IDENTITATS I INTERSECCIONS Bàrbara Ramajo Garcia. 2006 1. Les Jornades feministes com a punt de reflexió lesbiana Quan fa un parell d’anys ens vam ajuntar les noies de QueroSeno per tal de fer un compromís i un exercici de gaudiment de l’estudi, i del pensament, dels temes relacionats amb la teoria lesbiana, el primer que vam fer va ser resituar-nos a la nostra pròpia historia. Mirant cap enrera ens vam adonar de la magnitud de l’òptica feminista a les nostres anàlisis, i amb la variable del temps afegida al pes d’aquesta òptica, ens vam posar a fer un repàs a la “Cronologia del moviment de lesbianes a Catalunya” (1). Amb una ullada panoràmica, ens vam adonar que des de sempre hem tingut una manca de fronteres d’entre la historia del moviment feminista d’aquest país, i la historia del moviment de lesbianes. Vam suposar, que això ha estat així, perquè realment tots dos moviments van néixer alhora, l’un a l’ombra de l’altre, l’un a l’escalfor de l’altre, l’un nodrint-se de l’altre. Una simbiosi genètica que de vegades s’ha concebut, des de fora i des de dins, com una unitat, que, tot i les empremtes del temps, de vegades, encara resta a l’ideari de les lesbianes feministes (2) com a zigot remanent. Durant molts d’anys, moltes de les lesbianes feministes, hem estat tant implicades a la vertebració del moviment feminista que no hem considerat oportú, motivador, important, o necessari, el parar més atenció a la vertebració específica del moviment lesbià. De fet, moltes de nosaltres hem considerat, i abraçat, la idea de que la lluita per l’alliberament de les dones englobava la lluita per les llibertats sexuals, i per tant, que el feminisme (3), de per si, embrionava la lluita de les lesbianes com a part troncal de la lluita feminista, i amb una lògica elaborada amb exclusiva clau de gènere, algunes de nosaltres, vam arribar a considerar a les “dones que s’estimen d’altres dones” (4) com el sumum de la subversió patriarcal, i, el fet de proclamar-se lesbiana, com l’inici més revolucionari de la revolució patriarcal. D’aquesta filosofia de lluita, van beure distintes tendències polítiques que van anar perfilant les diferents branques de la teoria feminista-lesbiana. (1) “Cronologia del moviment de lesbianes a Catalunya” Treball elaborat per a les Jornades de Lesbianes preparatòries de les Jornades 20 Anys de Feminisme a Catalunya. Aquestes jornades de lesbianes van ser organitzades pel Grup de Lesbianes Feministes, el Grup Lesbos, Les Noies del Casal Lambda, les dones del FAGC de Girona, Salario Debido a las Lesbianas i la Red de Amazonas. (2) Lesbianes feministes en tant que espai polític, no tendència política, per tant quan parlo de lesbianes feministes també em refereixo a les lesbianes del feminisme radical i separatistes (3) Tot i tenint una identitat clarament lesbiana dins del moviment, com moltes de les feministes radicals i les lesbianes separatistes, de cara a fora, la identitat continua essent el feminisme (4) “dones que s’estimen d’altres dones” ha estat un concepte genèric que es presta a estalviar la malsonant paraula “lesbiana” i, obvia la inherent connotació sexual per un romàntic “estimar”
1
Les lesbianes feministes radicals i separatistes, van plantejar el lesbianisme com una opció política i van fundar la creació d’espais de lesbianes amb una força teòrica internacional i potent del “feminisme lesbià” (5) i de la “Nació Lesbiana” (6) D’altres lesbianes feministes, vam insistir en la peculiaritat de la nostra opressió “com a dones i com a lesbianes” i d’aquesta línia reivindicativa d’especifitats, va sorgir la necessitat de crear grups de lesbianes feministes que hi dediquessin les energies a l’activisme i al debat lesbià. Llavors, vam notar que algunes lesbianes es sentien lesbianes i feministes, i/o, feministes i lesbianes, i d’altres lesbianes que només es sentien feministes però gens, o poc, de lesbianes... Durant molts anys, al si del feminisme, hem anat arrossegant un pantanós debat sobre les identitats que aquí, a l’estat espanyol, i en concret a Catalunya, o s’ha fet poc, o no s’ha fet, o s’ha posposat, o està “en mantillas” (7) Trobo que hi ha un desequilibri formulat a la nostra historia, d’entre la provada capacitat activista del feminisme lesbià, a Catalunya i en general a l’Estat Espanyol, i la insuficiència de reflexió, i manca de producció, d’una teoria lesbiana feminista, feminista lesbiana, i, o, o, i... De fet, aquells pinets teòrics que hem anat fent, generalment, han estat marcats per moments històrics a la batuta del feminisme. Normalment, hem produït teoria i debat de Trobada a Trobada, i per no perdre la tradició, a aquesta del 2006, a Barcelona, proposo aquesta reflexió. Històricament, les Trobades Feministes han estat, i son, els llocs de concentració i de difusió de les nostres idees. És bo que aprofitem aquests espais polítics puntuals per tal d’avançar, d’aprofundir, i d’amplificar els aspectes teòrics del lesbianofeminisme. Però tot i així, ens cal una continuïtat de pensament que vagi encara més enllà de les fites motivades de Trobada a Trobada. (5) Aquest concepte de “feminisme lesbià” expressa molt bé la concepció característica identitària d’un moviment feminista on el pes polític de les polítiques lesbianes, llavors, era molt rellevant (6) “Les feministes lesbianes –començant pel cercle de Natalie Barney- han empleat dues tàctiques de rehabilitació de la cultura i la comunitat lesbianes. Una va ser la separació voluntària: abans d’esperar a ser confinades a un gueto gai, moltes feministes lesbianes prenen la iniciativa i abandonen la societat dominant en pro de la Nació Lesbiana, negant-se a proseguir l’esgotadora lluita contra l’opressió. Dins de la Nació Lesbiana seguim la segona tàctica, creant la nostra pròpia historia, tradició i cultura. D’una manera profunda aquesta cultura defineix i sustenta la comunitat. Una dona es converteix en ciutadana de la Nació Lesbiana, en feminista lesbiana, gràcies als llibres que llegeix, la música que escolta, els herois amb que s’identifica, el llenguatge que utilitza, la roba que vesteix –tot i que algunes vegades li molestin els codis exigits” Bonnie Zimmerman “The Safe Sea of Women” 1969-1989 cita extreta de “L’Heretgia Lesbiana” de la Sheila Jeffreys. Edicions Càtedra. 1996 p.259 (7) Tal i com diu Cristina Garaizabal a la ponència presentada a les Trobades de Còrdova del 2000 “Aquí ¿Qué pasa con el lesbianismo?” p.146
2. Lesbianes i Feministes. Identitat sexual i identitat de gènere. 2
D’entre lesbianisme i feminisme, des de sempre ha existit una fina membrana permeable de doble gradient. Dues identitats lligades a l’estil d’un rellotge de sorra, amb continus girs, i amb continus moviments, segons el ritme de la historia. El curiós, és que si canviem la focalitat de la visió, i ampliem la localitat de l’anàlisi, ens trobem que la pauta de moviment és familiarment comú a d’altres àrees del planeta. Gràcies a la globalització de la informació proporcionada per la xarxa www podem comprovar-ne evolucions, i ondulacions, molt similars d’entre el feminisme i el lesbianisme a d’altres llocs. Tot i tenint en comú les característiques prou diferenciades de les protagonistes, sembla curiós com es repeteixen, aquí i allà, alguns tipus de reaccions, alguns tipus de debats, algunes conseqüències fragmentals... (8) I si deslocalitzem els anals del feminisme i del lesbianisme al llarg de la historia, i filem des de la èpica poètica de “l’amistat romàntica d’entre les dones”, abans que mèdicament aparegués “la lesbiana”, ens adonarem de la importància crucial que ha tingut la sexualització de les dones com a punt d’inflexió central a l’estret pas d’aquest rellotge de sorra. (9) Sexualitzar les dones (10) va significar arrencar de la penombra a les lesbianes. Un part involuntari fruit de la efervescència mèdica del segle XIX. Tot i així, la “invertida” es pensava com un ser híbrid de gènere i sexualitat, i encara avui, la frontera d’entre totes dues variables acaba difuminant-se segons la font de pensament. La irrupció pública de les capacitats sexuals de les dones va sacsejar una societat regida per estrictes identitats assignades de gènere, i amb l’assignació identitària de “la invertida” qualsevol dona que es rebel·lés a les normes socials del comportament de gènere era “sospitosa”, i per tant, qualsevol dona amb mínimes aspiracions feministes era senyalada com lesbiana. (11) Tot i que aquesta situació va ser aliena a les lluites, o a les necessitats, de les dones i de les lesbianes de la època, i tot i que aquesta socialització de la sexualitat de les dones, i de les lesbianes de la època, va encrudir el panorama vital de les afectades a curt termini, el cert, és que va significar un punt de partida sense retorn, i va plantejar un nou horitzó per a les lesbianes, i per a les dones com a éssers socialment sexuals. (8) “La relación feminismo-lesbianismo en América Latina: Una vinculación necesaria de Yuderkys Espinosa htpp://www.rimaweb.com.ar/safopiensa/reflex_les/femles_yespinosa.html o al correu de QueroSeno: quero_seno@hotmail.com amb contrasenya: nosotras (9) Lillian Faderman i d’altres historiadores feministes van considerar “...la categorització que fa la sexologia de les lesbianes com un mecanisme de control social, tant de l’amor de les dones per d’altres dones com del feminisme...” Sheila Jeffreys p.33 “La heretgia lesbiana” (10) Em refereixo al reconeixement públic d’una capacitat sexual, doncs les dones des de sempre hem estat sexuals. (11) Una confusió encara subjacent a l’imaginari social col·lectiu.
3
Es podria dir, doncs, que hi va haver un abans, i un desprès, d’aquesta sexualització. Ja en sabem que dones que s’estimen a d’altres dones han existit des de sempre al llarg i l’ample de la historia, però, en sexualitzar les amistats passionals d’entre les dones, les lesbianes vam adquirir una identitat sexual assignada. I el que és encara més interessant, vam adquirir una identitat sexual assignada, individual, i, col·lectiva. Així doncs, les lesbianes, van haver d’assumir-se com a lesbianes, individual i col·lectivament, tot i que i no sempre hi ha hagut correspondència d’entre tots dos processos (12). D’aquest procés d’identificació van aparèixer les comunitats de lesbianes (l’ambient), i les comunitats de lesbianes amb consciència feminista. També va aparèixer el que des del feminisme es va anomenar la subcultura (13) lesbiana, reivindicada des d’altres àmbits com una cultura pròpia i sense prefix. La querella d’entre el feminisme lesbià i les lesbianes considerades des del feminisme “despolitizades” ha recorregut un llarg camí, fins reconèixer el paper polític que han jugat les comunitats de lesbianes en la configuració identitària i cultural del lesbianisme. Cultura lesbiana, Butch-femme, espais col·lectius concebuts com “guetos” des del feminisme lesbià, però, irresistiblement freqüentats, son alguns dels exemples dels amors i desamors d’entre les lesbianes. Crítiques que des del feminisme arrenquen des del mateix moment que públicament s’identifica a la lesbiana, i que pot ser seria hora de revisar a la llum dels nous estudis i coneixements (14) Girant 180 graus des de les primeres crítiques feministes al “control social” de la sexologia, i les seves influències al segle XIX, i situant-nos a l’actualitat, no podem obviar que la categoria sexual és imprescindible per reanalitzar i recalibrar la nostra historia (lesbianisme-feminisme), i és, intrínsecament característica de la identitat sexual. Per tant, des de fora, independentment de les subjectivitats d’adscripcions identitàries, podem parlar de dues identitats assignades: la identitat sexual (15) i la identitat de gènere (16), dues forces identitàries que en actuar-ne com pressions exògenes, han generat forces identitàries subjectives endògenes concretades en identitats subjectives individuals, i, identitats subjectives col·lectives. (12) Hi ha lesbianes que s’assumeixen com a lesbianes, però que no desenvolupen un sentiment identitari col·lectiu, i les hi ha que mai s’assumeixen com lesbianes (13) La insistència amb que des d’alguns sectors del feminisme s’ha abanderat el prefix sub per referir-se a la cultura lesbiana, i els debats de negació expressa d’aquesta, han caigut pel seu propi pes, però, en retrospectiva, trobo que serien un objecte d’estudi molt interessant (14) “...Axioma 2: L’estudi de la sexualitat no és coextensiu amb l’estudi de gènere; per tant, la investigació antihomofòbica no és coextensiva amb la investigació feminista...” Eve Kosofsky “Epistemologia de l’armari” 1990 Ed. La tempestad p. 41 (15) Sempre parlaré de “Identitat Sexual” en relació amb sexualitat i les seves opcions, orientacions, desitjos, necessitats, incursions, exploracions, accions, eleccions, experimentacions... (16) “Identitat de Gènere” en relació al concepte d’home i de dona
4
3. ¿Qué significa ser lesbiana? ¿Lo sabe alguien? (17) Aquesta pregunta ens és summament familiar, i hi estem molt adobades en fer línies de pensament que tenen com a punt de partida el tortuós debat de les identitats. De totes formes, m’agradaria posar-hi més sorra al debat, i pecant de falta de modèstia, hi afegiria que el significat de ser lesbiana és el significat d’una identitat sexual, vinculada, o no, a una identitat de gènere. Lesbiana, des de la mirada exògena, seria un resultat històric identitari, fonamentat en l’apel·latiu social condicionat al fet de ser dona (categoria de gènere) i de sentir-ne desig sexual (consumat en accions, o no) per altres dones (categoria sexual). Lesbiana, des de la subjectivitat endògena, seria una adquisició identitària adoptada de forma unipersonal que pot arribar-ne a ser una adquisició identitària col·lectiva, o no, tot depenent de factors propis de la subjectivitat de cada subjecte, en interacció amb el medi social, i, les necessitats de crearne espais o comunitats que generen llaços de pertinença i d’identitats col·lectives. Identitats col·lectives que neixen com a resultat propi de la historia, i de les condicions urbanes cultivades per les necessitats de trobar-ne diferents espais-oasis per on transitar les marginalitats, i no, com a resultat d’un debatprojecte polític conscient de recerca de “visibilitat lesbiana” que centri el debat a les necessitats de dedicar energies polítiques, o no, a la promoció d’aquestes comunitats identitàries. (18) Gràcies a Judith Butler, i a la seva obra “Gender Trouble”, la transitivitat del desig sexual ha deixat de ser un plantejament clàssicament recorregut alhora de qüestionar la identitat lesbiana. Quan Butler qüestiona la identitat de gènere i planteja la mateixa pregunta de l’enunciat (19), el rellotge de sorra (lesbianisme-feminisme) va fer una volta de campana revolucionària. Si ja n’havíem tingut prou de discussions respecte al què és una lesbiana, centrant-hi sempre el debat des de la categoria sexual, ara, que també trontolla la identitat de gènere (concepte dona), també hauríem de centrar el debat des de la categoria de gènere, i a primera vista, sembla llavors, encara més difícil de discernir una solució a l’equació identitària lesbiana. Però, una de les conseqüències d’aquesta aportació al debat ha estat, precisament, el replantejament de la identitat lesbiana qüestionant a fons, no una com fins ara, si no, les dues categories principals sobre les que es sustenta. (17) D’aquesta pregunta tan popular es fa eco notable la Judith Butler a “Actos corporales subversivos”, 3er capitol de “El género en disputa” p.159 (18) El debat de si hem de construir identitat lesbiana, o no, per ser-ne més visibles tal i com Aldarte planteja a “Aquí ¿qué pasa con el lesbianismo” (Còrdova 2000), trobo que és inèrcic, estèril i gratuït, doncs, la identitat lesbiana col·lectiva ja és un fet, independentment de les intencions polítiques d’intervenció. (19) Bàsicament Butler també pregunta: Què és una dona? Ho sap algú?
5
A aquest debat sobre les identitats les hem tingudes des de tots els àmbits. Quan el debat de sexualitat tenia el seu epicentre a les files del moviment feminista, alguns sectors del feminisme, en resposta al lesbianisme separatista i al projecte de “nació lesbiana”, van produir un discurs de circumscripció de les lesbianes a l’àmbit de les pràctiques sexuals (20), i per tant, llavors, es negava una cultura i identitat pròpia de les lesbianes més enllà de les pràctiques i preferències sexuals. Quan el debat de les sexualitats ha desbordat l’epicentre del feminisme, i els GLTB han fet de les identitats col·lectives una bandera de lluita òbviament profitosa (21), des de la transcendència del debat de les sexualitats trobant nous epicentres, la teoria queer, planteja la invalidesa de les identitats sexuals preexistents a la seva (22) basant-se en una minva crítica a la cohesió identitària i als seus objectius integracionistes i legalistes. (23) Quan Monique Witting escriu en 1980 “The Straight mind”, i sentència que les lesbianes no som dones com tampoc ho son les dones que no estiguin en relació de dependència personal amb un home, i invita als homosexuals a deixar de ser homes i a les lesbianes a deixar de ser dones per deixar de preservar la heterosexualitat, fulmina fins desaparèixer la identitat de gènere en ares a derrocar la construcció sexual imperant. (24) El debat d’identitats, ha permès evolucionar el pensament i produir-ne teories que projecten nous llenguatges, noves formes de fer, i noves identitats, tant de gènere com sexuals. El curiós és que aquest impuls, tot i que hagi estat plantejat des del feminisme (Gayle Rubin, Judith Butler, Monique Witting, Eve Kosofsky...), sembla que ha estat rendibilitzat molt més des de fora del feminisme. (20) Aquesta lògica reduccionista sotmet la identitat lesbiana a la pràctica sexual, i situa el lesbianisme a l’àmbit del privat. Tenint en compte la consigna de “el privat és públic, i és polític”, com a màxima del feminisme, aquesta minimització és, com a mínim, sorprenentment paradoxal. (21) No és el mateix resultat quan s’aviva un foc que ja existeix (identitat col·lectiva), que quan s’aviva la inexistència del que existeix (hem de fer polítiques identitàries?). (22) Em sorprèn la facilitat amb que la teoria queer s’erigeix com transidentitat contraidentitaria, per asimetria dicotòmica del binomi queer contra les polítiques identitàries dels GLTB (23) Trobo curiosa aquesta disposició de la teoria queer de fer bandera de la teoria de la performativitat del gènere plantejada des del feminisme per Judith Butler, i que aquest mecanisme deformatiu de la repetició i del pastiche tan aplaudit a aquest context, sigui totalment invisible quan s’aplica a la política de drets. Si apliquem el mateix procediment performatiu com a modus d’incidència distorsionadora de “l’original”, l’alegre crítica d’asimilacionista i de legalista, cobra rellevant similitud amb la crítica d’integració-repetició patriarcal que, des del feminisme, es feia a la cultura lesbiana de les butch-femme. (24) Witting no aclareix, o jo no trobo pas el mecanisme per on desapareix el patriarcat com a “eje del mal” per fer emergir la heterosexualitat com a “eje del mal” en solitari. El que si veig son les facilitats del mecanisme cohesiu de la identitat queer en tant que desapareixen les coordenades dona-home i, per tant, aquells irritants i irresolubles conflictes patriarcals (o de gènere, o de l’economia significant masculinista, segons les versions modernes del llenguatge renovat)
6
I si afinem encara més, el debat d’identitats, no tan sols arrenca des del feminisme, si no que es deriva del qüestionament del discurs sexual centrat des del feminisme que sotmetia la categoria sexual a la categoria de gènere. I aquí es on vull recuperar el protagonisme obviat de les lesbianes feministes, doncs els debats que van trencar la sintonia lesbiana-feminista van partir d’una resexualització de les lesbianes amb debats (SM, Butch-femme, pornografia, jerarquització de les sexualitats...), que van ser generats per lesbianes a la sorra del feminisme. (25) Això, que sembla una obvietat, no es tradueix en tant que visibilitat, doncs la projecció pública que es dona d’aquests debats i dels seus derivats parlen sempre de feminisme i punt. (26) Sembla ser que per adquirir identitat pública, les lesbianes, ens hem de situar fora del feminisme de la mà dels moviments per l’alliberament sexual. Pensant sobre aquest fet, torno sobre Judith Butler quan diu: “...La mobilització de les categories d’identitat amb mires a la politització sempre segueix estant amenaçada pel prospecte de que la identitat es converteixi en un instrument del poder al que ens oposem. Aquest no és motiu per no utilitzar la identitat, i per no ser-ne utilitzats per ella...” (27) I en pensar-hi, no acabo de tenir-ne clar, si les lesbianes
feministes en tenim un problema d’identitat lesbiana i som capaces d’oblidar la nostra historia i la nostra existència diluïda al paraigües del feminisme (és a dir, que continuem sotmeten la categoria sexual a la de gènere), o és que la heterosocietat tan sols és capaç d’identificar-nos en tant que anem acompanyades dels gais, bisexuals i transsexuals (es a dir, o és que el patriarcat té la incapacitat de reconèixer-nos si no anem acompanyades d’homes), o...(28) D’una forma o altra, és com si les lesbianes feministes haguéssim consentit en esborrar les membranes de la nostra intersecció en un acte, conscient o inconscient, de desidentificació col·lectiva o de camuflatge sota la identificació feminista Difereixo de Teresa de Lauretis (29) “...és a través del feminisme que la identitat lesbiana pot ser-ne assumida, fer-se discurs i articular-se en concepte polític...”, i difereixo de Ángela G. Alfarache (30) “...Per això considero imprescindible, per una banda, emmarcar els drets específics de les lesbianes en el marc dels drets humans; d’altra banda, desenvolupar les lluites per aquest drets a l’àmbit del feminisme, entès com l’únic que pot donar suport solidari a les dones lesbianes...”, i de tantes altres que
hem dit el mateix, difereixo, per pur contrast amb la realitat actual. (25) És curiós, com cada vegada que les lesbianes ens sexualitzem, s’altera la sorra política del rellotge d’arena (lesbiana-feminista) i proliferen les opcions identitàries (26) Els textos moderns acadèmics i de la teoria queer, normalment situen a les lesbianes directament amb els GLTB: Per que no es reconeix l’espai polític propi del moviment de lesbianes? (27) Judith Butler, prefaci 1999 del “Gènere en Disputa” p. 25 (28) O qualsevol altra suggeriment que expliqui per què al discurs actual de sexualitats o/i de gènere, s’obvia l’espai polític de les lesbianes feministes i les contribucions fonamentals al debat actual, com si referenciant al feminisme i als estudis GLTB (sense caldre remarcar la L) fos suficient. (29) “Diferència i indiferència sexual” del Cuadern inacabat 35, 2000 de Horas y horas, de títol “Diferències. Etapes d’un camí a través del feminisme” p.79 (30) “Reflexions finals” de “Identitats lèsbiques i cultura feminista” p.302 (les negretes son meves)
7
Qüestiono les postures pretensiosament paternalistes de que “no més” a través del feminisme es pot expressar el lesbianisme, doncs, aquest “no més”, és un altre fet que la història ha fet caure pel seu propi pes. 4. Discontinuïtats i performativitats lesbianes Si hi ha una característica intrínseca de la cultura lesbiana és la expressió identitària butch-femme. Aquest binomi lesbià ha resistit les tamitzacions de les lesbianes feminismes i la nostra obstinació en explicar el per què de la genuïtat d’aquest fenomen identitari des d’un qüestionament sexual i de gènere. Repensant sobre aquest tema, i si tractem de trencar els fils amb que el nostre pensament ha estat brodat des de temps immemorials, i interioritzem que les discontinuïtats d’entre gènere i sexualitat existeixen, tant i com existeixen les discontinuïtats d’entre cadascuna d’aquestes categories, i en cadascuna de qualsevol identitat. Jo pregunto, per què, avui que sabem i acceptem que no cal un cos d’home per sentir-se home, ni cal un cos de dona per sentir-se dona (identitat de gènere), o ahir, quan dones amb pràctiques sexuals no lesbianes es van sentir lesbianes convençudes per reivindicacions polítiques, o avui, quan el sentir-se lesbiana (identitat sexual) és independent de la freqüència de la pràctica o del desig sexual que es pugui sentir per altra “dona”. (31) Per què, avui doncs, quan hi ha una consciència extrema de la importància del significat del llenguatge, (32) encara es continua vinculant “femení” amb “dona” i “masculí” amb “home”? Per què quan es parlen de “masculinitats” no trenquem el fil que uneix masculí igual a home, i converteix els homes en subjectes exclusius de les masculinitats. (33) I qüestiono aquesta filiació des d’una identitat lesbiana (identitat sexual), des d’una identitat de butch (identitat de gènere performatiu), des d’una identitat de dona (identitat de gènere), des d’una identitat feminista (identitat política), i des unes quantes més d’identitats. De totes les voltes que hem donat a aquest debat, el que em sembla curiós, és que avui en dia, encara perduri com a explicació principal el vincle directe amb l’erotització (sexualització) d’aquest binomi. (34) (31) I possiblement que podríem aprofundir moltíssim més a les expressions i variacions d’aquestes discontinuïtats (32) Tot i que des del feminisme sempre hem tingut un posició inquisitiva respecte del llenguatge trobo que en aquest aspecte no és suficient. “... les dones surten del seu gènere mitjançant el llenguatge...” p.148 “El gènere en disputa” capítol 3 “Actes corporals subversius” (33) Puc assegurar que en tinc amigues lesbianes molt més masculines que molts homes que conec (34) Fins i tot Judith Butler, que és capaç de derrocar uns quants mites fundacionals de les teories feministes, aquest punt fundacional de concepció identitària el deixa intacte: “...En altres paraules, l’objecte del desig (i està clar que no hi ha sols un) de la lesbiana femme no és qualsevol cos femení descontextualitzat ni una identitat masculina diferenciada però sobreposada, si no la desestabilització de tot dos termes quan entren en interacció eròtica...” p.154 “El gènere en disputa” capítol 3 “Actes corporals subversius” (les negretes les he posat jo)
8
Aquest vincle erotitzant sorgeix com a una necessitat de digerir aquest fenomen des d’una òptica lesbiana feminista que queda molt bé reflectit per Joan Nestle “...Les relacions de butch-fem, tal i com jo les experimentava, eren complexes manifestacions eròtiques i socials, no falses rèpliques heterosexuals. Hi eren plenes d’un llenguatge profundament lesbià referit a la postura, al vestit, al gest, a l’amor, al coratge i a la autonomia. Als anys 50, sobre tot, les parelles butch-fem formaven part de la primera línia de les combatents contra la intolerància sexual. A causa de la seva manifesta visibilitat, patien amb més força la violència del carrer...”
(35). Nestle, parla des de la seva experiència i tracta de combregar a través de la sexualització la identitat butch-femme amb el raonament feminista. Tasca gairebé impossible, tenint en compte que des del feminisme, butchfemme, s’ha percebut com un “joc de rols”, i el debat s’ha centrat en si reproduïen, o no, la masculinitat i la feminitat (36), donant per fet que totes dues construccions son fruit del patriarcat que s’han de “deconstruir” En resposta a aquesta “deconstrucció”, Margaret Nichols, incideix a aquesta necessitat de justificar aquest fenomen transhistòricament lesbià (37), donantnos una altra raó més moderna, i de contra-reacció, a la identitat lesbiana feminista dels 80 “...Però una aproximació a la defensa butch-fem ens demostra que no és tant una tornada als temps passats, si no una reacció contra la imatge clònica feministalesbiana de la passada dècada... ...Les que proposen butch-fem sembla que reconeixen la importància que té per al desig sexual, l’atractiu físic i la diversitat de les aparences físiques creada per la roba i els complements...” (38)
No negaré que hi ha un vincle eròtic a la constitució de la identitat butchfemme, el que a aquestes alçades del debat em qüestiono és si aquest desig eròtic, per sí mateix, és suficient per explicar aquestes identitats. Doncs no sempre el binomi és butch-femme, també hi ha sexe, atracció, parelles, i vincle eròtic butch-butch i femme-femme. No serà llavors que l’epicentre del debat l’hauríem de situar a les discontinuïtats i a la performativitat del què és masculí i el què és femení? Tot i la insistència en el pes específic de l’erotització eterna de les butchfemme, Butler planteja un camí que trobo interessant de resseguir quan diu: “...la relació d’entre “imitació i “original” és més complicada del que sol acceptar la crítica. A més ens dona una pista de la forma en que pot reformular-se la relació d’entre identificació primària –és a dir, els significats originals acordats al gènere- i la experiència de gènere subseqüent. L’actuació de la vestida afecta la distinció d’entre (35) “La qüestió “fem” 1984 Text inclòs a “Plaer i perill: Explorant la Sexualitat de les Dones” de Carole Vance (36) “...Algunes teòriques lesbianes van arribar a afirmar que els jocs de rols butch/femme així com les formes estereotipades de masculinitat i feminitat eren quelcom natural i fins i tot inevitable...” “La heretgia lesbiana” Sheila Jeffreys p.117 i 118 Ed. Cátedra 1996 “...butch i femme no tenen res a veure amb masculí i femení...” JoAnn Loulan, 1990 cita extreta de “La heretgia lesbiana” (37) Transhistòricament no com a fenomen de cultura col·lectiva, si no com la existència de lesbianes masculines i lesbianes femenines al llarg de la historia (38) “Sexualitat lesbiana qüestions i teoria en desenvolupament” p.33 i 34 de “Nosotras que nos queremos tanto” núm. 8 del Col·lectiu de Lesbianes Feministes de Madrid 1992
l’anatomia de l’actor i el gènere que s’actua. Però, en realitat, hi som davant la presència de tres dimensions contingents de corporalitat significativa: el sexe anatòmic, la identitat 9
de gènere i l’actuació de gènere. Si l’anatomia de l’actor és per començar distinta del gènere, i aquests dos son distints de l’actuació del gènere, llavors aquesta indica una dissonància no sols d’entre sexe i actuació, si no d’entre sexe i gènere, i d’entre gènere i actuació...” (39)
Per tant, ja que és possible que les feminitats o les masculinitats siguin processos identitaris desvinculats de la identitat de gènere, no és hora de que parem atenció a aquest fet i revaluem les necessitats de justificar històricament les masculinitats i les feminitats de les lesbianes? Trobo que les lesbianes butch hem estat durant anys, no l’excepció que confirma la regla, si no l’excepció que qüestiona la regla. I que el debat de “masculinitats” i de “feminitats” s’ha de replantejar sense prejudicis d’adscripció als conceptes “home” i “dona”. Doncs, el resultat d’aquestes equivalències és que les lesbianes masculines (butch) no existim quan es parla d’un mon femení, una historia femenina, un gènere femení... o existim dependent del grau de feminitat amb que ens autopercebem i amb el que ens perceben. I seguint aquest raonament de dissonància que qüestiona la regla, pregunto: Com és que avui que gràcies a les “multituds queer” (40) s’han obert les portes a un flux de “multituds” de gèneres que a la teoria ens inunden d’identitats múltiples i diferents, (41) com és que avui, a la pràctica, als espais on es visible la nostra visibilitat, la masculinitat performativa de les lesbianes (butch) és gairebé una espècie en extinció? (42) Què és el que fa que les lesbianes d’avui es sentin lliurement femenines en percentatges industrials, i les butch es puguin comptar amb els dits de la mà? Si majoritàriament el món de les lesbianes es “femení”, s’acabarà, llavors amb l’erotisme lesbià? El no subseqüent a aquesta últim interrogant, per si sol, hauria de ser suficient per deixar de banda l’argument omnipresent del poder eròtic al binomi butch-femme (butch-butch), doncs l’erotisme sembla que s’ha transfugat al binomi femme-femme. (39) “El gènere en disputa” p.168 i 169 (les negretes les he marcat jo) (40) Crec que “multituds” és una autodenominació fantasiosa doncs, tot i autoproclamant-se un moviment d’acció contraposat a la reflexió, paradoxalment, el que té incidència al panorama socio-polític-acadèmic és, precisament, la teoria, doncs la pràctica queer, apart de les trobades internacionals “Queereruption” del juny del 2005 a Barcelona (on el terme multituds és prou discutible, i on la seva pràctica-acció va brillar per dirigir un atac molt qüestinable contra “els negocis de l’ambient”), a mi, em fa preguntar: la pràctica queer, doncs... On està?... I les multituds?... On son? (41) “...Una multitud de cossos: cossos transgèneres, homes sense penis, bolleres llop, ciborgs, femmes butchs, mariques lesbianes... La “multitud sexual” apareix com el subjecte possible de la política queer...” Beatriz Preciado “Multituds queer” Notes per una política dels “anormals” Revista Multituds. Núm. 12. París 2003 http://multitudes.samizdat.net/rubrique.php3?id_rubrique=141 o quero_seno@hotmail.com contrasenya: nosotras
(42) “... avui per avui les lesbianes butch, som majoritàriament majors de 35 anys...” Fabiana Tron p.9 de “Che ¿vos te diste cuenta que sos una mujer? 2003 http://www.laneta.apc.org/cgi-bin/WebX?230@132.CfOpa1k7xAR%5E0@.ee72c78 o al correu de QueroSeno
5. On és el lesbianisme a la agenda del feminisme? 10
Amb aquesta pregunta vam iniciar al juny del 2005 un debat necessari a les files feministes, a Ca la Dona, d’entre lesbianes i no lesbianes, plantejat des de la constatació exasperant de una manca de visibilitat de les lesbianes al discurs més públic del feminisme actual, en contrapunt amb la proliferació de grups de lesbianes que compartim el mateix espai (Ca la Dona). (43) Desprès de donar-li voltes al tema, el nus central de la pregunta seria: Com és possible que a la actualitat, quan més grups de lesbianes pul·lulen al costat del feminisme, quan la visibilitat lesbiana vers al gran públic es més prolífera que mai (posi una lesbi a la seva vida, sèrie de TV, família...), i acceptada fins a convertir-se en icona de modernitat, com és possible llavors que les lesbianes desapareguem del discurs feminista que precisament es dirigeix al gran públic? Quins mecanismes fan que les lesbianes feministes, treballant a grups de lesbianes o treballant a d’altres grups de dones, adoptin una “identitat feminista” en detriment, oblit, indiferència, o rebuig, d’una “identitat lesbiana (lesbiano-feminista)”? Poden coexistir en condicions d’igualtat totes dues identitats? Marcela Lagarde ens dona tota una definició de la identitat feminista (44) “...La identitat feminista és complicada. Assumir la identitat de gènere, de ser dona i, a més, feminista, modifica profundament a qui així ho viu, i l’ubica com dona crítica de la pròpia condició amb voluntat de transforma-la, com a dona transgressora... Assumir aquesta voluntat s’aconsegueix mitjançant d’un procés de confrontació que porta molts anys per que la mirada i l’ètica feministes siguin consubstancials a les dones que ho experimenten. Però, quan s’arriba a aquest punt, ser feminista és un fet identitari...”
Si partim del fet que les identitats son productes culturals, i que ni les condicions socio-polític-històriques ni les subjectivitats son rígides, si no que son fluctuants, permeables, plàstiques, performatives, transformatives, deformatives, mutables, canviables, dinàmiques, perfusives..., podrem comprendre que a les identitats feministes actuals hi ha hagut un canvi considerable en tant que desidentificació amb la causa-espai-existènciapolítica de les lesbianes fins a crear-ne una distància palpable que s’expressa precisament en la no presencia de les lesbianes a la projecció pública de les identitats feministes (identitat política). Si al fet de que no hi ha projecció de les lesbianes feministes des del mateix moviment feminista, hi afegim el que sembla un acomplexament de les lesbianes feministes mateixes comprimides al nostre espai polític per atròfia teòrica (45), desorientació espacial, i síndrome d’orfandat, és comprensible, (43) Aquest ha estat un esforç meritori al que desitjo continuïtat, i molt especialment, utilitat. (44) “Identitat genèrica i feminisme” 1997, cita extreta de “Identitats lèsbiques i cultura feminista” de Ángela G. Alfarache, p.275 (les negretes les he posat jo) (45) Que no pràctica! Crec que hi ha certa idealització-enveja de la capacitat dinamitzadora dels debats generats fora del feminisme (tot i que les seves fonts antològiques, i muses inspiradores beuen de la teoria lesbiana feminista)
11
llavors que des de fora ni se’ns vegi, ni que es reconegui la autoria dels debats clau promoguts per les lesbianes feministes que han quedat pinçats d’entre “el feminisme” i els GLTB. La identitat lesbiana feminista ha de redefinir la seva intersecció i recuperar l’espai polític dins, i fora, del feminisme que per història, i per justícia, ens pertoca, i la identitat feminista ha de redefinir la seva autoconcepció-projecció heterosexual projectada per feministes, lesbianes i no lesbianes, i participar de la redefinició d’aquesta intersecció que ens pertoca. Com fer-ne això és una tasca de totes, però, és una tasca ineludible. Des de la intersecció lesbiana feminista qüestiono radicalment l’orgull amb que el feminisme (46) integra, com a pròpia, la autoria dels discursos promoguts per les lesbianes, mentre que a l’hora de projectar discurs públic s’oblida de la nostra presencia (47). Dels per quès d’aquestes situacions, s’han apuntat unes quantes raons, i de totes les que hem anat parlant, vull filar prim sobre la que es planteja a la ponència que vam proposar per iniciar aquest debat “El vestit nou de la emperadriu”. Al capítol de “Les trampes de la diversitat i la experiència pròpia” es posa un exemple del funcionament de les identitats feministes actuals, on per raons de globalització i de diversitats, es pretén universalitzar els continguts sota el preu de no incloure el lesbianisme als preceptes feministes. A la pregunta de “...Per què, llavors, hem de qüestionar els drets de les lesbianes per satisfer als grups que s’oposen a que aquests drets és defensin públicament?...” (48) Jo no pregunto com es fa a la ponència: “...Què és el que s’ha de prioritzar...” jo pregunto Què és el que ha canviat a la identitat feminista
per girar cua del lesbianisme en interès de altes identitats? Quin és el públic, el discurs, i l’adreça d’aquest moviment feminista frontissat per un feminisme institucional que promou els drets de les dones des dels mecanismes de poder, frontissat per un feminisme acadèmic que centrípeta i professionalitza els estudis, el pensament, i els debats, i frontissat pel mateix feminisme activista que redirigeix les seves energies a demostrar que des de la nostra condició de blanques, occidentals, classe mitja, i sexualitat alcobitzada paguem preus identitaris per tal d’apropar les “idees feministes” a d’altres dones que “estan molt pitjor” (49) i que per cultura, religió, o d’altres posposicions “encara no hi son preparades per posar la sexualitat (més enllà de la reproducció) a la agenda del feminisme” Com és que per eliminar de la nostra consciència la fòbia d’una aproximació colonialista a la diferència, la cara pública del feminisme és capaç de posposar el lesbianisme i els debats de sexualitats a l’àmbit del privat? (50) (46) Especialment el feminisme acadèmic on rera les persianes també hi ha lesbianes (47) Especialment el feminisme activista (48) Grup de Lesbianes Feministes. Desembre 2000 www.lesbifem.org/textos/emperadriu/emperadriu_ES.html (49) No és casualitat que el pes de l’activitat feminista que es projecta públicament a l’actualitat es dediqui a sectors victimitzats (violència domèstica, immigració, globalització...) (50) És que no hi ha lesbianes a tot arreu? És que hem de retornar al “problema que no te nom”?
12
Espero que a aquest debat iniciat siguem capaces, d’entre totes, d’analitzar aquest símptomes i donar respostes constructives per resituar les nostres identitats i moblar les nostres interseccions, i espero que siguem capaces de fer-ho tenint en compte que aquest, no és un debat tan sols local, si no que també és un debat globalitzat (51), és un debat vell (52) i és un debat nou amb noves expressions que en té de responsabilitats tant d’individuals com de col·lectives. Participem-hi, doncs! Trobo que hem de ser valentes i que ens cal repensar moltes de les coses sobre les que hem fundat els nostres discursos, sense pors ni miraments, aprofitant les noves perspectives que han obert les noves teories per generar de nou pensament. Les lesbianes feministes, hauríem de ser capaces d’ubicar-nos amb teoria pròpia actualitzada dins del mapa polític dels feminismes, dins del mapa polític dels moviments que giren en torn a la perspectiva de les sexualitats, i dins del mateix moviment lesbià. Al cap i a la fi, nosaltres som la frontissa on es combina l’anàlisi en clau de gènere i l’anàlisi en clau de sexualitat. Dues visions que, trenades d’entre si, ens proporciona una amplitud de mires imprescindible per tenir-ne una visió crítica més de conjunt. Atrevim-nos a criticar per millorar, doncs! Agraeixo al grup de QueroSeno. Cultures i identitats lesbianes. O no? Haverme donat la oportunitat de debatre, pensar i créixer mentalment d’una forma enriquidora i apassionant. Sense aquest grup aquesta ponència seria impensable. Salut i debat companyes! (51) “...Així doncs, sembla que encara hi ha moltes que no en consideren prou la declaració cultural general feta per les lesbianes als Estats Units durant els anys setanta per justificar la nostra inclusió a la història o a la consciència popular. O pot ser es degui a que com precisament el lesbianisme es va enunciar d’una forma tan fort durant els anys setanta, les narracions històriques posteriors han cercat i segueixen cercant reduir-ne la seva importància. I això ho afirmo per l’obstinació amb que s’ha esborrat o minimitzat a les lesbianes i al lesbianisme de les narracions històriques dels anys setanta, el que aquí em preocupa en particular és la heterosexualització del moviment d’art feminista...” Laura Cottingham “Notes on lesbian” 1996. Publicat al llibre “Art and feminism” d’Helena Reckitt i Peggy Phelan. http://www.sindominio.net/karakola/retoricas/cottingham2.html o al correu de QueroSeno: quero_seno@hotmail.com amb contrasenya: nosotras (52) “...El lesbianisme o l’heterosexualitat ha entrat repetides vegades en conflicte dins del debat feminista. Raons: - Les heterosexuals (i les anomenades bisexuals) creuen que les lesbianes volen que tota dona sigui lesbiana i menyspreen a la que no ho és. - Les lesbianes creuen, que contínuament han de fer concessions, fins i tot deixant de banda les seves posicions, en nom d’una suposada unitat, no rebent a canvi la mateixa actitud per part de les heterosexuals. La única forma de superar aquests problemes, és deixar parlar a totes les dones del seu, sense prohibicions ni censures. Què les heterosexuals parlin de la seva heterosexualitat, i les lesbianes del seu lesbianisme amb totes les postures implícites ideològiques que això comporti. No som iguals. Podem estar unides, si cal, front al poder patriarcal, però cadascuna des de les seves raons diferents...” Gretel Amman 1978. Escrits editats per la Xarxa Feminista 2000 p.15 i 16 (les negretes les he posat jo)
13