L'Enigma de Fina Mar, una versadora per Alcanar by Biblioteca Trinitari Fabregat

TREBALL DE RECERCA L’enigma de Fina Mar, una versadora per Alcanar Aida Bel Segarra Curs 2011/2012 Institut Sol-de-Riu Tutor: Tomàs Camacho Molina

1. Índex 1. Índex..............................................................................................................................2 2.Pròleg..............................................................................................................................2 3. Introducció.....................................................................................................................7 4. Metodologia...................................................................................................................9 5. Context històric: Una dècada presagi de canvis..........................................................11 6. Context cultural: ....................................................................................................12 6.1 A Catalunya i al món.................................................................................12 6.2 Alcanar i les Terres de l’Ebre....................................................................13 7.1 Una canareva més que adoptiva..............................................................16 7.2 Dona, poetessa, novelista i conferenciant. .............................................20 8. L’obra literària de Fina Mar........................................................................................23 8.1 Poesia.......................................................................................................23 8.1.1 Anàlisi dels poemes d’Alcanar ............................................................................................................................27 8.2 Novel·la i narrativa....................................................................................34 9. Conclusions.................................................................................................................46 10. Agraïments.................................................................................................................48 11. Bibliografia i webgrafia.............................................................................................48

2.Pròleg

Alfons Martínez-Aguado, cofundador l’any 1977 del butlletí informatiu Alcanar, em va dir un dia que estava convençut que la vena periodística li venia de sa tia. Es referia a Josefina Martínez-Aguado i Guerra, una manola madrilenya nascuda amb el segle XX que va fer cap al nostre poble perquè son pare era el secretari de l’ajuntament. Versadora, conferenciant, narradora, bibliotecària, lletraferida... Totes aquestes facetes de

Josefina constitueixen l’objecte d’aquest treball de l’Aida Bel.

Perquè el cas és que, sota el pseudònim/acrònim de Fina Mar, només entre 1926 i 1931 Josefina va publicar: un llibre de poemes (Flores de ensueño); una novel·la on fins i tot assaja alguna incursió en el gènere de la metanovel·la; un relat (que recorda La esfinge maragata de Concha Espina, però amb final feliç); i encara el text d’una conferència que havia impartit a l’Ateneu Mercantil de Tortosa. D’una altra banda, acolliren poemes seus algunes revistes com La Zuda tortosina i la canareva Terra Nostra. Captivada per Alcanar, Fina Mar no va poder estar-se de fer abundants al·lusions més o menys vetllades, però sempre abrandadament sinceres, al nostre poble –com ara les descripcions, a la novel·la El vencedor, d’Alcazán, la seua ermita i la romeria de la Verge del Roser (sota els quals, evidentment, s’amaguen Alcanar i la Mare de Déu del Remei). El treball de recerca que teniu a les mans s’enceta amb quatre pinzellades per a contextualitzar històricament i cultural la producció literària de Fina Mar, concentrada en els anys vint del segle passat, aquella dècada apassionant que tants de canvis presagiava. Tot seguit dedica sengles apartats a la seua biografia i a la seua obra. Pel que fa al primer, la informació obtinguda per l’Aida resulta tan interessant com les incògnites que queden per resoldre-hi (verbigràcia, les circumstàncies, lloc i data exactes del tràgic final de l’escriptora). L’Aida ha esmerçat esforços a classificar els poemes de Flores de ensueño per temes; i a analitzar-ne específicament els de temàtica canareva: tres a les pàgines de Flores... (l’estudi mètric dels quals segur que mereixerà l’atenció especial dels lectors i lectores d’aquest treball) i cinc a les de Terra Nostra (entre aquests últims, probablement l’únic que Fina Mar va escriure en la nostra llengua, ja que la resta de la seua obra és en castellà). Tot seguit s’hi glossen i

il·lustren amb imatges, així mateix, les pàgines de El vencedor relatives a coses i racons d’Alcanar. El treball es clou amb un seguit d’agraïments, la bibliografia i webgrafia, i encara uns annexos realment notables pel valuós material gràfic que incorporen. Gràcies, principalment, als Martínez-Aguado residents a Alcanar, s’hi ha reunit un bon grapat imatges de Fina Mar i de la seua família més pròxima. Però ans l’Aida hi formula un seguit de conclusions concernents a aspectes diversos: al tarannà de Josefina Martínez-Aguado, a la seua fascinació pel seu poble adoptiu, a la seua extraordinària religiositat, al seu amor per la cultura... Però a mi me n’interessen, sobretot, algunes ja apuntades a la biografia en descobrir-nos que, segons assenyala la seua família, Fina Mar patia del mal sagrat. Aquí resulta inevitable pensar en un escriptor universal: el Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski (1821-1881) de L’idiota i Els dimonis, que ja gran arribà a convertir la seua epilèpsia en una virtut, en evocar aquell dreamy state o aura d’èxtasi que precedeix els atacs, l’instant de percepció i creativitat inusitades que, diuen, influeix en l’escriptura de la persona malalta... L’Aida recull aquella famosa asseveració del novel·lista rus (em sembla que fou la matemàtica Sofia Kovalèvskaia qui en donà fe a les seues memòries) i arran d’això aventura la possibilitat que l’epilèpsia estigués al darrere no solament dels trets propis de la poesia de Fina Mar, sinó també de la caracterització d’alguns dels personatges i tal volta del fil argumental de la seua narrativa. Empentada per la invencible sensibilitat romàntica que acompanyava la seua delicada salut, en els seus versos i prosa jovenívols es conjumina l’elegància de la lectora empedreïda amb la senzillesa, la tendresa i l’idealisme d’una ànima candorosa. Sospito que la nova societat de masses li pareixia mudadissa i incomprensible: s’encarava amb un procés històric en què els valors que ella tenia per fonamentals s’estaven convertint en secundaris. Davant d’una realitat que posa en dubte la imatge que ella se n’ha fet, Fina Mar busca aixopluc en el goig íntim de la seua inspiració, no pas en la raó. Roman fidel a l’encarcarada i sovint mediocre herència literària del segle XIX (la Pardo Bazán, Palacio Valdés, Ricardo León, etcètera) i, per tant, aliena a la profunda

renovació cultural que representen la irrupció del modernisme i la generació del 98. Tanmateix, mentre retrata dones que no se’n surten gens del seu paper més tradicional, mentre fa professió d’espanyolitat en un entorn cada dia més advers, mentre defensa públicament i aferrissada la moral catòlica i la femineïtat sense feminisme... per contra, amb el seu activisme intel·lectual, Fina Mar no pot evitar de subvertir els mateixos valors proverbials que predica. Com un segle ans Carolina Coronado, Faustina Sáez de Melgar i d’altres escriptores, ella és una dona en un món d’hòmens. I, mitjançant aquella contradicció dialèctica, sense voler ella també fa avançar una mica la història. Al pròleg de Flores..., el canonge Matamoros, tot i lloar-ne l’«esperit somiador, ànima de poetessa, amb excelses aptituds per fer servir la ploma i amb sobreres delicadeses i tendreses per a arribar ben lluny», havia avisat Fina Mar del perill: no barreges enardiments romàntics i rampells místics, vigila que no acabes igual que mossèn Arolas. M’agradaria creure que al malaguanyat Joan Arolas (1805-1849) no li hauria fet res de dedicar el seu poema més conegut –sí, el que figura en nombroses antologies de la poesia castellana– a la nostra Fina Mar: Bella es tu juventud en sus albores como un campo de rosas del Oriente; al Ángel del recuerdo pedí flores para adornar tu sien, y me las dio; yo decía al ponerlas en tu frente: sé más feliz que yo. Llàstima que al capdavall, malauradament, els bons desitjos d’Arolas no es compliren i el fatal pronòstic de Matamoros, sí. A les conclusions d’aquest treball de recerca es subratlla el fet que fins ara Fina Mar ha estat una completa desconeguda per als seus conciutadans i conciutadanes, i d’aquí el títol escollit: L’enigma de Fina Mar, una versadora per Alcanar. Hem de felicitar l’Aida Bel perquè el seu treball la rescata de l’oblit. En posar-hi fil a l’agulla, ha obert la porta a futures aproximacions a la vida i a l’obra d’aquesta singular canareva d’adopció a qui mai no s’ha fet justícia i que, sospitem, encara ens deu tenir reservada més d’una impensada, grata sorpresa. 5

De moment, l’IES Sòl-de-Riu ja ha començat a omplir aquest buit. I més que se’n parlarà, de Fina Mar: des de l’àmbit institucional s’hi troba a faltar, posem per cas, un carrer o una plaça amb el seu nom –o amb el seu acrònim, com potser li hauria agradat a ella. Agustí Bel Beltran Alcanar, gener de 2012

3. Introducció Les motivacions que m’han dut a elegir Josefina Martínez-Aguado i Guerra (Fina Mar) per realitzar el meu treball de recerca són les següents: al principi de l’estiu de l’any passat em van proposar aquest tema. Però llavors no n’estava del tot convençuda, ja que realment no sabia res d’ella, ni qui era ni què feia ni havia sentit parlar dels seus llibres. En definitiva, era una autora que per a mi era del tot desconeguda, fins al punt de no haver sentit mai el seu nom. Però a poc a poc vaig anar recopilant informació sobre la seva persona, les seves obres, les seves vivències i tot el que he pogut relacionat amb ella. Finalment vaig decidir que em llegiria una de les seves obres per acabar-me de convèncer, i realment em va persuadir, no perquè els poemes que escrivia fossin gaire notables sinó per la gran admiració i estima que mostrava vers Alcanar. A més a més d’això, quan em van explicar una mica la seva vida i la seva trajectòria, em va parèixer una dona amb molta personalitat, que no es deixava influir per les modes o tendències del seu temps i també una persona molt avançada per a l'època que li va tocar viure. Malgrat que tot el seu voltant fos fosc, ella sempre veia l’esquerda de llum al final del túnel, ja que tot i les dificultats de les circumstàncies que va haver de patir mai va deixar d’escriure poesia i novel·les de caire romàntic. Aquests factors em van fer replantejar la idea de fer el meu treball sobre ella, però el detonant que em va fer acabar de decidir va ser que a mesura que s’acabava el curs els companys m’anaven preguntant: “De què fas tu el treball de recerca?” I jo sempre responia: “Encara no n’estic segura però probablement serà sobre Fina Mar.” I tothom em mirava amb cara de sorpresa i ignorància a la vegada i em deien: “Qui és aquesta dona?”. I per això, perquè era una escriptora totalment desconeguda, de la qual, a part de la seva família, gairebé ningú més en coneixia res, quan, en canvi, altres poetes d’Alcanar, com Trinitari Fabregat, sí que havien estat reconeguts pel poble, vaig decidir finalment dedicar-li el meu treball.

A més a més, crec que un treball de recerca consisteix realment, tal com diu el seu nom, a buscar i esbrinar coses d’un tema sobre el qual ningú més, en principi, coneix tant com tu. Perquè quan el treball està acabat, si t’has esforçat i ho has fet bé, ets una de les persones que més dominen el tema en qüestió, i a l’hora de l’exposició et preguntin el que et preguntin ho sabràs respondre. Per això espero que després de fer el treball Fina Mar comenci a ser més reconeguda entre tots els canareus, perquè vaig demanar a molta gent si em podia respondre una enquesta sobre ella, i tothom va respondre que no en sabia res. I jo em sentiria molt orgullosa si, a partir d’ara, quan li preguntés a algú si coneixia Fina Mar, em digués: “Sí, va ser una poetessa d’Alcanar.” En el meu treball també he analitzat les seves poesies que parlen d’Alcanar i he organitzat per temes la resta de poemes que apareixen al seu llibre Flores de Ensueño. Respecte a la narrativa he exemplificat les descripcions que fa de llocs i situacions del poble amb fotografíes.

4. Metodologia Abans de començar el treball tenia la idea que a finals d’estiu ja el tindria gairebè enllestit, però realment em va passar el que els meus companys d’anys anteriors em van advetir: que tots el volen acabar durant l’estiu i que després mai es compleix. Tan bon punt es van acabar les classes, amb l’ajuda del meu tutor, Tomàs Camacho, vaig aconseguir els llibres que Fina Mar havia escrit: un de poesia, un assaig de novel·la i un de narrativa. Vaig començar llegint Flores de ensueño, el llibre de poesies, a partir del qual vaig anar classificant els poemes segons la seva temàtica. Quan vaig acabar de fer aquesta classificació, vaig començar a redactar els primers punts del treball: el context històric i cultural de la època en què va viure Josefina. Per fer-ho vaig acudir a la biblioteca, on em van dir que si revisava la revista Terra Nostra trobaria dades interessants, i que a més a més trobaria poemes escrits per Fina Mar. Després de revisar la revista em vaig adonar que sí, que realment hi havia bastants poemes escrits per ella i que eren inèdits, ja que no estaven recollits al llibre de poesia que m’havia llegit. A meitat d’estiu vaig poder contactar amb la família de Fina Mar, les seves nebodes. Carmen Mari i Mercè van concedir-me una entrevista a partir de la qual vaig poder redactar tota la biografia de Josefina. També em van facilitar unes fotografies de Fina Mar, dels seus germans i dels seus pares. Llavors, em van dir que els pares de Josefina sí que estaven enterrats al cementiri d’Alcanar i mon padrí i jo vam decidir anar a fotografiar-ne la tomba, però, després de recórrer el cementiri diverses vegades, no les vam trobar, la qual cosa em va fer pensar que potser no hi eren. Aquell mateix dia, vaig aprofitar per anar a fer fotos a la casa on Josefina va residir i a l’ésglésia de Sant Miquel, totes les escales de la qual van obligar-la a netejar. Un cop vaig tenir la biografia acabada i els poemes analitzats i classificats, vaig començar a llegir la novel·la que ella havia escrit, El vencedor. En llegir-la, em 9

vaig adonar que en moltes situacions parlava d’Alcanar i que al final descrivia les festes de la Verge del Remei del nostre poble. Llavors va ser quan se’m va ocórrer la idea d’exemplificar els llocs que descrivia a la novel·la amb fotografies preses en aquell moment. Però com la majoria no estaven a la meva disposició vaig fer-ne una llista, i un matí amb els meus pares i mon padrí vam anar a fer totes les fotografíes necessàries per al treball. Quan ja vaig tenir les fotografíes col·locades al lloc pertinent i l’apartat de la novel·la fet, només em faltava a la biografia la data de la seva mort. Per esbrinar-ho, com la seva família em van dir que havia mort en un sanatori de Barcelona, vaig trucar a diversos sanatoris; però no em van poder contestar, perquè, com feia tants d’anys, encara no estava informatitzada la informació . Em van dir que per esbrinar-ho hauria d’anar un per un a tots els sanatoris i mirar totes les llistes, la qual cosa se’m va fer impossible. Però deixant aquesta dada a banda, ja només em faltava millorar la introducció que havia fet a principi d’estiu quan encara no tenia cap informació sobre Fina Mar, redactar les conclusions, els agraïments a totes les persones que m’han ajudat i la metodologia, ja que la bibliografia i la webgrafia les vaig anar fent mentre realitzava el treball. Tan bon punt vaig tenir tot això redactat i revisat pel meu tutor, li vaig demanar a mon padrí que em fes el pròleg, que vaig incorporar al treball. Llavors ja va ser quan tenia el treball totalment acabat i a punt per enquadernar; però anys enrere vaig veure que una noia va lliurar el seu treball en forma de llibre i se’m va ocórrer de fer-ho igual, perquè després d’invertir tant de temps en un treball com aquest, en forma de llibre sempre queda més ben presentat.

5. Context històric: Una dècada presagi de canvis. A la dècada de 1920, després del final de la Primera Guerra Mundial, es va instituir la Societat de Nacions, que va néixer amb la finalitat d'evitar que un conflicte d'aquesta magnitud és tornés a repetir. L'Imperi rus va passar a ser la URSS i es va convertir en la primera nació del món governada per l’anomenada “dictadura del proletariat”. Els Estats Units prosseguien amb el seu ràpid desenvolupament, però es van veure pertorbats per la gran depressió de 1929. L’Argentina, que havia subministrat gran quantitat de mercaderies a Europa durant la guerra, s’estava transformat ràpidament; fins i tot havia aconseguit la distinció de ser un dels països més rics del món. El sistema financer d’Alemanya, asfixiada per les oneroses disposicions del Tractat de Versalles, patia la major crisi coneguda aquell segle, mentre tractava d'aconseguir una estabilitat democràtica amb la República de Weimar, de la qual Paul Von Hindenburg era president. La situació a França no era molt millor, la qual cosa va propiciar el descontentament social que es traduiria en una inestabilitat política permanent.

Paul Von Hindenburg, 1924.

El Japó estenia la seva presència a Àsia. Primer es va apoderar de Corea i després es va annexar o va ocupar regions senceres de la Xina. A més l'Imperi japonès es va apoderar de les colònies que Alemanya tenia al Pacífic.

6. Context cultural: 6.1 A Catalunya i al món La tensa agitació social que es vivia arreu d’ Espanya, i particularment a Catalunya, les derrotes militars que sofria l’exèrcit espanyol al Marroc i la situació de crisi permanent que es vivia en la Restauració i la crisi del poder polític, van ser el pretext perquè el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, amb la conformitat de la burgesia catalana, portés a terme el 13 de setembre de 1923 un cop d’Estat, que va donar lloc a una dictadura militar de gairebé set anys de durada. La qual va representar, per a Catalunya, una forta repressió contra el catalanisme i el moviment obrer. Una de les seves mesures fou dissoldre la CNT, i se sabia que l’objectiu de la seva política era el desmantellament de la Mancomunitat, suprimida definitivament l’any 1925, i la prohibició de tota mena de manifestació catalanista. La Lliga Regionalista, que en un principi havia estat vista amb bons ulls pel dictador, va acabar perdent tot tipus de suport del governant . Els sectors més radicals del catalanisme, que defensaven posicions independentistes, i que l’any 1922 havien constituït, sota el liderat de Francesc Macià, l’Estat català, van portar a terme diverses accions contra la Dictadura. En són exemples, el projecte d’atemptat contra rei Alfons XIII al Garraf, encapçalat per Marcel·lí Perelló, i l’intent d’invasió de Catalunya per part d’un grup des de França, que va acabar sent frustrat per la policia francesa.

Francesc Macià, líder de l’Estat Català.

Al 1929, la dictadura primoriverista s’enfonsava. Abandonada pels nombrosos sectors de les classes dominants que li havien donat suport, per l’exèrcit i pel mateix rei, es va haver d’enfrontar amb una forta protesta estudiantil. En aquestes condicions, el general va optar per dimitir el gener de 1930. El seu substitut seria el també general Berenguer, que tenia per missió tornar a la normalitat constitucional. La caiguda de la Dictadura va arrossegar la monarquia. El mes d’agost de 1930 es produí la signatura del pacte de Sant Sebastià, en el qual socialistes i republicans espanyols i catalans van constituir un corrent revolucionari que

havia de preparar l’arribada de la República i es van comprometre a atorgar l’autonomia per a Catalunya. Ràpidament es va produir la reorganització de la CNT i el febrer de 1931, l’almirall Aznar, substitut del general Berenguer, es veié obligat a convocar eleccions municipals el 12 d’abril. Les candidatures republicanes van triomfar a totes les grans ciutats de l’Estat espanyol. S’iniciava així una nova etapa històrica: la segona República.

6.2 Alcanar i les Terres de l’Ebre Tal com he pogut consultar a la sèrie d’articles realitzats per Jahel Queralt Lange, a la pàgina web: http://www.alcanar.com, relacionats amb la revista Terra Nostra, que és un dels contextos en què es mou Fina Mar, trobem que per explicar la situació que vivia el territori en els anys previs a l’esdeveniment de la II República, és necessari remuntar-nos més de deu anys enrere, concretament fins al 1917. En aquelles dates, la majoria del món rebia la sotragada de la Gran Guerra, tot i que aquí la situació era més favorable. El treball era pròsper i això es reflectia en els jornals que, en alguns casos, arribaven a un duro. El cruent conflicte tenyia de vermell Europa i aquí es vivia d’una manera sorprenent fins aleshores. L’ avantatge que tenia el nostre país era que li permetien exportar a bon preu productes de primera necessitat que escassejaven en els països estrangers. En el cas d’Alcanar, la font d’ingressos eren les garrofes. Les garrofes eren molt buscades i ben pagades, de manera que el nom d’Alcanar, com el de molts altres pobles petits exportadors del mateix cultiu, va anar donant-se a conèixer més enllà de la comarca. El transport es feia des del port de les Cases fins al port francès de Cette. El barri marítim es va convertir en un lloc molt transitat ja que els carros anaven i venien i, cada cop més, les garrofes s’anaven convertint en la font de benefici dels grans propietaris. Per desgràcia, aquell benestar va ser més curt del que els canareus creien. Els submarins alemanys atacaven els vaixells francesos, fins que aquests van començar a venir menys. Amb aquest esdeveniment, ens situem a les portes dels anys 20.

Pel que fa al terreny polític, la rivalitat entre el poder dels cacics es decantava a favor dels Suñer, que havien aconseguit fer-se amb el control de la ciutat, la qual cosa va fer que perdessin poder els altres dos grans senyors: el Marquès i els O’Connor. La superioritat d’aquesta família, però, no va trigar a veure’s frustrada per una nova generació de professionals liberals que, portadors de noves iniciatives i amb ganes d’acabar amb aquell antic règim, van aconseguir el poder municipal. Aquesta necessitat de reformes presentava dues opcions: per una banda, trobem el republicanisme catalanista i, per l’altra, la Unión Patriótica, la representació primoriverista al nostre poble. La dictadura militar va imposar-se sobre el caciquisme i els membres de la Unión Patriótica van ocupar l’ajuntament. Els cacics canareus intentaven boicotejar el funcionament del consistori canareu encapçalant protestes. Una mostra d’aquesta acció són les conegudes pugnes que protagonitzaren el Marquès i l’alcalde Ramon Sanmartí per la qüestió de les aigües. El cacic no es va estar de criticar durament l’alcalde, el va calumniar en públic i l’acusà de corrupte. Les relacions locals de poder anaven adoptant una altra aparença davant l’onada que s’acostava. Sorgien moltes manifestacions il·lustrades i obres públiques que feien gaudir a la població d’un ressorgiment cultural inexistent fins aleshores. S’organitzaren cicles de conferències instructives sobre ramaderia i agricultura, que tingueren molt d’èxit entre la població. Les xerrades, les van fer conferenciants tan prestigiosos com en Lluís Sáez, enginyer agrònom, en Josep Masot, en aquells moments notari de la ciutat, i el canonge Matamoros, símbol de l’esplendor cultural d’aquella dècada. Precisament en aquells anys dues de les seves obres més importants sortien a la llum: Historia de mi pueblo (1922) i posteriorment el seu recull de poemes Flores marchitas (1928). Seguint amb aquest ressorgiment cultural és necessari mencionar l’impuls que va rebre la cultura musical. Atesa la falta d’actuacions per part de bandes musicals del poble l’ajuntament va aprovar la sol·licitud presentada per la revista Terra Nostra, en la qual es demanava la creació d’una Escola Municipal de Música, la direcció de la qual va anar a càrrec d’Àngel Sancho i Suñer, col·laborador assidu del quinzenal. 14

En el terreny econòmic, cal destacar la producció de cítrics que es generalitzava amb l’aplicació del regadiu. Els tarongerars canareus ocupaven la pàgina de finances del periòdic barceloní Las Noticias, de la mà de Gibert i Miret, conegut periodista i escriptor, company de l’equip de redacció de Terra Nostra. Mentre tot això succeïa, el modern Cafè Gisbert esdevenia el centre cultural i social del poble amb la celebració d’un seguit d’ostentosos actes socials. El seu propietari Samuel Gisbert no va trigar a traslladar el local al carrer MonturiolPedrell i a equipar-lo amb una sèrie de notes de distinció i encís. Aquest seguit d’esdeveniments no eren sinó una mena de disfressa que ocultava el conflicte social que s’havia continuat gestant al si de la comunitat. Si fins llavors els cacics n’havien tingut prou amb les aplicacions arbitràries de la normativa per sotmetre la gent, la crisi del sistema els forçà a endurir les seves actituds. Com a reacció davant la injustícia quotidiana, el sentiment republicà va anar arrelant entre malcontents. Aquesta tendència es va consolidar amb el naixement del Centre Catalanista. Aquest partit, amb seu al cafè de Francisquet de Cid (davant de les escaletes de Missa), era, en definitiva, l’enfrontament al poder dels cacics. Més tard el Centre es dividí: alguns dels seus membres es van adherir a la Lliga Regionalista, de Cambó; mentre que els sectors populars i treballadors ho feien a l’Esquerra Republicana de Catalunya i es reunien al nou Centre Republicà (situat on ara es troba el Mercat Municipal). Així, s’encetava una nova etapa convulsa a Alcanar que tindria lloc durant els anys 30 i posaria en evidència les divisions polítiques, socials i culturals.

7. Josefina Martínez-Aguado i Guerra, una dona singular. 7.1 Una canareva més que adoptiva. Josefina Martínez-Aguado i Guerra, va néixer a Madrid entre l’any 1899 i el 1900. Ella formava part d’una família composta pels seus pares i cinc germans: Maria, Esperanza, ella mateixa, Isidro i Alfonso, ordenats de major a menor respectivament. El seu pare, Tomàs Martínez-Aguado, era un prestigiós advocat de Madrid. A finals del segle XIX es va produir una terrible crisi econòmica, que afectava l’explotació de les mines de ferro i el comerç d’Espanya, especialment el de la llana, per culpa de la marginació dels comerciants estrangers en favor dels locals, amb la qual el pare de Josefina es va arruïnar, ja que tenia moltes accions en borsa, i a conseqüència d’això va decidir venir a viure aquí, a Alcanar, on coneixia Angel Suñer amb qui havia fet alguns negocis. A més a més si es translladaven aquí Àngel li asegurava la feina. Per això una de les causes per les quals van venir va ser l’economia. Qui era Àngel Sancho Suñer? Àngel Sancho Suñer va nàixer a Alcanar el 24 de febrer de l’any 1860. Des de ben petit ja va sentir-se desvinculat de la terra: no veia el seu futur al camp canareu. Fent cas d’aquell instint va comunicar als seus pares que volia estudiar música. En aquells temps, aquesta idea era una mica esbojarrada -un músic no era considerat un "home de profit". L’ Àngel Sancho, però, no es deixà influir per aquella idea i va marxar cap a Barcelona per iniciar els seus estudis al conservatori. Tan bon punt acabada la carrera, va desistir de quedar-se més temps a Barcelona i va tornar amb els seus. Es posà a treballar com a professor de piano a casa seva. Ensenyava a un grup reduït d’alumnes que pagaven a bon 16

preu les seves classes. Més tard, quan va crear-se l’Escola Municipal de Música, ocupà el càrrec de director. Ara bé, entre simfonia i simfonia, l’il·lustre músic va desenvolupar una afecció que el féu molt popular: va començar a cultivar les lletres, a escriure poesia. És aquest el moment en què començà a col·laborar a Terra Nostra. La vessant literària se li donà tan bé que va arribar a publicar un llibre, titulat Átomos. Precisament la poesia va conduir-lo a conèixer una dona que alternava la seva professió de mestra d’escola amb l’art poètic. Es deia Catalina, i esdevingué la seva muller. El matrimoni, doncs, va dedicar la seva vida a l’ensenyament i al conreu de versos i van deixar de banda les tasques agrícoles; no pas perquè no tinguessin terres, ja que Àngel Sancho havia arreplegat un bon pessic de l’herència dels seus pares, sinó perquè aquestes eren conreades pels seus treballadors. Com a fruit d’aquest matrimoni van tenir quatre filles: Àngels, Glòria, Pilar i Loreto. Duien una vida tranquil·la al carrer de Càlig, fins que una vesprada l’infortuni va sorprendre Catalina. Tenia ben just cinquanta anys quan va ser víctima d’un accident. El cavall que menava el seu carruatge es va desbocar i Catalina, que tornava de viatge, va sofrir una brutal caiguda que va desnucar-la. La notícia va estremir el poble i el vidu, trasbalsat per la gran pèrdua, va abocar-se a la seva feina i esdevingué un fervorós creient. Amb l’esclat de la guerra, tot i mantenir-se allunyat de qualsevol posició política, va ser molt mal vist pels republicans, per la seva religiositat extrema. La seva situació econòmica, que havia estat envejable, va anar decaient. Els ingressos que li produïen les terres disminuïren per la seva manca d’interès. Finalment, ja dintre el règim de Franco, va morir a l’edat de 82 anys. Quan la família Martínez-Aguado vénen a viure a Alcanar, Àngel Sancho Suñer introdueix Tomàs a l’ajuntament del poble i aconsegueix que el nomenin secretari. Però no tota la família es va mudar a Alcanar, sinó que les dos germanes grans de Josefina van decidir quedar-se a Madrid, ja que les dos estaven ja casades.

La família de Josefina va residir a Alcanar des de principis del segle XX fins després de la Guerra Civil, de llogaters a la planta baixa de la casa del carrer de Càlig, número 19. Respecte a l’àmbit sentimental de Josefina, l’única relació que se li atribueix va ser amb un jove de Vinaròs, del qual ella es va enamorar bojament. Però, quan ell es va adonar que patia atacs d’epilèpsia, la va deixar de seguida. En aquella època patir aquest tipus de malaltia estava mal vist, ja que la ciència no estava tan desenvolupada com avui en dia i la gent del poble s’ho prenia com una cosa estranya i era una causa de marginació. Aquest episodi de la seva vida la va trastocar molt i potser per això ja no va tornar a

intentar trobar

La casa on va residir Josefina, al carrer Càlig, 19.

parella, ja que sabem que quan va morir estava soltera. A més a més, tal com assenyala la seva família, la seva malaltia segurament la va fer molt sensible als problemes de salut dels altres, ja que en alguns moments s’hi podia sentir identificada. A Josefina no se li atribueix l’exercici de cap professió, però va intentar muntar una primera insinuació de biblioteca al poble d’Alcanar, situada a l’actual convent, on ella deixava els seus propis llibres a la gent del poble que hi estaven interessats, perquè el seu objectiu era intentar culturalitzar un poc més els habitants de la vila. A més a més, un grup de persones adinerades van formar un moviment cultural per fer reunions amb escriptors, músics o pintors. En aquestes reunions, Josefina va establir contacte amb el canonge Matamoros. El canonge Matamoros va nàixer a Alcanar l’any 1866, en el si d’una família molt humil. A l’escola, des de ben petit, destacà per la seva intel·ligència i gran interès, qualitats que li concediren l’oportunitat d’estudiar al seminari tortosí,

El poeta, canonge Matamoros.

juntament amb els altres tres millors alumnes de l’any. 18

Així va començar la carrera del sacerdoci, amb el suport de Miquel Figueres, ja que l’economia familiar no li podia permetre estudis. Malgrat les seves bones notes, la seva vertadera vocació no va trigar a florir, i l’any 1880 publicà dos periòdics a Alcanar: El Iris de la Paz i La Avispa i participà en algunes ocasions a la revista Terra Nostra. La seva carrera de teologia sempre va anar lligada a la història i a la literatura, fins que el mes de juliol de 1909 va ser nomenat Canonge. Molt vinculat a la ciutat de Tortosa, col·laborà als diaris El estandarte católico, Correo de Tortosa i La Zuda, sovint amb els pseudònims "un alcanarense" i "Benjamín", dos diaris en els quals també va participar Fina Mar, segurament per recomanacions del Canonge, a qui ella va dedicar la seva obra narrativa El secreto de la esfinge. Josefina es dedicava a escriure poesia de temàtica i caire romàntics, encara que també incloïa en les seves obres referències a l’ època políticament convulsa que estaven vivint. Per a escriure utilitzava el pseudònim amb què és coneguda, Fina Mar, el qual va sorgir en una d’aquestes reunions. Aquesta dedicació i afició li portava problemes, perquè en aquells temps no s’entenia que una dona tingués iniciativa i idees pròpies i que les manifestés. Tot això la va marcar i li produí un xoc anímic molt gran. Ella era una persona molt religiosa, anava sempre a l’església, però això li va portar molts problemes. Perquè, en arribar la Guerra Civil, a les persones creients se les considerava del bàndol franquista i, per aquestes creences, els republicans del poble no només la insultaven pel carrer, sinó que, fins i tot, per tal d’humiliar-la, li van fer netejar totes les escales de l’església i a la seva família els van sostreure la cartilla de racionament, que assignava a cada família una determinada quantitat d’aliments bàsics. Respecte a la seva ideologia política, s’ha de dir que no li agradava expressarla, ni en la seva vida quotidiana ni en les seves poesies. Una anècdota relacionada amb aquest aspecte va tenir lloc una nit d’estiu al prat de la família. Un grup d’incontrolats els van anar a buscar amb la intenció d’afusellar el seu pare. Finalment, va sortir el fill (que formava part de les files

de l’exèrcit republicà), que aquella nit dormia allí, i es va imposar amb la pistola per salvar-lo. Arran d’això, Josefina, el seu germà i el seu pare van anar a viure a Barcelona per la por que sentien en aquelles circumstàncies. Un cop allà, va acabar de posar-se malalta. Els atacs epilèptics van anar en augment; cosa que va fer que la ingressessin en un sanatori. Allí, en una data que desconeixem, va morir en estat de demència. Ignorem el cementiri barceloní on va ser enterrada. Una part de la seva família va romandre a Alcanar. Un germà de Fina Mar, Alfons Martínez-Aguado Guerra, es va casar amb Àngels Sancho Ferrer, que era filla de Catalina Ferrer Majordom i del músic i poeta canareu, Àngel Sancho Sunyer. Un fill d’aquell matrimoni, Alfons Martinez-Aguado Sancho, reprendria l’amor per les lletres de sa tia i son iaio i seria corresponsal del Diari de Tarragona i d’altres publicacions durant molts anys, i, essent regidor de l’ajuntament presidit per Juan Andrés Bòria, el febrer de l’any 1977 fundaria el butlletí informatiu Alcanar.

7.2 Dona, poetessa, novelista i conferenciant. A la revista Terra Nostra he trobat una publicació que reflecteix el que vaig explicar a la biografia de Josefina, que el seu pare va ser secretari de l’ajuntament. A la presentació de la revista (número 1) es descriuen tots els càrrecs que hi havia llavors a l’ajuntament i hi trobem escrit: Secretari titular, en Tomàs Aguado. També he observat que a la secció de Anants i vinents de l’1 de juny de 1928 hi ha la referència següent.: “ Per a pendre part en nom de les associacions catòliques d’aquesta ciutat, a l’assamblea de Filles de Maria Immaculada i Santa Teresa de Jesús, han sortit cap a Castelló la bella i simpàtica poetisa Josefina Martínez (Fina Mar), les

distingides senyores Providència Balada de Reverter, Pura Cid de Roig, la virtuosa senyora Ernesta Cid i les gentils i simpàtiques senyores Maria Beltrán, Maria Lluïsa Martínez, Maria Bailo i Maria Bòria; amb el mateix intent i per acompanyar-les ho feu el celós company Reverend Mossèn Jesús Queralt, regent d’aquesta parroquia.” Aquesta publicació ens aporta la informació de la marxa de Josefina cap a Castelló junt a les Filles de Maria Immaculada i Santa Teresa de Jesús (que era una agrupació de dones que seguien la religió cristiana, que va ser fundada l’any 1873 pel sacerdot Enrique d’Ossó i Cervelló) i de la qual Josefina formava part. Als Anant i vinents del número 14 podem veure que per Nadal va vindre a Alcanar, Isidre Aguado, i tambè que va venir de València, la bella senyoreta Maria Aguado. Tenint en compte que a Alcanar sempre els hem anomenat “Aguado” i mai “Martínez-Aguado”, podem afirmar que són els germans de Josefina. Respecte a les característiques de la seva poesia també hem de tenir en compte que era epil·lèptica, la qual cosa té una influència bastant rellevant en l’escriptura de la gent que la pateix. Abans de patir un atàc els qui tenen aquesta malaltia senten una gran satifacció, un sentiment d'harmonia i felicitat absolutes, tal com diu Dostoievski (un dels molts escriptors que va patir aquesta malaltia): «Sento que el cel ha baixat a la terra i m’envolta. Realment he arribat a Déu que s'introdueix en mi. Tots vosaltres, persones sanes, ni tan sols sospiteu què és la felicitat, aquesta felicitat que experimentem els epil·lèptics, per un segon, abans d'un atac». I això pot ser una de les causes que la seva poesia resultés tan romàntica i espiritual. També explicaria que a la novel·la El Vencedor apareguessin tants personatges que patien malalties i que, no obstant això, la història acabés amb desenllaç feliç. Un final feliç no solament perquè és el que Josefina buscava per a la seva pròpia vida, sinó tambè com a reflex literari d’aquells moments d’enorme satisfacció que sentia abans d’un d’aquests atacs. 21

Un altre tema a destacar és la menció que fa el canonge Matamoros de Juan Arolas (un escriptor que de cop i volta va començar a escriure novel·les eròtiques i va acabar morint en una presó, on va ser tancat per trastorns mentals) a la dedicatòria que li fa Fina Mar al llibre Flores de ensueño. L’adverteix que potser ha traspassat els límits d’imitació d’altres autors com va fer Arolas, però sense caure en la seva desgràcia. Crec que no només ho diu per la imitació, sinó que l’està advertint que sigui prudent perquè amb la trajectòria que porta acabarà amb trastorns com li va passar a l’escriptor.

8. L’obra literària de Fina Mar. 8.1 Poesia Respecte a la branca poètica de Fina Mar va escriure un llibre anomenat Flores de ensueño, el qual és un conjunt de diversos poemes d’una temàtica variada, però l’he organitzada al voltant de cinc temes centrals: l’amor; la seva pàtria espanyola; la natura; un tema molt important per a ella, la religió; reflexions sobre la vida; poemes sobre sentiments com la ira, la virtut, entre altres, i finalment el tema per a nosaltres més interessant per al nostre estudi i interessos: la nostra ciutat, Alcanar. He elaborat una taula amb tots els poemes que conté el llibre i els he ordenat per les diferents temàtiques que abans he anomenat i a més a més he indicat la pàgina on els podem trobar al llibre.

AMOR

PÀTRIA

NATURA

RELIGIÓ

VIDA

SENTIMENTS

ALCANAR

“El beso del poeta”

“¡Para ti, España mía!”

“Lo humano y “Muerte de lo divino” Jesús”

“Canción eterna”

“El canto de las virtudes”

“¡Alcanar!

p. 10

p. 11

p. 30

p. 22

p. 15

p. 35

“Trova”

“Unión dichosa”

“¡Su rosa celestial!”

“A la virgen del Pilar”

“Meditación “El romance de ” la envidia”

“¡Yo os desafío!”

p. 75

p. 14

p. 47

p. 32

p. 53

p. 48

p. 31

“El hijito”

“¡Pobre, madre!”

“Paisaje”

“Eucarística” “Más vale maña que fuerza”

“Trova de esperanza”

“¡Está bendito!”

p. 102

p. 17

p. 76

p. 50

p. 44

p. 43

p. 37

“El primer “La leyenda “El poema de “A nuestra canto” del buen la nieve” señora del español” amor hermoso” p. 19 p. 39 p. 104 p. 76 “El odio y “La reina de “La ventana el amor” las flores” de Eva”

p. 61

“La ventana “Eterna de Eva” aspiración”

p. 79

“¡Dolor, yo te “El bien bendigo!” perdido”

p. 52 “Como la luna”

p. 25

p. 79

p. 58

p. 107

p. 85 p. 57

“Los dos avaros”

“La España “Primavera” de mis sueños”

“El mayor consuelo”

“Año nuevo”

“El mayor bien”

p. 94

p. 59

p. 99

p. 65

p. 27 p. 116 “El jilguero”

“Amarillo y rojo”

“Paisaje”

“Niños y campanas”

p. 119

p. 29

p. 97

p. 67

“Nocturno” “Dignos hermanos” p. 103 p. 70

“La leyenda de Alí”

“A Valencia” “El clavel”

“Trova de amor”

“Instantáne “Entre la musa y as” el poeta”

p. 118

p. 129

p. 134

p. 136

p. 33

p. 86

“La princesa muda”

“¡España!”

“Himno al mar”

“La esmeralda y el rubí”

“Amor filial”

p. 152

p. 38

p. 123

p. 146

p. 88

“Oriental” “¡Sardana hermosa!”

“Mis azucenas”

“La dignidad”

p. 155

p. 40

p. 205

p. 90

“El jardín de Sobeya”

“La copla española”

“Mis geranios”

“Balada de la muerte”

p. 158

p. 41

p. 228

p. 91

“La canción de la sultana”

“Estrella de “El hacha del esperanza” progreso”

p. 162

“La hiedra amiga”

p. 203 p. 229 p. 93

“El peso de una lágrima”

“A una flor”

“El odio y el amor”

p. 164

p. 234

p. 107

“El suspiro de Aízle”

“El romance de la verdad”

p. 108 p. 171 “Final de un idilio”

“¡No morirás, poesía!”

p. 174

p. 112

“El árbol secular”

“Un cuento” p. 126

p. 176 “Las trenzas de doña Blanca” p. 182

“La flor más bella”

p. 198

“La loca”

“De feria”

p. 191

p. 225

“La gitana”

“Suspiros”

p. 193

p. 233

“La gloria y el amor” p. 210 “El sueño de Colombin a” p. 211 “El rapaz ciego” p. 213 “¿Por qué?...” p. 214 “La rosa blanca” p. 215

“¡Viva mi majo!” p. 216 “¡Te quiero!...” p. 218 “Amor” p. 221 “Flores de poesía” p. 222 “Vive corazón” p. 224

“Como las rosas” p. 228 “¿Dónde estás?” p. 235 “¿De quién es ese idioma?” p. 236 “¿Te acuerdas ?” p. 237

8.1.1 Anàlisi dels poemes d’Alcanar Al llibre de poesies Flores de ensueño de Fina Mar hi ha tres poemes que parlen d’Alcanar, els quals expressen els sentiments i les emocions que li provoca a l’autora la nostra ciutat: “Yo os desafio”, “¡Alcanar!” i “Está bendito!” Yo os desafio Compara la bellesa dels camps d’Alcanar amb un quadre.

Venid, venid, vosotros los pintores, 11 A los maestros del arte y la armonía, 11 B y copiad, si podeis, la poesía 11 B de este cielo, estos campos y estas flores. 11 A

Els pintors poden copiar la bellesa d’Espanya però no els colors d’Alcanar.

Bella es la España ideal de mis amores, 12 A cuya beldad copiásteis a porfía, 11 B mas... no podréis- ¡mi pluma os desafiía!- 11 B copiar de este rincón los mil colores. 11 A No: no hay pincel humano que pudiera 11 C llevar al lienzo la visión divina 11 D de estos campos de eterna primavera 11 C perfumados de rosas y de azahar: 12 E ¡qué es sublime, incopiable y peregrina 11 D la gloria de los campos de Alcanar!! 11 E •

Classe de poesia: Lírica

•

Estructura fixa: Estrofa

• • • •

Tipus d’estrofa: - Art major - Sonet francès

•

Rima: Rima consonant.

Explica l’admiració i l’enamorament tan gran que sent pels camps d’Alcanar, que sap que desprenen tanta bellesa que no es pot plasmar en un quadre, perquè no hi ha mitjans per fer-ho realment de tan bonic com és.

Versificació: - Versos hendecasíl·labs i alexandrins.

¡Alcanar!

En aquestes estrofes fa una descripció del paisatge d’Alcanar i Encompara aquestesamb duesel estrofes explica el primer jardí qe les sensacions de 27 l Fina Mar va crear Déu. Ens En Aquí la explica següent diu elque que estrofa només haquan de diu fer ser per el que va decidir ser poeta. poeta ha ser depoeta. la farà fer per feliç. ser poeta.

Yo tuve un sueño de color de rosa 11 A y una ilusión dulcísima y secreta, 11 B ilusión que radiante y venturosa 11 A dijo a mi corazón: ¡Serás poeta!... 11 B Tú cantarás la gloria y la dulzura 11 C de un trocito de cielo junto al mar; 11 D te inspirará su mágica hermosura, 11 C te embriagará el aroma de su azahar. 11 D Sus bellos y esplendentes naranjales, 11 E hablan de luz, de aromas y ambrosía; 11 F la amapola gentil de sus trigales 11 E de gozo, de abundancia y de alegría. 11 F El Creador de todo lo creado 11 G por que el primer jardín no se perdiera 11 H una copia de aquél dejó en legado 11 G a esos campos de eterna primavera. 11 H ¡Canta, canta la pompa y la riqueza 11 I de ese nido ideal de la poesía; 11 J y en estrofas de mágica belleza 11 I ensalza su primor y su armonía! 11 J Al oír de mi ilusión la voz dichosa tan solo el ser poeta fué mi anhelo para cantar la esplendidez pomposa y la beldad de ese rincón de cielo.

11 K 11 L 11 11 L

¡Alcanar! Alcanar: con fe y con brío ensalzarte quisiera mi fervor!... ¡Deja que con amor te llame «mío» ya que tuyo por siempre es tu cantor!!

11 M 11 N 11 M 11 N

Deja que te dedique mis cantares 11 O y que cuál albo búcaro de azahares 11 O lo ofrende de tu ermita ante el altar. 11 P Deja que en mi alma viva tu memoria 11 Q que si a tu trovador nimba la gloria. 11Q ¡¡Lo deberá a tus campos, Alcanar!! 11 P

•

En aquestes tres estrofes fa una metàfora i li parla a Alcanar explicant-li què farà amb la seva poesia.

Classe de poesia: Lírica

•

Estructura fixa: Estrofa

• •

Tipus d’estrofa: - Art major - Sirventés

•

Versificació: - Versos hendecasíl·labs

•

Rima: Rima consonant.

¡ESTÁ BENDITO! Carretera adelante 7voy caminando. 5a y el gozo de mi pecho 7 sale cantando. 5a ¡Es tan bello el paisaje! 7 ¡tan rebonito! 5b que el alma dice al verlo: 7 «!Está bendito!» 5b

En aquestes dos estrofes introdueix el seu viatge i diu que veu un paisatge molt bonic.

Bajo la gran turquesa 7del puro cielo, 5c se extiende la esmeralda 7que la forma el suelo. 5c Ese suelo do crecen 7 los limoneros; 5d ese suelo aromado 7 por los romeros. 5d

En aquestes estrofes fa una descripció del paisatge.

Esa tierra bendita 7do mis cantares 5e prendidos se quedaron 7en los azahares. 5e En un bello recodo que hace el camino, un ricón aparece dulce, divino.

75f 75f

Es la Virgen pura 7la santa ermita; 5g ¡la Virgen del Remedio! 7 ¡la Madrecita! 5g

Ens parla sobre Verge del Remei.

La que vierte en las almas 7 su ideal dulzura 5h Ens aquestes estrofes ens Fa referència Exclama com en a el són, l’església de explica paisatges que 29 es Ens Explica explica que ja el ha paisatges arribat al que bonics,a els com punt paisatges central del i es troba troba durant el viatge. durant final delelviatge. viatge. seu país. protector del poble.

¡y la que nos hechiza con su hermosura! Recodo tras recodo la carretera vá mostrando la vista mas hechizera.

75h 75i 7i 5-

Montañas que se elevan hasta las nubes para besar las plantas de los querubes. Praderas alfombradas de mil colores y huertas u jardines llenos de flores.

75j 75j

75k 75k

Y esmaltando los campos 7 cual estrellitas, 5l alegres y risueñas 7varias casitas. 5l Sobre ellas las palomas 7 revolotean 5m y los jilgueros cantan 7y jugetean. 5m Ya llegamos gozosos, 7al fin del viaje 5n ya se percibe el pueblo 7 ¡Oh, qué paisaje!... 5n ¡Oh, campos delicioso que mi sol baña! Para paisajes bellos ¡los de mi España!

75o 75o

Como ampara su nido 7 la golondrina 5p cobija al pueblo todo 7 la cruz divina. 5p A ese pueblo tan lindo 7 tan rebonito 5 q hijo de Cataluña 7 ¡Qué está bendito! 5 q ¡Rinconcito de gloria 7 que besa el mar 5 r

Ens explica la seva admiració per Alcanar.

tu poeta te admira: 7 ¡¡Salve, Alcanar!! 5 r •

Classe de poesia: Lírica

•

Estructura fixa: Estrofa

•

Tipus d’estrofa: - Art menor

•

“Seguidilla arromanzada” Versificació: - Versos heptasíl·labs i pentasíl·labs Rima: Rima consonant.

8.1.2 Participacions a Terra Nostra Fina Mar va fer algunes publicacions dels seus poemes a la revista que hi havia a Alcanar anomenada Terra Nostra. Després de revisar les publicacions d’aquesta revista m’he adonat que el 14 d’octubre de 1928 Fina Mar va escriure el seu primer poema en català anomenat “A la Verge del Remei”, a la novena entrega d’aquesta revista. ¡Mareta del Remei, dolça mareta, del teu Alcanar orgull i tradició, escolta Reina aimada la oració que’t canta embelesat el teu poeta! Jo voldria, bellíssima floreta d’aquest verger, donar-te anb ma cançó tota la vida, tota l’adhesió d’un cor enamorat de sa Reineta. ¡Fada dels meus camps! ¡Verge Maria! !Floreta canareva! !M’alegria!1 !Que arribi mon sospir al teu Palau... que’s miren com germans tothom, Senyora! ¡Que la terra que’s2 mare i que l’anyora3 escolta la cançó d’amor i pau! 1

¡Ma alegria! que és 3 enyora 2

També va escriure una poesia en castellà per al primer número de Terra Nostra, anomenada “Para Terra Nostra”. “Para TERRA NOSTRA” Mi trabajo ha demandado una amistad que me honra y yo mi trabajo entrego, aunque es muy poquita cosa. Es mi granito de arena, que he de ayudar a la obra, de algo que progreso anuncia, de algo que instrucción denota, ya que un periódico bueno siempre ha de tener por norma ser artístico, sincero e imparcial, siempre, en su obra. El periódico que hoy nace en esta ciudad hermosa, segura estoy que ha de darla instrucción, deleite y honra y que su obra será buena, cultural y bienhechora; al modo que es el naranjo de esta vega esplendorosa: refresco para el sediento, para el fatigado sombra, y corona de perfumes y de amor para la novia... ¡Vaya, pues, con mi cariño 32

para Alcanar, todo aromas! ¡para Alcanar, nostra terra! ¡Mi saludo a TERRA NOSTRA! Al segon número de la revista, Fina Mar va tornar a escriure una poesia que tampoc està recollida al llibre de Flores de Ensueño, anomenada “ Lo que no volverá”. Árbol que desnuda Octubre, vuelve Mayo a revestir; sol que un crepúsculo descubre, en otro vuelve a lucir. Duelo que el pecho encoja, un consuelo engendrará; ilusión que se deshoja, nueva ilusión cuajará. Culpa que al alma envenena, puede lavarla al dolor; desamor que causa pena, florecerá en otro amor. Juventud que huyes sañuda, inocencia a quien la duda logró impía deshacer... ¡Solo eterna es vuestra ausencia pues, juventud e inocencia no vuelven a florecer! Al novè número, a part del poema en català que abans he anomenat, també va publicar “Nuestro Remedio”, que és un poema dedicat a l’ermita del Remei d’Alcanar, el qual tampoc està recollit al seu llibre de poesies.

Mar azul, prado hermoso, olor de azahar... monte grandioso, celestial Casita... Aquello es Alcanar, esto su joya, su sagrada Ermita. ¡Vamos hacia esa Ermita en este día los que sabéis de paz y alegría. los que gustamos las terribles sañas de nuestra pena cesará al asedio; Pidámosla con fe perseverante calma, salud, fervor, y con voz de entusiasmo delirante juntos todos digamos con amor: ¡Crear mil mundos más con su mirada Dios puedo en su grandeza incomprensible, pero una Reina más privilegiada, más pura, más bonita y más amada que la que dio a Alcanar, eso... ¡imposible! I, finalment, al número 23-24 també hi ha una poesia seva: “Yo os desafío”, que està dedicada a Alcanar i que sí que està publicada al seu llibre de poesies, fins i tot abans n’he fet una anàlisi.

8.2 Novel·la i narrativa La poetessa Fina Mar no solament va escriure obres de poesia, sinó que també va escriure una novel·la titulada El Vencedor i una obra narrativa, El secreto de

esfinge.

hhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh Tot seguit faré una anàlisi de les pàgines de la novel·la que representen episodis i llocs d’Alcanar. També destacaré els aspectes que em pareixen més rellevants

relació

amb

l’autora.ggggggggggggggggggggggggggggg

Per fer-ho més visual il·lustraré cada espai d’Alcanar de què parla amb una

fotografía.

Aquestes

fotografies

estan

recollides

https://picasaweb.google.com/116326302511485619261/FotosElVencedor (p. 81) (…) “Estamos en Alcazán, risueña población situada entre Cataluña y Valencia. Apoya Alcazán la ingenuidad de sus casitas humildes y el señorío de sus casonas solariegas (que de todo hay) en la mole ingente de una montaña.

Y en la belleza de su cielo, al que señala firme la espadaña de la iglesia; en la espléndida riqueza de su campiña, donde el poeta se inspira; en la exuberancia de sus huertos y en la poesía de sus naranjales, que ciñe de mar se advierte la grandeza de Dios, que, para que sus criaturas tuviesen una imagen del Paraíso, dio a Alcazán (p. 107) la maravilla de sus campos.” Una tarde en que Luis con el hijo del médico jugaba a la orilla del mar, Fernando y Renato charlaban sentados en la playa. Pálido y triste el último miraba absorto mientras hablaba, la superficie verdosa, cuyo soberbio oleaje se abría en palmas brillantes para morir en la orilla hecho espuma sumisa. Sus ojos admiraban el albo plumaje de las gaviotas, su alma envidiaba a las avecillas y la dicha de tener alas para elevarse mucho, para alejarse del suelo.. Algunas nubes de color lechoso alteraban la limpidez del azul y proyectaban sombras sobre las casucas del barrio marítimo, en donde las mujeres hacían y cosían redes, mientras los chiquillos morenos y semidesnudos jugaban junto a la barca, en que su padre exponía la vida diariamente.

En aquesta pàgina ens descriu on està situat Alcanar i ens descriu com són les seves cases.

També ens destaca les qualitats d’Alcanar: la seva església, els seus horts i els seus taronjerars, que la inspiren per convertir-se en poeta.

Ens parla de la platja de les Cases d’Alcanar (Marjal).

Anomena les cases “casucas” perquè són petites i molt amuntonades. Després descriu la situació que hi havia al costat dels vaixells on les dones cosien les xarxes de pesca i els nens jugaven per les barques.

(p. 110) La fe es la madre, por así decirlo, de las virtudes anímicas. ¿Cómo podemos esperar en el objeto ansiado, ni amarle, sí en él no creemos?... —La vida es mala, mala,—repetía sombriamente Fernando. Las barcas se aproximában. Las mujeres y los niños salían al encuentro de los marineros, contentos por el éxito de aquel día. En el fondo de las barcas y entre los corchos de las redes, coleteaba el rosado salmonete, que traía a las pobres casucas alegría y pan.

Explica l’arribada de les barques després d’un dia de pesca.

Ús del català

—¡«Mare, mare, el senyoret!» (el señorito)—gritó un rapazuelo sin más ropaje que una camisa, que a duras penas llegábale al estómago. Una mujer descalza acercóse a Renato y en un És la llengua que antigament castellano entremezclado de lemosín es parlava al centre de díjole: França i van conrear els —¡Ya está mejor, senyoret! Ya está mejor. A vosté (p. 118) trobadors. grasias, los mios hijos tindrán pan. La Mare de Deu se lo premie. (...) —Pues agua de azahar a todo pasto, hijo!' Y Renato levantóse. Torna a fer ús esa del català. ahora un consejo: Procura no prodigar frase —No hay que dar tantas gracias Dios y don Rafael aparte de que en todos los sitios hay lo han hecho todo. No se olvide deporque, avisarme mujeres bonitas, son tan hermosas estas de cuando se termine el tónico del niño. Alcazán, que quien te oyera, te creyera, no lo dudes, un calabaceado. Picole el amor propio al mozo y narró a su primo alguna aventurilla más o menos Expressa picante, en la quebellesa él de les ¿cómo nó? había sido protagonista. dones d’Alcanar —¿Aquí? —Aquí, sí. Pero ¡son tan burdas, pobrecitas! Acodado en el balcón meditaba Renato... El sonido de una campana puso en el aire suspiros de bronce. — Es admirable!—dijo el preceptor volviéndose hacia los dos primos—son increíbles las contradicciones, que se dan en ciertas gentes. Reparen ustedes... Y señalaba a un marinero y dos labradores, que con la gorra en la mano el primero y los segundos el pañuelo (que usan los36 alcazanenses como reminiscencias del turbante) escuchaban en silencio, los tres toques

Significa bastes.

Els mariners mentre escolten voltejar les campanes.

(p. 119) de campana anunciadores de que en aquel instante elevaba el sacerdote la Hostia santa. —Es increíble—repitió el preceptor—que hombres, que blasfeman y corrompen su lenguaje con groseras palabras, guarden esa fé y ese respeto hacia lo mismo de que acaso blasfeman inconscientes. —Falta de cultura—dijo Fernando. — Sobra de hipocresía—objetó Eduardo— ¡Así está —En España! Todo se vá en aspavientos místicos..: Francia—intervino Renato, conteniendo porque nos dominan los con sucuras. la risa ante la ironía, que Fernando usaba —A tí... Francia, no teningún domina primo.—En francés,nadie, que porprimo. —Pero no me negarás que vivimos en yun digno se tenga, habla mal de su patria el país atrasado, porque a España no hay quien la empuje... tiempo que invierten los españoles en —Hombre diré... ¡deben esperar tu esfuerzo!... denigrar,tecon sus quejas inútiles, a la nación, lo emplean los franceses en laborar por el engrandecimiento de su país.

Ens mostra la gran importància que tenia la religió al poble d’Alcanar.

Reflecteix el retrocés d’Espanya respecte als altresl’afimació països. d’abans Exemplifica establint una comparació amb França 37

(p. 120)

España es grande. Son algunos Ens de sus mostra el rebuig que hi hijos, los que mezquinos la privanhavia de su envers les persones ayuda, restándola mérito ante el estrangeres. extranjero. —¡Bravo!—dijo Requejo apareciendo en el umbral de la puerta—¡Lastima que los españoles no piensen en francés! Saludó el médico: —¡Hola, señores! Buenos días. ¿Qué hay, Eduardo? —Hola médico. Voy a prevenir a mi hermana para la inyección. Dirigióse Requejo al preceptor, luego de dar una palmada en el hombro de Marzal. —Espero—le dijo—que no me faltará usted esta noche en la verbena. —Y allí-—añadió - Marzal—va a hacer el Parla de les reunions favor de. recitarnos alguna de sus producciones, que presientodidàctiques han de ser que es feien als prats. bonitas y buenas. El preceptor asintió con sencillez, mientras satisfecho el médico dirigíase a la habitación de la enferma. (p. 124) (...) —El corazón es poco amigo de la disciplina, como nuestros republicanos. Quiere cuando quiere, no cuando le mandan. —¡Bien veo que el de usted es monárquico! En él hay una reina, que nadie destronará nunca!... —¡¡¡Jamás!!! El médico interrumpió aquél diálogo: —¿Qué tal lo pasan ustedes! Ya veo, amigo Destouches, que es usted un consumado bailarín. Las chicas están encantadas. —Y yo agradecidísimo, pero, dígame, don Rafael ¿no podríamos dar un paseo por el huerto? ¡Hay tan hermosa luna!...

Expressa la ideologia política que es vivia a finals del segle XIX.

(p. 125)

(...) Un grupo de muchachas, envueltas en lindos pañuelos de talle, gesticulaban alrededor del discutidor farmacéutico. —Déjate de discusiones, hombre—le gritó el médico—y deja que esas niñas vengan a pasear con nosotros. —Don Rafael—dijo una rubia metidita en carnes - a don Luis le enfadan nuestros cabellos cortos, nuestras faldas cortas y nuestras lenguas largas para Expressa el masclisme i els protestar contra la tiranía de los estereotips que hi havia en hombres. aquella època. — ¡Ah! Pero ¿ustedes son feministas? —Somos defensoras de las que luchan Els canvis que s’estaven produint por conseguir un poquitín de justicia en la societat, en què les dones para la mujer-gritaban todas riendo. començaven a revolucionar-se i a — ¡A casa la mujer! ¡A cuidar de su familia y de su marido!(p. 128) sortir dels estereotips. -¿Y si no lo tiene? Que nos den al menos un medio de ser independientes, ya que (...) Capricho especial de Eugenia había sido los hombres se desentienden deplantar en su jardín tal cantidad y variedad de dalias que por ellas tomara la finca el nombre nosotras.(...) de «La Daliera». De todos colores y tamaños S’anomena hi veíanse por doquiera estas flores: desde així el rojo perquè aterciopelado al amarillo sedeño; les desde el (un tipus de abundaven dàlies morado oscuro alflor). blanco mate. Como satisfechos de recibir en aromas y matices el homenaje de las flores, alzábanse sobre ellas, a la manera que alza el tirano su orgulloso brazo sobre sus súbditos, la palmera africana y el pino del norte gozosos de hallarse unidos bajo el cielo de Alcazán. La variedad de árboles, que en aquel pequeño paraíso crecían, hacía pensar en los del edén que el moro de Granada ofrecía según cuenta Zorrilla, a Descriu la hermosalacristiada de vegetació dels León, cautiva por el capitán cuarenta llavors prats, de quelos abundaven gomeles. a Alcanar. «Allí la altiva palmera y el encendido granado, junto a la frondosa higuera 39 cubren el valle y collados>

(p. 129) Al final del jardín extendíase el anchuroso huerto, esmaltado de legumbres y frutales y rodeado de un plantío de naranjos donde la primavera despertaba sobre pétalos de I azahar... Fondo de aquel conjunto: Por una parte el mar infinito, por otra la mole ingente de la montaña, en noche abrazodedeSeptiembre. coloso rodea Magnífica era que aquella La la ciudad, a la que cuenta en la noche no sé Naturaleza se hallaba en esa época del otoño enque dulzuras; quizássido del novia inefable quemisteriosas se siente madre, luegoalgo de haber de vivir lejosespléndida del suelo... idealencanto en primavera y esposa en verano... (...)

Continua amb la descripción dels prats.

(p. 149) El P. Fabián presentóse en casa de la de Sorolla. —Traigo noticias importantes para la señorita de Sorolla—dijo a Fernando que, delirante de alegría, le abrazaba... — fué en aquella tarde en que, dichosa y -un tanto avergonzada, sonreía Carmen a sus leales amigos, fué entonces cuando él P. Fabián entrególa un libro y un periódico. El libro titulábase «El Vencedor», el periódico hacía justicia a su autora, Carmen Sorolla, dándola por consagrada en el templo de la literatura... A las palabras del sacerdote siguió un silencio de expectación. —¿Pero que alientos de titán había en aquella débil criatura?... ¿Cómo cabía en aquel estrecho cuerpecillo un espíritu tan grande?

Hi inclou la publicació de El Vencedor .

(p. 153) Amaneció el día espléndido para contrl’buira la solemne belleza de la fiesta mayor de Alcazán. ¡La Virgen del Rosario! ¡La Patróna aqueldepueblo Entre montañas y bajo de el palio los creyente! La laMareta Deu bonica!> Cielos) se <alza ermitade que guarda la Ante la capillita rústica, que señala en grandeza de la Madre de Dios, en el camino entrada a inquebrantable la explanada donde quien selaapoya la fe de sé alza la ermita, no hay hombrelaen sus hijos. Al fondo descúbrese Alcazán que no se mujer majestad del mar y ladescubra, belleza delnivalle, rece un el el tributo de su que noofrecen « Ave María». hermosura a la Divinidad, que los creo. Algun tiempo antes de la fiesta, y rodeando

Ara descriu les festes del Remei d’Alcanar al mes d’octubre. Parla de l’ermita del Remei i de la romeria que fa la gent dell’ermita poble i iles Descriu el autoritats. paisatge que es veu des d’allí.

(p. 154) la antedicha explanada, puede afirmarse que todos los cafeteros y fondistas de Alcazán colocan sus Explica les tendetes que hi ha a tiendas de lona, con el aditamento l’ermita durant les festes de la propio de tales establecimientos. Verge del Remei. Los quinclleros y turroneros levantan entre café y café sus tinglados, sin que faite el tenderete del fotógrafo, que por un real entrega el retrato en També esmenta els fotògrafs diez minutos, aunque acontezca harto que fan retrats a tot tipus de a menudo que el retrato no es persones. conocido en la fotografía, ni aún por su propia madre; ni la barraca de "¡las terribles fieras» amaestradas por un valeroso italiano... con acento catalán. y es de ver la animación que por los caminos, que a la ermita conducen, reina des de que amanece. Confúndese el soberbio automóvil con Hi los ha chiquillos diversitat d’automòbils Bullen por todas partes la ligera tartana y el humilde carro de però con sus ropitas nuevas, y altots sonvan de junts. la labranza. campana, que llama a misa mayor, van

la igualtat; a entrando en la iglesia la señora ySimbolitza la menestrala, el labrador y el aristócrata! dins l’esglèsia pot entrar-hi Quien más, quien menos, luciendo todas tothom ja sigui ric o pobre. las habilidades de sus modistos y sastres respectivos en sus ropajes de mayor o menos gusto.

(p. 155) Requiebros, . carcajadas, agudezas tal cual palabra poco académica y dominando aquel conjunto .heterogéneo, las peroratas de los charlatanes anunciando la maravilla de sus mercancías. . El interior de la ermita, aunque de escaso valor artístico, es alegre por la limpieza que en él reina, y rico por la fé que guarda. Cubren los muros infinidad de exvotos, que anuncian los milagros de aquella que, es Bendita entre todas las mujeres, y en el altar mayor aparece la imágen chiquita de la Santísima Virgen del Rosario llevando en sus brazos el divino Infante. Terminada la misa suelen volverse a sus casas algunos romeros, más la parte mayor quedase a comer en los ámplios comedores, que en ia casa del ermitorio ofrecen la comodidad de sus mesas y el servicio de sus bien provistos aparadores en provecho de los devotos curiosos, que allí acuden. Bajo de un árbol colócase generalmente la mesa donde comen todos los miembros del Município, al que espontáneamente se unen parientes y amigos... ¡y suelen ser muchos estos espontáneos! En los cafés y fondas se come y se grita

Explica la bellesa que hi ha dins l’ermita.

Descriu la imatge de la Verge del Remei.

Explica els dinars que es fan a les esplanades de l’ermita del Remei el dia de la romeria.

(p. 156) a un tiempo y por último grandes corros de fiesteros alegres, sentados en el amplio canapé del suelo, comen él sabroso arroz y gustan sendos tragos de lo tínto que ha de darles fuerza para hablar, reir y relinchar durante todo el día. Por la tarde y al son de la música baila todo el que siente ágiles sus piernas, pues no faltan quienes por sobrado cansancio o demasiado vino tienen dormidos los tales miembros. Anochecido se reza el rosario como des-, pedida a aquella Virgen bonita y adorada por los alcazanenses. Y vuelven a romper la quietud de los caminos, la estridencia de las bocinas, las voces de los carreteros, el estampido de algún neumático, los gritos de los peatones que advierten próxima una silenciosa bicicleta y los cánticos desempleados de los que traen en el cuerpo una alegría más o manos consciente. A la vanguardia de aquella liorna va el Municipio en pleno, que para dias de jolgorio y comilona no son oportunos los pretextos que se oponen para asistir a otros actos...

Descriu el tradicional menú de paella d’arròs i vi que es fa als dinars a l’ermita.

Després tornen a baixar cap al poble, en romeria, resant el rosari.

Davant de la comitiva van els membres de l’ajuntament que, a diferència d’altres actes, a les xalades i als tiberis no solen faltar-hi mai.

(p. 157)

A retaguardia va el clero revestido y los monaguillos jadeantes, qué durante el trayecto y pese a los contundentes, avisos del suelen propinarse, inquietos, sendos pellizcos, con hartos detremiento de sus malaventurados ropuetes... De vuelta de la ermita comentaban dos muchachas, payesas de Alcazán, algo que había llamado poderosamente su atención: -¡Chica Marieta! aun me acuerdo de aquel auto tan precioso y de las alhajas, que llevaba la señora, que bajó de él! —Pues ¿y el señor? ¡qué devoto rezaba! — Como ella, Marieta. Debían ser gente muy principal porque la señora dejó en el altar dos cirios de los grandes y él echó en el cepillo muchas monedas, que hacían ruido de plata. —Sí, y deben ser amigos del médico porque don Rafael y su familia iban con ellos. — ¡Sí, mujer! Ahora me acuerdo que el señor del auto ese colosal ¡porque mira tú que encenderse la luz al poner ellos el pié en eso de subir y tener dentro cosa para calentarse y tocador y sedas y muñecos!... Pues él estuvo unos días ¿te acuerdas? con aquella señora, que tenía una hija coja...

Descriu la situació dels escolanets i que trapelles que són.

Ús del català

9. Conclusions Arribat a aquest punt he de confessar que durant el treball m’he preguntat moltes vegades si el tema que havia elegit realment havia estat l’adequat o es convertiria en un treball inacabable, i no podria omplir cap pàgina. Però no ha estat així, m’he adonat que Fina Mar no sols va ser una poetessa romàntica, sinò també una lluitadora de la seva època. Fina Mar va defensar sempre la seva manera de ser i, tot i les humiliacions que això li va causar, va continuar escrivint narracions amb finals feliços, a pesar del desengany amorós que va patir. D’una altra banda, va demostrar una gran admiració i estima per Alcanar, malgrat el rebuig que hi va patir per part d’algunes persones contràries a la seva manera de pensar. Gràcies a aquest treball també he volgut i pogut conèixer Fina Mar com a persona i no solament com a escriptora, poetessa o conferenciant. He descobert que era una dona dolça, tímida, independent, que creia en ella mateixa i que no li importava gaire el que li deien els altres. Un dels motius pels quals ho sabem és per la seva forma de vestir i per la seva aparença: duia el pèl curt a lo chico i molt negre, i tenia la pell molt pàl·lida; a més a més, solia vestir colors foscos

-negre o gris-, potser per tal de passar més

desapercebuda. També era molt religiosa, fins al punt de formar part de grups com les Filles de Maria Immaculada i Santa Teresa de Jesús. Ella tenia tanta admiració i estima pel nostre poble que ,fins i tot, va intentar enriquir-lo culturalment organitzant-hi una biblioteca amb els seus propis llibres, que deixava a tothom que estigués interessat a llegir-los (iniciativa que, malauradament, no va tenir èxit). De la seva persona també cal destacar que patia d’epilépsia, com ja s’ha dit més amunt. A primera vista això sol ser un inconvenient; però, si agafem com a referència Dostoievski (que va ser un gran escriptor) i analitzem les seves declaracions, ens adonem que per als escriptors fins i tot es podria considerar una virtut abans que un defecte, ja que la plena sensació de felicitat i benestar que experimenten en el moment previ a un atac, fins i tot els pot servir d’inspiració per a la seva tasca literària.

Respecte a l’obra poètica de Fina Mar cal destacar que, com es pot veure en el treball, hi ha tres poemes en què fa referència a Alcanar. Ben bé idolatra el nostre poble: parla dels seus camps, del seu cel, de la seva mar, i de molts altres aspectes que la inspiren. N’és un exemple el vers que diu: “¡Rinconcito de gloria, que besa el mar, tu poeta te admira: ¡¡Salve, Alcanar!!”. En aquest fragment del poema “Està Bendito” podem apreciar l’admiració que la poetessa mostra vers el nostre poble. Realment, crec que l’obra de Fina Mar s’hauria d’haver valorat molt abans, perquè a la seva novel·la fa descripcions veritablement boniques dels camps i prats d’Alcanar; i encara més de les festes de la Verge del Remei, de les quals, tot i no ser originària d’ aquí, va viure tots els actes com una canareva més, i amb un respecte i estima cap a la Mare de Déu potser més gran que la d’ altres ciutadans nascuts al poble. Fina Mar ha estat, i de fet continua essent, una poetessa gairebé desconeguda entre nosaltres. Aquest és un fet que em preocupa perquè, si una escriptora com ella ha pogut passar desapercebuda d’aquesta manera fins al punt que ningú no s’ha ocupat d’estudiar la seva vida ni la seva obra, a saber quants versadors i versadores més hi ha hagut al nostre poble que tampoc coneixem ni en reconeixem la feina.

10. Agraïments Aquest treball no es fruit només de l’esforç d’una persona. No hagués estat possible sense la col·laboració de totes aquestes: -Tomàs Camacho Molina, el meu tutor del treball, que m’ha ajudat en l’elaboració del treball, m’ha facilitat la feina i m’ha fet totes les correccions que ha cregut necessàries. -Agustí Bel Beltràn, per fer-me el pròleg, per orientar-me quan he necessitat ajuda, per fer-me la correcció del treball i per donar-me la idea d’escollir el tema per al treball. -Anna Chillida Fibla, per ajudar-me en tot el que li he demanat del treball, per totes les correcions que m’ha fet i per tranquilitzar-me en moments d’histèria. -Merce Cid Martínez-Aguado, per l’entrevista que em va deixar que li fes, a partir de la qual vaig fonamentar tot el meu treball, i per proporcionar-me imatges sobre Josefina i la seva família. -Carmen Mari Martínez-Aguado, per participar tambè en l’entrevista i per proporcionar-me documents i imatges sobre Fina Mar. -Joan B. Beltràn, per proporcionar-me la foto de Fina Mar mentre fa la conferència a Tortosa. -Toni Subirats, per proporcionar-me imatges antigues d’Alcanar i les Cases. -Maria Jose Segarra Fibla, per acompanyar-me a fer les fotos per al treball. -Toni Bel Beltràn, per acompanyar-me a fer les fotos per al treball.

11. Bibliografia i webgrafia

MARTÍNEZ-AGUADO I GUERRA, Josefina (Fina Mar). El vencedor . Ed.Correo de Tortosa. Córdoba, 1930. 270 p. MARTÍNEZ-AGUADO I GUERRA, Josefina (Fina Mar). Flores de ensueño Ed. Artes Gràficas Monclús. Tortosa, 1925. 159 p. MARTÍNEZ-AGUADO I GUERRA, Josefina (Fina Mar). El secreto de la esfinge. Ed. Correo de Tortosa. 41 p. Revista Terra Nostra, Alcanar. http://www.alcanar.com/historia/terra/ Informació sobre la política i la situació social que hi havia aqui Alcanar als anys 20. http://www.alcanar.com/historia/terra/canonge2.htm Informació sobre la vida del Canonge Matamoros, a qui li dedica la seva novel·la “El vencedor”. http://www.bnc.es/catalegs/biblos/biblos.php?dir=/AA/1383/M04083&fitxa=15 Catàleg de la Biblioteca de Catalunya on està notificada l’existència del llibre de poesies Flores de Ensueño de Fina Mar. http://www.bnc.es/catalegs/biblos/biblos.php?dir=/AA/1383/M04083&fitxa=16 Catàleg de la Biblioteca de Catalunya on està notificada l’existència de la narrativa El secreto de la esfinge de Fina Mar. http://www.bnc.es/catalegs/biblos/biblos.php?dir=/AA/1383/M04083&fitxa=17 Catàleg de la Biblioteca de Catalunya on està notificada l’existència de la novel·la El Vencedor de Fina Mar. http://www.bnc.es/catalegs/biblos/biblos.php?dir=/AA/1383/M04083&fitxa=14 Catàleg de la Biblioteca de Catalunya on està notificada l’existència de una conferència que va fer a Tortosa. http://www.galeon.com/alcanaria/aguado.html En aquesta web ens dóna informació sobre alguns rang del caràcter de Josefina.

http://locals.esquerra.cat/alcanar/article/9499/discurs-dalfons-montserrat-en-lapresa-de-possessio-com-alcalde El discurs de l’alcalde on va nomenar Fina Mar com una poetessa canareva. http://www.udel.edu/fllt/faculty/aml/201files/ElemVerso.html L’he utilitzat per fer el guió de l’anàlisi dels poemes. http://es.wikipedia.org/wiki/Seguidilla_(estrofa) Informació per saber de quin tipus d’estrofa es tractava a un dels poemes de Fina Mar. http://es.wikipedia.org/wiki/Serventesio Informació per esbrinar la tipologia de les estrofes dels poemes de l’autora. http://es.wikipedia.org/wiki/Soneto Informació per trobar el tipo de Sonet que usava Fina Mar en els seus poemes. http://wikipedia.org/wiki/A%C3%B1os_1920 Situació del món durant els anys 1920-1930. http://es.wikipedia.org/wiki/M%C3%A9trica#Estrofas_de_cuatro_versos http://ilercavonia.wikia.com/wiki/Cerveto http://sae.altanet.org/houmuni/web/eadto/media/upload/arxius/0910/CERVETO.pdf Informació sobre la família Cerveto. Ricardo Cerveto Riba (Tortosa, 25/2/1882 – 25/6/1978) és l’autor de la portada de El secreto de la esfinge. Este pintor tortosí és autor d’abundants obres de caire religiós. Va ser mestre del gran pintor tortosí Josep Benet Espuny.

12. Annexos hfhfhffjffjfjjfjfjfjfjfjf 50

12.1 Imatges de Fina Mar i la seva família.

Josefina Martínez-Aguado i Guerra (Fina Mar)

Tia Maria (Germana (Germana de Tia Esperanza de Fina Mar) Fina Mar)

Font: Font: Carmen Font: Carmen Mari Carmen Mari Mari MartínezMartínez-Aguado Martínez-Aguado (neboda Aguado (neboda Josefina) (neboda Tia Maria, l’home i laJosefina) tia Esperanza. Josefina) Tia Maria i el seu home. Font: Carmen Mari Martínez-Aguado (neboda Josefina)

Font: Carmen Mari (neboda Josefina)

Martínez-Aguado

Isidro (Germà de Fina Mar)

Tomàs (Pare de Fina Mar)

Font: Carmen Mari MartínezAguado (neboda Josefina)

Font: Carmen Mari Martínez-Aguado (neboda Josefina)

Josefina i la seva mare. D’esquerra a dreta, Maria, Esperanza, Isidro o Alfonso, l’avia Pilar i Josefina. Font: Carmen Mari (neboda Josefina)

Martínez-Aguado

Josefina Font: i la seva Carmen mare.

Marí

Josefina) Font: Carmen Mari MartínezAguado (neboda Josefina)

Isidro i Alfonso (Germans de Josefina)

Josefina i la seva mare.

Font: Carmen Mari MartínezAguado (neboda Josefina)

Font: Carmen Mari Martínez-Aguado (neboda Josefina)

(neboda