65
Dirigeix la col·lecció: Pilar Puchades
Unes veus a l’altra part del mur Vicent Enric Belda
Aquesta obra obtingué el 38è PREMI DE NARRATIVA JUVENIL ENRIC VALOR Convocatòria ANY 2018 Formaven el jurat Carles Fenollosa, Vicent Gil, Lourdes Boïgues, Pilar Puchades i Núria Sendra Premi copatrocinat per
Hi ha un quadern de propostes didàctiques, referides a aquest llibre, que es distribueix gratuïtament als ensenyants que el sol·liciten.
1a edició: abril de 2019 © 2019 Vicent Enric Belda Coberta de Miquel Mollà © 2019 Edicions del Bullent, SL 961 590 883 De la Taronja, 16 – 46210 Picanya info@bullent.net • www.bullent.net Disseny de la col·lecció: Miquel Mollà Assessorament lingüístic: Àlvar Vanyó, Maria Guasp Imprés a la UE. ISBN: 978-84-9904-222-0 Dipòsit legal: V-621-2019 La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor resten rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.
Enfin la vérité froide se révéla: J’étais mort sans surprise, et la terrible aurore M’enveloppait. –Eh quoi! N’est-ce donc que cela? La toile était levée et j’attendais encore. Le rêve d’un curieux. Charles Baudelaire Per fi la veritat freda es revela: Jo era mort sens sorpresa, i la terrible aurora M’embolcallà. –I doncs! És que sols això era? El teló era alçat i jo esperava encara. El somni d’un curiós. Charles Baudelaire
Primera part
Dijous, 19 d’octubre (1)
autobús regular que havia de portar Paula Orts a Barcelona passava per Ondara, Alacant, a les 12:45 hores; així és que havien fet bé d’estar a la parada quasi una hora abans. –Sempre hi ha imprevistos! –l’havia advertida Kirsten amb el seu peculiar accent. Kirsten Pietersen, la veïna del mas de Fleix, havia insistit de dur Paula a Ondara amb la seua vella furgoneta Volkswagen, però ara Kirsten ja se n’havia tornat a sa casa de la muntanya amb els seus gats i a la jove li tocava esperar tota sola l’autobús de línia, asseguda en una cadira de la terrassa del bar Gavilà, al costat de la carretera nacional. Kirsten era holandesa; devia tenir més de setanta anys, però resultava bastant difícil de precisar-ne l’edat exacta. Com altres encantadors ancians estran9
gers de la comarca, es tractava d’una vella hippy idealista, instal·lada a la Vall de Laguar feia més de cinquanta anys. –Sí; érem molt bons amics, ton pare i jo –li havia assegurat Kirsten a manera d’adéu–. Encara que hi parlàvem poc, ell sabia que ens teníem l’un a l’altra, allà dalt, a la muntanya. Paula es limità a assentir amb el cap. –Per a mi també ha estat una autèntica desgràcia, t’ho assegure, Paula. I morir-se tan jove, aixafat per les rodes del seu propi tractor! Però, ja veus, bonica, som pols en el vent; a penes una mota minúscula de pols en l’univers immens. Mentre pronunciava aquests pensaments, que recordava vagament d’una cançó de la seua joventut, Kirsten havia corrugat de manera enigmàtica els seus ulls claríssims, que es van convertir en dues boletes diminutes d’acer. –Gràcies, Kirsten; gràcies per tot! –s’acomiadà, emocionada, Paula. Després va avançar un pas i li va fer un bes a la galta. –Adéu, Paula; espere veure’t prompte! –va cridar Kirsten ja des de l’interior de la furgoneta, mentre embragava sorollosament el motor i emprenia trontollant el viatge de tornada. 10
Feia molt de sol aquell migdia; aquesta mena de sol polsegós i brut dels dies de tardor ventosos. Els camions passaven massa ràpids per la carretera que travessava la població, com fent colzades amb els enormes remolcs, removent espirals de brutícia per tot. Asseguda en una cadira de la terrassa del bar, Paula premia fort el mànec de la vella maleta de rodetes, com qui s’agafa a la maneta de seguretat d’un vehicle en marxa. –Em fa pena que hagis de marxar –va pronunciar el seu pare d’improvís, plantat al seu costat, recolzat en un dels pilars metàl·lics de la pèrgola del bar. La seua imatge espectral semblava que s’esvaïa i recomponia amb les ratxes de vent. Paula es va fixar en els faldons de la camisa texana, embrutats per una mena de greix vermellós i dens. El pit, aixafat, era marcat per l’empremta fangosa, en forma d’espiga, d’una grossa roda de tractor. Un filet de sang quasi imperceptible li rajava del nas i es perdia en les arrels del bigot i de l’espessa i terrosa barba. Paula va girar la mirada com enutjada. Després es va limitar a mirar amb els ulls entornats en direcció contrària, en direcció sud, cap on se suposava que havia d’arribar d’un moment a l’altre aquell autobús regular que l’havia de portar a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, a la casa de la seua àvia. 11
Una nova ratxa de pols va encegar-la. Es va fregar els ulls. Per un moment va semblar que plorava. L’autobús de línia va aparèixer per fi darrere d’un camió. El vehicle, un autobús d’última generació, anava totalment buit, així que Paula va viatjar sola bona part del trajecte. A prop de Pego, la imatge inconsistent de son pare li havia indicat amb un gest que mirara el cel. Els llargs cabells de Jaume Orts mostraven a la part posterior del cap una mena de pegat viscós i fosc. Paula va mirar per la finestra. Una bandada d’ànecs, formant una fletxa perfecta, s’enlairava des de la marjal en direcció sud. El cel era blavíssim, esquitxat de núvols esfilagarsats, que eren com cotons plens de llum. Durant la curta parada a València, l’autobús es va omplir de gent. Un jove africà li va demanar amb un gest permís per seure al seu costat; tanmateix, quan ja havia deixat la seua bossa de viatge en el portaequipatges, va mirar el seient lliure del costat de Paula i alguna cosa, com un ensurt, el va aturar. Un evident temor s’havia dibuixat de sobte en els seus preciosos ulls foscos i, amb gestos indecisos i dominat per una visible confusió, va tornar a agafar el seu petit equi12
patge i es va dirigir cap al fons del vehicle amb el pas vacil·lant de qui camina amb el cap ple de preocupacions. Després d’haver estat aturats en un embús a l’entrada de la ciutat, mitja hora més tard del previst, havien arribat a l’estació d’autobusos Barcelona Nord. Es feia fosc de pressa. Ja era tard; just les nou i quart del vespre, segons va poder comprovar Paula en un rellotge electrònic d’un panell d’anuncis publicitaris. Hi havia passat més de vuit hores de viatge, amb un únic descans en una estació de servei de l’autopista, a prop de l’Ebre. Els passatgers van baixar del vehicle en silenci, com hipnotitzats. En recuperar el seu equipatge, Paula va fer per seguir l’estel de la petita multitud de viatgers fins a la sortida de les instal·lacions de l’estació d’autobusos. Ja fora, va mirar en ambdues direccions, cap al nord i cap al sud del llarg carrer, amb desesperança, amb el pànic de qui es veu sol i perdut enmig d’un món desconegut. Acabava el mes d’octubre, però la brisa de la ciutat resultava encara càlida. Finalment, es va aproximar a la llarga fila de taxis negres i grocs, arrossegant les sorolloses rodes de la vella maleta per la vorera. Va traure un paper que portava doblegat en una butxaca posterior dels pantalons vaquers. 13
–Carrer Calvet, número seixanta-set, per favor –va indicar a una taxista que l’havia convidat a pujar al seu silenciós vehicle elèctric. Mentre la taxista deixava l’equipatge en el maleter del Prius, Paula se n’havia pujat al seient davanter. La taxista es va sorprendre. –Ningú no seu al costat del conductor, maca –la va renyar–. Però, bé, ja que hi ets, posa’t el cinturó, sisplau! –li va ordenar abans d’arrancar. Durant el trajecte de gairebé vint minuts per les avingudes plenes de cotxes, ciclomotors i furgonetes de repartiment, Paula s’havia girat dissimuladament i s’havia fixat en la imatge del seu pare, assegut al seient posterior del vehicle. Els seus ulls marrons semblaven escrutar els canvis que s’havien produït en aquella ciutat, que havia estat casa seua molts anys abans. –Ets molt jove, oi? –li va preguntar llavors la taxista, en un intent de resultar simpàtica a aquella joveneta de gestos i comportament estranys, que semblava com perduda enmig de la gran ciutat. –Tinc quinze anys. –I has viatjat sola? –Sí; totalment sola –li va respondre Paula.
14