2015/2016
Núm.
6
Retorn a la reflexió sobre un mateix Dimarts 23 de febrer de 2016 El tema d’avui ha estat recurrent al llarg de la història. Quant parlem de “jo” sembla molt evident, sòlid, inqüestionable...,però si fem un recorregut pel pensament filosòfic les postures són diverses:
l’ànima; quan es perd algú perds alguna cosa de tu mateix (amic, amant, mare, pare...).
Els racionalistes diuen que cadascú és allò que fa. Els creacionistes diuen: “som el que som des d’un bon començament”. “Som éssers inacabats”, segons diu Sartre. Hume afirma que el jo és la suma d’instants, sensacions i comportaments. En aquesta línia, es pregunta en Mariano, som quelcom més que l’arxiu de la nostra memòria? Són els altres els que determinen el nostre jo? Com sé jo com sóc si no és a través dels altres, de la seva mirada?
l’espiritualitat, d’una manera molt mística (té una forta influència orientalista). Trobem dues perspectives. Hi ha la biològica, on l’home ha de protegir-se, recordant la seguretat de l’úter de la mare; les esferes, que no són estructures, sinó l’expressió biològica de l’home en el món, esferes físiques on habitar. I també hi ha la perspectiva filosòfica de la raó, de la psicologia, les bombolles. Totes dues perspectives representen l’hàbit natural de l’home. Si una de les dues es trenca, és un trauma.
Biblioteca Roca Umbert
Sembla que l’oceà de la societat líquida va diluir els plantejaments i les respostes al tema de la identitat, fins i tot, des de Parménides defensava que perspectives existencialistes, tenien "Les idees no són propietat privada, però sí les operacions el jo és uniforme, coherent, un caire metafísic. Slotedijk psíquiques que fem amb elles”. definitiu, impertorbable al recupera els plantejaments de la Sloterdijk, Peter pas del temps. Per Heràclit, identitat, que considera que s’ha al contrari, el jo és dinàmic. d’entendre com una manera de ser Va ser amb Aristòtil quan es va començar a en el món i que exposa mitjançant la metàfora parlar de l’home com un animal racional, de les esferes, com explicarà en Joan Carles. seguit per Sant Tomàs. La postura essencialista Slotedijk creu que hi ha una pèrdua de la la defensarien els medievals. A l’època individualitat de l’home, s’ha perdut l’equilibri renaixentista l’única realitat són els individus. en la interioritat per la modernitat, la societat (nominalisme d’Occam). és molt ràpida. Reivindica la recerca de
Aristòfans al Banquet de Plató explica l’amor com a intent de reparar l’escissió en dues mitges esferes originals. Una cosa semblant diu Descartes en la seva obra Les passions de
L’home ha creat una societat de la protecció amb la modernitat, hi ha hagut un
Col·labora:
Programació 2015/2016 Biblioteca Roca Umbert
Núm.
6
trencament; la tecnologia s’ha posat en contra del propi creador. A partir d’aquí ens preguntem sobre nosaltres mateixos, sobre conèixer-se a un mateix i què som. S’obre el debat.
Però Joan Carles vol fer veure que l’essència humana és el suport d’aquest sumatori de coses que és el que som. És a dir, som el que fem i així ens definim, però hi ha una essència de l’ésser que és la identitat buida de cada un.
Segons una assistent, la distància és l’única manera de desdoblar-te i analitzar el teu comportament. Parlant del desdoblament, un altre usuari comenta que quan parles de tu mateix, vas reflexionant amb llenguatge, ens preguntem i ens responem, el jo és una dualitat. Per a en Mariano la identitat és un rol. Vist des del punt de vista d’un cristià com en Francesc, el primer que surt són les temptacions quant ets sol al desert, o al llit (és una metàfora). Surt el dimoni que és legió, perquè són moltes les temptacions. En Joan Carles li replica que en aquesta teoria tot gira al voltant del sentiment de culpa. El desert és el no res, la temporalitat és l’existència de l’ésser en el món. Jo sóc un buit, un no-res? Contesten: “Tu ets una potència”. Joan Carles afirma que aquesta resposta és un a priori, és una hipòtesi, l’ésser és un acte. A partir d’aquí hi ha un debat a dos entre Joan Carles i Esteve, també professor de filosofia. Sintetitzant la conversa, tots dos parteixen de dues possibilitats:
Desprès de vàries argumentacions tornem al text de Sloterdijk: Necessitem tenir aquest plantejament paranoic del no res (Sartre, Heidegger...) per tenir un punt de partida metafísic. La solució d’aquest autor és una tornada a la metafísica. Tant el materialisme com l’idealisme tenen intencions transcendents del món, tots dos són metafísics. El significat d’economia té un munt de conceptes metafísics, com la presa de decisions, els recursos limitats, etc.
1. Que el jo fos una entitat buida de contingut, amb la qual cosa la meva autenticitat (essència) és res, i res puc dir de mi. 2. Que el jo fos allò que realitzo sent al món.
L’ésser humà té una vessant espiritual que prefigura la seva naturalesa. Mariano llença una pregunta: La paraula “persona”, què és? Etimològicament està relacionada amb el rol. Ens recomana un llibre de Heidegger bastant comprensible Identitat i diferència. Acabem la sessió per avui, fent un exercici de retorn a un mateix i preparant-nos per a la següent: Més enllà de la postmodernitat