Club de lectura Comentari del llibre: 18 de gener del 2016. Fitxa de treball: El alfabeto de los pájaros.
Núria Barrios va néixer a Madrid el 1962. Va iniciar la carrera literària amb Amores patológicos el 1998. Escriu també llibres de relats, poemaris, llibres de viatges, etc. És traductora de l’escriptor irlandès John Banville, ha treballat com a assessora literària de l’Editorial Salamandra i col·labora en diferents publicacions com el diari El País o la revista Letras Libres.
El Alfabeto de los pájaros L’autora recull elements dels contes populars i infantils, de les llegendes i els mites de sempre, els barreja i els volca al paper amb un sentit nou. Nix, la nena protagonista, sofreix, com Alícia, una caiguda per un túnel misteriós i es troba amb estranys éssers i sorprenents escenaris en la recerca d’una resposta als enigmes plantejats pel món real. I, com es propi dels contes tradicionals, apareix també un personatge auxiliar per impulsar la narració. Es tracta d’un armari que té vida pròpia i sorprenents habilitats.
(Extret de Babelia, suplement cultural de El País 05/03/2011)
Fitxa de la pel·lícula: Adopción Director/a: Daniela Féjerman Guió: Daniela Féjerman País: Espanya Any: 2015 Durada: 96 min. Gènere: Drama Fotografia: Juan Carlos Gómez
Dia de projecció dins el Cicle Cinema d’Autor: 18 de gener: a les 17:00, a les 19:30 h. i a les 22:00 h. als cinemes de Sant Cugat (Cinesa) Una parella viatja a un país d’Europa Oriental per adoptar un nadó, però l’operació no surt segons el previst. Un cop allà, es veuen immersos en un ambient hostil on regna la corrupció i es trafica amb el futur dels nens i l’esperança dels pares. Així, el que comença sent un somni acaba sent un malson. La directora argentina ens explica la seva pròpia vivència personal. En una entrevista que van fer-li al suplement d’Oci i cultura del Periódico de Catalunya comenta: “Ho havia d’explicar per necessitat. Necessitat d’explicar-ho, necessitat de donar-li un altre sentit, de transformar-ho en relat. Vaig adoptar un nen a Ucraïna fa bastants anys i ja, mentre estava dins el procés en el qual no paraven de sorgir complicacions i que quasi acaba amb mi, sentia que havia de compartir-ho amb els meus éssers més propers. Els escrivia cartes explicant com estava sent el meu malson i recordo que els deia que era como un conte de Nadal explicat per Kafka. Una de les meves amigues em va suggerir que en el moment en què prengués distància, podria explicar-ho d’una forma més reflexionada. Poc temps després em vaig posar a escriure el guió”.