Rutes musicals: L'Índia, tradició en transició

Rutes musicals L’Índia, tradició en transició Casa Àsia - Mediateca Palau Baró de Quadras Av. Diagonal, 373 08008 Barcelona Tel.: 93 368 07 38 mediateca.bcn@casaasia.es www.casaasia.cat Consorci Casa Àsia:

India, tradició en transició

Si la primera ruta musical índia ens va apropar als estils amb més projecció internacional que ha donat aquest territori tan enorme, aquesta segona aproximació proposa la immersió en dos mons que, a priori, semblen antagònics i que, a més, viuen una distància geogràfica i social tremenda. Per una banda, clavarem els peus a gran profunditat i ens aproparem a estils que ens connecten directament amb les cultures índies més ancestrals.

Per una altra, viatjarem fins a la Gran Bretanya per sorprendre’ns amb les propostes dels fills i dels néts d’aquells que van sortir de l’Índia i van aterrar a Europa fa més de mig segle.

Ruta musical

Aquesta combinació d’extrems oposats ens pot servir com a reflex de la complexa realitat musical índia. Perquè no es tracta només de sorprendre’s amb la varietat d’instruments, melodies o ritmes desenvolupats per cada una de les cultures indostàniques (fet implícit en un territori tan vast i tan poblat). Per sobre d’aquest detall, s’ha de tenir present sempre que darrere de cada composició hi ha unes idees fermes que connecten, tant a l’intèrpret com a l’oient, amb uns conceptes filosòfics i religiosos decantats durant segles d’experiències. I en aquest punt hi ha les tradicions mil·lenàries dels baul de Bengala, els gitanos del Rajasthan o els mestres percussionistes de Kerala per recordarnos-ho. Però, al mateix temps, la música índia transmet un esperit de celebració i gaudi, fins i tot en les melodies més íntimes i reflexives, que connecta amb l’alegria de viure i de gaudir cada moment.

En aquesta dinàmica festiva s’emmarca el bhangra, l’estil que millor defineix la connexió entre tradició i modernitat a través, respectivament, de la forma popular que encara es cultiva al Panjab i de la renovada estètica desenvolupada a les ciutats britàniques durant l’últim terç del segle XX. Completant el cercle (tot i que potser seria millor citar la roda de la justícia que apareix a la bandera índia) trobem la creativitat d’una diàspora que utilitza elements musicals diversos (tant indostànics com occidentals), que es mou en múltiples direccions (del rock més contundent a l’experimentació vocal) i que intenta transmetre la realitat d’una comunitat que segueix buscant el seu lloc en el món.

índex L’Índia, el folklore L’Índia, els músics ambulants L’Índia, el bhangra L’Índia, tradició en transició

Ruta musical

L’Índia, la diàspora L’Índia, recopilatoris

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, el folklore

Tot i que potser no resultin tan atractives ni tan exuberants per a les oïdes occidentals com els ragues, el gazal o la filmi music, les músiques tradicionals índies mantenen la seva vigència i diversitat a tot el subcontinent.

Ruta musical

Reforça aquesta afirmació el fet que a l’Índia s’agrupen les músiques tradicionals sota el nom genèric de desi (o deshi), que significa «de la terra», per distingir-les de les formes musicals conegudes com marga (la paraula que s’aplica als estils clàssics i que literalment significa «casta»). Per extensió, el terme desi s’aplica també a altres disciplines artístiques, com el teatre o la dansa, sempre que mantinguin aquell caràcter popular. I encara que alguns acadèmics tradicionalistes observen el folklore com una desviació d’estils anteriors de més categoria, el cert és que la realitat ens empeny a pensar el contrari.

Perquè la música desi ha alimentat els repertoris clàssics (tant l’indostànic del nord com el carnàtic del sud) amb infinitat de melodies que, fins i tot, s’han convertit en ragues de popularitat notable amb l’esdevenir del temps. Tampoc es pot obviar que instruments ara habituals del circuit clàssic, com el sarangui o el santur, van passar primer (i no han estat abandonats) per les mans dels músics tradicionals.

Finalment cal recordar que els artistes de música clàssica índia acostumen a tancar les seves actuacions amb la interpretació d’algun estil folklòric (dhun, kajaris...) per rebaixar la tensió generada davant la concentració i el rigor que exigeixen els ragues. A l’altra costat de la balança trobem una música folklòrica que viu al marge d’aquesta dinàmica, vinculada a esdeveniments molt concrets (com poden ser algunes cerimònies religioses) o a grups socials que es resisteixen a perdre el seus senyals d’identitat (en aquest punt destaquen els adivasi, considerats els descendents directes dels habitants originals de l’Índia). En definitiva, un ventall d’opcions que s’obre davant nostre per inundar els nostres sentits.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, el folklore

Musicals o rituals, les percussions índies han tingut durant segles una funció bàsica d’acompanyament per al desenvolupament de les dolces maneres melòdiques que inspiren els ragues. Però, aprofitant el conegut refrany, direm que sempre hi ha una excepció que confirma la regla.

Diversos artistes Inde du Sud / Kerala / LeThayambaka Ocora Radio France, 1997

És el cas del thayambaka, una forma musical pròpia de l’estat de Kerala, al sud de l’Índia, que atorga el màxim protagonisme a un nombrós grup de tambors chenda al que acompanyen, des d’un paper secundari, instruments de vent com el kuzhal i el kombu (parents dels oboès i les trompetes). Com tantes altres músiques cerimonials, el thayambaka va néixer per acompanyar determinats rituals religiosos dins dels temples i s’interpretava únicament coincidint amb les festivitats anuals. Amb el pas del temps, el thayambaka va sortir a l’exterior dels santuaris i es va sumar a altres celebracions, com les processons. La dinàmica musical del thayambaka gira al voltant del percussionista líder, que realitza les seves improvisacions per sobre dels ritmes diversos que executa la resta del grup durant el desenvolupament de la cerimònia.

Aquesta ocupa, de forma habitual, gairebé noranta minuts, i té un esquema ben definit que permet al percussionista principal exhibir el seu domini del ritme i la seva capacitat per a la improvisació. En una cerimònia de thayambaka, els tambors chenda rugeixen poderosos i espectaculars, gràcies al seu enorme cos cilíndric (acostumen a fer seixanta centímetres d’alt i trenta centímetres de diàmetre) i a l’elevat nombre de percussionistes que se sol reunir, especialment en les dates més senyalades. El disc que hem seleccionat per presentar-vos el thayambaka recull una interpretació realitzada per la formació que dirigeix el gran mestre Mattanur Shankarankutti, un dels més respectats a Kerala. Els límits físics que imposa el format del disc compacte ens impedeixen gaudir de la part visual de l’esdeveniment (mentre els músics toquen els seus instruments sense cap pausa, al seu voltant desfilen elefants decorats i s’hi ajunta una multitud d’espectadors), però no redueixen la majestuositat i la contundència del seu so.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, el folklore

Si algú ens preguntés pels elements que continuen permanents a l’Índia després del llarg període colonial britànic, podríem citar l’ús de l’anglès, l’extensa xarxa ferroviària, l’estil arquitectònic d’alguns edificis i un excés de burocràcia.

Mehbooba Band Fanfare de Calcutta Signature, 2001

Pocs de nosaltres pensaríem en la música, ja que hi ha molta diferència de registres entre els dos territoris. Malgrat això, hi ha un gènere musical indi que va néixer, fa més d’un segle, per influència britànica. Es tracta de les populars xarangues, les potents bandes de metalls que des de fa èpoques resulten imprescindibles en cerimònies de tot tipus (especialment, els casaments). Tot va començar a principis del segle XIX, quan els regiments militars europeus van incorporar instruments com les trompetes, les tubes o les cornetes a les seves bandes musicals. De la Gran Bretanya el format va viatjar en poc temps a l’Índia, on es va institucionalitzar com a reflex dels poders militar i imperial. Però, els músics indis no van trigar a descobrir les possibilitats artístiques i el volum sonor d’aquelles orquestres, que entroncaven amb els conjunts tradicionals formats per xenais (instrument de la família dels oboès) i tambors dholak.

A partir d’aquí, les xarangues, com aquesta de Calcuta, van aconseguir convertir-se en poc temps en un element comú del paisatge musical de les urbs índies. Fins al punt que a moltes ciutats, de la mateixa manera que existeixen carrers dedicats al comerç d’espècies o de roba, hi podem trobar una zona amb establiments on llogar una xaranga per al que ens convingui (es calcula que gairebé un milió de persones es dediquen a aquest negoci en tot el país). Mehbooba Band, el grup protagonista d’aquest disc, reuneix nombrosos clarinets, cornetes, trompetes, saxòfons i percussions (índies i europees) que, dirigits tots per Master Majnu (així apareix el nom en el cartell de la seva botiga), interpreten un repertori que combina velles tonades populars d’origen bengalí o rajasthani, èxits del cinema indi, cants patriòtics i l’atrevida revisió d’un raga. Les imperfeccions de la gravació, realitzada directament en un carreró de Calcuta l’any 2000 pel musicòleg Deben Bhattacharya, doten el disc d’una autenticitat molt particular.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, el folklore

Durant el segon terç del segle XX, diferents personatges (als quals podríem titllar d’il·luminats) van recórrer el món amb un objectiu molt ambiciós. Carregant centenars de quilos de material i a vegades arribant a zones molt remotes, el seu propòsit era deixar testimoni fonogràfic de la diversitat musical que poblava el nostre planeta abans que la modernitat la fes desaparèixer.

Diversos artistes Kashmir,Traditional Songs & Dances Nonesuch Records, 1974

Entre aquests homes van destacar Alan Lomax (probablement el més conegut d’aquesta estirp) i Alain Daniélou (qui dóna nom a la fonoteca de Casa Àsia). Un altre gran investigador musical fou Daniel Lewinston, que durant molts anys va vincular la seva feina a la discogràfica estatunidenca Nonesuch Records. Precisament del catàleg d’aquest segell procedeix aquesta gravació realitzada a principis dels anys setanta per Lewinston, amb l’ajuda de Mohantal Ainta, a la ciutat de Srinagar, en ple cor de la regió del Caixmir. Situada al nord del subcontinent indi, envoltada pels cims nevats de l’Himàlaia, dividida entre el Pakistan, la Xina i l’Índia, les fèrtils valls del Caixmir han atret durant segles l’atenció dels viatgers i els desitjos dels conqueridors. Aquesta posició estratègica com a cruïlla de camins a les antigues rutes comercials i culturals ha alimentat les més diverses disciplines artístiques, especialment la poesia i la música, que han integrat elements de procedència persa, àrab o centreasiàtica, especialment des que l’islam es va convertir en la religió majoritària a partir del segle XIV. Les deu cançons que recull aquest disc ens ofereixen una aproximació molt bàsica, però de gran qualitat, al repertori tradicional de la regió, ja que inclou un parell de soofiana kalam (peces de caràcter místic amb el santur com a protagonista principal), un tema de band jeshna (teatre musical satíric molt popular), la versió musical d’un poema chalant (equiparable al gazal) i diversos cants tradicionals que serveixen per acompanyar moments de treball, com la recol·lecció de l’arròs, o celebracions festives, com els casaments. Més enllà dels conflictes polítics i armats que viu el Caixmir actualment, la seva música transmet la serenitat i la bellesa dels seus paisatges ancestrals.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, el folklore

D’origen centreasiàtic, el gazal és una forma lírica que es defineix per dos elements: les estrictes normes que regeixen les seves estructures de rima i de ritme, i l’evident caràcter romàntic o filosòfic de les seves lletres (la majoria, adaptacions de poemes de grans escriptors místics).

Ghulam Ali Greatest Hits Serengeti Sirocco, 1988

La dificultat de recitar els característics versos juxtaposats i de transmetre les referències subtils que els poblen obliga els seus intèrprets a un exigent exercici artístic que s’acostuma a distingir per una elegància exquisida. Els qui dominen els matisos del gazal saben adaptar fàcilment el repertori a qualsevol circumstància i poden passar de l’expressió estètica més elevada a una interpretació més lleugera i oberta, utilitzant la mètrica i la rítmica per millorar-la i embellir-la.

Tots aquests elements converteixen el gazal en un art molt apreciat pel públic indostànic i els seus millors intèrprets en personatges molt respectats. El pakistanès Ghulam Ali (Kakele, Panjab, 1940) és un d’aquests artistes que compta amb el favor incondicional de l’audiència. Fill d’una família de llarga tradició musical, Ali fou educat a la prestigiosa gharana Patiala, una de les escoles de música clàssica vocal més importants del país. Durant la seva etapa d’aprenentatge, Ghulam Ali es va fer notar per l’expressivitat de la seva veu, que brillava per igual en la interpretació d’un gazal, un thumri o un raga. Durant la seva carrera, que començà el 1960 quan es va incorporar a l’equip de l’emissora Radio Lahore com a intèrpret dels grans poemes clàssics, Ghulam Ali sempre ha escrit composicions pròpies en què mescla elements dels diversos estils que domina i que li han donat una gran popularitat, tant al Pakistan com a l’Índia. Encara que potser el cim del seu èxit sigui Chupke Chupke, cançó inclosa a la banda sonora de la pel·lícula Nikaah (B. R. Chopra, 1982) i que podem gaudir, juntament amb altres sis peces, en aquesta recopilació dels seus temes més populars. A més d’aquest disc, a la Mediateca podem trobar altres treballs d’aquest gran artista, com Punjabi mehfil 2 (Oriental Star, 1996), que reuneix diverses cançons tradicionals del seu Panjab natal, o Mast Nazren (Navras Records, 1999), doble disc gravat durant un concert en què el va acompanyar Ustad Sultan Khan, el gran mestre del sarangui.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, el folklore

Resulta difícil decidir quin estat indi resulta més atractiu per al viatger occidental.

Entre altres motius perquè cadascú de nosaltres té raons diferents per visitar un lloc o un altre. En qualsevol cas, si es viatja a l’Índia buscant emocions fortes i variades, un recorregut pel Rajasthan apareix com a pràcticament inevitable.

Rangpuhar Langa Group Tribal Music from Rajasthan Arc Music, 2006

L’espectacle dels paisatges desèrtics, la monumentalitat de les impactants ciutadelles o la vitalitat dels seus habitants justifiquen tan poderosa atracció. També la seva exultant música popular, potser la que es conserva millor (i això és dir molt) en una civilització tan musical como l’índia. En aquest sentit, convé recordar que el Rajasthan fou la zona del subcontinent que menys influència occidental va absorbir durant la dominació britànica. Potser per això, en aquest petit país dins d’un gran país encara s’hi pot escoltar música pràcticament en qualsevol lloc i en qualsevol moment: la majoria dels restaurants tenen la seva pròpia orquestra resident, artistes ambulants es passegen constantment pels carrers i existeixen zones gremials en què formacions de diferents formats es troben disponibles per ser llogades (ja sigui amb motiu d’un casament, una excursió en camell o una festa privada). Entre aquests grups es troba el Rangpuhar Langa Group, una nombrosa troupe integrada per quatre músics que, a més de cantar, toquen harmònium, dhol, dholak i chol, i una desena de ballarines, que exhibeixen (a l’escenari i a les fotografies del llibret, és clar) els vestits coloristes i les coreografies tradicionals. Les noies també hi posen les veus, tot i que de manera molt puntual, en unes cançons que, sempre amb la vitalitat musical pròpia dels gitanos, parlen d’amors primerencs, d’amors perduts, de l’arribada del monsó o de la bellesa del paisatge rajasthani. Entre tots els temes destaca la versió del clàssic Kalbeliya, una melodia que acompanya des de fa segles la sensual dansa de la serp que és pròpia dels Langa, una de les comunitats més importants de la societat rajasthani (vinculada a la ciutat de Jaipur, relacionada amb el comerç de camells i espècies, i a la qual pertanyen tots els components d’aquest grup).

Recomanacions

L’Índia, el folklore

> Asif Bhatti, Folk Music from Pakistan / Songs from Punjab, ARC Music, 2000 Tretze cançons de la cultura popular panjabi, cançons que fan referència a la vida quotidiana, a la natura, als amors...

La dolça veu d’Asif Bhatti, acompanyada per un complet conjunt instrumental, ens apropa la bellesa poètica que sempre és present en aquesta tradició.

> Chhau & Nagpuri Group, Folksongs & Dances from India, ARC Music, 1999 Danses amb màscares i cançons folklòriques de l’estat de Bihar, a l’est de l’Índia. Música energètica i de ritme ràpid, interpretada amb instruments tradicionals com el xenai (el tradicional oboè cònic indi) i nombroses percussions, com el dhol o el dholak. > Diversos artistes, Inde: rythmes et chants du Nord-Karnataka, Buda Records, 2001 Atractiva combinació de música de l’estat de Karnataka (sud-oest de l’Índia): repertori de percussió a càrrec d’un grup professional, melodies infantils gravades en dues escoles elementals i cançons religioses del poble Hijra. > Diversos artistes, India: Religious Music from Gujarat, Playa Sound, 1997 Cants devocionals dedicats a diferents divinitats, siguin musulmanes o hindús, i interpretats per diferents artistes que les acostumen a cantar en els festivals religiosos o en les celebracions familiars de l’estat de Gujarat, a l’oest de l’Índia.

Ruta musical

> Diversos artistes, Religious Chants from India, ARC Music, 1998 Els deu temes d’aquesta compilació, gravats durant diferents celebracions i ritus pel musicòleg Deben Bhattacharya, ens permeten una immersió meteòrica en tres de les nombroses tradicions religioses presents a l’Índia (en aquest cas, sikhisme, budisme i hinduisme).

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, els músics ambulants

La música és una part inherent de la realitat índia. I probablement, com en pocs llocs, manté la seva presència en els més diversos actes quotidians: acompanya als qui assisteixen a un funeral, serveix per celebrar el transcórrer de les estacions i dóna color a nombrosos ritus religiosos.

Ruta musical

Cap de les trobades (siguin socials o devocionals) que tenen lloc en territori indi es pot entendre sense música, sigui als temples del sud –on els festivals es caracteritzen per la presència de formacions de metalls i tambors, elefants decorats i evocadores carrosses–, als peus de l’Himàlaia –on domina el caràcter ascètic dels mantres– o a les rutes que poblen milions de peregrins que es dirigeixen a algun dels nombrosos llocs sants que poblen el subcontinent. Tot aquest escenari el completen un elenc d’artistes ambulants que es mouen de ciutat en ciutat i de celebració en celebració. Lluny d’haver sucumbit als canvis que viu l’Índia, aquests músics, actors, encantadors de serps, ballarins, faquirs i cantants mantenen vives l’herència que els ha estat llegada pels seus ancestres. Probablement sigui al Rajasthan, allà on se situa l’origen del poble gitano, on millor es conserva tota aquesta tradició que ens remet a altres temps. Vinculades des de fa segles a unes ciutats concretes i agrupades segons la seva activitat comercial i artística, les diferents famílies guarden amb moltíssim zel secrets de les seves habilitats. En un altre dels grans estats del país, concretament a Bengala, també hi trobem persones que semblen d’una altra època. Són els baul, una germandat de místics que, en la seva recerca de l’ideal humà i diví, es mantenen als marges de la societat. Barrejant elements de diferents tradicions religioses, utilitzen la música per expressar la seva particular filosofia i també per guanyar-se la vida.

Aquestes dues cultures (i les altres que presentem en aquest capítol) representen una forma d’entendre un món que, potser, posi en qüestió algunes de les nostres prioritats.

L’Índia, tradició en transició L’Índia, els músics ambulants Dividida entre l’Índia i Bangla Desh, la històrica regió de Bengala és la terra que va veure néixer i que encara acull els baul, cantants místics i monjos errants que, des de temps immemorials, passen bona part de la seva vida vagant, d’aquí cap allà, a la recerca de Moner Manush, l’home boig del cor, l’ideal que viu dins de cadascú de nosaltres.

Paban das Baul Inner Knowledge Womad Select, 1997

Trobada única entre les tradicions tàntrica, sufí i vaisnava, els baul conformen una cultura molt particular que sacseja constantment els fonaments d’una societat tan tradicional com la bengalí, en la qual l’estricte sistema de castes i les diferències de classe es mantenen de forma rígida. L’arribada d’un vagabund baul, amb l’aspecte de deixadesa, el caràcter esquerp, els instruments senzills (entre els quals destaquen els característics llaüts dotara i ektara) i les seves boniques cançons suposa un esdeveniment en la rutina diària dels pobles de l’estat de Rabindranath Tagore, però al mateix temps desperta les suspicàcies de les persones que els veuen com elements subversius per a l’ordre establert.

Potser per això la paraula baul signifiqui «posseït per la divinitat», «sense límits» o simplement «boig». La veritat, amb tot, és que els baul han convertit aquesta recerca del coneixement interior en una forma de vida (perquè, com ells diuen, tot i que l’ideal es troba molt a prop de nosaltres, el viatge per trobar-lo pot portar molt temps) i en una manifestació artística d’exquisida bellesa que es manifesta a través d’unes melodies delicades i unes lletres evocadores.

No es pot entendre d’una altra manera un disc com Inner Knowledge, signat per Paban das Baul (Mohammedpur, Bengala Occidental, l’Índia, 1961), un dels cantants baul més importants de l’actualitat. Acompanyat per altres quatre representants destacats d’aquesta cultura secular (entre els quals es troba Subal das Baul, històric mestre del nostre protagonista, i Nitia Gopal Das, en aquell moment una jove promesa decidida a continuar el camí filosòfic i musical d’aquesta tradició), Paban das Baul ens ofereix un treball d’aclaparadora evocació espiritual, que explica les històries habituals d’aquests viatgers interiors (històries de la terra, del cor, d’amants, de somnis) i que mostra un artista plenament actual des del respecte per una herència ancestral.

L’Índia, tradició en transició L’Índia, els músics ambulants

Els primers i preciosos minuts de la pel·lícula Latcho drom, dirigida el 1993 per Tony Galif i que fa un recorregut per les diferents músiques conreades pel poble gitano, transcorren al Rajasthan.

Musafir Barsaat Blue Flame, 2002

No va ser una elecció baladí, ja que tant les llegendes com els historiadors situen en aquestes terres del nord de l’Índia els avantpassats primers d’una diàspora humana que, amb el pas dels segles, ha consolidat la seva presència a tot el món.

Malgrat aquesta dispersió (una dispersió que dificulta un càlcul fiable de la població gitana mundial), la presència d’aquesta cultura continua molt present en territori rajasthani. De fet, són depositaris de tota una tradició mil·lenària que vincula la pràctica musical amb les persones que es dediquen al comerç ambulant. I així ha succeït que els músics gitanos rajasthanis, segons la seva professió i el seu art, s’organitzen en diverses castes. La més preuada és la dels Langa, que se solen moure al voltant de la ciutat de Jaipur i comercien amb camells i espècies. En una escala social inferior trobem els Manganiyar, músics itinerants que serveixen per igual a patrons musulmans o hindús. Altres artistes ambulants que es mouen de poble en poble són els Sapera (els populars encantadors de serps), els Jogi (místics errants que la població sedentària acostuma a observar amb recel) o els Bhopa (narradors d’històries èpiques que teatralitzen les seves interpretacions). Cada casta es mou en unes coordenades socials molt concretes, però Musafir, el grup liderat pel percussionista Hameed Khan, ha aconseguit superar aquest sistema i reuneix músics, cantants i ballarines de les diferents comunitats gitanes del Rajasthan. Junts aconsegueixen una gran diversitat de colors musicals que es transformen en cançons de gran energia (Banna), en peces de caràcter contemplatiu (Barish) o en melodies que evoquen elements del sufisme indostànic (Balamji). Movent-se en un territori totalment diferent, trobem Ali Mullah, la celebrada cançó d’homenatge a Nusrat Fateh Ali Khan (la gran veu del qawwali, mort el 1997) que el grup rajasthani va realitzar, juntament amb el grup Transglobal Underground i la cantant Natacha Atlas, el 1998, i que va recuperar per completar el repertori d’aquest disc.

L’Índia, tradició en transició L’Índia, els músics ambulants

Com tants altres pobles històrics que no han aconseguit encara un estat propi que els representi i els defensi, els deu milions de balutxis actuals viuen repartits (i separats) en un extens i aspre territori que s’estén entre el Pakistan, l’Iran i l’Afganistan.

The Baluchi Ensemble of Karachi Love Songs and Trance Hymns Shanachie, 1999

Les arrels de la seva cultura s’endinsen en el temps, ja que les cròniques expliquen que van viure al nord i al centre de l’actual Iran durant centenars d’anys, fins que en el segle X van començar a emigrar en direcció sud-est i van arribar fins al nord del subcontinent indi. En aquest trànsit, els balutxis es van trobar i barrejar amb altres pobles nòmades, així van definir la seva consciència cultural a partir de l’idioma comú, no de l’origen ètnic. Amb tots aquests elements, la música balutxi va assolir un desenvolupament extraordinari que va ser responsabilitat, sobretot, d’una casta d’artistes i artesans ambulants, els osta (mestre), que van posar la seva música al servei de les diferents tribus nòmades per salvaguardar la seva saviesa ancestral. Han passat els segles i la casta de músics professionals continua essent un element imprescindible de la cultura tradicional balutxi, com demostren els cinc artistes que integren aquest grup. I és que tots pertanyen a llinatges històrics de la música d’aquest poble, començant pel seu líder, Karimbakhsh Soruzi Nuri, una enciclopèdia vivent de la història musical balutxi. Amb el suport dels instruments més característics de la seva cultura, com el sorud (un estrany violí el cos del qual recorda un crani), el tambura (de la família dels llaüts asiàtics) o el benju (una peculiar cítara allargada), la veu femenina de Rahima imposa la seva categoria tant en els temes festius (casaments, cerimònies de circumcisió) com en els cants extàtics. Destaca una cançó de bressol de marcat caràcter místic dedicada al sant sufí Shahbaz Qalandar, la tomba del qual s’assembla al bressol d’un nadó. Com a última curiositat, explicarem que el grup es va formar al barri balutxi de Karachi (província del Sindh), no a Quetta o a una altra de les ciutats de la província del Balutxistan que, tot i ser la més gran del Pakistan, només compta amb quatre milions d’habitants, entre els quals els balutxis, pròpiament, són una minoria.

L’Índia, tradició en transició L’Índia, els músics ambulants

Tot i que fa algunes dècades que el qawwali forma part de les programacions d’auditoris i festivals de tot el món, els seguidors de la paraula del profeta (qaul, en urdú) defensen que el qawwali només es pot manifestar en tota la seva dimensió als santuaris (mehfil) dedicats als mestres sufís, especialment quan l’actuació coincideix amb l’aniversari de la mort del sant (sí, els sufís celebren la mort dels seus sants, ja que significa la unió definitiva amb Al·là).

Diversos artistes Trance for Sufies, Dervishes & Qalandars Parihon Music, 2002

Queda clar que és en aquestes ocasions especials o en una actuació regular (com les que acostumen a succeir els divendres, dia d’oració), la visita a un mehfil suposa trobar-se amb una atmosfera única que només pot sorgir quan músics i cantants inicien la seva cerimònia particular (la Mehfil-e-Sama) juntament amb els peregrins. Cada santuari té el seu grup de qawwals, persones relacionades sempre d’una forma o una altra amb el sant (sigui per vincle familiar o per ser devots de la seva filosofia) que coneixen perfectament el desenvolupament bàsic del ritual, per una banda, i el complex protocol que regeix la relació entre els qawwals residents i els convidats, per una altra. I és que entre els peregrins que visiten contínuament els santuaris (sobretot, els més famosos) també hi ha altres intèrprets de qawwali als quals el grup habitual ha de convidar perquè participin de la cerimònia. Com a reflex d’aquest interessant ambient de peregrinació i intercanvi, hem seleccionat aquest doble disc recopilatori que reuneix sis temes extensos (tres a cada disc, el més curt arriba a quinze minuts de durada) d’altres noms imprescindibles del qawwali (sabem, M. Saeed Chisti, The Sabri Brothers, Nusrat Fateh Ali Khan, Rizwam & Muazzam Ali Khan, Badar Miandad i Ghulam Frid & Maqbool Ahmed Sabri). Malgrat que hem de lamentar l’absència total d’informació sobre la gravació i els artistes que hi participen, cal destacar que en el títol s’inclou el nom d’un grup de sufís itinerants, els qalandar, que viatgen de santuari en santuari refusant les normes convencionals de comportament i en les cerimònies deixen lliure la seva passió fins assolir el trànsit (haal).

L’Índia, tradició en transició L’Índia, els músics ambulants

«Un casament indi sense la seva xaranga no és un veritable casament indi.» Així de contundent s’expressa la professora universitària Usha Shastri en el text que acompanya aquest disc, protagonitzat per dues dotzenes de músics seleccionats entre els millors instrumentistes de les millors xarangues rajasthanis.

Jaipur Kawa Brass Band Fanfare du Rajasthan Iris Musique, 1997

Però, és tan important el paper que juguen aquestes orquestres de metalls en la celebració d’un casament per fer una afirmació així? Això sembla, si pensem que existeixen barris gremials en els quals escollir, entre centenars de bandes, la que un vol per a la seva festa nupcial. Un cop acordades les condicions econòmiques, en la data indicada la xaranga realitza una processó nupcial (barat, en hindi) que comença a la casa del nuvi i porta tot el convit fins a la casa de la núvia, on els convidats els lliuren alguns regals. En aquest moment, la celebració és oberta a tot el veïnat, ja que el trajecte discorre entre els carrers saturats de la ciutat i tothom qui vulgui compartir la diversió hi és benvingut. Així, amics, familiars i vianants ballen i canten al ritme estrident de tubes, trombons, clarinets, trompetes i percussions, un conjunt que aconsegueix imposar-se al bulliciós ambient dels carrers indis amb un so impetuós i desenfadat (a vegades, també, una mica desafiant) que encén els ànims de les persones que participen a la festa, i combinen els èxits més recents sorgits de la factoria de Bollywood, les cançons preferides dels nuvis i dels seus parents més directes i alguns clàssics indestructibles de la filmi music. Es tracta d’un repertori que coneixen a la perfecció aquests músics (bandwallahs), molts dels quals arriben cada any des de diferents llocs per quedar-se a una ciutat concreta durant la temporada de casaments, que comprèn cinc o sis mesos durant l’hivern. Sens dubte, en un disc, encara que sigui tan interessant com aquest, no podem fer-nos una idea completa de tot aquest univers sociomusical. Però sí que descobrirem la part musical que acompanya aquestes processons coloristes a través de tretze cançons que formen part de la tradició nupcial rajasthani. A més, el que perdem en impacte visual ho guanyem en l’audició, ja que la qualitat de la gravació i la selecció dels instrumentistes ens ofereix, com és lògic, un so més refinat que el que sorgeix a la meitat dels esvalotats carrers de Jaipur, Calcuta o Bombai.

Recomanacions

L’Índia, els músics ambulants

> Paban das Baul & Sam Mills, Real Sugar, Real World, 1997 El músic bengalí va compartir amb el productor anglès aquest agradable treball, en el qual les cançons baul (algunes de composició pròpia, altres creades a partir de melodies tradicionals) es van decorar amb elegants elements electrònics. > Prahlad Brahmachari, India: Songs of the Bauls, Jvc World Sounds, 1990 Nascut a Bangla Desh el 1940, Prahiad Brachmachari es va unir a una comunitat baul per estudiar-ne la cultura (juntament amb el gran Purna das Baul) i per conèixer l’essència de la seva forma de vida. En aquest disc deixa testimoni de la influència que aquestes experiències han tingut en el seu art. > Diversos artistes, Bauls of Bengal: Mystic Songs from India, ARC Music, 2005 Una altra sèrie de gravacions de camp realitzades pel musicòleg Deben Bhattacharya. En aquesta ocasió daten de l’any 2001 i van ser fetes a la regió de Birbhum (Bengala Occidental, l’Índia), durant el festival que aquests nòmades celebren cada any a la ciutat de Santiniketan. > Diversos artistes, Festivals of the Himalayas, volume II, Nonesuch Records, 1978 Gravació realitzada fa quatre dècades, aprofitant les nombroses celebracions que s’organitzen durant l’estiu a les valls de l’estat d’Himachal Pradesh i que atrauen molts músics de les regions septentrionals de l’Índia.

Ruta musical

> Shafqat Ali Khan, Sufi Songs, ARC Music, 2003 Actual ustad («mestre») d’una dinastia musical l’origen del qual es remunta cinc-cents anys enrere, és el màxim exponent de la prestigiosa escola vocal Sham Chaurasia (fundada en el segle XVI) i un visitant habitual dels diferents santuaris sufís quan és al seu Pakistan natal.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, el ‘bhangra’

Tot té un principi. I en el cas del bhangra, la recerca de les seves arrels ens porta fins a les terres del Panjab. Allà, la gent de les zones rurals celebrava (i, de fet, continua celebrant) l’arribada de la primavera i el temps de les collites amb un repertori de cançons i balls marcat pel ritme contundent del dhol, un tambor cilíndric de dues cares i d’una mida gran que genera una síncope molt específica i reconeixible.

Ruta musical

La popularitat d’aquestes festes va assolir tals dimensions que el bhangra ja va fer el seu primer viatge fa gairebé dos segles, quan va saltar dels pobles a les grans ciutats panjabis (Lahore, Amrítsar, Jalandhar...). Quan a mitjan segle XX es va produir la primera onada d’emigració índia cap a la Gran Bretanya, l’estil va aterrar a Europa. En un primer moment ho va fer a través dels discos d’importació que arribaven des de l’Índia i que es venien juntament amb les bandes sonores dels grans èxits de Bollywood. Fou a finals dels anys seixanta quan van aparèixer en terra britànica les primeres formacions de bhangra que, abans de fer concerts a l’ús, animaven tot tipus de celebracions, fossin culturals, socials o religioses, en un intent de mantenir el màxim vincle possible amb la terra d’origen. Però van passar els anys i els joves angloindostànics van iniciar una aproximació cap a músiques com el reggae o el pop que, connectades amb els nous sons tradicionals dels seus ancestres, va acabar derivant en un estil nou i efervescent. Artistes com Malkint Singh, Gurdas Maan o Alaap es van convertir en grans estrelles que, a més, van aconseguir que els seus èxits entressin amb força als clubs nocturns londinencs.

Després d’haver conquerit la capital de l’antiga metròpoli i amb un circuit plenament consolidat, aquest nou bhangra s’ha estès cap a altres llocs (fins i tot, de retorn, triomfa a l’Índia) i s’ha barrejat amb el hip-hop (és el cas de Jazzy B), el house (Bombay Talkie) o el rock (Sahotas), oferint així una acolorida paleta d’estils que compta sempre amb la presència destacada del dhol com a senyal d’identitat d’aquest ritme frenètic.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, el ‘bhangra’

Ho diu ben clar el títol d’aquest disc: Malkit Singh és el rei del bhangra. I en aquesta ocasió ningú s’atreveix a discutir-ho. Nascut a la ciutat panjabi de Hussainpur el 1963, les qualitats com a cantant que va demostrar des de ben petit el van convertir en alumne del prestigiós Khalsa College (Jalandhar, Panjab, l’Índia) el 1980.

Malkit Singh King of Bhangra!

K Industria Cultural, 2004

L’any següent s’elevava amb el triomf en un prestigiós concurs musical que reunia els millors estudiants panjabis, encara que llavors ningú es va imaginar que el talent de Singh portaria el nostre protagonista (i, per extensió, el bhangra) fins a les cotes de popularitat que ara coneix. Després d’aconseguir el premi esmentat, Malkit Singh va viatjar el 1984 fins a Anglaterra. I va aterrar just en el moment en què els joves angloindostànics estaven consolidant els nous referents musicals sorgits a la dècada anterior (Alaap, Bhujungy) amb els quals podien definir la seva particular identitat cultural.

Singh va descobrir que la música camperola dels seus ancestres havia entrat en col·lisió amb els sintetitzadors i que el tradicional tambor dhol compartia espai amb les bateries electròniques. Sense pensar-s’ho dues vegades, es va tirar de cap a l’escena d’aquest primerenc bhangra, va debutar amb el disc Nach gidde wich (Oriental Star, 1986) i va signar, a partir d’aquest debut, èxit rere èxit juntament amb el seu grup Golden Star. El 1988 va aparèixer Up front (Oriental Star; també disponible a la Mediateca), el disc que va consagrar definitivament Malkint Singh com a rei del bhangra gràcies, sobretot, al tema Tootak tootak thootian (Hey Jamalo). Des d’aleshores han passat més de vint anys, dues desenes de discos, concerts en més de trenta països i reconeixements de tot tipus (artístics, universitaris i socials). Lluny d’acomodar-se, Malkit Singh ha sabut connectar la seva música amb noves tendències (reggae, house o hip-hop), detall que revela aquesta compilació realitzada des de Barcelona (coincidint amb el seu concert de l’any 2004) i que reuneix vuit dels temes inclosos en el també recopilatori Midas Touch II (Big M, 2003), juntament amb quatre de les seves nombroses composicions per a pel·lícules (una, inclosa a La boda del monzón, Mira Nair, 2001, i tres, a Quiero ser como Beckham, Gurinder Chadha, 2002).

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, el ‘bhangra’

Lluny de ser habituals, les artistes femenines són una excepció dins de la indústria musical angloindostànica. Si bé Najma Akhtar i Sheila Chandra han aconseguit certa repercussió, la realitat és que ho han fet des de circuits diferents del bhangra.

Sangeeta Flower in theWind Keda Records, 1992

Així que l’aparició de Sangeeta, a mitjan dels anys vuitanta, fou tota una revelació. I també una sorpresa artística, ja que la seva veu és d’una nitidesa pròpia de les cantants clàssiques, les seves cançons busquen abans la bellesa melòdica que l’impacte rítmic i les lletres dels seus temes estan escrites en hindi (la majoria dels textos del bhangra es canten en panjabi). Amb gairebé només dotze anys, Sangeeta va guanyar un concurs radiofònic a la localitat de Leicester, i va rebre el premi corresponent de mans de Lata Mangheshkar, la mítica estrella de la filmi music. L’any següent es va imposar en un concurs nacional de cançó índia celebrat a Birmingham. La fama d’aquella noieta va començar a créixer, i Kuljit Bhamra, músic, compositor, propietari del segell discogràfic Keda Records i productor del primer disc de bhangra protagonitzat per una dona (la seva mare, Mohinder Kaur Bhamra), va decidir apostar per ella. I la seva aposta va resultar guanyadora. Flower in the Wind, el seu segon treball, va trencar registres de vendes en el mercat britànic, va assolir de manera simultània la primera posició de les llistes de bhangra i de música hindi, i va situar Sangeeta al cim. Es tracta d’un disc exquisit que traça una connexió entre la delicada poesia hindi i l’insistent ritme del dhol amb l’acompanyament dels poemes de Preet Nihal (versos que retraten l’alegria, la passió o la separació implícites en l’amor), les percussions de l’esmentat Kuljit Bhamra (que es va fer càrrec també de la producció) i una secció de cordes liderada per Sonia Slany. Movent-se en un terreny intermedi entre el bhangra, el gazal i Bollywood, Flower in the Wind inclou el tema Pyar ka hai bairi («l’amor prohibit»), probablement la cançó que s’hauria d’escollir si només poguéssim quedar-nos amb una de les moltes i molt boniques que ha cantat (i encara canta) Sangeeta, la cantant femenina més popular de l’escena angloindostànica.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, el ‘bhangra’

A mitjan dels anys vuitanta, coincidint amb una de les pitjors crisis que va viure la Gran Bretanya thatcheriana, es van començar a organitzar festes que tenien el nou bhangra com a fil conductor i els joves angloindostànics com a protagonistes.

Especialment actives en ciutats com Londres, Birmingham, Leicester o Conventry, les festes se celebraven gairebé sempre en horari diürn (per a la comunitat asiàtica els actes nocturns no eren segurs en aquell moment), horari que «motivava» els escolars a saltar-se les classes per participar-hi.

Bally Sagoo Wham Bam! Oriental Star, 1990

En aquest ambient van començar a destacar discjòqueis com X-Executive Sounds o Hustlers Convention, els quals en les seves sessions combinaven els grans èxits del bhangra amb el soul, la música disco o el hip-hop nord-americans. A poc a poc l’escena va anar guanyant consistència fins generar l’aparició de figures com Bally Sagoo (Ranjit Nagar, Delhi, l’Índia, 1971), que va sacsejar el mercat en el canvi de dècada amb l’eclèctic Wham Bam! Convertit gairebé de seguida en un clàssic, és una col·lecció de remescles de clàssics bhangra (set en total) que ara ens pot semblar superada, però que en el seu moment va sorprendre per l’elevat nivell de producció que presentava. A cançons ben conegudes pel públic habitual del bhangra, com Mele wich Ayee de Shaan o Tootak tootak thootian (Hey Jamalo) de Malkit Singh, el nostre protagonista hi va afegir elements de la música dance occidental (com samplers dels clàssics Sex Machine de James Brown o The Power del grup alemany Snap!) fins desenvolupar unes versions que, òbviament, estaven pensades per a les pistes de les efervescents discoteques angloindostàniques de l’època. Després d’aquest primer èxit, Balli Sagoo va saber consolidar una carrera que ha obert camí per a artistes posteriors (el seu disc Bollywood Flashback, Sony Music, 1994, continua essent una de les referències per entendre el nou so del pop indi) i que el va convertir en el segon artista angloindostànic que signava per una discogràfica multinacional. Com a dada rellevant, cal citar que Bally Sagoo no va créixer en un ambient indi, ja que la comunitat majoritària al seu barri de Birmingham era la d’origen africà i els estils musicals que va escoltar més durant la seva adolescència van ser el rap i els clàssics del segell Motown.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, el ‘bhangra’

Per sobre de Londres, la regió anglesa coneguda com The Midlands és considerada el centre creatiu del bhangra. Dels barris d’algunes de les ciutats (Birmingham, Wolverhampton, Leicester...) han sorgit artistes tan rellevants com Saqi, Balli Sagoo, Sahotas, Geet The Mega Band, Swami o Achanak, la formació que ens ocupa.

Achanak SigNACHure Nachural Records, 1991

Les primeres passes d’aquest grup de sis músics ens situen a la tardor del 1989, quan Ninder Johal, tocador de tabla, posa en marxa un projecte que portarà dues petites revolucions: les possibilitats dels sintetitzadors marcaran el so del grup (fins convertir-se finalment en un dels elements més característics) i els seus components canviaran els vestits de tall tradicional panjabi per americanes negres, camises blanques i pantalons de pinces. Amb aquesta actitud tan nova i unes cançons enganxoses, Achanak es va convertir en un dels principals exponents de la nova onda del bhangra que es va desenvolupar durant els anys noranta. Només havien passat dos anys des de la posada en marxa i SigNACHure era el tercer disc, gravació que va consolidar el caràcter pop d’una banda que també va saber explotar les possibilitats de promoció que suposaven els videoclips. Amb tots aquests elements, d’entrada podria semblar que Achanak és un més d’aquests grups juvenils d’èxit fulgurant i caiguda estrepitosa. Però els seus components sempre han estat conscients que, a més de ser una banda excel·lent, és necessari treballar les facetes col·laterals a tota proposta musical. Així, els seus enèrgics concerts impliquen el públic, a través de les cançons i diferents coreografies, fins convertir-lo en part protagonista de l’espectacle. I des de sempre han participat en actes de caràcter social, ja siguin grans festivals contra el racisme o petits actes de suport de la comunitat asiàtica. Fins i tot forma part de la seva discografia un àlbum de caràcter espiritual (Have Faith, Nachural Records, 1993; també disponible a la Mediateca) que combina elements musicals de diferents religions amb sons contemporanis. I és que Achanak és un cas molt especial dins de l’escena del bhangra que val la pena conèixer més enllà de les seves cançons.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, el ‘bhangra’

Entre totes les compilacions dedicades al bhangra que hi ha disponibles al mercat, aquesta mereix una atenció especial. I és que la selecció no pot tenir un inici i final millors, ja que comença amb el clàssic Bhabiye ni bhabiye d’Alaap (formació pionera del nou so que va sorgir en els anys setanta) i acaba amb l’exitós Mundian to bach ke de Labh Janjua & Panjabi Mc (sí, el tema que inclou el conegut sampler del raper Busta Rhymes).

Diversos artistes The Rough Guide to Bhangra World Music Network, 2000

Entre l’un i l’altre, onze temes més que detallen la diversitat que en aquests moments pot oferir el bhangra. Exemples?

Bally Sagoo s’atreveix amb Mera laung gawacha i amb Pendha gidda, dos temes d’evident influència jamaicana (es parla de bhangramuffin) i cantats respectivament per les suggerents vocalistes Rama i Satwinder Bitti. Des d’Escòcia arriba el grup Bombay Talkie, que va aconseguir fer-se un lloc a les llistes d’èxits amb la rockera Chargtye, peça imprescindible a la maleta de tot discjòquei que tingui un nom. Més lleugeres són les aparicions de Sangeeta (el seu clàssic Pyar Ka Hai Bairi) i de Nusrat Fateh Ali Khan (una remescla especial de Piya re piya re), en les quals destaquen les dues veus brillants. No falta l’antologia a la seva cita amb Malkit Singh, el rei del bhangra del qual es pot escoltar l’èpica Boliyan (amb el cor que ha estat cantat milions de vegades), ni amb els germans Safri Boys, ferms candidats a la corona de Singh i que canten una emotiva història d’amor a Par linghade. Dues protagonistes també destacades són Mohinder Kaur Bhamra i Baldip Jabble, protegides pel prestigiós compositor i productor Kuljit Bhamra, que interpreten els dos temes festius: Gidda pao haan deo, la primera (gidda és la dansa que practiquen les dones panjabis), i Janj mahi ley aya, la segona (una alegre i irresistible cançó de casament). Si no sabeu per on començar la vostra immersió en la música creada a la Gran Bretanya per la immigració índia, aquí teniu un excel·lent punt de partida que, a més, podreu acompanyar amb els interessants textos de DJ Ritu, autora del recopilatori.

Recomanacions

L’Índia, el ‘bhangra’

> Geet The Mega Band, No Problem, Oriental Star, 1990 Disc de debut d’una altra de les bandes que, provenint de la regió dels Midlands, van saber recollir el treball fet pels pioners del bhangra durant els anys setanta i connectar-lo amb diferents tendències musicals anglosaxones. > Golden Star, The Best of, Oriental Star, 1988 Només quatre anys després d’haver arribat a Anglaterra, Malkit Singh i el seu grup ja es permetien el luxe de publicar un recopilatori de grans èxits, tretze temes amb els quals començava a forjar-se una llegenda de dimensions enormes. > Saqi, Driller Killer, Nachural Records, 1994 Formació potent que a les seves composicions atorga al tambor dhol un paper protagonista, sense renunciar al so dels sintetitzadors o les guitarres elèctriques. Aquesta força rítmica ha convertit moltes de les seves cançons en sessions habituals dels discjòqueis de l’escena. > Diversos artistes, The Rough Guide to Bhangra Dance, World Music Network, 2006 Nova compilació signada per DJ Ritu dins de la reconeguda col·lecció del segell anglès. Ideal per complementar la perspectiva que atorga el seu primer lliurament, ja que com a artista només repeteix el gran Malkit Singh i el llibret inclou informació abundant.

Ruta musical

> Diversos artistes, Bhangra:The Best Asian Beats From The Streets, Union Square Music, 2003 Selecció de dotze temes que aporta noms actuals (Surinder & Manjit, Anakhi, Sahara, Sameera, Ewc, Avtar Maniac...) i propostes que connecten el bhangra amb el r&b, el ragga o el rap des d’un caràcter rabiosament contemporani.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, la diàspora

«Sóc indi. Tot i que en realitat resulta més apropiat dir que vaig créixer a l’Anglaterra d’uns pares que van arribar aquí des de l’Índia. Però, ¿què significa exactament “ser indi”, sigui la terra, la gent, el govern o qualsevol altra cosa?

Ruta musical

En aquests moments, el govern de l’Índia està fent proves amb armes nuclears. ¿Se’m considerarà menys indi si condemno aquestes accions? Menys indi per haver nascut i crescut a Anglaterra? ¿O per no parlar hindi? No se’m pot considerar anglès per la meva herència cultural? O pel color de la meva pell? ¿Qui decideix aquest tipus de detalls? La Història, en majúscules, explica que la meva herència procedeix d’un subcontinent, d’un país del Tercer Món, d’una nació en desenvolupament, d’una terra colonitzada... Però què és la Història? Per mi, res més que un altre arrogant terme eurocèntric.» Qui s’expressa d’aquesta manera és el músic Nitin Sawhney. El text es troba al llibret que acompanya el seu disc Beyond Skin (Outcaste Records, 1999), i recull el sentiment de desarrelament i desconcert amb el qual milions de persones enfronten la seva quotidianitat: ser d’un lloc, però viure en un altre (un altre lloc que, gairebé sempre, no els accepta amb el millor dels tarannàs). Davant d’aquesta tessitura, els joves anglesos amb orígens indostànics han aconseguit definir, a través de la música, un univers propi que els ha estat útil per situar-se i trobar un espai en la societat britànica. Després de la revolució que va suposar en els anys vuitanta la modernització del tradicional bhangra panjabi, la dècada posterior va significar l’aparició de formacions que buscaven altres camins musicals: des de la força radical d’Asian Dub Foundation o Fun>Da<Mental fins a la delicadesa vocal de Sheila Chandra o Najma Akthar, passant pels experiments electrònics proposats per Talvin Singh o la connexió amb la tradició clàssica que representa Anoushka Shankar. La majoria d’aquests projectes continuen en actiu, i ens traslladen les inquietuds dels seus protagonistes.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, la diàspora

En una d’aquelles estranyes casualitats que té la vida, la mort sobtada del qawwal Nusrat Fateh Ali Khan (dissabte, 16 d’agost del 1997) va agafar per sorpresa Michael Brook i tothom que, durant aquell estiu, estaven treballant en els últims detalls d’aquest disc (només la remescla de Nitin Sawhney va ser feta després de la mort del músic pakistanès).

Diversos artistes Star Rise / Nusrat Fateh Ali Khan & Michael Brook: Remixed Real World Records, 1997

El projecte havia nascut uns mesos abans, amb la idea de connectar la veu ancestral del mestre del qawwali i el pols musical desenvolupat pels joves artistes d’origen indostànic residents a la Gran Bretanya, un moviment creatiu emergent que, durant un temps, es va conèixer amb l’etiqueta d’Asian Underground. En cap cas es tractava d’unir mons aliens, ja que Ali Khan, generós i obert com sempre, estava encantat que la seva música arribés a gent desconeixedora de la cultura sufí gràcies a treballs d’aquest tipus (al cap i a la fi, un dels objectius d’un qawwal és transmetre la paraula d’Al·là a tantes persones com sigui possible), i artistes com Asian Dub Foundation, Joi, State of Bengal o Talvin Singh sempre havien manifestat (i ho continuen fent) el seu respecte i devoció per l’art del magistral artista pakistanès. Cadascun des de la seva perspectiva (ja sigui amb arranjaments carregats de ràbia i energia o movent-se en un terreny més delicat i suggerent), cap dels nou artistes participants va escatimar esforços per portar la veu espiritual de Nusrat Fateh Ali Khan fins a un terreny nou que mostra una cohesió excel·lent gràcies, sens dubte, a les tasques de producció de Michael Brook, qui havia treballat amb Ali Khan en discos com Mustt Mustt (Real World, 1990) o Night Song (Real World, 1995) i coneixia perfectament el material amb el qual estava treballant. Les notes que acompanyen l’edició, tot i que breus, demostren la grandesa de la figura de Nusrat Fateh Ali Khan, fins i tot per a artistes d’evident tarannà transgressor com Aki Nawaz (Fun>Da<Mental).

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, la diàspora

Com ella mateixa diu a les interessants notes del llibrets que acompanya aquesta retrospectiva, «per a aquells que em recorden de l’etapa amb el grup Monsoon, el trajecte des d’aquells dies fins a la meva trilogia amb Real World els pot semblar un salt mortal». I és que Sheila Chandra, londinenca del 1965, filla d’emigrants indis, va començar la seva carrera professional a principis de la dècada del 1980 en un projecte d’èxit (primer amb l’esmentada formació Monsoon, després com a solista) que mesclava estils del pop occidental i del pop indi.

Sheila Chandra Moonsung: a RealWorld Retrospective Real World Records, 1999

Després de deu anys vivint en la dinàmica més habitual del negoci de la música (tot i que en aquest període de la seva vida artística mai va oferir concerts), Sheila Chandra va decidir capbussar-se en la investigació de les possibilitats expressives i creatives de la veu humana, aprofitant les qualitats i el talent que sempre havia demostrat. Aquest canvi tan radical de proposta i d’objectius es gaudeix generosament en aquesta compilació que resumeix, en dotze cançons, els tres discos que Sheila Chandra va fer per al segell de Peter Gabriel (a saber,Weaving my AncestorsVoice, 1992; The Zen Kiss, 1994, i ABoneCroneDrone, 1996, tots disponibles a la Mediateca). Com a exemple iniciàtic per a l’oient pot servir el tema Speaking in Tongues III, una cançó construïda a partir d’onomatopeies en un recurs similar als jocs vocals que fan els cantants indis repassant les notes de la seva escala (sa, re, ga, ma, pa, da, ni). Però és el conjunt de temes el que permet entendre el camí de Sheila Chandra, un camí amb el qual ha desenvolupat un estil propi a partir dels registres harmònics característics dels cants a capella, ja sigui agafant un raga indi com a base o revisant cants de treball de la tradició anglosaxona, la seva veu parteix d’aquella saviesa ancestral conreada durant segles per definir un estil únic que podem identificar fàcilment i que sembla que busqués una enyorada puresa vocal, seguint aquella màxima que no hi ha un altre instrument més complex i perfecte que la veu humana.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, la diàspora

Des que va debutar a l’escena musical amb el disc Qareen (Triple Earth, 1987), l’obra de Najma Akhtar (Chemsford, Regne Unit, 1962) s’ha mogut per terrenys molt diversos.

Una part important de la seva activitat professional s’ha distingit per una elegant combinació d’elements agafats del jazz occidental i del gazal indostànic clàssic.

Najma Forbidden Kiss Shanachie, 1996

De fet, se l’acostuma a considerar una pionera que ha creat escola en aquest àmbit i ha inspirat joves autors que han creat composicions expressament per ella. Aquesta faceta, de fet, mai ha impedit que Najma (l’apel·latiu artístic amb el qual se la coneix) faci aproximacions a gèneres com la música tradicional índia o el folk anglosaxó i col·labori amb personatges destacats de la música occidental com Robert Plant i Jimmy Page (integrants de la llegendària formació Led Zeppelin) o el guitarrista Gary Lucas (junts van signar el 2009 l’excel·lent disc Rishte, editat per World Village).

Enquadrat en aquesta línia de treball compartit trobem Forbidden Kiss, un projecte que Najma va realitzar al costat de Chris Rael, guitarrista del grup de fusió indopsicodèlica Church of Betty, i de Brian Woodbury, un compositor novaiorquès amb gran afició per les pel·lícules índies. Junts van plantejar aquest homenatge a S. D. Burman, un dels compositors més importants de la primera època de Bollywood i la figura del qual es pot comparar a les de George Gershwin o Irving Berlin a Occident. Aquest disc, realitzat de dalt a baix per músics nord-americans, resulta sorprenentment proper al so d’aquella època, sense deixar de ser nou. Una part important del mèrit recau en l’exquisida i delicada veu de Najma, excel·lent en els equilibris que fa amb els registres aguts que caracteritzen les cançons del cinema indi.

Però no li van a la saga els diferents instrumentistes que van participar d’aquesta aventura (un total de tretze), els quals van treballar durant anys per adaptar els seus estils personals a una estètica molt concreta i que s’exhibeixen en temes com Piya tu ab to aaja, Aaj ki raat, Thandi hawaon ne o Piya tose.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, la diàspora

Durant els anys que van donar pas al final del segle XX i l’inici del segle XXI, els caçadors de tendències van posar la seva mirada a l’escena musical que els fills dels emigrants asiàtics estaven desenvolupant a ciutats com Londres, Bristol o Birmingham.

Nitin Sawhney Beyond Skin Outcaste Records, 1999

Entre tots els artistes que vam anar descobrint, un dels que va aconseguir un reconeixement més gran va ser Nitin Sawhney (Dulwich, Regne Unit, 1964), gràcies a la seva perfecta equació d’atmosferes instrumentals deutores del triphop o el jazz, aromes vocals d’evident origen asiàtic i uns textos que, sense ser polèmics, oferien una clara postura política. Sawhney va aconseguir traduir tot aquest trencaclosques aparent en unes cançons que es distingeixen per les diferents capes que es van definint i superposant a mesura que avancen els minuts. Després d’iniciar-se com a compositor per a la televisió i treballar com a músic juntament amb James Taylor, Talvin Singh o Gilles Peterson va debutar com a solista el 1993 amb Spirit Dance, una gravació que va publicar al seu segell propi. Però seria durant la seva etapa amb la discogràfica Outcaste Records quan desenvoluparia per complet les seves idees musicals. Sota la cobertura de la marca londinenca va publicar tres discos: Migration (1995), Displacing the Priest (1996) i Beyond Skin (1999). Aquest últim és un excitant treball que, a més de llançar un explícit missatge pacifista en moltes de les seves lletres (destaca el poema Now I’m become death de J. Robert Oppenheimer, creador de la bomba atòmica, recitat per Edward Murrow com a conclusió del disc), respira per tots els porus el particular concepte de construcció sonora que identifica Sawhnei.

Aquí hi ha les intenses veus espirituals del party Rizwan Muazam Qawwali Group a Homelands o de Swati Natekar a Nadia, el suggestiu trip-pop que es dibuixa a Letting go o l’evident influència del jazz més sensual que marca Tides, peces que sostenen en unes melodies amables i accessibles que van i vénen d’Orient a Occident sense perdre ni la seva identitat ni la seva nitidesa.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, la diàspora

Londres, estiu del 1993. Com cada any, les aules dels centres juvenils de la ciutat acullen nombrosos tallers d’índole molt diversa. En el barri de Farringdon se n’organitza un que va dirigit expressament als joves d’origen indostànic amb la tecnologia musical com a motiu.

Asian Dub Foundation Community Music London Records, 2000

Els tutors d’aquest curs són Aniruddha Das, un enèrgic baixista, i John Pandit, treballador social i DJ destacat.Entre l’alumnat destaca un noi de 14 anys, Deeder Zaman, qui sorprèn a tothom pel seu poderós flow raper. Poc després d’acabar el curs, els tres decideixen posar en marxa un sound system al qual anomenen Asian Dub Foundation. El 1994 el trio inicial es converteix en una banda completa en sumar Steve Chandra Savale, guitarres, i Sanjay Gulabhai Taylor, programacions. Junts desenvolupen un projecte sorprenent que mescla melodies de guitarra inspirades en la sonoritat del sitar, línies de baix que remeten al dub i al funk més foscos, contundents ritmes electrònics i aromes tradicionals capturades dels discos dels seus pares. Tot això amanit amb un explícit compromís sociopolític, evidenciat tant en les seves lletres com en les seves declaracions públiques. Per espai de sis anys (Deeder Zaman deixa el grup a finals de l’any 2000 per tornar a la seva professió com a educador de carrer) aquest quintet desenvolupa el projecte de més èxit i consistència de tots els que sorgeixen al caliu de l’escena de l’Asian Underground, assolint així una primera cimera creativa amb aquest Community Music. Des dels primers compassos de Real Great Britain fins a la contundent remescla de Taa Deem (un clàssic del gran Nusrat Fateh Ali Khan), passant per NewWay, New Life, Rebel Warrior o Collective Mode, el disc recull i transmet l’energia que l’Asian Dub Foundation sempre ha ofert als seus concerts. Com a curiositat final, cal esmentar que community music («música comunitària») és l’expressió que s’empra en anglès per referir-se als projectes d’acció social desenvolupats a través de la música, projectes als quals continuen vinculats tots els components de l’Asian Dub Foundation.

Recomanacions

L’Índia, la diàspora

> Anoushka Shankar, Live at Carnegie Hall, Angel Records, 2001 La dinastia Shankar continua amb la filla del mestre que, amb aquesta gravació realitzada en el mític recinte novaiorquès, va presentar les seves credencials des del format més clàssic (sitar, tabla i tambura) abans de llançar propostes de tall més contemporani. > Dhol Foundation, Big Drum, Small World, Shakti, 2001 Johnny Kalsi, percussionista d’Afro Celt Sound System i col·laborador d’una gran quantitat de projectes de l’escena anglesa, va posar en marxa aquest projecte de bhangra electroorgànic que combina el ritme majestuós dels tambors dhol amb samplers i programacions. > Talvin Singh, Ok, Island Records, 1998 Combinant la seva formació clàssica com a intèrpret de tabla i la seva vinculació a l’escena de l’electrònica londinenca, Singh ha estat desenvolupant una intensa carrera artística que adopta elements dels dos costats i troba en aquest disc un dels seus punts més vibrants. > Tapan Bhattacharya, Música tradicional del norte de la India, Several Records, 1996 Afincat a Espanya des del 1990, Tapan Bhattacharya és un dels responsables principals de la difusió de la música índia entre nosaltres. Aquí l’acompanya Shyamal Nath, un dels últims mestres del sarod més clàssic.

Ruta musical

> Tj Rehmi, Invisible Rain, Shakti, 2001 En un esglaó més en la fusió de sons asiàtics i occidentals, aquest reconegut músic i productor proposa una trobada entre el sitar i els teclats, entre els cants sufís i els ritmes electrònics de tall ballable.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, recopilatoris

En l’àmplia escena de les músiques del món, els recopilatoris juguen sempre un paper important, tant per al neòfit, que busca apropar-se a un artista, un estil o un país, com per a l’iniciat, que vol aprofundir en un àmbit que comença a conèixer.

La veritat és que passen tantes coses al planeta (i encara més en la música, una disciplina artística en moviment constant i afortunat) que és impossible estar-ne al cas. I mai està de més fer cas als consells d’algú que coneix el terreny, tal com fem quan busquem la millor guia possible abans d’emprendre un viatge cap a un destí més o menys remot. Però perquè la selecció musical es converteixi en una eina realment útil hauríem d’exigir, com a mínim, dos elements que són imprescindibles: coherència en el repertori (no val tot) i força informació en els llibrets per poder anar a les fonts si decidim avançar un altre pas. Sota aquestes premisses, en aquest apartat trobareu edicions discogràfiques que us permetran moure-us amb desimboltura i seguretat en les extenses aigües de les músiques que us presentem.

Ruta musical

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, recopilatoris

Encara que es tracta d’una històrica compilació de diferents estils i artistes, tant del nord com del sud de l’Índia, que en el seu moment (l’edició original data del 1962) va marcar un punt d’inflexió en la presència de la música índia a Occident, el protagonista d’aquesta antologia és l’etnomusicòleg Alain Daniélou, qui no per casualitat dóna nom a la fonoteca de Casa Àsia. Nascut el 1907 (Neuilly-sur-Seine, França) en el si d’una família de forta sensibilitat artística, el jove Daniélou es va interessar aviat per les musiques tradicionals de les diferents cultures del planeta.

Diversos artistes Anthology of Indian Classical Music / A tribute to Alain Daniélou Auvidis, 1997

Va viatjar per primera vegada a l’Índia el 1932, i es va instal·lar a Benarés cinc anys per iniciar els seus estudis de vina (instrument de corda de la tradició carnàtica), hindi i sànscrit. Durant deu anys va ser director adjunt del Col·legi de Música de la Universitat Hindú de Benarés, càrrec que li va donar accés a nombrosos manuscrits sobre la teoria de la música clàssica índia. Daniélou, que sempre va defensar una aproximació a la música asiàtica des del valor de la bellesa estètica abans que des d’un impostat interès científic (al que sovint anomenava «actitud cultural colonialista»), va viatjar durant els anys seixanta del segle passat per tot el continent, realitzant gravacions de camp en països com Laos, l’Afganistan o el Japó. Aquest gegant procés recol·lector, dut a terme amb el suport de la Unesco, s’havia iniciat durant la dècada anterior a la seva estimada Índia i aquest triple compacte (una capsa de sis elepés originalment) es pot considerar la seva primera aportació. Les millores contínues en els processos de gravació, la figura de l’autor com a protagonista de l’obra discogràfica i les facilitats actuals per aproximar-nos a aquestes sonoritats han deixat en un segon plànol edicions d’aquest tipus. Però durant molts anys aquesta antologia fou l’eina imprescindible per a les persones que volien apropar-se a la música clàssica índia, van ser músics, estudiosos o aficionats. I els motius són diversos: primeres gravacions publicades a Europa d’artistes com Ravi Shankar o Ali Akbar Khan, aparició de personatges únics de la música índia com D. R. Parvatikar, interpretacions d’una puresa cristal·lina que suggereixen un viatge en el temps i unes notes interiors (en anglès i francès) de lectura més que recomanable. Alain Daniélou va morir a la ciutat suïssa de Lonay el 1994, i la reedició de la seva llegendària antologia en compacte es va emprar per reivindicar i recuperar el seu treball i la seva memòria.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, recopilatoris

Hi va haver una època, abans que arribessin aquests temps que vivim de globalització econòmica, comunicació digital i bitllets aeris a preus que fan riure, en què la tasca dels etnomusicòlegs (i el seu treball de camp conseqüent) era comparable a la dels grans descobridors.

Diversos artistes Ganga, les musiques du Gange Virgin Classics, 1998

Viatjaven pel món buscant les persones que guardaven al seu cap el repertori tradicional que definia una cultura.

Desafiant les dificultats tècniques i pràctiques que suposava, carregaven quilos i quilos de material amb el qual realitzaven les gravacions in situ. I assumien el risc d’enfrontar-se als poders polítics que, en molts casos, no veien amb bons ulls la presència d’un estrany en els seus territoris. Com a figura capital d’aquests viatgers musicals trobem Alan Lomax (1915-2002), potser el més conegut i prolífic entre tots, personatge imprescindible la labor del qual ha permès que arribin fins a nosaltres músiques que, d’una altra manera, s’haurien perdut per sempre. Hereu del pensament i la pràctica d’aquesta estirp impagable d’entusiastes musicals, el francès Xavier Bellenger es va plantejar a finals del segle XX un repte de dimensions considerables: gravar les músiques que es poden escoltar seguint el curs del riu Ganges, des de la serralada de l’Himàlaia fins al Golf del Bengala. Tossut i constant, Bellenguer va completar un projecte que va agafar forma en tres compactes que van sorgir de les etapes del viatge: de l’Himàlaia a Benarés, de Benarés a Jahangira i de Patna a Calcuta. Riu sagrat per excel·lència, el recorregut del Ganges està esquitxat de mantres budistes, cants vèdics o ritus devocionals. Però el Ganges és també el riu que acompanya la vida quotidiana de milions d’indis i així ho transmeten les cançons de casament o de treball, les melodies dels encantadors de serps o els ritmes enèrgics dels tambors dhol. El resultat és un tríptic musical molt interessant i variat que reflecteix un univers sonor de múltiples cares i que, en centrar la seva atenció en la més popular, complementa l’antologia de música clàssica realitzada, quaranta anys abans, per Alain Daniélou.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, recopilatoris

Molt més interessant que les seves compilacions d’èxit vinculades al parisenc Buddha Bar, el segell francès Wagram va proposar un exercici arriscat amb aquesta recopilació que, en el subtítol (Traditional & New Vibes), explicitava al màxim la seva intenció: oferir les dues cares de la música feta a l’Índia o inspirada en el seu esperit.

Diversos artistes Spirit of India, vol. II Wagram, 2000

Com acostuma a passar en aquests casos, els més primmirats podran dir que l’objectiu no és gaire ambiciós i que la selecció presenta algunes llacunes (inevitables, de fet, a causa del límit físic que suposa un compacte). Malgrat això, en favor de Spirit of India es pot destacar l’encert que suposa plantejar el format de doble disc, d’aquesta manera queden a una banda les propostes tradicionals i a una altra les noves tendències. En total, trenta artistes entre els quals trobem alguns noms ja destacats en les dues guies musicals que la Mediateca de Casa Àsia ha dedicat a l’Índia (Ravi Shankar, Nusrat Fateh Ali Khan, Hariprasad Chaurasia, Sheila Chandra, Asian Dub Foundation...) i que són útils perquè la selecció tingui, ja des de l’inici, un nivell interessant. Entre les propostes que poden sorprendre destaquen el percussionista Trilok Gurtu (qui obre el repertori del disc tradicional amb el tema Milo), la cantant Lakshmi Shankar (reconeguda intèrpret del repertori vocal clàssic) o el grup Transglobal Underground (s’hi inclou la potent remescla d’Ali Mullah, l’homenatge particular que van rendir a Nusrat Fateh Ali Khan i que vam compartir amb la cantant Natacha Atlas i el grup rajasthani Musafir). Aquells amb bona memòria auditiva i televisiva trobaran Mathar (Discovery of India Mix), tema d’Indian Vibes que va servir de banda sonora per a un anunci de cotxes i que, gràcies a això, va assolir certa repercussió.

Amb tots aquests ingredients, més enllà de la presència desconcertant d’alguns temes (l’aproximació brasilera de Badmarsh a Let it roll, el drum&bass pur i dur de Sangomas a Siya Dengelela Kgonyama), Spirit of India és una bona oportunitat per fer un viatge eclèctic a la música índia.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, recopilatoris

Tots tenim clar que un lloc tan gran, tan poblat i amb tanta història com l’Índia només pot ser la llar d’una varietat musical enorme: de les simpàtiques cançons per a les pel·lícules de Bollywood als sistemes modals de la música instrumental, passant per l’energia de les manifestacions més populars o la sensibilitat extrema de les formes del cant clàssic.

Diversos artistes The Rough Guide to the Music of India World Music Network, 2002

Si a la varietat sumem la productivitat, ens trobem amb una allau de possibilitats que no es pot encaixar en un sol disc.

Però aquesta referència de la sèrie The Rough Guide es converteix en un altre bon treball, especialment recomanable per les persones que ja tinguin alguna referència de la música índia. Perquè, sorpresa, entre els tretze artistes seleccionats no hi trobarem clàssics imprescindibles com Ravi Shankar, Ali Akbar Khan, Hariprasad Chaurasia o Alla Rakha. Sembla com si Ken Hunt, l’autor de la compilació, hagués volgut posar el focus en artistes més joves, tot i que són dues veus llegendàries del cinema indi com Asha Boshle i Hemant Kumar els que obren i tanquen, respectivament, el disc amb Aaj Ki Raat, un tema de la pel·lícula Anamika (Raghunath Jalani, 1973), i Sun Ja Dil Ki Dastaan, del llargmetratge Jaal (Guru Dutt, 1952). En un lloable esforç de selecció, Hunt ens ofereix algunes sorpreses: un saxofonista, Kadri Gopalnath, revisant un clàssic del repertori carnàtic (Napali Srirama); l’energia dels metalls de la xaranga New Bharat Brass-Band (Chamil); un mestre de la percussió, Kamalesh Maitra, capaç de desenvolupar un raga amb el seu semicercle de tables (Dehati), i la capacitat evocadora de la cultura tradicional que transmet Bapi das Baul (Vhaba Pare). I perquè els amants dels ragues no quedin decebuts, la compilació inclou dues interpretacions sublims: Soja Re, amb Sultan Khan en el sarangui i Zakir Hussain en el tabla, i Bhairavi, amb Rais Khan en el sitar i, una altra vegada, Sultan Khan en el sarangui.

L’Índia, tradició en transició

L’Índia, recopilatoris

Seguint aquella màxima que diu que el peix petit es menja el gros, la música del Pakistan (entenent com a tal la música de l’estat que neix el 1947) ha quedat sempre a l’ombra per la del seu gran veí, l’Índia.

Diversos artistes The Rough Guide to the Music of Pakistan World Music Network, 2003

I això fa pensar que els dos països comparteixen, per una banda, una herència reconeixible, especialment en el que ara coneixem com a música clàssica del nord de l’Índia, i, per una altra, una sensibilitat especial cap al gazal, les romàntiques poesies musicals d’arrel centreasiàtica. Davant de la necessitat de forjar una identitat musical pròpia, dins i fora de les seves fronteres, el Pakistan ha recorregut al qawwali, la música dels místics sufís indostànics, i a les diverses tradicions del Sind, el Panjab i el Balutxistan, llocs amb una cultura que es remunta molts segles en el temps. En aquesta tessitura, la força escènica i artística del gran qawwal Nusrat Fateh Ali Khan ha enfosquit (sobretot a l’estranger) la resta d’artistes pakistanesos, situació que ningú ha aconseguit revertir quan ja han passat més de deu anys des de la mort del geni de Lahore. Tampoc ho ha aconseguit Abida Parveen, present igual que Nusrat Fateh Ali Khan en aquesta compilació que serveix per descobrir que hi ha vida musical més enllà del qawwali. Allà hi ha els gitanos del Sind, amb el sabor especial de les seves melodies instrumentals i els seus jocs vocals, mentre Vital Signs o Faakhir deixen mostres d’un incipient pop pakistanès que va i ve entre Islamabad i Londres. I si bé la rellevància de la música clàssica índia en territori pakistanès ha disminuït molt des de la partició, el gazal gaudeix de bona salut gràcies a veus de la talla de Mehdi Hassam i Farida Khanum, dels qui s’hi inclouen les dues exquisides interpretacions d’aquesta forma poètica d’elevada dificultat interpretativa. Són en total dotze artistes que conformen una selecció que, malgrat la varietat d’estils, s’escolta de forma fluida, com un conjunt ben plantejat, que permet conèixer propostes poc conegudes de la música pakistanesa.

Recomanacions

L’Índia, recopilatoris

> Diversos artistes, Chants de palais et de déserts, Long Distance, 2001 Doble disc en edició de luxe (format vertical, llibret interior amb fotografies i textos en francès i anglès) que permet repassar el bell art musical que atresoren els poetes, les dones i els nens de la regió índia del Rajasthan. > Diversos artistes, India, Rounder Records, 2002 Aquest disc, que suposa un viatge musical en el temps, uneix dues de les ments més brillants que ha donat l’etnomusicologia mundial: Alain Daniélou, autor de les gravacions de camp, i Alan Lomax, qui va incloure aquest volum a la seva sèrie històrica World Library of Folk and Primitive Music. > Diversos artistes, Instrumental India 2, Navras Records, 2005 A la segona tanda de la sèrie Passage to India trobem aquesta compilació en la qual apareixen grans noms com Vilayat Khan, Shivkumar Sharma, Sultan Khan o Hariprasad Chaurasia. També estan disponibles a la Mediateca Traditional India 2, Vocal India 2 i Fusion India 2. > Diversos artistes, North Indian Classical Music, Rounder Records, 1998 Emmarcat en la prestigiosa col·lecció Anthology of World Music, aquest volum es compon de quatre discos que permeten aprofundir, des de la distància, en els fonaments bàsics dels modes i dels instruments clàssics del nord de l’Índia a partir d’una selecció musical de gran nivell i d’uns textos imprescindibles.

Ruta musical

> Diversos artistes, The Rough Guide to the Asian Underground, World Music Network, 2003 Amb un repertori seleccionat per DJ Ritu, activista incansable de l’escena londinenca més eclèctica i rupturista, aquest recopilatori posa en un sol disc quinze dels protagonistes més destacats del moviment musical angloindostànic (entre altres, Black Star Liner, Asian Dub Foundation i Fun>Da<Mental).

Rutes musicals