CAMBRA DE CONFINAMENT
SERGI BARNILS
CAMBRA DE CONFINAMENT Al mig del carrer gran, a banda i banda del riu, creix l’arbre de la vida. (Apocalipsi, 22:2)
Les cases poden tenir un lloc íntim que es transforma en galeria o espai de creació. Sempre hi ha una finestra i una cambra interior on germinen les retícules, el color i el gest, com li ha passat a Sergi Barnils en aquest confinament que ara ens presenta dins d’un altre espai, adaptat com a sala d’exposicions presencial i en xarxa, en la vivenda familiar de Josep Canals a Sant Cugat del Vallès. Des de quin lloc? Puc imaginar-lo davant la taula on escriu i pensa, lluny dels grans formats als quals ens té acostumats, amb papers d’una mateixa mesura, d’acord amb els límits de la superfície utilitzada. El resultat són aquests vint-i-tres papers que, entre finals de febrer i l’estiu, en ple trajecte de confinament, li han permès generar peces molt íntimes. De la cambra a la convivència familiar i l’angoixa pels qui patien, però el color esclatava combinant-se amb altres peces d’un caràcter més auster. Tot i que podem pensar que les restriccions del moviment en una cambra tancada fan que els signes emergeixin des d’un esperit mancat de llibertat, l’experiència viscuda aquí —a diferència de la feina física del taller—, es converteix en introspecció, en hores i hores de meditació, música i lectura que, de manera progressiva, produeixen un enriquiment interior. L’estudi no l’he pogut tornar a trepitjar, però la tecnologia ens ajuda a aproparnos i, a través de Josep Canals, m’hi he acostat i passejat amb l’ull de la càmera, resseguint obres dels inicis, els retrats familiars, les pintures embolicades, el paper d’embalar, les obres a mig fer i aquelles dues zones que sempre m’han cridat l’atenció: la temperada com si entréssim en una UCI, arrecerats mitjançant un plàstic ondulant, una mena de mur transparent, i la freda, el lloc on es desplega el seu món creatiu en una nau immensa.
Des de l’exposició a la Fundació Vila Casas, Maran Ata (2017) ò el projecte immediat Alfabeto Segnico (2017) de la Fundació Stelline, que va compartit a Itàlia, amb Capogrossi, Achille Perilli i Joan H. Pijuan, el seu vocabulari plàstic ha seguit en plena evolució: encàustiques, guaixos, aquarel·les, ceres d’oli, tintes... El pas de la geometria a una part més orgànica, a través de la natura i de les formes, ha agafat consistència en aquests mesos d’aïllament. Hi ha una necessitat interior d’ordenar el seu singular alfabet sígnic, tota aquesta cal·ligrafia visual i espiritual que enllaça de manera sensible amb els valors simbòlics dels textos bíblics de l’Apocalipsi: els rius, els arbres i les flors de la ciutat cèlica, transformats en un espai que esdevé paradigma del món botànic, de tot aquell món respirable que pots ensumar a cada pas. I el tancament interior tan sols provocava que penses en l’exterior... Viatge, exploració, símbol, profunditat, mutació d’elements i revelació que es concentra en cada obra, cadascun d’aquests papers viscuts dins el límit il·limitat de l’experiència combinatòria. Alberto Fiz parla de la seva proposta com si fos “un mantra que restitueix al signe la seva llibertat primària”, la que ens permet donar visibilitat a les coses més enllà del què mirem; mentre Martina Corgnati, assenyalava aquest “desig de fer i de pensar fent i fent veure veient”. Les tècniques, com l’encàustica, segueixen d’una manera molt cuidada al marge de les formes, de la mateixa manera que no es perd l’essència del seu llenguatge i emergeix el control de la línia com si analitzés i ampliés el detall. Ampliar el detall, configurar, ampliar i auscultar, com el pensament que s’atura mentre la lectura del fragment agafa altres dimensions. Quan em parla de la música, que sempre l’ha acompanyat —com a un dels seus autors estimats, Kandinsky—, sigui al taller o en aquesta cambra adaptada al procés creatiu, m’assenyala una diferència important: “a casa se sentia més potent, com si estigués en un auditori, mentre en el taller esdevé una companyia diluïda”. Els ritmes de la música i el deler de cantar entraven directament en sintonia amb el color i els ritmes de la paleta, tota una manera de pensar i viure que explica també la seva evolució creativa. Aquesta experiència esdevé un cercle si pensem en aquells anys noranta, quan va fer el pas cap els primers castells interiors, tancats per uns límits que ara s’han transformat en una autèntica cel·la de confinament que l’engoleix a ell i la seva pròpia obra com si fos un autèntic viatge de l’ànima. Glòria Bosch
...perqué el Senyor Déu els il·luminarà; i regnaran pels segles dels segles tècnica mixta sobre paper - 70x50 cm - 2019
Configuracions de la Nova Jerusalem 01 tècnica mixta sobre paper - 50x70 cm - 2020
Configuracions de la Nova Jerusalem 03 tècnica mixta sobre tela - 65x50 cm - 2020
Configuracions de la Nova Jerusalem 05 tècnica mixta sobre paper - 65x50 cm - 2020
Configuracions de la Nova Jerusalem 07 tècnica mixta sobre paper - 50x70 cm - 2020
Configuracions de la Nova Jerusalem 09 tècnica mixta sobre paper - 50x65 cm - 2020
Configuracions de la Nova Jerusalem 11 tècnica mixta sobre paper - 50x70 cm - 2020
Configuracions de la Nova Jerusalem 13 tècnica mixta sobre paper - 50x70 cm - 2020
SERGI BARNILS (Bata, Guinea Equatorial, 1954) Resideix a Barcelona i té l’estudi a Sant Cugat del Vallès, on es va donar a conèixer el 1992 amb XV de XX, de Canals Galeria d’Art i amb el Centre d’Art s’Estació Sineu, Mallorca, amb Klaus Drobig que el va portar a Berlín i Hamburg. El 1994 va exposar a la Galeria Lourdes Jáuregui, de Saragossa, que el va posar en contacte el 1995 amb la Galeria Marcorossi de Milà. Des d’aleshores, amb Marco Rossi, exposa per tot Itàlia, Alemanya, Àustria, Suïssa, Holanda i Bèlgica, entre d’altres. Un itinerari que el porta de ciutat en ciutat: de Torí a Amsterdam, de Zuric a Viena, de Ginebra a Carrara, de Bolonya a Madrid. I, encara, els museus: a la Galeria Nacional de Praga, al Museu de Pintura i Escultura d’Istanbul i al Museum Rohnerhaus de Wolfurt (Àustria), entre d’altres. La poètica de Barnils parteix del Cicle dels jardins oblidats (monestir de Sant Cugat, 1996), creix amb L’alfabet de la meva vida (Brussel·les, 2000), s’expandeix per La ciutat cèlica i La mansió immutable (Palazzo Racani Arroni, d’Spoleto, 2001), fa un potent tour de force amb Europa (Ex Magazzini del Sale, Cervia, 2002), reposa damunt la roca de L’etern invisible (Spiralearte, Milà, 2003) i vibra per Una pàtria resplendent (Verona 2004) i les Doxologies (Sala Maragall, Barcelona, 2004). La glòria de Déu il·lumina la ciutat (Clusone 2005) i tota mena de pedres precioses: Pedra de jaspi (Imbersago 2005), Pedra d’àgata (Torí 2007), Pedra de jacint (Borgomanero 2009). El pintor se submergeix en Els colors de la vida (Piacenza 2008), De la nova Jerusalem (Roma 2006) que ofereix Aigua de vida (Palau del Podestà, Castell’Arquato 2007) i un Càntic nou ((Milà 2007). És La ciutat ideal (Palau dels Prínceps de Correggio, 2009), la De les dotze portalades (Ortisei, 2010) i les Visions de la núvia engalanada (Clusone, 2010), el camí Vers la ciutat esplendent (Terrassa, 2011), que irradia amb Maragda (Milà, 2012) i Safir (Borgomanero, 2013).
L’esclat d’Ocnos i el parat esglai de Salvador Espriu (monestir de Sant Cugat 2013) obre un nou camí cap a la Ciutat reial (Ortisei 2014) per antonomàsia, amb Arrels i ales (Brussel·les 2014), per descobrir el Cel nou (Pietrasanta, Lucca 2014), la Ciutat abillada i les Beceroles d’una terra nova (Verona, 2014). L’escultura Mapamundi de la Telethon o marató italiana (2015), el Verger Acolorit (Clusone, 2015), el Mural Malaquies 4, per al Nadal 2015 evangèlic de Barcelona, Blanquina (Milà, 2015) i Amic i amat. Tres homes de Déu en diàleg, de Llull/Verdaguer/Xirinacs, preparen Maran ata (‘El Senyor ve’, Fundació Vila Casas. 2017). La seva ronda pels grans casalicis de la Llombardia a la Toscana passant pel Vèneto, l’Emília-Romanya o la Ligúria, va fer parada i fonda al palau de la Fondazione Stelline de Milà (setembre 2017) i al CAMeC de La Spezia (novembre 2017-gener 2018), amb Alfabeto Segnico. Sergi Barnils, Giuseppe Capogrossi, Achille Perilli, Joan Hernández Pijuan, en diàleg amb quatre artistes de generacions diferents, els italians Giuseppe Capogrossi i Achille Perilli, i els catalans Sergi Barnils i Joan Hernández Pijuan. També va obrir les portes del Palazzo Anguissola da Cimafava Rocca de Piacenza (maig-juny 2017) amb Revelació i aquest any, en plena Covid-19, ha tornat a Milà i Verona per ullprendre amb Pedra Cèlica, on, per primer cop, experimenta la seva tècnica encàustica sobre marbre, granit, basalt i pissarra. En aquest 2021 que inaugura l’exposició “Cambra de confinament” a Canals Galeria d’Art de Sant Cugat, també participa a la XXII Biennal d’Art Contemporani Català 2020 itinerant per Catalunya durant tot aquest any 2021.
ITINERARI EXPOSICIO 2021
CANALS GALERIA D’ART
GENER – FEBRER – MARÇ www.canals-art.com c/ Orient, 24 SANT CUGAT ATELIER
ABRIL – MAIG www.galeriaatelier.com Plaça Rovira i Trias, 9 BARCELONA
ESPAI CAVALLERS
JULIOL www.espaicavallers.com c/ Cavallers, 31 – 33 LLEIDA
una proposta de
carrer Orient, 24 - Sant Cugat del Vallès (Barcelona)