Ikehiha by Borrull Socors

Plena el teu casal de moments

PREU DEL CATÀLEG VALID A L’ESTAT ESPANYOL, EXCEPTE LES ILLES CANÀRIES, DE l’1 AL 15 DE MARÇ

Borrull Socors 2018

Edita: Falla Borrull Socors Preu de venda:16 €. Tirada: 900 exemplars Impremta: DiseÑarte. Novabernia Publicació periòdica. Núm depòsit legal: V-424-2012 Tots el drets reservats

Este llibret participa en els premis de les Lletres Falleres (www.lletresfalleres.info) El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

AGRAÏMENTS Luis Demano, disseny de les portades Joan Quirós, tipografies títols Pepa Gómez, correccions lingüístiques i coordinació L’equip de falles, explicació i relació de les falles sBsmRn, maquetació Pepa Gómez i Pixabay, fotos Col·laboradors: Okuda, Miguel Hache, Ana Juan, Nieves González, Carlos Navarro, Gabriel Ferrero, Lola Nieves, Plena de seny, Luisa Dörr, Cristina Oliva, Pepe Gómez, Begoña Martínez, Gaspar Zamora, Gil Manuel Hernández, Pilar Soriano, Teresa Broseta, Nina Cheles, Gustavo Clemente, Santiago Botella, Amparo Caballer, Amparo Martín-Villalba, Marcos Andreu, Manolo Latorre, El guerrer de l’antifaç, Hugo Román i PepaPepae. També agraïm a les entitats: Falla Quart i Palomar, Falla En Plom-Guillem de Castro i Distrito 008 Anunciants: Adela, Loteries El Buho, Salaons i llegums Jose, Restaurant La Fórcola, Vegamar, Riu Rau, Restaurant ANOU, Flors Lliso, Fruiteria Olmos, La Tia Cacaos, Impremta Bernés, Cafeteria Trànsits, La Bien Pagà, Espolín, Inselac, Mercat Rojas Clemente, Transportes La Paz, Carns Selectes Navarro, Intecas, Llibreria Soriano, Pescateria Viki, Fruiteria i alimentació, García Domenech Manteniments, Monfort & Bonell, Llibreria 2000, PMC, Pescateria Germans Perona, Tallers Alberotècnic i AMSTEL.

índex

#a100ir De seients a 100iments, del fem a la flama_La comissió #07 Entrevista a Okuda_Pepa Gómez #13 Entrevista a Miguel Hache_Pepa Gómez #15 Fes espai a la teua vida (IKÈhihA?)_Sebas Marín #4 Breu reflexió de l’art_Ana Juan i Nieves González #19 Reflexions de cadires_Hugo Román #6 #50 #60 #80 Editorial d’una falla_Carlos Navarro #21 Micro relats_PepaPepae #18 #41 #50 #62 #72 #74 #80 #Sense100iments_Gabriel Ferrero#25 Una reflexió al fil del lema de la meua falla_Lola Nieves #28 Guarda-me-la_Plena de seny #29 Comissió Luisa Dörr_ Cristina Oliva #31 Saluda de la presidenta #83 Un parot_Pepe Gómez #33 Saluda de la Fallera Major #87 I tu què mires?_Begoña Martínez #35 Saluda de la Fallera Major Infantil #91 InnovART des del teatre_Gaspar Zamora #39 Saluda del president infantil #95 La falla, un art que ha de ser lliure_Gil Manuel Hernández #43 Explicació i relació de les falles #97 L’última carta_PepaPepae #47 Pla d’activitats #107 #a100art Relació de fallers i equip directiu #111 Necessitem cadires_Pilar Soriano #51 Premis Latorre #113 Cadireta de fusta_Teresa Broseta #53 Memòria de fotos de l’exercici #115 Les cadires del Cabanyal_Nina Cheles #55 Himnes #137 La cadira com a companya de vida_Cristina Oliva #59 Fem barri, col·labora #139 A la cadira del programa ‘Última Pàgina’_Gustavo Clemente #61 Me sent bé_Santiago Botella #63 Cadira de boga_Amparo Caballer #65 Riuà_Amparo Martín-Villalba #67 La cadira_Marcos Andreu #71 La cadira de la meua iaia_Manolo Latorre #73 La caixa de les segones oportunitats #75 L’única_El guerrer de l’antifaç #77

4 Fes espai a la teua vida... A les zones de la teua llar on més ho necessites (o no). Fes-te la pregunta: que t’agradaria? I atreveixte a buscar els mobles adequats. Amb estes facilitats ha canviat la percepció dels habitatges valencians (des que es va instal·lar per terres llevantines la multinacional ‘IKÈhihA?’) i, el menjador d’una casa ja no és per a tota la vida. Ara, i per això imitem amb el nostre llibret el catàleg de la multinacional de Sueca, es canvia de mobles com canvies de pantaló. Sí, la nostra falla d’enguany estarà feta de cadires que hem arreplegat dels contenidors, gràcies al fet que els conciutadans, després de visitar ‘IKÈhihA?’ buiden les seues llars abandonant les cadires (i més objectes quotidians) al carrer. Així, enguany et donem la benvinguda a un món d’inspiració perquè faces espai per allò que necessites i desitges en la teua vida. Et convidem que vingues a localitzar la teua cadira que abandonares aquell dia, però sobretot agraïm als suecs hagen motivat l’abandó de les cadires que fan nostra falla.

KDIRA LA IAIA

Tot no va ser patir

€000

KÖTILLÂKADIRA

La cadira per estar a la fresca on t’enteres de tot, de tot per exercir la direcció

€20,49

“El m Hug eu reg n o Ro (Per mán e per u iodi na c sta adir i il·l a” ustr ado r)

De seients i 100iments, del fem a la flama La comissió (Borrull Socors de València)

018 i més prop de l’inici que mai. “Borrull Socors segueix la seua marxa Mobles, fustes, cresols a boca de nit, muntanyes de misèries cap al centenari acostant-se a l’essència veïnes, pròpies i alienes, que de les falles, els seus orígens reinventats assenyalar amb el dit públicament i cremar amb la il·lusa creença fallera i reinterpretats, que per a això està la que un món millor -barri, ciutat, país, història” societat, política, vida- és possible. A dos anys de complir els cent, decidim asseure’ns i oferir seient a qui venja i vulga passar o bé quedar-se. Creguem i plantem, us oferim i vam mostrar, #A100ir #A100art, un projecte a conciència i reflexionat, a més de minuciosament assolit, amb poques mans, diners i espai. Però carregat d’idees, il·lusió i hores de treball. Borrull Socors segueix la seua marxa cap al centenari acostant-se a l’essència de les falles, els seus orígens reinventats i reinterpretats, que per això està la història, per a aprendre d’ella, enfadarse amb ella, millorar-la, remuntar-la, reinventar-la i tornar a començar. Potser per la contempació, per ser reflexius, per vells, per conservadors revolucionaris, per joves, per insensats coherents i per imprevisiblement estudiats, decidim d’entre les opcions valentes sobre una taula de casal, directament arribades de dues ments inquietes i que es van instal·lar amb rapidesa en altres dues, apostar per esta. Com un virus, que arriba tímid i pren l’organisme de colp, quan Borrull Socors atrapa una idea, no pot sinó deixar-se envair i fer-la evolucionar, allà cap a on ella decidisca que vol arribar. Així ens enfrontem fa mesos a la galeria urbana efímera i sostenible, de crítica resistent i permanent, envoltada de 21 escenes davant les quals plantar-se a deixar-se qüestionar i intimidar. 21, com el nombre de falla en el cens de Junta Central Fallera. 21 com l’any en què serem centenaris. 21, com les raons en Borrull Socors per a seguir apostant per la bogeria de fer sàtira amb la ment, crítica amb les paraules, falla amb les mans i cultura amb el cor.

8 La cadira és l’objecte que ha centrat el nostre exercici. Aqueix element que ens acompanya per a tota la vida, sobrevivint a canvis i recanvis de cases, vides i amors. Una peça que forma part del nostre dia a dia sense reparar en ella i brindant-li el contacte amb allò que més ens delata, el més baix dels nostres culs i el pes de les nostres esquenes. La cadira, la no compresa, la maltractada, la que utilitzem i un dia tirem. Sense més. Com si fóra menys que tot. La primera vegada que ens plantegem fer la falla els propis fallers, amb les seues mans il·lusionades i il·luses, maldestres i mestres alhora a força de creure que els somnis en Falles són possibles, ho vam fer en un cercle de cadires. A la fresca, com es planegen moltes de les coses a València. Pocs diners que poder destinar a una de les peces fonamentals d’esta festa, les falles en el carrer en el mes de març. Amagats en la comoditat del sofà d’uns ninots sense ànima i cos de suro ajustat a pressupost o romandre amb la inquietud d’oferir un ‘el que som’, encara que siga incòmodes i cansats, com el qual tracta de tirar una migdiada en seient sense respatler? Comencem amb una estoreta, abrigallant a un potent element central. Continuem envaint el carrer d’arbres de raons i històries que mai hauríem volgut cremar i construïm un laberint en què vam perdre el cor per a trobar-ho en cada punt sense eixida. Sempre amb fusta, fusta que no contamina i fusta d’humils artistes, en les expectatives i en la butxaca. Així que ens asseiem i ens sentim. I vam voler fer-vos asseure i sentir. Passar i quedar-vos, per a veure-us marxar deixant part dels pensaments que mai es van pronunciar, però van existir. A voltes tractem com a brossa a autèntics tresors i unes altres, al contrari. I a voltes, quan ens adonem, tractem de retrocedir sobre els passos donats i no queda ja ni rastre. Nosaltres pensem a arreplegar les històries fetes brossa per a donar-los una nova, la que elles volgueren explicar. Sí, senyora i senyor de la porta de l’Exposició del Ninot, mai vostès, creient-se crítics d’art –perquè hui en dia, pel que sembla, tots entenem de tot i ho sabem tot-, van estar més encertats que mai quan van dir, sense miraments, a ple pulmó i a les nostres oïdes encara en entrar al museu, que la nostra proposta “era fem, una merda”. Perquè apostem per construir una cadira de cadires directament agafades de contenidors, bidons, voreres i solars. La nostra falla està feta de brossa, que un dia va ser tresor per a gent que es va oblidar que l’era, com vostès, senyor i senyora de la porta de l’Exposició, es van oblidar l’educació a casa.

Les cadires ens ajuden a aprendre a alçar-nos quan encara ni parlem, a aprendre modals quan creixem, a estudiar quan no hi ha més remei, a reunir-nos amb amics, família, caps i parelles. I a desunir-nos de treballs, taules i experiències. Les cadires són còmodes, incòmodes, rígides, blanes, sorolloses i mudes. Són còmplices, confidents, sordes i sense olfacte. Ai de nosaltres, si no ho forenn! Ens conviden a passar i a quedar-nos en un saló, un autobús, una escola i un museu. A llegir, observar, escoltar, debatre o no callar. Les cadires són les potes que ens falten quan les nostra flaquegen, els respatlers quan es perd la força, els braços quan tot ens pesa. Per tot això, vam aprendre a solidaritzar-nos amb les cadires que anàvem trobant-nos en el camí. Quina història es vol oblidar, que amor s’ha perdut, quin familiar ha mort o per què novetat de muntatge casolà ha sucumbit? IKÈhihA darrere de cada seient? Ens ho preguntem des del primer dia, com què hi ha darrere de l’art i dins del que ho cataloga, i encara a dia de hui no trobem respostes. Ens les inventem en cada cuneta i els donem noves en una estructura que cridem parets d’una galeria d’art. Enllaçades unes amb unes altres, en forma de semicercle, es recolzen i donen força. La que creien haver perdut quan es van veure al costat de les deixalles d’un sopar, les sobres putrefactes d’una botiga de verdures, l’orina del gos veí i el fred de la nit, que cala menys que el de la solitud i l’abandó.

Ens vam posar mans a la ‘cadira’. I cotxes. I dies i nits. Amb cerques organitzades i amb trobades improvisades. Hem après a portar estovalles i llençols per a pal·liar àcars i corc en maleters i seients posteriors dels nostres vehicles particulars. I a reduir la velocitat en conduir de camí a casa o al treball encara tenint pressa. A trobar la manera d’aparcar encara sense places lliures, a moure’ns amb destresa entre calçades, camions de brossa i mirades de por i llàstima dels vianants al pas, veient-nos carregar cadires i cadires en cotxes normals vestint a dies de corbata, a dies de xandall. I hem après a fixar-nos més objectius, com 300 cadires de diferents grandàries formats i pesos. I a empatitzar amb els seus silencis, olors, formes i defectes. Només ens servien de fusta, tela, vímet o similar, que poguera cremar-se sense danyar el medi ambient ni tampoc la nostra raó de crear: la innovació i experimentació que porta aparellada un compromís amb el missatge, en fons i forma.

Les cadires ens han ensenyat a aprofitar millor l’espai, a convertir els vehicles en cubs de tetris i al fet que la societat es comporta de manera curiosa segons el calendari. Els caps de setmana i dilluns són els ideals per al seu abandó. Una tragèdia per a elles, una alegria per a la comissió. De fet, tots els períodes que suposen una pausa –dissabtes i diumenges, ponts, vacances- es tradueixen en mobles en la brossa. Sembla que reduir el ritme de la vida i passar més temps de l’habitual a casa suposa replantejar el disseny de menjadors, habitacions o, fins i tot, relacions. Així que tots els dies dilluns o aquells que ho semblen són grans dies de recol·lecta. Els dimarts són patrimoni de mobles grans i electrodomèstics, pot ser que perquè era més fàcil començar baixant al carrer els elements lleugers. I els dimecres, definitivament el carrer és dels matalassos. No ens pregunteu per què. Dijous i divendres un pensa en el cap de setmana i… ‘volta a començar! Ens ha donat temps a lloar aqueix espai estratègic entre vorada i alguns contenidors, perfectes per a abandonar cadires en molts punts de la ciutat. I el despietat de la gent que cola cadires dins dels contenidors a risc de trencar les seues potes o respatlers a força de forçar les portes. I també de preguntar-nos quina quantitat de sorpreses han de trobar-se els escombrariaires d’esta ciutat i fins i tot d’envejar-los. I ens hem lamentat abans que arribara este moment en què hem de parar d’arreplegar cadires. Què farem a partir d’ara? Amb una falla feta cendres que ens ha fet pensar sobre les nostres pròpies vides, ens ha fet recórrer barris que d’una altra manera no haguérem trepitjat, ens ha fet empatitzar amb la destinació d’éssers que, encara que inerts, a voltes semblen sentir dolor i tendresa. Què farem sense els whatsapps enviant localitzacions i fotografies? Sense saber què contestar quan et pregunten on vas carregat i per què no pots utilitzar el teu cotxe per a fer un encàrrec? Com farem per a deixar en mans d’uns altres eixes cadires que veurem en els carrers a la seua sort? Com els diem a les que ens miren que ja no les voldrem tampoc nosaltres? Hem vist potes de tot tipus. Robustes, llaurades, discretes, lletges, de colors, nues, escatades, pintades, precioses, lacades, maltractades, mossegades, partides, empalmades, astellades, redones, quadrades, coixes. I hem vist com sustentaven –a voltes intuït- seients i respatlers maltractats, cansats, rasos i intactes. I ens hem mirat uns a uns altres explicant-nos que amb cada trobada, segrest i emmagatzematge vèiem vides humanes reflectides. Tots tenim una personalitat, amb les nostres inclinacions i pors, tares i virtuts, i sustentem el pes de les nostres decisions i vivències sobre unes cames que es trenquen i arreglen, i també tremolen. I sempre hi ha qui ens usa i ens sentim en un joc de xiquets corrent al voltant esperant que acabe la música per a desplomar-se damunt. I tots tenim una aparença amb la qual vam ser dissenyats i que anem canviant en funció de les modes, les expectatives pròpies o d’un altre. I sempre arriba un moment en què resultem avorrits, inútils, basts i sobrem.

Som cadires mirant a un lladre faller al costat d’un contenidor de fem. Som materials esperant a formar part d’un tot nou. És igual el que pensem, sentim, els genitals que ens posen gènere o la naturalesa que ens reclame una identitat. Tots som cadires i podem reinventarnos, incomodar a qui ens vulga aixafar o acollir al que ens de afecte. I així com quan un es fa un esquinç, li abandona la parella o té un fill, que veu a tots al seu al voltant amb crosses, besant-se en cada pas de zebra o només parcs i carrets, a nosaltres se’ns apareixien cadires en totes les seues versions i llocs: obres d’art de viatge com la Cadira Trencada de Ginebra que simbolitza el rebuig a les mines antipersona o el memorial commemoratiu dels Drets Humans a Xile, en el Palacio Velázquez del Retir o, fins i tot, en la botiga del Museu Reina Sofia. I en les cantonades del barri xinés dels i les que esperen i a la meitat d’un pàrquing, encara que de zona blava, del gorrilla. I de sobte, una cadira coixa en la plaça de l’Ajuntament! Al final, una campanya de Generalitat. Acaba un exercici que no ha resultat fàcil, ni còmode. Com no resulta fàcil ni còmode deixar-ho arrere, malgrat tot. S’han sumat a l’objectiu, veïns i amics, fallers i no fallers, d’aprop i de lluny. I hem fet un any més un exercici circular, en què falles, llibret, teatre, apropòsit, decoració de sopars i esdeveniments en casal, Club d’Històries i converses han estat regides pel mateix fil conductor: art, cadires, crítica i crítica als crítics.

L’art no pot tindre límits Okuda

“El missatge que emet la meua obra, gràcies sobretot al color, és de positivitat ” Quin va ser el punt de partida? On i com va nàixer la inquietud de crear falles? - Em van contactar els mestres fallers Latorre i Sanz i em va encantar la seua proposta. Jo ja caminava amb la idea de construir alguna cosa per a després cremar-la, i sobretot de construir una de gran format en l’espai públic.

“El meu treball és pur sentiment i espere que la gent ho entenga d’esta manera”

Com està sent l’experiència i el treball des de l’elecció de la teua aposta per part del jurat? - L’experiència està sent molt positiva. L’estima que estic rebent també està sent molt positiu. El treball està sent molt metòdic, deixant-me guiar per l’experiència dels mestres fallers. Està sent increïble. Com ha sigut l’acolliment? Quines sensacions tens de la percepció del públic faller i en general de la falla que plantaràs? -Molt positiva, fins i tot des dels sectors més tradicionals dins de les Falles. Crec que perquè és una cosa diferent i expressa molta posititat a través del color, cosa que sempre és benvinguda. Ha canviat la teua perspectiva del que creies que era treballar en Falles i el que és ara per a tu? - Fins al moment no; potser una vegada estiguem submergits en les últimes fases del projecte comence a ser més conscient de tot açò i canvie la meua perspectiva. La cremà serà un moment clau també.

Què esperes de les Falles 2018? - Crec que va a ser una de les experiències més boniques de la meua vida. Es tracta de la peça de major format que he realitzat al llarg de la meua carrera en la qual s’ajunten molts dels personatges que he vingut desenvolupant, amb l’afegit que van a ser cremats. Quin missatge traslladaries als fallers i no fallers que veuran la teua falla? - El missatge que emet la meua obra, gràcies sobretot al color, és de positivitat. I en esta ocasió no va a canviar. És un treball fet de cor, amb la qual cosa jo crec que va a arribar a la gent, que no la va a deixar indiferent. És pur sentiment i espere que la gent ho entenga d’esta manera. Després, les lectures que vulga fer cadascun en funció de les seues experiències vitals, són obertes. Crees que repetiràs fent falles? - Per què no? Clar que sí. Tot el que siguen nous reptes que m’arriben al cor, benvinguts siguen. I, sobre art, eres valent, innovador i genuí. Des de la nostra humil participació en este món de creació, els fallers de Borrull Socors també volem ser-ho. Quin consell o màxima t’ha servit a tu o podries donar-nos per a seguir en l’obstinació? - Solament donaria un: fer les coses de cor. Que no es limite un a l’hora de crear, ja que l’art no pot tindre límits.

Entrevista realitzada per Pepa Gómez (Periodista de Levante TV)

Entre falla i falla, vaig fent el meu ‘caminet’ Miguel Hache

“Innovar significa explorar camins que encara no s’han obert en el context faller. Hi ha molts camins que recórrer ” “És un treball molt mal pagat que comporta un estil de vida que la gent no imagina”

“El client vol un volum de treball “a pes” per la quantitat econòmica que inverteix i això no és realista”

En què moment vas saber que havies trobat la teua pròpia estètica fent falles? Què va canviar? - No em sentia identificat amb el meu treball i vaig decidir fer un canvi estètic i conceptual, alguna cosa que fóra més amb mi. Així que vaig començar de zero partint de formes senzilles i geomètriques, i a poc a poc afegint elements que formen gestos i detalls que ajuden a dotar d’expressió als personatges. Què té la falla municipal de 2018 que no han tingut altres de Miguel Hache? - Este projecte em permet fer una interpretació personal sobre l’obra ‘El Principito’. És una novel·la que esta plagada de metàfores i que em permet realitzar lectures molt diverses sobre els diferents capítols i personatges que succeeixen en el llibre, és una molt bona base per a sostindre el projecte.

Què esperes de les Falles 2018? Tant en acolliment com a repercussió de futur... - Solament espere estar content amb el treball realitzat, no m’agrada crear-me expectatives de cap tipus, visc les coses millor d’esta manera. Com ha sigut l’acolliment? - La veritat és que de moment ha sigut bastant bo. He rebut molts missatges de suport i enhorabona. Com està sent el treball des que va eixir la teua proposta triada pel jurat? Esperaves que fóra així? És molt diferent de tot el que has fet fins ara? - Esta sent un any de molt esforç i molta dedicació, encara que sí és veritat que és el que ja suposava. Sempre intentes donar-ho tot en cada projecte que realitzes. En algun moment vas pensar a tirar la tovallola en el món de les Falles. Com et sents actualment i què creus que faràs en el futur? - Doncs la veritat és que sí, just l’any que vaig decidir canviar em vaig dir que anava a fer el que realment sentia i si no eixia bé, doncs deixava les Falles. Però les coses van ser cada vegada millor. Quin és el teu major desig relacionat amb el món de les falles? - M’agradaria que les falles estigueren algun dia reconegudes a nivell econòmic. És un treball molt mal pagat que comporta un estil de vida que la gent no imagina i unes despeses que els pressupostos no contemplen. El client vol un volum de treball ‘a pes’ per la quantitat econòmica que inverteix i açò no és realista. Amb açò em referisc a les típiques preguntes de: “Quants ninots porta la falla?” I al consegüent càlcul mental del client: “si pagament per la falla 6.000 euros i porta 10 ninots, m’ixen a 600 euros per ninot…” I això no és així. Perquè, què passa amb la base i l’escenografia? I a banda, existeix una quantitat de despeses enormes a part dels materials, sense explicar les hores… Perquè si comptabilitzes les hores no ixen els comptes. Què significa per a tu innovar i experimentar en falles? - Doncs significa explorar camins que encara no s’han obert en el context faller. Hi ha molts camins que recórrer. Què t’agradaria fer que encara no hages fet? Quines inquietuds artístiques tens més enllà de les falles? - Tinc moltes inquietuds a nivell personal. M’agrada la il·lustració, l’escultura, l’animació, el teatre… Tot el que comporte crear, imaginar, transmetre... Estic en diversos projectes fóra del context faller i entre falla i falla, vaig fent la meua ‘caminet’.

Entrevista realitzada per Pepa Gómez (Periodista de Levante TV)

BALANCÍ CÎ

El plaer de la relaxació

€32

TÔRRE KDÏRA PRESI

Com si fora un rastre amontonat

€48

Joc de cadires Va passar, després d’haver colpejat dues vegades la porta i haver ficat primer el cap. Una foto finish per al principi d’una cita incòmoda. Va asseure sense creuar les cames i va recolzar les seues mans sobre els genolls. Veia les quatre a través de la taula de vidre, encara bruta per les petjades de l’anterior, més nerviós. “Ha de deixar immediatament el seu lloc de treball”, li vaig dir. “Excel·lent”, em va dir. Em vaig alçar, passant pel seu costat i abans d’eixir, em va frenar dient: “El treball és seu. Demà repetirà el mateix a set empleats”. Micro relat de PepaPepae

Breu reflexió de l’art Ana Juan i Nieves González (Falleres de Borrull Socors)

uè és l’art? «Aquella activitat humana que produeix bellesa», «que representa o reprodueix la realitat», «que crea formes», «que expressa», «que produeix experiència estètica» o «que produeix un xoc», com dirien els teòrics. Però, no obstant això, pensem que l’art és una cosa que no pot ser tancat en una definició o abastat des d’una mirada global. Grans filòsofs com Hegel sostenen que l’art és «una forma particular sota la qual l’esperit es manifesta». Esta definició englobaria el subjectiu de l’art, com esta naix de les persones, i, per tant, com la seua apreciació és també subjectiva. És l’art una necessitat o un luxe?. Existeix l’art des que hi ha home?; O potser seria millor preguntar-se: existeix l’home des que hi ha art? Des de l’inici dels temps l’home s’ha vist impulsat a expressar alguna cosa des del més profund de les seues entranyes. És per això que podríem considerar que en origen l’art és una necessitat intrínseca de l’ésser humà, que uns poden tenir més desenvolupada que altres, però que finalment tots podem apreciar. No obstant això, en els últims temps, art i luxe han anat en moltes ocasions de la mà, arribant-se a degenerar l’essència d’este.

Què seria l’home sense l’art? Segurament Espanya no seria la mateixa sense El Quixot, ni Itàlia sense Dante, tampoc Anglaterra sense Shakespeare o Grècia sense Homer. Esta és una qüestió que tots hauríem de plantejar“És l’art una nos, no es tracta de dir que cal llegir, veure necessitat o un o sentir totes les obres de la humanitat, però sí de comprendre l’essència. L’art luxe?” recull el present per al futur i queda com passat.

Què es considera art? Qui és un artista? Si bé és cert que al llarg de la història els artistes han perseguit l’expressió de sentiments, el seu esperit, idees, la seua percepció de la realitat... Per tal d’aconseguir despertar una reacció en la resta de persones, l’evolució de la societat ha portat a considerar artistes a éssers molt diferents. Arquitectura, pintura, escultura, gravat, fotografia, literatura, música, cinema, teatre, dansà.... I quin seria un nexe d’unió entre tots ells? I indubtablement penses en cadires. Els arquitectes es senten per treballar en les seues taules de treball; els pintors poden pintar de peu però també asseguts, així com els escultors i gravadors; els fotògrafs les utilitzen durant els

20 revelatges; els literats per a crear; els músics per compondre; i en les arts escèniques tant les utilitzen els artistes com els espectadors. No és desgavellat pensar que sent un element tan important en els processos creatius escullen les seues cadires amb igual o més afany que el seu estil. No considerem la cadira com un mer objecte amb l’única finalitat que els artistes se senten, sinó com una extensió d’ells mateixos. Podem dir que no s’estalvia en cadires ni en sabates, les cadires, igual que les mascotes, s’assemblen als propietaris. I fins i tot hi ha cadires tan famoses com a obres d’art.

BAIXKADÏRA

Massa pota i poca esquena

€23,99

DÄLTUKADIRA

La cadira per a la gent amb esquenes grans

€53

Una editorial de falles Carlos Navarro (Periodista de Eldiario.es)

per fi arriben les dates que tots els fallers anhelem des del 20 de març. Estem de nou en Falles després d’un exercici faller que ha estat marcat una vegada més per la polèmica i la tensió a compte de la polèmica enquesta fallera i més recentment del suposat masclisme en les Falles. En el primer dels casos, l’estudi sociològic es va realitzar en el marc d’un pla aprovat després de declarar-se la festa Patrimoni de la Humanitat, en virtut del com mitjançant una sèrie d’estudis (econòmic, turístic, medi ambiental… i també sociològic), es pretén realitzar una radiografia de la festa que permeta realitzar propostes encaminades a millorar-la en tots els aspectes, ja que en la història recent no s’ha realitzat cap treball rigorós sobre el vertader impacte de les Falles i de certs aspectes vinculats a elles en tots els àmbits de la ciutat.

L’enquesta, per la seua mateixa condició sociològica i com totes les que es realitzen, sense anar més lluny les del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), contenia preguntes relacionades amb la tendència política de l’entrevistat o amb les seues creences religioses. Un aspecte que va crear un cisma i va indignar a en un sector del món faller que va articular una infinitat de teories de la conspiració sobre la presumpta utilitat que se li donarien als resultats de l’estudi. Una polèmica tan estèril com a absurda des del moment en el qual l’entrevistat se sotmet de forma voluntària a l’enquesta i pot decidir en el transcurs de la mateixa no contestar a alguna de les preguntes si les considera improcedents.

“L’enquesta, per la seua mateixa condició sociològica i com totes les que es realitzen , sense anar més lluny les del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), contenia preguntes relacionades amb la tendència política de l’entrevistat o amb les seues creences religioses”

Doncs bé, el 87 per cent dels fallers requerits van acceptar lliurement sotmetre’s a l’enquesta i dels 963 fallers que van participar, el 99,6 per cent van contestar a totes les preguntes, unes dades que el que posen de manifest és que el món faller no té por al fet que se li pregunte. Quin problema hi ha? No és el món faller al cap i a la fi un reflex i part important de la societat valenciana? Quina por hi ha a voler conèixer l’opinió en determinats temes o aspectes de la festa? És cert, dirà algun, que l’Agència Espanyola de Protecció de Dades ha considerat que es va cometre una infracció molt greu perquè no es va sol·licitar per escrit l’autorització dels enquestats per a tractar les seues respostes, una autorització que sembla òbvia en el moment en el qual accedeixes a realitzar l’enquesta. No obstant açò, no és est el debat, sinó la idoneïtat de l’enquesta en si. Potser es va haver de plantejar d’una altra forma des de l’adreça de Junta Central Fallera (JCF), potser es va haver d’informar prèviament a l’oposició i fins i tot haver negociat i acordat el qüestionari sota promesa de confidencialitat, per descomptat el senyor Fuset es va equivocar deixant d’assistir als plens i a les assemblees de presidents, però segueix sense ser entenible el que es malgasten esforços i energies en estos debats estèrils, en lloc d’en el que realment interessa al col·lectiu faller, és a dir, subvencions, permisos per a instal·lacions en el carrer i tot el relacionat amb el bon desenvolupament de la festa. Els uns i els altres haurien d’esforçar-se per no enredar-se en polèmiques que no condueixen a res i solament serveixen per a no parlar del que realment interessa. I en eixe sentit, quan es començava a deixar arrere en el tema de l’enquesta, es comencen a veure titulars referents al suposat masclisme en les Falles, inclòs en els monuments. Vaja per davant que, en la línia del comentat anteriorment sobre l’enquesta, no s’hauria de defugir cap

debat que puga suposar introduir millores en qualsevol àmbit de la festa, també en matèria d’igualtat. Però potser és un debat que s’hauria de plantejar primer en el propi si de JCF, de la seua estructura i de la seua organització abans de traslladar-ho a les comissions, ja que pot donar la sensació de que el masclisme i la discriminació cap a les dones és alguna cosa plenament instal·lat en les comissions falleres, alguna cosa que a més de no ser cert, no deixaria en bon lloc a la quantitat de dones falleres que treballen com el qual més per la festa i són part activa i fonamental d’ella. En este sentit, JCF hauria de començar per revisar i actualitzar el paper de la Fallera Major de València i de la seua Cort d’Honor i per actualitzar determinats protocols que els actuals dirigents no han modificat, que vénen de temps pretèrits i no casen per res amb la figura de dona moderna i dinàmica del Segle XXI que haurien de projectar la Fallera Major i la seua Cort, sempre des del màxim respecte cap a totes elles, que a més haurien de ser part activa d’eixe debat, tant les d’actuals com les seues predecessores. Quant a la possibilitat d’oferir recomanacions als artistes fallers sobre la forma de tractar la figura de la dona en els monuments, si ben com s’ha reiterat tot es pot debatre, en este cas sempre de la mà del Gremi d’Artistes, qualsevol mesura que puga coartar-los la llibertat creativa seria inoportuna i atemptaria contra l’essència de la festa que no és una altra cosa que la crítica i la sàtira de forma caricaturitzada. Entrar a condicionar aqueixa creativitat seria ni més ni menys que una forma de censura encoberta.

01 CICLO DI RÄ Les cadires de camp esperant les bicicletes de Grezzi €22 22x22x22 i és compatible amb tot.

CICLO DI RÄ

Pertany la família italiana

€22

#Sense100iments Gabriel Ferrero (Jurat de falles 2017)

o eren encara les nou del matí quan vaig arribar als carrers de Botànic - La Petxina. Sabia que aquell dia anava a ser diferent d’un altre qualsevol. Els carrers despertaven amb el so dels petards i la olor de pólvora inundant cada racó. València vestia d’una forma totalment distinta. Per fi un altre març havia arribat i la ciutat estava plena de color i formes a cada cantó i plaça. Arribe Borrull Socors, visiblement i intentant no jutjar les aparences, em trobe de sobte amb una instal·lació de fusteria que a simple vista no tenia color i a penes formes diverses com la majoria de les falles. Sorpresa la meua quan per primera vegada veig una falla excepcional i diferent, ‘experimental’ la diuen. Sorpresa fou quan vaig descobrir que esta comissió havia plantat una

falla en la qual els sentiments farien el seu treball des del primer moment sense la necessitat de plantar falles plenes de colors o falles descomunals. Al primer pas vaig notar com -sense voler- t’endinses en un laberint d’emocions i sentiments -en alguns moments prou impactants en veure la crua realitat de la societat en què vivim#Sense100iments Encertat va ser el lema acostant a tota la persona que tenia el valor d’entrar situacions que malauradament veiem diàriament, problemes que tot sovint trobem en la nostra vida i que ignorem o volem ignorar

“Estava congelat, buit com la consciència de molta gent al veure aquella imatge d’un xiquet sense vida en meitat de la platja” com si fórem individus #Sense100iments. Tinc encara prop el record de com va ser la meua entrada a eixe laberint del qual intuïa que no eixiria igual que vaig entrar. Vaig començar el camí -amb intenció de gaudir de la falla- i em trobe una butaca enfront d’una televisió, estava congelat, buit com la consciència de molta gent al veure aquella imatge d’un xiquet

sense vida en meitat de la platja. No ha sigut l’únic xiquet, no ha sigut l’única persona que arriba a la costa fugint d’un malson, d’una crua realitat, la mort. Paradoxal, no? Saber que moren centenars de persones als seus països i es deixen la vida buscant una nova llar perquè no som capaços d’acollir-los a les nostres cases, a les nostres ciutats perquè puguen viure sense por, simplement perquè puguen viure. Vaig aconseguir no plorar però em trobe amb altra dura realitat, el masclisme, la violència de gènere. Tan difícil és comprendre que els homes no hem d’estar per damunt de les dones pel fet de ser homes? Difícil està sent esta lluita per la igualtat, per una igualtat justa en què l’home i la dona puguen jugar les mateixes cartes sense la superioritat masclista que tant mal fa a la nostra societat. Difícil està sent portar esta càrrega de ser home i saber que ens estem carregant a moltes dones pel llarg i costós camí a la igualtat, la igualtat en la qual cap dona tinga por per ser dona -maleït masclisme, per què fas tant de mal? Maleït home masclista-. Tanque els punys amb força i continue. De nou altre problema social, però esta vegada la comissió ha sabut on donar-me, ha trobat un dels meus punts febles. Assetjament escolar. Intente no plorar. Vénen els records d’un passat que creia oblidat. Torne a estar al meu col·legi. Escolte novament els insults de companys, amenaces, cops de peu. No volia recordar eixos moments de la meua vida. Reprenc el camí. - Un banc? Serà per seure.- No, el banc representava la cobdícia de les grans entitats manejant els diners de tanta gent, manejant les vides. Corrupció. Mentrestant eixa gent ho passava malament. Suïcidis, desnonaments, gent al carrer, famílies sense casa, cases buides, ja sense història. Cases sense llar. Els poderosos continuen #Sense100iments. M’indigne. De nou Borrull Socors em dóna una hòstia. Torna un tema personal. Davant meu un armari. Està obert, buit. Hi veig la bandera LGTB. Sóc lesbiana, sóc gay, sóc transsexual, sóc bisexual. Sóc persona. M’emocione. Note els meus ulls inundats en llàgrimes. Espere que els guies no m’estiguen veient. “Borinot (maricón) el que no bote”. Tristesa. Encara hi ha gent que fa patir al col·lectiu. No som diferents. Tota agressió comença amb paraules i algunes acaben en pallisses. Segle XXI, continua la fòbia a lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals, a persones. Fastic. Persones que volen ser com són, que volen ser lliures, que volen amar, gaudir, tindre un somriure, ballar, cantar, caminar, treballar… No fugir. Tolerància, respecte. això mereixem. Nosaltres vos respectem, ‘heteros’. Prou d’agressions lgtbfòbiques. Periodisme, manipular. Premsa sensacionalista. M’enfade. Cada dia a la televisió veiem la manipulació. A la ment, un record: RTVV. Covards. Molts anys rere una manipulació. -Desperteu valencianes i valencians-. No vull que torne a passar. Tinc el consol que varen despertar, massa tard però despertàrem. Tot així la premsa ens manipula encara.

Accessibilitat? On? La primera imatge que tinc al cap en eixe moment és l’IES Benimàmet. Un institut de tres pisos, sense ascensor, només escales per accedir a les aules. Si a un edifici públic no poden accedir persones amb mobilitat reduïda, malament està la societat. Contaminació? Però si la gent és molt educada i respecta el seu entorn. Un mocador brut, a terra. Lògicament. Estàs a la platja i acabes de fumar, la punta del cigarret baix la sorra que ningú ho va a veure. Abocadors de fem, xe, que això no contamina res. -Cal notar un to irònic-. I així funciona tot. Faria una llista molt llarga de coses que embruten el nostre medi, però no tindria final. Bé, per fi una alegria, SOM PATRIMONI... #FallesUNESCO #SomPatrimoni #FemPinya #FusetRules #ComboiFaller #FusetVsCrespo #LaMàNegra #NivelldAnglés #Rasuradita #Els10ManametsPerSerFM #TongoASeccióEspecial #TornaMonterrubio #VolemCongrés #ReprovacióDirectivaJCF #AixòNiÉsFallaNiÉsRes #Piruli #VixcaValència #ElsVersosIUnRatPenat #Catalanistes #Blaveros #FusetDimissió #VixcaInteragrupació #ReinaDeLaNit

#NitDel’Espolí #PresiDeJCF #GalianaVsFuset #AmiguesIConegudes #BoicotAFusi. Quina alegria més gran… Si és una alegria per les valencianes i valencians, per a mi també. Però alguna cosa em deia que la falla tornaria a donarme moments de tristesa i indignació. En efecte, i damunt es l’eixida del laberint. No hi ha celebracions per acabar la visita. Esta part és l’última i de manera apoteòsica. El terratrèmol final de la mascletà. No tinc paraules però si un eriçó. Tinc la pell de gallina. Note com vaig eixint per damunt d’uns raïls. Tremole. Un altre eriçó. Veig ja el carrer. Camine. Llum. Aire. 43 persones no veren mai més la llum del sol, no tornaren a respirar l’aroma a pólvora, mai tornarien a veure falles. 47 persones ens ho poden contar, 47 vides lluitadores a la recerca de la veritat. Desperteu valencianes i valencians. La visita del Papa fou com un orfidal per a les autoritats -#Sense100iments- que ens ho donarem per adormir-nos. Ho aconseguiren. Oblidàrem. Sort que estaven les lluitadores i lluitadors cada dia 3. Sort que ens vàreu despertar com adrenalina directa al cor. Borrull Socors, ‘#Sense100iments’ al 2017 et deien. Gràcies. *Va ser jurat de falla i va visitar la nostra en 2017

Les nostres vides estan envoltades de cadires. A casa, al treball… Quan anem a qualsevol lloc, el primer que busquem és una cadira i inclús algunes són part de les nostres vides i de sobte canvies de casa o treball i desapareixen sense més. Però donant pas a altres noves.

Una reflexió al fil del lema de la meua falla Lola Nieves (Fallera de Borrull Socors)

Guarda-me-la Plena de seny

“Vull que em guardes un espai , Vull seure al teu costat ”

mentre la conversa flueix, envoltats de paraules alienes i excés, perdem l’eix. Sentint la calor de les nostres pells tan a prop, desordena la ment i batega el cor.

Vull que em guardes el buit de la teua esquerra, que la dreta de tot ja la tens plena. Esperar asseguda a què tots acaben, alcen i escampen. Vull estar en eixe lloc i en cap altre per quan puga tindre’t sense altres, no haja de perdre un segon què ens queden Perquè quan marxes vull vore al seient que deixes la imatge del secret a crits amb què m’abandones Vull que em guardes sempre l’aire que es respira al teu voltant, l’única cosa que em té flotant Perquè quan tot amb tu és tan car, el temps, les cites, els records i els pams, l’aire gratis és més que la sang.

30 Vull que em deixes seure sempre a prop, copilot en públic sense por. Perquè passats els eterns instants en què amb mi estàs, estaràs a un món que no em pertany. Ple de mobles, fotos, ordres i fregats. Però buit de l’essència que et fa a mi tornar. Vull deixar-te este seient allà on vaig, per si un dia t’adones que no per còmode res és més sagrat. Guarda’m eixa cadira al teu costat, que quan arribe com jo ningú espremerà la teua mínima eternitat. Seu. Suau. Siguem. Seu. Sent. Sang. Guarda’m la cadira que el cor em tira No t’alces abans de temps, que el que li sobra de tu el vull sencer. Queda’t una estoneta més, seu i oblidaré que som més de tres. Afanya’t. Vés-te’n. Emporta’t el meu tot. I torna quan veges, que fins aleshores morta sóc. Esperaré a la cadira que encara sent la teua tremolant, malgrat que oblides en què bar està passant. Vés-te’n, corre. Que tan sols si te’n vas podré de nou vore’t tornar. Guarda’m eixa cadira fins que ja no recordes a qui li estaves guardant.

Luisa Dörr Cristina Oliva (Fallera de Borrull Socors)

i vaig escriure des del sofà de casa, envií un missatge per al qual, en el fons, no esperava cap resposta. Ella deuria tindre milers de respostes similars només pocs minuts després de penjar aquell reclam en el seu perfil d’Instagram. Les xarxes tenen això, asseguda des d’una cafeteria en Cambrils, pots mobilitzar un munt de falleres disposades a fer-se retractar, i més, per una fotògrafa de la seua mida. Bocabadada em vaig quedar quan, eixa mateixa vesprada. Em va arribar la resposta de Luisa Dörr, entusiasmada per haver trobat, de passada i pel seu marit, l’estètica fallera i en ganes de retratar la tradició i la feminitat que l’envolta.

“Bocabadada em vaig quedar quan, Van passar unes dues setmanes fins que vaig conéixer Luisa en persona; li acompanyava a eixa mateixa vesprada, em va una entrevista en Levante TV. Sols en la xerrada arribar la resposta de Luisa Dörr” en el taxi d’anada vaig saber que era una dona ben curiosa i detallista i, com bona professional, s’havia documentat sobre el món faller; em va fascinar com Luisa, una jove brasilera del segle XXI, intentava comprendre el que eren les Falles per als que pertanyem a una comissió. En ‘Al remat’, mentre, presentadora i fotògrafa, xerraven en uns sellons que pareixien ben còmodes, jo no podia ficar, ni tan sols un moment, el cul a la cadira que em van col·locar darrere de la càmera, per por a perdrem paraula d’aquella descripció, en primera persona, de la seua trajectòria com a fotògrafa internacional i els seus projectes més importants. L’endemà havíem acordat fer la sessió de fotos. El seu projecte consistia en fer fotografies de falleres però inspirades en pintures de dones d’època; ressaltant la tradició, el detall de la nostra indumentària i sobretot, la figura de la dona i el seu paper en la cultura fallera.

Començàrem per la perruqueria, Luisa no volia perdre detall, va fer fotos del meu pentinat des de cada angle de la cadira; ella, fascinada en les pintes, pinxos i arracades, no vos podeu fer idea de la seua delicadesa cada vegada que agafava els rodets. D’allí anàrem a la meua casa a ensenyar-li els nostres vestits i vestir-nos per a les fotos. Jo no podia deixar de pensar, què feia asseguda en el meu menjador, una dona que ha treballat per a la revista TIME de Nova York, retratant a Hillary Clinton o Oprah Winfrey. Ella seguia atenta en la mirada tot el que anàvem traien, i intentava assimilar la seua finalitat sobre el vestit. La sessió va anar genial i el passàrem tan bé que vaig decidir que havia d’invitar-la a la meua presentació com a Fallera Major, ella volia saber més i més de la nostra cultura, i mai havia vist més de dues falleres juntes. Ens acomiadàrem i em desitjà molta sort; més conscient d’allò que significava per a mi eixe dia tan especial. I el dia arribà, i jo no podia ser més feliç, envoltada de tota la meua gent; les emocions a flor de pell. I sonà l’estenedor tro de la traca, baixí del portal; Pepa, Manolo, la cercavila, la música al carrer, Carla, Pau, la meua gent, les fotos, l’art, les pintures, les cadires, llàgrimes, rialles, ella... Tot va passar en dues hores que em van inundar d’alegria i afecte. Luisa estava allí per a veure-ho, asseguda en la primera fila de butaques i en els ulls oberts com plats; i quan vam poder parlar per fi, em confessà que no va poder evitar emocionar-se quan em vaig seure en el meu tron.

Un parot Pepe Gómez (Faller d’Honor de Borrull Socors)

a nàixer el 20 de maig de 1912, prop de Sant Miquel dels Reis, en el carrer de Sagunt.

La Guerra Europea feia sis anys que havia finalitzat i va portar penúries inesperades per a un xiquet d’eixa edat. El col·legi li obligava a aprendre recitant, coses que no entenia para què servien. El seu era el camp, el teatre, l’art… Sabia que deixaria petjada en este món a l’estil de Lindberg o Ramón Franco als qui admirava, doncs van convertir en un toll l’Oceà en volar en precaris avions i connectar Europa amb Amèrica. Don Fulgencio s’obstinava a fer-li memoritzar certes obligacions que, de no aprendre-les, desembocaven en sancions en finalitzar les classes per no saber respondre correctament, impedint que la seua ment es dispersara pel món.

Cert dia li’l va proposar i va aconseguir aprendre de memòria la lliçó. Era alguna cosa que li anava a permetre sentir-se important, ser admirat pels companys i poder tornar a casa amb el cap ben alt. Va esperar el moment de la pregunta diària del mestre- qui se sap la lliçó?-. Immediatament, va alçar la seua mà nerviosa esperant ser el triat. El següent va ser demolidor. “Peporro, pots anar-te’n a casa”. Tant li va descoratjar que mai més va tornar al col·legi. Alguna cosa havia de fer, volia deixar petjada. Mentre caminava cap a la seua casa, fent marrada perquè no notaren el ràpid que havia arribat, va escoltar una conversa que li va marcar la seua vida. Un tal ‘Senyor Cortina’ feia uns monuments, les falles i necessitaven un aprenent. Al meu protagonista li va atraure la idea de treballar en alguna cosa tan preciosa i allà que es va presentar.

“Era alguna cosa que li anava a permetre sentir-se important, ser admirat pels companys i poder tornar a casa amb el cap ben alt”

Al principi, com a aprenent que era, es va veure obligat a patir i aguantar les bromes pròpies del càrrec. “Peporro, vés-te’n a la botiga i compra’m xocolata ‘El Cabut’ per a l’esmorzar”. Ràpid i sense pensar més, acudia a l’encàrrec sense si més no observar que, el botiguer, tenia un enorme cap. Avergonyit tornava al taller i aconseguia esquivar sense colpejar una enorme pilota de reglament que li esperava, a l’entrada del local, perquè descarregara la seua ràbia continguda per l’assumpte de ‘El Cabut’. Encara sort, la suposada pilota era de guix massís i pintat com un autèntic esfèric que utilitzaven en el llit del riu els granotes del futbol. XICOTETES COSES FALLERES Ni tan sols les bromes pesades li van fer canviar la seua idea i va saber esperar. Va arribar el dia. El Senyor Cortina li va fer un encàrrec. “Peporro, tu que vius pel camp, caça un parot de bassa que ho necessite de model per a una falla que estic pensant” Aquell encàrrec li va fer sentir-se important. El més gran que va poder aconseguir, ho tenia a la seua disposició el Senyor Cortina, amb les ales esteses i en formol, al matí següent. Són xicotetes coses les que aconsegueixen que les falles tinguen la seua importància, unes transcendeixen i unes altres no perquè a qui li pot interessar saber qui va caçar el parot que va servir de model del remat de la falla que va guanyar el primer premi de 1928? ‘De València a Nova York a les ales d´un Parot’, sí va guanyar el primer premi i mai es va saber que el meu pare va aconseguir el model. Hui ho faig saber per al seu reconeixement i en agraïment a tot el que ha suposat per al meu José Gómez i López, el meu pare, que va morir el 8 de març de 1974 i a qui no va arribar a conèixer una altra de les persones més importants en la meua vida i que no és una altra que l’actual presidenta de la falla Borrull Socors, Pepa Gómez Valle, la meua filla.

I tu, què mires? Begoña Martínez (Vicepresidenta de la Falla Borrull Socors)

lguna cosa hauria d’haver fet mal perquè em van dir “seu a la cadira i no te mogues fins que no t’ho diga jo”. No sé si fou ma mare o mon pare, tampoc és rellevant perquè no sóc una persona traumatitzada per culpa d’uns pares massa severs. Bé, després d’eixe càstig, que als vostre ulls semblarà intranscendent en la infància de qualsevol, vaig adonar-me de què era una persona contemplativa, és a dir, que en realitat no va ser un càstig per a mi, va ser un moment d’il·luminació. Què pot ser millor que seure en una caira i veure la vida passar? No, no veure la vida passar en pla fulles que cauen dels arbres i els anys que passen a càmera ràpida o lenta com en les pel·lícules, no. Veure la vida passar en pla intentar descobrir la naturalesa de la gent amb una mica d’enginy i d’observació.

En este punt diré que no és important si és una cadira o un banc, un catret, una butaca, un puff... L’important és seure en algun lloc que tinga bona visibilitat del teu entorn. Sí, senyors, sóc contemplativa perquè quan sec en un lloc no puc evitar observar el meu entorn com si les persones que veig foren un conte que he d’anar descobrint. En un restaurant inevitable contemplar les taules més

“No és important si és una cadira o un banc, un catret, una butaca , un puff...”

36 properes i intentar desxifrar les situacions que en elles transcorren, tampoc importa molt si són veritat o no les meues elucubracions, encara que jo diria que gairebé sempre endevine el que està passant, però com que no seria políticament correcte anar a preguntar haureu de fiar-vos de la meua paraula. Que entretingut és contemplar si vas a la platja quantes situacions diferents tens al teu abast assegut sota un para-sol. Si jo fora Penèlope esperant Ulisses a més de teixir i teixir coneixeria la vida de tots els meus veïns. No, no sóc dotora, sóc contemplativa i la diferència radica que jo observe però no jutge.

SEXYKÄDIRA

Cadira amb molts moviments

€196

01 KÄDIRÒR cadira de quatre potes i forma de presentació de Fallera Major €205 Fons de color discret 58x62, Al 90 cm.

Les delegades i els delegats de Presentació no tenen temps de poder relaxar-se. Per això, dissenyem un espai on poden preparar les seues exaltacions.

02 KÄDIRÒ cadira de quatre potes i forma de presentació de Fallera Major €205 Fons de color destacat 58x62, Al 90 cm.

KÄDIROFUS

Tron de Fallera Menor

€205

KÄDIRÒR

Tron de Fallera Major

€196

Una cadira amb ales fortes t’oferix la possibilitat de no patir al llarg de l’acte que lluirà la teua falla.

SOLEDIRÂ

La solitud de la directiva

€555

LÃKALORÀ

El fumeral de la directiva

€20,4

InnovART des del teatre Gaspar Zamora (Director de la companyia ‘Teatre Estable Faller’)

i alguna cosa he après de les Falles és que, si haguera de resumir-les en una paraula, ART. Amb tot el que comporta eixa paraula i a més es dóna una altra circumstància, que dia a dia ho ve demostrant esta festa… L’art no és art si no s’innova i s’aposta per esta connotació.

I enguany, ho he tornat a experimentar gràcies a l’encàrrec que des de JCF se’m va fer allà pel mes de maig del passat any… Tornar a engegar la Companyia de Teatre Estable Faller, és a dir, tornar a crear art des d’una els vessants culturals més innovadores de l’art faller. Es dóna la circumstància que el (mal anomenat) teatre faller, té la virtut d’unir a persones de diferents comissions, persones totalment diferents però que senten la mateixa atracció pel teatre dins de les falles… I el de mal anomenat, és perquè es té la creença dels incrèduls que no ens coneixen, i ocorre tot el contrari… Ací sí que hi ha art a dolls, qualitat i sobretot, i després del que he pogut viure durant el procés de creació de la primera obra del TEF (‘Cinc hores amb Amancio’), i les tres peces de micro-tetare (‘#100iments Perduts’, ‘Sorpasso’ i ‘L’ascensor’) molta unió i comprensió entre gents que estimen les Falles… Va ser engegar este procés i trobar a un grup de persones que van demostrar la seua il·lusió i el seu lliurament per a posar el seu granit d’arena per a crear, innovar, créixer i conviure (una vegada més) dins del món de les relacions ‘inter-falles’… Altra de la grandesa de totes les ànimes que conformen l’univers faller.

“És impressionant veure i respirar com des d’uns mitjans curts, molt curts, s’arriba a un resultat pseudo professional ...”

40 És impressionant veure i respirar com des d’uns mitjans curts, molt curts, s’arriba a un resultat pseudo professional, ja que es treballa per a aconseguir l’única nòmina de l’aplaudiment del públic i el reconeixement a un treball sord, callat i a voltes solitari. Ha sigut, i servisca com a exemple, com entrar en un nou exercici faller… però la nostra meta, no és plantar un monument en el carrer (ànima de la festa) sinó arribar a crear i estrenar una història que permeta als espectadors oblidar els problemes i circumstàncies del nostre dia a dia, que també fa falta. Però he de quedar-me amb l’acostament a unes persones que han demostrat el capaces que són de crear, d’innovar, de transformar-se… En definitiva, de lliurar-se a això tan estrany, a voltes, que és l’art… I una prova palpable l’he tingut amb algú molt propera a vosaltres i que no és una altra que Pepa Gómez… Com ella, tots els altres. Ha sigut un vertader plaer descobrir a tots i a cadascun d’ells, la forma en què entenen açò de la creació i el creixement… Tots hem après de tots i ja, amb açò, un se sent una vegada més, agraït a les Falles, perquè es demostra (li malgrat qui li pese) que esta festa no és sol petards ni nits de Casal… És molt més que açò, és un sentiment i una explosió d’art, d’innovació, de cultura i d’expressions, i tot açò ho venim demostrant des de sempre… Esta festa és especial i única, per açò un se sent orgullós de pertànyer a este col·lectiu i us demanaria que vosaltres també ho estiguéreu… Perquè sou partícips de pertànyer a més que una festa. Bones i saludables Falles!

BUTTÄCAMANAGER

Butaca per exercir la direcció

€1.309

Teatre, teatre Assegue’s. Sí, ací. Recite el primer poema que ha preparat. Alce’s. Dirigisca’s als graons i llisque’s com en un desmai. Quede’s ací i repetisca cada so. Gire’s i moga eixos rínxols. Respire. Mire’ns. Esculla un lloc en la seua ment i recree-ho en este espai. Pose les mans en eixe respatler. Imagine que és un ocell en un estenedor. I ara un pallasso. I ara, que està mort. Què faria si eixa cadira fóra seua? I a qui convidaria a asseure’s si tinguera dos? Trie ara, la regala o li la porta. Ja li cridarem. Micro relat de PepaPepae

Passa fàcilment d’una il·luminació d’escena més intensa a una més tènue amb solament tirar dels cordons. Crea ombres decoratives en escena i en camerinos.

01 BUTTÄCAMANAGER Butaca de director €1.309 Fusta de roble 108x69x158 compatible amb bombetes de classe energètica A++

42 01 FLÖTADIRA cadira de presiden a l’inici d’exercici €3,75 Blanca inmaculada 59x66, Al 72 cm. 02 ARBRESÊC si has pensat en ser president de falla €327 Acabat en sec i fosc 55x55 Al 246 cm.

FLÖTADIRA

La cadira dels núvols 02

ARBRESÊC

La companyia perfecta

€327

€3,75

Ideal per a la innocència del principi de l’exercici, regulable en altura per a poder dirigir la llum on vulgues. La cadira FLÖTADIRA té suport estable i pesat que evita les caigudes.

La falla, un art que ha de ser lliure Gil-Manuel Hernández (Associació d’Estudis Fallers)

ovint, en taules redones, fòrums i tertúlies diverses, reapareix el debat sobre la innovació en les falles. Els uns i els altres s’afanyen a intentar definir en què consistix la innovació, amb el resultat final que poques coses resten aclarides. Perquè per a poder parlar d’innovació, prèviament s’hauria de parlar sobre allò en què es pretén innovar, per a la qual cosa cal primer explicitar quin és el model de falla dominant. Històricament parlant, s’han succeït tres models de falla que s’establixen a partir de dos variables combinades: la disposició formal dels elements que constituïxen la falla (estètica) i el tipus de tractament temàtic que aquella porta associat (ideologia). El primer model és el model primitiu, exemplificat per la foguera de trastos vells, que es cremava a València i els voltants fins a mitjan segle XIX. La falla primitiva, amb escassos ninots i amb una orientació festivosatírica,

reflectix un mode de representació popular tolerat, però de vegades també perseguit per les noves institucions burgeses, que aposten per una ciutat neta, ordenada i sense ‘contaminació’ carnavalesca. El segon model és el model frontal, caracteritzat per la falla teatral, composta per una escena temàtica essencialment satírica, amb ninots dalt d’un cadafal, de lectura frontal i horitzontal. Este tipus de falla va romandre actiu fins al començament del segle XX, i en ocasions també va ser perseguit per les institucions locals, alarmades davant el seu ús transgressor, especialment en el tractament desimbolt de temes polítics o morals. Precisament per controlar la transgressió satírica fallera, al començament del segle XX l’establishment municipal va fomentar allò que podríem anomenar model vertical-rodat-monumental, plasmat en la falla piramidal, de disposició ascensional, de lectura rodada, triple articulació (repeus, cos central i coronament) i amb pretensions artístiques. Este tipus de falla més complex es va associar progressivament a una temàtica de caràcter apologètic, que guanyava legitimitat oficial com a expressió políticament correcta de la identitat

“Per a poder parlar d’innovació, prèviament s’hauria de parlar sobre allò en què es pretén innovar, per a la qual cosa cal primer explicitar quin és el model de falla dominant”

44 regional valenciana en ascens. Naixia, així, un model de falla reformat pels valors burgesos, que prompte es consolidà amb la institucionalització de premis, l’aparició de les seccions i el foment de la falla artística monumental, un model que de seguida començà a presentar-se com a ‘natural’ i canònic, és a dir, com allò que ha de ser una falla. Es tracta d’un model de representació institucional amb caràcter prescriptiu i normatiu, que des d’aleshores fins a hui ha actuat com a metadiscurs ideològic respecte a la definició ortodoxa de la falla canònica. D’eixa manera, s’ha constrenyt un art, el faller, que necessita de plena lliberat en l’espai públic per fer realitat totes les seus potencialitats. Els dos primers models, que es corresponen a la imatge del cadafal, entronquen més amb la cultura fallera tradicional lligada al carnaval, mentre que el tercer model, el del monument, entronca clarament amb la cultura fallera moderna, que, centrada en l’exaltació de la comunitat identitària, està més propera a la festa major patronal, la qual celebra l’ordre i la unanimitat social. A la vista de l’existència del tres models, en què consistiria una ‘falla innovadora’? Esta pregunta cal fer-se-la des del moment en què el metadiscurs ideològic que sustenta la ‘falla autèntica’ s’imposa als potencials continguts satírics més corrosius mitjançant tres mecanismes que faciliten esta desactivació: el conreu de la falla apologètica, el foment de la falla ‘blanca’ o asèptica i el desenvolupament de la sàtira reaccionària, tres moviments que podem apreciar especialment en les ‘falles de la democràcia’. Atesa esta situació, la falla estrictament innovadora consistiria en aquella que proposara un canvi o transgressió del model dominant, que és tant estètic com politicoideològic. De fet, es podria adduir que una falla feta amb el model ortodox pot plantejar una crítica progressista, cosa certa, respectable i legítima, tot i que en el fons l’opció pel model formal canònic, inseparable del sistema de premis i seccions, acaba aigualint la benintencionada aposta ideològica. Això significa que la innovació total, a l’hora de plantar una falla, no consistiria només en el canvi de model estètic, sinó que hauria d’anar acompanyada pel canvi de model ideològic, en última instància polític. Això implicaria, curt i ras, la renúncia a participar en un sistema de premis que es caracteritza per un tarannà antiartístic, ja que eixe sistema, a més de classificar les falles en seccions segons el seu cost econòmic -una cosa que no passa en la resta de camps artístics- està clarament més al servici del reconeixement de la identitat de les comissions que no de la tasca creadora dels artistes.

45 També podria donar-se el cas que un artista o comissió volguera tornar al primer o segon model històric, però això no seria una veritable innovació, sinó una diferenciació del model imperant apel·lant al record nostàlgic dels models anteriors. Com hem suggerit, la innovació real consistiria en la proposta d’un nou model estètic i polític, ja que estes dos qüestions sempre van lligades. I diem açò perquè podria ocórrer que l’experimentalitat buscara una innovació radical a partir de les dissidències estètiques respecte al model dominant, flexibilitzant-lo i dissolent-lo progressivament. Però la qüestió és que, si es deixa sense tocar o reformar el sistema polític -el model imperant de premis i seccions-, seria ben lògic que el poder instituït intentara fer seua la ‘innovació’ a fi de neutralitzar la possible deriva transgressora en un sentit integral, encara que també podria servir per a estimular innovacions més sistèmiques en el món faller. En tot cas, per a completar la reflexió, podríem servir-nos d’una metàfora a l’hora d’avaluar els tres models de representació institucionals esmentats. Així, si imaginem que el mode de representació institucional establit de falla piramidal-rodada-monumental-barroca és una superfície circular, trobaríem, en la part més central, un cercle interior més dur i inflexible, la part més “canònica” del model, on estan les falles i els artistes més premiats i “clàssics”. Per contra, i a mesura que ens allunyem del cercle central cap a la perifèria del cercle gran, ens endinsem en un territori més fluid i flexible, que es torna quasi líquid en les vores del cercle. Com més entra un artista faller en este esvarós territori i s’allunya del cercle central, és a dir, quan més utilitza la seua llibertat creataiva, més innova, ja que de manera arriscada intenta flexibilitzar el model imperant, apostant per diverses variants dissidents d’este model. Dins del sector fluid del model de representació dominant (institucional, recordem-ho, perquè està instituït i salvaguardat per les institucions de l’Ajuntament, la Junta Central Fallera, el jurat, els crítics, el Gremi d’Artistes Fallers i el sistema de premis i seccions), un artista o comissió pot experimentar per innovar dins del sistema. Però en este cas la innovació és relativa, ja que no qüestiona radicalment el model on es mou, perquè deixa incòlume la part política, tot i que el força a adaptar-se. Però si algun d’estos artistes o comissions s’interna massa cap als límits del model, i es dirigix clarament més enllà dels límits flexibles del sistema, de segur que rebrà el càstig implacable d’este, especialment si qüestiona la vessant política del sistema, és a dir, el mecanisme dual de premis i seccions. Sols en el concurs de falles innovadores i experimentals, amb un jurat composat per experts en art i si hi ha voluntat política de generar transformació, és possible eixirse’n del mecanisme dominant i generar altres sensibilitats artístiques dins el col·lectiu faller. També fora de qualsevol concurs o connectant amb artistes de fora de l’àmbit faller per a generar noves propostes i expectatives. En última instància sols la plena llibertat de l’art faller li confereix total realització.

PÖRTAFÂROL

La porta dotora

€69

El que t’apassiona forma part de tu i si ho exposes, pots compartir-ho. Si en un racó pots asseure’t a veure passar a la gent que visita la teua falla per a poder criticar. Així quedarà clar quines són les teues aficions.

FRËSKKADIRA

Per a asseure’s a la fresca 01 PÖRTÂFAROL porta d’accés al patí exterior per poder dotorejar €69 Color teula andalusa 103x38 02 FRËSKKADIRA Plàctic i laminada €13,6 Blanc mort degollat 45x32, Al 80 cm.

€13,6

L’última carta PepaPepae

arxe, volguda.

Et deixe els taps de suro de les botelles de vi que buidàrem en nits de fictícia felicitat. I eixe sabor amarg del parpelleig de les llums d’Ikea que no volies comprar. I el sac de retrets perquè ronque a les nits. I també et preste per sempre la manta amb què tapàrem més vergonyes que nus. No m’interessen els sotagots amb les portades de discos que mai vam escoltar junts ni les llandes de conserves per obrir en esta casa que ja era més el teu búnquer que el nostre refugi. Fes el que vulgues també amb l’aire dels sospirs que porte soltant mesos i les voltes que li he donat al cap tractant d’esbrinar si tenia més por a perdre’t o al fet que tornares d’allà on estigueres treballant o... A qui. Em sobra també l’avorriment i les mentides i els recels. I el tic-tac de la teua paciència i el run-run de la meua consciència. Em falta, en canvi, eixa gota d’humilitat que vas oblidar mostrar i la vulnerabilitat de saber-nos mortals i maldestres i miopes, sords i necis. Em falten les ganes de comprendre’t i les raons per a quedar-me. Et regale

“Em porte esta cadira des de la qual escric, l’única cosa que m’ha fet tocar el sòl” el silenci que em vas imposar i el soroll de la portada que donaré quan acabe les tres frases que segueixen. Em porte esta cadira des de la qual escric, l’única cosa que m’ha fet tocar el sòl, quan vas gemegar damunt, quan vas menjar al meu costat, quan confessàrem somnis, quan vaig descobrir el teu engany. Quan tot, es ve amb mi, encara que solament siguen quatre fustes que com a mi menysprees. Al final, ja veus, hem congeniat i preferisc conèixer bé sobre què recolze repose, potes tremole i tauler em desplome. Postdata. A tu no hi ha qui et restaure.

KDIORTERA

La cadira de les presentacions a concurs

€222

INKÖMODIRA

La cadira que no gastaries per fer la becaeta

€109

BÓLQUEDIRÂ

No arribariem a denominar-la cadira

€125

50 01

KDIRA XÂ IAIA

La teua iaia t’ho agrairà

€467

KDIRA XÂ SOGRÄ

Que la sogra estiga descansada no té preu

€00,00

Empipament en el bus Aquell dia em vaig deixar els cascos en l’altra bossa. Estava enfadada per no poder tancar el so privat en les meues oïdes. Mirava per la finestra estrenyent les dents i pensant molt ràpid. Molt fort, diria, si les idees tingueren volum. No em vaig adonar del pes al meu costat. Durant cinc parades pot ser que cinc s’hagueren assegut. Abstreta sense so, cabrejada per no tindre amb què distraure’m durant el passeig obligat. Vaig arribar al meu punt final i vaig connectar amb el món al crit de “òbriga” d’un ancià. L’autobús estava ple i es va quedar el meu buit amb el ressò de no haver sentit malgrat no portar els cascos. Micro relat de PepaPepae

K+Di+Ra, la cadira d’Albert Einstein Hugo Román (Periodista i il·lustrador)

Necessitem cadires

Pilar Soriano (Fallera de Borrull Socors i Regidora cap d’Àrea de Mediambient de l’Ajuntament de València)

ing, sona el telèfon... - Pilu!!!!! Necessitem cadires!!! - Molt bé! - Molt bé, no. Necessitem cadires per fer la falla. Com podem aconseguir les cadires que arreplegueu del carrer? - No es poden aconseguir, han de rebre el seu tractament com a residu. Ara vés tu i explica-li a la teua comissió, que eres la Regidora de Residus i que et passes la vida intentant que cada vegada hi haja menys estris al carrer i que ells li volen donar una eixida i tu no pot fer res. És un poc absurd, però és així. - Vaaaa, que amb el que arreplegueu en un dia podem fer tota la falla. - Que no puc, de veres. - Que són cadires, si foren sofàs no et necessitaríem amb els que hi ha al carrer Borrull tindrien prou. O ja no recordes la pregunta que vares fer el passat mandat? - Sí que em recorde, però de veres que no puc. Els voluminosos, que és el nom que reben els estris i trastos, al llenguatge dels residus, han augmentat molt a la ciutat de València. En quantitat estaríem parlant de més de vint mil tones i això suposa un creixement del 15 per cent anual. Hem de fer un pensament profund en esta nova moda de tenir mobles d’un sol ús. Abans, et compraves un menjador quan et casaves i l’heretaven els teus fills, ara canviem de mobles cada cinc anys en existir grans superfícies ‘low cost’.

“Un creixement del 15 per cent anual . Hem de fer un pensament profund en esta nova moda de tenir mobles d’un sol ús”

52 Trenta-cinc equips pentinen la ciutat cada dia per replegar els estris que hi ha al carrer, tant els que han sigut avisats per la ciutadania compromesa que ha telefonat al telèfon 010, com aquella que només pensa en ella i els baixa directament. Estos són traslladats a l’Ecoparc de Vara de Quart per a la seua correcta gestió per part de l’Entitat Metropolitana de Residus, de la qual sóc presidenta. Pecat, per partida doble. - “Nosaltres anem a replegar-les on digueu. Comprenem que des de l’Ajuntament no podeu estar pendents de separar les cadires. Anem on les depositeu i les separem nosaltres” - De veres, que no pot ser. Els residus, no es poden alienar i es recuperen com a CSR. Una vegada els voluminosos entren en planta han de rebre el seu tractament. Hi ha un exhaustiu control de pes i procedència i com bé públic que són no es poden alienar. Tot el que entra s’ha de gestionar, en funció de la seua composició per un mètode o altre. En el cas dels mobles el més usual és la seua transformació en CSR, Combustible Sòlid Recuperat, per aprofitament energètic en forns industrials, plantes de cogeneració, etc. En el cas de la nostra àrea metropolitana s’utilitzen en cementeres. - CSR? No serà més sostenible poder eliminar una sèrie de mobles del seu tractament i la seua reutilització? - Doncs si.... - Per fer la falla, com sempre!!! Una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep..... - En això estem, però de moment no pot ser.... Les polítiques d’Economia Circular, en matèria de voluminosos van cap eixe camí: la reparació i reutilització dels mobles en el mateix punt de gestió. Hi han propostes d’Economia Social, de creació de Centres de Reutilització i Preparació per a la Reutilització. Empreses, entitats, podrien disposar de tallers en el mateix centre de gestió per a reparar els mobles, i també electrodomèstics, i donar-les una segona vida. En l’Entitat Metropolitana de Residus, estem estudiant esta línia, ja que les nostres plantes de tractament disposen d’espai suficient per a implantar-la. Però encara tardarem un temps a tenir-la implementada. - És a dir. De moment, res... - Sí. De moment cadires no puc, però si voleu restes de poda, sí. - No, no volem branques. Volem cadires!!!!

Cadireta de fusta Teresa Broseta (Filòloga i escriptora)

assen vostés i contemple’m, senyores i cavallers, perquè sóc una cadira d’importància i d’interés.

No, no facen eixes cares sense escoltar-me primer! Sé que sóc menuda i prima com un arbre mort de set, que estic pleneta de taques més velles que el rei Pepet, d’arrapades i clevills que m’han foradat la pell i que ja ningú endevina de quin color em van fer. No cal que es cremen la vista, que jo els contaré el secret! El dia que em fabricaren, en un any que no diré, la meua fusta polida feia olor de taronger i em pintaren amb paciència d’un bellíssim roig encés.

Ausades les cosquerelles que em feren amb el pinzell... Vaig eixir tota orgullosa per la porta del taller, però la meua bellesa no durà més que un moment.

No poden imaginar-se com volava el seu cervell! I quan la meua xiqueta ja sabia l’abecé, quantes hores se’ns passaren navegant mars de paper!

De seguida unes manetes tremoloses d’impacients i brutes de melmelada em refregaren la pell i sobre la meua fusta es deixà caure un culet i la veu d’una xiqueta em proclamà el seu joguet.

La xiqueta es va fer dona, perquè ningú para el temps, i encara abans d’oblidar-me va fer un bon pensament i em portà a la biblioteca que va obrir l’Ajuntament.

Amb la seua fantasia, senyores i cavallers, vaig viure més de mil vides. I més de cent mil també! Vaig ser avió i ambulància, lleó, cavall i vaixell, bicicleta, llavadora, balena, avió, patinet, submarí, elefant, girafa, barraca, camió, coet...

Mireu si encara he de viure aventures sorprenents!

“Perquè sóc una cadira d’importància i d’interés”

ENORMEKDIRA

Un constipat serà fàcil d’enxampar, per molt enorme que siga.

€222

Les cadires del Cabanyal

Nina Cheles (Artista)

na cadira és un objecte silenciosament poderós. Els mobles converteixen l’espai en un lloc, es fa habitable, estableix una reclamació. En una època en la qual el nostre ús de l’espai públic ha sigut regulat absurdament, el moble pot ser una eina política improbable.

Mentre vivia a Espanya un any, vaig veure un munt de mobles en llocs on no haurien d’estar. Comportament normal per als espanyols, em semblava increïble, traient les cadires i taules al carrer per al sopar familiar o tallant el carrer durant dies o fins i tot setmanes amb futbolins, la taula de ping pong i una col·lecció d’altres mobles durant festa. En el meu barri, El Cabanyal, l’ús de l’espai públic va ser un altre nivell. Els meus veïns van posar els seus noms, opinions i diverses grolleries amb grafiti que cobrien totes les superfícies disponibles. Les seues portes sempre estaven obertes. Assecaven les seues robes, llavaven als seus xiquets, cuinaven, menjaven, ballaven, tocaven música i passaven l’estona enmig del carrer. La cultura gitana demoleix la frontera entre l’espai públic i el privat, ells veritablement eren els amos del barri.

“Les seues portes sempre estaven obertes. Assecaven les seues robes, llavaven als seus xiquets, cuinaven , menjaven , ballaven , tocaven música i passaven l’estona enmig del carrer ”

Com una australiana, mai havia vist el barri usat de tal manera. En el meu país seria no solament il·legal, sinó impensable. Simplement no és la nostra cultura. Durant aqueixa època em vaig obsessionar amb fotografiar tots els mobles col·locats en el carrer de manera tan desafiadora. Veia eixes cadires no solament com una reclamació territorial, sinó com si tingueren personalitats, semblaven representar a la gent de la zona i les seues històries. Eixes cadires em van acarnissar que, malgrat una vida de condicionament social que ens dirigeix a sentir l’oposat, la ciutat no és amo de nosaltres, sinó que som els amos de la ciutat.

POLSTTÄCA

Asseu-te i després ja parlem de polls

€809

01 POLSTTÄCA Butaca on no passaràs indiferent €809 Escuma i fusta de roure 99x69x123 on el plaer d’asseure’s no passa ràpid 02 KADIRAMÏG La cadira que sempre està al carrer perquè ningú s’atreveix a llevar-la €0,67 Escuma del segle XIX en colors mort 33x69x108 on jo no m’asseuria 03 FERRODIRÂ Ferro i escuma am disseny senzill €10,22 66x77x88 04 MASSISADIRA Fusta 100 per cent, per als convidats amb sobrepes €21 50x50x80

KADIRAMÏG

La veus per carrer, en mig i no la mous ni de conya

€0,67

FERRODIRÂ

Esta cadira no la voras en la nostra falla.... El ferro no crema!!

€10,22

Fotos elaborades per l’autora en el mateix barri del Cabanyal 04

MASSISADIRA

La cadira més compacta del mercat per als culs més grans

€21

KADIR ÊTA

Xicoteta però “matona”

€10,08

01 KADIR ÊTA La cadira definitiva que l’Ertzaintza buscava fa uns anys €10,08 Fusta, poca però fusta, de pi 20x20x80

La cadira com a companya de vida Cristina Oliva (Fallera de Borrull Socors)

es cadires van unides a nosaltres, des del moment que aprenem a seure, no deixen de ser un reflex de la nostra vida.

Perquè, qui no recorda la cadira de fusta verda que li va acompanyar tota la seua durada a l’escola?

“I la primera cadira d’escriptori? I la trona del seu primer fill? I aquell balancí on teixia la iaia?” --------------De segur, aquella cadira de noguera hauria viscut en moltes famílies durant tots els seus anys de vida, hauria sigut seient de moltes anques, hauria ocupat diferents salons i estances, hauria vestit més de tres i més de quatre estampats de flors. Això pensava Carla, mentre passava al costat del camió de reciclatge que s’emportava l’esquelet, nu, d’aquella cadira de noguera.

s de il·lu e i ím qu dista r " A io irà (Per d an rek omá u E R " go Hu

)

ad str

A la cadira del programa Última Pàgina Gustavo Clemente (Periodista de Levante TV)

an absent i tan present. Tan discreta com visible. Tan inerte com activa. Tan callada.

Mai vaig pensar en pensar-la, fins que vaig posar-me a mirar-la. No parlava. Ni reia ni plorava, tan callada. Ho va vore tot i em va sentir a plom, com ara poques ho han fet. Vaig enfonsar el meu cos en ella i va sentir el meu calor. No va protestar, tan ignorada. A voltes, convertida en tron reial, va sentir les meues il·lusions. Altres, va viure les meues frustracions. Va conèixer als meus amics i enemics. Va suportar nits d’història i moments d’histèria. Mai m’ho hauria dit si no l’haguera descobert. Ella és la metáfora d’una vida en la qual només ens preocupem per agradar a aquells que tenim davant. Mai ens preocupem per aquells que de veritat ens sustenten i eviten la nostra caiguda, quasi sempre des de la rereguarda. Com resulta per a mi la cadira del programa ‘Última Pàgina’. Quan siga acomiadat de la meua feina, demanaré un últim comiat d’eixe objecte a qui he regalat verb i amor cada nit, a canvi de tan bona companyia.

Antonio Gala, quan va contemplar la ballarina de la falla del Pilar del 90, va exclamar: ‘Hay tanto amor puesto en ella, que ni la grúa más grande del mundo podría levantarla’. Espere, doncs, que a la propera persona que ocupe la meua estimada cadira, li siga retornat tot l’amor posat en ella. Jo, veuré l’infinit dins meu, per primera vegada, i ja no em caldrà cap més reconeixement.

“No parlava. Ni reia ni plorava, tan callada”

62 01

SECRÊTARÏA FALLERA

La falla Borrull Socors compartix secretaria amb el magatzem i el 99 per cent de les vegades és així.

€147

Seients calents Trons. Cadires giratòries en despatxos regis d'edificis alts amb vidrieres coronats per grans lletres de sigles d'empreses que imposen el preu del que aprecies. Tamborets d'un bar de carretera. Fusta darrere de la cortina d'un confessionari. Rígides com la vara de comandament, de cuir color mall en una estrada, de ‘skay’ bast com l'etern endollat. Excusats i pollastres. Micro relat de PepaPepae

KADIR KLEMETE

Gustavo Clemente aporta el seu tron a la falla Borrull Socors

€46

Me sent bé Santiago Botella (Periodista Cadena SER)

uin curiós és el llenguatge que jugant amb una sola lletra podem diferenciar ‘asseure’s’ de ‘sentir-se’ i no obstant açò solament amb context som capaços d’endevinar què significa en cada cas un ‘em sent bé’. Ací resideix un xicotet misteri, les cadires amaguen certa màgia que poden fer sentir-te ben quan et sentes.

“No recorde moment més feliç de xicotet que sobre els genolls de la meua iaia Eduarda”

La meua cadira favorita, la que recorde amb afecte, la que em va fer sentir-me bé, la que em fa assentir amb l’ànima, i en la qual em vaig asseure i vaig sentir feliç, és un seient molt especial. Un en el qual ja no puc asseure’m però encara així seguisc sent feliç amb el seu record assentat en la meua memòria. No és una cadira qualsevol. No es pot comprar. No hi ha una altra igual, tal vegada semblant, però no idèntica. La meua cadira favorita té forma de balancí, i ni tan sols aqueixa és la cadira de la qual parle. El seient del que sent tant afecte és la falda de la meua iaia. No recorde moment més feliç de xicotet que sobre els genolls de la meua iaia Eduarda, l’únic lloc on acabava les meues sessions eternes de menjars i berenars. Allí on aprenia cançons i veia la televisió. Un lloc que un dia vaig haver de cedir de mala gana als meus germans i als meus cosins, però que sempre vaig sentir meu. Jo vaig ser el primer a cavalcar al pas, al trot i al galop amb els seus jocs. No va haverhi millor trona, ni millor seient, ni bressol més còmode que les cames i el cos de la meua iaia.

64 Ja veus. La meua cadira favorita no és cadira ni butaca, ni balancí ni tron, la meua cadira favorita sempre serà la meua iaia subjectant-me forta de la cintura. Com encara sent que segueix fent quan em sent bé.

REIXËTADIRA

Com podeu comprovar l’ungla del peu esquerre ha trencat la reixeta

€48

Què serà de la meua cadira de boga? M. Amparo Caballer (Fallera de Borrull Socors)

olament pensar-ho em fa retrocedir en el temps, la meua ment es submergeix en records de la infància com quan anava per casa carregada amb ella d’ací cap enllà o quan m’asseia en la porta del carrer havent-hi escombratge i regat prèviament, a cosir algun vestit a la meua nina, a sopar l’entrepà o simplement de tertúlia amb veïns i familiars. També recorde amb quina habilitat reparava els desperfectes aquell amable ancià, malgrat les seues mans tremoloses i arrugades per l’inexorable pas del temps i la felicitat en el seu rostre quan jo li somreia donant-li les gràcies per arreglar la meua cadira preferida. Agrair a Borrull Socors el fet d’haver-me fet un buit i oferit una cadira per a participar en les seues tertúlies, perquè per a la meua una cadira sempre serà alguna cosa especial carregat de records.

“Reparava els desperfectes aquell amable ancià, malgrat les seues mans tremoloses i arrugades...”

SÖFASES Estimada perquè la bellesa millora amb l’edat Mobles amb cant d’estil escandinau dissenyat per durar molts anys (serà dels únics). Així és la sèrie SÖFASES, que fa 20 anys que va aportant tocs d’estil als nostres llars. Per això, és una de les sèries estrela d’iKèhIhA.

SOFÄSOLÊS

Còmode amb la soledat

€176

Riuà Amparo Martín-Villalba (Artista Faller)

magineu-vos, per imaginar, que és un dia qualsevol. Un dia d’octubre. Com és (o era) normal a la tardor, plou. L’única cosa rara en este dia qualsevol és que plou molt. A bots i barrals, que diuen. Imagineu-vos que arribeu de vesprada a escola i no n’hi ha. Des de migdia no hi ha llum. La trobeu tancada i penseu en anar al pont a vore el riu perquè diuen que s’ha desbordat. De sobte se sent per la ràdio un comunicat que diu que heu d’evacuar el poble, sense pensar en aliments, només en roba d’abric i heu d’acaminar costera amunt sense destí conegut. Què agafaríeu de casa? La família, això està clar. I què més?

“De sobte se sent per la ràdio un comunicat que diu que heu d’evacuar el poble , sense pensar en aliments, només en roba d’abric” En estes es van vore els veïns de la comarca de La Ribera el 20 d’octubre de 1982, ara fa trenta-cinc anys. Una gota freda més gran de lo normal va desbordar el riu Sellent i el Xúquer, conegut pels àrabs com ‘El devastador’, va absorbir tota l’aigua. La presa de Tous, plena de deficiències estructurals i amb menys capacitat de la necessària, no resistí. L’aigua va cobrir l’únic grup electrogen i va ser impossible obrir les comportes per alleujar la pressió. A les 19.15 hores la presa, que va estar tot el dia desfent-se com un terron de sucre, va acabar d’afonarse ofegant 29 pobles de tres comarques diferents. En els pobles més propers a l’embassament, com Sumacàrcer o Gavarda, l’aigua va pujar als huit metres i va provocar tal desastre que Gavarda i Beneixida s’han vist obligats a canviar la seua ubicació. En Gavarda Vella viuen uns noranta veïns mentres que de l’antiga Beneixida només queda en peu l’església, i unes tres-centes mil persones ho van perdre tot.

Una cosa pareguda va passar a València l’any 1957. El Túria es va eixir de mare i va assolar ponts, cases i tot el que va trobar al seu pas sense mirar pèl. Sempre he pensat que no hi ha res més cabut que l’aigua. La claves per on la claves, si diu que va, va, i ja pots fer el que vullgues que no la pares. La ciutat, igual que tots els pobles que van patir la pantanada, està plena de plaques de “fins ací arribà l’aigua” fent que els que no hem conegut de primera mà la inundació aprenguem i no oblidem que, en la nostra terra, tal volta siga igual d’important l’orografia com la meteorologia. Des d’aleshores no s’havia produït cap inundació de tal magnitud fins la pantanada, que va ser molt pitjor. Tornem a imaginar. L’aigua entra a casa, aplega al primer pis i tots els mobles i objectes que s’hi troben a la planta baixa es submergixen en un mar de fang. Fotografies, records, mobiliari, electrodomèstics... tot són “coses”. Però hi ha coses i coses. No és igual una fotografia que una nevera. No és igual un record de comunió que uns discs. I inclús dins del mobiliari no és igual una calaixera que ha pertangut a quatre generacions que les cadires del menjador, possiblement comprades després de molt d’esforç però sense massa valor sentimental.

I això, per què? Per què no donem valor a les cadires? Cadires il·lustres com La Cadira de Sant Eduard en la pedra d’Scoon, on es coronen els reis d’Anglaterra, o com la cadira Gestatoria des d’on el Papa regix l’Estat Vaticà i l’església catòlica, són importants i conegudes, però el catret d’anar a missa, la trona de menjar farinetes o les simples cadires del joc d’Ikea no importen massa. Pareix que no faça mal tirar-les al fem. Però quan veus cadires en mig de la desolació sembla que ajuden a comprendre la magnitud de la tragèdia. Representen tot allò que mai ha de tornar. Són les fotografies del ‘després’. Després, quan l’aigua baixa i apareix el desastre, la pudor i el fang. Després, quan els veïns dels pobles tornen a cases i negocis i s’ho troben tot assolat. Després, quan no queda més remei que engolir-se la ràbia, fer cua per a menjar, netejar i començar de zero. Quan cal traure al carrer tot lo que s’ha llançat a perdre, indigne final per a una vida de treball, esforç i estalvis. Quan ja s’ha gelat la pena de les víctimes humanes i has de fer balanç econòmic i sentimental i no pots aguantar les llàgrimes inclús més de tres dècades després, al recordar-ho. Van haver pobles que no van rebre avís d’evacuació, com Beneixida. El part radiofònic diu, textualment, que han d’evacuar de forma urgent ‘Alberique, Antella, Gavarda, Sumacárcel, Alcántara del Júcar y Rotglá. En alerta, sin evacuar, deben quedar prevenidas las poblaciones de Játiva y Alcira’. Ni Beneixida, ni Carcaixent, ni Càrcer, ni cap poble més. En canvi, Alberic va ser el primer poble evacuat, a l’hora de dinar, i curiosament va ser el poble menys afectat per l’aigua. Ahí va acabar tota la informació,

prevenció i avisos. Això de que es va afonar el pantà ho sabem ara, perquè llavors ningú sabia res. La ràdio no informava de lo que realment havia passat i les autoritats no ho van admetre fins molt després i després de moltes baralles. Els veïns dels pobles, perduts i desinformats, només van vore com en qüestió de mitja hora l’aigua va pujar del mig metro a més de quatre en pobles com Carcaixent o Alzira. A més, l’autopista va fer de tap. L’aigua va haver d’eixir pels ulls de baix de l’asfalt, de menys d’un mentre d’amplària, la qual cosa va fer que la inundació es

* Foto: Agència EFE

mantinguera més de quatre dies, de manera que res submergit es poguera recuperar, ja que si alguna cosa podria haver sigut salvable, després de tant de temps baix l’aigua ja no hi havia possibilitat de traure-la endavant. Dur, eh? Quines coses poden vindre a la ment quan veus una cadira en una foto. Hi ha qui conserva coses brutes del fang d’aquell 20 d’octubre. Discs, papers... Però ningú conserva cadires. Arreglar-les suposa més esforç que comprar-ne de noves i total, sense més valor que l’econòmic, mentres siga qüestió de diners... Ningú té en ment que les cadires puguen contar històries i de veres vos dic que enguany, que m’he fixat, he vist més cadires que mai abandonades en contenidors. La fusta, malauradament, no suporta ni l’aigua, ni el foc, ni el corcó, i poques vegades donem importància al balancí; quan ja no cap al modern pis que habitem, o es trenca, el

baixem al carrer, li pengem un cartell de “010, ajuntament” i no mirem enrere. O perquè s’han quedat antiquades i la casa vol un aire nou. I a saber la història que estem tirant al fem. Les cadires ens acompanyen en tots els moments i no sabem mantindre-les com a record. No crec que siga digne, això. Per això, perquè lo contrari de l’aigua és el foc i perquè poques coses em pareixen més dignes que ser falla, m’encanta la falla Borrull-Socors d’enguany. Les falles conten històries, igual que en contarien les cadires si poguérem escoltar-les, i poden transmetre moltes coses, com les que han inspirat este article, i despertar la imaginació de quí i per a qué s’ha assentat en elles. Seran cendra en compte de fem. Les falles són símbol de renovació, d’un nou principi, com el que van haver de tindre, obligadament, els riberencs trenta-cinc anys enrere i seixanta el valencians, que van ressorgir del fang com l’au Fènix, i les falles, ho fan de les cendres.

“Les falles conten històries, igual que en contarien les cadires si poguérem escoltar-les, i poden transmetre moltes coses” * Fotos: Canal 9

La cadira Marcos Andreu (Faller de Borrull Socors)

na cadira es compon de quatre potes de fusta, una base on seure i, en el millor dels casos, un còmode suport on descansar l’esquena el més recte possible.

Si ens cal una resposta més tècnica i concisa, la definició de cadira es descriu com ‘seient amb respatller, generalment amb quatre potes, i que només cal una persona’. Una persona... No entenc el perquè existeix la necessitat de generar respostes absurdes i enganyar-se en termes tan senzills. Transcorren els anys. S’observen les anades i vingudes d’una societat que discrepa més ràpid d’opinió que la durada d’un solstici. Durant el transcurs de les diferents opinions, s’observen els majors contrapunts, partint des de l’intent de l’enteniment fins a la degradació de l’ésser humà pel fet de ser capaç de seure en una cadira. Bé, una cadira no. Millor dit, la Cadira.

“Partint des de l’intent de l’enteniment fins a la degradació de l’ésser humà pel fet de ser capaç de seure en una cadira”

La Cadira que és capaç de contemplar plàcidament com cau tot el seu voltant en la lluita per asseure sobre ella. I siguem sincers, una estructura de quatre pilars és més estable que una estructura de dues amb el transcurs dels anys. Però la vida no és una cosa fixa, és una cosa en constant moviment capaç de degradar i alterar tot l’establert. Si fem cas a la definició de cadira, la gran majoria haurem fixat les nostres pupil·les sobre les últimes quatre paraules. La cadira ja va pagar els seus crims i cal entaular una treva. És hora d’apropar postures, ser capaç de captar tots els detalls i desgranar tots els secrets que amaga una cadira en la qual cal més d’una persona.

72 Esta cadira que observa la primera plorera d’un nadó sobre els braços del seu pare; l’únic moment en què un home es desploma sense necessitat de sentir dolor o cap paraula. També podria ser eixa cadira que assaboreix les restes d’un puré escampat per tot el seu ser i percep les escandaloses riallades d’un xiquet alegre menjant sobre les cames de la seua iaia. Què cadira no recorda ser compartida! Ser compartida per aquells dos amants recolzats que observen el cel estrellat i, finalment, acaben sent observats per totes aquelles estrelles en el moment en què es fonen en un sol ser. És justament, en este tipus de moments, on una cadira és incapaç de comprendre la complexitat de l’ésser humà davant de la simplicitat d’ella mateixa. Al capdavall, es compon de quatre potes al costat un seient i un, no sempre, tan còmode respatller. La cadira ens acompanya des de les majors culminacions de cims fins als salts al buit més profunds i assolibles. Però així i tot, amb la seua simplicitat, és capaç de mantindre dret una cosa tan complexa com la humanitat.

Coses en l'esquena Nano, què portes en l'esquena? Serà el punyal que m'ha clavat la teua amiga. No, té pinta d'estelles. Quines estelles? Les de la cadira que vaig a trencar-te, per tocacollons. Micro relat de PepaPepae

La cadira de la meua iaia Manolo Latorre i Gorrea (Faller de Borrull Socors)

’encanten. Les usem, les agafem afecte i quant costa canviar-les per altres! Però què bonic és fer-ho i què cares són. I dic les que no són de 14 euros d’IKÈhihA…

Recorde quan vaig reformar la meua casa, que era de la meua iaia, només vaig conservar dos elements: una cadira i un penja-robes. Els dos segueixen ací, en la meua casa. Dit açò, quantes cadires llança al carrer la gent, les abandonen sense cridar a cap centre d’acolliment de l’Ajuntament i queden desemparades fins que algun més necessitat les aculla en la seua casa, o bé uns bojos decidisquen fer alguna cosa amb elles, augurant-les un final fatal, la seua mort programada en la foguera, la nostra foguera, la nostra falla.

“Només vaig conservar dos elements: una cadira i un penja-robes...”

APLÂSTASEÏENTS

Una pila de piles de cadires per a somiar

€589,90

En el poble A la fresca. Ell ja va prendre la seua pera amb vi i ella la seua coca ensucrada sense torrar. La vesprada va passar, com totes, acariciant a gossets, saludant a veïns, desfent cabdells i mirant el rellotge. Va caure la nit, van rostir xulles i van cantar els grills. Van arreplegar les estovalles, van repassar les aixetes, van fer cruixir l'escala en pujar i van esbufegar feliços de no saber que estaven vius. Micro relat de PepaPepae

La caixa de les segones oportunitats La retrovisora (www.laretrovisora.com)

es dues dones abillades amb barnussos de tovallola gruixuda, faldons almidonats i sabatilles d’anar per casa semblaven no donar el seu braç a torçar en el meu intent de conquesta. Allí estàvem, enfront del contenidor de brossa, envoltades de papers, plàstics i restes abandonades d’alguna antiga casa de l’eixample enmig de l’avinguda. Jo ja havia aconseguit part del lot i elles no semblaven veure’s amenaçades per les meues perquisicions. Entre elles, una tauleta de fusta fusta noble anys 40 i un penja-robes molt mico de fajos tornejat que tanta il·lusió em va fer. El problema va començar quan del contenidor, apartant la roba vella i els cassons de cuina oxidats va aparèixer un tros brillant d’alumini. -Per a mi per favor- cride tan feliç!. Ingènuament vaig donar per fet que l’apartat mobiliari era solament qüestió meua. L’escena llavors, prenc un altre matís, deixem de ser col·legues del reciclatge i ens sumim en una estranya conversa aliena al castellà. Vaig agrair llavors els meus viatges esporàdics per Romania, on vaig aconseguir aprendre algunes paraules que em van traure de dificultats. No obstant això, el meu recurs idiomàtic no va aconseguir disfressar l’intent d’ensenyorir-me de la cadira, que a hores d’ara, ja havien ficat en el carret del supermercat juntament amb dos llums de bronze i alguns reproductors de CD. A canvi, vaig rebre un lleutger somriure; això i alguns insults que no sabria identificar.

“Deixem de ser col·legues del reciclatge i ens sumim en una estranya conversa aliena al castellà”

En vista del meu fracàs intente agarrar-me amb força a la cadira estil Chesca (una icona del dissenye mobiliari del segle XX) estava clar que si no feia alguna cosa contundent la cadira seria desmembrada. La seua delicada estructura metàl·lica seria part del lot per als recol·lectors de ferralla, mentre el respatler i el seient acabarien de nou en el contenidor. La meua tàctica solament va agreujar les coses, les dues dames amb pal en mà van fer un gest amenaçador que em convidava a allunyar-me del seu territori. Molt amables havien sigut ja deixant-me escollir al mateix temps que elles. Així que, aferrada al penja-robes em vaig allunyar de la tauleta i la cadira, em vaig acomiadar de les idees que a la seua trobada imagine per a elles i vaig seguir el meu camí. No sense abans fer una ullada a les portes de mobila antiga que estaven en el

76 contenidor d’obra més endavant i patir en silenci per la nostra mania consumista de rebutjar tot el que no cap en el motle perfecte de la nostra societat moderna. Descartem fàcilment per mandra, no ens parem a pensar en la transformació de les coses o en la recuperació dels objectes. Sobretot, aquells que per la seua composició estarien preparats per a tornar a ser útils. Com si les segones oportunitats anaren exclusives a les relacions humanes i solament la baula més baixa de la jerarquia social haguera d’aferrar-se a elles per a viure. Deixant arrere les portes de mobila vaig pensar en el meu penja-robes, en totes les coses que tenia preparades per a ell i se’m va ocórrer que la vertadera evolució de la nostra ‘societat moderna’ es farà quan ens parem a pensar en com classificar o reutilitzar els objectes, en què moment rebutjar-los o aprendre a transformar-los. No vaja a ser que un dia, ens convertim en una espècie brossa i no hi haja contenidor possible que ens de una segona oportunitat.

RELAXADÏRA ALBUFERA

Passa l’Ofrena, passa la fallera

€99,99

RELAXADÏRA LA MAR

Passa l’Ofrena, passa el faller

€99,99

L’única El guerrer de l’antifaç (Faller de Borrull Socors)

quell era un lloc prou curiós, centenars de persones fent cua en el carrer per a pagar i entrar -una mica i una estonamentre altres tants transitaven pel corredor i ocupaven les seues sales. Totes, a la fi, per a vore a… unes cadires! No sé si, en realitat, el curiós era la gent que allí acudia. #A100ART, cent anys de genialitat baix el cul. Després d’una vesprada molt concorreguda i ben entrada la nit, la coneguda galeria d’art tancava les seues portes. Era en eixe moment quan els objectes disposàvem d’un trosset de l’ànima dels nostres amos i encara que en cap moment perdíem la nostra limitada consciència, allò ens donava vida en una dimensió paral·lela i més tranquil·la, encara que sempre subordinada. Jo estava darrere de la porta d’un xicotet magatzem, separat d’una de les sales per un mur fals d’escaiola, al costat d’un banc de treball, dos tamborets, ferramentes i restes de muntatges anteriors. També hi havia dos quadres, un davant d’un altre, recolzats contra una paret, al costat d’una escala plegable. -Cal ser prou borinot per a posar eixe nom a l’exposició, va espletar un gosset que hi havia en aquell quadre. Dels dos quadres, el primer era d’un gosset que jugava en un gatet en un jardí d’una casa. Encara que els dos eren cries, ja tenien almenys 25 anys i havien vist molt en aquella galeria.

-A mi, la veritat és que m’agrada, va contestar la cadireta. -Clar que t’agrada, tu eres una cadira, replicà el gosset. -Sempre igual, remugant, no sigues bajoca i disfruta de la tranquil·litat del magatzem, que mai sabem quant durarà. Miauuu si poguera estirar-me i raspar les ungles en el seient de la cadira... -Mira gatet, abans pegaré jo salts que tu eixiràs del llenç. El cas és que encara no sé què faig jo ací. El meu amo m’havia d’haver replegat ahir. Feia quatre dies el meu amo va carregar la furgoneta amb tot el necessari i va eixir cap a la galeria d’art “Els Socors”. Ell era un reconegut artista faller, però tal com estaven les coses necessitava fer més que falles. Ho complicava tot haver-se casat dues vegades i haver tingut dos mals advocats. Li

havien contractat per a realitzar diversos decorats i suports específics per a una exposició de cadires modernes del segle passat. En la primera sala estaven les cadires del primer terç del segle. Després d’haver pintat aquella habitació amb una gamma de tons industrials, el meu amo es va disposar a preparar uns tascons i unes tarimes mentre els electricistes començaven a preparar la il·luminació particular per a aquelles cadires. Ja tenia acabats els escenaris de la butaca Wassily (encara que en realitat era la B3), de la cadira Barcelona, de la cadira Cantilever i estava acabant els del divan LC4 i la cadira S 32. -I diuen que açò és art… no sé què faig calfant-me tant el cap quan disseny, pinte, plante i retoque. La veritat és que jo ho entenia perfectament, molts anys amb ell asseient-ho perquè acabara amb bon pols i definició els baixos dels cadafals, grups i remats; alçantho per a arribar sense posar-se de puntetes a eixe detall; i sobretot proporcionant-li eixos moments de descans en els quals ni els peus ni els genolls li responien. -El cas és que les línies són atractives, suggerents i la combinació de l’acer, el crom, la pell… esta gent era provocadora encara que només feren cadires

pesades i immòbils, si bé còmodes sí que són. M’havia ensenyat una vegada més que l’art és l’habilitat de comunicar emocions i sensacions, no importava amb quins mitjans, a banda de no ficar-me a entendre res. La segona setmana de treball la passarem en la sala que acollia des de l’any 34 al 66, fent el propi amb la cadira Zig Zag, la cadira Lilla Alland, la cadira Medea o la Wishbone. Em cridava l’atenció com el meu amo admirava el canvi de materials, el canvi d’estètica i com provava totes aquelles cadires després de deixar-les en la seua posició definitiva. Reconec que em vaig sentir malament en veure-li aquella expressió, la que tenia quan construïa les idees, les donava forma i harmonia, les acabava i alçava, mirant al cel, dignes, orgulloses i estables! Jo en canvi, estava absolutament dislocada, coixejava un poc i se m’eixia la travessa que donava rigidesa a les potes davanteres. El meu seient d’enea estava una miqueta perjudicat i jo lluïa un

“L’ingeni és la capacitat sintetitzar tot un missatge complex en una imatge , però també és aconseguir-ho sense mitjans. Havien de vore”

motejat un tant expressionista de totes les gotes rebudes. Ja en l’última sala, després d’una tercera setmana de pintura, serra, compressor i trepant, ell acabava el seu treball. Allí estaven perfectament situades les cadires Panton, Wiggle Side, o la cadira butaca Costos, que em cridava poderosament l’atenció en tenir només tres pates. Al meu amo va acabar d’entusiasmar-li la combinació de l’acer i la fusta, la plena implantació del plàstic i la incipient aparició del cartó. -L’ingeni és la capacitat sintetitzar tot un missatge complex en una imatge, però també és aconseguirho sense mitjans. Havien de vore els dissenyadors estos de què dispose jo en el meu taller, anaven a flipar. Això sí, estos em guanyaven en gràcia, segur que venien per un autèntic dineral el que no deixa de ser unes cadires. Amb el que em pagaran per este treball, no crec que em puga comprar una parella de LC4. El meu amo ja estava arreplegant-ho tot i començant a carregar la furgoneta. Jo no estava totalment d’acord amb la definició que va donar de la gràcia. Ell m’havia mostrat més d’una vegada que la gràcia era la virtut d’arrancar un somriure, tant físic com anímic. Si bé, el que ell va dir tenia la seua part de raó. De colp vaig escoltar el so del motor de la furgoneta i em vaig adonar que m’havia deixat allí, al costat d’aquelles cadires que semblava que em miraven per damunt del respatler. Encara sort que va aparèixer algú de manteniment que em va arreplegar i portar al magatzem de la galeria abans d’acabar el dia i em va estalviar haver aguantat, quan haguérem recuperat la consciència, alguna xarrada en francès o suec que m’haguera tret de les meues travesses. Al dia següent de la inauguració, l’encarregat de seguretat va entrar en la galeria, però per la porta lateral, acompanyat pel meu amo. Abans de començar amb les rutines de comprovació, va anar al xicotet magatzem on jo estava guardada des que m’havia deixat oblidada en acabar el seu treball en la galeria.

80 -Ací té la cadireta, ja li vaig dir que estaria ben guardada. -En 35 anys que porte fent falles, fogueres, decorats i altres, mai m’havia deixat oblidada a la meua cadira. -Bé, només és una cadira, sense cap caracteristica especial. Pot substituir-la fàcilment i més després de preparar esta exposició, va dir l’encarregat intentant donar un toc d’humor al comentari. -T’explicaré un secret, mai canviaria la meua cadireta per res, ni tan sols per totes les cadires d’esta exposició. Ella m’ha suportat el que ningú i mai m’ha deixat tirat. Fins i tot amb una travessa que s’ix cada vegada que em gire sense alleujar el meu pes. Està perfectament acoblada a mi i jo a ella, i no seria capaç de treballar gens sense ella. Després de sentir allò la meua fusta es va unflar com si m’haguera donat un bany de vapor. Fins la travessa se’m va quedar fermament agafada a les meues potes davanteres. Sentir-me reconeguda va ser increïble. L’art és l’habilitat de comunicar emocions i sensacions, amb traços nets o amb brotxa, amb colors foscos o clars, amb lletres consonants o dissonants. A uns més i a uns altres menys, però sense deixar ningú indiferent. El meu amo, el meu amic, era sens dubte un artista i quan estava assentat, més encara. Documentació: http://tallersmariavictrix.blogspot.com.es/2014/03/sillas-clasicas-del-diseno-industrial.html https://conkansei.com/es/blog/post/iconos-del-diseno-del-siglo-xx-sillas-parte-i

L’hora del joc Quan la música va parar tenia davant la morada i la groga. Mai he sabut darrere de quin color hi ha més mala sort, si visquera a Itàlia o Espanya ho tindria clar. Antonio i Noelia van decidir per mi. Em vaig quedar sense cadira i es va acabar per a mi l’hora del joc. Micro relat de PepaPepae

"Pertany a la dinastia xinesa Ka-Di-Ra" Hugo Román (Periodista i il·lustrador)

TRENKÄDIRETA

Cadires a les que trenques el cor quan les llancem al fem per haver-se trencat

€88

Saluda de la nostra presidenta Pepa Gómez i Valle

aig sentir ja fa prou anys d’un dels principals culpables de pertànyer jo a este boig món de les Falles d’alguna manera, que en arribar la setmana fallera s’acabaven pròpiament les Falles. Em va costar d’acceptar l’afirmació per l’estima a la persona i a la festa. Però quan vaig començar a dedicar pensaments i temps cada dia de la meua vida a esta comissió de la forma que encara ho faig, vaig acabar no només acceptant, sinó entenent, respectant i fent-la totalment meua. És veritat, plantar les falles és el punt final d’un exercici, la resta és un deixar-se dur. Ja està tot fet, signat, dissenyat, decidit, comprat, pensat i dit. Sí, clar, queda viure una experiència darrere d’una altra els quatre dies que dura la ‘festa’ en març. Però ja és un passeig i no té per què ser en barca,

però a la fi, passeig és. I poder dir un any més que hem arribat a este punt, a fer este llibret on exposem novament els cors bategant, és un privilegi, des d’on podem mirar cap enrere i vore activitats culturals, actes interns protocol·laris i festius, reunions, teatre, agenda fallera, eixides, converses, discussions i debats, acords, juntes, presentacions, homenatges… La presidència és tan difícil com fàcil en la mateixa mesura quasi alhora i és part del seu atractiu perquè la satisfacció quan es treballa i, a la fi, sempre tot ix, paga la pena. Ho dic contenta i agraïda d’esta segona oportunitat i enguany tenint el privilegi d’acompanyar a persones meravelloses que han tingut la il·lusió i la generositat de fer un pas endavant per a ser els representants d’esta comissió cada dia més

prop de convertir-se en centenària. Vull donar especialment les gràcies de tot cor a Cristina Oliva i Nieves, la nostra Fallera Major, i a Carla i Pau Ramiro i Matías, Fallera Major Infantil i President Infantil de l’exercici 2018 i a les seues famílies per prendre la decisió de fer d’enguany un any que sempre estarà a la seua memòria pel fet d’haver estat al capdavant de Borrull Socors, esprement cada moment de forma admirable. Els tres, Cristina, Carla i Pau, són persones de les quals he aprés cada dia que hem compartit, sempre amb una solució natural davant cada dificultat, amb un constant somriure. Són cadascú a la seua forma, en les seues diferents edats i personalitats, persones que tots deuríem tindre prop a les nostres vides, intel·ligents, talentoses, bones, genuïnes, positives i exemplars, encara que potser no s’adonen. Un autèntic orgull per a esta presidenta i la raó moltes voltes de tirar endavant renovant la motivació perduda pel camí. Gràcies també a la meua directiva, a la saviesa i experiència de Pepo i a la innocència i predisposició de Begoña i Amparo, que no dubtàren en fer-me costat en esta nova aventura. A Manolo, Juan Carlos i Ernesto, per desenvolupar la seua tasca donant ales i alé a la comissió i a mi mateixa. Sense un grup de persones que confien, treballen i s’impliquen en tot allò que ingratament no acostuma a vore’s, no res és possible. Per això, és necessari fer extensible cada agraïment, de la forma més entusiasta i amb la meua plena admiració, a l’equip de Falla, Marina, Andrea i Sebas, ànima d’un dels puntals essencials de tota falla i molt especialment d’esta que sense atreviment, innovació, experimentació, respecte per la natura, la cultura i la intel·ligència, no seria falla. És un autèntic plaer i un luxe seure a pensar, dibuixar, raonar i fer evolucionar les idees que un dia van passar remotament pel meu cap, barrejar-les amb les seues i arribar a convertir-les en falles als ulls de fallers, valencians, visitants, Junta Central Fallera, València i el món. Perquè estes són les nostres eines, les nostres mans, els nostres caps i els nostres sentiments al servei ‘del fer falla’. I encara que tinc un pensament i una paraula per a cadascú dels fallers i cadascuna de les falleres que formen esta comissió, sense diferències ni distincions, perquè sense la seua existència, col·laboració, inquietud, estima per la falla i les Falles, tot això no seria possible ni tindria cap sentit, no és este espai suficient per a poder expressar-ho. Per això, gràcies a tots i totes, el que heu fet amb mi i el que feu per la nostra cultura no hi ha tresor que el pague. Als nous, als de sempre, als d’ahir i, també, als que esteu a punt d’arribar. Estic convençuda d’este gran projecte que es diu Borrull Socors, imparable cap al centenari i molt més enllà. I ara, tal com encetava estes línies, amb un exercici completat, seuré a una de les mil cadires que parlen de Borrull Socors enguany als nostres carrers, a deixar-me dur per estes Falles que, espere, siguen feliçment inoblidables per a tots i totes. Agafeu una altra i gaudiu de la lectura que en acabar este paragraf comença!. Visca Borrull Socors! Visquen les Falles!

És per a mi un honor saludar a tots els nostres veïns del Botànic com a representant de la Falla Borrull Socors; Passeu, passeu, vos done a tots la benvinguda a este llibret que és ple d’art i de sentiments. Perquè a Borrull Socors, som molt de sentiments i ‘d’austracismes’; certament, tot este emocionant any sent Fallera Major comença perquè, l’any passat, jo vaig ser una de les figuretes que vam rescatar de la nostra tradició fallera, veieu com som de 100iments; vaig ser la Regina del Foc. I fou, justament quan vaig prendre la traca que prendria el nostre estimat laberint de vareta de fusta, quan vaig sentir l’art de la nostra comissió fallera.

Cristina Oliva i Nieves

Vull, primer que tot, donar les gràcies a Pepa, la meua presidenta, per tenir-me entre cotons i defensar la nostra falla de dilluns a diumenge, de Març a Març. Per ser la meua fotògrafa, assessora de vestimenta, companya de bumerangs i amiga, tot a la vegada. A la meua família, per estar este any al davant i al darrer meu, per alegrar-se quan jo sóc feliç; en especial a ma mare, per atrevir-se i il·lusionarse tant com jo en totes les etapes d’aquest any i per cuidar els detalls; a Manuel, per recolzarme i emocionar-se amb mi i, perquè sense ell, jo no formaria part d’esta comissió. A la meua tia Mª Ángeles, per adaptar la seua agenda a mi i suportar els meus queixuts quan em pentina. A la meua germana, per ser la millor fotògrafa i dissenyadora personal. Als meus avis, per estar sempre. A Marina, per estar en el casal i en el camp. A qui s’ha deixat embolicar aquest any per viure’l des de dins amb mi.

A tota la comissió de Borrull Socors, per ser un gran equip que va a donar a llum el seu tercer projecte sociocultural i artístic, que aportarà enguany una pinzellada més al nostre paisatge urbà del Botànic. Vull fer ací una menció especial a tots el que fan valer Borrull Socors com ferramenta per arribar d’una o d’altra manera als nostres veïns: a l’equip de Falla, per fer falla el projecte; al grup de Teatre Faller de la comissió, per fer de ‘SomiART’ una casualitat entusiasmant per a mi. Per concloure, només vull dir que és el meu desig que gaudim d’estes festes junts, en les que a més, rescatem d’un vell calaix l’himne de la nostra comissió Borrull Socors. Seieu còmodes i gaudiu d’este llibret.

“En especial a ma mare , per atrevir-se i il·lusionar-se tant com jo en totes les etapes d’aquest any i per cuidar els detalls”

Carla Ramiro i Matias

Hola, amics i amigues, ja arribat un any més les millors festes del món: les Falles. Les Falles són molt especials perquè són dies en què compartim cada minut amb els amics i amigues: jugarem, ballarem i cantarem… Ho passarem molt bé amb la nostra gent.

Enguany he tingut la sort de ser Fallera Major Infantil i compartir esta experiencia amb el meu germà Pau, president infantil, i per suposat amb Pepa, presidenta, i Cristina, Fallera Major. Els quatre ens ho estem passant molt bé i estem gaudint de tots els actes als que anem junts. Així que xiquets i xiquetes de Borrull Socorrs, vos recomane que no deixeu de baixar al casal i participar en totes les activitats perque quants més siguem millor ho passarem. Estic segura que enguany les Falles no serán unes falles qualsevol. Per a mí serán les millors i vull que per a vosaltres també ho siguen. Per això, vos convide a compartir amb mí tots els moments inoblidables que ens portaran les Falles 2018! Compte amb vosaltres. Visquen les Falles! Visca la Falla Borrull Socors!

95 Hola, amics i amigues. Sóc Pau, el president infantil de la millor Falla del món: Borrull Socors. Estic esperant amb moltes ganes els dies de Falles perquè són dies de festa, jocs al carrer tot el dia, gaudir del nostre monument i dic nostre perquè el fem nosaltres i per a mi té un significat molt important, ja que des de Sant Joan estem fem falla i a poquet a poquet entre tots i totes farem que enguany siga una falla preciós i lloc on poder viure experiències úniques amb totes aquelles persones que vinguen a compartir amb nosaltres les activitats que farem tant dins com al voltant del monument.

Pau Ramiro i Matias

Anem a passar unes Falles de categoria amb: Carla, la nostra FMI, Cristina, FM i Pepa, presidenta; Com bé sabeu Carla és la meua germana major i per a i Cristina i Pepa son ja com de la família perquè amb elles hem fet un fum de coses super divertides i sempre ho passem molt bé. Les Falles de 2018 seran unes Falles inoblidables, gaudirem de cada moment perquè serà únic i preciós, visquen les Falles i Visca la falla de Borrull Socors!

D’on partim? Equip de falles

Què són les falles? D’on venen les falles? I la terminologia? Són les falles cultura? Per què? Evolució de les falles des dels inicis fins a l’actualitat: El paper del faller El faller un element connector entre la cultura i la gent? Les falles com a element cultural i crític. Suro? Fins a quin punt és cultura la contaminació? Tancament per part dels fallers i els casals? Són les falles festes de barri i per als barris? NO. Hem perdut la tradició? El paper de les falles d’experimental: Com en totes les societats i moviments artístics, quan sorgeix un moviment social, cultural o artístic es generen una sèrie de patrons i normes que has de seguir per poder estar inclòs. Paral·lelisme de l’acadèmia en època de Manet amb la Junta Central Fallera (exemple: quan vam anar a entregar el nostre esbós d’este any la secretària va dir a la presidenta, “açò no és un esbós”, soles perquè no és el típic esbós que presenten totes les falles.)

Què fan les falles d’experimental? La no-contaminació contemplada dins de les falles? Materials.

Retornem les tradicions: Les falles tradicionalment estaven fetes d’elements que els veïns recollien. Per què no tornar a fer-les així? Què faig jo/la meua falla? Nosaltres simplement creiem que les falles és una festa del poble, feta pel poble i dedicada al poble, i és per això que nosaltres fem la falla i intentem arribar a tot el món, fallers i no fallers, perquè volem que la gent visca les falles com les vivim nosaltres, des de dins, perquè això és la vertadera cultura. La falla i els 100iments: Dins de 4 anys complim 100 falles plantades, i ja és el tercer any que tot el que fem gira entorn del centenari: #100iments SOStenibles: Primera iniciativa. Falla feta per la comissió, primera vegada que utilitzàvem elements sostenibles, fou tota de fusta i cartó. La gran era un bosc i la xicoteta una caseta de fusta on els xiquets podien jugar. (Segon premi d’experimentals en la xicoteta 2016) #Sense100iments: Un any més que utilitzem materials sostenibles, però enguany el lema és la mancança de drets humans. La gran era un laberint on en cada no-eixida trobaves una violació dels drets humans i la xicoteta era un vaixell interactiu on si responies bé les preguntes sobre els refugiats podies menejar el vaixell. (Guanyarem el segon accèssit d’experimentals de la gran 2017 i tercer premi d’experimental 2017 en la xicoteta) #a100ir, #a100ART: Enguany la falla tracta sobre l’art. Volem qüestionar-se perquè els grans monuments de primera són art i poca gent considera art a les experimentals. Volem qüestionar-se fins a quin punt arriba l’art respecte a la cultura. Volem qüestionar-ho tot per a després refer el concepte de l’art. La falla gran és un museu. La part central, què es plantarà on travessen els 4 carrers característics de la nostra falla serà una cúpula feta de cadires que hem arreplegat de fems durant tot l’any què es convertirà per tres dies en un museu. Tindrà parts interactives, i altres, on només plantejarem coses i la gent haurà de pensar sobre elles. La xicoteta, serà també una cúpula, més xicoteta, que seguint amb el motiu de l’art, es convertirà en un teatre de titelles on els xiquets, i els no tant xiquets, podran gaudir de mil històries i personatges que podran fer i modificar dins de la mateixa falla.

EsbĂłs falla gran. Seccions: 8ÂŞC Experimentals i innovadors

100

KDÏRAFÊM Autor: Pere Snob Mil·lennials Preu: No hi han diners per pagar-ho. Obra cedida pel Rubish Museum de Stokölm, construïda amb mobles abandonats innoblement, fruit d’històries mortes, vides acabades i relacions trencades. Una reflexió sobre què som i com som, al caliu de la diversitat de pensament, formes, idees, trajectòries, decisions i diners. Amb el patrocini principal d’IKÈHIHA

Si coixeja d’alguna pota, més li val no badar boca. Tots tenim en casa fem, encara que fem que no el veiem. De misèries tots en tenim, assega, observa i siga humil. No critique al del costat, faça estoreta o espill de realitat, siga gai, hetero o “matxote” ben plantat. No critique al del costat, ni potències les desigualtats, home o dona, tots en veritat, estimem persones, quina barbaritat!! 01

EXPÖ NINOT GRAN

Fet de més cadires, la podeu admirar a l’Exposició del Ninot

€1.000,01

De fem en fem, els fallers arrepleguem, cadires allà on estiguen. Borrull Socors arreplega cadires, pels carrers de València que sempre tires, encara que no semble, hi han a piles. Una cúpula farem plena d’art, i les cadires fortes hauran d’estar, per poder amb gana criticar. Volem que penses i t’ho qüestiones tot, volem que ho replanteges en un bot, i, refer el concepte de l’art, tot en un lot. Les nostres propostes al paper són conceptuals, i al carrer, arriscades, valentes i crítiques per igual. Fem falles amb els nostres caps, les nostres mans i els nostres #100iments.

Portem un any arreplegant materials per a construir unes falles respectuoses i mediambientals, com els origens de la festa universal, amb l’esperit satíric, critic i transgerssor per igual.

Una galeria d’art urbà, on les dues falles fan un tot: contes, literatura, teatre, pintura iescultura, reflexió, opinió, consciència i revolució.

102

Fem Innovació i Experimentació i tot el que vos passa pel cap al veure els nostres esbossos ens agrada i motiva. Les nostres propostes al paper són conceptuals i al carrer, arriscades, valentes i crítiques. Fem falles amb els nostres caps, les nostres mans i els nostres #100iments. Fa un any que arreplegem materials per a construir unes falles respectuoses amb el medi ambient i els orígens de la festa, amb l’esperit de la tradició satírica, critica i transgressora portada al segle XXI. Una galeria d’art urbà, on les dues falles fan un tot: contes, literatura, teatre, pintura, escultura, reflexió, opinió, consciència i revolució.

Vine #a100ir i #a100Art als carrers Borrull Socors. Falla de barri, d'idees i de cors. Per què el 100 per a la composició de paraules? Perquè fins a 2021 jugarem amb la sonoritat, quan farem el segle de vida. Els dos esbossos estan emmarcats, perquè la proposta d'enguany és una galeria d'art urbà en què els vianants seran peces imprescindibles i interactives. Una falla, aleshores, no s'enté sense l'altra. Guardem per als sentits al carrer les falles que plantarem i per això sempre proposem esbossos que parlen d'idees. La falla infantil protagonitza el lema #A100ir, a jugar! En ella la xicalla podrà jugar i participar d'un programa d'activitats lúdiques, artístiques i educatives. La gran, amb el lema #A100Art, a pensar! pretèn ser una sala d'art que els visitants podran travessar i gaudir d'una exposició que no deixarà ningú indiferent. L'esbòs és la paraula ART en codi morse, un gest.

EsbĂłs falla xicoteta. Seccions: 20ÂŞ Experimentals i innovadors

EXPÖ NINOT XICOTET

Fet de fusta, este joc de xiquets el podeu admirar a l’Exposició del Ninot

€1.000,01

No tot val. Clar que no. No val arribar amb la proposta d’una comissió, pensada, treballada i amb un rerefons temàtic i conceptual molt concret, i rebre per part de personal ‘voluntari’ de JCF a les portes de l’Exposició critiques i insults perquè simplement no els agrada el que veuen. I no perquè siga estèticament lleig, ni perquè arribem amb un ninot que contravinga cap normativa, per exemple. Simplement perquè subjectivament van deduïr en un segon que ‘això’ nostre no mereix ser rebut i nomenat ninot. Només perquè no té la forma de persona o no està fet de suro i pintura o no es a primera vista el que ells consideren falles. Clar que no val tot. No és que no valga la fusta com a element esencial, la crítica a l’art i als crítics gratuits de l’art que tot ho saben (tot menys d’educació, si de cas). No és que no valga el treball d’un any arreplegant materials sostenibles per a convertir-los en una falla solidaria amb el medi ambient i amb els sentiments de les persones. És que el que no val es que gent que es suposa que participen d’un organ de tots com és JCF no pot ser irrespetuós amb el treball i el sentir d’una part, per xicoteta que siga, del seu col·lectiu. Nosaltres, des de la innovació i l’experimentació, també fem falles i també som falles. Així piularem a Twitter després de despertar del shock de l’insult sense cap limitació a les portes d’una Exposició que és de tots i a la que hi anem, a més, com a requisit per a participar del concurs de falles. Respecte, educació i obertura de ment

Penseu que és una cadira incòmoda? Segur que no més que els comentaris i mirades dels encarregats de la porta a #ExpoNinot18 de @JCF_Valencia al pas de la nostra proposta. Haurem encertat en la crítica als crítics de l’art? #A100ir #A100Art #tambésomfalles @borrull_socors

* Les falles s’han presentat com a treballs d’estudis de la Facultat de Belles Arts de València.

105

MAGÏSTRALDIRÀ

Una cadira magistral que segurament no trobareu a la nostra falla

€299,99

107

Pla d’activitats

Diumenge 4 de març 10.00 h. Visita a l’exposició del ninot. 14.00 h. Dinar al casal. Dissabte 10 de març 21.30 h. Inauguració oficial del parador, per la nostra Fallera Major, Cristina Oliva i Nieves. 22.00 h. Sopar. A continuació... Música en directe.

Diumenge 11 de març 10.00 h. Esmorzar popular. 14:00 h. Dinar (#a100ir de paella).

PlaB.Pre-Falles amb theBasement / post party en La 3: 12:00 Activitats infantils 20:30 Concert acústic 21:30 Djs theBasement Sound System 02:00 Dj Qu 03:00 Sergio Mañex

Dimecres 14 de març 18.00 h. Arreplegada del ninot infantil. 18:30 h. Inauguració del parador infantil, per la nostra Fallera Major Infantil, Carla Ramiro i Matias, i lliurament de recompenses infantils. 20.00 h. Plantà infantil.

108

Dijous 15 de març 08.00 h. Xocolatà i recepció del jurat de la falla infantil. 10.00 h. Esmorzar popular. 14:00 h. Dinar a la carpa. 18:00 h Berenar i jocs infantils 18:30 h. Arreplegada del ninot gran. 21:30 h. Sopar de la plantà i lliurament de recompenses (la fesolà preparada per Rafa Molina). Pla B.Rocket Night / post party en Play club 23:00 h. Plantà. 23:00 Concert 00:00 Dj Trasto 01:00 Fat Gordon Silvia Superstar 02:30 Divendres 16 de març Catalina Isis 03:00 10:00 h. Esmorzar popular. 11:30 h. Tallers i jocs infantils. 12:30 h. Actuacions musicals de carrer amb aperitiu. 14:00 h. Dinar a la carpa. 16:30 h. Arreplegada del premi (si en tenim). 18:30 h. Berenar, tallers i jocs infantils. 22.00 h. Sopar temàtic d’ABS, entrega de xapes, mocadors i targeta personalitzada.

Dissabte 17 de març 09:30 h. Arreplegada del premi (si en tenim). 10:30 h. Esmorzar popular. 11:30 h. Tallers i jocs infantils. 12:30 h. Aperitiu. 14:00 h. Dinar a la carpa. 18:00 h. Berenar i activitats infantils. 21:30 h. Sopar a la carpa. 23:00 h. Gustavo Paradís.

PlaB. Urban Sounds 17:30- Intervenció art urbà alñ carrer 20:30 Dj Cassius Tonen - cabina Red Bull 2300 - 24:00 Ding Dong System 24:30 - 02:00 Twise + invitats 02:00 - 3:00 Dj Soak 03:00 - 04:00 Dj Cassius Tonen

PlaB. Oh Yes by DSK Pop / post party en La 3 13:00 Sessió Vermut by Piscolabis: acústic 18:00 Vesprada familiar: acústic de Pool Jazz + tallers per Espai Llimera 20:00 Djs Residentes 00:00 Blitches djs 01:00 SIMONE 02:00 GUILLE MILKYWAY (La Casa Azul) 3:00 Blitches djs

109 Diumenge 18 de març 07:30 h. Macrodespertà per la demarcació. Agrupació de falles del Botànic. 10:00 h. Esmorzar popular. 11:30 h. Tallers i jocs infantils. 15:00 h. Concentració al casal per anar a l’Ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats. 20:30 h. Disfrassos. 21:30 h. Sopar temàtic a la carpa (#a100art de cinema). 23:00 h. Karaoke borruler.

PlaB.Nit G 13:00 - 14:00 Sessió Vermut by Piscolabis: Juanele Trío 19:00 - 21:00 Hoppers Fusion Valencia / swing y lindy hop /acústic 23:00 - 02:30 Dj’s 02:30 - 04:00 Dj Miss Yuls

Dilluns 19 de març 10:00 h. Esmorzar popular. 11:30 h. Missa en honor a Sant Josep a la Parròquia de Sant Miquel i Sant Sebastià. A continuació, homenatge al Palleter. 12:30 h. Actuacions musicals de carrer amb aperitiu. 14:00 h. Aperitius 14:30 h. Dinar a la carpa. 18:30 h. Playbacks infantils i berenar. 22:00 h. Cremà de la falla infantil. 22:30 h. Últim sopar a la carpa. 00:00 h. Cremà de la falla gran i posterior brindis per les Falles 2019. Heu d’estar pendents a les nostres xarxes socials per conéixer les modificacions, si les haguera, perquè vos informarem al minut. Este programa és susceptible de canvis per motius d’organització. Els esmorzars, com cada any seran populars i cal apuntar-se la vesprada anterior (2€). Pla B.Tots els dies Zona Arraez: en les Sessions Vermut acústics 13:0020:00 – Compakto dj – Trasto Zona Food Trucks oberta des de les 12:00 - 17:00 / 19:00 - 04:00

111

Comissió dels carrers Borrull Socors

L’equip Presidència: Pepa Gómez Secretaria: Ernesto Ferragud Comunicació interna: Pepa Gómez i Amparo Trinidad Delegació de l’Agrupació: Juan Carlos Perona Casal: Manolo Latorre Loteries: Fernando Vela Vicepresidències: Pepo Moreno, Begoña Martínez i Amparo Trinidad Infantils: Noelia Matias i Sebas Marín Equip de falla: Marina Marín, Andrea Oliva, Sebas Marín i Pepa Gómez Premis Latorre: Pepo Moreno, Pepa Gómez, Manolo Latorre i Sebas Marín

Comissió infantils... Celia Arregui i Trinidad Ximo Arregui i Trinidad Emma Belda i Garcia Malena Blanco i Garrigues Mara Blanco i Garrigues Júlia Blanco i Hipólito Miquel Blanco i Hipólito Manuel Cantó i Gualberto Mar Cantó i Gualberto Blanca Esteban i Castelló Candela Esteban i Castelló Maria Linares i Duran Rocio Perona i Moya Carla Prósper i Gómez Carla Ramiro i Matías Lucía Ramiro i Matías Pau Ramiro i Matías Verónica Tormo i Monzó

112

Un poquets més grans... Felipe Javier Acebron i Caballer Felipe Acebron i Cano Vega Aleo i Navarro Marcos Andreu i Natividad Ximo Arregui i Roig Federico Bonell i Tortajada Marta Bonell i Tortajada Amparo Caballer i Úbeda Noelia Castelló i Quinzá Carlos Estal i Ballester Luis Miguel Esteban i Saz Ernesto Ferragud i De Diego Maria Ferrando i Feliu Angela Ferrando i Ramada Lorenzo Ferrer i Agudo Lorenzo Ferrer i Navarro Almudena García i González Amparo Garrigues i Martínez Amparo Gómez i Belloch Encarna Gómez i Belloch Josefa Mª Gómez i Valle Juani Gómez i Valle Nieves Gonzalez i Garcia Blanca Gonzalez i Navarro Vicenta Gorrea i Ramos Francisca María Hipólito i Bonet Sefa Jorge i Jorge Ana Juan i Nicolás Cristina Lagarde i Cabañero Manuel Latorre i Esteve Manuel Latorre i Gorrea Marina Marín i Latorre Sebastián Marín i Martínez Carmen Marín i Peiró Marina Marín i Peiró

Critina Martínez i Fernández Begoña Martínez i Llosa Yaiza Mascarós i Fernández Juan Manuel Mateo i Miquel Noelia Matias i Beltrán Rafael Molina i Mira Mar Molina i Navarro Isabel Monzó i Albert Jose Maria Moreno i Castelló Juani Moya i Montañez Mª Del Mar Navarro i Molina Charo Navarro i Molina Lola Nieves i Losa Maria Angeles Nieves i Losa Andrea Oliva i Nieves Cristina Oliva i Nievas David Oliver i Huerta Encarna Ortín i Gómez Isabel Peiró i Orozco Marcela Peiró i Orozco José Luis Peralta i López Juan Carlos Perona i Rubio Antonio Prósper i Gómez Juan Bta. Prósper i Lis Alejandro Quintero i Taberner Irene Salavert i Rodríguez Clara Segovia i Blat Maria Pilar Soriano i Rodríguez Andres Ten i Navalon Carolina Tormo i Monzó Mª Amparo Trinidad i Sala Aida Valero i Domínguez Fernando Vela i Vela Juan Manuel Viega i Correa Paula Viega i Nieves Alba Vivó i Martínez

113

Premis Latorre La comissió (Borrull Socors de València)

Quan preguntes als presidents de Junta Central Fallera (inclosos els ex i l’actual) i ningú dubta ni un segon en donar la resposta afirmativa. Quan preguntes als personatges importants de les Falles en l’actualitat, als periodistes que van cobrint-les, als líders d’opinió i rep la mateixa resposta. Tot encaixa per a continuar amb una iniciativa emotiva que va arrancar en 2016, amb el cor en la mà d’una comissió agraïda de tenir entre els seus a un exemple de vida fallera a seguir, la de Manolo Latorre. Tot encaixa i tot segueix, els premis de Borrull Socors segueixen el seu curs i creixen en expectatives i consistència, en categories i nivell de ments pensants. La segona edició dels premis Latorre prenen un doble vessant: reconeixement a la trajectòria fallera i a la contribució a la cultura valenciana. Mentre la segona categoria seria a càrrec del debat de l’equip organitzador, la decisió del primer guardonat recauria sobre un comité d’experts de tots els àmbits fallers per a escollir sense condicionants un llistat de candidats i, finalment, un jurat d’excepció que deliberara. El que podia semblar un repte es va convertir en una agradable successió de sorpreses, de bones intencions per a seguir sumant en este món de les Falles. Pere Fuset, Félix Crespo, Paco Lledó i Enrique Real despenjaren el telèfon, van atendre la trucada, van acollir la proposta, van posar la seua agenda a la disposició de l’humil projecte i els que no van delegar (Félix per motiu acadèmics i Enrique de salut)

114

varen asseure a parlar, intercanviar opinions, compartir sentiments i aplaudir el talent. Els Latorre prenen forma, es consoliden amb l’esforç i voluntat de moltes persones. En la base, el sentiment compartit per tots que, àdhuc diferents, divergents, són similars i confluents: respecte per les Falles i amb ell, per totes i cadascuna de les persones que dediquen un tros de la seua vida a fer-les créixer diàriament. Els premis Latorre amaguen emoció i la resposta a tots els perquè fem falla. Són admiració i agraïment, germanor i autonomia, creació i culte, passat i futur, somni i realitat, utopia i capacitat de fer de la nostra cultura allò que ens identifica i dóna sentit. La Falla Borrull Socors atorgarà el pròxim dimarts, 20 de febrer, els Premis Latorre a l’actual vicepresident de JCF Festejos, Infantils i Joventut, Pepe García Bosch, i la indumentarista Amparo Gómez, en les categories Trajectòria fallera i Contribució a la cultura valenciana, respectivament. Són els dos valencians guardonats en 2018, per la seua trajectòria i la seua contribució a la cultura, respectivament. Amb ells arranca una nova època per als premis que ja sentim naixen madurs, responsables, assenyats, precisos. Només queda agrair i homenatjar als premiats i tots els amics que fan possible esta fita i poder continuar fent Falles junts i units.

KÄDIRA TRISTÔR

La cadira ideal per als habitants de la Meseta, per si ni arriben a veure la nostra mar

€567,89

D’excursió a Estivella

Lâ&#x20AC;&#x2122;apuntĂ de la falla

Les bitlles de l’Agrupació del Botànic

D’excursió a Estivella

Excursió al Gullivert

En la Proclamació, Pepo Moreno amb Rafa Vizcaíno, director musical que ha adaptat l’himne de la nostra comissió

Sopar de lâ&#x20AC;&#x2122;amic invisible

El casal per la Proclamaciรณ

Festa de Cap dâ&#x20AC;&#x2122;Any

Sopar de l’amic invisible

Festa de Cap d’Any

Festa de Cap dâ&#x20AC;&#x2122;Any

Tallers infatils

Excursió al Botànic

Amparo GĂłmez, condecorada amb la Joia 2017 del Gremi ArtesĂ de Sastres i Modistes de la Comunitat Valenciana

Tallers infatils

D’excursió a Estivella

Ofrena al Palleter 2017

Participaciรณ en la volta a peu fallera

Nominats a Obra inĂ¨dita al concurs de teatre de Junta Central Fallera

Grup de teatre amb lâ&#x20AC;&#x2122;obra SomiART

Entrega de premis al llibret 2017

Decorat de lâ&#x20AC;&#x2122;aparador per la PresentaciĂł de les nostres Falleres Majors

De Junta ordinĂ ria al casal

Premis Latorre 2017 als diaris

Premi al Concurs literari de Junta Central Fallera de 2017 per l’obra ‘#100iments perduts’, escrita per Pepa Gómez

Tot l’exercici arreplegant cadires pels carrers de València i de més enllà

137

Himne de la comissió Borrull Socors

Himne de la Comissió Borrull Socors Com la flor del jesmil [Com la flor del gessamí] que en pura blancor [que en pura blancor] diu, Valencia es un jardí, [diu, València és un jardí,] ¡Valencia es lo millor! [València és el millor!] Es il·lusió molt cabal [És il·lusió molt cabal] de comissió tan fallera [de comissió tan fallera] tan sansera i formal (Bis) [tan sensera i formal] el ser sempre la primera. [ser sempre la primera.]

En germanor i al·legria [En germanor i alegria] fá falla que és admirá [fa falla que és admirà] i com sempre en harmonia [i com sempre en harmonia] un any mes está plantá [un any més està plantà] está plantá... está plantá [està plantà... està plantà] Entre estámpits de carcases [Entre estampits de carcasses] traques, música i foc, [traques, música i foc,] Sant Chusep dona les grasies [Sant Josep dona les gràcies] a Valencia i Comissió. [a València i comissió.]

¡Comissió! [Comissió!] dels carrers Borrull Socós [dels carrers Borrull Socors] ¡Comissió! [Comissió!] dels carrers Borrull Socós [dels carrers Borrull Socors] Festa valenciana [Festa valenciana] festa nacional [festa nacional] festa de les falles [festa de les falles] festa inmortal [festa inmortal] Lletra: Miguel V. Sarrión López Música: Mestre José Esteve Albelda

(La lletra és transcripció literal de documentació que obra en el nostre arxiu) Volem agraïr enguany, al director Rafa Vizcaíno, l’adaptació al segle XXI i l’enregistrament de l’himne en format digital.

138

Himne oficial de la Comunitat Valenciana Per a ofrenar noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans, vingueu. Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau! Pas a la Regió que avança en marxa triomfal! Per a tu la Vega envia la riquesa que atresora, i és la veu de l’aigua càntic d’alegria acordat al ritme de guitarra mora... Paladins de l’Art t’ofrenen ses victòries gegantines; i als teus peus, Sultana, tons jardins estenen un tapís de murta i de roses fi nes. Brindes fruites daurades els paradisos de les riberes; pengen les arracades baix les arcades de les palmeres… Sona la veu amada i en potentíssim vibrant ressò, notes de nostra albada canten les glòries de la Regió. Valencians, en peu alcem-se. Que nostra veu la llum salude d’un sol novell. Per a ofrenar noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans, vingueu. Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau! Flamege en l’aire nostra Senyera! Glòria a la Pàtria! Visca València! Visca! Visca!! Visca!!!

Els nostres col·laboradors

Fem barri, col·labora. A totes les persones i empreses que han confiat en nosaltres i n’han ajudat, any rere any, inserint publicitat en el nostre llibret. Nosaltres som conscients que la finalitat de la publicitat és, en primer terme, el retorn de la inversió realitzada i per descomptat traure’l benefici. Per este motiu estem molt agraïts als anunciants habituals, perquè és evident que la seua motivació és, quasi en primer lloc i pràcticament l’únic terme, ajudar a la nostra comissió en la confecció del nostre llibret i de la nostra manera de fer falla. Gràcies Volem agrair igualment als nous anunciants, amb la il·lusió de veure’ls els pròxims anys amb nosaltres, no sols en el llibret, també en el nostre casal, en falles, compartint bons moments. No voldríem oblidar-nos dels anunciants que ja no estan amb nosaltres per diferents motius. Gràcies a ells, sense dubte, hem tingut molts llibrets, que sempre seran part de la nostra història. Esperem tornar a comptar prompte amb el seu suport. Gràcies de nou a tots, per la confiança mostrada, publicant-se amb nosaltres i recolzant-nos en l’agradable faena de transmetre una part important del que fem a la nostra falla, que és la vostra.

139

140

ADMINISTRACIÓ DE LOTERIA ‘101’ - EL BUHO DESPATX INFORMATITZAT Juga a les nostres penyes. *Euromilló (dimarts i divendres) per 3€ *Bonoloto, Primitiva i El Gordo per 3 € *Totes les setmanes loteria de Madrid, Almeria, Tenerife i BArcelona. Ara també obert diumenges de 09:30 a 13:30 h. Ferran El Catòlic, 70 46008 València Loteria101@hotmanil.com facebook.com/loteria101elbuho 963 915 328

Salaons i llegums José - Manoli Mercat Rojas Clemente. Parada 14 Tlf.: 657 694 693 Mercat de l’Algiròs. Parada 108 Tlf.: 657 694 693

141

La teua reserva: 963 155 909

C/ Borrull, 29 46008 ValĂ¨ncia www.laforcola.com

142

Gran Via Ferran El Catòlic, 70 46008 València Tlf.: 962 058 684 Mòbil: 653 555 458

143

C/ Borrull, 33 * 46008 ValĂ¨ncia Tlf. 963 912 986 www.anouvalencia.es anourestaurante@gmail.com

@anoucocina ANOU.Valencia

144

145

Mercat Rojas Clemente PlaĂ§a Rojas Clemente, s/n 46008 ValĂ¨ncia sogar80@yahoo.com

rojasclemente.com/galeria-comercial/5-la-tia-cacaos

146

C/ Número Nou, 3 46470 Albal, València Tlf.: 961 220 021

147

148

Tlf. 963 919 819 Cirilo Amorós, 9 València www.espolin.es

Seguix-nos en:

149

150

151

www.rojasclemente.com

152

153

Al seu servici des de 1933

Carns selectes NAVARRO Especialistes en carns naturals i embotits artesans Mercat Rojas Clemente Tlf.: 963 916 756

154

155

156

20 anys al teu servici amb productes de les nostres costes i qualitat en congelats. Servici a domicili. Compromesos amb el medi ambient. Targeta Club Fidelitat i Jove Familiar amb descomptes i avantatges. Consulta receptes, novetats i promocions en rojasclemente.com/galeria-comercial/28-viki-tu-pescaderia i seguix-nos en facebook/vikitupescaderia Tlf.: 963 919 244 MĂ˛bil: 657 853 576

Tlf.: 963 381 082

157 Servicios: Electricitat, xarxes i dades. Lampisteria, grups de pressió, osmosi i desqualificació. Fusteria. Pintura i decoració. Obra de paleta, reformes i xicoteta construcció. Serralleria, inclòs obertura d portes. Manteniment de piscines i spa. Jardineria i paisatgisme. Assessorament tècnic en tractament i manteniment. Despatx tècnic i d’arquitectura.

158

Ferran el Catòlic, 70 46008 València Tlf.: 963 913 019

159

160

Qualitat i servici, els nostres pilars fonamentals. Recepció de peix diari des dels principals ports de la Comunitat Valenciana i de la resta de l’Estat. Acurat servici a hostaleria amb gran varietat de productes selectes i repartiment. Atenció al client 615 019 154 Pàrquing públic. Mercat Russafa Baixos del peix 1,2,3,4 i 25,26,27,28 pescadoshermanosperona@gmail.com www.pescadoshermanosperona.com

161

162

C/ Guillem de Castro, 75 ValĂ¨ncia www.caixapopular.es

163

I A R I CA

IO R A C EL