Club de lectura Biblioteca GABRIEL FERRATER 2016-2017 Fitxa de treball: Vocabulari familiar L’AUTORA Natalia Ginzburg (Palerm 1916Roma 1991), novel·lista, assagista, dramaturga i política italiana, de la qual, aquest any, es commemora el centenari del seu naixement. Nascuda com a Natalaia Levi en el si d'una família acomodada d'origen triestí, Natalia Ginzburg va prendre el cognom del seu primer marit, Leone Ginzburg, el pare era un jueu no practicant i la mare una catòlica de família burgesa. Bona part de la seva vida la va passar a Torí, on el seu pare, Giuseppe Levi, professor universitari, va ser traslladat el 1919, quan ella tenia tres anys. El pare, igual que els tiets de l’escriptora van ser capturats i processats per les seves idees antifeixistes, la mare era filla d'un advocat socialista, així doncs, Natalia Ginzburg, filla d'un lliurepensador i d'una dona d'educació catòlica, cap d'ells practicant de la seva pròpia religió, va tenir una formació laica i va ser imbuïda d’una idea comuna: la lluita contra el feixisme. El fet més decisiu de la seva vida va ser el matrimoni amb Leone Ginzburg, un intel·lectual antifeixista d'origen rus i professor de literatura russa que havia estat a la presó en 1934 i 1936 per les seves idees. El matrimoni es relacionava amb els intel·lectuals antifeixistes torinesos, especialment amb els vinculats amb l'editorial Einaudi, de la qual Leone Ginzburg era cofundador des de 1933: Cesare Pavese, Carlo Levi, Italo Calvino... El 1940 el matrimoni s'exilia als Abruzzos fins el 1943, on Leone va ser desterrat pel govern de Mussolini. Després del començament de la deportació sistemàtica dels jueus, i després de diverses vicissituds, Leone Ginzburg va ser detingut i torturat fins a la mort a la presó de Regina Coeli de Roma, el 1944. Roma, Torí, la relació amb els pares, la cura dels seus fills, les seves novel·les, el treball a l'editorial Einaudi -la editorial on publicarà les seves obres-, el seu segon matrimoni i el naixement de dos fills més, la relació activa amb altres
escriptors i intel·lectuals de l'època, envolten Natalia Ginzburg en un remolí d'activitat i pensament crític que conservaria tots els dies de la seva vida. El 1942 publica la seva primera novel·la, amb pseudònim d'Alessandra Tornimparte, El camí que va a la ciutat, que reeditarà el 1945 ja amb la seva signatura definitiva, Natalia Ginzburg. El 1947 apareix la seva segona novel·la È stato cosí, un llibre desesperat amb el qual guanya el seu primer premi. El 1952 publica Todos nuestros ayeres. El 1957 surten el llibre de contes Valentino (premi Viareggio) i la novel·la Sagitari. El 1961 treu la novel·la Las palabras de la noche, que el 2003 serà portada al cinema per l'espanyol Salvador García Ruiz amb el títol de Las voces de la noche. El 1969 mor el seu segon marit. Ella continua amb la seva escriptura, cada vegada més interessada en el microcosmos de les relacions familiars: Querido Miguel (1973), Familia (1977), La ciudad y la casa (1984), i un llibre entre la ficció i l’assaig, La familia Manzoni (1983), sobre l'esfera domèstica del gran escriptor italià. Natalia Ginzburg, com la majoria dels intel·lectuals d'esquerra italians d'aquella època, comença a participar cada vegada més activament en política i el 1983 és elegida diputada del Parlament pel Partit Comunista Italià. Altres facetes en les que va destacar va ser com a autora de comèdies teatrals, assagista i traductora.
L’OBRA Durant anys l’escriptora italiana va ser desatesa, quan no menyspreada, per dedicar-se a assumptes que la caverna literària italiana de l’època considerava menors: la memòria, la família, les emocions. Ara, com ha passat amb moltes altres escriptores, i animat el panorama per la commemoració del seu centenari es reediten les seves obres i es descobreix una autora de primeríssima qualitat, lluitadora, reivindicadora, crítica. El que no es pot passar per alt en la seva obra ni en la seva vida és la vinculació amb el feminisme. "La relació de Ginzburg amb el feminisme era difícil i ambigua. Com moltes dones de la seva generació que es van dedicar a la literatura, Ginzburg estava incòmoda amb l’etiqueta de ‘dona escriptora’”, va escriure Rebbeca West en un estudi dedicat a l’escriptora italiana i publicat a Canadà el 2000 (Natalia Ginzburg, a voice of the 20th century).
Els seus coetanis, Alberto Moravia, Italo Calvino, Giorgio Bassani, Primo Levi, Cesare Pavese, tenien una imatge bona de Ginzburg com a escriptora, però no una imatge excel·lent. Tot i que els seus llibres havien tingut gran èxit de públic i de crítica, el seu treball era considerat com “cosa de dones”: de mares estoiques, de sacrifici, de criança de fills, de problemes petits i quotidians. Avui en dia sabem que la literatura es pot abordar des de diferents paradigmes i que tots es poden mesurar entre ells. Ginzburg, en comptes d’enfrontar-s’hi, va lluitar per entrar en el món dels homes. La seva manera de ser feminista va consistir en lluitat, beure, fumar i parlar com un home. Fins i tot la seva imatge tenia molt a veure amb aquesta forma de veure’s entre els homes: cabell curt, aire masculí. El pensament de Natalia Ginzburg i el seu compromís amb la societat i amb la historia no era “menor” ni “quotidià” ni” fet de coses petites”. Va lluitar durant tota la seva vida contra el feixisme, va ser una activista destacada i una veu crítica al servei de les lletres, des de les seves obres i des de la seva feina a la prestigiosa i progressista Editorial Einaudi.
SUGGERIMENTS PER AL COMENTARI En primer lloc, la lectura de Vocabulari Familiar demana al lector una predisposició intel·lectual activa. No estem davant d’una obra simple que evoca uns moments divertits i entretinguts entre parents i amics. Sinó que ens enfrontem a una obra que mostra tant com amaga i que desafia el lector a descobrir entre línies el que no és explícit. Totes les persones que passen temps juntes, convivint o no, enmig de relacions familiars o d’amistat o de companyonia professional o camaraderia social, tothom que comparteix experiències, assimilen al cap dels anys uns records, anècdotes, frases o paraules compartides que només prenen sentit en el nucli on es van crear. Fora de context aquestes experiències, paraules, comentaris o frases, no tenen sentit “ni gràcia”. Compartiu aquesta experiència? Les memòries familiars sovint estan fetes d’osques d’aquesta mena. Una paraula, una frase, una tornada musical... són l’excusa o el suport per un record compartit. En aquest sentit, sembla que Ginzburg s’examina a si mateixa per deixar anar els records i construir el corpus de Vocabulari familiar. Ginzburg ens permet entrar a casa seva, escoltar els grunys del pare, observar la desolació silenciosa de la mare i seguir la tragèdia dels seus germans a causa de la lluita política. Sovint, el lector no sap si està davant d’una obra amb sentit de l’humor o amb sentit de la tragèdia. Creieu que costa endevinar la pauta amb què escriu Natalia Ginzburg? Cal parar atenció a la veu narrativa. A la intimitat en la que “recull” al lector, és a dir el to. En la nota inicial, l’escriptora demana al lector que Vocabulari familiar es llegeixi com una novel·la i no com una crònica. És possible seguir aquesta proposta? Perquè ho diu, això, l’autora, potser vol amagar que aquesta és una memòria familiar autèntica? El pare, professor d’anatomia, una figura primordial, recte i de vegades de tracte difícil. De ben segur que la relació amb ell era complexa. Quina tipus de relació penseu que manté el pare amb la resta de la família. Se’l respecta? Se l’estima? O se’l tem? I pel que fa a l’obra, en quin lloc situa Natalia al pare? S’atreveix l’autora a jutjar-lo o simplement descriu el personatge a través de les seves ordres i prefereix que sigui el lector qui el jutgi? El tema de Vocabulari familiar ens faria pensar en una obra escrita amb més passió, amb emocions a flor de pell i amb sentiments compartits amb el lector. En canvi ens trobem davant d’una obra de to neutre, sorprenentment neutre. No us pregunteu Perquè? Perquè l’autora amaga amb tanta eficàcia les pròpies emocions davant de tantes desgràcies que van perseguir la família? Compartiu la idea que s’acaba la lectura de Vocabulari familiar amb ganes de saber com va encaixar la mort del seu primer i influent marit, Leone Ginzburg, com va suportar les deportacions familiars, la persecució, la sort, o mala sort, dels seus germans...? La novel·la, en canvi, pren una deriva, trista, profunda, estremidora. Més que una crònica familiar, que és com el lector aborda l’obra a l’inici, Vocabulari familiar és una mirada a la realitat social de la Itàlia compromesa de la primera meitat del segle XX, una visió realista de fets històrics que van succeir i que han tingut màxima importància en el devenir polític europeu del segle XX. Pren això sentit, a partir de la proposta de l’autora que ens adverteix que no ha seguit una narració lineal, que es conscient dels buits de la memòria i que segueix les imprecisions pròpies del flux de la memòria?
Testimoni de lluita: les dones a la guerra i la postguerra SUITE FRANCESA, Irène Némirovsky Editorial Publicaciones y Ediciones Salamandra, S.A. 2004 (2005) El descobriment d'un manuscrit perdut d'Irène Némirovsky va causar una autèntica commoció en el món editorial francès i europeu. Novel·la excepcional escrita en condicions excepcionals, Suite francesa retrata una època fonamental de l'Europa del segle XX. A la tardor de 2004 li va ser concedit el premi Renaudot, atorgat per primera vegada a un autor mort. Imbuïda d'un clar component autobiogràfic, Suite francesa s'inicia a París els dies previs a la invasió alemanya, en un clima d'incertesa i incredulitat. De seguida, després de les primeres bombes, milers de famílies es llancen a les carreteres amb cotxe, amb bicicleta o a peu. Némirovsky dibuixa amb precisió les escenes, unes commovedores i altres grotesques, que se succeeixen en el camí: rics burgesos angoixats, amants abandonades, ancians oblidats en el viatge, els bombardejos sobre la població indefensa, les estratagemes per aconseguir aigua, menjar i gasolina. A mesura que els alemanys van prenent possessió del país, s'albira un enfonsament de l'ordre social imperant i el naixement d'una nova època. Va ser concebuda com una composició en cinc parts, de les quals l'autora només va aconseguir a escriure dos a causa de la seva detenció i deportació al camp d’extermini d’Auschwitz a on va morir.. Amb lucidesa, però també amb un desassossec notablement exempt de sentimentalisme, Némirovsky mostra el fidel reflex d'una societat que ha perdut el seu rumb.
PEDRA DE TARTERA, Maria Barbal Editorial La Magrana 1985 (2001) Pedra de tartera ens explica en primera persona la vida d'una dona, Conxa, que, ja gran i lluny dels paratges que la van veure néixer i on ha passat la major part de la seva vida, refà la seva trajectòria vital en una mena de memòries que recullen, en tres parts, tres estadis vitals de la protagonista. Ambientada al Pallars, i en el període històric que va des de començaments de segle fins als anys seixanta, la vida de Conxa es veu fortament marcada pels esdeveniments històrics (l'adveniment de la República, la Guerra Civil, els primers anys del franquisme) d'una banda i, en un altre pla, per les característiques pròpies del seu entorn (la pobresa de la família, el fet de sentirse forastera a casa dels oncles, la dependència envers els oncles, després del marit i després dels fills). La protagonista viu una situació de desarrelament en diverses etapes: l'abandó del nucli familiar per anar a viure a casa els oncles, la pèrdua del marit mort en la Guerra Civil i l'allunyament de l'entorn geogràfic (del Pallars rural a la Barcelona urbana).
MUJERES DE NEGRO, Josefina Aldecoa Editorial Anagrama , 1994 Gabriela i Joana, mare i filla, viuen els anys de la guerra civil a Espanya. Gabriela s'ha quedat vídua, i un misteriós milionari mexicà li proposa matrimoni i se les emporta a les dues a una gran finca al seu país. Sobre un fons de successos històrics, s'assisteix a la intensa relació de Gabriela i Juana, a l'amor de la filla per la mare, oscil·lant entre la dependència i la rebel·lia. La filla evoluciona i xoca amb l'hermètica personalitat de la mare. Rebutja a les dones de negre que han habitat la seva vida i torna a Espanya, on s'integra a una universitat que assaja els seus primers conats de rebel·lia.
DIARI D’ANNA FRANK, Anne Frank Editorial Debolsillo, 1947 (2007) Després de la invasió d’Holanda, els Frank, comerciants jueus alemanys emigrats a Amsterdam el 1933, es van amagar de la Gestapo en una mansarda connectada a l’edifici on el pare de l’Anna tenia les seves oficines. Eren vuit persones i van romandre-hi recloses des de juny de 1942 fins a l’agost de 1944. En aquell lloc i en les més precàries condicions, l’Anna, una nena de tretze anys, escriví el seu esgarrifós Diari, un testimoni únic en el seu gènere sobre l’horror i la barbàrie nazi, i sobre els sentiments i experiències que tingueren ella mateixa i el seus acompanyants.
LAS TRES BODAS DE MANOLITA, Almudena Grandes Editorial Tusquets, 2014 Aquesta és una emotiva història coral sobre els anys de pobresa i desolació en la immediata postguerra, i un tapís inoblidable de vides i destins, de personatges reals i imaginats. Una novel·la memorable sobre la xarxa de solidaritat que teixeixen moltes persones, des dels artistes d'un tablao flamenc fins a les dones que fan cua a la presó per visitar els presos, o els antics amics de col·legi del seu germà, per protegir a una jove amb coratge. En un Madrid devastat, acabat de sortir de la guerra civil, sobreviure és un dur ofici quotidià. Especialment per Manolita, una jove de divuit anys que, amb el seu pare i la seva madrastra empresonats, i el seu germà Antonio amagat en un tablao flamenc, ha de fer-se càrrec de la seva germana Isabel i d'altres tres més petits. A Antonio se li ocorrerà una manera desesperada de perllongar la resistència en els anys més terribles de la repressió: utilitzar unes multicopistes que ningú sap posar en marxa per a la propaganda clandestina.