Títol original: La Maestra è un capitano! Text: Antonio Ferrara Il· lustracions: Anna Laura Cantone Traducció: Bel Olid Maquetació: Montserrat López Baget Primera edició en català: febrer de 2016 © 2014, Coccole Books s.r.l.,Itàlia © 2016, Bel Olid, per la traducció © 2016, Birabiro Editorial, S. L. www.birabiroeditorial.com info@birabiroeditorial.com Imprès a la UE ISBN: 978-84-16490-20-2 Dipòsit legal: B 2743 - 2016 Queden prohibits, dins els límits establerts en la llei i sota les disposicions legalment previstes, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, ja sigui electrònic o mecànic, el tractament informàtic, el lloguer o qualsevol altra forma de cessió de l’obra sense l’autorització prèvia i per escrit dels titulars del copyright. Dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.
Antonio Ferrara
il·lustracions
d’Anna Laura
Cantone
A la Mariapia, la mes mestra de totes.
Nino
N
o puc més. De
debò.
Avui no tinc forces. Avui, és que no
els suporto. Veig com s’esvaloten i no dic res, no em queda ni un fil de veu, avui. Mira-te’ls. Són dimonis, aquests, no són criatures. Uns dimonis que fan sisè de primària. Vint-i-cinc dimonis amb banyes, cua i forca. Prou, n’estic més que farta. Però qui m’hi obliga? Jo vull fer de venedora, de cambrera, de secretària, de pizzera, vull treballar a la gossera. Fer el que sigui, menys de mestra. Aquí el que cal és un capità dels carabiners, i no una mestra. Mira-te’ls. Mira-te’ls. La Martina li estira els cabells a la Greta amb totes dues mans. En Marc li fica el llapis a l’orella a en Llorenç.
pÀgina 7
L’Antoni llança les llibretes per la finestra. L’Alícia beu aigua del gerro de les tulipes, sembla que tenia set. La Lluïsa dibuixa una caseta preciosa a la paret, que encara seria més preciosa si no l’hagués dibuixada a la paret, entre la porta i l’interruptor de la llum. L’Àlex li escampa cola per la cara al Pau. L’escampa amb cura, amb precisió, com si fos un professional de l’art d’escampar cola. I el Pau es porta la mar de bé i, amb la cara ben alta i els ulls tancats, es deixa fer, se la deixa escampar pertot arreu, nas, parpelles, barbeta i tota la resta, com si li estiguessin posant crema protectora. Jo no faig res, no dic res.
Què he de fer?
pÀgina 8
N’estic farta, farta, ara ho entenc: la meva feina no és fer de mestra. I si algú em digués que això és un comando terrorista, diria que ja ho sabia, que ho he sabut sempre, que ja ho havia entès des del principi, i que no m’he rendit, he tirat endavant igualment, he mirat de resistir, m’he posat l’armilla antibales i he aguantat la posició. Però al final fins i tot els herois més valents, si els deixes sols, es rendeixen, ja se sap. I aquí no han vingut mai reforços. Vols esperar. Però arriba un punt que fins i tot la ministra se’t posa de cul. Només ens faltava ella. Mira-te’ls, aquests. No els aguanta ningú, ja. No hi ha qui els controli. Esvalotats. I jo no dic res.
Callo. pÀgina 9
Em fa mal la gola de tant de cridar. AixĂ que tanco els ulls i sospiro. Tanco els ulls i em menjo
de menta.
un caramel
A casa parlo poc, perquè sempre estic cansada i afònica. El meu marit ja no em reconeix. —Saps què? —m’ha dit avui, en tornar de la feina—. No t’havia vist mai tan en forma. Amb aquestes bosses tan meravelloses sota els ulls, estàs fantàstica. I mira quina veu. El meu marit sí que sap aixecar-me la moral.
Paciència. És així. Aquesta tarda he voltat per mitja ciutat en cotxe. He fet la compra, després he passat per la tintoreria i per cal sabater. I tot en l’estona que quedava entre l’entrada i la sortida de l’escola de dansa. La meva filla Sara, si no em veu quan surt de dansa, de seguida comença a preocupar-se, sempre diu que sóc l’última en arribar, de totes les mares, i fins i tot agafa el mòbil i truca al seu pare, que també es preocupa i em truca a mi. pÀgina 12
Ell només es preocupa, però sóc jo la que ha de fer més voltes que una baldufa. Ell és a la feina.
Té una feina seriosa, ell. No com jo. I el semàfor aquest que fa mitja hora que està vermell. Es deu haver espatllat. Mira, allà hi ha la Sara, ja és a la porta, tota sola, asseguda al banc. Les altres mares ja han recollit les seves filles i se les han endutes. —Fa fred, en aquest banc —em recrimina. —Tens raó, amor, però la caixera del supermercat era més lenta que... —Sempre tens alguna excusa. —Va, tresor, que avui et faré patates rosses. —No m’agraden les patates rosses. —Però si t’encantaven. —Abans. Ara ja no m’agraden.
pÀgina 13