7è PREMI DE POESIA VILA DE CAMBRILS 2018
1r PREMI Ramon Humet Coderch
ESCLETXA I Intento reconstruir el gerro. Alguns fragments sense encaixar, altres desapareguts. Els veig en l'absència. Supervivents. Ja hi eren abans de la trencadissa. Intento foradar el temps. II Hores continuades de pluja fina. Llum a la finestra, llunyania d'uns regalims i l'infant astorat amb el nas arrapat al vidre. Vaporosa escletxa mental on els verbs fer i ser conviuen. III Un cel blau intens. Pensament recurrent. Extenuant insistència! Com més vertical és la llum, més fosca és l'ombra. Patapam.
7è PREMI DE POESIA VILA DE CAMBRILS 2018
2n PREMI José Luís García Herrera QUATRE ESTACIONS DE PAS I UN VIATGER SOLITARI No deixis res per caminar i mirar fins al ponent. Salvador Espriu
Un dia desitjaràs un sostre d’estels i nous somnis per caminar des del passadís de casa fins a prop del mar; per tornar a gaudir de la tímida frescor d’una brisa lleu sota la bufanda de núvols esfilagarsats dels divuit anys; per acomiadar-te del somni fosc d'un joc de miralls com si fossis l’ombra que aixeca les espurnes del vent. Un dia passejaràs pel carrer de la infantesa i ploraràs davant d'aquella harmònica que lluia a l’aparador, estriparàs fotografies d’homes que no miren a la càmera perquè estan massa lluny per dibuixar màscares boiroses, perquè estan massa a prop per amagar l'arrel de la tristesa. Amoïnat, disfressaràs arbres de Nadal amb versos d'hivern que parlen de dies gebrats que recordes com pàmpols de nit. Obriràs un llibre a la coberta d’un vaixell fantasma i el vent del nord s’endurà els raïms de les paraules. Seràs un viatger solitari en una estació abandonada, estrenyent a la mà un bitllet d'anada a qualsevol lloc, aferrant-te a la maleta buida, a la mirada coratjosa que sempre fixa l'esperança més enllà de ponent. Sota una pluja de nits creuaràs passadissos de fang; abandonant, amb petjades lentes, a contracor, els refugis del silenci, de la memòria i l'àncora. Sota la espessa carpa del món, esbufegant de fred, acomiadaràs als homes d'ahir, les antigues converses amb paraules de vi i promeses de fum, els versos que parlaven d'una vida cosida a l'ànima del paper. L'horitzó serà blanc com la carn prima del peix i en el fons del plat un cercle groguenc de porcellana recollirà les llàgrimes salades d’algú que et coneix i et recorda sotragat i perdut per camps de civada. Un dia comprendràs el pes invisible del temps. Sortiràs de la botiga amb petjades de sorra i de tardor, l’harmònica seguirà lluint en els palaus de l’hivern, cap estiu et retornarà els poemes escrits de matinada i les flors de primavera sagnaran les anelles dels anys de les vides viscudes com estacions de pas, solitàries.
8è PREMI DE NARRATIVA VILA DE CAMBRILS JOSEP LLUÍS SAVALL 2018 GUANYADORA
MACONDO BEACH
EL PRÍNCEP DE LES MAREES Quan vaig arribar aquí no hi havia llum elèctrica. El generador només funcionava els mesos d’estiu, quan la platja s’omplia de surfistes que en acabar de cavalcar les onades volien alguna cosa més: rock and roll. El Miquel Martins va ser el primer que ho va veure clar i el seu xiringuito, ara reconvertit en un restaurant que es permet el luxe de tenir tancat vuit mesos a l’any, fou el primer on se sentiren nit i dia discos del Bob Marley o dels Doors, que conformaven l’imaginari mental d’aquells caçadors d’onades. Eren els primers anys vuitanta i encara hi havia surfistes que feien servir les posts llargues i pesades, aquells quasi tres metres sovint de fusta que res tenen a veure amb el minimalisme d’avui en dia i amb les posts de fibra de vidre que es poden dur sota el braç com si res. Llavors sí que es feia surf de veritat. Quan els turistes se n’anaven i només quedàvem alguns dels sonats que havíem decidit que viuríem a la platja, el Miquel Martins agafava la seva guitarra portuguesa i ens cantava alguns fados amb veu trencada. Les lletres que acompanyaven el so de les dotze cordes parlaven de mariners i de ports i de vaixells i si bé és cert que desentonaven amb la idea de platja, d’escalfor del sol, de noies guapes i de surf, no és menys cert que era la millor banda sonora per a l’hivern de solitud que m’esperava, quan saludava cada un dels escadussers vaixells que passaven davant la finestra com si fos un esdeveniment d’importància mundial. I ja em direu, tota la vida havien passat vaixells pel mar i hi havia hagut algú talaiant-los per si s’enfonsaven o per si venien amb abjectes intencions. És clar que a principis dels vuitanta, fa trenta anys, els vaixells que passaven solien dur turistes marejats com una sopa o bé eren els pescadors locals que buscaven les fosses abissals on s’amaguen els raps fascinants que entusiasmen al mercat de peix del poble, que es veu que ara surt a totes les guies turístiques de la contrada. Ben bé no sé com vaig arribar a aquest cul de món a mig camí entre l’infern i el paradís. (...)