La pràctica de l’amor Teresa de Lauretis
Sexualitat lèsbica i desig pervers (1994) (Traducció de l’anglès per Roser Ros Riu)
La metàfora lèsbica La tempesta de crítiques i ressenyes i el furor per consensuar que ha acompanyat la noció “contínuum lèsbic”1 d’Adrienne Rich2 d’ençà que aparegué a Heterosexualitat Obligatòria i Existència Lèsbica (1980, escrita el 1978) ens ofereix una panoràmica de la varietat de propostes i posicions que les feministes de diversos colors i identitats sexuals tenen a l’hora de ressignificar (a través de trops o figures retòriques com la metàfora, l’al·legoria, la ironia, etc.) la identitat de la dona, al mateix temps que ens mostra com de profundes les citades propostes i apostes es planten (arrelen) en una fantasia sobre el lesbianisme. La rebuda que de l’assaig de Rich tingué és un clar exemple sobre les seduccions del lesbianisme i sobre la seva metaforització en el pensament i escrits feministes3. Personalment, no m’allargaré en el “debat sobre el concepte del contínuum lèsbic” excepte per esmentar que la interpretació més comuna i estesa de l’assaig (que les dones lesbianes i heterosexuals tenen molt més en comú i difereixen merament en allò que és pres per conformar la seva contingència, això és, les seves “preferències” sexuals “opcionals”) és també la més simplista i avantatjosa per a aquells els interessos dels quals descansen (degut a varis motius o propòsits) en desdibuixar la distinció que jo vull esclarir. Certament, el text es presta a diferents interpretacions i permet la traducció i equiparació de terme lesbiana al de 1
La noció de un “contínuum o continu lèsbic” es refereix a l’ampli espectre de relacions íntimes entre dones, incloent-hi, des de l’experiència del desig per la sexualitat genital, les relacions mare-filla i les amistats entre dones als lligams de solidaritat política. El terme “continu lèsbic” fou introduït per Adrienne Rich en el seu assaig sobre la heterosexualitat obligatòria, que connecta els vincles presents en la vida de cada dona i el curs de la història, amb la resistència vers la heterosexualitat. (Nota de la tradcutora. Font: http://connection.ebscohost.com/c/articles/22449985/lesbian-continuum ) 2 Adrienne Cecile Rich (1929-2012) fou una poetessa, assagista, feminista radical, intel·lectual, crítica i activista lesbiana estatunidenca. És considerada una de les poetes més llegides i importants de la segona meitat del segle XX i rellevant per a dur la opressió de les dones i de les lesbianes a la primera línia del discurs poètic. Heterosexualitat obligatòria i existència lèsbica fou un dels seus assajos més influents i un dels primers en estructurar un discurs sobre l’existència lèsbica. Concretament, l’assaig gira entorn de la pregunta que ella mateixa es formula sobre com i perquè el fet de que les dones escullin altres dones com a companyes apassionades, companyes de vida, de feina, amants, comunitat, ha estat polvoritzat, invalidat i forçat a romandre a l’amagatall. (Nota de la traductora. Font: Wikipedia). 3 Urgint les critiques feministes “a examinar l’estatus de metàfora en el nostre propi discurs” . Merly Altaman veu que el lesbianisme és usat “com a un substitut per part de erts tipus de subversions purament formals i purament textuals”. Fa uns anys, ella observa que “les metàfores de la maternitat, de les cures maternals i de criança havien adquirit una centralitat pertorbadora en les discussions de la creativitat femenina i la ‘cultura de les dones’...Més recentment, no obstant, ha vingut a semblar com si les també fossin arreu, particularment en els textos crítics sobre la pràctica literària moderna escrita per dones i homes que no són lesbianes sobre dones que potser ho han estat o potser no” (501).
1
dona, però el que em concerneix a mi aquí ara és: la qüestió de amb quina freqüència i en quina amplitud (la paraula) dona ha estat en ella llegida com a (o, en comptes de la paraula) lesbiana.4 Rich està plantejant (com el seu títol manifesta) l’existència lèsbica a través de diferents períodes històrics i sòciogeografies diverses sense tenir en compte ni quins discursos dominants haurien inferit en ells per a conformar-los ni quins documents podrien o no ser aptes per a validar-los. El seu “contínuum”, em sembla a mi, ser un espai conceptual en el que l’existència lèsbica pot ésser visualitzada, imaginada i concebuda més que no pas una hipòtesi sociològica susceptible a ser verificada. La seva idea és un constructe teòric i una metàfora, un concepte i un terme quasi arrogant , com ho són els del “desig femení”, “l’estat d’espectador femení” o la seva pròpia idea de “maternitat” que, com la resta, té també implicacions discursives i materials, però roman menys en el reialme d’ ”allò que és“ que no pas en el reialme del “què si...”; és doncs menys una descripció factual que una ficció apassionada. No es tracta doncs d’una qüestió sobre qui podria o hauria de ser anomenada lesbiana, sinó d’imaginar l’existència de les lesbianes malgrat totes les conspiracions per a anul·larles, negar-les o fer-les inimaginables. La fantasia política feminista sobre una diàspora de la comunitat de dones continuada, que són, alhora, immediatament amants i mares unes d’altres, potser podria formar part de la pròpia ficció apoderadora de la Rich (com ho fou de positiu el complex d’Èdip per a Freud). Així com “la nostàlgia per a la dona” vincula el desig lèsbic a la fantasia del cos maternal en “Transcendent estudi”5, aquí, l’existència lesbiana existeix dins d’un contínuum femení que sustenta la comparsa de la identificació-dona i l’anivella amb el que jo he estat anomenant la metàfora maternal6. Tanmateix, al final dels anys 70 (quan la Kristeva estava escrivint Stabat Matter7) fou la lesbiana i no la dona o la mare que expressà la visió de la Rich, fet que representà la resistència de les dones al matrimoni i a la institució de la heterosexualitat, al mateix temps que afirmava les seves subjectivitats i el seus estatus coma a gents socials en relació d’unes amb altres i, com he estat exposant, expressava la possibilitat del subjecte i del desig. És més, això encara ho expressa avui en dia. Aquestes consideracions i la importància de configurar el lesbianisme com a una forma sòcio-simbòlica durant el mateix període de temps en què aquest era vista o bé com una psicosi o com una aberració sexual, han estat quasi totes eclipsades per la versió popular del “contínuum lèsbic”. Per contra, l’assaig ha estat molt més sovint emprat per a diluir o “traficar” (com la Donna Haraway em va suggerir) la distinció entre 4
O quan i com de comú és el fet llegir la paraula dona com a sinònim o relacionada amb el de lesbiana (s’entén, en l’imaginari col·lectiu o en tant que significats sinònims o relacionats). (Nota de la traductora). 5 Estudi entès com a estudi curt d’una peça musical. (Nota de la traductora. Font: wordreference.com) 6 Sobre el suggeriment sobre l’afinitat d’aquests dos textos, tinc en deute una conversa amb la Myriam DíazDiocaretz, una de les lectores i traductores més perceptives de la poesia de la Rich (a l’espanyol). 7 Stabat Matter és un assaig escrit per la filòsofa i crítica Julia Kristeva (filòsofa franc-búlgara nascuda el 1941) sota el títol original Hérethique de l’amour i publicada per primera vegada el 1977. El títol Sabat Matter deriva del mateix nom amb què era anomenat l’himne catòlic a Maria el segle XIII. L’assaig, experimental, combina la investigació sobre el culte a la Verge Maria i allò maternal simbolitzat per la Verge amb la visió personal de Kristeva sobre “les experiències corporals i psíquiques que envolten el naixement d’un fill”. (Nota de la traductora. Font: Viquipèdia).
2
feminisme i lesbianisme, fent el darrer més respectable i l’anterior més radical, emocionant però segur. Pel que respecte al contínuum, ha estat invocat menys sovint per a articular les condicions i altres modes d’existència lèsbica més enllà, que no pas per a metaforitzar el lesbianisme dins dels senyals d’una resistència i un desig implícitament heterosexuals femenins. Avui dia, per tant, irònicament, al mateix temps que es reconeix l’existència de la “dona lesbiana”, la interpretació popular fa del lesbianisme encara quelcom inimaginable mitjançant l’anul·lació de la seva especificitat sexual i les seves diferències socials8. A continuació, una feminista no-lèsbica amb una agenda feminista atípica: Un intel·ligible contínuum d’objectius, emocions i valoracions connecta el lesbianisme amb d’altres maneres d’atenció de les dones vers les dones; els llaços de la mare i la filla, per exemple, el vincle de la germana amb la germana, l’amistat de les dones, el “treball en xarxa” i les lluites actives del feminisme...Així, l’adjectiu “homosocial” aplicat als llaços de les dones ( a través, per exemple, de l’historiadora Carroll SmithRosenberg9) no necessiten ser explícitament dicotomitzats com en contra l’ “homosexual”; ja que aquest pot ser intel·ligiblement denominat el sencer contínuum. L’aparent simplicitat (la unitat) del contínuum entre les “dones estimant dones” i les “dones promovent els interessos de les dones”, perllongat als reialmes de l’eròtica, allò social, familiar, econòmic i polític, , no hauria de ser tant sorprenent si aquest no fos ubicat en un fort contrast envers als plans i la organització masculina. (Sedgwick10, Between Men 2-3).
La “simplicitat” de la vinculació afectiva femenina i la “unitat” de dones hetero11 i lesbianes en les interaccions socials, tal com Sedgwick les tindria (sense importar que les lesbianes haguessin dit el contrari), és comprensible si les comparem amb les dels homes. Així, ella explica que un contínuum entre “homes-estimant-homes” i “homespromovent-els-interessos-dels-homes” és impossible per les institucions patriarcals, com ara el matrimoni heterosexual i la seva necessària conseqüència, l’homofòbia. És com si el matrimoni heterosexual no s’apliqués ni s’hagués aplicat a les dones ni l’homofòbia a les lesbianes12. Jo ja he comentat (en el capítol 3) l’absència de la sexualitat i el desig d’entre els termes “l’atenció de les dones a les dones” en el 8
La mateixa Rich se n’adonava, només un any després de la publicació de l’assaig, que la noció del contínuum lèsbic “pot ser o és, usat per les dones…com una via segura per a descriure les seves connexions sentides envers d’altres dones sense haver de compartir els riscos i amenaces de l’existència lèsbica. El que jo havia pensat traçar amb més complexitat com a un contínuum començava a sonar ara més com un “estil de vida de ‘tria, remena i compra” (Snag, Pa i Poesia 73). 9 Carrol Sith-Rosenberg (nascuda el 1936) és una professora universitària nord-americana especialitzada en Història, Cultura Americana i Estudis de Dones. És coneguda, sobretot, per les seves rellevants contribucions en el desenvolupament de programes interdisciplinaris i transnacionals sobre la història de les dones. (Nota de la traductora. Font: Wikipedia). 10 Eve Kosofsky Sedgwick (1950-2009) fou una acadèmica del estudis de gènere, la teoria queer i la crítica teòrica. Els seus llibres, entre els quals, Entre Homes: Literatura Anglesa i Desig Masculí Homosocial (1985) són considerats pioners i revolucionaris en el camp de la teoria queer. (Nota de la traductora. Font: Wikipedia). 11 En aquest moment, l’autora comença a nomenar a les dones heteros com a “straight women”, és a dir, “dones rectes” connotant així a les lesbianes com a l’oposat. Aquesta adjectivació és inexistent en el nostre idioma. (Nota de la traductora). 12 Revisant el “contínuum lèsbic” en un dels seus treballs posteriors, Sedgwick li atribueix, com a “estructura lèsbica interpretativa”, diferents arranjaments o disposicions entre dones i entre homes que ella mateixa havia atribuït prèviament a les institucions patriarcals: “Segons aquella estructura, no hi haurien bases vàlides en comú entre els homes gais i l’experiència i identitat lèsbica; al contrari, les dones-estimant-dones i els homes-estimant-homes han de ser precisats com a extrems oposats de l’espectre del gènere” (Epistemologia de l’Armari 36).
3
passatge. Només voldria afegir ara que l’assimetria que descriu entre dones i homes i entre lesbianes i homes gai capgira la causalitat sociohistòrica actual mitjançant el gir que fa del feminisme l’epifenòmen d’una homosocialitat femenina imaginada (idealitzada com ha estat en el passatge de més amunt) en comptes de la seva causa o encara més, en comptes de ser-ne la base de la seva idealització. El fet és que “al patriarcat” no li agraden les lesbianes més que els homes gais, però algunes dones, heteros i lesbianes, han produït un feminisme (alguns diuen, diversos feminismes) mentre que els homes, heteros o gais, no n’han produït cap ni un. Per tant, la comparació no és intel·ligible, excepte en termes d’aquella inversió i la seva revocació que concep ambdós, feminisme i lesbianisme, com a formes de la producció cultural i del canvi social. Més receptiva a les seduccions d’un “contínuum lèsbic” és Haunani-Kay Trask a Eros i Poder13. Malgrat de que “l’Heterosexualitat Obligatòria i l’Existència Lèsbica” no hi és citada, la Rich és el gran punt de referència pel seu “feminisme eros”, el qual Trask contraoposa al “poder masculí” en dues parts del llibre. L’altra influència important, també reflectida en el títol, és Herbert Marcuse. Mentre que en la Part I (“Poder Masculí”) està organitzada en disciplines amb capítols sobre la Ideologia i la Deontologia, la Sociologia, la Història i la Psicologia; la Part II (“l’Eros Femení”) està distribuït en subtítols temàtics, com “Amor” i “Poder”, cadascun dels quals és a més, subdividit en “El Retorn a la Mare” i “El Retorn al Cos”. M’adono que aquesta organització simètrica interna a la Part II (en oposició a la assimetria entre les Parts I i II, que he pres per a reflectir l’assimetria entre el “Poder Masculí” i “l’Eros Femení” o entre homes i dones) és deguda a què aquesta autora, a diferència de Sedgwick, reconeix les particulars contribucions del pensament lèsbic i els escrits del feminisme malgrat que ella encara inclogui les lesbianes en un contínuum d’ “eros feminista”, fet pel qual utilitza preeminentment la metàfora maternal, el “retorn a la mare”. Aquella discussió de Trask sobre el lesbianisme succeeix en una forma d’assimetria quiasmàtica14 al principi del capítol de la Part II (“Amor-El Retorn de la Mare”) i, de nou, al final del capítol del llibre (“Poder-El Retorn del Cos”), assigna i integra successivament l’eros feminista a allò que sembla ser-ne la seva matriu, al lesbianisme. Tanmateix, això no és realment el que l’autora volia transmetre. Ambdós, el retorn i l’eros són significats, a la par, literalment i simbòlicament i un contínuum acompassa els dos i els equipara: Per a les feministes que es mouen cap a un nou Eros, aquest “retorn a la mare” és, alhora, literal i simbòlic. És literal per a aquelles feministes que s’identifiquen 13
Haunani-Kay Trask (nascuda el 1949) és una nacionalista hawaiana, educadora, política, científica, professora universitària, poetessa i escriptora d’obres de no-ficció. La seva obra Eros i Poder: La Promesa de la Teoria Feminista és una versió revisada de la seva tesi doctoral. En la mateixa, l’autora explora la substància de l’ ”Eros feminista” tot localitzant-ne els seus orígens en les experiències quotidianes de les dones, que per a ella passen a ser objectes eròtics/reproductius. Al seu torn, també assenyala que les seves expressions conformen una visió utòpica futurista. (Nota de la traductora. Font: wikipedia i http://www.goodreads.com/book/show/744799.Eros_and_Power). 14 El quiasme és una figura retòrica basada en la repetició. Es tracta d’un paral·lelisme creuat, és a dir, de la repetició d’una estructura sintàctica amb la particularitat que en el cas dels quiasmes, els elements que es repeteixen apareixen primer en un ordre i després en l’ordre contrari. (Nota de la traductora. Font: Wikipedia).
4
plenament amb les dones: les lesbianes feministes. I és menys físic però, tanmateix, més afectuós i de cura per a les feministes que s’identifiquen amb les dones com a part d’una família de germanes; dones en sororitat. En els dos grups, la tendre relació simbiòtica entre mare i infant és el fonament conscient sobre el qual es construeix la identificació entre dones. (103).
El contínuum de l’eros feminista, des d’allò literal a allò simbòlic, és representat per l’“amor triomfant d’una Moragas15 envers la seva mare” (114), en un extrem i, en l’altre, per Robin Moragas “revisquin (com en un dejavú)” amb el seu marit, “l’amor inspirador, esperançador i protector” donat prèviament per la seva mare. Existeix, doncs, certa ironia en el fet de que el paradigma teòric emprat per a argumentar a favor d’aquest contínuum i, per tant, també per explicar l’eros lèsbic i l’eros heterosexual sigui donat per Nancy Chodorow16, en la seva obra La Reproducció de la Cura Maternal (1978), concretament, si hom considera que en el seu índex dedica una entrada al lesbianisme. En ella, exposa: “Les relacions lèsbiques tendeixen a recrear les emocions i connexions mare-filla, però la majoria de les dones són heterosexuals”. Aquest és doncs el pronunciament lacònic, breu i concís de Chodorow sobre el tema (200). La pertinent nota a peu de pàgina ens remet a l’obra La Psicologia de les Dones de Helene Deutsch17, sense cap altre comentari. (Tal i com el meu debat sobre l’assaig de Deutsch suggeria en el capítol 2, alguna altra referència semblaria adequada per tal de que el tema no quedés completament a l’aire). Després d’una recerca en el breu índex, una troba que el segon llibre de Chodorow, Feminisme i Teoria Psicoanalítica (publicat uns deu anys més tard, el 1989), tampoc té cap entrada referida al lesbianisme o la homosexualitat, malgrat que el llibre té, com el primer, diverses entrades relacionades amb l’heterosexualitat. Tot i això, hi ha certament una entrada pel “contínuum lèsbic” i aquesta ens remet directament a una nota a peu de pàgina que conté la interpretació popular comuna, en un format minimalista: “L’Adrienne Rich anomena a aquesta necessitat de tancament i de sentiment d’identificació amb les dones com el ‘contínuum lèsbic’ “ (223). Aquesta és doncs l’extensió de l’interès de la Chodorow amb el lesbianisme, però això no fora un problema en ell mateix donat que ella no té cap pretensió de preocupar-se’n i doncs, simplement repeteix el que és més comú i ordinari. Tanmateix, esdevé un problema
15
Un Moragas en argot urbà nord-americà significa un nen blanc o asiàtic ric que pretén ser negre, normalment intentant ser més negre que els propis afroamericans. També en argot pot significar una situació en la qual no hi ha cap sortida (un cul de sac). (Nota de la traductora. Font: http://www.urbandictionary.com/define.php?term=Moraga). 16 Nancy Chodorow (1944) és una sociòloga i psicoanalista feminista nord-americana que ha escrit nombroses obres rellevants, entre les quals figura La Reproducció de la Cura Maternal: la Psicoanàlisi i la Sociologia del Gènere (1978) i Feminisme i Teoria Psicoanalítica (1989). És reconeguda com a una de les líders de la teoria psicoanalista feminista.(Nota de la traductora. Font: Wikipedia). 17 Helene Deutsch (1884-1982) fou una psicoanalista estatunidenca d’origen jueu polonès, deixeble i col·laboradora de Freud. De fet, fou la primera psicoanalista especialitzada en dones. Fou la primera psicoanalista en fer un estudi del desenvolupament integral i cronològic de la dona, afirmant que les dones tenen una sexualitat passivamasoquista: han nascut per a la reproducció i el seu desenvolupament ha de ser considerat de manera diferent que el dels homes. Així, Deutsch veu el desenvolupament femení summament difícil i tortuós, perquè en algun moment la nena ha de transferir la seva primitiva elecció d’objecte sexual de la mare al pare (i als homes) si és que ha d’arribar a l’adultesa heterosexual que s’espera d’ella. (Nota de la traductora. Font: Vikipèdia).
5
quan la seva teoria del vincle mare-filla és invocada per les feministes per a representar, concretament, les relacions lèsbiques i, encara pitjor, el desig o l’eros. És difícil d’imaginar com una podria ser més explícita que la Cherríe Moraga18 o l’Audre Lorde19 (dues feministes de color en les quals Trask més confia) respecte el tema de la naturalesa sexual (literal i simbòlica) del seu amor per les dones; com la relació física cap a les dones i les relacions imaginari-simbòliques cap a la mare es posicionen, per elles, com a lesbianes, en una relació més complexa i profundament conflictiva d’una amb l’altra i com, a més, la complexitat i la profunditat d’aquella relació és diferentment caracteritzada per múltiples causes (i no només per a una) degut a les seves posicions sòcio-culturals com a chicana20, en un cas i ,com a negra americana, en l’altre, respectivament (per a Moraga, veure especialment les obres Estimant en Anys de Guerra i Abandonant el Fantasma; per a Lorde, Germana Forastera i Zami). En aquest punt bé podríem parlar del cas en què totes les relacions entre dones retornen, d’alguna manera, al les relacions (pre-) edípiques envers la mare, però, si aquest fos certament el cas, aquestes relacions segur que “tornarien” de diferents maneres i per diferents vies i, encara més, “retornarien” a diferents mares. Jo argumentaria en pro de que les citades diferències són precisament les que generen que la sororitat, essent tant impossible en algunes circumstàncies, en altres, fan que sigui possible. De no haver estat així, no hi hagués hagut la història de la homofòbia, el silenciament i la discriminació oberta contra les lesbianes per part de les feministes en ambdues comunitats, blanques i negres. Sorprenentment, tanmateix, Trask suggereix que tot el contrari és cert. En un to entre suplicant i acusador, ella declara que “les teòriques lesbianes han d’acceptar” l’heterosexualitat de la majoria de les feministes com “la realitat majoritària, no merament com una parada en el trajecte continuat cap al lesbianisme” per a que el “separatisme sigui una estratègia necessària però temporal que hauria sempre de ser vàlida; però que, no obstant això, no pugui ser convincentment argumentada com a una alternativa realista per la majoria de les dones” (115). En aquest punt, una se n’adona que Trask està parlant del lesbianisme polític, que té menys connexió i menys a fer amb l’eros que amb la política feminista (de fet, amb la 18
Cherríe Moraga (1952) és una escriptora xicana estatunidenca, activista feminista, poetessa, assagista, dramaturga i professora universitària. Els seus treballs exploren les vies en les quals el gènere, la sexualitat i la raça interseccionen en les vides de les dones de color. És rellevant per ser una de les poques escriptores en introduir la teoria del lesbianisme xicà en les seves obres. (Nota de la traductora. Font: Wikipedia. Per al significat de
xicana, veure nota 19). 19
Audre Lorde (1934-1992) fou una escriptora negra, feminista, femellista (hembrista o womanist, en espanyol i anglès, respectivament) i activista pels drets civils estatunidenca molt rellevant. Lorde va focalitzar la seva discussió sobre la diferencia no només en les diferències entre grups de dones, sinó també en les diferències conflictives a nivell individual. Ella mateixa es descrivia coma a part d’un “contínuum de dones” i un “concert de veus”. Els seus escrits teòrics, doncs, són agrupats entorn al concepte de “la teoria de la diferència”, en la que desenvolupa la idea de que el plantejament binari homes-dones és massa simplista i que, tanmateix, les feministes l’han trobat necessària per a representar la il·lusió d’una base sòlida de la categoria de dona quan, de fet, és plena de subdivisions. La seva visió multicultural i els seus estudis sobre la identitat influïren en subseqüents autores, generant critiques i acceptació; en qualsevol cas, reflexió. (Nota de la traductora. Font: Wikipedia). 20 Chicana és una persona culturalment vinculada a Mèxic i als EEUU i que sovint empra un llenguatge propi nascut de la mescla del mexicà i l’anglès nord-americà i que és anomenat chicano o spanglish, comptant aquest amb les seves pròpies obres literàries i demés demostracions culturals. (Nota de la traductora).
6
política feminista dels anys 70). Tal com ella ho col·loca i ho expressa, “l’amor no pot emergir des de la teoria” i “molta de la teoria lèsbica” és totalment treta des de la majoria de les vides de les dones”. Mentre ningú no estigui o pugui estar en desacord amb la darrera part d’aquesta declaració (sobre aquesta darrera, no n’estic segura: potser l’amor no emergeix de la teoria, però i el desig?), la qüestió roman. Què és l’eros femení, si no és ni un eros lèsbic ni una política feminista? Trask respon indirectament elevant les parts més interessants de l’argumentació a un nivell global i prenent una posició irrefutable: el debat entorn les “preferències sexuals”, recalca, “amenaça de distreure l’energia feminista i desviar-la dels problemes seriosos, com ara el caire de naturalesa morta que està prenent la cultura americana, l’explotació grotesca de la gent de color i la destrucció de la vida a la terra”. La seva resposta a aquests enormes i incommensurables problemes és la utopia de la sororitat o una gran germandat de dones: “El ‘retorn a la mare’ parla de la promesa d’un amor creatiu no possessiu: l’amor entre germanes” (116). Mentre aquesta conclusió va en consonància amb la visió d’Sedgwick del contínuum feminista, el particular focus de Trask sobre l’eros clarifica que la contribució especial del lesbianisme al feminisme és la seva càrrega eròtica, l’apoderament sexual obertament manifest d’aquella imatge de l’eros femení “més física” (“literal”) en relació amb el cos femení que el lesbianisme representa, més bé o més malament, correctament o equívocament, a la Nord-Amèrica contemporània. Aquest no és, tanmateix, l’amor “tendre, simbiòtic” d’una mare envers al seu fill/a, el qual és potenciador de vida, esperança i felicitat precisament en allò que no és “sexual” en el sentit més comú del terme (i la psicoanàlisi estaria essencialment d’acord, malgrat les precisions sobre el significat de “sexual”). Més aviat, és per l’explicitació sexual i l’aspecte del desig de les relacions de les dones amb les dones que el lesbianisme fa (i no pas la sororitat feminista) comporta i transmet en sí mateixa, fins i tot una imatge socialment apoderada de les dones. Estic, doncs, suggerint, de nou, que el que la interpretació popular del “contínuum lèsbic” valida i possibilita per a totes les dones és una fantasia de la seducció femenina. (Malgrat de que la majoria de dones siguin heterosexuals). Repassant les diverses configuracions de l’imaginari maternal inscrit en els textos feministes, des de la homofòbia de Kristeva, d’un cantó, a la germandat sororària global, de l’altre, he descrit una figura composada de la mare simbòlica, edípica, preedípica, o feminista (més o menys emfàticament, amb major o menor sofisticació retòrica, mitjançant frases explícites o ambigües (“contínuum lèsbic”, “homosexualmaternal”), paraules fortament connotades (passió, desig, afecció eròtica, inversió libidinal) i citacions simptomàtiques) que s’expressa (la figura) apropant-se al lesbianisme. Sovint, aquesta figura maternal llança el seu mantell protector feminista sobre el lesbianisme, però a vegades, especialment en aquells textos psicoanalítics relacionats amb el tema de la sexualitat femenina i el desig, la figura s’engalana transvestint-se i sembla perversament subsumir el feminisme sota la categoria del lesbianisme. Jo he suggerit que aquest podria bé ser un efecte inesperat del marc conceptual de la psicoanàlisi ortodoxa, que no reconeix el desig femení sinó és com a 7
homosexual (o histèric) i fàl·lic (és a dir, en termes heterosexuals). D’aquí l’ambigüitat o oscil·lació en la teoria feminista psicoanalítica: d’una banda, la sexualitat femenina és definida amb el concepte ambigu de “l’enveja del desig” o “el desig pel desig” (que, remarquem, és imaginat per Lacan i Jones en “la mà d’un home invisible o no vist”) i, de l’altra, és emfàticament connectada a allò maternal com una excel·lència normal no-fàl·lica. En el segon cas, la imatge maternal és difractada i multiplicada en una col·lectivitat de dones identificada-dona, amb el “factor homosexual” uniformement distribuït a través de la sexualitat femenina que, curosament, no ha de ser qualificada com a lèsbica (perquè efectivament no ho és; no és el que pretén ser, almenys) o, quan és qualificada en el “contínuum lèsbic”, aleshores el qualificador lèsbic ha de ser curosament pres com una metàfora. Uns anys enrere, quan cap tendència es dirigia vers l’essencialització o naturalització del maternal ordinari entre les feministes de la cultura occidental, Domna Stanton21 comentà que “la metaforització de la relació mare/filla ha proveït un important vehicle per a parlar sobre la relació Lèsbica en una perdurable hegemonia homofòbica” (“La Diferència a Debat” 177). Espero haver tingut èxit en argumentar que, d’ençà que “la Relació Lèsbica” ha estat debatuda amb més freqüència només com a una metàfora maternal, aquella hegemonia sembla enfortir-se més del que les feministes els agradaria pensar i que nosaltres podem anticipar-nos-hi sempre i quan el feminisme sigui reticent a desenterrar i confrontar les seves posicions arriscades, profundes i ambivalents envers el lesbianisme. Jo fins i tot suggeriria que l’imaginari maternal és perillós per a les dones, en aquest problemàtic final de segle en el que podria, de nou, anunciar-se el final del feminisme. Perillós, primer de tot, perquè reduir la sexualitat femenina a la maternitat i la identitat femenina a la de la mare, per molt simbòlic o imaginari que sigui, elimina una història de la política de les dones i els entrebancs personals per aconseguir l’afirmació de la diferència de i entre les dones, així com institucions i formacions culturals en molts països. I perillós també perquè reclamar la maternitat i el poder maternal sobre la base d’una premissa teòrica (un “factor homosexual” o un “homosexual-maternal” latent en cada dona) elimina, d’un en un, la història dels obstacles individuals i socials en l’afirmació del lesbianisme com a una relació particular entre dones que no només és sexual, sinó també sòcio-simbòlica, que és el mateix que dir, una relació entre dones implica una producció diferent de referència i significat, encara que no sempre en els termes del feminisme. Tenir o Mantenir, Ser o No Ser Vull tancar aquest capítol retornant a la reflexió específica de la psicoanàlisi al voltant de la fantasia maternal, però aquest cop en relació a la diferència sexual entre dones i a la diferent inscripció textual del maternal. En el seu assaig “Marques de Naixement i Punts Morts”, Victoria Smith ofereix una reveladora lectura de la novel·la Corregidora a través d’una anàlisi comparativa de l’Hortense Spillers i la Luce Irigaray. El treball de 21
Donna Stanton és una acadèmica actual estatunidenca que apareix al llibre Feminisme: Feminisme i Modernitat (publicat el 2001) com a autora del capítol: “La diferència a judici ( a debat): una crítica de la metàfora maternal en Cixous, Irigaray i Kristeva. (Nota de la traductora. Font: https://books.google.es/books).
8
cadascuna d’aquestes teòriques, argumenta Smith, pot ser llegit com “una intervenció en el projecte de l’altra” (3). L’ Spillers amb els seus “fa explotar un impuls totalitzador en la part en la que contextos històrics, racials i sexuals són sovint deixats sense examinar per part de l’ Irigaray”, mentre que la darrera crítica de la fal·locèntrica anomenada “economia del mateix” pot ser....
9