amb El rufián dichoso va aconseguir Cervantes una obra mestra: tracta la conversió del fanfarró Cristóbal de Lugo, criat de l'inquisidor Tello de Sandoval. Acompanyant a aquest a Mèxic, es converteix en Cristóbal de la Creu i salva de la seva desesperació a donya Ana de Treviño, el que fa fracassar a certs diables. Mor com a sant, amb disgust de dimonis i aplaudiment de cristians.

Cervantes es burla dels prejudicis de neteja de sang i de les autoritats de la seva època i crea teatre dins del teatre.

Cervantes Saavedra, Miguel de. Entremeses L'entremès és un gènere dramàtic on llueix en tota la seva esplendor el geni dramàtic de Cervantes, de manera que pot dir-se que al costat de Luis Quiñones de Benavente i Francisco de Quevedo és Cervantes un dels millors autors del gènere, al que va aportar una major profunditat en els personatges, un humor inimitable i un major calat i transcendència en la temàtica.

Com a exemple de teatre dins el teatre destaquem els entremesos El viejo celoso i El retablo de las maravillas: El viejo celoso és una dramatització del tema de la novel·la El celoso extremeño. L'entremès ens relata l'enorme gelosia del marit major Cañizares, casat amb una jove Lorenza. Ell la manté tancada a casa perquè no vegi a altres homes. Lorenza aconsegueix parlar amb la senyora Ortigosa que és la seva veïna i li explica el que li està passant. Aquesta li porta un galant a casa distraient mentrestant a Cañizares. Aquest no veu gens.

El retablo de las maravillas és possiblement el millor dels entremesos de Cervantes. La crítica ha assenyalat les seves arrels folklòriques, així el tema procedeix o coincideix amb l'exemple XXXII del Conde Lucanor. En El retablo de las maravillas els seus protagonistes Chanfalla i Chirinos posen en acció un retaule de ninots no només invisibles per als fills no legítims, sinó també per als descendents dels conversos. La sàtira de Cervantes apunta sens dubte a la hipocresia de l'època respecte a aquest tema.

4

Molina, Tirso de. El vergonzoso en palacio Obra de teatre del dramaturg espanyol del segle XVII Tirso de Molina. És una comèdia pertanyent al subgènere de la comèdia palatina, propi del teatre barroc espanyol. Els personatges es mouen en aquest teatre vivaç de fraus, disfresses i fingiments amb una desimboltura natural, impensable en el seu temps.

Tracta d'un jove portuguès que s'escapa de la casa del seu pare perquè sent l'ambició d'ascendir socialment, convençut que el seu humil origen no es correspon amb els seus alts pensaments i al final acaba al palau del Duc de Avero, allà s'enamora d'una de les seves filles, Magdalena i Antonio, el Comte de Penela s'enamora de l'altra filla, Serafina. Al final aquestes dues parelles es casen després d'uns embolics amorosos. Aquesta atmosfera carnavalesca permet comprendre que la disfressa sigui tant important en l'obra (nom, vestit, veu, comportament). Alguns dels personatges adopten una altra identitat. Com passa per exemple amb Serafina, que vesteix d'home quan la representació de la comèdia La portuguesa cruel -teatre dins del teatre- i té diversos papers amb canvis de veu (virils en particular) o de la seva germana Magdalena, que fingeix ser una altra i disfressa la seva veu quan aparenta estar adormida i parlar entre somnis.

Pirandello, Luigi. Seis personajes en busca de autor, Cada cual a su manera, Esta noche se improvisa A l’edició definitiva del seu teatre, de la qual ell mateix es va encarregar, va reunir en el primer volum les tres obres, escrites en diferents anys, però unificades sota l'etiqueta de "teatre dins del teatre". Són aquestes les tres obres incloses en el present volum: Seis personajes en busca de autor, Cada cual a su manera i Esta noche se improvisa. La primera va voler sempre situar-la Pirandello al capdavant del seu teatre, com per ressaltar el seu caràcter paradigmàtic. Cada cual a su manera sembla avançar encara més en la revolució de les formes teatrals empresa per Pirandello: l'espai teatral és envaït per la vida. En Esta noche se improvisa la barrera entre escena i exterior cau de forma aclaparant.

El teatre dins del teatre de Luigi Pirandello, és un format desenvolupat per l'autor, que va implicar una ruptura amb el teatre convencional, introduint un nou punt de vista en què la representació teatral sobrepassa la frontera de l'escenari, i fins i tot de l'edifici, i es cola a la pròpia vida. O, més aviat, és la vida la que puja a l'escenari en una improvisació aliena als actors i al paper que representen i en què directors, tècnics i actors passen a ser personatges.

Absolutament original, audaç i innovadora per l'època en què va ser estrenada, aquesta proposta de Pirandello revela una preocupació fonamental de l'autor: la relació entre realitat i ficció, entre l'home i la màscara, entre la persona i el caràcter, involucrant a l'espectador en un profund debat intel.lectual i filosòfic i portant-lo a un laberint on ja no es distingeix l'entrada de la sortida ni el principi de la fi.

5

Shakespeare, William. Hamlet El rei de Dinamarca mor i el seu germà Claudio puja al tron. Es casa de manera sobtada amb Gertrudis, la reina, i el príncep Hamlet està sumit en una profunda depressió.

Se li apareix una nit l'ombra del seu pare, el rei difunt, que li revela que Claudio el va matar per accedir a la corona, i li exigeix venjança. El príncep ho fa més tard, i mentre tant fingeix estar boig, pel que sembla perquè el monarca no sospiti quines són les seves veritables intencions.

Per confirmar el que s'ha dit per l'espectre i per fer que Claudi confessi, Hamlet fa servir uns actors que acaben d'arribar a la cort per tal que escenifiquen un drama que representa amb fidelitat l'assassinat del rei, la qual cosa fa avergonyir la reina. En la meitat de l'obra Claudio es retira molt pertorbat, i el príncep confirma així les revelacions de l'ombra.

Després de la representació teatral, mentre li retreu haver-se casat amb cortina. Com creu que es tracta de la clava, però no mata a Claudio, sinó al

Hamlet s'enfronta a la seva mare, i Claudio, escolta a algú darrere d'una veu del rei, treu la seva espasa i la hi indiscret de Poloni.

L'espectre reapareix i insta a Hamlet a acabar la seva tasca. Però no pot, el rei l'envia a Anglaterra i dóna l'ordre que el matin en aquest país, però el príncep aconsegueix escapar, falsificant les ordres del rei. Quan torna a Dinamarca s'assabenta que Ofelia es va tornar boja i es va ofegar. El seu germà Laertes, sense buscar proves ni fer una anàlisi de la situació abans d'actuar, s'afanya per venjar la mort del seu pare. El rei el persuadeix perquè participi en un combat d'esgrima amb Hamlet, equipat amb una arma enverinada per assegurar la mort del príncep. Durant el mateix, Laertes aconsegueix la seva comesa, enverinant a Hamlet, però també rep una ferida amb l'espasa adulterada. Abans de morir, el príncep veu que la seva mare pren una beguda enverinada que era per a ell, i mata a Claudio.

L'obra acaba, doncs, amb tots els personatges rellevants morts reforçant el seu caràcter tràgic.

A la Biblioteca podeu trobar tres versions cinematogràfiques de Hamlet en DVD: Hamlet. Una pel·lícula de Grigori Kozintsev Coincidint amb la celebració del 400 aniversari del naixement de William Shakespeare, la Unió Soviètica, a través dels estudis Lenfilm, va projectar una grandiosa superproducció basada en una de les més cèlebres tragèdies del escriptor. Sense escatimar mitjans econòmics i artístics, el veterà Grigori Kozinstev (El Quixot, La nova Babilònia) va tornar a posar-se darrera de les càmeres per realitzar una de les millors versions cinematogràfiques de Hamlet. Una versió guardonada amb el Premi Especial del Jurat en el Festival de Venècia i lloada pel mateix Sir Laurence Olivier (l'adaptació del qual de 1946 havia rebut 4 Oscar).

6

Hamlet. Una pel·lícula de Kenneth Branagh “Hamlet té la classe de poder, energia i entusiasme que les pel·lícules poden explotar realment”, diu el guardonat actor/director Kenneth Branagh.

En aquesta pel·lícula, que per primera vegada inclou el text íntegre de la millor obra de William Shakespeare, la força envaeix cada escena. L'eterna història d'assassinat, corrupció i venjança es recompon en un món opulent del segle XIX, utilitzant el grandiós Blenheim Palace com Elsinore i representant gran part de l'acció en interiors daurats i amb lluents miralls.

L'energia és electritzant, degut al seu lluminós repartiment. L'entusiasme de les paraules de Bard i un arriscat estil cinematogràfic impulsen la història d'un ambient sovint fosc a una ira i una esplendor plens de llum.

Hamlet. Una pel·lícula de Laurence Olivier Laurence Olivier està considerat, amb justícia, un dels millors actors de tots els temps. I com a bon britànic, va tenir una formació sòlida, passant pel teatre de William Shakespeare. Ell mateix, en el cinema, va ser el responsable d’algunes adaptacions del genial dramaturg, conservant el seu toc teatral però que semblés així mateix cinematogràfic i que tingués la suficient agilitat en les imatges perquè no quedés tot excessivament rígid, com sol passar al teatre.

Olivier li ha donat un toc gairebé expressionista a la seva versió del turmentat Príncep de Dinamarca que va immortalitzar el monòleg conegut per tot el món i que començava així: “Ésser o no ésser, aquesta és la qüestió!”

Shakespeare, William. La tempesta Després de Hamlet, La tempesta és el drama de l’autor que ha provocat més hipòtesi i interpretacions. En certs moments, en les poesies d'Ariel i en les paraules de Pròsper, el poeta mateix, per boca dels seus personatges, es dirigeix al món i expressa el seu concepte de la vida, de manera que La tempesta és el més personal dels seus drames i sembla reflectir de vegades el pensament més profund del dramaturg: "Som de la mateixa substància que estan fets els somnis, i nostra breu vida està envoltada d'un somni".

En aquest drama, escrit al final de la seva carrera, com en El somni d'una nit d'estiu, escrit al començament, Shakespeare utilitza el sobrenatural, recorrent al món meravellós dels elfs i de les fades, fonent admirablement les seves accions amb aventures humanes, amb el que aquestes guanyen en profunditat.

Alguns aspectes de personatges i escenes poden associar-se a la Commedia dell’arte italiana com el fet mateix de contenir una escena de mascarada dins de la mateixa obra.

7