COMORBILITAT I TRACTAMENT FARMACOLÒGIC EN LA SÍNDROME D’ASPERGER (Magdalena Valverde, UCSMIA Eivissa)
Es va reconèixer la SA com a entitat específica el 1994 (al DSM-IV). El grau de severitat i les condicions comòrbides poden condicionar molt el deteriorament social, familiar i laboral. Fins a un 65% presenta un trastorn psiquiàtric afegit. Hi ha una relació entre síndrome d’Asperger i els trastorns psicòtics (14,8% del SA també presenten trastorn psicòtic).
El tractament i la intervenció han de ser individualitzats i adaptar-se a les necessitats de cada pacient i la seva edat. La simptomatologia específica mostrada influeix en l’elecció del tractament més adequat per a cada pacient. La intervenció ha de ser multidisciplinar, potenciant els punts forts i treballant els punts febles. Els programes efectius s’ha demostrat que redueixen els símptomes centrals del trastorn, i ajuden a construir habilitats que milloraran la qualitat de vida i adaptació al món acadèmic, laboral i social. És fonamental implicar als pares.
La
millor
estratègia
amb
pacients
amb
SA
és
combinar
intervencions
comportamentals, amb un vincle terapèutic adequat, i tractament farmacològic. Els tractaments actuals no incrementen les habilitats dels pacients, però redueixen la interferència de les experiències i els permet emprar millor les seves habilitats. També és important tenir en compte els hàbits alimentaris, els patrons de son, i promoure l’exercici físic per millorar la regulació del comportament. Per altra banda, a major comprensió del trastorn per part de les persones que el pateixen, menor necessitat de medicació. L’objectiu del tractament és maximitzar la funcionalitat i la independència i millorar la qualitat de vida.
Els pacients amb SA no accepten fàcilment prendre medicaments, malgrat la interferència i l’estrès que suposen els símptomes (perquè els costa identificar les seves emocions i estats interns, i enllaçar el seu comportament amb les conseqüències que té). No hi ha agents farmacològics que influeixin en els símptomes centrals del trastorn. La medicació s’utilitza per símptomes concrets. Els medicaments que van millor en els TEA són els ISRS (inhibidors selectius de
recaptació de la serotonina). Són mes vulnerables als efectes secundaris dels fàrmacs. S’han d’abordar 6 clústers de símptomes: -
Comportaments disruptius (serien els primers a tractar: agressions, autolesions, rebequeries...). Tractament: Risperidona
-
Ansietat (TOC, fòbia social, pànic...). Agreuja els símptomes del trastorn i empitjora el funcionament
-
Trastorns depressius (s’ha d’explorar de manera específica la ideació suïcida)
-
Hiperactivitat i inatenció (metilfenidat, atomoxetina, alfa 2 agonistes)
-
Inflexibilitat i rigidesa de comportament (ISRS i neurolèptics)
-
Estereotípies i perseveració (alfa adrenèrgics i neurolèptics)