La Panderola, un tren que vola T铆tol Autor Pep Castellano i Canto Nieto Il路lustracions de Il路lustrador
Al mestre Pepe Gargori Vicent i a la Unió Musical del Grau, per revelar-nos el secret màgic de la música.
1
Un aniversari mogut
V
aig tindre l’aniversari més mogut de tota la meua vida. Impressionant! Per culpa del meu iaio. És un cas com un cabàs! Té unes coses! Va vindre a buscar-me en eixir de l’escola. Em vaig posar molt contenta, perquè m’agrada més que vinga ell que no ma mare. Perquè ma mare sempre té pressa i el iaio no. A ell li agrada passar pel parc, com a mi. Allí, al parc, mentre xarra amb uns altres iaios de coses de iaios, jo jugue amb els meus amics i em menge el berenar. Sempre faig tard a classe d’anglés, quan ve el meu iaio a buscar-me. Però m’agrada.
5
Per això estava emocionada. I a més, com que era el meu aniversari, aquella vesprada esperava un regal, la veritat. Tanmateix, el iaio es va presentar sense regal, amb el berenar i prou. Això sí, al parc sí que hi vam anar. Recorde que vaig estar jugant amb la màquina de tren que hi ha exposada. Hi ha un cartell que diu que no es pot tocar, però els meus amics i jo sí que la toquem i hi pugem damunt, també. El iaio ens fa de vigilant i, si s’acosta el llegüero, que diu que és el nom que té el guarda del parc, ens avisa, i baixem corrents del tren. Mai no ens ha pillat. I tot gràcies al iaio Pepe i la seua colla de “vigilants”. Però, això no li ho he de contar a ma mare perquè no li agradaria. És divertit jugar al tren, però diu Ferran que qualsevol dia desapareixerà, que el volen traslladar al museu perquè estiga més protegit. De moment, no poden perquè no tenen prou diners. Per això encara està al parc. Jo, per mi, que no el traslladen mai.
6
Ferran és una passada. És el que més sap de trens de tot el món. Ens dóna instruccions als altres del que hem de fer. Cadascú té una missió clara i aprenem molt, amb ell. Sempre fa de maquinista, i nosaltres el deixem, perquè ho fa molt bé. Fins i tot s’emporta la gorra de ferroviari de casa. Dóna gust jugar a trens amb ell. Té claríssim què vol ser de gran, diu que vol ser conductor de l’AVE, que diu que eixe tren sí que vola de veritat i no el nostre del parc. A mi també m’agradaria tindre clar què vull ser, però no puc. Perquè m’agraden moltes coses i crec que de moment no hi ha cap que m’entusiasme prou per a ser-ho tota la vida... Les vesprades que està Ferran, la Panderola, és com un AVE, perquè a nosaltres ens sembla que vola de veritat. És que el tren amb què juguem es diu la Panderola. Diu el iaio Pepe, que circulava per La Plana quan ell era jove. Segons Ferran és un tren de vapor. Serà el que Ferran vulga, però sembla un tren de joguet. Gran, però de
7
joguet. El que puc assegurar és que és molt divertit. –Au, Carla! –va fer el iaio–. Que no arribarem a l’anglés! –D’acoooord! –vaig fer jo de mala gana. La mare s’enfada amb els dos si fem molt tard. I jo no vull que la mare s’enfade amb el iaio. –I què vols de regal d’aniversari? –em va amollar de sobte de camí cap al cotxe. Em vaig quedar de pedra, perquè ja no m’esperava res. –Jo... –Que et pensaves que el iaio s’havia oblidat del teu aniversari, o què? –No, jo... Li vaig fer una abraçada i el vaig besar com a ell li agrada, amb molt de soroll en la besada. Així: Muac! Muac! I després em vaig posar a pensar com quan he d’escriure la carta als reis d’Orient. I després, vaig fer la meua petició, amb convicció. –Vull un tren!
8
–Segur que no vols un clarinet? –va fer ell. És que és director de banda i li agradaria que tota la família tocarem algun instrument. Diu que si tots fórem músics, les reunions familiars serien més divertides. Jo no dic que no tinga raó, de fet, fa temps que estudie música, però... –Un clarinet estaria bé –vaig respondre–. Però, ja que m’ho has preguntat, jo preferiria un tren. Una Panderola, si pot ser. –Un tren, la Panderola? –va fer ell–. No m’ho poses molt fàcil, no. I ja no va dir res més fins que no vam arribar al cotxe. En pujar al seient de darrere hi havia un paquet de regal. –És per a mi? –vaig dir més contenta que un gínjol. –Per a qui vols que siga? No és el teu aniversari? És clar que és per a tu. Vinga, obri’l. Com que m’havia preguntat què volia i tota la conversa que havíem tingut... Mira que si fóra un tren! El vaig desembolicar en quatre xarpades i..., allí estava! Una funda de clarinet, amb un clarinet nou de trinca.
9
–T’agrada? –Psiiiífff... I vaig haver de posar cara que m’agradava molt, i vaig tornar a besar al meu iaio. Tot i que esta vegada no vaig fer tant de soroll en les besades. I no li vaig dir el que m’hauria agradat dir-li: “que jo ja tenia prou amb el clarinet que em deixa la Unió Musical, que no em feia cap falta, però que si em volia regalar un clarinet nou que me’l regalara, ara..., que no em preguntara què volia, perquè ja m’havia fet il·lusions del tren, i si no em regalava el que li havia demanat, és com quan escrius la carta als reis i no et porten el que demanes i...” I damunt, per acabar d’empastrar la cosa, el iaio es va posar a regirar la guantera del seu cotxe que sempre la du plena de partitures. –Un tren, un tren, un tren... –deia mentre regirava entre els papers– la Panderola, la Panderola, la Panderola..., ací està! Va traure una partitura vella i esgrogueïda i me la va donar.
10