30a Mostra Artística Sant Jordi 2016 El Casino dels Nois
TALLERS D’HISTÒRIA Sant Feliu de Guíxols
EDICIÓ AJUNTAMENT DE SANT FELIU DE GUÍXOLS www.guixols.cat
COORDINACIÓ ARXIU MUNICIPAL BIBLIOTECA PÚBLICA OCTAVI VIADER I MARGARIT
ESCOLES PARTICIPANTS ESCOLA ARDENYA ESCOLA COR DE MARIA ESCOLA GAZIEL ESCOLA L’ESTACIÓ ESCOLA MOSSÈN BALDIRI REIXACH INSTITUT SANT ELM ESCOLA SANT JOSEP INSTITUT SANT FELIU
CORRECCIÓ LAIA TEIXIDOR MAJÓ
DISSENY I MAQUETACIÓ DOSIS DISSENY Cap part d’aquesta publicació, incloent-hi el disseny, fotografies, dibuixos i altres elements gràfics, no pot ser reproduïda, emmagatzemada ni transmesa de cap manera ni per cap mitjà (electrònic, mecànic, òptic, de gravació o bé fotocòpia) sense autorització prèvia de l’autor i editor. 30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 2
30a Mostra Artística Sant Jordi 2016 Enguany la Mostra Artística de Sant Jordi organitzada per l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols per mitjà de la Biblioteca Pública Octavi Viader i Margarit compleix 30 anys. L’any 1986 s’inicià la Mostra juntament amb els Tallers d’Història, en col·laboració amb l’Arxiu Municipal, amb l’objectiu que els nens i nenes i els nois i noies de Sant Feliu de Guíxols coneguessin a fons la ciutat: els seus carrers i places, les fonts, les cases, les persones, les feines, les festes, els costums, el seu passat, etc. Ens vam proposar que la història i el patrimoni cultural esdevinguessin una eina pedagògica per entendre millor el present i pensar noves opcions de futur. Era molt important fomentar el sentiment de pertinença dels nens i nenes a la ciutat, per motivar-los a participar-ne a tots nivells al llarg de la seva vida. Vam pensar que els elements i els fets locals constitueixen un bon recurs per contribuir al desenvolupament de les persones i a l’educació en valors cívics i ètics. Per aquest motiu, cada any proposem un tema sobre la ciutat a tots els centres educatius i l’expliquem durant el curs. L’expressió plàstica i l’escrita són uns mitjans excel·lents perquè els alumnes expressin el que han après. Aquest curs 2015-2016 els nens i nenes de les escoles Ardenya, Baldiri Reixach, Cor de Maria, L’Estació, Gaziel i Sant Josep, i els instituts Sant Feliu i Sant Elm han treballat El Casino dels Nois o Nou Casino la Constància. En cursos anteriors havíem explicat el Modernisme i el Noucentisme, i també vam veure els principals edificis de la ciutat. La proposta de parlar sobre el Casino ha resultat molt interessant perquè, a més de l’interès arquitectònic i patrimonial de l’edifici, es tracta de la seu d’una entitat vinculada amb el món obrer i industrial del segle XIX, una època molt important per a la ciutat. El Casino ens ha permès exposar valors com l’interès per la cultura i l’accessibilitat a la informació; el compromís amb una entitat i amb unes creences; la vinculació de la cultura amb el benestar de la persona, juntament amb formes de lleure com el ball. Els treballs d’aquesta exposició mostren com veuen el Casino els nens guixolencs.
Carles Motas López Alcalde de Sant Feliu de Guíxols
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 3
1.
CICLE INFANTIL
P3
Àlex Bravo López Cicle infantil P3, Escola Gaziel
Nil Camps Martínez Cicle infantil P3, Escola Gaziel
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 5
Júlia Canals Servando Cicle infantil P3, Escola L’Estació
Elsa Domínguez Fulladosa Cicle infantil P3, Escola Ardenya
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 6
Emma Esclusa Ubach Cicle infantil P3, Escola Ardenya
Tomás Ligero Gabaldón Cicle infantil P3, Escola L’Estació 30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 7
Edurne Martínez Cicle infantil P3, Escola Cor de Maria
Leire Martínez Cicle infantil P3, Escola Baldiri Reixach
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 8
Gerard Pumarola Cicle infantil P3, Escola Baldiri Reixach
Ariadna Vancells Cicle infantil P3, Escola Cor de Maria
30a Mostra ArtĂstica | Sant Jordi 2016 9
1.
CICLE INFANTIL
P4
Fatoumata Camara Cicle infantil P4, Escola L’Estació
Eric Centelles Cicle infantil P4, Escola Baldiri Reixach 30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 11
Naia Díaz Guerrero Cicle infantil P4, Escola L’Estació
Khalil El Falihi Cicle infantil P4, Escola Gaziel
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 12
Karam Hamoudan Cicle infantil P4, Escola Baldiri Reixach
Daria Nenitsa Cicle infantil P4, Escola Cor de Maria 30a Mostra ArtĂstica | Sant Jordi 2016 13
Michal Niskiewicz Cicle infantil P4, Escola Ardenya
Àlex Sevillano Montalbán Cicle infantil P4, Escola Ardenya
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 14
Elsa Sevillano Cicle infantil P4, Escola Gaziel
Núria Torrent Ararà Cicle infantil P4, Escola Cor de Maria 30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 15
1.
CICLE INFANTIL
P5
Aitor Carmona Santiago Cicle infantil P5, Escola Ardenya
Júlia Castro Pydys Cicle infantil P5, Escola L’Estació 30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 17
Íngrid Colomeda Bravo Cicle infantil P5, Escola Ardenya
Martí Escudero Cicle infantil P5, Escola Cor de Maria
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 18
Nayala García Cicle infantil P5, Escola Gaziel
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 19
Safae Kandil Cicle infantil P5, Escola Baldiri Reixach
Andrea Priscila Leri Ortiz Cicle infantil P5, Escola Baldiri Reixach
Aloma Parés Adroher Cicle infantil P5, Escola Cor de Maria 30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 20
Veronica Turchynyak Cicle infantil P5, Escola L’Estació
Blai Ventura Cicle infantil P5, Escola Gaziel 30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 21
2.
1r
CICLE INICIAL
Alex B. B. Cicle inicial 1r, Escola Cor de Maria 30a Mostra ArtĂstica | Sant Jordi 2016 23
Nayara Casamiquela Cicle inicial 1r, Baldiri Reixach 30a Mostra ArtĂstica | Sant Jordi 2016 24
Àlex Garcia Colls Cicle inicial 1r, Escola Gaziel 30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 25
Alexandra García Cicle inicial 1r, Escola Ardenya 30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 26
EL CASINO DELS NOIS Hi havia una vegada un casino. Era el Casino dels Nois i l’altre era el casino dels senyors, però el casino dels senyors el van destruir i els senyors estaven molt tristos perquè el casino que anaven el van destruir. Marc Jurca Szabo Cicle inicial 1r, Escola L’Estació
EL BALL AL CASINO Fa molts anys hi havia una noia que va anar molt elegant al casino a ballar. Un noi la va triar per ballar. La mare li va dir: -Sí, vés amb ell a ballar. És molt simpàtic! Ell es va posar molt content i va dir: -Visca! Van ballar molt bé! Mireia Segura Jiménez Cicle inicial 1r, Escola L’Estació
Illya Levytsky Cicle inicial 1r, Escola Baldiri Reixach 30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 27
Anna MartĂ Cicle inicial 1r, Escola Ardenya 30a Mostra ArtĂstica | Sant Jordi 2016 28
Txell Mora Cicle inicial 1r, Escola Gaziel 30a Mostra ArtĂstica | Sant Jordi 2016 29
Xènia Sellés Franquesa Cicle inicial 1r, Escola Sant Josep 30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 30
2.
CICLE INICIAL
2n
Martina Carranza Cicle inicial 2n, Escola Gaziel 30a Mostra ArtĂstica | Sant Jordi 2016 32
JĂşlia Casellas Cicle inicial 2n, Escola Cor de Maria 30a Mostra ArtĂstica | Sant Jordi 2016 33
Paula Celis Corominas Cicle inicial 2n, Escola Gaziel 30a Mostra ArtĂstica | Sant Jordi 2016 34
Gerard Cosp Pla Cicle inicial 2n, Escola Sant Josep 30a Mostra ArtĂstica | Sant Jordi 2016 35
Carla Guerrero Herrero Cicle inicial 2n, Escola Ardenya 30a Mostra ArtĂstica | Sant Jordi 2016 36
JĂşlia Marchan Cicle inicial 2n, Escola Ardenya 30a Mostra ArtĂstica | Sant Jordi 2016 37
Aina Martí Cicle inicial 2n, Escola Baldiri Reixach
SALVEM EL CASINO DELS NOIS
En Ferran es va adonar que volien enderrocar el Casino per fer blocs de pisos pels turistes. Va trucar a l’especialista en cases modernistes. I aquest va dir que no podien enderrocar un edifici tan important. Al final en Ferran es va sortir amb la seva. I és per això que ara tenim el Casino dels Nois. I conte contat, conte acabat!
Hi havia una vegada un senyor que es deia Ferran. Treballava en una fàbrica de suro. Cada dia anava a fer taps de suro. A la tarda anava al Casino a parlar i a llegir el diari. Els caps de setmana anava als balls que s’hi organitzaven. Els nois s’asseien en un racó i les noies en un altre. I les mares vigilaven les seves filles. Els nois havien de demanar a les noies si volien ballar amb ells. Aquests nois anaven vestits amb botes altes, una capa, una camisa i un barret de copa. I les noies amb un vestit llarg, un paraigües i una pamela. Anaven molt elegants.
Sergio Ortiz Brenes Cicle inicial 2n A, Escola L’Estació
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 38
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS
Ens hem vist moltes més vegades aquí al casino: hem ballat, hem anat a prendre un suc i hem anat tots dos a la biblioteca a llegir. La biblioteca del casino és molt gran i té molts llibres molt interessants. Jo sé llegir perquè la meva mare me n’ha ensenyat i he pogut anar a escola. El casino és un lloc on hi va molta gent i podem fer amics i podem xerrar i passar una estona d’allò més bé. En Joan em va comprar un altre vestit per anar a ballar i al final ens vam enamorar i ens vam casar.
Avui és festa major i toca ball. La meva mare es diu Sílvia. Hem estat cosint tota la setmana el vestit rosa que portaré al ball. Així que aniré al ball ben guapa. Quan he entrat he vist un noi molt alt i guapo i quan m’he assegut, aquell noi tan guapo s’ha acostat i m’ha demanat per ballar. - Vols ballar? La mare, que estava darrere meu, se l’ha mirat i m’ha dit: - Sí, pots ballar amb ell. El noi es diu Joan. Hem ballat dos valsos i una polca. Al principi jo tenia una mica de vergonya... Però al final hem estat tota la nit ballant.
Ivette Parra Roca Cicle inicial 2n B, Escola L’Estació
Xènia Sellés Franquesa Cicle inicial 2n, Escola Sant Josep
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 39
3.
CICLE MITJÀ
3r
LA FESTA DE DISFRESSES
-Tot i que el coneixem com el Casino dels Nois també s’anomena el Casino La Constància
Avui és el gran dia!!
-Els treballadors hi anaven abans de treballar o quan plegaven.
Preparem-nos que aquest any em disfressaré de gallina!!! Em maquillaré tan guapa que ningú em reconeixerà. Aniré de color vermell, ben lluent i espectacular, a veure si guanyo el premi. Vinga, som-hi!!!
-També hi van fer una biblioteca amb molts llibres. A la façana hi ha un lleó amb una cara molt divertida.
Piquen a la porta de casa i són les meves amigues, que em vénen a buscar per anar cap al Casino dels Nois que és on es celebra la Festa de disfresses.
Diego Cortés Sánchez Cicle mitjà
Arribem a la porta. Estem ben nervioses i emocionades. De sobte, s’obre la porta i ens fan passar a dins la sala del Casino dels Nois.
----------------------------------------------------------
S’apropa un senyor que ens rep molt amable i ens diu:
Fa 125 anys un grup d’amics es va proposar construir el Casino.
3r A, Escola Baldiri Reixach
EL CASINO DELS NOIS
- Benvingudes a la festa de disfresses, ja podeu passar i ben aviat començarà la desfilada.
Van tardar 40 anys a fer-lo i per poder fer realitat el seu somni van haver d’estalviar durant 30 anys.
Fem una ullada a veure què hi ha.
Era un grup d’amics que els agradava molt la música i la lectura. Per això es van inventar el Casino, per anar-hi a ballar i a llegir.
Quina decoració més bonica, quin menjar més bo... De sobte sona una música i ens posem a ballar, nananananana. Uns senyors molt seriosos ens observen...
Les festes més importants eren el Carnaval i la Festa Major.
- Què volen, què miren tant?
Era un Casino per nois, i les noies només hi anaven quan hi havia ball. Hi havia cadires al voltant de la pista, les noies s’hi asseien i els nois es posaven al mig i decidien amb qui ballar. Aleshores s’apropaven a elles, i si a les mares els semblava bé (que estaven a darrere), podien ballar. A part de la sala on ballaven, que actualment s’hi fan diverses activitats, també s’hi conserva una biblioteca amb més de 2.500 llibres que van anar comprant els nois al llarg de tots aquests anys.
Quan acaba la cançó un senyor puja a la tarima i diu: - Atenció, atenció, ja hem escollit la disfressa més bonica i elegant. La guanyadora d’aquest any 2016 és la Laura! La teva disfressa de gallina és la més bonica de tota la sala, la més elegant i la més treballada i ben feta. Enhorabona. Em vaig posar tan contenta! He guanyat el premiiiiii!
Actualment el Casino és un dels edificis més importants de Sant Feliu de Guíxols.
Vam seguir ballant totes ben contentes, fins ben tard, i quan ja no podíem més vam anar cap a casa tot celebrant el premi de la disfressa.
Arnau Ferrer Cicle mitjà
3r, Escola Cor de Maria
Narjis Ahmed
Cicle mitjà 3r B, Escola Baldiri Reixach
----------------------------------------------------------
----------------------------------------------------------
EL MEU PRIMER BALL
COM ERA EL CASINO D’ABANS?
Sóc una adolescent i visc a Sant Feliu de Guíxols. Avui aniré al meu primer ball.
-El casino va començar sent petit. Amb el temps van fer la torre i per últim el van allargar.
La festa és al Nou Casino la Constància. La mare està molt contenta i jo també.
-Allà les noies només podien entrar-hi els dies de balls. Els nois havien de demanar a les noies un ball i les noies s’ho apuntaven. Hi havia cadires on els nois s’asseien i miraven. Al darrere d’aquests hi havia les mares de les noies que vigilaven.
Es l’hora del ball i comença a sonar la música. Primer, un vals. Després una masurca, una polca, etc. La mare és molt cotilla i em vigila tota l’estona. Un noi vol ballar amb mi i la meva mare diu: -No, Nadia!
-No tothom sabia llegir així que qui en sabia llegia el diari en veu alta i tothom podia escoltar les noticies.
Jo li pregunto per què no em deixa ballar amb ell i em contesta:
-Per les festes de carnaval venia gent de molts llocs diferents.
-Perquè no és de bona família.
-Aquest edifici es va construir amb diners de tothom.
A mi no m’importa això… Però li faig cas.
-Hi va haver un moment que van estar a punt d’enderrocar-lo.
Jo porto un vestit blanc fins als peus.
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 41
EL CASINO
I, per fi, veig un noi que m’agrada. Pensava que vindria, però no és així.
El casino és molt gran i té dues plantes. A la primera planta hi ha un restaurant i a la segona planta hi ha una sala per aprendre a fer coses com per exemple: a ballar sardanes… etc.
-Per què no ve? –penso. Però al final, ha vingut a ballar amb mi. I també li agrada a la meva mare! Així que tot bé! I ens hem fet bons amics. Nadia Galdo Muñoz Cicle mitjà
Hi ha una part privada que només poden entrar els socis. Hi ha moltes taules i el sostre és molt alt.
----------------------------------------------------------
Avui, diumenge, he entrat al casino per dinar. He vist que entrava molta gent gran.
3r A, Escola L’Estació
UNA NOIA TREBALLADORA
Volia pujar al primer pis però ens han dit que no es podia pujar.
Fa més de cent anys, vivia a Sant Feliu una noia que es deia Maria. Treballava moltes hores al dia, feia el dinar, anava a buscar aigua, cosia, netejava la casa, i rentava la roba. Ui, això de rentar! Remullar els llençols, rentar-los, ensabonar-los, esbandir-los i estendre’ls al sol… Quina feinada.
Cèlia Lobato Cicle mitjà
3r A, Escola Gaziel
La Maria treballava tot el dia, una cosa darrere l’altra. També sabia cosir. Arreglava la roba vella i estripada i feia vestits i bruses maques per ella i la família.
----------------------------------------------------------
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS
Un dia es va cosir un vestit molt elegant per anar a ballar al Casino. Els dies de cada dia les noies no hi podien entrar, però els diumenges sí que hi anaven a ballar i a passar la tarda.
Hi havia una vegada un edifici preciós anomenat Casino La Constància i conegut popularment com a Casino dels Nois. Va ser fundat l’any 1863 i construït l’any 1890.
La Maria va entrar a la sala i va veure un noi que li va agradar molt.
Per l’arquitecte General Guitart i Lostaló. És un edifici històric situat al passeig, al davant de la platja. És difícil no aturar-te i fixar-te en ell perquè els seus colors ataronjats, marrons, grocs, amb els seus arcs i la seva torre acabada en una cúpula el fan molt especial.
El noi, en Jaume, li va demanar per ballar i van ballar i ballar tota la tarda. S’agradaven molt. Cap al final la Maria li va confessar la seva pena:
Natàlia Gracia Rojas Cicle mitjà
Una bona tarda hi van celebrar un ball i hi varen anar un grup de sis noies vestides amb vestits de paper que semblaven realment de roba. Aquelles sis noies anaven amb les seves mares al ball i les mares haurien de donar el vist i plau als nois que demanessin ballar a les seves filles. L’Anna que era una d’aquelles noies, va veure un noi que a ella li agradava i li va demanar a la seva mare si podria ballar amb ell en cas que el noi li demanés. La mare li va dir: sí, el trobo atractiu per tu i sembla ben educat. El noi es va apropar a l’Anna un cop va començar el ball i es va presentar i li va dir: Em dic Enric. I vostè? Jo em dic Anna – Va respondre ella. Li agradaria ballar amb mi?, i l’Anna li va dir que sí.
----------------------------------------------------------
Mentre ballaven l’Enric li deia coses boniques a cau d’orella i a l’Anna cada vegada li agradava més l’Enric.
-Mira Jaume, jo netejo, cuso i rento molt bé, però no sé llegir ni escriure… I això em sap molt greu. -No t’amoïnis Maria, jo sóc “el llegidor” del casino, cada dia llegeixo en veu alta les notícies dels diaris pels clients del bar. N’hi ha que no saben llegir i llegeixo jo. Si vols te’n puc ensenyar. I així va ser com aquells dos enamorats van passar tota la nit: aprenent a llegir a llegir, a llegir, a llegir…
3r B, Escola L’Estació
Varen trobar-se més vegades en els balls del Casino i d’aquesta manera la parella es va enamorar fins arribar a casar-se i varen viure junts en una casa ben bonica i varen ser molt feliços.
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS Fa temps hi havia un noi anomenat Max. En Max tenia 18 anys i volia anar la seva primera tarda al Casino dels Nois. Quan anava amb la moto cap allà estava molt nerviós. Es va adonar que havia deixat el manillar tort però finalment va arribar. A l’estar davant de la porta va respirar fons 10 vegades i va entrar, es va asseure en un tamboret i va demanar una cervesa. De cop i volta va veure un amic de la infància i li va dir hola. Quan es saluden es posen molt contents i decideixen fer una partida de dòmino. Comencen a jugar i li toquen bones fitxes pensa que guanyarà i va ser cert el que pensava: va guanyar la partida i es va fer molt popular, i cada dia hi anava amb el seu amic.
Juny Pareta Cicle mitjà
3r, Escola Sant Josep ----------------------------------------------------------
EL CASINO DELS NOIS Un dissabte al matí, abans d’esmorzar, va sonar el timbre de la porta. Era un senyor, l’encarregat de repartir les invitacions de les festes i balls del Casino dels Nois. Es veu que a la tarda hi havia una festa! Llavors vaig tancar la porta i em vaig asseure a dinar amb el meu home i després cap a les 4 de la tarda, jo i el meu home ens vam
Arnau Lloret Cicle mitjà
3r B, Escola Gaziel
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 42
arreglar per anar al Casino dels Nois. Quan vam entrar, vam veure a tothom que ballava unes cançons molt boniques i ens vam animar i també nosaltres vam començar a ballar. Després, a l’hora de berenar, els encarregats del Casino van portar una safata amb croissants, dònuts i més coses. Un cop havíem berenat vam anar a llegir una mica a la biblioteca. Vam llegir una mica de dos o tres llibres. Al bar vaig conèixer una dona molt simpàtica que es deia Lluïsa. Després, abans que s’acabés la festa, vam jugar a les cartes amb els amics. Va ser una tarda estupenda! Marina Sánchez Cuevas Cicle mitjà
3r A, Escola Ardenya
----------------------------------------------------------
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS Una vegada hi havia un poble que es deia Sant Feliu de Guíxols. Hi vivia molta gent. Treballaven molt en fàbriques de taps de suro, pescant, etcètera. Però es van adonar que a penes tenien temps per divertir-se i per veure’s per això van decidir construir un edifici que van anomenar Casino dels Nois (ara es diu Nou Casino la Constància). El van fer amb els diners de les persones que molta gent va col·laborar. Quan el van acabar, hi van anar tots plegats i s’ho van passar pipa! Els socis només podien ser homes. Un llegia el diari i els altres escoltaven. També feien festes i balls. Bevien cervesa i vi. S’ho passaven molt bé! Fixeu-vos en les escultures i la façana que maca i moderna era! També hi havia una biblioteca on la gent anava a llegir, a estudiar i a buscar informació. Aquells llibres ara són molt antics, però molt macos. En fi, he descrit una mica la història del Casino de la Constància. Roger Vera Campos Cicle mitjà
3r B, Escola Ardenya
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 43
3.
CICLE MITJÀ
4t
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS
l’edifici, la gent volia molt aquest casino i tothom va començar a protestar; al final no el van tirar a terra i es va poder conservar.
Era una tarda de pluja i vent del mes de febrer, que amb les meves amigues celebràvem el Carnaval a Sant Feliu de Guíxols, un poble vora el mar que és molt bonic.
Marc Funosas Lucena Cicle mitjà
4t B, Escola Gaziel
Aquest dia els pares ens deixaven anar al Casino dels Nois a divertir-nos i passar-ho bé, tothom anava disfressat amb vestits llargs, barrets al cap i màscares per no saber qui era ningú. Jo anava de gateta blanca, amb un vestit blanc, un llaç, unes orelles molt suaus i una màscara negre. Quan vaig entrar, tots em van mirar i em vaig posar vermella, sort que duia la màscara i em tapava la cara. Vaig seure en una cadira amb les meves amigues i recordo que hi havia molta gent. Les noies estaven assegudes, els nois passejant per la sala i les mares en un racó vigilant les seves filles. Era molt divertit perquè ningú sabia qui era l’altre i durant tota la tarda ballàvem amb qui volíem .Va venir un noi disfressat de gat blanc i negre i em va demanar per ballar, li vaig dir que sí. A les 8 del vespre, l’hora de berenar, vam descobrir qui eren els nostres balladors i ens havien de fer un petó a la galta. Em va tocar un noi molt guapo i estava molt feliç.
----------------------------------------------------------
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS El Casino dels Nois és un lloc on abans es podia anar a xerrar amb els amics, a jugar, a llegir o a ballar… En aquella època només els homes podien anar al Casino. Allà jugaven a cartes o a altres jocs de taula. Les dones s’havien de quedar a casa fent les feines i cuidant la mainada. També era un lloc on aprendre a llegir, ja que molts nois no havien anat a l’escola i no havien tingut temps d’aprendre ni a llegir ni a escriure.
Per berenar hi havia entrepans, olives, croquetes… moltes begudes i una mica de vi dolç per les postres i cafès. Després vam tornar a ballar, però feia vergonya perquè sabien qui era la parella. Al vespre la música era més moderna perquè era Carnaval i vam fer una rotllana i un ballava al mig. A les 12 en punt es va acabar i tots vam marxar a casa.
Al Casino hi havia una biblioteca i encara hi és, amb uns dos mil cinc cents llibres que tracten de tot una mica: història, geografia, animals, ciències, enciclopèdies… De tant en tant es feien balls a la sala gran, on hi anava tota la gent de Sant Feliu a ballar.
Mai oblidaré aquell dia tan divertit al Casino dels Nois.
En aquell temps el ball era molt diferent de com és ara. Les noies esperaven assegudes en una cadira a veure si algun noi els demanava si volien ballar. Elles de vegades deien que sí i de vegades que no, si no els agradava el noi.
Andzelika Ciz Cicle mitjà
4t B, Escola Baldiri Reixach ----------------------------------------------------------
Però al ball també hi anaven les mares de les noies que les vigilaven i fins i tot de vegades eren elles les que decidien si la noia podia ballar amb un noi o no.
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS
També hi solia haver una fila de cadires per a la gent que anava a fer el tafaner. Aquesta fila s’anomenava “dels nassos” perquè era de la gent que anava al Casino a fer un cafè però després treia el nas al ball per tafanejar.
El Casino dels Nois és un dels edificis més importants de Sant Feliu de Guíxols. Va ser construït al 1890 per un grup de joves que van dir que volien un lloc per fer apostes, trobar-se amb els amics, parlar, ballar a les nits…
A Sant Feliu hi va haver fins a cinc casinos, però els més coneguts van ser el dels senyors i el dels nois.
Per construir aquest casino van anar fent parts fins que van acabar i per fer això van estar 30 anys.
Arnau Gaitx Castelló Cicle mitjà
4t A, Escola Gaziel
Una cosa molt curiosa d’aquest casino és que només hi podien entrar els homes. Les dones, només podien entrar els dies que hi havia ball a les nits.
----------------------------------------------------------
Em crida l’atenció que tenien una forma molt estranya de ballar:
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS
Hi havia un cercle de cadires amb les dones assegudes i els homes es posaven a un costat. Miraven quina dona els hi agradava més i quan la triaven, li anaven a demanar ballar i la dona havia de dir que sí o no.
Ahir vam anar d’excursió al Casino la Constància i una dona ens va explicar moltes coses d’allà. Ens va explicar que el Casino està allà des de fa més de 100 anys. Com que l’edifici era una mica estret van decidir fer-lo més gran.
També hi havia un altre cercle de cadires darrere les noies, eren les mares de les noies que vigilaven si el noi era bo o no.
Al Casino els homes, el cap de setmana, quan feien balls, portaven les seves dones. A més, els socis del Casino tenien un descompte per beure el cafè o el que volguessin. També podien jugar a les cartes... Al Casino vam veure una biblioteca molt antiga.
I encara hi havia un altre cercle, era la gent que no anava a ballar i criticaven, miraven com ballaven, parlaven entre ells…
Un dia volien tirar a terra el Casino per construir edificis, però quan la gent del poble va saber això, no volien i, per
Va arribar un moment en què es va decidir enderrocar
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 45
sort, el Casino es va salvar. Ariadna Garcia Lencina Cicle mitjà
Finalment, volia veure aquella cosa rodona tan gran a dalt de l’edifici, la cúpula. No vaig poder entrar-hi perquè no vaig tenir temps però m’imagino a dalt vigilant els dracs que no entrin al meu castell.
----------------------------------------------------------
Ara cada dia que passo per davant del Casino penso en les coses que hi han ocorregut a dintre.
4t B, Escola Ardenya
NOU CASINO LA CONSTÀNCIA O CASINO DELS NOIS
Alex Mayol Almansa Cicle mitjà
El Casino dels Nois és una casa que van fer una colla d’amics que treballaven a les fàbriques de taps de suro. Aquests nois van pensar que si els rics tenien un casino, ells també en podien tenir un.
----------------------------------------------------------
Els nois quan venien de treballar agafaven el dinar i… cap al Casino! Mentrestant, les noies treballaven a casa.
El casino La Constància és una casa modernista en què els nois, antigament, anaven a passar l’estona, jugar a cartes... Es va formar perquè els nois volien un lloc on reunir-se amb els amics, llegir el diari... Quan hi anava gent que no sabia llegir li demanava a algun amic que li llegís en veu alta les notícies.
4t, Escola Cor de Maria
EL CASINO DELS NOIS “LA CONSTÀNCIA”
Els diumenges ballaven al Casino. Hi havia homes que els hi deien a les noies si volien ballar amb ells. Les noies estaven assegudes en una fila que es deia “l’estenedor”. A darrere estaven les mares de les noies vigilant si feien alguna cosa mal feta amb l’home que ballaven.
Encara que el casino fos dels nois, les noies hi podien anar els diumenges i festius a ballar. Les noies s’asseien a la primera fila de cadires anomenada “l’estenedor” perquè totes estaven assegudes ben rectes i amb la mateixa postura. Les noies estaven acompanyades per les seves mares, que ocupaven la segona fila de cadires, i esperaven que un noi vingués i els hi demanés si volia ser la seva parella de ball. Les mares els hi deien si sí o si no, i també vigilaven mentre ballaven. També hi havia la tercera fila dels “nassos”, que eren homes xafarders i criticaven a tothom.
Els amos del Casino no podien pagar el Casino. El banc es va quedar amb el Casino durant un temps. Però més amics van ficar diners fins que ho van aconseguir, van pagar els impostos. El Casino és molt xulo! Roberto Martínez Ortiz Cicle mitjà
4t B, Escola L’Estació
La sala de ball i la Biblioteca eren al primer pis del Casino i a la planta baixa hi havia el bar. Avui en dia encara és així.
----------------------------------------------------------
EL CASINO DELS NOIS
Va arribar un dia que alguna gent volia tirar a terra els altres casinos que hi havia a Sant Feliu i quan va ser hora de tirar el Casino La Constància la gent va protestar i protestar que no volien que el tiressin a terra i ara està protegit.
Cada dia a la tarda, per anar al col·legi, la meva mare aparca el cotxe a sota d’un tendal de color blau. Sempre havia pensat què devia ser aquella roba tan gran i, de sobte, un dia a l’hivern aquella roba blava ja no hi era. Llavors, vaig aixecar el cap i, ostres! Quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure un castell medieval al bell mig de Sant Feliu i de color groc!
Mar Nadal Clarà Cicle mitjà
4t A, Escola L’Estació
Volia saber què era aquell edifici, tenia molta curiositat de veure’l per dins. De sobte, un dia sortint del col· legi vaig passar per davant del castell i vaig veure una senyora a la porta que em va dir: - T’agradaria entrar? T’explicaré tot el que vulguis saber. - Jo vaig acceptar encantat. Així doncs, vam entrar tots dos cap a dins i em va començar a explicar coses.
----------------------------------------------------------
EL CASINO DELS NOIS Una nit molt estrellada de 1891 vaig anar al Casino dels Nois amb un vestit blau amb petits brillants blancs i amb sabates de color platejat. Vaig entrar tota ben arreglada a veure l’espectacle que feien aquella nit, “Una nit estrellada”. Va ser en aquell instant quan em vaig enamorar d’un guapo ballarí que em mirava com si fos un diamant sense vigilància. Quan va acabar de ballar va venir cap on era jo.
Primer resulta que no és un castell, és un casino, el Casino de la Constància. Abans aquest casino era dels nois, només podien entrar-hi els homes. Quina cosa més estranya. A la part baixa, els nois jugaven a jocs de taula i a cartes, fumaven puros i bevien alcohol.
- Vols ballar amb mi? -em va dir amb cara de seguretat.
En el segon pis, hi havia una gran sala on hi celebraven concerts i hi feien balls. Sempre hi havia dos bancs, un amb les dones i, al darrere, un amb les mares. Els nois anaven a buscar les dones per ballar amb elles. Hi havia un ball per cada setmana.
Jo amb molta alegria vaig dir:
Al costat hi havia una biblioteca amb 1.435 llibres. Quina passada! Hi havia unes taules que feien pendent per poder col·locar-los. Vaig acostar-me als llibres i feien olor de vell.
Vam ballar i ballar fins que vam quedar esgotats, estava siguent una nit perfecta però va aparèixer el meu promès, que es deia Miquel. Era un dels homes més rics de Sant Feliu de Guíxols i també molt avariciós, no li agra-
- Sí, però la mare em vigila com un falcó.
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 46
- Àvia, a l’escola aquest any treballem el Casino de la Constància. Tu venies al Casino quan eres petita?
dava gens que els altres tinguessin més que ell i menys li agradava que toquessin les seves coses. Quan va veure aquell noi es va enfadar i li va dir:
A la meva àvia li van quedar uns ulls molt oberts i va fer un gran somriure:
- Et desafio a un duel de ball! - Accepto el desafiament! -li va respondre.
- I tant que venia al Casino! Aquí ens trobàvem amb els amics i veníem al ball. Ens agradava molt!
El noi li va mostrar els seus millor passos i va guanyar. Al cap del temps ens vam casar i vam tenir dos fills, un nen i una nena.
Cada tarda veníem al Casino i ballàvem amb els nois que ens agradaven. Teníem una llibreta i apuntàvem amb qui havíem de ballar cada ball.
Abril Newman Anguita Cicle mitjà
El teu avi i jo ens vam conèixer al Casino. Ballàvem els balls i després preníem una granadina.
4t, Escola Sant Josep ----------------------------------------------------------
Aquest història, que em va explicar la meva àvia, em va semblar molt emocionant ja que penso que jo no hagués nascut si els meus avis no s’haguessin conegut al Casino.
CARNAVAL AL CASINO DE SANT FELIU DE GUÍXOLS
Carlota Regincós Sala Cicle mitjà
El dissabte passat va ser un dia molt especial per a la Clara i en Marc. Van anar a celebrar el Carnaval al Casino de Sant Feliu de Guíxols.
4t A, Escola Ardenya
La Clara és alta, amb els cabells rossos, els ulls verds i la pell molt blanca. És la germana gran. En Marc és el germà petit i té els ulls blaus, els cabells castanys i arrissats, i és baixet i morè. Van arribar al Casino cap a l’hora de dinar i al vespre va començar la festa. Després de ballar i riure una estona la Clara i en Marc van trobar una porta petita per la qual van entrar. Darrere la porta hi havia un passadís ple de portes de diferents colors i mides, i a sobre de cada porta hi havia uns números. Van obrir la porta amb el número B616 i van poder veure gent volant amb escombra. Es van espantar tant que van tancar la porta de cop. PUM! Van intentar tornar-hi a entrar però... de sobte, la porta va desaparèixer. Però, tot d’una, va aparèixer un noi molt misteriós, era tot negre i els va dir que aquella porta era una porta del temps. Estaven perduts en el temps! Per poder tornar a la seva època havien d’agafar el rellotge del temps que estava custodiat pel rei dels dracs. El rellotge estava per alguna d’aquelles portes. En Marc va trobar on era la porta G416. Quan la va obrir va sortir una gran escalfor i molt de fum perquè el drac vivia al centre del planeta més calent de l’univers. Per sort, el drac estava dormint. S’hi van acostar de puntetes però a l’agafar el rellotge, el drac es va despertar i els va perseguir. Van sortir corrents i li van tancar la porta, però el drac la va desfer i va sortir. La Clara va girar les agulles del rellotge fins a arribar al 1998. De sobte la porta va aparèixer, van sortir corrents i van arribar a la sortida però... el noi misteriós es va convertir en boira. Per fi eren a casa amb els seus pares. Guillem Pérez Arroyo Cicle mitjà
4t A, Escola Baldiri Reixach ----------------------------------------------------------
UNA TARDA AL CASINO LA CONSTÀNCIA Passejava una tarda per Sant Feliu amb la meva àvia i vam passar per davant del Casino:
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 47
4.
CICLE SUPERIOR
5è
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS
de ball amb els lavabos i la biblioteca, i a fora la terrassa, que a l’estiu es tocaven sardanes.
Hola, sóc una nena de deu anys, i us explicaré què vaig fer ahir a la tarda amb el meu pare. Vaig anar al “Casino dels Nois”, que en realitat es diu casino La Constància de Sant Feliu de Guíxols, fundat al 1850. És un edifici modernista de color groc, que sembla fet pels musulmans. A dins hi ha un bar i una sala de ball per fer festes. Tot és ple d’homes al bar jugant a cartes, a dòmino, a escacs i a jocs de taula. Tothom fuma i pren cafè.
- Hi solia anar gaire gent? - Sí, ple, perquè el jovent anava al Casino a ballar. - Era costum d’anar a prendre alguna cosa al Casino? - Sí, les parelles, feien el berenar i a la tarda s’anaven al cinema, si era a la nit anaven acompanyats d’algun membre de la família.
El meu pare és soci del casino La Constància desde fa molts d’anys, així que vàrem entrar al bar, i vàrem jugar a cartes mentre ell bevia cafè i jo una Fanta. No vaig guanyar cap partida, els amics del meu pare i ell en sabien molt, de jugar a cartes.
- El bar estava obert entre setmana? - Sí, a la tarda anava la gent gran a fer la botifarra. - Es feien reunions?
Com que m’avorria molt, vaig sortir a fora al carrer a jugar amb els meus amics a pica paret i ens ho vàrem passar molt bé. Com que jugàvem al passeig, i allà no hi ha cap paret, picàvem en un arbre.
- Sí, es feien reunions de socis, per decidir o millorar l’estat del Casino. - Com es feia el ball?
Es va fer de nit, i la meva mare i el meu pare, varen anar al ball del casino a ballar una estona. La sala de ball del casino estava plena de gent de Sant Feliu, que anava ben mudada. A fora els carrers, també hi havia ple de gent jove que anaven a ballar a Can Rius.
- Hi havia una fila de cadires amb noies que es deia l’“estenedor”. Els nois se miraven a les noies i els preguntaven per ballar. A darrere hi havia la fila de les mares on vigilaven a les seves filles. I una altra, que era la fila dels nassos, perquè vigilaven a tothom que hi havia.
Aquella nit s’ho varen passar súper, súper bé!
- Quines cançons es posaven?
Nora Casas Tallero Cicle superior
- Es posaven cançons de Josep Guardiola, Dúo Dinámico, Ramón Calduc, Adamo, Karina, Los Relámpagos, Los Bravos, Rudy Ventura, Los Sírex, Los Salvajes, Los Mustang, Domenico Modugno.
5è B, Escola Gaziel ----------------------------------------------------------
- Quins jocs es jugaven al Casino?
EL CASINO DELS NOIS
- Es jugava al parxís, a l’oca, al dòmino, la busca, als escacs, a les dames...
Hola, em dic Ariadna Duran i he fet una entrevista a la meva àvia Antonia Echeverria, perquè ha viscut la vida al Casino:
- Es feien concursos?
- Quines activitats es feien al Casino?
- Sí, es feien concursos normalment d’escacs.
- El dia de cap d’Any el ball començava a les 11:00 de la nit. A les 12:00 de la nit es menjaven els raïms i el ball durava fins a les 2:30 de la matinada. Al dia següent es feia el concert al bar del Casino.
- Es van seguir fent balls? - No, una mica abans dels 70 es va prohibir fer balls, perquè podria caure el pis i s’anaven a fer al Palm Beach, a la Gàbia d’Or i més tard a Las Vegas.
- Quins balls es feien?
- Moltes gràcies Antonia, per la teva informació sobre “El Casino”.
- Es feien boleros, tangos, vals, es començava a ballar el “rock-and-roll” i després s’acabava la festa ballant la conga, en què tothom s’agafava de la cintura i saltava. També es ballava el “twist”, la “llenca”, el “madison” i el txa-txa-txa. Com a anècdota, hi havia l’encarregat, que es deia Crus, que, com que el pis de dalt del Casino es notava com si es mogués, deia que no saltéssim tant.
Ariadna Duran Cicle superior 5è, Escola Cor de Maria
----------------------------------------------------------
EL CASINO DEL MEU POBLE
- Quines celebracions es feien normalment?
Quan van començar a construir el casino?
- El dia 6 de gener es feia el ball del Fanalet, totes les parelles sortien a ballar al mig de la pista amb el fanalet encès. Altres activitats eren les berbenes, es celebrava la berbena de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume. Per la festa major el Casino muntava un “envelat” al passeig, per a tota la gent que era soci del Casino. Es pagaven 20 pessetes l’any per ser soci del Casino. Al cap d’uns anys a la festa major es va tornar a fer al Casino, quatre dies seguits.
Van començar a construir-lo el 1889. Per què el van fer? Perquè la gent es pogués reunir, estar tranquil·lament amb els seus col·legues i compartir aficions. Per què quan feien un ball deixaven entrar les dones i quan no feien ball no les deixaven entrar?
- Què hi havia dintre del Casino?
El casino només era per homes, però a les dones les convidaven a ballar quan feien algun ball.
- Hi havia el bar, la sala de jocs, la cuina, a dalt la sala
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 49
dels Nois per passar una estona amb amics i coneguts, tot ballant la polca, el vals... i molts altres balls que els feien passar bons moments i unes hores de felicitat.
Per què a les biblioteques portaven lupes? S’hi portava lupa perquè la lletra era molt petita i potser no tothom es podria comprar unes ulleres.
Per què les taules de les biblioteques tenien forma de la tapa d’un taüt?
Però, de cop i volta, va aparèixer un home amb ales, més petitó que una mosca, amb un lloro extraordinari que tenia unes plomes lluents, amb tots els tons de colors que puguin existir. Era tan gran el lloro, que gairebé era més gran que l’homenet, de manera que la cua gairebé li arribava al terra. L’home diminut era com en Patufet, amb barretina i xiulet, amb una veu tan aguda que costava d’entendre’l i fins i tot d’estar-hi parlant. A poc a poc, l’homenet es va anar acostant a l’Antònia fins que de cop s’enfilà a la seva espatlla i li preguntà a cau d’orella:
Per tenir més facilitat per llegir, perquè així s’aguantaven millor els llibres
- Que vols ballar amb mi, Antònia? I així passem l’estona junts!
Per què eren tan valuosos els llibres? Per què en aquella època no tothom es podria permetre tenir llibres perquè eren molt cars. Quantes persones eren sòcies del casino? Aproximadament unes 1000 persones eren sòcies.
L’Antònia, tota acalorada, li respongué:
Quines persones seien darrere les cadires on s’asseien les noies per ballar?
- Que no veus que no puc ballar amb tu? Ets tan petitet com el més menut dels meus dits del peu i de cap manera podríem fer un pas sense haver d’estar patint per si et trepitjo o et faig mal!
Les mares s’asseien darrere de les cadires de les noies, i ho feien per vigilar els nois. Què s’hi feia als casinos?
Salta en Pep i diu:
Als casinos s’hi parlava, es feien tertúlies i discussions sobre cultura, política, també es jugava a cartes, al dòmino i altres, etc.
- Antònia, deixa estar aquest noiet tan garrepa, amb ales i que no sap ni ballar! Val més que vinguis a ballar amb mi, que ho faig més bé, sóc més guapo i amb més talent ballarí que ell.
Per què es va aturar la construcció durant un temps i després van seguir?
Ella li va respondre enverinada:
Perquè quan estaven fent el casino es van quedar sense diners i quan varen tornar a tenir diners van continuar la construcció.
- Pep, doncs ara no vull ballar amb tu per la mala educació que has tingut respecte a l’homenet; ell no en té la culpa de ser tan petitó.
Dani Guardiola Juncà Cicle superior 5è, Escola Sant Josep
L’homenet en sentir allò es va ofendre, i de quina manera! Com que el lloro no en volia saber res de res, d’allò... ell i l’homenet se’n varen anar a la biblioteca del Casino a mirar quins llibres hi havia de temes que a ells els interessaven. Buscant... buscant... hi van trobar plànols i documents dels primers edificis importants construïts a Sant Feliu de Guíxols i d’alguns que encara existeixen i que no s’han derruït. Havia passat molta estona sense gairebé donar-se’n compte, i s’havia posat tant en la història que havia estat llegint on sortien vells restaurants i bars, on servien menjars deliciosos, etc. De cop, li va entrar molta gana, tanta que va haver de plegar de llegir aquells documents que li agradaven tant, però s’havia d’esperar a menjar fins a l’hora de sopar.
----------------------------------------------------------
UN DIA AL CASINO DELS NOIS El Casino dels Nois es remunta a principis del segle XX al nostre passeig de Mar de Sant Feliu de Guíxols. Aquell matí vaig patir molt perquè em portessin a aquell casino tan elegant i vistós, d’un color groc molt bonic. Per fora semblava molt petit, però des de dins era encara més gran. Estava molt emocionat per poder ballar, llegir una mica o simplement seure per observar aquest casino tan bonic. Tenia de tot, aquest casino: un bar, una biblioteca i, fins i tot, una sala per a poder ballar durant les nits de festa. Amb els meus pares i amb mi va venir també el meu millor amic en Mohamed, vam estar al Casino fins que a en Mohamed el van venir a buscar i, després de tota una tarda jugant, va arribar l’hora de marxar.
En sortir de la biblioteca, l’homenet es trobà a l’Antònia, que anava a seure per descansar una estona (de tant que havia arribat a ballar amb en Pep i altres nois que hi havia a la sala). Després d’estar parlant amb l’homenet, va anar cap a en Pep perquè pogués tenir l’oportunitat de disculpar-se amb ell per haver-li dit allò d’aquella manera i haver-se enfadat per una ximpleria; es van acabar donant la mà i xerrant fins que es va fer hora de marxar, perquè era moment d’anar a sopar. Varen sortir tots junts de la sala de ball del Casino per anar al pub Antoney del soterrani del Casino, on el cambrer era un drac i els va servir una copeta de vi a tots, menys a l’homenet, que no va prendre res. Els va preparar l’entrepà el cuiner, que era un cavaller espaviladíssim a qui només li faltava el cavall i s’havia de conformar amb dur una escombra a sota el cul com si fos l’animal. Un cop acabat el menjar ja era tard i l’endemà calia treballar.
No oblidaré mai aquest dia tan fantàstic al Casino dels Nois. Íker Gutiérrez Cicle superior 5è A, Escola Baldiri Reixach
----------------------------------------------------------
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS Una bona tarda d’estiu, molt assolellada, cap a les quatre de la tarda, l’Antònia i en Pep varen anar al Casino
Eren les deu de la nit i varen anar tots a dormir a l’hotel
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 50
dels Nois també el volien enderrocar, però la gent va protestar, van mirar si tenia importància arquitectònica, van veure que era un dels primers edificis modernistes i ara està protegit.
les Noies. Abans de pujar a les habitacions, es va sentir: - Bona nit a tothom!!! Era en Pep... i a continuació es va sentir:
El iaio em va regalar la postal i ara la guardo amb molt d’afecte.
- Bona nit i fins demà, Pep!!! Eren tots els altres que responien. Se’n varen anar a dormir tots amb un somriure d’orella a orella i amb els ulls que se’ls tancaven de la son que havien agafat ballant.
Ona Moraleda Barbé. Cicle superior 5è A, Escola L’Estació
Josep Homs Lloveras Cicle superior 5è A, Escola Ardenya
----------------------------------------------------------
QUARANTA-VUIT LLIBRES PROHIBITS
----------------------------------------------------------
El passadís era llarg, les olors de l’hospital es barrejaven entre malalts, metges i infermeres. La mare descansava i vaig aprofitar per estirar les cames. A l’habitació de davant, un home va cridar la meva atenció. Es va presentar com un arquitecte; Guitart crec que em va dir.
LA POSTAL DEL CASINO Un dia estava a casa dels meus iaios, i vaig trobar una postal del casino, li vaig preguntar al meu iaio per què la tenia, i em va explicar que era d’un amic que li havia enviat feia molt de temps, abans que ell hagués vingut a viure a Catalunya. I que gairebé havia vingut a viure a Sant Feliu de Guíxols perquè aquell majestuós edifici li recordava Granada, la seva terra. Llavors li vaig dir si volia que jo li expliqués la història del casino, ja que a l’escola havia vingut una senyora i ens havia explicat un munt de coses. Ell entusiasmat em va dir que sí. Així que vaig començar a fer-ho...
- No em queda temps, ràpid, ajuda’m! – em va dir agonitzant. - En què el puc ajudar?- li vaig preguntar. - Si us plau trobi l’Andrew Carneggie! - Qui és? On el trobaré? - A la part més alta de la triple cúpula del Casino dels Nois.
- El Casino dels Nois realment es diu Casino de la Constància perquè va costar molt de fer, van treballar dur i d’una manera constant, fins que van poder comprar un terreny i al 1888 van començar a construir-lo, d’aquí el seu nom.
- Però, quan? Com? Per què? El seu últim sospir em va deixar sense resposta. Aquella mateixa nit, en sortir de l’hospital vaig decidir investigar el que em tractava de dir aquell home misteriós. Vaig arribar al casino passades les vuit del vespre. El ball ja havia començat. Al centre de la sala hi havia els nois. Al darrere hi havia les noies i després hi havia les mares, que vigilaven els nois que pretenien les seves filles. En aquell mateix moment, un so estrepitós, seguit d’una enlluernadora llum blanca, va provocar moments de confusió. Vaig aprofitar la caiguda d’aquell llamp per esmunyir-me entre abrics, vestits lluents i perfums per enamorar. Un passadís fosc i estret em va portar fins a una petita biblioteca. Sobre una de les taules hi havia diverses desenes de llibres. El primer que vaig veure era “El Capital” de Karl Marx, marcat amb un segell que deia “Retirado”.
- Però, per què el van fer així? Si sembla un edifici de Granada. Va preguntar el meu avi. Me’l vaig mirar i vaig provar de contestar-li: - Perquè en aquella època a Sant Feliu ja hi havia quatre casinos i un ateneu. Llavors aquest havia de ser original, per això quan van veure els edificis que hi havia a l’Exposició Universal de Barcelona al 1888, van dir-li a l’arquitecte que volien el seu casino semblant a un dels que s’exposaven allà. Varen fer dues vegades reformes fins arribar a l’aspecte actual.
La foscor era quasi total; vaig arribar a la part superior de la triple cúpula a palpentes. Em costava distingir els objectes... Quan de sobte el soroll d’unes passes em va glaçar la sang. La llum de l’espelma que duia a la mà no em deixava veure el seu rostre. Era a prop, molt a prop, cada cop més. Vaig retrocedir d’esquenes fins que vaig topar amb una taula que vaig fer trontollar, de manera que un llibre gros i contundent que hi havia al damunt va caure a terra.
Però el meu iaio en volia saber més i em va tornar a preguntar: - Què s’hi feia al casino? Es jugaven els diners? A mi se’m va escapar el riure i em vaig posar contenta perquè aquesta resposta també la sabia i li vaig dir: - Celebraven balls, jugaven a jocs, hi havia una biblioteca pels afortunats que sabien llegir, també es llegia el diari en veu alta pels que no sabien llegir i fins i tot després feien debats.
-Ai quin mal! Quin cop de llibre! Quin caràcter! Perdoni crec que l’he espantat – em va dir.
El meu avi em va mirar agraït i em va dir:
-Sóc en Manuel Vega i March, arquitecte i amic del General Guitart. Va amagar els plànols dins d’un llibre perquè no els cremessin els del règim. Jo els havia revisat quasi tots, però no els havia trobat.
- Veig que aquest casino té molta història, però com és que és l’únic que queda a Sant Feliu? Jo li vaig intentar explicar el millor possible i li vaig dir:
-Em sap greu. M’havia espantat. Només volia...
- Quan va arribar el turisme necessitaven més hotels, i molts edificis antics van ser enderrocats. El Casino
Mentre em disculpava la llum de l’espelma va il·luminar
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 51
Estic molt nerviosa, quan he entrat al casino he vist el noi que m’agrada, treballa a la fàbrica de suro. A l’ hora de ballar, no he pogut estar més nerviosa en la meva vida! Al final m’ha demanat ballar, la mare ha dit que sí! Ha sigut molt divertit.
el llibre amb que feia uns instants havia tombat al senyor Vega. Era “El triomf de la democràcia” d’Andrew Carneggie. Vaig obrir els ulls tant com vaig poder i allà mateix, de dins de les seves pàgines, vaig extreure els plànols del que un any més tard seria el definitiu “Casino La Constància” de Sant Feliu de Guíxols. Clàudia Parra Roca Cicle superior 5è B, Escola L’Estació
Jana Sancho Cicle superior 5è B Escola Ardenya
----------------------------------------------------------
----------------------------------------------------------
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS
UN DIA AL CASINO DELS NOIS
Em dic Montserrat, tinc 17 anys. Vaig néixer el 14 de juny de 1940 a Sant Feliu de Guíxols. La meva família i jo vivim en una casa a prop de la plaça del mercat.
Hola, avui explicaré una història de quan jo anava al Casino La Constància. Allà només unes quantes persones sabien llegir i una d’aquelles era jo.
La meva mare treballa en una botiga de teixits i el meu pare en una fàbrica de suro.
La gent gran quan no hi havia ningú que sabés llegir em demanaven a mi que els llegís el diari.
Aquest diumenge vam anar a la platja de s’Agaró a passar la tarda i a berenar, però la majoria de diumenges anem al Casino dels Nois. Allà els nens poden jugar al passeig a pilota, a cuita i amagar, i els grans juguen a cartes, al dominó, o veuen pel·lícules en blanc i negre al projector del casino.
Al Casino La Constància anava a jugar amb els meus amics, jugava a les cartes, al dòmino i moltes altres coses.
El Casino dels Nois és un lloc de reunió molt important al meu poble. És un edifici molt gran, amb finestres amb arcs i està pintat d’un groc molt lluent. M’encanta aquest edifici. Allà ens reunim la majoria de les famílies els dies festius per ballar, jugar a les cartes i xerrar. Sempre trobes amics i coneguts.
Al Casino dels Nois sempre m’hi trobava amb molts amics i gent coneguda, era el lloc de reunió que teníem. Hi anàvem gairebé cada dia.
Al meu pare li agrada jugar a les cartes. S’ajunta amb els amics i juguen a la botifarra.
Quan feien balls anàvem també a ballar i ens divertíem molt ballant També a les festes de disfresses em divertia molt i durant el carnaval encara més, eren els meus dies preferits.
També jugàvem a futbol al carrer, de vegades però molt poques, perquè allà en aquell temps no hi havia prou diners i les pilotes de futbol valien molts diners.
Amb els meus amics també sèiem a beure sucs de taronja, de poma i d’altres fruites que feien al bar.
A la meva mare li agrada veure pel·lícules de riure o romàntiques. S’ha d’afanyar i anar-hi d’hora, si no es queda sense cadira perquè hi ha molta gent.
He viscut moltes històries al Casino dels Nois i m’ho he passat molt bé.
Tinc un germà gran. Es diu Manel; té 20 anys i ajuda l’amo del bar del Casino els dies festius a la barra. Treballen molt.
Mohamed Tajjiou Cicle superior 5è B, Escola Baldiri Reixach
Mentre els pares són al Casino jo surto a xerrar amb els meus amics al passeig. Tota la setmana penso en quan arribarà el diumenge per anar a ballar sardanes davant del casino. M’agrada molt ballar-les amb les meves amigues i el meu xicot. M’ho passo tan bé! Alexandra Romera Cicle superior 5è A, Escola Gaziel
----------------------------------------------------------
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS Avui hem acabat aviat a la fàbrica de suro, quan he arribat a casa he recordat que aquesta tarda teníem el ball al Nou Casino la Constància, i m’ha alegrat molt el dia. El meu vestit és fantàstic! He estat estalviant molt per tenir- lo, és d’un color lila fosc preciós, amb decoracions per tots els llocs, unes perles. Senzillament fantàstic! I ni us parlo del meu pentinat, és un nou estil francès que he hagut de repetir tres vegades, però al final m’ha sortit molt bé.
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 52
4.
CICLE SUPERIOR
6è
EL CASINO DE LA CONSTÀNCIA O CASINO DELS NOIS
5 anys que es deia Laura. Un dia caminant per la plaça del mercat vam veure un senyor molt misteriós, estava fent voltes tota l’estona. Sospitàvem molt i vam marxar. Però de cop i volta ens va cridar. La meva germana i jo estàvem molt espantats. Ens vam aturar i ens vam girar, aleshores ens va dir:
És un edifici que està a Sant Feliu de Guíxols, comarca del Baix Empordà. Està situat al Passeig dels Guíxols cantonada amb la Rambla del Portalet.
-Veniu que us ensenyaré una cosa!
El Casino té dues plantes i a la cantonada del primer pis hi ha una “torreta” amb una senyera a dalt. La construcció té forma rectangular.
Nosaltres el vam seguir i ens va portar fins al passeig del mar. Quina sorpresa quan vàrem veure aquell meravellós casino que estaven construint. Era molt gran, tenia 2 pisos, era fantàstic. De sobte ens vam adonar que era un bon senyor. Ens va portar a dins però no hi havia gairebé res construït. La meva germana i jo ens vam fer una pregunta. Si no és el propietari o paleta com és que pot entrar? Després de recórrer tot l’edifici vam sortir d’aquell meravellós casino. Nosaltres li vam preguntar:
Va ser construït l’any 1889 per l’arquitecte General Guitart i Lostaló. Està pintat de color groc i les portes són de color vermellós amb uns dibuixos a sobre de cada porta amb blaus i vermells. A la banda del passeig hi ha una terrassa amb un tendal blau. Hi ha un balcó molt gran que ressegueix tot l’edifici.
-Senyor, si no és paleta ni l’amo d’aquest lloc com és que pot entrar-hi?
A la planta baixa hi ha un bar restaurant i al primer pis hi ha un local que s’utilitza per diferents activitats: classes de ball, quina de Nadal...
El senyor ens va mirar i no va dir res. Nosaltres sospitàvem d’ell. La meva germana i jo no sabíem què fer, després li vam preguntar:
Al primer pis hi ha una biblioteca només pels socis amb llibres històrics, que poden consultar els socis i els historiadors.
-Senyor té més llocs on portar-nos? És que hem de marxar.
Fins a mitjans del segle XX, es feia servir com a casino, però després, amb l’arribada del turisme, es va anar perdent aquest ús.
I ell va dir: -No nois, d’aquí a un temps ja em veureu per aquí.
Jana Bolaño Rabassó Cicle superior 6è A, Escola Gaziel
Va marxar enmig d’una boira espessa i misteriosa. La meva germana i jo vam anar cap a casa amb dubtes. La mare, M. Lluïsa, ens va demanar d’on veníem, li vam dir que veníem d’un lloc molt i molt bonic, estaven construint un casino. La mare ens va preguntar qui ens havia ensenyat aquell lloc, jo li vaig dir que era un senyor amb uns pantalons i una samarreta plens de pintura i de pols, i que semblava molt misteriós però que es veia bona persona. La mare ens va dir que no veiéssim més aquell home, i jo li vaig fer cas, però la meva germana semblava que no li faria cas. Van anar passant els anys fins que van acabar definitivament el casino. Un dia hi vam passar pel davant per veure’l i vàrem veure aquell senyor una altra vegada! Ens va reconèixer i ens va cridar:
----------------------------------------------------------
EL CASINO LA CONSTÀNCIA El Casino La Constància, més conegut com el Casino dels Nois, va ser fundat l’any 1889. És un edifici amb tres plantes: la planta baixa, el pis i les golfes. Entre el pis i les golfes hi ha una tribuna amb tres cúpules molt altes. Aquest està pintat d’un color groc llampant amb detalls vermells. Hi ha detalls molt treballats com ara l’estàtua de la cara d’un lleó situada sota la torre, i detalls més petits situats a la torre i a les cúpules.
-Hola nois veniu, veniu! Jo no hi volia anar però la meva germana va anar corrents darrere seu. La vaig seguir, però no la vaig veure, estava molt espantat, i em preguntava:
El nom del Casino dels Nois té relació amb els joves que volien fer activitats de molts tipus, com per exemple: aprendre a llegir, ballar… i moltes activitats més que en aquell temps no es podien fer. De vegades m’imagino com estaríem els meus amics i jo en aquella època amb els nostres pares vigilant-nos, nosaltres jugant com bojos i ells reganyant-nos com sempre, també convé destacar la roba que portaríem, segur que seria molt més diferent de la d’ara i ens faria molt de riure.
On estarà? Si la perdo, la meva mare veuràs… Què faig? Vaig començar a cridar fins que la vaig trobar a dins del casino. Quan vaig entrar... tot era meravellós, no volia marxar d’allà. Aquell senyor ens va portar al segon pis. Hi havia una biblioteca, era molt interessant estar allà. Ens va fer seure i ens va dir amb una veu ronca:
Avui en dia el casino és un bar restaurant on la gent pot anar a jugar a cartes, prendre un cafè, etc.
-Infants, perdoneu-me si us he espantat, si us semblava un senyor dolent, aquest casino és meu, per això podia entrar. Us agrada?
Natàlia Anna Ciz Cicle superior 6è B, Escola Baldiri Reixach
Nosaltres vam dir: -Molt, però com es diu?
----------------------------------------------------------
-Em dic Joan, i vosaltres?
EL CASINO DELS NOIS
-Jo em dic Laura i el meu germà Joan.
Érem una família de 4 membres, era l’any 1890. Jo em deia Joan, era el més gran i tenia una germana petita de
Tots tres vam estar parlant fins a les 6 de la tarda. Quan vam arribar a casa li vam dir a la meva mare que si l’ende-
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 54
El casino sempre ha estat un lloc per conèixer altres persones, gaudir i divertir-se. I molts joves hi ballaven per primera vegada (com la meva àvia).
mà podríem tornar anar al casino perquè els diumenges hi havia ball. La mare va dir que sí. Vam anar-hi i hi havia les mares a darrere de les seves filles, era impressionant. Des d’aleshores la meva mare hi va anar tots els diumenges. I aquí s’acaba aquesta meravellosa història del Casino dels Nois que avui dia continua sent el Casino dels Nois.
Ara les persones hi van el cap de setmana, o es fa un grup de seguidors d’algun equip i queden allà per veure el partit, o es queda amb els amics per sopar... Total, que ha canviat molt el que s’hi feia, però l’essència és la mateixa. Un punt de trobada per amics i coneguts.
Lorena García Vila Cicle superior 6è A, Escola L’Estació
----------------------------------------------------------
Pau Gómez Mallorquí Cicle superior 6è, Escola Ardenya
EL CASINO LA CONSTÀNCIA VA SER FUNDAT L’ANY 1888
----------------------------------------------------------
LA MILLOR FESTA DE CARNAVAL
És un edifici emblemàtic de Sant Feliu de Guíxols, no només com a construcció sinó també per totes les històries que en l’època es van viure entre les seves parets.
A la nit, el dia set de febrer de 1932, se celebrava el ball de Carnaval al Casino del Nois i jo hi vaig anar amb la meva mare, el meu pare i el meu germà. Jo treballo de modista com la meva mare a casa nostra i arreglem la roba que està descosida, trencada i malmenada, que ens porten les noies. També fem vestits nous. Quan tenim més feina és quan s’acosten les festes més importants: carnaval, festa major, Nadal...
És d’estil modernista amb algun traç característic de les construccions àrabs i catalanes. La seva façana és d’un color taronjós, amb diferents dibuixos i formes de colors que l’adornen. Té una alçada de tres pisos distribuïts en planta baixa, pis i unes golfes que des de l’exterior de l’edifici gairebé no es veuen. En un dels extrems de l’edifici hi destaca una cúpula, al cim de la qual hi oneja una senyera.
El meu pare és taper de la fàbrica Agglotap. Ell és l’encarregat de posar els taps, que han triat les dones, a les saques. A més a més, és el pianista que toca als balls i festes del Casino dels Nois.
Les seves finestres i portes tenen forma d’arc de ferradura.
Vaig arribar a la festa amb el meu vestit de disfressa de la “Bella i la Bèstia”, de color groc i blanc, amb molt de volum i amb unes tires amples sobre les espatlles.
Popularment és conegut com el Casino “dels nois”, ja que va ser construït perquè els nois de l’època amb inquietuds per aprendre i prosperar, poguessin fer-ho. Per això s’hi allotja una biblioteca.
Quan vaig entrar al casino el vaig veure molt maco i estava molt ben decorat. Les escales per pujar a la part de dalt estaven com una mica fosques, però es podia pujar perfectament. La sala de ball, que estava decorada a l’estil neomudèjar, em va agradar moltíssim! El terra de la sala tenia mosaics de colors negre, blanc i beix. Les cadires eren còmodes, encoixinades i d’un color molt maco i estaven molt ben col·locades. Em va impressionar molt!
Però també era un lloc per distreure’s i passar una estona agradable amb els amics després de la feina. Per aquest motiu al seu interior hi ha una sala on s’hi celebraven balls o es feien altres activitats lúdiques. Les noies no tenien accés al Casino, però els diumenges que es celebrava el ball, sí que els permetien l’entrada. Si les parets del Casino parlessin, segur que ens explicarien la pila d’enamoraments ganxons que entre els joves del moment es van viure en aquella sala de ball.
Vaig seure a “l’estenedor” amb la mare darrere meu per vigilar. Va començar a sonar la música i els nois ja demanaven a les noies per ballar. Tots ells aconseguien alguna noia. A mi em van venir a demanar per ballar, però la meva mare sempre deia que no, i això que eren molt guapos! En va venir un que a la meva mare li va agradar prou, però a mi no. Hi vaig haver de ballar, tot i que li vaig dir a ella que no volia.
Aina Garriga Cicle superior 6è, Escola Sant Josep
----------------------------------------------------------
Quan vam començar a ballar em vaig avergonyir molt perquè hi havia un altre noi que m’encantava. Vaig ballar, senzillament per vigilar-lo. Aquest noi es deia Èric. Quan em vaig cansar de ballar vaig anar a parlar amb el meu pare, el pianista, i amb el meu germà. El meu germà em va assegurar que jo també li agradava a l’Èric i em vaig posar molt vermella. Me’n vaig anar a seure i vaig veure que l’Èric tampoc ballava. Llavors em va mirar i em va somriure. Al cap de cinc minuts va venir cap a mi; el cor em bategava molt ràpid i jo estava massa nerviosa. Finalment, va arribar fins a mi i em va demanar per ballar i sense cap mena de dubte, vaig contestar que sí. I justament quan em vaig aixecar de la cadira, el meu pare va tocar una cançó lenta. La vam ballar i quan el vals estava a punt d’acabar ens vam fer un petó i tothom va aplaudir.
L’ANTIC CASINO “ELS NOIS” Aquest antic casino va ser inaugurat el 1889 (el segle XIX). Es va construir amb els diners de tota la gent de Sant Feliu de Guíxols perquè tothom volia un lloc on poder quedar, ballar, relaxar-se i beure. Els homes, normalment, es treien el carnet de soci per poder-hi entrar les vegades que volguessin, mentre que les dones, només podien entrar-hi si anaven en parella amb un home. Tothom portava, en aquella època, esmòquing i vestit que ara ens semblarien molt, molt, molt estranys i ballaven música clàssica.
Núria González Mach Cicle superior 6è B, Escola L’Estació
Els diferents tipus de balls eren: vals, americana, polca, masurca, schotisch, rigodon, llancer, etc...
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 55
EL CASINO LA CONSTÀNCIA
vida. Una tarda grisa i freda de diumenge, vaig anar a ballar al Casino dels Nois. Allà, asseguda amb els seus pares vaig veure la noia més bonica del poble, la senyoreta Natàlia, la filla de l’amo de la fàbrica de suro. Com sempre anava preciosa, portava un vestit rosa amb bonics estampats de flors. Era una noia amb els ulls foscos com la nit, el cabell llarg i fi com la seda i un somriure que donava goig de veure. Cada vegada que la veia, sentia papallones a l’estómac. M’agradava molt. Un dia, amb tot el meu coratge, vaig demanar amablement i amb fermesa al seu pare si podia ballar amb la seva adorable filla. Malauradament, el seu pare s’hi va negar perquè volia que la seva filla es casés amb un noi ric i no amb un obrer com jo. Com que a la Natàlia també li agradava jo, junts i amb molt d’esforç, vam convèncer el seu pare, perquè ens deixés ballar.
El casino la Constància, és un casino cultural de Sant Feliu de Guíxols, al Baix Empordà. El 1978 va ser declarat un bé cultural d’interès nacional. És conegut popularment com a Casino del Nois, que era el nom que tenia abans. L’edifici es va construir a partir de la compra de dues cases situades a la Rambla del Portalet i el carrer Sant Roc, que van ser enderrocades per fer un nou edifici que va ser construït el 1890 per l’arquitecte Guitart i Lostaló. Després va ser ampliat en els anys 1899 i 1928. El Casino és un edifici de planta trapezoïdal, amb tres façanes al carrer, amb elements eclèctics marcadament arabitzants. Abans la seva façana era de colors molt més suaus.
A poc a poc, ens vam anar estimant i ens vam casar. Quatre anys després vam tenir bessonada; en Pere i la Maria.
Utilitza objectes molt característics com ara l’ús d’elements arabitzants: les gelosies; la cúpula triple, que remarca el gir de la façana, i les portes i finestres d’arc de ferradura. En destaquen també els dibuixos i els balcons correguts, que uneixen diferents finestres.
Encara ara, cada diumenge anem al Casino per recordar aquells bons temps en què vivíem un amor prohibit... Daniel Muñiz Cicle superior 6è A, Escola Baldiri Reixach
Els “nois”, doncs, desenvoluparen en aquest edifici tota mena d’activitats: filatèlia, gestió d’una biblioteca, fòrums de discussió, balls, etc. Les noies no podien entrar al Casino sinó que s’havien de quedar fora.
----------------------------------------------------------
La paraula “nois” a Sant Feliu es referia a tot aquell que tenia inquietuds, es preocupaven per coses o fins hi tot anaven a passar l’estona.
UN DIA AL CASINO
Amb l’arribada del turisme i les discoteques, els joves es van allunyar de l’entitat: el nombre de socis va anar a menys i es va plantejar l’enderrocament de l’edifici per construir-hi pisos. Però es va crear una comissió perquè això no passés.
Com que era l’hora de berenar, cada cop que menjava un entrepà, el Barça marcava un gol. Em vaig menjar tres entrepans, vaig quedar tan tip que no vaig sopar.
La setmana passada, a les quatre de la tarda, vaig anar al Casino la Constància per veure el Barça.
Quan va acabar el partit, van fer un concert de rock-androll. El grup que tocava era format per quatre músics amb instruments diferents: piano elèctric, bateria, guitarra elèctrica i baix elèctric. El grup tocava molt bé i van tocar durant dues hores.
De totes les associacions culturals que a finals del segle XIX es van construir al Passeig, l’edifici del Casino la Constància és l’únic edifici que s’ha mantingut després de tants anys. Ara es realitzen activitats turístiques i culturals.
Quan eren les vuit de la nit em vaig voler quedar a veure un espectacle de màgia perquè els nois que el feien, els vaig veure assajar i vaig al·lucinar. Com que els havia vist assajar, cada cop que feien un truc jo ja sabia com era i ho explicava a la gent i tothom em deia que no els expliqués el truc perquè era màgia.
A la primera planta hi ha bar restaurant, amb una terrassa on la gent gran es reuneix a fer la partida de cartes i a veure els partits del Barça. La segona planta està dedicada a fer exposicions, durant un temps es van fer classes de sardanes, escacs, concert de castanyoles...
Vaig passar una tarda molt distreta i divertida. Arnau Saubí Mas Cicle superior 6è B, Escola Gaziel
És un edifici difícil d’oblidar per la seva situació i sobretot pel seu estil i per la pintura de la seva façana. En el punt més alt de la torre hi ha la bandera de Catalunya. És un edifici molt curiós, fet amb molt bon gust. Núria Martínez i Molinas Cicle superior 6è, Escola Cor de Maria
----------------------------------------------------------
LA MEVA PETITA HISTÒRIA Em dic Daniel i sóc ja força gran. Tinc els ulls marrons com la xocolata, el cabell negre com la foscor i sóc fort i alt com els roures. Cada dia vaig al Casino, a jugar a cartes, a llegir el diari, parlar de política amb els amics i els diumenges a ballar. Ara us explicaré com vaig conèixer l’amor de la meva 30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 56
5.ESO1r
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS
ven un bon equip. Cadascú tenia les seves qualitats i els seus defectes. El jove era molt valent, i a la vegada molt tossut. Un dels seus amics era un geni de la informàtica, i a la vegada el més gallina dels gallines. I l’últim del grup era gros i fort i molt golafre, a la mínima que hi havia menjar pel mig, es tornava feble i dèbil fins que s’acabava tot el menjar.
Aquella tarda vaig quedar amb els companys per anar al Casino dels Nois. Vam quedar cap a les 4:15 – 4:20 per fer els deures, i quan acabéssim parlaríem del treball de castellà. Quan vàrem ser tots allà va anar entrant gent gran. Vam pensar que ja no podríem fer els deures per culpa de la gent perquè farien molt de xivarri. Però no, la gent respectava i no molestava gens ni mica, així que quan vam acabar de fer els deures volíem anar a parlar amb la gent sobre el casino per veure si feia temps que hi anaven.
Quan el jove els va explicar la història, el grup va començar a planejar el seu primer pas. Com que era dimecres van decidir que anirien dijous a la tarda a investigar, i depenent dels avenços del dijous, farien una cosa o una altra.
Ens van explicar que quan ells eren petits també venien a fer els deures i a xerrar amb els amics, i que estaven orgullosos que encara hi hagués gent que vingués al Casino. Xerrant, xerrant, un senyor ens va explicar que el seu pare havia conegut els constructors del Casino i que ell també havia entrat al Casino a beure i a parlar amb els companys de la feina. Aquell senyor era molt simpàtic, com els seus companys del costat. Ens vam fer tan amics que ens va donar el seu número de telèfon i l’adreça de casa seva per si algun dia volíem anar a berenar amb ell o a passar la tarda.
A la tarda cadascú des de casa seva mentre miraven el telenotícies van veure que deien:
Va passar el temps i no ens en vam adonar: eren les 20:25 del vespre. Ens havíem passat quatre hores amb els senyors del Casino!
Dijous a les cinc, el grup es va reunir al Casino dels Nois, amb tot un seguit de materials: fulls en blanc per a fer les seves deduccions, llapis, bolígrafs, tisores, cola, una làmina de fusta, clips, diaris, prismàtics, tres walkie-talkies i un portàtil per a buscar tota la informació necessària. Amb això ho tenien tot. Van demanar uns refrescs i van començar a repartir-se la feina.
-Ahir, a les set del vespre va haver-hi un incendi a la part alta de Sant Feliu, que va deixar un ferit greu, ingressat a l’hospital de Palamós. Tot apunta que l’incendi va ser intencionat. El ferit és precisament un jutge, per tant, podem estar parlant d’un assumpte tèrbol. Així acabava el telenotícies.
Els nostres pares ens van renyar, però ho van acceptar perquè els vam explicar tota la història. I els va agradar molt.
Abans de començar, com a bon grup, es van posar noms en clau. Pel tema del menjar, al seu amic llaminer, el van anomenar golafre, i a ell no li va importar. A l’amic dels ordinadors el van anomenar màquina, i al jove, el van anomenar líder. Ningú hi va tenir cap inconvenient. El líder va començar a repartir la feina:
Marc Cama Lozano ESO 1r, Institut Sant Elm
----------------------------------------------------------
EL CASINO DELS NOIS
- Golafre, tu fes una fitxa tècnica de cadascú de nosaltres, per donar realisme a la situació.
Una tarda grisa, al Casino dels Nois hi havia un jove amb els seus amics prenent uns refrescs. Mentre xerraven, es van adonar que no hi havia ningú i van decidir deixar els diners al mostrador i anar-se’n.
- Sí, senyor! -Va respondre amb entusiasme. - Tu, màquina, busca al teu portàtil tota la informació possible sobre el Casino dels Nois.
Pel camí, el jove es va adonar que s’havia deixat la jaqueta al casino. Quan va arribar els diners encara seguien allà a sobre. Això li va despertar la curiositat. Va sentir un soroll provinent d’una porta al fons de la sala. El jove no va poder resistir la temptació de creuar la porta i no s’ho va pensar dues vegades.
- D’acord!- va respondre. - I jo miraré aquí, al diari, informació sobre l’incendi d’abans-d’ahir i sobre el jutge ferit i els casos que ha portat i han quedat sense resoldre.
Darrere la porta hi va trobar unes escales de cargol que descendien. Va baixar. Al final de les escales hi havia una sala totalment circular i gairebé buida. Només es veia un moble sense calaixos amb una peixera tancada i un marc de fotos amb una foto d’una nena que deuria tenir l’edat del jove. A l’altra banda de la sala, hi havia un rastre de líquid que s’esmunyia paret endins.
Al mostrador hi havia un home que al líder li resultava familiar, però no sabia de què el coneixia. Estava convençut que l’havia vist en algun lloc, no feia gaire. L’home es va acostar a ells i els va dir, en un to de veu gens agradable, que aquest local no era per fer manualitats, indicant-los amb una mà la porta de sortida.
La primera impressió del jove va ser pensar que el líquid era aigua de la peixera. Però en fixar-s’hi millor, va detectar dos tipus de líquids diferents. Un era aigua, possiblement, com ja havia deduït abans era aigua de la peixera. L’altre líquid, de qual hi havia més quantitat era més espès... i llavors hi va caure “és oli!” es va dir a ell mateix. Res no tenia sentit. El millor que podia fer ara era tornar a casa, reflexionar i esperar a demà per poder explicar als seus amics el que acabava de viure.
Un cop instal·lats, el golafre, que havia acabat la fitxa, mirava amb els prismàtics i va veure que l’home que els havia fet fora deixava un dossier com el seu darrere el mostrador i se n’anava.
Un cop a fora els nois van pensar que tenien poc temps i quan el líder va alçar la vista va veure un edifici davant del bar, era un edifici en runes. Aquella seria la seva base.
Van pensar un pla. No tenien gaire temps, portaven quaranta minuts. El pla consistia que un d’ells seguiria l’home i informaria de tot el que feia pels walkie-talkies. Els altres intentarien agafar el dossier i si tenien temps pu-
L’endemà al matí, a l’esbarjo de l’institut, el jove va anar a buscar els seus dos millors amics. Tots tres forma-
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 58
l’home del casino. El principal sospitós, va quedar lliure gràcies al seu advocat que havia subornat el jutge. L’home, ha passat un any pensant un pla perfecte per venjar-se de les tres persones que tan mal li varen fer. La filla assassinada és la de la foto de la sala del casino, la del passadís secret.
jarien a investigar millor. Li va tocar seguir-lo al golafre. El va seguir fins a una ferreteria on va començar a mirar cables. Va estar així una bona estona. Mentrestant, al casino, els dos nois observaven el dossier. Era una mena de pla. Hi havia unes instruccions. El pla, segons semblava, consistia a fer un recorregut en concret per una sèrie de passadissos, fer el pas “b” i tornar. El pas “b” era a la pàgina següent. Aquest consistia en tirar un cable a una piscina. I la tercera pàgina estava plena d’informació sobre un home que apareixia en una foto amb la cara guixada.
- Òndia! Ara tot encaixa! El líder va passar a explicar el pla: - El pla s’anomena el gran canvi. Hem de canviar el dossier que segur que deixa darrere el mostrador quan vagi a comprar el material, pel nostre dossier, el de la fitxa tècnica de cadascú. És així de simple.
Apareixia la seva rutina diària, fins i tot l’hora que es banyava a la seva piscina privada. La persona en qüestió era advocat. El líder es va apuntar la majoria de coses que apareixien al dossier.
- I llavors què? - Llavors... tinc un pla millor, escolteu.
De cop i volta van sonar els walkies:
Tots sabien perfectament el que havien de fer. Però el pla no rutllava. L’home no anava a comprar. Va obrir un calaix i en va treure un ganivet. Havia deixat el millor per al final.
-Nois, nois! Que ve! Tots dos van mirar cap a fora i van veure que el golafre venia corrents. Va arribar i va explicar al grup el que havia vist. El dossier i el que havia comprat encaixaven. L’home volia assassinar l’advocat. No donava temps a sortir sense ser vistos, per això van baixar les escales. Estaven atrapats. No hi havia sortida. Van inspeccionar totalment la sala. El líder va trobar al quadre un botó. El va clicar i la peixera es va obrir, al mateix temps que a dins apareixia una palanca. Van girar-la i a l’altra banda de la sala, es va obrir una porta secreta. Ja sentien els passos de l’home pujant escales. Mentre la porta secreta que ja havien creuat es tancava, el líder es va fixar en dues coses. La primera, com la palanca tornava a amagar-se i la peixera es tancava. I la segona, en el quadre de la nena. Ara moltes peces començaven a encaixar, per no dir tot.
Els nois havien d’accelerar el pla, i el líder va començar a parlar amb l’home per entretenir-lo. El màquina va fer el que li tocava i estaven a punt d’aconseguir el dossier. Ja gairebé el tenien, l’home estava a punt de girar-se. De sobte, el golafre va veure una magdalena. En aquell moment va anar-hi corrents, la va agafar i va tornar ben de pressa per fer el canvi. Va fer el canvi i va sortir just a temps. L’operació havia funcionat de miracle. Tots tres parlaven a la base: - Ens has fet patir molt, golafre. Gairebé se’n va el pla en orris per la teva culpa. – va dir el màquina.
Però no hi havia temps, quedaven cinc minuts perquè les seves mares es preocupessin. Uns passos més endavant, ja sabien on eren: la xarxa de clavegueres. Des d’aquí es podia accedir a gairebé qualsevol lloc de Sant Feliu. Van sortir a la primera oportunitat que van tenir. Eren a la Rambla, i com que feia mal dia, no hi havia ningú. Ningú els havia vist sortir.
Tots tres nois es van petar a riure.
Cadascú va posar rumb a casa seva, i van decidir quedar demà a casa d’algú d’ells per acabar aquesta història d’una vegada per totes.
Gràcies als nois, es va reobrir el cas de la nena assassinada i va sortir a la llum el suborn que va tenir lloc l’any passat, i també els assassinats dels quatre últims dies.
A casa seva, el líder va pensar molt. L’endemà, explicaria als altres tot el que havia descobert pel seu compte.
Els nois, encara que no es van emportar els mèrits estaven molt orgullosos d’ells mateixos.
- Bé, ara només cal tornar a casa i engegar la tele, el telenotícies, concretament. Deu minuts més tard, l’home va aparèixer davant de la comissaria de la policia, amb un ganivet a la mà.
L’endemà al matí, un altre cop a l’esbarjo, el grup planejava el cop de gràcia. El líder explicava el que havia descobert:
Isaac Cárdenas ESO 1r, Institut Sant Feliu
- Nois, escolteu amb molta atenció perquè ja sé qui és la seva pròxima víctima, perquè mata la gent i tinc proves suficients per tancar aquell “paio” uns anyets a la presó. Per començar, recordeu que us vaig explicar que hi havia marques d’oli a terra? Doncs amb aquell oli i un encenedor es pot provocar un incendi. Amb el clavegueram es pot arribar perfectament a l’escena del crim. Pel segon assassinat segur que ha fet el mateix.
----------------------------------------------------------
EL CASINO DELS NOIS Un dia estava menjant al Casino dels Nois un entrepà de formatge i una Coca-cola. Vaig veure un accident per la finestra del casino. Hi havia una noia estirada al terra amb la cama ferida. Després vaig sortir corrents i vaig ajudar-la a aixecar-se, es va asseure en una cadira que li vaig ficar. Vaig agafar el telèfon i vaig trucar a l’ambulància.
- Així, el segon assassinat s’ha produït? - Efectivament, -un mort electrocutat a la seva piscina privada-. Tinc aquí el diari, amagat a la motxilla. Mireu-lo sense que us vegin.
Després d’una bona estona va venir l’ambulància amb la sirena sonant. Van pujar a la noia a l’ambulància i se’n van anar a l’hospital.
Quan ja el van haver mirat, el líder va prosseguir:
Al cap d’uns quants dies estava un altre cop al Casino dels Nois i em vaig trobar altra vegada la noia que vaig
- El cas és que l’any passat van assassinar la filla de
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 59
de seients. A la fila de davant de tot, hi havia noies, esperant que els nois que estaven drets els demanessin per ballar. A la segona fila hi havien les mares, per donar l’aprovació o la negació. Compte. Encara que la filla volgués ballar amb el noi, la decisió de la mare comptava més. I a la tercera fila hi havia els típics xafarders que van allà a xafardejar i a criticar.
ajudar. Vam prendre un suc i un croissant de xocolata blanca. A partir d’aquell dia ens vam fer amigues i no ens hem tornat a separar mai més. Jeannet Da Costa ESO 1r, Institut Sant Feliu
- Quina ràbia! (crida la Paula) I a ells què els importa?!
----------------------------------------------------------
- Ha, ha, ha... Amor... La cosa era així.
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS
- I per què demanaven els nois i no les noies? (pregunta el Marc tot curiós)
Una tarda, els néts de la Maria la van anar a visitar, com cada diumenge. Normalment la Maria els hi explicava un conte, als seus néts, però aquest cop, la Paula, es va interessar més per la vida de la iaia quan era més jove, ja que a l’escola estava estudiant l’antiga història del poble. L’àvia va creure que potser seria una mica avorrit pel Marc, ja que amb 6 anys preferiria més històries inventades. En Marc també volia saber més sobre la iaia, i el que més els interessava era la història de quan es van conèixer l’àvia i l’avi. L’àvia, com que veia que estaven molt interessats, els va preparar un got de llet i galetes per berenar i va començar a narrar...
- Ja saps el que diuen. L’home és el sexe fort. Llavors ells tenen el dret de decidir. I encara sort que deixaven que les noies s’hi neguessin. - Àvia... Hi ha una cosa que no entenc... Si la mare estava a segona fila, també estan els xafarders, la noia i el noi... Però... I els pares? (pregunta la Paula, que semblava molt interessada pel tema). - Bona pregunta, Paula. Qui creus que són els homes del pis de sota? - Són els pares! És clar !!... (contesta amb un somriure a la cara) Però què feien a baix si el més entretingut era a dalt?
- La vostra àvia, vivia a un poble anomenat Sant Feliu de Guíxols, on vosaltres viviu ara... I sabeu l’edifici aquell tan gros que hi ha davant el passeig? A mi de jove m’encantava anar allà, i va ser on vaig conèixer el vostre avi. D’acord... En aquells temps la gent començava a treballar molt jove.
- Això és el que creus? A baix què creus que hi havia? Hi havia un bar, també hi havia moltes taules i jocs d’apostes. Segons el que m’han explicat, perquè jo mai hi baixava. Mon pare sempre deia que hi havia un escenari en el que gent que sabia llegir, llegia el diari, i així s’informaven del que estava passant al món.
- Àvia, però de què treballàveu? - Bona pregunta, Paula. Hi havia fàbriques de taps de suro. Cosa bastant divertida, perquè podia ser que anessis a algun lloc lluny d’aquí, i a l’hora d’obrir el vi, al tap posés “fabricat a Sant Feliu de Guíxols”. La sensació és com ara vosaltres diríeu... Què diuen els joves avui dia...? Ah, sí! “Gui”.
- Com que gent que sabia llegir? - Paula, no tots es podien permetre portar els seus fills a les escoles per aprendre i llegir. Un gest tan simple d’ara... Era molt complicat en aquells temps. Recorda que la gent treballava moltes hores, i només els més rics podien permetre’s anar a escoles, cosa que per cert n’hi havia molt poques.
- Àvia! És “guai” - Bé, com sigui. Millor segueixo amb la història, oi? (Assenteixen tots dos amb el cap). D’acord. Llavors, per on anava... Ah, sí, la fàbrica. Nens, homes i dones treballaven allà. Menys tots els rics, que o eren els amos de les fàbriques, o directament no treballaven. Però no penseu que tot era seriós i avorrit. Treballant tota l’estona i després a casa a descansar... No! Amb unes amigues i a la vegada companyes de feina anàvem alguna tarda a passar-ho bé.
- Però àvia, jo estic aprenent a llegir. No sabien llegir ni una mica com jo? (contesta el Marc molt sorprès pel fet que ell sabia llegir i la seva àvia a la seva edat no en sabia.) - No (contesta l’àvia deixant anar una rialla) - Àvia, ara que hi penso. Allà vas conèixer l’avi? Et va demanar de ballar?
- Que et portaves malament, iaia? ( pregunta la Paula tot amagant-se el riure.)
- Ja deia jo que trigàveu en preguntar... Sí, em va demanar ballar. Ho recordo com si hagués estat ahir. (contesta sospirant) S’acostà a mi un jove molt atractiu i elegant... Jo amb vergonya em vaig girar per veure la meva mare, i ella va assentir amb el cap. Els meus pensaments... No en tenia! Tenia la ment en blanc. Junts vam ballar... I des de llavors m’ho demanava una nit rere l’altra, ens vam conèixer millor i vam acabar formant una família... I aquí esteu vosaltres!
- No crec que se li pugui dir portar-se malament... Només vam fer alguna entremaliadura. Doncs, al 1890... Crec que va ser, van començar a construir el Casino, i van trigar prop de 3 anys en acabar-lo. Vosaltres suposo que sabeu la història que a la part de sota hi havien els adults, no? - Sí, àvia, a mi m’ho van explicar l’altre dia a l’escola i deien que a sota estaven tots els adults vestits formalment i coses així. - I et van explicar també què hi havia al pis de sobre?
- Va ser la millor elecció que he fet mai. (diu l’avi que estava amagat rere la porta del menjador.)
- Hi ha un pis a sobre? I què hi havia? (pregunta amb molta intriga)
- Que macos... (contesta la Paula mirant-los vermellosa)
- Doncs sí, hi havia una pista de ball. Amb tres files
L’avi i l’àvia es miren... i somriuen.
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 60
marxar caminant de forma normal i fer veure que aquí no ha passat res.
Pica el timbre i el Marc va corrents a obrir la porta. - Papa, mama. Ens podem quedar a sopar?
Quan començo a caminar ja no sento els seus crits i quan ja el donava per mort diu les seves últimes paraules: ets un cabró!
- Si els avis hi estan d’acord... (contesta la mare mirant a l’àvia) - I és clar que sí! (somriu l’àvia mirant la Paula)
Mentre vaig cap a casa penso en qui sí i en qui no puc confiar. Això em porta a la conclusió que els humans per sobre de tot som animals, i els animals fan qualsevol cosa quan se senten amenaçats. En Will no va saber controlar el seu instint. Si déu vol algun dia sabré quina causa el va fer triar l’opció de matar el seu millor amic.
- Gràcies! (cridà la Paula fent una abraçada a tots.) I així va ser. Es van quedar a sopar. I van seguir parlant del passat. Judit Hasselriis Jubany ESO 1r, Escola Sant Josep
Guillem Mach ESO 1r, Institut Sant Feliu
----------------------------------------------------------
----------------------------------------------------------
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS
UNA TARDA AVORRIDA AL CASINO DELS NOIS
Una tarda de 1960 al Casino dels Nois. Diumenge com totes les setmanes em vaig presentar al Casino a les cinc en punt. Com tots els diumenges vaig entrar amb gran elegància i amb gran seriositat, tot estava com sempre, tot feia olor de fusta, només s’hi veien homes, els llibres ben ordenats i nets, i la familiar i bona olor de tabac i pipa.
Una tarda avorrida al Casino dels Nois estava jo amb els meus amics, avorrits i asseguts en una taula prenent alguna cosa i de sobte en Dani va dir: - M’avorreixo. -Va dir amb un to cansat.
Com sempre vaig encendre la meva pipa i vaig fer unes quantes calades mentre m’apropava a la barra, vaig demanar, com sempre, un got de whisky. Però avui no anava al Casino per discutir amb els amics o jugar al pòquer i a les cartes, jo anava a llegir una misteriosa carta, la qual no portava nom del propietari que me la dirigia. Una carta de colors vius i clars. La vaig obrir i, a continuació, em vaig dirigir a una taula apartada. Vaig prosseguir a obrir la carta:
- No ho havíem notat. -Va dir en Xavier amb ironia mentre mirava els iaios de l’altra taula que s’ho passaven pipa jugant al parxís. Però a mi se’m va encendre la bombeta i vaig dir... - I si anem de festa? - A on? Va dir en Dani amb un to més animat.
“Estimat senyor Smith, avui a les cinc em presentaré al Casino, com fas tu totes les tardes de diumenge, segurament ara mateix m’estàs veient i jo a tu, però desgraciadament tu no saps qui sóc jo.”
- A la discoteca de Platja d’Aro. Va afegir l’Iker que portava una bona estona en silenci. - Molt bé, geni, ara explica’m com hi anirem tan tard si no hi ha autobusos i el meu cotxe està sense gasolina.
Abans de continuar llegint miro aterrit tota la sala pensant en com continuarà la carta, qui seria capaç de ferme mal, etc.
- Amb taxi, tanoca! -va dir en Xavier.
Faig una calada a la pipa i preparo l’ampolla de whisky per si de cas la necessito com a defensa, i segueixo llegint:
- Tanoca, diu el que ha suspès 3 assignatures -vaig dir amb un to burleta. - Pareu ja, no?! -va dir en Dani mentre l’Iker es petava de riure.
“Aquesta tarda, segurament serà la teva última tarda en aquest Casino, i també de la teva vida. Adéu i sort!”
Tot seguit vam sortir al carrer a veure si vèiem algun taxi i l’Iker en va veure un.
Decideixo marxar del Casino per la secreta i poc coneguda porta del darrere, amb mi porto l’ampolla de vidre per si l’he de fer servir. Quan surto camino tranquil· lament per un carreró, quan de sobte noto una ombra que s’apropa i agafo l’ampolla molt tens. Em giro. És en Will el meu millor amic que em pregunta per què no he anat a jugar a les cartes i que em veia preocupat. Just quan m’estava relaxant veig que la mà d’en Will està tensa i que sobresurt un mànec. No! No pot ser ell, és el meu millor amic, però no m’ho penso dues vegades que decideixo entrar en acció. Preparo l’ampolla i veig que ell alça la mà, però no li dóna temps a acabar amb mi, ja que li estampo l’ampolla contra una paret i li clavo a la panxa. Tanco els ulls i segons més tard els obro. Veig el seu cos estès a terra, amb prou feines sento com crida i m’insulta. Les llàgrimes em cauen galta avall. Sé que és un traïdor i que m’ha intentat matar, ja que tenia un ganivet i un pot de lleixiu (per no deixar marques dactilars). Sé perfectament el que he de fer,
- Ei, nois, mireu... un taxi! - És veritat! -Va dir en Dani. Però després en Xavier va dir... - Ei, nois! És millor que no pugem en aquest taxi -va dir amb un to seriós. - Per què? -vam dir. - Perquè aquest taxi no té llicència, ho posa a la porta. Tot seguit l’Iker va dir... - Va! El que passa és que estàs cagat! “CAGACALCES”!! -va dir l’Iker entre riures. - Què vols que ens facin aquests taxistes “pringats”. Va afegir amb un to burleta.
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 61
- Perquè som traficants d’òrgans i ella ha estat matant els meus homes que es dedicaven a captar vailets idiotes com tu per matar-los i treure’ls els òrgans. Es venen a preu d’or en el mercat negre. Ella interceptava els meus camions plens de nens, eliminava els meus còmplices i tornava els nois a casa seva. A més avisava la policia i ja teníem dos problemes a sobre.
- No sóc un “cagacalces”!!! -Va dir en Xavier defensant-se. - Doncs puja al cotxe! -Va dir l’Iker insistint I així vam fer, vam pujar al taxi feliços de la vida pensant que passaríem una nit divertida amb cubates, noies, festa... però en realitat, va ser tot al contrari. Pujar a aquell taxi va ser el pitjor error de les nostres vides.
- I per què em vols a mi?
Quan vam entrar al taxi vam veure un conductor corpulent, alt i gros, que ens va dir:
- Perquè tu em portaràs cap a la teva mare.
-On voleu anar nois?
- No ho penso fer això. Li vaig replicar.
Jo de seguida vaig detectar el seu accent portuguès tot i que no hi vaig pensar.
- No, no, no, noi. Si no m’ajudes a atrapar la teva mare m’encarregaré personalment que tots els teus familiars i amics morin en 5 minuts.
- A Platja d’Aro, senyor! -va dir l’Iker entusiasmat.
- No sisplau, no!
- Doncs ho sento molt per vosaltres però aquesta no serà la vostra destinació, hehehe! I de cop vaig notar un fort cop al cap que em va deixar ben estabornit.
Tot seguit em va ensenyar a la pantalla del seu mòbil un vídeo en directe dels meus amics que portaven explosius al cos, després em va ensenyar un comandament i em va explicar que si premia el botó els meus amics volarien pels aires i després, per postres, mataria la meva família davant dels meus ulls. Em va enganxar una espècie de micròfon i un GPS per no perdre’m de vista. Em va dir que farien veure que volien traficar amb el meus òrgans i quan ella interceptés el camió em veuria i em reconeixeria de seguida.
Quan em vaig despertar, em trobava en un lloc estrany, feia pudor d’humitat i feia molta calor. Estava tancat en una espècie de presó. Estava sol, m’havien tret el mòbil i sentia gent discutint en portuguès. Passats uns minuts vaig veure una persona que em resultava familiar i em va dir: - Per fi t’has despertat, noiet! Portes dormint gairebé 4 dies! -Era el taxista. En Xavier tenia raó no hauríem d’haver pujat a aquell taxi.
- Segurament et recollirà i et portarà a la base d’espies i gràcies al GPS us localitzarem, ens emportarem la teva mare i cremarem el local.
- Què vols de mi? -Li vaig preguntar.- On són els meus amics?
Però jo m’hi vaig negar. Va marxar i 5 minuts més tard va tornar amb la mà d’en Dani, vaig reconèixer de seguida el seu magnífic rellotge. Finalment vaig accedir i em van col·locar un cinturó explosiu per fer-lo detonar si feia o deia alguna ximpleria.
- Tranquil, els teus amics estan bé, però no per gaire temps, si no obeeixes les meves ordres... - Què vols de mi? -Li vaig preguntar molt espantat.
Em va portar al carrer. No vaig dubtar ni un moment del paisatge, tot allò em sonava, era al Brasil, per això aquesta gent parlava portuguès. Vam pujar a un cotxe i vam anar fins a la frontera i allà vam trobar a la meva mare.
- No vull que facis res, només et necessito per aconseguir una altra cosa. - Què vols aconseguir? -I em va ensenyar una foto d’una persona que no coneixia, d’ulls marrons, cabells castanys i d’uns 37 o 38 anys. Després li vaig preguntar:
- Atureu-vos! -Va dir ella. Entregueu-me tots els nens si no voleu patir! Va dir a continuació.
- Qui és? -I la seva resposta va ser... - La teva mare. -Es va fer el silenci.
- I una merda! -va dir el “taxista”.
- Jo no tinc mare. -Li vaig respondre.
Tot seguit la meva suposada mare va treure una metralladora i va dir:
- Que no la coneguis no vol dir que no en tinguis. Em va respondre.
- Ho repetiré una sola vegada més, entregueu-me els nois! -Va amenaçar.
Era cert, jo mai havia conegut la meva mare, però m’havien explicat la història de la seva mort. El meu pare em deia que la mare va morir en un accident de cotxe just quan tenia 2 mesos de vida. I he viscut fins al dia d’avui sense mare i creient que estava morta. Així que no m’acabava de creure la història que aquella dona fos la meva mare...
I en aquell moment vaig sortir del cotxe i vaig anar-hi corrents per abraçar-la. Quan em va veure va començar a disparar i no en va quedar ni un de viu. Llavors es va acostar a mi i em va treure els explosius. Em va mira i em va dir: - Ja sé qui ets, fill meu!!! -I entre llàgrimes em va abraçar.
- Per què vols a aquesta persona que se suposa que és la meva mare?
Jo li vaig preguntar com m’havia reconegut tan ràpid i ella em va dir que mai m’havia perdut de vista i que no havia deixat de pensar en mi durant tots aquells anys.
- Perquè ens ha causat molts problemes durant molts anys. T’ho explicaré. La teva mare és una agent secreta.
Xavier Martí Llobera ESO 1r, Institut Sant Feliu
- I per què la voleu? -Vaig preguntar.
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 62
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS
No tothom sabia llegir, o bé volien adquirir coneixements, com ara ell, i com que els llibres eren molt cars, en aquest mateix edifici, on ara mateix es trobaven, es va fer una biblioteca perquè la gent pogués accedir al coneixement. Van comprar més de 2500 llibres!!
Voltava pel passeig de Sant Feliu. Feia fred, així que vaig decidir entrar al Casino La Constància a prendre una infusió i a refugiar-me del mal temps. No hi havia ningú a dins, excepte el cambrer que estava darrere de la barra. S’estava tan bé allà que era reconfortant. Tot estava tranquil, així que se’m van començar a aclucar els ulls i sense adonar-me’n em vaig quedar una mica vençut. Al cap d’una estona, sentia xivarri de fons, com a la llunyania. Cada vegada escoltava amb més claredat una veu masculina que llegia alguna cosa i uns quants feien comentaris del que deia.
Després d’explicar-me tot això, em va acompanyar a baix per continuar informant-me sobre aquell apassionant edifici. Ens vam asseure i en Josep no parava de parlar-me entre el xivarri de fons. Jo l’escoltava però mirava al meu voltant i no m’ho podia creure. Cada vegada escoltava la seva veu més lluny. Per un moment vaig tenir els ulls tancats. M’estava adormint, quan de sobte vaig sentir el soroll d’un plat que queia a terra i es trencava. Vaig obrir els ulls de cop i en mirar al meu voltant, tothom havia desaparegut. El silenci regnava allà.
De seguida vaig obrir els ulls dirigint-me a aquelles veus. Hi havia un senyor llegint un diari i al seu voltant gent que se l’escoltava. Era una sensació estranya. Vaig fer una ullada al que estava veient. M’hi vaig fixar, i els vestits de les persones eren extravagants. Què havia passat? Estaven rodant una pel·lícula d’època? Les parets del Casino eren molt netes, el terra brillava i a l’home de la barra li havia sortit un enorme bigoti i portava un pentinat poc usual. Tots eren homes. No hi havia ni una dona. Em vaig aixecar i vaig començar a voltar desorientat.
Vaig fer una ullada des de la cadira on era i tan sols hi havia el cambrer a darrere de la barra que eixugava la vaixella amb un drap. Tot havia estat un somni o realment havia estat una tarda al Casino dels Nois a principis del segle XX? Pau Olivares Márquez ESO 1r B, Escola Sant Josep
Sentia música al pis de dalt, era una melodia similar a la polca, així que vaig anar a ficar-hi el nas. Hi havia homes i dones vestits de manera molt elegant que ballaven animadament. Tothom estava molt content.
----------------------------------------------------------
EL CASINO CREMAT
Sorprès vaig continuar caminant per allà en busca d’una resposta al que estava passant. Sense adonar-me’n vaig entrar a una petita sala que semblava una biblioteca. Tot era ple d’enormes llibres a dins d’una vitrina. Al mig una gran taula allargada amb un noi de la meva edat llegint. Em vaig apropar a ell per veure si em podia explicar el què estava passant. Es va sorprendre i em va preguntar que per què anava vestit d’aquesta manera tan peculiar.
Una tarda d’estiu vaig anar al Casino dels Nois amb el meu avi. Primer de tot em presentaré. Em dic Chaimae i tinc 12 anys. Avui us explicaré la fantàstica i una mica estranya tarda que vaig passar al Casino amb el meu avi. Estava a casa dels meus avis i el meu avi va voler anar al Casino dels Nois i jo el vaig voler acompanyar.
- Peculiar jo? Si sou vosaltres els que aneu vestits d’una manera diferent!
Quan vam arribar vaig quedar sorpresa, hi havia molta gent jugant a cartes i parlant sobre la seva vida i les seves activitats del dia a dia.
Li vaig preguntar el seu nom. Em va dir que es deia Josep. Com la meva escola -li vaig dir. Va posar una cara de no entendre res. Jo també em vaig presentar. Li vaig explicar el que m’havia passat. En un primer moment no es va creure la meva història, però em va veure tan desesperat que es va apiadar de mi i va decidir posar-me al dia:
El meu avi em va ensenyar tot el Casino i quan vam arribar a la biblioteca em vaig voler quedar, i el meu avi se’n va anar a jugar amb els seus amics. Vaig estar mirant alguns llibres sobre el Casino. Sabíeu que el Casino es va construir l’any 1888? I sabíeu que la construcció va durar dos anys? Jo no sabia res d’això fins que vaig llegir aquell llibre, i no només explicava això, sinó moltes més coses, però no vaig poder llegir tot aquell llibre. Sabeu per què? Doncs va ser perquè en un moment es van apagar tots els llums. Em vaig espantar i no sabia què fer. Vaig baixar corrents per trobar el meu avi, però no el trobava.
En Josep era un jove pescador que anava sovint a llegir després de treballar. Em va dir que estaven a principis del segle XX. Em va explicar moltes coses interessants com per exemple que entre 1860 i 1900 la població va augmentar molt. Hi havia molta gent que treballava en fàbriques de suro. Per poder transportar el suro van construir un tren que anava de Sant Feliu a Girona i també un port per als vaixells per transportar el suro arreu del món.
Molta gent estava cridant: morirem tots!
També em va dir que la majoria dels habitants de Sant Feliu vivien en cases petites i com que treballaven molt, necessitaven un lloc per trobar- se, fer tertúlies i també per divertir-se. És per això que van decidir construir un edifici amb els diners de tots. Va ser fundat per obrers; els propietaris de les fàbriques anaven al Casino dels Senyors.
Ens van exiliar a tots del Casino, i sabeu què va passar? Que estaven robant tot el que hi havia de valor i quan van sortir els lladres van cremar el Casino.
Em va dir que el 1851 es va fundar la societat, però no tenien prou diners i van haver d’esperar uns anys per construir-lo. Els socis només eren homes. Van passar per diversos locals abans no el van construir. El 188889, ja havien reunit els diners i van decidir construir-lo al Passeig del Mar. Com que al Passeig hi havien cases senyorials, el van fer d’estil modernista. Aproximadament, deu anys més endavant el van ampliar i com que els socis van créixer, el van tornar a ampliar.
El meu avi i jo vam tornar a casa i el meu avi estava molt trist. Li vaig preguntar què li passava i em va dir que el Casino era el seu lloc preferit ja que hi passava mot de temps. Em va saber molt greu pel meu avi, perquè havia perdut un dels llocs més entranyables per a ell.
Al final van aconseguir atrapar els lladres i tot es va arreglar, però el Casino seguia cremant.
Chaimae Sabba El Fechtali ESO 1r, Institut Sant Feliu
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 63
5.ESO2n
UNA TARDA D’ESCACS AL CASINO DELS NOIS
una reina de color blanc, més ben dit, era la dama d’un joc d’escacs!
Aquella, era una tarda de diumenge qualsevol per a gairebé tothom menys per a mi. Aquella tarda, havia estat convocada per anar a jugar un torneig d’escacs dels millors jugadors del món. El torneig es feia a Sant Feliu de Guíxols, així que vaig acceptar. En el fons estava molt nerviosa però alhora contenta d’haver estat seleccionada, perquè si guanyava, seria la campiona mundial d’escacs i obtindria un títol molt important per mi.
De seguida vaig reconèixer aquella situació, era la partida que estava jugant. El mat estava a les meves mans i tenia un minut per fer-lo. Sense pensar-ho, em vaig dirigir cap al lloc des d’on podia matar el rei i, evidentment, el vaig matar. El rei negre va desaparèixer i totes les seves altres peces i jo també. I de nou estava al Casino dels Nois havent acabat la partida amb un segon al rellotge i havent fet escac i mat amb la meva dama blanca al millor jugador del món fins aquell moment, ja que ara ho era jo, ho havia aconseguit, era la campiona mundial d’escacs.
Doncs bé, quan vaig acabar de dinar, vaig rentar-me les dents, vaig vestir-me i, finalment, vaig posar-me les arracades de dos peons, un blanc i l’altre negre perquè em donessin sort, i vaig agafar la figura d’un rei d’or i me la vaig posar a la bossa, ja que sempre me l’emportava quan anava a jugar a escacs. Quan vaig estar llesta, vaig sortir de casa i em vaig dirigir al Casino dels Nois.
Aquella tarda, al Casino dels Nois, va ser una tarda molt especial i màgica per a mi!
Allà, vaig veure que ja estaven tots els taulers muntats i numerats i tothom estava parlant amigablement a la sala de dalt. Hi havia moltíssima gent i entre ells els millors jugadors del món, d’escacs, que, com jo, havien estat seleccionats.
Laia Conchillo Puigmolé ESO 2n, Institut Sant Feliu
A les quatre en punt de la tarda vam començar a jugar, tots estàvem col·locats per categories i a mesura que guanyéssim o perdéssim, pujaríem cap a les primeres taules o baixaríem.
UNA TARDA DIFERENT AL CASINO DELS NOIS
----------------------------------------------------------
El cant dels ocells preparant-se per l’estació freda, el so de les petjades sobre les fulles seques i el vent que se les emporta. Com cada dimarts a la tarda, anava caminant tranquil·lament, observant l’agradable paisatge, seguint una direcció en concret. Però aquell dia estava més emocionada d’anar-hi perquè aquell mateix matí havia llegit que allà, al Casino La Constància, fa anys era un casino més juvenil i amb una distribució notablement diferent.
Jo estava molt segura del que jugava, i molta gent que hi havia allà, havia vingut a mirar com jugàvem. Tothom s’estava en silenci, l’únic soroll que se sentia era el dels rellotges digitals amb el quals estàvem jugant, teníem una hora i trenta minuts per cada jugador. El meu oponent i jo vam acabar la partida i em vaig sentir feliç quan li vaig fer escac i mat. Llavors, ens vam donar la mà, vam col·locar les peces i ens vam aixecar a mirar les partides del voltant.
Quan era a pocs metres del meu destí vaig observar atentament l’edifici, pensant com devia ser l’any 1899. De sobte, aparegué el casino com si hagués vist una visió del passat, fins i tot les persones que hi passejaven anaven vestides d’aquella època. Vaig parpellejar lentament els ulls dues vegades i va tornar tot a la normalitat. Potser va ser un joc de la meva imaginació, o això volia
I així va anar passant la tarda. De moment, havia jugat set partides i les havia guanyades totes, i ara, em tocava jugar a la primera taula amb l’únic que també tenia set punts: l’actual campió del món! Era l’última ronda que fèiem i, quan vaig veure que em tocava amb ell, vaig començar a suar, però després vaig pensar que si guanyava jo, hauria guanyat totes les partides i em convertiria en campiona del món. Vaig reflexionar i vaig decidir que faria el millor possible per guanyar-lo. Jo jugava amb les peces blanques. El temps anava passant i a les altres taules ja havien acabat de jugar, així que tothom estava mirant la nostra partida, em sentia pressionada i em quedava un minut quan, de sobte, va passar una cosa molt estranya. Vaig pestanyejar, però quan vaig tornar a obrir els ulls, ja no era al Casino, sinó que havia anat a parar a un lloc on tot es veia en blanc i negre i jo anava vestida com
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 65
Paula Claramunt Valle ESO 2n, Escola Sant Josep
fer una pausa, i es pren una cervesa, i darrere la barra hi ha el cambrer netejant amb un drap humit les peles de pipes, les restes de menjars i les petites basses deixades per les begudes refrescants. També està traient els petits plats que s’havien utilitzat per l’aperitiu i totes les tasses i gots.
creure. Però a l’entrar per la porta principal vaig quedar-me encara més desconcertada. L’interior no estava organitzat com ho estava habitualment; en un racó hi havia la barra i un parell de taules, a l’altra punta hi havia una biblioteca, etc. I vaig poder localitzar un cartell que indicava que en el pis de dalt hi havia una sala de ball. Això sí, tots els clients eren joves, però no gaire moderns, perquè portaven robes similars a les que vaig veure moments enrere i no anaven a la moda actual.
Em poso còmoda en un tamboret situat davant del cambrer. De seguida em ve a prendre nota del que vull consumir; de la butxaca trec un bitllet de cinc euros arrugat i una mica estripat, un parell de monedes de dos euros i poc més de deu cèntims envermellits a causa de la pluja. Demano un suc de préssec i una torrada amb tomàquet, un raig d’oli i uns quants talls de llonganissa.
El cambrer es va apropar a mi i, a la segona vegada que em preguntà si em podia ajudar, vaig reaccionar. Sense dir res més em portà a una taula individual. Estava a punt de preguntar-li per la immediata renovació quan vaig ensopegar. A l’aixecar-me vaig sentir-me observada pels clients joves i de més grans. Un altre cop era el casino actual.
Faig un glop de suc i miro les finestres, no paren de regalimar les gotes en els vidres, i a fora, a través d’ells, encara que la imatge sigui borrosa, veig com no para de ploure i cada cop amb més força. Dono mitja volta i em quedo fixament mirant l’home vell del periòdic, no paro de mirar aquell diari, i de sobte veig una pàgina amb una fotografia en blanc i negre d’aquest mateix casino, amb una breu informació. Ja tinc el meu problema resolt! Faré el meu treball sobre aquest magnífic edifici. Ràpidament trec l’estoig i una llibreta, m’aixeco silenciosament, i educadament li demano aquell diari al senyor. L’home, molt amable i generós, me’l dóna i començo a escriure els apunts. De sobte, m’adono que el cambrer porta una estona observant-me; es diu Toni, porta una xapa amb el seu nom plastificat, i aleshores s’apropa on sóc jo i em diu:
Va ser divertit “viatjar” entre les dues èpoques, la passada i la present, tot i que, més d’un cop, em vaig sentir ridícula davant la meva generació. Des de llavors hi torno, pràcticament cada dia, i tinc l’esperança de reviure-ho, però, segons sembla, aquella tarda va ser l’única. Amanda Pino Fernández ESO 2n, Institut Sant Feliu
----------------------------------------------------------
UNA TARDA PLUJOSA AL CASINO DELS NOIS
- Has fet molt bé d’escollir aquest casino pel teu treball d’escola...
Miro el rellotge, les busques indiquen les dues i trentatres del migdia, queden set minuts per acabar la classe de català i marxar cap a casa. La classe se’m fa cada cop més llarga i no veig l’hora de recollir. Falten tres minuts perquè marquin tres quarts menys cinc de tres, aleshores, la mestra ens recorda que demà s’acaba el termini per lliurar el projecte que ens havia posat feia dues setmanes i del qual ja m’havia ben oblidat.
Es recolza a la barra i em comença a explicar tota la història, les novetats amb detall que van passar en aquell casino, tant antigament com en l’actualitat. El miro bocabadada, em sorprenc de tantes coses com sap i, òbviament, li pregunto tots els meus dubtes. Ell, amb molta seguretat, em respon que aquest casino l’havien portat els seus pares i que, cada dia, li explicaven una història o una anècdota que hi estava relacionada.
El timbre sona, endreço al més ràpid possible els meus llibres, em poso la motxilla a l’esquena i agafo la jaqueta del penjador i surto corrents per la porta. Baixo escales avall i surto per la porta principal; miro cap amunt, el cel és tot una barreja de negre i gris, i just en aquell moment, del cel enfosquit cau lleugerament una petita gota d’aigua al meu nas, al cap d’un instant miro cap al terra i la carretera es comença a emplenar de gotetes, em poso la caputxa i corro al més ràpid possible per arribar a casa. Arribo a la porta de casa completament xopa, fico les mans a la butxaca intentant agafar les claus, no les trobo, obro la cremallera de la bossa i tampoc no hi són, m’he deixat les claus dins de casa! Ara com entro? Els meus pares no vénen fins la nit! I el projecte? Mare de Déu, no sé què fer!
Són un quart de vuit, ens hem passat tota la tarda apuntant i redactant. Miro cap a fora, ja és de nit i ha parat de ploure; recullo les meves coses, endreço tot el material del col·legi, abans de marxar li dono mil i una gràcies a en Toni, ja que sense ell no ho hagués fet, i li pago el berenar. Surto per la porta i torno cap a casa; arribo a l’entrada i, just a l’escaló de la porta, hi ha la clau de casa tirada al terra... Elsa Montes Ruíz ESO 2n, Institut Sant Feliu
----------------------------------------------------------
Em torno a carregar la motxilla a l’esquena i intento buscar una mena de refugi per no mullar-me més del que estic. Em recorro tots els carrers de Sant Feliu i no trobo cap botiga oberta, tot arreu està tancat. Camino sense cap pressa sota la pluja, ja no puc anar més xopa del que vaig, i veig una parada d’autobús. Morta del fred, em dirigeixo cap allà i m’assec, començo a donar voltes al treball de l’institut: no tinc ni idea de quin tema fer-lo, no tinc lloc on fer-lo, no tinc res.
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS Era una tranquil·la tarda d’hivern quan vaig veure per primera vegada el vostre avi. No havia estat mai en aquest poble, se m’havia espatllat el cotxe i no m’havia quedat més remei que anar a buscar si hi havia algun mecànic disposat a arreglar-me el meu atrotinat vehicle en diumenge. Perduda per aquells carrerons, de cop i volta van començar a caure petites i fines gotes d’aigua. Començava a ploure, així que vaig decidir entrar a la cafeteria més propera que vaig trobar. Quan va minvar la pluja vaig tornar a sortir al carrer a veure si tenia una mica més de sort.
Alço la vista cap endavant i veig un bonic casino de color groc, amb els llums oberts i un cartell en el que posa: el Casino dels Nois. Sense pensar-m’ho dos cops, m’aixeco i em dirigeixo cap a dins d’aquell casino tan acolorit. Està gairebé buit, hi ha una persona gran prenent un cafè i llegint el periòdic d’aquesta setmana, un senyor que sembla que acaba de finalitzar la seva jornada i ve a
Anava distreta mirant el terra quan vaig aixecar la vista i
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 66
vaig veure un curiós edifici groguenc amb els marcs de les finestres vermells i els detalls en blau. Al voltant del primer pis hi havia un balcó i sobre les finestres hi havia pintat una mena de sanefa de fulles de color blau, també. Vaig decidir entrar-hi. En una taula hi havia un grup de senyors grans jugant a cartes i, en una taula pròxima, un altre grup de nois joves que devien estar discutint algun tema de societat. En un extrem de la taula hi havia un noi molt guapo, de cabells castanys i amb una mirada serena i viva. No vaig trigar a adonar-me que també em mirava. En aquell edifici també hi feien ball i un senyor gran que voltava per allà no va trigar a treure’m a ballar. Entre un ball i un altre, però, vaig acabar ballant amb aquell noi.
va dir que l’endemà a mig matí ja estaria llest.
La pluja tornava a caure amb força, així que quan va haver acabat el ball, vaig preguntar-li al cambrer si em podia indicar un lloc on allotjar-me aquella nit. Molt amablement m’explicà com arribar-hi. El lloc no estava malament. Una petita habitació amb un llit que grinyolava, a les parets un paper verdós amb un estampat ostentós i un petit bany.
L’endemà vaig anar a recollir el cotxe però ell no hi era. Molt trista, vaig marxar amb l’esperança de tornar-me’l a trobar algun dia.
Amb les recents notícies, vaig anar a fer una volta i a dinar. El poble no estava del tot malament, tenia platja, la gent era amable, els edificis m’agradaven... A la tarda vaig decidir tornar al casino. M’havia agradat l’edifici, però en el fons volia tornar a veure aquell noi. Vaig entrar-hi. Hi havia més o menys la mateixa gent que el dia anterior però no veia el meu noi. Em vaig asseure a mirar com ballaven i de sobte vaig notar una mà que em tocava l’esquena. Després em va estirar el braç i em va treure a la pista. Era aquell noi. Vaig descobrir que es deia Guillem. Vam passar tota la tarda junts i em va ensenyar algunes parts del poble.
L’estiu següent vaig decidir anar de vacances a aquell poble, Sant Feliu de Guíxols, que al cap i a la fi no estava tan malament per passar-hi les vacances. Una tarda vaig anar al casino, i allà el vaig tornar a veure, amb el mateix grup de nois si fa no fa, asseguts a la mateixa taula. Vam passar gairebé la resta de les vacances junts. L’any següent vaig tornar-hi i així successivament, fins que vaig decidir traslladar-m’hi a viure. Amb el temps em vaig casar amb ell i encara hi segueixo, després de tants anys, amb el vostre avi.
De bon matí, vaig anar a trobar un petit taller mecànic que m’havia explicat un dels homes del casino de la tarda anterior. Vaig entrar i d’un racó en va sortir un noi jove, el mateix noi amb qui havia acabat ballant el dia anterior, però aquest cop portava una granota de treball plena de greix. Ens vam quedar mirant, però la mirada va durar pocs segons, ja que va sortir un home ben vestit, que devia ser l’amo del taller, a saludar-me i a demanar què desitjava. Li vaig explicar el meu problema, el vaig dur fins al cotxe acompanyat d’un altre treballador i em
Aina Mas Tena ESO 2n, Institut Sant Feliu
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 67
Noha Thireau ESO 2n, Escola Sant Josep
5.ESO3r
UNA TARDA EFÍMERA AL CASINO DELS NOIS
del meu poble quan, de sobte, vaig observar a davant dels meus ulls una estructura imponent. Era de color groc, amb una enorme torre coronada amb una gran bandera de Catalunya. Vaig entrar-hi. L’interior també em va deixar bocabadat. El conjunt estava ple d’activitat. Uns llegien, uns cantaven, en una petita sala del fons, fins i tot, s’hi podia veure gent ballant danses tradicionals.
La situació era la mateixa de cada dissabte: els meus companys de feina i jo sèiem en una taula rodona al fons de la sala principal del casino, allunyada de les altres taules desèrtiques, jugant a pòquer. Aposta rere aposta, glop rere glop, les jugades s’anaven intensificant. Les agulles del rellotge marcaven dos quarts de cinc de la tarda. Aquella fràgil cambrera va servir-me una copa de vi negre, però llavors no sabia que era una mescla amb quelcom misteriós. Sense pensar-m’ho vaig alçar la beguda i vaig permetre als meus sentits entrar en un estrany moment que va canviar, sobtadament, aquella tarda.
Però hi havia una cosa que encara em cridava més l’atenció. M’hi vaig acostar més i continuava intrigant-me. Una escalinata de cargol de color negre pujava cap a dalt sense que n’acabés de veure bé el final. No vaig pensar-m’ho dues vegades i vaig enfilar aquella pujada tan ràpid com vaig poder. Quan vaig arribar a dalt només vaig veure-hi un mirall normal sense res més al voltant. Després d’uns minuts d’investigació vaig decidir anar-me’n, però quan ja estava baixant el primer escaló, una misteriosa mà em va agafar del braç. Em vaig espantar molt i vaig intentar desempallegar-me’n, però no vaig poder. La mà tenia molta força i em va anar arrossegant fins a introduir-me a l’interior del mirall. No em podia creure que el que acabava de passar hagués passat de veritat, però el que vaig veure després em va resoldre els dubtes.
Mentre degustava totes i cadascuna de les gotes d’aquell alcohol de primera categoria, intentava oblidar els motius de cada una de les punxes clavades al meu cor. Els records es balancejaven al meu cap amb un vaivé de moments feliços de la meva vida; i això va fer plantejar-me el perquè d’aquella penúria actual, que afogava els meus dies en el mar de les tristeses. A poc a poc els meus ulls s’anaven tancant, i les veus dels meus amics s’allunyaven molt ràpidament de mi, fins que la meva relaxació va desembocar en una mena de somni surrealista, que era incapaç de controlar, i del qual era impossible despertar-me. Per sort aquell infern somnífer se’m va fer curt, efímer.
Un prat de color verd s’estenia fins a l’horitzó. Només hi havia herba. Vaig mirar cap enrere i el mirall havia desaparegut. Pensava que estava en un malson i vaig intentar despertar-me. Però res. Estava confós de la situació en què em trobava. No sabia què estava passant. A la desesperada, vaig començar a cridar i a córrer a veure si algú em sentia o arribava a algun lloc on almenys hi hagués una mica de vida més lluny de l’herba. Però res, no vaig trobar res. De cop em va entrar molta son. Vaig dormir durant no sé quantes hores i quan em vaig despertar hi havia tot de gent observant-me al meu voltant. Al principi no hi reconeixia ningú. Però després vaig poder veure que era tota la meva família preocupada pel meu estat.
Una desconeguda sensació atrapava el meu cos dins una bombolla, que es va esvair quan el propietari del local va donar-me uns cops suaus a l’espatlla dreta, que va acompanyar amb unes paraules que no recordo de cap manera. Vaig aixecar-me enèrgicament i vaig decidir sortir d’allà abans que l’horrible malson es fes realitat. Iria Antúnez Cuenca ESO 3r, Institut Sant Feliu
Em preguntaven que si estava bé, que on havia estat, etc. Els vaig explicar la meva història al Casino i tot el que m’havia passat. Es devien pensar que m’havia tornat boig i, després d’incorporar-me, ja van ignorar completament la meva aventura. Jo estava convençut que m’havia passat de veritat i, en recerca d’una resposta clara, vaig tornar a pujar l’escalinata. Tenia una sensació estranya, difícil d’explicar. Aquest cop, mentre entrava pel mirall expressament, ningú em va agafar el braç. Tornava a estar en aquell prat verd, vaig agafar la meva càmera i vaig enregistrar algunes imatges per ensenyar-ho a tothom. Però quan vaig sortir del mirall, no hi havia ningú, ni a casa meva ni pel carrer. Alguna cosa misteriosa havia acabat de passar.
----------------------------------------------------------
UNA TARDA INOBLIDABLE AL CASINO DELS NOIS Diu la llegenda que quan entres al Casino dels Nois ja mai ho oblides, que et transporta a una altra dimensió, on sembla que res és real, que fins i tot la persona amb la que has entrat és un ninot, no és de carn i ossos. Encara no sé si tot això és degut a la brisa i l’olor d’aigua salada que es respira tota l’estona i que entra per les venes al ritme dels batecs del nostre cor, o per la música encara present a les ments dels nostres avis, que, quan tanquen els ulls, encara senten la remor del saló de ball i dels joves que discutien sobre política, entre somriures efímers. Tot perseguit pel record de l’olor del fum d’una pipa.
Xavier Gay Teixidó ESO 3r A, Escola Sant Josep
----------------------------------------------------------
És una vivència que acompanya a tots els guixolencs fins al seu últim sospir.
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS
Mar Fernández Recasens ESO 3r, Institut Sant Feliu
Era una tarda d’estiu, feia una calor descomunal i tenia ganes d’anar-me’n a la platja. Vaig agafar la bicicleta, el banyador, la tovallola i me’n vaig anar. M’encantava anar-hi donant un passeig perquè tothom era amic de tothom, tothom saludava i et mostrava un somriure d’orella a orella. Una vegada a la platja vaig veure un grup de nois jugant al voleibol, i vaig voler jugar amb ells. Ens vàrem fer amic ràpidament, érem tres nenes i quatre nens. Després de dues hores jugant, vàrem dir d’anar a prendre alguna cosa, en algun bar. Jo vaig
----------------------------------------------------------
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS Encara me’n recordo d’aquell 2 d’octubre. Era la primera vegada que passejava tranquil·lament pel passeig
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 69
la barra, agafo la meva esposa de la mà i sortim tots dos per la porta del bar.
proposar anar al Campaner, però un altre volia anar al Casino, i per majoria vàrem anar-hi. Jo mai havia entrat al Casino dels Nois, no sabia què hi hauria dins, i tenia curiositat. Quan vaig entrar dins em vaig quedar parada. Els ancians jugaven a jocs de taula apostant diners i parlant sobre les seves vides, els nens menjaven patates mentre els miraven, i els adults veien el futbol en una televisió. Però tot i aquella gent, era un ambient molt tranquil. El servei era genial; la Cocacola estava fresca i el pa molt cruixent. Vàrem estar unes hores parlant, i vàrem quedar l’endemà allà mateix. En conclusió, va ser una tarda genial al Casino dels Nois. Una tarda genial amb gent genial. I després de 40 anys segueixo anant-hi dia rere dia, en aquell lloc tan fantàstic, amb els meus amics, recordant vells temps.
Deixant enrere el casino li dic a cau d’orella que l’estimo i que mai deixaré de fer-ho. Ella em mira als ulls i em somriu amb el somriure més sincer que mai he vist. Teia Miralles Cruanyes ESO 3r, Escola Sant Josep
Selena Ligero ESO 3r, Institut Sant Feliu
----------------------------------------------------------
UN DIA AL CASINO DELS NOIS Entro per la porta, i com cada matí, em trobo l’Armand i en Joan jugant a cartes damunt la taula. Els saludo amb un un cop de cap i un “Bon dia, amics”, i seguidament me’n vaig a prendre una cervesa ben fresca. Saludo el cambrer que hi ha a la barra. Com que ja sóc un client habitual al casino, tothom em coneix i ja saben que quan arribo sempre demano el mateix. Mentre em prenc la beguda m’entretinc mirant detalladament el local. Darrere de la barra hi ha una estanteria plena de gots de vidre, una màquina de pressió i moltes begudes. Si giro una miqueta el cap veig una paret plena de fotos antigues del mateix casino, i si acabo de mirar tot el local està ple de taules desocupades. Just al costat del bar, hi ha una habitació per aquells que vénen a passar-s’ho bé. M’estic una bona estona mirant el buit esperant que comenci a venir gent. I per passar l’estona decideixo parlar amb el cambrer. -Bon dia, noi! El cambrer és un jove molt ben plantat, jo li posaria uns 20 anys. -Bon dia, senyor! –em respon educadament -Fa un bon dia avui, eh? –d’acord... no se m’ha ocorregut cap més tema per treure. -Sí, la veritat és que sí, però si em perdona, me n’he d’anar a fer feina que n’hi ha força avui! -Cap problema! Ara toca treballar, i aprofita-ho perquè a la meva edat ho trobaràs a faltar! –i li dedico un petit somriure que ell em retorna, i seguidament fa mitja volta i gira cua. Justament en aquell precís moment s’obre la porta del bar i entra la meva preciosa dona amb aquella mitja melena castanya i un petit cistell on porta el menjar. Es dirigeix cap a mi i em mira amb aquella mirada tan dolça que té i que m’enamor fa anys i anys. Deixo immediatament la cervesa i vaig cap a ella, i quan estic davant seu li planto un petó als llavis, provocant que la poca gent que està al casino, es giri bocabadada. Mentre faig l’últim glop de cervesa em quedo pensant amb la dona dels meus ulls, i m’entren unes ganes terribles de passar el dia amb ella. Així que deixo la beguda a 30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 70
5.ESO4t
UNA TARDA MÀGICA AL CASINO DELS NOIS
Al cap de poc temps, m’adono que he perdut i m’alegro, segur que amb tots els diners que acabo de malversar la sort serà més gran. Sense rumiar-ho, torno a jugar. Aquesta vegada he estat a punt! Ara no tinc cap dubte, ho sento, la meva intuïció diu que estic a prop. A més, sempre he tingut molta sort, així que segur que surt bé i guanyo!
Aquella tarda d’estiu vam decidir anar al ball del Casino dels Nois. Bé, jo no estava gaire entusiasmada però la meva millor amiga i el seu promès van insistir tant que vaig accedir-hi.
Fallo de nou i m’adono que ara sí que no ho puc deixar, si no segueixo jugant no podré recuperar el que he perdut, de forma que poso la mà a la butxaca i noto que no em queda cap moneda. De cop i volta, deixo de sentir la fressa del casino i els ulls em revelen que romanc enfront d’una cabina de telèfon: fa deu anys que es va tancar el Casino dels Nois.
Quan vam arribar encara no hi havia gaire ambient, però ben aviat va arribar una banda de música que tenia una cantant que no semblava d’aquí, cantava cançons en anglès que mai abans havia escoltat; em semblava una noia esplendorosa, tenia cabells castanys, ulls verd maragda i portava un vestit negre molt elegant. Em vaig passar tota la tarda a prop de l’escenari i en acabar de cantar, la noia es va apropar a mi. Em va dir que es deia Saoirse, que era irlandesa i que estava a Sant Feliu de Guíxols de pas, que pensava anarse’n als Estats Units en dues setmanes, encara que es queixava per la llei seca, ja que li encantava beure whisky.
Blanca Sabater ESO 4t, Institut Sant Feliu
----------------------------------------------------------
UNA TARDA INESPERADA AL CASINO DELS NOIS
De sobte la meva amiga, es va apropar a nosaltres i em va dir xiuxiuejant:
El cap de setmana passat els meus pares van anar de viatge i els avis de Barcelona van venir a fer-se càrrec de nosaltres.
-Ei, Acàcia, vine amb nosaltres, estem amb un noi molt ben plantat de Barcelona i crec que us hauríeu de conèixer. Va, vinga! Que ja tens 22 anys, és hora que coneguis un home i comencis a pensar en casar-te!
Els meus avis estan tot el dia discutint, i com que l’avi no suporta escoltar l’àvia renyant-lo es dedica a donar voltes per la ciutat, (cosa que encara l’emprenya més); excepte quan és l’hora de dinar o dos quarts de cinc, que és l’hora més important del dia: quan comença la telenovel·la. Però fins i tot en aquest moment sagrat discuteixen.
-Felicia, ja aniré amb vosaltres més tard, i deixa de dirme que m’he de casar, sembles la meva mare! Després d’aquella interrupció, vaig seguir parlant amb la Saoirse, ens vam quedar fins molt tard, però just abans d’anar-nos-en cap a casa em va besar, i abans que pogués fer res, em va dir:
Un dia, mentre netejava els pixats del meu conillet d’Índies al patí vaig sentir que l’avi ja començava a remugar, i llavors va sortir i em va dir:
-Vine amb mi, Acàcia, vine amb mi als Estats Units, si us plau, podríem viure juntes i segur que tindrem una vida millor i… va, què em dius?
-Nena, vaig al Casino. Véns? Allà el meu avi saludava a tots els que entraven i m’explicava la seva vida: “Aquest és en Fernando i aquella la Pepita, no s’entenen perquè els dos són sords i quan parlen sempre s’emprenyen perquè no senten el que diu l’altre”.
-Sí. –vaig contestar, quasi sense creure’m el que deia.Sí, sí, sí, hi anirem juntes. Eva Guadalupe ESO 4t, Institut Sant Feliu
Al cap d’una estona va arribar la Josefa, una dona mig cega que es dedicava a jugar a les màquines escurabutxaques; i al cap d’una estona la vam sentir que cridava. Acabava de guanyar!
----------------------------------------------------------
UNA TARDA ENTRETINGUDA AL CASINO DELS NOIS
Tothom hi va anar per intentar arreplegar alguna moneda, però la dona no en va donar cap a ningú, ja que eren les que ella havia invertit des de feia vint anys.
Entro i em dirigeixo decididament cap a la gran capsa de metall que es troba al fons; ja sento els seus sorolls tan familiars: crick, crick, crick, tiouououo, tirititiri, crack i finalment el dringar propi de les monedes al caure. Tan sols pel fet d’imaginar-ho, el cervell m’excita degut als forts estímuls que reben els sentits: les monedes que cauen indefinidament, el tiriri de la victòria, el tacte fred de la màquina, l’olor a tabac...
Aquella tarda vaig aprendre que no s’ha de perdre mai l’esperança. Aina Périz López ESO 4t, Institut Sant Feliu
----------------------------------------------------------
De sobte, la meva mà traïdora insereix una moneda i després en sóc conscient: la partida s’ha iniciat. Com de costum, abans de començar, espero cinc segons, estic segura que la màquina no dóna el premi si prems el botó massa ràpid. Llavors, demano a la cambrera que em serveixi el whisky habitual, sempre m’ha donat bona sort. Seguidament, em decideixo a prémer el botó, però delicadament, òbviament existeix una tècnica per guanyar.
UNA TARDA NOVA AL CASINO DELS NOIS Avui, com cada diumenge, estic a missa amb els meus pares, hi ha molta gent del poble i això m’inquieta, no puc parar de pensar en el ball que es fa aquesta nit al casino. Fa 10 anys que han acabat de construir el nou casi-
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 72
havia sigut una placa metàl·lica i brillant, que decorava orgullosa l’entrada d’aquell edifici; tot i així, tampoc és això el que miren els meus ulls. Al mig de la placa una data i un nom són l’atenció dels meus ulls. No passen ni dos minuts que dues tímides llàgrimes s’escolen inevitablement dels meus ulls i seguidament, dues més. Les llàgrimes em cauen calentes i salades per les galtes, ho intento, però no puc aturar-les. Respiro fons durant un minut, intentant apagar aquesta pressió que sento dins el pit cada cop que observo la placa de la casa que un dia va portar el nom del meu pare, i per fi aquesta pressió va disminuint, fins a ser només unes petites pessigolles al mig del pit.
no però només en fa 5 que és tradició que només els nois majors de 18 anys treguin a ballar a les noies. A mi m’encanten les festes i m’encanta ballar, el problema però, és la meva timidesa. Sóc massa sensible i tinc por que la gent rigui de mi perquè no ballo bé. Aquesta setmana he fet els 18 i fins ara no podia participar-hi, per tant, avui és el primer diumenge que ballaré davant de tothom. Tinc por, però aquesta por és estranya i a la vegada emocionant, sento pessigolles a la panxa i em tremolen les cames. Entro al casino i hi ha molta gent, però no puc evitar fixar-me en ell, està molt guapo, és el més guapo de la sala, és com l’estrella que il·lumina el cel fosc de la nit, destaca sobre els altres, ell és l’home perfecte per mi però ell ni ningú ho sap. Porta una corbata de color negre amb una camisa blanca i una americana entallada, uns pantalons de pana amb unes sabates molt luxoses. Quan es treu la boina el seu tupè es queda fix al seu cap, està tot engominat, la qual cosa fa que totes les mirades es fixin en ell.
Giro sobre els meus talons i aixeco la vista, la boina em continua tapant la cara, però altra vegada els braços se’m queden immòbils i els meus peus comencen a caminar altre cop i em situen al mig del passeig, just on m’havia aturat feia uns minuts. Decideixo seguir caminant, però aquest cop ja no semblo estar enmig d’un escenari perfecte sinó enmig d’un garbuix de sentiments i emocions que no sé ni vull ordenar.
Finalment ha arribat l’hora de ballar, totes les noies estan assegudes en fila amb les seves mares darrere vigilant quin noi agafa la mà de la seva filla. Comença a sonar música i alguns nois ja es comencen a aixecar. Jo també m’aixeco, tanco els ulls, respiro fort i vaig directe cap a ell, l’agafo de la mà i comencem a ballar la cançó lenta que sona, és fantàstic, està molt guapo, és com si estigués al cel flotant sobre els núvols. Però un cop a l’esquena em retorna a la realitat. És el meu pare, l’home que desitja que trobi una dona i em casi. Tot era una imaginació fora de la realitat, una realitat on l’amor entre dos nois està mal vist. Hauré de treure a ballar a la meva millor amiga i seguir amb les normes que m’imposa la societat.
Un soroll sord em fa fer un bot, la boina ha caigut a terra, se m’escapa una petit somriure que s’acaba convertint en una sonora rialla. M’ajupo i l’agafo, però abans d’arribar a aixecar el cap m’aturo, hi ha algú davant meu. Aixeco la mirada. Una noia em mira somrient, per un segon em quedo mirant-la però m’aixeco de seguida per no semblar mal educat. Em poso bé la boina i somric a la noia. - Bon dia senyoreta, la puc ajudar en alguna cosa? -ofereixo amablement. Se li escapa una petita rialla i seguidament em respon que no. Té els cabells color ocre i ondulats com les onades del mar; els seus ulls són d’un color verd profund que em recorden les oliveres de casa meva, i la seva brillantor m’encisa; els seus llavis són rosats com les gotes de la rosada. No puc parar de mirar-la, i com qui no vol la cosa una pregunta s’escapa dels meus llavis. Primer em mira sorpresa, després dubtosa i finalment riu per sota el nas.
Laura Ize Ortega ESO 4t, Institut Sant Feliu
----------------------------------------------------------
UNA TARDA D’ESTIU
- Anar a prendre una cafè ara? A les tres de la tarda? -em diu rient suaument.
El sol brilla al mig del cel, il·luminant-ho tot amb una llum daurada; una brisa amb una suau olor de mar escombra l’aire i em despentina els cabells. Un parell de núvols decoren el cel com si aquest fos el llenç d’un quadre inacabat. Al fons, el soroll de les campanes m’indica que són les tres del migdia, al meu voltant tot és silenci, només el soroll de les meves passes sobre la sorra interromp en la perfecció de l’escena. El mar, a la meva dreta, està tranquil, les barques, amarrades al port, encara no estan llestes per la nit de pesca i es balancegen suaument sobre l’aigua al ritme d’una cançó inexistent. El suau crit de les gavines es confon amb el murmuri de les fulles dels arbres i acompanya l’harmonia del moment. Camino amb les mans dins les butxaques dels meus pantalons marrons, la boina em cau cap a un costat, però la mandra fa que els meus braços es quedin immòbils i que els meus peus segueixin caminant sense rumb en la tarda deserta. Les ombres dels arbres semblen formar una enorme rotllana al meu voltant, convidant-me a unir-me a aquella dansa estranya que em recorda a una sardana macabra. Un banc per aquí, un banc per allà; més endavant, fanals. Tot sembla una peça d’una enorme maqueta que al mínim moviment s’esfondrarà.
- I per què no? -responc sorprenent-la. Ara em mira diferent, m’observa de dalt a baix i finalment em mira directament als ulls, somriu i pronuncia la resposta que feia un minut que esperava. El cafè s’ha refredat, però no m’importa perquè la meva atenció està captada per la dona que tinc davant. No puc parar de mirar-la, simplement no puc. De cop un silenci es forma, ella gira el cap i observa el mar, tanca els ulls i inspira, somriu. Sincronitzadament ens aixequem de les cadires, ens agafem de la mà i comencem a caminar. Ara el passeig ja no està buit, gent passejant els gossos, nens corrent i parelles agafades de la mà. Tot i que ens camuflem perfectament amb l’ambient, tinc la impressió que estem sols, que ningú ens mira. De sobte un rampell d’energia em recorre el cos, començo a córrer entre la gent, ella em segueix i es posa a riure. Correm i riem, som imparables. Ens aturem, no sé si pel cansament o perquè ja no hi ha ningú a la vora, o potser per ambdós motius. Ens recolzem a la paret groga que tenim darrere, encara riem; la miro, és impossible parar de mirar-la. Els seus ulls canvien de color i brillen amb més força, paro de riure i ella també. M’apropo a poc a poc a ella, volguent fer aquest moment etern. M’aturo un segon i apujo la mirada, un rètol enorme a la paret posa:
M’aturo davant la placa de l’edifici que tinc a la dreta, un rètol de “Es ven” penja del pom de la porta, però no és això el que observen els meus ulls. La placa situada al costat de la immensa porta d’entrada té un color grisós, quasi negre, però no és difícil endevinar que abans
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 73
dic Eleanor… T-tu?”, mare meva cada vegada que Eleanor parlava el meu estómac donava voltes.
El Casino dels Nois, me’l quedo mirant uns segons com si li demanés la meva atenció i quan em veig amb cor abaixo la mirada i beso la noia que tinc davant, siguent l’edifici testimoni d’una de les promeses d’amor més fortes que s’hauran fet mai.
“Thomas, encantat.” Em vaig limitar a contestar. Però ella es va acostar i em va dir: “Mai he cregut en l’amor, però crec que des que et vaig veure…”. Ella va abaixar la vista i jo em vaig quedar en blanc. Després d’uns segons l’única resposta que li podia donar, va ser un dolç bes als seus vermells llavis, jo notava la seva fredor i el que més em va impactar era que m’agradava, ella em va tornar el bes d’una manera tímida i dolça, però de cop es va separar i no va dir res més que “Ho sento, haig de marxar.” I va baixar les escales al fons del fosc passadís sense mirar enrere. Jo la cridava i la vaig seguir, però no va mirar enrere.
Mont Gros Cruanyes ESO 4t, Escola Sant Josep
----------------------------------------------------------
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS Anava caminant una tarda de ple hivern per la rambla de Sant Feliu, per anar a buscar el germà, no quedaven més que 3 dies per al 1987. El pare tenia planejat anar al casino amb la mare i en Carles, el petit de la família. Sempre fem el mateix així que ha acabat convertint-se en una tradició, però jo no acostumo a passar-ho tan bé com la mare i el pare. Vaig arribar a la casa d’en Jordi, l’amic del Carles, i va sortir de seguida, així que vaig donar les gràcies a la mare d’en Jordi i vàrem marxar. Un cop a casa, la mare esperava impacientment al menjador, era una dona de pell blanca i llavis vermells, i el delicat cabell negre queia per les seves espatlles. La mare es va aixecar de cop i amb un gran somriure va dir: “Ja han arribat, han arribat les robes de cap d’any”. I tot seguit va anar corrents cap a l’habitació, el germà i jo la vàrem seguir i de sobte va aixecar dos vestits de nit, eren negres però d’una tela de seda que brillava i lluïa una corbata blanca.
Al dia següent vaig tornar al casino i un home em va estendre una carta i la vaig acceptar. Vaig obrir-la i vaig començar a llegir: Estimat Thomas, el meu pare va veure’m amb tu ahir i estic promesa amb el cosí de la meva germanastra, probablement quan llegeixis això estaré de camí cap a Lió, a França, sento no haver-t’ho dit, però que sàpigues que sí que m’he enamorat de tu i que sí que t’estimo. Que ens tornem a veure. -Eleanor
El cor em va donar mil voltes i creia que no em recuperaria d’aquesta tragèdia, fins que vaig conèixer la meva estimada Maria. Però sempre recordaré aquella tarda al Casino dels Nois, aquella tarda amb l’Eleanor.
El 31 de desembre del 1986, vàrem arribar al Casino, era ple de gent, dones que lluïen un llarg vestit, cadascuna d’un color diferent. El pare va estar parlant amb el cap del casino fins a les 11, llavors era l’hora del ball, vaig aparellar-me amb la tieta i vàrem començar el ball. Després d’uns deu minuts ballant era l’hora del canvi de parelles, així que, em vaig girar per buscar a la mare i em vaig encarar amb una noia, una noia jove amb una pell blanca i perfecta, uns ulls blaus, un cabell ros llarg i arrissat. S’havia d’admetre, era una bellesa. Inconscientment vaig agafar la seva mà i vàrem ballar fins a l’hora de les campanades, sense parlar simplement mirant-nos als ulls i somrient. Vaig buscar a la mare per presentar-li la nova amistat que vaig fer, però un cop em vaig girar per buscar-la ella ja no hi era.
Ayelén Montero Van Veenendaal ESO 4t, Escola Sant Josep
El dia 3 de gener del 1987, encara no havia pogut oblidar aquella noia tan bella, no podia suportar aquest sentiment de pèrdua. No sabia ni el seu nom, la seva edat... Res. Una setmana més tard ja no podia més. L’havia de veure un cop més, com a mínim saber-ne el nom per poder-li escriure cartes i arribar a conèixer-la. Així que aquella tarda vaig decidir d’anar al casino. Un cop allà la vaig veure, i vàrem creuar les mirades. Sabia que era ella, ho havia de ser, així que vaig anar caminant cap a ella fins que de sobte va canviar la cara, va fer-me una senyal perquè parés nerviosament, i així ho vaig fer. Me la vaig quedar mirant i semblava que em digués: “Puja, espera’m al tercer pis”, i vaig pujar les amples escales vermelles fent la meva trajectòria cap amunt. Un cop vaig arribar al tercer pis, em vaig girar i la vaig veure, allà, amb el vestit de carrer, els seus ulls blaus que em miraven fixament i el cabell ros recollit. Em vaig quedar sense paraules fins que ella es va acostar i em va dir: “Sento que l’altra nit desaparegués sense cap explicació, vaig tenir un problema amb el pare i…” La seva veu era fina i natural, amb un to agut i bonic, de manera que complementava la seva bellesa. Uns segons després li vaig dir: “I… el teu nom? Quin és el teu nom?”, ella va aixecar la vista i em va mirar als ulls mentre em contestà: “Eleanor, em 30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 74
6. BATXILLERAT1r
UNA TARDA DE RECORDS AL CASINO DELS NOIS
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS - Joan, t’he dit que no!
Cada vegada que obro l’àlbum que tinc sobre la lleixa del despatx de casa em vénen els records dels estius que passava a Sant Feliu de Guíxols a casa dels meus avis quan era petit. Hi anàvem cada estiu dos mesos jo i la meva germana. Allà ens trobàvem amb els cosins de Lloret i amb els amics que havíem fet al poble durant els passats estius.
- Les teves paraules ja no m’atrapen com feia uns anys, ja fa temps que he perdut l’interès per tu, per tot, Clavel. Ara, la meva vida consisteix en apostar per guanyar, no m’ho impediràs. D’aquí a uns anys, quan sigui ric, em vindràs al darrere, demanant que torni amb tu.
El primer record que tinc al poble dels avis és una imatge on apareix el meu oncle Tomàs: érem a la platja i ell em posava crema perquè de petit era molt blanc de pell, devia tenir uns dos anys, però no ho tinc del tot clar. Sempre em vénen al cap, quan veig l’àlbum, les ganes que tenia d’anar a visitar els avis, no només per veure’ls sinó perquè anar a Sant Feliu marcava el començament de les vacances d’estiu, cosa que agrada a tot nen, i en mi no era una excepció.
No vaig esperar més, abans de sentir les últimes paraules de la meva dona vaig obrir la porta, i amb un fort cop la vaig tancar darrere meu. Hi feia fred, al carrer, però aviat estaria dins del Casino de Sant Feliu, així que no em vaig preocupar per això.
- T’has tornat boig, Joan... No pot ser veritat, aquestes paraules no les dius tu...
Em vaig parar uns segons davant de la porta del Casino, una sensació de confort em va recórrer l’espatlla, m’agradava aquest lloc, m’hi sentia molt còmode, com si fos la meva única casa. Entrant vaig sentir el soroll de totes les màquines, vaig veure les llums, les cambreres que anaven repartint begudes, els repartidors de fitxes... L’ambient animat em va animar, així que vaig anar directament cap a la barra a demanar unes quantes fitxes per poder començar les meves jugades de sort.
Vaig anar a passar les vacances a Sant Feliu durant catorze anys i hi vaig fer amics que han sigut per tota la vida. El primer que vaig conèixer va ser l’Antoni: era un noi simpàtic, sincer però una mica mal educat; sempre intentava fer alguna malifeta, com un dia que vam anar a lligar pedres a les xarxes dels pescadors perquè la xarxa es quedés enganxada a l’hora de recollir-la, o quan destrossàvem els castells de sorra de la meva germana i les àvies s’enfadaven. En aquest aspecte sempre em vaig deixar portar per l’Antoni. Tot i això, sempre en sortíem ben parats. Una de les noies que sempre recordaré de l’estiu és la Júlia, una noia no gaire guapa però amb un caràcter positiu que sempre m’ajudava quan em castigaven per culpa de les malifetes que feia al poble. Era amiga de la Judith, el meu primer amor d’estiu i que sempre portaré al cor. Aquests eren els meus amics del poble amb qui passava les vacances i que enyoro molt.
Primera fitxa. Segona fitxa. Tercera. Ja anava per la fitxa número 100 i encara no havia tocat cap premi gros. Ja eren les 12 de la nit, i la meva sort no havia aparegut, començava a estar cansat, però no podia tornar a casa, no ara, en aquestes condicions. Començo a penedir-me del que li he dit a la meva dona. Ella, que sempre procurava el bé per mi, i jo, que la cridava sempre que volia venir a jugar... No podia més, el remordiment m’estava torturant.
Les altres persones importants dels estius eren els meus avis, dues persones grans que tenien ganes de veure i cuidar els seus néts, tot i que fos feina dels seus fills. La meva àvia era una immigrant andalusa amb un caràcter fort que cuidava de nosaltres i procurava que no ens passés res, cuinava molt bé i explicava unes històries molt divertides de quan era petita i el que feia durant la postguerra al seu poble natal. D’altra banda, el meu avi era un paleta retirat, immigrant andalús també, que havia fet fortuna a Catalunya durant tota la seva vida. Quan es va jubilar tenia ganes de fer de tot però no va ser així: es quedava a casa sempre, no sortia a passejar i li encantava el futbol: cada agost em portava al Casino dels Nois a veure com el Barça jugava els primers partits de la temporada. Al Casino es reunien els amics del meu avi, els quals també hi portaven els seus néts, i tots junts miràvem els partits.
Toco el timbre de casa, però ningú m’obre. Era més de la una de la matinada. La meva dona segurament ja estaria dormint. No sé què fer. No sé on anar, on dormir, què faré demà, o què faré amb la resta de la setmana, no em quedaven diners per comprar menjar... La porta s’obre, i la preciosa veu, dolça i fina de la Clavel diu: - Entra, que et congelaràs. Carla Galindo Batxillerat 1r, Institut Sant Elm
----------------------------------------------------------
UNA TARDA MORTAL AL CASINO DELS NOIS Entreobrint els ulls vaig mirar al meu voltant buscant una explicació, semblava que feia una eternitat que dormia. Una punxada va inundar el meu cap fent que tanqués els ulls un altre cop, però de sobte algú va córrer la cortina: era a l’hospital. A partir d’aquell moment, un caos d’imatges va començar a aparèixer dins el meu cap, però no li trobava cap sentit. Vaig treure el cap per la finestra i vaig començar a aclarir-me.
Ara mateix tinc quaranta-dos anys i demà comença l’estiu. Sóc pare de dues criatures i vull ensenyar als meus fills la casa dels meus avis, que van morir quan jo en tenia vint-i-sis i vint-i-vuit. Els portaré a la platja i algun dia em reuniré amb l’Antoni, la Júlia i la Judith al Casino dels Nois i recordarem aquells estius que passàvem junts. Pol Bonet López Batxillerat 1r, Institut Sant Feliu
La tarda anterior havia decidit sortir a passejar, cosa que no feia mai. Quan em va venir set, vaig entrar en un edifici antic de Sant Feliu que, sincerament, en aquell moment no tenia ni idea de com es deia. Recordo que quan era petita la meva àvia hi anava amb les seves amigues a prendre la fresca, i vaig tenir un 30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 76
En Josep va tirar el dau. Només una ventada de sort podia fer que jo guanyés aquella partida. El seu dau va marcar un tres, va moure la seva fitxa i aquesta va anar a parar a la casella de la mort.
pressentiment. A l’entrar, tot em semblava familiar, com si hagués passat molt de temps allà a dins. Em vaig apropar per l’esquena a un cambrer per demanar-li una aigua quan de cop, al girar-se, vaig adonar-me que no tenia cara. Mirant al meu voltant vaig descobrir que ningú no en tenia i em vaig començar a preocupar. Era jo que em trobava malament o realment era tan estrany com semblava? Vaig començar a desesperar-me quan vaig veure que totes les portes estaven tancades, que la gent no parlava però que tothom estava pendent dels meus moviments. Volia tancar-me al lavabo per veure si em tranquil·litzava i per conscienciar-me que tot era fruit de la meva imaginació quan, de cop, totes les persones del local van començar a caminar cap a mi. En aquell moment em vaig adonar que realment alguna cosa no anava bé i que necessitava sortir d’allà urgentment. Les meves cames van començar a moure’s soles intentant fugir d’allà però els cambrers m’esgarrapaven les cames per parar-me, i de cop una força descomunal va sortir de mi i va fer que arranqués a córrer.
Jo, com el bon home que sóc, vaig tirar el dau fins que la meva preciosa fitxa verda va arribar a la meta, vaig acomiadar-me de les tres senyores, vaig fer-li botifarra a en Josep i vaig sortir gloriós per la porta. Oriol Santiago Ramírez Batxillerat 1r, Institut Sant Feliu
L’última cosa que recordo és una imatge en què estic estirada al terra del carrer sota una bassa de color roig tota plena de vidres. I tothom mirant-me. I ja tenien cares. Maria Lobato Cilleruelo Batxillerat 1r, Institut Sant Feliu
----------------------------------------------------------
UNA TARDA DE JOC AL CASINO DELS NOIS Havia arribat el moment de recuperar l’honor que m’havia estat pres la tarda anterior. A tres quarts de tres ja era a la porta del Casino dels Nois. Vaig posar-me bé les ulleres, que relliscaven nas avall, i hi vaig entrar decidit. En Josep era a la taula prenent el cigaló. Vaig acostar-m’hi i vaig seure a la cadira, davant seu, per poder veure com la dentadura postissa li tremolava de por. - Comencem – vaig dir salivejant. Em va donar el cubilet verd i amb un somriure irregular em va dir: - Les senyores primer. Amb ira vaig llençar el dau. Gràcies a la Mare de Déu, i amb tota la sort del món, vaig treure un quatre. - Ha, ha, ha! D’oca a oca i tiro perquè em toca! –vaig dir cridant eufòricament. El seu fastigós somriure va passar a ser una ganyota arrugada, deforme i insultant. La Mercè, la Montse i l’Enriqueta, que estaven assegudes prop de la finestra fent una partida de dominó, van decidir apropar-se a veure la majestuosa jugada amb la qual havia començat. Tot anava perfecte fins que la meva fitxa va anar a parar a la casella del laberint. - Dos torns sense tirar! – va dir en Josep. El seu ànim va canviar totalment. Va avançar-me tant que va aconseguir arribar fins a la casella de l’avió militar: era just a la recta final. Va arribar el meu torn, però ja era massa tard. El quatre que marcava el meu dau només em va permetre arribar fins a la casella del nen que feia windsurf.
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 77
6. BATXILLERAT 2n
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS
El 1975 em volien enderrocar però gràcies a diferents moviments socials i al senyor exalcalde Josep Vicente van aconseguir mantenir-me en peu. Darrere les meves parets s’hi han fet moltes activitats, com ara els balls que hi havia a la sala gran del primer pis, no vull ni pensar la mà de parelles que en devien sorgir.
Havia estat tota la nit a alta mar pescant, i en tornar a trenc d’alba vaig decidir recuperar unes hores de son a ca l’àvia i així m’hi quedava per dinar, ja que jo no anava gaire bé de diners i també la podia ajudar a cuinar. Ja m’agradava anar a ca l’àvia simplement pel fet de veure aquell somriure i aquells ulls omplerts de saviesa que a la primera mirada ja sabien si em passava quelcom, fos bo o dolent. No estava gaire per parlar aquell dia, l’àvia, li passava alguna cosa que no vaig arribar a esbrinar, i just després de dinar em va dir que ja n’havia tingut prou de mi per un dia! No us penseu pas que ho deia seriosament, però tot i així vaig decidir anar al casino a veure si em trobava amb la colla i fèiem petar la xerrada.
També tinc una biblioteca que en el seu moment va ser una de les més importants de la província de Girona – em vaig sentir molt afortunat–. Aquí hi havia guardat un Quixot, les fulles del qual eren de suro. Durant un cert temps “Els amics de les Sardanes” i el senyor Pepe van ensenyar a ballar sardanes als ganxons i a les ganxones. Hi ha entreteniments que no canvien durant els anys, per exemple a baix de tot, a la meva entrada, la gent de més edat passen les tardes fent la botifarra, també juguen a escacs i el bar em queda ple de culers quan juga el Barça, i durant l’estiu passa molta gent a fer el vermut a la fresca tot fent la xerradeta. El primer dia de la Festa Major al migdia hi ha un concert de música clàssica, i quina música tan bonica que sona!
A l’entrada del casino em vaig trobar amb en Tomàs, un amic des de ben petits amb el qual de tant en tant quedava per recordar anècdotes de quan jugàvem a la platja aquells bells estius quan encara no treballàvem. Vàrem entrar i vaig quedar sorprès en veure que no hi havia ningú més de la colla encara (solia arribar sempre tard), sort d’en Tomàs que em va convidar a una beguda ja que com he dit abans no em quedaven cèntims. Passaven els minuts i les hores i encara no arribava ningú de la colla, no sabia pas si marxar o quedar-m’hi, la veritat és que no tenia res més a fer. No era només la colla que no apareixia, sinó l’aire del casino, que era diferent aquell dia. Vaig examinar tota la sala veient els mateixos clients de sempre: aquell artesà amb les mans clivellades, l’obrer que sempre em trobava al xamfrà d’aquest edifici als matins esperant els seus companys de feina, altres coneguts meus amb qui havia tingut disputes pel comerç peixater...i llavors vaig descansar la mirada sobre un individu un xic diferent.
El meu nom real és Casino La Constància però tothom em diu el Casino dels Nois perquè aquí és on venien a reunir-se els nois (jovent) amb ganes d’intercanviar idees, de lectura i esbarjo, i va tenir una important activitat cultural. Sempre he estat format per socis. Actualment n’hi ha 230 i paguen 25 euros anuals, amb aquests diners la junta no pot fer-me els canvis que em convenen però espero que en un futur pròxim siguin temps millors i puguin fer-me les reformes que em calen i continuar formant part del patrimoni cultural del poble de Sant Feliu de Guíxols.
Anava vestit d’una altra manera, es notava que era d’un altre estrat social, però tot i així no semblava comportar-se amb menyspreu cap als del seu voltant, que s’assemblaven més a mi, els estava explicant quelcom bastant interessant, jutjant les cares del jovent del seu entorn. M’hi vaig acostar i tot escoltant vaig endevinar que es tractava de política, un tema que a mi no m’apassionava gaire ni m’interessava, però bé, sempre hi ha un primer cop per a tot i em vaig decidir a intentar entendre el món dels governants. Vaig quedar-me fins que només restàvem ell i jo allà al casino, vaig aprendre el que era això de la política, per a què servia i que no tot era dolent, vaig comprovar la vessant més liberal i convincent per a mi. En finalitzar l’explicació, aquest senyor em va dirigir la paraula amablement i em va dir el seu nom: Pere Caimó. Ara puc dir que vaig tenir el plaer de conèixer-lo i que mai no oblidaré aquella tarda que va marcar la meva vida i sobretot el meu pensament envers ella per sempre.
Laura Oliver Mestres Batxillerat 2n B, Institut Sant Elm
----------------------------------------------------------
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS No hi ha res més gratificant que un bon cafè, unes pastes i la bona companyia d’una novel·la de Narcís Oller, després d’una llarga jornada de treball a l’Escola d’Arts i Oficis, al saló gran del Casino dels Nois. És per això que cada tarda, quan surto de l’escola, em dirigeixo cap a aquest enclavament, en busca d’una calma que no aconsegueixo trobar en una classe de trenta adolescents. On també es sol prendre un bon cafè és al Gran Café Comercio de la rambla del Portalet, cantonada amb el carrer Sant Ramon, on també es serveix un ponxo romà deliciós. La seva olor arriba fins i tot a la rambla Vidal.
Isabel A. García Batxillerat 2n A, Institut Sant Elm
El cambrer que em sol atendre normalment és l’Antoni, un home de família obrera que va poder estudiar hostaleria i va tenir la sort de poder treballar al casino. Fa tants anys que hi vaig cada tarda que ja no fa falta ni que demani res, ja que ja saben el que vull prendre sempre.
----------------------------------------------------------
UNA TARDA AL CASINO DELS NOIS Diuen que amb el temps les coses, s’obliden però hi ha coses impossibles de no recordar. Per exemple: tinc 127 anys i recordo tot el que ha passat al llarg dels anys, recordo des de la primera pedra que van posar fins avui, tinc mil i una històries per explicar.
Just aquest any s’ha començat a catalogar el fons bibliogràfic de la biblioteca del casino i he tingut la sort de ser escollit director d’aquesta institució per poder impulsar-la, ja que feia temps que es trobava estancada. Em fa molta il·lusió poder encarregar-me d’aquesta tasca tan important per a mi, ja que significa que hauré de passar més estona al Casino, cosa que m’emociona bastant.
Em va idear l’arquitecte General Guitart. Antigament, érem cinc casinos a Sant Feliu de Guíxols, però avui dia només en quedem dos: El Casino Guixolenc (El Casino dels senyors) i jo mateix, El Casino la Constància (El Casino dels Nois).
En particular, a mi m’agraden els tres casinos que hi ha
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 79
a Sant Feliu, però durant molt de temps he estat present en els esdeveniments del dels Nois. És per això que passo més temps al Casino dels Nois que no pas al Casino Guixolense.
-Avi, de veritat, si no et trobes bé podem marxar... Ja menjarem a un altre lloc... Pensava que t’agradava recuperar aquells temps del casino, tota aquella xauxa, les festes, els balls...
Jo vaig poder ser de les poques persones que va estar present durant la seva primera ampliació l’any 1899, quan es va afegir aquella torre mirador que connectava el passeig del Mar amb el passeig dels Guíxols i la rambla del Portalet.
En Salvador va agafar una cullera i va mirar-s’hi. Un home vellíssim va ser tot allò que va veure. Arrugues, cabell blanquíssim i moltes taques. -Avi, no et miris amb aquest fàstic, home! No tothom pot arribar més enllà dels 100 anys. Estàs guapíssim, i t’ho dic jo, que sóc la teva néta!
La millor època pel casino és el Carnaval. Durant aquesta festivitat s’organitzen els balls al pis superior del casino, on es solen representar vals, polques, els rigodons, etc., i es poden veure les senyores vestides amb uns vestits que fan molta gràcia i amb les famoses màscares venecianes. Els senyors també duen la màscara veneciana però vesteixen un xic menys estrambòtics.
En Salvador no podia obrir boca. Els records havien fugit de les seves mans en un tancar i obrir d’ulls... O potser havia tornat a una època que trobava a faltar? Aquells anys d’or, de prosperitat, li van dibuixar un somriure, i en aquell mateix instant, tot mirant el seu voltant, va veure que s’escapaven per la porta, com si fossin vent.
Sembla mentida però ja ha passat la tarda i el casino ha de tancar fins demà. L’Antoni m’ha vingut a avisar fa una estona ja que ho ha de deixar tot net per demà. És increïble com passa el temps tan ràpid quan està un aquí dintre...
Oriol Vall-Llosera Batxillerat 2n, Institut Sant Feliu
Daniel Pedrero Rosón Batxillerat 2n, Institut Sant Feliu
----------------------------------------------------------
EL CASINO DELS NOIS I DELS RECORDS PERDUTS Un brindis va introduir un seguit de rialles, que es barrejaven amb l’intens fum de les cigarretes. Colls emmidonats i corbates blanques subjectaven els rígids colls dels senyors,que explicaven com havien fet fortuna mentre jugaven a cartes. Aquells anys 20 brillaven com mai en el casino. Era esplendorós, i una ostentació exquisida brillava, fins i tot en els racons més petits i insignificants. En aquella tarda, tothom era objecte de l’atzar i la fortuna, menys un jove, en Salvador, tot un senyoràs que mirava el magnífic passeig de Sant Feliu de Guíxols a través de la porta. -Estàs bé, Salvador? – Li va preguntar el senyor Rovira, un company de feina. Sense dir ni una sola paraula es va dirigir al lavabo, distant, completament perdut, com si aquell cos no fos seu. Res d’allò que veia semblava real, ni les seves pròpies mans. Hi havia una espècie de boira que cobria els seus ulls. Instantàniament, una bravada d’olors passades van esdevenir l’única cosa que va poder percebre. En Salvador, quan va sortir, va veure que tot havia desaparegut. No hi eren els seus companys, ni les copes de cava, ni les cartes. Ni tan sols l’olor de tabac era present. De sobte, una veu d’una joveneta va interrompre els seus pensaments: -Estàs bé? – va dir-li. Era una noia que va trobar eixerida, però el va tutejar, cosa que va trobar de molt mala educació. Aquell horror que va sentir va augmentar quan va veure la seva vestimenta: unes sabates molt i molt estranyes, una camisola de punta blanca, d’aquelles que les senyores porten sota els vestits, uns pantalons extremadament curts... Què dimoni havia passat? El món s’havia trastocat? No hi podia haver hagut un canvi de tantes dimensions en tan poc temps... Només havia anat al lavabo! 30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 80
ÍNDEX 1.
1.1. 1.2. 1.3. 1.4. 1.5. 1.6. 1.7. 1.8. 1.9. 1.10.
CICLE INFANTIL
4.
P3 Àlex Bravo López, Escola Gaziel ..................................................................... 05 Nil Camps Martínez, Escola Gaziel ................................................................ 05 Júlia Canals Servando, Escola L’Estació ...................................................... 06 Elsa Domínguez Fulladosa, Escola Ardenya ................................................ 06 Emma Esclusa Ubach, Escola Ardenya ........................................................ 07 Tomás Ligero Gabaldón, Escola L’Estació ................................................... 07 Edurne Martínez, Escola Cor de Maria .......................................................... 08 Leire Martínez, Escola Mossèn Baldiri Reixach ........................................... 08 Gerard Pumarola, Escola Mossèn Baldiri Reixach ..................................... 09 Ariadna Vancells, Escola Cor de Maria ......................................................... 09
5è 4.1. Nora Casas Tallero, Escola Gaziel ................................................................. 49 4.2. Ariadna Duran Bonilla, Escola Cor de Maria ................................................. 49 4.3. Dani Guardiola Juncà, Escola Sant Josep ................................................... 49 4.4. Íker Gutiérrez, Escola Mossèn Baldiri Reixach ............................................ 50 4.5. Josep Homs Lloveras, Escola Ardenya ........................................................ 50 4.6. Ona Moraleda Barbé, Escola L’Estació ......................................................... 51 4.7. Claudia Parra Roca, Escola L’Estació ............................................................ 51 4.8. Alexandra Romera, Escola Gaziel .................................................................. 52 4.9. Jana Sancho Poyatos, Escola Ardenya ........................................................ 52 4.10. Mohamed Tajjiou, Escola Mossèn Baldiri Reixach ..................................... 52
1.11. 1.12. 1.13. 1.14. 1.15. 1.16. 1.17. 1.18. 1.19. 1.20.
P4 Fatoumata Camara, Escola L’Estació ........................................................... 11 Eric Centelles, Escola Mossèn Baldiri Reixach ............................................ 11 Naia Díaz Guerrero, Escola L’Estació ............................................................ 12 Khalil El Falihi, Escola Gaziel ........................................................................... 12 Karam Hamoudan, Escola Mossèn Baldiri Reixach ................................... 13 Daria Nenitsa, Escola Cor de Maria ............................................................... 13 Michal Niskiewicz, Escola Ardenya ............................................................... 14 Àlex Sevillano Montalbán, Escola Ardenya .................................................. 14 Elsa Sevillano, Escola Gaziel ........................................................................... 15 Núria Torrent Ararà, Escola Cor de Maria ..................................................... 15
4.11. 4.12. 4.13. 4.14. 4.15. 4.16. 4.17. 4.18. 4.19.
1.21. 1.22. 1.23. 1.24. 1.25. 1.26. 1.27. 1.28. 1.29. 1.30.
P5 Aitor Carmona Santiago, Escola Ardenya .................................................... 17 Júlia Castro Pydys, Escola L’Estació ............................................................. 17 Íngrid Colomeda Bravo, Escola Ardenya ...................................................... 18 Martí Escudero, Escola Cor de Maria ............................................................ 18 Nayala García, Escola Gaziel .......................................................................... 19 Safae Kandil, Escola Mossèn Baldiri Reixach .............................................. 19 Andrea Priscila Leri Ortiz, Escola Mossèn Baldiri Reixach ........................ 20 Aloma Parés Adroher, Escola Cor de Maria .................................................. 20 Veronica Turchynyak, Escola L’Estació ........................................................ 21 Blai Ventura, Escola Gaziel .............................................................................. 21
5. ESO
2.
CICLE INICIAL
2.1. 2.2. 2.3. 2.4. 2.5. 2.6. 2.7. 2.8. 2.9. 2.10.
1r Alex B. B., Escola Cor de Maria ....................................................................... 23 Nayara Casamiquela, Escola Mossèn Baldiri Reixach ............................... 24 Àlex Garcia Colls, Escola Gaziel ..................................................................... 25 Alexandra García, Escola Ardenya ................................................................. 26 Marc Jurca Szabo, Escola L’Estació ............................................................. 27 Mireia Segura Jiménez, Escola L’Estació ..................................................... 27 Illya Levytsky, Escola Mossèn Baldiri Reixach ............................................ 27 Anna Martí, Escola Ardenya ............................................................................ 28 Txell Mora, Escola Gaziel ................................................................................. 29 Xènia Sellés Franquesa, Escola Sant Josep ................................................ 30
2.11. 2.12. 2.13. 2.14. 2.15. 2.16. 2.17. 2.18. 2.19. 2.20.
2n Martina Carranza, Escola Gaziel .................................................................... 32 Júlia Casellas, Escola Cor de Maria ............................................................... 33 Paula Celis Corominas, Escola Gaziel ........................................................... 34 Gerard Cosp Pla, Escola Sant Josep ............................................................. 35 Carla Guerrero Herrero, Escola Ardenya ....................................................... 36 Júlia Marchan, Escola Ardenya ...................................................................... 37 Aina Martí, Escola Mossèn Baldiri Reixach .................................................. 38 Sergio Ortiz Brenes, Escola L’Estació ............................................................ 38 Ivette Parra Roca, Escola L’Estació ............................................................... 39 Demia Rutka, Escola Mossèn Baldiri Reixach ............................................. 39
3.
CICLE MITJÀ
3.1. 3.2. 3.3. 3.4. 3.5. 3.6. 3.7. 3.8. 3.9. 3.10.
3r Narjis Ahmed, Escola Mossèn Baldiri Reixach ............................................ 41 Diego Cortés, Escola Mossèn Baldiri Reixach ............................................. 41 Arnau Ferrer Parés, Escola Cor de Maria ...................................................... 41 Nadia Galdo Muñoz, Escola L’Estació ........................................................... 41 Natalia Gracia Rojas, Escola L’Estació ......................................................... 42 Arnau Lloret, Escola Gaziel ............................................................................. 42 Cèlia Lobato, Escola Gaziel ............................................................................. 42 Juny Pareta, Escola Sant Josep ..................................................................... 42 Marina Sánchez, Escola Ardenya .................................................................. 42 Roger Vera Campos, Escola Ardenya ........................................................... 43
3.11. 3.12. 3.13. 3.14. 3.15. 3.16. 3.17. 3.18. 3.19. 3.20.
4t Andzelika Ciz, Escola Mossèn Baldiri Reixach ............................................ 45 Marc Funosas Lucena, Escola Gaziel ........................................................... 45 Arnau Gaitx Castelló, Escola Gaziel ............................................................... 45 Ariadna García Lencina, Escola Ardenya ...................................................... 45 Roberto Martínez Ortiz, Escola L’Estació ..................................................... 46 Àlex Mayol Almansa, Escola Cor de Maria ................................................... 46 Mar Nadal Clarà, Escola L’Estació ................................................................. 46 Abril Newman Anguita, Escola Sant Josep .................................................. 46 Guillem Perez, Escola Mossèn Baldiri Reixach ........................................... 47 Carlota Regincós Sala, Escola Ardenya ........................................................ 47
CICLE SUPERIOR
6è Jana Bolaó Rabassó, Escola Gaziel .............................................................. 54 Natalia Ciz, Escola Mossèn Baldiri Reixach ................................................. 54 Lorena García Vila, Escola L’Estació ............................................................. 54 Aina Garriga, Escola Sant Josep .................................................................... 55 Pau Gómez, Escola Ardenya ........................................................................... 55 Núria González Mach, Escola L’Estació ....................................................... 55 Núria Martínez Molinas, Escola Cor de Maria .............................................. 56 Daniel Muniz, Escola Mossèn Baldiri Reixach ............................................. 56 Arnau Saubí Mas, Escola Gaziel ..................................................................... 56
5.1. 5.2. 5.3. 5.4. 5.5. 5.6. 5.7. 5.8.
1r Marc Cama, Institut Sant Elm ......................................................................... 58 Isaac Cárdenas, Institut Sant Feliu ................................................................ 58 Jeannet Da Costa, Institut Sant Feliu ............................................................ 59 Judit Hasselriis Jubany, Escola Sant Josep ................................................ 60 Guillem Mach, Institut Sant Feliu ................................................................... 61 Xavier Martí Llobera, Institut Sant Feliu ........................................................ 61 Pau Olivares Márquez, Escola Sant Josep ................................................... 63 Chaimae Sabba El Fechtali, Institut Sant Feliu ............................................ 63
5.9. 5.10. 5.11. 5.12. 5.13. 5.14.
2n Paula Claramunt Valle, Escola Sant Josep .................................................. 65 Laia Conchillo Puigmolé, Institut Sant Feliu ................................................ 65 Amanda Pino Fernández, Institut Sant Feliu ................................................ 65 Elsa Montes Ruíz, Institut Sant Feliu ............................................................. 66 Aina Mas Tena, Institut Sant Feliu ................................................................. 66 Noha Thireau, Escola Sant Josep .................................................................. 67
5.15. 5.16. 5.17. 5.18. 5.19.
3r Iria Antúnez, Institut Sant Feliu ...................................................................... 69 Mar Fernández Recasens, Institut Sant Feliu .............................................. 69 Xavier Gay Teixidó, Escola Sant Josep ......................................................... 69 Selena Ligero, Institut Sant Feliu ................................................................... 69 Teia Miralles Cruanyes, Escola Sant Josep ................................................. 70
5.20. 5.21. 5.22. 5.23. 5.24. 5.25.
4t Eva Guadalupe, Institut Sant Feliu ................................................................. 72 Blanca Sabater, Institut Sant Feliu ................................................................. 72 Aina Périz, Institut Sant Feliu .......................................................................... 72 Laura Ize, Institut Sant Feliu ........................................................................... 72 Mont Gros Cruanyes, Escola Sant Josep ..................................................... 72 Ayelén Montero Van Veenendaal, Escola Sant Josep ................................ 74
6. BATXILLERAT 6.1. 6.2. 6.3. 6.4. 6.5. 6.6. 6.7. 6.8.
1r Pol Bonet López, Institut Sant Feliu ............................................................... 76 Carla Galindo, Institut Sant Elm ..................................................................... 76 Maria Lobato Cilleruelo, Institut Sant Feliu .................................................. 76 Oriol Santiago Ramírez, Institut Sant Feliu .................................................. 77 2n Isabel A. García, Institut Sant Elm .................................................................. 79 Laura Oliver, Institut Sant Elm ........................................................................ 79 Daniel Pedrero Rosón, Institut Sant Feliu ..................................................... 79 Oriol Vall-llosera Saurí, Institut Sant Feliu .................................................... 80
30a Mostra Artística | Sant Jordi 2016 81
xols
SANT FELIU DE
Empordà - Costa Brava
Biblioteca Pública Octavi Viader i Margarit C/ de Joan Surís, 28-34 17220 St. Feliu de Guíxols Tel. 972 324 057 biblioteca@guixols.cat
www.guixols.cat