(Barcelona, 31 de març de 1948) Escriptor català Enrique Vila-Matas va marxar a París l’any 1968, autoexiliat del govern de Franco i cercant més llibertat creativa. L’apartament on es va instal·lar, el va llogar a l’escriptora Marguerite Duras. Durant aquests anys va subsistir realitzant petits treballs com a periodista per a la revista Fotogramas, i fins i tot va col·laborar com a figurant en una pel·lícula de James Bond. Vila-Matas va publicar el primer llibre, La asesina ilustrada, l’any 1977 i des d’aquell moment no ha deixat d’escriure potser perquè, segons diu ell mateix, ”escriure és corregir la vida, és l’única cosa que ens protegeix de les ferides i els cops que dóna la vida“. http://www.escritores.org/biografias/196-enrique-vila-matas
És autor d'una àmplia obra narrativa que ha estat traduïda a 33 idiomes, i de la qual cal destacar títols com ara: Historia abreviada de la literatura portátil (1985), Hijos sin hijos (1993), Bartleby y compañía (2000), El mal de Montano (2002), Doctor Pasavento (2005), Exploradores del abismo (2007), Dublinesca (2010), Aire de Dylan (2012) o Kassel no invita a la lógica (2014). També ha publicat diversos llibres d'assaig literari: El viajero más lento (1992), El traje de los domingos (1995), Para acabar con los números redondos (1997), Desde la ciudad nerviosa (2000), Aunque no entendamos nada (2003) o El viento ligero en Parma (2004). Aquests volums recullen la concepció literària de l'autor, les seves inquietuds vitals, l'observació del món que aboca, també, als textos de ficció. Més tard, Dietario voluble (2008) suposa la fusió entre els dos plans literaris. Chet Baker piensa en su arte (2011) és l'assaig (ficcio crítica) més arriscat fins ara. http://ca.wikipedia.org/wiki/Enrique_Vila-Matas