Alcanar 1714 by Biblioteca Trinitari Fabregat

0. Introducció En primer lloc, m’agradaria fer-vos arribar el motiu del perquè vaig triar aquest tema per al meu treball. Doncs bé, a mi personalment m’agraden dos temes, els quals són: la justícia i la història. Per això hem va tocar pensar com podria barrejar els dos temes per a que aquest treball de recerca pogués tractar dels dos al mateix temps. A més a més, també volia parlar d’Alcanar fet que encara em va complicar més la meva decisió. Per tal de poder escollir el tema vaig haver de cavil·lar molts dies fins que, gràcies a alguns consells que hem van donar alguns professors del centre, algun que altre familiar que també em va donar alguna pista i jo mateix vaig arribar a la conclusió que parlaria de la guerra de successió a Alcanar, en concret per què Alcanar no va estar a favor de la casa dels Àustria i si dels Borbons, quan a tota Catalunya (llevat d’alguns pobles de dubtosa elecció) van estar a favor dels primers. Potser a primera vista sembli un treball de recerca avorrit, però de ben segur que no ho és perquè el fet de saber com era Alcanar durant el segle XVIII, les seves costums, el seu sistema polític, a que es dedicaven els canareus i canareves per guanyar-se la vida, quina era la forma del poble i si els nens d’aquells època anaven a l’escola (que s’ensenyava, si la religió influïa molt...). A més a més, mostrar quines relacions mantenia Alcanar amb els pobles del voltant, analitzar les característiques dels dos bàndols implicats per tal de facilitar la comprensió de l’elecció dels canareus i per últim la part més interessant i curiosa del treball seria poder mencionar algunes de les persones que van estar a favor dels Borbons (botiflers), alguns episodis durant la guerra que van protagonitzar els canareus i sobretot, després de haver analitzat totes aquestes dades i referències aproximar amb la

màxima exactitud les raons que van portar al poble d’Alcanar a pronunciar-se a favor dels Borbons, i també explicar les conseqüències que va comportar a tota la població.

1. Metodologia Quan a finals del curs passat em van dir que havia de fer un treball de recerca, com ja he explicat abans hem va costar un poc decidir de que parlaria. A aquestes altures m’he pogut donar compte que aquell només era el principi, que realment seria molt més complex alhora de posar-se mans a l’obra. Primerament, per tal de posar-me en situació vaig haver de preguntar molt perquè jo no sabia exactament per on començar. Va ser a principis d’aquest curs, en tornar de vacances que el meu tutor del treball de recerca, Joan Josep Tomàs, hem va centrar un poc i hem va donar una pista per on poder començar la qual cosa hem va tranquil·litzar. Tomàs em va dir que comences buscant el context històric perquè d’aquesta manera m’ajudaria tant a mi com a totes les persones que hauran de revisar el meu treball a posar-se en situació. Si més no em va ser complicat, ja que un context històric de l’Alcanar del 1700 era molt difícil trobar dades que hem poguessin donar pistes. Encara vaig haver de preguntar més i hem van donar un nom que també em va servir de gran ajuda: Agustí Bel. Aquest home em va proporcionar tota la informació que jo necessitava per tal de confeccionar el treball i fins i tot em va donar algunes cites bibliogràfiques per tal de poder-me recolzar en elles.

Així ho vaig fer, vaig anar escrivint tot el que vam acordar el meu tutor i jo i sempre recolzant-me amb tota la informació que m’havia proporcionat Agustí Bel.

2. Context històric A Alcanar es vivia en l’època de l’Antic Règim, és a dir, un model polític d’absolutisme monàrquic, una societat estamental i una economia senyorial i agrària. Mentre que l’auge del comerç colonial i les transformacions agràries i industrials iniciades a la Gran Bretanya s’anaven estenent pel continent, a Alcanar es patia una gran recessió d’acord amb la resta de pobles amb les mateixes característiques. També van arribar amb retràs i amb poca força algunes idees il·lustrades per part de la burgesia, ja que primer van arribar a les grans ciutats.

2.1. Morfologia de la ciutat d’Alcanar al 1714 Alcanar va encetar el segle XVIII conservant el seu clos emmurallat renaixentista. Abraçava el carrer Major, el dels Forcadells, de la Parra, “les Escales de l’Esglèsia”, “lo carreró de la Claveguera”... Dins del recinte vertebrat pel carrer del Forn de dins la vila, encara hi destacaven vestigis de l’antiga tàpia medieval com ara el Portal Vell. Existien dos portals: un de vell i un de nou. Fora hi havia la plaça del Portal Nou, el camí de Càlig, la placeta del Poador, el carrer Nou, el carrer de Bon Matí... Al voltant, una constel·lació de ravals de vectors de futur creixement urbà: el carrer dels Esterrers, carrer d’en Cavaller, tres arravals: un davant de la Torre d’en Guardia, el del portal Nou i el de davall dels Homs a l’actual plaça Major... Alcanar en aquells temps tenia 176 cases!

Imatge retrospectiva del centre d’Alcanar.

2.2. Política En haver-se de dur a terme una diligència judicial davant del notari públic Josep Vivencio, la màxima autoritat d’Alcanar era Joan Reverter. Aquest jurat regenta a la saó de vegueria de la vila per causa de l’absència del veguer, el sotsveguer i el batle. Els jutges ordinàris eren Pere Bòria i Miquel Guàrdia. A Alcanar hi havia una estructura política que estava governada pel veguer, el sots veguer i el batlle (els quals eren nomenats pel comanador santjoanista) i els jurats, elegits per insaculació. Aquest sistema, vigent a tot Catalunya des que fou introduït per Ferran el Catòlic, consistia en l’elecció anual dels jurats per l’extracció d’una bola amb un forat on es posava un paper amb el nom de les persones que podien ser elegides per als càrrecs. Les boles, anomenades rodolins, es ficaven en tres bosses, la de la mà major (lletrats, doctors, metges...), la mà mitjana (artesans o menestrals, sobretot) i la mà menor (pagesos) sense lloc per las jornalers o els pobres. Es reunia el Consell municipal i una mà

innocent extreia els rodolins dels saquets i llegia el nom de la persona que seria jurat en cada mà.

Un veguer era antigament, com el supervisor d'un territori del rei i una vegueria era el territori del veguer. Aquestes son les vegueries a l'any 1304.

El Decret de Nova Planta(1716) també va introduir algunes reformes i variacions en l’administració en acabar la guerra. Al 1716 el càrrec del jutge requeia en dos dels regidors, a proposta de l’Ajuntament, aprovació de la Real Audiència de Barcelona i elecció del Rei. De la Credencial que se enviava als agraciats prenia nota l’escrivà de l’Ajuntament i esta quedava protocol·litzada en la secretaria de la vila.

2.3. Cultura i educació El predomini de l’Església en el pensament, l'educació i la cultura va continuar sent aclaparador i, de la mateixa manera que a l'edat mitjana, va seguir sent la principal justificació de l'ordre polític i social. En el protocol corresponen al que fou notari d’Alcanar,don Bruno Figueras, hi ha registrat un contracte sobre l’ensenyança de les noies, de la data de l’11 de març de 1713.

Mitjançant aquest públic instrument Dª Josefa Queralt, natural de Tortosa, mestra, pacta un compromís amb l’ajuntament d’Alcanar, en virtut del qual s’obliga a l’ensenyança de labors d’agulla, mitges, xarxes i costura durant el temps de quatre anys, amb exclusiva.

El predomini de l’Esglèsia i la discriminació de la dona, eren les característiques principals ede l’escola del segle XVIII.

2.4. Economia Pel que fa el tema de l’agricultura va ser importantíssima la seva font de riquesa, la principal sense dubte, a la que van dedicar amb totes les ganes els veïns d’Alcanar. Es tradicional la vocació dels canareus en les labors agrícoles i pot afirmar-se que aquesta vocació ve d’èpoques molt antigues. Savis coneixedors de la terra i amb especials condicions a la resistència d’afició i sobrietat per a dedicar-se a l’agricultura, en tot el temps a desenvolupar-lo intensivament i així aconseguir del seu tros de terra esplèndids conreus.

L’agricultor canareu ho va aprofitar tot per tal de beneficiar-se: la plana ubèrrima de la pradera, les terres altes de secà, els canyars i les faldes de les serres en les que ha disputat pam a pam, al boscatge i a les maleses, els terrenys verges, per convertir-los en verges. Tots els cultius que han provat els canareus, en terres de secà ha sigut el garrofer, del que en aquella època dos terceres parts del terme del municipi era aquesta explotació. Aquest conreu és molt antic a Alcanar, així com també és l’olivera, la vinya, l’ametller i la figuera en totes les seves varietats. Els terrenys de reg eventual, immediats a la ciutat, es van aprofitar en tot temps per al cultiu del blat, l’ordi, faves, pèsols, i altres lleguminoses. Aquests terrenys estaven plantades de figueres negrals dels quals servia d’aliment als pagesos. Pel que fa els altres dos sectors, tan el secundari com el terciari, al segle XVIII el primer no tenia importància alguna ja que era gairebé inexistent. Alguns indicis de sector secundari ho podem trobar en que moltes famílies es construïen elles mateixes les seves pròpies cases o als nobles però aquest fet no es pot arribar a comparar amb les dades de l’actualitat. De sector terciari tot i que també era molt inexistent a Alcanar també podem trobar alguns exemples així com sabaters, costureres... les quals abundaven prou dins aquest poble i es poden considerar com serveis als canareus. Tot i això, la principal font de riquesa a Alcanar era l’agricultura com actualment deixant en segon marge a la construcció i als serveis.

Agrupació de la població per sectors econòmics 3% 1% Sector Primari (Agricultura, Ramaderia, Pesca...) Sector Secundari (Construcció, Indústria…) Sector Terciari o Serveis

96%

Classificació de la población d’Alcanar per sectors econòmics.

2.5. Societat La societat a Alcanar era un exemple

més

societat

estamental que hi havia tant a Catalunya

com

resta

d’Espanya. Es caracteritzava per una divisió en estaments, la desigualtat jurídica i l’immobilisme. Els grups privilegiats (noblesa i clero) posseïen la major part de la propietat territorial, no pagaven impostos

ocupaven

càrrecs

públics. El tercer estament està La societat del segle XVIII estava caracteritzada per estaments.

format per la resta de la població (pagesia,

burgesia,

classes

populars de la ciutat), suportava la majoria de les càrregues fiscals i estava marginat de decisions polítiques. Els pagesos, sotmesos a un

règim senyorial que els obligava a lliurar la major part de les rendes, es mantenien al límit de la supervivència, i la burgesia comercial i industrial era escassa. Aquesta situació era bastant semblant a Catalunya, però el creixement econòmic del segle XVIII va permetre que, sense sortir del marc de l’Antic Règim , les elits comercials i manufactures, enriquides amb les noves activitats econòmiques, guanyessin pes i importància. Mentrestant el nivell de vida de l’antiga aristocràcia territorial va empitjorar com a conseqüència de la puja dels preus en uns moments en què les rendes agràries es mantenien fixes. En el tercer estament les diferències econòmiques es van fer més importants que l’estatus jurídic; així doncs, a la darreria del segle hi havia una gran diferència entre el ric burgès, el mestre de gremi i el pagès enriquit, d’una banda, i el treballador d’ofici, el proletari manufacturer i el pagès pobre, d’una altra.

3. Origen del conflicte dinàstic L’any 1700 l’últim monarca de la casa dels Àustria, Carles II, va morir sense descendència directa. Els candidats principals a ocupar el tron, pels seus vincles familiars, eren Felip d’Anjou, nét de Luís XIV de França i de la princesa espanyola Maria Teresa d’Àustria, i l’arxiduc Carles D’Habsburg, fill de l’emperador d’Àustria i lligat també a la dinastia espanyola. El testament de Carles II designava com a successor el candidat Borbó, que va ser proclamat rei l’any 1700 amb el nom de Felip V. Aquest nomenament va provocar un conflicte greu en l’equilibri de poder entre les potències europees. L’accés de Felip V al tron espanyol enfortia el poder dels Borbó a Europa, i ràpidament la Gran Bretanya, Holanda i Portugal, contràries a aquesta situació, van donar el seu suport al candidat austríac

i van entrar en guerra contra França i Espanya. D’aquesta manera, la successió al tron espanyol va esdevenir un conflicte internacional al tron espanyol va esdevenir un conflicte internacional.

La mort de Carles II sense descendencia, va fer recaure damunt de l’arxiduc Carles d’Àustria i sobre Felip V.

A Espanya, la qüestió successòria va dividir el territoris peninsulars. Castella es va mostrar fidel a Felip V, excepte una part de la gran noblesa, temorosa de perdre poder i influència davant l’absolutisme borbònic. En canvi, a la Corona d’Aragó, especialment a València i Catalunya, les institucions (Generalitat) representatives dels diversos sectors socials (noblesa, clero i burgesia) i les classes populars van acabar decantant-se pel candidat austríac, proclamat rei de Viena l’any 1703.

4. Característiques dels bàndols enfrontats 4.1 Característiques dels Borbons 4.1.1. Qui era Felip V d’Anjou? Felip

duc

d'Anjou,

també

conegut com “el Animós”, va néixer el 19 desembre 1683 a Versalles (França). El seu avi va ser el rei francès Lluís XIV i els seus pares el Gran Delfín de França, Lluís i Maria Anna Victòria de Baviera. Va heretar el tron espanyol en morir Carles II (últim monarca de la casa d'Àustria o Habsburgo a Espanya) sense

descendència

nomenar

aquest com a hereu a la seva mort

Retrat de Felip V d’Anjou.

el 1700, convertint-se així en el primer Borbó de la línia dinàstica espanyola amb la condició que la nova dinastia mai podria unir-se amb la francesa. El 1701 va jurar com a rei d'Espanya davant les Corts castellanes. Aquest nomenament no va agradar als Àustries que veien amb drets més legítims per al tron l'arxiduc Carles, el que va provocar un enfrontament entre el rei de França, Lluís XIV, l'emperador d'Àustria i els països aliats d'ambdós bàndols. Aquesta anomenada guerra de Successió d'Espanya va acabar amb els Tractats d'Utrech el 1713 i amb el de Rastadt l'any següent, en què es reconeixia a Felip com rei d'Espanya però a canvi es van perdre els territoris europeus a Itàlia i en els Països Baixos que van passar a l'Imperi i Savoia respectivament, es cedia Menorca i Gibraltar a Gran Bretanya i es va lliurar a Portugal la colònia del Sagrament.

Fins a mitjans de la segona dècada del XVIII, la política de Felip V va estar molt marcada per la influència francesa a través de Orry i de la princesa dels Ursinos. Sota el seu regnat es va iniciar la renovació de la cultura a Espanya, en ciències, literatura, filosofia, art, política, religió i economia. El 1712 encara no acabada la guerra de Successió, es va fundar la Biblioteca Nacional, un any després, es creava l'Acadèmia de la Llengua i, més tard, les de Medicina, Història... totes elles a imitació de les Acadèmies franceses. En política interior es va ocupar de la creació de secretaries i de intendències així com de dur a terme una centralització i unificació administrativa amb els Decrets de Nova Planta, abolint els furs aragonesos i valencians. Després de la mort de la seva primera esposa, Maria Lluïsa de Savoia, Felip contreure de nou matrimoni en 1714 amb Isabel de Farnesio, que li va donar set fills: entre ells el que seria Carles III, i Felip, duc de Parma. El nou matrimoni va suposar un canvi de flux de francès per l'italià, realitzat a partir de llavors una política que sol·licitava una revisió del que s'ha pactat a Utrecht (1713) i la recuperació dels territoris italians. El Cardenal Alberoni va dirigir en un primer moment aquesta política reivindicatòria, però la Quàdruple Aliança integrada per Gran Bretanya, França, Països Baixos i l'Imperi, va posar fi a aquests intents. Es va fracassar també en els intents per recuperar Menorca i Gibraltar. El gener de 1724, Felip V va abdicar de manera inesperada en el seu fill Lluís, primogènit del seu primer matrimoni amb Maria Lluïsa de Savoia, però després de la primerenca mort de Lluís I, l'agost del mateix any, Felip va tornar a regnar Espanya. Aquest segon regnat de Felip V va suposar un canvi en la política anterior a la seva abdicació, amb mires més espanyoles que italianitzants i envoltant de ministres espanyols. Entre ells, José Patiño, polític, diplomàtic i economista, José del Campillo, hisendat, i, després, el

marquès de la Ensenada, gran polític i magnífic planificador de l'economia. L'aliança familiar amb França a través dels Pactes de Família va fer que l'exèrcit espanyol ajudés al francès en les guerres de Successió polonesa i austríaca, i va possibilitar que el fill gran d'Isabel de Farnesio, Carlos, es convertís en rei de Nàpols i Sicília , arribant a ser també més tard rei d'Espanya com Carlos III, i l'altre, Felip, en duc de Parma, Plasencia i Guastalla. El 9 de juliol de 1746, Felip V va morir a Madrid, succeint en el tron el seu fill Ferran VI. Per exprés desig del monarca, el seu cos va ser enterrat al palau de la Granja de Sant Ildefons.

4.1.2. Reformes de Felip V Aquest regnat es pot dividir en dues etapes. La primera (de 1700 a 1724) de forta influència francesa i italiana, i la segona (de 1724-1742) de gran protagonisme de estadistes i ministres espanyols. En el primer període es va viure els difícils anys de la Guerra de Successió Espanyola. Tot i això, gràcies al gran suport de la seva esposa i regent Maria Lluïsa de Savoia, es va iniciar la renovació cultural a Espanya, es va fundar la Llibreria Reial (després Biblioteca Nacional), l'Acadèmia de la Llengua i, més tard, les de Medicina i Història. Després de la mort de la seva primera esposa, Maria Lluïsa de Savoia, va adquirir protagonisme el Cardenal juliol Alberoni, qui va impulsar la reorganització d'Estat amb l'objectiu d'enfortir l'absolutisme real, es van abolir vells privilegis feudals, es va centralitzar l'administració, atorgant més poder al Rei. En l'aspecte econòmic, es va restaurar la Hisenda i es va protegir a la burgesia buscant el creixement d'indústria nacional. En aquest sentit es va 13

implementar una política econòmica fortament proteccionista. El impulsar a la producció nacional es va reflectir en la creació d'una Reial Fàbrica a Guadalajara per fabricar teixits de luxe que va arribar a comptar amb diversos centenars de telers i uns milers de treballadors. Es va estimular el comerç interior, suprimint les duanes internes, i es va impulsar al comerç exterior traslladant el 1717 la Casa de Contractació de Sevilla a Cadis, el port oferia millors possibilitats al calat dels vaixells. En l'aspecte militar, va reorganitzar la milícia dotant-la de disciplina, buscant la professionalització dels seus membres, establint una sòlida jerarquia en els quadres i un mètode de reclutament obligatori entre la població nacional. L'Armada es va enfortir amb la construcció d'una base naval a Ferrol, millorant la infraestructura portuària d'importants ciutats, construint nombrosos vaixells i activant les indústries auxiliars de la navegació. El gener de 1724, Felip V va abdicar a favor del seu fill Lluís I, però, la prematura mort d'aquest, l'agost del mateix any (víctima de la verola), va obligar a ocupar el tron novament. En la segona part del seu regnat destaca el paper exercit pels ministres espanyols. Entre ells, els il·lustrats: José Patiño, polític, diplomàtic i economista, José del Campillo, hisendat, i, després, el marquès de la Ensenada, gran polític i magnífic planificador de l'economia. Amb aquests eficients col·laboradors es va accentuar aquest procés de reconstrucció nacional: es va expandir la flota, mercant i de guerra, es va reactivar el comerç, nacional i colonial, i es va seguir protegint la indústria nacional. Per al subministrament de matèries primeres es van crear diverses companyies comercials amb Amèrica i es va perseguir severament el contraban.

Esquema de les reformes de Felip V.

4.2 Característiques del Àustries Carles II, anomenat també el Fetillat,

néixer

novembre de 1661. Era fill de Felip IV i de Mariana d'Àustria. A la mort del seu pare va heretar totes

les

possessions

dels

Àustries espanyols, entre elles Sicília. Va ser rei d'Espanya de 1665

malaltissa,

1700. feble

De i

constitució de

poca

capacitat mental, fins a 1675 va exercir la regència la seva mare, qui va confiar el govern a vàlids, el jesuïta alemany Nithard fins 1669 i a Fernando de Valenzuela. De

Retrat de Carles II

1677-1679 va governar Juan José d'Àustria, enemic de la reina mare, i posteriorment, fins 1685, el duc de Medinaceli i el comte d'Oropesa. A l'edat de 18 anys Carles II es va casar en primeres núpcies amb Maria Lluïsa d'Orleans, filla del Duc Felip d'Orleans, germà de Luis XIV i

d'Enriqueta Ana d'Anglaterra. Deu anys més tard va morir la reina i el 1690 va tenir lloc el segon matrimoni del monarca amb Mariana de Neuburg, filla de l'elector Felip Guillem del Palatinat, Duc de Neoburgo. Carles II no va tenir descendència amb cap de les seves dues dones, donant lloc al problema successori que va portar com a conseqüència el final de la dinastia dels Àustries espanyols. La desastrosa situació econòmica i la crisi política i social heretades del regnat del seu pare Felip IV unida a la ineficàcia i incapacitat dels governants van acréixer la crítica situació d'Espanya i especialment de Castella donant lloc a una sèrie de devaluacions monetàries que van aconseguir el cim amb la deflació de la moneda de billó el 1680 i la posterior caiguda de l'activitat econòmica. En res contribuir a millorar aquesta situació els vàlids encarregats del govern, només el Comte d'Oropesa va realitzar una política ferma de reducció d'impostos i contenció de la despesa pública. La vida del país es va caracteritzar per una crisi econòmica endèmica, encara que a Aragó i la zona de la mediterrània es va produir un moviment de recuperació. La crisi interna del regnat de Carles II havia anat propiciant la descentralització dels territoris de la Corona d'Aragó mitjançant un programa neoforalista i el desenvolupament de les estructures econòmiques, aprofitant per a això la seva posició geogràfica i els seus recursos naturals. Durant el seu regnat van tenir lloc dues guerres contra França, El 1684 a Ratisbona es va signar una treva de vint anys amb França, treva que va ser trencada en 1690 en concloure una aliança entre Espanya, Anglaterra, els Països Baixos i l'Imperi donant lloc a un tercer enfrontament bèl·lic que duraria fins a 1697. Els exèrcits francesos van ocupar una sèrie de places catalanes i fins i tot es van apoderar de Barcelona el 1697 En aquesta tercera guerra contra el veí país, Espanya va intervenir en les files de la Lliga de Ausburg, al costat del Imperi, Àustria, Suècia i el Papat. La guerra va finalitzar amb la pau de Rvswick. La primera derrota seriosa de la política exterior de Lluís XIV, que es va veure obligat a cedir a Espanya

places a Catalunya. Flandes i Luxemburg, mostrant així el seu interès per aconseguir per als Borbons la successió al tron espanyol. Els anys darrers del regnat de Carles II van estar marcats per la bogeria del monarca, producte de les pressions polítiques i les intrigues palatines, i pel problema successori, com a conseqüència de la inexistència de fills. Davant aquesta darrera qüestió es va avivar una pugna per aconseguir el tron i amb la seva herència. Al principi, el candidat designat era José Fernando Maximiliano, fill de l'elector de Baviera, però aquest va morir el 1699, i va tornar a presentar el problema de triar entre l'arxiduc Carles, fill de l'emperador Leopoldo i besnét de Felip III, i Felip de Anjou, nét de Lluís XIV i besnét de Felip IV. Això va provocar una contesa per la successió al tron espanyol en la qual van intervenir les principals potències europees. El Tribunal es va dividir en dos bàndols, per una banda la reina donava suport al candidat austríac, i de l'altra Carles qui pensava que només el suport de França podia assegurar la conservació de la monarquia en tota la seva integritat territorial. Tot això li va fer decidir-se per Felip, i sense cedir a pressions va mantenir la seva elecció fins al final deixant-ho per escrit el 2 octubre 1700 en el testament que va fer un mes abans de la seva mort. Per tant, Carles II expirava a Madrid, a l'edat de quaranta anys, deixant un testament successori que provocaria una guerra, la guerra de successió que donaria pas a una nova dinastia a la monarquia d'Espanya, la dels Borbó.

5. Com va anar la guerra? En l’àmbit internacional, les forces d’ambdós candidats estaven molt equilibrades i els Borbó es van mostrar incapaços de derrotar els exercits aliats que donaven suport a Carles d’Habsburg. Però el 1711 un fet va 17

canviar el curs dels esdeveniments: la mort de l’emperador d’Àustria, Josep I, i la successió al tron de l’arxiduc Carles. Llavors el perill per a l’equilibri europeu era que hi pogués haver un Habsburg al tron de dos regnes importants (Àustria i Espanya). Els britànics i els holandesos van manifestar el seu interès en acabar la guerra i reconèixer Felip V com a monarca espanyol. La pau entre els contendents es va signar amb els tractats d’Utrecht i de Rastadt (1713-1714), però a canvi de concessions importants. Àustria es va quedar els territoris del Milaneast, Flandes, Nàpols i Sardenya, i la Gran Bretanya va rebre com a compensació Gibraltar i Menorca, juntament amb privilegis comercials a l’Amèrica espanyola. En l’àmbit nacional inicialment, Felip V va ser acollit a Catalunya sense que s’hi manifestés una hostilitat explícita i el rei va convocar les corts (1710) per jurar les lleis (constitucions) de Catalunya i aprovar mesures econòmiques favorables al país. Tanmateix, els catalans no van passar per alt que la introducció d’un Borbó podia significar la implantació d’un sistema polític tan fortament centralitzador i uniformista com el francès. D’altra banda, el comerciant i els industrials temien la competència dels productes francesos, i, a més, des de la darreria del segle XVII en determinades comarques com Osona i sobretot, a les zones fronteres amb França, hi havia anat arrelant un fort sentiment antifrancès a causa dels abusos comesos per l’exèrcit francès en repetides ocasions. Malgrat el creixent sentiment antiborbònic, van ser, d’una banda, l’actuació nefasta del nou virrei, Fernández de Velasco, que va violar reiteradament les constitucions de Catalunya i d’una altra, la decisió de Felip V d’obligar els pagesos a allotjar les tropes i a pagar forts impostos per al manteniment de l’exèrcit, els factors que van portar les institucions del Principat a donar suport a l’arxiduc Carles, un príncep aparentment més respectuós amb el marc confederal de la monarquia. El primer ajut als austracistes va procedir dels anomenats vigatans, un conjunt de propietaris

rurals,

petits

nobles

alguns

burgesos

barcelonins,

decididament contraris als Borbó. Aquests van fer els primers contactes i l’any 1705 van signar el pacte de Gènova, que significà l’entrada de Catalunya en la guerra al costat dels austriacistes. Llavors la flota de Carles d’Àustria desembarcà tropes a València i inicià la conquesta d’aquest regne. Poc després, amb l’ajut d’un exercit de vigatans, va ocupar Barcelona sense trobar-hi resistències. Del 1705 al 1707 els exèrcits borbònics i austriacistes s’enfrontaren a la Península amb un cert equilibri de forces, però a partir de la derrota austriacista a la batalla d’Almansa (1707) les tropes de Felip V van controlar la major part del territori. Els regnes de València i d’Aragó van ser ocupats pels filipistes i només a Catalunya i a les Balears hi van quedar reductes fidels a Carles d’Àustria. Quan el 1713 es va signar el Tractat d’Utrecht que posava fi al conflicte, únicament resistien Barcelona i Cardona. Les corts, reunides a Barcelona, van decidir continuar la resistència, però dies després les darreres tropes austriacistes van abandonar Barcelona i a la darreria de juliol l’exèrcit borbònic va iniciar el setge de la ciutat. Sota el comandament de Rafael Casanova i Antoni de Villarroel, uns 6000 combatents va defensar la capital del Principat. L’11 de setembre del 1714 l’exèrcit borbònic va iniciar l’assalt final a Barcelona. S’hi va combatre de manera aferrissada; però, malgrat la resistència, les tropes de Felip V, deu vegades més nombroses que les dels resistents, van ocupar la ciutat. Ferit el conseller en cap Rafael Casanova al baluard de Sant Pere, Antoni de Villarroel, com a cap militar de la plaça, assumí la responsabilitat de la rendició. Una setmana després, amb la capitulació de Cardona, tot Catalunya quedava sotmesa per la força de les armes a l’autoritat de Felip V. Només Mallorca va continuar en el camp austracista fins al 1715.

Mapa que mostra els moviments estratègics de la Guerra de Successió (1700-1714).

6. Botiflers canareus 6.1. Els Anglès Un tal Joan Batiste Anglès ja regia la parròquia d’Alcanar l’any 1608. En aquella primera meitat del XVII al nostre poble encara n’hi havia més d’Anglès. Hi eren nouvinguts, nascuts a Benicarló, a Càlig o a Penyíscola, com el doctor en medicina Miquel Josep Simeó Anglès i Esteller, casat el 17 de febrer de 1622 amb la vídua canareva Catalina Reverter i Fresquet. Catalina era filla de la peniscolana Elisabet Fresquet i Rebolledo, coneguda pels pagesos com na Fresqueta, i de l’oligarca canareu Miquel Reverter d’en Mateu. L’11 de març de 1653 Catalina i Simeó vivien a Vinaròs, on ell estava conduït com a metge. Aquell dia, amb els noms de Miquel Sebastià Batiste Ignasi Anglès i Reverter, van batejar-hi un xiquet que es casaria amb una pubilla santmateuana i, havent-ne enviduat, es faria capellà. Doctor en dret civil i canònic, va aconseguir la rectoria de Cornudella. Als quaranta anys era prevere beneficiat de la parroquial canareva. Però no en tingué prou: el 1693 demanà d’ingressar al Sant Ofici i, previ el pertinent expedient de neteja de sang, al cap de poc 20

aconseguí el càrrec de comissari de la Inquisició tortosina, que simultàniament amb el d’administrador de l’ermita del Remei. Pel febrer del 1695 mossèn Sebastià va negar-se a pagar a la vila d’Amposta la peita o col·lecta que devia pel mas i les terres que tenia en aquell terme, al·legant-hi els seus privilegis en tant que comissari de la Inquisició. L’any 1709 va fundar el benifet dels Dolors i Sant Raimon a l’església parroquial, i va ser-ne el primer titular i obtentor. El seu germà, Ignasi Anglès Reverter, es va dedicar a la medicina com el seu pare. Al comerç: era l’amo de la botiga de queviures de les Cases, on a les darreries del segle XVII es venia aiguardent, sabó, tabac, sucre, arròs, fils, agulles, cotó, espart, sardines, abadejo... Casat amb Teodora Pastor, prolífica dama del Regne, va criar els seu fills Josep, Manel i Jeroni mentre liderava la burgesia local en ascens. Així va enxampar-lo la Guerra de Successió. El doctor Anglès figurarà entre els noms locals que fan militar Alcanar oficialment al bàndol borbònic. Al maig del 1707 van reclutar voluntaris canareus per a combatre, a les ordres del duc de Berwick, contra Sant Mateu i Tortosa. En represàlia Ignasi patiria després, tal com ell mateix va al·legar més tard: «Muchas vejaciones, saqueándole totalmente su casa, poniéndole fuego, por lo que le fue preciso desampararla, como su hacienda, que consistía en muchos frutos de vino, aceite, trigo y algarrobas, dejándolo en poder de los Miqueletes, pasándose a vivir con su mujer e hijos a la Ciudad de Peñíscola» Més tard al·legaria haver-hi perdut 2.500 lliures en runes de cases. L’any 1709 Felip V el recompensà amb una quantitat de diners equivalent. Jeroni Anglès Pastor, fill d’Ignasi i nebot de mossèn Sebastià, va casar-se un parell de vegades: la primera, amb Marianna de Ferran i Reiner, filla del cavaller faldut Josep de Ferran i d’Herèdia i de Vicenta Reiner i

Martorell; i la segona, amb Josepa Prima Reverter, filla del doctor Benet Prima Viñals, alcalde major de Tortosa. Després de participar en la Guerra de Successió al costat del seu pare – entre d’altres fets, en la defensa de la torre del Moro–, Jeroni es va doctorar en dret a Gandia el 1712. Va ser nomenat regidor primer de l’ajuntament d’Alcanar, càrrec des del qual va emprar a fomentar per tots els mitjans al seu abast l’establiment d’una nova població a la torre de les Cases. El 13 de juny de 1737 Melchor de Mendieta, governador de Tortosa, va certificar que mitja dotzena de famílies canareves, mogudes per l’amor a sa Majestat, amb qui sempre s’han distingit en tot el temps de les passades guerres, miraven de fundar una nova població a la Torre de les Cases o Sant Pere d’Alcanar. Volien garantir-hi la seguretat dels pagesos i de les embarcacions de cabotatge «per a que no siguin insultades dels Moros a aquella Costa, com molt ordinàriament sol succeir. Alhora, els estols reials podrien abastir-s’hi, fer aiguada i comptar amb l’auxili dels casencs en cas d’urgència o necessitat. Establiment del qual la nova població, se deu al conegut zel i continuada aplicació del referit Doctor Don Geronimo Anglès, regidor primer de la mencionada vila d’Alcanar, que la fomenta i anima amb tots els mitjans possibles, precisava Mendieta. Vet aquí com Jeroni Anglès Pastor va fundar les Cases. Felip V havia recompensat la fidelitat del seu pare amb 2.500 lliures, però tenia les arques buides. De manera que Jeroni, al cap dels anys, s’estimaria més condonar aquell deute reial de tan dubtós cobrament i, barata això, ser armat cavaller. L’11 de setembre de 1739, quan feia vint-i-cinc anys justos que havia derrotat els catalans, el monarca va signar aquest despatx: «REAL DESPACHO DE SU MAGESTAD EL SR. D. PHELIPE QUINTO, REY DE LAS ESPAÑAS (QUE DIOS PROSPERE Y GUARDE), firmado

de su Real mano y referendado del Sr. Don Íñigo de Torres y Oliverio, su secretario: EL REY. Noble y amado don Juan Caballero: Por cuanto he venido en condescender con la instancia de Gerónimo Anglés y Pastor de armarle

caballero,

condecorándole

con

cíngulo

militar,

concederle el privilegio de tal para sí y sus sucesores. Por tanto, en virtud de la presente os doy amplia y plena comisión y facultad para que, usando de mi real autoridad, arméis caballero a dicho Gerónimo Anglés y Pastor, dándole el cíngulo militar y concediéndole todas las insignias militares que en semejantes casos se han acostumbrado. Y de haber cumplido con esta solemnidad, me remitiréis testimonio auténtico por mano de mi infrascrito secretario, para que se le expida el privilegio de la referida merced. Fecha en San Ildefonso, a 11 de septiembre de 1739. YO EL REY». Potser Jeroni va pensar en el seu besavi, el poderós Miquel Reverter d’en Mateu, a l’hora de triar la festa del sant patró del poble, l’arcàngel guerrer, per fer-s’hi armar cavaller. Una diada d’aire militar. La més

adient

perquè

distingit botifler ingressés solemnement a la noblesa en

recompensa

«in

præmium fidelitatis» pel seu suport a Felip V, de la mà del

Alcanar i la badia dels Alfacs en un antic portolà.

noble

gadità

Juan

Caballero Llanes Enríquez y de Guzmán, sergent major de Tortosa, que actuaria en representació del rei. La cerimònia es va celebrar el dia 29, dimarts, fora de les muralles d’Alcanar, a les cases de la residència del Noble Senyor D. Juan 23

Caballero, en presència seua i a molts cavallers y altres persones de major distintiu de la vila i altres de la seu veinatge. Van fer-hi de padrins els falduts Josep i Carles de Ferran, cunyats de Jeroni, i de fedatari l’escrivà faldut Josep Domènech: «Siendo a ello presentes por testigos el muy ilustre señor frey don Vicente Pasqual de Riquelme, cavallero de la ínclita y sagrada Religión de San Juan de Jerusalén, Comendador actual de dicha presente Villa y de las villas de la Cenia, Mirambel y la Cuba, y los Dotores en ambos derechos Andrés Chavalera, mayor en días, y Joseph Aiguavives». Enmig de tan pomposa càfila de gent principal empolainada costava d’identificar mossèn Batiste Alcon, el capellà del poble. Ja dins del Palacio, Juan Caballero va llevar-se el barret de pics, va besar el despatx reial amb reverència i se’l va posar dalt del cap descobert, en senyal d’acatament a Felip V. «Estoy pronto a obedecer y cumplir lo que su Real Majestad se sirve mandar», va dir Caballero, «Con el acatamiento, honor, reverencia y respeto que debo y soy obligado, como a carta de mi Rey y señor natural». Va adreçar-se adés als cunyats de Jeroni: «Señores padrinos, ceñid una espada a don Gerónimo Anglés. Y calzadle luego una espuela cada uno». Fet això, el canareu va traure l’espasa despullada. Va agenollar-se davant l’andalús que li va preguntar tres vegades seguides: «¿Queréis ser caballero?». «Sí, quiero», va contestar sempre Jeroni. «¿Moriréis por la fe de Cristo Nuestro Señor, y por el Rey y señor natural de vuestra Patria? Juradlo así ante Dios Nuestro Señor y sus Santos cuatro Evangelios». I Jeroni va prestar com calia el jurament.

«En virtud de la real autoridad a mí comunicada», va proclamar vibrant el militar, «Yo os armo caballero a vos, don Gerónimo Anglés y Pastor, con todas las libertades, prerrogativas, inmunidades, exenciones, potestades y facultades que en semejantes casos se acostumbran». Anglès li va donar l’espasa a Caballero perquè el copegés tres vegades amb ella al cap, tot dient: «¡Dios haga buen caballero! Y que el Señor Santiago os deje cumplir lo que habéis prometido». Acte seguit, l’andalús va embeinar-la-hi a la cintura. L’escut nobiliari de Jeroni d’Anglès i Pastor, cavaller del Principat, lluu cisellat en pedra a la façana de la seua casa pairal al número 3 del carrer de Càlig. A les armes dels Anglès s’hi afegeix un lleó rampant amb una lluna i tres estels. L’any 1726 Jeroni i Marianna havien batejat una xiqueta, Maria Rosa. L’hereu, però, es diria Joaquim, i amb el temps es casaria amb Antònia Grau. Finalment amb la filla d’aquests, la Francesca Antònia d’Anglès Grau, hi contrauria un més que avantatjós matrimoni el gandesà Marià de Suñer Soler. Amb Josepa, la seua segona dona, Jeroni va tindre-hi una altra xiqueta, Maria Antònia Anglès Prima. Aquesta es casaria amb Tomás Caballero Delfín, fill de Juan Caballero, amb qui concebria Joaquima Caballero, futura muller de l’advocat calellenc Nicolau Costas.

6.2. Els Prima Els Prima pervenien potser de prop de Bríndisi, a la Pulla. Arribats a Alcanar durant la primera meitat de la centúria següent, al fogatge del 1553 només n’hi figuren dos famílies. Una de les quals la del llaurador Antoni Prima. Son fill, el pagès Gabriel Prima, s’havia casat amb Càndia Forcadell Sancho. Ben aviat el seu primogènit, Francesc Pau Prima lo Major, marit de la ben dotada Àngela Verge Anglès i pare d’Antoni i de Mònica, era el principal propietari d’esclaus d’Alcanar.

Els qui d’antuvi foren carnissers i llauradors van augmentant el seu patrimoni– hi destaquen els extensos garroferars i la torre costanera dita de Prima, a la partida de la Fonda– per a engrossir l’aristocràcia local de pagesos benestants, comerciants i professionals. Es compten entre les sis famílies que gaudeixen del privilegi de ser soterrats al temple parroquial: hi reposaran els albats de Benet Prima (1621) i d’Antoni Prima de Francesc (1627), el mateix Francesc Prima... Els Prima utilitzen la família per a acumular

capital,

dissenyant-hi

les

estratègies matrimonials i successòries més profitoses. D’una altra banda, ja no són els mecanismes feudals els que regeixen les relacions socials a Alcanar, sinó la renda de la terra. Els Prima en trauen partit. S’apuntalen al capdavant d’una oligarquia sòlida i pròspera que posseeix cases i terres, amb els diners invertits de manera segura mitjançant l’elaborat

sistema

préstecs

dels

censals i els censos, eina bàsica a l’abast Pagesos canareus amb indumentària tradicional.

seva

nova

classe

hegemònica

rendistes per a explotar els hòmens i les

dones del camp. Famílies rendistes que a la segona meitat del XVII donaran els primers homes de lletres seglars que no emigraran del poble –més enllà dels capellans buscant parròquia, o dels frares enclaustrats a Benifassà–, sorgits de famílies que poden pagar estudis als fills sense haver d’allistar-los a l’Església. Per primer cop en la seua història cultural, Alcanar cria un cert contingent d’intel·lectuals –notaris, advocats, passadors de comptes– cridats a ocupar càrrecs de l’administració municipal i a assolir un protagonisme creixent en decisions cabdals de la vila.

Però no sense recança. El seu ascens social –a costa de la fam dels pagesos pobres i a despit dels antics poders feudals– implica contradiccions ideològiques, resoltes en un cert solatge de culpabilitat al seu esperit, més angoixant amb la foscor de la Contrareforma i les temors del Barroc, que els impulsarà a sufragar altars i garantir misses per les ànimes d’un Purgatori per on potser tots ells estan segurs d’haver de passar ara o adés. Abans que Salvador Prima havia estat notari Benet Prima, casat amb una pubilla del Maestrat, Agnès Pruñonosa, i afavorit pel 1646 amb el lucratiu arrendament dels fruits i rendes –el delme feudal– amb què el capítol del Bisbat tortosí collava la pagesia canareva. El primer canareu de qui es coneix un feix de publicacions va ser justament Carles Prima. Jurista eminent seduït per la llengua de Castella, entre el 1668 i el 1692 va lliurar a la impremta no menys de vuit casos que havia defensat com a lletrat. Per a il·lustrar els advocats novells, abasten branques vàries del dret: fiscal, d’obligacions, de coses, de successions... Els títols solen anar precedits d’una advocació pia i, llevat d’un parell escrites en castellà –cosa que en aquell moment constitueix tota una novetat a Alcanar–, la majoria estan en llatí. Tot plegat, un tresor que testimonia el mestratge forense del qui al capdavall acabaria sent un insigne botifler. Carles Prima estava casat amb la barcelonina Josepa Viñals Jover, amb qui va ser pare de Benet i Carles, de qui parlarem tot seguit. Acabada la Guerra de Successió el docte jurista va peritar les seues pèrdues en runes de cases, per a demanar-ne el rescabalament, en 1.500 lliures. Carles Prima va esmerçar molts de diners perquè el seu primogènit rebrà una sòlida educació. Benet Prima Viñals la va aprofitar i va obtenir el títol de doctor utriusque iuris per la Universitat de Gandia. Casat amb Antònia Reverter, de l’antiga nissaga d’aquest cognom, Benet va veure créixer la seua significació social i política no sols al poble, sinó també arreu de la

comarca. En esclatar la Guerra de Successió, això va servir-li per a contribuir decisivament al fet que la vila es decantés a favor de Felip V. Confiscats els seus béns per Carles III de Catalunya i perseguit pels miquelets, Benet va afegir-se a uns altres membres de l’oligarquia local que, amb les seues famílies, es van refugiar a Vinaròs fins al 1708. Un dia que d’amagat havia pujat a Alcanar per unes hores, a veure en quin estat tenia la casa, va ser capturat per un escamot de miquelets. El van portar al Calvari, que llavors estava a la Serreta, l’hi van apallisar i se’l van endur segrestat. No van deixar-lo anar fins que no van rebre-hi un rescat de setanta doblons. De l’apallissament ja no se’n refaria mai. Però, acabada la contesa, miraria

resquitar-se’n

convertint-se en un il·lustre lletrat i fent carrera dins de l’administració

borbònica.

L’any 1717 va ser nomenat alcalde major de Tortosa. Segons

legislació

castellana l’alcalde major exercia, en nom del rei, L’ermita de la Mare de Deu del Remei, de la qual va ser administrador i mossèn Sebastià Anglès

competències en matèria de justícia –jurisdicció civil i

criminal–

administratives, en virtut de les quals presidia els nous ajuntaments borbònics de regidors durant les llargues i freqüents absències dels corregidors. Els alcaldes majors eren lletrats, sovint doctors en dret com Benet Prima, llicenciats, batxillers o advocats de los Reales Consejos. Per a historiadors com R. Cerro resulta força interessant el cas de Benet. Quan el primer alcalde major que hi havia hagut a Tortosa per tal de «hacer practicar allí las leyes de Castilla», Pedro de Saura y Valcárcel, va 28

marxar a Tarragona, el corregidor de Tortosa, el brigadier Fernando Pinacho, se’n va recordar del doctor Prima i va nomenar-lo alcalde major del corregiment: «En la vara fue substituido por Benito Prima y Viñals, natural de la villa tortosina de Alcanar, gracias al nombramiento despachado por el corregidor militar de Tortosa, Fernando Pinacho, el día 21 de mayo de 1717. Pero la aprobación del empleo no llegó del Consejo de Castilla hasta el 22 de abril de 1719, fecha ésta en que obtuvo licencia de la Cámara para jurar la vara en la Audiencia catalana, cosa que hizo el 29 de mayo sin pagar la media annata. No tardaron en acumulársele los problemas a Benito Prima». El lletrat canareu va tenir fortes raons amb el nou corregidor de Tortosa, el coronel Juan Antonio Pando Patiño, que havia intercanviat la seua plaça de corregidor de Morella amb Pinacho. Pando Patiño s’havia portat de Morella el seu alcalde major i estret col·laborador, el lletrat castellà Juan de la Hermosa. Tothom pensava que, al cap de només dos anys d’haver accedit al càrrec, Prima tenia els dies comptats a l’alcaldia tortosina: «El conflicto estaba servido. Sin haber transcurrido apenas dos años en la alcaldía, Pando Patiño cesó, fulminantemente, a Prima y nombró en su lugar a Hermosa. La justificación que el corregidor daba a la Audiencia por haber procedido así era que Benito Prima era vecino de Tortosa y que por lo tanto su nombramiento había sido ilegal. Además señalaba las quejas constantes que su carácter autoritario suscitaba entre los regidores de Tortosa. El teniente general Antonio del Valle, gobernador interino de Cataluña, admitió estos motivos y aceptó el nombramiento del nuevo alcalde mayor, pero recordó a Pando Patiño que en el plazo de dos meses Hermosa debía obtener todos sus despachos aprobados por el Consejo de Castilla».

Tortosa alçava momentàniament el cap enmig del seu camí cap a la decadència. La demografia de les Terres de l’Ebre repuntava a causa d’una millora general de l’economia i de la reducció de les epidèmies i de les fams dels segles anteriors. L’economia hi seguia basada en l’agricultura, però la política agrària borbònica, imitant la fisiocràcia francesa, impulsava l’augment de les terres de regadiu i l’ampliació de l’espai conreat. Pareix que la ciutat de Tortosa va millorar el seu paper comercial, en desaparèixer els perills de la pirateria i del bandolerisme. I l’oligarquia tortosina de la postguerra tornava a bufar, convençuda de ser el melic d’un comerç que s’albirava esplendorós en el futur, gràcies al florent cabotatge costaner i a les munífiques promeses que oferia la projectada navegabilitat del riu. Però no era més que un miratge. L’aspra realitat era que al territori hi faltaven conreus destinats a l’exportació, l’acumulació de capitals agrícoles era molt escassa, el circuit comercial de què formava part la ciutat de Tortosa s’aprofitava ben poc, l’activitat industrial hi resultava quasi anecdòtica i no s’hi fixaven el capital estranger ni les inversions públiques, perquè no hi havia iniciatives autòctones que les poguessin atraure. De manera que Tortosa tornava a estar una altra vegada pendent d’allò que li pogués vindre de fora. No obstant això, les autoritats municipals gallejaven i no s’estaven de res. Per això el doctor Prima no els feia el pes i el van titular d’autoritari. Però ell tenia les coses clares i era d’un tarannà ben tossut. De

manera

que

arronsar. Va armar-se de tota la seua perícia com a jurista i va presentar un recurs davant de l’Audiència i del Consell per a recuperar la seua vara, al·legant que segons la Reial cèdula de 9

El carrer Nou, que per la costa per damunt duu al calvari anti con els miquelets van apallissar a Benet Prima.

de desembre de 1719, tots els

alcaldes majors havien de complir almenys un trienni en els seus càrrecs, encara que els corregidors que els van nomenar haguessin passat a una altra destinació. Això va crear un important i conegut precedent en la defensa dels alcaldes majors contra els abusos dels corregidors: «A pesar de todo, la provisión de varas por parte del corregidor tenía unos

límites

indudables,

producto

frecuentemente

provisionalidad y precariedad a que estaban sometidos muchos de estos nombramientos. Por lo tanto, los alcaldes mayores, después de los gastos que les ocasionaba el viaje a la corte para jurar ante el Consejo, sacar el despacho y pagar la media annata, se veían obligados a dejar el empleo a causa de los constantes cambios de destino de sus superiores. Para evitar tales inconvenientes (como el que padeció el alcalde mayor de Tortosa Benito Prima), el Consejo expidió una importante Real Cédula: “[...] los alcaldes mayores una vez nombrados por los gobernadores propietarios y con los despachos precisos, continúen por tres años en sus empleos, excepto en caso de justo motivo de remoción, aunque los gobernadores y corregidores que los nombraron pasen a otra ocupación”». El recurs del canareu va aconseguir l’efecte desitjat. Amb data 15 de juny de 1720, el Consejo de Castilla va ordenar a Pando Patiño que el reintegrés a la vara, i això que els ministres d’aquest tribunal tenien una clara preferència pels lletrats d’origen castellà. Prima no tornaria a perdre fàcilment la vara, però l’any 1732 va tindre un altre seriós incident. Per haver omès informació i proves deliberadament en la causa que se seguia a Tortosa per l’assassinat d’un cadet del regiment d’Ultònia, una reial ordre del ja ministre José Patiño va ordenar a l’audiència catalana que Benet fos suspès de sou i faena durant un any.

Passat l’any de sanció, però, Benet va tornar a ocupar el seu càrrec. Encara hi continuava l’any 1740, quan va sol·licitar rebre honors de ministre civil de l’Audiència de Catalunya, a la qual cosa va accedir aquest tribunal, però no hi ha constància que se li hagués concedit. El cert és que l’incombustible Prima va estar-se a l’alcaldia tortosina fins a l’any 1749, quan va morir sent ja molt gran, després de trenta-dos anys de serveis complerts: «Otra consulta se sustanció a finales de 1750. Esta vez el fallecido fue el alcalde mayor de Tortosa, Benito Prima y Viñals, que ejerció la vara durante más de tres décadas. Caso insólito en una alcaldía catalana. Su reemplazo fue Pedro Tomás Alcoba (1751-1755). Este letrado castellano puso fin al monopolio ejercido por letrados catalanes en Tortosa». Benet Prima és sense cap dubte l’alcalde major que més temps va ocupar una vara catalana durant tot el segle XVIII. Josep Matamoros conta que la seua salut havia quedat malmesa des d’aquell incident del Calvari. No pas així la seua lucidesa com a jurista: fa bo de llegir els lligalls de plets on, amb una lletra menuda i regular, Benet Prima va deixar ben palesa una depurada mestria com a lletrat, en un castellà gairebé impecable. Amb sa filla, Josepa Prima Reverter, s’hi casaria en segones núpcies el cavaller Jeroni Anglès Pastor. Carles Prima Viñals era el fill menut del doctor Carles Prima. Com son germà gran Benet, com son pare molts anys ans, Carles es doctoraria en drets –civil i canònic– per la Universitat de Gandia, en mans dels jesuïtes partidaris de Felip V. S’hi viatjava prou bé, i graduar-s’hi resultava barat i fàcil. Potser per això hi estudiaven quasi tots els estudiants canareus de Lleis i Cànons de l’època. A Carles, l’arxiduc també li va confiscar tots els béns per traïdor. Amb uns altres botiflers canareus que també temien les represàlies dels miquelets, entre el 1707 i el 1708 va romandre refugiat durant gairebé un any a Vinaròs. Va casar-se amb Josepa Queralt Fibla,

filla del destacat filipista Damià Queralt. Son fill Francesc, també home de lleis, va exercir de jutge comptador i seria alcalde d’Alcanar el 1768 i el 1785.

6.3. Guillem i Evarist Sancho El terratinent Guillem Sancho era l’home de Càndia, filla d’Andreu Reverter Domènech –nét de Batiste Reverter– i de Quitèria –neboda-néta del poderós Gabriel Reverter d’en Mateu, un dels noms d’Alcanar al segle XVI. Aprofitant el càrrec municipal que ostentava, Guillem va donar suport material a les activitats militars que son fill Evarist duia a terme per a afavorir el bàndol filipista en la Guerra de Successió. Per causa d’això ben aviat el coronel John Jones, governador austriacista de Tortosa, l’hi va empresonar per traïdor. Com que l’arxiduc li va confiscar els béns i els miquelets li van saquejar la casa, temps després Guillem Sancho es queixaria d’haver-se quedat sense prous diners per pagar la dot de la seva filla Anna Maria com a novícia del convent de la Puríssima de Tortosa, alhora que la seva filla Bonaventura tampoc no podia. Així s’exposa en la còpia o esborrany d’un document elevat a ningú no sap qui per l’abadessa del convent. Diu que hi havien admès la pobre doncella Anna Maria Sancho com a novícia, sota el pressupost que els seus pares s’encarregarien de cobrar les almoines de Pedro Garró per al seu dot. Atès que aquells diners no s’havien pogut cobrar, i el convent estava en extrema necessitat, van demanar que es nomenés sor Anna Maria per al cobrament d’aquelles almoines. Tot seguit el mateix esborrany, amb una variant diferent, fa una idèntica exposició, però en aquest cas sol·licita que s’anomeni sor Francisca

Sancho «como a parienta de aquel». I segueix dient l’esborrany: «Guillermo Sancho, vecino y natural de la fidelísima Villa de Alcanar [...], como a padre y legitimo administrador de los bienes de su hija Buenaventura Sancho, doncella de edad de 23 años, dice: Que estando dicha Buenaventura próxima a tomar estado, y hallarse dicho Guillermo Sancho su padre tan pobre y necesitado (por haberle los migueletes y gente sublevada saqueado su casa), no puede dicha Buenaventura Sancho su hija entrar en religión por falta de dote ni menos contractar matrimonio»; per això «suplica sea servido nombrarla por una de las parientes de Pedro Garró para la cobranza de sus obras pías». En canvi el seu fill, Evarist Sancho Reverter, s’havia espavilat de valent. L’any 1705 era el notari públic de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, la qual tenia el senyoriu sobre la vila. Alcanar disposava d’uns quants depositaris de la fe pública alhora. En aquell temps hi havia notaris reials, notaris eclesiàstics i notaris escrivans, que es feien càrrec de la secretaria del Consell municipal. L’orde de Sant Joan de Jerusalem també tenia un notari al seu servei, que hi exercia. Amb el clergat de la parròquia, els escrivans i notaris van constituir durant segles la intel·lectualitat local. Sabien de lletra i entre ells es reclutaven els qui regien els destins de la vila, ja que tots van ser fills d’Alcanar mentre la notaria fou d’exercici lliure. Tot ens retrata Evarist com una persona activa i de recursos, segurament també una mica pinxo. Acabada la guerra passaria comptes perquè se li paguessin unes quantes gestions que havia anat fent des de l’any 1705. En un memorial elevat a Felip V a les acaballes de febrer de 1709, Evarist hi contarà com donava notícies als oficials de l’exèrcit borbònic: passant entre línies enemigues amb arriscant la vida. En una emboscada va ser fet presoner per vuitanta falduts que estaven amagats a la rodalia d’Alcanar. El van portar a Tortosa davant del comte de Cifuentes perquè

el pengés, però va salvar-se miraculosament: «resultó ser preso en manos de ochenta hombres de la villa de Ulldecona que salían a emboscarse; siendo milagro el dexarle con vida; pero queriendo que su muerte fuese más afrentosa, le llevaron a dicha villa de Ulldecona con toda ignominia, y puesto en la carsel determinaron enviarlo a Tortosa para que el Marqués de Alconchel de aorcase; lo que no quiso Dios pues estava de su parte; contentandose por entonses en quitarle sucavallo y enviarle a pie, y no fue bastante el susto para que no prosiguiese con lo mismo». Evarist no va escarmentarse. «No fue bastante el susto para que no prosiguiese con lo mismo», d’espia.

També

seguir va

fent trobar

temps per a defensar amb faroneria la torre costanera del Codonyol, assetjada per una companyia de miquelets. Nomenat

síndic

procurador

La punta del Codonyol,, on s’aixecava la torre del mateix nom.

d’Alcanar, a l’estiu de 1709 va viatjar a Madrid amb un parell de memorials per a Felip V a la butxaca: l’un va presentar-lo en representació de la vila; a l’altre, en nom propi, va demanar-hi prebendes. En aquell segon memorial, Evarist mirava per ell mateix. Va explicar-hi els mèrits militars que havia contret durant la guerra. Com a recompensa demanava a Felip V un càrrec militar per a anar a perseguir maulets i gent de mal viure. A canvi volia poder quedar-se una part dels béns confiscats als austriacistes, la capitania de la torre de Codonyol, una cèdula d’exempcions i privilegis i encara una medalla d’or amb els retrats del Rei i la Reina, perquè així veuran els rebels, penjant al pit d’un home lleial com

ell, el premi reial. En resposta a aquestes peticions, el 12 d’agost de 1709 va rebre només la concessió de 300 ducats, d’una sola vegada i prou.

6.4. Els Queralt, els Fibla i la resta Entre els noms canareus que van abraçar la causa de Felip V hi figura també el doctor en medicina Damià Queralt, casat amb la pubilla Maria Fibla i pare de Maria Queralt Fibla. Amb el temps, aquesta contrauria matrimoni amb un doctor en dret vinarossenc, Josep Aiguavives Gallent. Era l’hora dels galls, galtaplens i bufats que havien acudit al poble per a fer-hi fortuna i prestigi. Un altre jove lletrat foraster, Andreu Chavalera, tenia més coses en comú amb Aiguavives: Andreu es va casar amb l’Agustina Queralt. El botifler Ignasi Fibla pervenia de pagesos rics, capellans, peraires i escrivans. Volgué deixar constància a la posteritat que ell va haver de patir molt. –referint-se als austriacistes–,i així ho proclamarien els seus descendents. Aquests també gallejarien de ser de les primeres famílies d’Alcanar que, segons la tradició, foren els primers pobladors Ignasi fou batlle d’Alcanar el 1704, ans de la guerra. Quan el 1717 tornà a ocupar l’alcaldia, un escrivà anònim el denuncià per corrupte. El seu fill, Miquel Fibla, esdevindria un dels notaris més coneguts de la història del poble. Un bon puntal ho era tot. El vinarossenc Josep Aiguavives ho tenia tan present que al cap dels anys s’ho va manegar perquè el seu primogènit Ildefons enllacés amb la pubilla Teresa Fibla Anglès, néta d’Ignasi Fibla. Entre els botiflers canareus van destacar també: el notari Josep Vivencio; el notari i jurat de la vila Joan Reverter; Josep Esteller, futur poblador de les Cases; el rector Evarist Reverter; d’ascendència francesa...

el llaurador Marià Rufí,

Però no seríem honestos del tot si, com a colofó d’aquest apartat dedicat als principals botiflers canareus, féssim els ulls grossos davant del fet que, segons que tot sembla indicar, l’adhesió a Felip V es va estendre d’allò més per Alcanar. Per a constatar-ho n’hi haurà prou amb unes poques escenes escollides: La primera un primer pla revelador de l’astorament que entre els canareus va provocar l’eclipsi de sol que va esdevindre’s el 12 de maig de 1706, de 9 a 10 del matí, a la mateixa hora en què els exèrcits borbònics es veien obligats al primer setge de Barcelona. Sir John Leake havia romàs a la Mediterrània amb una esquadra que en salpar cap a Lisboa va assabentar-se que Barcelona era assetjada per un combinat de forces franceses: per terra l’atacava el mariscal Tessé; per mar, el comte de Tolosa. Mentre navegava a l’altura de Tortosa, el 4 de maig de 1706, Leake rebé una carta de l’arxiduc implorant-li, de Barcelona, que en fes via. De manera que va prendre veles i s’adreçà a alliberar la ciutat, acompanyat per reforços comandats per John Price, Hovenden Walker i George Byng. Quan li va dir que s’acostaven els cinquanta vaixells de guerra de Leake, el comte de Tolosa va enretirar corrents la flota francesa. Els aliats van entrar a la badia el 8 de maig. Byng va desembarcar les forces de socors des d’una esquadra avançada composta d’onze vaixells britànics i tres d’holandesos: «A mesura que des d’aquesta ciutat es besllumaven les veles amigues, es multiplicaven els senyals de joia, amb salves, fogueres i tota mena d’alegries, mentre els borbònics se n’anaven cap cots pel coll de Montcada, deixant abandonats cent quaranta canons i moltes altres peces, gran quantitat de bales i pólvora, trets innombrables, queviures...». En aquelles hores es registrà un eclipsi total de sol. L’Arxiduc ordenà solemnes litúrgies d’acció de gràcies i que s’erigís un monument

perdurable. Mentre no es feia de pedra, s’executà de fusta, en forma de piràmide, i hom hi va posar una inscripció laudatòria. No cal dir que el 1714, quan entrà Felip V, el monument fou anorreat. El dia de la inauguració, el 20 de juny, es va celebrar a la tarda una recepció a Palau en honor de les dames catalanes. L’Arxiduc restà descobert i assegut en una tarima, com usaven els concurrents a les festes, i no permeté que les senyores s’agenollessin per besar-li la mà. Les joves s’assegueren en catifes i les grans en poltrones o coixins». Carregades de simbolisme, les cares llargues a Alcanar contrastarien amb la diversió que el 23 de maig es va escampar entre els vinarossencs així que es van assabentar de la victòria aliada. L’última escena és un pla panoràmic

tan

delator

com

colpidor. Perquè quan pinten bastos i arriben les represàlies en

forma

llistes

dels

propietaris a qui el govern de Escut que presideix a la plaça d’Alcanar, la casa pairal dels Aiguavives.

l’arxiduc Carles ha ordenat segrestar-los els béns com a càstig per traïdors, les xifres

resultaran eloqüents i inapel·lables: d’aquells propietaris botiflers n’hi ha vuit d’Ulldecona –entre ells un capellà, dos notaris, un cirurgià i un doctor– , quinze de Tortosa, vint-i-vuit de Xerta, un d’Ascó, dos de Móra... i cent vint-i-un d’Alcanar!

7. Episodis canareus 7.1. Un destacament canareu a Móra d’Ebre La poderosa exhibició de força d’una armada angloholandesa al llarg del litoral van anar decantant, una rere l’altra, moltes poblacions catalanes del costat de l’arxiduc. El 3 de setembre, un estol de vaixells de guerra holandesos va bombardejar Vinaròs. L’endemà a la nit, van bombardejar Penyíscola durant tres hores i mitja. L’arxiduc Carles va enviar expedicions a tot arreu en demanda de jurament de fidelitat. L’exèrcit regular hi tingué una participació mínima, llevat del cas de Girona i en la presa de Fraga. La rebel·lió catalana fou un moviment popular, de manera que la presència d’elements de tropes regulars va servir sovint per facilitar la rendició dels militars que hi havia a les fortaleses ocupades. Al llarg de l’Ebre només hi havia uns pocs soldats als castells riberencs, en cap cas més de quaranta en cadascun. Tortosa no tenia guarnició. Va ser llavors, al setembre de 1705, quan del castell de la Suda estant Josep Llopis va ordenar al batlle d’Alcanar que anés a Móra d’Ebre amb un escamot de vint-i-cinc homes. El destacament canareu de miquelets botiflers –així se’ls anomenava aleshores– era comandat pel mateix batlle. La seua missió consistiria a vigilar i defensar la ribera de l’Ebre, per tal d’impedir que els miquelets catalans del coronel Nebot i gent revoltada passessin el riu per aquell punt. Els voluntaris canareus van anar amunt i avall durant trenta dies per Móra i la seua rodalia, sempre a costa de l’erari municipal d’Alcanar. Allí van experimentar el seu bateig de foc aquells pagesos i pastors, fins llavors només avesats a llaurar sorts del Virol o a pasturar ramats a les Mallades. Si ells van començar a afegir-se en el combat, el seu batlle va haver de fer-ho en el comandament. No devia ser una tasca fàcil, la d’espentejar els teus conveïns de cara a l’enemic i mantenir-los amatents a obeir les

teues ordres, conscients del risc cert i probable de rebre ferides o perdrehi la vida...

7.2. Espies del marquès de Pozoblanco En encetar el mes d’octubre de 1705, les tropes britàniques estaven considerant la possibilitat de, a partir de Vinaròs –ja en mans dels austriacistes–, penetrar més profundament al Regne. Davant d’aquesta amenaçadora perspectiva, els filipistes van organitzar des de València un exèrcit comandat pel coronel marquès de Pozoblanco i reforçat amb forces irregulars. La salvaguarda de la frontera de les planes de Benicarló i, tan bon punt els estigués a l’abast, la recuperació de Vinaròs: aquests eren els principals objectius d’aquella important concentració de tropes borbòniques. Van acampar a Benicarló, que es convertiria en la seua principal base d’operacions. Els vinarossencs ja li veien les orelles al llop. Van romandre alerta i van demanar ajut a l’arxiduc i van sentir-se alleujats quan el Consell de la vila va rebre’n una carta datada el 16 d’octubre. Carles els confirmava el seu afecte reial i benevolència. Reconeixia que els vinarossencs tenien l’enemic a la vora, que es trobaven en estat de necessitat i els calia socors de seguida. Per això ell havia ordenat als seus coronels Joan i Josep Nebot que els proporcionessin reforços i armament, a l’espera que poguessin rebre, al cap de pocs dies i per mar, la resta de subministraments requerits. Però amb les promeses no n’hi havia prou. Hostilitzada sense treva des de Benicarló, la vila veïna i rival els prop de quatre mil vinarossencs i vinarossenques començaven a patir fam. Tot va empitjorar amb un seguit de plagues a les collites. La situació era insuportable. Joan Batiste Febrer de la Torre va decidir d’anar a Tortosa per demanar-hi ajut urgent. I així, previ el pagament del seu preu, el 22 de novembre de 1705 les autoritats

tortosines van lliurar a aquell Vinaròs famolenc un comboi de blat i queviures, tan considerable que va tocar-n’hi una rova per casa i, de moment, encara van sobrar-ne. Des d’aquell moment el marquès de Pozoblanco, cap de les forces borbòniques concentrades a Benicarló, gaudirà de la col·laboració secreta de les autoritats d’Alcanar. Aquestes, d’esquitllentes, li garanteixen que la gent del poble el mantindrà informat de totes les emboscades que vaguen preparant els miquelets i gent arreglada dels enemics a la mar dels Alfacs i al llarg de la franja fronterera del Maestrat amb el Montsià. Tot per a mantenir la punta de llança que representava Benicarló i que tant interessava als exèrcits borbònics: «Y en el mismo año, hallándose el marqués de Pozo Blanco en la villa de Benicarló, Reino de Valencia, en guarda de las fronteras de él, para su resguardo hubo disposición y inteligencias secretas la suplicante por sus naturales, para que los soldados de V. M. enviados en tropas a reconocer las fronteras se librasen de las emboscadas tan repetidas que tenia dispuestas los migueletes y gente arreglada de los enemigos, dando noticia de todas ellas a Don Bonifacio Manrique de Lara y al Coronel Marques de Pozo Blanco, para el resguardo de sus tropas.» Bonifacio Manrique de Lara era un personatge cruel que més tard cometria atrocitats a la zona de Monsanto. Tantes n’hi faria que, com a represàlia, hi apareixerien partides –la major part de les quals formades per desertors borbònics convertits en partidaris de l’almirall de Castella, i de rodamóns dels països aliats– que infestarien la frontera entre el Duero i el Tajo, efectuant-hi continus cops de mà i sorpreses pels camins i pobles, i destruint sense pietat els poblets castellans que gosaven oposarse’ls. Alcanar s’embarca en una aventura ben arriscada. D’antuvi es compromet en secret, per si de cas. Per això el compromís comença a ferse efectiu assumint, en un primer moment, tasques d’informació que es fan d’amagat: els canareus passen a fer d’espies a favor de Felip V. Tot i

això, el marquès de Pozoblanco es presentaria almenys una vegada a Alcanar, on va tractar també amb mandataris del Consell d’Ulldecona. Aquells serveis d’informació havien de resultar profitosos per als filipistes. No sols per la posició estratègica d’Alcanar com a talaia devers dues fronteres, la del riu Sénia i la de la mar, sinó també pel fet que els canareus conreaven moltes finques fora del seu terme municipal. La faena del camp justificava que es moguessin i traginessin cada dia pels seus

establiments

terres

ampostines,

ulldeconenques

vinarossenques.

7.3. El setge de la torre de Codonyol Al cor d’Alcanar-Platja, barranc del Llop enllà, fas cap a la cala on desemboquen el barranc i el lligallo de Codonyol, antic abeurador de ramats gràcies a un insòlit món de fonts d’aigua dolça que brollen a la roca, a l’arena i, sobretot, en forma d’olles dins de la mar. Són les fonts de Sant Pere. A quatre passes en direcció a la Ràpita encara

Mur que ha substituït l’enderrocada torre del Codonyol, on va ser assetjat el notari Evarist Sancho.

s’aixecaven, fa setanta anys, les ruïnes d’una antiga fortificació, amb un maset i un pou a la vora. Era la torre de guaita de Codonyol que –abans de ser assolada el 9 de maig de 1811 per l’artilleria naval britànica– tenia planta circular i una inscripció dalt de la porta dient que s’havia construït per reial ordre l’any 1579, essent virrei de Felip II a Catalunya Fernando de Toledo.

Comandats pel seu governador, a la torre sempre va haver-hi de 3 a 5 soldats de guàrdia, normalment canareus. Per això no ha d’estranyar que en plena Guerra de Successió, així que els austriacistes la van abandonar, Alcanar se’n fes càrrec del servei de guarnició. A l’estiu del 1706 quatre soldats canareus, que cobraven cada dia els seus jornals dels fons de la vila, miraven d’aconseguir les notícies i avisos del que per aquella part pogueren intentar els enemics. Les coses no pinten gens bé. El 2 de juliol l’arxiduc Carles ha entrat a Madrid amb un exèrcit de miquelets catalans. Assetjada, aquí només resisteix una plaça borbònica, Penyíscola, atès que Morella és a punt de capitular. El coronel britànic John Jones, governador de Tortosa, assabentat que alguns canareus han militat activament al bàndol borbònic, els empresona per traïdors. Guillem Sancho d’en Guillem n’és un. Mentrestant, el capità de fusellers Ignasi Torres ha iniciat el setge de la torre de Codonyol. Sense contemplacions, invita al cap dels canareus que la defensen a rendir-se a l’acte. Si ho fa, ell i el seu pare –empresonat a Tortosa– quedaran lliures del rigor del Rey. En cas contrari, afusellarà el pare i confiscarà les propietats de tots dos com a càstig per traïdors: «Sr. Dn. Evaristo Sancho, Capitán y Gdor. de la Torre de Codoñol: Por orden del Rey me entregará Vmd. dicha Torre, esto ha de ser asta mañana a las nueve del dia, por dicha entrega quedara Vmd. libre del rigor del Rey, y también lo quedará su padre de Vmd, y luego le sacaré de la cárcel; y si Vmd. no se resuelve a entregarla, ordenaré luego que le lleven al Campo de Morella para que le pasen por las armas, y esta orden se me ha dado juntamente al de confiscar sus bienes, y los de Vmd. por traidores a su Mgd.» Vet aquí que el governador de la torre és Evarist Sancho Reverter, fill de Càndia Reverter Reverter i del Guillem Sancho a qui el capità Torres amenaça de dur de la presó de Tortosa al campament de les tropes aliades que assetgen Morella per passar-l’hi per les armes. Però la resposta del canareu no serà l’esperada. Evarist Sancho, arrogant notari 43

de l’orde de Sant Joan de Jerusalem a Alcanar, ha fet d’espia per als borbònics i els maulets falduts han estat a punt de penjar-lo. Pinxo com ningú més, no s’arronsa gens. En la seua rèplica per escrit blasma l’oficial austriacista per haver empresonat i privat dels seus béns injustament i sense motiu el seu pare, un pobre vell; i, sorneguer, encara requereix Torres perquè demani fidelitat a Felip V i, consegüentment, aixequi el setge... Perquè ell –insisteix– està decidit a resistir de totes i, per tant, no rendirà la torre. Encès de ràbia en sentir-se insultat, el capità Torres va adreçar aquest ultimàtum al botifler canareu: «Acabo de leer el papel que Vmd. me envia en respuesta del mio, y he visto en el la resolución de no entregar la Torre, advirtiendo a Vmd. que su Padre està preso por traidor al Rey, que también sabe castigar a los viejos, pues me consta de las assistencias que a dado a Vmd, por lo que considero ser muy justa su prisión y confiscaciones de bienes, y le aseguro que no será menos con Vmd. si luego no rinde la Torre; pues quedo bien advertido que Vmd. no está en paraje de poderse mantener defender, pues le faltan municiones; ni tan poco se podrá mantener muchos días pues carece de todo género de víveres, y si Vmd. les tuviese vendrían en mejor tiempo sus atrevidas arrogancias, assegurando a Vmd. que yo siempre soy vasallo de mi Rey Dn. Ignacio Torres, Capitán de Fusileros»

7.4. La defensa de la torre del Moro A l’estiu de 1707, la guerra s’enverina. El tinent general borbònic De la Croix ataca Tortosa i comença a aplicar a les Terres de l’Ebre el model de terrorisme militar que ha assajat a Lleida: extorsions i represàlies indiscriminades per a obtenir contribucions de guerra i intimidar els

habitants; segrest d’ostatges per cobrar-ne un rescat; espies i agents provocadors que amenacen els pagesos i els sotmeten a tota classe d’abusos i vexacions... Alcanar aporta contra Tortosa, a llom de matxos i mules propis, més de 30 càrregues de palla, 10 fanegues d’ordi, ferradures i valuosos subministraments per a la cavalleria francesa que és hostilitzada per les partides de miquelets i sometents dels capitans Pedrol, Fes, Andreu, Pellicer, Vidal, Barquer i Falcó. Però el 14 de novembre capitula Lleida. En surt la resta de l’exèrcit aliat del general Galway, que en replegar-se cap a Tortosa obliguen les tropes de Felip V a aixecar-ne el bloqueig i enretirar-se al País Valencià. Ajornada l’ofensiva fins a la primavera següent, Alcanar és al punt de mira de les represàlies. A mitjan novembre s’hi produeix un èxode massiu per temor a les forces aliades. Durant set mesos, al poble només hi restà una dotzena de famílies i sis capellans, probablement els simpatitzants austriacistes més significats. Per les extorsions que cada dia experimentaven dels sediciosos per la seva fidelitat, Ignasi també va fugir. Però no pas a Penyíscola com la majoria de canareus, sinó a la torre pròpia y forta que tenia immediata a la marina, avui dita torre del Moro, en una gran finca de 62 jornals. Vist que el metge botifler es feia el valent a la torre costanera dels Reverter heretada de la seva mare, una partida de miquelets s’hi va acostar pel camí dels Bandolers i el barranc de l’Aiguassera. A entrada de fosc, emboscats a un tret de fusell de la torre rectangular emmerletada, van observar que l’hi acompanyaven els seus fills Josep, Manuel i Jeroni i d’altres parents, i criats armats amb fusells i mosquets. Després de requisar totes les escales que van trobar a la Ràpita i al Codonyol, els somatenistes aprofitarien la nit per mirar de sorprendre els Anglès calant foc amb palla sota la porta de la torre. Confiaven que el fum els sufocaria, però res. Llavors vingueren les amenaces, els requeriments de rendició i, al capdavall, l’atac. Durant tres hores llargues d’intercanvi de foc els successius escamots de miquelets, arribats al peu dels murs per plantar-hi les escales, foren rebutjats pels trets i les pedres que els Anglès deixaven caure a plom des de la lladronera i des de l’altre atacà més menut del 45

mur de garbí. Els canareus també disparaven per tres espitlleres i des de dalt, entre els merlets... En l’escomesa definitiva, el capità dels miquelets ja s’enfilava a la torre quan va relliscar, va caure daltabaix i es va matar. Després de tres hores de foc va tenir sort de que el capità dels miquelets morís. Els atacants van girar coa. Però Anglès no les tenia totes. Assabentat que venien en més crescut en nombre per retreure-li i capturar-lo, ell amb tota la seva família es va passar a aixoplugar-se, a la ciutat de Penyíscola, abandonant tots els seus béns.

7.5. El blat del veguer d’Amposta A l’estiu de 1707 va aturar-se l’ofensiva borbònica sobre la capital de les Terres de l’Ebre. El 17 de juliol els miquelets tortosins aprofiten l’avinentesa per a ocupar Amposta. Moltes famílies partidàries de l’arxiduc els hi reben amb alegria i fan ostentació de la seua fidelitat a Carles III. Els miquelets troben el veguer botifler, Josep Reverter d’en Juan, cunyat d’un capellà canareu, gitat al llit. El fan llevar i, sense donar-li temps per vestir-se, despullat i lligat de mans, se l’emporten a Tortosa. Allí l’empresonen. Però encara resta molt d’estiu. La truita no triga a girar-se novament. Les tropes de Felip V recuperen Amposta a primers d’agost. Hi ha dures represàlies contra les famílies austriacistes que van delatar-se unes setmanes ans. Ara els pena. Els hagués valgut més no fer-s’hi de veure. Tot el blat que es trobe a les seues cases serà requisat: «Vino orden del caballero La Croix para que todo el trigo se hallase en las casas de los que se habían pasado a los enemigos se recogiese para el Rey» El cap de les tropes ocupants, el capità de cavalleria Juan Bautista Vandenberguen, juntament amb el procurador de la vila Tomàs Coloma, expedeix aquest certificat: 46

«Yo, Don Juan Bautista Vandenberguen, Capitan de Cavallos y comandante de la Villa de Amposta, hago fe y verdadera relación como Joseph Reverter, Veguer de dicha Villa, no se paso libremente a los enemigos. Si que con violencia se lo llevaron los migueletes maniatado, sin darle lugar para vestir pues se hallaba en la cama, todo lo cual afirmó por estar certificado de ello y acordarme muy bien, y para que en ningún tiempo quede infamado dicho Joseph Reverter de haber cometido semejante infamia de infidelidad a su Rey –que podía la malicia de los hombres imponerle; por tanto y por la seguridad de sus bienes hago la presente escrita de mano ajena y de mi voluntad por mano ajena firmada, a los 6 de agosto de 1707». Les vint càrregues de blat del veguer van ser trameses al seu cunyat cunyat Evarist Reverter, rector d’Alcanar, qui en acabat les duria a Peníscola per ordre de Sancho d’Echevarría, perquè a la comarca continuen els combats. Degué ser en aquells dies quan, havent perdut Amposta, els imperials abandonaren la torre de Codonyol, situada al terme de l’actual capital del Montsià. Però és Alcanar qui torna a instal·larhi de forma permanent un escamot de quatre veïns pagats per la vila. S’hi estaran de guarnició i, a més, vigilaran la badia dels Alfacs, en previsió dels atacs que hi poguessin intentar els miquelets i les forces regulars de Carles III per via marítima: «Y así mismo en dicho año [1707] guarneció la villa la torre

Codoñol,

abandonaron

los

que

enemigos,

que está a la orilla del mar, a la La torre del Moro, que la familia Anglèsen ple va defensar d’un atac de miquelets.

entrada Alfaques,

del

Puerto

los

poniendo

ella

cuatro paisanos, pagándoles todos los días su sueldo hasta el día de

hoy, para conservar este puesto, y por este medio lograr las noticias y avisos de lo que por aquella parte intentasen los enemigos.»

7.6. L’emboscada al mal pas A partir de l’estiu de 1707, mentre el govern de l’arxiduc es debatia entre discussions i antagonismes, l’ofensiva de les tropes borbòniques va penetrar profundament per diversos fronts en territori català. S’havia produït un canvi estratègic respecte a l’actuació de l’any anterior. Ara, els exèrcits de les dues corones no pretenien avançar precipitadament per poder assetjar Barcelona de nou, deixant places i punts fortificats en mans de l’adversari: buscaven una ocupació del territori limitada però permanent, amb la base que hi suposava el domini inqüestionable dels regnes d’Aragó i València. Les tropes filipistes preparen el setge de la Suda tortosina. Hi endeguen una autèntica política de terra cremada, requisant els queviures de les rodalies. Atemoreixen els pobles amb represàlies de tot tipus si gosen destorbar les operacions militars. La situació resulta angoixosa per als tortosins. L’implacable control aplicat a distància pels destacaments de les tropes borbòniques i la sistemàtica devastació de l’economia de la rodalia, és ratificada per Antoni d’Oriol. Però els francesos s’adonen ben aviat de les grans mancances que ells mateixos pateixen quant a farratge i palla per a les cavalleries. S’ho passen ben malament. Les forces aliades i la guerrilla catalana, bons coneixedors del terreny, prodiguen les emboscades per capturar els subministraments que es dirigeixen al campament dels assetjadors. Els canareus, llavors, decideixen d’abastir el campament filipista. Alcanar reuneix les condicions idònies per a ser una base de proveïment de l’exèrcit francès. Situat a la ratlla fronterera amb el regne de València,

a una jornada de camí de Tortosa, la vila es troba prou resguardada i, alhora, estratègicament propera. Al setembre, els canareus aporten al setge de Tortosa més de trenta càrregues de palla, deu fanegues d’ordi, ferradures i d’altres despeses considerables per a la cavalleria francesa de Felip V. Ho fan a les seues expenses posant-hi, a més, tots els bagatges –matxos i mules– que calen per al seu transport. Assabentats els miquelets d’un d’aquests viatges, amb forces considerables van preparar una emboscada en un mal pas del trànsit. Els canareus hi van patir importants baixes –un mort i un nombre indeterminat de ferits–, la palla va ser cremada i tot el bagatge va ser requisat. En no poder-se conrear les terres per falta d’un auxili o mitjà de producció tan cabdal en aquells anys com eren els matxos i les mules, l’economia del poble va fer fallida.

7.7. L’èxode canareu cap a Penyíscola L’estiu de l’any 1707 hi havia forces de cavalleria franceses i canareves de guarnició a Ulldecona. Aquesta vila es veia obligada a pagar l’avena i la civada que requisaven per a alimentar els cavalls. Torras i Ribé assenyala durant bona part de l’any, mentre duraven les operacions militars estacionals, poblacions importants eren considerades ciutats

obertes.

Els

seus

habitants

veien

obligats

retre

alternativament obediència a Felip V quan s’hi aproximaven les tropes borbòniques, i retornar a l’obediència de l’Arxiduc en arribar la tardor, quan tornaven a ser ocupades pels exèrcits imperials. Per a Alcanar, aquell any les coses van anar justament a la inversa. Tortosa havia estat encerclada per les tropes de Felip V. Però van veure’s obligades a aixecar-ne el bloqueig en arribar-hi les forces del general Galway, que havien pactat la seua sortida de Lleida. El replegament dels exèrcits aliats aturà l’ofensiva dels borbònics, que quedaria ajornada fins a

l’any vinent. S’atansava l’hivern. Les tropes franceses –amb qui col·laboraven els canareus– van enretirar-se cap a València. A la franja de la ruralia que feia de frontera entre els dos exèrcits –una terra de ningú que per terres catalanes s’estendria progressivament a partir del maig de l’any vinent–, aquells hi començaren a aplicar una política d’extorsions i de represàlies indiscriminades, amb la clara intenció d’obtenir contribucions de guerra, però també de difondre temor i inseguretat entre els habitants, actuacions que incloïen fins i tot el segrest d’ostatges per cobrar-ne un rescat. Contribuïa a aquesta tasca intimidatòria la presència d’espies i agents provocadors, que amenaçaven els pagesos i els sotmetien a tota classe d’abusos i vexacions. Alcanar, tement les represàlies aliades i dels pobles veïns, començà a rescabalar els falduts pel cost del farratge que se’ls havia obligat a costejar. Però amb això no n’hi hauria prou. Ja era tard. A l’octubre, la comarca del Montsià va ser escenari de violents combats, que van donar com a resultat diverses baixes tant a les files castellanes com a les catalanes. Abandonat a la seua sort com a ciutat oberta, sense la protecció de les tropes borbòniques, Alcanar va ser saquejat pels miquelets. Sancho de Echevarría té els quarters d’hivern a Penyíscola, amb grans magatzems de queviures que duraran fins a la primavera. Hi ofereix asil a les famílies dels botiflers canareus, que així es lliuraran de la revenja dels miquelets. A la tardor les coses empitjoren. Les famílies canareves compromeses amb la causa de Felip V, de grat o per força, són moltes. Passada la festa del Remei, el pànic s’escampa pels carrers d’Alcanar. Hi circulen veus que els revoltats es rabegen en les viles indefenses, la població de les quals ha estat desarmada per les mateixes autoritats borbòniques que no volen córrer-hi cap risc. Diuen que els miquelets desterren algunes persones, en pengen o degollen d’altres, s’emporten gent segrestada per a obtenir-ne quantiosos rescats…

La situació és insostenible i al novembre tota la gent Alcanar, llevat de dotze famílies i sis capellans, fugen en massa a refugiar-se a Penyíscola. Va desaparèixer tot la població d’Alcanar. No en tornarien fins al maig de l’any següent, al cap de gairebé set mesos. Podem induir aquestes dates aproximades de l’èxode a partir dels protocols del notari canareu Josep Vivencio, filipista també ell, que a les darreries d’octubre de 1707 va deixar de formalitzar escriptures al poble i no va tornar a fer-ho fins a la segona setmana de maig de 1708. La Peníscola que va aixoplugar aproximadament un centenar i mig de famílies canareves no era la que coneixem

avui.

Van

amuntegar-se

una

Peníscola

senyorial,

enlluernadora, farcida de majestuosos casalicis d’arquitectura gòtica. En els seus amplis salons amb voltes de pedra fosca s’hi havia allotjat la cort pontifícia de Benet XIII. Mentre les peces d’artilleria van ser de curt abast, aquella península quasi illa havia resultat inexpugnable. Al bell mig de la ciutat, una abundosa font d’aigua dolça; i d’altres fonts rajaven al roquissar que tocava a la mar. I Felip II havia afegit un bon nombre de baluards a les fortificacions medievals reparades pel papa Luna. Allí, ben aviat, sota la supervisió del governador del castell, Sancho de Echevarría, s’hi formà tot un batalló canareu de cent cinquanta soldats, comandat pels homes de pes d’Alcanar. Sancho de Echevarría disposaria que es proporcionés una mínima preparació militar al batalló canareu, reforçant la disciplina que havia d’imposar-hi el seu cap, el justícia de la vila. Pels resultats posteriors cal induir que aquella milícia canareva va saber sortirse’n prou bé: al llarg de la seua participació en la defensa a ultrança de Penyíscola, al costat de forces franceses i espanyoles, els canareus faran sentinelles, guàrdies i sortides contra els miquelets, mentre els imperials sotmetien Penyíscola, de manera continuada, a bombardejos sense precedents. La vila seria arrasada pels projectils, i assolats tots els seus edificis gòtics. En endavant els substituirien les casetes de pescadors i pagesos que avui coneixem, tan emblanquinades per fora com fosques i pobres per dins.

7.8. La contraguerrilla canareva Després de resistir durant un mes i l’atac final del dia anterior, el 10 de juliol de 1708 Tortosa va capitular davant dels exèrcits borbònics. L’endemà va ser ocupada per les tropes franceses del duc d’Orleans. El dia 15 aquest va permetre la sortida en direcció a Barcelona dels soldats regulars. Una estona més tard va trobar temps per signar un document certificant els serveis prestats pels canareus: «Campament de Tortosa, 15 de juliol de 1708. Senyor: La Vila d’Alcanar, que sempre s’ha mantingut molt fidel durant la sedició d’aquest país, em prega que escrigui a V. M. el seu favor. Puc assegurar-vos que els seus habitants són mereixedors d’alguna distinció, i que en tot moment s’hi han destacat molt.» El mateix dia Felip d’Orleans els confirma el privilegi d’utilitzar armes. Els paisans armats que no havien pogut fugir van patir una repressió, tot i haver-s’hi pactat una amnistia general per als tortosins. Acte seguit, com a fruita madura, un llarg reguitzell de poblacions del Baix Ebre, de la castellania d’Amposta i de la baronia d’Entença cauen en mans de Felip V. A Ulldecona va instal·lar-se una guarnició de cavalleria francesa. La vila havia de pagar el cost de ferrar-ne els cavalls i tot. El comandant de la vila serà el marquès d'Ordoño, coronel del regiment de Trujillo, que els allibera de l’onerosa càrrega que haurien suposat alguns allotjaments i bagatges de les tropes que tornaven victorioses de Tortosa. Felip V va nomenar comandant militar de la capital ebrenca. A primers dies d’octubre els miquelets, amb el suport de forces angleses i alemanyes, prenen la torre de Sant Joan i ocupen la badia i port dels Alfacs.

En assabentar-se’n, Betancurt surt amb tropes de la guarnició de Tortosa i la recupera: Ulldecona va ser obligada a subministrar vi, carn i aiguardent per als homes que van anar a la rendició de la torre de Sant Joan el 18 d’octubre de 1708. A l’àmbit municipal, són abolits el consell de vila i els jurats i substituïts per l’alcalde i regidors, que deixen d’elegir-se per insaculació i passen a ser designats pels militars i més tard pel govern. Havent tornat a casa la gent d’Alcanar des del seu exili al Regne, el governador de Peníscola va ordenar que seixanta canareus armats sortiren a perseguir els miquelets, que s’emboscaven pels camins per a impedir el pas dels combois de queviures i municions que s’enviaven cap a Tortosa. Aquesta vivia moments dramàtics. Un cop arribat a la capital del Baix Ebre, el destacament canareu fins i tot hi va fer algunes sortides contra els miquelets: és a dir, operacions de càstig –típiques d’una unitat integrant de les forces d’ocupació– contra les poblacions de la comarca on encara quedaven focus de simpatitzants austriacistes. En una altra ocasió, l’escamot de seixanta canareus va patir una emboscada al riu Cèrvol. La justícia d’Alcanar que els comandava va resoldre molt bé la situació, demostrant-hi una gran perícia militar a despit de la gran superioritat numèrica dels maulets. A més la força armada canareva va acompanyar i protegir diversos combois de queviures, artilleria i diners que les autoritats militars de València van enviar a la plaça de Tortosa. Els seus combats contra miquelets i maulets van tindre lloc a banda i banda del riu Sénia. Així ho certificaria anys més tard Rodrigo Caballero y Llanes, intendent general de València entre el 1707 i el 1717, i després de Catalunya.

Més endavant el governador militar de Peníscola va ordenar al destacament canareu que –això sí, sempre a costa de l’erari públic de la nostra vila– es traslladés a Xerta. Llavors, aprofitant que Alcanar s’havia quedat indefens, els miquelets el van atacar per sorpresa i, en represàlia per les accions de contraguerrilla canareves, van matar nou homes i una dona que hi van trobar pels carrers. Els imperials no van resignar-se a la desfeta de la torre de Sant Joan, que els havia fet perdre el control dels Alfacs i de la desembocadura del riu. Tampoc no desistien de recobrar Tortosa. A primers de desembre, el comte de Starhemberg i el general James Stanhope van marxar per a sorprendre la ciutat. La batalla es va produir el dia 2 de desembre. Pedro Agustín del Castillo Ruiz de Vergara va deixar escrit que va iniciar-se el dia 3. Finalment, Ramon O’Callaghan assegura que entre les quatre i les cinc de la matinada del 4. Va ser, en qualsevol cas, un atac per sorpresa. Des de dos o tres punts alhora, les tropes de Starhemberg –cinc mil alemanys, ramaders i una munió de miquelets– penetraren al barri de Remolins en la seua espenta cap al centre de la ciutat. En sentir els primers trets Adrián de Betancurt, que era un militar important i molt impetuós, va encapçalar la guarnició que va davallar a Remolins i va caure mort a l’acte per una descàrrega de fuselleria. Des del castell de la Suda, l’artilleria borbònica va perbocar tant de foc que moltes cases de Remolins quedaren cremades o assolades pels projectils. Mentrestant, en prova de l’angoixa que vivia la ciutat durant aquelles hores decisives i dramàtiques, va exposar-se a la catedral el Santíssim Sacrament. Per algun motiu, però, els atacants van haver de desistir-hi. Segurament per falta de coordinació i perquè no van arribar-hi a temps totes les forces que hi havien de participar. L’atac havia durat unes vint-i-quatre hores. Entre morts i ferits, els filipistes van perdre-hi 400 homes i 30 oficials. A les tropes de l’arxiduc els va costar 200 baixes, entre morts i ferits. Tan bon punt els botiflers d’Alcanar s’havien 54

assabentat que Tortosa era atacada pels imperials van enviar-hi espontàniament un centenar de veïns armats. Van anar a socórrer la capital ebrenca i, una vegada hi van arribar, es van posar de seguida a les ordres del nou governador de la plaça. Aquell centenar de canareus romandria encara molts de dies a Tortosa. Hi farien guàrdies, piquets i tot allò que fes falta. Totes les despeses consegüents van anar a costa del nostre poble fins que, un bon dia, van dir-los que ja podien tornar-se’n a casa. En endavant es dedicarien a guardar les torres del Codonyol i de Sant Joan, vigilant des d’allí les salines i la mar dels Alfacs, per tal d’impedir-hi qualsevol intent de desembarcament per part dels aliats.

L’antiga cala Darseneta,lloc idoni per als desembarcaments al cor dels Alfacs.

7.9. Les vicissituds dels despatxos reials A finals de l’any 1709 Alcanar es trobava en un estat de necessitat extrema. Tot i que feia quasi un any i mig que les Terres de l’Ebre havien estat conquerides per Felip V, les incursions dels miquelets tenien la gent atemorida. Ningú no gosava sortir de la vila. Però aquella situació no podia prolongar-se per més temps. A Alcanar hi faltava el menjar i les coses més imprescindibles. Per això una colla de canareus van decidir anar a comprar bagatges, roba i blat a la ciutat de Castelló, pensant que la ruta seria més segura que la de Tortosa. L’anada va discórrer sense cap novetat. En tornar, però, a les costes d’Orpesa es van topar amb trenta miquelets, que hi esperaven el comissionat que duia des de Madrid els despatxos amb els privilegis que Felip V havia concedit als seus aliats 55

canareus. Aquest comissionat –cal suposar que es tractava del síndic procurador d’Alcanar, el notari santjoanista Evarist Sancho Reverter– va salvar la seua vida gràcies al fet que ell s’havia estimat més no tornar al poble per terra, de manera que ho havia fet embarcat en un vaixell que feia cabotatge per la costa. No cal dir que els expedicionaris canareus van ser fets presoners i els van requisar tota la càrrega que portaven: La temor s’havia fet l’ama d’Alcanar. Cap d’any estava prop i, vist allò que havia passat a la pujada d’Orpesa, ara sí que a ningú li passava pel cap de posar un peu fora del poble. Però calia manifestar els despatxos amb les concessions reials al governador de Tortosa. A més, les autoritats canareves s’havien compromès a portar-hi una càrrega de palla, i no era qüestió de fer empipar els vencedors. Així que van designar una comissió de canareus per a anar a Tortosa fent servir els camins de la costa. Com era de témer, els miquelets els tenien preparada una emboscada. L’enemic va sortir de la mar per sorpresa i els va capturar. Tot seguit se’ls van endur lligats fins a la Ràpita, on els van embarcar cap a les goles de l’Ebre. Allí van romandre segrestats fins que, al cap de cinc dies, els van alliberar. Com que només havien pagat la meitat dels 200 doblons que exigien com a rescat, els miquelets es van quedar els despatxos en què constaven els privilegis que Felip V havia concedit a Alcanar.

8. Raons de l’elecció canareva a favor del bàndol borbònic A Alcanar, els principals botiflers es comptaven entre els doctors i les famílies més acabalades de la vila. Es van veure condicionats per un feix de circumstàncies: els seus enllaços matrimonials, ja tradicionals, amb l’oligarquia del Maestrat (Sant Mateu, Peníscola, Vinaròs, Càlig, etc.); la seua temor en constatar la inclinació populista dels partidaris de l’arxiduc; la situació d’Alcanar a la

ratlla de València, prop de Penyíscola, que romandrà en mans borbòniques gràcies a tenir-hi els seus quarters d’hivern Sancho de Echevarría; la connivència dels pujats canareus amb el coronel marquès de Pozoblanco, que l’any 1705 ja dirigia les operacions de les forces borbòniques de Benicarló estant... Amb el temps s’hi van afegir un seguit de motius sobrevinguts, que contribuirien a refermar la inclinació de l’oligarquia canareva a favor de Felip V: a) Els danys personals i materials que les tropes imperials els anirien infligint al llarg de la guerra: el comú d’Alcanar, entre serveis, fruits i mobles perduts, manifestarà mal i perjuís per un valor de 12.492 lliures i que, a més, s’havia vist obligat a despendre’s en 50.000 ducats. b) La misèria, la necessitat, el rosari de patiments que el conflicte bèl·lic havia causat als canareus, que havien acabat disposant només de «garrofes i pa de sègol» per a menjar i s’havien quedat sense aigua per a beure, segons que van al·legar al memorial presentat a Felip V l’any 1709. c) La llepolia que en acabar la guerra es va suscitar a Alcanar –més ben dit, entre els pujats de la vila– davant de la possibilitat d’aconseguir avantatges econòmics i de tota mena a costa de poblacions veïnes com Ulldecona, Amposta i Vinaròs, ateses les simpaties austriacistes d’aquestes últimes. d) La mesura del paper que va jugar, en l’arrenglerament d’Alcanar al costat de Felip V, el parentiu de la prohomenia local amb les oligarquies – obertament filipistes– de viles del Maestrat com Sant Mateu, Peníscola, etc. Aquí cal parar compte en l’antecedent que hi havia suposat la Guerra dels Segadors (1640-1651). Mentre la resta del territori ebrenc s’hi va decantar clarament pel bàndol de la Generalitat i les institucions catalanes, la ciutat de Tortosa –controlada fèrriament per la seua oligarquia– i les viles de la 57

zona meridional –Ulldecona, Alcanar i la Sénia– van adherir-se al bàndol de Felip IV. Van fer-ho per raons de proximitat geogràfica al Regne de València, que romandria fidel al govern de Madrid, i pels nombrosos lligams de parentiu existents entre l’oligarquia de les viles catalanes de la ratlla del Sénia i la classe dominant del Maestrat. N’és paradigmàtic el cas de l’avi dels assenyalats botiflers Ignasi i Sebastià Anglès, Miquel Reverter d’en Mateu, casat amb la peniscolana Elisabet Fresquet Rebolledo. Quan la Guerra dels Segadors va flagel·lar Alcanar amb la pesta i dos anys de saquejos francesos, al 1648 ells i mig poble corregueren a refugiar-se a l’antiga ciutat papal. El prohom canareu ja no en tornaria mai. Mai no va imaginar que el seu exemple, seixanta anys després, seria seguit per quasi tots els seus habitants. e) El capteniment d’Alcanar va ser diferent del d’altres viles filipistes com ara el Pinell de Brai, a la Terra Alta. Així, mentre que al setembre de 1705, el veguer i vint-i-cinc voluntaris canareus ja marxen a defensar Móra de les escomeses dels miquelets, el del Pinell de Brai sembla ser un cas d’oportunisme polític: en atansar-s’hi l’exèrcit borbònic, a finals de 1708, la vila fa una declaració de fidelitat tan sobtada com sospitosa. Un fet que no va resultar aïllat. En més d’una població, les autoritats intentaven aprofitar-se de la situació d’inseguretat creada pels avenços i retirades constants dels exèrcits per a convertir-se en fervents partidaris de Felip V. Així, a finals de l’any 1708, davant de la inevitable proximitat de les tropes borbòniques de la guarnició de Tortosa, els jurats del Pinell de Brai es van declarar sobtadament fidels vassalls de Felip V. Per això van demanar que el seu poble fos considerat vil·la fidelíssima i, a més, l’exempció d’allotjaments de tropes per a la població i una rebaixa tributària per a tots els seus habitants. Aquest detall no se’ls faria escàpol als vencedors. Segons la documentació, acabada la guerra tenien prou clar que la recompensa que

hagués de rebre Alcanar hauria d’estar per damunt de les concessions que se li atorguessin al Pinell. f) No és que Alcanar s’hagués plantat contra Catalunya. La realitat resulta més vulgar: el conflicte s’aprofità per a enfrontar Alcanar amb Amposta, Vinaròs i Ulldecona, totes tres austriacistes, acusant-les d’imposar contribucions als canareus i robar-los els ramats. En la Guerra de Successió el decantament a favor de l’Arxiduc no va ser una reacció generalitzada i espontània com la que es va produir l’any 1640. Els municipis catalans eren compartiments estancs, que actuaven cadascun pel seu compte. D’aquí la complexitat que va envoltar la presa de posició de cada poble a favor d’un bàndol o de l’altre. Amb Vinaròs, Alcanar s’hi havia enfrontat i arribat a un procés per les aigües del Sénia (1688). També havien tingut raons per algunes finques que els canareus treballaven al terme veí i per causa de pastures (com les de la Devesa), a la riba valenciana del riu. La disputa amb Ulldecona per les aigües sobreres de la séquia de la Foia ja venia de lluny. En el cas d’Amposta, el conflicte obeïa als deutes dels canareus en concepte de pensions vençudes per terres establertes a la Punta, la Martinenca i el Codonyol. Fins a mitjan segle XIX aquelles partides, conegudes avui com AlcanarPlatja, van formar part del terme d’Amposta. Totes plegades constituïen el Codonyol, esmentat l’any 1600 entre els llocs de la banda marítima de la comarca tortosina (al Llibre de Pere Gil) i delimitat pel nord en un mapa setcentista de Manuel A. de Santisteban. Eren terres ermes, estèrils, de mal treballar. Però la pagesia canareva no va arronsar-se gens i s’hi va abocar. Seguint una pràctica molt antiga el comú d’Amposta, a través de censos, els havia anat concedint establiments de terres ermes del Codonyol a fi que les fertilitzessen. Les incansables famílies pageses d’Alcanar despedregaven i entrecavaven aquella mala terra fins llavors

estèril per conrear-la després, pagant a les autoritats ampostines un cànon o pensió anual, i el lluïsme en cas de transmissió de la finca.

9. Conseqüències 9.1. Conseqüències generals El triomf dels Borbó en la Guerra de Successió va significar la implantació del model d’absolutisme monàrquic vigent a França des del segle XVII. En aquesta fórmula política, el monarca constituïa l’encarnació mateixa de l’Estat: li pertanyia el territori i les institucions emanaven de la seva persona. El seu poder era pràcticament il·limitat, era font de llei, autoritat màxima del govern i cap de la justícia. Els Borbó espanyols van posar fi a les limitacions que encara actuaven sobre les prerrogatives de la corona i es van esforçar per enfortir el poder reial. La derrota de l’11 de setembre de 1714 va encoratjar Felip V a sotmetre totalment Catalunya, així com tots els altres territoris de la Corona d’Aragó, a la seva autoritat. La tradicional monarquia hispànica dels Habsburg, fonamentada en el pactisme i en l’organització confederal dels regnes sota el seu govern, donava pas a la monarquia borbònica, els principis rectors de la qual eren l’absolutisme i el centralisme. El mateix setembre de 1714 es van abolir totes les institucions polítiques significatives del Principat: la Generalitat, el Consell de Cent, les corts i les constitucions, i també els sistemes fiscals, monetari i militar propis. Posteriorment el Decret de Nova Planta (1716) hi va imposar l’organització politicoadministrativa de Castella, com ja s’havia fet anteriorment en els territoris de València (1707), Aragó (1711), i Mallorca (1715). D’aquesta manera amb l’excepció de Navarra i el País Basc, tot el territori de la monarquia va constituir una única estructura de caràcter 60

uniforme. La Nova Planta va abolir les corts dels diferents regnes de la Corona d’Aragó i les van integrar en les de Castella, que, de fet, es van convertir en les corts d’Espanya tot i que, considerades incompatibles amb l’autoritat del monarca, només s’haurien de reunir a petició de rei i per jurar l’hereu. També es va suprimir el Consell d’Aragó, i el Consell de Castella en va assumir les funcions. Legalment aquest Consell va conservar les facultats legislatives i judicials i exercia com a Tribunal Suprem de Justícia, però a la pràctica va esdevenir tan sols un òrgan de caràcter consultiu.

El Decret de Nova Planta va suprimir les costums i les tradicions catalanes.

Els Borbó també van eliminar els antics virregnats (llevat del de Navarra i dels americans) i van crear demarcacions provincials, governades per capitans generals amb atribucions militars, administratives i judicials, perquè presidien també les Reials audiències, imposades a tots els territoris. Als municipis es va posar fi al sistema electiu propi de les ciutats catalanes,

van

suprimir

les

vegueries

s’establiren

dotze

circumscripcions territorials que s’anomenaven corregiments. Per tal de controlar les principals ciutats, es va imposar la institució castellana dels corregidors, un càrrec de nomenament reial exercit generalment per persones d’origen castellà i militar d’ofici. Els regidors dels ajuntaments eren escollits per la Reial Audiència. Per últim, es va implantar un càrrec nou, l’únic que no era d’inspiració castellana, sinó francesa: els intendents, funcionaris que depenien 61

directament del rei, que gaudien d’amplis poders i que tenien com a missió recaptar impostos, controlar les autoritats locals i impulsar les activitats econòmiques. Amb el Decret de Nova Planta Felip V tenia plena llibertat per organitzar els impostos a la seva manera. El mateix 1714 el govern de Madrid s’apressà a apoderar-se dels impostos més rendibles que fins aleshores havien estat controlats per la Generalitat i pel Consell de Cent. També va fer seus no tan sols tots els béns del Reial Patrimoni, sinó també els de totes aquelles persones que havien donat suport a l’arxiduc. A més, el 1716 es va imposar una nova estructura fiscal amb la introducció d’un impost general: el cadastre, una quota anual d’una quantitat important fixada pel govern central sense cap negociació prèvia. Aquesta quantitat es repartia entre els municipis, i tothom havia de pagar en funció de la seva riquesa. El cadastre era de dos tipus: el cadastre reial i el cadastre personal. El reial gravava les propietats immobiliàries i l’havien de fer efectius tots els propietaris del país, encara que fossin nobles o eclesiàstic. En canvi, el personal, que gravava les rendes de treball i les activitats industrials i mercantils, no el pagaven ni els nobles ni el clero. Ara bé, l’existència del cadastre no va eliminar altres impostos, com ara el de consums o el de allotjament de tropes. El cobrament del cadastre es va fer com a mesura de càstig i, atesa la situació d’ocupació militar, els privilegiats no van gosar oposar-s’hi. A la llarga, però, va ser més adequat i equitatiu que altres fórmules anteriors; fins i tot es va intentar més endavant aplicar-ho a Castella (Cadastre d’Ensenada), però allí l’oposició de la noblesa ho va impedir.

9.2. Conseqüències a Alcanar Pel que fa a Alcanar, després d’enumerar el rastre de desgràcies que la vila havia patit per causa de la guerra, les autoritats del poble hi demanaven: - Una fira de quinze dies per la diada de Sant Roc. - Mercat tots els dijous de l’any. - Avantatges en l’ús de les aigües del Sénia, per a compensar la sequera que es patia en aquell moment i el desavantatge que suposava tenir l’aigua a una hora del poble. - Que la vila pogués titular-se «Muy Leal y Fidelísima» i ficar-se dos flors de lis a l’escut. - Exempció de la peita i el dret de pontatge de Tortosa, que llavors no era cosa de riure. - Una concòrdia amb els seus creditors. Parem molt de compte en aquesta última petició perquè, pel que sembla, constitueix el moll de les demandes canareves. Fa l’efecte que els canareus –més ben dit, alguns canareus, per molts que fossen– deuen, i deuen molt. Estan amoïnats perquè hi ha uns creditors que els reclamen una bona pila de diners. Per a més inri, es tracta de deutes que ja han vençut, és a dir, que han atès al seu terme i s’han de pagar. De manera que més enllà de les aigües del riu –que prou que els interessaven, com de seguida veurem–, de la fira anual, del mercat setmanal, del títol de fidelíssima i d’aquelles exempcions tributàries, el que més els urgia als canareus era evitar el constrenyiment dels seus

creditors. Van pensar que només una concòrdia imposada pel rei podria aturar-lo. Per això sis anys després, ja finalitzada la guerra, Alcanar hi insistiria de nou.

Felip V va concerdir el 1714 el privilegi d'afegir a l'escut: les armes de Castella i de Lleó, les tres flors de lis de la casa de Borbó-Anjou.

Escut borbònic d’Alcanar (1714)

10. Conclusions La realització d’aquest treball permet treure conclusions interessants des de diversos punts i aspectes.

Les societats locals, al llarg de la història, són altament interdependents de molts aspectes que no podem controlar, però també estan sotmeses a esdeveniments purament localistes. Aquest cas és el que ens ha ocupat al llarg del Treball.

Alcanar va tenir al segle XVIII un context similar als dels seus veïns en aspectes econòmic, polítics, socials i demogràfics però va disposar part del seu futur en decisions i en mans dels personatges genuïnament “canareus”. Això xoca i crida l’atenció per la singularitat de les decisions

que es van perdre a la ciutat en moments claus, així com el perfil dels personatges en mans dels quals estava la ciutat.

L’entorn cultural de la localitat un analfabetisme quasi generalitzat, va propiciar que l’interés general es sotmetés als interessos particulars dels “clans” localistes. També l’aspecte econòmic va ser condicionant per que els fets es desenvolupessin com ho van fer.

Cal destacar que la postura d’Alcanar respecte a la guerra no contagies els seus veïns geogràfics ni tampoc a l’inrevés.

Podríem concloure dient que en aquest cas un petit poble va ser amo del seu esdevenir com a col·lectiu prenent decisions totalment singulars al territori.

11.Webgrafia http://biblioteca.itam.mx/estudios/estudio/estudio02/sec_42.html

http://www.esmas.com/noticierostelevisa/bodareal/casareal/364721.html

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0064390

http://es.answers.yahoo.com/question/index?qid=20090925172620AAGxt Ly

http://es.wikipedia.org/wiki/Carlos_P%C3%ADo_de_HabsburgoBorb%C3%B3n

http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_de_Successi%C3%B3_Espanyola

http://www.militar.org.ua/militar/hm/historia-militar-espana-guerra-desucesion-caida-de-habsburgo.html

12.Bibliografia II Congrés d’història d’Alcanar

Edit: Ajuntament d’Alcanar

Imprimeix: Gràfiques del Matarranya

Historia de mi pueblo: Alcanar

Autor: V.V.A.A.

Edit: Serra, Indústria Gràfica, S.L.

Autor: José Matamoros

III Congrés d’hitòria d’Alcanar

Edit: Ajuntament d’Alcanar

Imprimeix: Serra Indústria Gràfica

Autor: V.V.A.A.

13. Agraïments Primerament agrair al meu tutor Juan Josep Tomàs per ajudar-me en els moments més difícils, ja que sempre m’ha facilitat i aplanat el camí que havia de seguir per tal d’aconseguir el cim que era el que ens havíem proposat, i també agrair a Agustí Bel per facilitar-me tota la informació que havia de necessitar per completar aquest treball. Per últim, donar també les gràcies a la meva família que també m’ha donat suport quan més m’ha fet falta. MOLTES GRÀCIES!

Índex 0. Introducció ............................................................................................. 1 1. Metodologia ........................................................................................... 2 2. Context històric ...................................................................................... 3 2.1. Morfologia de la ciutat d’Alcanar al 1714 ......................................... 3 2.2. Política............................................................................................. 4 2.3. Cultura i educació ............................................................................ 5 2.4. Economia ........................................................................................ 6 2.5. Societat ........................................................................................... 8 3. Origen del conflicte dinàstic ................................................................... 9 4. Característiques dels bàndols enfrontats ............................................. 11 4.1 Característiques dels Borbons ....................................................... 11 4.1.1. Qui era Felip V d’Anjou? ......................................................... 11 4.1.2. Reformes de Felip V ............................................................... 13 4.2 Característiques del Àustries.......................................................... 15 5. Com va anar la guerra? ....................................................................... 17 6. Botiflers canareus ................................................................................ 20 6.1. Els Anglès ..................................................................................... 20 6.2. Els Prima ....................................................................................... 25 6.3. Guillem i Evarist Sancho ............................................................... 33

6.4. Els Queralt, els Fibla i la resta ....................................................... 36 7. Episodis canareus ................................................................................ 39 7.1. Un destacament canareu a Móra d’Ebre ....................................... 39 7.2. Espies del marquès de Pozoblanco .............................................. 40 7.3. El setge de la torre de Codonyol ................................................... 42 7.4. La defensa de la torre del Moro..................................................... 44 7.5. El blat del veguer d’Amposta ......................................................... 46 7.6. L’emboscada al mal pas ................................................................ 48 7.7. L’èxode canareu cap a Penyíscola ................................................ 49 7.8. La contraguerrilla canareva ........................................................... 52 7.9. Les vicissituds dels despatxos reials ............................................. 55 8. Raons de l’elecció canareva a favor del bàndol borbònic .................... 56 9. Conseqüències .................................................................................... 60 9.1. Conseqüències generals ............................................................... 60 9.2. Conseqüències a Alcanar.............................................................. 63 10. Conclusions ....................................................................................... 64 11.Webgrafia............................................................................................ 65 12.Bibliografia .......................................................................................... 66 13. Agraïments......................................................................................... 66