La interacció entre els mosquits i els humans a les Terres de l'Ebre - Mar Sancho Pla by Biblioteca Trinitari Fabregat

Alumne: Mar Sancho Pla Tutor/a: Anna Valle Martí Grup: 2n Batxillerat A Data d’entrega: 12/01/2022

LA INTERACCIÓ ENTRE ELS MOSQUITS I ELS HUMANS A LES TERRES DE L’EBRE

Alumne: Mar Sancho Pla Tutor/a: Anna Valle Martí Grup: 2n de Batxillerat A INS Sòl de Riu Data d’entrega: 12/01/2022

Els mosquits

Mar Sancho

ÍNDEX

0. INTRODUCCIÓ

Objectius

Metodologia

1. CONTEXT GEOGRÀFIC

1.1 Delta de l’Ebre

1.2 Fauna i Flora

2. ELS MOSQUITS

2.1 Anatomia

2.2 Cicle vital

2.3 Espècies

Ochlerotatus caspius

Anopheles atroparvus

Culex modestus

Culex pipiens

Aedes albopictus

2.4 La picada

3. PROBLEMÀTICA I MESURES QUE CAL ADOPTAR

3.1 Perillositat

Dengue

Zika

Chikungunya

Febre groga

Virus del Nil Occidental

3.2 Salut pública

3.3 Mesures

El COPATE

40 1

Els mosquits El tractament

Mar Sancho 41

4. EXPERIMENTACIÓ

4.1 Conclusions

5. CONCLUSIONS

Agraïments

6. BIBLIOGRAFIA WEB 7. ANNEXOS

59 61

Annex

Annex: Model d’entrevista farmacèutics

Els mosquits

Mar Sancho

0. INTRODUCCIÓ Ens situem a les Terres de l’Ebre, al sud de Catalunya, una zona costanera i amb un clima temperat, perfecte per a l’hàbitat del mosquit. Un cop comença l’estiu, aquests petits insectes comencen a ser el malson de molts ciutadans. En totes les menjades d’estiu, surt el tema de les molèsties que provoquen durant la nit, durant el dia i les greus picades que causen en alguns. Els meus familiars sempre han dit que en aquesta zona, on els mosquits són tan abundants, no es prenen suficients mesures per a frenar la plaga, a més creien que cap dels repel·lents farmacèutics compleix en la seva funció i només estan al mercat per interessos econòmics. Després de diverses discussions, vaig veure que sent el mosquit un animal tan comú en aquesta zona, la població, inclosa jo, no el coneixen en profunditat. I llavors és quan vaig tenir clar que el meu treball de recerca es basaria en estudiar el mosquit i tots aquells productes, remeis i accions que es poden dur a terme per combatre’l. D’aquesta manera podria demostrar tant als meus familiars com a la resta de la gent que algunes de les mesures emprades són eficaces. Objectius Els principals objectius d’aquest treball són els següents: -

Estudiar el mosquit i les diverses espècies que es troben al Delta. Investigar sobre les diverses mesures de prevenció i control de la plaga. A nivell local, estudiar els productes que es coneixen i que actualment estan a la venda per prevenir i curar la picadura. Parlar sobre la seva eficàcia i desmentir tots aquells que és creuen ineficaços. A nivell territorial conèixer noves tècniques, nous productes i altres formes de repel·lir o evitar aquests insectes, una d’aquestes la fumigació, que és poc coneguda entre els ciutadans tot i ser una de les accions més importants alhora de combatre plagues com aquesta. Donar a conèixer diferents repercussions degut a la picada del mosquit, com poden ser irritacions a la pell, malalties o fins i tot pandèmies, tant a nivell local com comarcal o global.

Les meves hipòtesis de cara a aquest treball són diverses; -

Crec que a nivell de fumigació, els resultats seran eficaços tot i que sols es reduirà el nombre de mosquits, no desapareixerà.

En el cas dels productes comercials;

Els mosquits

Mar Sancho

Hi ha una sèrie de productes que no tenen gairebé eficàcia: les polseres i pegats antimosquits. Els coneguts autans amb esprai, penso que sí que realitzaran la funció que es demana tot i que pot ser hi haurà marques que no ho compliran, en funció de la seva composició química.

Els remeis naturals que es coneixen, penso, que sí que hi haurà una efectivitat, però no serà del 100%. Els remeis naturals són efectius però no al 100%.

El que sí que tinc clar que funcionarà serà allò que fem personalment o bé per evitar-los o bé per impedir el seu creixement, com ara utilitzar teles mosquiteres, evitar tenir aigua estancada, tancar el llum quan no és necessari o d’altres mesures a nivell personal.

Metodologia Per a dur a terme el treball, primer que tot, vaig realitzar tota la part teòrica, on estudiava el mosquit i les espècies que habiten al Delta de l’Ebre. D’aquesta manera em documentava sobre el tema i aconseguia fixar quins havien de ser els objectes d’estudi posteriors. Vaig anar ampliant la recerca bibliogràfica del treball i afegint informació, també fèiem reunions amb la tutora, cada 15 dies, en les qual revisavem tots els avenços escrits, i proposavem noves idees per afegir. A continuació vaig preparar un petit qüestionari per a entrevistar als professionals de les farmàcies del nostre poble i alguns comerços que també venen productes repel·lents. Gràcies a aquestes enquestes vaig conèixer quins eren els productes més comuns i utilitzats per la població i van ser els que més tard vaig provar per tal de demostrar la seva eficacia. També vaig conseguir informació que després em va ser de gran utilitat per al treball. Temps després vaig preparar una altra entrevista, en aquest cas particular per a Raúl Escosa, director del COPATE, entitat de la qual en parlarem al llarg del treball. El 9 d’agost vaig entrevistar a Raúl i vaig aconseguir molta informació imprescindible per al treball i també vaig poder ampliar el meu estudi. A l’endemà, juntament amb els experts en salubritat de les Terres de l’Ebre, em vaig desplaçar a Poble nou, on hi ha una pista d'aterratge, lloc on duen a terme el procés de fumigació, allí vaig poder veure en que consisteix i el cost d’aquesta eina per així poder plasmar-ho en el meu treball. Al llarg d’aquesta mateixa setmana, també vaig realitzar la meva part experimental del treball, amb una durada de quatre dies. Tractava de provar

Els mosquits

Mar Sancho

sobre mi mateixa l’eficàcia de diversos productes repel·lents, que ja explicaré en profunditat en l’apartat corresponent. La part final del treball, va consistir en dur a terme les conclusions i la introducció, modificar la webgrafía i arreglar diversos errors de presentació. La majoria d’imatges d’aquest treball, són pròpies, en el cas que no sigui així, està indicada la font sota la imatge.

Els mosquits

Mar Sancho

1. CONTEXT GEOGRÀFIC 1.1 Delta de l’Ebre El Delta de l’Ebre és una extensa plana al·luvial d’una extensió de 32.000 hectàrees que es projecten 22 km dins del mar en forma de tascó. És la zona humida més gran de Catalunya i una de les més importants de l’Europa occidental. És troba situat a la província de Tarragona i a les comarques del Montsià i Baix Ebre, en la desembocadura del riu Ebre. Aquest riu, el més cabalós de la península ibèrica, ha donat vida a aquesta zona durant molts anys, veient també importants esdeveniments històrics com la coneguda Batalla de l’Ebre. El 65% de la superfície del Delta són zones de conreu, concretament arrossars, ja que actua com un aiguamoll temporal. L’altre 35% restant són espais naturals protegits. Les característiques fisicoquímiques d’aquesta zona són diferents i canviants degut a dos medis oposats, el marí i el continental. Aquest fet ha desenvolupat en aquesta zona una gran diversitat. El riu neix a la serralada Cantàbrica, al llarg de tot el seu recorregut, on també passa pels Pirineus i pel sistema Ibèric, arrossega materials de tot tipus que més tard seran dipositats a la conjunció amb el Mediterrani. Aquesta acumulació de sediments ha anat creant el Delta al llarg dels anys. Anteriorment el Delta tenia forma de falca1; al llarg dels anys, degut a diversos fenòmens meteorològics, com les llevantades o els processos costaners, s’han produït diversos canvis en la seva forma i evolució deltaica. Actualment té forma triangular amb dues fletxes menors, una al nord i una altra al sud, que delimiten les badies del Fangar i dels Alfacs. El riu travessa el Delta pel centre i desemboca al mar en dos braços que envolten l’illa de Buda. Les creacions de centrals hidroelèctriques i construccions de preses han frenat l’expansió del Delta, ja que retenen els sediments.

El Delta de l'Ebre, des del satèl·lit | NASA Earth Observatory

Falca: Tascó, normalment de fusta, emprat per a falcar.

Els mosquits

Mar Sancho

En la imatge anterior podem veure una evolució de la morfologia del Delta, començant 4000 a J.C fins el 1990. Actualment, el Delta es troba en decadència a causa de la falta de sediments arribats i de diferents fenòmens meteorològics suceits els ultims anys en el nostra territori, com és el cas del Gloria.

Abans del temporal Gloria

Després del temporal Gloria

Imatge del satèl·lit Sentinel 1 els dies 15 i 21, abans i durant el temporal | El diario

Els mosquits

Mar Sancho

En les Terres de l’Ebre trobem el Parc Natural del Delta de l’Ebre; es va declarar zona protegida el 1983 i es va ampliar el 1986 amb una extensió final 7.736 hectàrees. El clima d'aquesta zona és mediterrani, temperatures moderades i humitat elevada, les precipitacions són escasses i irregulars; el fenòmen més comú és el vent, que sol ser persistent i moltes vegades intens. El clima del Delta és peculiar degut a què és una gran plana envoltada de mar.

En la gràfica anterior veiem que les precipitacions son molt irregulars, amb escassetat sobretot en els mesos d’estiu. Les temperatures són moderades, no hi ha una gran oscil·lació; durant juny juliol i agost veiem que la mitjana està sobre els 26ºC i durant els mesos d’hivern pot arribar a 10ºC Aquest clima afavoreix una gran biodiversitat a la zona. 1.2 Fauna i Flora La vegetació és molt àmplia i variable, ja que el gradient de salinitat oscil·la entre sòls molt salats fins a terres conreables. Es poden trobar tots els biòtops característics de les zones humides en gran varietat i quantitat. Depenentment de la zona i la morfologia trobem una vegetació o una altra. En les salines, trobem la vegetació halòfila, habiten plantes molt adaptades a la sal que es concentra als seus teixits la qual cosa els permet de mantenir una elevada pressió osmòtica per evitar la dessecació, es troben, sobretot, als

Els mosquits

Mar Sancho

punts de contacte del Delta amb el mar. És un exemple el Saccharum ravennae.

Saccharum ravennae | Perennials

La vegetació helofítica es pot trobar en els canyars i els canyissars, trobem una vegetació d’alta importància, són plantes helofítiques, són plantes arrelades sota l'aigua i amb part de l'aparell vegetatiu fora d'aquesta. En els Ullals, zones de surgència d’aigua dolça, també es troba vegetació complexa, com el Nymphaea alba o conegut com Nenúfar blanc.

Nenúfar Blanc | Wikipedia

Les comunitats vegetals que poblen les dunes, solen ser més fixes, trobem el borró o canya d’arena (Ammophila arenaria).

Borró | Wikipedia

Els mosquits

Mar Sancho

Finalment la vegetació de ribera és la corresponent a la situada als marges del riu, i correspon a les úniques comunitats forestals del Delta. En aquests boscos de ribera, destaca l'albereda (Populus alba).

La Alameda | Wikipedia

La riquesa faunística és elevada degut a la humitat. Els animals més comuns en la zona són els següents: -

Mamífers: rata d'aigua, musaranya... Rèptils: Colobra d'aigua, tortuga d'estany, tortuga mediterrània... Amfibis: granota verda Peixos: carpa, llisa, anguila, llobarro, orada, silur... Zooplancton: Gammarus aequicauda, Calanipeda aquae-dulcis Invertebrats: palamanetes zaraquieyi, mosquits, abelles, … Ocells: flamencs, corb marí, ànecs i oques, rapinyaires, gavines, …

En el Delta trobem un alt nombre d’espècies vertebrades, la majoria d’aquests ocells. Trobem aproximadament 325 espècies d’aus de les 600 existents a Europa. Al llarg del temps, el Delta ha sofert canvis en el tipus d’espècies, algunes de les quals s’han extingit com és la cutimanya del Delta; en canvi, n’han aparegut altres de noves, com el cranc de riu americà o el cargol poma, que són causants de plagues, Quant als mamífers, la intensa humanització del Delta fa que la presència de grans mamífers sigui esporàdica (cas dels senglars i els toixons), però consta la presència en temps passats de cérvols i cabirols. Actualment, queden alguns conills boscans i es crien guineus, i queden pocs exemplars de llúdrigues, eriçons i mosteles. Són molt freqüents les rates d’aigua, els ratolins i els furanys.

Els mosquits

Mar Sancho

Dels lepidòpters n’hi ha infinitat d’espècies que ataquen els conreus, i també es troben nombroses espècies de crustacis. La presència de mosquits, els insectes més coneguts i característics, ha portat ja des del 1917 a emprendre una lluita sistemàtica contra el paludisme, endèmic al sector.

Els mosquits

Mar Sancho

2. ELS MOSQUITS 2.1 Anatomia Els mosquits són insectes que pertanyen a la família Culicidae. És diminut, però pot arribar a ser el més molest i perillós per als humans. És de l’ordre dels dípters, és a dir posseeix un parell d’ales. Com a nematòcers de subordre, es caracteritza per les seves antenes filiformes amb segments i pel desenvolupament de les larves en medi aquàtic. El seu cos es divideix en 3 parts; el cap, el tòrax i l’abdomen, tot això recobert d’un exosquelet. Al tòrax trobem les extremitats i al cap les antenes.

A: Cap B: Tòrax C: Abdomen

L’exosquelet recobreix el cos dels insectes, conté elements rígids i resistents per tal de complir funcions de suport, protecció, excreció, alimentació, percepció i dessecació. Està format per una cutícula quitinosa. La cutícula és la capa més exterior que tenen la majoria d’insectes i que s’encarrega de ser una capa protectora i impermeable degut a la seva rigidesa. També és el punt d’ancoratge dels músculs, fa d’esquelet intern. La quitina, és el component principal entre d’altres dels exosquelets d’alguns animals, principalment d’insectes i artròpodes. També és un important component en les parets cel·lulars d’alguns vegetals. Aquesta és l’estructura molecular de la Quitina. El que veiem són dues unitats d’acetilglucosamina. És un derivat de la glucosamina que, al seu torn, és un derivat de la glucosa. La seva fórmula és C8H15NO6.

Els mosquits

Mar Sancho

Les dues unitats estan unides per un enllaç glicosídic (β). El cap, és la part anterior del cos, on trobem els ulls, les antenes articulades i el seu aparell bucal. El cap és fortament esclerotitzat (dur) i forma una estructura compacta denominada càpsula cefàlica. El primer que trobem en el cap són un parell d’ulls, les superfícies dels quals estan formades per un cert nombre d’àrees circulars o hexagonals, anomenades ommatidis. Un d’aquest conté un grup de cèl·lules fotoreceptores envoltada de cèl·lules de suport i pigmentàries. Cada ommatidi consisteix en una lent i un rabdòmer, que és un grup de cèl·lules receptores visuals que són capaces de distingir entre la presència i l'absència de llum, i en alguns casos poden distingir els colors.

Posteriorment trobem el parell d’antenes, que són apèndixs mòbils. Principalment tenen la funció auditiva, sensorial i tàctil, gràcies a diversos organismes com ara els pèls tàctils o sensors auditius que trobem en els antenòmers.

També , trobem l’aparell bucal o el que nosaltres coneixem com a boca. Són un conjunt de peces que en unir-se poden realitzar diverses funcions destinades a l’alimentació principalment, triturar o rosegar, en cas de que sigui un aliment sòlid, i absorbir, en el cas de que sigui líquid. La boca està formada per un llavi superior, un llavi inferior i uns palps labials, semblants a la llengua que tenim nosaltres. Aquests palps són els òrgans sensorials dels mosquits, i tenen l'objectiu de buscar i seleccionar els aliments desitjats, gràcies a aquests poden detectar la sang de la nostra pell. La trompa o probòscide, és la part que penetra a la nostra pell i absorbeix la sang. Aquesta està composta per una membrana protectora, semblant a un llavi en forma de canal, format per 6 agulles, cada una d’aquestes amb una funció determinada. Primerament les dues agulles laterals, tenen una mena de serra, que la utilitzen per a serrar la nostra pell, degut a que estan molt afilades, quasi bé no notem res.

Els mosquits

Mar Sancho

A continuació, amb unes altres dues agulles, el que fan és separar els teixits de la nostra pell, per així poder facilitar la feina que ha de fer el mosquit. Amb una de les agulles centrals, el que fa és detectar els vasos sanguinis per mitjà d’uns receptors i a més a més absorbeix la sang necesaria. A mesura que la sang entra en els seu aparell, va separant l’H2O de la sang, i va expulsant l’aigua, d’aquesta manera té més espai per a acumular sang i glòbuls rojos. Finalment amb l’altra agulla central, allibera saliva que contenen uns químics amb la funció de donar fluïdesa a la sang.

El tòrax. És la part central de l’insecte, és a dir, el tronc, està compost per tres segments; protòrax, mesotòrax i metatòrax. A més, al tòrax trobem les ales i les potes, una part necessària per al desplaçament d’aquests insectes. El protòrax és la part que uneix el cap amb la resta de tòrax per una mena de coll anomenat cèrvix. És el lloc on trobem el primer parell de potes i el primer parell d’estigmes respiratoris. Seguidament, tenim mesotòrax, que és on trobem el segon parell de potes i on estan les ales. I finalment tenim el metatòrax que és l’últim segment del tòrax on trobem l’últim parell de potes.

Després tenim les potes, que estan constituïdes de diversos segments: 1- Coxa 2- Trocànter 3- Fèmur 4- Tíbia 5- Tars (tarsomers) 6- Ungla

Els mosquits

Mar Sancho

L’últim òrgan que trobem en el tórax són les ales, que són evaginacions2 de la paret del cos localitzades dors-lateralment. La base de l'ala és membranosa, això fa possible els seus moviments.

I la darrera part de l’anatomia externa del mosquit és l’abdomen. Està constituït, normalment, per 8 i 12 segments, en el darrer dels quals trobem les parts genitals.

Evaginar: Girar una cosa fent que la seva superfície interior passi a ésser l'exterior

Els mosquits

Mar Sancho

Culex pipiens diagram | Wikipedia

Els mosquits

Mar Sancho

2.2 Cicle vital El cicle vital del mosquit consta de 4 fases. 1- Ou 2- Larva 3- Pupa 4- Adult En la primera fase, trobem l’ou, que habitualment es troba en un medi aquàtic. Té una forma subcilíndrica i allargada, d’un mil·límetre aproximadament. Les femelles poden dipositar els ous d’un en un, com és el cas dels Aedes, o bé en grups de 100 o de 200, com succeeix en els Culex, aquest últims tenen la característica de surar a l’aigua. El que passa en algunes espècies com el mosquit tigre, que posteriorment ho veurem, és que dipositen els ous en un medi humit, però no aquàtic i romanen allí fins que el medi s’ompli d’aigua que és quan es comencen a desenvolupar.

Larva | COPATE

Després trobem la fase larvaria. A diferència dels ous, les larves sempre és troben en un medi aquàtic. Les larves són filtradores; en el filtrament de l’aigua, s’alimenten dels fongs, bacteris i matèria orgànica particulada que es troba a l’aigua. En les larves trobem un mena de sifó que els permet desenvolupar-se en aigües amb manca d’oxigen. Això li dona una característica adaptativa que incrementa la seva reproducció i per tant la seva població. En aquesta fase la durada be determinada per l’espècie i per les condicions mediambientals, però sol ser d'entre 4 i 12 dies. Passa per quatre estadis larvaris i finalment esdevé pupa.

Larva | COPATE

Els mosquits

Mar Sancho

Per mitjà de la metamorfosi, esdevé pupa, on fa una sèrie de canvis metabòlics i físics que seran fonamentals per passar al medi aeri. Durant aquesta fase, que pot durar hores o dies, depenent de l'espècie, la pupa no s’alimenta, simplement respira i presenta mobilitat. En la pupa trobem un exoesquelet que la protegeix i que serà trencat quan començarà a entrar en fase adulta.

Pupa | COPATE

La darrera fase és la del mosquit adult; un cop ja té les ales i és apte per a volar, passa al medi aeri. En aquesta fase, els mosquits ja s’alimenten. Habitualment de nèctar de vegetals, però les femelles necessiten uns nutrients essencials per així poder desenvolupar els ous i aquest és troba en la sang, per això piquen a vertebrats, entre els quals hi ha els humans.

Adult | COPATE

La fecundació de les femelles es realitza en el moment de la sortida de l’adult de la pupa. Quan la femella passa a fase adulta, immediatament un mascle li introdueix en el seu ovipositor un espermateca a l’interior del qual trobarem els espermatozoides. Al llarg de la seva vida fèrtil la femella desenvoluparà òvuls que es fecunden i formaran ous.

Els mosquits

Mar Sancho

La vida dels mosquits sol ser molt curta, especialment la dels mascles, ja que un cop han complert la seva missió de copular, desapareixen. En canvi les femelles degut a haver de completar postes, tenen una vida més llarga. Finalment, en el cicle dels mosquits, trobem un període d’hivernació, quan les condicions mediambientals no afavoreixen la seva reproducció i per tant hivernen; depenent de l’espècie, hivernen en una fase o en una altra. Per exemple els Aedes hivernen en fase d’ou, ja que tenen una adaptació d’aquest que no li permet la dessecació. En canvi, els Anopheles hivernen com a mosquit adult, ja que les femelles estan molt desenvolupades i això els permet mantenir-se en climes que no varien gaire fins que les condicions tornin a ser les adequades per seguir el seu cicle biològic. El temps de transcurs d’aquest cicle depèn de molts factors: primerament de la temperatura ambient que hi ha i després de l’aigua estancada que podem trobar per a què de l’ou surti una larva.

Cicle Biològic | COPATE

Els mosquits

Mar Sancho

2.3 Espècies Ens trobem amb dos tipus de mosquits depenent del seu hàbitat a l’hora de picar. Els que prefereixen alimentar-se i picar a l’interior de les llars, proces que s’anomena endofàgia. En canvi els que prefereixen picar a l’aire lliure, fora de les cases, exofàgia. També trobem la mateixa divisió un cop ja feta la ingesta de sang. Els que prefereixen reposar a dins de les cases s’anomenen mosquits endofílics, en canvi els que ho fan fora són exofílics. Un exemple d’endofàgic seria tot el gènere dels Anopheles, com és el cas del mosquit tigre. En el cas dels exofàgics, trobem els Caspius. Per combatre amb els mosquits, és molt important estudiar aquest comportament, ja que en el cas que siguin endofàgics o endofílics, s’han de prendre mesures personals, com ficar teles mosquiteres o aplicar algun repel·lent per a llars. Pel contrari, si parlem de mosquits exofàgics o exofílics, les mesures han de ser un tractament a gran escala, destruint les zones de cria. En el Delta de l’Ebre, hi ha trobem 14 espècies diferents de mosquits. Gènere Ochlerotatus -

Ochlerotatus caspius

Gènere Aedes -

Aedes detritus Aedes mariae

Gènere Culex -

Culex pipiens Culex modestus Culex hortensis Culex theileri

Gènere Coquillettidia -

Coquillettidia richiardi Coquillettidia buxtoni

Els mosquits

Mar Sancho

Gènere Culiseta -

Culiseta longeareolata Culiseta annulata Culiseta subochrea

Gènere Anopheles -

Anopheles atroparvus

Gènere Uranotaenia -

Uranotaenia unguiculata

Tot i això, aprofundirem el nostre estudi només en algunes d'aquestes espècies, ja que són les que trobem en més abundància al Delta i les que afecten els humans. Són les següents: Ochlerotatus caspius Aquesta espècie abans coneguda com Aedes Caspius, era un subgènere dins dels Aedes però més tard va ser accendit a gènere. Avui en dia, alguns científics segueixen utilitzant alguns dels seus noms antics. És un mosquit que habita especialment en zones naturals del mediterrani, per això és diu que és un mosquit circummediterrani. Es troba en llocs no conreats, que majoritàriament es troben repartits per la perifèria de la plana deltàica, en zones litorals i entorn de les basses. Ocupa una extensió de 8.000 ha aproximadament. Aquest mosquits requereixen zones salades, on hi hagi freqüents inundacions. Els efectes que afavoreixen l’aparició de larves d’aquesta espècie són l’increments del nivell de l’aigua de forma periòdica. Aquest increment pot ser degut a causes naturals, com pluges o el pas d’un front per aquest territori i això causa canvis en les pressions atmosfèriques, o bé causes humanes com l’agricultura o activitat cinegètica.

Ochlerotatus caspius | Nacho Cabellos

Els mosquits

Mar Sancho

Anopheles atroparvus Aquesta espècies és coneguda per ser el principal responsable de les grans epidèmies de paludisme. L’ A.atroparvus va patir una reducció de la població en moltes zones on abans era abundant. Degut a la contaminació dels hàbitats naturals, les mesures de control de vectors i la reducció de l'hàbitat adequat mitjançant l'assecament o les inundacions. Àmpliament es troba distribuït per les regions costaneres i hàbitat d'aigua dolça, per tant és un insecte força estable. És una espècie molt característica dels arrossars, que són el conreu majoritari al Delta de l’Ebre amb aproximadament 22.000 ha.

Anopheles | Wikipedia

Culex modestus És del gènere dels Culicidaes. El seu nom modestus ens indica que té una mida petita i que es tracta d’un mosquit amb un to blanquinós. S’ha demostrat experimentalment que és capaç de transmetre el virus del Nil Occidental. El seu hàbit d’alimentar-se agressivament tant d’ocells com d’humans li dóna un potencial significatiu de transmissió de infeccions zoonòtiques d’ocells a humans. L’hàbitat d’aquesta espècies és molt similar al de l’anterior espècie esmentada, també habita en arrossars, zones amb aigua dolça. Es tracta d’un insecte estival. Els adults es troben durant l'estiu i principis de la tardor. La femella diposita els ous sobre la superfície formant navícules. Però no ho fa sobre qualsevol acumulació d'aigua, sinó sobre aigua dolça 22

Els mosquits

Mar Sancho

lleugerament salobre. El seu atac sobre mamífers es porta a terme tant de dia com de nit, encara que principalment ho fa al vespre. La seva piada és recalcitant, torna a aparèixer al cap d’uns dies.

Culex modestus | Wikipedia

Culex pipiens És de la família dels culícids. Mascles i femelles s'alimenten de diverses fonts de sucres, com nèctar, mel i sucs de fruites. Només les femelles s'alimenten de sang, preferentment per a afavorir la posta, un cop han copulat. La sang proporciona les proteïnes essencials per al desenvolupament dels ous. El principals tipus d'hoste dels que s'alimenta de sang són ocells, però també ho fan dels humans i altres mamífers. S’ha vist que és un vector d'alguns virus i malalties als humans en el moment que pica.

Culex pipiens pipiens alimentant-se d'amfitrió humà / Viquipèdia

Els mosquits

Mar Sancho

Aedes albopictus Es tracta del conegut mosquit tigre. A més a més de totes les espècies de mosquits que tenim, ara a la zona propera al Delta de l’Ebre a arribat un nouvingut, fruit de la globalització. Aquest mosquit és del sud-est asiàtic, Xina, la zona de Cambodja i totes les selves tropicals que hi ha allà. Va arribar al nostre territori l'estiu de 2004. Se'l reconeix per les ratlles blanques al cap, el cos i les potes. El mosquit adult fa entre 2 mm i 10 mm. No té la capacitat de volar molt ni fer llargs trajectes. Però el tràfic de mercaderies i el tràfic de gent sí que afavoreix a aquests mosquits Aedes. Tenen la capacitat biològica de posar els ous en zones humides, com el fang, i saber que posteriorment allí i haurà aigua, el període de temps pot ser un dia o un any, per tant els seus ous tenen unes adaptacions per a no deshidratar-se. Els ous d’aquest tipus de mosquit són similars als coneguts ous de gallina, que tenen una closca dura que els protegeix. Per exemple, un turista pot anar de viatge al sud est asiàtic i enamorar-se d’un gerro de ceràmica, el qual ha estat a la intempèrie. No ho veus però aquest gerro està ple d’ous de mosquit tigre, tots dipositats a les parets. Un cop arriba del viatge, i s'instal·la a casa seva, fiques algunes flors en aquest gerro i l'omplis d’aigua. Llavors els ous comencen a desenvolupar-se i ja tens el mosquit en la teva zona. Ha fet 8000 km dintre d’una maleta, ell no ha volat. Aquesta és una de les hipòtesis que hi ha de l‘arribada d’aquesta espècies, entre d’altres. Una de les qualitats dels Aedes i que, per tant, també la posseeix aquesta espècie, és que no té hàbits crepuscular, és a dir no sols pica per la nit, sinó a qualsevol hora del dia.

Mosquit tigre | Wikipedia

Els mosquits

Mar Sancho

Tant el Culex pipien com l’Aedes albopictus, habiten en zones urbanes per tant són un greu problema per a l’espècie humana. Aquesta problemàtica és deguda a diferents focus com sistemes de reg que discorren per l’interior d’algunes poblacions. Per una altra banda el conreu d’arrossars molt propers a les poblacions, degut a la proximitat a nuclis urbans, impedeix el tractament aeri i finalment la colonització del mosquit tigre en espais urbans i particulars.

2.4 La picada La picadura de mosquit és diferent a altres insectes. Per exemple, les abelles piquen per defensar-se, per això ens provoquen un petit dolor en el moment de la picada. Les dels mosquits en canvi, no sentim gaire bé res, fins un temps posterior. Per tant sabem que no és per defensar-se. La sang humana tampoc és el seu aliment principal, ja que prenen nèctar i sucres de les flors i les plantes per alimentar-se i obtenir l’energia necessària per complir les seves activitats bàsiques. El que busquen dels humans és la proteïna i els nutrients que tenim a la sang per així poder desenvolupar els ous; per aquesta raó, sols piquen els mosquits femella. El procés de la picada consisteix en que una femella es situa a sobre de la nostra pell, localitzant amb els seus palps un capil·lar situat sota de la nostra capa. Un cop ja estan a sobre d’aquest capil·lar, amb els estilietes de la probòscide, la seva boca, perfora la pell fins que troba el vas sanguini. Un cop trobat, amb el labro, un altre òrgan a l’interior de la probòscide, comencen a succionar la sang necessària. Amb la hipofaringe, una mena de tub, ens va injectant saliva al mateix temps que realitza l’extracció de la sang. Això ho fan perquè aquesta saliva conté proteïnes amb acció anticoagulant, així el flux de la sang pot seguir amb total normalitat i impedeix que es tanqui la zona perforada. D’aquesta forma poden realitzar tot aquest procés de forma ràpida i sense que nosaltres ens n’adonem. Posteriorment, després de la picada, en el nostre cos succeeix una reacció i al cap d’una estona apareix una rojor. Això és degut a que el nostre sistema immunitari detecta aquestes proteïnes de la saliva, les quals reconeix com a antígens. La seva resposta és que algunes de les cèl·lules que tenim a la sang produeixen uns anticossos en el lloc de la picadura; aquests estimulen els mastòcits (cèl·lula del sistema immunitari) que en activar-se produeixen histamines, les quals activen la resposta inflamatòria per a protegir-nos. Aquesta marca vermella és degut a les histamines, que per viatjar millor pels vasos sanguinis el que fan és eixamplar aquests i com a conseqüència 25

Els mosquits

Mar Sancho

s’inflama la pell. La sensació de picor, és a causa de terminacions sensitives nervioses. Després de la picada, comencem a rascar-nos, cosa que no és recomanable, ja que estimulem els mastòcits que a la vegada alliberen histamina i per tant el picor augmentarà. El que hem de fer en els moments de picor és primer intentar aguantar-nos sense rascar-nos, ja que en uns moments aquesta inflamació baixarà, i si no és possible perquè la picor és molt forta, aplicar medicaments antihistamínics o cortisona per alleujar i reduir la inflamació. A més a més, com a remei natural coneixem el gel per calmar el picor també, ja que el fred calma les terminacions nervioses.

Els mosquits

Mar Sancho

3. PROBLEMÀTICA I MESURES QUE CAL ADOPTAR 3.1 Perillositat El mosquit està considerat un dels animals més perillosos del món. Pel fet que transmet malalties per mitjà de la picada. En termes biològics, un vector és qualsevol agent (persona, animal o microorganisme) que transporta i transmet un patogen a un altre organisme viu. Els vectors biològics s'estudien per ser causes de malalties, però també com a possibles cures. Per exemple, els mosquits de la família culícids són vectors de diversos virus i protists patògens. La major part dels vectors són insectes hematòfags3, ja que els virus i bacteris troben un mitjà fàcil de transmissió per contacte directe a la circulació sanguínia. Al segle XX hi havia molts casos de paludisme a Catalunya. Degut a l'evolució en la medicina i tot el que es coneix sobre el mosquit, aquest nombre s’ha reduït. Actualment hi ha entre 140 i 160 casos annuals. Les arbovirosis son malalties causades per arbovirus, virus que són transmesos per artròpodes. Trobem un gran grup heterogeni de més de 500 virus, i majoritàriament afecten a aus i mamífers. Tot i això 150 d’aquests poden causar malalties als humans. El mosquits, exactament els Aedes, on trobem el mosquit tigre i el Culex, són els principals vectors d'aquestes malalties. La transmissió és deguda a xuclar sang d’un ésser infectat i posteriorment inocular-ho en altres persones o animals sans, als quals contagiaran la malaltia. No está demostrada la transmissió directa entre persones. Els símptomes d’aquestes malalties solen ser diversos, tot i que generalment veiem febre, mal de cap i dolor articular. Són malalties que no solen causar la mort, a no ser que parlem de persones immunodeprimides. Encara no s’ha trobat un tractament específic per aquests virus, tot i que en alguns d’ells trobem vacuna i en altres simplement calmants. Aquestes malalties es troben principalment a Amèrica, Àfrica i Àsia, tot i que en els últims anys s’han vist alguns casos importants a Catalunya. L’alerta de trobar aquestes malalties en el nostre territori és degut principalment als

Hematòfag: Dit de l'animal que s'alimenta de sang.

Els mosquits

Mar Sancho

mosquits, especialment el tigre i també al flux de turisme que hi ha en aquesta zona. Algunes arbovirosis que transmeses pels mosquits són les següents: Dengue El dengue és causat per un virus de la familia Flaviviridae. Quan una persona és infectada per un d’aquests tipus, la seva recuperació li proporciona immunitat per a tota la vida contra aquest serotip. Aquesta malaltia és transmesa principalment per mosquits de l’espècie Aedes aegypti i en menor grau Aedes albopictus. Actualment és una malaltia endèmica4 a la major part dels països tropicals i subtropicals d’Amèrica Central, el Carib, Amèrica del Sud, el sud-est asiàtic, el sud del pacífic i a diversos països d’Àfrica.Tot i això veiem que l’any 2010 es va trobar un brot de Dengue a Europa, exactament França i Croàcia. I encara més proper, es van trobar evidències de la malaltia a Espanya al segle XVII i al segles XX, tots dos casos a Andalusia. En tots els casos d’aquesta malaltia en zones europees, s’ha vist que ha sigut gent que ha estat de viatge en alguna de les zones tropicals esmentades anteriorment, i els quals han notat presència i picades de mosquits. A Europa no s'ha demostrat casos autòctons des dels inicis d’aquesta malaltia. L’OMS estima que tenen lloc entre 50 i 100 milions d’infeccions cada any. El dengue causa un ampli espectre de símptomes, en molts casos la gent que sofreix aquesta malaltia és asimptomàtica, però en cas de notar els símptomes, trobem diferents graus. El dengue lleu ocasiona símptomes similars als de la grip: febre alta acompanyada de dolor muscular i articular. Encara que és menys comú, algunes persones poden desenvolupar dengue sever o febre hemorràgica del dengue, que pot ocasionar un sagnat intens i descens sobtat de la pressió arterial. No existeix un tractament específic per al dengue. Es poden prendre antifebriles i analgèsics per a controlar els símptomes de dolors i molèsties musculars. Zika Al igual que el Dengue, aquesta malaltia és produïda per un flavivirus, transmès principalment pels Aedes. El Zika (ZIKV) i el dengue (DENV), estan relacionats genèticament.

Endèmic: Dit de l'espècie o altre tàxon que viu exclusivament en una àrea geogràfica determinada.

Els mosquits

Mar Sancho

Fins fa pocs anys, el Zika sols és trobava en països de l’Àfrica i l’Àsia, però en l’última dècada s’ha expandit a nous territoris. Tot i això, a Catalunya sols s’han trobat casos puntuals i controlats de gent que ha viatjat a zones endèmiques del virus. S’ha estimat que el 80% dels adults infectats són asimptomàtics. En els nens i adolescents és d’un 30%. Els símptomes generalment són lleus, amb febres i erupcions a la pell que solen durar de 2 a 7 dies. Altres símptomes que poden ser presents són conjuntivitis, dolor muscular i articular, forts maldecaps i esgotament. No obstant això, s’ha observat que la infecció pel virus del Zika està associat a complicacions neurològiques, oftalmològiques i microcefàlia en fetus i nounats. No hi ha cap tractament disponible per a tractar les infeccions pel virus del Zika o les seves malalties associades. Per a les persones amb símptomes lleus, com a febre o granellades, es recomana el descans, beure líquids, i tractar el dolor i la febre amb els medicaments comuns. El nombre de casos importats va ser màxim en 2016. Aquell any es van detectar a Europa 2.059 casos. Un 15% es van detectar a Espanya. Chikungunya Es tracta d'un virus d'origen tropical; es va detectar per primera cop el 1953 a Tanzània. Apareix sobretot durant l’estació de les pluges a l’Àfrica i al Sud-est asiàtic, l’Índia i el Pakistan. Tots els casos que es troben a Europa no han sigut autòctons. Va arribar a Espanya i altres països europeus a través del mosquit. No hi ha cap tractament específic ni vacuna contra el Chikungunya. Els principals símptomes són febre sobtada i alta, dolors forts a les articulacions i els músculs, mal de cap i nàusees. Els primers símptomes solen aparèixer de quatre a set dies després de la picada. La majoria de pacients es recuperen per sí sols després d'una convalescència de fins a dues setmanes. En alguns casos la infecció provoca dolors crònics a les articulacions. La població en risc de contraure la malaltia més severa inclou nounats, gent gran i persones amb pressió arterial alta, diabetis o malalties de cor.

Els mosquits

Mar Sancho

Febre groga La febre groga, és una malaltia hemorragica, també causada per un Flavivirus. El nom d’aquesta és degut al color groguenc que adopta la pell i els ulls un cop tens la malaltia; aquest color és produït per un augment de la bilirubina, pigment que es troba en la bilis. Afirma l’OMS que cada any es produeixen 200.000 casos de febre groga, prop de 30.000 dels quals són mortals. El virus és endèmic en les zones tropicals de l'Àfrica i de l'Amèrica Llatina. Els principals símptomes són febre, mal de cap, vòmits i hemorràgies en diverses parts del cos. Pot afectar greument diversos òrgans, com el fetge i els ronyons, i, en alguns casos, arriba a provocar la mort. No hi ha un tractament específic per a aquesta malaltia, però si trobem una vacuna, obligatòria en alguns països, com a mesura preventiva que ajuda en la disminució dels casos. Virus del Nil Occidental Aquest flavivirus, provoca una malaltia coneguda com la febre del Nil. Es tracta d’una zoonosi, una malaltia procedent dels animals que es transmet als éssers humans. Aquest virus es va trobar per primera vegada en humans el 1999 a Nova York. Més tard, la malaltia es va expandir per Estats Units, Canadà, Amèrica Central i les illes del Carib. Últimament ha estat un risc per a la salut pública, humana i animal, ja que s’han vist alguns brots en América del Nord i també a Europa, en França, Espanya, Portugal, Àustria, Hongria, Romania i Itàlia. Els principals símptomes són dolor muscular, dolor articular, mal de cap, fatiga, i intolerància anormal a la llum. Tot i això la majoria d’infectats, 80%, són asimptomàtics. En cas que sigui un cas greu, que sol ser menys de l’1% de les vegades, la malaltia pot causar afectació neurològica, com ara meningitis o síndrome de Guillain Barré. No s’ha trobat cap vacuna per a aquesta malaltia, però un cop infectat, et proporciona immunitat per a tota la vida.

Els mosquits

Mar Sancho

3.2 Salut pública El cos de cada individu és diferent i reacciona de diferent manera de cara a estímuls externs. Hi ha persones a les quals la picada no els causa ni una simple molestia, en canvi altres els produeix una reacció amb una greu rojor.

Gràcies a les taules recollides per la direcció d’Atenció Primària, ICS Terres de l’Ebre, podem estudiar els casos de picades greus en els últims 7 anys a causa d’insectes i artròpodes, especialment mosquits i mosca negra, a la regió sanitària de les Terres de l’Ebre. En les taules següents veiem dues formes d’organitzar la informació; en el primer dels casos està organitzada en Àrees Bàsiques de Salut (ABS). Una ABS és la unitat territorial elemental a través de la qual s’organitzen els serveis d’atenció primària de salut. La seva delimitació es determina en funció de factors geogràfics, demogràfics, socials i epidemiològics, particularment, en funció de l'accessibilitat de la població als serveis i de l'eficiència en 31

Els mosquits

Mar Sancho

l'organització dels recursos sanitaris. El seu nucli bàsic el formen professionals de medicina familiar i comunitària, pediatria, infermeria, treballadors socials i personal administratiu de suport. En el cas de la nostra població, Alcanar, queda englobada dins de l’Abs de Sant Carles-Alcanar. L’altra forma d’agrupa la informació és en taules distribuïdes en comarques.

2014 Incidència agrupada en Àrees Bàsiques de Salut (ABS)