ANNEX

ANNEX I - La història de Julio Castell i els instruments de la banda

En la segona estància de Julio com a director de la Banda, quan entra al càrrec, sol·licita a l’Ajuntament que comprin ells els “metodos” (llibres d’estudi musical), ja que les famílies no tenien suficients diners per la música dels fills (recordem que estem en l’inici de la postguerra). A causa de la reivindicació de Julio, es van comprar 60 “metodos” per a donar classes. Julio va estar durant anys anant dos dies a la setmana a donar classes a l’escola de Joaquin Moliner, però al moment que els nens tenien la teoria clara, tocava comprar un instrument, a causa d’això el dia que tenien que vindre amb instrument ningú anava, es a dir, no es podia reclutar a ningú per a la banda. Llavors en aquella època s’aprofitaven els instruments de difunts o gent que els posava a la venta, el problema d’aquests instruments era l’edat, ja que els instruments ja eren de 5a o 6a mà, llavors estaven en molt mal estat. Per exemple, una vegada a Julio li va sortir un noi que va comprar una trompeta negra per a causa del rovell i el gran mal estat. Aquell noi va estar durant mesos amb “netòl” (per a llevar la capa de rovell exterior, per a que quan va començar a lluir, la trompeta seguia sense sonar, ja que per dins estava tota rovellada i els pistons no baixaven, van intentar fer de tot, amb llima, oli, i amb llet. I un any després aproximadament, el noi va aconseguir el primer só de la trompeta, i seguint amb aquesta rutina al final va poder tocar l’escala de Do.

La Rosa ens explica com un dia va insistir-li al seu pare Julio que volia aprendre solfeig, i el seu pare li va ensenyar tota la part teòrica, i l’hi va comprar un piano, cosa que en l’època era cosa molt complicada per a una família de nivell mitjà. Però el piano era d’un home del poble que era Republicà, i ell sols volia vendre tot el de la casa per a fugir a França. Aixi doncs el van comprar, i el van ficar a una habitació de la planta baixa de la casa. Però la Rosa va aprendre a planxar i va formar el seu negoci, per això es va tindre que ficar el negoci a l’habitació on es situava el piano. A causa d’això l’idea era pujar el piano a dalt, però el que no sabia Julio era que el piano tenia la part de dins de ferro, i a causa d’això Julio va tindre que fer un forat a la paret de fora i pujar-lo amb una “cordiola”.

ANNEX II - La situació de la dona a la postguerra

La dona durant tota la història ha estat molt discriminada inclús en alguns moments no l’han arribat a considerar persona. Fins el 1917 a Regne Unit, les dones no podien votar, ja que no es consideraven persones de dret. En el present les dones estan considerades amb igualtat davant els homes o almenys en el millor punt de la història. Però durant la postguerra les dones estan idealitzades en les feines de casa.

La Rosa ens conta com ella volia participar a la Banda Municipal, la que dirigia el seu pare Julio Castell, però ell no va deixar-li tocar la flauta travessera, però l’hi va ensenyar a tocar el piano, ja que el veien com un instrument real i de noblesa. Les dones tampoc podien conduir, ja que “era cosa de homes”.

Els treballs estaven dividits, ja que deien que hi havien feines de dones i altres de homes, per exemple la Dolores Gisbert, ens parla de com ella va als 12 anys a Barcelona amb la seva tia, on estudia la carrera de “Corte i Confección”, carrera que ella ens explica que sols estudiaven dones.

Anunci de l’època a Espanya.

ANNEX III - El primer dia de José Quiles

Rosa Castell, ens parla de com José Quiles va anar un dia a casa a parlar en Julio Castell, on l’hi va contar que el primer assaig de la banda a càrrec d’ell, tots dubtaven de les seves decisions i formes d’ensenyar, on els musics deien “però lo tio Julio...”, cosa que José Quiles els va recriminar de forma graciosa “que sou tots família del mestre Castell?”. On ja des de el primer moment Quiles demostra la seva actitud competitiva, però també la seva part més còmica.