30.000EXEMPLARS
Editorial
Catalunya, un país del tercer món Nº 213
Del 8 al 14 de maig de 2009
Lloret ‘perdona’ 133.754 euros a una empresa constructora P.6 “Els números que ens heu presentat ens han acollonit” P.5
La incapacitat de les administracions fa pensar en un ‘estat fallit’ Un dels exemeples més colpidors del que pot significar ser un país del tercer món el tenim a Somàlia. Allà no hi un govern clar, no hi ha ningú que apliqui lleis. No hi ha policia ni sanitat, ni parlaments...només hi ha armes i destrucció. El descontrol en aquella terra és de tal calibre que fins i tot s’ha hagut d’inventar un terme encara pitjor que el de ‘tercer món’: estat fallit. Una definció d’estat fallit diu: “un estat fallit és un estat dèbil on el govern té poc control pràctic sobre el territori, un govern que no té el monopoli en l’exercici de la llei i no pot fer complir les seves lleis degut a taxes de criminalitat, corrupció extrema, un extens mercat informal, burocràcia impenetrable o ineficàcia judicial. Tot plegat sembla molt llunyà, però algunes d’aquestes coses estan passant ara mateix a Catalunya, i més concretament a Blanes.
Fa uns anys el Parlament de Catalunya va declarar Pinya de Rosa com Espai Protegit, la més alta protecció que pot donar Catalunya a un tros del seu territori. Aquest tipus de protecció és el mateix que té, per exemple, la muntanya de Montserrat. Per fer aquesta qualificació van ser necessaris molts anys de mobilització ciutadana, debat polític, tràmits burocràtics... finalment, però, la llei va sortir endavant i el paratge va quedar protegit per les més altes instàncies de l’administració. Però com succeeix als estats fallits, tot plegat no serveix de res. L’estat -comunitat autònoma, autoritats provincials diverses i polítics locals de tots colors- són inútils a l’hora de fer complir els mandats dels ciutadans. · A Catalunya, no serveix de res pagar un Parlament ple de cotxes oficials i dedicacions exclusives quan ningú té la intenció de fer complir les lleis que aquest parlament aprova.
Serra Moret: una vida entre dos exilis P.15
· A Catalunya no serveix de res pagar un bon grapat de diners, viatges i xofers a un Conseller de Medi Ambient quan aquest és incapaç de desbrossar el bosc de paperassa per evitar que es destrueixi el bosc de veritat, el bosc protegit. · A Catalunya no serveix de res pagar amb els diners públics un enginyer forestal quan aquest dóna permís per destruir justament allò que la llei del parlament protegeix. · A Catalunya no servei de res pagar un regidor d’urbanisme i un regidor de medi ambient (aquest últim amb dedicació exclusiva) quan es donen permisos per actuar en aquest paratge de manera errònia, sense prendre les mínimes mesures de precaució. Sense fer la seva feina. · A Catalunya no serveix de res pagar una àrea d’urbanisme municipal quan, tot i haver suspès el permís d’obres que va ser atorgat erròniament, les obres continuen com si tal cosa.
· A Catalunya no serveix res que s’hagin invertit milers d’hores de polítics i tècnics per tal d’establir el que significa un delicte ecològic quan en el moment que hi ha indicis de que aquest delicte està tinguent lloc, la justícia no actua. · A Catalunya no serveix de res pagar un sistema de partits polítics. Ha fallat el Partit Socialista de Catalunya, ha fallat Esquerra Republicana, ha fallat Iniciativa Els Verds, ha fallat Convergència i Unió, ha fallat el Partit Popular, ha fallat el PDB, han fallat tots els polítics d’aquestes formacions, els que ocupen càrrecs públics i els que fan oposició. A la Generalitat i a l’Ajuntament de Blanes. · A Catalunya no serveix de res -en definitiva- tenir un Parlament, president del Parlament, president de la Generalitat, consellers, directors generals, delegats provincials, tècnics forestals, regidors municipals, oposició verd, oposició vermella, regidor de medi ambient, regidor d’urbanisme, tècnics d’urbanisme, inspectors municipals...quan tots plegat no poden fer que es compleixi una llei, quan tots plegats no poden evitar que un particular -amb molts calers, això si- col·loqui una tanca il·legal en un paratge altament protegit, quan no poden evitar que els buldòzers destrueixin el bosc en qüestió. Així, un cop descartada la mala fe i la prevaricació, només ens queda pensar que estem davant d’un sistema increïblement ineficaç, davant d’un estat fallit. Però aquest estat fallit revifa a l’hora de cobrar impostos als ciutadans que no tenen tants calers com l’autor de la tanca il·legal. Aquest estat fallit és molt eficaç a l’hora de procurarse el seu sustent mitjançant impostos, taxes, cànons... Aquest estat fallit, incapaç de fer complir les seves pròpies lleis, si té força i intel·ligència per -per exemple- apujar el preu dels casals d’estiu públics de Blanes un 30% quan la immensa majoria dels seus usuaris no han vist incrementat els seus ingressos en aquest percentatge (segurament més d’un directament ha perdut els seus ingressos) Davant d’aquesta situació intolerable, la única cosa que pot treure a Catalunya i a Blanes del tercermundisme més absolut és una resposta ciutadana cívica i contundent. Perquè si encara alguna cosa diferencia Catalunya de les zones del món més arrasades és la seva gent, que encara creu que té la sobirania sobre l’estat, la gent que encara té consciència de poble, la gent que encara és capaç de mobilitzar-se, la gent que encara no s’ha rendit, la gent que encara creu que el seu país és un lloc digne on hi ha justícia i ganes de fer les coses ben fetes.
Si els ciutadans no som capaços de donar aquest pas, Catalunya serà, definitivament, un país del tercer món, un estat fallit.