30
Elvira Cambrils
A la platja de Camus
1a edició: octubre de 2018 Coberta de Miquel Mollà © 2018 Elvira Cambrils La imatge de coberta integra una fotografia d’Hubert de Segonzac. La fotografia de l’autora de la solapa és de Joan Pons.
© 2018 Edicions del Bullent, SL De la Taronja, 16 - 46210 Picanya 961 590 883 info@bullent.net • www.bullent.net Disseny de la col·lecció: Miquel Mollà Assessorament lingüístic: Àlvar Vanyó, Maria Guasp Impressió: Guada Impressors ISBN: 978-84-9904-210-7 Dipòsit legal: V-2602-2018 La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor resten rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.
A Joan Pons i Pujol, per les postres tan exquisides.
A la platja, caure damunt la sorra, abandonar el món, de retorn al meu pes de carn i ossos, estabornit de sol [...]. Ací comprenc què és allò que hom anomena glòria: el dret d’estimar sense mesura.
Albert Camus, «Noces a Tipasa», Noces El que l’art desafia és justament aquesta polaritat tan còmoda del blanc i el negre. La zona grisa és el lloc on la definició s’ensorra i el llenguatge quotidià esdevé inadequat, poc més que síl·labes absurdes.
Siri Hustvedt, «Anselm Kiefer: la veritat és sempre grisa», La dona que mira els homes que miren a les dones ...l’únic que hi ha de vàlid i d’apassionant és una «experiència», o la descripció d’una experiència: com en tota «literatura».
Joan Fuster, «Pròleg» a Albert Camus, El mite de Sísif
7
I
INDIGNA’T PER TON PARE!
1
Toni-Lluís va dir que es trobarien l’endemà a Benimaclet en caure la vesprada. Que hi havia faena per a tots. S’havien de carregar a la furgoneta els amplis, la taula de mescles, els monitors, els micros, els cables i la bateria; havien d’il·luminar l’entaulat en arribar a la Patacona. I, a més, muntar la parada del marxandatge. Com si no ho sabérem, va reblar Pere, «el Cheroki», a què ve tanta ordre? Però ell, assegut a la bicicleta amb un peu al pedal, va seguir a la seua, ah! i no oblidem els discs i les samarretes. El Cheroki va adoptar aquella postura de quan no ho veu clar i va dir que anava a fer-se’n una abans de gitar-se. Quin plaer! Quina inquietud! Els fils d’aigua es precipiten ansiosos sobre el cap en una carícia envolupant que produeix al moment una intensa sensació de benestar, salten en cataracta als muscles i esquitxen la mam11
para del bany, s’enreden pels meandres de la barba i s’escapen victoriosos en petits rierols que corren rabents per les escorrenties del cos, acaricien el penis una mica esponjat i segueixen el curs càlid i vigorós per les cames fins a estavellar-se contra el plat de la dutxa. Toni-Lluís alça el rostre cap a la cortina d’aigua, el Cheroki deu haver-se adonat que alguna cosa no funciona. Es passa les mans per la testa completament rasurada, com si volgués traure’s del damunt aquest pensament, i s’abandona al suau calfred que li recorre la columna vertebral. La cortina raja a doll una estona. Per què no va a la platja i intenta relaxar-se? Clou les parpelles. Inhala amb fruïció el vapor que envaeix la cabina al ritme pausat d’un compàs mental. Reté l’aire als pulmons, com un globus a punt d’enlairar-se lligat a terra pel llast, fins que la pressió l’obliga a exhalar-lo a poc a poc, amb la mateixa lentitud que l’ha inhalat. Visualitza la superfície serena de la mar on se submergirà en unes hores mentre inicia una nova respiració profunda. Però la llum roja llampegueja insistent a pesar dels esforços per desconnectar-la. L’ànsia l’ha tornat més vulnerable. Ha irromput com l’ona expansiva d’un còdol sobre la rutina guanyada, una rutina que deu assemblar-se bastant a la felicitat mínima i plena de música a què aspira, i ja està més que fart que li la malmeten. Tem que arribe la nit i alhora ho desitja. 12
2
Quan encara no clarejava el dia, el My father’s eyes d’Eric Clapton amb què es va adormir l’ha despertat. Als tretze anys, Toni-Lluís va descobrir el poder de les melodies per neutralitzar els sorolls dissonants de la vida i des d’aleshores s’hi ha aixoplugat com en una balma des d’on deixar caure les tempestes. Anit no podia dormir ni tampoc concentrar-se en la tonada assajada en el silenci. La seguia uns instants per perdre-la immediatament rere les paraules de Daniel. Al capdavall, però, la disciplina va controlar el neguit, va visualitzar els trasts de la Fender i la melodia va cridar la son. Només per unes hores clafides de somnis. Viatjava per un canal dins d’una corfa de nou arrossegada per l’intro claptonià del My father’s eyes que provenia de l’aigua. Era un recorregut agradable. La corfa de nou ascendia en contra de la gravetat cap al cim d’una muntanya russa des d’on es contemplava el paisatge ondulant d’un desert roig al capvespre. La nou l’ha expulsat bruscament i ha rodolat pel vessant d’una enorme duna al compàs dels acords. S’ha resistit a abandonar el somni. No volia despertar-se, encara no, però l’arena roja l’ha llançat cap als guions que es dibuixaven a la persiana de la finestra. S’ha remogut al llit per a seguir en el pou flonjo on es trobava mentre el solo amb què es va adormir, s’apoderava de 13