tants legals dels país atacat. Només l’any 2016, 135 persones van morir en

opinions, punts de vista i idees que poden conduir-los a cometre actes terroristes (Moyano i Trujillo, 2013). El procés de radicalització violenta que es desenvolupa en el marc de l’Europa occidental és un procés molt complex en el qual no existeix una única causa o catalitzador, perquè és un procés multidimensional influenciat per un conjunt de forces internes i externes. Sol començar amb la recerca d’identitat en un moment de crisi en que l’individu sent que no forma part de la societat i que està marginat pel sistema sociopolític que l’hauria de protegir (Cincu, 2016) i els seus tres principals elements són l’ensenyament de l’odi cap a la invasió estrangera i qualsevol entitat que busqui soscavar l’Islam, el foment de sentiments que els musulmans apòstates han de ser repudiats o assassinats per associar-se amb els enemics de l’Islam i el desig de revifar la civilització islàmica amb l’establiment d’un califat global que imposi la sharia en tot el món (Matusitz, 2022).

La radicalització islamista reflexa el procés d’adopció d’idees fanàtiques mentre que el gihadisme és la realització de violència extrema basada en la radicalització amb l’objectiu final de forçar a un govern o una població a sotmetre’s a la ideologia del califat (Matusitz, 2022). La radicalització gihadista és un dels grans problemes actuals perquè compromet la democràcia al fomentar l’odi cap als valors occidentals al temps que proposa una visió simple i dicotòmica del món entre el bé i el mal; i és un desafiament important per a les societats occidentals perquè explota els mitjans per aconseguir la màxima visibilitat (Lobato et al., 2020).

3.2.3. Models explicatius de la radicalització violenta

Pfundmair et al. (2022), defensen que per a capturar el procés complet de radicalització, un model és més apropiat que una teoria. No existeix un model comú sobre els mecanismes que subjauen en el complex procés de radicalització i la investigació es veu soscavada per la falta de dades empíriques. A mesura que el fenomen de la radicalització violenta ha anat evolucionant els investigadors han tingut per objectiu entendre’l i dissenyar diversos models explicatius amb la finalitat d’ajudar en la prevenció. A continuació es resumeixen els models que han aparegut en la revisió de la literatura i després es farà una anàlisi de les seves característiques.

Model piramidal: És una proposta per analitzar el suport, la legitimitat i la vinculació al terrorisme segons la forma d’una piràmide que està conformada per categories de simpatitzants, seguidors, activistes, radicals i finalment els terroristes. Els simpatitzants estan a la base i no estan preparats ni disposats a usar la violència perquè només simpatitzen amb la preocupació; i al vèrtex estarien els terroristes que són el subconjunt de radicals que usen o estan disposats a utilitzar la violència. En aquest model els processos de radicalització es poden produir mitjançant diferents mecanismes, que es simbolitzen amb la metàfora de la cinta transportadora per la qual les persones s’anirien radicalitzant pujant esglaons en la piràmide progressivament, i en tres nivells d’anàlisi: individual, grup i massa (Knapton, 2014; Kruglanski et al., 2014; McCauley i Moskalenko, 2008; Moyano i Trujillo, 2013).

Model NYPD: El model teòric de radicalització del Departament de Policia de Nova York de Silber i Bhatt (2007) comprèn el procés en quatre etapes. En l’etapa de pre-radicalització descriu la vida de l’individu abans de començar el procés radical. En la segona etapa d’autoidentificació l’individu es torna cap a l’Islam com a resposta a una crisi personal i comença a explorar la religió. En la tercera etapa d’adoctrinament l’individu accepta la visió radical del món i durant la quarta fase anomenada gihadització és quan aplica mitjans violents.

Model de l’escala cap al terrorisme: Moghaddam (2005) concep el procés de radicalització com una escala de sis pisos diferents, els quals inclouen una privació percebuda de recursos materials, les opcions percebudes per combatre aquesta privació, el desplaçament de l’agressió, el compromís moral amb la violència, la solidificació del pensament categòric i la justificació dels actes violents eludint els mecanismes inhibitoris.

Model de Doosje et al. (2016): S’inspira en el model anterior on la persona radicalitzada és l’element central i s’estudia el procés de radicalització en tres fases, on la primera fase es caracteritza perquè l’individu mostra sensibilitat per una ideologia radical, la segona perquè s’adhereix a un grup radical i la tercera perquè la persona està preparada per actuar en nom de la ideologia del grup. La culminació del procés i el compliment de les fases dependrà de diferents factors a nivell individual o micro, grupal o meso i socials

o macro que intervenen en cadascuna de les fases, tot i que també poden actuar-hi com a factors protectors. En la fase de sensibilitat, a nivell micro actuen la recerca del significat o la incertesa personal, a nivell meso el procés de radicalització depèn de l’entorn social, de la privació relativa fraterna, i les amistats i la família; i a nivell macro hi interactuen molts factors socials. En la segona fase de pertinença al grup, a nivell micro la persona amb una obertura cognitiva s’uneix al grup amb lleialtat, el nivell meso és important per l’enfortiment de llaços entre l’individu i el grup i, a nivell macro les declaracions d’organitzacions terroristes internacionals incrementen la percepció de l’eficàcia grupal. En la tercera fase d’acció les persones recorren a l’ús de la violència, on a nivell micro l’experiència d’un fet traumàtic potser un factor impulsor, a nivell meso es troben estratègies de deshumanització i, en el nivell macro la crida d’autoritats a l’ús de la violència. El model considera que és crucial tenir en compte la pertinença al grup i el context intergrupal com la base de la radicalització i considera els processos psicològics a nivell de grup en termes de pertinença, influència social i polarització.

Model integral de Campelo et al. (2018): Inspirats en el model anterior els autors van desenvolupar un model integral per explicar el fenomen de la radicalització entre els joves europeus des del 2010. Inclou factors de risc individuals com vulnerabilitats psicològiques, experiències d’abandonament, d’injustícia percebuda o incertesa; factors microambientals com la disfunció familiar i amistats amb individus radicalitzats; i factors de risc socials que fan referència a esdeveniments geopolítics i canvis socials. En la consideració en tres nivells (individual, micro i macro) alguns d’aquests factors poden actuar tant com protecció com de vulnerabilitat davant d’un sistema radical. Introdueix algunes diferències en relació al model anterior i la idea que alguns factors s’han de considerar interactius entre l’individu que es radicalitza i el reclutador que tracta d’afavorir el procés. Tenen en compte factors sistèmics perquè existeix una trobada específica entre els dos subjectes en la qual l’agent radicalitzador utilitza tècniques sectàries per aïllar i desensibilitzar l’altre. Atès l’aspecte multifactorial del procés de radicalització les propostes per prevenir-lo han de ser variades i han d’observar els tres nivells exposats per aconseguir abordar el màxim de possibilitats de prevenció.

Model de recerca del significat: Kruglanski et al. (2014) presenten aquest model centrat en la recerca de significat on es proposen tres elements en el procés de radicalització, on primer l’individu està motivat per a guanyar significat a conseqüència d’una imminent pèrdua d’aquest o per l’oportunitat de guanyar-ne més, després s’identifica amb una ideologia radical per aconseguir aquesta meta, la recerca de la qual s’implementa a través de processos de grups socials.

Model de les peces del trencaclosques: Hafez i Mullins (2015) van canviar l’enfocament de perfilar els extremistes per identificar les vies de radicalització tot i no aconseguir un model concloent de radicalització. Usen la metàfora del trencaclosques per explicar que tenen les peces però falta la imatge representativa sobre la millor manera d’encaixar-les. Les peces del trencaclosques són els greuges, les xarxes, les ideologies i els entorns propicis i estructures de suport, que són interdependents entre sí. Els greuges inclouen la marginació econòmica i cultural, l’alienació, el profund sentiment de victimització, desacords amb les polítiques exteriors, però també poden incloure la desafecció personal o la pèrdua o crisi d’identitat. Sobre les xarxes consideren que els llaços d’amistat i parentesc preexistents entre individus comuns i radicals condueixen a la difusió de tendències extremes de creences. Les dinàmiques de pressió de grup, el pensament de grup i l’encapsulació ideològica poden atrapar persones que busquen satisfer les seves necessitats psicològiques com la recerca de relacions significatives, la recerca de significat. Les ideologies són les narratives mestres sobre el món i el propi lloc en ell que remarquen els greuges personals i col·lectius en crítiques polítiques més àmplies, que demonitzen els enemics i justifiquen la violència contra ells incentivant el sacrifici alhora que prometen una redempció heroica. Els entorns propicis i estructures de suport són entorns físics o virtuals que brinden suport ideològic i material per ajudar a les persones en procés de radicalització a aprofundir en el seu compromís amb els mitjans radicals.

Model 3N: Weber i Kruglanski (2018) en una revisió de la literatura identifiquen tres factors crítics per a la radicalització: la necessitat individual que motiva una persona a participar en la violència política, la narrativa ideològica que justifica aquesta violència i la xarxa social que influeix en les decisions de

cadascú en el camí de l’extremisme. Comprendre les causes del terrorisme requereix mirar cap a la psicologia grupal, organitzacional i social. Quan es combinen els tres factors necessitats, narratives i xarxes (needs, narratives, networks) apareix una imatge clara de radicalització, un nombre variat d’individus amb experiències activades de recerca de significat, d’idees afins a una ideologia que justifica la violència on l’extremisme violent es torna un mecanisme viable i potent per obtenir sentiments de vàlua. L’ordre d’aquests factors poden ser alterats, i mecanismes alternatius poden activar la motivació de significat, la pèrdua de significat o l’oportunitat per a guanyar significat. Tot i existir innumerables sortides legítimes que algunes persones motivades usen per guanyar sentiments d’importància, en la radicalització islamista hi han factors d’oportunitats que canalitzen els sentiments de pèrdua de significat cap a l’extremisme. El primer factor d’oportunitat és la ideologia que promou la radicalització en diferents etapes i identifica un enemic i retrata la violència contra ell com una legítima acció alliberant l’individu adherit a actuar violentament sense la càrrega de la culpa. El segon factor d’oportunitat són els processos grupals que actuen per reduir el grup de persones humiliades cap a terroristes compromesos. Sense xarxa de connexions hi hauria molts de joves musulmans enfadats però no vertaders terroristes perquè no sabrien a qui acudir per a remeiar les seves situacions. En el moviment desviat cap a l’extremisme (així com en el retorn a la moderació) es veu la interacció d’un correlat de forces: la necessitat de sentir-se significatiu, la narrativa que justifica la violència política i la influència social. Aquest model proporciona un pas inicial cap a la identificació dels components necessaris o potencials de la radicalització.

Model integral de Pfundmair et al. (2022): Aquests investigadors intenten proporcionar un model de radicalització complet i provat empíricament basat en el desenvolupament més recent del terror modern de la radicalització islamista en una regió geogràfica particular com Europa Occidental, perquè encara que molts de grups radicals comparteixen elements comuns, no pareix justificada una generalització sobre aquests aspectes. Els autors tenen per objectiu investigar empíricament un model integral de radicalització, creat sobre la base d’una extensa revisió de literatura i entrevistes a experts explorant a

persones en les primeres etapes de la radicalització islamista així com a persones que la van completar. Aquest model extrau d’una revisió literària exhaustiva vint-i-vuit variables implicades en el procés de radicalització que s’organitzen en quatre grups denominats precondicions individuals (factors sociodemogràfics, biogràfics i de personalitat), processos individuals, processos grupals i processos catalitzadors; i, després els examina conjuntament en dos grups definits de persones en una situació de radicalització recent i un altre de radicalització completa.

El models que han intentat explicar el procés de radicalització han evolucionat conjuntament amb el fenomen del gihadisme. Actualment, els acadèmics convergeixen en un enfocament no lineal i evolutiu de la radicalització refusant parlar d’un procés seqüencial de passos, etapes o fases (McCauley i Moskalenko, 2008; Moghaddam, 2005; Silber i Bhatt, 2007). Aquest canvi s’aprecia amb la lectura dels models anteriors i des del model de Doosje et al. (2016) s’ha passat d’entendre el procés de radicalització en fases o etapes a una comprensió multifactorial, on la correlació i confluència de determinats factors o variables l’explicarien millor (Kruglanski et al., 2014; Hafez i Mullins, 2015; Campelo et al., 2018; Weber i Kruglanski, 2018) i és una fortalesa perquè s’escapen molts menys factors analítics (Pfundmair et al., 2022). Els casos de radicalització poden tenir una gran diversitat encara que les variables siguin recurrents, encara que per a la prevenció seria molt més fàcil disposar de perfils d’autors genuïns i hermètics però aquesta no és la realitat. L’objectiu és identificar les condicions en què l’extremisme creix i no caure amb la temptació de buscar arquetips radicals basats només en actituds i comportaments observables, per això els models que tenen categories ordenades, llistes de verificació d’indicadors predictius basats en actituds, aparences externes i comportaments corren el risc de produir falsos positius (Hafez i Mullins, 2015). A més, els models anteriors a Pfundmair et al. (2022) es basen en observacions empíriques, combinacions de factors i suposades relacions derivades teòricament que no han sigut provades.

L’absència d’un patró o camí clar cap a la radicalització és precisament el que frustra als acadèmics i analistes d’intel·ligència, perquè la realitat és massa complexa per a una explicació única. Cal abandonar el concepte de

procés quan es reconeix que una descripció detallada d’aquest continua sent difícil d’aconseguir (Hafez i Mullins, 2015). En els debats científics cada investigador tendeix a reduir la comprensió del fenomen de la radicalització al seu camp de coneixement, proporcionant un panorama incomplet del fenomen, que necessita d’un abordatge multidisciplinari. (Campelo et al, 2018). No hi ha un model comú sobre els mecanismes que subjauen al complex procés de radicalització (Pfundmair et al., 2022) i això potser positiu perquè deixa oberta la possibilitat de revisions i actualitzacions constants, així com l’estudi d’altres característiques del fenomen encara no estudiades en profunditat o que puguin evolucionar.

La presència de diferents models no ha de ser vista com una debilitat perquè aquests no s’exclouen sinó que ofereixen la possibilitat de complementar-se perquè tot i que en alguns determinats factors o elements es denominen diferent la seva essència és la mateixa. Analitzen l’individu i el seu entorn per comprendre millor el fenomen. Encara que es diferencien en les seves denominacions (individuals, greuges, necessitats, xarxes, processos grupals, narratives, socials, ideologia) els nivells d’anàlisi són similars. Científicament és important transitar des d’una perspectiva centrada en els perfils (qui són) a una altra que es centri en els processos psicosocials i de l’entorn (com van arribar a ser així), perquè els estudis descriptius ajuden a conèixer qui són els terroristes retrospectivament, però no ens diuen com va ser el seu camí des de la radicalització cognitiva fins a l’extremisme violent per poder aplicar eines de prevenció, detecció i intervenció. (Toboso, 2020)

3.2.4. Factors de risc o de vulnerabilitat

La comprensió dels factors de risc associats a la radicalització violenta és important per a conèixer l’etiologia d’aquesta en els joves i per a millorar els programes de prevenció i intervenció. Els factors que expliquen la radicalització violenta són diferents dels que solen utilitzar-se per predir la violència en general (Emmelkamp et al., 2020). D’una banda, interessa conèixer els factors de risc dinàmics, els que canvien al llarg del temps, per millorar la prevenció i la intervenció sobre el fenomen, i de l’altra, per millorar l’avaluació del risc, convé conèixer també els factors estàtics que són estables en el temps. La investigació sobre aquest fenomen ha evidenciat l’existència d’un conjunt de

factors de risc clau per la radicalització (Campelo et al.,2018; Doosje et al., 2016; Pfundmair et al., 2022). Aquests factors es llisten i classifiquen a la Figura 3. Encara que els detalls de les teories o la terminologia emprada puguin diferir, ja sigui proposant diferents mecanismes, atorgant més importància a uns factors respecte d’altres, la classificació o canviar l’ordre cronològic del seu impacte en el camí cap a l’extremisme, els constructes generals són similars més enllà de les diferències superficials (Weber i Kruglanski, 2018).

Figura 3. Principals factors de risc en diferents nivells

Factors individuals o de nivell micro

 Factors sociodemogràfics (Campelo et al., 2018; García i Talavero, 2019;

Kuntic i Mihalincic, 2021; Pfundmair et al., 2022)  Trastorns psiquiàtrics i vulnerabilitats psicològiques (Campelo et al., 2018)  Incertesa personal (Campelo et al.,2018; Doosje et al., 2016; Pfundmair et al., 2022)  Crisi d’identitat (García i Talavero, 2019; Hafez i Mullins, 2015; Cincu, 2016)  Recerca de significat (Doosje et al., 2016; Kruglanski et al., 2014; Pfundmair et al., 2022)  Greuges personals (Hafez i Mullins, 2015)

Factors contextuals o de nivell meso

 Família (Campelo et al., 2018, Doosje et al.,2016;  Xarxes (García i Talavero, 2019; Hafez i Mullins, 2015; Weber i Kruglanski, 2018)  Influència de l’agent radicalitzador – accés a la propaganda

Factors socials o de nivell macro

 Ideologia (Campelo et al., 2018;García i Talavero, 2019; Hafez i Mullins, 2015; Weber i Kruglanski, 2018)  Amenaça grupal percebuda (Campelo et al., 2018; Pfundmair et al., 2022; )  Polarització social (Campelo et al., 2018)  Globalització (García i Talavero, 2019)

Generalment, els factors de risc s’organitzen en tres nivells perquè aquells que s’uneixen a organitzacions terroristes ho fan per factors individuals,

grupals i socials (García i Talavero, 2019; Stern, 2016). A continuació, es revisen els principals factors de risc implicats en el procés de radicalització identificats en la revisió de la literatura científica, organitzant-los en aquests nivells: individual o micro, contextuals o meso, i social o macro.

Factors individuals o de nivell micro

Factors sociodemogràfics: Els islamistes provenen d’una àmplia gamma demogràfica (Kuntic i Mihalincic, 2021) sense una personalitat específica o perfil difícil d’establir per ser problemàtic, evolutiu i dinàmic (Verkuyten, 2018). Tot i la variació en el perfils sociodemogràfics dels radicalitzats, Pfundmair et al. (2022) observen que la gran majoria són joves, d’uns 20 anys, homes, amb origen no europeu i amb antecedents migratoris. La pobresa no intervé com a factor de la radicalització (Matusitz, 2022; Stern, 2016) a diferència de l’adolescència que és per si mateixa un factor de risc en una fase de reorganització durant la fase d’independència dels cuidadors primaris i la recerca de la pròpia identitat que comporten una pèrdua de seguretat.

Trastorns psiquiàtrics i vulnerabilitats psicològiques: Són rars en els subjectes radicalitzats i afecten a una petita minoria (Campelo et al., 2018), sent la gran majoria de terroristes psicològicament normals (Weber i Kruglanski, 2018). En aquest sentit, l’evidència científica que relaciona la radicalització gihadista amb causes psicopatològiques és escassa (Matutsitz, 2022). En tot cas hi han mecanismes psicopatològics que intervenen durant la radicalització i reforcen el compromís com la projecció del mal, una paranoia o un desdoblament del jo (Campelo et al., 2018).

Incertesa personal: Les persones que es senten insegures estaran motivades a identificar-se amb un grup per reduir la seva incertesa i tenir unes normes i valors clars, que juntament amb la ideologia li donaran tranquil·litat i un significat identitari nou (Campelo et al., 2018; Doosje et al., 2016).

Crisi d’identitat: Els factors identitaris són importants per qui ha patit desarrelament i poden ser l’inici d’un procés de radicalització en moments de crisi en que un sent que no pertany a la societat i està discriminat (Cincu, 2016). Molts immigrants de segona generació han perdut les arrels dels països dels seus progenitors i no comparteixen afinitat cultural amb el país de

residència. Les crisis d’identitat s’aguditzen en certes edats i poblacions com en els fills d’immigrants de segona generació (García i Talavero, 2019) ja que són més propensos a sentir-se marginats i insignificants (Stern, 2016). Recerca de significat: És el desig fonamental d’importar, de ser algú, de tenir respecte i és una motivació humana important i universal, etiquetada també com autoestima, sentit, competència, control o èxit (Kruglanski et al, 2014). Una pèrdua d’estatus, una forta humiliació, escasses perspectives professionals poden causar un sentiment d’insignificança. La recerca de significat es pot activar per la pèrdua d’aquest, per una humiliació d’un grup extern, per una pèrdua d’importància anticipada quan el seu grup es sent amenaçat per la humiliació o el menyspreu dels seus valors, o per l’oportunitat de guanyar significat, importància i un lloc a la història amb un estatus d’heroi o màrtir. Per aconseguir l’objectiu que l’individu s’hagi fixat el mitjà a utilitzar serà el que li proporcioni una ideologia que justifica el terrorisme (Kruglanski et al., 2014).

Greuges personals:, S’inclouen elements con la marginació econòmica i cultural, l’alienació, sentit de victimització, desacord amb les polítiques exteriors que poden implicar desafecció personal, pèrdua o crisi d’identitat. Així, el desencís musulmà es considera una causa fonamental de radicalització a Occident on contribueix un baix nivell socioeconòmic, l’atur, la discriminació, la xenofòbia i l’islamofòbia. Aquests greuges generen un sentiment d’injustícia percebuda que il·lustra el profund malestar del subjecte que a l’empara de la ideologia augmenta el seu compromís radical (Campelo et al., 2018). Els musulmans europeus davant les experiències de marginació i xenofòbia es reafirmen en la seva identitat i religiositat i reforcen la seva exclusió enfront de la cultura dominant. García i Talavero (2019) assenyalen altres factors implicats en els processos de radicalització com estats negatius, frustració, privació, ira per la injustícia, desitjos de venjança i humiliació, i d’altres individuals com el desig d’aventura, l’atracció per la violència, la clandestinitat, l’anhel de reconeixement, l’afany de notorietat i el desig de ser respectat.

Factors de risc grupals o de nivell meso

Família: La fragilitat o el fracàs de la família és un factor de risc que s’observa amb més freqüència entre aquells subjectes radicalitzats que van

viure una infància marcada per dificultats parentals, un pare absent o episodis de violència intrafamiliar. La falta d’opinions compensatòries familiars en un cas d’aïllament social és un factor de risc (Campelo et al, 2018). En el contrast entre la seva fe islàmica i la dels pares, és el conflicte intergeneracional el que és un factor de risc i no el religiós (Verkuyten, 2018).

Xarxes socials: L’entorn social de l’individu és determinant en el procés de radicalització. Aquest factor fa referència al grup social, les xarxes físiques i virtuals, i el context immediat. Una de les conclusions més sòlides sobre l’extremisme religiós és la presència de llaços que faciliten el reclutament perquè hi ha familiars o amics en el moviment (Hafez i Mullins, 2015). La majoria de mecanismes de radicalització ocorren en grup perquè es selecciona millor a les persones humiliades (Pfundmair et al., 2022)

Influència de l’agent radicalitzador – accés propaganda: La radicalització es realitza habitualment en companyia d’altres i sota la influència d’agents de radicalització com activistes carismàtics o religiosos (García i Talavero, 2019) i la joventut és el sector de la població que intenta captar la propaganda terrorista. Els entorns propicis i les estructures de suport com són Internet i les xarxes socials fomenten la radicalització perquè proporcionen suport ideològic i materials als subjectes. La radicalització té relació amb l’exposició prèvia a actituds i creences salafistes a través del contacte amb agents radicalitzadors, i en companyia d’altres és la modalitat més comuna ja sigui en un entorn fora de línia o mixte. Un 86’9% dels individus radicalitzats van experimentar la influència d’un agent radicalitzador i la incidència dels vincles socials previs entre reclutador i objectiu és molt alta (Reinares et al., 2017). Segons avança l’adolescència l’individu adquireix autonomia de la família i es mou en nous escenaris socials i intensifica l’ús de les tecnologies. L’adoctrinament gihadista es produeix de tres formes: en l’àmbit familiar, en l’entorn social immediat i a través del ciberespai (Vicente, 2022). Les noves tecnologies contribueixen al fenomen de la globalització i un vehicle canalitzador de la propaganda terrorista com plataforma de connexió i generació de xarxes i instrument de coordinació d’accions (García i Talavero, 2019).

Factors socials i culturals o de nivell macro

Ideologia: Estableix la identitat col·lectiva, els valors transcendentals i la solidaritat grupal com a prioritat, deshumanitza els enemics i permet comprometre’s en una violència immoral (Hafez i Mullins, 2015). Produeix extremistes violents, promou la intolerància i l’aïllacionisme, i promou la radicalització, identifica un enemic i justifica la violència contra ell, i allibera als adherits per actuar violentament sense culpabilitat (Weber i Kruglanski, 2018)

L’amenaça grupal percebuda: Pot ser de tres formes: simbòlica si s’amenaça la cultura islàmica, realista si ataca l’estatus econòmic del grup o l’angoixa intergrupal com la por que un pot experimentar quan ha d’interactuar amb una persona de l’altre grup. Polarització social: Amb suport ideològic, sacralitza l’odi de la societat i l’objectiu és salvar l’Islam. Els musulmans que van néixer en famílies desorganitzades, greuges contra la societat, sentiment d’injustícia i negació d’identitat, s’identifiquen amb la religió i creen una divisió entre “ells” i “nosaltres” (Campelo et al., 2018, Toboso, 2020). Globalització: El gihad, els fluxos migratoris, el sentit de greuge i de missió estan globalitzats. L’amenaça i la identitat transnacional poden enfortirse, i les noves tecnologies vehiculen i canalitzen la propaganda terrorista. La globalització i l’amenaça mundial de domini d’Occident és un factor impulsor per als musulmans radicals. El sentiment d’ofensa a l’Islam i l’augment d’islamofòbia han facilitat la radicalització. La declaració de l’EI i la crida de les autoritats a la violència han jugat un paper important (García i Talavero, 2019; Doosje et al., 2016).

Els factors anteriors deuen ser considerats interactius entre un individu que aposta per la radicalització i un reclutador que tracta d’afavorir aquest procés (Campelo et al., 2018) perquè no hi ha una causa única de la radicalització violenta la qual és un procés multidimensional influenciat per un complex conjunt de forces internes i externes i factors desencadenants, i per a que un individu es radicalitzi cal una combinació de diversos factors en la persona (Cincu, 2016). Hi han diferents motivacions personals i factors desencadenants en joc per a diferents camins cap a la radicalització.

Una sensació subjectiva d’injustícia o la sensació d’incertesa no és suficient per a l’acció col·lectiva. La identificació amb el grup dóna informació sobre el grau de compromís de la gent amb la seva comunitat, i la radicalització no es produeix en el buit sinó que és un procés social resultant de les interaccions dins i entre el grup. Existeixen diferents rutes en el camí cap a la radicalització. Una persona es pot adoctrinar a internet i buscar una xarxa social virtual mentre que una altra pot ficar-se en contacte amb una xarxa social extremista que li faciliti imatges i històries sobre injustícies i hostilitats cap als musulmans (Verkuyten, 2018).

Una crisi d’identitat desenvolupada durant l’adolescència pot activar el procés de radicalització. Davant una doble sensació d’exclusió es desenvolupa una visió idealitzada de l’islam on es focalitzen les doctrines salafistes, les quals a través de la ira i el ressentiment condueixen al subjecte a una desvinculació de la societat i l’orienta cap a la comunitat religiosa, augmentant les probabilitats de radicalització entre els joves insegurs que acudeixen en busca d’una identitat segura (Emmelkamp et al., 2020; Hafez i Mullins, 2015; Verkuyten, 2018). S’inicia així una recerca entre els que busquen guanyar significat, una de les necessitats individuals que afavoreixen la radicalització i, que justifica el comportament violent quan apareixen les organitzacions terroristes amb les narratives ofertes pels membres persuasius, per fomentar i restaurar els sentiment d’importància a través de la ideologia i els processos grupals (Doosje et al., 2016; Kruglanski et al., 2019; Pfundmair et al., 2022, Weber i Kruglanski, 2018 ).

La radicalització en companyia d’altres és la modalitat més comuna, ja sigui en un entorn fora de línia o mixte, i sembla tenir molta relació amb els processos dins i entre els grups normalment petits. La radicalització violenta depèn de dos factors d’associació diferencial: el contacte amb un agent radicalitzador i els llaços socials preexistents, i la majoria de radicalitzats van ser-ho en un context mixte simultàniament online i offline (Reinares et al., 2017; Verkuyten, 2018). El llaços de parentesc i amistat són importants, sobretot dins la família, on es poden transmetre creences, valors, i actituds en que pares i germans són agents radicalitzadors. La fórmula de mobilització més utilitzada és la intrafamiliar i quan el subjecte i l’agent radicalitzador es coneixien d’abans

la interacció entre ells es produeix en un entorn offline (Vicente, 2022). Tenir aliats en la causa augmenta la disposició a desviar-se de les normes, valida l’adequació de la ideologia i crea una forta identitat col·lectiva (Weber i Kruglanski, 2018).

3.2.5. Homegrown terrorism

El concepte de homegrown terrorism es refereix als individus adscrits a l’Islam radical que han nascut o crescut a Occident i, que vivint relativament adaptats es radicalitzen i s’oposen obertament al sistema de normes i valors vigents i decideixen fer el gihad realitzant operacions dins els seus països amb un grau d’autonomia de les xarxes externes i sense afiliació organitzativa en l’estranger (Cano, 2010; Hafez i Mullins, 2015). Per entendre millor l’heterogeneïtat del fenomen, Zekulin (2015) considera més adequat referir-s’hi com a Terrorisme Local d’Inspiració Islamista (IIHGT, en les seves sigles en anglès) perquè transmet l’aspecte autòcton de les persones i comunica la seva inspiració islamista; i diferencia tres tipus d’IIGHT: de suport logístic, combatent estranger i combatent nacional.

Creient que el gihad contra Occident s’havia convertit en un deure personal de tot musulmà, i compartint la por que Occident havia declarat enemics als musulmans, una nova xarxa de joves radicalitzats va abraçar el terrorisme i va convertir els països occidentals en zones de guerra domèstica. La investigació ha demostrat que la major amenaça sorgeix dels islamistes radicalitzats dins de les comunitats d’immigrants a Europa en lloc dels combatents que retornen dels camps de lluita estrangers (Kuntic i Mihalincic, 2021). Els gihadistes europeus es fabriquen en la seva majoria a Europa, no s’importen. L’Europa contemporània s’enfronta a varies amenaces plantejades per islamistes militants. Existeixen l’amenaça de combatents en zones de guerra que retornen als seus països d’origen, l’amenaça dels terroristes locals que mai han visitat un camp de batalla i es radicalitzen al seu país d’origen, i una tercera amenaça que suposa l’ocultació d’agents gihadistes de tercers països dintre dels fluxos migratoris (Kuntic i Mihalincic, 2021).

Aquest tipus de terrorisme es caracteritza per la dificultat en la prevenció, detecció i neutralització perquè els joves radicalitzats viuen extraordinàriament adaptats a les societats occidentals (Cano, 2010). Els

entorns on es relacionen són hermètics, de difícil accés i control. Aquesta variant del terrorisme té un cost de finançament molt baix, i s’accepta qualsevol tipus d’atac per part de les organitzacions terroristes, ja sigui en forma d’atropellament, apunyalament o explosions, sempre que amb això es causi el major de mal possible. S’afegeix un component molt important que és l’acció de martiri on morir durant l’atemptat justificaria moralment l’acció davant la seva religió (Kruglanski et al., 2014; Toboso, 2020).

4.ANÀLISI PRÀCTIC SOBRE UN CAS REAL: MUJAHIDINS DE RIPOLL

4.1. Metodologia

Per a aconseguir donar compte de l’últim objectiu específic d’aquest treball es va realitzar una entrevista semiestructurada a la professora Anna Teixidor Colomer, periodista d’investigació de la televisió pública de Catalunya (TV3), doctora en Comunicació Social i llicenciada en Humanitats i Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra. És professora del Màster de Prevenció de Radicalització de la Universitat de Barcelona i coautora per al programa 30 minuts de TV3 de diversos reportatges que giren a l’entorn de la mobilització gihadista i dels atemptats de Barcelona i Cambrils.

Per la realització de l’entrevista i d’aquesta segona part del treball de final de grau es va fer una revisió documental del llibre Sense por a morir: Els silencis del 17-A (Teixidor, 2020). Aquest llibre està basat a partir d’una àmplia investigació periodística i policial continguda en el sumari al que l’autora va tenir accés i d’un centenar d’entrevistes a persones que van conèixer els autors dels atemptats. Sense altres dades a l’abast, aquest llibre és una eina fonamental per entendre l’evolució vital dels joves musulmans de Ripoll que es van radicalitzar i van atemptar a Barcelona i Cambrils contra la societat que els va acollir i en la qual semblaven adaptats. L’anàlisi documental es complementa amb la revisió de tres documents audiovisuals: León i Campos (2022), Teixidor et al. (2017) i Teixidor et al. (2018).

L’entrevista va tenir un format semiestructurat seguint un guió preestablert (Corbetta, 2003), es va realitzar el dia 28 d’abril de 2022 a Alcanar de forma telemàtica i va durar 46’27’’. La transcripció íntegra de l’entrevista es pot veure a l’Annex C. L’entrevista i la revisió documental es van fer amb l’objectiu d’aconseguir informació i dades que puguin explicar quins factors van predis-

posar als autors dels atemptats a radicalitzar-se i actuar, així com quin model de radicalització explicaria millor el procés viscut per aquests. L’extracció i sintetització de les dades de les diferents fonts consultades es van fer en base als diferents factors de risc individuals, contextuals i socials que s’aprecien.

4.2. Resultats

4.2.1. Membres i vincles

La cèl·lula gihadista de Ripoll estava formada per quatre parelles de germans: Younes i Houssein Abouyaaqoub, Yousef i Saïd Aalla, Mohamed (Moha) i Omar Hichamy, i Driss i Moussa Oukabir. També n’era membre Mohamed Houli, amic d’alguns d’aquests germans. Tots eren de nacionalitat marroquina excepte Mohamed Houli que havia nascut a Melilla i era espanyol. Tots tenien edats compreses entre els 17 i els 24 anys, a excepció de Driss Oukabir que en tenia 28. A la cúspide d’aquesta cèl·lula estava l’imam Abdelbaki esSatty de nacionalitat marroquina i 44 anys d’edat. Aquesta persona tenia vincles amb xarxes de reclutament de combatents però tot i ser investigat mai va ser detingut per aquest motiu, tot i complir pena de presó al 2010 per tràfic de drogues. La cèl·lula va rebre suport logístic de Saïd Ben Iazza, també marroquí i de 24 anys que va cedir-los documentació i una furgoneta per anar a comprar material precursor d’explosius. L’estructura de la cèl·lula es pot veure a l’Annex

D.

El grup tenia planejat atemptar a Barcelona o a París amb explosius fabricats en un xalet a Alcanar, però a causa d’una explosió accidental, el seu pla es va veure trastocat i van improvisar atropellaments a la Rambla de Barcelona i al passeig marítim de Cambrils. En el còmput global van morir 16 persones i 139 van ser ferides. L’imam es-Satty i Youssef van morir a l’explosió d’Alcanar. Moha, Omar, Saïd, Moussa i Houssa van ser abatuts a Cambrils, i Younes, l’autor material de l’atropellament a la Rambla va morir a Subirats. Mohamed Houli, ferit a l’explosió, Driss i Saïd Ben Iazza van ser detinguts i condemnats.

4.2.2. Procés de radicalització

El procés de radicalització dels joves de Ripoll es pot explicar des del model integral de Doosje et al. (2016). L’elecció d’aquest model és un criteri personal al considerar-lo el més adequat per explicar l’evolució radical que van experimentar aquests joves, tot i que es podria fer des d’altres perspectives i,