conte compartit

Busquem una olor per a l'amor?

INICI: Elvira Safont NUS: 6è A CEIP Jaume Balmes DESENLLAÇ: 6è A Escola Joan Juncadella

Títol: PORTADA (1 de 12)

E

l meu amic Joan té un do especial, sap ensumar molt bé. De gran vol ser enòleg, que és una paraula estranya que el

meu pare em va ajudar a trobar al diccionari: assessor tècnic responsable de dirigir el procés d’elaboració del vi i d’estudiar cadascun dels seus components. ­Però si a tu no t’agrada el vi! –vaig dir­li jo.

Però, vés, ell distingeix tant bé totes les aromes que diu que el seu nas serà perfecte per fer aquesta feina. Només de passejar la punta del nas per la barana d’una copa diu que podrà saber si els raïms van tocar la terra, o si el vent portava aromes de romaní i farigola. I a mi no m’estranyaria gens que ho pogués fer perquè un dia va dir que la Núria –que s’asseu a classe a prop nostre­ feia olor de vainilla. ­Com ha de fer tuf de vainilla una nena? ­Molt fàcil, per què no l’olores amb els ulls tancats? –va contestar el Joan.

I és veritat, la Núria desprèn olor de vainilla. La seva mare li ha comprat un xampú amb perfum perquè li agraden molts els gelats d’aquest gust.

Al nas del Joan no se li escapa res (si no està refredat, és clar). Abans de treure el meu entrepà de la motxilla per anar al pati, ell m’apunta amb el dit i crida “de tonyina!”, o “de truita!”. Quan porto llonganissa s’emprenya perquè de lluny no ho pot encertar.

Diu que la seva àvia els diumenges fa oloreta de paella, i de ben segur que és així. El seu pare treballa en un taller mecànic i fa pudor de greix de cotxe, i la seva mare fa olor de magdalenes i cafè amb llet. Només les coses no emanen res, diu Joan quan vol fer­se el saberut.

Jo no seré enòleg perquè el meu nas no és especial, però sé que la meva mare porta fragància de roses, i també puc endevinar quan hi ha pollastre amb patates fregides al menjador de l’escola, però això ho sabem tota la classe quan cap a les dotze del matí entra la flaire per la finestra.

Títol: INICI 1 (2 de 12)

Ara fa una setmana que Joan està molt ensopit, i preocupat. S’ha enamorat d’una nena de la classe del costat: la Marta. Res no l’anima, ja no vol ni jugar a futbol a la placeta de sota casa.

I jo no sé com puc ajudar­lo. Perquè té un gran motiu per estar trist: la Marta no fa cap olor.

Títol: INICI 2 (3 de 12)

Jo el vaig intentar ajudar, però no vaig trobar la solució.

La Marta era una nena molt bonica, tenia els cabells llargs i de color castany, els ulls eren una barreja de colors: verd i del color de la mel. Els seus llavis eren carnosos i el nas punxegut.

Al dia següent vaig tenir una gran idea: posar­li colònia a la Marta sense que se n'adonés ni en Joan ni la Marta.

Vam entrar a la classe i vaig veure a la Marta més bonica que mai, era la primera vegada que tenia el cabell deslligat i arrissat.

"Bé, anem al gra!". Vaig apropar­me a ella i li vaig posar la colònia dissimuladament.

Títol: nus 1 (4 de 12)

L'endemà em va semblar que en Joan sospitava, però estava feliç i això em feia feliç a mi.

Però vaig deduir que el pla fracassaria perquè quan la Marta es dutxés es treuria la colònia i no oloraria a res, però ja era massa tard.

El dia següent en Joan la va olorar i es va adonar que no olorava a res i va tornar a sospitar.

Al cap d'unes hores el vaig veure investigar.

Oh! No! Venia cap a mi! Em va dir:

Títol: nus 2 (5 de 12)

­Has estat tu, el que li va posar la colònia, he ensumat el teu perfum!

Jo no sabia què dir, i vam estar en silenci una estona fins que ens vam separar.

Llavors, va venir la Marta i em va dir: ­Per què m'has posat colònia?

Jo li vaig contestar: ­Ho sento, és que volia que oloressis a alguna cosa perquè en Joan està trist i decebut per això mateix, perquè no olores a res. ­Ah! Esta bé, però... Per què en Joan vol que olori? ­Doncs perquè en Joan t'estima i li fa pena que tot faci olor a alguna cosa menys l'amor de la seva vida. ­Doncs, jo també l'estimo a ell, però ell tampoc no olora a res! ­ És clar, això és perfecte! ­vaig estar rumiant una estona.

Títol: nus 3 (6 de 12)

­ Ara mateix vaig a parlar amb en Joan.

Vaig arribar a casa d'en Joan i li vaig comentar allò. ­Joan, Joan!

En Joan s'estava lamentant a la seva habitació. ­Joan, què et passa? ­Que el meu amor no olora a res! ­Doncs, això ja no és un problema, perquè la Marta i tu teniu dues coses en comú, tu li agrades a la Marta i tu tampoc no olores a res, igual que la Marta. ­Què?! ­Doncs ara que ho dius, és veritat, no m'oloro... A res! ...

• Apa, és veritat! No tinc aroma! I tu, com no m’ho havies dit abans?

• És que... jo... no..., mai m’havia parat a pensar...

• Em vaig quedar en blanc, no sabia què dir­li, jo no tenia l’olfacte, la percepció ni la facilitat d’ensumar del Joan.

• Per què em passarà això? Jo sempre he fet olor! ­ va dir el Joan molt sorprès.

• La teva mare et renta?

• No, cap de suro, em dutxo tot sol! Què et pensaves!

• No, era per si de cas... Però, a tu t’agrada la Marta, oi? ­vaig dir jo anant al gra.

Clar! Potser sigui això! No serà... perquè m’he enamorat d’ella?­ en Joan, misteriós, es va posar a sospitar, el meu amic no parava de rumiar.

Títol: nus 4 (7 de 12)

• I què té a veure?

• Home, si tots dos ens hem enamorat, pràcticament hem connectat..., i,... potser, estem fets l’un per l’altre, oi?

• És possible que sí, qui ho sap!

• Probablement és que l’amor no fa olor... ­continuava barrinant el meu amic.

• Però si la meva mare i el meu pare també estan enamorats i oloren!

• El que passa és que és la primera vegada que la Marta i jo ens enamorem! Diuen que el primer amor és el més bonic i quan t’enamores a fons...

• Quan t’enamores a fons, què?

• L’amor és cec i suposo que en certes ocasions els sentiments tal vegada podrien arribar a tapar les olors ­ el Joan dubtava i pensava.

• Però, un moment, para el carro, aclarim­ho tot. Tu, abans, quina olor feies?

• Jo, quan em dutxava, em rentava amb un xampú que feia olor a préssec i durant tot el dia feia una sentor molt bona. Però, ara, com que estem en crisi, me’n compro un que no olora a res. Però no crec que sigui per això que he perdut la meva olor. Jo sempre he fet olor a préssec amb un toc de llimona i menta.

• Quins gustos més agradables i peculiars!

• Olora a macarrons! ­ va exclamar en Joan, trencant la conversa, entusiasmat amb aquella flaire que sortia de la cuina.

• O sigui, que ho continues ensumant tot, menys la teva olor i la de la Marta! Què estrany! Potser tinguis raó amb això que l'amor és cec i potser sigui cert que per això dels sentiments la teva olor s'ha tornat boja (d'amor, és clar!).

• Si no és així, no em negaràs que és estrany! Per què si tothom fa olor, la Marta i jo no? ­ el noi no parava de donar­li voltes.

• Penses massa en ella.

Què vols dir amb això?

Títol: març 21­21:14 (8 de 12)

• Que abans, quan no hi cavil·laves tant, pensaves tota l’estona en les olors.

• Llavors, què insinues, que si pensés en una altra cosa que no fos la Marta, tornaria a fer olor? ­va preguntar el Joan molt sorprès.

• Sí, n’estic convençut!

• Però no puc parar de pensar­hi!

• I... si li poses una olor a l’amor?

• Sí, eureka! Crec que hem trobat la solució!

• I què has de fer?

• De moment aniré a trobar la Marta i parlaré amb ella. Vinga, a solucionar el problema!

Mentre en Joan corria cap a casa la Marta, pensava quina olor li podria posar a l’amor. Havia de ser una aroma perfecta, que quan la percebessis veiessis els àngels ballar i sabessis que aquell seria l’amor de la teva vida.

Títol: març 21­21:17 (9 de 12)

Quan hi va arribar, va pujar a la seva habitació i, només veure­la, li va fer una sola pregunta: • Com és que no fem olor?

• Perdona, com dius? ­ va preguntar la Marta.

• Que com és què no fem olor? ­ va repetir en Joan • No ho sé pas, jo això! Però he estat investigant i llegint tots els llibres de la biblioteca de casa sobre l’olfacte i he arribat a la conclusió que les olors tenen a veure amb els sentiments i l’amor.

• És el mateix que he pensat jo! D’ençà que sospiro per tu, el meu cos s’ha quedat en blanc, buidat d’olors. Mira, jo, des de sempre, he sabut reconèixer tots els perfums, totes les pudors, tots els dies la flaire que hi ha a l’escola a l’hora de dinar, també les emanacions de totes les persones que conec, menys les teves i ara, les meves.

• Doncs, sí que l’hem feta bona! Ja m’agradaria poder­te contestar a això.

• Jo crec que he perdut la meva olor perquè és el primer cop que el noi que té el millor olfacte del país s’enamora. Però, i tu?

• Jo també m’he enamorat de tu! ­ va dir la Marta, vermella com un tomàquet.

• És meravellós, fantàstic! ...Però el que et pregunto és des de quan no fas olor, tu?

• Crec que des que els meus pares es van separar i el meu pare se’n va anar a viure a França. L’enyoro molt, saps?

• Clar, deu ser l’enyorança! Recordes allò dels sentiments que juguen males passades...

• Sí, però què hi podem fer? Seria molt trist que el nostre amor es quedés sense olor.

• Tens raó. Com deia el nostre amic, busquem­li una olor a l’amor!­ va dir el Joan entusiasmat.

• I això, com es fa?

• Ben bé no ho sé, però podríem començar per fer unes llistes amb les possibles olors que pot tenir l’amor.

• A què et refereixes? Pot ser qualsevol, no és cert?

• No, dona, no, qualsevol no, hem de descartar les pudors, no et sembla?

Van escriure moltes llistes d’olors, des d’olors bones a boníssimes i al final no s'en van quedar amb cap, a totes li trobaven alguna pega: que si amb la mel vindrien les abelles, que si amb les maduixes no sé què... I llavors la Marta va proposar: ­ I si féssim una barreja de totes les olors bones?

Aquella seria l’olor de l’alegria, però, sobretot, la de l’amor. ­ Doncs, què fem aquí, sortim a buscar aquesta aroma perfecta!

Títol: març 21­21:18 (10 de 12)

Van decidir anar de perfumeria en perfumeria. Van ensumar molts i molts perfums, fragàncies i més fragàncies fins a quedar­se sense paga.

• Marta, i aquesta? ­ va preguntar en Joan • Aquesta no, Joan! És molt forta, potser aquesta!..

• Ecs! Aquesta fa pudor a peix! Aquesta, sí que sí!

• No, no m’agrada.. Ho sento molt, Joan ­va dir abaixant el cap.

Títol: març 21­21:20 (11 de 12)

Estaven cansats i esgotats. Ja no podien més. Ja, sense esperances i amoïnada, la Marta va sospirar: • Joan, ja no tenim res, no tenim diners ni tenim olor, què farem? ­ es va lamentar.

• No et preocupis, Marta, sí que tenim una cosa. Ens tenim a nosaltres, la nostra estimació.

Aquesta serà la nostra olor per a ser feliços.

Títol: març 21­21:21 (12 de 12)