Llibret de Falla Duc de Gaeta - Pobla de Farnals 2020 by Blauverd Impressors

*El present Llibret participa en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. *Aquest Llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

Pròleg “...I dalt la carrossa, estava el Capità Moro, amb els braços oberts: EEEEHH, AIXÒ HO PAGUE JO! Davant la carrossa, el BOATO: ballarins, guerrers, esclaus, camells... i darrere, la banda: doscents músics, cinquanta xavals i xavales tocant instruments de percussió! Luxe! Poderio! La gent, des dels balcons, llençant confeti, serpentines i bramant, en èxtasi: VISCA EL CAPITÀ MORO! I el Capità mirant-los a tots: AIXÒ QUÈ VAL? AIXÒ HO PAGUE JO! (I PER DINS PENSANT: EM XORREN ELS DINERS!... DINERS EN NEGRE, ÉS CLAR!...)”

Xavi Castillo Pot de Plom Teatre

Açò, senyores i senyors, és un fragment del monòleg “Jordiet Contraataca!”, que vaig representar ja fa uns quants anys per tot arreu del País Valencià. És la primera vegada que apareixia el personatge del Capità Moro en les nostres històries. També la primera vegada de l’”AIXÒ HO PAGUE JO!”. Allò va caure en gràcia al públic i va entrar a formar part del nostre repertori, de la nostra particular “parada de monstres”, que aniria ampliant-se amb Rita Barberà, Alfonso Rus, Eduardo Zaplana, El Papa Joan Pau II, El Papa Ratzinguer, etc. AIXÒ HO PAGUE JO! És una expressió popular com hi ha altres, però dita en el context dels nostres teatrets adquiria un rotllo especial de contacte amb el públic, perquè era un reflex d’una part del caràcter alcoià, “el petorro alcoià”, que es diu. I també, pel que vaig veure, era aplicable a molts personatges valencians. Volia agrair a la falla del Duc, l’ocasió de reflexionar sobre esta expressió tan nostra. Sempre he pensat que hi ha una part del món faller (la conya, la burla, la sàtira política), que enganxa molt bé amb les històries de Pot de Plom Teatre. Altres, evidentment, no, però no patiu, perquè tot açò... HO PAGUE JO!

HISTÃ&#x2019;RIA

Javier Fajardo Paños Universitat de València Doctorand en història medieval

egurament, resta fora de qualsevol dubte la importància que tenen – i han tingut – les celebracions i les festes en les construccions col·lectives identitàries dels pobles – o les nacions, si ho preferiu. Especialment, des del segle XIX i principis del XX, moment de romanticismes i de nacionalismes – i tots els “-ismes” que us vinguen al cap – que establirien les bases de moltes de les festes populars que trobem avui en Europa. En el cas valencià, com a col·lectivitat històrica diferenciada i particular, possiblement, la primera festivitat que se’ns ve al cap com a element identitari definitori, per la seua transcendència i el seu impacte internacional més enllà de les mateixes fronteres, són les Falles. Una festa que, des de fa molt de temps, ha transcendit de la ciutat de València – estrictament parlant-ne – i s’ha consolidat en altres indrets del País Valencià – com a la ciutat de Gandia, a les comarques de la Ribera, a les planures de Castelló, al nord del país, com Benicarló, etc. Pot ser, si continuarem pensant en altres festes representatives valencianes – que n’hi ha un fum –, trobaríem la pugna entre les fogueres de Sant Joan, d’Alacant, i les festes de la Magdalena, de Castelló de la Plana. Totes elles adscrites i identificades amb les altres capitals de província del país.

La festa de Moros i Cristians: 4

Una mirada historica 5

No obstant això, a l’heterogeni panorama festiu valencià trobem un cas certament especial, l’epicentre del qual no el trobem en cap de les capitals provincial, sinó a la part interior del territori, a les conegudes com a “comarques centrals” (les Marines, el Comtat, l’Alcoià, la Costera, la Vall d’Albaida, la Safor i la Canal del Navarrés) i les pròximes a la ciutat d’Alacant (les comarques del Vinalopó i l’Alacantí). En efecte, estem referint-nos a la festa de Moros i Cristians, la qual inevitablement es relaciona amb la ciutat d’Alcoi – ho lamentem molt per la gent de Cocentaina, ja que en tenim constància que existeixen certes reticències envers aquesta preeminència alcoiana –, tot i que en les últimes dècades ha experimentat un procés d’expansió territorial, arribant més enllà de les comarques alacantines i celebrant-se en diversos municipis de les comarques pròximes a València i, possiblement, de les de Castelló. Com a exemple, sense anar més lluny, la celebració del 9 d’octubre d’aquest any 2019, a la ciutat de València, on tingueren lloc diverses entrades de filades mores i cristianes pel centre del Cap i Casal, tot commemorant l’entrada triomfal del rei Jaume I en l’any 1238.

Ara bé, en una societat com la valenciana, tan susceptible a les amnèsies col·lectives i històriques, de vegades es desconeix profundament l’origen de llurs festes i, sobretot, allò que en elles es commemora, més enllà de dos o tres referències folkloritzants. La falta de dades i d’informació al respecte, molt sovint, porta a resultats catastròfics des del punt de vista col·lectiu – a la vista està la falta d’autoconsciència que manifestem com a valencians i valencianes, quan no d’autoodi –, però també a realitzar consideracions errònies, com per exemple, que aquestes s’han celebrat des de temps immemorials, tal com les coneixem en l’actualitat, o que allò que es representa – com en el cas de la festa de Moros i Cristians – és una representació més o menys fidedigna de les societats que ens precediren. És per això que és tan important conéixer la història – en el seu sentit més general – i la història d’aquestes festes – en un sentit més concret – per a afavorir la consciència col·lectiva, per a gaudir plenament de la festa i, sobretot, com a teràpia preventiva als bombardejos informatius constants – xarxes socials, televisió, publicitat... – de més que dubtós rigor històric.

Per tant, en el cas de la festa de Moros i Cristians, creiem precís fer-nos dos preguntes bàsiques a partir de les quals desenvolupar el nostre recorregut històric. En primer lloc: quins fets històrics es commemoren o es recreen en aquesta festa? I, en segon lloc: quins són els orígens d’aquesta festa, és a dir, des de quan se celebra?

econquesta”?

Procés de conquesta, colonització i formació del regne de València al segle XIII Les festes actuals de Moros i Cristians s’inspiren en un moment transcendental per a la història valenciana, ja que, ni més ni menys, recreen les pugnes bèl·liques que tingueren lloc en el marc de la conquesta i formació del regne de València per part de Jaume I i la societat feudal cristiana que l’acompanyava vers les poblacions indígenes andalusines, al llarg del segle XIII. Un procés, aquest de conquestes i lluites entre cristians i musulmans, que s’allargaria durant més d’una dècada, si més no, entre l’any 1238, moment en què cau “Balansiya”, la nova “València” cristiana, i el 1248, moment en què s’estableix la primera frontera meridional del regne en la línia Biar-Busot. La molt sovint mal dita “Reconquesta”1, fou realment el procés d’expansió de la societat feudal europea, que va tindre com un dels seus fronts més dinàmics i intensos – junt amb Palestina o el Mar Bàltic – la península Ibèrica, un espai geogràfic que portava sota dominació musulmana des de principis del segle VIII. Seria dins d’aquest fenomen històric d’abast europeu en el qual s’emmarca el cas que ens ocupa, les conquestes de Jaume I, que donarien lloc a una entitat política inexistent fins al moment, el regne de València, posant, així doncs, les bases de la col·lectivitat valenciana que ens ha arribat avui en dia – fruit de processos de transformació històrics constants des del segle XIII, és clar. Res pretèrit a l’arribada de Jaume I feia preveure l’existència d’un regne com el que trobaríem a partir de 1238. L’espai físic hi era, òbviament. Això no obstant, es trobava fragmentat en diverses i independents unitats polítiques musulmanes en el moment previ de la conquesta, com la Taifa de València, 1 Un terme que, tot i que té un origen històric, utilitzat per la monarquia castellana per a legitimar la seua expansió territorial, el seu ús actual, per part de sectors aliens al món acadèmic i pròxims al nacionalisme espanyol, tracta d’establir una continuïtat fictícia entre el regne visigòtic de Toledo i els regnes cristians baixmedievals com a un estadi més en la construcció històrica de la nació espanyola, que en alguns casos, fins i tot, es retrotrau a Atapuerca. Vegeu com a exemple Historia de España: de Atapuerca al Euro de Fernando García de Cortázar.

Representació de cristians i musulmans en les Cántigas de Santa María d’Alfons X el Savi (s. XIII). Font: blog.harca.org

la Taifa de Dénia o la Taifa de Múrcia (que comprenia part de l’actual província d’Alacant). Trobem, per tant, una societat completament diferent de la cristiana o feudal, organitzada socialment a partir d’una lògica tribal, de petits nuclis familiars, organitzades entorn d’alqueries, i organitzada políticament a través d’un Estat tributari fortament centralitzat, que es relacionava amb el món local a través de la fiscalitat, és a dir, el pagament d’impostos. La societat que es trobaren els cristians del segle XIII al “Sharq Al-Àndalus” (“l’Est de la península Ibèrica”), en definitiva, era una societat plenament arabitzada i islamitzada, en la qual, les hipotètiques poblacions mossàrabs resistents (aquells cristians sota dominació musulmana, hereus de la població hispana-visigoda prèvia a la conquesta musulmana del segle VIII), segons els estudis més recents, ja hi haurien estat completament assimilades per la societat musulmana des del segle XI2. La conquesta cristiana de Jaume I que donaria lloc al regne de València fou afavorida, indubtablement, per la situació política en què es trobava

2 GUINOT, E., Els fundadors del regne de València: repoblament, antroponímia i llengua a la valència medieval, València, Tres i Quatre, 1999; GUINOT, E., TORRÓ, J. (Coords.), Repartiments medievals a la Corona d’Aragó (segles XII-XIII), València, Publicacions Universitat de València, 2007.

Detall del Retaule del Centenar de la Ploma (s. XV) en què es representa la Batalla del Puig amb el protagonisme de Jaume I i de Sant Jordi. Font: http://www. elcentenardelaploma.com

a principis del segle XIII el Sarq Al-Àndalus i el conjunt d’Al-Àndalus, amb contínues dissensions internes i insurreccions locals, que donaria lloc a la fi del règim almohade en la península Ibèrica. Balansiya, com a centre polític de la regió, es trobava regida a principis de la dècada dels vint del segle XIII per un governador almohade, Abu Zayd, qui durant aquests anys ja sofriria incursions puntuals per part de Jaume I prèvies a la conquesta definitiva, com l’intent fallit de conquerir Peníscola en el 1225 – tan bé amagat en la crònica del Llibre dels Feits. Aquest intent portaria a Abu Zayd a cercar un pacte de no-agressió amb el monarca aragonés, que provocaria una revolta en Balansiya que deposaria a l’antic governador i posaria com a nou líder andalusí a Zayyan. Tot i que l’inici de la conquesta cristiana va ser protagonitzat per la noblesa aragonesa, especialment en els territoris del nord del país – com Morella i les seues aldees – per part de personatges com Blasco d’Alagó, l’empresa militar va ser bàsicament reial i feudal. Reial a causa de la direcció d’aquesta, en mans de Jaume I, i feudal per les

poblacions que arribarien des de Catalunya i Aragó a colonitzar el nou territori conquerit, portant amb ells el sistema feudal imperant en tota l’Europa cristiana. Contràriament a allò que es pot imaginar per la naturalesa essencialment “militarista” de la festa de Moros i Cristians (tot el seu simbolisme, vestimentes, protagonistes, etc.), la conquesta i formació del regne de València es va caracteritzar per l’absència quasi absoluta d’episodis que podríem considerar com a enfrontaments armats (ja siga batalles a camp obert, setges de nuclis urbans, etc.), explicat en certa mesura per la situació de desmantellament polític en què es trobava immers el Sharq Al-Àndalus i la superioritat militar de les forces cristianes. En aquesta línia, seria a Borriana, en l’any 1233, quan trobem un dels pocs setges en tot el procés de conquesta, i en la famosa batalla del Puig, un 15 d’agost de 1237, un dels pocs enfrontaments a camp obert entre exèrcits cristians i musulmans. Tots dos episodis, saldats amb contundents victòries feudals, portarien a Jaume I a fer l’assalt final a la ciutat de Balansiya en abril de 1238, que es materialitzaria en forma de capitulació el dia de Sant Miquel, el 28 de setembre, quan els oficials de la ciutat donaven per rendida la ciutat en favor de les tropes del rei aragonés. El 9 d’octubre, “l’acta de naixement” dels valencians i valencianes – com diria Joan Fuster – les tropes entraven oficialment i de forma solemne a la ciutat, encapçalades pel monarca. Amb la caiguda de València, la gran metròpoli urbana andalusí de la regió, les poblacions autòctones fugirien progressivament cap a zones meridionals. Algunes, fins i tot, marxarien al nord d’Àfrica o a Granada. Altres, contràriament, cercarien protecció en les zones muntanyoses que actualment comprenen les comarques de les Marines, el Comtat i l’Alcoià. Tanmateix, l’avanç de les forces feudals ja no tindria aturador, i ràpidament caigueren altres nuclis importants com Cullera, Bairén, Dénia o Xàtiva, sense pràcticament enfrontaments armats i a través de rendicions negociades, establint-se, així doncs, en l’any 1245, la primera frontera meridional del recentment creat regne de València a l’altura de Biar-Busot. Després de la conquesta arribava el moment de la colonització i de la feudalització del territori. En efecte, s’iniciava un procés de llarga durada en el temps d’establiment de colons cristians en les terres guanyades a l’Islam, amb l’objectiu d’expulsar a la població indígena andalusí i substituir-la per repobladors cristians que asseguraren el control del territori conquerit. Només l’escassa població colonitzadora a l’inici del procés obligaria a Jaume I a acceptar la presència de poblacions andalusines en el nou regne de València, les quals passarien a estar dominades i sotmeses sota el domini feudal cristià, ja que del contrari, una expulsió massiva i total d’aquestes poblacions haurien provocat la despoblació absoluta del regne de València i la seua inviabilitat com a projecte polític. Per la banda colonitzadora, estudis recents han demostrat la procedència majoritàriament catalana dels nous pobladors, un 70% aproximadament, seguit d’un 20% d’origen aragonés, i un 10% d’altres indrets europeus3. Però, independentment de l’origen dels repobladors i de la seua presència en cada comarca, el nou regne cristià s’inseria gradualment en l’àrea cultural i lingüística catalana, ja que tant la llengua de l’administració regnícola com la dels negocis i la del carrer, era la catalana, la qual, a partir del segle XV, fruit de la maduració política del regne, passaria a dir-se gradualment “valencià”4. 3 GUINOT, E., Ibidem. 4 FERRANDO, A., Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, Universitat de València, 1980; FURIÓ, A., Història del País València, València, Alfons el Magnànim, 1995.

esistència

Hipotètica representació d’Aristòtil. L’estudi dels clàssics per part de les societats musulmanes ha resultat fonamental en el procés de conservació de les principals obres clàssiques grecollatines. Font: http://fhaycs-uader.edu.ar

indígena andalusí i sotmetiment mudèjar: les revoltes d’al-Azraq com a imaginari històric en la festa de moros i cristians

Un procés de conquesta i colonització com el que acabem de veure no es pot entendre de forma coherent sense conéixer quin va ser l’impacte sobre la població autòctona, sobre la població musulmana que portava vivint al Sharq Al-Àndalus des de principis del segle VIII, i quina reacció va suscitar-ne, ja que, al cap i a la fi, aquesta darrera representa l’essència última de la festa de Moros i Cristians. A més de l’ocupació militar i el sotmetiment de la societat indígena, la conquesta cristiana comportà la destrucció de les estructures pròpies de les societats musulmanes i la seua substitució pel sistema feudal, que homologava el nou país a la resta de l’Europa occidental. Tanmateix, al contrari que en Mallorca, on les tropes de Jaume I van passar a sang i foc a quasi tota la població musulmana, els pactes i les rendicions van caracteritzar la majoria del procés en terres valencianes. La conquesta dels nuclis urbans provocaria, segons algunes estimacions per part d’especialistes, la fugida d’una tercera part de la població total. Açò és, en terme absoluts, 60.000 persones aproximadament5. Però, la transcendència i l’impacte d’aquesta pèrdua de població no és únicament quantitativa, sinó també qualitativa. La gran majoria de la població andalusina valenciana que fugí en temps de la conquesta jaumina provenia de les classes lletrades del país: juristes, doctors, mercaders... Els mateixos Ibn al-Abbar o Ibn Amira, lletraferits, antics secretaris d’Abu Zayd i després de Zayyan, arribarien a assumir importants responsabilitats administratives a Tunis i al Marroc. Només restaria al territori valencià la població rural, les classes més humils, 10

5 FURIÓ, P., Història del País Valencià, València, Alfons el Magnànim, 1995.

organitzades en aljames, en les quals els “vells” del lloc s’encarregaren de pactar les rendicions amb els senyors feudals. Rendicions que en un primer moment contemplaren la concessió d’una àmplia autonomia a aquestes comunitats andalusines, com el respecte d’algunes de les seues lleis i de costums i creences religioses, a canvi del reconeixement de la sobirania del rei Jaume I i el pagament de tributs a partir de llurs collites. Les aljames musulmanes, tanmateix, perdrien aviat el control de les seues terres, sotmeses al dret dels senyors cristians gràcies a les concessions realitzades per Jaume I a través de famós Llibre del Repartiment. El regne de València es convertiria en aquests anys centrals del segle XIII en un territori de frontera, en un far west medieval procliu a la violència, els robatoris, les confiscacions i els abusos per part de les poblacions colonitzadores. Aquestes es

Representació artística d’Al-Azraq en forma de font, situada a Alcalà de la Jovada (la Marina Alta), lloc on sembla va nàixer el cabdill andalusí. Font: Wikipedia.org

dedicarien al llarg del segle XIII a usurpar i assaltar aljames, capturar habitants, esclavitzar i sotmetre la població dins de les noves senyories feudals. Els esclats de resistència andalusí a aquesta dominació sorgirien, possiblement, en adonar-se’n de la impossibilitat, malgrat els pactes amb els colons cristians, de mantindre una relació de dependència amb el poder, ara de naturalesa feudal, equiparable a l’anterior a la conquesta. Les apropiacions de terres de manera violenta per part dels colons, probablement, siga una de les causes que expliquen l’alçament d’al-Azraq de 1247, que iniciava, així doncs, un procés de resistència entre els anys 1245 i 1258 que se centraria en les zones muntanyenques de les comarques centrals, amb les preses de castells com els de Gallinera, Pego, Serra (de Finestrat) o Penàguila. El líder andalusí – de nom Muhammad b. Hudayl cAbd Allâh – faria servir el títol honorífic de wazîr, que la historiografia especialitzada desconeix si tenia algun contingut concret. Des d’aquesta posició de lideratge, havia signat un pacte dos anys abans amb l’infant Alfons, fill de Jaume I, amb l’objectiu de retre, en un període de tres anys, els diferents husûn o fortaleses que controlava en les muntanyes compreses entre el riu d’Alcoi i la costa de Dènia. Sembla, segons els estudis especialitzats, que el signament d’aquest pacte per part d’al-Azraq cercava guanyar temps amb l’objectiu d’organitzar la resistència d’un territori que, per les seues característiques, li resultava relativament senzill de defensar. D’aquesta forma es constituïa un “micro-estat” resistent, amb residència estable al hsin al-Qalca, el castell d’Alcalà, des d’on s’emetien les cartes i des d’on es negociava amb els representants cristians.

No obstant això, la historiografia especialitzada sap ben poc al respecte. La crònica del Llibre dels Feits narra com els andalusins d’al-Azraq atacaven aquells enclavaments i aquells castells que teòricament estaven pitjor defensats, amb l’ajut d’aljames veïnes, de manera que arribaren a dominar fins a deu o dotze fortaleses del regne. Per destacar alguns dels fets més coneguts, és interessant recordar l’intent del cabdill andalusí de fer-se amb el control de les fortificacions de la serralada del “Penacadell” (Benicadell) amb l’objectiu de controlar el pas del port muntanyós de Cocentaina i tallar les comunicacions de les zones més meridionals amb la resta del regne. Un fet que no es coneix amb certesa la data concreta, tot i que es calcula que s’hauria produït en algun moment entre els anys 1248 i principis de 1250. Finalment, Jaume I desbarataria l’intent andalusí i aconseguia alçar el setge i la posterior retirada, amb importants baixes entre les files musulmanes. A partir d’aquest moment, la resistència andalusí es va concentrar en les “muntanyes del regne de València”, és a dir, en les zones meridionals, on al-Azraq controlava més d’una vintena de castells. Sembla que gran part d’aquests no havien estat correctament custodiats pels cristians i que les petites guarnicions que s’hi formaren, en context d’aïllament i de distància respecte els centres de poder cristià, preferiren avenir-se amb els indígenes, com fou segurament el cas de Pop i deCalp6. El cabdill andalusí, ja sol en la resistència, iniciava en 1250 negociacions amb els poders cristians per tal de mantindre els seus reductes muntanyencs. Tanmateix, el monarca d’Aragó començava la campanya militar que finalitzaria definitivament 6 TORRÓ, J., Ibidem, pp. 56-68.

Representació de Jaume I en els frescos del castell d’Alcanyís (s. XIII). Font: fundaciongaspartorrente.wordpress.com

amb la resistència d’al-Azraq en la primavera del 1258, encara que les incursions cristianes en la zona ja havien començat temps abans, amb les conquestes dels castells de Pop i de Palop en el 1257. La campanya final resultaria finalment sorprenentment breu en comparació amb quasi una dècada de resistència indígena. Un aspecte que ha estat vist pels estudiosos com la prova que donaria validesa a les hipòtesis de la traïció patida pel cabdill per part dels seus homes, que hauria desbarat qualsevol possibilitat d’èxit andalusí en favor de la ràpida victòria de Jaume I. Amb la caiguda del castell d’Alcalà, alAzraq decidia retirar-se al castell de Gallinera, on es veuria obligat a negociar una eixida digna després de huit dies de setge cristià. L’acord, finalment, obligava el cabdill musulmà a abandonar el regne de València “per tostemps sens que jamés no hi tornàs”. A canvi, el seu germà, Bassâm, i el seu nebot, Abû Jacfar b. Hudayl, rebien la torre d’Altea, de Polop i de Xaló. La guerra, aparentment, havia finalitzat. Tanmateix, la conquesta continuava per part de les forces colonitzadores cristianes. La violència contra les aljames i les poblacions rurals andalusines continuaren de forma intensa durant els següents anys, no sols per part de la classe pròpiament feudal, els senyors i nobles, sinó també per part dels mateixos colons nouvinguts. D’aquesta manera, la insurrecció final d’alAzraq de 1276 constituiria la darrera manifestació destacada de la capacitat andalusina de resposta a la dominació feudal7. Per tant, el fet històric concret i 7 Ibidem.

puntual, que cada 23 d’abril es celebra a Alcoi en el marc de la festa de Moros i Cristians, seria la coneguda com a “Tercera revolta mudèjar”, en què el famós cabdill andalusí, al-Azraq, tornaria als seus antics dominis muntanyosos – sembla ser – al capdavant d’una unitat militar marroquina-granadina per a reforçar el castell de Tous en abril de 1276, ja que després de la seua expulsió del regne de València en el 1258 cercaria la protecció de l’exili en les terres de Granada. Segons es coneix, aquest destacat personatge de la resistència andalusina trobaria la mort al ser abatut durant una maniobra de distracció als peus de les muralles d’Alcoi a finals del mes d’abril del mateix any. Igual que en altres episodis de la conquesta jaumina, com la famosa Batalla del Puig – representada artísticament en el cèlebre Retaule de Sant Jordi del Centenar de la Ploma (principis del segle XV) – , en aquesta batalla les forces cristianes haurien comptat, segons la llegenda, amb l’ajut diví de Sant Jordi, qui hi hauria intervingut de manera decisiva per a derrotar als “infidels” musulmans. Així començaria, per tant, la tradició alcoiana que marca el dia 23 d’abril de 1276 com l’inici del patronatge del sant. Tornant als fets històrics, segons assenyala Robert Burns, el seu traspàs generaria una aura mítica i romàntica de martiri entre els seus mateixos coetanis. Contràriament a les cròniques cristianes, en què se li confereix el paper d’instigador d’aquesta tercera revolta mudèjar al regne de València, sembla que el paper jugat per al-Azraq en aquesta última campanya no hauria

estat comparable a la clara preeminència que havia assolit en la resistència de la dècada dels anys quaranta i cinquanta. Tanmateix, sembla cert que la figura del cabdill musulmà romandria en l’imaginari col·lectiu musulmà com a referència heroica un quart de segle després, quan exèrcits granadins van atacar Cocentaina. També en el cristià, tot i que en un sentit lògicament més pejoratiu, com a ogre malvat, per a amenaçar els infants revoltosos: “que vindrà el drac!”. Entenga’s el mot “drac” com a sinònim de “geneta”, d’animal temut8. Per tant, més enllà del fet històric celebrat a la capital de l’alcoià, totes les celebracions de Moros i Cristians que es celebren de punta a punta del País Valencià, commemoren els fets ací exposats en major o menor mesura: la conquesta cristiana dirigida pel rei Jaume I d’Aragó, el posterior procés de colonització i sotmetiment de les poblacions musulmanes, i la consegüent resistència andalusí protagonitzada, especialment, per la figura d’al-Azraq, que durant diverses èpoques faria front a l’avanç decidit de la societat feudal en les valls muntanyoses de les marines i d’Alcoi. Les representacions de les filades, en què cada dia la ciutat o poble en qüestió resta sota dominació musulmana i cristiana, al cap i a la fi, representa els vaivens de les dècades centrals del segle XIII, en què, gràcies a la resistència andalusí, les fronteres del regne de València i el control dels castells i fortaleses variaven entre el bàndol de la creu i el de la mitja lluna. 8 BURNS, R., L’islam sota el croats (vol. 2), València, Tres i Quatre, 1990, pp. 82-83.

ls orígens

de la festa de Moros i Cristians Respecte a l’origen pròpiament dit de la festa de Moros i Cristians, els autors l’han situat en les ciutats medievals, quan aquestes rememoraven les victòries aconseguides davant els seus enemics (almoràvits, almohades, genovesos, sicilians, etc.), i en les processons patronals i cíviques, on les milícies, junt amb la resta de la societat representada, desfilaven en honor als sants patrons. Tots dos, els simulacres de batalles i els “alardos” i “soldadesques” que tenien lloc en les desfilades, semblen ser els orígens d’aquesta festa, que no els de la concepció actual d’aquesta, ja que, com veurem en aquest apartat, té uns antecedents més recents. Respecte als simulacres de batalles, sembla que la notícia més antiga que tenim al respecte, de lluites simulades entre cristians i musulmans, es retrotrau al segle XII, l’any 1150, a la ciutat de Lleida, en ple procés d’expansió dels regnes cristians, per motiu de les noces entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la reina Peronella d’Aragó. Tot apunta, segons han apuntat les veus autoritzades en la matèria, que aquest simulacre responia més aviat a una dansa al·legòrica que no tant a una exhibició militar9. Ja al segle XIV, s’ha conegut com les tropes del rei Jaume II d’Aragó, després de la conquesta de Ceuta el 25 de juliol de l’any 1309, representaren la batalla per al seu monarca, distribuint-se en dos bàndols diferenciats, cristians i musulmans, que pugnaven per apoderar-se d’un castell artificial, fet de fusta per a l’ocasió, al mig de la plaça de la ciutat. En aquesta representació, el fet interessant, des del punt de vista “narratiu”, és que en el moment en què la fortificació semblava caure del costat musulmà, la intervenció celestial de Sant Jordi – tan comuna en tants fets històrics als diferents territoris de l’antiga Corona d’Aragó – decantaria finalment la victòria cap al bàndol cristià. Recordem la centralitat de la figura de Sant Jordi en la festa de Moros i Cristians, especialment en la festivitat alcoiana, en què rememoren l’hipotètic ajut diví del sant en el setge de la ciutat per part dels musulmans, en l’any 1276. Per tant, sembla que durant aquests segles finals de la baixa Edat Mitjana, aquests tipus de representacions i simulacions de batalla, per part dels mateixos soldats o milícies urbanes,

9 GONZÁLEZ HERNÁNDEZ, M. A., Moros y Cristianos. Del alarde medieval a las fiestas reales barrocas (ss. XV-XVIII), Montfort, Ajuntament de Montfort, 1999, 25-31.

tenien lloc, especialment, a causa de les celebracions de victòries militars o, si no n’hi ha, per a obsequiar la visita d’alguna personalitat important (reis, prínceps, papes...). Per exemple, a la ciutat de València, l’any 1373, tenim constància del simulacre d’una batalla a causa de l’arribada dels Ducs de Girona, hereus de la Corona d’Aragó, construint-se per a l’ocasió un castell provisional i dues galeres. A Catalunya, així mateix, també tenim constància al segle XV de representacions d’aquestes característiques. Quasi idèntiques. Especialment a Barcelona, on es representava el conegut com “l’Entremés del Turch”, com tenim constància en l’any 1446, quan el pintor Tomàs Alemany va ser contractat pels consellers de la ciutat comtal per tal de “mantenir lo entremès de lo gran turch axí de pintar, recórrer e adobar e pintar de nou” per a la representació “de la batalla dels turchs que han de servir a la festa de Jesucrist”10. Aquestes escenificacions militars, sempre amb l’enfrontament entre cristians i musulmans com a eix central, no sols s’han identificat en els territoris de la Corona d’Aragó, també en nuclis urbans del regne de Castella, com a Jaén en l’any 1462, durant la festa de la Pasqua, o a Múrcia, en el 1488. Ja en temps moderns, a causa de l’arribada de l’emperador Carles I a la península Ibèrica, la ciutat de Toledo va organitzar escenificacions de batalles entre cristians i musulmans en el seu honor, que constaven de dos actes: la presa d’un castell artificial i el combat naval posterior. A Oriola, al sud del regne de València, també tenim constància de la celebració d’actes d’aquesta naturalesa amb l’objectiu de rememorar la conquesta de la ciutat, per part del rei Jaume I, en el dia de les santes Justa i Rufina, almenys durant els anys 1579, 1580 i 1586. Novament, a València, tornarien a organitzar-ne amb motiu de l’arribada del rei Felip II, en els anys 1585 i 1586. En el segons dels casos, per exemple, representant la Batalla de Lepant. Amb Felip III, altrament, a les portes de la fatal expulsió dels moriscos en l’any 1609, es representaria en Dénia, aprofitant el pas del monarca en l’any 1599, un desembarcament de moros finançat per les autoritats municipals d’Alacant, en què novament trobaríem un simbòlic enfrontament entre forces musulmanes i cristianes. 10 ALCARAZ I SANTONJA, A., Moros i Cristians. Una festa. Picanya, Edicions Bullent, 2006, pp. 21-35.

No obstant això, seria a finals del segle XVI i principis del segle XVII quan aquestes representacions comencen una època de decadència que les portarà quasi a desaparéixer al llarg del segle XVII i principis del segle XVIII, a causa de la crisi conjuntural que va caracteritzar gran part de la centúria als territoris de la Monarquia Hispànica. Només als grans nuclis urbans del País Valencià, com la ciutat de València o Alacant, però també en Alcoi, es continuarien realitzant, tot i que de forma molt puntual, aquestes escenificacions militars. Comptem amb casos excepcionals al segle XVIII, després dels Decrets de Nova Planta per part de Felip V de Borbó, com la naumàquia celebrada a València l’any 1755, amb motiu de la commemoració del tercer centenari de canonització de Sant Vicent Ferrer. Tanmateix, després dels Decrets de Nova Planta, com en tantes altres festivitats valencianes, es produiria una castellanització ferotge que suposaria la pèrdua de tots aquells elements festius de caràcter patriòtic valencià, com és el cas de les representacions d’enfrontament de moros i cristians, ja que aquestes, al cap i a la fi, commemoraven les pugnes que havien donat lloc a una entitat política, el regne de València, del qual es pretenia esborrar tot rastre i record per part de la nova monarquia centralista borbònica.

Gravat en què es representa artísticament la naumàquia celebrada al riu Túria en l’any 1755. Font: foro.todoavante.es

Ara bé, paral·lelament a aquestes celebracions de caràcter militar, ja eren habituals al País Valencià altres festejos que també s’han considerat antecedents de la moderna festa de Moros i Cristians, com són els “alardos” de les processons patronals i cíviques celebrades des de la baixa Edat Mitjana. En les celebracions del Corpus Christi, del 9 d’octubre, de Sant Jordi, la festa de l’Estendard a la Ciutat de Mallorques i un llarg etcètera, les milícies de les ciutats de la Corona d’Aragó – és a dir, els exèrcits que reunien els oficials municipals a partir dels seus habitants –, però també de la resta de la península Ibèrica, tenien un paper central en les processons i en els actes que componien aquestes exhibicions urbanes. Unes processons que durant els segles baixmedievals i els primers de l’Edat Moderna, esdevingueren en representacions vives de la jerarquització social que imperava en les societats de l’Antic Règim, fruit de la ideologia feudal predominant. Efectivament, hi participaven quasi totes les classes socials de les ciutats, des dels màxims representants polítics – com els jurats, els justícies, oficials reials... –, passant per les jerarquies eclesiàstiques, la noblesa i el patriciat, fins als oficis, els quals hi realitzaven molt sovint representacions teatrals i danses. Aquest ordenament ritual resultava, al remat, una materialització visual de les jerarquies que imperaven en les societats de l’època foral. Seria, per tant, en aquests contextos festius, quan tindrien lloc petites recreacions o exhibicions de caire militar per part de les milícies, així com jocs de ballesta, que de vegades es materialitzaven en petites dramatitzacions d’enfrontaments entre forces cristianes i musulmanes.

Detall de la processó del Corpus Christi de València en la representació feta per Bernat Tarín i Juaneda al segle XIX. Font: uv.es

Però, cal fer un recordatori fonamental. No és el mateix les commemoracions religioses, patronals o cíviques que tingueren lloc durant tota la baixa Edat Mitjana i part de l’època moderna, en les quals podem trobar certes arrels de la festa, amb l’origen pròpiament dit i la seua concepció actual de la festa Moros i Cristians. Si bé els simulacres de batalles i els alardos de les milícies en les festes són un remot germen, que indubtablement n’hem de tindre en compte, la festa actual no és tan antiga com ens podem imaginar. Seria a finals del segle XVIII i, especialment, a principis del segle XIX quan, encara en el marc de les festes patronals i de les processons, comencen a construir-se els fonaments de la festa actual. Un procés molt lent i molt gradual al llarg de les dècades, sobre el qual encara romanen molts interrogants oberts, sobretot el moment exacte en què les milícies de les ciutats es converteixen en associacions festives centrades exclusivament en l’organització dels actes, ja que no seria fins a finals del segle XIX i principis del XX quan la festa adoptaria la inspiració medieval que té en el present. Fruit del renascut interés per les glòries medievals arran dels moviments culturals del romanticisme al segle XIX i de la Renaixença a finals del Huit-cents i principis del Nou-cents, començarien a sorgir les primeres filades d’inspiració medieval, primer de cristians i una mica més tard de moros, els quals es consolidarien definitivament al llarg del segle XX, donant el sentit últim a l’actual concepció de la festa de Moros i Cristians. H

Bibliogràfica bàsica emprada:

Fotograma d’un vídeo promocional de la festa de Moros i Cristians d’Alcoi de l’any 2016. Font: Llum Audiovisual/Youtube

ALCARAZ I SANTONJA, A., Moros i Cristians. Una festa. Picanya, Edicions Bullent, 2006. BURNS, R., L’islam sota el croats (vol. 2), València, Tres i Quatre, 1990. FERRANDO, A., Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, Universitat de València, 1980; FURIÓ, A., Història del País València, València, Alfons el Magnànim, 1995. FURIÓ, P., Història del País Valencià, València, Alfons el Magnànim, 1995. GONZÁLEZ HERNÁNDEZ, M. A., Moros y Cristianos. Del alarde medieval a las fiestas reales barrocas (ss. XV-XVIII), Montfort, Ajuntament de Montfort, 1999. GUINOT, E., Els fundadors del regne de València: repoblament, antroponímia i llengua a la valència medieval, València, Tres i Quatre, 1999. GUINOT, E., TORRÓ, J. (Coords.), Repartiments medievals a la Corona d’Aragó (segles XII-XIII), València, Publicacions Universitat de València, 2007. NARBONA, R., La Ciudad y la fiesta: cultura de la representación en la Sociedad medieval, Madrid, Síntesis, 2017. TORRÓ, J., El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), València, Publicacions Universitat de València, 2006.

Apunts d’algunes festes a la València Àrab.

La Moreria

Rafael Solaz Bibliòfil i historiador. President de la Societat Bibliogràfica Valenciana. Membre de l’Associació d’Estudis fallers [Adef].

El regne de taifa de Balansiya es va crear l’any 1010, després del fi del Califat de Còrdova. Va romandre fins al 1238 quan va ser conquistada per Jaume I, constituint-se l’antic Regne de València. ls àrabs van arribar a la ciutat sobre l’any 714, romanent en ella durant més de cinc segles. Ací van nàixer i van viure generacions que la van considerar amb raó com la seua pàtria, la van amar de forma apassionada i van contribuir amb la seua elevada cultura i el seu treball a engrandir-la. Esta presència musulmana va experimentar un canvi en les estructures socioculturals de València que va acabar per quedar islamitzada al cap del temps, de tal manera que els habitants d’aquella societat van tindre un caràcter específic del que encara persistixen forts llaços en la ciutat a la qual cridaven Balansiya, Hadiqat Al-Andalus (València, Jardí de Al-Andalus). Com es transmetien els cognoms paterns prompte va haver-hi una important població amb noms àrabs d’ètnia hispà-romana-visigoda, ja que pertanyia al món cultural àrab quant a la seua llengua o religió islàmica, però ètnicament era una població hispà-romana.

20 Manuscrit fet a València al voltant de l’Inquisició. Arxiu Rafa Solaz

estes

Este llarg període ens va deixar festes marcades per les conviccions religioses de l’Islam en els pobladors musulmans-valencians. Estes celebracions, comuns per a tota la ciutat, van haver de ser seguides pels veïns de la ciutat. El dejuni del Ramadà era respectat escrupolosament. Després es produïa l’Aid al-Sagir, una espècie de Pasqua Menor que se celebrava al final del Ramadà, en la que existia el costum de visitar-se familiars i amics per a felicitar-se mútuament, prenent pastes i te. L’Aid al-Kabir era la Pasqua Gran. Se sacrificava un corder i durant tres dies es menjava en abundància. En eixos dies era costum lluir bons vestits. L’Aid al-Muludera la festa del naixement del profeta Muhammad (Mahoma). Eixe dia novament es visitava els amics prenent les pastes amb te i infusions d’herba-sana. Huit mesos després de la Pasqua i un mes abans del Ramadà, celebraven la Nit dita d’escriure les ànimes, un costum festiu-supersticiosa en què s’assegurava que Allah escrivia aquella nit les ànimes que moririen eixe any. En totes les festes els forners torraven els bescuits de cantell, ametles i cacauets en l’alcavor, un buit constituït sobre la campana del forn on es posava la pasta a l’hivern perquè fermentara. L’Ayurera la festa en què es distribuïa el zakato delme obligatori. Les visites a familiars i amics s’estenien a malalts i als cementeris. En el Lilat al-Miray es commemorava l’ascensió de Mahoma als cels durant el seu viatge nocturn. La circumcisió dels xiquets donava lloc a una festa familiar, però eren les bodes les que es constituïen en esdeveniments importants per la seua condició social. Es preparaven autèntics banquets acords amb la posició econòmica de cada família. En totes les festes les dones es tintaven amb olivereta cabells, peus i mans perquè era signe d’alegria. Un fragment del vers festiu d’un poeta valencià-musulmà deia: No consistix la festa a anar vestit de cerimònia i amb delicada túnica de seda, ni a exhalar exquisida olor. La festa només està en el retrobament amb l’amada. Tota celebració anava acompanyada de balls i música. Per a això s’utilitzaven instruments de colpege com el pandero, aldufs, timbales (el tabal, en àrab, significava redonesa), anafils, sonalls i qualsevol element que servira per a la percussió. S’empraven no sols en els jocs de canyes (ací eren imprescindibles) sinó en qualsevol festa que es preara. Els instruments de vent que tampoc podien faltar eren la gralla (de les mateixes característiques a la dolçaina) l’albuaq (significa flauta) i la gaita (una flauta quasi igual a la gralla), molt populars entre la població musulmana. En els balls destacava la zambra, una dansa alegre executada al so d’instruments dolços i harmoniosos que va romandre entre nosaltres fins ben entrat el s. XIX. Uns versos del poeta Montoro la recorden: Ficant gran gatzara, entrar no li’ls impedisca, que el fer zambra és molt propi, d’una nit tan festiva.1 Basilio Sebastián Castellanos. Discursos sobre el origen, progresos y decadencia de la música y baile español. Madrid, 1854, vv. pp.

22 Manuscrit musulmà valencià. Segle XIII. Arxiu Rafael Solaz

a Moreria

Restes d’una vivenda àrab al carrer del Pintor Fillol

Les moreries, en general, van ser àrees urbanes habitades i controlades per la població musulmana. Estos nuclis havien nascut a causa de les capitulacions atorgades en el moment de l’ocupació cristiana per les hosts de Jaume I. En la rendició va quedar establit fermament que aquells que reconeixien, acataven i se subjectaven l’autoritat del vencedor, preferiren quedar-se i residir en la ciutat, podien fer-ho i se’ls garantia plenament el lliure exercici i pràctica de la seua religió, lleis, usos i costums, governant i administrant justícia segons les lleis de l’Alcorà, la Sunna i la Xara. A les comunitats mores se’ls va cridar aljames i moreria el barri on es trobaven.

Malgrat el tracte favorable en les clàusules de rendició de València hi havia una que autoritzava els musulmans per a poder eixir de la ciutat -tant hòmens com dones van poder fer-ho sans i estalvis amb les seues armes i tota la seua roba moblemolts dels ciutadans musulmans van optar per quedar-se i se’ls va assenyalar una zona del raval formada per algunes vivendes, patis i terrenys sense edificar, entre la séquia de Rovella i la trapa de la muralla pròxim a la porta de la Colobra -formava una franja fronterera amb l’actual carrer de Baix-, a fi que constituïren un nou barri, a què des del Repartiment se li va assignar el títol de vicussarraceno de la Moreria.1 El lloc prompte es va formar com un conjunt de xicotetes vivendes, alguns patis i terrenys sense edificar, separat de les muralles de la ciutat per una estreta faixa de terreny situada en 1 En el Llibre del Repartiment apareixen estes donacions com in vico sarracenorum.

Planol de la València musulmana

l’àrea de l’actual carrer de Baix. Era el punt d’on es pot assegurar partia l’antic camí a Castella, amb la presència de l’Alfondech com a edifici principal. La Moreria va ser citada per primera vegada, en el Repartiment, el 26 de maig de 1245. Així, la Moreria o Aljama de València va nàixer com a barri extramurs de la ciutat. El terme aljama es referix a la institució corporativa que, igual que els Consells cristians, organitzava la vida municipal de la comunitat. Esta espècie de gueto tancat per una línia mural de no molta altura comprenia tot l’àmbit que va ocupar la Misericòrdia, plaça de Sant Miquel i carrers contigus fins a la de la Corona. Podia marcar-se la línia que, partint de l’Alfondech, seguia la direcció a Dalt, plaça de Mossén Sorell, fins a arribar a la mitat del carrer de la Corona, en la que tallant transversalment pel que va ser hort dels Peraires, prop de l’actual de Pinzón arribava al camí de Quart seguint a l’esquerra pels números parixes fins al Tossal i l’actual plaça de Sant Jaume fins a, de nou, el començament del carrer de Dalt. L’àrea es va cridar també la Vilanova de la raval. La seua extensió cobria aproximadament tres hectàrees i mitja. Els títols dels seus carrers principals van ser: Tints Majors, Malcuynat, Major de la Moreria i de l’Alfondech. Tenia almenys dos places xicotetes: una en l’espai comprés entre la qual va ser de l’Olivereta i una altra enfront de la

Gravat de lluita cristiana-musulmana. Segle XVI. Arxiu Rafa Solaz

El barri era xicotet, de carrers estrets però sense amagatalls, lluny d’aquelles vies sense llum, brutes i àmpliament poblades. Les seues cases eren humils, no molt grans i conservaven el caràcter arabesc. Una aljama que, tant a través de la seua elit, així les famílies Xupió, Ripoll o Bellvís, com a través dels seus artesans i humils mercaders, seria el cor del mudejarisme valencià en el Quatre-cents. En els seus primers anys estava formada per un poc més de 500 veïns. Tot el perímetre de la Moreria es trobava assetjat per un mur, no molt alt, que més que com a defensa, es va fer per a assenyalar els límits del lloc; esta muralla no era contínua ja que les cases que seguien la seua línia van servir per a formar part del circuit tancat. Com a punts d’accés existien les portes següents: de la Batlia, situada en el carrer de Baix, junt amb l’Alfondech. Era l’accés principal de la Moreria. Des d’intramurs s’accedia a esta entrada per la porta de la Colobra, dita després de la conquista porta de la Moreria (Carrer de Salines). La del Malcuinat es trobava junt amb el forn musulmà en l’àrea de l’actual plaça de Mossén So-

rell. El carrer de l’Esmolador requeia a la dels Tints Majors, junt amb els banys àrabs. Una altra era l’oberta al camí de Quart, immediata al Tossal, en la part on se situaven les carnisseries. Des de 1280 fins a 1356 no degué de passar dels dos-cents habitants però l’inici d’un extraordinari creixement econòmic la convertiria, com la resta de la ciutat, en un focus d’atracció d’emigrants que produiria un augment de població considerable. A la Moreria anirien els musulmans procedents d’altres zones rurals, uns atrets per l’oportunitat econòmica i altres que fugien dels continus assetjaments de Pedro I de Castella.

Dibuix de musulmana valenciana en dia de festa

mesquita. Pel carrer dels Tints (Corona) passava la séquia de Na Rovella que llavors es va cridar, precisament, de la Moreria. En un document del 6 de maig de 1322 es parla de la séquia de la Moreria dita de Na Revella. En 1406, segons va afirmar el dietarista Francisco Joan, es va obrir el carrer llavors dita Major de la Moreria, actual de Sant Miquel, que continuava per la del Malcuynat travessant tot el barri de nord a sud.

Entre estos habitants es parlava l’àrab dialectal. A partir de 1356 el recinte va formar part de l’interior de la ciutat, dins de les noves muralles construïdes per Pere IV. Però açò no va ser obstacle perquè en 1398 es produïra un altre intent d’assalt al lloc, segons deien, hàbitat pels sarraïns. La Moreria es trobava entre el mur nou i el vell, però este últim i la seua porta es van derrocar per a facilitar la construcció d’edificis i el barri dels moros va quedar de fet unit a la ciutat -diem de fet, perquè mai ho va ser de dret-. Junt amb el Tossal s’havia construït el convent de la Puritat. Per por de la proximitat veïnal musulmana es van fabricar forts i alts murs com a defensa dels insults procedents dels veïns musulmans.2 Els servicis del lloc eren limitats però no insuficients. Entre els establiments el més notable era l’Alfondech o magatzem de distintes mercaderies on tenien lloc transaccions comercials. Se situava entre les actuals Baix i Dalt, en un punt pròxim a la desembocadura de l’actual carrer de l’Hostal de Morella. Entre les botigues per al consum diari es trobava el forn, junt amb la presó, formant frontera al mur i al cementeri i la porta del Malcuinat; tot això, aproximadament, en l’àrea que dóna a la plaça de Mossén Sorell, en el lloc que, posteriorment, es va cridar de les Quatre Cantons. És una coincidència que per eixa àrea s’instal·lara l’antic forn de La Cadena, que va existir fins fa unes dècades en el carrer de Dalt 2 Josef Sorribas. Narración histórica de la antigüedad y progresos del Real Monasterio de la Purísima Concepción de la Ciudad de Valencia. 1741, p. 13.

Torreó árab al barri del Carme. Fotografia de Rafa Solaz. Anys 80

cantó a Mossén Sorell. Tal vegada este fora continuador de l’antic establiment musulmà. En un document de 1387 se cita el carrer que del forn va al fosar de la moreria. Les carnisseries es trobaven en el cap del carrer Major, pegades al mur, junt amb el Tossal. Onze anys després de l’ocupació cristiana Jaume I va concedir a Domingo de Carvallo el privilegi de construir una taula de carnisseria. En 1322 ja existien en el barri dos carnisseries i un obrador contigu a elles que pertanyien a les monges Clarisses de l’immediat convent de Santa Isabel o Puritat. Estes carnisseries van tindre molta influència i prompte van ser conegudes com a carnisseries del Tossal, les que després es van situar junt amb el mercat de Mossén Sorell.3 El molí se situava cap al centre de la Moreria, més pròxim a la zona actual del mercat de Mossén Sorell, a la part que recau al carrer de Dalt. En esta zona van existir diferents molins relacionats amb una bassa que existia en 1321. En documents del segle XV consta que existia un molí on posteriorment es va 26

3 Al carreró que unix l’antiga plaça de l’Olivereta i la de Mossén Sorell es va col·locar una placa que indica este trasllat i consta que es va verificar el dissabte deu de maig de 1788.

instal·lar el de la Corona mogut per la séquia de Rovella. Possiblement on s’ubicava el musulmà, amb els anys, es va establir el de xocolate, el primer d’este tipus que es va veure en València. La mesquita era el centre politic religiós del mudèjar. Se situava, aproximadament, en el centre de la Moreria on posteriorment es va erigir l’església de Sant Miquel i de Sant Donís. La constitució del centre religiós va permetre als musulmans del barri continuar practicant l’Islam, la seua ensenyança, davall la garantia i protecció de la Corona, constituint una comunitat que va evolucionar paral·lela i independent de la cristiana. L’alamí podia dirigir públicament l’oració, aquella que representava la tercera regla del credo musulmà. En una de les dependències junt amb el forn i la necròpolis estava instal·lada la presó o els cases del carceller. Un dels seus laterals estava format pel mur, prop de la porta del Malcuinat, aquella que donava accés al cementeri. Les parets posteriors d’este edifici carcerari formaven part dels límits de la muralla. El cementeri musulmà es trobava fora del recinte, junt amb la Porta de la Colobra. Després de la constitució de la Moreria la necròpolis es va desplaçar enfront de la porta del Malcuinat.

cristians i en el segon terç del segle XVI el barri, conegut com el de la Vilanova, estava ja habitat, majoritàriament, per cristians vells i nous. Van passar anys de relativa tranquil·litat i convivència amb els nous ocupants cristians. En general, es va disfrutar d’absoluta llibertat i autonomia dels seus oficials, en el seu règim intern, en la creació i elecció d’aquells. L’alamí era un oficial públic, sense una funció específica, encarregat de

Gravat representant la València musulmana

No podien faltar els banys, l’altre centre de reunió i comunicació social. Un dels seus laterals requeia a l’actual carrer de la Corona, al principi d’esta via en els seus números imparells. Ocupava el terreny aproximat que partia des de l’actual plaça de Vicent Iborra, en l’àrea on posteriorment s’instal·laria la Casa de la Misericòrdia. Va ser un lloc molt visitat i es va constituir en un dels més amplis edificis situats dins de la Moreria. Als cristians no els estava permés, baix cap pretext, viure en la barriada, a pesar que alguns romangueren en ella per la pràctica de les apostes en certs jocs prohibits com els daus o la taba. Els cristians sí que podien disfrutar de propietats dins de la Moreria, cases que llogaven als musulmans. Martí I, al març de 1409, reiterava la prohibició que cap cristià tinguera el seu domicili en la Moreria adduint dos raons: que del tracte mutu pogueren sobrevindre naixements mixtos i que la freqüent conversació i assídua familiaritat poguera inclinar l’ànim dels cristians als costums supersticiosos dels sarraïns. A mitjan segle XV la Moreria aconseguia tot el seu apogeu. A poc a poc, diverses de les cases van ser habitades per

Alfardó valencià amb simbologia musulmana. Segle XV

ser el representant del municipi. En algunes ocasions participava i exercia el poder judicial en delictes d’escassa transcendència. Les assemblees de l’aljama eren sempre públiques, havent de ser anunciades per mitjà de crida pels carrers de la Moreria.

Però esta relativa convivència i tranquil·litat va ser només en els seus primers anys. A partir del segle XIV la separació d’ambdós comunitats era evident. L’odi engendrat i les diferències existents, especialment, per les creences religioses, constituïa una barrera insalvable. I és que en la Moreria vivien els mísers descendents dels vençuts, en un estat de suportable servitud, amb la coneguda animadversió dels cristians recolzats moral i ideològicament per l’Església. Això produïa un ambient intolerable amb una cultura tan aferrada a les seues tradicions i costums. A la població se la va sotmetre a una normativa que a poc a poc va ser retallant les seues llibertats i xocant enfront d’una llengua, una religió i una manera de vida que els eren aliens. Estranys en la seua pròpia terra, els mudèjars s’havien convertit

en una minoria social. Els patits veïns reivindicaven un estat d’igualtat ciutadana, amb les seues obligacions i també amb els seus drets. Diferents assalts cristians a la Moreria van trencar la convivència i ja, després, res va ser igual. H

Els murs de

Balansiya

Muralla i torrasses de Balansiya integrades en les posteriors de les cases. PlĂ nol del P. Tosca 1704

La València del segle XXI és producte de la construcció i treball dels seus habitants al llarg de més de dos mil anys. És per això que l’aspecte actual deixa a vegades poc espai per a imaginar-nos com era la ciutat en el passat. Però als nostres carrers i places, en el paisatge urbà encara queden restes, petjades, d’aqueixes ciutats que se superposen una sobre una altra. Aqueixes petjades estan en la trama urbana, carrers i places, en els edificis, en els noms de lloc… Hem d’aprendre a identificar-les, a observarles, a imaginar-les.

Portal de Valldigna, del segle XIV. Obert en la muralla islàmica

Josep Montesinos i Martínez Universitat de València

Torre de Alí Bufat. integrada als murs de la València cristiana. Maqueta del plànol del P. Tosca al MUVIM

a Ciutat Vella de València alberga una clara estructura d’urbs medieval en molts dels seus barris. La primera ciutat va ser la romana, la seua fundació sobre el 138 a. de C. amb el nom de Valentia. Però aquesta ciutat, hipodàmica, és a dir amb carrers que s’estructuren en quadrícula, amb un fòrum en la part central (zona de la Pl. de la Mare de Déu), amb edificis públics, va ser arrasada per les ciutats successives i només es conserven les seues restes diversos metres en el subsol. Sobre la ciutat romana s’instal·là la ciutat visigòtica i posteriorment la ciutat islàmica a partir del segle VIII dC. L’estructura d’una ciutat islàmica és molt diferent a la de l’anterior ciutat romana. La nova ciutat musulmana es coneixia en principi per Madinat al Turab (la ciutat de terra. Per les cases de terra atovó, o per estar sobre terreny al·luvial).i posteriorment per Madinat al Balansiya (arabització del topònim de la Valentia romana). Els temps de l’Emirat i del Califat són bastant foscos a la nostra ciutat. En la primera part del segle IX, Abd Allah Al-Balansí, fill de Abd Al-Rahman I, va construir uns jardins i palau prop de la ciutat, la Russafa; també hi ha notícia d’aquest tipus de jardins a Xàtiva i Morvedre (Sagunt). Però tenim més dades en l’època dels regnes de taifes. Balansiya és cap d’una taifa, però en terres valencianes hi havia a més les taifes d’Alpont i la de Dénia.

Portem en aquest xicotet article una aproximació al seu sistema defensiu d’aquest moment de l’Islam. Actualment aquesta muralla és l’edifici en superfície més antic de València, perquè té ja els seus mil anys.

Però abans ja València tingué muralla. La primera notícia que tenim que la nostra ciutat estiguera emmurallada és del segle I a. de C., en un text des del qual es dedueix que la colònia romana de Valentia en època republicana estava protegida per un mur: “Entre els muralles a esquerra, i a la dreta del riu Túria, que passa prop de Valentia” (Sal·lusti, Històries, II, 54). Però en època imperial probablement ja no tenia. D’època islàmica tenim una detallada descripció dels murs i portes de la ciutat de Balansiya, el text diu així: “…Té muralles; es va acurar a construir-les ‘Abd al-Aziz, net d’Almanzor, i no es coneix en Al-Andalus ciutat de murs més perfectes i més bells. Té cinc portes: la porta de Llevant es diu la Porta del Pont Bab al Qantara - i s’ix d’ella pel pont que va fer el mateix ‘Abd al-Aziz, i no hi ha en Al-Andalus més perfecte que ell; per aqueix primer pont ixen els combois cap a Toledo, Saragossa, Tortosa i el que hi ha en aqueixa direcció. Després cap al costat de Llevant, està la porta

Merlets de la muralla de Balansiya al carrer de les Roques, junt Portal de Serrans

Fragment de muralla al carrer de Salines

coneguda per Bab al-Warraq, que s’ix d’ella i per un pont de fusta es travessa el riu cap al raval que hi ha allí. En la direcció de la Qibla està la porta d’Ibn Sajar que estava protegida per la Torre del Temple; i cap al Nord de la Porta de la Colobra -Bab al-Hanax, i en costat de Ponent, es localitzava la porta anomenada de Baytala, i al costat d’ella, pel costat Oest, la Porta coneguda per Bab al-Qaysariya -de la Alcacería-. Per aqueixes dues portes ixen els combois cap a l’Oest d’Al-Andalus i cap a Dénia, Xátiva i Alzira (...).” Al-Udzrí (versió castellana en A.Huici, 1970). El constructor, com veiem, era un descendent d’Almanzor, qui a més de la construcció de les muralles, va elevar l’Almunia en els actuals jardins de Vivers i que en època cristiana serà el Palau Real. L’espai de les diverses portes està plenament identificat sobre la trama de la València actual. Així, la porta principal, la del Pont, se situava on actualment està el Portal de Serrans, i enfrontaria amb l’únic pont de pedra del moment. La de Bab al Warraq que vol dir el paperer o memorialista, diu que hi ha un pont de fusta i que travessant el riu hi ha un raval, corresponent a la zona de l’actual pont de la Trinitat i vora riu. La Qibla vol dir cap a la Meca. La porta d’Ibn Sajar, per la zona del Temple, després la torre Alí Bufat. La de Bab al-Hanas o de la colobra, en el carrer de Cavallers i zona de carrer Salines. Les de Bab al-Qaysariya i Bab al-Baytala serien les eixides cap el sud. Sabem per textos posteriors de l’existència d’una altra porta cap a l’Est, la de Bab al-Saria, de la qual ens ha arribat el nom de barri de la Xerea. De fet sembla que el límit del mur islàmic en aquest indret va coincidir amb el mur de l’antic circ romà que s’estenia des de l’actual Pl. de Nàpols i Sicília fins al carrer de la Pau (restes de la Spina o mur al centre del circ s’han trobat al conjunt de l’església de l’Hospital).

Aquesta muralla va anar perdent funció després de la conquesta a partir de 1238, i amb la construcció de les defenses cristianes a partir del segle XIV els murs vells són enderrocats gradualment, obrint carrers i places. No obstant això, veïns demanen permís per a construir les seues cases al costat de la muralla, així asseguraven una millor fonamentació. És per això que en les parts posteriors de molts edificis queden restes dels murs i les torres de Balansiya.

Roig - Valentia romana. Verd - Balansiya. Taronja - València cristiana. (Montesinos,-Marti, 2000)

Vegem doncs que l’aspecte ‘morisc’ de la ciutat ha estat eliminat progressivament per successives actuacions urbanes al llarg dels segles, tal com ho mostra el següent text: “com aquesta Ciutat fo edificada per moros a lur costum, estreta e mesquina, ab moltes carrers estrets, voltats o altres deformitats, e com d’alcuns anys aençà prenen tots diez melloraments e embelliments a Deu mercé” (Carta dels Jurats de la ciutat al seus representants en Avinyó. AMV Lletres misives, g3-5, f 206r) Però malgrat l’anterior, encara resta. Les muralles de Balansiya del segle XI són un Bé d’Interés Cultural, de màxim interés que encara poden admirar-se en alguns llocs de la Ciutat Vella, com per exemple:

- Pl. dels Furs núm. 1 i 2, baixos comercials. - Forn de Montaner, al carrer Roteros. - Carrer dels Roques núms, parells, baixos. - Carrer Palomino núm.9. Portal de veïns, restes d’una torre. - Solar de la Pl. de l’Àngel, torre del mateix nom fragment de muralla el més important visible. - Carrer Mare Vella, a la part de darrere de les cases: restes de torres i fragments de muralla. - Portal de Valldigna, porta del segle XIV oberta en la muralla del segle XI. - Carrer Salines, restes de mur, en molt mal estat. - Final carrer Salines i carrer Cavallers, restes de mur, de torres i porta de Bab al-Hanax. - Pl. del Tossal, Galeria del Tossal. Muralla relacionada amb el sistema hidràulic. - Pl. Forn de Sant Nicolás, Col. Major Rector Peset de la UV. Sala de la muralla. - Carrer Sant Ferran. El Segle Valencià. Restes de la muralla. - Carrer Sant Vicent núm. 23, restes de mur i torre. - Carrer Trànsits 5 i 6, restes de mur. - Edifici La Nau de la Universitat de València. Restes de mur. - Carrer de l’Almirall, Edifici Marqués de Camp. Restes de muralla i torre. - Palau del Temple. Torres, mur i barbacana. - Pl. Teodoro Llorente, en ella es trobava la torre d’Alí Bufat. El seu aspecte es veu al plànol del Pare Tosca.

La muralla estava defensada per trams amb torrasses, i coronada per un camí, o adarb, i merlets dels quals s’han recuperat recentment en diverses zones. Als llocs de localització de restes defensives indicades anteriorment cal afegir altres nous, perquè cada obra, cada excavació realitzada en el seu perímetre ofereix noves troballes. No obstant això, cal indicar que no existeix un itinerari que permeta el seu seguiment i visita. En la major part de les ocasions ni tan sols estan senyalitzades, i a d’altres el nivell d’abandó de les restes és evident. És necessari destacar la possibilitat de visita en baixos d’espais privats, comerços, que respecten com no podia ser d’una altra manera, les restes i permeten la seua visualització i gaudi.

ser assetjats pel Cid Campeador al segle XI, i per Jaume I en 1238. Així s’emocionava el rei conqueridor en veure la seua ensenya en els murs de Balansiya anunciant la rendició a les tropes del rei d’Aragó:

En la zona Oest de la ciutat. La muralla es veu jalonada per torrasses semicirculars a l’exterior i en la zona Est les torrasses són quadrangulars. El mur s’alça a base d’un tapial de formigó realitzat amb calç i pedres, maçoneria encaixonada, la seua amplitud és de 2,25 metres. La seua fonamentació es realitza sobre carreus per a donar-li consistència a l’obra. La seua altura seria d’uns 8 metres. Per davant dels murs i torrasses un camí de ronda exterior denominat barbacana protegit per un mur i a continuació el fossat. Un complex i magnífic sistema defensiu, a més lluent amb el blanc de la seua calç. Feia de la madina una de les millor fortificades i magnífiques d’Al-Andalus. El fossat va anar cobrint-se a mesura que creixia la València cristiana a partir del segle XIV, amb arcades de rajola, és el denominat Vall Cobert.

(Crònica de Jaume I, vol. V, Col·lecció Popular Barcino,1926, pàg.87-89)

Són els murs i torres que van

“I quan vingué l’endemà, a hora de vespres, enviàrem a dir al rei a rais Abu Alfamalet que, per tal que els cristians sabessim que València era nostra, i per tal que no els fessin cap mal, posaríem la nostra senyera a la torre que ara és del Temple. I ells digueren que els plaïa. I nós fórem a la rambla, entre el reial i la torre; i quan veiérem, i ens giràrem vers orient, i ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra per la gran mercé que Déu ens havia fet.”

Torrassa i muralla de l’Àngel - Foto Taller arquitectura Jorge Palacios

36 Portal de Valldigna

La civilització musulmana en territori valencià va estar present des del segle VIII fins al segle XIII; amb la conquesta molts dels musulmans van eixir cap a terres del sud, però uns altres es van quedar. Així fins a l’expulsió dels ‘moriscos’ a principis del segle XVII. Molts segles que ens han llegat: toponímia, paraules al nostre vocabulari, literatura, gastronomia, costums, ciències, jocs, agricultura, artesania, caràcter... Una part important de la nostra història, un acerb a tindre en compte, una riquesa patrimonial de la qual hem de sentir-nos orgullosos com a part també de la nostra identitat. H

Per a saber més:

Rere els murs, la ciutat bigarrada que donava recer a una població que vivia a les seues cases distribuïdes en barris. Als mateixos s’arribava per carrers principals, i a l’interior dels barris atzucacs donaven pas a les vivendes. La Mesquita Major, en l’espai de l’actual catedral, altres mesquites distribuïdes pels barris, hi havia tallers artesans, mercats, banys... Al voltant de la ciutat es distribuïen diversos ravals, un sistema de séquies regava els camps; es pensa que l’origen del nostre Tribunal de les Aigües de l’horta de València poguera tindre origen en aquests moments. El Tribunal ha estat declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Al-Idrisi (ca. 1160): Los caminos de al-Andalus en el siglo XII, según “Uns al-muhay warawd al –furia”, (Solaz de corazones y prados de contemplación), Estudio, edición, traducción y anotaciones por Jassim Abid Mizal. CSIC, Madrid, 1989. Barceló, C. (1982): Toponímia aràbica del Paìs Valencià. Alqueries i Castells, Ajuntament de Xàtiva i Diputació de València. Furió, A. – García-Marsilla, J.V. – Martí, J (dir. y coord.) (1999): Historia de Valencia, Levante - Universitat de València. Guichard, P. (2001): Al-Andalus frente a la conquista cristiana. Los musulmanes de Valencia (siglos XI-XIII), Publicaciones de la Universitat de València. Hermosilla, J. (coord.) (2009): La ciudad de Valencia: historia, geografía y arte, vols. I y II, Universitat de València. Huici, A. (1977): Historia musulmana de Valencia y su región, Ayuntamiento de Valencia, tres vols. Lerma, J.V. et alii (2018): L’argila de la mitja llunala ceràmica islàmica a la ciutat de València : 35 anys d’arqueologia urbana, Ajuntament de València.

Torrassa del carrer de la Mare Vella i En Borràs

Montesinos, J. – Martí, J. (2000): Textos d’història valenciana, Estudis Universitaris 80, Institució Alfons el Magnànim.

Az-zuqáq Memòria àrab en la toponímia urbana de València

Luis Fernández Gimeno* Membre de l’Associació d’Estudis Fallers

Fa quasi huit segles que les societats musulmanes que van regir estes terres van ser relegades del poder i més de quatre que van ser definitivament expulsades, però el seu llegat en el traçat i sobretot en la toponímia urbana de la ciutat, continua sent perceptible.

el que fa a la trama, tan desconfigurada amb el pas del temps i els successius plans de reforma interior, encara perduren en el centre històric els singulars atzucacs, de l’àrab az-zuqáq, que ve a ser un carreró característic de les medines àrabs i que a la nostra ciutat encara es compten per desenes. Els més coneguts, els carrers de Lusitans, Gallines, Escola del Temple o el del carrer del Trinquet Cavallers, entre molts altres.

La toponímia urbana també ha mantingut viu el llegat islàmic en els noms de molts barris, sèquies i partides de la ciutat. Des de la Zaidía, lloc on tenia la seua casa d’esbargiment la princesa Zayda, molt prop del raval de Marsiliana (Marxalenes), passant per Al-Yirus (Algirós) o Sarosa (Raiosa). Malilla, Mestalla, Russafa, Benimaclet, Benimàmet, la Xerea o la Boatella també són topònims actuals de la nostra ciutat l’origen de la qual és indubtablement àrab. Però existix una altra toponímia urbana, l’onomàstica de la memòria, que va començar a llaurar-se a principis del segle XIX per a homenatjar els artífexs del nostre gloriós passat. I en esta topografia del passat, que ara regix el nomenclàtor, pocs són els exemples que ens facen recordar aquell període tan pròsper de la nostra història. 40

El primer dels referents de la història àrab de la nostra ciutat en

arribar a l’espai públic va ser Abu Zayd, baix la denominació popular de Moro Zeit. Este carrer es va retolar el 18 de maig de 1843 junt als carrers del Rei Don Jaume i de la Conquesta, segons recull l’acta de l’Ajuntament Constitucional de València: «Se acordó nombrar Calle del Moro Zeit la que va desde el Tros-alt a la de Santa Teresa por atravesar justamente el terreno sobre el que estaba edificado el palacio que tenia este Rey Moro anterior a la conquista del Rey Don Jaime I de Aragón. A la calle que desde el Tros-alt se dirige a encontrar la que baja desde la calle de Cuarte a la continuación de la de las Monjas se denomina de la Conquista, fundado también en los recuerdos históricos. A la otra calle que desde la de Cuarte va a encontrarse con la continuación de la de las Monjas, como nombre análogo a espresada epoca sea conocida con el nombre de Calle del Rey D. Jaime [sic]».

El següent, cronològicament parlant i tal vegada el carrer més popular de tots els dedicats a un personatge del nostre passat musulmà és el d’Aben Al Abbar. La sisena travessia esquerra del camí nou del Grau va ser batejada en 1911 per la delegació d’estadística amb el nom del qual és considerat el referent cultural més important de la Taifa de València en el segle XIII, Abu Abd Allah Muhammad ibn al-Abbar, conegut pel seu sobrenom familiar Ibn Al- Abbar, que significa el fill del fabricant d’agulles. Aben al Abbar, fill d’una influent i acomodada família de la Taifa de València, va nàixer a la nostra ciutat en 1199. Va ser alumne dels més importants intel·lectuals andalusis, gràcies a la qual cosa va poder exercir de polític, diplomàtic, historiador, literat i poeta, un dels més importants i influents d’al-Àndalus. Va ser visir i secretari de diversos gover-

La història de Bayad i Riyad Està considerat l’únic manuscrit il·lustrat que ha sobreviscut a més de huit segles de presència musulmana i àrab a Espanya (Biblioteca Vaticana Codex Vat Arabo 368)

IBN KHAFAJA MANUSCRIT El Diwān d’ Ibn Khafāja (col·lecció de 243 poemes, 16 epístoles i 4 glosses) fou editat primera vegada per Mustafà an-Najjārī (el Caire, 1869)

Segell de Correus Commemoració VIII aniversari Aben al Abbar, 1999

Cartell Commemoració VIII aniversari Aben al Abbar, 1999

nadors de la ciutat, entre ells d’Abu Zayd (el ressenyat Moro Zeit), l’últim governador almohade abans de l’entrada de Jaume I a la ciutat. Després de la caiguda de València en mans del rei conqueridor, Abben Al Abbar va ser exiliat a Tunísia on va escriure els seus famosos poemes recordant Balansiya, la seua pàtria perduda. Després d’alguns vaivens, va acabar instal·lant-se a Tunísia com a secretari dels sultans, però va finalitzar els seus dies en 1260, executat per un d’ells, acusat d’escriure uns versos satírics cap a la seua persona. Posteriorment, immediatament després de la Guerra Civil, se li va dedicar un xicotet carrer del barri de la Font d’Encorts a Abd al-Aziz ibn Amir, Aben Amir, rei de la Taifa de Balansiya entre 1021 i 1061, període de major esplendor d’esta taifa. Conegut com el Rei Constructor, sota el seu mandat es van reconstruir i van fortificar les muralles de la ciutat, i es va alçar l’Almunia que posteriorment seria Palau Real on ara estan els Jardins de Vivers. 42

El poeta Ben Jafacha i l’escriptor Abu Salt van arribar al nomenclàtor de la mà d’Almela i Vives en 1964. Tots dos, il·lustres personatges

Segell real del Moro Zeid

Llibre de poemes d’Al-Russafí

de la València musulmana van ser proposats per a donar nom a dos carrers del polígon de vivendes recentment construït en el barri de Marxalenes. Ben Jafacha d’Alzira va viure entre 1058 i 1138, i és considerat una de les figures més preeminents i influents de les lletres àrabs, excel·lent en les seues descripcions floreals, això li va valdre el sobrenom de “El Jardiner”. Per part seua, Abu Salt de Dénia va viure entre 1067 i 1151, i va ser ambaixador cultural d’Al-Andalus. Va ser poeta, però també va escriure sobre història, medicina, astronomia, música, geometria i lògica. L’últim referent musulmà a arribar als nostres carrers va ser un altre poeta, Al-Russafí, el primer russafeny il·lustre que va ser reclamat pels propis veïns i va donar nom a un xicotet carrer del barri en 1991. Del poc que se sap d’Al-Russafí és que va nàixer en la munya de Russafa cap a 1117 i que va ser un dels poetes més preuats del seu temps. Al-Russafí va viure la seua joventut a València, però prompte va haver d’exiliar-se a Granada i Malaga, on va morir. Va cantar sempre amb nostàlgia a la terra valenciana que li va vore nàixer. H

*Luis Fernández Gimeno (València, 1979) és Enginyer Tècnic en Topografia per la Universitat Politècnica de València i Màster en Teledetecció per la Universitat de València, especialitzat en Cartografia i Toponímia. La seua carrera laboral ha transcorregut entre l’obra civil i la divulgació científica. És autor de Las Calles y Su Historia (Drassana, 2018) i Carrers Il·lustrats (Ajuntament de València, 2019). És membre de l’Associació d’Estudis Fallers i ha escrit diversos articles de divulgació en diaris com Levante-EMV i ha col· laborat en llibres com València al Detall (2016). Des de 2016 conduïx els espais setmanals Callejeando i SER falleros de Radio València Cadena SER dedicats a la toponímia urbana, les falles i la cultura popular.

FESTA

Festes de Moros i Cristians:

Ritu i historia 46

Lluís Amat Vidal Creatiu Gràfic i publicitari Capità Moro Festes Sant Blai (Alacant) 2020

Escuts identificatius de les filaes dâ&#x20AC;&#x2122;Alcoi

l ritu de la festa

Portada del programa de les Festes de Moros i Cristians celebrades a Alacant el 1715 amb motiu de les noces de Felip V amb Isabel de Farnesio (Arxiu Municipal)

Tota festa tradicional mereixedora de consideració com a tal, està basada en un conjunt de ritus arrelats amb el col·lectiu popular. Si en les falles el ritu de la cremà marca la seua personalitat i la seua raó de ser, en les celebracions de Moros i Cristians, la representació de les ambaixades i les batalles entre tots dos bàndols diferencien el que és la festa del que no ho és. Els qui la veuen només com una pàgina medieval o com una parada o desfile-exhibició, s’equivoquen. La Festa de Moros i Cristians és la posada en escena d’un teatre de carrer, i consegüentment, amb personatges masculins i femenins que representen el seu paper: els moros, els cristians, els capitans, els alferes, els ambaixadors, etc. que entren a la ciutat lluint els seus millors gal·les i mostrant el seu ampul·lós boato, acompanyats per quants més músics millor, que es repten a la batalla i fan una parenceria eixordadora de pólvora, per a acabar tots fosos en una abraçada fraternal. En elles, el quasi sempre anacrònic vestit fester és un hàbit i mai una disfressa, tal com sentència Adrián Espí Valdés, el que fora cronista oficial d’Alcoi. A aquesta escenificació, els detalls, l’elegància, la fastuositat, l’emoció i el sentiment compartit que transmet el fester és el que realment la defineix. L’espectador ha de contagiar-se, viure les experiències i gaudir amb els actors en les escenes d’una representació que dura tres dies.

Vestits de filaes alcoianes de principis del segle XIX. Les indumentàries mores amb l’estil turc, les cristianes amb vestits del segle XVIII

La síntesi de l’anomenat model valencià de la festa de Moros i Cristians varia molt poc d’unes localitats a unes altres, encara que cada poble té sempre algun acte que li dona personalitat pròpia, com per exemple, les descàrregues d’arcabusseria en el cementeri, en homenatge als morts (Banyeres de Mariola); el judici sumaríssim al moro traïdor (Xixona), o la Mahoma (Villena i Biar), per citar alguns. I totes té en comú la lloança a algun Sant Patró que segons la llegenda, va afavorir al bàndol cristià en la batalla. Prenent com a base l’estructura alcoiana, la celebració té forma de trilogia festera. Val la pena parar esment en la qual, a la meua manera de veure, és la festa amb més autenticitat, la que ha sabut internacionalitzar i dignificar una tradició tan arrelada, encara que no cal obviar, entre altres, a Ontinyent i Villena com a festes destacades de les setanta-tres poblacions acollides a la UNDEF (Unió Nacional d’Entitats Festeres) que celebren Moros i Cristians.

Alcoi

i la seua trilogia festera

Mural de la capella de Sant Jordi a Alcoi on es representa l’aparició del Sant i la victòria sobre els insurrectes moros en 1276. Origen de l’actual festa

a festa d’Alcoi, segons algunes cròniques (encara que més endavant aclarirem certs detalls), sembla que sorgeix d’una representació eclesiàstica que commemorava la victòria dels cristians sobre els moros amb l’ajuda de Sant Jordi, realitzada en honor a Pere el Cerimoniós quan va visitar la ciutat en l’aniversari de l’anomenada “Batalla d’Alcoi”, que va tindre lloc el 23 d’abril de 1276, acabant amb la derrota del cabdill Al-Azraq, senyor d’aquelles terres, que es va alçar en armes contra les tropes que ja ocupaven la ciutat després de la conquesta per Jaume I. Segons els va fer creure el clergat de l’època, la intervenció de Sant Jordi, va inclinar la balança a l’exèrcit

de la Creu. Diuen que l’escenificació va continuar celebrant-se a l’interior del temple amb motiu d’esdeveniments importants i va eixir al carrer després de la prohibició del Concili de Trento de realitzar representacions a les Esglésies (excepte el Misteri d’Elx, que va gaudir de Butla Papal). Però no pren carta de naturalesa fins a la Guerra de la Independència; així, la commemoració del triomf sobre un grup de musulmans insurrectes, es va convertir en la ressenya de la victòria sobre els francesos, més encara, en un símbol de llibertat, d’enaltiment dels nostres propis valors. D’ací la presència de filaes de Contrabandistes, Maseros, Filibusteros o Pirates en moltes localitats, representacions anacròniques que han quedat com a reflex d’una tradició i una personalitat. Si a això li afegim que en els *alardos s’utilitzen arcabussos del díhuit disparats per persones abillades amb vestits de cristians que s’antullen medievals i de moros

amb bombatxos a l’estil turc, i que en les desfilades els festers es fan acompanyar amb instruments musicals del segle XIX o XX, arribarem a la major de les incongruències, a l’anacronisme que és en si mateixa la festa de Moros i Cristians. Alcoi inicia la seua festa amb la vespra (qui no te la vespra no te la festa), l’homenatge als músics, els qui integrats en les vint-i-huit bandes que participaran en tots els actes, fan la seua entrada a la ciutat per a, una vegada finalitzat la desfilada, interpretar juntes l’Himne de Festes enfront de l’ajuntament, costum adaptat cada vegada per més poblacions. A continuació es degusta juntament amb els festers la trucada “olleta alcoiana” o “olleta de músic” o també “de pobra”, costum que té el seu origen en l’època de penúries que va portar la revolució industrial. Ben entrada la nit, les filaes desfilen en una entraeta nocturna, preludi de la trilogia. Naturalment, els vestits festers no es llueixen fins a l’arrencada de diana del següent dia, començament de la representació en la qual cada actor desentela el seu paper. La festa d’Alcoi la fan possible 14 filaes del bàndol cristià i 14 del bàndol moro (en altres llocs es denominen comparses i a la Vila Joiosa, companyies). El terme “filà”, segons es descriu en el vídeo “Alcoi Moros i Cristians, l’origen”, editat per la Diputació d’Alacant en 2018, ve de nomenclatures usades en la indústria tèxtil (*filà, de fil i no de filera). Així, una filà és un conjunt de festers sota la mateixa denominació, el mateix estendard i que llueixen el mateix vestit, mentre que una esquadra és el grup de festers (deu com a mínim) que desfilen muscle amb muscle a les ordres d’un cap d’esquadra. Pare’s esment que els termes usats per als càrrecs, cap, sergent, capità, alferes, responen a les denominacions de les ordres militars de les antigues soldadesques.

Tradicionalment, Alcoi celebrava la seua festa del 22 al 24 d’abril, no obstant això, conveniències socioeconòmiques, li han fet traslladar-la a la fi de setmana més pròxim. Així, abans de l’alba del primer dia, a les 6 del matí, després del rés en honor al Patró i la interpretació de l’Himne de Festes, arranca la primera diana entre el voltejar de campanes i l’entusiasme del públic. La bandera de la creu s’hissa sobre el castell. Quasi sense compàs d’espera, a les 10,30 comença l’entrada de les tropes cristianes a la ciutat en una parenceria de força i poder. El re-

corregut pels carrers estrets fa ressonar encara més la música creant-se una simbiosi entre els festers i el públic que no passa desapercebuda. A les 16,30, és el bàndol moro el que fa la seua entrada amb el seu exotisme característic. Els capitans i alferes de tots dos bàndols realitzen una potent exhibició amb les seues boatos, cada vegada més originals. El segon dia és el dedicat al Patró, després de la diana, aquesta vegada a les 8 del matí, se succeeixen els actes religiosos, processons de la relíquia, etc. acompanyats paral·lelament, com no, per l’ambient festiu de cadascuna de les filaes. L’alba del tercer dia ja fa olor de pólvora. Tindrà lloc la raó de ser de la Festa, el seu ritu més important. L’estafeta moro

Esquadra femenina, Filà Creuats. Sant Bali (Alacant), 2017

Diuen que..

Qui no te la VESPRA Qui no te la FESTA

acudeix al castell sol·licitant la rendició i després de ser rebutjada, té lloc una fastuosa ambaixada seguida per la declaració de guerra i l’eixordadora batalla d’arcabusseria resultant de cremar més tres mil quilos de pólvora. La batalla acaba amb l’expulsió dels cristians i la col·locació de la bandera de la mitja lluna a la torre del castell. A la vesprada s’inverteixen els papers i els cristians reconquereixen la ciutat, acabant amb l’aparició de Sant Jordi sobre el castell en un acte que conserva el sabor de les escenografies del teatre renaixentista, el públic torna a cantar l’Himne de Festes i així acaba un nou cicle per a donar pas al següent. El relleu dels càrrecs de capitans i alferes marcarà el seu inici.

’origen alacantí

Alardo a Alcoi, Filà Guzmans

Segons José Fernando Domené Verdú, llicenciat en Història per la Universitat de València, autor del llibre de capçalera “Les Festes de Moros i Cristians”, editat per la Universitat d’Alacant, l’origen se situa a Lleida, any 1150, amb motiu de les noces de Ramón Berenguer IV amb Petronila, filla de Ramir I El Monjo, celebrant-se després aqueix simulacre de batalla en diferents èpoques. Queda demostrat per les dades recollides en l’Arxiu Municipal que durant els segles XVI i XVII, a Alacant se celebraven soldadesques de Moros i Cristians amb motiu de certs esdeveniments reals, les quals eren sufragades per l’Ajuntament i organitzades pels gremis locals. Diverses dates de les quals es té constància de tals celebracions són: de l’11 al 16 de febrer de 1599 amb motiu de la visita a Dénia del Rei Felip III; el 18 de juliol de 1691 amb motiu de la canonització de Sant Pasqual Bailón; hivern de 1697, per la celebració de la pau de Ryswick; del 5 al 9 de juliol de 1698, pel nomenament de l’alacantí Ramón Perellós com a Gran Maestre de l’orde de Sant Joan; del 24 de juliol al 2 d’agost de 1700, com a commemoració d’haver-se erigit Sant Nicolás com a Col·legiata; del 20 al 23 de gener de 1715, per les noces de Felip V amb Isabel de Farnesio; del 25 al 29 de febrer de 1724, per la proclamació del Rei Lluís I; el 25 de juliol de 1732, per la victòria

Representació de l’aparició de Sant Jordi sobre el castell de Festes a Alcoi

Lluita de capitans davant del Castell d’Ontinyent

Esquadra de Contrabandistes, Alcoi

militar a Orà; del 25 al 27 d’agost de 1746, per la proclamació de Ferran VII; del 8 al 10 d’octubre de 1759; amb motiu de la proclamació de Carles III; el 30 de desembre de 1783, per la signatura de la pau amb Gran Bretanya; del 25 al 28 de maig de 1789, per la proclamació de Carles IV. Escriu Domené Verdú que les festes de moros i cristians més importants de la zona llevantina en l’Edat Moderna van ser, sens dubte, les d’Alacant, que es documenten en nombroses ocasions entre 1599 i 1789 (González, 1996b, 48-80) i es nomena expressament el castell d’ambaixades en 1697 i les ambaixades mateixes en 1700 i en 1715, amb castell de fusta i el Papaz o Aduar, que era un ninot gegant que

els moros col·locaven al castell quan el guanyaven i, per tant, és l’antecedent directe de «La Mahoma». Les dues ambaixades es desenvolupaven en un només dia, fins que en 1783 ja ho van fer en dos dies consecutius, i aquesta és la raó per la qual els alacantins contemporanis les consideraven com «la festa pròpia d’Alacant, que anomenen combat de Moros i Cristians» (González, 19966b, 63). A pesar que es documenten només amb motiu de les Festes Reals, se celebrava amb continuïtat perquè era “la festa pròpia de la ciutat” (González, 1999, 173). Aquest caràcter continu de les Festes de Moros i Cristians d’Alacant el confirmen les Reals Cèdules de la Corona en les quals es regulava l’organització de les Festes

Reals. Especial importància per a les festes llevantines van tindre aquestes festes de moros i cristians d’Alacant, documentades des de 1599 fins a 1789, perquè van influir en l’extensió d’aquest tipus de festa a altres ciutats pròximes més xicotetes (Alcoi en 1741, 1751 i 1753; Benilloba en 1747; Elx el 14-7-1754, el 16-81777 i el 29-12-1806, i Oriola en 1789), que les van prendre com a model. En 1741 se celebren de nou les Festes de Moros i Cristians a Alcoi, després d’haver-se interromput durant diverses dècades, i participen ja «Dues Companyies de Arcabuceros. La una de Christianos, i l’altra de Christianos vestits de Moros». Imiten a les Festes de Moros i Cristians d’Alacant, que van ser les més importants durant l’Edat Moderna (González, 1999). Les festes alacantines són bàsiques però han sigut lamentable i injustament oblidades pels estudiosos. En efecte, en elles cal fixar l’origen d’elements actuals tan emblemàtics com «La Mahoma», el «Ball dels Espies» de Biar, el «Desembarc» de la Vila Joiosa o l’esquema fester de les festes d’Alcoi, per posar només alguns exemples. No hi ha més que

comparar l’esquema fester d’Alacant en 1715 (González, 1996b, 65-68) amb el d’Alcoi de 1741, que s’ha mantingut fins ara, per a comprendre que les festes alcoianes van prendre com a model a les alacantines (González, 1996b, 80) després de la seua represa després del llarg parèntesi (17061741) en el qual no es van celebrar per la prohibició de Felip V. Passat 1789 ja no hi ha referències de festes de Moros i Cristians a Alacant, però posteriors investigacions asseguren que van tornar a celebrar-se en 1840 fins a 1902, i a partir de 1870 a l’agost, amb motiu de les festes Patronals en honor a la Verge del Remei. El cronista Rafael Viravens va ser qui va recuperar les celebracions. En el programa de festes de 1878 consta el següent text: “Retreta amb intimidació del moro per al lliurament de la ciutat; exhibició de danses àrabs amb acompanyament de gralles i atabales. Les hosts sarraïnes van aconseguir embarcar en naus que els esperaven en la costa de la Pedrera i van insistir en el seu atac a la ciutat, més va resultar fallit el seu intent per la defensa cristiana des de

Homenatge als difunts. Banyeres de Mariola

la torre del Espolón i vencedors i vençuts, acompanyats per una banda militar, es van dirigir al Consistori per a celebrar junts el resultat de l’històric combat”. En 1880, el director del periòdic “El Ressò de la Província”, Juan Plaza, va publicar unes ambaixades de Moros i Cristians per a Alacant “a l’estil de les d’Alcoi”. En 1943, el barri de Sant Blai a Alacant recupera les primitives Festes però aquesta vegada amb un caràcter marcadament alcoià, sent actualment el referent de les celebracions de Moros i Cristians a la ciutat. En 1949, davant la pobresa de les Festes Patronals i l’escassa repercussió popular dels Fogueres, el Cronista Francisco Figueras Pacheco va escriure: “no degueren oblidar-se mai les nostres Festes de Moros i Cristians, havent de ressuscitar-se fa molt temps, tant per la seua animació i colorit, com per ser d’Alacant, l’escenari més adequat a la representació dels seus episodis”. Podem llegir àmplia crònica d’aqueixos festejos de Moros i Cristians en les pàgines 98 a 101 del seu llibre “Los antiguos gremios de la Ciudad de Alicante”.

De les

xirimites

a les bandes Roda de banderes a Sax

Esquadra especial del Capità Moro de Sant Blai (Alacant). 2018

Caballers de l’Alferes Cristià. Sant Blai (Alacant). 2018

Les soldadesques participaven en les festes patronals i gremials originant les comparses i disparant en processons i romiatges. L’acompanyament musical en les desfilades era a base de flautes, tabals i xirimites, anys després es van incorporar bandes que interpretaven música militar, desfilant els festers en dues fileres. Ja en el segle XVI els consells contractaven músics per a desfilades, processons, romiatges, etc. La incorporació de les bandes va donar lloc al fet que els arcabussers de la soldadesca s’agruparen en quatre files, en lloc de dos, per a escoltar millor la música, arribant a unir-se l’un al costat de l’altre braç a braç. Es diu que aqueix va ser l’origen de l’esquadra, formació en la qual ara desfilen els festers de tots dos bàndols. En 1882, Juan Cantó Francés va compondre el pasdoble “Mahomed”, creant el concepte de música festera, encara que hi ha qui assegura que va ser “Manueles y Fajardos” escrita a Bocairent en 1880, però els arguments no són molt sòlids. Des d’aquell 1882 van començar les composicions per a la Festa, però totes amb estructura de pasdoble, no obstant això, en 1907, l’alcoià Antonio Pérez Verdú compon la primera marxa mora, “A Ben Amed” estrenada en l’entrada d’aqueix any per la filà Abencerrajes. Va ser en 1958 quan apareix la primera marxa cristiana, “Aleluya”, d’un altre alcoià: el gran Amando Blanquer Ponsoda, qui en 1957 havia escrit “Tarde de Abril” i a qui es deu una gran producció musical innovadora per a l’època. A partir de 1958 es va anar incorporant a poc a poc la marxa cristiana a les entrades, amb una manera de desfilar diferent acoblada al “tempo” de la música, i des dels anys 80 ja va quedar completament arrelada la utilització de cada tipus de composició segons fora el bàndol o l’acte a realitzar (a Sax, totes les comparses continuen desfilant amb pasdobles a la manera de les antigues soldadesques). Ara no s’entén la festa sense la música.

La Mahoma de Biar

Fora de tota tradició, de tot ritu, de cada personalitat en la manera de fer la Festa en un lloc o un altre, hi ha alguna cosa que la uneix i que va molt més allà de la història, l’espectacularitat o el reclam turístic. Aqueixa alguna cosa està dins de cada persona que viu, no solament cadascun dels actes, sinó un any sencer d’il·lusions, amistat, unió; en definitiva, de sentiment fester que s’acreix amb l’arribada dels dies grans en els quals cada moment té un nou al· licient. Unió, força de grup, companyonia. Tot això fa que la Festa siga gran, perquè és gran cada home i cada dona que la realitza gràcies a la seua labor d’equip i a la seua simbiosi perfecta. No s’ha de traspassar la línia que separa a l’autenticitat del que no ho és i evitar desembocar en el mal gust o la barroeria. Ha de cuidar-se el detall, des de la correcta uniformitat, passant per l’arrencada de l’esquadra en el compàs just de la música, l’elegància i naturalitat en les desfilades, fins a la posada en escena de les seues ambaixades i l’organització dels alardos. Però el més significatiu, la qual cosa més contagia, és l’alegria del fester, les seues expressions de satisfacció quan està gaudint al carrer amb els seus companys, amb la seua música i amb el seu públic. És una sensació que qui no està integrat en la festa no arriba a comprendre, és la força que la fa totalment contagiosa i que traspassa l’emoció de l’espectador. Perquè fora de tot aquest aparell teatral, el millor és l’ànim desenfadat, les bones estones, el constant anar i vindre de músics, moros, cristians, el compartir, l’amistat, la unió de tot un poble en una Festa que ja sobrepassa fronteres. F

L’èxit està en la cura dels detalls.

sentiment

fester

Desfilada a manera de les antigues soldadesques. Comparsa Garibaldinos. Sax

Marcos E. Soriano Soriano President de la Falla del Duc

El Duc 1997. Parada mora kĂ bila TuĂ regs

en la festa de Moros

2012. Entrada mora i cristiana al marítim

Deixant al marge les participacions a nivell particular de fallers del Duc en diferents entrades, desfilades o parades, dues han sigut les ocasions en les quals la nostra comissió ha format part de les celebracions festeres de moros i cristians al llarg de la seua història. No deixa de ser anecdòtica la xifra però si que mereix un esment especial de moment en què es produeixen totes dues participacions. 58

La primera d’ella ens porta a l’1 de Juny de 1996; ficats de ple en

plena renovació de la comissió, les seues activitats i festejos, ens arriba la invitació a través d’un gran seguidor de la festa mora i cristiana, José Luis Gallart, que havia recalat en la nostra comissió uns mesos abans. La seua gestió ens va portar a ser convidats per la Kàbila Tuaregs, del Barri de l’Amistat, a participar en la particular Parada Mora que formava part dels seus festejos tradicionals anuals. La notícia va ser acollida amb gran il·lusió per un grup de fallers que, assumint els costos del seu vestuari, es van llançar a

la divertida aventura de formar part del festeig. El recorregut previ per la nostra demarcació va ser l’avantsala d’una celebració que hui recordem amb especial afecte aquells que formarem part d’aquesta. Van ostentar la màxima representació de la nostra falla la recentment triada Fallera Major, Pepa García Soriano, i com a Cap d’Esquadra (per deferència del nostre President), el volgut José Bóix Bonazzi, fundador de la comissió i gran faller. La celebració del nostre 50 Aniversari ens va portar a rebre el gran regal de la segona i més significativa presència de la nostra comissió en la festa Mora i Cristiana. Després d’una xarrada

oferida en el Casal del Duc, dins de les jornades culturals amb motiu de la celebració de les Noces d’Or, el llavors President de l’Agrupació Moros i Cristians Marítim, Miguel Ángel Bustos, ens va sorprendre amb la grata notícia de convidar a dues esquadres (femenina i masculina) a l’espectacular “Entrada” que realitzarien el 30 de Juny de 2012 i que estava emmarcada en els festejos de la Fira de Juliol de València. El bon amic Miguel Ángel i la seua agrupació ens van fer un regal en tota regla, assumint el cost de l’impressionant vestuari que van lluir els nostres representants i el de la banda de música que va acompanyar la nostra desfilada.

El carrer de la Reina, en ple cor del Districte Marítim de la nostra ciutat, va ser testimoni del pas de les “Esquadres del Duc” que anaven capitanejades pels nostres màxims representants del 50 Aniversari, Zulima Sanz Melero i Marcos E. Soriano. Després d’ells dos grups de falleres i fallers del Duc que van brindar una dignísima participació al nombrós públic assistent i a la gran quantitat de companys que es van donar cita per a gaudir de les seues evolucions. La presència dels nostres quedarà per sempre gravada en la memòria

dels qui van gaudir de l’esdeveniment i, per descomptat, per a la sempre destacada història de la nostra comissió. Com no pot ser d’una altra forma, en el nostre llibret del present exercici volem deixar constància d’això per a agrair, en la mesura que es mereix, el regal que ens van oferir aquests dos amics de la comissió per a engrandir més si cap l’ampli currículum de festejos i celebracions que la Falla Duc de Gaeta ha tingut al llarg dels seus anys d’existència. F

Marcos E. Soriano Soriano Comunicador i president de la Falla del Duc

Aixo ho paguen ells...

La meua relació amb la festa de Moros i Cristians

Luss, cab d’esquadra

Podria semblar que està fet a posta i fins i tot que d’ací vinga el nostre interés “morú” en el present exercici… però no és així.

ot és fruit de la casualitat o cosa que és més certa, de la il·lusió del nostre artista Vicente Llácer per fer una obra tan bella com espectacular; d’aqueixes que sorprenen en presentar-la i roman inamovible en el record de tots. En quant l’artista va mostrar les seues intencions per a aquest exercici es va posar en marxa una maquinària que ens porta a acompanyar el gran projecte amb tota sèrie d’activitats i, com no, d’un llibre que reculla el que València i els valencians tenim d’història i tradició musulmana. Un llibre que hui té la fortuna de tindre a les seues mans i que, per descomptat, també recull la nostra relació amb el festeig i l’actualitat que ens porta fins a una nova setmana fallera. Va ser donar la idea i immediatament van començar a amuntegar-se en la meua ment records de moments viscuts dins d’aquesta espectacular festa a la qual estic lligat, curiosament, pel bàndol moro d’aquesta. Mai he estat vinculat al bàndol cristià… sempre al musulmà, i això gràcies a les invitacions

Luss embarassada

Amb Arturo i els nanos

Família Soriano - Vidal

Amb Luss, Chelo i Pilar

que molt gentilment m’han fet amics com Miguel Ángel Bustos i, des de fa quasi dues dècades, José Luis Llorens que, anteriorment des de la falla Almirall Cadarso i ara des del seu càrrec en la Federació Valenciana de Moros i Cristians “FEVAMIC”, promou i es preocupa que els representants dels mitjans de comunicació que dediquem la nostra informació a les festes i tradicions valencianes, formem part del festeig que el bàndol moro té en la seua entrada a la ciutat de València cada 9 d’Octubre. Precisament, d’aqueixa entrada i dels seus capitans vaig ser Pregoner fa ja alguns anys en un acte carregat d’il·lusió i solemnitat.

Així va nàixer BenInformats, l’esquadra a la qual pertany i amb la qual desfile any rere any en un ambient d’autèntica festa, tan colorista com extraordinari en el seu aspecte visual i eminentment musical. Prova d’això és que cada any milers de persones acudeixen a aqueixa cita que s’ha convertit en ineludible i que cada vegada compta amb més adeptes. És impressionant contemplar, des de

la nostra privilegiada posició, als milers de valencians (i turistes) que s’amunteguen en carrers i places per a contemplar i aplaudir la cohort festiva. He de confessar que no soc molt donat a participar en festejos que no siguen fallers o que tinguen relació amb aqueixa festa que m’ha donat tot i a la qual tant vull. Les falles ho són tot per a mi i, no obstant això, no puc evitar la temptació de, arribat cada 9 d’Octubre, acceptar la invitació sempre afectuosa dels meus amics i participar activament en la gran celebració que recorda el nostre origen tan cristià com musulmà d’una València que vibra als sons de les marxes que acompanyen el festeig. I ho faig potser perquè em recorda a moments viscuts amb intensitat que he gaudit amb les persones que més vull; la meua família. Els meus fills, Andoni i Marcos, presents en la desfilada des que estaven en el ventre de la seua mare, la meua esposa Luss qui, tot cal dir-ho, no ha faltat a cap d’ells acompanyada de gran part de la família.

Precisament és ella la que en els moments de flaquesa m’ha animat a continuar celebrant el festeig en companyia dels meus companys i alhora amics, sempre pendent del meu recorregut i amb la il·lusió reflectida en el rostre. Gràcies al seu interès, seguisc avant amb l’aventura. Quant al ritual de l’esquadra BenInformats he de dir que és molt senzill, no varia de la resta; menjar previ amb els companys, tertúlia a l’hora del café per a comentar l’última hora i la litúrgia de vestir-nos amb els espectaculars vestits que ens ofereix la federació, no sense comptar amb les bromes pròpies d’un grup de festers disposats a passar-lo bé. D’ací al punt de concentració, col·locació en el lloc corresponent i ferm propòsit d’oferir al públic allò que està esperant; una bona desfilada que es caracteritze per la serietat i el rigor. Res a veure amb allò que poguera semblar i que a vegades es comenta quant a descontrol, licors i altres. Aqueix aspecte es cuida al màxim per part de la Federació perquè, és evident, el festeig és seriós i així s’ofereix a la ciutadania. Faltaria més! Amb ells, companys d’esquadra i amics de FEVAMIC tinc la sort de gaudir i de continuar revivint la història de València cada any. Això sí, gràcies a la seua generositat perquè… això ho paguen ells! Fins i tot en això soc afortunat. Mil gràcies, amics!

Amb Llácer i Vega

Amb Julio Tormo

Amb José González

Moros (i cristians) a València Una mica d’història de la Festa a València 64

José Luis Llorens Vicepresident de la FeVaMiC

La història es descriu millor mirant als seus protagonistes. Per això, parlar de la Festa a València és parlar dEL MORO JUAN, de Juan Parera Verdú, que va ser el seu principal impulsor allà pels anys setanta.

l principi

E Abans d’això no hi havia res a la ciutat de València. O, almenys, mai he tingut notícia sobre este tema i, al contrari, sempre s’ha donat per descomptat que la nomenada “Parada mora” d’Almirant, celebrada per primera vegada el 18 de març de 1977, va ser la primera desfilada que es va fer a València. Va discórrer pel carrer de l’Almirall Cadarso, des de la gran via Marqués del Túria fins l’avinguda del Regne de València i ja des d’aquella primera edició, va ser una autèntica entrada mora. La falla s’havia refundat en 1975. El moro Juan va arribar a l’any següent, en el qual ja es va fer un “alardo” (llavors no hi havia tantes complicacions burocràtiques com ara). Durant molts anys, la Parada Mora va ser l’únic festeig que es feia a la ciutat de València, en plenes falles (el 18 de març per a més senyals; després es va passar al 16 i més tard al 19), en aquells primers anys. Eixa vinculació a les falles va causar no poca controvèrsia des del principi, perquè hi havia qui defensava que no havien de mesclar-se les festes o, com a mínim, que calia separar-les, buscant dates diferents.

Juan era moro abans que faller. Però potser ell personifica el que a València és la clau de l’èxit de participació en tants festejos. Perquè la penetració social de les falles a la ciutat és incontestable i és obvi que qualsevol festa que pretenga

ignorar eixa realitat està anomenada al fracàs. I, al contrari, cada vegada que s’aconseguix una certa sinergia s’assegura l’èxit: La processó de la Mare de Deu, el Corpus i tantes unes altres són exemples del que dic. I la festa (dels moros i cristians) no és diferent en eixe sentit. Com deia, Juan va tindre això molt clar des que es va acostar a la falla. Des del principi, la Fallera Major de València, acompanyada de la seua Cort d’Honor, va ser convidada d’honor en la desfilada. I just vint anys més tard va tindre una altra feliç ocurrència: Convertir-les en les Huríes, les més belles princeses del paradís moro... Des de 1997 es va fer tradició que la Fallera Major de l’any anterior i la seua Cort assumiren eixe paper. Això mateix es va continuar, més tard, amb les Festes de la Ciutat, que van atorgar a la fallera major el paper de “Padrina de la Festa” i, per descomptat, sempre ha desfilat juntament junt a les seues Huríes en el Nou d’octubre...

Insistisc en la referència al personatge –ara que fa ja deu anys que ens ha deixat– no solament per raó d’amistat, sinó perquè sense el seu amor per la festa, d’una banda, i sense la seua capacitat de contagiar eixe amor, per una altra, res del que ha ocorregut i ocorre actualment tindria el menor sentit. Juan insistia que calia desfilar amb rigor i correcció; no es tractava d’un grupet de fallers que omplien una nit de falles més o menys disfressats: es tractava de fer una autèntica entrada mora, amb correcció i respecte a la Festa, encara que, certament, organitzada per una falla i en la qual fonamentalment participaven fallers de la comissió. El moro Juan sempre va ser moro abans que faller, sí, però mai va deixar d’estar en la falla i va encarnar, com ja he dit, eixa unió tan especial que després s’ha fet segell d’identitat de la Festa a València. El 14 de febrer de 2009 s’anava a presentar el cartell anunciador de la 33a edició de “la Gran Parada Mora” en una botiga del carrer comte d’Altea. Prèviament, havia parlat amb Rosa, la dona de Juan, perquè feren per assistir i li havia explicat la veritat. En aquells dies, Juan portava ja temps movent-se en cadira de rodes, amb la seua salut cada vegada més deteriorada. Les Huríes d’aquell any es van vestir com si anaren a iniciar la desfilada en eixe moment, amb autèntics vestits moros. Una xicoteta banda de música va iniciar una marxa mora. Havia vingut la Fallera Major de València, Marta Agustí qui, al costat del vicepresident de torn, Pepe Boix, també estava en l’all... Marta li va imposar a Juan el “bunyol de brillants” que li corresponia eixe any. Culminava la seua carrera fallera, però quan la música va començar a tocar una marxa mora, es va alçar de la seua cadira i es va posar a dirigir l’esquadra de “ses” Hurís..!. Un moment irrepetible, d’una emoció indescriptible.

Festa

D 68

de la

esenrotllament

Juan ens va deixar uns mesos més tard, el 24 de juliol d’eixe any. El seu llegat no era sol aquella Parada Mora sinó, sense exageració, la Festa sencera de Moros i Cristians que se celebra a Valéncia, en les seues diferents manifestacions que, en aquells dies, ja eren diverses. Certament, l’èxit de la Parada va ser molt gran i molt ràpid. Des de la primera edició, com ja he assenyalat, Juan va voler que tinguera contingut, que fora un espectacle, amb no menys de quinze o vint esquadres, huit o deu bandes de música, alguna carrossa, ballets, etc. Amb l’ajuda sempre important de Huracains (de Benigànim), cada any s’afegien xicotetes sorpreses o novetats (encara que mai es va complir la repetida promesa de Juan: “Enguany tindrem elefants!”). La desfilada tenia una cadència suficient per a oferir un espectacle realment entretingut: El públic fruïa i els participants també. Mai haveren comparses o filaes fixes; a tot estirar, algunes esquadres que repetien d’any en

any i que prenien algun nom més o menys tradicional en la festa. Per exemple, la de Juan era la dels “Califas”... Veure-li desfilar era, en si mateix, un espectacle, tantes vegades acompanyat d’un cavall batedor... La Parada es va convertir en un senyal d’identitat de la falla, a més d’una interessant font d’ingressos, que procedien de les cadires que pagava un públic cada vegada més nombrós (més de dos mil es col·locaven) i del que abonaven alguns entusiastes per eixir a desfilar, una espècie de fallers d’honor amb dret a vestir-se de moro. Entre altres: Que si el capità moro, que si la publicitat. I, a més dels diners, estava la notorietat: tots sabien quina era “la falla dels moros”... La Parada va arribar a figurar en el programa oficial faller! I com sol ocórrer en el món de les falles, això també va despertar algun recel i alguna enveja. I imitacions, de manera que, allà pels anys 80 no era estrany que algunes comissions falleres organitzaren una vesprada o una nit de moros i cristians, encara que quasi sem-

pre era una mica més semblant a un carnestoltes o festa de disfresses –habitualment de consum intern d’eixes falles– que una vertadera desfilada de moros i cristians. En tot cas, quasi totes eixes festes van ser coses efímeres i que mai van tindre res a veure amb el gran espectacle de la Parada. En 1982 va començar la “Gran Parada Mora i Cristiana” de la Plaça del Negret, en ple centre històric, que es manté fins als nostres dies. Se celebra en la vesprada de San José. He de confessar que mai l’he vista, però tinc moltes referències. Com ja he dit, ni en els seus moments de més esplendor, va tindre comparació amb l’organitzat en Almirant, però esta frase no ha de prendre’s com una crítica. Ni molt menys, perquè la difusió de la Festa, fins que la pròpia ciutat organitzava la seua “oficial”, mai haguera ocorregut sense totes eixes xicotetes manifestacions festives. Simplement senyale la diferència de plantejament i objectius, al temps que aprofite per a indicar que no totes les iniciatives d’eixe tipus van ser efímeres...

Entre 1985 i 2009, si no tinc malament les dates, es va celebrar el “Un nou d’octubre en Russafa”, una representació teatral de les capitulacions del Rei Zayyán que, segons compte la història o la llegenda, van tindre lloc en el que era l’antic jardí de Russafa. Va tindre èpoques de molta d’esplendor. Era un acte que podríem comparar a les ambaixades que se celebren en moltes poblacions i que ara també formen part dels festejos que organitza la Federació Valenciana de Moros i Cristians.

Cap a 1995 comencen els moros i cristians del Marítim (www.mycmaritimo.com) encara que es constituïxen formalment en 2002 com una Federació d’Associacions, sent les seues components “comparses”, és a dir, associacions culturals dedicades als moros i cristians. És la mateixa estructura que, pocs anys després, adoptarà l’actual Federació Valenciana de Moros

i Cristians, a la qual em referiré de seguida. Amb un suport municipal no xicotet, la seua Entrada forma part del programa oficial de la fira de Juliol i compta actualment amb actes com el Desembarco, un mercat medieval i la pròpia entrada (que se celebra al carrer de la Reina). En els últims anys, el nombre de comparses participants s’ha reduït molt, igual que el rigor en la desfilada, però és innegable que tenen i han tingut un lloc molt significatiu en la història de la Festa a València.

El segle

Huit “Princeses de les Hurís” (19-3-2006)

Com he dit abans, en la zona del centre històric hi havia algunes falles que organitzaven coses relacionades amb la festa, a més de la ja citada plaça del Negret. En 2001 (és a dir, quan Almirant portava vint-i-cinc anys amb la seua Parada) sorgix la Coordinadora de Moros i Cristians de Ciutat Vella, que organitza una Entrada Mora i Cristiana “de torres a torres”, és a dir, començant en les de Quart i acabant en les de Serrans. L’èxit de la coordinadora i de les seues activitats és ràpid i notable, comptant també llavors amb un suport municipal important. Encara que s’afegiren comparses de fora - Mislata i Almàssera, per exemple – la Coordinador aconseguix aglutinar tot l’interés fester que no està en el marítim i que es localitza en falles del centre històric.

X X I

Quasi al mateix temps, el regidor de festes de llavors, Alfonso Grau (per cert, moro empedreït) encarrega a Juan Parera que treballe per a unificar els diversos festejos i iniciatives a fi d’aconseguir que València tinga una Entrada pròpia i representativa de la ciutat. Això sí, l’entrada s’ha de celebrar en la vesprada del dia més emblemàtic: El Nou d’Octubre. Recorde que Juan em deia llavors, amb la seua sorna característica: «M’han posat despatx i secretària!». El cas és que Marítim i la Coordinadora entren en la iniciativa (a la qual no se suma Russafa). I així, en 2004, s’arriba a celebrar la primera Entrada de Moros i Cristians de la Ciutat de Valéncia, que ostenta eixe nom amb el suport municipal i que naix per a ser la “oficial”, la representativa del Cap i Casal, amb independència de les altres manifestacions festeres que hi ha a la ciutat o que puga haver-hi. Participen les

comparses adscrites de les dos entitats, és a dir, al Marítim i a la Coordinadora, encara que són majoria estes últimes. Els capitans d’aquella primera edició van ser Alfonso Grau, pel bàndol moro, i jo mateix pel cristià, en representació d’Almirant, perquè l’Ajuntament va voler rendir eixe xicotet homenatge als pioners en la festa. L’Entrada és un èxit en molts sentits: Per descomptat, en la participació (de fet, es fa una mica llarga de tanta gent que desfila) i, sobretot, en el públic, perquè molta gent està més que farta que en data tan assenyalada no hi haja cap activitat a la vesprada (excepte les manifestacions que, pel seu to i contingut, a no pocs valencians ens resulten lamentables). Aixina que els carrers de la Pau i Sant Vicent i la plaça de l’Ajuntament estan abarrotats: molts curiosos i molts coneixedors i amants de la Festa, que a la ciutat cada vegada hi ha més, perquè ja portem quasi trenta anys de Festa en la ciutat...

No obstant això, amb el transcurs del temps, les coses poden canviar de forma sorprenent. En 2008, a l’altre extrem de la ciutat, se celebra la primera edició de l’Entrada Mora i Cristiana dels Alforins, organitzada per la falla Pius XI-Fontanars (en realitat, el carrer es diu “Fontanars dels Alforins”, com el poble de la Vall d’Albaida). Esta falla, de cens molt nombrós i amb molts afeccionats a la Festa, comença en gran i en pocs anys, onze exactament, s’ha convertit en l’Entrada més important, amb diferència, de quantes se celebren a València, sense comptar, és clar, amb l’oficial. Més de vint esquadres, esguitades de ballets, carrosses i altres espectacles, fan recordar hui el que llavors era la seua predecessora... L’Entrada dels Alforins col·labora també amb la Federació Valenciana de Moros i Cristians i, de fet, els Capitans i la Padrina de la Festa tenen en ella el seu primer acte oficial, perquè les Hurís fan la seua primera desfilada en esta Entrada, mig any abans que ho facen en el Nou d’Octubre.

Potser per això no sorprén que este segle sorgisquen més iniciatives festeres. Així, en 2006 comença la “Parada Mora de Jacinto Benavente - Reina Na Germana”, una falla del mateix sector i agrupació que Almirant... També van copiar el nom, el lloc on llogar vestits i alguna cosa més, però la veritat és que eixa Parada, que se celebra en la vesprada del dissabte anterior a la setmana fallera, sempre va tindre cert èxit i cert públic, la qual cosa corrobora que les ganes de Festa són molt grans. Evidentment no es tractava de competir amb la consolidada entrada d’Almirant, que complia ja trenta anys i potser estava llavors en el seu millor moment.

Precisament aquell any de 2006, es va nomenar capità moro d’Almirant al mateix Juan Parera, prèvia autorització del seu metge perquè la seua salut no estava ja per a emocions fortes... Una forma de reconeixement que la Comissió (la de llavors) va voler tributar-li. Van acudir les deu falleres majors de València que havien sigut caps de les respectives esquadres de Hurís, que van desfilar juntes, capitanejades per Laura María Ortega Cano (FMIV 2004). Només amb eixe detall pot comprendre’s que, en efecte, que la Parada de llavors del carrer Almirall Cadarso no tenia fàcil comparació ni imitació. Des de la carrossa del Capità (19-3-2006)

Rocío Gil, Padrina de la Festa 2019, en Alforins

Les Hurís en la mateixa desfilada (9-3-2019)

eVa Mic

En este segle han sorgit altres iniciatives festeres-falleres. Algunes han desaparegut ja. Unes altres, com la recent de la falla Comte de Salvatierra, al voltant del Mercat de Colón, sembla que tenen puixança. Igual que la celebrada en Benimàmet, en ple estiu, que ja va per la seua segona edició, amb èxit notable de públic i participació. Però, sens dubte, la qual cosa caracteritza les Festes de Moros i Cristians a la ciutat de València en esta època és la consolidació de la Federació Valenciana de Moros i Cristians (FeVaMiC), organitzadora de les “festes ofici-

als” del Cap i Casal, que culminen amb la gran Entrada Mora i Cristiana de la ciutat, en la vesprada del Nou d’octubre. I és que, després d’aquella primera entrada de l’any 2004, de seguida es veu la necessitat de constituir una entitat que tinga com a objectiu, precisament, ser l’organitzadora dels festejos de la ciutat. La Federació naix com a Federació d’Associacions (Comparses) l’any 2007, realment com una consolidació de la “Coordinadora”, que passa a ser una comparsa més.

Eixos anys fundacionals i de transició, presidits per Mariano Bayo fins a 2012, són molt importants perquè l’entitat s’obri pas en el complicat món fester de la ciutat. Una altra festa més! Però, a poc a poc, més de trenta comparses formen part de la Federació. S’aconseguix una seu en un de les torrasses del passeig de l’Albereda, al qual se li canvia oficialment el nom per a dir-se ara “Torreón Juan Parera”. S’organitzen les Ambaixades a les torres de Serrans i el Alardo d’Arcabusseria (que, juntament amb l’Entrada, formen la trilogia festera). En acabant l’any 2012 és elegit president Vicente Roig Marzal (que continua sent-ho fins al mo-

les Festes de Moros i Cristians representatives de la Ciutat de València. Aixina, es perfila molt millor la col·laboració amb l’Ajuntament i s’augmenta el nombre d’actes i la seua repercussió. Per exemple, encara que les Hurís sempre van desfilar en l’Entrada, es formalitza el nom de “Padrina de la Festa” que, estatutàriament, recau en la Fallera Major de València de l’any anterior. També es fixa la forma de les Capitanies (que al principi els Capitans eren nomenats pel propi Ajuntament) que recauran en sengles comparses i, des del si de cadascuna d’elles, es nomena als respectius Capitans. Ells, junt a la Padrina, passen a ser els màxims representants de la Festa en cada any...

I conte contat, ja s’ha acabat.

Representants de la Festa en 2019: D’esquerra a dreta, Valentín García-Casarrubios, Capità Cristià; Rocío Gil, Padrina; Pere Fuset, Regidor de Cultura Festiva; Vicente Roig, President de FeVaMiC; Jaime Chacón, Capità Moro.

ment). La seua etapa és la consolidació definitiva de la festa, que es manifesta, per exemple, en uns nous Estatuts que recullen no solament el funcionament de l’entitat sinó, sobretot, com han de ser

La Festa de Moros i Cristians és una realitat a València gràcies a l’amor i l’entusiasme de no pocs festers, com sempre passa en estos àmbits, com passa en totes les festes. Naturalment, queda molt per fer i en això estem. “Sempre sumant” és l’encertat lema de la Federació, que suma esforços per a aconseguir una Festa amb ressol i amb el segell propi d’esta Ciutat. Apareixen noves comparses i, cada any, es procura millorar en els diferents actes que culminen en la gran Entrada del Nou d’octubre, que enguany celebrarà la seua 16a edició: La solemne Exaltació dels Capitans i de la Padrina; el Mig Any fester; el Pregó de la Festa, que se celebra, ni més ni manco, que en el saló de Cristall de l’Ajuntament; l’Entrada Infantil, que ja porta cinc edicions; el Mercat medieval i totes les seues activitats; el Alardo, actualment en la plaça de l’Ajuntament; les Ambaixades, a les torres dels Serrans... I moltes juntes, reunions, paperetes de loteria, més reunions i mes juntes... En fi, lo que sempre és la festa en esta terra nostra: Uns quants que ens compliquem l’existència per a passar-nos-ho bé i que molts altres s’ho passen millor encara. He tingut el privilegi de viure el naixement i desenrotllament d’esta Festa des de la primera fila. Lo millor de tot (encara que ha plogut molt des d’aquella trabucada en 1976), va ser compartir l’amistat i l’amor per la Festa al costat del fester més entusiasta que mai he conegut: el moro Juan, a qui dedique estes línies. F

Els moros de Ximo Fortea

Miguel Ángel Bustos Pizarro President MYC MARÍTIMO

Almenys, a València... sí que hi havia

moros en la costa 79

“A València, on el moro és valencià, i cristià l’estranger...”.

Esta frase engloba el sentiment que molts nascuts en estes terres, fan com a propi.

stes paraules corresponen a les primeres Ambaixades Festeres de la Ciutat de València i que van ser escrites pel Catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de Múrcia, Don Juan José Capel en 1997, hui mort. Estes Ambaixades, les primeres d’esta Ciutat que, en la plaça dels Furs, als peus de les Torres de Serrans, vaig tindre l’honor i el privilegi de dirigir, conjuntament amb Filaes i Comparses de diferents punts del Cap i Casal, van donar, d’alguna manera, el tret d’eixida a aqueixa Festa capdavantera i històrica de la Comunitat Valenciana com són els Moros i Cristians. Este cresol de Festes que és València, on en estos moments conviuen de “creus cap a dins”, quasi setanta, els Moros i Cristians, havien apuntat de forma, jo diria que tímida, esporàdica i puntual, en diferents punts de la ciutat. En cap cas, com a tal Festa, més aviat, com a actes esporàdics. El més pròxim, per complet, el 9 d´Octubre en Russafa des del punt de vista de la dramatització dels dies previs a la conquesta i l’entrada del Jaume I a la ciutat, i, des de ciutat vella i marítim, les entrades Moro-cristianes més rellevants. A part d’això, seguint una màxima que em va dir i va dir un periodista de festes, ”cuando en tu programa de actos, no sepas que hacer en una tarde, pon un moro en tu vida”, per això, algunes comissions falleres, unes amb més encert i molt al llarg del temps, unes altres no tant, realitzaven les denominades “parades mores”.

Podem afirmar, sens dubte, que la primera entitat legalment establida amb l’objectiu de la Festa de Moros i Cristians a València fou la Federació de Moros i Cristians de la “Ciutat de València” a Ciutat Vella, hui desapareguda.

Ressenya informativa de la creació en 2002 de l’AGRUPACIÓN DE MOROS Y CRISTIANOS MARÍTIMO

Per a entendre la legitimitat d’esta ciutat en la consecució de la Festa i considerar el nostre espai local com a paisatge susceptible de la recreació de la Festa, hem d’anar a la definició d’esta. Què són els Moros i Cristians? Fàcil de contestar, és la recreació historicista, per a alguns, històrica per a uns altres, d’accions de conquesta i reconquesta en territori que hui considerem Espanya, des del 711 al 1492. València, sens dubte, ho compleix en gran manera i, a diferència d’altres llocs, per partida doble. Evidentment, per raons de permanència en el temps i celebracions d’índole identitari, roman, amb molta més força, una d’elles, el 9 d’octubre de 1238. Però els amics que em demanen este escrit, em demanen dues coses....”parla de Moros” i parla de la nostra ubicació local, com deia Jorge Sepúlveda...”mirando al mar”. Els Moros i Cristians en el Marítim i la seua projecció a València. A la primera puntualització, els he de dir que no hi ha festa de Moros i Cristians amb l’absència de qualsevol dels bàndols, és per això que parlar, només d’un d’ells, a excepció d’un estudi sobre música i indumentària, seria molt difícil i una mica reiteratiu. Com en quasi tot, en la variació està l’amè. Anem a això. L’interés per la festa a València sempre ha sigut com menys, base de curiositat. De les ja nomenades Federació de Ciutat Vella, l’Agrupació de Russafa amb el 9 d´octubre i la Coordinadora de Moros i Cristians de Ciutat Vella, en el nostre entorn del Marítim sorgeix l’Entrada de Moros i Cristians del Marítim. En 1995, amb la concurrència de Comissions de Falles, Confraries de la Setmana Santa Marinera, Associacions d’Hostaleria i Co-

Primer Desembarcament en 2003 que, com en la Naumàquia de 1755, els pescadors de la platja, van prestar les seues embarcacions per a recrear l’arribada del Rei Búcar

En aquesta ocasió, 2004, és l’Associació de Vela Llatina del Port de Catarroja, la que ens cedeixen els seus “Albuferencs”

merços, amb l’Associació de Venedors del Mercat del Cabanyal, més algunes Comparses constituïdes en l’àmbit d’associació, conjuntament amb la Junta Municipal del Districte Marítim acorden realitzar una Entrada Mora i Cristiana que discorreria per aqueix eix central del districte, com és el Carrer de la Reina. Fou en 1996 quan la primera “arrancà” es produïa a l’altura del “Tio Bola”. Per primera vegada les marxes Mores i Cristianes abraçaren un entorn en el qual, al llarg de la història els diferents cabdills, conqueridors de la creu i la mitja lluna, s’havien instal·lat amb les seues hosts, els seus reals. La primera Entrada del Marítim fou un èxit i de justícia ressenyar que el suport del llavors president de la Junta Municipal, Don Jose Luis Juan, conjuntament amb els col·lectius ressenyats anteriorment, van fer possible este magnífic resultat.

Així recollia Paco Varea en Levante -EMV, en 2007 la incorporació nocturna de la Batalla del Pla de Quart a la Gesta del Mio Cid

Durant els set anys següents, amb desaparició d’alguns col·lectius i la incorporació d’uns altres, es fou desenvolupant esta desfilada amb gran acceptació per part del barri. Tan fou així que va ser utilitzada per alguna plataforma, recentment desapareguda, per a protestar durant el desenvolupament de l’Entrada, amb un tall i casserolada a la llavors Alcaldessa durant dues hores. Em referisc a Salvem el Cabanyal i a Donya Rita Barberá. Això demostrava, la rellevància de l’acte i del que suposava paralitzar-lo a nivell mediàtic. Este acte, que es va mantindre com a únic, durant el període del 1996 a 2003, es podria englobar en aqueixos actes sobre aspectes de la Festa als

quals em referia anteriorment. La data de celebració sempre era a la fi de febrer o primers de març, arribant a coincidir amb actes propis de Falles. Arribat el 2002, un grup dels col·lectius participants i a instàncies de la Junta Municipal en la persona d’una dona, que molt va haver de veure en el naixement i continuïtat de l’Entrada, com fou l’animadora social, funcionària, Milagros Martínez, ens instà al fet que li donàrem una personalitat jurídica a tota l’estructura organitzativa, fins i tot a posar-li cara a les possibles ajudes institucionals que es pogueren sol·licitar. D’aqueixa forma naix l’Agrupació de Comparses de Moros i Cristians Marítim, amb figura de Federació d’Associacions.

Lliurament a Jose Vicente Martí, Intendent de la PLV del Marítim de la Insígnia d’Or de l’Agrupació en reconeixement a la seua gran col·laboració

Este fou el principi de la conversió d’esta activitat en Festa, en tota l’extensió de la paraula. Una vegada estructurats, estatuts, junta directiva i finalitats, fou moment de posar-se a treballar. La primera decisió fou canviar la data de l’Entrada per a evitar coincidències. Així la passàrem al mes de Juliol. Una vegada presa la decisió, calia omplir de contingut la Festa. Per a això, vam ser clàssics, ens bassarem en els punts de festa completa, la trilogia festera, nascuda a Alcoi: Entrada, Patró i Ambaixades.

La AGRUPACIÓN DE MMYCC MARÍTIMO, participa, al costat de les Festes més rellevants de la Ciutat en Expojove, només dos anys va durar la iniciativa

Xiquets participants en l’ENTRADA INFANTIL DE MMYCC MARÍTIMO

Però prèviament hi havia una cosa a dilucidar, el referent històric del 9 d’Octubre de 1238 no podia ser ja que en aquell temps la Federació de Moros i Cristians de la Ciutat de València encara realitzava actes, com després explicarem. L’alternativa fou clara, Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador, i la seua conquesta de València. Encara més, ens basem en l’obra per excel·lència sobre el tema, ”mitad leyenda, mitad realidad”, el Poema de Mio Cid, i en la seua conquesta i eixida posterior de València, la Balansiyà musulmana. Ens oferia el cabdill, el Cid, i el rival que venia per mar, el Rei Búcar del Marroc. Eureka, ja teníem la ressenya històrica!. Però amb la base fixada calia seguir omplint de contingut la Festa en el Marítim. Teníem l’Entrada, havíem de passar a les Ambaixades, puix vam entendre que l’advocació del Patró seria de fàcil elecció, i vam anar per elles. Este que escriu, va realitzar una investigació històrica, a la qual va afegir una bona dosi d’imaginació, d’ací, l’historicisme, i es va crear un guió del qual esperàvem que serien les Am-

baixades Mora i Cristiana del Marítim. Algú havia d’escriure el text dramatitzat, coneixíem l’estructura de les Ambaixades clàssiques, però d’això, a donar-li forma van un món. Més encara, a l’hora de realitzar el guió, i fer tot el procés de conquesta i reconquesta, trencàvem l’estructura tradicional de la Festa, així com la seua cadència. M’explique, tradicionalment tot començava amb un assentament cristià, conquesta mora i reconquesta cristiana, guanyen cristians. Les de Marítim, si així quedaven, serien, assentament moro, conquesta del Cid i reconquesta dels almoràvits, guanyen moros, clar!. El nostre fragment d’història és del 1094, conquesta de València pel Cid, el 1102, eixida de les tropes cristianes de la ciutat. Quin embolic!!. Buscarem en altres localitats, totes, la primera opció. Fins que a la fi apareixes unes festes en les quals els moros són els vencedors: a Cieza, Múrcia. Així que, no anàvem a ser pioners, però no seríem els únics. Esta característica li donaria a les Festes de Marítim una singularitat, una diferenciació que, més tard, seria coneguda i ressaltada. Igualment ens va satisfer que València, que va arribar tard a la Festa, arribava, quasi res!, amb la rellevància de dos fets històrics que la convertirien en una localitat especial en la Festa. Continuàvem avançant. A la recerca d’un autor per a la nostra dramatització festera i, la gestió d’un membre de l’Agrupació, Toni Rosell, més tard president d’Amics del Corpus, ens fa contactar amb, ni més, ni menys, un home, nascut a Alcoi, periodista, escriptor, dramaturg i, durant algun temps, Director de Teatres de la Generalitat, Don Juan Alfonso

Element singular que l’Agrupació de MMYCC MARÍTIMO, va incorporar, tant a les Entrades, com a les Ambaixades-Desembarcament propis. Toni, de la Quadra Casablanca d’Almenara fou l’encarregat

Curiositats des de la primera edició del Desembarcament, el personatge a cavall de Rei Búcar, ho va realitzar una amazona, Diana Cercós, fins fa 7 anys

Gil Albors. Amb el nostre guió, la nostra il·lusió, i un berenaret per a compartir, ens va rebre a la seua casa. Li explicarem el nostre desig i esperança i, amb un aire més que comprensiu, ens digué que l’estudiaria. Ens anàrem amb un sabor agredolç i sense saber molt bé, si seria sí, o seria no, i si sí, per a quan. Bé, ens diguérem, caldrà esperar. No havien passat ni dues setmanes, Rosell, em crida... ”que m’ha telefonat Gil Albors, que ja ho té!”. I així van nàixer per a la història festiva dels Moros i Cristians “La Gesta de Mio Cid” de Juan Alfonso Gil Albors, a les quals popularment anomenaríem, El Desembarcament. Perquè així, en ciutats que són banyades per la mar, denominen a les seues Ambaixades. En una zona de València, façana marítima del Mediterrani, al llarg de la història, la mar ens va portar, la mar s’endugué. Ja teníem dos de les tres potes de la Trilogia Festera. El text estava però algú havia de donar vida als diferents personatges d’aqueixa dramatúrgia: Donya Jimena, Alvar Fáñez Minaya, Don Fernando, l’Infant de Carrión, Aladraf, el Joglar i, com no, Don Rodrigo i el Rei Búcar. A tot açò calia afegir, infants, genets i embarcacions. Tot es va aconseguir.

En 2003, a la platja de l’espigó, del Tiro de Pichón, es van realitzar les primeres Ambaixades del Marítim, la Gesta de Mio Cid, el Desembarcament. Les embarcacions dels pescadors de la platja, que dormen en l’arena, van ser les encarregades de transportar als conqueridors moros a la platja. La garbinada de les 20.00 hores ho impedia i al final, com no podia ser d’una altra forma, es van banyar les cames, van arribar a terra i, al comandament del Rei Búcar, van conquistar Balansiyà i, per una

vegada, València va tindre el seu Desembarcament. Prop de 200 persones, poden explicar-ho en primera persona, més de mil, van estar mirant-ho. El patrimoni festiu de Moros i Cristians, ja estava i era la mar, i era al juliol...i què passa a València al juliol? Exacte!, que se celebra la Fira de Juliol com a màxim exponent fester de la Ciutat en aqueixa època estival. I, per què no, intentar incorporar-nos a ella mitjançant el programa? Així ho vam fer. Ho plantejarem al responsable de Fires i Festes en aquell 2003 i ens va ser concedida la incorporació de les nostres Ambaixades-Desembarcament al Programa Oficial de Fira de Juliol de València. De tal manera que, des del 2004 fins hui, primer les Ambaixades- Desembarcament-La gesta de Mio Cid i posteriorment i de manera progressiva, la pràcticament totalitat dels nostres actes s’integra a la Fira. Arriba 2004 i sorgix de nou un moviment d’acostament, si cap major, cap a la Festa de Moros i Cristians de València. En una situació de coincidència de pensament sobre el buit popular del dia de la Festa de la Comunitat, el 9 d’Octubre que a la vesprada estava buit de contingut, es pretén, des de la Regidoria de Festes que porta Félix Crespo Hellín, aconseguir dues coses, conjuminar totes les inquietuds, plasmades en actes diversos dels Moros i Cristians a València i donar al veí de València, una activitat popular i festiva per a la vesprada del dia de la Comunitat Valenciana. Del resultat de totes les reunions es va arribar a un protocol d’acció i que, crec, pel seu interés històric i fins i tot per aclarir l’esdevenir

de la Festa, he de traslladar en tota la seua integritat: Protocolo de constitución de Ente con Personalidad Jurídica propia y ámbito de actuación de Valencia, regulador de la fiesta de Moros y Cristianos En la ciudad de Valencia a trece de abril de dos mil cuatro; REUNIDOS DE UNA PARTE, Don MARIANO BAYO VIANA, con DNI en representación de LA COORDINADORA DE MOROS Y CRISTIANOS DE CIUTAT VELLA, registrada en el registro de asociaciones con nº 11.587. DE OTRA PARTE, Don JOSE MIGUEL VICENT PÉREZ, con DNI en representación de ELS MERCADERS, registrada en el registro de asociaciones con nº 10181.DE OTRA PARTE, Don VICENTE MOLLA DONAT, con DNI, en representación de COMPARSA SARRACENA MARVAHARAVESH, registrada en el registro de asociaciones con nº 7633. DE OTRA PARTE, Don RAFAEL SISCAR QUINZA, con en representación de OMEYAS-2, registrada en el registro de asociaciones con nº 53975. DE OTRA PARTE, Don MIGUEL ÁNGEL BUSTOS PIZARRO, con DNI en representación de MOROS DE CALBUSA, registrada en el registro de asociaciones con nº 11746. DE OTRA PARTE, Don JOSE CANTÓ MOLINA, con DNI en representación de TEMPLARIS NUESTRA SEÑORA

DEL PUIG, registrada en el registro de asociaciones con nº 10988. DE OTRA PARTE, Don RAFAEL DE LLANO BENEYTO, con DNI en representación de GRUPO MORO AVERROES, registrada en el registro de asociaciones con nº 9995. DE OTRA PARTE, Don EMILIO PASCUAL SAMPER, con DNI en representación de HOMBRES Y MUJERES FESTERAS, registrada en el registro de asociaciones con nº 12.066. DE OTRA PARTE, Don JOSE Mª VIOSQUES GARCIA, con DNI en representación de AL-AMEDA, registrada en el registro de asociaciones con nº 11217. DE OTRA PARTE, Doña ROSARIO CANTERA TORRE con DNI, en representación de AMIGAS DEL MEDITERRÁNEO, en el registro de asociaciones en trámite. DE OTRA PARTE, Don JUAN OLMOS VALERO, con DNI en representación de DAMAS Y CABALLEROS DE LA COLUMNA, registrada en el registro de asociaciones con nº 9.560 DE OTRA PARTE, Don MANUEL FERRIOL RAUSELL, con DNI en representación de 9 D´OCTUBRE EN RUSSAFA, y provista de CIF G-96687504, asociación en trámite de constitución. DE OTRA PARTE, Don SALVADOR LLUCH ALAMAR, con DNI nº, en representación de ELS NEGRETS, asociación en trámite de constitución.

ACTÚAN cada uno en la representación que ostentan y acreditan. Se reconocen mutuamente con la capacidad legal necesaria para suscribir el presente documento y, a tal fin, MANIFIESTAN I.- El objeto del presente instrumento lo constituye: · Creación de un ente jurídico de ámbito local, bajo la figura de Federación de Asociaciones, que se establezca como la representación más elevada de las asociaciones y demás figuras de partícipes en la fiesta de Moros y Cristianos. · Tiene como fin primero, promover, difundir y promocionar la fiesta de Moros y Cristianos, a fin de arraigar en la ciudad de Valencia la Fiesta.

· Apoyar y colaborar con cada Asociación constituyente, en los actos que les sean propios, si así lo solicitara la Asociación en la forma que se establezca estatutariamente. · Estatutariamente se establecerá la posibilidad de, cuando así lo estime pertinente el ente jurídico a crear, agruparse con organismos superiores regidores de la fiesta de Moros y Cristianos. · Velar por la pureza y dignidad de los actos festeros que se realicen e intentar alcanzar la trilogía festera. II.- Los comparecientes son y están de acuerdo con el objeto y fines que de éste se derivan y para llevar a buen fin los mismos, realizan las siguientes

teniendo carácter de voluntario la integración o no en el futuro ente jurídico local. Suscriben como propio el objeto del presente protocolo y los fines que del mismo se derivan. Tercera. CONSTITUCIÓN Y REGLAMENTACIÓN ESTATUTARIA. El ente jurídico se constituirá al amparo del Ordenamiento Jurídico español, con pleno sometimiento a la legalidad vigente y, para el desarrollo de sus peculiaridades, se elaborarán unos estatutos propios aprobados y rubricados por todos los miembros. El ente jurídico de ámbito local que se constituya tendrá la publicidad que exija la ley, registrándose en cuantos registros sea necesario o aconsejable.

ESTIPULACIONES

Cuarta. REPRESENTACIÓN. La representación derivada del presente instrumento se establece y determina en:

Primera. CREACIÓN Y ÁMBITO DE ACTUACIÓN. Creación de un ente con Personalidad Jurídica propia de ámbito local, bajo la denominación de JUNTA LOCAL DE MOROS Y CRISTIANOS DE VALENCIA (en adelante LA JUNTA).

Un presidente de La Junta en formación, y siete vocales, uno de los cuales será secretario, otro tesorero-contador y el resto asumirán las funciones propias de vicepresidentes, supliendo al presidente cuando no pueda actuar. La representación la ostentan:

· Organización de actos, conjuntamente con el Excmo. Ayto. de Valencia, relacionados con la fiesta de Moros y Cristianos.

Será ámbito de actuación territorial de LA JUNTA la ciudad de Valencia; y ámbito temporal, se establece como inicio de su actuación el ejercicio 2004-2005, constituyéndose por tiempo indefinido.

· Coordinar la solicitud, administración de las ayudas oficiales, responsabilizándose de las mismas. Asimismo respecto de las

Segunda. COLABORACIÓN. Las partes acuerdan colaborar a fin de llevar a buen término los acuerdos rubricados en el presente instrumento,

· Establecerse como interlocutor válido ante el Excmo. Ayto. de valencia en todos los actos y actividades que reflejen los distintos aspectos de la fiesta de Moros y Cristianos. · Colaborar con el Excmo. Ayto. de Valencia en cuantos asuntos y actuaciones sean requeridas por él, en nuestra condición y conforme nuestros fines.

ayudas que no tengan carácter oficial.

PRESIDENTE: M. A. BUSTOS PIZARRO VICEPRESIDENTES: JOSE MIGUEL VICENT PEREZ, MARIANO BAYO VIANA, MANUEL FERRIOL RAUSELL SECRETARIO: VALENTIN GARCIA-CASARRUBIOS BIEDMA

RELACIONES INSTITUCIONALES: JUAN PARERA RELACIONES CON COMPARSAS: JOSE Mª VIOSQUES GARCIA COMISIÓN ECONÓMICA: RAFAEL SISCAR QUINZA, SALVADOR LLUCH ALAMAR, ANTONIO MARI BAIXAULI COMISIÓN ENTRADA: ANTONIO ROSELL, MANOLO NIZA, RAFAEL DE LLANO, JOSE MULET, ANTONIO MIRO, JOSE LLORET, EMILIO PASCUAL, JUAN FERNANDEZ La representación se ostenta con carácter general con el objeto de llevar a buen fin el presente protocolo. El órgano de gobierno de la JUNTA se determinará en su constitución conforme a los estatutos que la regulen. En consecuencia, la presente representación tiene vigencia hasta la constitución formal de la JUNTA.

Fou signat pels representants dels 14 col·lectius en ell reflectits, en cadascuna de les pàgines que ho componen i fou presentat per Registre General de l’Ajuntament de València el dia 3 de Maig de 2004.

na l’arrencada de la Festa i fonamentalment de l’Entrada de Moros i Cristians del 9 d’octubre a València, mitjançant la conformació de la Junta Directiva provisional. No hi ha interpretació, només narració dels fets.

En este document, s’han eliminat les dades que per la seua sensibilitat podrien atemptar a la privacitat dels signants. D’igual manera, no ve reflectit l’Agrupació de MMyCC Marítim atés que, a l’ésser l’únic col·lectiu amb legalitat manifesta, la concurrència havia de ser a títol individual d’algunes de les seues Associacions integrades, com era el cas de Marvaharavesh, Homes i Dones Festeres, Templaris de La nostra Senyora del Puig, Moros de Calbusa, Amigues del Mediterraneo, Averroes i Dames i Cavallers de la Columna. La presència del Marítim era més que evident, carregant sobre la nostra esque-

L’èxit de la festa, en este cas en el centre de la ciutat i en dia tan assenyalat, va ser extraordinari. Com a referència es poden donar les dades de Creu Roja que parlaven de vora 50.000 espectadors, tenint en compte que en aquells anys no es llogaven cadires en el recorregut i cabia més gent, fins i tot es va comparar amb l’acte més multitudinari de la ciutat, la Cavalcada de Reis. Crec que Marítim, per descomptat, però tots i cadascun de quants participarem, dels quals signem aqueix documents, hem d’estar més que orgullosos del pas que vam donar, hui es demostra que encertarem.

Grup Peloki Teatre. Realitzen les Ambaixades Infantils de AGRUPACIÓN DE MMYCC MARÍTIMO. LA BATALLA PER BALANSIYÀ

Quinta. FUERO DE SOMETIMIENTO. Las partes se someten para cualquier cuestión derivada del presente protocolo a los jueces y Tribunales con Jurisdicción en la Ciudad de Valencia con renuncia expresa al Fuero especial que pudiera corresponderles. Y en prueba de conformidad con cuanto antecede firman todas las partes por único ejemplar y a un solo efecto en la ciudad y fecha indicadas en el encabezamiento. FIN DEL DOCUMENTO

Entrada de Moros i Cristians del 9 d’Octubre del 2016

Però la Festa en el Marítim, continuava, més Entrades, més Desembarcaments estos “en sec”, perquè fetes les consultes als organismes pertinents ens contestaren: ”deben ustedes utilizar chaleco salvavidas, bengalas y emisoras de onda corta...”. És clar que no véiem a un moro desembarcant amb tota aqueixa parafernàlia, gens creïble per al segle XI. De la mateixa manera, l’obtenció d’embarcacions amb guies que foren útils, tampoc va resultar. Hi ha anècdotes ben curioses sobre estes gestions que alguna vegada les explicarem, com les que es feren en una edició significativa quan ens vam portar des del Port de Catarroja dos albuferencs de quasi dotze metres en unes góndoles de transport per a comprovar com de complicat és que una barca, encara amb vela llatina, navegue per l’arena de la platja.

Va arribar el 2007 i, recordeu que va passar a València..?. Sí, justament això, l’America’s Cup. I la franja marina de València, tot per l’aire, els Moros i Cristians, també. Ens atropellaven les obres, adeu al Tiro de Pichón, i hola al monument a Chanquete, teníem on triar. Llavors n’eren pocs els que es fixaven en el Passeig Marítim, hui ens espentem.

Vull ací, fer un esment a la Demarcación de Costas, que sempre, repetisc, sempre han sigut més que sensible amb la nostra Festa, i si en algun moment va semblar que no, mai es va deure a l’organisme, si no a alguna actitud no concordant. En este nou espai, va nàixer, el Mig Any, propi de la Festa, va nàixer el tradicional “putxero fester de l’Agrupació”. Va nàixer amb una interpretació conjunta com a estrena, el nostre Himne, “Maritim, Simfonía Festera” de Pedro J. Viso. Crearem la banda sonora, en directe del Desembarcament amb la Banda de Poblats Marítims. Durant tres anys, no va haver-hi més mitjans per a poder-ho aguantar, realitzem el Concurs de Composició de Música Festera “Ciutat de València”, amb una repercussió a nivell de tot el món fester, van aflorar més de 100 composicions entre marxes mores i cristianes, així com pasdobles. La música festera, sempre ha estat present com a element fonamental dins de la Festa en el Marítim. En aqueix 2007, vam tindre una sol·licitud, com menys, curiosa i afalagadora per a Marítim. Dins de l’America´s Cup, un dels equips participants

era el de New Zeland i vam ser elegits per a donar la rèplica en la seua presentació. Plovent a la Plaça de l’Ajuntament, pel carrer de la Sang s’acosta una esquadra cristiana amb cap i cap batedor, per l’altra una Haka neozelandesa. En la plaça, arcabusseria, en el balcó, autoritats, en l’estrada, la Fallera major de València, representació popular de Nova Zelanda i Capità Cristians i Favorita de l’Agrupació... Impressionant i per a recordar. Incorporem a la posada en escena de la triada de les Ambaixades-Desembarcament-La Gesta de Mio Cid, una cosa imprescindible dins de l’entorn de les batalles del Cid, la “Batalla del Pla de Quart”, una estrategía de batalla que, hui, encara, ve reflectida en llibres d’estratègia militar. Quinze mil almoràvits, van ser derrotats per un grapat de soldats del Cid Campeador. Triem el nostre Patró. La discussió es va basar entre San Miguel i Sant Pere i va guanyar este últim per golejada, estàvem enfront de la mar, lògic. Des d’aqueix moment, instaurem el diumenge com a dia en el seu honor, desfilada de Glòria i Eucaristía. La Trilogia quedava tancada. També, en 2007, coincidint amb el Mig Any, vam donar pas a un acte que s’ha convertit en essencial dins del programa anual, l’Entrada Infantil. Any rere any els xiquets i xiquetes vestits, que no disfressats, amb indumentària festera, desfilen amb els seus “boatos” música i dansa pel Passeig Marítim, començant a prendre consciència de la Festa. Una mitjana de deu a dotze esquadres, amb els seus caps corresponents, en una marxa festera sense parangó. Este any pròxim 2020, serà l’edició XIII. Però en Marítim València continuem avançant en contingut, en substància festera, tot i a pesar del descens de la base social en els col·lectius que la componen, quin no?, continua avançant a “omplir Festa” i en 2010, vam entendre que, els xiquets havien de completar el seu cicle de la Festa. Tenien Entrada, però no Ambaixades, i em vaig posar a la feina, fins que a principi del 2011, va nàixer “La Batalla per Balansiyà”, que vaig escriure, amb un llenguatge i termes que, sense perdre l’essència, fora més que comprensible per als qui anaven dirigides, els xiquets. La base històrica, la mateixa, però amb la incorporació de nous personatges i situacions. No havien genets, ni batalles magnes, però si hi havia proximitat als xiquets. Ací cal ressaltar la labor d’una persona i un col·lectiu: la persona, Paloma García

Participació en la I ENTRADA DE UNDEF a Almansa, amb motiu del seu XXV Aniversari

Santiago, directora i entusiasta de la dramatització, i el col·lectiu, Teatre Peloki, quasi 45 xiquets evolucionant i recreant la història de València. Alguns podeu preguntar-vos, què va passar amb la vinculació de la Festa del Marítim a l’Entrada i el nou ens que es creà posteriorment. El més fàcil i lògic. Nosaltres comptàvem amb una festa pròpia i completa i continuàvem formant part de l’organització de l’Entrada del 9 d’Octubre, així que se’ns va sol·licitar per part del Regidor de Festes d’aquell moment, Francisco Lledó, que abandonarem l’organització, i així ho vam fer, sense renunciar de cap forma a participar en ella complint les condicions que estipulara l’organització a nivell ordre de desfilada i econòmic.I així ho hem fet. Moltes més coses, amb més contingut podríem desenvolupar des d’estes pàgines, des d’un llibre d’una Festa que és la nostra germana major, les Falles, més encara des d’una Comissió de Falla, la del Duc, que ens ha acompanyat en alguna de les Entrades, però hi haurà temps, en altres suports o amb el qual més m’enamora, la paraula. Si potser, referenciar a dues figures que cada any han contribuït a engrandir la Festa en el Marítim, els Pregoners i els Capitans. Ells i elles, ens han exaltat, ens han representat d’una forma sublim, des del primer, fins a l’últim. D’igual manera, les Comparses i Filaes que ens acompanyaren i que, hui o ja no existeixen, o van optar per altres aires. Nosaltres seguim ací, amb el mateix objectiu que sempre, donar dignitat a la Festa i no fer-la, difícil empresa, fer-la subsidiària de cap altra. Quatre-cents cinquanta anys d’història festera l’acompanyen. A València, en Moros i Cristians, acabem de nàixer, creem tradició. F

92 Últim Cartell Anunciador de les Festes de Moros i Cristians en Marítim, 2019. L’autor és Alejandro Jorge

Enrique Soler Valero Delegat de Cultura Federación Intercomparsas Paterna

Un moro paterner: Una història més, de milers

Segur que heu sentit, fins i tot llegit que existeixen diferents variants de la Gran Festa, la Festa de Moros i Cristians. La variant llevantina és la més coneguda de totes elles, de la resta, de les quals se celebren en una quantitat innombrable de pobles de la geografia espanyola, europea i americana, deixarem que s’ocupen els autèntics experts, que encara que no us el cregueu n’hi ha, i molts, quasi tants com poblacions en les quals se celebren aquestes fantàstiques festes.

Com deia entre les variants de la festa, destaca la variant llevantina, que és la que ens ve a quasi tots al capdavant quan sentim les paraules Moros i Cristians, i de totes, la de la població d’Alcoi i el seu Capità Moro (Això ho pague jo!), a la qual podem considerar com a paradigma d’aquesta. Doncs bé, a Paterna, el meu poble, també hi ha Festa de Moros i Cristians, des de fa almenys 45 anys, quan una sola comparsa (aquesta és la denominació dels grups de Moros i Cristians), va eixir al carrer, per a engrandir i donar lluentor a la Cavalcada de Festes, hui ja desapareguda. Van ser un grup d’homes valents, perquè en aquell moment només eren homes, encara que no massa (això de valents dic), ja que portaven barbes falses, ulleres de sol, i us jure que el que portaven posat, semblava més una disfressa llogada sens dubte en alguna botiga de València ciutat, que vestits de Moro.

A aquells primers homes i en un breu termini, 3, 4, 5 anys, van seguir altres grups d’homes i si, de seguida de dones. Encara que durant els primers anys només eren unes desfilades soltes, en breu, es van convertir en una autèntica Festa, tal com s’entén en la variant Llevantina d’aquesta, és a dir, es dedica a un Sant Patró (en el nostre cas dos, el Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer), rememora un fet històric (les dates prèvies a l’entrada del Rei En Jaume a València Ciutat l’octubre de 1239) i té una desfilada espectacular (l’entrada, en el nostre cas també dos, una entrada Mora i una Entrada Cristiana en dies separats).

La meua comparsa, Yuballa, de Moros, i sols homes, va nàixer en 1983, a la “calor” d’una comparsa composta només per dones, Raxida i amb la qual havíem compartit interminables nits de Festa i innombrables cubates, en els dos anys anteriors. Només érem 30 amics i coneguts, formàvem un grup bastant heterogeni, excepte per l’edat, teníem tots entre 18 i 25 anys (com les nostres amigues, jejeje). M’agradaria contar que, des d’aquell ja llunyà 1983, el camí de la comparsa Yuballa ha sigut un camí de roses, encara que en certa manera així ha sigut, ja que hem trepitjat moltes, però que moltes espines. Corria el nostre tercer any d’història quan un nombrós grup, deu, la tercera part dels membres de la comparsa va decidir que no volia continuar. Per si fora poc, eren el meu grup d’amics, el van decidir a meitat d’exercici i justament sent jo el president de la comparsa. Quin compromís! No vaig tindre dubtes, vaig finalitzar l’exercici al capdavant de la comparsa i per al següent exercici em vaig donar de baixa. Després d’uns anys, en els quals vaig continuar assistint a les desfilades com un paterner més, vaig començar a eixir amb la dona que hui encara segueix al meu costat (que paciència té). Vaig portar-la a conéixer la Festa, i quan véiem la desfilada i sonaven les marxes mores passant davant de nosaltres, jo no podia estar quiet. Fins i tot hui seguisc igual, amb cada marxa mora, els meus peus es posen en marxa i el meu “enorme” cos es balanceja d’un costat a un altre seguint el ritme.

Així, ella i només ella, va aconseguir que tornara a vestir de nou el vestit de Moro, que per cert no us he dit que sempre és de Moro Negre. En moltes poblacions, les esquadres (que així es diuen cadascuna de les fileres de persones que conformen una comparsa) de Negres són esquadres especials, doncs bé, la meua comparsa és “súper” especial perquè som tres esquadres de Negres, any rere any. És possible que en els primers exercicis després de la meua tornada, es notara certa tensió entre alguns components fundadors de la comparsa, o tal vegada només siga una apreciació personal, i encara que fora cert no m’importà massa, i a poc a poc vaig anar ocupant el meu lloc en la comparsa, en la meua nova esquadra, i prompte vaig tornar a participar de l’activitat d’Intercomparses, l’agrupació de moros i cristians de Paterna que dirigeix i gestiona la Festa, en la qual ja havia participat en els primers exercicis arribant fins i tot a ocupar el càrrec de Secretari d’aquesta. Després de diversos anys fent coses per a la festa amb un perfil baix i discret, arriba la segona capitania de la comparsa. Era l’any 1997, i em vaig oferir per a presidir la comparsa i ser el Capità Moro. He de dir que va ser una experiència única, i no precisament en el sentit de què podria dir un Capità Moro de… Alcoi diguem. A manera d’exemple un sol botó. En la Gala que anualment realitza Intercomparses en la qual es presenta el cartell, es concedeixen distincions i s’exalta a Capitans i Bandereres, l’únic representant de la meua comparsa,

Al carrer, els primers anys

era jo, en qualitat de President, i de Capità Moro.

President d’Intercomparses, càrrec que exercisc fins a 2007.

Cert és que era una altra època, no teníem abanderades, i el Capità, no era un càrrec Fester, com ho és hui, i la seua figura estava pràcticament buida de contingut. Era l’època en la qual s’estava impulsant les capitanies amb la finalitat que les comparses feren un esforç periòdicament per lluir, destacar, fer gala i traure-les de la “desfilada” com a meta, posant el focus en la FESTA.

Durant aqueix període, no solament tracte que Intercomparses i la meua comparsa isqueren de la mol·lície en la qual s’havia instal·lat, sabent-se ja una part inseparable de les Festes Majors, sinó que es posara al dia amb els nous temps i amb el nou segle.

Com és fàcil observar fins ací, les ombres van ser moltes més que les llums en el meu recorregut i el de la meua comparsa, però tal vegada de manera inconscient, aquell exercici de 1997, va ser una catarsi, en la qual deixe de costat els meus complexos i els de la comparsa, i em vaig proposar convertir a la meua comparsa en la gran comparsa que és hui dia. La meua implicació en la gestió de la festa, en Intercomparses, va anar en augment, fins al punt d’assaltar el poder, en 2001. En aqueix exercici vaig ser nomenat

A poc a poc, les gents de la meua comparsa, van acudir a prestar els seus serveis en la Festa, fent-se càrrec d’algunes àrees de la gestió, i van saber fer-ho de manera brillant, fins i tot hui alguns seguim implicats en la gestió de la festa aportant el nostre granet d’arena. Per a la comparsa també va ser una època de creixement i evolució cap a la maduresa i la brillantor, amb això van començar a arribar els premis en els concursos, al millor cap, a la millor esquadra, i a la millor comparsa en les desfilades, i fins i tot hui continuen arribant. He de dir que aquells anys de President, que no van anar gens fàcils, han servit per a convertir a

Yuballa de festa Parada Mora 2010

la meua comparsa en un referent en la Festa Paternera, i a mi personalment m’ha servit per a créixer com a Fester, com paterner i com a persona.

Els negres de Yuballa

És molt possible, que si preguntem a altres festers de Paterna o de qualsevol altra població amb més solera, manifesten coses diferents; que la comparsa és tot, que la Festa és el millor que els ha ocorregut, que la seua vida és la comparsa, i és molt possible, que siguen absolutament sincers, però en el meu cas, i si he de ser sincer, les meues prioritats són diferents. Cert és que tinc molt bons i grans amics, tant en la meua comparsa com en les altres, faltaria més després de més de trenta anys en la Festa, però també els tinc fora d’ella, que gaudisc de cada minut que passe en la comparsa, de cada minut que passe en les assemblees i Juntes directives de la Federació d’Intercomparses, cert és que gaudisc com un nan de cada pas que done al ritme d’una marxa mora als carrers de Paterna, però així i tot no soc capaç de considerar que la Festa és el millor que m’ha passat o que la festa i la comparsa són el primer, i tal vegada siga perquè soc fester de primera generació a Paterna. Com és fàcil deduir, m’agrada la Festa de Moros i Cristians molt, moltíssim, em sent molt orgullós de la meua comparsa i de la meua Festa, perquè crec que he ajudat a desenvolupar-la, a fer-la créixer, he aportat el meu granet d’arena, aqueix era l’objectiu personal i fins i tot hui continue tractant d’aportar-lo, ara sí,i des de l’experiència i la serenitat que donen l’edat i el coneixement de la mateixa, i perquè no dir-ho, perquè em fa falta, en tots els sentits.

Paterna, novembre de 2019

FOC

Això

No ho paga ningú

ANTECEDENTS

Manolo Sanchis Malalt de falles i Codirector de la revista CENDRA-Suc de falles.

Una de les característiques de les festes falleres, és l’efímer de la seua singularitat, alguna cosa que per al foraster és d’un gran atractiu, però per al vilatà, -que és el que la fa possible-, es converteix en un esforç personal econòmic de caràcter anual.

a història comença no fa molts anys, quan la voluntat popular transforma un ritu ancestral perdut en l’origen dels temps, en una festa singular, laica, en la qual la llibertat d’autogestió i la participació ciutadana, van ser una dels seus principals senyals d’identitat en les albors del segle XX. La il·lusió va durar ben poc, ja que una festa amb aquestes característiques, és molt difícil de controlar pel poder local, la qual cosa no passà desapercebuda i prompte l’envoltà d’elements de control, els quals, des de diferents sectors locals tant públics com privats, incideixen sobre la mateixa ja que veuen les possibilitats econòmiques i socials que una festa d’aquestes característiques pot tindre en la societat valenciana. Les transformacions a la ciutat, després de lustres d’obres i canvis, comencen a veure el final d’una reforma excessivament allargada en el temps, en la qual nous edificis i barriades com la de l’Eixample i Russafa, naixien al voltant del centre històric. Tot això provocà certa eufòria en la burgesia local, que veia les noves expectatives que li oferia una ciutat obstinada en abandonar el seu provincianisme, malgrat poder perdre amb això els seus senyals d’identitat. Calia potenciar l’autòcton, -dins d’un ordre- i res millor, que uns festejos singulars; que si bé sempre havien vist amb cert recel en els seus començaments, havia arribat el moment d’adaptar-los a l’interes de la ciutat, adaptant-los als interessos de les classes riques com ja s’havia fet, amb totes les festes de la ciutat. La voluntat per a controlar la festa no es va plantejar fins al colp d’estat de Primo de Rivera, el 13 de desembre de 1923, i amb això la pèrdua de les garanties constitucionals i la designació directa d’alcaldes. La ciutat havia estat un llarg període al dictat d’alcaldes pertanyents a la Unión Republicana Autonomista entre 1918-1923. Després del colp d’estat canvia l’orientació del consistori i l’administren diversos edils de caràcter conservador i alguns d’ells de formació militar. Al gener de 1927 pren possessió l’alcalde Don Carlos Sousa Álvarez de Toledo, “Marqués de Sotelo”1, amic personal del general Miguel Primo de Rivera, i membre d’Unión Patriótica2. Càrrec, que va exercir durant tres anys i tres mesos, sent al llarg de la seua etapa com a mandatari entre 1927 i 1930, quan es crea l’estructura bàsica dels actes que, encara hui, són essencials en el programa faller. 1 Marqués de Sotelo; (1867-1937) Membre d’Unión Patriótica” fou alcalde de València per designació directa entre gener de 1927 i març de 1930.

100

2 La Unión Patriótica: Partit polític creat per Miguel Primo de Rivera per a tots els homes de bona voluntat que integraria a tota la societat i substituiria als partits tradicionals als quals considerava corruptes. Va desaparéixer en 1929.

Aquestes reformes generen dues tendències clarament diferenciades en sectors pròxims a la societat festiva. Una, nascuda al si de les revistes i periòdics com ara “Pensat i Fet “, “Valencia Atracción” i “Diario de València,” orientada cap a la necessitat d’organitzar controlar i potenciar les festes, per a així atraure el turisme regional i nacional. L’altra, més poc inclinada, afavorida per la coneguda Editorial Carceller, editora de “El Fallero,” i alguns grups pròxims al Cercle de Belles Arts, diaris com “La Voz de Valencia” i “El Pueblo”, partidaris tots ells d’uns festejos mes localistes, fets per i per als valencians. Festa de les falles guaña en art ¡Qui lo dupta! pero pert en sabor tipic, en inchenit, en gracia emotiva. Les Falles de carácter alegre y bullangero, aquelles epigramatiques de chismorreria de vehinat y critica local que costituien la caracteristica de nostre poble, s´han convertit en uns lujosos monuments d´art mol decoratius, molt arquitectonis, pero falts de les verdaderes caracteristiques que deuen concurrir en una falla. Vicente Miguel Carceller El procés s’havia posat en marxa, i ja no pararia fins hui en dia. Es creà una nova imatge més turística, que anava des de l’increment de la publicitat en les revistes gràfiques de tot el país, convidant a periodistes i a escriptors a veure els festejos, fins a la confecció d’un cartell en 1929, la imatge d’una reina (Fallera Major en 1931), les desfilades de bandes, cercaviles, balls i un llarg etc.. Apareixen, al costat de les revistes existents escrites principalment en valencià, noves publicacions

en castellà enfocades cap al turisme forà3, imprimint-se, fins i tot a Madrid, o utilitzant capçaleres de premsa de distribució nacional.4 Tot estava preparat i coordinat, perquè les falles de 1928 foren un èxit, la festa havia iniciat el seu camí cap a la modernitat. Després de diversos intents i per primera vegada l’11 de febrer de 1928, es constituïa el “Comité Central Fallero”, de forma oficial, sent el seu primer president Antonio Quesada5. L’associació representava a quaranta-nou, de les seixanta-tres falles que es van plantar aquell any. A petició del president de la comissió de Fires i Festes de l’Ajuntament de la ciutat, don Tomás Murillo, es va aprovar ampliar a tres els dies de festejos. En contrapartida van rebre de les arques municipals, 80 pessetes per falla, i per part de l’Ateneu Mercantil la quantitat de 241, incrementant-se també la quantia dels premis. Ciego, torpe y mal intencionado, quien a pesar de apreciar todo esto, y de que se nos obligó a plantar las fallas un día antes de lo que era costumbre, obligándonos con ello a invertir mayor cantidad en su construcción, y mayor aún en el aumento de festejos, no advierte que siendo las recaudaciones vecinales iguales a cuando se plantaban dos días las fallas, aquel exceso de gastos, ha de llevar aparejado una mayor actividad por parte de los elementos falleros para acrecentar, en su debida medida, los ingresos paupérrimos de la recaudación semanal. 3 “Madrid Valencia fallas” 1931 “Mare Nostrum” 1936 “Album Fallero” 1932 4 “L’abella dòr” 1930 “Semana Gráfica” ”Valencia Tracción “Mundo Gráfico” “Mundo Ilustrado” y Crónica” 5 Antonio Quesada; Primer President del Comité Central Fallero en 1928-29

101

¿Qué pasaría si el año próximo no hubiera fallas o de haberlas, en poco número?. ¿Que pasaría de haberlas en igual numero, nos limitásemos a los dos días de antaño? A ello obligaría la indiferencia de las entidades económicas, y la indiferencia de unos y la sistemática y ruda oposición de muchos, la mayoría de los concejales. Memoria del Comité Central Fallero6 Aparentment, les falles no pateixen canvis tècnics que meresquen esment en aquests anys; però si pateixen l’adaptació als nous temps. Aparegueren al voltant de la plaça d’Emilio Castelar algunes falles publicitàries, 6 Memòria de Comité Central Fallero, llegida i aprovada en la Junta general del 27 Febrer de 1931

102

cas de la marca “Citroen “que es va plantar davant de l’Estació del Nord, juntament amb unes altres que feien publicitat de productes de la terra. Es va iniciar així la nefasta moda de la reproducció de monuments que recorden al foraster els seus llocs d’origen; com a “Porta d’Alcalá de Madrid,” o altres símbols de la capital, com el “Oso y el madroño” o l’estàtua de Cristóbal Colón de Barcelona. Tot això en detriment de la sàtira i la crítica de la falla. Tant és així que les falles inicien un canvi en el seu contingut, variant la seua funció crítica, dedicant-se a enaltir les glòries de la regió. Apareixen en els seus coronaments i en les seues escenes, nombroses dones vestides de valencianes, oferint productes de la terra o escenes costumistes. Moda que abasta aquell any la quantitat de vint monuments deteriorant-se l’essència

de la falla d’una forma alarmant. La festa va ser un èxit, al costat dels milers de visitants, van vindre diversos representants de la premsa madrilenya, “El Sol” i “Gutiérrez,” rodant-se fins i tot el documental “Falles de València”. Després de deu anys d’expansió, s’havien crea al voltant dels festejos diversos grups de pressió com ara, el “Comité Central Fallero”, ”La asociación de artistas”, o ”La sociedad valenciana de Fomento al Turismo”, que intenten cadascun d’ells controlar la festa des de la seua parcel·la per al seu particular benefici, envoltant la festa de les falles d’interessos sectorials, polítics, i econòmics que l’han acompanyada fins hui. Les falles havien iniciat un nou rumb, deixant enrere, la improvisació, l’estoreta, el “parot” i gran part de la seua essència. La festa s’havia reinventat així mateixa i res tornaria a ser igual.

a Festa

se r

Un d’aquests grups, el “Comité Central Fallero”, es va fundar suposadament per a coordinar l’esforç de les comissions. Agrupació que des de la seua aparició no va acabar de quallar ni en la societat festiva, ni en les forces vives locals, que veien amb certa desconfiança els projectes recaptatoris d’uns comités, que en mes d’una ocasió van tindre seriosos desacords, amb la política municipal, en el període del seu funcionament d’aquests entre els anys 1928-1936. Situació creada, principalment, per l’agitació política i social del moment, que va portar en aquest curt període, a canviar d’alcalde en mes de set ocasions. Era preciso robustecer el prestigio de esta naciente Asociación, y pedimos el referéndum de nuestras primeras autoridades, las que gustosas avalaron la personalidad del Comité Central Fallero, integrado por modestos hijos del pueblo, que no contaban en su haber, más que la limpia historia del ciudadano que se halla en plena posesión de sus derechos civiles. Y bajo estos auspicios, comienza su actuación el C.C.F., que tuvo su primer tropiezo, en el fracaso que supone cargar con un gasto de 1.700 pesetas sobre una entidad cuyo capital inicial eran 710 pesetas, importe de la cuotas satisfechas por las comisiones falleras al ingresar en la A.G.F.V.. Necesitábamos engrosar este fondo inicial y aprovechando el festival de la Senyera, que debería celebrarse en 25 de julio del 1930, encarecimos de nuestra primera autoridad popular la necesidad de ello. Levantino mesas petitorias, servidas por bellas paisanas, que postularían pendiendo de las solapas de los caballeros, banderitas con los colores de nuestra gloriosa enseña. Y cuando con muy buena fe y mayor entusiasmo, el alcalde nos animaba a celebrar el festival, verificada que fue la compra de cinta, se nos burla el ingreso, rodeando el permiso de formalidades oficial que impedían e impidieron, simultanearlo con el festejo oficial de exaltación valenciana. Memoria del Comité Central Fallero7 7 Memòria de Comité Central Fallero, llegida i aprovada en la Junta general del 27 Febrer de 1931

103

En el Ayuntamiento no ha habido forma de arrancar más que muchas palabras, y buenos deseos, que aun esperamos ver convertidos en realidad, toda vez que si bien se nos conceden 10.000 pesetas para fiestas generales, se nos menguan los premios en cantidad mayor a dicha dotación. Y no estaría de más que los concejales no desmintieran al alcalde en aquello de valenciania, cuando se hablaba de excepción de los arbitrios, y para aceptar la formula de don José Mestre nos proponía con muy buen criterio, halagarían a estas comisiones de falla tan dolidas, por la falta de apoyo de quien debe prestarlo. Tornant als informes del Comité, trobem una altra vegada el rebuig de sectors empresarials de la ciutat, poc inclinats a aportar diners, apareixent per primera vegada en els textos un nou concepte, el qual reflecteix la necessitat atraure visitants, perquè amb la seua despesa es puga pagar la festa, ja que sense la seua presència és difícil arribar a cobrir-los. Las entidades económicas nos muestran poco entusiasmo, puesto que a estas fechas (aparte las cantidades recibidas del Gremio de Pasteleros, Editorial Carceller, La Agricultura y la Unión Gremial, que remitieron 50, 100, y 50 pesetas respectivamente, y el ofrecimiento de 1.000 pesetas hecho por un miembro del Comité Hotelero), ninguna entidad ha satisfecho nuestras aspiraciones, que más que nuestras debieron ser de ellas, porque si bien, como decíamos al comenzar, nosotros agradecíamos como niños, los agasajos que suponen las visitas de nuestros connacionales, poniendo a contribución todo lo que somos y valemos, a aquellas entidades corresponde velar por sus intereses, ya que en fin de cuentas a mayores fiestas, mayor incentivo para la atracción de forasteros, mayor lucro por parte del comercio.

104

¿Es que el Comercio y la Industria valencianos y la entidad Ayuntamiento, creen que el pueblo puede hacer más de lo que hace para atracción de foráneos en la mejor época del año para ello, el comienzo de la primavera, en que este pueblo gasta más de 400.000 peseta, sin que a él le agradezcan nada, los que al fin y al postre se lucran y se envanecen?.

Don Alfonso Cuñat i Ros. Presidente de la Comisión de Propaganda del Comité Central de Fallas En els huit anys d’existència d’aquests, els comités no van saber guanyar-se la confiança de cap dels sectors vinculats a la festa. Van sofrir nombrosos alts i baixos en les seues relacions amb l’Ajuntament, que convergiren en períodes de col·laboració, entre els anys 1931 i 1932 durant els quals arriben a confeccionar els actes de la primera “Setmana Fallera”. En aquesta es realitza un programa mixt, un enfocat cap al foraster, compost per cavalcades i cercaviles gratuïtes, i un altre enfocat al turisme local, aquest molt mes popular, en el qual es realitzen certàmens de música, rondalles i pasdobles, que s’allarguen durant diversos dies, en sessions nocturnes en la plaça de Bous, per a així recaptar fons entre els veïns, intent que no va aconseguir la repercussió prevista, segons l’acta del comité de quatre de març de 1932. Confeccionado nuestro programa de festejos, que ahora presentamos en nuestra Semana Fallera, y con el fín de llenar nuestro cometido, nos dirigimos al Excelentísimo Ayuntamiento, el que muy al contrario que los anteriores, (ya que estos solo se limitaron a dar una pequeña subvención y desentenderse de todo) recibió con gran entusiasmo muestras aspiraciones, y D. Julio Saborit, presidente de la Comisión de Festejos de nuestro Ayuntamiento, así como los demás señores comprenden, no dudaron un solo

instante, en ponerse al lado de este Comité, concediéndose su más amplio apoyo moral y material, para la realización de los festejos que tenemos proyectados del 13 al 20 del actual, creyendo llenar en un todo las aspiraciones de Valencia. Esta ha sido nuestra actuación, y si se nos juzga sin apasionamiento, verán los lectores que no ha sido “morfeica” nuestra labor, pues hemos desplegado nuestras modestas actividades, que si no han sido todo lo fructíferas que deseábamos, fue por causas tan lamentables como imprevistas. Ultimamente, a las entidades comerciales de la ciudad se les ha dirigido una circular solicitando su apoyo, y hasta la fecha y desgraciadamente, son en número escaso los que nos han contestado a la misma, y es que por lo visto, no quieren enterarse de que estas incomparables fiestas fallera, repercuten en beneficio de ellos mismos y por lo tanto deben ser los primeros en contribuir a su sostenimiento, que es decir para la prosperidad de Valencia. Valencia, 4 marzo de 1932 La campanya electoral per al mes de novembre de 1933, desencadena la victòria del Partit Republicà Radical i el període denominat “Bienni Negre”, època que va durar fins a la victòria de Front Popular, al febrer de 1936. Poques setmanes abans de les eleccions, el 30 d’octubre de 1933, és elegit president de A.G.F.V., Don José Milán i la seua nova junta directiva, que es troben amb la precària situació econòmica en què havia quedat la caixa del Comité. Prompte va sorgir una idea salvadora, que amb un pressupost relativament xicotet, podria reportar positius ingressos, amb els quals auxiliar els respectius pressupostos de les comissions de falla associades. La idea va adquirir realitat en forma del “Sello Fallero 1934”, que fou llançat a la circulació amb la següent inscripció: “Visitad las Fallas 1934 Valencia”, convidant així, amb aquest reclam en els sobres i enviaments postals, a tots els receptors de correspondència d’Espanya, i de l’estranger, proporcionant amb això positius ingressos a l’economia valenciana. Per a aconseguir la màxima difusió del segell, van ser nomenats un grup d’agents propagadors, que

van haver de lluitar, trist és dir-ho, amb la fredor amb què van ser rebuts per gran part d’aquells als qui la festa majors beneficis reporta. Fredor al caire del desdeny, que va ferir els més íntims sentiments fallers dels associats, fins al punt de prendre’s l’acord, en Junta General, de no plantar les falles, si no variaven de manera de conducta aquelles entitats i particulars que més es beneficiaven amb la festa. L’acord era d’una gravetat suma i el Comité així ho va posar en coneixement de les autoritats, tenint la fortuna d’entropessar amb l’Excm. Sr. Alberto Aguilera Arjona, governador civil, el qual, va oferir el seu decisiu suport, que va portar a efecte convocant en el seu despatx a les forces vives i aconseguint en diverses reunions, les aportacions necessàries perquè la justa protesta dels fallers es vera calmada. El mateix president D José Milán, en el resum d’actuacions, manifesta l’11de març de 1934 les seues queixes amb tot l’ocorregut en l’exercici, perquè s’ha perdut la bona sintonia entre l’Ajuntament i el Comité, ja que per primera vegada, l’Ajuntament ha organitzat la Setmana Fallera sense comptar amb el Comité, incloent un nou festeig, aquesta vegada gràcies a la convocatòria d’un concurs d’idees per a millorar el contingut del programa oficial. A instàncies de “Art Popular”8 i del seu acabat de nomenar president, Regino Mas proposa la creació de l’exposició del Ninot, per a així recaptar fons. No entramos a discutir en este lugar, que no es propio para ello, una serie de consideraciones que surgen ante este punto;, pero sí debemos advertir, que no deben olvidarse las características propias de la fiesta, su formación autónoma popular, y por lo tanto, la necesidad de su desenvolvimiento y realización autónomos, si no se quiere matar la ilusión de las Comisiones y con ello acabar con la fiesta. Las fallas las hacen los falleros, las organizan, buscan los medios para realizarlas, son suyas y, por lo tanto, la fiesta debe ser suya. Bien está que nuestro Excmo. Ayuntamiento la apoye y fomente, organizando los festejos 8 Art - Popular. Embrió del que anys endavant será el Gremi Artesà d’Artistes Fallers

105

de los días precursores a la instalación de las fallas; pero de ningún modo debe cimentar el Programa Oficial, tomando como base los festejos que organizaron las distintas Comisiones, para luego lucrarse haciéndoles pagar toda suerte de impuestos municipales. Esto ni es justo ni lógico, ya que el Municipio sin falleros no puede hacer la fiesta, y éstos con aquél pueden hacerla más grandiosa. Les discrepàncies són evidents entre l’Ajuntament i l’Associació General Fallera Valenciana, i només gràcies al bon fer del President de la Comissió Municipal de Festes, don Joan Bort, s’evita la ruptura definitiva, compensant als fallers amb la gestió i organització de la “Exposició del Ninot de falla”, cedint els ingressos, que es destinaren a rescabalar a les comissions de les despeses hagudes pels impostos municipals. “Els artistes tríen un ninot cada u de la seua falla, y porten a la Llonja uns dies avans de que séncomense la “Semana Fallera”, per a que esta séscomence en una exposición dels millors ninots que han de figurar en les falles. En esta exposició se premia o se tria el que per estar mes ben fet, per ser més presios, o per lo que siga, mereixca que a juí de un jurat, se líndulte de la cremá. El día de la plantá cada artiste sémporta el seu ninot, inclús el indultat, y el posa en la seua falla. Y el ultim dia, avans de cremar les falles, a poqueta nit, ixen del museo municipal del Folk-lore les dansetes, la Moma, el misteris y tots aquells tipos valencians, quél temps ha arrinconat en lo Museu, els cuals formant cabalgata, entre músiques y llums, van a endurse el ninot indultat del foc y se´l enduen en ell al Museu per a que se conserve allí com una cosa que en un moment forma part del esperit popular y de lánima de Valencia. La repetició anual désta festa crearía una colecció de figures artistiques molt interesant al folk-lore valencia. Proposta realitzada pel propi Regino, el qual des del seu punt de vista professional intenta pro106 fessionalitzar cada vegada mes els cadafals allu-

nyant-los de la improvisació popular, provocant una alça de preus, que juntament amb l’ampliació dels festejos, des de la implantació de la “Setmana Fallera”, produeix durant dos anys consecutius una reducció en més de trenta falles. Situació aquesta que no és obstacle perquè la festa aconseguisca una gran esplendor, mantenint-se la tendència iniciada en 1928 i en la qual conviuen les dues propostes temàtiques: La primera dedicada a enaltir les glòries de la ciutat i la regió, en la qual predominen les reproduccions de símbols i monuments locals i les escenes de l’horta amb llauradors i llauradores. Completa aquest estil la falla merament promocional, dedicada a enaltir les bucòliques platges valencianes, la Fira de Juliol i, en general, a les excel·lències de la terra. I la segona, en ple retrocés, dedicada a la crítica local. Yo creo firmemente que la Falla ha perdido y ha ganado ¿Contrasentido? No: ha ganado como espectacular, como atracción de forasteros, y ha perdido espiritualmente. Las fallas se han mercantilizado, y de un festejo puramente local presentado por los barrios valencianos, se ha convertido en una gran fiesta, que Valencia brinda a España entera. Fausto Hernández Casajuana 1935 La situació de l’estat, a la fi de l’any 1935 és d’extrema complexitat, després de la crisi dels successius governs. El llavors President de la República, Sr. Niceto Alcalá Zamora, es veu en la necessitat de convocar eleccions, dissolent les Corts en els primers dies de 1936. Els comicis, celebrats el 16 de febrer del mateix any, van donar com a resultat una àmplia victòria al Front Popular. El triomf fa que nombrosos càrrecs públics canvien de titular, entre ells, el de l’alcaldia de València, que en el curt període d’un any, passa de Sr. José Olmos Burgos, membre del PURA a les mans de Sr. José Cano Coloma, d’Esquerra Republicana, que està al capdavant del Consistori fins a febrer de 1937. Però tot això és una altra història.9 9 “50 Alcaldes. El Ayuntamiento de Valencia en el siglo XX F. Pérez Puche.

onclusió inicis

En aquesta primera època, el finançament dels festejos en general, té dos períodes totalment diferenciats; el primer basat en una economia domèstica, suportada principalment en les quotes de la barriada, i en la que el comerç realitza, en alguns casos, la recaptació juntament amb el personatge del hui desaparegut “El cobrador de la falla.” Era un sistema totalment autogestionat, en què tot el festeig es realitzava al voltant del cadafal, de la falla, amb poques, o cap, eixides de la demarcació, ja que fins i tot els premis s’entregaven a peu de falla. La situació canvia a partir dels anys vint, en els quals l’Ajuntament pren part directament en els festejos, canalitzant i organitzant un programa d’obligat compliment. Els primers anys en connivència amb els “comités”, anunciant subvencions i incrementant l’import dels premis. Aquesta política, una vegada aconseguida la finalitat buscada -el control de la festa-, va reduint, segons ens manifesten les memòries dels “Comités Fallers”, les seues aportacions, quasi abandonant a la seua sort a les falles al final del període, amb un increment substancial de les despeses i amb els mateixos fallers per a pagar-les. 107

Reconstrucció

1939-1960

sió esperada, tenint els promotors que moure’s amb rapidesa i tornar-la a convocar amb caràcter d’urgència per al dilluns següent. A la reunió van acudir 22 delegats, d’altres tantes comissions, als quals se’ls va plantejar la necessitat de posar en marxa les pròximes festes, anunciant-los als presents la nova orientació que anaven a prendre els festejos, i que el Consistori anava a fer públic, en breus dies en els micròfons de ràdio valència, en la veu del regidor ponent de cultura Martín Domínguez Barberá. Y queremos que se oigan nuestras recomendaciones, no ya sólo porque las hace la Autoridad, sino por lo que tienen de razonables, de preocupación seria por hacer de las fallas una fiesta que no desentone de Valencia y de España.

El 23 d’octubre de 1939, per mitjà de la Delegació del Govern va arribar l’autorització per a la celebració de les festes falleres, havent de ser segons conten els que van viure el moment, el propi alcalde Sr. José Manglano y Cucaló de Montull, el que posarà en marxa el projecte, iniciant els primers contactes per a tantejar l’ambient festiu de la ciutat després d’una guerra i un llarg període sense festejos. L’operació denominada “normalización ciudadana” no podia fracassar; el projecte pretenia adaptar a la nova situació política, els costums i tradicions locals, entre elles les falles, comptant des del principi amb un grup de fallers afins, els quals van iniciar els contactes. Per a això es va buscar un lloc per a les reunions, que no cridara massa l’atenció, triant-se un curiós magatzem de fruites, utilitzat a vegades com a pista de ball, situat en un lloc no massa allunyat i de fàcil accés, el “Passatge Izquierdo” –situat hui entre els carrers Cuenca i Palleter. La convocatòria la va realitzar una comissió pròxima a “La Isla Fallera”10, Cuenca-Roberto Castrovido, hui dins de la demarcació de la falla Cuenca-Bisbe Amigó. El dijous dos de novembre de 1939, es va convocar la primera reunió en què la desconfiança va poder amb la curiositat i no va tindre la repercus-

108

10 La Falla Cuenca - Roberto Castrovido, utilitzava als anys quaranta sota la seua denominació oficial el nom de “La isla fallera”.

Desde luego no estamos dispuestos a consentir ni la más leve alusión a cosas recientes, cuya grandeza histórica no podría soportar la endeble arquitectura de una Falla. Lo que ha dividido España durante tres años, es historia auténtica y de la Grande. Ni la gloria de una parte, ni la vergüenza luctuosa de la otra, son aptas para ser ilustradas en cartón. Para la Gloria se hizo la piedra y el bronce. Para la vergüenza y el crimen, el silencio. Palabras iniciales de la campaña fallera 1939-1940 El procés havia començat, calia demostrar a la nova Espanya, que l’última gran capital conquistada estava totalment normalitzada. Es necessitaven diners i la mà dels artesans, per a posar en marxa el festeig en una ciutat, en què l’escassetat de primeres matèries i l’estraperlo estaven a l’ordre del dia. Per això es va haver d’ajudar de forma oficial perquè no es perdera la festa. La Junta Central Fallera asumió también la tarea ardua y penosa de cambiar la faz del festejo y convertirlo en algo más elevado, que lo fue en años anteriores. La fiesta de las Fallas, y por erróneas actuaciones, estaba considerada como una fiesta populachera, de barrio, de cafetín, y en cuanto a consideración, se encontraba siempre con una opinión reacia

en extremo a prestarle la menor atención; y la base de este criterio no hay que buscarla en un desvío inexplicable, ya que la misión de encauzar el festejo habían conducido éste a la situación de que, en lugar de ser un exponente de nuestra cultura, de nuestra sátira, de nuestro humorismo hecho arte, fuera un exponente crudo del más bajo impudor, de la grosería elevada a monumento, del mal gusto hecho norma, de la procacidad como motivo satírico y esto que dábamos a entender un sentido artístico deplorable, una sensibilidad desquiciada, un mal gusto y chabacanería que el que nos visitaba se llevaba la impresión, la deplorable impresión, de que en Valencia se carecía de la mas elemental cultura y de que nuestro pueblo, que tiene fama de artistas, ponía el arte al servicio de un denigrante mal gusto. Esto había que destruirlo, había que encauzar el sentido artístico de los artistas falleros, no todos afortunadamente, y a tal efecto se hizo un viaje a Madrid por la Presidencia, en la que se recibieron normas e instrucciones, con arreglo a las cuales se dictaron las órdenes precisas a las Comisiones, para que fuera abolido de la falla todo lo inmoral y, al propio tiempo se dieron instrucciones sobre el sentido global de la fiesta para este año y venideros. Memoria Junta Central Fallera 1939-194011 Referent al tema econòmic, es va sol·licitar l’ajuda de la Central Nacional-Sindicalista, introduint-se en l’acabada de crear Junta Central Fallera, al “delegat camarada” Antonio Aparici, qui juntament amb altres serveis sindicals, van ser els que van aportar segons les seues possibilitats, els diners necessaris, per a realitzar el festeig. Segons apareix en el llibre de caixa de Junta Central Fallera, de data 2 de gener de 1940, a març del mateix any les aportacions, no sabem si obligatòries o voluntàries, de nombroses entitats eren les següents.

El American Circo

100.- Pesetas

Aguas Potables

500.- Pesetas

Servicios Sindicales de la Vivienda y Hospedajes

5.000.- Pesetas

Compañía de Tranvías

1.000.-Pesetas

Banco Central

12.930.- Pesetas

Sindicato de Frutas y huertos

600.- Pesetas

Servicio sindical de Zootecnia

1.800.- Pesetas

Servicio Sindical del Aceite

1.000.- Pesetas

Circuito Perifónico de Valencia

1.000.- Pesetas

11 Memòria Junta Central Fallera 1939-1940

Entre elles sobresortix el Banc Central, que és el que més diners aporta per a les falles de 1940. En la esfera económica, sólo la organización sindical, puede realizar con equidad distributiva, las aportaciones con las que la producción valenciana mas directamente beneficiada con esta fiesta debe contribuir y colaborar. Martín Domínguez. Libro oficial 1940 El dia 16 es van iniciar les “Fallas de la victòria”. Les consignes estaven explicades als protagonistes i no se’ls permetria cap dubte. Els extres, dos mil “Flechas” i treballadors portats de mitja Espanya pels sindicats verticals, sabien el seu paper a la perfecció i el decorat s’ajustava al guió. La festa s’havia posat en marxa després de tres anys de guerra, intentant donar una imatge de normalitat, en un país aïllat política i econòmicament de la resta del món, el qual encara tardaria mes de vint anys a iniciar una lenta recuperació. Durant aquest període, en el qual l’economia valenciana tradicionalment orientada a l’exportació, anava a passar un dels seus pitjors moments, la subvenció, l’estraperlo i l’economia submergida enriquirien a moltes famílies afins a la nova situació política, i es van utilitzar els festejos, com hem dit anteriorment, per als seus interessos personals, iniciant-se un nou període en el qual s’introduiria en el calendari festiu l’aspecte religiós i s’erradicaria gradualment la participació directa dels xiquets en la construcció de les falles infantils. 109

Cal tornar a posar l’accent de la memòria de J.C.F, per a trobar-nos amb la difícil situació econòmica que estan travessant les comissions i els fracassos que pateixen en la seua recaptació, situació que aboca a diverses comissions a la seua desaparició, tornant a realitzar-se una nova crida a la C.N.S.

la pròpia Junta Central Fallera ja advertia del seu perill, ja que segons el propi informe “adocena los deberes recaudatorios de las comisiones”.

El 18 de octubre y por una convocatoria con carácter de urgente, se celebró una reunión extraordinaria de la Junta Central Fallera, en el Salón del Ayuntamiento. Expuesta por la secretaría la situación de las fallas, surgió como queda dicho, la necesidad de pedir ayuda al Sr. Barón de Cárcer. Hecha la petición, el día 25 del mismo mes, nos presidía el Sr. Barón, el cual impuesto de las razones de nuestra petición y tras condenar el procedimiento de las verbenas y festivales, tomó de su mano el problema y prometió el apoyo de la C.N.S., para lo cual solicitó un estudio completo de la situación y la cuantía a la que había de ascender la subvención. Se hizo el estudio, que fue dado a conocer a la Junta General en reunión del 21 de diciembre, y el día 17 de diciembre, en el Salón de sesiones del Excmo. Ayuntamiento, se hacía ante las Delegaciones de la C.N.S. el llamamiento a la ayuda económica. Fueron solicitadas 200.000 pesetas, cantidad que considerábamos necesaria para hacer llegar a las Comisiones la ayuda de 2.000 pesetas a cada una, más sufragar los gastos de la semana fallera que organiza la Junta. Nos fue prometida la ayuda, y el 21 de diciembre y en el Salón de “Lo Rat Penat” hicimos el milagro de contener la dispersión de las fallas e inculcarles un entusiasmo que ya no decreció en el resto del ejercicio.

Como se hizo la Subvención.- Repetimos una vez más. No es conveniente la subvención a las fallas.

Memoria Junta Central Fallera. 1940/41 La història es torna a repetir. El cost desmesurat dels festejos torna a ocasionar problemes de finançament, en una festa que el seu excessiu calendari i la seua falta de definició sobre la seua estructura bàsica, la fa créixer des dels seus orígens de forma desmesurada, agregant-se any rere any, cada vegada mes actes allunyats del lema principal, fins i tot en aquest període de recessió econòmica. D’aquesta necessitat de finançament naix la subvenció de la qual,

110

Es la dejación de los deberes de la Comisión y la mixtificación de la esencia de la fiesta. La ayuda del Comercio y de la Industria, ha de llegar a las Comisiones, directamente, sin intermediarios. Y para ello hace falta un máximo esfuerzo por parte de todos y llegar a la comprensión completa de este aspecto del problema. Al hablar de comprensión, nos referimos a los elementos falleros; ellos son unos convencimientos de esta verdad. Nos referimos al vecindario, al propio comercio, pues esa ayuda prestada por mediación de la C.N.S. podría haberse efectuado directamente a las Comisiones, compenetrándose con ellas y comprendiendo que la fiesta es para todos; pero muy particularmente, para el comercio, que es el que recibe beneficio del sacrificio anónimo de las Comisiones. En aquests anys fan girar la roda de la economia fallera els informes de J.C.F., juntament amb la proposta de noves idees nascudes en el si de les comissions, per a ampliar les recaptacions, com ara els “Fallers d’honor”, “President d’Honor”, “Sortejos de viatges a les falles”, ”Subarrendament del nom”, etcètera.

Cal assenyalar els avisos reiterats que van apareixent en els informes, sobre el creixement desmesurat dels festejos, així com la fragmentació de comissions. Recordant en l’informe de 1947, la necessitat que la falla siga el primer en les despeses de les comissions, plantejant una nova iniciativa, amb la qual pretén que no es permeta a cap comissió gastar mes del 50% en elements que no siga el monument, ja que s’ha detectat la falta d’interés de “Comisiones Fantasmas cuyos fines son muy distintos a los que la fiesta necesita y persigue..(sic) Hemos podido comprobar con verdadera tristeza, como ciertas comisiones cuyo patrimonio nos costa que no es precario, han forjado una falla de escaso precio y de insignificante representación; en cambio, han gastado en música una cantidad absolutamente desproporcionada al coste de aquella; en pólvora o gallardetes cantidades y sumas considerables, o lo que es aún peor, han tenido una “barraca” cuya esplendidez contrasta notablemente, con la mezquindad de la falla.12 Debemos extirpar esta mala semilla, por suerte aún en notoria minoría, si no queremos que por la conducta de unos pocos, se nos juzgue a los demás.13

de donde se parte, o adónde se va. Es el caso paradójico de algunas comisiones, que ni tienen ambiente en el vecindario ni han realizado esfuerzo alguno para conseguirlo; y claro está... según ellos afirman, la apuntá no interesa, y hay que prescindir olímpicamente del barrio.14 L’informe planteja la possibilitat real de la intervenció de la comptabilitat d’aquelles comissions de les quals es tinguen indicis d’aquesta tendència, per a confiscar els fons, i creant “Jurat Qualificador” per a corregir les notables adulteracions, per falsejar la veritat en la declaració del preu, i en conseqüència la indeguda inclusió d’aquestes falles en la secció que no els correspon. No puede ni debe tolerarse el que, por un afán individualista de particularizar, se fraccionen Comisiones, que hasta hoy fueron unidas, o se formen banderías, por quienes anteponen su propio egoísmo al bienestar y esplendor de la fiesta. Valencia está por encima de todo, y por impopulares que parezcan las medidas a tomar, debería evitarse radicalmente este crecimiento injustificado que, de no ser así habría de llevarnos irremediablemente a un caos de organización, y lo que es más sensible, a una mediocridad en las realizaciones artísticas. En aquest punt cal ressenyar els advertiments, que realitza l’informe de 1946, en el qual s’avisa que l’excessiu nombre de Comissions (146), no produeix una altra conseqüència que la de conflictes continus entre aquestes, nascuts de l’estretor en què es desenvolupen i el refredament dels mitjans als quals han d’acudir, per a aconseguir recursos econòmics. Es fa impossible l’organització de projectes comuns, ja que per ser tants, a penes pot significar res la distribució de beneficis. Avisant en aquest mateix informe, que el desmesurat augment de les comissions, i la posterior realització dels seus monuments, veuria incrementat el cost d’aquestes. 14 Memòria Junta Central Fallera 1946

Hay otros, que sin merecer este último calificativo, surgen a la vida fallera con la inconsciencia de no saber 12 Memòria Junta Central Fallera 1947 13 Memòria Junta Central Fallera 1946

111

1930.

obla ment

112

POBLACIÓ DE DRET Evolució de la població de València des de 1900 Any

Població

1900

215.687

1910

233.018

1920

Taxa de creixement

Nº Falles

Habitants per comissió

11.352

8,0%

33.288

247.281

6,1%

9.891

1930

315.816

27,7%

4.386

1940

454.654

44,0%

12.990

1950

503.886

10,8%

149

3.382

1960

501.777

-0,4%

149

3.368

1970

648.003

29,10%

214

3.028

1981

744.748

14,90%

311

2.395

1991

752.909

1,10%

366

2.057

1996

746.683

-0,80%

374

1.996

2001

750.476

0,50%

375

2.001

2002

764.010

1,80%

377

2.027

2003

782.846

2,50%

378

2.071

2004

790.754

1,00%

380

2.081

2005

797.291

0,80%

377

2.115

2006

807.396

1,30%

378

2.136

2007

800.666

-0,80%

381

2.101

2008

810.064

1,17%

385

2.104

2009

815.440

0,66%

386

2.113

1931. Fallera Major Ángeles Algarra y Jurado.

En aquest segon període, comprés entre 1940 i 1960, es consolida la festa no sense problemes, ja que com hem pogut llegir, en aquests anys ja existia la indiferència per la falla, havent de neutralitzar aquesta tendència; així i tot es van plantar cent cinquanta falles en una ciutat que rondava entre els quatre-cents cinquanta mil i cinc-cents mil habitants; una comissió cada 3.368 habitants. D’altra banda les tensions aparegudes, segons els informes de Junta Central Fallera, per la necessitat d’ajuda econòmica per a sufragar els festejos, motivada per la crisi social i la contínua ampliació del contingut del calendari festiu, fan cada vegada mes apressants les ajudes externes per a poder finançar els festejos, situació que el llavors president Clemente Cerdà15 intenta aclarir a les falles amb unes declaracions en el Levante Extraordinario dedicado a las Fallas16, en les quals sota el títol “Las fallas no deben convertirse en una fiesta subvencionada” entre altres coses diu:

15 Clemente Cerdà Gómez; President Junta Central fallera, i president perpetu, nomenat aquest últim càrrec honorari en 1947. És un dels primers promotors de l’Ofrena de flors de la ciutat de València. Va ocupar diversos càrrecs públics, com el de Procurador en Corts, i el de President i Vicepresident de Junta Central Fallera, en una de les èpoques mes difícils 16 “Levante” Extraordinario dedicado a las Fallas 1957.

onclusió segon període

¿Podrías indicar medios, para evitar la precaria vida de algunas comisiones? Las soluciones colectivas no suelen tener éxito, por que cada comisión fallera es un organismo vivo con su especial modo de ser, sentir y trabajar. Pudiera pensarse que dotando a las fallas de subvenciones mejoraría su situación, e incluso la calidad de la fiesta. Yo creo que esto es un error y un peligro, pues las “fallas subvencionadas” aunque sólo fuera en parte, perderían su espontaneidad, se relajaría en ellas el tenso espíritu que las anima, y pronto acabarían siendo una “creación oficial” sin el hondo sentido que hoy tienen. Para amar a la falla hay que padecerla. Y cuando mas difícil resulta su gestación, mas glorioso y feliz es su nacimiento. ¿Entonces? Lo que puede darse son ayudas indirectas, medidas de protección que posibiliten la actividad de los falleros, haciéndose más eficaz. Que se nos conceda la exclusiva de la venta de lotería fraccionada, el sello fallero, exención de impuestos y… otras muchas aspiraciones reiteradamente formuladas y pendientes de conseguir. Con esto quedaría renovado el utillaje de las fallas en consonancia con la época actual. 113

Gi gan

tis

esmesurat

El període s’obri amb la celebració d’un “Congresillo”, motivat per la necessitat d’arreglar diversos articles, apareguts en els reglaments aprovats en els congressos celebrats en els anys 1956 i 1958, nomenant-se per a tal efecte una comissió de vint-i-cinc compromissaris designats per l’Assemblea General, els quals van realitzar una nova redacció, eliminant algunes propostes aprovades unilateralment, que incidien sobre sectors dels quals no tenien competència, com l’hostaleria17, Art. 125, l’òrgan de loteries Art. 132, “Rifa provincial colectiva”, o la iniciativa privada com ara “Parque de Atracciones” Art. 136 i “Sello postal Fallero” Art. 137. Una vegada eliminat aquest articles del capítol X de l’esmentat reglament, es desenvoluparen els sistemes de finançament que segueixen pràcticament en l’actualitat.

114

17 Articulo. 125; Ayuda o colaboración económica del Gremio de Hostelería y similares. Se acuerda de este Organismo la concesión de un importante donativo, que podrán recuperar mediante la autorización de una sobretasa o recargo, en determinados días de la Semana Fallera Y caso que esto no pudiera lograrse, se solicitaría la implantación de una postulación “pro-fallas”, con una peseta.

• “Apuntá”, abonats i arreplegá”18. • Mercats19 • Fons que distribuïsca Junta Central Fallera.20 • Venda de loteria.21 • Venda loteria a reembossament.22 • Obsequis als abonats.23 • Balls.24 • Teatres.25 • Fallers d’Honor i Presidents.26 • Drets i exclusives.27 • Paradors.28 18 Articulo 117 19 Artículo 118 20 Artículo 119-120 21 Articulo 121/122/123 22 Artículo 124/125/126 23 Artículo 127/128 24 Artículo 132 25 Articulo 133/134 26 Artículo 135 27 Artículo 136/137/138 28 Artículo 139/140/141/142

Completant-se els mitjans de recaptació amb un interessant article 131, el qual diu: Queda reconocida la conveniencia de crear en el seno de la Junta Central Fallera, una comisión de iniciativas, la que por sí, y además como consecuencia de cuantas propuestas le fueren presentadas por las comisiones, estudiará entre otras cosas que pudieran resultar de su competencia, nuevos medios de recaudación, los cuales habrían de ser sometidos a la resolución de la primera Asamblea General de Presidentes que se produzca. Como ejemplo, estos medios de recaudación podría ser, entre otros, un parque de atracciones, el sello postal fallero, y la postulación pro-fallas a la que se hizo referencia en otros congresos. Curiosament en els posteriors congressos de 196429 i 1974,30 en les ponències dedicades als mitjans de recaptació, no s’aporten noves idees. La importància d’aquests anys és crucial per a entendre la situació actual, ja que es produeix un desenvolupament desmesurat motivat per un canvi de cicle, en el qual l’economia valenciana després de dues dècades d’aïllament, inicia un període de transformació. L’economia deriva d’un model eminentment agrari, a un model industrial i de serveis, en el qual l’empenyiment de la construcció i el sector turístic, influiria directament sobre el desenvolupament de nombroses poblacions, les quals incrementarien, igual que la capital del Túria, els seus festejos fallers. Es va crear en aquestes poblacions amb tradició fallera, una estructura festiva similar a la de València, i en els quals, motivats per la demanda, apareixen nous nuclis d’artesans dedicats a la construcció de cadafals, els quals anys més tard, pel desenvolupament aparentment “interminable” de la festa iniciarien les seues col·laboracions en la capital. Aquesta situació provoca un excés d’oferta, que per tant suposa una caiguda de preus, la qual cosa ocasiona l’abandó de molts 29 Ponencia III “Medios de Recaudación” Presentada por Don José Grima Martínez, En la que se agrega como novedad la Creación de “Cromos y Albums de Temas falleros” 30 Ponencia V “Economía de las fallas y Comisiones Femeninas. Presentada por D. José Pico Añon.

professionals, els quals orienten les seues activitats a altres sectors.31 Però cal tornar arrere, i recordar la importància que va suposar la transició política entre novembre de 1975 i desembre de 1978, i els importants canvis realitzats en tots i cadascun dels sectors de la societat, entre ells la política econòmica i fiscal del govern, iniciant-se una àmplia reforma fiscal, que progressivament porta d’una pressió fiscal mitjana a Espanya d’un 18%, al 35% de mitjana, fins a 2006.32 Període, en el qual la societat festiva, preocupada pels “fantasmes del catalanisme”, i per la defensa dels ”senyals d’identitat”, va oblidar reclamar un sistema de finançament, així com les consegüents bonificacions fiscals, que vint-i-cinc anys abans insinuava el llavors president Clemente Cerdà. No apareix en cap de les setze candidatures presentades en les eleccions municipals del 15 de juliol de 1977, ni un sol esment, sobre una reestructuració dels festejos que delimitara d’alguna manera el calendari festiu, i asseguera unes normes bàsiques per a uns festejos difícils de sufragar, i que anys més tard necessitarien d’importants ajudes externes, per a poder complir gran part dels seus objectius. Curiosament en el “Reglament Faller” de 1980, en el capítol X, en l’apartat dedicat a la “Recaudación de ingresos de las fallas” es copien pràcticament els mateixos mètodes de recaptació, però s’omet allò reflectit en l’article 131.33 Amb això es perd l’oportunitat de crear una comissió que aporte idees, en l’aspecte festiu, i fonamentalment en els temes econòmics i tributaris que pogueren beneficiar-la. 31 Parques de atracciones, empresas de cerámica y porcelana, industria del mueble, etc. 32 Reformas fiscales en España: presente y futuro de José Mª Duran Cabre. 33 Queda reconocida la conveniencia de crear en el seno de la Junta central Fallera, una comisión de iniciativas, la que por sí y además como consecuencia de cuantas propuestas le fueren presentadas por las comisiones, estudiará entre otras cosas que pudieran resultar de su competencia, nuevos medios de recaudación, los cuales habrían de ser sometidos a la resolución de la primera Asamblea General de Presidentes que se produzca. Como ejemplo, estos medios de recaudación podría ser, entre otros, el Parque de atracciones, el sello postal fallero y la postulación pro-fallas, de que se hizo referencia en otros congresos.

115

1934. Exposiciรณ del Ninot.

116

1912.

1932. Plaça Pellicers. Lema: “El Conde Zeppelin ve a vore les Falles”. Artista Villasalero

1933. Joaquín Costa-Conde Altea. Artista Abelardo Guillot.

117

1912. Mosen Sorell.

118 1933. Cirilo AmorĂłs. PlantĂ de la Falla, artista Regino Mas.

1947. Clemente Cerdà, El turista fallero, Nardín.

Contabilitat Falla Plaça del Collado, 1912. Ingressos i despesses.

119

120

Per contra, en altres festes, tant nacionals com estrangeres, es van iniciar els primers contactes entre l’administració i ens festers, realitzant-se diversos congressos a nivell nacional, alguns d’ells realitzats a València, als quals l’autor de l’article va tindre el gust d’assistir, i en els quals el món festiu local va brillar per la seua absència. Tot això va propiciar l’aparició d’importants reformes, afavorides per la Llei orgànica 1/2002, de 22 de març, reguladora del Dret d’Associació, i la Llei 49/2002 de 23 desembre, del règim fiscal de les Entitats sense finalitats lucratives, i dels incentius fiscals al Mecenatge. Així com les seues adaptacions aparegudes a la Comunitat Valenciana. Aquestes normes han suposat una important modernització i adaptació de les entitats sense ànim de lucre. D’altra banda, en el reglament aprovat per la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de València el 20 de Febrer 200234, òbvia els mitjans de recaptació i en el seu article nou diu: Artículo 9. Ámbito de Actividades En el ámbito de desarrollo de las actividades y funciones de carácter general, las Comisiones de Falla gozarán de plena capacidad de ac34 Aprobado por el Pleno Municipal el 22 de Febrero 2002

Central Fallera36, transformat en el V Congrés Faller, celebrat a l’octubre de 1974, i desapareixent pràcticament del reglament. tuar. Quedan sujetas a las normas y legislación vigente que regule cada actividad, así como a lo dispuesto en el presente Reglamento Fallero, a los efectos específicos de actividades de estricto ámbito fallero. Article, que ben interpretat suposa un avís a les comissions de que les seues activitats falleres seran supervisades per l’òrgan faller, però que la resta de les seues activitats estaran regulades cadascuna per la legislació vigent; obrint la porta a qualsevol activitat lícita de recaptació, d’acord amb la Llei orgànica 1/2002, i amb el seu article 13 apartat primer, en el qual totes dues disposicions diuen el mateix. Régimen de actividades35 1. Las asociaciones deberán realizar las actividades necesarias para el cumplimiento de sus fines, si bien habrán de atenerse a la legislación específica que regule tales actividades. Una altra de les novetats destacables de la Llei, és la possibilitat de creació dels Consells Sectorials d’Associacions, com a òrgans de col·laboració i assessorament, similars als proposats en l’Art.131 del reglament de Junta 35 Ley Orgánica 1/2002 de 22 de Marzo Reguladora del derecho de Asociación.

D’altra banda, la Llei Reguladora del dret d’Associació, en Exposicions i Motius apartat VIII, diu: La creación de Consejos sectoriales de Asociaciones, como órganos de colaboración y asesoramiento, de los que forman parte representantes de las Administraciones y de las asociaciones, como marco de actuación común en los distintos sectores asociativos, dada su amplia diversidad, y que sirva de cauce de interlocución, para que el papel y la evolución de las asociaciones respondan a las necesidades actuales y futuras37. Desgraciadament, una comissió amb aquestes característiques no està regulada en l’últim Reglament38, ja que s’espera que els problemes els resolguen els altres, oblidant que hui ja no es depén més que de si mateix per a proveir els seus ingressos. Veure Art. 9. 36 Aprovat pel Govern Civil de la Província de València amb data 11 de Noviembre de 1968 37 Ley Orgánica 1/2002 de 22 de Marzo Reguladora del derecho de Asociación. Exposiciones y Motivos apartado VIII 38

121

“El contribuent aterrit davant la cridada de l’agent tributari”. El cartell resava: “El agente pertrechado a la puerta ha llamado y el contribuyente aterrado a abrirle se ha negado”

122

“Falla del IV Congrés Aproat celebrat a València en juny de 1999”. El cadafal del IV Congrés de l’Aproat (Associació professional d’Agents Tributaris) va ser premonitori en representar al contribuent aterrit davant la crida d’Hisenda, representada per un agent tributari fart d’esperar que li obren totalment envoltat de teranyines. Anys endavant aquests mateixos Agents Tributaris farien tremolar algunes comissions fent una presa de dades de tipus econòmic els dies previs a les falles.

D’altra banda, la crisi i el canvi de model productiu en la societat valenciana principalment en el segon període de la dècada, està suposant un greu perjudici econòmic per a les classes socials que tradicionalment han mantingut, amb les seues aportacions, les falles. Cal no oblidar que en aquest moment, les dades estadístiques indiquen que el Producte Interior Brut (PIB) de la Comunitat Valenciana, ha caigut en aquests últims anys un 4’4%, només superat en la seua caiguda per Aragó, i que l’economia valenciana des del 2003 ha crescut per davall de la mitjana nacional i un 9% per davall de la mitjana europea.

ècada prodigiosa L’inici del segle va vindre de la mà de diversos successos que marcaren, ja no només la primera dècada del segle XXI, sinó que els seus efectes directes i col·laterals es perllongaran durant algunes mes, si no es fa res per a evitar-ho. Amb l’aparició de la subvenció per part de l’Ajuntament, com a mètode complementari de finançament (un 25% aprox.), així com l’aparició pública del mecenes -que d’altra banda havia existit sempre, de forma encoberta- han suposat un alleujament a unes arques per sí que minvades, d’unes comissions falleres, en les quals el malbaratament ha sigut l’exemple d’aquests últims anys, i han sigut un fidel reflex de la societat dominant. Aquesta influència nefasta ha creat uns festejos desmesurats, aliens a la realitat social, que per causes que no venen al cas, s’ha tornat crítica amb uns festejos que suposadament són de tots els valencians i que ha estabilitzat el repartiment per comissió en 2.100 valencians per falla, molt similar a la dels anys noranta.

La imatge d’un “Levante feliz”, en una comunitat altament endeutada, on la petita i mitjana empresa és un dels seus motors bàsics, es troba en plena recessió. Açò, juntament amb el canvi d’accent de molts nous valencians que no entenen l’esperit de la festa, i res no s’ha fet per evitar-ho, planteja un nou repte en una societat canviant que ningú pot preveure, a mitjà i a llarg termini. Cal incentivar al veí perquè invertisca en la seua festa, i puga obtindre amb això bonificacions fiscals, com ja es va dir fa mes de cinquanta anys, i tal i com ja existeix en moltes altres festes. Cal convéncer-li de nou que si no hi ha “voluntat per a la falla”, no hi ha futur. Hi ha molt per fer i no podem pensar que una cosa així ens la van arreglar els de fora. Ara mateix, hui, s’està perdent una gran oportunitat, just en aquests moments de crisis i d’una creixent incomprensió del sector. S’hauria de pensar a racionalitzar els festejos, a saber renunciar, per a poder invertir en el veí, que és veritablement el que manté i ha mantingut sempre les falles. Cal recuperar-lo, per grat o per força, si no volem convertir-nos en un “gueto”, que apareix i desapareix tots els anys. És moment d’oblidar-se de triomfalismes, que només beneficien al polític de torn i començar a treballar en les falles del segle XXI, buscant a més mètodes d’obtenció de recursos diversos. Les lleis estan redactades, i tot està escrit des de fa molt de temps, i si volem que la festa figure entre les millors del món, cal iniciar com en 1928 o 1940 i 1960 una profunda adaptació, a la noves formes, la qual cosa no és gens fàcil en aquest moment, ni ho serà mai. F 123

O tots cristians, o tots

moros!!! 124

Javier Mozas Associació d’Estudis Fallers i Delegat d’Arxiu de la JCF

INTRODUCCIÓ es diferents civilitzacions que han poblat el Planeta, han sigut elegides també motiu principal de les Falles, en igualtat de condicions que altres elements que puguem pensar. Este, representa la idea principal que l’artista faller vol transmetre amb tota la falla, escenes incloses. Per quina raó utilitzen els artistes fallers un element o un altre per fer-lo servir de remat? Des del seu origen, la falla ha multiplicat les seues dimensions i ha crescut en complexitat. Un cos central o figura central gran, que simbolitza el tema de la falla, complementat per les diferents escenes que tracten els diferents aspectes del tema elegit. I sempre baix el prisma de riure’s de sí mateixa i de tot el que rodeja a la vida quotidiana d’una manera sana mitjançant la sàtira, l’humor faller. D’esta manera, la figura central o remat hauria de recollir i plasmar el que l’artista vol transmetre a l’espectador. Però en molts casos, eixa funció ha quedat per als ninots de les escenes, i el cos central o remat té més una funció de cridar l’atenció a primera vista. Per la composició o estructura, vistositat, colorit, decoració... I els elements, i sobre tot les persones, d’altres civilitzacions antigues o països actuals, s’acoblen perfectament a este paper principal de la falla. Sobretot els que tenien o tenen una indumentària i complements més exòtics, impactants i coloristes, com és el cas que exposem en les següents línies: la cultura musulmana. En les següents pàgines, anem a fer un breu recorregut per destacades falles grans que han plantat un ninot d’un musulmà com cos central o remat al llarg de la història. Les falles infantils només gastes estos personatges per representar un conte o directament mostrar eixa cultura, sense reaprofitar-ho per a criticar a la política o l’economia del moment. 125

es primeres

falles

I arribem a les notícies de premsa del segle XIX i primers anys del segle XX. En eixa etapa, les falles tenien dos parts. Una base o cadafal quadrangular, i dalt, l’escena que representava un o més ninots. Per tant, parlar de remats o figures centrals a les falles decimonòniques, és incorrecte perquè les falles no tenien encara la composició que tindran després arran de la concessió de premis a les falles més artístiques. Els mateixos ninots que componen l’escena, serien alhora la part més alta i principal de la falla. I això el prenem com a excusa per portar ací alguns casos curiosos on la cultura musulmana es va veure reflectida. Per qüestions polítiques, durant el segle XIX, hi hagué falles que tractaren els diferents enfrontaments bèl·lics que li tocà viure a Espanya. Qui es portà la palma van ser les guerres carlistes. Però també hi hagué un xicotet lloc per als enfrontaments per la possessió de les ciutats de Ceuta i Melilla. En concret per a la Guerra d’Àfrica (1860) i per a la Primera Guerra del Rif (1895). En la segona dècada del segle XX, els fallers encapçalats per Luis Vermejo Vida, presentaren la sol·licitud per a plantar falla i el seu corresponent esbós a la plaça de les Arenes de l’any 1912 en ple cor de l’històric barri de Russafa. La falla fou encarregada als artistes Julián Ribas i Fernando Martín Marqués i portava per lema ‘Marruecos’. La premsa de l’època descriu les dos cares. Davant, un xicotet mont amb dos àguiles amb casc alemany a la seua cima. Al mig, un moro fa ballar dalt d’un fil a dos espanyols. En la part de darrere de la falla, un cavaller elegantment vestit, es fumava un típic pur havà de l’època de nom veguero.

126

Feia referència a la coneguda com la Crisi d’Agadir o Segona Crisi Marroquí. En eixa època, Europa es considerava qui decidia sobre els territoris africans. El problema del repartiment del control sobre el Marroc entre França i Espanya, despertà el recel en l’Imperi Alemany quan en 1911 esclatà una revolta marroquina contra el seu Sultà. França i Espanya començaren les seues operacions militars... i Alemanya envia el vaixell Panther ‘per protegir als comerciants alemanys’ al port

d’Agadir, acció que fou interpretada per França com un desafiament. Gran Bretanya defengué el dret francès sobre el protectorat, i Alemanya ho reconegué. Fi de la tensió... a canvi del nord del Congo (actualment entre Camerún i Togo). D’esta manera, el poble marroquí, era el protagonista de la falla davant la cobdícia europea. En la dècada següent, el cabdill Abd el-Krim avivà les revoltes de la població contra la dominació espanyola del territori del Rif. L’episodi tristament com a Desastre d’Annual (1921), va estar en l’argument de la falla plantada en l’any següent, 1922, pels veïns dels carrers Cuarte i Norte. El president de la comissió, José Ruiz Roig, va ser qui va presentar la documentació en el registre d’entrada de l’Ajuntament per poder plantar la falla, que va ser contractada a l’artista José Hervás. Efectivament, es veu a un musulmà, que la documentació identifica amb Abd el-Krim, pujant amb un sac de diners al braç, a la cima d’una roca on està la frontera entre el protectorat francés i la zona de control espanyola en Marroc. A la base de la falla apareix un moro i un espanyol —abillat com els aragonesos, com tradicionalment s’ha identificat icònicament al poble espanyol—, dels quals s’està rient Abd el-Krim, d’acord amb els versets de la revista Pensat i Fet: “Abd el Krim sampa els dines, / dels seus se burla y dels nostres / i… así, ché, no ha pasat res”. Però hi hagué espai per a altres temes que no fora la guerra, en què aparegueren figures abillades de moros per tractar altres temes diferents. Amb el canvi de segle, tenim una aportació fallera curiosa. En l’any 1904 es plantaren tres falles que al·ludien al mateix assumpte —cosa normal en l’època quan hi havia alguna cosa que destacà—. En este cas, es tractava d’un acte que tingué lloc a la Gran Fira de València de l’any anterior, 1903. Va ser la celebració d’una ‘festa àrab’ que s’inclogué en el programa oficial de la Fira. Esta ‘festa àrab’ consistí en la desfilada d’una filà mora. Potser no desfilaren convenientment, potser portaren alguna copeta de més per desfilar amb més alegria, i va ser l’epicentre de les rialles de la gent i les crítiques de la premsa. Sembla que per omplir el pro-

grama de la Fira d’aquell any, convidaren a una filà de moros a desfilar, però resultà que no va ser ni vistosa ni alegre, sinó més bé al contrari, un desastre i avorrit. Així que, com a esdeveniment divertit, els fallers sorneguers ho plasmaren a les seues falles de l’any següent. Els mateixos fallers de Na Jordana-Guillem de Castro construïren la seua falla que portava per lema ‘Los moritos corriendo la pólvora’, tal com reflecteix el seu llibret. Recrearen la barana de baixada al riu per la muralleta de les Alberedes de Serrans, per on passaven, primer un moro amb l’estendard, a continuació dos amb dolçaines i panderetes, un tercer amaga un trabuc, i finalitza un altre damunt d’un camell. Del cas de la falla dels carrers Cuarte i Túria només sabem que un moro abraçava a un home, que es retorcia de dolor al costat d’una font. I la tercera falla, la de Ripalda, havien tres moros assentats sobre un arc, amb cànters d’aigua procedent de Torrent. D’esta última, l’autoritat suprimí un sac que portava una xifra... Dos dècades després, es plantà una falla en l’any 1926 en la Partida de la Bordeta. L’estructura d’esta falla recordava a les de finals del segle XIX: un cadafal de base quadrangular i dalt l’escena, sense distinció entre els ninots i elements a diferent altura. Hi havia un moro damunt d’un camell al costat d’una palmera, i al costat una altra persona a peu tirant d’un burro amb les albardes, potser plenes de dàtils. La revista Pensat i Fet els posa de nom Mister Llongo i Miss Morr-Hut, com a turistes que venien d’Egipte a veure les Falles: “Mister Llongo i miss Morr-Hut / que pera vore les falles / desde’l Cairo así han vingut” La resta de documents no aporta res més al significat de la falla. Per l’època, potser fora efectivament un reflex de la promoció turística que la ciutat de València intentava projectar. En eixos anys, augmentà el nombre de comissions falleres, i al cap de dos anys es creà el Comité Central Fallero per poder unificar esforços i recaptar diners per a les Falles. 127

En diners... carxofes (Expossició, Vicent Tortosa, 1971)

L’

any 1970 suposà un desastre per a la comissió de la Falla Exposició per la caiguda del seu remat, una vanitat de l’artista per a intentar aconseguir un bon premi per a la comissió, que tan mala sort havia tingut amb els premis des del seu accés a la secció Especial en l’any 1958. La comissió encarregà el nou projecte de 1971 a Vicente Tortosa Biosca, que tornava a plantar a l’encreuament anys després, ja amb una trajectòria consolidada i convertit en Mestre Major del Gremi d’Artistes Fallers de València. En diners... carxofes va ser el lema d’una falla que, amb una diferència substancial dels principals pressupostos de la secció Especial, aconseguí fer-se un lloc en el cobdiciat pòdium, i guanyar el tercer premi —el més alt fins eixe moment—, a més de guanyar el premi al millor ninot de secció. L’equip de taller format per l’escultor i pintor Joaquín Gómez Perelló, a més de l’il·lustrador Àngel Villena, va suposar una marca de qualitat. La figura principal era un moro al qual li posaren el nom Beni Bufat i que tenia una altura de 12 metres. Estava assegut sobre un carro amb un gran coixí, tirat pels quatre forçuts. Estava abillat amb un turbant, jupetí obert, faixa i pantalons típics d’un component d’una filà mora. Tota la decoració d’estil oriental, pintada amb molt detall. Beni Bufat portava a més unes exagerades arracades d’anell circular i un ampli collar, exhibició del gran poder econòmic.

Contes i boles (José AntonioSant Valer, Salvador Gimeno, 1971)

128

l mateix any, una altra falla recordada mostrà com a remat un bust d’estil musulmà. O almenys, el geni que eixia de la llàntia meravellosa, així anava caracteritzat, i no com a oriental només. Eixe impressionant bust que se subjectava en la seua base per una mescla del fum i els seus cabells. Anava tocat per un turbant profusament adornat, i a les seues mans portava al Déu Mercuri i un sac de diners. El lema era Contes i boles jugava al doble sentit de les dos paraules, que convergien en l’argument que de veritat tractava la falla: les mentides que la publicitat, la societat, i sobretot els polítics, ens conten diàriament. Qualsevol diria que és una falla que es plantarà al 2020!!! Almenys, el seu autor Salvador Gimeno Navarro aconseguí el seu propòsit, el doble primer premi de la secció Primera A.

Alegre Primavera (Avinguda de BurjassotCarretera de Paterna ‘La Parreta’, Miguel Santaeulalia Núñez, 1972)

Les mil i una nits (Plaça de Na Jordana, Julián Puche, 1974)

omés deixem passar un any. En l’encreuament de l’avinguda de Burjassot amb el carrer carretera de Paterna es plantà en 1972 el següent exemple destacable per a este article. Va ser una falla que milità al tercer escaló de la classificació, la secció 1ªB, obra de l’artista faller Miguel Santaeulalia Núñez, en una etapa encara incipient de la seua carrera artística.

En la seua segona falla plantada posà tot el seu esforç en demostrar la seua valia. ‘Alegre Primavera’ va ser el lema triat, on un cuc amb cara humana i abillat ‘a l’oriental’, fumava unes oloroses herbes d’una ‘catximba’. Tot ell simbolitzava la Primavera. No sabem si per les herbes o perquè en eixa època era la preferida per a fumar... Les escenes complementaven l’al·legoria de la Primavera amb diferents situacions gracioses que es donen en eixa estació. El cas és que Santaeulalia es llevà l’espina, i esta vegada aconseguí el primer premi de la secció. n poc més endavant, en l’any 1974, a una de les places màgiques per a plantar grandioses falles, la plaça de Na Jordana o del Centenar de la Ploma —actual de Pere Borrego Galindo—, es plantà una falla amb remat d’un moro. En esta ocasió era només la cara, com en el cas descrit de la plantada tres anys abans en José Antonio-Sant Valer. D’un encenser que feia de base del cos central, eixia cap amunt el bust d’un musulmà el qual era sostingut pels seus cabells ben llargs. Però no eren uns cabells normals, sinó que les seues formes arredonides estaven compostes per cossos nuets d’homes i dones que s’integraven perfectament en la composició. Portava arracades d’anell gran i un turbant amb una gran ploma subjectada per un diamant al turbant. Este personatge, eixit de qualsevol dels contes de ‘Les Mil i una Nits’, com feia referència el lema de la falla, mirava de reüll a una xica que estava al seu costat en el remat. A les escenes, ens contaven diversos contes de la vida quotidiana occidental, però ambientats en la civilització musulmana (escenaris i vestits). El jurat caigué en la temptació a l’hora d’atorgar els premis, i per tant feren l’indi en deixar esta falla de Julián Puche en tercer lloc. 129

Los dueños del petróleo (Bailén-Xàtiva Ferroviaria, Pepet, 1980)

ambé portem a este repàs a un dels mestres de la composició, el borrianenc José Pascual Ibáñez, més conegut per Pepet. En esta ocasió, plantà en l’encreuament de Bailén-Xàtiva la falla més cara de la secció Especial amb 3.200.000 de pessetes —junt amb les de les places de Na Jordana i el Pilar—. El resultat, a banda de l’estructura, va ser el 5è premi de secció i 5è d’enginy i gràcia. La base del cos central era un cap d’un magnat àrab, sobre el que hi havia un àrab amb túnica i turbant, que portava a les seues mans una fusta i un gran cèrcol, pel qual feia passar a una dona. Esta representava a Europa i estava nua, simbolitzant els diners que havia de pagar als àrabs els diferents països consumidors de petroli. També les escenes acompanyaven l’argument principal, mostrant els diversos problemes i situacions que comportava la pujada del preu del petroli. Un magnat està intentant enganxar la seua manega, a tots els països que puga, l’encariment del preu del transport, els investigadors espanyols per trobar fonts d’energia alternatives, i els casos mexicà i soviètic per auto abastir-se.

Moros i Cristians (EsparteroGran Via Ramón i Cajal, Miguel Santaeulalia Núñez, 1985)

130

n jove Miguel Santaeulalia plantava en l’any 1985 una falla amb un títol molt eloqüent, Moros i Cristians. Amb eixe lema, no ens podia fallar l’artista de no posar al remat de la composició a un moro. És curiós que, quan es tracta de reflectir la dicotomia festiva entre moros i cristians, sempre ix guanyant el moro perquè té una indumentària més vistosa, o almenys dona peu a desenvolupar-ho així en el cadafal. Un timbal, com a element icònic de la festa esmentada, feia de base del cos central perquè damunt s’alçara el Capità Moro. Portava trage típic festiu de pantalons bombats, i brandava en alt la tradicional simitarra a la mà dreta. El remat i el lema era l’excusa, com quasi sempre, per tractar a les escenes les diferents situacions del moment, en economia, societat i política, però abillats com a musulmans, pel seu luxe en la decoració. Eixa falla costà més de dos milions de pessetes, la més cara de la secció Primera A junt amb altres tres, però el jurat decidí que era la falla que es devia quedar sense premi en la secció. Va ser un pal per a la comissió, que veia com la seua falla infantil continuava la seua ratxa imparable de primers premis absoluts, a més de vore coronada com a Fallera Major Infantil a María José Calvete, la filla del president de la Comissió.

Les mil i una (Plaça del Doctor Collado, José Luis Ferrer Vicent, 1987)

rribem en el nostre camí pel temps a una de les mítiques i més impressionants places per a plantar falles, la plaça del Doctor Collado. José Luis Ferrer, un dels germans Ferrer de Borriana que era conegut pel pseudònim Regino, va ser l’artista faller contractat per a plantar la falla amb el suggerent lema Les mil i una. En esta ocasió, el jurat sí que va veure que el cost de la falla, un dels més alts de la secció Primera A, mereixia pòdium, aconseguint el 3r de secció i el 3r d’enginy i gràcia. El cos central era tota una composició de minarets de mesquites a diferents altures, recreant l’espai d’una ciutat musulmana. Com a peça fonamental des de la base, hi havia el típic cap d’un musulmà barbut i tocat de turbant luxosament decorat per adornaments. En este cas, este musulmà representava als nostres avantpassats àrabs que habitaven la nostra ciutat Balansiyà que, amb el pas del temps, s’estranyen de com s’ha transformat i perdut la seua esplendor. Les escenes foren aprofitades per a representar situacions i problemes de la societat valenciana i espanyola de l’època, com la submissió de la nostra autonomia enfront del poder de Madrid, els problemes inicials que tinguérem en entrar en el Mercat Comú, la falta d’una unió real de les províncies de Castelló, València i Alacant per a lluitar conjuntament, o la torre de Babel simbolitzant la recent Batalla de València per la llengua.

Contes (EsparteroGran Via Ramón i Cajal, Julio Monterrubio, 1990)

ocs anys després, tornem a l’encreuament d’Espartero-Gran Via Ramón i Cajal per la seua figura colossal d’un moro com a remat. Corria l’any 1990, i l’artista Julio Monterrubio tornava a l’escena valenciana fallera després d’un parèntesi de quatre anys, amb el seu fill Julio Sergio integrat al seu taller. Monterrubio aterrà de nou a les Falles amb prou d’èxit, ja que aconseguí un doble segon premi de secció, i Enginy i Gràcia en la secció Primera A. Una gran pipa era la base central de la falla sobre la qual s’assentava una figura d’un moro llegint el conte de ‘Les Mil i una Nits’. El llibre ens donava la clau del tema principal, els contes que ens conten diàriament, ja siguen els polítics, els mitjans de comunicació o la publicitat. El moro, òbviament seria un dels personatges d’algun conte conegut, tot i que l’artista no ens ho desvelà. Les escenes eren diferents contes que li tocà viure a la societat del moment, com el conte del Mercat Comú Europeu, el conte del Govern del PSOE, o el conte d’Hisenda i les inspeccions.

131

De la festa, la Vespra (Plaça de Na Jordana, Miguel Santaeulalia Núñez, 1997)

n poc més de dos dècades després, tornem a esta comissió, esta vegada ja traslladada la seua falla a l’actual plaça del Portal Nou. I també tornem a posar com a exemple a l’artista faller Miguel Santaeulalia Núñez, esta vegada ja consolidat a la secció Especial i amb una de les seues falles més recordades, on va fer partícip al seu fill Alejandro amb el dibuix. De la festa, la vespra era tota una al·legoria a les diferents festes valencianes, una oportunitat per a brindar pel retrobament. Dos figures colossals, el cristià Tomeu i el moro Tarek, s’alçaven directament des del paviment, sent unes de les figures més altes plantades en Falles. El nostre protagonista és òbviament el moro Tarek, abillat amb un vestit molt semblant als de la coneguda festa, capa, i turbant coronat per la mitjalluna. La seua gran espasa estava dins del carcaix, i aprofitava per a alçar la seua mà esquerra mentre amb la dreta sostenia una copa per al brindis amb el seu homòleg cristià. Per a les escenes aprofitava refranys populars de diferents festivitats per tractar temes socials, econòmics i polítics. Va ser la més cara de la secció, amb més de 21 milions de pessetes, i obtingué el primer premi de la secció Especial —la quarta per a l’autor—, a més del premi del Cercle de Belles Arts a la falla més artística i del premi de la Generalitat a la falla de major interés turístic.

L’Encantament (Convent de JerusalemMatemàtic Marzal, Paco López Albert, 2000)

l canvi de mil·lenni suposà un pas de gegant en l’evolució de la secció Especial. Noves comissions falleres, nous artistes fallers, i nova incorporació d’ingressos en forma de patrocinadors, el que permeté superar per primera vegada els 30 milions en les costes d’una falla. El jurat ho corroborà, atorgant el 1r premi de secció Especial i 3r d’enginy i gràcia. Paco López arribà a esta comissió, després d’una magnífica trajectòria en falles infantils. L’any anterior plantar per primera vegada una falla gran i entrar directament a la secció Primera A, on no obtingué premi. En esta ocasió, sembla que va viatjar a l’Orient directament per conéixer més a fons la cultura àrab, i així poder plasmar-ho perfectament en un projecte faller. El cos central que alhora era remat, era una serp amb la meitat superior del seu cos humanitzat com a un àrab amb turbant, que abraçava a una xica que queia rendida als seus encantaments. Com a un ésser de la mitologia oriental, era concebut amb poders sobre la gent mitjançant els seus embruixaments. Les escenes de la falla mostraven exemples concrets de situacions encantadores que ens deixen embovats, embruixats per la paraula d’uns altres: l’encantament dels tops models que totes les xiques volen imitar però tenen el perill que poden caure en l’anorèxia i la bulímia, els mitjans de comunicació que ens encanten amb la seua publicitat, el govern que ens deixa en un estat permanent d’encantament amb l’anunci de la pujada de les prestacions, Terra Mítica i la promesa del benefici turístic...

132

l penúltim exemple d’esta llista de remats o personatges principals de les falles plantades a València ens torna a arribar de la mateixa comissió que l’anterior menció, tot i que amb un altre artista faller com és Pedro Santaeulalia. El que volia representar era que els rics són qui mouen el món, els que tenen el poder de decisió. I eixe poder estava simbolitzat en la falla per la gran figura que feia de base del cos central, un ‘gran’ magnat àrab —de grandària de ninot... i de grossor per menjar bé— assegut còmodament i fumant un pur baix pali, contemplant amb plena tranquil·litat com la gent s’angoixa per no tindre el seu poder. Dalt d’ell, com tres figures com a remat, una ballarina amb ventalls, un tigre i un servidor per ventar al ric amb el seu ventall. Els diners, potser no donen tota la felicitat necessària, però sí que ajuden a aconseguir-la. També t’aporten al teu voltant un muntó de gent que només buscar traure’t tot el suc que puga. I els bancs i els polítics et protegiran molt més que a la gent normal. F

1904. Na Jordana - Guillem de Castro, portada llibret

Qui paga, mana (Convent de JerusalemMatemàtic Marzal, Pedro Santaeulalia Serrán, 2013)

133

134

1912. Boceto Arenas de Ruzafa

1922. Boceto Cuarte-Norte

1974. Les mil i una nits

1980. Bailén-Xàtiva. J. Pascual “Pepet”

1985. Espartero-Ramon y Cajal. M. Santaeulalia. Foto: Album Fotos Bayarri 1985

1997. De la festa, la vespra

Documentació consultada Diari El Mercantil Valenciano (1904, 1912 i 1922) Diari Las Provincias (1904, 1912 i 1922) Diari El Pueblo (1904, 1912 i 1922) Diari La Correspondencia de Valencia (1904, 1912 i 1922) Revista El Fallero Revista El Turista Fallero Revista Pensat i Fet Arxiu Històric Municipal de València Delegació d’Arxiu i Documentació de la JCF

2000. Convento

2013. Convento, Ángel Romero

Los moritos corriendo la pólvora. Falla de la calle de la Jordana esquina á la de Guillem de Castro (1904) Llibret que conté la explicasió y relasió de la Falla dels carrers de Cuart y Norte (1922) Llibret de la Falla Exposició (1971) Llibret de la Falla José Antonio-Sant Valer (1971) Llibret de la Falla Avinguda de Burjassot-Carretera de Paterna (1972) Llibret de la Falla Plaça de Na Jordana (1974) Llibret de la Falla Ferroviària (1980) Llibret de la Falla Espartero-Gran Via Ramón i Cajal (1985) Llibret de la Falla de la Plaça del Doctor Collado (1987) Llibret de la Falla Espartero-Gran Via Ramón i Cajal (1990) Llibret de la Falla Plaça de Na Jordana (1997) Llibret de la Falla Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal (2000) Llibret de la Falla Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal (2013) Borrego Pitarch, Pere (2003): Na Jordana. 50 anys especials. 1954-2003. Associació Cultural Fallera Na Jordana, València Cartagena Albertus, Rafael; Mozas Hernando, Javier (2018): Falla Convento Jerusalén. 125 años. 18932018. Falla Convento de Jerusalén-Matemático Marzal, Valencia Porcar Muñoz, José Luis (2006): Centenario de la Falla Espartero-Gran Via Ramón y Cajal (1906-2006). Sorlí Fos, Rosendo (2007): 25 anys especials. Falla Exposició. Asociación Cultural Falla Exposición, València 135

Això

ho dibuixe,

jo!

136

Ceballos&Sanabria

JosĂŠ Luis Aguilar

137

JosĂŠ Santaeulalia

138

Vicente Lorenzo

Ortifus

Miguel Santaeulalia

139

...i forรงa al

canut

140

Juanjo Medina Bonilla Revista CENDRA A.C. Falla Plaça de Jesús

La festa fallera sempre ha sigut un receptacle d’acumulació d’egos, que ha servit perquè alguns personatges compliren somnis que en diferents circumstàncies no podrien albirar.

el que més es vol complir és aquell de ser el millor. Tots volem guanyar un primer premi de falla o un premi —creueu els dits per si sona la flauta— en un article d’investigació sobre la festa. Però centrem-nos, la mostra més clara de voler destacar la trobem en aquelles comissions que busquen la glòria del primer premi a les seccions altes, algunes tenint darrere mecenes que financen els projectes trencant les estadístiques i provocant que més comissions intenten emular-los, arribant a ser poques les comissions que resistixen els exigents ritmes econòmics marcats pels rockefellers de torn, arribant a patir penúries, crisis profundes de caràcter social i monetari i, inclús, desapareixent com a comissió. Encara que també n’hi ha comissions que arriben a tocar la glòria després d’un dur treball que val per sufragar els costos derivats de viure a un pas de l’abisme. 141

XIX

Segle

es primeres falles de pago

Segons les teories més acceptades les falles naixen als carrers i barris més populars, el que per alguns és una mostra de rebel·lia de les classes obreres, però també trobem casos que els representants d’una incipient classe mitjana, mínimament acomodada, estan darrere de falles que es plantaren en el segle XIX, com per exemple la que un hostaler va plantar en el carrer Saragossa en 18201. Passat el temps trobaríem alguns casos molt particulars en què les falles són sufragades per societats o gremis, que encara que les plantaven dins de les seues instal·lacions com la Beneficència o el Gremi de Soguers. Però no les falles espectacle, que es plantaven també en recintes tancats, com la Plaça de Bous, però el públic havia de costejar la visita, suposant la falla una font d’ingressos per als seus promotors, que oferien un ampli programa d’activitats al costat del cadafal. Per exemple en l’any 1900 per entrar a visitar la falla de la Plaça de bous havien de pagar-se deu cèntims el dia 18 i el doble al dia següent. En este context la majoria de les falles, de caràcter veïnal, obtenien els beneficis de les quotes dels membres de les comissions i abonaments dels veïns del barri. A més en les juntes d’estes comissions es representava el poder de la «pequeña burguesía del comercio» (Ariño 1992:99), ja que comerciants i artesans representaven el major

142

1 Si aconseguiu el llibret de la Falla Plaça de la Reina d’enguany segur que obtindreu complida informació al respecte, ja que es commemora el dos-cents aniversari d’esta falla.

Falla Pl. de la Pilota 1899

XIX

XVIII

XVII

percentatge de components, però destaca que a penes un xicotet tant per cent dels membres de la classe alta estava representat a les juntes promotores de les falles, fugint d’estes els grans rendistes de l’època, excepte excepcions com podrien ser les falles de zones més acomodades. Així trobem falles que costaven fins a mil pessetes, com la de la Pl. de la Pilota en 1899, de l’artista Vicente Pellicer, en el lema Tot per humanitat, i que obtingué el premi de Lo Rat Penat, ubicada en una de les zones més solvents de la ciutat, i encara que majoritàriament les falles es finançaven, com ja he apuntat, per mitjà de la replegà feta pels barris, repartint coques o esbossos del futur cadafal a canvi d’una exigua donació, no és desgavellat pensar que algun dels veïns més posicionats aportara quantitats més significatives per tal de demostrar eixa rellevància social que se li suposava. Encara que açò no vol dir que la burgesia participara activament en l’organització i celebració de les falles —més bé al contrari, fugien de les classes populars i observaven la festa des d’una elevada posició—, sinó que simplement demostrava la seua superioritat monetària davant dels seus veïns. Ariño fa una dissociació per barris basada en la mitjana d’aportacions en pessetes per habitant, que servia de base econòmica a les comissions, en què destaquen els emplaçaments de Pl. de Santa Catalina (89,76 pts.), Pl. del Mercat (59,75 pts.) o Baixada de Sant Francesc que en 26pts. seria el carrer en l’aportació més baixa entre els

XVI

més adinerats. Com es pot apreciar estos carrers i els més acomodats2 estaven en antigues zones comercials del moment —algunes encara ho són hui en dia— o prop d’elles. En l’estrat contrari, trobem col·lectius com Jordana (2,91 pts.), Convent de Jerusalem (2,06 pts.) i Corset, (1,19 pts.). Estos carrers i els que els acompanyaven en el llistat3 es trobaven en barris populars, en gran incidència de població obrera, artesans o llauradora, alguns inclús en barris recentment incorporats a la ciutat. En este període cal destacar que la combinació entre poder monetari i la instauració de premis a les falles, primer per societats com el Cercle de Belles Arts o Lo Rat Penat (1895) i més tard per l’Ajuntament (1901), a més de les disposicions censores de les autoritats que retallaven la llibertat argumentaria de les falles, va afavorir un canvi estètic als cadafals facilitant la propagació de la denominada falla artística, i que les comissions, que augmentaven el caudal de diners dedicat a la falla, volgueren guanyar eixos premis, contractant artistes cada vegada més especialitzats per a fer-les més grans i en millors acabats, oblidant-se d’incloure la càrrega satírica i critica que se li suposa a una falla. 2 Entre ells els carrers del Mar, Cavallers, Carabasses o la plaça dels Porxets. 3 Carrers com Maldonado, Alt, Lepanto, Cervantes i les places Major i del Contrast de Russafa estaven esta part del quadre.

143

Segle

ous estímuls i noves fonts de finançament

Com he apuntat els premis estimulen als fallers i a més la popularitat creixent de la Festa també ajudà a l’augment del número de falles plantades en les primeres dècades del segle XX, convertint-la en la festa major de ciutat, per davant de les dos manifestacions que fins eixe moment havien constituït les celebracions més rellevants, com eren el Carnestoltes i el Corpus. La premsa va espentar a l’Ajuntament en la creació dels premis a les falles junt amb «Lo Rat Penat, El Cabás y la peña valencianista 144 que se reunía en el Café Nove-

dades, Els Tres Tornillos» (Ariño, 1992:123), arribant en el temps a més de cinquanta associacions, revistes, comerços, organitzacions polítiques i obreres o penyes humorístiques que premiaven els cadafals, en algunes ocasions en compensació econòmica. El següent pas va ser que algunes marques comercials passaren a sufragar el cost d’algunes falles a canvi de convertir-les en aparadors del seu producte de moda. Cosa que va provocar controvèrsies, per exemple quan en 1912 la falla que va guanyar el primer premi, Pl. de Mariano Benlliure, Estralls del tabac, de Carlos Cortina Beltrán, que es trobà en la indiferència del públic i les crítiques virulentes per a comissió i jurat per part de la premsa. Inclús, degut al clamor popular l’Ajuntament es va plan-

tejar una rectificació dels premis que mai es va produir. La falla, que feia clara diferenciació entre els fumadors que usaven paper de fumar Che, i els que no, els primers grossos i sans i els segons malalts i en tos, es veia acompanyada per estos versos: “El millor remei. Si el fumar no et pega be perquè la gola te cou, proba el paper marca Ché! que es com la proba del ou.”4 Un dels impulsos ideats per a donar repercussió econòmica a la Festa varen ser els barcos i trens fallers, més tard també avions5, promoguts des de dife4 En esta i les següents cites literals s’ha respectat l’ortografia original. 5 El primer tren s’organitza en 1927, i arribà des de Madrid el 18 de març. Les comissions falleres es varen oferir per a col·laborar en els actes programats per l’Ajuntament, que havia repartit propaganda entre les diferents Cases Regionals de Valencia en moltes ciutats. Els trens fallers deixaren d’organitzar-se en 1974. El barco faller fon idea de la Casa de Valencia en Xile, per acostar als valencians i descendents que vivien en Sud-Amèrica a les Falles. Tingué continuïtat fins 1972. I finalment l’avió faller naix en 1993 per recuperar l’esperit dels barcos fallers, i apropar als membres dels centres valencians sud-americans a la festa fallera.

rents fronts com la Societat pel Foment del Turisme, que volien afavorir el turisme nacional i internacional en la setmana fallera, que començava a conformar-se tal com la coneguem ara. Les comissions acomodades es desplacen en l’espai urbà cap a nous eixos econòmics en els quals es mouran fins a l’esclat de la Guerra Civil, encara que sense deixar els antics emplaçaments més reeixits. A més, comencen a aparéixer i destacar noves comissions que ja no abandonaran mai el llistat de barris les més poderoses econòmicament. Si agafem de nou com a referència l’estudi d’Antonio Ariño d’estos períodes, es veu que les comissions que més aportaven per faller, i cal suposar que per a la falla, eren per este orde Pl. de Mariano Benlliure (111,1 pts.); carrer de Lauria (89,4 pts.); de nou Mercat Central que pujava la mitja respecte al període anterior en 68,5, i els carrers del Mar i Cavallers que aportaven respectivament 62,3 i 57,1 pts. per faller. Trobem un segon grup, una espècie de classe mitjana de falles, en comissions com En Joan d’Àustria (44 pts); Sorní (36,3 pts.); o Ciril Amorós (34,3 pts.). Estes falles i les del primer grup

Falla Pla. de Caixer 1920. Falla anunci. Arxiu J. J. Coll

estaven assentades en barris d’alt poder econòmic i en molta activitat comercial, o bé en la zona de l’Eixample que acollia des de la seua urbanització a famílies de classe alta. Seguidament apareixen comissions d’estrat mitjà que es plantaven en un ampli arc de barris, des dels més senzills com Lepanto (19,1 pts.) o Corset que multiplicava els seus gastos per molt respecte a l’anterior període (12,5 pts.), fins a falles com Salvador (15,7 pts.) o Comte d’Altea (7,8 pts) de carrers més rics. Ja trobem en esta part del quadre a Convent de Jerusalem que comença a pujar a poc a poc entre les falles que més diners recaptaven. Tancant esta estadística hi havien un grup de falles de barris populars que eren les que obtenien uns ingressos més baixos,

des de les 5,8 pts de Francesc Sempere, fins les 1,8 de la falla del carrer Castrovido, passant per les 5,6 pts que manejaven els fallers de Na Jordana, que no arribaven a doblar els diners de l’anterior període. Algunes falles recorrien a patrocinadors curiosos, com la falla de la Plaça de Canalejas de 1925, plantada a les portes de les oficines del Valencia FC, i que en aquell any feia apologia dels triomfs de les diferents seccions de l’equip de Mestalla, pel que no seria descabellat pensar que va tindre ajuda econòmica per 145

A més les falles començaven a buscar patrocini en forma de publicitat inserida als cadafals, i la dècada dels vint va ser prolífica, arribant a batejar-se estes com “falles anunci”. Així, en la Pl. dels Caixers es va plantar en 1920 Un canó el Champagne Brimont, de Carmelo Roda; en 1924 als carrers Lauria- Pascual i Genís, José Justo Villalba alçà El domini de l’automòbil americà, fent publicitat de la marca Dodge; un any més tard Carmelo Roda repetix en una falla anunci i planta Lluvia

146

de Agua de Colonia en el creuament de Sant Vicent i En Sanz, publicitant la perfumeria Casa Ibañez, que repetiria en 1929 en una nova falla publicitària. En 1927 trobem fins a tres falles anunci, plantades en Embaixador Vich, fent publicitat d’un comerç, Grandes Almacenes Llopis Capella, de nou de l’artista Carmelo Roda; al carrer Pi i Margall, que parlava de la pel·lícula La bejarana; i del tint per a cabells Iberia que parlava la plantada en la Plaça d’Emilio Castelar, a la que El Fallero dedicà este vers: “Un anunsio que pregona, com si fora cosa seria, que son de calitat bona els tintes marca La Iberia.” De 1928 referenciem les dos últimes falles d’este període,

la primera dedicada a la Leche condensada El Niño, que va ser el seu lema, per l’artista Alvaro Miralles per a la comissió Sociedad Lechera Montañesa Anónima Española, i la segona plantada en l’Avinguda de A. Gimeno6, per la comissió Autolocomoción Cano S.L. Avda. Amalio Gimeno, nº7, tota una declaració d’intencions, reforçada per el lema del cadafal, La joya preferida y el sueño de todos, inclús l’artista tenia nom d’empresa Creaciones Valencia. Estes falles aprofitaven l’arribada, per segon any del tren faller des de Madrid i per primera vegada de Barcelona, al estar ubicades en el pas dels turistes entre l’Estació del Nord i el centre de la ciutat. 6 Coincidint quasi amb l’actual Av. del Marquès de Sotelo, i on sembla, per les dades que he pogut consultar, també es va plantar la falla de El niño, encara que no he pogut confirmar-ho.

Publicitat-esbós de la falla de la llet condensada El niño a la revista Pensat i Fet

part del club, o alguns del seus dirigents, vinculats a la comissió en diferents períodes, a l’hora de costejar-la. Trobem també comissions eixides de societats com l’Ateneu Mercantil, que durant diferent exercicis va sufragar falles dissociades per alguns dels carrers més acomodats del centre de la ciutat, per exemple en 1926 els de Nau i Bonaire.

1940-1989

Després de la Guerra Civil les Falles varen ser reorganitzades des de les institucions7 com a ferramenta per a normalitzar tot el possible la vida a la ciutat, i gastar-les com a un dels motors de la recuperació econòmica desitjada. Inclús es feren campanyes promocionals a càrrec del Servicio Nacional de Turismo, ja per a les falles de 1940.

oteries,

paradors, pavellons...

A pesar d’estes mesures, i si pensem que eren els veïns els que corrien en la majoria dels gastos de les falles, els pressupostos no arribaven a completar-se i la JCF, contràriament als seus plantejaments que eren els d’evitar les subvencions, tingué en els dos primers anys de reconstrucció que demanar ajuda al comerç i a la indústria locals per a salvar la Festa, per mitjà de la Central Nacional Sindicalista. En este ambient sorprén que una de les accions més rellevants de l’Ajuntament fora la de prohibir les falles anunci, tan habituals com hem vist, per «ser contràries a l’estètica fallera» (Hernández, 1996:151). En 1940 els cadafals costen 136.000 pts., en 1941 les comissions es gasten 600.000 pts., i en 1943 arriben a les 900.000, ja prop del milió que costaren les de 1934, el que dona una idea de la ràpida recuperació de l’esperit faller en la ciutat de postguerra. Increment que continuaria imparable, ja que en 1948 només les falles de la Secció Especial arriben a 1.200.000 pts, i en 1952 als 2.000.000, consolidant un creixement imparable dels pressupostos que ja no es frenaria quasi mai. En 1942 es crea la falla del So Quelo, Regino Mas, So quelo, rei de l’horta, i s’agafa des d’eixe moment com a oficial de la ciutat, només pel seu emplaçament, en la llavors Pl. del Cabdill, però era costejada per empresaris i components de la classe alta de la ciutat, lluny de la comissió tradicional, tenint per nom Comissió del Foc. Mantindria eixe nom fins a 1970 en que passa a denominar-se de Els Colossos, en una composició semblant, i unes activitats socials que sempre buscaven relacionar-se amb la classe alta i el poder econòmic tant de la ciutat com de fora, fins que des de 1980, i pel canvi als ajuntaments democràtics, el de València assumix la municipalitat de la falla de la plaça i des de llavors és qui finança el cadafal que allí es planta. 7 Per a més informació podeu llegir l’article de Manolo Sanchis que està degudament referenciat a la bibliografia annexa.

147

Falla del Foc 1942. Arxiu J. J. Coll

També en 1942 es crea la Secció Especial8 formant-la falles enclavades a barris acomodats i properes al poder econòmic de la ciutat. Estes comissions prompte comencen a fer barraques i alqueries o racons fallers, on afalagar els seus benefactors. Però la novetat de l’època, i que suposaria un gran impuls per a les falles dels barris acomodats serien els paradors, que acollien a les figures més rellevants del panorama musical internacional, i en els quals les comissions oferien sopars i balls de gala, recepcions a personatges de la burgesia i tota una sèrie d’activitat reservades a una elit fallera i social que començava a separar la festa del caràcter popular habitual. Aixina van sorgint paradors com El Foc (1951, Alfons el Magnànim- Nau)9; El Bunyol (Lluis de Santàngel- Matías Perelló); Parador del Farol (Russafa-Gran Vía); Les Coves del Mercat (1955, Pl. del Mercat); i el So Quelo (1959, Comissió del Foc). Inclús societats com la Valenciana d’Agricultura aprofiten la repercussió dels paradors i inauguren els seus, en este cas L’Alqueria del Llaurador, i inclús nomenen regines del parador major i infantil. Com a exemple agafem les falles Lluís de Santàngel, que gràcies als beneficis 8 Les tres primeres comissions que la composaren varen ser Barques-En Joan d’Àustria, Pau-Pl. de la Reina i Pl. del Mercat. 9 En el primer any de funcionament el parador El Foc va donar el seus beneficis a

148 l’Associació Valenciana de Caritat.

del parador pot participar en la secció especial entre els anys 1954 i 1964 en un quart premi, Pazo ar forclore ezpañó, de Rafael Raga, en l’any del debut com millor classificació, i la falla Convent de Jerusalem, que va obrir el seu parador, el So Nelo en 1955, quan la falla militava en la secció 1ª, i en dos anys passa a la secció especial, L’hora dels farols d’Adolfo Ariño i ja en 1958 conquerix el primer premi, en la falla de Regino Mas, Sobre rodes. Els paradors significaven una separació entre les classes més acomodades i les populars, que contravenien un teòric esperit faller i començaven a constituir un oblit cap a la pròpia falla per part de qui els organitzava més pendents, com estaven, d’atraure públic d’alt llinatge i obtindre beneficis. Ja el 4 de març de 1951 Martín Domínguez, encara que sense firmar escriví a la seua columna de Las Provincias, «Actualidad valenciana» que “A este paso, la falla va quedando cada vez más al margen, solitaria, y polvorienta, casi, con ese aire de catafalco fúnebre...”. Com si ho escrigueren hui en dia. El parador de la Falla del Comerç de la Plaça del Mercat —el nom oficial ja dona una clara referència de la vinculació de la comissió en el moviment econòmic que es produïa al voltant del Mercat Central— només vingué a reforçar a una comissió que sempre havia estat entre les més destacades del orbe faller, en grans cadafals dels millors artistes ja en els anys vint i trenta i present en la Secció Especial des de l’any de la seua creació, en la falla d’Enrique Vidal, El arroz y la ensalada i que no pogué ser rematada com estava projectada. Vindrien seguits els dotze primers premis entre 1943 i 1955, exceptuant en 1951, tots de la mà de Regino Mas, un nou triomf en 1963 en la falla ¡Va bola! de Vicente Luna, i que abandonaria en 1972 després de trenta-una participacions, per a reaparèixer en el trienni 1975- 1977, amb un pobre balanç de premis, inclús no qualificant per els problemes de plantà de l’última d’estes falles. En 1996 trobem una nova incursió en la màxima categoria, El esperit del mal, de Ramón Espinosa, en un ajustat pressupost per al moment de sis milions de pessetes. Un nou trienni en Especial entre 2014 amb Xavi Herrero, 2015 i 2016 amb Vicent Martínez que plantant A la carrera firmava l’última de les trenta-huit falles especials d’esta comissió. El nou intent de posar-la en la secció més alta, avalat per la presidenta Carmen de Rosa, també presidenta de l’Ateneu Mercantil, acabà ràpidament pels greus problemes interns i econòmics

que va portar emparellat pujar a especial i una mala gestió dels conters. Mentre que les comissions de barris de baixos recursos han de tirar d’imaginació i organitzen rifes algunes de les primeres comissions en fer-les son Pelaio-Mat. Marzal i Castelló i Adjacents en 1946, sortejant un automòbil, una màquina de cosir i fins i tot animals vius. Les paperetes tenien preus des de 0,15 a 2 pts.. També s’organitzen balls, com el de la falla Misser Mascó- Arévalo Baca, que inclús va inaugurar la pista de ball 142, i açò li va permetre plantar en la màxima categoria en l’any 1958, L’olimpià del dia, de Blas Soler Rodriguez. La sala, que al llarg dels anys tingué diferents noms com ara Club Fallero Flamingo, des dels anys seixanta era la principal font d’entrada de diners a la comissió, fins que en 1976 el propietari de la nau on s’instal·lava comunicà a la comissió que anava a alçar un edifici de vivendes i que s’havia de tancar la sala, suposant l’adéu a la secció més alta amb la falla Els que fan el tonto, dels Germans Ferrer Vicent, fins al seu retorn en 2002, Antònims anònims, de Latorre i Sanz, per a no deixar la categoria fins ara, encara que patint algun que altre vaivé pressupostari. Les comissions també organitzaven representacions teatrals i comencen a vendre loteries, de mà en mà o bé contra reembossament, cosa que va permetre a col·lectius com Pl. de Na Jordana, quan reprèn l’activitat fallera en 1951, augmentar significativament els seus pressupostos de tal manera que en sols tres anys va permetre a la comissió incriure la falla Congressos de tot lo món de Modesto González a la secció especial de 1954 —arribant a guanyar el primer premi dos anys després amb el cadafal Que monos estem!, també de M. González— encara que un poc forçada per JCF que ja havia intentat que la comissió fera este pas un any abans. I tot açò sustentant-se en la venda de loteria a nivell nacional ja que el barri on s’enclava esta comissió tenia una població principalment obrera i popular. Si agafem com a referència la composició de la Sec. Especial aquell 1954 trobem que, a més de Na Jordana, les altres cinc falles que la completaven10 estaven arrelades en barris d’alt nivell socioeconòmic i d’una activitat comercial destacada, com hem vist que era norma en el context faller d’alts pressupostos. 10 Estes comissions van ser Ribera- Cvt. de Sta. Clara, Pl. del Dr. Collado, Pl. del Mercat, Pl. de la Reina- Pau i Pl. del Cabdill- Sant Vicent.

149

Des de aquell any Na Jordana s’ha convertit en referent a la secció, en dotze primers premis i vint-icinc d’Ingeni i Gracia, i de la Festa, com a baluard de la cultura fallera, diversificant les seus activitats, i mantenint-se sempre al capdavant dels premis, excepte els anys que va haver de destinar bona part dels seus recursos a la compra de la seua seu social, en els quals experimentà cert desgast, això si, sense abandonar la primera línia fallera. Plaça de la Mercè va fer compendi, i ens val de resum per comprendre qui paga les falles, de totes estes circumstàncies per tal d’abordar la màxima categoria, a la que arriba puntualment en 1943, Qui no fuma ací... se’l fumen allà! de Modesto González, guanyant el primer premi ex-aequo11 ja en eixe any. Tindrien que passar trenta-tres anys per a que la comissió tornara a participar en Especial, en 1966 quan Vicente Tortosa Biosca erigix la falla Si olores clavant el nas, encertaràs més d’un cas, per a guanyar el primer premi de nou en l’any 1972 coincidint amb el centenari de la comissió12, plantant la falla La contaminació de Salvador Debón. Este ressorgir de la comissió, que no havia baixat de la secció primera, excepte en 1946, en el parèntesis entre falles d’especial, s’havia sustentant en el pavelló que la comissió obria per a la Fira de Juliol, en grans balls i diversitats d’activitats que aportaven molt beneficis, i la venda de loteria a reembossament, que suposava unes dos mil pessetes de benefici en 1958, i que es va convertir en la gran font d’ingressos quan els pavellons, i la pròpia Fira entraren en franca decadència. A més empresaris com Mas Masiá, tenda d’articles de plàstics ubicada a la mateixa plaça o Belmar, que treballava les llanes, aporten no pocs ingressos a la falla. A més en Pl. de la Mercé es feien un “recibos de comercio”13 que eren uns “donativos pro-falla”14. El decliu de Pl. de la Mercé comença a principis dels 2000, i una baixada de noranta a quaranta-cinc fallers va colpejar l’economia de la falla ja sense remei, encara que una recuperació dels cens entorn a 11 Les dos falles que completaren el caixó més alt del podi varen ser Pl. del Mercat Central, Fotografies del passat d’Enrique Vidal i Pl. de Sant Jaume, en El Carnaval del ninot de Regino Mas. 12 O almenys de la primera referència de falla plantada la plaça en 1872. 13 Llibre d’actes de la comissió de 1958.

150 14 Ídem.

Publicitat del Pavelló de Plaça de la Mercé en la Fira de Juliol de 1973. Arxiu José Fco. Carsí

2009, va facilitar que s’arribara als 170.000 € en la falla d’aquell any, per a després començar el declivi definitiu fins que en 2012 planta la seua última falla, per ara, en la secció més alta, en previsió, segons algunes noticies, de retornar per al 150 aniversari de la falla en 2022. Mentre el pais vivia el desarrollismo, que va impulsar l’economia nacional, les falles el viuen de manera particular, en la volumetria dels cadafals, que no més serien superats pel canvi estètic que va provocar el suro blanc en els anys noranta i impuls pressupostari de principis del segle XXI. I tot açò mentre l’Ajuntament, que no amollava el ferri control polític de la Festa, va deixar a les comissions a la seua sort en l’aspecte econòmic. Així a penes es va gastar un milió de pessetes en 1960 fins als huit i mig de 1975, però en percentatge del pressupost municipal la quantitat de 1975 només suposava un 0,2%, la mitat que en 1959. Donat açò les falles comencen a buscar noves fonts d’ingrés, com la publicitat d’empreses,

més enllà del ja acostumats anuncis als llibrets. Tot este cúmul de circumstàncies augmentà la divisió entre les falles respecte al pressupost, entre les més poderoses i les més humils. Tots els paràmetres abans explicats assentaren les bases de l’expansió absoluta que visqueren les Falles en les dos dècades posteriors, i les autoritats s’encarregaren de deixar-ho clar en intentar potenciar encara més la Festa per el seu impacte econòmic en la societat i no preocupant-se de ficar en valor aspectes culturals i diferencials amb altres festes tant locals com nacionals. És significatiu el numero de falles plantades que no deixa de créixer des de les 35 falles de 1940, 147 de 1950, les 149 de 1960, les 269 que es plantaren en 1975, fins a les 366 de 1990. Es produix un recanvi en aquelles falles que guanyen a la secció especial i de Mercat o Collado es passa a algunes de les que formarien el grup més homogeni fins als anys noranta Pl. del Pilar, Na Jordana, Convent de Jerusalem, Regne de Valencia-Mtre. Serrano i Bailén-Xàtiva. Plaça del Pilar ja fa un intent en 1959, El mundo zoológico, de Pascual Gimeno, doblant el pressupost, augmentant el cens, pujant quotes i incrementant la venda de loteria per correu. Però uns resultats en pèrdues en diferents activitats com balls o representacions teatrals, provoquen que no es puga fer front a diferents pagos. Amb la lliçó ben apressa i en un any, 1960, en secció primera per a refer-se, la comissió torna a especial en 1961, per a no abandonar la secció fins ara, guanyant tres primers premis consecutius, 1966, Pirateries de Juan Huerta, 1967, La nit, i 1968, La caça, estes últimes de Salvador Debón. Passat el temps ha arribat a convertir-se en la comissió amb més primers premis de la secció amb 16, l’últim, Pantomima de Pere Baenas. La falla Ferroviària-Estació del Nord apareix amb la falla Sobre la marcha, de Vte. Tortosa Biosca, en l’any de la seua refundació 1972 a la màxima categoria, on ja havia participat en algunes esporàdiques aparicions d’esta singular comissió15, i a l’any següent, ja amb el nom de Ferrovi15 N’hi han referències de la falla Estació del Nord, alguns anys amb el sobrenom de Ferroviària i Tramviària, en els anys 1931, Tot lo món viatja d’Antonio Just Gimeno; 1944, La bunyolada principal de Regino Mas Marí; 1948, Viatgers, de Luis Dubón Portoles Premi d’Honor de Sec. Esp.; i 1961, Suplicis de Juan Huerta 3er premi i 1er d’Ingeni i Gracia de Sec. Esp.

ària-Bailén-Xàtiva, guanya el primer premi, amb Publicitat de José Martínez Mollá. Estes irrupcions tan destacades s’entenen pel sobrenom de la comissió, Ferroviària, degut a l’estreta relació entre els empleats de RENFE i la comissió, ja que molts dels fallers eren empleats de l’empresa de ferrocarrils, la qual patrocinava moltes de les activitats de la comissió i deixava un local d’un edifici de l’empresa per al casal, fins que en 1991 esta relació es trenca oficialment i es planta l’última falla en Especial, La hora de danzar, de José Soro, i la comissió està a punt de desaparèixer després d’uns anys concursant en les seccions 1ª A i B, en algun moment puntual en 3ª B, per a començar un continu descens en el nou segle, per les seccions mitjanes on concursa hui per hui. L’última comissió que també es va fundar en estos anys per un impuls econòmic, tan puntual com poc estable en este cas, fon Regne de Valencia-Mtre. Serrano. Apareix al món faller en 1976 i ho fa directament en la màxima categoria, amb un cadafal el lema del qual és tota una declaració d’intencions: Ors son triomfs, lema tant simptomàtic com molts dels que tingueren les falles que plantaren. Sustentada pel propietari, des de 1957, del Cine Goya Sr. Fons, qui va saber-se rodejar d’un grup de fallers reconeguts, esta irrupció va fer que es batejarà a la comissió amb el malnóm de Els Milionaris. Eixa capacitat fa que firmen bons artistes els primers anys, com els Germans Ferrer o Alfredo Ruiz, però ja en 1979 patixen un baixó i firma la falla La Comissió, encara en Especial i de factura molt modesta. Recuperat el pols, arriba el gran triomf en 1981, quan conquerixen el primer premi de la secció amb el cadafal Con la música a otra parte, de José Luis Ferrer de quatre milions de pessetes de pressupost. La muntanya russa en que s’havien convertit fa que en 1983 planten una senzilla falla en la secció 1ª C, per a tornar a Especial per última vegada en una falla sense opcions que es va nomenar Volver a empezar. La falla torna a baixar de secció en 1985 en un cadafal en el lema Crisis, que sembla va ser tan profunda que en 1987 no es va plantar falla. Des de llavors, deambula per les seccions més modestes en més pena que glòria, excepte en 2000 que fa una fugaç aparició en Especial, de la ma de l’artista José Luis Pascual Nebot i la falla El 2000: passat, present i futur, que té greus problemes d’estabilitat estructural i ha de ser atirantada pels bombers per a evitar que caiga, 151 per a no retornar fins el moment.

Falla Nou Campanar 2009. Arxiu Juanjo Medina

152 Falla Av. Regne de Valencia- Mtre. Serrano 1981. Arxiu AlbĂşm Bayarri

1990-2020

ecenes, i

publicitat encoberta grans fracasos

En les falles de 1990 en la comissió de Cuba- Buenos Aires es produix l’alta d’un faller que canviarà la història de la comissió, encara que breument i en dos etapes, i marcarà les falles de secció especial per a les següents dècades i pot ser per a sempre degut a les sempre odioses comparacions. Juan A. Armiñana agafa la presidència de la comissió de Russafa i de la secció 2ª B la puja a 1ª B, per a l’any següent donar el bot a Secció Especial, de la mà d’Alberto Rajadell i amb un pressupost de deu milions de pessetes, només dos milions per baix dels alts pressupostos d’aquell any, per a la falla Inseguretat. En 1992 baixa el pressupost de la falla a menys de la mitat, a l’abandonar la comissió Juan Armiñana, per a baixar fins a la secció 4ª B en 1994. D’ací se’n va a la falla Monestir de Poblet- Aparicio Albiñana, l’Antiga de Campanar, en els anys quan esta comissió fa el bot a la secció especial. De la comissió de Campanar passa a Convent de Jerusalem, seguint-lo Alberto Rajadell, i on portaria a Paco López un dels artistes fetitxe dels últims anys d’esta comissió. En un primer moment es puja vint milions el pressupost de manera que començaran a escoltar-se frases que seran habituals anys endavant com «és la falla més gran de la història» o «la falla més cara de la història», com la de 1995 Reencuentros en Convent, el gemelo azul, d’Agustín Villanueva, 29 milions, 31 metres d’alt i 1.300 m² de superfície. D’ací a 1999 els pressupostos es fan més comedits, i excepte la falla de 1998, Clon-clon, de Villanueva i Rajadell, dissenyada per Antonio Ortiz “Ortifus”, cap d’elles està a l’alçada de les expectatives i el cicle d’Armiñana es tanca en un rotund fracàs al quedar la falla de 1999, España...¡y ole- 153 ee!, sense plantar en la seua totalitat.

En 2000 es viu un déjà-vu al retornar Armiñana a Cuba-Buenos Aires, aconseguir la presidència, i tornar a apostar per la falla. S’escolta per primera vegada la frase «han plantat la falla en un solar». I és que tots eixos condicionants es donen en Russafa en 2000 i 2001. La primera falla, Enfrentado siglo XX de Juan Carlos Molés, va ser la de més volum, 28 metres i havent-se de plantar fora de la demarcació per no cabre en l’encreuament habitual,16i un pressupost de 32 milions de pessetes, la més costosa fins al moment, però la falla no va aguantar i va caure a terra els dies de plantà restant-li opcions de triomf, esdevenint un avís per a navegants. La segona, Fidel...jo a les Falles, d’Alberto Rajadell, en un poc manco de diners, 28 milions, va necessitar l’enderrocament d’un edifici per guanyar espai a l’emplaçament habitual, i aixina i tot s’estenia per bona part de la demarcació de la comissió, impossibilitant una vista completa de la falla. I en este punt arriba la fundació, en 2003, de Pediatra Jorge Comín-Serra Calderona, més coneguda com a Nou Campanar, aprofitant el naixement d’un nou barri. La comissió va trencar tots els registres de pressupost i premis per a la curta vida que va tindre. Participa ja en 2004 en Especial guanyant el primer premi amb la falla El que espera desespera, de Pedro Santaeulalia, en uns 270.000 €, per anar pujant la quantia del cadafal fins arribar l’any 2009, en el qual la proposta de Julio Monterrubio Esta falla tiene mucha tela arribà fins als 900.000 € de pressupost, encara que algunes informacions parlen de que arribà al milió d’euros. La falla es va construir en dos anys, això si en un període d’impàs d’uns mesos, motivat per uns inicials problemes de liquiditat que comencen a debilitar el projecte de comissió. A l’any següent ja es baixen 300.000 € de previsió per a la falla, per a remuntar un poc en els anys 2012 i 2013, en que ja s’inicia un camí sense retorn. En l’any 2014 es baixa de 100.000 € per primera vegada i sent encara president Juan Armiñana, qui després d’eixe exercici deixaria la primera línia de la comissió, que tancaria la seua trajectòria en 2015, als ser insuficients els esforços dels pocs fallers que mantingueren la comissió davant l’espantada general de membres de la comissió, en la falla Ekklesía, de Miguel Arraiz i David Moreno, que acabaria sucumbint als 16 La falla es va plantar a l’encreuament dels carrers Sueca

154 i Buenos Aires.

elements, recordant a la falla del carrer Cuba que ja va patir una caiguda. Durant tots estos anys que Armiñana intentava consolidar un projecte de falla nascut a base de talonari en diferents comissions, altres pujaren i baixaren a especial, algunes mantenint-se i les més afonant-se quan els mecenes de cadascuna les abandonaren per diferents motius. En el grup de les que es mantenen trobaríem falles com L’Antiga de Campanar, que irromp, com ja he apuntat amb Armiñana present, en la secció guanyant el primer premi en 1989, L’eroticrónica de Ramón Espinosa que va ser la falla més costosa fins al moment en 9.900.000 pts., per a una comissió que s’aprofitava, mai millor dit, del creixement del barri i la construcció de la nova línia de metro amb estació molt prop de l’emplaçament del cadafal, inaugurada només uns mesos abans. Dos anys més tard es repetix guardó Contes xinos, circumstància que no es repetirà fins a 2017 i 2019, quan Julio Monterrubio i Carlos Carsí planten Eterna seducció i Juga, juga...i voràs, respectivament, en una nova vida de la comissió impulsada pel patrocini del centre comercial situat en la demarcació de la falla, que trenca el pas modest, sense fer molt de soroll de la comissió per la secció durant les tres dècades que separen els quatre premis. Sueca-Lit. Azorín que debuta en Especial en 1998, després d’un constant ascens per les seccions, plantant Manuel Blanco Sancho la falla La culpa la té el dimoni, amb quinze milions de pressupost, quan Bernardo Morosoli, es nomenat president. Morosoli fon un dels principals valedors de la formació de la Federació de Falles de Secció Especial, i un dels més clars visionaris del fet que l’empresa privada entrara en la Festa com a font de finançament publicitari, que per a esta comissió suposà també un reforçament en la seua gran aposta fins a entrar en Especial, el concurs d’il· luminació, dominant-lo des que es va instaurar. El patrocini d’una marca de cervesa va servir per a consolidar els dos aspectes que identifiquen a la comissió de Russafa, falla i llums. Sueca manté una trajectòria regular en la categoria, inclús obté el primer premi en 2002 de la mà de Pedro Santaeulalia amb la falla Desitjos, no més en Nadal? Morosoli finalment ha d’abandonar la comissió, per importants diferencies internes, a nivell pressupostari i d’organització.

En esta època retorna a la màxima categoria la comissió Av. Regne de Valencia-Duc de Calabria, després d’un efímer però ben aprofitat pas per la secció en els anys 1956 i 1957, amb falles de Juan Huerta, Turismo a todo pasto i Els temps canvien, que obtingueren un segon i un primer premi a més de dos ninots indultats. Tindrien que transcórrer quaranta-dos exercicis per a que la comissió retornarà a la màxima categoria, plantant José Pascual “Pepet” la falla Micalet...què gran eres!, i que encetava la trilogia de falles en que una marca de cervesa estava molt present17, al ser el principal patrocinador de la comissió, convertint el cadafal en una falla anunci com les de principi del segle XX. La falla del Regne, sobrenom en que ha segut batejada, continua concursant en la secció d’or, quedant sempre a mitja taula en quant a premis, i fent bandera de la critica i l’ingeni als seus cadafals. La comissió d’Almirall Cadarso-Comte d’Altea sempre ha estat considerada com una de les més boiants de la ciutat, dominant la secció Primera A durant dècades, des que arriba a Especial en 2005 quan Manuel Algarra planta De gràcia plena, primera de les setze falles inclosa la de 2020 que durà plantades en esta comissió. Enclavada en un dels barris més acomodats de València, la comissió arriba als 240.000 € de pressupost en 2009, Abrochense los cinturones, intentant seguir el ritme pautat per les falles més poderoses. L’èxit més gran el tingué, això si en menys cost, en 2011, La fruta prohibida, al obtindre el segon premi. Des d’eixe moment, i per diferents problemes interns detonats per apostes personals no massa clares de la per llavors presidenta Laura Cano, la falla comença un camí de retrocés monetari que la porta a la mitjania de la secció, competint per anys quasi amb el pressupost més ajustat de la mateixa.

7ª C, amb la falla Fora de la llei d’Emilio Miralles, per a tapar un forat als comptes. El patrocini d’una marca de cervesa i rifes de motocicletes no molt clares, varen ser els esperons d’esta aventura. Però la necessitat de reordenar-se i refer-se pel que fa a la situació monetària que va deixar l’experiment, va fer caure la falla fins la secció 7ª B en 2018. El canvi en la presidència va portar la claredat de mantindré el peus en terra. I unes poques, més presents en la secció però sense quallar en períodes extensos, com Arxiduc Carles–Xiva, que es presenta en la secció l’any 2003 amb la falla de Vicente Llacer Oci o negoci?, per a estar una dècada entre les falles més reeixides. Incapaços de mantindre el ritme econòmic que suposa estar en tan alta secció, i uns resultats en quant a guardons més que discrets, abaixen a la secció 5ª A, dins una nova realitat que permet sanejar els comptes. Una situació semblant viu la comissió Pizarro-Cirilo Amorós des que en 2005 pujen a la Secció Especial, quan José Latorre i Gabriel Sanz planten

Algunes comissions han entrat en especial com a excepció en la seua trajectòria i valen com a exemple de la gestió que no ha de fer-se si es vol arribar a dita secció, com Federico Mistral- Murta, en només dos participacions, 2016, Eva de Carlos Albaladejo i 2017, Donant la nota d’Emilio Miralles. La intenció de pujar va nàixer enmig d’una forta divisió interna, ja que només dos anys abans havien tingut que baixar a l’última de les seccions 17 Les dos falles que completaren este trienni, també de Pepet, dugueren per lema Donant-li canya (2001) i El triomf de Sant Miquel (2002).

Falla Almirall Cadarso-Comte d’Altea 2011. Arxiu Juanjo Medina

155

Quina Odisea, arriben al límit pressupostari dos anys després amb 200.000 € i finalitzen el camí en especial en 2009 de la mà de Vicent Martínez i la falla Viatge en el temps. A l’any següent es planta en secció 6ª A i comença una fluctuació dins les seccions que no ha abandonat fins ara. L’ascens i descens d’esta falla es vincula a la figura de Juan Baustista Soler, president del Valencia C. F. entre 2004 i 2008, i que era component de la comissió. Els paral·lelismes entre Soler, el club que va dirigir i la falla en l’elit, i com acabaren les apostes econòmiques d’un i l’altra son exemple de realitats amb peus de fang, i de les conseqüències a les que s’acaben per vore abocades les institucions pels jocs de poder d’uns pocs. Les que han resistit estos anys han anat canviant les fonts d’ingressos de diners i aixina, a més dels patrocinis comuns, per ser membres de la Federació de Falles d’Especial o els individuals, les comissions han llogat les demarcacions i han rodejat els cadafals de fires, mercadets, parades d’alimentació i una llarga llista d’elements que ajuden a sufragar les falles, i moltes vegades amaguen la falla que es veu rodejada per autèntics murs de contenció per a un públic que si vol vore la falla ha de passar per la taquilla de la visita interior, allunyant un espectacle de cultura de carrer del gran públic, això sí, oferint a la comissió de torn una font de d’ingressos que sumar a la resta, com a la falla Cuba-Literat

156 Imatge de la web de Cuba-Lit. Azorín per a la venda de loteria

Azorín de 2018 que quasi no deixava una visió neta del cadafal entre tanques publicitàries, un vehicle, cartells i una il·luminació desmesurada, però que li ha furtat algun premi a la falla veïna, amb patrocini d’una marca de cervesa a banda. Esta comissió de Russafa es presenta en la màxima secció en l’any 2020, Uns toquen i altres ballem de Palacio i Serra, amb 72.000 €, pressupost que anaren incrementant a poc a poc, fins als 200.000 € de l’any 2012 en el qual la falla Floreal de Pere Baenas obté en el segon premi. Després vindrien anys de fluctuació econòmica, i és curiosament en 2016, quan recuperant-se un poc amb 150.000 € es guanya el primer premi amb el cadafal Calla, canalla de Carlos Carsí, fallo molt criticat per l’escassa volumetria de la composició. A banda dels patrocinis que ja he apuntat, esta comissió recull bona part dels diners del balanç anual mitjançant la venda de loteria des d’una pàgina web dedicada en exclusiva a tal fi, en la qual només s’oferixen tres línies sobre la història de la comissió, cap referència als cadafals i això si, la possibilitat de comprar loteria per al diferents sortejos en el recàrrec corresponent. Per darrere en seccions pròximes venen demanant espai, i pot ser algun dia arriben a Especial ja que, a poc a poc, des de barris d’alt nivell econòmic falles com Gravador Esteve-Cirilo Amorós o Mestre Gozalvo-Comte d’Altea, Duc de Gaeta-Pobla de Farnals des del treball d’anys i anys,

o en els últims anys, Sant Marcel·lí, a l’ombra del patrocini d’un vell conegut del món faller, que sembla no renunciar al risc de pujar una falla fins on mai ha estat i no escarmentar de les experiències, venen reduint la distància econòmica. Mentre, les falles més habituals d’Especial i que han mantingut el ritme de gasto, l’han incrementat en els últims anys o s’han sanejat i solucionat algunes dificultats, continuen engrandint la història, tant pròpia com de la Festa, amb l’esforç que això suposa. I es que per a estar sempre al peu del canó de la lluita per oferir les millor falles, o almenys les més costoses de la ciutat cal tindre salut i molta força al canut. F

Bibliografia -Andrés Ferreira, M. (2008): Plaza mayor 19421982. Fallas en el corazón de la ciudad. Documentos de Fallas VI. Junta Central Fallera. València.

-Pensat i Fet, col., 1912- 1972, Valencia.

-Ariño Villarroya, A. (1992): La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas, Antrophos-Ministerio de Cultura. Barcelona-Madrid.

-Sanchis Ambrós, M.: (2010) Para la gloria se hizo la piedra y el bronce, dins CENDRA-Suc de Falles. Núm. 9. Primavera 2010. València, Associació Cultural Malalts de Falles, pp. 10-14.

-Bayarri Comunicació, El Turista Fallero, col., 1942-2016, Valencia. -Borrego Pitarch, V. (coord.) (2009): Na Jordana: 125 anys de falles a València. Volum I. Les falles de Na Jordana (1884-1954), València, Associació Cultural Fallera Na Jordana. -Castelló Lli, J. (2007): 500 falles d’especial. La Secció Especial complix 500 falles, dins Llibret Falla Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar, València, Falla Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar, p. 65- 101. -DD. AA., (1990): Historia de las fallas, València, Levante-El Mercantil Valenciano. -Hernández i Martí, G.M. (1996): Falles i franquisme a València, Catarroja, Editorial Afers.

-Pérez Puche, F-Lladró, V. (1978): Las fallas en su tinta 1939-1975, València, Prometeo.

-(2014): “Hay que verlo para creerlo, els qu’enriquí l’estraperlo”. L’altra història de les falles, dins CENDRA-Suc de Falles, núm. 15. Primavera-Estiu 2014. València, Associació Cultural Malalts de Falles, pp. 27- 29. -Soler i Godes, E. (2000): Las Fallas 1849-1936. Notas para su historia, Valencia, Albatros. -Sorlí Fos, R., (coord.) (2007): 25 anys especial. Falla Exposició, Valencia, Associació Cultural Falla Exposició.

Fonts orals José Francisco Carsí.

157

158

Gil-Manuel Hernàndez i Martí Director del Museu Faller de València

Moros i Cristians en el

Museu Faller

de València

159

En octubre de 2015 es va inaugurar a València l’exposició Alcoi, festa i color a la Galeria del Tossal. La mostra aproximava al públic del Cap-iCasal la tradició dels Moros i Cristians d’Alcoi mitjançant l’art del seu cartellisme fester, així com a través d’audiovisuals, indumentària i escultures del patró Sant Jordi.

160

Tres anys després, en maig de 2018, des del Museu Faller de València es va voler reforçar el lligam amb les festes grans d’Alcoi mitjançant la inauguració de l’exposició antològica En peu de festa. Cartells de Falles del Museu Faller de València, que estigué instal·lada en la Sala Fernando Cabrera del Museu Alcoià de la Festa (Alcoi). El títol de la mostra volia emfasitzar la potència festiva de les Falles de València i els Moros i Cristians d’Alcoi i la seua voluntat de pervivència a través de la transmissió intergeneracional del patrimoni festiu inherent a estes grans celebracions urbanes. En la mostra antològica destacaven les obres de Josep Segrelles, que va fer diverses il·lustracions tant per a les Falles com per a la festa alcoiana dels Moros i Cristians. Es va editar un catàleg de l’exposició, editat per l’Ajuntament de València (Regidoria de Cultura Festiva), amb la col·laboració del Casal Sant Jordi d’Alcoi, el Museu Alcoià de la Festa i l’Ajuntament d’Alcoi. Una exposició que posteriorment seria muntada i exhibida exhibida en el Museu Faller de València, per tal d’evidenciar la fecunda relació que històricament ha existit entre dos de les grans festes valencianes, les Falles de València i els Moros i Cristians d’Alcoi. Una manera de testimoniar que el patrimoni festiu dels valencians és dinàmic i extrau bona part de la seua fortalesa dels contactes i interaccions entre els diversos universos festius. A més a més hem de tindre en compte que la festa de Moros i Cristians es troba ben estesa per no poques comarques, entre les quals l’Horta i la mateixa ciutat de València, on existeix una Federació de Comparses de Moros i Cristians amb una exitosa festa que se celebra als voltants de la data del Nou d’Octubre. D’altra banda, i encara que la identitat valenciana es fonamenta en la cultura cristiana occidental, les redefinicions de la identitat generades en la modernitat (des de la Renaixença, impulsora del tòpic de la tolerant societat valenciana baixmedieval, fins als nostres dies) fan bandera de l’essència mora de la cultura valenciana, que hauria sobreviscut en institucions com el Tribunal de les Aigües, el sistema de rec en forma de séquies o en l’abundant toponímia d’origen àrab. És just esta memòria de l’herència mora que es fa servir com a distintiu d’identitat, la que també està present en el mateix origen de la festa de moros i cristians valenciana (cap al segle xvii a Alcoi, l’Alcoià), així com en les seues recents expansions. En este sentit, la sensualitat, l’abundància, les imatges dels jardins i dels vergers, l’horta, la cultura de l’aigua, i l’exquisidesa i el refinament en el menjar i viure, són trets lligats als moros que definirien una bona part de la manera específica de ser dels valencians, una manera de ser simbòlicament plasmada en les nostres festes. Això explica que entre la col·lecció de ninots indultats que alberga el Museu Faller de València hi haja referències més o menys explícites a eixa combinació entre moros i cristians, que es reflecteix tant en les festes que rememoren les batalles de la Reconquesta com en la nostra pròpia idiosincràsia com a poble. La referència més notable entre els ninots indultats és, sense dubte, el grup València, mora i cristiana (1987), obra de Miquel

161

Santaeulàlia Núñez, amb pintura d’Agustín Villanueva Collar, per a la falla de la comissió Plaça de Na Jordana que duia per lema (València, per davant i... per darrere, i que obtingué el segon premi de la secció Especial i el segon d’enginy i gràcia). El grup Indultat està modelat en argila, amb buidatge en escaiola, reproducció en polièster i pintura acrílica i polièster. En el grup indultat l’artista Miquel Santaelulàlia mostrava la seua capacitat i domini per al retrat mitjançant la representació de dos figures antagòniques i contraposades tant a nivell formal com per la seua significació. La robusta, opulenta, sòbria i potent figura d’un croat medieval d’expressió ruda i altiva, contrasta amb la delicadesa i tendresa d’una sensual odalisca mora, asseguda i amb l’esguard perdut cap a l’infinit. El recurs d’utilitzar una figura masculina més caricaturitzada en contrast amb la tendresa femenina al·ludia a la dualitat del cap i casal com a urbs de contrastos amb un anvers i un revers ben diferenciats des de l’època medieval, en la qual van conviure dos cultures ben diferents, la mora i la cristiana, però en ambdós casos enriquidores per a la configuració del tarannà actual dels valencians. Es tractava, al capdavall, d’una representació al·legòrica de la contraposició entre la cultura cristiana i la mora o oriental. La primera s’identifica amb la fortalesa i la masculinitat, mentre que la segona és associada a una feminitat carnal i sensual, rememorant les fantasies dels contes de Les mil i una nits. Fins a arribar a concebre l’escena 162 que fou indultada tal com actu-

nots i la manca de comunicació entre ells, per fer palés que es tractava de dos cultures sincròniques, però oposades. El tema dels moros i cristians ja havia servit d’inspiració a l’artista, i amb diversos registres i significants continuaria sent un leitmotiv al llarg de la seua trajectòria.

alment s’exhibix al Museu Faller, Miquel Santaeulàlia experimentà amb diverses possibilitats. Els esbossos del procés de creació del grup foren publicats en el llibret de Na Jordana d’aquell any. Una opció conferia uns trets més grotescos i humorístics a l’adalil cristià. Els altres projectes personificaven les dos cultures per mitjà de dos personatges femenins. Tots dos mantenien l’esperit seductor de la València mora, però introduïen certes variacions a l’hora de representar la cristiana. Un d’estos caracteritzava la guerrera amb aspecte robust i complexió atlètica, i conferia un aire melangiós a l’odalisca; l’altre reforçava l’erotisme de les dos figures, i atribuïa a la lluitadora l’aspecte d’una seductora heroïna de còmic que exhibia les cames per davall de la curta cota de malla i a la musulmana, certs trets racials. El grup València, mora i cristiana compartia una característica comuna amb tots els esborranys previs: la posició lleugerament confrontada dels cossos dels ni-

També hi ha un altre grup indultat, en este cas infantil, concretament el que porta per lema Ritme irresistible, obra de Maria Valero en 2006 per a la comissió Almirall Cadarso-Comte Altea, de la secció Especial, en la falla que es titulava El turisme sideral valencià és punt final. La confecció del grup havia contat amb la col·laboració com a esculptor de José Luís Santés. La peça té un modelatge en argila, amb motle d’escaiola i silicona, amb reproducció en resina i cartó, i modelatge directe en pasta ceràmica i pasta de paper. L’escena representa un grup de sis xiquets abillats de moros, en una mena de comparsa festiva, acompanyats per ratolí ets, en el que és un retrat de la continuïtat generacional de la festa dels Moros i Cristians, alhora que dins la falla expressava un dels grans atractius turístics valencians. En l’exposició En peu de festa també es feia referència a la portada del llibret de Na Jordània de 1997, De la festa la vespra, obra del cartellista i artista faller Vicente Lorenzo, així com a la pròpia falla de Miquel Santaeulalia de 1997, que presentava dos grans figures d’un moro i un cristià. En realitat, en el món de les Falles les al·lusions a la contraposició moros-cristians o a la festa de Moros i Cristina ha sigut un recurs no poc emprat, així com en les il·lustracions de

llibrets o alguns cartells. En qualsevol cas, en el Museu Faller de València són els dos ninots referits els referents més clars, junt a l’exposició comentada, o la pròpia voluntat de col·laboració entre el Museu Alcoià de la Festa i el Museu Faller de València. Al cap i a la fi l’univers festiu valencià comparteix molts trets comuns, com l’alegria mediterrània, la vida associativa festiva al carrer, la música, la pirotècnia, l’exhuberància indumentària i, sobretot, la voluntat de persistència i una orgullosa afirmació identitària a través del patrimoni festiu del poble valencià. F

163

Les falles de â&#x20AC;&#x153;Societatâ&#x20AC;? a Borriana,

"aixo ho paguen elles" 164

Quino Puig Safont Crític de falles i Membre del Consell editorial de CENDRA-Suc de Falles

na de les característiques particulars de les falles de Borriana és l’existència de les falles de societat. Falles nascudes majoritàriament dins de societats ja creades i en què el seu inici no tenien cap relació en el món faller i que per la seua estructura no tenen demarcació geogràfica i que tenen el seu sistema de finançament particular basat en l’aportació dels seus socis. Aquest sistema últimament és el més acceptat pels fallers que es mantenen més còmodes dins d’una estructura amb seu privada que els allibera de certes obligacions específiques de les falles de “barri” que han de traure part dels seus ingressos de la col·laboració dels veïns. Açò ha provocat que en els últims anys a Borriana el major poder adquisitiu es trobe en aquestes “Societats falleres” que lògicament també obté la majoria dels premis de falles al tindre els pressupostos més elevats, açò provoca un cert murmuri en el món faller insinuant que aquesta pràctica manté la seua semblança amb l’expressió: “Això ho pague jo”. 165

166 1945. Societat de Caรงadors. Cantavella

1955. 1P, Societat Esport Ciclista

1955. Societat Filharmรณnica

1956. Centre Espanya. Germans Selles

1965. Societat Club Ortega. Bautista Codina

167

Borriana planta la seua primera falla en l’any 1928, i ho fa en un dels seus barris més tradicionals, en el barri de la Mercè, encara que el naixement d’aquesta falla va ser degut a un “Pensat i Fet” concebut per un personatge peculiar, sagristà de l’església de la Mercè anomenat Carlos Romero Vernia encara que tots el coneixien pel malnom del ”liante”, i d’un grup d’amics, prompte la identificació de la falla amb el barri es materialitza de forma natural. A l’any següent naixen dues noves comissions, la del barri de la Vila i la del barri València, les falles van cobrint tota la geografia de la ciutat, i ho seguixen fent perquè l’any 1930 es crea la falla del barri d’Onda i en 1931 la del barri de l’Escorredor, ja queden pocs carrers que no estiguen dins d’un barri faller, i açò es consolida amb la creació l’any 1932 de la comissió del barri de Tarancon, en el 1934 la del barri de la Ravalera i l’any 1935 la del “Pla” que encara que no siga un barri és la plaça principal de la ciutat. Huit comissions en huit anys i totes elles identificades i desitjades pels seus veïns. La guerra civil obliga a realitzar un parèntesi faller que no torna a l’activitat festiva borrianenca fins a l’any 1941, i és l’any 1943 quan ocorre un fet importantíssim en les falles de Borriana i que intentarem explicar en aquest escrit, el de la creació nascuda dins d’una societat, en aquest cas de caràcter esportiu i lúdic, com és la de la societat de Caçadors. Aquest fet obri la veda a una nova forma de veure les falles, que hi va augmentar a Borriana amb els anys arribant a la situació actual, i que en la ciutat són coneguts com “casinos”. A continuació explicarem totes les arrancades de les distintes comissions amb aquesta peculiaritat .

1989. 3P, Don Bosco. Juan Dualde

168

1972. 1P, Societat Club 53. Salvador Pascual Ibáñez

La falla de la Societat de Caçadors, 1945. La Societat de Caçadors es va fundar el 22 de novembre de 1914 i el seu primer president va ser el senyor Tomás Clara Piñol. La societat organitzava anualment durant les testes de Sant Blai grans concursos de tir de colom a brac, alguns dels quals, com els de 1927-1929 van ser de gran ressonància pel seu caràcter de regionals. L’any 1943 la societat baix la presidència de Vicente Cantavella Ferrer decidix unir-se al món faller de Borriana amb la plantada d’una xicoteta falla, original com poques, ja que li van acoblar unes rodes i la passejaven pel cèntric carrer sant Vicent, eixe any la falla dels Caçadors no tenia caràcter oficial ni tenien falleres, l’any 1944 van repetir la mateixa idea, i va ser l’any 1945 quan adquirixen l’oficialitat i també baix la presidència de Cantavella tant en la falla com en la societat i es van convertir en la primera falla nascuda en un “casino” privat. La societat de caçadors va canviar de seu social diverses vegades, tenint la seua etapa més brillant des de l’any 1972 fins a la primera dècada del segle XXI quan tenien el seu “casino” en el famós edifici del “Frutero” i plantaven la seua falla en la plaça del “Pla”, en l’actualitat la societat de Caçadors com a “casino” ha desaparegut, i la comissió fallera intenta sobreviure gràcies a l’actitud d’un grup de fallers que intenten reflotar més de setanta-cinc anys d’història.

La falla de la Societat Filharmònica, 1955. La societat Filharmònica va ser creada a Borriana en l’any 1910 per un grup de músics sota la direcció de José María Ibáñez Talón, i va plantar la seua primera falla davant de la seua seu en la cèntrica plaça del “Pla”. Va ser en l’any 1955 quan vint-i-cinc fallers guiats pel president Vicente Monsoní Chordá van decidir incorporar-se a la festa. La falla de la Filharmònica havia nascut amb força , amb tots els elements festius de l’època. Els fallers ho havien preparat tot sense deixar-se cap detall. Fins i tot l’any del naixement també va nàixer l’himne, escrit pel mestre Juan Cerezo, no exempt del xovinisme que apareix quan una falla parla d’ella mateixa: La Filar fa una falla En lo mig del Pla La millor de Borriana Està considerà, Falleros falleres Són molt bona gent Millor tenim el president.

La falla del Sport Ciclista, 1955. La societat Sport Ciclista va ser creada l’any 1933 i era una entitat que col·laborava sovint amb el món de les falles. Durant la dècada dels anys quaranta va organitzar una carrera anual de ciclisme que es disputava en la setmana fallera, però els seus membres no tenien prou amb aquesta col·laboració i van decidir l’any 1955 crear una nova comissió. Cal ressenyar que van coincidir amb la societat Filharmònic l’any de creació i també en la zona de plantada perquè les dues ho van fer en la plaça del Pla, cosa que no ocorria en la cèntrica plaça des de l’any 1945. La societat Sport Ciclista va entrar amb força en el món de les falles perquè va obtindre el primer premi de monument faller el primer any de vida, plantant un total de huit falles, sent l’any 1992 l’últim a fer-ho.

La falla de la Filharmònica va plantar un total d’onze falles de forma saltada des de l’any 1955 fins a l’any 1977, tenint la seua millor època en el període 19571963 en el que van plantar set falles de forma continuada obtenint el primer premi de falla l’any 1961.

169

La falla de la societat Centre Espanya, 1956.

La falla de la societat Club Ortega, 1965.

La falla de la societat Centre Espanya va ser una de les cinc que es van crear en la dècada dels cinquanta, i l’única d’elles que ha aconseguit mantindre’s fins a l’actualitat.

El Club Ortega era una societat de caràcter taurí dedicada al torero Domingo Ortega, i en l’any 1965 va fer el salt al món faller amb una falla mítica on tenia gran importància el conegut lema de “Borriana, París i Londres”, a més les tres falleres d’eixe any representaven cada una a una d’eixes tres ciutats. Els membres del “Club Ortega” eren gent de gran influència en l’economia i els esdeveniments socials de Borriana, la majoria comerciants de taronja, pel que van acollir de bon grat eixe lema per les seues relacions comercials amb eixes ciutats i la resta d’Europa, el que va facilitar en el seu primer any que la llista de fallers d’honor fora àmplia amb personalitats tan importants com la Duquessa d’Alba i l’empresari del licor francés Paul Ricard.

Formada en un “Casino” de clara ideologia carlina on la política era tema de més importància que les falles i on va ser necessari que un soci influent anomenat Francisco Ripollés convencera diversos companys a formar la falla. Entre ells en sobreeixien tres, José Esteve, Vicente Monsonis i Roberto Roselló, tres dels poetes i escriptors més importants de la història de Borriana, el que va provocar que la falla del Centre Espanya tinguera una inclinació natural cap al seu llibret i la crítica de la seua falla. Açò també va repercutir en la seua primera falla, obra de l’artista Manolo Oliver on la critica tenia forma de sainet i el monument faller d’escenari teatral on els ninots eren els personatges del llibret. La falla del Centre Espanya va plantar des dels seus inicis en el carrer Sant Vicent, que a causa de la seua estretor va obligar que el monument faller fora sempre de reduïdes proporcions. El canvi de la seua seu social a la plaça Major l’any 1994 va motivar que les aspiracions en el premi de falles foren més elevades, cosa que s’ha reflectit aquestos últims anys.

170

El Club Ortega va tindre un llarg parèntesi entre la seua primera i la seua segona falla que va plantar l’any 1983, plantant ja de forma continuada fins a l’actualitat.

La falla del Club 53, 1972. Era l’any 1962 quan un grup de joves pertanyents a la societat Centre Espanya van voler organitzar diversos balls en la setmana fallera, cosa que no va agradar a la resta de socis del casino que tenia un fort caràcter religiós i conservador. La negativa de la societat va provocar que cinquanta-tres socis redactaren un manifest demanant el permís per a celebrar balls, tals desacords van motivar que eixos socis fundaren un nou casino al qual van posar de nom el “Club 53”. Eixe nou Club organitzava tots els anys en la setmana fallera el que es va anomenar “La Cova so Blai”, pista de ball mai millor dit perquè la seua estructura era la d’una pista de “cotxes de xoc”, on van reunir a la majoria de la joventut borrianenca i on a pesar de no fer falla nomenaven tots els anys a la seua “reina” particular, la de la “Cova so Blai”. Va ser l’any 1972 quan van decidir plantar la seua primera falla, en la que van aconseguir el primer premi, i ací va començar la carrera de la comissió amb més primers premis de la història de les falles de Borriana, que a causa de la seua forma de ser i del seu finançament, són el millor exemple del tema de què tracta este escrit, el “d’açò ho pague jo”.

La falla Don Bosco, 1989. En l’any 1989 l’associació d’antics alumnes del col·legi Salesià de Borriana va crear la falla Don Bosco, al principi la idea de la formació de la falla era la de reforçar el vincle d’unió entre els antics alumnes, i de reunir tots els amants de l’obra salesiana. Encara que no naixia del clàssic “casino” borrianenc, era clar que la falla s’iniciava amb una estructura semblant a qualsevol falla de societat, perquè la seua seu social en els seus principis estava en les instal·lacions del col·legi i no tenia cap demarcació establida. Amb el pas del temps la falla Don Bosco va anar canviant el seu esperit inicial, encara que mai va deixar de tindre la seua relació personal amb el col·legi Salesià, si que l’entrada constant de fallers que no pertanyien als antics alumnes va provocar una certa metamorfosi, la seua seu va deixar d’estar en el col·legi i cada dia tenien una personalitat més forta com a fallers, allunyada de qualsevol credo religiós. Cal ressaltar la clara aposta d’aquesta comissió pel monument faller convertint-se junt amb el Club 53 la falla més animadora en les entregues de premis dels últims vint-i-cinc anys.

La Falla de la societat Sant Josep, 2009. La formació d’aquesta falla va canviar per complet el sistema de creacions de la falla de societat. En aquest cas ja no es tractava d’una falla nascuda dins d’una associació, sinó tot al contrari una associació concebuda per a crear una falla. Va ser l’any 2009 quan un grup de fallers capitanejats per Ruben Gómez Nieto, antic president de la falla del barri València, van decidir crear una nova comissió. La idea inicial era la de plantar en la cèntrica plaça de Sant Josep, però la negativa d’altres comissions i certs problemes burocràtics, va obligar a aquesta comissió a plantar la seua falla en una zona més perifèrica que la pensada inicialment. Després d’alguns canvis d’ubicació es van establir en la plaça Assumpta González Cubertorer on continuen en l’actualitat. Cal ressenyar que la comissió va tindre uns inicis brillants amb una clara vocació “Monumentalista” amb bons premis, destacant el primer premi de falles infantils en la secció especial l’any 2014. En l’actualitat la realitat és distinta, la crisi i la perduda de fallers ha ocasionat que aquesta comissió plante en l’actualitat falles més modestes.

La falla del Rei Jaume I, 2012. Hi ha hagut diferents maneres de crear falles amb estructura de societats en la història fallera de Borriana, però com en el cas de la falla Rei Jaume I cap. Perquè aquesta falla naix d’un grup de fallers pertanyents a la Junta Local Fallera de Borriana d’anys anteriors, més concret en les presidències de Paco Isach i de Pedro Sancerni, aquest grup al deixar de pertànyer a la “Local” pel canvi de presidència, decidix crear una comissió nova. La idea inicial era la de fer ressorgir una comissió desapareguda l’any 2008, la del barri “de l’Axiamo”, però alguns problemes d’herència van fer desistir a la nova comissió d’eixa intenció, establint-se en eixe barri però amb estructura de societat. Aquesta falla contínua en l’actualitat amb la majoria dels seus components inicials, mantenint en els seus monuments fallers des del seu inici una certa dignitat pressupostària.

171

La falla del Cardenal Tarancón, 2015. Poc podem dir de la comissió més jove de les falles de Borriana, per la seua escassa trajectòria i per la seua escassa repercussió. Nascuda d’una escissió de fallers de la falla Sant Josep, planta els seus monuments en l’avinguda Cardenal Tarancón, a pesar de tindre una quantitat de fallers reduïdes i d’estar allunyada del centre de la ciutat, intenta mantindre una certa activitat, amb treballs prou dignes tant en creus, carrosses o falles. Com a anècdota cal ressaltar que a pesar de la seua joventut i del seu cens, tenen el “Casal” de majors dimensions de totes les falles de Borriana.

Una vegada feta la introducció i una vegada presentades totes les comissions/societats, tractarem el tema que ens interessa. La supremacia d’aquestes comissions respecte als barris, eixe canvi de mentalitat de dependre de les aportacions dels teus veïns “a l’això ho pague jo”, depenent de la quantitat de fallers i de l’ambició que aquests tinguen. Tal vegada aquest sistema de comissió no siga el més productiu per a Borriana, perquè permet una certa facilitat a l’hora de crear una falla, perquè només creant una associació cultural i demanar els permisos municipals a plantar una falla en un lloc en particular, ja és prou, ocasionant una elevada quantitat de comissions falleres per a una ciutat com Borriana que amb dènou comissions i un cens de fallers per davalls de les dos mil persones patix tots els anys la perduda de poder adquisitiu de la majoria de les comissions, que mantenen el tipus gràcies a la subvenció fixa que dona l’Ajuntament a totes elles a canvi de l’obligació de plantar creu de maig i realitzar carrossa en la batalla de flors de les festes patronals de la mare de Déu de la Misericòrdia. A pesar d’açò la tradició mana i les falles de societat cada vegada són més abundants, arribant a l’extrem que en l’actualitat de les dènou comissions, huit són societats i onze barris, la proporció més parella de tota la història fallera de Borriana. Els barris sempre dominaven l’entrega de premis, durant dècades la supremacia de comissions com el barri València, el barri d’Onda, la Mercè o l’Escorredor era clara i absoluta, aquests quatre barris van dominar clarament en les falles de Borriana en les dècades dels cinquanta, seixanta, setanta i huitanta. Però tot canvia en ells anys noranta, l’aparició de comissions com la del Club 53 i Don Bosco trenquen totes les apostes, la supremacia és clara i a vegades abusiva, a això cal afegir una altra comissió, que encara que no l’hàgem anomenat abans perquè no és societat sí que té un cert caràcter híbrid, la de la falla Plaça Chicharro, nascuda l’any 1970 en l’abric de la caixa Rural de Borriana, eixa comissió a pesar de tindre una demarcació geogràfica, la de la plaça Chicharro o el “Pla”, sempre ha tingut una estructura mes semblant a la d’una societat, mai a usat el “Pla” com a ajuda financera, sempre s’ha finançat internament dels seus fallers i sempre a mantingut una lluita per tindre els millors monuments fallers plantats, i encara que mai ha arribat al nivell del Club 53 o Don Bosco sempre ha intentat ser un segon o tercer en discòrdia. De la resta de comissions poca cosa, el barri València ha sigut l’única comissió que sempre manté el tipus, amb unes falles prou dignes i una supremacia total en creus de maig i de carrosses. La falla del barri d’Onda va tindre una última època brillant a finals dels noranta i inicis del nou segle, amb dos primers premis i tres segons per a posteriorment baixar el seu nivell de forma considerable. Barris com la Vila, la Mercè i l’Escorredor han tingut alguns bons anys degudes circumstàncies com a aniversaris però no han mantingut una certa regularitat.

172

La conclusió és clara, i la desxifrem d’una forma numèrica, la millor forma d’evidenciar una superioritat exagerada. Acollint-nos als últims vint-i-cinc anys, la proporció de primers premis de falles és

2012. 8P, Rei Jaume I. Javier Capella

2009. 4P, Sant Josep. Sergio Edo

vint-i-dos per a falles de societat i tres per a barris, en els segons premis la proporció és setze a nou, és en els tercers premis quan els barris agafen avantatge amb setze a nou, encara que cal destacar que dels setze, huit els va aconseguir la comissió de la plaça Chicharro que com hem dit abans manté una certa ambigüitat. I quan parlem de “pòdiums” és a dir primers, segons i tercers premis veiem per un quaranta-set a vint-i-huit que les societats pràcticament dupliquen als barris.

173

A continuació inserirem una taula on podrem observar els tres primers premis dels últims vint-i-cinc anys, en la que es veurà amb claredat les xifres abans comentades.

ANY 1995

1996

1997

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

2009

174

COMISSIÓ

ARTISTA

PREMI

Societat Club 53

Sergio Cabedo

Don Bosco

Toni Rosell

La Mercè

Arturo Musoles

Don Bosco

Toni Rosell

Societat Club 53

Sergio Cabedo

Societat Club Ortega

Angel Carrillo

Onda

Lazaro Chuecos

Don Bosco

Toni Rosell

La Mercè

Pepe Soro

Onda

Lazaro Chuecos

Don Bosco

Toni Rosell

L’escorredor

Juan Bodi

Societat Club 53

Jose Pascual Ibañez Pepet

Onda

Lazaro Chuecos

La Mercè

Pepe Soro

Societat Club 53

Paco Borja

Onda

Vicent Martinez Aparici

Plaça Chicharro

Luis Herrero

Societat Club 53

Paco Borja

Onda

Vicent Martinez Aparici

Plaça Chicharro

Luis Herrero

Societat Club 53

Paco Borja

Plaça Chicharro

Luis Herrero

Onda

Juanvi Gari

Societat Club 53

Paco Borja

La Mercè

Jose Pascual Ibañez Pepet

Don Bosco

Paco Jimenez

València

Toni Rosell

Don Bosco

Paco Jimenez

Plaça Chicharro

Sergio Edo

Don Bosco

Paco Jimenez

L’escorredor

Sergio Musoles

Plaça Chicharro

Sergio Edo

Societat Club 53

Sergio Edo

Plaça Chicharro

Paco Fuentes

Don Bosco

Sergio Musoles

Societat Club 53

Sergio Edo

Don Bosco

Sergio Musoles

La Vila

Toni Rosell

Societat Club 53

Sergio Edo

Don Bosco

Sergio Musoles

Plaça Chicharro

Paco Fuentes

Societat Club 53

Sergio Edo

Don Bosco

Sergio Musoles

Plaça Chicharro

Paco Fuentes

ANY

2011

2012

2013

2014

2015

2016

2017

2018

2019

ARTISTA

PREMI

Sergio Edo

Don Bosco

Sergio Musoles

Societat De Caçadors

Rafael Ibañez

Don Bosco

Sergio Musoles

Societat Club 53

Sergio Edo

Societat De Caçadors

Rafael Ibañez

Don Bosco

Rafael Ibañez

L’escorredor

Juan Carlos Moles

Societat Club 53

Sergio Edo

Don Bosco

Rafael Ibañez

Societat Club 53

Fran Esplà

Sant Josep

Luis Herrero

Don Bosco

Rafael Ibañez

Sant Josep

Luis Herrero

L’escorredor

Domingo Blesa

Societat Club 53

Rafael Ibañez

Don Bosco

Sergio Musoles

Sant Josep

Domingo Blesa

Societat Club 53

Rafael Ibañez

Don Bosco

Sergio Musoles

Plaça Chicharro

Luis Herrero

Societat Club 53

Rafael Ibañez

Don Bosco

Sergio Musoles

València

Luis Herrero

Societat Club 53

Rafael Ibañez

Don Bosco

Francisco Jimenez

Plaça Chicharro

Sergio Fandos

Societat Club 53

Rafael Ibañez

Plaça Chicharro

Sergio Fandos

Don Bosco

Francisco Jimenez

2015. Cardenal Tarancón. Paco Fuentes

2010

COMISSIÓ Societat Club 53

Conclourem amb una teoria contrastada, la que diu que indubtablement la ciutadania borrianenca no necessita a les falles per a confirmar el seu caràcter “fanfarró”, molts són els fets i anècdotes que han alimentat aquesta hipòtesi durant anys, sobretot per als pobles veïns, quan comentaven amb sorna com els borrianencs matriculaven els seus cotxes a la província de Burgos perquè les seus matricules començaren amb “BU”, o quan es desplaçaven setmanalment a la ciutat de València per a afaitar-se, però en les falles han augmentat la seua llegenda, sempre justificant els seus gastos amb la frase: “serà per diners”. És clar que en les falles i concretament en la lluita pels premis la cobdícia és part del joc, això passa en totes les ciutats falleres, però a Borriana açò s’ha multiplicat perquè ens agrada dir i gallejar que “això ho pague jo”. F 175

176

falla

AJOR

Això ho pague jo!

(Un sainet que és un llibret)

(Ampli saló-menjador d’una vivenda particular. Televisió plana exageradament gran, detalls i peces de decoració molt cares (Lladró, Vidre de Bohèmia, etc) però sense criteri. Pintures originals barrejades amb còpies i fotografies enormes dels membres de la família). Estils completament barrejats. Mobiliari clàssic barrejat amb el d’Ikea. Tres o quatre rellotges (un daurat barroc, l’altre ultra modern, etcètera). En un costat un perxer amb rodes en el qual estan tots els complements de la indumentària del protagonista, Paco, el qual es troba a mig abillar de moro, assegut mentre un maquillador (Florentí), treballa amb la seua cara. També hi ha una caixa gran en terra que amaga el casc del capità).

PACO.- Escolta tu… deixa’m ben guapo! FLORENTÍ.- Això és impossible, Paco! PACO.- Com? Però que dius marieta? FLORENTÍ.- Que no soc marieta…, soc Florentí… i està-te quiet… PACO.- Com que no? No eres maquillador? FLORENTÍ.- Clar, i què? PACO.- Puix això… tots els maquilladors són… FLORENTÍ.- Ja estem amb els tòpics… aleshores tu també ho eres… PACO.- Jo? FLORENTÍ.- I tant, no et maquilles? PACO.- Perquè soc el capità moro, no és el mateix… FLORENTÍ.- Tots els que es maquillen són… PACO.- Jo no em maquille, em maquilles tu… FLORENTÍ.- (Parant de maquillar) Si vols, ho deixe… PACO.- No, no, no… que jo et pague… FLORENTÍ.- Aaah! Que pagues perquè et maquillen? No sé jo…

178 PACO.- Xe, tu…! Continua que això ho pague jo!

179

180

FLORENTÍ.- (continuant) D’acord… PACO.- On està la meua dona? FLORENTÍ.- Per allà dins. Anava amb el mòbil… PACO.- Mira que li he dit que hui no contestara al mòbil… (crida) Mariaaaaa…. FLORENTÍ.- (esglaiat) Redell, Paco! Avisa. Vols estar-te quiet? (Entra a escena Maria, la dona de Paco. Va abillada de mora d’harem amb molta carn a l’aire. Ja està maquillada i sembla preparada per a desfilar) MARIA.- Que passa, Paco? PACO.- Quina hora és? MARIA.- La dels rellotges. PACO.- No comences… saps que sense ulleres no m’hi veig… MARIA.- Encara falta una hora… PACO.- Repassem el boato. MARIA.- Altra vegada, l’hem repassat més de vint vegades… PACO.- Dona igual… tot ha d’estar perfecte… A veure… els de la percussió? MARIA.- Esperant al carrer…tots… el timbaler, el dels bongos i el dels tabals africans… PACO.- Molt bé… que per això ho pague jo! El tigre i el cuidador? MARIA.- A l’entrada de la desfilada… per si d’acàs… no vull jo animals salvatges per ací… PACO.- La comparsa especial? MARIA.- Bevent! PACO.- Xe, que mamons! Perfecte… que això també ho pague jo! FLORENTÍ.- Vols estar-te quiet, Paco?

181

PACO.- Tu pinta i calla… la filà de negres? MARIA.- A cobert! Perquè no suen, que destenyissen… PACO.- Els nanos gastadors? MARIA.- Fent temps i jugant amb les torxes… hui es pixaran al llit… PACO.- Perfecte, xe!... Ja tinc tot el boato… Ah! No… i l’amazona? On està Rebeca? MARIA.- Al caure. PACO.- Estàs segura? MARIA.- Segura. PACO.- I la favorita? MARIA.- (Amb recel) La fa-vo-ri-ta?, no sé, igual no sap vindre... PACO.- Com... (Sona el mòbil de Maria) PACO.- No contestes… hui no… MARIA.- Si home, això no t’ho creus ni tu… (contesta al mòbil) Sí? Digues, que passa ara? (Continua parlant però sense que se li escolte. Passeja amunt i avall) PACO.- Serà possible què no em faça cas? FLORENTÍ.- Ni tu, Paco… ni tu… No pares de cascar! Au! S’ha acabat… PACO.- Ja has acabat? FLORENTÍ.- De moment sí… Quan t’hages vestit, ja l’acabaré… ara vaig a beure un colpet… PACO.- Clar que si home… posa’t el que vulgues… que això ho pague jo!... hi ha un bourbon de 12 anys que val una pasta… però està… mmmmmmm! FLORENTÍ.- Només vull aigua… ara torne… (ix d’escena) PACO.- Aigua?... (parlant a la llunyania) hi ha botelles d’Evian i San Benedetto… MARIA.- (al mòbil) I una merda! Però que s’han cregut? Mira el que et dic, van a cobrar en cromos del Coyote. Impresentables! (pausa) Adeu. PACO.- (S’ha alçat i s’estova el vestit) Redell Maria, que passa ara? Ja t’he dit que hui no contestares al telèfon… la puta falla… MARIA.- Escolta guapo, que si a tu t’agraden els Moros i Cristians, a mi m’agraden les falles, i a més, enguany soc presidenta… PACO.- Per això, Maria! No et deixen ni un segon lliure… No paren de cridarte… que passa ara? MARIA.- Que què passa? (Enfurismada) La processó per ma casa… PACO.- No serà per a tant.

182 MARIA.- Què no és per a tant?

PACO.- Escolta Maria, em vas a rebotar totes les meues frases amb una pregunta? MARIA.- Què dius? PACO.- Veus? Res, no res… sols volia saber que dimonis passa… MARIA.- Els artistes que s’hi han encabotat en posar mesures d’alçària a les falles… catorze metres màxim… PACO.- Catorze? No està mal… Jo les he vistes més baixetes… MARIA.- Clar, ningú les ha demanades més altes… Però, per si et sona: Això ho pague jo! I vaig a apegar bitllets de 500 euros, un darrere d’un altre, i quan arribe als catorze metres de llarg, Xas! Talle i ja en té prou l’artista… No diuen que amb catorze metres basta? Doncs, catorze metres tindrà... ni un més...

183

184

(Entra en escena Rebeca, abillada de mora molt elegant amb una capa llarga) REBECA.- No, no, no i no. De cap manera. MARIA.- Ja estàs ací! Ja era hora. REBECA.- Què volies? Porte tres quarts d’hora lluitant amb la bèstia… PACO.- Amb el tigre? REBECA.- El tigre? El tigre és un minino al costat d’esta bèstia parda… PACO.- (a Maria) I està qui és? MARIA.- Posa’t les ulleres Paco. PACO.- No puc, estic maquillat… MARIA.- És Rebecca, l’amazona. PACO.- Osties! Que canviada estàs?

185

REBECA.- Serà perquè vaig vestida de mora… PACO.- Mira, no ho havia pensat… i estàs guapa… no? MARIA.- (Envejosa) Molt guapa… si senyor un vestit impressionant, no com altres… PACO.- Com no podia ser d’altra manera, que això ho pague jo! REBECA.- El vestit preciós però el cavall, una bèstia parda! PACO.- (Descol·locat) Parda? Jo he pagat un cavall blanc! Que no és blanc? REBECA.- Més que la llet, però més animal que una haca. No hi ha qui el cavalque. Puge, i al moment comença a pegar espertugons que quasi em tira. PACO.- Això és que està nerviós… pobret. REBECA.- Pobreta jo, que com em tire a terra em descalabre… MARIA.- Exagerada, serà que no saps guiar-lo... PACO.- Dona, no serà per a tant… REBECA.- Doncs si no és per a tant, per què no desfiles tu a lloms del cavall blanc? Estaràs molt guapo… MARIA.- Ell? Clar i que s’assemble a un president de falla que jo em conec, que per allà on ha passat no ha tornat a créixer falla… vull dir herba… REBECA.- Com es deia? Ati... Atil·lanya? PACO.- Vinga Rebeca, no sigues així REBECA.- Que no! Que no puge damunt d’eixa fera corrupia…em fa por. PACO.- De caure? (Pensa) No et preocupes, et fem una assegurança. REBECA.- Una què? PACO.- Maria, acompanya Rebeca on Jordi i que li faça una assegurança d’accidents… MARIA.- (Rabiosa) Si home... no tenia una altra cosa que fer... Ara? PACO.- No et preocupes per això. Jordi, en guanyar pasta, firma el que siga, quan siga… Aneu! REBECA.- (Incrèdula) I que faig jo amb una assegurança? Me la pose en el cul?

186 MARIA.- Jo et diré on te l’has de ficar...petarda!

PACO.- Si el cavall et tira a terra, cobraràs una pasta indecent, ja t’ho dic jo… REBECA.- (a Maria, amb innocència) Au! Anem… quant d’indecent serà la quantitat…? MARIA.- (Eixint d’escena encesa) No ho sé Rebeca… no ho sé, però ara ho parlem… PACO.- (comença a posar-se peces de l’indumentària de capità moro) Problemes a mi… no et dic… això ho pague jo! (Entra Carlota, la filla de Paco i Maria. Ve abillada com la seua mare) CARLOTA.- Oh, capità…mon capità! PACO.- Sí. (Fa esforços amb els ulls per esbrinar qui és) CARLOTA.- Com va? PACO.- (Sense saber qui és) Bé, bé… escolta podries ajudar-me a posar-me la capa? CARLOTA.- Clar. Pega la volta. (Mentre Paco es gira Carlota s’apropa al perxer, agafa la capa i des de darrere li la coloca sobre els muscles) CARLOTA.- Impressionant! PACO.- (Vanitós) A què està bonica, eh? M’ha costat un dineral però una vegada, és una vegada… CARLOTA.- Però si és la tercera vegada que eres capità moro… PACO.- I que més dona… una vegada, és una vegada… i això ho pague jo! (Torna a escena Maria encara) MARIA.- Au, ja està resolt el problema de la Rebeca. S’ha quedat amb Jordi posant clàusules a l’assegurança… PACO.- Gràcies Maria. CARLOTA.- (a Maria, parlant de Paco) Té bona pinta, eh? MARIA.- Espectacular… (Maria s’acosta a Paco a retocar-li alguna cosa, moment que aprofita Paco per a preguntar-li) PACO.- Escolta Maria i esta qui és? (per Carlota) MARIA.- Paco! Posa’t les ulleres! És la teua filla Carlota. CARLOTA.- Papà, et veus menys que un gat d’escaiola! 187

188

PACO.- Ai filla! Tens raó. Hauré de posar-me les ulleres per a l’entrada mora. MARIA.- I un ful! On s’ha vist un capità moro amb ulleres? PACO.- Però Maria, que des de dalt de la carrossa no veure una merda… MARIA.- No passa res, només has de somriure i mostrar-te orgullós… CARLOTA.- Té raó la mare… només has de saludar a la gent… PACO.- Quina gent? Si no els veig… segur que hi ha algun cabró per aquí que sap que no m’hi veig i em fa ganyotes… MARIA.- Com si res, tu saludes, somrius i avant… Fes-me cas. Dents! Dents! Que els fa ràbiar… PACO.- Per cert, que sabem de la favorita? MARIA.- Altra que tal! No em parles de la favorita, fes el favor. Tindràs barra? PACO.- Uei! Barra? CARLOTA.-Sí, papà… barra… cal tindre molta, per a nomenar favorita a la tia Paqui en lloc de mamà… PACO.- Xe! Li feia molta il·lusió. MARIA.- I a mi no, veritat? PACO.- Però tu eres presidenta de la falla, xe! La meua germana no és res… A més a més jo vull que esteu al meu costat per si us necessite... no veig tres dalt d’un burro… MARIA.- Quina cara més dura que tens, Paco. CARLOTA.- Com el pedrenyal. PACO.- Vinga va, sabeu alguna cosa d’ella? MARIA.- Res. Ja saps com és la teua germaneta? PACO.- Com? CARLOTA.- Tardana! Per no arribar, no arriba a temps ni a pixar… PACO.- Dona, per una vegada que… CARLOTA.- Una vegada diu… però si quan quedem amb ella, la mare i jo comencem a endreçar-nos a l’hora en què hem quedat, i encara arribem les primeres… PACO.- Em preocupa Paqui… (Entra en escena Paqui, la germana de Paco. Va abillada amb un vestit semblant al que porta Paco però per a dona. Clarament es veu que és la favorita) PAQUI.- (Enfurismada, crida) Açò no pot ser! MARIA.- Parlant de la pesta… PAQUI.- No hi ha dret. És impossible. És una merda! PACO.- Tranquil·la, teta… tranquil·la… MARIA.- (Alterada) El que em faltava… teta…

189

PACO.- Què et passa, teta? PAQUI.- Que m’ha costat vindre de casa ací quasi dues hores… MARIA.- Filla! és que vius on el nostre senyor va perdre el barret… PAQUI.- Que va, eixe no és el problema. Arribar, el que es diu arribar, he arribat ací fa més d’hora i mitja… CARLOTA.- Aleshores? PAQUI.- He estat més d’una hora pegant voltes per aparcar…i no hi ha hagut forma. He hagut de tornar a casa i vindre en patinet… MARIA.- Perdó? PAQUI.- Sí, en patinet! MARIA.- Llàstima de foto que m’he perdut! PAQUI.- Però això no és el pitjor… CARLOTA.- Ah, no? PAQUI.- No. Perquè he hagut de emportar-me el cotxe lligat a l’esquena... MARIA.- Queeee? (Inicia a riure) Ha,ha,ha... PAQUI.- Sí Maruja, sí… MARIA.- (Se li talla en sec el riure) Maria, em diuen Maria… PAQUI.- Estic molguda! I per a això pague jo? PACO.- No, teta… no t’equivoques… això ho pague jo! PAQUI.- (Sarcàstica) Ah, sí? Tu pagues l’impost de circulació del meu cotxe? No ho sabia tete. (pausa) Impost de circulació? Una merda… si no podem ni circular ni aparcar… PACO.- Vinga va, teta… oblida’t per hui… PAQUI.- Però com he d’oblidar-me si tinc el cotxe al gual del casal de la falla… MARIA.- (Crex l’enuig) Ah, no… això si que no! Allà no el deixes… PAQUI.- I que faig? Me’l menge? MARIA.- (Amb retintin) Mira… PAQUI.- Que? CARLOTA.- (Mediadora) Mamà! MARIA.- Res… res… PAQUI.- No cridareu la grua, veritat? (Maria amb el mòbil a la mà marcant) MARIA.- (Dissimulant) Qui? Nosaltres? CARLOTA.- (Alçant la veu) Mamà!

190 PACO.- Ben pensat, teta… el gual no fa falta hui…

191

CARLOTA.- (Autoritària) Mamà! MARIA.- Què? Carlota… CARLOTA.- Pensa… pensa... per favor. (Maria s’acosta el mòbil a l’orella i aguaita un moment) MARIA.- Natàlia? (pausa) en la porta del casal hi ha un cotxe… (mira a Paqui i li fa senyals per a que el descriga)… PAQUI.- Un Citroën cactus groc… MARIA.- …Mare meua!... (pausa) No, no… un mare meua no… és un Cactus groc… (pausa) això… això… sí, eixe!… és de la meua cunyada Paqui… entesos? (pausa) No, no… no crideu a la grua… (pausa) no, xe!... és que hui és especial… d’acord?... (pausa) vinga, ja parlem… PAQUI.- Moltes gràcies Maruja… MARIA.- Maria… Maria… PACO.- Ja serà l’hora no? CARLOTA.- Quasi. (Paco, es posa a buscar el seu casc pegant voltes sobre si mateix) PAQUI.- Paco! PACO.- Paqui... PAQUI.- Paco per favor... PACO.- Paqui per favor... PAQUI.- Què passa, Paco? PACO.- El meu casc... on està el meu casc?... (crida desmesuradament) el meu casc! On està el meu casc? MARIA.- Als teus peus moniato! Què no el veus? PACO.- (Sense veure-ho) On? On? CARLOTA.- Papà! Als teus peus... PACO.- (Ofuscat i molt nerviós crida) No el veig... no el veig... MARIA.- (S’acosta a Paco) Me cague en la pena negra! (Assenyala el casc que està dins una caixa als seus peus) Això que és, xe? PACO.- (Traient-lo de la caixa) Quin esglai! Per favor... jo no tinc el cor per estos ensurts... tinc el cor en la gola...

192 PAQUI.- Tranquil·litzat Paco...

PACO.- Clar Paqui... CARLOTA.- (a Maria) Es pot saber per què els posaren el mateix nom al dos? MARIA.- Als dos? No filla... tota la família celebra l’onomàstica el dia de Sant Francesc d’Asís, el 4 d’octubre... CARLOTA.- No em digues... MARIA.- I tant, són ronyosos... ronyosos... CARLOTA.- Ningú no ho diria del pare. (Entra Florentí) FLORENTÍ.- Ja està? Puc continuar? PACO.- Sí, sí... per favor. FLORENTÍ.- Seu! PACO.- Va ser que no! Amb tot açò que porte damunt si m’assec, necessitaré una grua per alçar-me... FLORENTÍ.- Doncs estigues quiet... (Florentí agafa les seues eines, les apropa al costat de Paco i comença a retocar-li el maquillatge) PAQUI.- Imagina’t com he vingut jo damunt del patinet amb els quilos que pesa el vestit... i amb el cotxe a l’esquena... PACO.- Clar que pesa, com que és bo... però paga la pena...no?, això ho pague jo! PAQUI.- Uf! Però és incomodíssim... pesa com un matrimoni fals! PACO.- Pobreta teta! MARIA.- (Encesa) Pobreta? Serà possible? CARLOTA.- Mama! MARIA.- (a PAQUI) Mira guapa, si vols, intercanviem vestuaris i veuràs que lleugera vas... (Sona l’avís d’un missatge de mòbil. És el de Carlota que el mira) CARLOTA.- Uiuiuiiiii! Mare meua! PACO.- Què passa Carlota? CARLOTA.- (Dissimula) Res... res... o siga... PACO.- (Nerviós) Carlota...! Què ha passat? FLORENTÍ.- Paco! Quiet! PACO.- (Cada vegada més fora de si) Què ha passat? 193

No ha arribat la banda de música... és això... segur... segur... mira que ho sabia... havia d’haver portat la Primitiva... total que són? Cinc mil més...?, això ho pague jo! CARLOTA.- No, papà, que no és això... PACO.- Ah! No? Llavors...? FLORENTÍ.- Paco per favor... PACO.- (Desficiat) Ni Paco ni porres! Passa alguna cosa i jo així no puc desfilar... comença a pesar-me tot... estic ofegant-me... MARIA.- Vinga Paco, no et poses així... PACO.- Com vols que em pose...? M’he gastat una pasta i tot se’n va a la merda... CARLOTA.- Que no papà, que no... para... PACO.- Dis-me que passa Carlota... FLORENTÍ.- Carlota per favor... que he d’acabar de maquillar-lo... (Torna a escena Rebeca) REBECA.- Eixe cavall és una bèstia!!! PACO.- La que faltava. Per favor, però quin mal he fet jo? MARIA.- (A Rebeca) Però no ho tenies clar? REBECA.- Sí, hem signat l’assegurança però eixe animal em tirarà un bac... MARIA.- No caurà eixa breva. CARLOTA.- Mamà! REBECA.- Eixa bèstia pot acabar pegant guitzes al públic i estampant-los contra les parets. PACO.- Aaaaah! (s’agafa el cor) Em va donar un pantaix! FLORENTÍ.- Podeu deixar d’espantar-lo? Per favor que va a desfilar fet una llàstima...

194

PACO.- Aaaah! Jo em muir...! MARIA.- No sigues exagerat, Paco... PACO.- Exagerat? Hi hauràn morts... Açò és la ruïna de la família... CARLOTA.- Vinga papà que no és per a tant! El que passa no és tan important... PACO.- Aaaah! Veus com passava alguna cosa... ai filla meua! Quin desastre ha passat? MARIA.- Vinga Carlota, dis-li-ho. CARLOTA.- Ens sobra una carrossa, sencera. PACO.- Com que sobra? CARLOTA.- Que no fa falta. PACO.- (Recuperant-se) Vols dir que he pagat una carrossa de més? CARLOTA.- No ho havia pensat. PACO.- Això...? això...? això no importa... això ho pague jo! MARIA.- Ho veus? FLORENTÍ.- (a Carlota) Ja li ho podies haver dit abans... Vinga Paco, quiet... (Florentí continua maquillant-lo. Al moment) PACO.- Escolta i quina carrossa és la que sobra? MARIA.- La del jardí àrab, la de les columnes i els arquets àrabs... PACO.- Xe, amb lo rebonica que és! REBECA.- Canvia-la per altra... PAQUI.- O enganxa-la de la teua... (Silenci) PACO.- Escolta... i qui havia d’anar damunt? CARLOTA.- Els convidats internacionals... que no venen... s’han excusat tots... PACO.- Tots? Xe, però si els pagava transport i estança... Que ha dit Peter Lim?

195

FLORENTÍ.- (Amb menyspreu) Eixe? PACO.- Tu calla, granota! MARIA.- Que no podia vindre que estava jugant escacs, mirant de canviar l’entrenador del València i canviar no sé quants jugadors i no tenia temps... PACO.- Sempre està igual... i Maduro? CARLOTA.- S’ha excusat en què ha de fer programes de televisió. Jo crec que com no pot aterrar a Europa... PACO.- I els altres? CARLOTA.- Boris Johnson, l’anglés, diu que està fent un puzle d’Europa i li falten peces... MARIA.- No m’estranya... CARLOTA.- El Trump s’ha excusat dient que està construint-se un mur per a ell assoles... com l’altre no li fan cas... REBECA.- Serà perquè no el facen fora de president... PACO.- I Putin? Que ha dit Putin? CARLOTA.- Ni idea. La contestació va arribar en rus... MARIA.- Eixe estarà caçant ossos i tot allò que pille... (Silenci. Paco fa memòria comptant amb els dits) PACO.- Escolta i els Picapiedra tampoc venen? MARIA.- Els Picapiedra? Ai, Paco... que t’has trastornat... que no saps el que dius... els Picapiedra? PACO.- Sí, dona... Pedro i Pablo... els Picapiedra... President i vicepresident del govern... PAQUI.- (Riu desmesuradament) Ha, ha,ha, ha... Quina gràcia que tens tete! MARIA.- Jo et diré on té la gràcia el teu germanet.. CARLOTA.- Han sigut els últims en excusar-se... fa uns moments m’ha arribat un whatsapp de Moncloa... FLORENTÍ.- Caram! Quina categoria! PACO.- I que han dit? CARLOTA.- Que els feia molta ràbia no poder vindre... però que encara estan pactant que han de fer i comptant vots perquè no els ixen els comptes... PACO.- Serà possible! I això que ho pague jo!... Vejam... un moment Florentí... (Florentí para) PACO.- Eixa carrossa ha d’eixir, com que em diuen Paco... Cal omplir-la... 196 Pensem... vinga...

(Silenci) PACO.- Ja ho tinc! MARIA.- Por em dones. PACO.- Anem a la botiga de la Cayetana, agarrem tots els animals que tinga, els posem a la carrossa i a rodar... REBECA.- La botiga de la Cayetana? Eixa per a pijos i coents? PACO.- Eixa, segur que té animals exòtics... PAQUI.- Segur que sí... amb els preus que té...ha de tindre animalades. L’altre dia eixia de la botiga la meua amiga Dori amb la seua gosseta Pilu i s’havia gastat tres-cents euros en el pinso de l’animalet... MARIA.- Verge santíssima! Si es creua amb el Salus i el seu gossot se les mengen... Eixos no miren pèl... CARLOTA.- Papà els animals que tinga la Cayetana, si són per a coentes i pijos, seran molt xicotets, menudius, i no es veuran a la carrossa... PACO.- Puix, ja em direu que fem... Alguna cosa ha de portar la carrossa... que per això ja l’he pagada. (Silenci) PAQUI.- Ja ho tinc! MARIA.- Ara veuràs. PAQUI.- Anem amb la carrossa al CIE de Sapadors i l’omplim de moros i negres... CARLOTA.- Hala! FLORENTÍ.- No m’ho puc creure!

197

REBECA.- Seràs animal! MARIA.- Ja havia avisat... PACO.- Pensant-ho bé... CARLOTA.- (Incrèdula) Papà! FLORENTÍ.- Paco, que t’esborre la cara, eh! REBECA.- Ja ho tinc! MARIA.- Eixim de Guatemala i ens fiquen en Guatepitjor... REBECA.- Passem per la Llar del Pensionista i l’omplim de iaies i iaios... CARLOTA.- Per favor Rebecca, i que els puges, amb una grua...? MARIA.- No sé qui és més animal, si el cavall blanc o l’haca que va dalt... PAQUI.- I poses un metge, infermera... UVI mòbil... Per si de cas, no? PACO.- Per diners que no siga... això ho pague jo! CARLOTA.- Papà! No digues animalades... PACO.- Ai, filla, quedaria tan bonico... la carrossa plena de “güelos”... MARIA.- I en acabar els llancem al riu... Hala!, que no siga per dir bestieses! Jo la més grossa. FLORENTÍ.- Escolteu, teniu caramels per llançar? PACO.- Deu mil quilos! Això ho pague jo! FLORENTÍ.- Llavors, per què no la porteu buida darrere de la carrossa del capità, i aneu convidant al llarg del recorregut als nanos i mares que vulgueu, a què pugen a la carrossa i llancen els caramels? (Silenci. Parlen pràcticament a l’hora) MARIA.- Mira, no està mal... CARLOTA.- Bona idea. PAQUI.- Quedarà molt bonic! REBECA.- A la gent li agradarà... PACO.- Fet! La carrossa del jardí àrab darrere la meua... Vinga Rebeca ves i ho apanyes. REBECA.- D’acord, vaig, i així de pas veurè si l’ha fet efecte el Trankimazin que li hem donat al cavall.. (Ix d’escena) MARIA.- (a Carlota) És impossible que isca bé. (Accelerant-se) Amb esta gentola és impossible... un trankimazin al cavall! CARLOTA.- Tranquil·la mamà... no vaja a ser que el trankimazin te l’hages de prendre tu.

198 FLORENTÍ.- Vinga Paco, posa’t el casc...

(Ajudat per Florentí, Paco amb molta cura es posa el casc d’esquena a la resta de personatges) FLORENTÍ.- Perfecte. Un moment. (Li retoca el maquillatge lleument, o almenys així sembla) FLORENTÍ.- Ara sí. (Paco es gira de cara a la resta) PAQUI.- Guapo! CARLOTA.- Impressionant! MARIA.- Magnífic!!! (S’escolten fora els timbals que anuncien l’eixida) PACO.- Vinga va, que ja comença... PAQUI.- Haurem d’eixir fora... MARIA.- Ves, ves... ara anem nosaltres... PAQUI.- D’acord. FLORENTÍ.- Vaig amb tu. Paco, no et toques la cara... PACO.- Tranquil, que ja tinc experiència... (Ixen d’escena Paqui i Florentí) PACO.- Maria, el guant...

199

(Maria li posa un guant de falconeria en el braç esquerre) PACO.- Carlota, l’anell i el collar (Carlota li posa un gran collar daurat i un gros anell al dit del guant. En acabar) PACO.- Què? MARIA.- Espectacular... Paco. CARLOTA.- Espectacular... Papà. PACO.- Gràcies xiques! Au! Eixiu fora per a aplaudir la meua eixida... PACO.- (Amb suficiència) Sí, sí, tranquil·la... ho tinc tot controlat... CARLOTA.- Doncs vinga... no tardes... anem mare. (Maria i Carlota ixen d’escena. Una vegada fora, Paco comença a fer gestos típics de capità moro com si assajara. Hi ha un moment que es queda mirant cap al costat contrari on es troba l’eixida/entrada al Saló, com si hi haguera fora d’escena un espill on es veu) PACO.- Xe, he d’estar impressionant! (arrufa els ulls intentant veure’s) Llàstima d’ulleres, no m’hi veig una merda. Bo, anem allà... (S’apropa a la taula i agafa un puro que té preparat) PACO.- El puro... (se’l fica a la boca, se’l trau, se’l fica... fa com si fumara, assaja a la fi) i l’espasa... (Paco tira la mà cap a la taula però no la troba) PACO.- Hòsties! L’espasa... (Comença a mirar en totes direccions la busca amb desesperació sense parar) PACO.- (Crida) On està l’espasa? Me cague en els dimonis de l’altar!!! On està l’espasa...? Estava ací... (crida) Mariaaaaa.... Carlotaaaaa.... (Puja el volum dels timbals, tabals, etcètera...) PACO.- Merda!!! On està l’espasa... (Ho regira tot) PACO.- Com eixir sense espasa? Impossible! Mariaaaaaa! Carlotaaaaaa! Un capità sense espasa no és un capità... (Al ritme dels timbals i al moment adient s’escolta la música que comença a sonar per a l’eixida del capità) PACO.- No, no, no, no... encara nooooooo! Que no estic... que... que... (Completament desesperat al mig de l’escena crida amb força) PACO.- ...que això ho pague jo! (Puja la música al mateix temps que baixen els llums i el teló)

200

Hernán Mir

*Sainet presentat al concurs de Lletres Falleres, que opta al Premi Bernat i Baldoví de la Junta Local Fallera de Sueca.

MARIA.- Ja ho tens tot?

falla

NFANTIL

Rig Veda

El Rig veda és un dels textos existents més antics de qualsevol llengua indoeuropea. Es tracta d’una col·lecció d’himnes compostos en antic sànscrit vèdic, dedicats als déus. Les evidències filològiques i lingüístiques indiquen que el Rigveda va ser compost a la regió de l’actual Pakistan probablement entre el 1500 i el 1200 a. C. L’himne 129 del 10é mandala del Rig-veda, també conegut com l’«Himne de la Creació», explica l’origen de l’univers tal com el creien els indis en l’època de la seua composició.

Som el producte d’un llinatge de milers de milions d’anys d’errant pols d’estreles. Tots nosaltres som el resultat d’una mescla primordial d’hidrogen i heli, que va evolucionar durant tant de temps que va començar a preguntar-se sobre els seus orígens. 202

Jill Tarter

Artista: Fernando Fรณix

203

Venda ràpida garantida Àmplia cartera de clients Extensa difusió publicitària Préstecs hipotecaris Certiicats energètics Revista mensual de promoció TRAMITACIÓ D’ HERÈNCIES GRATUÏTA

Valoracions Gratuïtes

WW.EXPERCASA.COM

C/ Santos Justo y Pastor, 41 Tel. 96 133 55 30

204

. .. … Res, no-res, al principi no hi havia res. Tant era així que no hi havia ni paraules per a contar-ho. . .. … Fosc, molt fosc, al principi tot era negre. Tan negre que no hi havia colors per a pintar-ho. . .. … Quan?, no se sap, al principi no hi havia temps. No hi havia ahir, ni demà, només hi havia ara... I de sobte… el gran esclafit, Boom!!!, el principi… el Big-Bang.

Enmig d’un immens oceà de negritud, dues petites unitats de matèria, aïllades, perdudes, es trobaren per primera vegada. Es miraren sense veure’s. S’enrondaren en silenci, i s’aproparen agosarades, carregades d’energia. Deslliurades, es refregaren l’una contra l’altra. D’aquell palp innocent sorgiren inesperades guspires que les il·luminaren i es feren visibles, tangibles per primera vegada. Es reconegueren mútuament de seguida, com si foren família. Eren, Heli i Hidrogen, dos àtoms hipersensibles que s’alteraren immediatament. El nucli d’Heli s’escalfà perillosament i el d’Hidrogen, tan gelat, tremolà al seu epicentre. Quedaren enganxats l’un de l’altre, fit a fit, sense capacitat de reacció, sense possibilitat de tornar enrere. Un estremiment còsmic va recórrer les seues òrbites i s’enllaçaren sòlidament, eternament, amb un lligam impenetrable del qual no podrien deslliurar-se. Així va nàixer l’amor, nasqué la vida i es donava el primer pas en la història de la humanitat, en la crònica de tots nosaltres. Xe, i tot això per a descriure una falla infantil? Serà precís? Amb dir, un parell de ninots damunt d’una ploma, sobre una làmina d’aigua negra, hi ha prou. 205 Veges tu, quina ocurrència!

Encara no existia i ja era vell. No hi havia fet un pas i venia de l’infinit. No tenia història i el seu relat abastava el pretèrit amb una saviesa incommensurable. És el temps, un encorbat vellet que orienta la vida, l’existència. Mai no en té pressa, però mai s’atura. Continua endavant sense girar el cap, sense mirar enrere. Això ho deixa a la memòria, al record. I encara que faça ullets de cansat, carrega sense queixa amb les forces de l’univers.

206

Quatre dames enfaristolades, tipes de sobergueria per la seua singularitat i els seus poders. Nuclebil, la més jove de les quatre, es vanagloria del seu poder per a disgregar i separar en proximitat. Nucleta, en canvi, estreny sense contemplacions allò que els seus braços abasten, empresonant les quimèriques esperances de llibertat de les particularitats contràries. La tercera d’elles estén la seua influència fins a l’infinit, sense deixar resquícies al lliure albir de les voluntats positives i negatives, que es veuen obligades a confrontar-se en un conflicte permanent. Per últim Na Gravetat, sempre impertorbable, deixa entreveure un sardònic somriure que palesa el seu autèntic poder. Poder absolut que obliga a caure quan es creu guanyat el firmament. Una mena d’atracció inversemblant que ens obliga i ens dicta. Al remat, totes quatre dominen l’univers conegut, totes quatre poderoses fèmines... per damunt de tothom... i a muscles del temps. Sí, sí, sí... molt ensucrat, molta poesia i molta coentor literària, però al cap i a la fi quatre xiques guapes ben decorades al coronament i un vellet ple de tendresa al centre. Que no és poc. 207

208

209

N’eren molt més que molts. N’eren una plèiade. N’eren nucli i constel·lació. Envolten i volen. Volen i estimen. Estimen i valoren. Valoren i calculen. Calculen i combinen. Combinen i componen. Componen i rimen. Rimen i assonen. Assonen i consonen. Consonen i concorden. Concorden 210 i harmonitzen.

Harmonitzen compassats en perfecta sintonia. Menudes, grans i grandots, ínfimes i diminuts. Llargues i curts, amples i estrets, grassos i primes. Els que corren i les que aguaiten. Les que pengen i els que sostenen. El que s’esglaia i la que fa equilibris. El que modela i la que creix. Parlen d’estreles, de família nombrosa, de matèria que és mare i és filla. Conten receptes per a crear la vida i presenten la bondat dels elements. Mostren el modelatge de l’ésser, l’especialització de les cèl·lules i s’ameren de gotes de vida. Desvelen el sòlid, i esbrinen el passat qüestionant-se l’origen, el principi que ressona a l’espai. Al·lucinen amb l’herència, genètica i material, d’allò que roman i d’allò que va desaparéixer.

I miren. I riuen. I s’estranyen. I aprenen. I ensenyen. I estan. I són. Conjunt de peces. Engranatge estètic suspés de filaments d’art. Trencaclosques d’idees subtilment presentades en estudiat aparador. Homenatge a la intel·ligència i a la formació que han portat a la civilització de l’ésser humà. Un poema de formes, imatges, idees i colors. Açò ja és massa! Quines ganes de complicar-se la vida, i tot per dir que es tracta d’una falla infantil extraordinària que no tracta als infants com a babaus. Hora és de gaudir d’ella, de viure-la i de cremar-la. Hernán Mir

211

212

EPRESENTANTS

per Maka Izquierdo

President 2020

MARCOS E. Soriano i Soriano

1. Nom complet Marcos Enrique Soriano Soriano. 2. Edat Molta. 3. Treballes i on Si, em dedique a les produccions, treballe en molts llocs i per a molta gent. 4. Tres entreteniments i/o aficions La falla, la falla i el futbol. 5. Solter, casat o amb nuvia Amb núvia (molts riures). 6. Llibre favorit Tinc molts, no podria decidir-me. Últim llibre llegit Els viatges de Evita. 7. Menjar favorit Arròs al forn. 8. Beguda favorita Larios amb cocacola. 9. Color favorit El roig passió (riures). 10. Quins esports practiques Caminar, vaig caminant a tots els llocs que puc. 11. Pel·lícula favorita La vida és bella. Sèrie favorita Gran Hotel. Sèrie de dibuixos animats favorits No em recorde de cap, fa molt temps que no veig sèries de dibuixos animats. 12. Un desig inconfesable Si te l’explique deixarà de ser inconfessable (riures). 13. Què volies ser de major quan eres xiquet El que soc, m’encanta la meua professió. 14. Per què creus que et van posar el teu nom Era el nom dels meus rebesavis. A més vaig nàixer el dia de Sant Marcos, però el nom és per ells.

214

15. Si hagueres de transformar-te en un dels teus amics/gues, en qui seria i per què Cadascun té una

215

216

qualitat, hauria de triar a molts d’ells. M’encantaria tindre la faceta artística - plàstica, una bona veu per a cantar, però sobretot, en aquells que són molt creatius. 16. Si pogueres comprar una sola cosa, quina seria i per què No soc gens ambiciós, em conforme amb tindre el que tinc i, el més important, a la meua família tranquil·la. 17. Quin és l’objecte més estrany que tens a la teua habitació No ho se (es queda pensatiu i...), un ninot (riallades). Després de cinc minuts de riure, aconseguim continuar l’entrevista. 18. Què és per a tu la llibertat És fer allò que cadascun creu convenient a cada moment. El que no m’agrada és el llibertinatge, la meua llibertat ha d’acabar on comença la dels altres. Sempre cal mantindre el respecte. 19. Enguany, quin títol tindria si fora una pel·lícula Il·lusió.

seria i per què Soc molt feliç en aquesta època en la qual viu, mai m’he plantejat la possibilitat de viure en una altra època. Potser, com vinc d’una família molt humil i hem anat creixent a poc a poc, l’època en la qual he viscut, és molt feliç per a mi. 23. Has mentit alguna vegada Siiiii A qui li vas comptar l’última mentida A tu (molts riures). 24. Quin és el somni més estrany que has tingut Jo crec que els mateixos que té tothom, els que et converteixes en coses estranyes, somnis eròtics amb gent insospitada. El meu problema és que, a més de que dorm poc, cada vegada que tinc una motivació nova somnie amb ella, amb el que em queda poc temps per a somnis estranys (riures). 25. Quina puntuació et donaries de l’1 al 10 i per què Jo??? No m’agrada parlar de mi, soc una persona molt normal. Això haurien de dir-ho els altres.

20. Si fores invisible, què és el primer que faries Jo crec que em tornaria molt alcavot, m’encantaria saber que opina la gent i veure qui té diferents cares.

26. Quin animal t’agradaria ser i per què El cavall per la força i la potència que té, però m’agraden més els animals que desenvolupen la intel·ligència, com el dofí. Crec que és millor desenvolupar la intel·ligència que la força.

21. Que súper poder t’agradaria tindre Buah, ser invisible.

27. Què és el que et posa més nerviós La gent pesada, és que no la suporte.

22. Si hagueres de viure en una altra època, quina

28. Què és pitjor fallar o no haver-ho intentat mai

I si fora una cançó Igual, és un any molt especial.

217

És pitjor no intentar-ho. Si no ho arribes a fer, mai sabràs el resultat. 29. Quan sigues vell, quin tipus d’històries creus que els xiquets et demanaran que comptes Crec que tinc tantes històries que no s’avorririen, encara que seria feliç simplement amb poder estar amb ells i es que, explicant-los les meues vivències es divertirien molt. 30. Quin ha sigut el teu últim viatge El meu últim viatge ha sigut aquest estiu, a la platja de Moncofa, encara que ha sigut molt curt. On t’agradaria viatjar Em va agradar molt Estats Units i m’agradaria tornar. Encara que soc molt d’Espanya també, i encara hi ha llocs que m’agradaria conéixer com Salamanca, Astúries, la zona de Castella i Lleó. 31. Quina és la teua paraula favorita i per què Les meues paraules favorites sempre estan relacionades amb l’ímpetu, amb l’ànim, amb no tindre por a res. 32. Com seria un dia perfecte per a tu Qualsevol dia envoltat de les persones que vull perquè encara que he estat en diferents estatus socials, sempre he anat amb la gent que em vol pel que soc en el dia a dia, no pel que represente, pel càrrec que puga tindre o el que exercisca. Això sí, sempre des de la privacitat, no m’agrada ser el centre d’atenció. 33. Quin nom li posaries a un vaixell si tingueres un Crec que il·lusió, perquè és alguna cosa que no s’ha de perdre mai. 34. On t’assabentes de les notícies Per qüestions professionals per diferents fonts, sobretot per periòdics digitals, no soc molt d’asseure’m a llegir premsa escrita. 35. Què fas per a llevar-te el singlot Jo crec que el que tothom, aguantar la respiració, beure aigua... però mai ho aconseguisc. 36. Creus que els alienígenes existeixen És un tema que no m’agrada res, m’agraden les ciències ocultes, però no se si existeixen o no els alienígenes, encara que hi ha molta bestiola verda per ací (riallades). No crec, la veritat és que no perd temps a pensar-ho. 37. Si la màgia fora real, quin encanteri intentaries aprendre primer Aquell que puga fer feliç a tothom, la màgia cada dia m’agrada més i m’encantaria poder realitzar encantaments on poder sorprendre la gent per a bé i per a la seua felicitat. 38. A quin joc has jugat més hores en la teua vida No soc molt de jocs de taula, encara que quan era més xaval m’agradava molt el Cluedo o el Ramiro. 39. Et sents còmode parlant davant de grans 218 grups de persones Sí, quan més còmode em trobe.

40. Tens alguna anècdota amb fantasmes Fantasmes en la vida hi ha molts (riallades), però amb els fantasmes que tots pensem no tant com m’hauria agradat. He fet moltes coses per a veure si ho aconseguia i han succeït algunes coses estranyes com obrir-se una finestra quan féiem espiritisme, que s’haja anat la llum... encara que no se si realment és pels fantasmes. 41. Quin és el teu talent secret Tot el que tinc i soc ho ensenye, no tinc un talent secret. M’agrada molt aprendre de tot el que faig i després posar-ho en pràctica per a millorar, per tant no solc amagar res. Encara que si haguera de dir alguna cosa, seria ser molt observador i molt perfeccionista. 42. Des de quan eres faller De tota la vida. Em vaig apuntar una miqueta més tard, als dos o tres anys, perquè els meus pares eren de Toledo, però des del mateix moment en què vaig entrar a formar part de la comissió, em vaig involucrar i vaig participar en tot, fins al dia de hui. 43. El teu artista faller favorit És que tinc tants... (pensa una bona estona). He gaudit de veure que els meus grans ídols han plantat amb nosaltres, Monterrubio, Santaeulalia, els Gallego, Fernando Foix, Vicente Llácer... és que qualsevol d’ells m’ha fet molt feliç. I artistes que encara no han passat per la nostra comissió, però que estic segur que tard o prompte ho faran. 44. El teu acte faller favorit La plantà (no ho dubta ni pensa ni tan sols un segon). 45. Quants vestits tens Tinc pocs, uns cinc o sis, perquè soc molt poc de vestir-me com sabeu. Quin és el teu favorit i per què Soc molt de brusa, és el que més m’agrada com bé podeu veure’m en la majoria dels actes. És realment amb el qual més còmode em trobe. Encara que tots tenen el seu encant. 46. Què és el més especial de la nostra comissió La familiaritat jo crec. M’agrada molt que la gent, malgrat la diferència de criteris, vaja per una fi comuna. Crec que al final, li vam fer comprendre a la gent que l’escut és el més important per damunt de les individualitats, llavors a l’hora de treballar, som capaces de treballar tots junts sense necessitat de ser molt afins. 47. Com compagines l´any amb el teu treball Tinc la sort que les labors de producció s’assemblen molt a les labors de la falla, llavors ho puc combinar bastant bé i realitzar totes dues coses alhora. No em costa massa, gràcies també a l’equip de treball que tinc i sobretot, a la meua família, que és comprensible al cent per cent. 48. Quin ha sigut el millor moment viscut fins ara des que et van nomenar He tingut tanta sort, que he tingut moltíssims moments bonics. Encara que si m’he

de quedar amb un sens dubte va ser la primera vegada que vaig portar als meus fills a la falla, com va ser la reacció de la comissió, perquè a més eren uns fills molt desitjats, va ser el dia de la Nit de Nadal, tenien 16 dies de vida i fins llavors no havien eixit de casa. 49. Quin moment esperes amb major il·lusió Sempre és el dia de la plantà, i tindre un bon resultat, però un bon resultat quant al treball realitzat. 50. Què esperes de la setmana fallera. M’encanta que arribe la setmana prèvia de falles i veure com va creixent la comissió i tots els premis obtinguts al llarg de l’exercici gràcies al nostre treball. Em canvia el semblant, em canvia fins al caràcter en aqueixos moments. 51. Si pogueres canviar alguna cosa en les falles, què seria i per què Jo donaria més dies, crec que les falles necessiten més dies. Però uns dies més en els quals no hagen actes, no hagen revetles, on simplement puguem gaudir de veure falles, perquè crec que el faller, al final, no pot gaudir de les falles de la ciutat. I en aqueixos dies, podríem simplement baixar a sopar al casal i després eixir a gaudir de veure falles. 52. Què faries si et donara un atac de riure en un dels actes més importants (com per exemple en la Exaltació) Ja m’ha passat alguna vegada... La compartiria, perquè al final són aqueixes coses que passen, són riures d’emocions, al final els sentiments són inevitables i si et dona un atac de riure, doncs “tira-li” i si la gent el comparteix, doncs molt millor.

57. Si fores una part de la falla (monument), quin series i per què M’encantaria ser la part més satírica, la més crítica, la més divertida. No buscaria el centre, perquè no va amb el meu caràcter, jo soc més sarcàstic. 58. Posa-li a cada sentit una cosa relacionada amb les falles (exemple olfacte=petards) Vista: Els fallers. Sentit: La mascletà, sens dubte. Tacte: Poder tocar els estendards dels premis que t’emportes i la falla quan s’està plantant. Gust: La mescla de sabors de la setmana fallera, des dels arrossos fins als bunyols. Olfacte: Tindria diverses facetes, bunyols, petards, gespa tallada. 59. Si pogueres saber només una cosa del futur d’aquest exercici, que preguntaries Si fora molt egoista estaria pensant en els premis, però, crec que preguntaria si la setmana fallera ens permetrà gaudir el que ens mereixem, perquè per horaris i climatologia, les coses es poden anar al trast, i tots ens mereixem poder passar les millors falles. 60. Quina frase li dedicaries a la teua comissió per a enguany Sou impressionants, m’al·lucina la capacitat de convocatòria i la implicació que teniu i per tant i per tot, sou grans una vegada més. És una frase que any rere any puc estar orgullós de poder dir-li-la. Parlar amb tu sempre és aprendre, moltes gràcies per compartir aquesta estona amb mi.

53. Si pogueres sopar amb algun personatge famós del món faller, qui seria i per què He tingut la sort de poder fer-ho en diferents ocasions, és un objectiu que he complit moltes vegades. Gent que són mestres i que hui dia, em criden per a vindre a veure’ns perquè s’han convertit en admiradors del que fem. 54. Si fores un menjar típic de la setmana fallera, quin series L’arròs bomba (riallades)... Sens dubte qualsevol plat que portara arròs. 55. Si a la falla li tocara la loteria, què faries amb els diners i en què l’invertiries (No dubta un segon la seua resposta) En falla. Intentaria fer molt feliç a la gent celebrant-ho amb tota la comissió i fent més festes, però la majoria aniria a les falles, perquè alguna cosa que sempre he pensat és que una cosa és estar en una categoria i una altra cosa és ser d’una categoria, i ser d’una categoria, ser d’especial, suposa poder estar a l’altura i circumstàncies per a poder optar a lo millor i a tot el possible. 56. Què és el més boig que has fet en les falles o per les falles Amprar coses (riallades), agafar coses del fem dels contenidors, aconseguir que et deixen tantes coses gratuïtament. Va amb el faller i amb la idiosincràsia de la nostra comissió.

219

per Maka Izquierdo

Fallera Major 2020

PATRICIA Montesinos i Rodrigo

1. Nom complet Patricia Montesinos Rodrigo. 2. Edat 26 anys. 3. Treballes i on Sí. En una cadena de supermercats. 4. Tres entreteniments i/o aficions Passar temps amb la família, les falles i els amics. 5. Soltera, casada o amb nuvi/a Passe paraula. 6. Llibre favorit Origen de Dan Brown. Últim llibre llegit Es fàcil deixar de fumar si saps com d’Allen Carr. 7. Menjar favorit Spaguetti carbonara. 8. Beguda favorita Coca - cola. 9. Color favorit Rosa. 10. Quins esports practiques Senderisme quan tinc temps, que ara és molt poc (riallades). 11. Pel·lícula favorita L’orfenat de J.A. Bayona. Sèrie favorita La que s’aveïna. Sèrie de dibuixos animats favorits Els Rugrats. 12. Un desig inconfesable Anar-me amb la meua família de viatge pel món. 13. Què volies ser de major quan eres xiqueta Policia o bombera. 14. Per què creus que et van posar el teu nom Perquè la meua cosina li va dir a la meua mare que li agradava molt el nom de Patricia, i van decidir posar-me’l, en lloc de Paloma que era el que al principi havien pensat.

220

15. Si hagueres de transformar-te en un dels teus amics/gues, en qui seria i per què En la meua amiga Raquel perquè és molt treballadora, simpàtica, amb do de gents i súper responsable.

221

222

16. Si pogueres comprar una sola cosa, quina seria i per què Una casa, per a poder independitzar-me però no tindre les despeses d’una hipoteca. 17. Quin és l’objecte més estrany que tens a la teua habitació Una pedra amb forma de cor que vaig agafar a la platja de Pinedo. 18. Què és per a tu la llibertat Fer les coses amb autonomia, sense que ningú m’impose res, i per tant, amb responsabilitat. 19. Enguany, quin títol tindria si fora una pel·lícula Un regnat inoblidable. I si fora una cançó Sobreviuré. 20. Si fores invisible, què és el primer que faries Entrar a l’interior del banc d’Espanya. 21. Que súper poder t’agradaria tindre Ser invisible. 22. Si hagueres de viure en una altra època, quina seria i per què En l’època del descobriment d’Amèrica perquè va ser un dels moments de major auge d’Espanya. 23. Has mentit alguna vegada Siiiiiiii (es riu). A qui li vas comptar l’última mentida Són mentides piadoses, si t’ho dic s’assabentarà (riu). 24. Quin és el somni més estrany que has tingut Que s’acabava el món i jo tenia la solució per a impedir-ho. 25. Quina puntuació et donaries de l’1 al 10 i per què 8 perquè encara tinc moltes coses que aprendre i corregir. 26. Quin animal t’agradaria ser i per què El meu gos perquè viu com un rei. 27. Què és el que et posa més nerviósa La impuntualitat. 28. Què és pitjor fallar o no haver-ho intentat mai No haver-lo intentat mai. 29. Quan sigues vella, quin tipus d’històries creus que els xiquets et demanaran que comptes De la meua joventut i infància. 30. Quin ha sigut el teu últim viatge A Calp. On t’agradaria viatjar A Alemanya. 31. Quina és la teua paraula favorita i per què Sentit comú, perquè li fa molta falta a la gent. 32. Com seria un dia perfecte per a tu Qualsevol dia en què puga estar amb la meua familia. 33. Quin nom li posaries a un vaixell si tingueres un Infinit.

34. On t’assabentes de les notícies Premsa digital i televisió, crec que com tothom hui dia. 35. Què fas per a llevar-te el singlot Aguantar la respiració (riallades) fins que em pose habitada. 36. Creus que els alienígenes existeixen Si. 37. Si la màgia fora real, quin encanteri intentaries aprendre primer Multiplicar les coses. 38. A quin joc has jugat més hores en la teua vida A les nines. 39. Et sents còmoda parlant davant de grans grups de persones Em pose una mica nerviosa, però sempre puc superar-ho. 40. Tens alguna anècdota amb fantasmes Una vegada es va connectar la roomba i el meu gos es va posar a lladrar i tes a alguna cosa que estava en la butaca. 41. Quin és el teu talent secret Si t’ho dic ja no serà secret (riu). 42. Des de quan eres fallera Des que vaig nàixer. 43. El teu artista faller favorit Miguel Santaeulalia i Julio Monterrubio. 44. El teu acte faller favorit La plantà. 45. Quants vestits tens Nou. Quin és el teu favorit i per què El color emplome pel valor sentimental. 46. Què és el més especial de la nostra comissió L’esperit de superació i l’esforç. 47. Com compagines l’any amb el teu treball Amb l’ajuda dels meus companys que em van canviant els torns quan és necessari.

223

224

48. Quin ha sigut el millor moment viscut fins ara des que et van nomenar La proclamació. 49. Quin moment esperes amb major il·lusió La plantà. 50. Què esperes de la setmana fallera Que no ploga. 51. Si pogueres canviar alguna cosa en les falles, què seria i per què Que se’ls donara més importància als artistes fallers i als indumentaristes, perquè són pilars fonamentals de la nostra festa. 52. Què faries si et donara un atac de riure en un dels actes més importants (com per exemple en la teua Exaltació) Intentar relaxar-me i pensar en alguna cosa que em calmara una mica. 53. Si pogueres sopar amb algun personatge famós del món faller, qui seria i per què Amb Gueguel Massmanian, Fallera Major de València 2005, perquè em transmet molta empatia. 54. Si fores un menjar típic de la setmana fallera, quin series Un bunyol. 55. Si a la falla li tocara la loteria, què faries amb els diners i en què l’invertiries Comprar un casal, anar-nos tots a menjar a un restaurant i tindre en la secció especial les dues falles. 56. Què és el més boig que has fet en les falles o per les falles Partir-me el turmell ballant (molts riures). 57. Si fores una part de la falla, quina series i per què La fusteria perquè és qui sustenta tota la falla. 58. Posa-li a cada sentit una cosa relacionada amb les falles (exemple olfacte=petards) Vista: El color de la falla Sentit: La mascletà Tacte: La tela dels vestits de fallera Gust: El xocolate amb xurros Olfacte: La pólvora 59. Si pogueres saber només una cosa del futur d’aquest exercici, que preguntaries Plourà en la setmana fallera. 60. Quina frase li dedicaries a la teua comissió per a enguany Que gaudisquen de tots els moments perquè jo, espere estar a l’altura i estic segura que tots junts passarem un bon any. Hem d’estar orgullosos de formar part d’aquesta gran comissió i hem de procurar anar tots en una mateixa direcció perquè així aconseguirem tot el que ens proposem. Moltes gràcies Patricia, ha sigut un plaer poder haver parlat amb tu.

225

per Maka Izquierdo

President Infantil 2020

LUIS García i Vaquero

1. Nom complet Luis García Vaquero. 2. Edat 12 anys. 3. Estudies i on Si, en el col·legi Santa Ana. 4. Tres entreteniments i/o aficions Jugar a videojocs, els esports i dormir. 5. Solter, casat o amb nuvi/a Solter. 6. Llibre favorit El fabulós món de les lletres. Últim llibre llegit El mateix (es riu). 7. Menjar favorit Ou fregit amb creïlles fregides. 8. Beguda favorita Aquarius de taronja. 9. Color favorit El verd. 10. Quins esports practiques Pilota valenciana, que m’agrada un munt. 11. Pel·lícula favorita Titanic. Sèrie favorita Bob Esponja (es riu moltíssim). Sèrie de dibuixos animats favorits Bob Esponja (encara es riu més). 12. Un desig inconfesable M’encantaria ser immortal. 13. Què vols ser de major Mmmmmmmm, definitivament, actor. 14. Per què creus que et van posar el teu nom Jooooo, la veritat és que no tinc ni idea. 15. Si hagueres de transformar-te en un dels teus amics/gues, en qui seria A Diego Fayos (riu molt). 16. Si pogueres comprar una sola cosa, quina seria i per què Compraria moltíssims desitjos per a la gent.

226

17. Quin és l’objecte més estrany que tens a la

227

228

teua habitació (Li dona un atac de riure) Un peluix de Winnie Pooh. 18. Què és per a tu la llibertat No ho se!!!, supose que una cosa molt bona i necessaria per a tothom. 19. Enguany, quin títol tindria si fora una pel·lícula El millor any de la meua vida. I si fora una cançó (Cantant) Falles, falles, felices. 20. Si fores invisible, què és el primer que faries Fotre a la gent sense que saberen qui soc (riu un munt). 21. Que súper poder t’agradaria tindre Ser invisible (riallades). 22. Si hagueres de viure en una altra època, quina seria i per què En el passat, sobre 1500, perquè em sembla molt interessant. 23. Has mentit alguna vegada Moltíssimes. A qui li vas comptar l’última mentida Supose que a la meua germana (riallades). 24. Quin és el somni més estrany que has tingut Que era immortal. 25. Quina puntuació et donaries de l’1 al 10 i per què Un 8,5, crec que soc molt, però que molt bo (riallades). 26. Quin animal t’agradaria ser i per què Una tortuga, perquè em recorda al play - back que vam fer i que em va agradar moltíssim. 27. Què és el que et posa més nerviós Quan no he estudiat per a un examen. 28. Què és pitjor fallar o no haver-ho intentat mai No haver-lo intentat, l’important sempre és intentar les coses, perquè al final sempre ixen. 29. Quan sigues vell, quin tipus d’històries creus que els xiquets et demanaran que comptes Històries felices que jo haguera viscut. 30. Quin ha sigut el teu últim viatge L’últim va ser a Sevilla, a veure la final de la Copa del Rei que va guanyar el València C.F.

aconseguit (riallades). 36. Creus que els alienígenes existeixen No, no crec en els alienígenes. 37. Si la màgia fora real, quin encanteri intentaries aprendre primer A fer-me invisible (torna a riure’s). 38. A quin joc has jugat més hores en la teua vida Al Brown Stars. 39. Et sents còmode parlant davant de grans grups de persones Sí, no em molesta, soc bastant barrut. 40. Tens alguna anècdota amb fantasmes Sí, quan era xicotet, creia que el radiador era un cocodril que es despertava a les nits per a intentar menjar-me (riures) i no podia adormir-me. 41. Quin és el teu talent secret Soc molt bo jugant a videojocs. 42. Des de quan eres faller Soc faller des que vaig nàixer. 43. El teu artista faller favorit Sens dubte, Fernando Foix. 44. El teu acte faller favorit La presentació, m’encanta actuar. 45. Quants vestits tens Ara mateix tinc 4. Quin és el teu favorit El meu vestit favorit és el de color verd. 46. Què és el més especial de la nostra comissió Doncs, la gent, que tots estem units i que participem en totes les activitats posibles. 47. Com compagines l´any amb els teus estudis Descansant molt poc, i mira que m’agrada dormir, però és l’única manera d’arribar a tot en el col·legi i en la falla. 48. Quin ha sigut el millor moment viscut fins ara des que et van nomenar Com és el meu segon any

On t’agradaria viatjar M’encantaria conéixer Bèlgica, crec que els diré als meus pares que és el següent viatge que hem de fer tots junts. 31. Quina és la teua paraula favorita El meu nom, Luis. 32. Com seria un dia perfecte per a tu (Comença a riure sense parar) Dormir tot el dia o, estar jugant tot el dia. 33. Quin nom li posaries a un vaixell si tingueres un Sens dubte, Míster Luis. 34. On t’assabentes de les notícies En la tele. 35. Què fas per a llevar-te el singlot Mai ho he

229

230

de President Infantil, de moment, em quede amb el dia que aconseguírem el Ninot Indultat Infantil, va ser inoblidable. 49. Quin moment esperes amb major il·lusió Vull saber ja el premi que ens donaran en la nostra falla. 50. Què esperes de la setmana fallera Sobretot, que ens el passem tots junts molt bé. 51. Si pogueres canviar alguna cosa en les falles, què seria i per què Que la setmana fallera durara més temps perquè es fa massa curta. 52. Què faries si et donara un atac de riure en un dels actes més importants (com per exemple en la teua Exaltació) Això ja m’ha passat (riu moltíssim), i només vaig poder intentar aguantar el riure, però se’m notava un munt, així que vaig acabar rient-me fins que se’m va passar. 53. Si pogueres sopar amb algun personatge famós del món faller, qui seria M’encantaria sopar amb Pere Fuset, al qual a més he interpretat en una presentació. 54. Si fores un menjar típic de la setmana fallera, quin series Seria la paella. 55. Si a la falla li tocara la loteria, què faries amb els diners i en què l’invertiries Primer compraria una plaça sencera per a plantar la falla i amb el que sobrara, faria dues falles molt bones per a guanyar els dos primers premis de la secció especial. 56. Què és el més boig que has fet en les falles o per les falles (Comença a riure’s i quan aconsegueix acabar) Em vaig lligar una brida al dit, i cada vegada que intentava llevar-me-la l’estrenyia més, fins que se’m va posar el dit morat i els meus pares van haver de tallar-la com van poder, va ser súper divertit (Continua rient-se). 57. Si fores una part de la falla, quina series i per què Seria la rematada, per a estar el més alt possible. 58. Posa-li a cada sentit una cosa relacionada amb les falles (exemple olfacte=petards) Vista: Monuments. Olfacte: Pólvora. Sentit: Traca. Gust: Paella. Tacte: Petards. 59. Si pogueres saber només una cosa del futur d’aquest exercici, que preguntaries Què preguntaré, el premi que guanyarà la nostra falla, clar!!! 60.Quina frase li dedicaries a la teua comissió per a enguany Us espere a tots, a divertir-nos i gaudir de les millors falles del món. Moltes gràcies Luis per aquests moments de riure.

231

per Maka Izquierdo

Fallera Major Infantil 2020

LAURA LUCÍA García i Vaquero

1. Nom complet Laura Lucía García Vaquero. 2.Edat 9 anys. 3. Estudies i on Sí, en el col·legi Santa Ana. 4. Tres entreteniments i/o aficions M’agrada molt fer gimnàstica artística, m’agrada jugar a pilota valenciana i m’agrada sobretot jugar amb els meus amics. 5. Soltera, casada o amb nuvi Soltera (riu moltíssim). 6. Llibre favorit El món de Clodett. Últim llibre llegit El món de Clodett, súper embolic de bessones. 7. Menjar favorit M’encanten els espaguetis a la carbonara. 8. Beguda favorita L’aigua. 9. Color favorit El rosa. 10. Quins esports practiques Practique dos esports, gimnàstica artística i pilota valenciana. 11. Pel·lícula favorita La meua pel·lícula favorita és Pare no hi ha més que un. Sèrie favorita La meua sèrie favorita és Jessie. Sèrie de dibuixos animats favorits I de dibuixos m’agrada Mickey. 12. Un desig inconfesable (Pregunta què és un desig inconfessable i després d’explicar-li’l, s’ho pensa una estona i...) Ser Fallera Major Infantil de València. 13. Què vols ser de major M’encantaria ser professora de gimnàstica. 14. Per què creus que et van posar el teu nom No tinc ni idea, mai li ho he preguntat als meus pares.

232

15. Si hagueres de transformar-te en un dels teus

233

234

amics/gues, en qui seria i per què Triaria a la meua millor amiga, que és Mónica de la falla, per simpàtica. 16. Si pogueres comprar una sola cosa, quina seria i per què Compraria més vida per a tothom. 17. Quin és l’objecte més estrany que tens a la teua habitació El més estrany és un tamboret que no serveix per a res (riu molt). 18. Què és per a tu la llibertat Alguna cosa que ens ajuda a ser millors i a gaudir de la vida. 19. Enguany, quin títol tindria si fora una pel·lícula La pel·lícula seria El millor any de la meua vida. I si fora una cançó La vida màgica (riu). 20. Si fores invisible, què és el primer que faries (Pensa una estona i...) Xafardearia i em ficaria en la vida dels altres, que m’encanta (riu molt). 21. Que súper poder t’agradaria tindre Volar com els ocells. 22. Si hagueres de viure en una altra època, quina seria i per què En l’Edat mitjana, ser una princesa, amb cavallers, dracs i mags. 23. Has mentit alguna vegada Si. A qui li vas comptar l’última mentida No em recorde (riu), i no t’ho diré (torna a riure). 24. Quin és el somni més estrany que has tingut Que em convertia en una espècie de gos que tenia antenes i ales, un gos marcià. 25. Quina puntuació et donaries de l’1 al 10 i per què Un 9,5, soc quasi perfecta (riu moltíssim). 26. Quin animal t’agradaria ser i per què M’encanten els gats, així que, em convertiria en un. 27. Què és el que et posa més nerviosa Quan veig una panderola, i comença la gent a cridar i a dir que va cap a la meua cama, és que em fa molt fàstic. 28. Què és pitjor fallar o no haver-ho intentat mai No intentar alguna cosa, has de fer-ho, encara que després no isquen les coses. 29. Quan sigues vella, quin tipus d’històries creus que els xiquets et demanaran que comptes Sobre els viatges que he fet i com va ser el meu any de Fallera Major Infantil. 30. Quin ha sigut el teu últim viatge L’últim viatge va ser a Alacant, a les Fogueres de Sant Joan. On t’agradaria viatjar M’encantaria conéixer París, li ho hauré de dir als meus pares a veure si diuen que si (riu moltíssim). 31. Quina és la teua paraula favorita i per què La meua paraula favorita és falla.

32. Com seria un dia perfecte per a tu Seria el dia que, en arribar al col·legi, hi hauria una piscina gegant on poder passar el dia sencer, sense estudiar i sense fer deures; i després a la vesprada, et donarien el berenar que volgueres, amb un bufet lliure; i a la nit, en matalassets, en la piscina, veuríem les estreles, sense hora per a ficar-nos al llit. 33. Quin nom li posaries a un vaixell si tingueres un No se m’ocorre cap, la veritat és que mai l’he pensat. 34. On t’assabentes de les notícies A vegades me les expliquen en el col·legi, o les veig per la tele. 35. Què fas per a llevar-te el singlot Dic una frase que em van ensenyar de xicoteta, que diu així: “Singlot tinc, al meu amor li ho dec, si vol que s’ho quede, i si no, que me’l retorne”. I sempre he aconseguit que se m’anara. 36. Creus que els alienígenes existeixen Pot, mai he vist cap. 37. Si la màgia fora real, quin encanteri intentaries aprendre primer M’encantaria aprendre el truc aqueix que et fiquen en la caixa i et tallen en tres trossos, sempre m’he preguntat com ho aconseguirien (es queda pensativa). 38. A quin joc has jugat més hores en la teua vida Uffffff, potser, al futbol. 39. Et sents còmoda parlant davant de grans grups de persones Sí, no em fa cap vergonya, és més, m’encanta parlar davant de la gent. 40. Tens alguna anècdota amb fantasmes No, mai m’ha passat res amb fantasmes. 41. Quin és el teu talent secret Se’m dona molt bé ballar i fer play-backs. 42. Des de quan eres fallera Soc fallera des que vaig nàixer. 43. El teu artista faller favorit El meu artista faller favorit és el que ens planta enguany, Fernando Foix. 44. El teu acte faller favorit La presentació, l’espere amb moltes ganes. 45. Quants vestits tens Tinc 7 vestits de fallera ara mateix. Quin és el teu favorit El meu favorit és el que estrenaré el dia de la meua presentació. 46. Què és el més especial de la nostra comissió La quantitat d’activitats que hi ha per als xiquets i que a més són molt divertides. 47. Com compagines l´any amb els teus estudis El que faig és aprofitar el temps, per exemple, em pentine de fallera, després faig els deures, i després em vist per a anar als actes, estic passant una mica de 235 somni, però no importa (riu molt).

236

48. Quin ha sigut el millor moment viscut fins ara des que et van nomenar El moment que no oblidaré mai ha sigut la proclamació. 49. Quin moment esperes amb major il·lusió Espere amb moltes ganes la presentació i amb molta il·lusió l’ofrena de flors. 50. Què esperes de la setmana fallera Espere que ens el passem molt bé, que no hagen problemes i que siga inoblidable. 51. Si pogueres canviar alguna cosa en les falles, què seria i per què Que foren més llargues, al final, són pocs dies per a divertir-se. 52. Què faries si et donara un atac de riure en un dels actes més importants (com per exemple en la teua Exaltació) Puffffffff, jo crec que acabaria rient-me fins que se’m passara, encara que la gent es quedara al·lucinada (es queda pensativa i li pregunte què li passa, em respon...) Jooooo, Maka, espere que no em passe. 53. Si pogueres sopar amb algun personatge famós del món faller, qui seria i per què M’encantaria sopar amb totes les que han sigut Falleres Majors Infantils de València. 54. Si fores un menjar típic de la setmana fallera, quin series La paella, sens dubte. 55. Si a la falla li tocara la loteria, què faries amb els diners i en què l’invertiries Els compraria els vestits de fallers i falleres a tota la comissió, perquè es vestiren tots els dies i els isqueren gratis a tots. 56. Què és el més boig que has fet en les falles o per les falles De moment, el més boig que he fet ha sigut explotar-me un petard en el dit del peu (riu molt). 57. Si fores una part de la falla (monument), quin series i per què Seria el ninot de l’exposició, perquè tothom poguera veure’m (somriu múrria). 58. Posa-li a cada sentit una cosa relacionada amb les falles (exemple olfacte=petards) Vista: Foc. Olfacte: Petards. Sentit: Mascletà. Gust: Paella. Tacte: Falla. 59. Si pogueres saber només una cosa del futur d’aquest exercici, que preguntaries Preguntaria si eixiré triada en la preselecció, és el que més il·lusió em fa. 60. Quina frase li dedicaries a la teua comissió per a enguany Que estiguem tots molt units i contents, que és un any molt especial i vull que ens el passem genial tots junts. Gràcies Laura, espere que tots els teus somnis es complisquen.

237

238

239

240

ENT del Duc

242

JUNTA DIRECTIVA PRESIDENT Marcos E. Soriano Soriano ADJUNT A LA PRESIDÈNCIA Manuel Aparicio Heredia VICEPRESIDENTA Zulima Sanz Melero VICEPRESIDENT Javier García Martínez VICEPRESIDENTA Mª Luz Vidal García VICEPRESIDENT Carlos J. García García SECRETÀRIA Natalia Mas Diana VICESECRETARI Carlos Pallarol Medina TRESORERA Mª Carmen Aznar Reus COMPTADORA Ana Cebriá Cuchillo DELEGADA D’INFANTILS Pilar Vaquero Cabañas DELEGAT DE FESTEJOS Vicente Melero Cañizares DELEGAT DE CASAL José Honorio Marín Martínez DELEGAT DE CULTURA Hernán Mir Serrano DELEGADA D’ACTIVITATS DIVERSES Esther Aguilar Pascual DELEGACIÓ DE LOTERIES Cristina Pérez Díaz Antonio Vaquero Cabañas GESTIÓ COMERCIAL Eugenio Escalera García DELEGAT D’ESPORTS Vicente Mínguez Ros DELEGAT DE JUVENILS Carlos Montesinos Rodrigo DELEGAT DE BAR I DECORACIÓ Pedro E. Alfonso Gil DELEGADA D’OBRA SOCIAL Mª Carmen Villate Sáinz de Leciñana (†) ADJUNTS DELEGACIÓ D’INFANTILS Marcos Soriano Vidal Andoni

COMISSIÓ MAJOR

Soriano Vidal Aida Marín Sanz Mireia Saavedra Aparicio Raquel Martínez Bartual Javier Elena Castilla

ADJUNTS DELEGACIÓ DE JUVENILS Héctor Jiménez Portillo Miriam Lozoya Melero

COBRAMENT D’ABONATS Lucrecia de la Cruz López JUNTA DIRECTIVA HONORÍFICO – PERPETUA

Manuel Moreno Albalat Francisco Belenguer Mas José Bóix Bonazzi Vicente Cerezo Cámara Joan Francesc Cerezo Cámara Francisco González Llavador Francisco Ramírez Cabanes Pascual Sanz Montoro Tomás Suay Ballesteros Gaspar Melero Gracia Eusebio Sanz Calvete Mª Carmen Villate Sainz de Leciñana

243

Brillants Manuel Álvarez Ginestar Manuel Aparicio Heredia Mª Carmen Aparicio Heredia Mª Carmen Arcediano Baviera Josep Ramón Bajo Llorens Sonia Belenguer Barrue Jorge Boix Sanz José Camarasa Fajardo Pepita Cañizares Montañana Mª. Rosa Carmona Pérez Francisco Carrascosa Martínez Cesárea Carretero Carbajosa Josene Cones Gil Lucrecia De La Cruz López Jesús Mª. Elorduy Luis Eugenio J. Escalera Aznar Enrique José Esquer Noguera Vicente Fernández Muñoz (†) Mª. Teresa Fernández Ortiz José García Calpe Javier García Martínez Pepa García Soriano Consuelo García Torres Mª Isabel Gómez Calero Yolanda Gómez Collado Enrique Gómez Pastor Mª José Guijarro López Purificacion Gutiérrez Manuel de Villena Macarena E. Izquierdo Gutiérrez Manuel Izquierdo Ventura J. Antonio Langara Olabarri Luisa Latorre Rodrigo Guillermina López Tolosa Amparo Lurbe Olmos Ana María Marín Martínez Antonio R. Marín Martínez J. Honorio Marín Martínez Juan Martínez Aguilar Tomas Martínez Carabal Eusebio Martínez Caro Mª Isabel Martínez Aguilar Amparo C. Martínez Chiner Josefa Martínez Salvador Natalia Mas Diana María José Melero Cañizares Vte. Javier Melero Cañizares Emilia Carmen Melero Romero Juan Bta. Melero Romero Susana Meseguer Donate Hernán Mir Serrano Encarna Molina Gómez Francisco Montesinos Peñarrocha Mª Isabel Monzonís Moñino Gemma Muñoz López Francisca Olba Torrent Inmaculada Ortega Miñana Mª Carmen Pablo Álvarez Rosa María Pablo Álvarez Rafael Pedro Pons Llorca Begoña Mª Portillo Rivas José María Puchades Navarro Sonia Ramírez Arcediano María José Rodrigo Alba Javier Rodrigo Carbonero Miguel Ángel Rodrigo Carbonero Antonio Roig Marín María José Sanchis Moreno Eusebio Sanz Calvete (†) Zulima Sanz Melero Iban Soriano Soriano Marcos E. Soriano Soriano Rafael Tatay Ballesteros Andrés Torres Martínez María Dolores Torres Martínez Virginia Vaquero Cabañas Antonio Luis Vaquero Cabañas Consuelo Vidal García María Luz Vidal García Mª. Carmen Villate Sainz de Leciñana (†)

244

COMISSIÓ MAJOR

Fulles de Llorer Penélope Aguilar Fuster Esther Aguilar Pascual Concepción Aguilar Rodríguez Isabel Albelda García Concepción Álvarez Ginestar Susana Aparicio Gargallo Mª Carmen Arenas López Ana María Aroca Lucas Mª Carmen Aznar Reus Atanasio Boronat Checa Lara I. Camarasa Gómez Carmen Casino Gómez Mª Isabel Castilla Navarro Ana Mª. Cebriá Cuchillo Patricia Comeche Cariñena Mª José Descalzo Cebrián Mª Victoria Escalera García Eugenio Escalera García Aurora Fernández Lázaro Elisa Mª Fernández Muñoz Pedro Flores Sales Ana María Fuster Moreno Carlos Javier García García Francisco Gimeno Estivalis Pilar Gimeno Perales Roberto Gómez Baldaquino Amalia Gómez Collado Creu Ibañez Soriano Neus Ibañez Soriano Francisco Jiménez Jareño Luci Jorge Valero Raul Langara Villate Juan Luis Lázaro Martínez Raul Llibrer Montero Belén López Millan Gabriel Lozoya López Laura Martínez Leon Saray Mas Diana Beatriz Moreno González Isabel Morillas Navarro Luis Muñoz Domínguez María José Muñoz Romero Fco. José Navarro Penella Cristina Pérez Diaz Estela Puchades López Ana Gloria Puerta Hortelano Fernando Quiles Ros Francisco Ramírez Arcediano Francisco Ramos Moreno Juan Antonio Rodríguez Chiquillo María Sales Rodrigo Fornas Desiree Rodrigo Muñoz Samara Roig Carmona Miguel José Saavedra Rodrigo David Sánchez Molina Mª. Vicenta Sanz Melero Eusebio Sanz Melero Ana Belén Sastriques Gálvez Teresa Tinajo Royo Mª Carmen Tomas Marco Mª José Úbeda García Mª Begoña Valera Peyro Pilar Vaquero Cabañas Luis Vela Boronat Luis Vela Tinajo Mª Pilar Viana Gómez Maida Zaragoza Cerezo Josep Vte. Zaragoza Cerezo

COMISSIÓ MAJOR

245

Or Juan Aguilar Rodríguez Silvia Alcalá Soriano José Alcusa Navarrete Pedro E. Alfonso Gil Ana María Bernal Agüera Sergio Boix Pérez Jorge Boix Pons Raquel Brenta Villora Pilar Calabuig Pamplo Desiree Carrascosa Monzonís Beatriz Carrión Llop Francisco José Casales Guijarro Rubén Darío Ciraolo Ortega Antonio Cuenca Penalva José Vicente De la Cruz López David Doménech Sahuquillo Mª José Domínguez Chicote Laura Durá Serrano Gregorio Elena Escalera Alejandro Esquer Marín Susana Ferrer García Sonia García Denia Mª. José García Franco Asunción Gil Colomer Enrique Gómez Torres José Antonio González Silva Beatriz Granero Prima Juan Pedro Guillén García Beatriz Guillén Sánchez Ana Hueso Almenar Manel Izquierdo Gutiérrez Ana María Jiménez Martínez Fco. José Lanchazo Criado Pablo López González Elena López Huedo Antonio López Tolosa Olga Lora Martínez Mª Dolores Luis García Alba María Mancebo Gil Elisa Marco Mínguez Esther Marín Gil Cristina Marín Gómez Laura Marín Gómez Ana Martínez Guillén Miriam Medina Collado Vicente Mínguez Ros Mª José Miravalles Martínez Emilio J. Montalban Sánchez Patricia Montesinos Rodrigo Susana Morenete García Mª Jesús Moreno Belloso José Luis Muñoz Civera Diego Muñoz Domínguez Fco. José Navarro Aguilar Laura Navarro Aguilar Begoña Oliva Martí Victor Olmos Hernández Carlos Pallarol Medina Paula Rochina Castellano Ana Roda García Adrián Rodríguez Latorre Julián Rodríguez Retana Alejandro Sanz Lurbe Carlos Sanz Martínez Arturo Sebastiá Vidal Mª Félix Senent Rodrigo Mª José Serrano Garzón Ana Silvestre Cremades Carmen Soucase Martos María José Tatay Torre María Jesús Tiburcio Gutiérrez Rafael Valera Peyró Pilar Vázquez Pozo Natalia Villanueva Maicas José Luis Zaragoza Navarro

246

COMISSIÓ MAJOR

Argent Marta Alfonso Gimeno Pablo Boix Pons Marta Burguete Victoria Alejandro Caparrós Jorge Alba Casas Sanz Mónica Cebrián Rivas Rosa María Collado López Jesús Contell Gonzalo Encarni Delgado Martínez Ariadna Durió Ponce de León Jaione Extremera Bedmar Joaquín Miguel Fernández Lázaro Miguel Ferrer Aguado Felipe Fernando Hernández Solaz María Belen Gimeno López Alicia González Beltrán Charo Linero Valero Victor Martínez Ferrandis Miguel Ángel Medina Bonilla Cynthia María Medina Collado Ricardo Mena Diana Vicente Monteagudo Cuevas David Montoro Vázquez Miguel Ángel Monzó Pla Esther Mora Aguilar Alejandro Mora Aguilar Adrian Muñoz Rodrigo Amparo Ortega Gimeno Sergio Pascual Peñarrocha Mª Teresa Pinto Ruiz Walter Riegelmann Campos Manuel Emilio Rodríguez Gamir Elena Rodríguez Latorre Eva María Ros Ferrer Verónica Sánchez Miravalles Noelia Sánchez Peiró Marta Server Bertomeu José Manuel Téllez Cervera Miryam Velázquez Martí

COMISSIÓ MAJOR

247

Coure (I) Carlos Alcusa Martínez Pablo José Aleixandre Llop Marina Alfonso Gimeno Ángela Álvarez Fernández Alba Arnau Gil Andrea Arnau Gil Marta Azorín Penalba Lucía Yuxuan Ausina Company Vicente Ballester Bonet Sergio Barrios Mullor Loles Bartual Roig Salvador Botet Ciborro Jaime Camarasa Masip Azahara Casales Guijarro Esther Castillo Guillén María Casco Louis Mª Chantal Ciraolo Ortega Jesús Córdoba Molina Vicente Córdoba Molina Belén Costa Morenete Javier Elena Castilla Jesús Mª Elorduy Zallo (†) Tania Esteban Fernández Alba Ferrándiz Bajo Vicente Fernández Lázaro Paula Ferrer Ferrer Luis Vicente Ferrer Gallart Victor Manuel Ferrer Martínez Catalina Ferrer Tomás Mariola Folgado Álvarez Claudia Fornés Garrido Luz García Viana Margarita Gascó García Sonia Gascón Hontanilla Thais Genovés Martínez Andrés Goldsztejn Valera Natalia Guillén Bernardo Noelia Guillén Granero José Antonio Hernández Guillén Irene Hortelano Muñoz Héctor Jiménez Portillo Lourdes Jiménez Tatay Aroa Juárez Ingles Yolanda Juárez Inglés José Lerén Saez Vicente José Llácer Rodrigo Mª Pilar Llácer Rodrigo Eva Lozoya Melero Miriam Lozoya Melero Aida Marín Sanz Victor Marín Sanz

248

COMISSIÓ MAJOR

Coure (i II) Mª Amparo Martín Perales Adrián Martínez Álvarez Raquel Martínez Bartual Vanessa Martínez Criado Lirios Martínez Fernández David Martínez Gil Eva María Martínez Molina Sheyla Melero Martínez Valeria Mezzetta Godoy Mª Carmen Mínguez Ros Andrea Mir Olba Rafael Montaner Calatrava Albert Monteagudo Serrano Guillem Monteagudo Serrano Carlos Montesinos Rodrigo Miquel Monzó Pinto Inma Morillo Ridaura Carmen Muñoz Bravo Mª Consuelo Navarro Guna Alberto Navarro Marí Luisa María Navarro Penella Amparo Olmos Farinós Susana Ortiz Sarrión Vanessa Pérez Rodríguez Clara Pérez Valera Thais Nectaria Polikretis Soler Lucía Porras Bonafont Águeda Portela Sanmartín Juanjo Ramiro Bolufer Pablo Ramiro Folgado Javier Rodrigo Muñoz Miguel Rodrigo Ortega Victor Rodríguez Bru Mónica Rodríguez Martínez Antonio Rodríguez Saez Carlos Roldán Navarro Mireia Saavedra Aparicio Juan Antonio Sánchez Oltra Eduardo Sánchez Sales Berenice Serrano Benito Andoni Soriano Vidal Marcos Soriano Vidal Alejandro Tejera Herrero José Tercero Del Olmo Alicia Toledo García Sergio Valencia Asensio Richard Peter H. Van Kruchten Celia Villanueva Maicas

COMISSIÓ MAJOR

249

RECOMPENSES BUNYOL D’OR I BRILLANTS AMB FULLES DE LLORER Lucrecia de la Cruz López Mª José Melero Cañizares

Susana Meseguer Donate Sonia Ramírez Arcediano Zulima Sanz Melero Iban Soriano Soriano Natalia Mas Diana

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER

Penélope Aguilar Fuster Susana Aparicio Gargallo Mª Isabel Castilla Navarro Carlos Javier García García Juan Luís Lázaro Martínez Raúl Llibrer Montero Belén López Millán Gabriel Lozoya López Luís Muñoz Domínguez Desirée Rodrigo Muñoz Miguel Saavedra Rodrigo Teresa Tinajo Royo Luci Valero Jorge

BUNYOL D’OR Sergio Boix Pérez Beatriz Carrión Llop Antonio

Cuenca Penalva José Vicente De la Cruz López Ana Hueso Almenar Pablo López González Miriam Medina Collado Susana Morenete García Francisco José Navarro Aguilar María José Tatay Torre

BUNYOL D’ARGENT Marta Burguete Victoria Alba Casas Sanz Alejandro Caparrós Jorge Rosa Mª Collado López Jesús Contell Gonzalo Víctor Martínez Ferrandis Miguel Ángel Medina Bonilla Cynthia Mª Medina Collado Vicente Monteagudo Cuevas Noelia Sánchez Peiró INSIGNIA D’ARGENT DE LA COMISSIÓ Susana Aparicio

Gargallo Belén López Millán Luís Muñoz Domínguez Desirée Rodrigo Muñoz Gabriel Lozoya López Miguel Saavedra Rodrigo

INSIGNIA D’OR DE LA COMISSIÓ

Lucrecia De la Cruz López Mª José Melero Cañizares Susana Meseguer Donate Sonia Ramírez Arcediano Zulima Sanz Melero Iban Soriano Soriano Natalia Mas Diana

250

COMISSIÓ MAJOR

JUNTA DIRECTIVA PRESIDENT Luís García Vaquero VICEPRESIDENT 1er Borja García Úbeda SECRETÀRIA Irene Mir Olba VICESECRETÀRIA Marta Saavedra Aparicio TRESORERA Aitana Rodríguez Muñoz COMPTADORA Lidia Casas Sanz VICECOMPTADORA Vera Hernández Viana DELEGADA DE FESTES Mónica Saavedra Aparicio DELEGAT D’ACTIVITATS Carlos Casas Sanz DELEGADA DE FEMENINES Emma Navarro González DELEGAT D’ESPORT Enrique Gil Sastriques

COMISSIÓ INFANTIL

DUQUESETS

Carolina Botet Rochina Daniela Fernández Medina Luis Enrique Vela Izquierdo

251

Or Pablo Alcusa Martínez Marina Álvarez Fernández Lidia Casas Sanz Carlos Casas Sanz Lara Fernández Pérez Borja García Úbeda Luis García Vaquero Laura Lucía García Vaquero Enrique Gil Sastriques Rocio Gil Sastriques Iker González Durió Neus Gurrea Villarreal Vera Hernández Viana Lucía Lanchazo Martínez Isabel Martínez Fernández Nicolás Martínez Fernández María Melero Martínez Victoria Mínguez Del Olmo Irene Mir Olba Irene Quiles López Lucas Quiles López Aitana Rodríguez Muñoz Marta Saavedra Aparicio Mónica Saavedra Aparicio

252

COMISSIÓ INFANTIL

Argent Naroa Aguilar Boronat Sofía Alamar Escalera Mireia Bernabeu Ibáñez Miley Climent Ballester Esther Costa Morenete Estela Elorduy Puchades Gemma Flores Zaragoza Joan García Úbeda Aharon Goldsztejn Valera Hugo Gurrea Villarreal Salma Gutiérrez Aguilar Laia Hernández Viana Iker Lángara Velázquez María Leren Saez Elvira Llavador Darder Inés Lumeras Rivas Gema Marhuenda Navarro Sara Marín Sánchez Paula Millán Hurtado Jaume Monzó Pinto Lucas Morillas Ramírez Marcos Muñoz Lora Emma Navarro González Patricia Navarro Molina Carmen Olmos Alcalá Nayara Pablo Sánchez Carlos Palacio Mas Erin Pallarol Marín Pau Rodríguez Muñoz Alexa Rodríguez Serrano María José Rueda Orozco Irene Ruiz Martín Mateo Sánchez Hueso Rodrigo Sánchez Hueso Aleix Sánchez Rodrigo Marc Sánchez Rodrigo Adrián Santos Martínez Diego Santos Martínez Noemi Solla Domínguez Jose Tercero Albelda Sandra Valero Tabernero Yaiza Zafra Martínez

COMISSIÓ INFANTIL

253

Coure Sofía Barrios García André Blanch Olmos Carolina Botet Rochina Adrián Bustos Gascón Valentina Bustos Gascón Jaime Camarasa Calabuig Ana Cantos Aparicio María Teresa Clemente Valero Sara Contell Tiburcio Valeria Córdoba Martínez Clara Dávila Miravalls Daniela Fernández Medina Paula Ferrer Benedito Laura Fonta Nieto Alejandro Fonta Nieto Mario García Aguilar Martina García Lozoya Helena Gómez Albert Martina Gómez Ferrer Hugo Iranzo Jiménez Gonzalo Lanchazo Comeche Vega Lerén Saez Peixi Liu Vega Llácer Olmos Sofía Llibrer Portela Chloe Luengo Juárez Sergi Martínez Dormuá Lucas Miguel Ruiz Oliver Montaner Polikretis Fco. Javier Morales Domingo David Morenete Borrero Daniela Muñoz Lora Jorge Olmos Alcalá Thiago Ramírez Mezzetta Juanjo Ramiro Folgado Daniel Rodrigo Rama Hugo Sánchez Rodrigo Noa Sanz Roda Anna Shakhrai Jose David Terán Juárez Adrián Tercero Albelda Laura Tvile Larsen Iván Valencia Ballester Pau Van Kruchten Oliva Vera Van Kruchten Oliva Luis Enrique Vela Izquierdo Juan Velázquez Fornés Sofía Vidal Climent

254

COMISSIÓ INFANTIL

Coneix la COMISSIÓ

Infantil 2020

Irene Ruiz Martín

Esther Costa Morenete

Victoria Mínguez Del Olmo

Laia Hernández Viana

Estela Elorduy Puchades

Sara Marín Sánchez

Laura García Vaquero

Valeria Córdoba Martínez

Vega Llácer Olmos

Luis Enrique Vela Izquierdo

Lucas Morillas Ramírez

Mónica Saavedra Aparicio

Pau Rodríguez Muñoz

Aitana Rodríguez Muñoz

Thiago Ramírez Mezzetta

255

256

Carmen Olmos Alcalá

Noa Sanz Roda

Lidia Casas Sanz

Oliver Montaner Polikretis

Marta Saavedra Aparicio

Jorge Olmos Alcalá

Borja García Úbeda

Carolina Botet Rochina

Jose David Teron

Chloe Luengo Juárez

Martina Gómez Ferrer

Daniel Rodrigo Rama

Vera Hernández Viana

Joan García Úbeda

Gonzalo Lanchazo Comeche

Adrián Santos Martínez

Diego Santos Martínez

Adrián Tercero Albelda

Carlos Palacio Mas

Sofía Alamar Escalera

Mireia Bernabeu Ibáñez

Sofía Barrios García

Iker Langara Velázquez

Mario García Aguilar

Francisco Javier Morales Domingo

Sara Contell Tiburcio

Gemma Flores Zaragoza

Martina García Lozoya

María Melero Martínez

Emma Navarro González

Daniela Fernández Medina

Marcos Muñoz Lora

Daniela Muñoz Lora

Erin Pallarol Marín

Salma Gutiérrez Aguilar

Carlos Casas Sanz

Lara Fernández Pérez

Irene Mir Olba

Sofía Vidal Climent

Jaume Monzó Pinto

Enrique Gil Sastriques

Rocío Gil Sastriques

Elvira Llavador Darder

Anna Shakhrai

Juan Velázquez Fornés

Adrián Bustos Gascón

Valentina Bustos Gascón

Neus Gurrea Villareal

Ramiro de Maeztu, 8 Duque de Gaeta, 33

Teléfono 96 372 22 40 257

RECOMPENSES DISTINTIU D’OR Lara Fernández Pérez DISTINTIU D’ARGENT Sofía Alamar Escalera Mireia Bernabeu Ibáñez Elvira Llavador Darder Gema Marhuenda Navarro Emma Navarro González Patricia Navarro Molina Alexa Rodríguez Serrano Irene Ruíz Martín Mª José Rueda Orozco

COMISSIÓ INFANTIL

Domicilio social: Stos. Justo y Pastor, 28-30 46021 VALENCIA Tel. 96 369 57 51 - Fax 96 369 57 03

258

www.talleresperolo.com

Camino del Mar, 99 Polígono Industrial III 46120 ALBORAYA (Valencia) Tel. 96 185 66 83 - Fax 96 185 03 55

DUCS N’Antoni Francesc Gaspar I Ramos (Excel·lentíssim President de la Diputació de València) Na Pepa Andres i Barea (Diputada en Corts Generals) Na Mercedes Caballero i Hueso (Diputada en Corts Valencianes) Na Pilar Bernabé i García (Regidora Excm. Ajuntament de València) Na Elisa Valia i Cotanda (Regidora Excm. Ajuntament de València) N’Aarón Cano i Montaner (Regidor Excm. Ajuntament de València) En Sebastian González i Fernández (Assesor de l’Excm. Ajuntament de València)

DE FARNALS 2020

En Francisco Fenollosa i Doménech En José Antonio Campanario En Vicente de Juan i Sra. En Roberto Torres i Sra. En Vicente Jesús Arroyo i Chover Na Maria Lucila Barra i Freire Na Mª Ángeles García i Girón Na Amparo Gil i Abelino Na Carmen Guerra i Lozano En Jesús Herrero i Luján Na Lidia Jiménez i Montoya Na Maria Martín i De La Fuente En Vicente Minguez i Ros En Carlos Montesinos i Rodrigo En Luis Pérez i Roig Na Mª Teresa Tortajada i Millan Familia Fernández Pérez Familia Ferrer Miravalles Familia Rodrigo García Familia Rodrigo Rama

259

ABONATS DUC DE GAETA Ana Martínez Padilla José Balaguer Mercedes de la Cruz Milagros Muñoz Pedro Méndez Simón Navarro Andrés Reparat Castañer Pepita Donate Martínez Moisés Elena Elena

JUST I PASTOR

Amparo Civera Murgui Carmen Crespo Juan Díaz Sánchez Mª Dolores Fernández Maruja de Boix Teresa Sáez Ramal Roberto Forés Asensi Dolores Bolufer García Carmen Azahar Mª Dolores Molner Ancejo

LLORENÇ PALMIRENO Miguel A. Hernández MANUEL CANDELA Amparo Estívalis Marín Mª Carmen Serna Abad Encarna Gómez Francisco Gómez Francisco Montesinos Emilia Alegre Vaello Mª Teresa Carrascal Miguel Saavedra López Rosa Carrión Villanueva Teresa Morataya Pérez Teresa Ramón Aparicio Dolores Alemany Monzonis Ángel Esteve Ortiz Dolores Rubio Blay POETA MAS Y ROS

García Mª José Minguez Ros

Eugenio Martínez Mª Carmen Sapena

POBLA DE FARNALS

Pepa Solera Solera Ángel Casinos Benito Lorente Carmen García Requeni Margarita de Gracia Mª Luisa Rodríguez González Concha Chinet Juste Paquita Cuñat Martínez Dolores López Alcaraz Marisa Lisart

EDUARD BOSCÁ Mª Ángeles García Girón CAMPOAMOR Nuria Mazariegos Lopez RAMIRO DE MAEZTU Maruja Rivera Martinez

260

AL DUC 2020

COMERÇOS Gimnasio Arnau ı Besari’s ı Óptica Díez ı Talleres Martos ı ITOU ı Pizza & Love ı Cortinajes Dulce Hogar ı Bar La Salud ı Gesmil ı H2O Diseños Cisbelan S.L.

COL·LABORADOR Maeztu Auto-escuela

D’HONOR 2020

261

Si estuviera

la Vasca...

Benvolguda Vasca. Fa temps que busque el moment per a escriure’t aquestes línies, però la fulla en blanc se m’ha estat resistint, potser massa temps. I no serà perquè no em recorde cada dia de tu, sinó, imagine, perquè necessitava una certa tranquil·litat per a ordenar les meues idees i no deixar-me res per dir-te; això, i el vertigen provocat per no saber expressar tot el que tinc al cap. Parlar en nom de la teua comissió, de la teua gent, és una responsabilitat tremenda i alhora, un privilegi. Supose que aquestes dates nadalenques, que sempre tenen aqueix ambient de nostàlgia i que conviden a recordar als nostres, i per què no dir-ho, la impremta aguaitant amb les dates de tancament, m’han assegut per fi davant del teclat. Al cap i a la fi, són moltes les nits que no t’he pogut portar ja a la teua casa, aqueixes nits de pas, que ens permetien parlar de tot i de res, robant hores de somni als nostres dies. Tantes coses que dir-te! No t’imagines el que et tirem tots de menys cada dia que pas-

262 sa, cada estona en el casal, cada acte que ens arriba. D’alguna forma, sentim que eres

per Javi García

ací, organitzant i preparant-ho tot, oferint una solució a cada problema i localitzant aqueixa caixa que ningú sap on es va guardar. Fent fàcil el difícil. Fins i tot esperem amb una il·lusió tan ximple i irreal, com a màgica i agradable, que aparegues per allí, que baixes de la furgoneta donant ja instruccions, com ens va ocórrer per exemple preparant el sopar del sector en Aiora, esperant que vingueres a reorganitzar-nos les neveres de la barra, que mai t’encertàvem a la primera. Cada activitat en el casal, cada esdeveniment que es prepara, algun de nosaltres et recorda. O més aviat, diria que sempre hi ha algú que expressa el que tots pensem, que fa de portaveu d’una frase que, només amb mirar-nos, podem intuir en les nostres mirades: “Si estuviera la Vasca...” Com hauries gaudit amb el Betlem enguany! D’alguna forma, tots els que hem estat t’ho hem dedicat, a la nostra manera, tenint-te present en cada hora ficada en aqueixos 50 metres quadrats. Perquè és molt gran, saps? Encara que no t’enganyaré, a tu no; han sigut dies durs, la veritat. O més aviat nits, els anys pesen, la il·lusió disminueix i es nota. Això, i que no hem tingut aqueix ressopó de matinada que ens preparaves i que posaven en marxa de nou pinzells, raspalls i fulles. Records, que ens han fet pensar i dir tantes vegades: “Si estuviera la Vasca...” Al teu net Iker li ha encantat el naixement, l’ha estat veient alguns dies mentre el muntàvem. Cal veure el que li agrada la falla, la qual cosa gaudeix del casal quan el baixen Raúl i Miriam. Quant t’agradaria veure-ho ara que és una mica més major i que està fent colla. José Antonio està bé. Ja el coneixes -més que ningú- xarrant pels colzes i discutint amb qui seu davant. Recordant-te amb admiració i una declaració d’amor incondicional contínua cap a la qual ha sigut, no sols la seua dona, sinó la seua guia i equilibri. I també l’única capaç de callar-lo quan s’accelera en parlar de política, o del seu Athletic, o del seu Llevant, o del que siga. En això no canvia, quan es posa tossut...”Ai! Si estuviera la Vasca...” Per cert, tranquil·la, ja hem recollit el vestit del Rei de la tintoreria. Quin esglai! que no ho localitzàvem i s’acostava la data de la recepció. I clar, qui ho podia haver portat perquè estiguera preparat per a La seua Majestat? La resposta va vindre en pensar: “Si estuviera la Vasca...” Però no estàs, aqueixa és la realitat amb la qual estem aprenent a viure. I aqueix buit en els nostres cors dol cada dia com el primer, i fa que passem del somriure a l’emoció, al record entranyable, a la ràbia perquè et vas anar molt abans del que devies, perquè ens quedava a tots tant per gaudir amb tu, perquè et quedava tant a tu per viure amb nosaltres, que fa venir ganes d’enfadar-se encara que no sapiem amb quina o amb qui.

Els dies passen i la Falla segueix, per descomptat. I recordem a tots els que ens heu anat deixant en el camí, els que heu marxat ja, deixant-nos un llegat personal i faller incalculable. Però sempre hi ha gent que, per si mateixa, marca d’una manera especial als quals estan al seu voltant, que deixen una petjada permanent en la memòria d’un col·lectiu, i pot ser que fins d’un moviment sociocultural, més enllà del seu entorn més pròxim. Aquest és sens dubte el teu cas, benvolguda Vasca. Quant m’agradaria que pogueres sentir tot l’afecte que se’t té, quant et vol la gent, quant et recordem, quant et trobem a faltar. Des de la teua benvolguda Falla de San Isidro, la del teu barri, vas ser fallera de Duc de Gaeta d’honor, d’acció i de cor abans que de cens. Alguna cosa que arribaria més prompte que tard per la teua relació amb Marcos i Luz, que es van creuar en el teu camí gràcies a aquesta festa i que es van convertir en la teua família, donant-te dos nebots que, sinó de sang, ho són de cor. Tu bé saps quant volen a la seua tita. Família que vas continuar ampliant, especialment per la teua amistat amb Esther, inseparable fins al final dels teus dies; i tants uns altres als quals t’entregaves al cent per cent, solidària, amiga, generosa, simpàtica, afectuosa, emprenedora, autèntica, valenta, treballadora i FALLERA. Qualitats que et fan única i irrepetible, que aconsegueixen que el record vinga de manera natural per aquells que hem compartit amb tu part de les nostres vides. I que ens fan repetir, dia rere dia: “Ai!, si estuviera la Vasca...” Tant de bo!

263

Seguisc

sense entendre-ho...

No recorde algun exercici de la meua ja extensa vida fallera en el qual, d’alguna manera i malgrat els difícils moments viscuts en algunes ocasions, no haja comptat amb la teua sempre agradable presència i, cosa que és més important, el teu afecte, comprensió i m’atreviria a dir admiració per l’aconseguit (una cosa difícil de trobar en aquesta complexa festa de bojos). I és que, benvolgut amic Eusebio, sense adonar-te has format part de la meua vida fallera des d’aqueixos anys en què la innocència pròpia d’un xiquet et portava a crear els teus propis referents, aqueixa espècie d’ídols que feien més agradables les jornades de festejos infantils en una comissió tan humil com la gent que la formàvem. Eren aqueixes reunions en les quals després de l’oportú berenar gaudíem amb les pel·lícules que ens oferies, amb el teu propi projector i llançant les imatges al llençol que penjava de la paret, per a delit de la comissió infantil. L’amic “Eusebito Peladín” (així figurava en els programes de festejos) ens ofereix projecció de pel·lícules infantils, alguna cosa que no he oblidat i que t’he recordat tantes vegades. Els anys van anar passant i aquell xiquet que era jo es va anar formant a l’empar de, qui com tu, han anat forjant la història de la nostra comissió pas a pas, sense vacil·lar i amb la il·lusió del primer dia. Després de compartir molts moments com a directius va arribar el 264 moment d’assumir la presidència de la comissió a tan primerenca edat que no vaig dub-

per Marcos E. Soriano

tar a comptar amb els “veterans” que m’havien inculcat aqueixa passió pel nostre i que no van titubejar, ni per un moment, a l’hora d’acompanyar-me en el qual fet i fet s’ha convertit en el més extens projecte faller de la meua vida. Ací estaves tu, benvolgut amic, i amb tu la teua volguda i admirada esposa, Emilín i els sempre recordats Bóix, Belenguer, Ramírez, Cerezo i Villate. Grans noms de la nostra comissió que, al costat d’uns altres que afortunadament segueixen en actiu, vaig tindre la sort i el privilegi de tindre en les meues juntes directives, en la meua vida i, cosa que és més important, en el meu cor. No podré mai oblidar el que cadascun de vosaltres m’heu oferit de forma tan generosa com gentil i desinteressada. M’agradava tindre-us ací i m’agrada continuar tenint-vos perquè, volgut Eusebio, la fidelitat i l’afecte demostrat per tu, la teua esposa Emilín i la teua família cap a la meua persona és alguna cosa que no oblidaré i que agrairé per a tota la vida. Ens deixes una molt brillant successora en la Directiva del Duc en la persona de la teua filla Zulima. Al costat de la seua família, formada dins de la falla (com no podia ser d’una altra forma), segueix el deixant que li vau marcar des del seu naixement. Orgullós pots estar com a pare (això em consta) i, molt especialment, com a faller. Com a pare, com a faller… i també com a avi perquè, benvolgut amic, els teus nets continuen delectant-nos amb innombrables participacions en concursos músic-esportiu-culturals i ho fan collint grans èxits per a la nostra benvolguda comissió. De casta els ve, no creus? Anava tot bé però la vida ens tenia preparada una desagradable sorpresa que et va portar a fer un pas arrere, a deixar la primera línia d’activitat per a assumir una nova condició motivada per la falta de salut i que et va obligar a “veure els bous des de la barrera”… a gaudir dels triomfs de la comissió des de la distància, des de la soledat en una habitació d’hospital o en el propi domicili, amb la sola companyia de la teua volguda Emilín (sempre Emilín), els teus fills i els teus nets. Però això sí, sense deixar de seguir l’actualitat de la nostra falla dia a dia, amb seguiment constant i admiració il·lusionant i a prova de bombes. No anaven a poder amb vosaltres! Com m’alegrava veure’t arribar al casal per a gaudir de les novetats que oferíem en cada exercici, sense tindre en compte la mutilació física (i psíquica) a la qual t’havies vist sotmés i posant al mal temps bona cara. Quantes bromes vas haver de suportar-me! I amb quina alegria ho feies. Quins bons moments vivim, amic! Se’m va quedar gravat amb quina satisfacció gaudies en la contemplació de l’obra del nostre últim gran projecte, aqueix casal faller del qual tots ens sentim orgullosos i que, gràcies a la teua proximitat amb els xiquets de la comissió, vas convertir en circuit per a “passejar” asseguts en la teua falda a quants d’ells se t’acostaven. He de dir-te que els nanos et tiren molt de menys, benvolgut amic, especialment els teus nets Carlitos i Noa i una

persona molt especial per a tu… i també per a nosaltres; el teu amic Jaume. Malgrat totes les dificultats que Déu va posar en el seu camí, Jaume va saber captar aqueix afecte que li vas brindar gràcies a la sensibilitat que posseeix i que li fa tan especial. Ell continua buscant-te en arribar al casal…amb això ho dic tot. I va arribar el dia del meu aniversari, aqueix que mai oblida Emilín per moltes obligacions que tinga. Però enguany va ser diferent… tant que se’m va quedar gravat per sempre. La seua felicitació no em va arribar com de costum, ni tan sols dins del termini i en la forma escaient. No era normal però no li vaig donar molta importància, és normal! vaig pensar… amb les obligacions que té. Ja arribaria el moment. Però no va arribar mai. L’alegria per un nou aniversari es va tornar en gran tristesa perquè, aquell que tot el pot, havia decidit portar-te al seu costat en un dia tan significatiu per a mi. Així… sense més. Dur colp per a tots que encara que han passat els mesos no vam acabar d’encaixar. Havia de ser ja?... no hi havia espera? No ho puc entendre, amic. Amb les estones tan bones que hem passat!... i els que ens quedaven per passar. Per això no he volgut perdre l’oportunitat que em brinda el nostre llibret per a expressar la meua tristesa per la teua marxa, el meu pesar per no haver pogut acomiadar-me com et mereixies i la meua promesa de record afectuós i etern… tant com el que vaig rebre de tu a través dels anys. Això m’ho guarde per sempre amb el teu record. Descansa en pau, amic Gràcies per tot!

265

MEMORIAM

JESÚS Mª Elorduy Zallo

266

XELO Escalera Aznar

VICENTE Fernández Muñoz

2019 al

Comissió INFANTIL Junta Central Fallera 3r Premi Falla Secció Especial 3r Premi Enginy i Gracia 1r Premi Playback Modalitat Grup 2n Premi Playback Modalitat Individual 1r Premi Interpretació Femenina Playback: Aida Marín Sanz 1r Premi Interpretació Masculina Playback: Luis García Vaquero 1r Premi Decorat Playback Modalitat Individual 1r Premi Actor Principal Teatre: Andoni Soriano Vidal 1r Premi Concurs Presentacions 1r Premi Direcció: Marcos E. Soriano 1r Premi Millor Actor: Luis García Vaquero 1r Premi Declamació Categoria C: Javier Elena Castella 1r Premi Lliga Pilota Valenciana Divisió d’Honor 1r Premi “Trofeu Fallera Major” Pilota Valenciana 1r Premi Lliga Pilota Valenciana 2a Divisió 1r Premi “Trofeu Delegació” Pilota Valenciana 1r Premi Concurs Pessebres Modalitat Tradicional B 4t Premi Concurs Maquetes 1r Premi Literari Teatre Infantil: Hernán Mir 2n Premi Literari Apropósit Presentació Infantil: Marcos E. Soriano 2n Premi Concurs Cartells JCF: Aida Marín Sanz 3r Premi Concurs Cartells JCF: Javier Elena Castella

268

Agrupació Falles Camins al Grau 1r Premi Laboriositat Fallera 1r Premi Campionat Bitlles 1r Premi Targetes Nadal: Aida Marín 1r Premi Concurs de Dicció 1r Premi Concurs de Cultura Valenciana 1r Premi Campionat Parxís 1r Premi Tennis Taula 1r Premi Concurs Pessebres Modalitat Tradicional 1r Premi Dibuix A: Marcos Soriano Vidal 1r Premi Dibuix D: Laia Hernández Viana 2n Premi Dibuix A: Paula Romero Lillo

Altres Premi “Animació més nombrosa” Marató de València 3r Premi Declamació Verge Grup de Dones Valencianes: Joan García Úbeda 1r Premi Superdeporte a la millor escena de Running

Premis 2019

Comissió MAJOR Junta Central Fallera 1r Premi Falla Secció Primera B 2n Premi Enginy i Gràcia 1r Premi Carrers Il·luminats B 1r Premi Comparsa Cavalcada del Ninot 1r Premi Crítica Cavalcada del Ninot 1r Premi Colofó Cavalcada del Ninot 1r Premi Figura Cavalcada del Ninot 2n Premi Figura Cavalcada del Ninot 2n Premi Vestuari Cavalcada del Ninot 2n Premi Tennis Taula 3r Premi Tennis Taula 1r Premi Literari Teatre: Carlos Sanz 7é Premi Concurs Presentacions 2n Premi Concurs Fotografia B/N: Carlos J. García 3r Premi Declamació Juvenil: Mireia Saavedra Rodrigo 3r Premi Declamació Sènior: Macarena Izquierdo 3r Premi Pilota Valenciana Primera Divisió 4t Premi Teatre Modalitat Promoció

Agrupació Falles Camins al Grau 1r Premi Activitat Fallera 1r Premi Campionat Bitlles 1r Premi Campionat Tennis Mesa 1r Premi Campionat Dards 1r Premi Campionat Pàdel 3r Premi Campionat Pic i Pala

Altres 1r Premi Diari Llevant EMV a la Millor Comissió de l’Any 1r Premi Generalitat Valenciana Secc. Primera B 1r Premi del Llevant UD a la millor escena granota Premi Fogueres de Sant Joan a la millor falla de Secc. Primera B Premi La Reciclà per la labor de reciclatge Premi “Animació més nombrosa” Marató de València Premi Especial Paraula al Ninot de l’Exposició Accèssit Creu de Maig Secció B Premi “Desgarrats” Falla Sapadors a la Millor Comissió de l’Any 1r Premi concurs cultural “Sabuts Fallers” Falla Sapadors

269

La Brujita Generosa S.L.U.

Administración de Loterías Nº 2 de Valencia

Avda. del Puerto, 173 46022 - Valencia

96 331 19 70

www.labrujitagenerosa.es

¿Estás pensando en sacarte el carnet de conducir? * Test por ordenador * Amplio horario - Teórico - Práctico * Clases de perfeccionamiento * Profesores titulados * Alto porcentaje de aprobados

Ven y conócenos SEDAVÍ

270

C/ València, 2 Telf.: 96 376 38 63

Setmana fallera 2019

ru o D ara

Rep

els desitja, Bones Festes!!!

Reparació d’Electrodomèstics Distribuïdor de Càmping Gas C/ Duque de Gaeta, 42 Valencia Tel. 96 355 54 07

C/ Duque de Gaeta, 50 Bajo 46022 Valencia Tel. 96 325 00 09 Fax: 96 325 10 50 E.mail:

gestion@macorpivalasesores.es

271

Setmana fallera 2019

272

Setmana fallera 2019

273

Setmana fallera 2019

274

Setmana fallera 2019

275

Dates per a la història

MEMÒRIA DE L’EXERCICI 2019

MARÇ 28

Lliurament llibres 2018 de l’Agrupació.

Homenatge a les Falleres Majors de l’Agrupació.

ABRIL 5

Marcos E. Soriano reelegit President per vint-i-sisé any consecutiu.

Ofrena a Sant Vicent Ferrer amb l’Altar de l’Àngel Custodi.

Vicente Llácer en la Gala dels 1 de l’Ajuntament.

MAIG

276

Esment d’Honor Creu de Maig.

Missa en la Basílica i lliurament del Ninot al Museu Marià.

Elecció de FFMM i President infantil 2020.

Festa infantil de l’amic.

Representants en la Processó de la Verge.

Finalistes del Premi Plantà, Pedal i Cadena.

Exhibició pilota infantil dels campions de Divisió d’Honor amb FMIV. Demanà de les Falleres Majors i President infantil 2020. Sopar del Festival d’Eurovisió.

Representants en el Besamans a la Verge.

Campionat de Truc de JCF.

Lliurament d’equipatges de pilota JCF.

Campionat de Canut infantil i adult de l’Agrupació. Festa de la Final Copa del Rei en el casal.

Campionat de Parxís de JCF.

Lliurament del Ninot al Levante UD.

JUNY 1

Campions del Concurs de Pesca de l’Agrupació.

Comiat de les Falleres Majors i President infantil 2019.

Postulació contra el càncer.

Campionat de Tennis de Taula Infantil de l’Agrupació.

Campionat de Petanca de l’Agrupació. Concurs de Dibuix de JCF. Aitana Rodríguez 3er Premi Concurs de Dibuix de JCF. Proclamació de les Falleres Majors i President infantil 2020.

Campions de Tennis de Taula Infantil de l’Agrupació.

Festa de Sant Joan. Primer Premi del Concurs de Fogueres de l’Agrupació.

Primer Premi Concurs de Castells d’Arena de l’Agrupació.

277

Vicente Llácer Primer Premi de la Secció Especial en Fogueres Alacant.

Concurs de Dibuix Infantil de l’Agrupació.

Laura Lucia García 3er Premi Concurs Dibuix Infantil de l’Agrupació Categoria B.

Estrena del Pasdoble al nostre President, Marcos E. Soriano (Alfarp).

JULIOL 6

Sopar del Sector organitzada per la nostra comissió.

Actuació del Duc de Playback infantil en la Preselecció del Sector Rascanya.

Salma Gutiérrez Preseleccionada en el Sector Camins al Grau.

Entrevistes a Salma com preseleccionada.

El Duc en la Nit de la Punxá.

El Duc en la Batalla de Flors.

SETEMBRE

278

Campionat de Truc de l’Agrupació.

Pre-estrena “Duc de Teatre Juvenil” en el casal.

Estrena de “El verí del Teatre” per “Duc de Teatre Juvenil” en el Concurs de *JCF.

3er classificat Campionat de Parxís infantil de l’Agrupació.

Postulació contra l’Alzheimer.

Subcampions Campionat Pic i Pala infantil de l’Agrupació.

Subcampions Campionat Pic i Pala adult de l’Agrupació.

Salma en l’Elecció Final de la Cort d’Honor de la FMV.

Els nostres representants en la Festa “Camins a la Mar” de l’Agrupació.

Els nostres majors en la Gala de Llevant TV.

Campionat infantil de Futbolí de l’Agrupació.

3er classificat Campionat infantil de Bitles de l’Agrupació.

OCTUBRE 1

Las FFMMV posen al costat del nostre ninot en la visita al Museu Marià.

Campions Concurs de Bitles de l’Agrupació.

Festa Mig Any de l’Agrupació.

Marató de Parxís de l’Agrupació.

El Duc en la Mostra de Balls Regionals de l’Agrupació.

Visita al Festival Internacional de Cinema Infantil de València.

Homenatge a la Senyera de l’Agrupació Camins al Grau.

Festa infantil d’Harry Potter.

Trobada de Falleres Majors i Presidents de l’Agrupació.

Campionat de Frontó de l’Agrupació.

Campionat d’Escacs infantils i juvenils de JCF en el nostre casal.

Marcos Soriano Vidal, 3er classificat Escacs JCF Sub 18.

Campionat de Futbolí de l’Agrupació.

C/ Ramiro de Maeztu nº 13, tel 963 551 907 C/ Pintor Maella, nº 16 C/ Manuel Candela nº 65 C/ Milagrosa nº 51, Alboraya C/ Maestro Valls, 48 www.elpanete.com siguenos en

elpanete

279

Col·loqui X Aniversari de la Web Parlem de Falles.

Subcampions del Campionat de Futbolí de l’Agrupació.

Campions del Concurs infantil de Bitles de la JCF. Enrique Gil, Millor Jugador del Campionat de Bitles de la JCF. Fernando Fóix, Premi Salvador Debón a l’artista revelació de 2019. Julio Monterrubio, Premi Llotja per la seua trajectòria professional. Trobada Falleres Majors i Presidents infantils de l’Agrupació. Festa Juvenil organitzada per les Agrupacions Falleres.

Campionat de Padel de l’Agrupació.

Premi a l’Animació Més Nombrosa infantil de la Mitja Marató de València. Menjar oferit per les Falleres Majors i President infantil.

Inici del muntatge del Betlem.

NOVEMBRE

280

Representació del Duc en la Volta a Peu dels Falles. Estrena de “I tu que pintes?” pel “Duc de Teatre Infantil” en el concurs de la JCF.

Campions de Tennis de Taula de l’Agrupació. Trobada FFMM i Presidents de l’Agrupació.

Festa d’Halloween.

Campionat de Dominó de l’Agrupació.

Lliurament del nomenament de Barquera d´Or a Pilar Calabuig.

Concurs infantil de Cultura Valenciana de l’Agrupació.

16 Postulació del Dia de la Bandereta. 17

Campionat de Futbolí infantil i juvenil de JCF.

Andoni Soriano i Andrés Goldsztejn, Subcampions Futbolí Sub 18.

Carlos Montesinos i Héctor Jiménez, 3rs classificats Futbolí Sub 18.

Campions del Concurs “Sabuts Fallers”.

Concurs infantil de Dicció Valenciana de l’Agrupació.

Primer Premi Playback infantil individual de la JCF.

Primer Premi Decorat Playback infantil individual de la JCF.

Concurs de Declamació infantil de la JCF.

Joan García, 3er Premi Concurs de Declamació infantil de JCF (A).

Campions del Concurs “Sabudets Fallers”.

Irene Mir, Premi Extraordinari de Postals de Nadal de l’Agrupació.

Premi “Desgarrats” a la millor comissió infantil de 2019.

6é Classificat del Concurs de Playback infantil de la JCF modalitat Grup A Luis García.

Premi Millor Intèrpret Concurs Playback infantil Grup A JCF.

BAR RESTAURANTE

LA COMIDILLA

DUQUE DE GAETA, 43

DESEMBRE 1

Premi a l’Animació Més Nombrosa de la Marató de València.

Dinar oferit per les Falleres Majors i President infantil.

281

282

Estrena de “Ma mare i altres maneres de patir un atac de nervis” pel “Duc de *Teatre” en el concurs de la JCF.

Campions Concurs de Dards Agrupació.

Inauguració del Betlem.

Premi “Desgarraets” a la millor comissió infantil de 2019.

5é Premi Concurs Pessebres de la JCF modalitat Tradicional A.

2n Premi Concurs Pessebres de l’Agrupació modalitat Tradicional.

3er Classificat de Pilota Valenciana infantil 1a Divisió de la JCF.

Lliurament de Premis de Pessebres de JCF.

Presentació de Projectes del Duc 2020.

Concurs de Declamació juvenil i sènior de JCF.

Javier Elena, 3er Premi Concurs de Declamació juvenil de JCF.

15 Nominacions en el Concurs de Teatre de JCF.

Visita al Circ Alaska.

Berenar infantil i Recepció a Papà Noel.

Oscar Moreno presenta la Maqueta del Concurs de JCF.

Sopar de Nadal.

Sopar de Mamà Noel per a la comissió femenina.

Esmorzar del “Duc de Teatre Infantil”.

Visita a “El Vaixell del Nadal”.

Lliurament de la maqueta en Expojove.

3er Premi del Concurs de Maquetes de la *JCF

Festa del Pijama infantil i juvenil.

Visita a Expojove. Festa juvenil de l’Amic Invisible.

Nit de cap d’any infantil.

El Duc en la Sant Silvestre.

GENER 4

Recepció a SSMM els Reis Mags en el Casal del Duc.

Representants del Duc en la Cavalcada de Reyes de l’Ajuntament.

Èxit del Duc de Teatre Juvenil en la Gala de la Cultura Primer Premi d’Obra “El verí del teatre” Saragüells a la millor actriu novella, Alba Casas Sanz Saragüells a la millor actriu principal, Andrea Mir Olba Saragüells a la millor direcció, Hernán Mir i Paqui Olba. Premi a la millor obra del concurs literari Microteatre, Hernán Mir.

3er i 4t classificat en el Campionat de Tennis de Taula de JCF. El Duc de Teatre Infantil triomfa en la Gala de la Cultura. Primer Premi d’Obra “I tu que pintes?”. Premi a la millor obra inèdita representada. Premi al Millor Muntatge. Saragüells al millor actor menut, Pau Rodríguez Muñoz. Saragüells al millor actor novell, Joan García Úbeda. Saragüells a la millor actriu novella, Laura Lucía García Vaquero. Saragüells a la millor actriu de repartiment, Neus Gurrea Vila-real.

283

Saragüells a la millor direcció, Hernán Mir i Paqui Olba. Premi a la millor obra de teatre infantil del concurs literari, Hernán Mir. Premi al millor aproposit de presentació infantil del concurs literari, Marcos E. Soriano. Andoni Soriano Vidal Mantenidor en l’Exaltació de la FMI de Paterna.

Solemne Exaltació de Patricia Montesinos Rodrigo, Fallera Major del Duc 2020.

Lliurament de premis d’activitat fallera de l’Agrupació en el nostre casal.

Representants del Duc en l’Exaltació de la Fallera Major de València.

Representants del Duc en l’Exaltació de la Fallera Major Infantil de València.

Lliurament dels nostres ninots en l’Exposició.

31 Presentació del Programa de Festejos de les Falles 2020.

284

Programa

DE FESTEJOS MARÇ DIUMENGE, DIA 1 07.20 h. “Macrodespertà” organitzada per la JCF. 14.30 h. Menjar de cabasset. 17.00 h. Concentració per a assistir a la Crida.

DILLUNS, DIA 2 18.00 h. Repartiment de llibrets a fallers i anunciants. 18.30 h. Lliurament d’obsequis als nostres Comerços d’Honor.

DIMARTS, DIA 3 20.30 h. Gala de l’Esport de JCF en Auditori Reina Sofia.

DIMECRES, DIA 4 18.30 h. Lliurament d’obsequis als nostres Abonats i col·laboradors.

DIJOUS, DIA 5 20.00 h. Inauguració de la Il·luminació de la nostra demarcació.

DIVENDRES, DIA 6 22.00 h. Última Junta General Ordinària de l’Exercici. 23.00 h. Sopar de cabasset.

DISSABTE, DIA 7 11.00 h. Esmorzar per a la comissió infantil. 12.00 h. Presentació de la comissió masculina infantil. Lliurament de premis d’activitat fallera. 16.00 h. Parc d’Inflables infantils. 21.30 h. Sopar per a la comissió major i homenatge a Fallers d’Honor. 23.30 h. Fi de festa amb l’actuació de Dj Serva.

DIUMENGE, DIA 8 12.00 h. Concurs de Paelles (infantil i major). 18.00 h. Actuació del Mag Kekoperfil.

DILLUNS, DIA 9 18.30 h. Arreplegà pels comerços de la demarcació. 22.00 h. Sopar de cabasset.

285

DIMARTS, DIA 10 18.30 h. Arreplegà pels comerços de la demarcació. 22.00 h. Sopar de cabasset.

DIMECRES, DIA 11 22.00 h. Sopar de cabasset.

DIJOUS, DIA 12 10.00 h. Recepció a la nostra falla en la plaça. 18.00 h. Homenatge de la Forces Armades a les Falles. 22.00 h. Sopar de cabasset.

DIVENDRES, DIA 13 10.00 h. Plantà del cos central de la nostra falla. 18.00 h. Berenar infantil. 22.00 h. Sopar de cabasset. 23.30 h. Nit d’humor amb l’actuació de Manu Baeza.

DISSABTE, DIA 14 10.00 h. Esmorzar de cabasset per a la comissió major. 11.00 h. Esmorzar per als xiquets. 11.30 h. Espectacular Fira Fallera infantil. 14.00 h. Menjar per a la comissió infantil. 17.30 h. Recollida del Ninot Infantil acompanyats pel Xirimiter Emili Someño. 20.00 h. Cercavila dels xiquets amb el seu Ninot per la demarcació. 21.00 h. Sopar de la Plantà infantil. 22.00 h. Plantà de la falla infantil realitzada per l’artista Fernando Fóix. 22.30 h. Sopar de cabasset per a la comissió major. 23.30 h. Disc Mòbil.

DIUMENGE, DIA 15

286

10.00 h. Esmorzar de cabasset per a la comissió major. 11.00 h. Esmorzar per als “nanos”. Celebració dels aniversaris dels xiquets nascuts al gener, febrer i març. 12.00 h. Gran Olimpíada Fallera infantil. 13.30 h. Globotà en la zona d’activitats. 14.00 h. Menjar de la Planta infantil. Imposició de recompenses infantils de JCF 17.30 h. Berenar per als “nanos”. 18.00 h. Espectacle infantil “Històries de Pirates”. 18.15 h. Recollida del Ninot de l’Exposició. 20.00 h. Concentració en el Casal per a la lectura de premis a les falles infantils. 22.00 h. Sopar de la Plantà per a la comissió major.

24.00 h. Nit de l´Alba. 00.30 h. Plantà de la falla que realitza l’artista Vicente Llácer.

DILLUNS, DIA 16 09.00 h. Desdejuni oferit per la comissió als seus Comerciants d’Honor. Patrocina “La Xurreria”, regentada pels nostres amics Mª Jesús i Julián. 10.00 h. Esmorzar de cabasset per a la comissió major. 12.00 h. Esmorzar infantil. 13.00 h. Invitació a fallers i col·laboradors. 16.30 h. Concentració de la comissió infantil per a acudir al lliurament de premis. 20.00 h. Concentració en el pavelló per a la lectura de premis a les falles. 22.00 h. “Xoriçà i Botifarrà” per a la comissió major oferida per la falla. 23.00 h. Espectacular Disc Mòbil.

DIMARTS, DIA 17 10.00 h. Esmorzar de cabasset per a la comissió major. 11.00 h. Concentració de la comissió major per a assistir al lliurament de premis. A la volta, Cercavila i visita a Fallers d’Honor. 13.30 h. Invitació en la barraca a fallers i col·laboradors (Imprescindible tiquet). 14.00 h. Mascletà en miniatura realitzada per “Espectacles Bronchú”. 18.00 h. Cavalcada de disfresses infantil i juvenil en la qual pot participar tot el veïnat. Berenar per a la comissió infantil. 22.00 h. “Nit del Pernil”. Sopar oferit per la Carnisseria-Xarcuteria Lleons. 23.00 h. Ball de disfresses.

DIMECRES, DIA 18 10.00 h. Esmorzar de cabasset per a la comissió major. 12.00 h. Cercavila acompanyats per la Banda de Música Ntra. Sra. de la Cinta. 13.00 h. Invitació en la barraca a fallers i col·laboradors (Imprescindible tiquet). 14.00 h. Mascletà en miniatura realitzada per “Espectacles Bronchú”. 14.30 h. Menjar per a tota la comissió.

20.30 h. Concentració per a assistir a l’Ofrena de Flors a la Verge dels Desemparats. 24.00 h. Disc Mòbil.

DIJOUS, DIA 19 10.00 h. Esmorzar de cabasset per a la comissió major. 11.30 h. Concentració de tota la comissió per a assistir a la Missa de San José. 12.00 h. Cercavila per la demarcació. 13.00 h. Missa en honor al Patriarca Sant Josep en el casal. 13.30 h. Invitació en la barraca a fallers i col·laboradors (Imprescindible tiquet). 15.00 h. Mascletà en miniatura realitzada per “Espectacles Bronchú”. 15.30 h. Menjar de cabasset per a tota la comissió. 17.00 h. Berenar en el casal per a la comissió infantil oferit per la falla. 18.00 h. “Tardeo” i Bingo Musical. 19.00 h. Berenar infantil oferit per la comissió. 20.00 h. Cercavila “a la babalà” acompanyats per la Banda de Música Ntra. Sra. de la Cinta. 22.00 h. Cremà de la falla infantil. 22.30 h. Sopar de cabasset. 24:00 h. Cremà de la falla gran.

DIUMENGE, DIA 29 11.00 h. Exaltació de les Falleres Majors de l’Agrupació Camins al Grau en el Saló Museu.

DIVENDRES, DIA 3

ABRIL

21.30 h. Sopar de cabasset per a la comissió major i brindis per a finalitzar les Falles 2020. 23.00 h. Junta General Extraordinària amb el següent ordre del dia: - Lectura i aprovació, si escau, de l’acta de la reunió anterior. - Dissolució de la Junta Directiva. - Elecció de President per al nou exercici.

NOTA Aquest programa de festejos pot veure’s sotmés a variacions o canvis per diferents motius. Els mateixos seran anunciats per megafonia o en el tauler d’anuncis.

287

288

289

290

291

292

DESAYUNOS • COMIDAS ALMUERZOS• CENAS• CENAS DE GRUPO

293

294

295

296

297

298

299

300

ITOU

301

302

303

304

305

306

ÍNDEX 001 Pròleg Xavi Castillo

HISTÒRIA

004 La festa de Moros i Cristians: Una mirada històrica Javier Fajardo Paños 018 Apunts d’algunes festes a la València Àrab. La Moreria Rafael Solaz 029 Els murs de Balansiya Josep Montesinos i Martínez 038 Az-zuqaq. Memòria àrab en la toponímia urbana de València Luis Fernández Gimeno

FESTA

046 Festes de Moros i Cristians: Ritu i història Lluís Amat Vidal 057 El Duc en la festa de Moros Marcos E. Soriano Soriano 060 Això ho paguen ells... La meua relació amb la festa de Moros i Cristians Marcos E. Soriano Soriano 064 Moros (i cristians) a València. Una mica d’història de la Festa a València José Lluis Llorens 075 Els Moros de Ximo Fortea 079 Almenys, a València... sí que hi havia moros en la costa Miguel Ángel Bustos Pizarro 093 Un moro paterner: Una història més, de milers Enrique Soler Valero

FOC

098 Això no ho paga ningú Manolo Sanchis 124 O tots cristians, o tots moros!!! Javier Mozas 136 Això ho dibuixe, jo! VV.AA. 140 ...i força al canut Juanjo Medina Bonilla 158 Moros i Cristians en el Museu Faller de València Gil-Manuel Hernàndez i Martí 164 Les falles de “Societat” a Borriana, “això ho paguen elles” Quino Puig Safont

FALLA

178 Això ho pague jo! (Un sainet que és un llibret) Hernán Mir 179 Monument Major Vicente Llacer 202 Rig Veda Hernán Mir 203 Monument Infantil Fernando Fóix 214 President 2020 220 Fallera Major 2020 226 President Infantil 2020 232 Fallera Major Infantil 2020 241 Gent del Duc 262 Si estuviera la Vasca... Javi García 264 Seguisc sense entendre-ho... Marcos E. Soriano 266 In Memoriam 268 Premis 2019 270 Setmana fallera 2019 276 Dates per a la història. Memòria de l’exercici 2019 285 Programa de festejos 288 Publicitat 307 Índex 308 Crèdits

307

CRÈDITS Artista falla gran Vicent Llàcer Rodrigo Artista falla infantil Fernando Foix Il·luminació Elecfes S.L. Pirotècnia Espectacles Bronchú S.L. Banda de música Ntra. Sra. de la Cinta – Xaranga los Pofezionales Patrocinadors Perfumarte – “El perfum del Duc” Estrella Galicia – “L’Estrela de Falles”

LLIBRET

Edita ACF Duc de Gaeta – Pobla de Farnals Idea i Coordinació Hernán Mir Portada Fernando Foix Col·laboracions literaries Javier Fajardo Paños, Rafael Solaz, Josep Montesinos, Luís Fernandez, Luis Amat, José Luis Llorens, Marcos E. Soriano, Miguel Ángel Bustos, Enrique Soler, Manolo Sanchis, Javier Mozas, Juanjo Medina, Gil Manuel Hernández, Quino Puig, Hernán Mir, Maka Izquierdo, Javier García Col·laboracions gràfiques Ceballos& Paco Sanabria, Josep Llúis Aguilar, Antonio Ortiz “Ortifus”, Vicente Lorenzo, Miguel Santaeulalia, José Santaeulalia, Fernando Foix Fotografies Ximo Fortea, Armando Romero, P. González, Javier García, Carlos J. García, Maria Carmen Aznar, Felipe Hernández, Pedro Flores, Hernán Mir Gestió Comercial Uge Escalera, Javier García, José Honorio Marín, Zulima Sanz Secretaria i Llistats Natalia Más, Carlos Pallarol Supervisió Marcos E. Soriano Tirada 600 exemplars Dipòsit legal V-426-2020

DISSENY I IMPRESSIÓ Maquetació María José Sánchez Blauverd Impressors S.L.

INFORMACIÓ

www.duquedegaeta.com

CONTACTES

Secretaria falla@duquedegaeta.com Comunicació i web medios@duquedegaeta.com

308