RENDER-VOUS
EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA DEL 16 DE MARÇ AL 14 D’ABRIL DEL 2012
ESCOLA DEL MAR. BADALONA
Amb la participació de: Fotografia: realitzada per els alumnes de l’asignatura Fotografia de reportatge i publicitària de 3r curs d’Estudis Superiors de Disseny Gràfic. Xènia Comas, Xavier Herrera, Laura Fresnedoso,Judit García, Heura Martos, Ardiel García, Natalia Mosquera. Disseny i edició: Alumnes del 2n curs del Cicle Formatiu de Grau Superior en Grafica Publicitària. Disseny Expositiu: Alumnes del 2n curs del Cicle Formatiu de Grau Superior en Grafica Publicitària. Coordinadors del projecte: coordinat per els professors de l’assignatura de Projectes de Gràfica Publicitària. 2n curs. Miquel Aregay, Jordi Badal, Maria Núñez i Xavi González. Professor: de Fotografia de reportatge i publicitària de 3r curs d’Estudis Superiors de Disseny Gràfic. Miquel Aregay
2
SUMARI 04 Presentacions 06
Enric Canher.Director de l’Escola del Mar. Badalona
07
Silvestre Oliveres.Director de l’Escola d’Art i Superior de Disseny Pau Gar- gallo. Badalona
08 Introducció 10
Com sorgeix l’exposició
13
El perquè del títol de l’exposició Conceptes genèrics de l’exposició
16 Reportatges 18
Les ciutats atemporals de l’oci
22 L’autenticitat falaç i el “mix” d’estils arquitectònics. 28
Darrera l’sky line.
4
PRESENTACIONS
5
ENRIC CANHER. DIRECTOR DE L’ESCOLA DEL MAR. BADALONA
Haruntia voluptius elluptaturem illam faccusa picium ipsa prem aut es vendis quisciis et aut ium quae et que modis et rem ad ex est expla dem aut experepudam et ad magni berspiet officie ndunt, nimilictibus unt modiandi anis maxim volupta volorio con endandis idem. Et que nectecabo. Tem eiusanti ad quatecepre volorendit omnim harum et velit perrum ullaut audaecepro inctati blautem elluptae nat volore nossit, secatiis aut faciusanis doluptaerum, volorat officab il escientibea vereres moluptat hari restrum quiatium facepera aperum hil et explam qui totas alitas sequiatiun. Wmmolupta cuptate ceperum fugit quatass imustiusam doloreseque officiti doloria volestet adipsam endam ea qui doluptas nim et volorum es es aliqui nimpos aribus, id quiassundae id quatent aliqui quatibus aut adio explit optatis moluptatum apienis reictota init, ea qui optatibus minvell accusam harunture nobit ut que core nit, torum re quas aborpor ibusant quunt fuga. Uptiber itiunti nientem. Nequodipis es et ad et que nonet, nus. Te volorem voluptate sinum con et debis sed quibus maione et voluptu scient et res aut offic te corporrum, qui dus moditaquam escienimusae volessimet odignimus desequodia ipsapic ipitias modi officiunt faccabore nonseratio eos qui dolor sitiatur, sam eic totae volore officim olorem rem re ma volluptae moluptum, sae comnis quid que repeditatium atur? Pelignis molorat et, te vendi re enit mod undissequia estem dolum qui odis et pe voluptatur? Feri ius ium que re nus aliquunt. Facerrumque nos dolecepro bla velestis doluptame omnimus int aut eos rem quiam es doluptation cumquatur? 6
SILVESTRE OLIVERES.
DIRECTOR DE L’ESCOLA D’ART I SUPERIOR DE DISSENY PAU GARGALLO. BADALONA
Poreces dolorerati ne sime et volorumquam reprovit atquaest fmossumque et rersperunt aut ressim facepeles accum lacerro riorem nost explabo. Ut et dolupta temolor poreicabo. Tatest, alicit arumquunto odiaectur, corit volorum nobit laccum vendunt od quibusae pra non culpa volorec temoloratem faccullacias ipist rem lit dolest doluptas solupietur, cument, autendi qui cone nat et perchillabo. Itasitatqui voluptatur? Rundaes tisintibus millabo repelib usandunt.Tia volorib ustiore preprae. Lorionsequis excepudis et, quis rernatia sit earibus exped est, velitibus susdamet, qui aute omnihiliqui nullendam exped qui ne dolendelest, errorrorrum essed et dendanti numque aliquas es et evendae. Uptibus, tem ipsundit estia quam que dundaepudant eum doloreptatur simus re nihil inisque nonsero dolupta tibus. Agnatinctam repudaecus as ea voluptur atem quat liquaestis dentem aceatium id qui num fugit rem vent et essume cus denim aut expla volupta quas im rehenda ectotam ut ex eum alita con experum rernat ea niendae pa pa debit et re ex eiciet esti apita doluptaquam hic te apic tem audae. Et ut asime dolorrunt. Peris aut id ut expe etur? Quia dolupie ntionecto opta porpossi conseca taecum et fugit fugit fugias dus quis etur solut omniendem que offic tore, cumhj gfhgeum aceatiae susaniet doluptis doluptaspe poremquamus modicia velestias rem. Ebis magnatem idiorror audipsant et utatum quoditatiis ut et eos incil escitatiae. Itatem vollaboritio mo volorep udigend uciisit iumendest, eum quae officiissus, quiaese qui. 7
8
INTRODUCCIÓ
9
DE QUÈ TRACTA L’EXPOSICIÓ L’exposició mostra 3 reportatges fotogràfics realitzats pels alumnes de 3r curs d’Estudis Superiors de Disseny Gràfic durant el curs 2010-11. Enguany, els alumnes del Cicle Superior de Gràfica Publicitària s’han encarregat de fer tot el disseny expositiu i gràfic per a l’Escola del Mar.
sofisticades i omnipresents a la nostra cultura contemporània i ens arriben, sobretot, a través dels grans mitjans de comunicació. Aquetes simulacions aconsegueixen “influenciar” la nostra percepció directa de la realitat i solen “mediatitzar”les nostres pròpies experiències i conductes.
El concepte al voltant del qual giren els reportatges és el de la trasgiversació de la realitat a través dels simulacres.
La visita a una coneguda ciutat de vacances, va confirmar les nostres sospites sobre la “trampa i el cartró” d’aquestes estratègies comunicatives que tendeixen a mostrar-ho tot com si es tractés d’un espectacle. Un espectacle que moltes vegades ... no hi és.
Els simulacres de la realitat, s’ens mostren a través d’imatges. Aqustes simulacions son cada cop més
EL PERQUÈ DEL TÍTOL DE L’EXPOSICIÓ Render-vous. Aquest títol remet a dos conceptes: la paraula rendez-vous, que en idioma francès la traduim com a cita o trobada en un lloc concret; i amb la substitució del verb rendez pel substantiu render. *Renderizat (*render en anglès) és un terme usat en argot informàtic per referir-se al procés de generar una imatge des d’un model. Aquest terme tècnic és utilitzat pels animadors o productors audiovisuals i en programes de disseny en 3D. En termes de visualitzacions en una computadora, més específicament en 3D, la *renderización és un
procés de càlcul complex desenvolupat per un ordinador destinat a generar una imatge 2D a partir d’una escena 3D. El sotstìtol de l’exposició acaba de reforçar el joc de paraules i situa el lloc on es va realitzar el reportatge: “Una cita amb la realitat a Oropesa del Mar”. Però, amb quina realitat? Doncs amb la realitat “física”, ja que la nostra visió del complexe urbanístic que ens disposavem a visitar estava fortament influenciada, o milor dit, mediatitzada per les imatges de campanyes publicitàries.
AIXÍ VA SER COM VA NÈIXER LA IDEA DE DESPLAÇARNOS FINS A “LA REALITAT”, A OROPESA DEL MAR ,I FER ELS REPORTATGES. 10
11
12
CONCEPTES GENÈRICS A L’EXPOSICIÓ Simulacre El concepte al voltant del qual giren els reportatges és el de la trasgiversació de la realitat a través dels simulacres. Simulacres que son ja tant “reals” com la realitat mateixa. El problema rau en quan aquesta ficció simulada s’instal.la en el subconscient i comença a substituir la percepció directa de la realitat. Es podria equipar a a l’experiència de viure un somni, però despert. Un somni que només està dins del nostre cap i que altera la percepció i la significació dels events. El projecte pretén , a través de la fotografia, mostrar l’escenari real que serveix de punt de partida per a totes les simulacions gràfiques que configuren el paisatge mediàtic de la ciutat de vacances que s’ha construït a Oropesa del Mar. Des d’aqui, a Badalona, abans de marxar, les nostres expectatives del que trobariem allà, estaven influenciades per a renders i gràfics acolorits i retocats. Un cop allà, l’ull del fotograf i la càmera, van evidenciar una de les característiques que més defineixen a l’home contemporani: la preferència de tot alò simulat i fictici per sobre d’allò real fins al punt de mostrar una mena de “ceguesa” condescendent. Un món simulat, paral.lel, no tindria cap inconvenient si darrera no hi hagués una clara intenció manipulativa aconseguida amb l’efectisme dels mitjans tecnològics i el guiatge dels mercats executors d’un capitalisme salvatge. “Vivimos en un mundo gobernado por las ficciones de toda índole: la producción en masa, la publicidad, la política conducida como una rama de la publicidad, la traducción instantánea de la ciencia y la tecnología en imaginería popular, la confusión y la confrontación de identidades en el dominio de los bienes de consumo, la anulación anticipada de la pantalla de TV, de toda reacción personal a alguna experiencia. Vivimos dentro de una enorme novela. Cada vez es menos necesario que el escritor invente un contenido ficticio. La ficción ya está ahí. La tarea del escritor es inventar la realidad.” Pròleg de J.G. Ballard. Crash (fragment) J.G. Ballard, Crash, Buenos Aires, Minotauro, 1979
Hiperrealitat L’hiperrealitat és un concepte força tractat en la semiòtica i la filosofia posmoderna. El terme s’usa per denominar la incapacitat de la consciència de distingir la realitat de la fantasia, especialment en les cultures postmodernes tecnològicament avançades. Hiperrealitat és un mitjà per descriure la forma en què la consciència defineix el que és veritablement “real” en un món on els mitjans de comunicació poden modelar i filtrar de manera radical la manera en què percebem un esdeveniment o experiència. Entre els experts més famosos en hiperrealitat s’inclouen Jean Baudrillard, Daniel Boorstin i Umberto Ressò. La majoria dels aspectes de la hiperrealitat poden pensar-se com experimentar la realitat a través de l’ajuda d’un altre”, mentre que aquest un altre és alguna cosa aliè a mi mateix. L’hiperrealisme és un símptoma de la cultura postmoderna. No es pot dir de la hiperrealitat que “existeixi” o “no existeixi”. Simplement és una forma de descriure la informació a la qual la consciència es veu exposada. Es pot pensar en la majoria dels aspectes de la *hiperrealitat com a “realitat a través d’intermediaris”. En particular, Baudrillard suggereix que el món en el qual vivim ha estat reemplaçat per un món copiat, on busquem gens més que estímuls simulats. Baudrillard pren de Borges (qui al seu torn va prendre de Lewis Carroll) l’exemple d’una societat que els seus cartógrafs creen un mapa tan detallat, que es mimetitza amb les mateixes coses que representa. “Nuestra época, sin duda alguna, prefiere la imagen a la cosa, la copia al original, la representación a la realidad, la apariencia al ser...Para ella, lo unico sagrado es la ilusión, mientras que lo profano es la verdad. Es más, lo sagrado se engrandece a sus ojos a medida que disminuye la verdad y aumenta la ilusión, tanto que el colmo de la ilusión es para ello el colmo de lo sagrado.” Feuerbach. 13
14
Espectacularitat El concepte d’espectacle aplicat a la vida i a la percepció que tenim de la realitat amb tots els judicis que això comporta va ser profetitzat per Guy Debord el 1967 amb el seu llibre “La societat de l’Espectacle” En 221 paràgrafs classificats en nou capítols, Debord traça el desenvolupament d’una societat moderna en la qual “Tot el que una vegada va ser viscut directament s’ha convertit en una mera representació”. Debord argumenta que la història de la vida social es pot entendre com “la declinació de ser a tenir, i de tenir en simplement semblar”. Aquesta condició en la qual la vida social autèntica s’ha substituit per la seva imatge representada. L’autor també descriu “el moment històric en el qual la mercaderia completa la seva colonització de la vida social”. L’espectacle és la imatge invertida de la societat en la qual les relacions entre mercaderies han suplantat relacions entre la gent, en els qui la identificació passiva amb l’espectacle suplanta activitat genuïna. “L’espectacle no és una col·lecció d’imatges”, Debord escriu, “en canvi, és una relació social entre la gent que és intervinguda per imatges”. Aquesta substitució de la realitat física i social per imatges en nom de l’espectacularitat hedonista planeja sobre aquests projectes urbanístics demolidors.
Per això el text de Debord és visionari i ens fa despertar del somni de l’oci fàcil i gratuït dels parcs temàtics i les ciutats de vacances. Despès de fregar-nos els ulls, veiem el que queda, com després d’una festa desenfrenada i irracional, grans quantitats de residuos d’aquesta “espectacularitat” “El espectáculo no es un conjunto de imágenes, sino una relación social entre personas mediatizada por imágenes.” “El espectáculo, comprendido en su totalidad, es a la vez el resultado y el proyecto del modo de producción existente. No es un suplemento al mundo real, su decoración añadida. Es el corazón del irrealismo de la sociedad real. Bajo todas sus formas particulares, información o propaganda, publicidad o consumo directo de diversiones, el espectáculo constituye el modelo presente de la vida socialmente dominante. Es la afirmación omnipresente de la elección ya hecha en la producción y su consumo corolario. Forma y contenido del espectáculo son de modo idéntico la justificación total de las condiciones y de los fines del sistema existente. El espectáculo es también la presencia permanente de esta justificación, como ocupación de la parte principal del tiempo vivido fuera de la producción moderna.” Guy Debord. 15
REPORTATGES
LES CIUTATS ATEMPORALS DE L’OCI.
EL CONCEPTE DE LA CIUTAT DE VACANCES. MARINA D’OR. L’urbanisme de Marina d’or és a la zona antiga (molt reduïda) desorganitzat, amb edificis de poques plantes, màxim tres, semblant a cases adossades blanques, típiques de mar. En canvi l’àrea de nova edificació està basada en una retícula ortogonal amb grans avingudes, zones verdes, aparcament, entre les grans illes de pisos. Blocs de pisos que arquitectònicament tots busquen aprofitar al màxim l’espai,
18
per així aconseguir el màxim nombre de vivendes. El centre de la ciutat és l’àrea al voltant del gran Balneari on hi ha l’àrea amb més serveis i locals d’oci. Això fa que el centre neuràlgic de la ciutat sigui com un gran centre comercial, com ja explicarem més endavant. La ciutat apareix històricament amb una funció bàsica, la de residir-hi, un espai on viure. Amb els anys la creació de societats ha portat a que les ciutats tinguessin més funcions, com la industrial, militar, política i administrativa, cultural, turística i comercial.
Totes les ciutats poden tenir vàries funcions alhora, de fet com més important és una ciutat més funcions compleix. Marina d’or neix com a segona residència, és a dir no compleix ni la funció bàsica de la necessitat d’habitatge. La funció de Marina d’or és únicament turística i comercial, és el no-lloc. “Si un lloc pot definir-se com lloc d’identitat, relacional i històric, un espai que no pot definir-se com espai d’identitat ni com relacional ni com històric, definirà un no lloc.” Marc Auge
19
20
ENTRE L’ABANDÓ I L’ATEMPORALITAT Un espai atemporal recrea estils artístics diferents, no característics d’aquesta època; sense història, sense cultura pròpia, ja que no té uns habitants fixes, ni una tradició. Això fa que tampoc existeixi un concepte de “societat” dins d’aquesta ciutat. Si no té una societat la gent que realment hi viu, treballadors dels serveis, no formen part de cap col·lectiu. I si no hi ha col·lectiu... existeix la ciutat? Actualment Marina d’or desprès de caure la bombolla immobiliària viu de l’estiu (3 mesos), la resta de
l’any els pisos són buits, per llogar, per vendre, els hotels tancats, els locals tancats, una ciutat en gran part abandonada, una ciutat fantasma. Més que una ciutat és un projecte fracassat, on només hi viuen els treballadors que fan possible l’oci que atrau al públic. Aquest tipus de públic (target) té un nivell adquisitiu i cultural, propi de la classe mitjana – baixa. Benidorm és un exemple de com una ciutat que actualment té una clara funció turística i comercial, com la de Marina d’or amb un pú-
blic molt semblant, no ha fracassat i no ha acabat essent quasi abandonada. Benidorm al llarg de la seva història, ha tingut altres funcions com a ciutat industrial o cultural, el que ha generat una societat prèvia a esdevenir una ciutat turística i comercial. Avui en dia, Benidorm és un gran centre turístic dins d’Europa i està ocupat durant tot l’any. Xavi Herrera i Xènia Comas. Alumnes de L’escola Superior d’Art i Disseny Pau Gargallo. Autors de les fotografies i del text.
21
L’AUTENTICITAT FALAÇ I EL “MIX” D’ESTILS ARQUITECTÒNICS.
El kistch està basado en un exceso de las formas; la autenticidad falaz, en cambio, es mas bien comedida, y suele fijar-se en la austeridad entendida como síntoma de un “viejo estilo”. (...) “el estilo de la autenticidad falaz se situa un paso más alla de ese territorio de inconsciència i estética civil que un dia se llamó kitsch”. La basura como degeneración del glamour y el declive de la clase media. Fernandez Porta, Eloy. “Homo Sampler.Tiempo y consumo en la Era Afterpop”
RAONS FILOSÒFIQUES “La reproducción técnica entraña de manera ineluctable una carencia que no es otra que “la autenticidad”, esto es, el “aquí y ahora” del original, una autenticidad en cuanto autoridad plena frente a la reproducción, incapaz de reproducir, precisamente, la autenticidad. Benjamin propone el término “aura” como síntesis de aquellas carencias: falta de autenticidad, carencia de testificación histórica: “Resumiendo todas estas carencias en el concepto de aura, podremos decir: en la época de la reproducción técnica de la obra de arte lo que se atrofia es el aura de ésta” Álvaro Cuadra R.
22
23
24
25
DARRERA L’SKY LINE
Constitución española. Artículo 47. Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentespara hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación.
LA COSTA MEDITERÀNEA: UN ESPAI AMENAÇAT. Les dades d’habitatges lliures visats pels col·legis d’arquitectes a Espanya revelen que durant els últims cinc anys s’han iniciat o construït 2.630.000 habitatges, 812.000 en 2005 (batent el seu sisè rècord consecutiu). es calcula que hi ha 124.000 milions d’euros en crèdits enterrats en activitats immobiliàries. La consultora DBK estima que en 2006 començaran a edificar-se 700.000 habitatges. L’ocupació desaforada de la costa no s’ha detingut per la limitació 26
evident que suposa l’esgotament de sòl disponible, sinó que s’ha estès 50 quilòmetres d’amplada gràcies a les milers de promocions inmobiliaries i als centenars de quilòmetres de noves carreteres per connectar-les amb l’anhelada platja. aquells municipis que conserven litorals “sense desenvolupar” , com agraden de cridar els ajuntaments, opten per posar-se al dia en el període de temps més curt possible. El sector de la construcció i promoció urbanística arrossega als ajuntaments a pensar només en el curt termini, en els beneficis im-
mediats que gens té a veure amb l’interès general. No obstant això, l’experiència hauria d’ haver-nos ensenyat ja que els desenvolupaments urbanístics han de contemplar la visió a llarg termini, d’una altra forma és impossible qualsevol equilibri econòmic, social i ambiental. La tipologia de la corrupció té en molts casos un patró comú: alcaldes i regidors que confonen la gestió dels recursos públics amb interessos privats en municipis litorals on el turisme és una excusa per a l’enriquiment il·lícit d’uns pocs “privilegiats”.
Aprofitant la celebració del Día Mundial del Medi ambient, les cinc oganitzacions ecologistes d’àmbit estatal (WWF/Adena, SEU/Birdlife, Greenpeace, Ecologistes en Acció i Amics de la Terra) denunciaven les nefastes conseqüències ambientals i socials de l’urbanisme sense control a Espanya i solicitaven a tots els presidents de comunitats autònomes i al Govern una actitud més activa i eficaç en la persecució de la delinqüència i les irregularitats urbanístiques. La situació actual de l’urbanisme ( text del juliol del 2006) evidencia una enorme falta de respecte pel medi natural. On va quedar la idea del desenvolupament sostenible que conciliés el desenvolupament urbà amb la protecció del medi,, el patrimoni cultural i la qualitat de vida? La realitat quotidiana de l’urbanisme ens allunya cada dia més de les directrius europees que aposten per noves formes de governaments democràtics i la gestió prudent del territori i els recursos naturals. Espanya, vuitena potència econòmica del món, se situa en el lloc 23, de 159 països, en l’Index de Percepció de la Corrupció de 2005, elaborat per l’organització Transparència Internacional. La corrupció urbanística i les il·legalitats relacionades amb el finançament local mitjançant la venda de sòl públic són les principals valedores d’aquesta situació de la qual no se salven les nostres costes. TURISME La indústria turística va suposar en 2004 l’11,4% de la riquesa econòmica produïda al nostre país. El segment de sol i platja segueix sent la millor aposta de la indústria turística a Espanya, portant-se el 50% de la promoció turística del Ministeri de Indústria, Turisme i Comerç. La xifres del passat mes d’agost del 2006 van servir per maquillar la temporada turística, però no oculten que aquesta indústria, especialment el sector hoteler, experimenta una caiguda per tercer
any consecutiu durant els mesos d’estiu. Les culpes aquesta vegada van ser dirigides a la pujada del preu del petroli i a la inestabilitat de la política internacional, sense voler assumir que ja no són d’or “els ous de la gallina” del turisme. La ceguesa del Ministeri d’Indústria , Turisme i Comerç en aquest sentit és significativa i posa de manifest que no s’està disposat a assumir que, encara que Espanya segueix sent segona destinació turística mundial, el camí de destrucció durant dècades del mitjà natural on s’assenta per aconseguir tan destacat posat aquesta enfonsant a la pròpia indústria. Els turistes, així com el conjunt d’infraestructures turístiques consumeixen, a la regió mediterrània, 850 litres per persona i dia durant la época estival, una xifra quatre vegades superior per habitant a Espanya. La indústria turística ho té clar, sense aigua , no hi ha turisme, i malda per aconseguir-la com sigui. Però la realitat és que sense una gestió adequada de la despesa d’aigua, el consum cada vegada serà superior. L’aprovació de nous complexos residencials en el litoral, associats la majoria a camps de golf, ha d’anar vinculada a la disponibilitat d’aigua, que ha de ser garantida prèviament per les Confederacions Hidrogràfiques. de moment, encara que les confederacions emeten els seus informes sobre aquest tema gràcies a la modificació introduïda pel Ministeri de Medi ambient en la Llei del Pla Hidrològic Nacional,aquests no són vinculants i la majoria de les vegades, són ignorats pels governs regionals. ACTUACIONS EN EL LITORAL Al llarg de l’últim any s’ha pogut apreciar un canvi en la gestió realitzada pel Ministeri de Medi ambient sobre la ribera del mar, el denominat domini públic marítimterrestre. Aquest canvi d’actitud ha anat acompanyat de l’anunci de vària mesures encaminades a recuperar les característiques de
la costa. No obstant això, certes actuacions empreses pel Ministeri de Medi ambient posen de manifest que existeixen poderoses forces polítiques i econòmiques que l’empenyen a continuar amb la tradicional desnaturalització de la costa. CONTAMINACIÓ La contaminació de les costes espanyoles constitueix un greu problema. A l’abril 2006 es coneixia la decisió de la Comissió Europea d’obrir un expedient a Espanya per la clausura de 675 zones de bany. En tretze anys, Espanya ha tancat el 68,22 % de les seves aigües interiors de bany (365 de les 535 existents inicialment) i el 14,51% de les zones costaneres ( 310 de les 2.136 comptabilitzades). La clausura obeeix a un intent de, en primer lloc, ocultar les dades de contaminació de les aigües i, en segon lloc, de no procedir al seu sanejament Greenpeace. “Informe sobre la situación del litoral español ”(julio 2006) ORIGEN DE LA BOMBOLLA ECONÒMICA La base de la bombolla especulativa hauria estat un desenvolupament excessiu del crèdit, afavorit pels baixos tipus d’interès que es van establir en les principals economies del món. L’origen d’aquesta situació, segons certs analistes, ha estat, d’una banda, en l’esclat de la burbuja.com a la fi dels anys 90, que hauria provocat una massiva fugida de diners buscant rendibilitats segures, i per un altre, la sistemàtica baixada dels tipus d’interès després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, orientat a evitar una crisi econòmica internacional. En aquest període es va produir una fugida de capitals d’inversió tant institucionals com a familiars en direcció als béns immobles. Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 van suposar un clima d’inestabilitat internacional que va obligar als principals Bancs Centrals a baixar els tipus d’interès a nivells inusualment baixos, a fi de 27
reactivar el consum i la producció a través del crèdit. La combinació de tots dos factors va donar lloc a l’aparició d’una gran bombolla immobiliària fonamentada en una enorme liquiditat. FI DE LA BOMBOLLA En 2004 la Reserva Federal dels Estats Units va començar a pujar els tipus d’interès per controlar la inflació. Des d’aquest any fins al 2006 el tipus d’interès va passar del 1% al 5,25%. El creixement del preu de l’habitatge, que havia estat espectacular entre els anys 2001 i 2005, es va convertir en descens sostingut. A l’agost de 2005 el preu de l’habitatge i la taxa de vendes van caure en bona part dels Estats Units de manera abrupta. Les execucions hipotecàries degudes a
28
l’impagament del deute van créixer de forma espectacular, i nombroses entitats van començar a tenir problemes de liquiditat per retornar els diners als inversors o rebre finançament dels prestadors.
els tipus d’interès de manera continuada, amb el mateix efecte, si bé després del començament de la crisi crediticia no va reaccionar baixant els tipus, sinó que els va pujar de manera més gradual.
El total d’execucions hipotecàries de l’any 2006 va ascendir a 1.200.000, el que va portar a la fallida a mig centenar d’entitats hipotecàries en el termini d’un any. Pel 2006, la crisi immobiliària ja s’havia traslladat a la Borsa: l’índex borsari de la construcció nord-americana (O.S. Home Construction Index) va caure un 40%. Finalment, la FED va decidir, a partir d’agost de 2007, pujar de nou els tipus, sense per això evitar l’ensulsiada del mercat immobiliari.
LA BOMBOLLA IMMOBILIARIA A ESPANYA
Per la seva banda, a la zona euro, el Banc Central Europeu va pujar
L’expressió bombolla immobiliària a Espanya fa referència a l’existència d’una bombolla especulativa al mercat de béns immobles a Espanya fins a finals de 2007 i principis de 2008, aproximadament. El principal símptoma de la mateixa va ser l’increment anormal dels preus molt per sobre de l’IPC, increments que s’expliquen principalment recorrent a factors externs, com la falta de sòl edifica-
ble, els beneficis fiscals concedits a l’adquisició d’habitatges, la immigració, l’especulació i la requalificació de sòls, així com l’excés de crèdit. Existeixen diverses teories sobre la data d’inici de la bombolla immobiliària. La primera d’elles sosté que la bombolla va tenir el seu inici en 1985. Una altra teoria que sosté el Banc d’Espanya,afirma que la bombolla immobiliària es va iniciar a la fi de 1997, i explica que l’origen de l’escalada de preus es troba, en part, en l’anterior boom immobiliari que va acabar en 1991 amb “una excessiva correcció”. Com a conseqüència, el Banc d’Espanya parla de “l’existència d’una certa infravaloració d’aquest actiu en la segona meitat de la dècada dels
noranta”. En tots dos casos, el període s’ha perllongat fins a agost de 2007, manifestant-se principalment en una elevació sostinguda dels preus superior al 10% anual i arribant en alguns anys fins a prop del 30% anual segons posa de manifest els informes elaborats pel portal immobiliari espanyol Idealista.com.La bombolla immobiliària a Espanya explica el comportament recent del mercat immobiliari a Espanya, oferint una previsió de la seva evolució futura. El resultat de l’explosió de la bombolla és una brusca caiguda de la demanda i, presumiblement, dels preus en el curt termini, que segons la ASPCE sembla que, des de setembre de 2007, ja s’està produint i que podria estar provocada per la incapacitat del mercat per absorbir l’enorme oferta d’habitatge
construït i buida disponible. Aquest canvi de cicle immobiliari espanyol hauria tingut lloc per factors interns i externs: d’una banda, la falta de liquiditat del sistema financer, causada per la crisi de les hipoteques subprime a Estats Units a l’agost de 2007, i per un altre, per la deterioració interna de l’economia espanyola, la falta de finançament i l’esgotament del model de creixement (basat en la construcció), en reduir-se les tornades de la inversió (provocant la sortida del mercat dels especuladors) i contenir-se el crèdit. Altres teories consideren que l’especulació no hauria tingut una influència tan important en l’evolució dels preus, i que aquesta s’hi hauria a causa d’altres factors tals com la demografia o l’evolució dels tipus d’interès i la seva reper-
29
cussió en la capacitat econòmica de les famílies. Segons aquestes teories, aquests factors haurien incrementat de forma notable la demanda de béns immobles, incrementant en conseqüència els preus del mercat que ja haurien depassat el punt d’equilibri. EL FACTOR DE L’ESPECULACIÓ Sense que existeixi un reconeixement exprés per part de les autoritats econòmiques, diversos analistes han establert que entre els motius principals de la bombolla immobiliària cal explicar l’entrada massiva de petits inversors que, a la calor de beneficis sostinguts superiors als dos dígits anuals, haurien entrat al mercat de la compravenda, sigui com a simple inversió (des de comprar sobre plànol fins
30
a adquirir una obra ja acabada, per després vendre més car) o com a manera d’accedir a un habitatge de millor qualitat (mitjançant hipoteques pont). Els baixos tipus d’interès (inèdits a Espanya fins a l’entrada en l’euro) i la baixa rendibilitat d’altres inversions, així com la facilitat en l’obtenció del crèdit, haurien actuat com a esperó d’aquesta situació, provocant sobreoferta i esgotament de la demanda en plena fase expansiva de les empreses constructores, que no van poder detenir la producció a temps, a causa del règim de llarg termini amb què treballa el sector. Xènia Comas i Xavier Herrera. “Marina d’or. D.E.P. 1983 - 2007”
Bibliografia Cuadra R, Alvaro .”La obra de arte en la época de su hiperreproductibilidad digital” Cirujeda, Santiago . “La ciudad y los espacios públicos: diseño útil o apropiación ciudadana”.El País, 2 de noviembre 2008 Sontang., Susan .“Sobre la fotografia”.Susan Sontang. Ed. Edhasa. Barcelona, 1981 Debord,Guy .”La soiedad del espectáculo”. Ed Pre-textos. Valencia. 1999. VVAA. “Modos de hacer. Arte crítico, esfera pública y acción directa” Ed. Universidad Salamanca. Salamanca. 1996. “Lucy R. Lippard. Mirando alrededor: donde estamos y donde podriamos estar.” “Nicolas Bourriaud. Estética relacional”. Fernandez Porta, Eloy. “Homo Sampler. Tiempo y consumo en la era Afterpop” Ed Anagrama. Barcelona. 2008 Sorkin, Michael “Variaciones sobre un parque temàtico. La nueva ciudad americana y el fin del espacio público” Ed Gustavo Gili. Barcelona 2004. Greenpeace. “Destrucción a toda costa. Informe sobre la situación del litoral español” Julio 2006. Ballard. J.G.. “Crash” (fragment del Pròleg). Ed. Minotauro, Buenos Aires, 1979 Solanas. T, Calatayud. D, Claret.C. “34 Kg de CO2” Ed Liniacero. Barcelona 2009. 31
“
Los espacios públicos son, o al menos eran, la razón de ser de las ciudades. El “pro-común” urbano tradicional ha ido languideciendo por su propia obsolescencia al no adaptarse a los nuevas necesidades y usos de las ciudades, al tiempo que nuevas ofertas desde el ámbito privado cubren ese vacío y resultan más atractivas para los ciudadanos. El centro comercial sustituye a la plaza. Se suele demonizar al centro comercial, olvidando que viene a ocupar el “espacio de relación” que ya no ofrecen los espacios públicos tradicionales. Pero, ¿podemos abandonar totalmente los espacios públicos y sustituirlos por espacios privados y comerciales? Siendo estos últimos útiles, en estos momentos no parecen cubrir la diversidad de usos y las necesidades de libertad de interacción que necesita la sociedad red.
”
Santiago Ciujeda