20km/h by biketech barcelona

20km/h

Nasqué el mite Eliseu T. Climent pàg 4 Dos catalans al tour dels anys 20 i 30 Gabriel Pernau pàg 12 Galeria pàg 19 Pedro Delgado Carlos Arribas pàg 52 Vivint un somni Roberto Heras pàg 58 Autour de France Andrés Hispano pàg 62

Aquest any el Tour passà per Catalunya: Girona (8 de juliol) i Barcelona (9 de juliol), per a tornar a França a través d'Andorra (10 de julio). La congestió del trànsit en nuclis urbans està provocant una important disminució de les velocitats mitjanes de desplaçament. En els últims 20 anys, aquestes s’han reduït un 10%, arribant a ser inferiors a 19 km/h als centres de les ciutats durant les hores punta.

Font: Informe Ciudades Europeas Sostenibles, Comisió Europea, Brussel·les, 1996.

Les estacions se succeeixen al ritme dels canvis meteorològics, o això creia la humanitat fins que nasqué el Tour de França. Des de llavors, l’estiu arriba amb deu o quinze dies de retard, quan les retransmissions de la cursa per etapes més emblemàtica pauten les sobretaules caloroses i les estiuenques migdiades de sofà. Aleshores ens adonem que les seves imatges se’ns transformen en la memòria, tot virant a blanc i negre, i l’esforç dels ciclistes actuals es transmuta en el gest èpic dels grans herois d’altres temps. Desfilen Coppi, Bartali, Anquetil, Bobet, Merckx, Indurain, Armstrong i un llarg etcètera d’una galeria figures que, encara avui, nodreixen l’imaginari col·lectiu. El Tour ha esdevingut l’epopeia contemporània, narrada amb una escriptura pròpia, textual i audiovisual; un viatge a Ítaca, iniciàtic, tant per a participants com per a seguidors; una lluita contra els límits humans. Però per sobre de tot, ha contagiat en l’espectador l’emoció de viure, l’addicció a l’esforç, a la superació, encara que aquest es trobi estirat a un sofà, amb els ulls clavats a la petita pantalla.

20km/h 2/3

asqu l mite

Per Eliseu T. Climent Periodista. Cap de redacció de 20km/h

Sovint, la casualitat és una bona aliada de la fortuna. Ha fet variar el curs dels esdeveniments amb o sense transcendència històrica. La casualitat ha permès crear del no-res, anorrear allò més sòlid o fer imprevisiblement néixer llegendes i mites. La casualitat va assistir el Tour de França en l’acte del seu naixement, el 1903. Si bé els seus inicis són fruit de la rivalitat entre dos mitjans de comunicació per seduir una massa de lectors àvida de reptes esportius, el seu desenllaç ha tingut conseqüències d’una transcendència incomparable. La llegenda explica que el diari esportiu L’Auto es va proposar augmentar el tiratge i fer front al poder que en aquell moment tenia l’altre rotatiu, Le Vélo. En una reunió de treball on es tractava aquest objectiu i a la qual assistien Henri Desgrange, cofundador de L’Auto, i Géo Lefèvre, un jove periodista d’aquell mitjà, la idea va sorgir de la boca de Lefèvre, pressionat per suggerir alguna iniciativa «singular» que contribuís a la promoció del diari. Allò que proposava un Lefèvre amb tan sols 23 anys era organitzar una volta a França en bicicleta. Una cursa per etapes, una selec20km/h 4/5

SI El Tour era un repte esportiu, TAMBÉ PLANTEjAvA UN DESAFiament MEDIàTIC. ció natural dels més resistents, tenint en compte el mal estat de les carreteres i un reglament molt estricte, en què quedava absolutament prohibida qualsevol ajuda externa. La idea va ser rebuda amb recel, tot i que Desgrange s’hi va abonar ràpidament i hi va intuir el potencial comercial de l’esdeveniment esportiu. Val a dir també que si Henri Desgrange era un esportista amb un nodrit palmarès de ciclisme en pista, on va aconseguir el rècord de l’hora el 1893 (35,325 km), la societat, encara en aquell temps, mantenia l’admiració per la bicicleta, abans que aquesta fos eclipsada per l’automòbil. La bicicleta, en el tombant de segle, simbolitzaria encara per un temps l’autonomia, la mobilitat i la velocitat; també l’emancipació de la dona i de les classes treballadores. La bicicleta a Europa era encara una indústria ferma, sòlida, poc abans que irrompís amb força l’automòbil i la innovació en el seu sistema de producció en cadena. El 1900 França posseïa un parc automobilístic de 3.000 vehicles i una producció de 2.000 cotxes, mentre que el 1913 més de 100.000 vehicles a motor circularien ja per les seves carreteres i la producció del sector assoliria les 45.000 unitats.

Amb el primer Tour de 1903, per el diari L’Auto va provat que la Gran Ronda havia estat la millor operació de promoció. Els fets ho demostraven i la seva tirada passaria dels 25.000 als 65.000 exemplars diaris, fins arribar als 500.000 el 1923 i assolint el rècord dels 854.000 el 1933. L’èxit de l’operació deixava palès que al darrere de l’esdeveniment esportiu pur i dur, s’havia bastit una veritable trama comercial. Segons afirma Georges Vigarello, L’Auto «construeix i ven l’imaginari que acompanya el Tour de França». Però aquest conflicte de competències entre diaris cobrava inesperadament un caràcter multidimensional: d’una banda, obria una via per omplir pàgines i columnes, i atreure lectors, però d’altra, encetava el camí d’un nou gènere periodístic, encara per forjar. Si el Tour era un repte esportiu, a principis del segle XX, amb etapes de gairebé 500 quilòmetres en l’edició del 1903, també plantejava paral·lelament un veritable desafiament mediàtic: tal com ho descriu Fabi-

en Wille a Le Tour comme modèle médiatique, calia crear en un temps rècord una nova escriptura periodística, un tractament inèdit del fet esportiu, no sense una dosi de lirisme que havia de tenir com a fita, segons Bernard Jeu, «ampliar el públic de la realitat esportiva, aquell no ha assistit en directe al pas del Tour» i, de passada, afegiríem nosaltres, consolidar les bases de l’esport com a espectacle. Com defensa Jeu, «la informació esportiva, lluny de ser un balanç de la competició, aporta una formalització que tendeix a embellir l’objecte i a poetitzar-lo. Amb ella, s’assoleix el punt més elaborat de l’estètica de l’esport. Manté i amplifica la competició, atorgant-li un to vibrant i personal, exalta la gesta, suscita la rivalitat, sol·licita la participació, crea l’atmosfera.» Estava clar que s’obria la porta a la creació de la llegenda i al naixement del mite. El Tour esdevenia, així, l’epopeia dels temps moderns, on els nous herois no eren semidéus sinó que sorgien d’una base social popular i treballadora, fet que els aproximava, encara més, als seguidors expectants a la vora de les carreteres o en les tertúlies de cafè. 20km/h 6/7

El Tour HA CONSTRUIt UNA IMAtGE Bèl·LICA, D'ESTRATèGIeS i OFENSIVeS. Però això no era tot: el tractament mediàtic madurava dins l’espectacle esportiu, especialment a partir de 1960, amb el perfeccionament del directe televisiu, que es beneficiaria en pocs anys de la introducció de l’helicòpter i la motocicleta com a vehicles per a realitzar captacions de conjunt o de detall de la cursa. El gest d’esforç, de patiment es magnificaria, i els primers plànols dels ciclistes començarien a treballar en favor de la consolidació del mite i l’emergència de l’heroi, mentre que les imatges aèries exaltarien una nova estètica del Tour, amb preses zenitals dels paisatges a través dels quals la serp multicolor desfilava veloç. A tot això, s’afegiria el 1970 la retransmissió en color, que havia de conferir més veracitat i autenticitat a l’esdeveniment. I així la nova èpica, ara audiovisual més que no literària, prenia volada durant la segona meitat del segle XX per a consolidar definitivament els bastions d’un nou imaginari col·lectiu.

De l’experiència homèrica a una nova estratègia geopolítica Els herois dels primers anys del Tour esdevindran els nous ídols, supervivents d’un reglament massa estricte que permetrà elevar la Grande Boucle a la categoria de viatge iniciàtic, depurador, la porta de l’Olimp de la nova era. El Tour proporcionarà noves històries i llegendes a la cultura tradicional, eminentment rural, que amb els temps canviants i el creixement a marxes forçades dels entorns urbans, anava abandonant pel camí la màgia dels relats magnificats. Com a mostra, la coneguda anècdota del ciclista Eugène Christophe en l’edició del 1913. Durant la sisena etapa, que transcorria

pels Pirineus i que al llarg de 326 quilòmetres ascendia els colls d’Aubisque, Tourmalet, Aspin i Peyresourde, Christophe, favorit al podi, va patir un accident contra un cotxe en el descens del Tourmalet. La seva bicicleta va quedar malmesa i respectant el reglament, que obligava a l’autosuficiència, el ciclista hagué de carregar la màquina a l’esquena durant 14 quilòmetres fins a Sainte Marie de Campan, on ell mateix, i vigilat per tres jutges de la cursa, la repararia en una forja. Al llarg de les dècades i amb una nodrida galeria de figures exemplars (Bartali, Coppi, Anquetil, Bobet, Darrigade, Bahamontes, Merckx, Indurain, Armstrong...) recorrent les carreteres gal·les, demarrant en els colls, esprintant, mantenint la calma i calculant l’instant decisiu, el Tour ha bastit una imatge bèl·lica, d’estratègies i ofensives entre equips o contra els elements externs. Les etapes s’humanitzen i cobren un ordre existencial; són, com afirmava Roland Barthes a Mythologies (1957), «persones físiques, enemics successius, individualitzats per aquesta barreja de morfologia i moral que defineix la naturalesa èpica. [...] L’etapa més fortament personificada és la del Mont Ventoux. El Ventoux conté la plenitud de la muntanya, és un déu del Mal al qual és necessari sacrificar. [...] El Tour disposa, doncs, d’una veritable geografia homèrica. A l’igual que a l’Odissea, és a la vegada periple de proves i exploració total dels límits terrestres.

I així frega en diversos punts el món inhumà: sobre el Ventoux, hom ja ha deixat el planeta Terra i s’aproxima a astres desconeguts». De nou amb els peus a terra, el Tour ha contribuït a consolidar la imatge de França, tant per als seus habitants com per als foranis. Una lliçó de geografia que ha posat l’accent en una estratègia geopolítica, la d’una França unida, sòlida, monolítica, travada pel pas de la serp multicolor i de la seva agitada caravana, amb l’entrada triomfal i imperial als Camps Elisis. «Diuen que el francès», escrivia el 1960 Barthes en el guió per al documental Du sport et ses hommes, «és poc afeccionat a la geografia: la seva geografia no és la dels llibres sinó la del Tour; cada any, quan arriba el Tour, coneix la longitud de les seves cos20km/h 8/9

El TOUR esdevenÍA UNA EPOPEiA DELS TIEMPS MODERNS. tes i l’altura de les muntanyes. Cada any reunifica materialment el seu país». D’aquesta manera, la distància real, cultural i psicològica entre regions va anar reduint-se amb el pas dels ciclistes. El Tour és una estela que uneix territoris inconnexos, allunyats culturalment, geogràficament, un reguer de notícies que unifica motivacions i interessos, que genera curiositats i llença intrigues. Les classificacions interessen a tots, del Nord o del Sud. I encara més: quan les filmacions des de l’aire i les retransmissions televisives van permetre captar els paisatges de França, la lliçó de geografia va assolir l’objectiu polític de crear en el telespectador un sentiment d’unitat nacional.

La caiguda del mite En els darrers anys, però, sembla que es vulgui donar mort al mite, a la imatge i als somnis creats, en els seguidors com en els ciclistes, per la Grande Boucle. A la caravana del Tour se la mira amb recel i els esportistes i metges estan vigilats de prop, investigats i imputats. El Tour ha deixat de ser el mite de l’Olimp modern per a passar a formar de les tasques de les brigades d’estupefaents i d’un serial policíac; i el dopatge, la clau de volta sobre la qual pivoten les intrigues. L’esport com a espectacle, però sobretot els diners en joc, que han reduït els ciclistes a mers suports publicitaris, han agreujat aquesta pràctica, forçada ja durant les primeres dècades del segle XX per la duresa mateixa del reglament. El 1924, Albert Londres transcrivia al diari Le Petit Parisien les paraules dels germans Pélissier: «No teniu ni idea del que és el Tour de França, diu Henri (Pélissier), és un calvari. Patim de la sortida a l’arribada. [...] Voleu veure com pedalem? Això és cocaïna per als ulls, això cloroform per a les genives... En resum, afegeix Francis (Pélissier), pedalem amb dinamita». Per aquesta raó, els pics de forma, les gestes individuals o el manteniment d’un bon estat físic al llarg de les etapes, en lloc de ser aplaudits, entren avui a engrossir les files de la sospita. L’heroisme esportiu ha mort o, si més no, està controlat amb anàlisis de sang i proves d’orina. «De sobte, la sospita s’ha generalitzat, ja no hi ha he-

rois mítics», escriu l’antropòleg Marc Augé a Éloge de la bicyclette. «Es podria dir amablement que el Tour s’ha laïcitzat o, més justament, que s’ha medicalitzat.» Per sort, la memòria queda i és selectiva. El Tour i els seus grans moments són reviscuts cada estiu pels seguidors, enllà o ençà dels afers de dopatge, de les detencions policials. «L’epopeia ha mort, definitivament projectada en el passat,» conclou Augé, «sobreviu, tanmateix, el desig, el desig de mite i d’epopeia sempre a punt per renéixer a la mínima temptativa d’emprendre el vol, arreu de les muntanyes, una fràgil silueta captada per les càmeres de televisió.» 20km/h 10/11

os atala n l Tou s r nys 2 dels 0 i 30

Per Gabriel Pernau Periodista. Autor de Catalunya a pinyó fix i coautor de Locos por el Tour

Els ciclistes catalans han protagonitzat episodis brillants en el llibre d’or del Tour de França. D’entre la quarentena d’esportistes que al llarg de l’últim segle s’han atrevit a provar sort en la cursa més prestigiosa del calendari internacional, dos d’ells van aconseguir guanyar etapes en la gran ronda francesa. Van ser Poblet, dues etapes en l’edició del 1955 i una en la del 1956, i Joan Antoni Flecha, l’any 2005. I només un, de nou Poblet, ha portat el maillot groc de líder. Però abans d’ells n’hi va haver dos altres que, per una o altra raó, ja van destacar. En la Catalunya dels anys vint i trenta, Jaume Janer i Mariano Cañardo van marcar època. Jaume Janer El primer català que va provar sort a França va ser un jove terrassenc anomenat Jaume Janer. Corria l’any 1920. En aquells temps només hi havia dues maneres d’anar al Tour. La primera estava reservada als professionals que formaven part d’un equip. Per a la 20km/h 12/13

quan arribaven al final de cada etapa havien d'esperar el camIò-escombra amb el seu equipatje resta només quedava l’alternativa d’inscriure’s en la categoria de turistes-routiers, la qual cosa significava que no podien rebre cap mena d’ajut i que viatjarien sols i a l’aventura. Mentre que uns disposarien d’hotels de primera, metges, massatgistes i menjar abundant, els altres anaven recollint les restes que els altres llençaven, quan arribaven al final de l’etapa havien d’esperar que arribés el camió escombra amb el seu equipatge, buscar hotel, netejar la bicicleta, reparar les punxades del dia i, si els quedava temps, descansar. ver arribat un dia al final de la jornada amb la Als turistes-routiers també se’ls coneixia com bicicleta que li havia deixat un gendarme perdesheretats. Jaume Janer, com ja es pot supoquè havia trencat la forquilla de la seva. sar, formava part del grup dels desemparats. El La mateixa sort va tenir l’any següent. En qua1919 s’havia proclamat campió d’Espanya en tre etapes va perdre catorze hores però tot i això, ruta, i l’any següent, acabats de complir els 20, després de superar l’Aubisque i el Tourmalet, s’embarcava en la més gran de totes les curses. era el vint-i-cinquè de la general. Les desgràLa seva participació es va tancar amb l’abandocies se succeïen una darrera l’altra. En una ocanament a les primeres etapes, després d’haver sió va creuar la línia d’arribada a la mitjanit i als pedalejat mort de son sobre la bicicleta o d’haAlps, abans de superar el Galibier, es va haver de retirar amb el cos desfet i la moral pel terra a causa dels còlics i vòmits que sofria. Segons La Vanguardia, era «una bogeria permetre que un noi anés a córrer d’aquesta manera, sol, la cursa més difícil del món». Però ell volia repetir, i el 1924, havent complert el seu servei a les armes, va reincidir. Aquest cop se’n va anar a França amb més mitjans. La Unió Esportiva de Sants i El Mundo Deportivo van posar en marxa una recaptació popular per finançar la seva participació. Es van aconseguir més de 6.000 pessetes, però, més important encara, es va disparar l’interès als mitjans de comunicació per la proesa que aquell noi intentava, i el ciclisme, i en concret el Tour, van acon-

seguir una difusió que per unes setmanes va eclipsar els malabarismes dels astres del futbol. Janer corria al costat d’un altre desheretat espanyol, el càntabre Victorino Otero. I, com no podia ser d’una altra manera, la seva aventura va tornar a estar envoltada d’anècdotes i desgràcies que entretenien o horroritzaven els lectors de la premsa esportiva que seguia els seus passos: en una etapa, Janer va perdre les ulleres, i la pols i la grava que aixecaven els cotxes eren tan molestes que va acabar que el terrassenc no s’hi veia, i els organitzadors van autoritzar que un altre ciclista l’escortés fins a l’arribada. mes la pluja era tan persistent que els ciclistes, En una altra etapa, a la Bretanya, va aconseguir morts de fred, s’escalfaven les mans als radiaarribar als últims quilòmetres al costat dels lídors dels cotxes. ders i en veure una pancarta, es va posar a esJaume Janer i Victorino Otero van aconseguir printar com un boig. Va passar el primer per arribar a París. Aquell 1924, el català va acabar sota de la lona publicitària… fins que es va adoen el trentè lloc, a 15 hores i 24 minuts del vennar que la línia d’arribada era més endavant. cedor, l’italià Bottecchia. Uns dies més tard, a Perpinyà, es va emocioEl retorn a Barcelona va ser apoteòsic. Janer va nar al ser rebut per un grup de catalans, en una ser rebut com un heroi. Es van organitzar banaltra etapa es va quedar sense maleta i es va haquets per homenatjar-lo, el seu nom va aparèiver d’allotjar en un convent de monges i posarxer a la coberta dels diaris esportius i fins i tot es se la roba d’un carrabiner, i en una de les últiva editar un llibret en el qual explicava les seves peripècies en terres franceses. Janer no hi tornaria mai més, però. Amb els diners aconseguits va muntar una petita fàbrica de bicicletes i l’any 1941, encara jove, va morir en la taula d’operacions d’un hospital. La seva història va caure en l’oblit.

Mariano Cañardo El segon català que va destacar al Tour va ser Mariano Cañardo, l’home que havia quedat orfe de nen i que en la seva joventut havia cuidat bestiar a les muntanyes d’Aragó. Cañardo va atresorar un palmarès

20km/h 14/15

El primer català que va provar sort a França va ser Jaume Janer, de terrassa. Corria l'any 1920. envejable (set Voltes a Catalunya, quatre campionats d’Espanya i mitja victòria al Tour) i es convertiria en un mite del ciclisme a la Catalunya dels anys trenta. La seva presència a la gran ronda francesa, però, va estar sotmesa a les peculiaritats del ciclisme ibèric del moment. Els directors d’equips francesos el consideraven un home-tour i un dels millors ciclistes d’Europa, però Cañardo mai va poder competir en igualtat de condicions amb els millors professionals del continent. En la seva primera participació córrer el pressionaven perquè competís a Espa(1928), només va córrer mitja cursa perquè ho nya, en velòdroms i curses de festa major, perva fer en un bon equip però en la categoria de què, al cap i a la fi, era aquí on venien bicicletes. reemplaçant, ideada aquell any. La situació va fer un gir radical després de la Cañardo trigaria uns anys a tornar-hi. Ho va consagració com a rei de la muntanya de Vifer el 1934 quan ja era un ciclista consagrat i es cente Trueba al Tour del 1933. La victòria de guanyava bé la vida amb la seva professió. El cala «pulga de Torrelavega» va tenir una repertalà nascut a Olite considerava, igual que molts cussió social com mai no s’havia vist, i a paraltres professionals, que el sacrifici que calia fer tir d’aquell any, el mes de juliol quedaria reserper córrer a França era massa gran i que les posvat a pany i forrellat a les agendes dels ciclistes sibilitats eren limitades, si no ho podia fer amb peninsulars. garanties. A més, les marques per les quals va Durant part dels anys trenta, els equips nacionals van substituir els equips comercials, i el 1934 els ciclistes espanyols i suïssos van compartir equip i se’n van anar al Tour en condicions, amb director tècnic i fins i tot massatgista propi. Cañardo va ser el millor classificat: va acabar novè i va destacar en alguna etapa, però la tasca d’equip va estar absolutament absent. Els integrants de l’esquadra hispano-suïssa van destacar pel seu individualisme, i aquest tirar cadascú per la seva banda seria encara més accentuat l’any següent. Els tres membres més rellevants de l’equip (Cañardo, que n’era el capità, Trueba i Ezquerra) van abandonar a les primeres de canvi, disconformes amb el fet que

la Unió Velocipèdica Espanyola (l’actual federació) es quedés amb bona part dels beneficis. El millor Tour de Cañardo va ser el del 1936. En els anteriors ja havia aconseguit segons i tercer llocs i en el d’aquell es va presentar a París amb la intenció de netejar la mala imatge deixada l’any anterior. Pretenia acabar entre els cinc primers de la general, tot i que finalment, va ser sisè, després de lluitar sol bona part de la cursa, de disputar una victòria d’etapa en la qual finalment va ser tercer i d’acabar un dia a mastegots amb el madrileny Berrendero. Els ciclistes vivien amb tensió l’inici de la Guerra Civil a Espanya quan es portaven uns dies de carrera. s’establia a partir de la suma de temps. Doncs Com la majoria d’esportistes professionals esbé, Cañardo va ser el més ràpid en el recorregut panyols, Cañardo s’havia instal·lat a França. El Bourg Madame-Ax les Thermes. No és cert, en 1937 va preparar el Tour a consciència, però un canvi, que guanyés l’etapa Perpinyà-Luchon, gos inoportú es va creuar en el seu camí quan com en algunes ocasions s’ha escrit. entrenava una etapa pirinenca i va començar la Per a Cañardo va ser una victòria igual d’emocarrera encara amb un genoll renquejant. Destiva, de tota manera. El seu país estava en guercartada la possibilitat de lluitar per la general, ra i grups de milicians van creuar la frontera des es va centrar en aconseguir una victòria d’etade Puigcerdà per animar uns ciclistes que corpa. I es va quedar a les portes. La prova havia rien a França amb un maillot amb els colors estrenat les etapes partides: en un dia es podide la jove República. «No vaig deixar que em en córrer tres trams diferents i la classificació prenguessin el cap del pilot i quan vaig veure les primeres cases de la població (Ax les Thermes) vaig baixar en tromba cap a l’arribada», explicaria més tard. El 1938, Cañardo va refusar formar part de l’equip del bàndol nacional que el Comitè Olímpic Espanyol preparava –i que finalment va ser rebutjat– per participar al Tour. Finalment, i ja amb 32 anys, hi acudiria pel seu compte i en la condició de seleccionador espanyol que el carismàtic fundador de la prova, Henri Desgrange, li havia atorgat.

20km/h 16/17

aleia

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33

Assecant els maillots (1920)

El Tour a Lamballe (1925)

Carregant aigua (1922)

Avituallament líquid (1921)

Canvi de pinyó (1922)

El coll de Tourmalet (1927)

Cures rutinàries (1927)

Ascendint el coll d'Aubisque (1927)

Amb l'equipatge de l'equip (1928)

Reposant forces (1938)

Fausto Coppi i Gino Bartali escapats als Alpes (1949)

Fausto Coppi, felicitat (1949)

Recital de Louison Bobet al Mont Ventoux (1955)

Intempèrie (1948)

Els autògrafs de Louison Bobet (1954)

Louison Bobet abandona (1949)

Gino Bartali es relaxa (1951)

De nou, Bartali (1948)

Caravana publicitària (1955)

Yvette, l'acordionista (1954)

Federico Martín Bahamontes, de tornada a casa (1960) I

Federico Martín Bahamontes, de tornada a casa (1960) II

Federico Martín Bahamontes, de tornada a casa (1960) III

Eddy Merckx (1975)

Jacques Anquetil, de groc (data desconeguda)

Anquetil, sobre la taula de massatge (1959)

Luis Ocaña, caiguda al coll de Mente (1971)

Bernard Hinault (1975)

Sota la pluja (2000)

Fans (2003)

Jan Ullrich, al Alpe d'Huez

Lance Armstrong, etapa pròleg (2003)

Control de pes (2008)

ED ELGA O

A part de convertir-se en el tercer espanyol, després de Bahamontes i Ocaña, que guanyava el Tour de França, aquell estiu de 1988 Pedro Delgado (Segovia, 1960) va donar origen a un fenomen de masses únic, a una efervescència popular coneguda com «periquismo» el signe extern més destacat del qual va ser que cap espanyol no va fer la migdiada al juliol i l’abast del qual mai més no ha estat capaç d’igualar cap ciclista, i, ni tan sols, cap esportista espanyol, potser perquè el ciclisme és un esport que cotitza a la baixa, o potser perquè la reedició de vencedors espanyols

Per Carlos Arribas Periodista. Coautor de Locos por el Tour

del Tour en els últims anys –els cinc d’Indurain, Pereiro, Contador, Sastre...– ha convertit el fracàs en excepció. Sigui com sigui, Perico Delgado, que es prepara per comentar un Tour més per a Televisió Espanyola, no és gaire optimista sobre la capacitat del ciclisme en general, i del Tour en particular, per a recuperar l’afecte perdut d’una afició que es va despoblant. I això malgrat que la grande boucle fa etapa aquest any a Barcelona. I tanmateix, el Tour continua sent un dels grans esdeveniments de l’any esportiu mundial... El Tour és, ha estat, i serà sempre la referència del ciclisme a nivell mundial. I encara que el moment que es viu ara no sigui bo pels problemes econòmics i per la mala fama del ciclisme, 20km/h 52/53

El Tour és la gran oportunitat perquè el ciclisme recuperi el prestigi. el Tour sempre és una oportunitat per a recuperar el prestigi. Què és el que fa que només el Tour tingui aquesta capacitat? El Tour no és només important pel fet esportiu, per ser una cursa dura per a homes forts i sacrificats, sinó per la imatge que transmet. És l’única cursa amb capacitat de crear una imattampoc no van endavant. El públic espanyol ge pròpia. ha donat l’esquena al ciclisme, o, almenys, l’ha I paradoxalment, com més triomfa el ciclisdeixat mig de costat tot i que, repeteixo, té els me espanyol en el Tour més sembla submermillors corredors. Se sent en l’ambient. gir-se en una crisi sense fons... Diuen alguns corredors que la informació Espanya està molt tocada. No hi ha equips de sobre el dopatge té la culpa de tots els mals, primer nivell, o gairebé. El més gran té un paespecialment a Espanya. trocini francès, Caisse d’Épargne, i després Això passa a tots els països. El públic és el està l’Euskaltel, que tenen la seva pròpia històque menys interès té que es parli de dopatge. ria. I no n’hi ha més. I això és molt trist tenint La gent vol espectacle i ja està. Quan ho veu en compte que alguns dels millors ciclistes del als diaris passa pàgina, però la culpa no és dels món són espanyols. Imagina’t que no tinguésmitjans. Els que estan entossudits que el tema sim ni tan sols bons ciclistes... del dopatge continuï viu són els de la Unió CiNo hi ha equips i les curses moren acceleraclista Internacional, i estic convençut que això dament... és perquè fan negoci amb la indústria dels conEn efecte, no només els equips. Les curses trols. El públic es diverteix amb l’esforç dels ciclistes i veient com es materialitza. Són la pròpia gent del ciclisme, els organitzadors, també els que empren el dopatge com a excusa quan no fan bé les coses. Però en el Tour que vostè va guanyar també hi va haver un principi d’escàndol de dopatge que no va enterbolir per a res la repercussió popular de la seva victòria... El 88 eren altres temps. Jo vaig comptar amb la presumpció d’innocència, i també amb l’estat de guerra que es va formar, amb el sentiment

I no solament no va ocórrer això, sinó que es va generar un fenomen únic al seu voltant... Van ser els anys del «periquismo». M’adono ara del que va significar, de la diferència amb els temps actuals. L’altre dia, parlant amb Alberto Contador, ho comentàvem. A ell, amb el que ha guanyat ja, la gent amb prou feines el coneix. Em coneixen molt més a mi. Influeix que jo sigui comentarista de televisió, segur, però jo en el meu moment vaig ser considerat un mite. Ell, no, i ha fet mèrits esportius suficients per a ser-ho. Haurà de guanyar un segon Tour perquè se’l valori com s’ho mereix? Potser influeix també que el Tour el va guanyar patriòtic que es va formar al meu voltant, com una mica de retruc. Aquesta any podria ser la si els francesos volguessin anar contra Espaseva consagració definitiva, però estic segur nya. Estic convençut que el meu problema en que ni guanyant-lo com un campió es paralitles circumstàncies actuals hauria tingut unes zaria el país com en els meus temps. Llavors, a conseqüències molt diferents. Ja ho vaig recormés, només hi havia dos canals de televisió, i dar fa un parell d’anys quan van expulsar del Tour a Rasmussen, i això que ni havia donat positiu. Jo vaig tenir la sort que es va descobrir a temps que hi havia hagut un error d’una altra gent. Si hagués succeït ara, quan es descobrís la meva innocència segurament jo ja portaria dies a casa.

20km/h 54/55

Abans érem superhomes, i ara només despertem dubtes. espanyols, sí que hi havia com una expectació. Ara, gairebé tots els equips són multinacionals i l’aficionat es dilueix. El que arribi el Tour a Espanya no farà que hi hagi més moviment dels equips espanyols, i a part no és teren un sempre estava el Tour. Ara, hi ha molts reny abonat, no és etapa per fer ostentacions. més canals, més esports i més figures. I tam- I, tanmateix recordo que el 1991, quan el Tour va arribar a Jaca, hi havia una expectapoc no hi ha el mateix muntatge mediàtic ni ció desmesurada, una pressió per a vostè i el la mateixa promoció entorn del ciclisme que seu equip tremenda... anys enrere.

Però se suposa que l’arribada del Tour a BarPer no parlar, és clar, del deliri popular que va celona ha de generar una expectació que resuposar l’arribada en solitari de Pérez Francés vertirà positivament, no? a la seva Barcelona el 65. Allò, per les imatges No crec que l’arribada del Tour a Barcelona i les fotos que he vist, va haver de ser brutal. ajudi especialment el ciclisme espanyol. És El ciclisme era un esport que es veia molt, la més que res un càlcul de promoció turística en gent el seguia més que ara. Ara, jo sóc escèptic. un país, Catalunya, en el que el ciclisme ha de M’agradaria que fes un salt i tornés a ser com lluitar per a sobreviure. Mira els treballs que abans, però no ho veig. ha hagut de passar la Volta a Catalunya, la curEstà desencantat, llavors? sa més antiga d’Espanya, i els problemes que No amb el ciclisme, ni cansat d’ell. Del que esha hagut de superar, per a seguir. El Tour acatic cansat és en cas d’haver de parlar sempre para tant que empetiteix la resta, però, a candel mateix. D’això sí que estic cansat. Contivi, no tinc la sensació que suposi un ressorgir la nuo anant amb bicicleta amb la mateixa afició seva arribada a Barcelona. que abans i sé l’esforç que suposa haver de fer Els corredors espanyols els motivarà més ar200 quilòmetres un dia sí i un altre també, amb ribar a Catalunya? vent, amb pluja... L’esforç i el sofriment són la En altres temps, quan els equips eren pràcticabase del ciclisme, però aquesta noció s’ha anat ment nacionals i tenien molt més lligam amb perdent. Abans érem superhomes, i ara només l’afició, perquè gairebé tots els corredors eren despertem dubtes. Sembla com si s’hagués despertat un dia i s’hagués adonat del nou panorama... No. Ha estat un deteriorament gradual i acce-

dóna dues vegades positiu per cocaïna. És ximple. No s’adona de com de fàcilment es destrueix tota la imatge del ciclisme amb dues bestieses. Com a ciclista veterà em molesta, perquè també perjudica la meva imatge en aquests temps tan mediàtics. També sembla que la pedrera no ofereix res nou, que darrere de la generació de Contador no arriba ningú important, que el ciclislerat. Quan comença l’any m’assec com quan me s’està quedant per als vells i que morirà era ciclista, que al principi de temporada tots amb ells... esprintàvem i pujàvem més que mai, i pensà- No, no tinc la sensació que es trobin a faltar els vem que aquell any sí, que a l’hivern ens havia joves. També en l’època de Bahamontes tots tocat una fada amb la vareta màgica i ens havia els del Tour tenien més de 30 anys. I dins del transformat. Però després, de seguida, arriba- mal, per a nosaltres que guanyi Sastre, que ja té els seus anys, no està gens malament, tenint en va la cruel realitat a posar cadascú al seu lloc. compte que hi ha molts joves per darrere. Hi I així succeeix amb el ciclisme avui. Comença ha sensació de relleu a Espanya, ve gent nova. l’any i penso, a veure si passa el dolent i tornem Jo, la veritat, sí que em preocuparia si fos franal mite. Però estic convençut que algun any arcès... ribarà. Seré sempre ciclista, m’encanta. És un

esport que només té atributs bons, però que ha perdut la seva bona imatge. Per tal de recuperar-la només cal una mica de sentit comú, i més rapidesa a l’hora d’actuar. Si un dóna positiu, dos anys, sense més. I que quan torni, torni com nou. I que no s’allarguin els assumptes i es creïn polèmiques per tot. Així tot tornarà a la normalitat. I amb l’esforç que costa crear una imatge bona, arriba després un com Boonen i

20km/h 56/57

ivint n omni

En el món del ciclisme hi ha un tòpic que s’utilitza quan ens referim al Tour: hom no aconsegueix el carnet de ciclista fins que no l’acaba. En aquesta frase, queda molt clara la importància i la duresa que té aquesta cursa tan especial. Abans de tenir la sort de prendre la sortida en el meu primer Tour, havia completat tres Voltes a Espanya i un Giro d’Itàlia. Ambdues són curses de tres setmanes de durada, igual que el Tour. Els meus companys m’advertien que la ronda francesa no era el mateix, i jo me’ls mirava incrèdul. Em preguntava on podria trobar-se tal diferència si les tres curses tenien les mateixes característiques, tres setmanes sense pràcticament descans. Va ser l’any 2000 quan el meu director esportiu, Vicente Belda, de l’equip Kelme, em va brindar la possibilitat de prendre la sortida en la Grande Boucle. No va caldre ni tan sols començar la cursa per adonar-me de la seva importància a nivell mundial. Hi havia un gran moviment de mitjans de comunicació, infinitat de televisions... En definitiva, tot el que podia envoltar un espectacle esportiu era allà. Prenia bona nota de tot el que s’esdevenia abans de la cursa: el rutinari test mèdic efectuat per l’organització, les fotos divertides entre ciclistes abans de la partida, entrenaments i preparatius dels Per Roberto Heras equips... S’hi respirava un ambient de gran esCiclista professional. Triple vencedor deveniment esportiu a tots els nivells. de la Volta a Espanya 20km/h 58/59

Gràcies per fer que un ciclista aconsegueixi durant tres setmanes viure un somni. Els dies previs a la sortida per a nosaltres, els ciclistes, es feien eterns. Tots desitjàvem començar per així alleugerir la tensió acumulada. Una vegada en marxa, no donava crèdit del que estava vivint. Un pelotó de 200 ciclistes per carreteres estretes, rodant durant hores a tota velocitat i intentant evitar les temibles caigudes que solen produir-se al principi de cada Tour. Quan a la fi vaig poder asseure’m amb calma al sofà de l’autobús d’equip i relaxar-me, encara vaig haver de tornar a córrer, ara al bany, ja que en 200 quilòmetres de no havia tingut ni un segon de respir per a poder orinar. I així successivament, jornada rere jornada, durant els deu primers dies. Arribàvem a l’autobús, el nostre punt de trobada, i comentàvem entre els companys, «un dia menys», mirant-nos els uns als altres per comprovar si estàvem sans, lliures d’haver sofert cap caiguda. Com si en

comptes d’haver acabat una prova ciclista haguéssim salvat un dia de batalla. Per a molts, aquests primers dies eren un autèntic calvari Però l’alta muntanya és l’experiència més sublim a què un ciclista pot aspirar. Milions de que posava a prova no solament l’estat físic del persones encoratjant a cada port, corrent al ciclista sinó també l’anímic, amb tanta tensió i costat teu, deixant a penes el minúscul espai nervis dins del pelotó. de l’ample de manillar per passar... Escrivint aquestes paraules, recordant les sensacions... El Tour, una festa nacional Una de les coses se’m posa la pell de gallina. Una vivència inque més em va impressionar va ser que per cada oblidable per a un ciclista, pel que vull agrapoble que passava el Tour es creava un ambi-

ent d’autèntica festa: col·locaven grades, tocava una orquestra, tot el poble sortia a la carretera per animar i participar de l’esdeveniment. Així durant 21 dies. Viure-ho per creure-ho. Quina experiència tan bonica!

ir a tots els que estaven -i estan- allà, a peu de carretera, els seus ànims. Un milió de gràcies per fer del nostre esport una cosa tan bella. Però aquí no acaba tot. Arriba el moment en què tradicionalment l’equip del líder entra als Camps Elisis de París comandant el pelotó de supervivents. Que emocionant! Tots els carrers de la capital francesa atapeïts, onejant banderes de tots els països representats en la cursa, milers de colors i gent cridant i animant. En aquell moment em ve a la ment tot el que he patit per arribar fins a París. La veritat, val molt la pena. Es cobreix un circuit pels carrers de la ciutat a mil per hora. Però ara ja té igual la velocitat; immers en l’emoció del moment i no fa mal res. Una vegada conclosa aquesta última etapa, cada equip fa una volta d’honor als Camps Elisis onejant la bandera del seu país. Una volta de reconeixement a l’esforç i sacrifici realitzats per aconseguir la meta, per gaudir d’aquest moment. Un esforç que, encara que sembli mentida, ja estava catapultant-me a la sortida del pròxim Tour, desitjant que aquells 365 dies que em separaven de la pròxima cita transcorreguessin veloços per estar una altra vegada allà, amb els nervis a flor de pell, a la sortida d’una cursa increïble, on mai millor es pot aplicar la dita «cal viure-ho per a creure-ho».

20km/h 60/61

utour de rance Per Andrés Hispano Crític cinematogràfic

Malgrat significar tant en l’imaginari francès, el Tour de France no protagonitza tantes pel·lícules com es podria suposar i, en general, ho fa com a excusa per evocar un temps passat en què regnaven la ràdio i un paisatge provincià ajustat al nostre ideal sobre allò «sostenible». A cap pel·lícula no és tan evident com a Les Triplettes de Belleville (Sylvain Chomet, 2003), un deliciós llargmetratge animat en el qual el Tour propicia el perfecte escenari atemporal des del qual reproduir aquesta França de pessebre que, des de René Clair a Jean-Pierre Jeunet, el cinema gal ha sabut compondre amb tanta cura. Chomet ja havia assajat sobre aquest tapís de tòpics en un curt anterior, La Vieille Dame et les Pigeons (1998), en el qual va col·laborar amb el gran dibuixant de comics Nicolas de Crécy. És precisament d’aquest, de qui pren Chomet l’es20km/h 62/63

Fotogrames de Les Triplettes de Belleville

til gràfic, hereta l’horror al buit i aprèn una paleta de colors tan suggeridora. A Les Triplettes de Belleville, un nen a cura de la seva àvia és criat conscienciosament per triomfar com a ciclista. Quan competeix en el seu primer Tour, el xaval és segrestat i conduït fins un Nova York retrofuturista, hipercongestionat i apocalíptic, rebatejat com a Belleville. Allà, l’àvia comptarà amb l’ajuda d’unes trigèmines ancianes per rescatar el seu nét de la màfia. Poc importen els detalls de l’argument, la veritat. Mai no supera l’atractiu que exerceix aquesta cinta des dels seus dibuixos, no solament extraordinaris en qualitat, sinó essencials en el seu detall, fins a l’esperit d’una cinta destinada a reivindicar una idea del tradicional, gandula i efectiva alhora. La cinta està realitzada amb tots els recursos a l’abast, però emmascarada en un traç propi del paper i una animació que dissimula l’ús de tecnologia 3D, és a dir, que l’integra d’una manera exemplar. En conjunt, Les Triplettes de Belleville és un peculiar manifest Wabi-sabi, una reivindicació de la textura i la tradició on l’estratègia és instrumentalitzar l’essència genuïnament francesa: bé sigui el Tour, l’arquitectura parisenca o aquest extraordinari ús del cursi que caracteritza la seva cinematografia (des de Les Enfants du Paradis a Le Ballon Rouge). El resultat és el que es busca: veiem passar el Tour i se’ns obre la gana, com si sempre haguéssim acampat en una cuneta disposats a un dia de picnic i bicicletes.

20km/h 64/65

El FACTOR– ULTREMO R. Fabricados con nuevos métodos de construcción y materiales de alta tecnología. El rozamiento y el peso disminuyen radicalmente, permitiéndote batirte a ti mismo usando el Factor-R. www.schwalbe.com

Rozamiento menor: Radial Technology Riesgo de pinchazo menor: HD-Ceramic Guard Peso reducido: 180 gr.

Distribuidos en España por Bike Tech, tel: 932 138 000 Ralf Bohle GmbH · 51580 Reichshof · Germany

www.bike-tech.com

P A S S I O N

F O R

C Y C L I N G

Carbon Team Edition El mismo look, las mismas sensaciones. Heredera directa de las bicicletas oficiales del equipo SkilShimano para el Tour de Francia 2009. Una bicicleta de competición hecha a mano con multitud de detalles y componentes de calidad. Disponible con 3 grupos diferentes de 10 velocidades. Edición limitada. Precios de venta: 1.999€ (Shimano Ultregra triple o compact) o 1.699€ (Shimano 105 triple) Disponible desde Septiembre

PROFESSIONAL CYCLING TEAM

K O G A . C O M

welcome oUtdoors

5 años de garantía Made in Germany www.ortlieb.com

B I K E - PA C K E R P L U S Alforjas traseras impermeables Materiales impermeables y hermético al polvo Sistema de anclaje Quicklock2 Reflectantes Bolsillo frontal impermeable Cinta hombrera desmontable

www.bike-tech.com • tel. 932138000

No slogans, just facts

Bike Tech importa i distribueix:

director: Koos Kroon cap de redacció: Eliseu T. Climent direcció d’art: David Torrents textos: Eliseu T. Climent, Gabriel Pernau,

Carlos Arribas, Roberto Heras, Andrés Hispano

fotografia de coberta: Hans Heus fotografies:

Excelsior pàg. 19, 20, 21, 22, 23, 24, 25 (arriba) L'Equipe pàg. 25 (abajo), 27 (abajo), 31 (abajo), 32, 33, 34, 35, 36, 38, 40, 42, 43, 46, 48, 50 Miroir des Sports pàg. 26, 27, 28, 30, 31 (arriba), 39 Agence Zoom pàg. 44

Patrocinador oficial

disseny gràfic i maquetació:

L’estudi d’en David Torrents: Silvia Míguez

edita: Bike Tech SL Terol, 30 - 08012 Barcelona T 932 130 255 www.bike-tech.com impressió: Cevagraf, SCCL

Dipòsit Legal B-00.000-0000

punts de venda: consulteu www.bike-tech.net

20km/h 74/75