Club de lectura Biblioteca GABRIEL FERRATER 2017-2018 Fitxa de treball: Nosaltres en la nit
L’AUTOR Kent Haruf va néixer a Pueblo, a l’estat de Colorado, Estats Units el 1943. Va morir el 2014. Kent Haruf és autor de cinc novel·les i, un llibre, West of Last Chance, que combina narrativa amb fotografies de Peter Brown. Les seves històries parteixen sempre dels espais i les gents de certes petites comunitats de Colorado, d'on és fill. Tot i la seva escassa carrera literària, Haruf ha estat reconeut amb diversos premis, el Whiting Foundation Writers' Award, el Mountains & Plains Booksellers Award, el Premi Wallace Stegner, va obtenir menció especial de la Fundació PEN / Hemingway, va ser finalista del National Book Award, del Premi Los Angeles Times Book i del New Yorker Book Award. És a dir, cada un dels seus treballs ha estat una obra singular i de qualitat excepcional, en la confecció del qual l’autor acostumava a esmerçar un temps considerable, entre cinc i deu anys. El febrer de 2014, els metges li van diagnosticar un càncer en estat avançat i li van comunicar que li quedava poc temps de vida, Kent Haruf va aconseguir reunir forces per escriure Nosaltres en la nit (Literatura Random House, 2016), la seva última novel·la. Va tenir temps de treballar en l'edició del llibre fins que en novembre d'aquest mateix any, amb setanta-un anys i just després de lliurar les últimes correccions, va morir. No va veure l’obra publicada ni traduïda a les desenes de llengües que s’ha traduït, entre les quals el català. Haruf és pare d’una escriptura precisa i senzilla, tot fa pensar que l’autor vol que les seves obres passin desapercebudes, la qual cosa encara fa augmentar el magnetisme de les seves històries que afavoreixen una mena de lligam privat entre autor i lector. Justament és la seva simplicitat la que fa que ens puguem concentrar en el fons de l’obra, en el missatge que conté. Fons i forma de la mà per aconseguir un sol objectiu: que res no
torci la voluntat del lector d’introduir-se en el seus personatges, sempre arquetípics, portadors de sentiments universals. Hi ha una característica que convé destacar en les obres de Kent Haruf: situa els personatges en la localitat fictícia de Holt, heterònim de Yuma, el poble on va residí Haruf fins a la seva mort. Holt, a Colorado, un dels estat que sempre tria l’autor per situar les seves històries juntament amb Wyoming o Montana, el nord-oest dels Estats Units, bressol del rearmament moral, una geografia de muntanyes i deserts a on els habitants miren de conservar les tradicions dels primers colons americans. Societats d’alguna manera reactives als canvis i a les sorpreses de caire moral (embarassos no previstos, separacions, relacions extramatrimonials, relacions no convencionals...). L’obra de Kent Haruf no és gaire coneguda a Espanya ni a Catalunya, la seva primera i única obra traduïda era fins fa un parell d’anys, Plainsong, un recull d’històries amb alguns trets en comú entre elles, editada l’any 2000 per Planeta i que ha estat reeditada aquesta any 2017 sota el títol La canción de la llanura per Random House, la mateixa editorial que va publicar el 2015 Nosotros en la noche amb un èxit inesperat i, des del nostre punt de vista, mes que merescut.
Editorial Angle 2015 (2017)
Editorial Random House, 2017
CARACTERÍSTIQUES DE L’OBRA I SUGGERIMENTS PER AL COMENTARI
Novel·la curta, precisa, ni falta ni sobra res. El llenguatge és, en aparença, simple, directe i sense espai per l’equivoc. Cal fixar-se en que els diàlegs no estan marcats de forma visible, és més aviat una línia continua entre el que pensen i el que diuen. Què aporta això a la comprensió de l’obra? El repartiment en capítols tan curts té algun efecte sobre la lectura? O ho hem d’atribuir més aviat a una ordenació de l’escriptura? Percebem l’obra com una gran història entre dues persones, malgrat que en la novel·la, pràcticament no passa res. Hi ha una explicació objectiva? El coneixement de la circumstància de com es va escriure Nosaltres en la nit, modifica la seva interpretació o la seva lectura? Justament l’aparença senzilla de la novel·la amaga una gran profunditat. L’autor no vol que el lector es distregui amb res, vol situar-lo a l’interior dels personatges, potser per això no ofereix gaires descripcions ni d’ells ni de l’entorn. Un dels arguments que es repeteixen al llarg de l’obra, en boca dels protagonistes, és que, a la seva edat, ja no han de retre comptes a ningú i que els comentaris de l’entorn no els afecten. Precisament per aquest interès en justificar-se podem pensar que en el fons arrosseguen un sentiment de culpa o de vergonya. Què en penseu? Les relacions sexuals o les relacions amoroses entre la gent gran no solen centrar històries de ficció. Com aborda el lector aquesta singularitat? Un lector jove ho veuria igual? És lliure la gent gran de fer el que vulgui o, en general, els fills volen controlar la vida dels pares amb l’excusa que no facin una inconveniència que els perjudiqui a ells o a la família. Tota felicitat ha d’anar acompanyada d’un petit bri d’amargura? La percepció de l’ésser humà respecte de la necessitat d’afecte, la solitud, la incomunicació, els prejudicis... canvia amb l’edat?
LITERATURA ÍNTIMA
La buena letra , Rafael Chirbes Editorial Anagrama, 1992
Ana li explica al seu fill fragments d'una vida de petites misèries amb què s'han teixit les relacions personals i familiars. Les seves paraules es converteixen per tant, en dur llegat per a una nova generació que vol aixecar-se sobre la innocència. La buena letra renúncia a narrar els grans esdeveniments històrics per posar el seu focus d'atenció en l'íntim i quotidià, en el conjunt de gestos i silencis que marquen les vides d'uns personatges ferits per la traïció i la deslleialtat; els desitjos frustrats i la desesperança d'un patiment inútil en la mesura que només serveix per alimentar la voracitat d'altres.
Carta de una desconocida, Stefan Zweig Editorial Acantilado , 1922 (2002)
Carta d'una desconeguda explora el fosc terreny dels sentiments. La història gira al voltant d’un famós escriptor que rep a casa seva una misteriosa carta que li remet una dona desconeguda. En ella li confessa el seu amor, un amor que va resistir el pas del temps i el desdeny del propi escriptor, que mai es va adonar de la seva existència. A través de les seves paraules, la desconeguda ens revela els moments més rellevants de la seva vida, condicionada per aquest amor des que per primer cop va creuar la seva mirada amb la de l'escriptor, quan ella no era més que una nena. Hi ha amor més injust que el no correspost? I si a més l'objecte d'aquest amor ni tan sols sap de l'existència de l'ésser que li desitja i l'adora en silenci? Aquestes són les preguntes que es planteja Zweig en aquesta preciosa història, deliciosa i cruel alhora, ja que s'oposa a la figura d'una dona enamorada la d'un escriptor egocèntric i faldiller, ignorant l'amor incondicional que se li professa.
A la platja de Chesil, Ian McEwan Editorial Anagrama 2007 (2009)
Tenen poc més de vint anys i es van conèixer en una manifestació en contra de les armes nuclears. Florence és una noia de classe mitjana alta. Edward, en canvi, pertany a una família que viu a la zona baixa de la classe mitjana. Tots dos són innocents, i verges, i després d'un llarg seguici s'han casat. És un dia de juliol de 1962, i el tsunami de la revolució sexual no ha arribat a Anglaterra. Edward i la Florence van a passar la seva nit de noces en un hotel al costat de Chesil Beach. I el que passa aquesta nit és la matèria amb què McEwan construeix la seva txekhovià, terrible mapa d'una relació, de l'amor, del sexe, i també d'una època, i dels seus discursos i els seus silencis.
Corazón tan blanco, Javier Marías Editorial Anagrama 1992
“No he querido saber pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola...”Aquest és el ja llegendari començament d'un clàssic contemporani, Corazón tan blanco, el protagonista i narrador, Juan Ranz, prefereix sempre no saber, conscient de com és de perillós escoltar: les orelles no tenen parpelles, i el que els arriba ja no s’oblida. Traductor i intèrpret de professió ell és ara qui s’acaba de casar, i en el seu propi viatge de nuvis, a l'Havana, abocat a un balcó, és confós per una desconeguda que espera al carrer, i sense voler escolta una conversa d'hotel. A partir de llavors "pressentiments de desastre" embolicaran el seu matrimoni. Però la clau d'aquest malestar potser estigui en el seu passat, ja que el seu pare va haver de casar-se tres vegades perquè ell pogués néixer. Una novel·la hipnòtica sobre el secret i la conveniència possible, sobre el matrimoni, l'assassinat i la instigació, sobre la sospita, el parlar i el callar i la persuasió: sobre els cors tan blancs que de poc es van tenyint i acaben sabent el que mai van voler saber.