Ruta literària: Japó by Casa Asia

Ruta literària

Títol: El cuento del cortador de bambú / Traducció del japonès i edició de Kayoko Takagi Publicació: Madrid · Trotta; Paris: Unesco, 2002 Descripció: 115 pàgines; 20 cm

La literatura antiga i clàssica (s. VIII - XII)

man’yogana, un complicat sistema que combina el xinès clàssic i el japonès i que representa un pas previ a la invenció dels sil·labaris kana (escriptura fonètica).

Casa Àsia - Mediateca Palau Baró de Quadras Av. Diagonal, 373 08008 Barcelona Tel.: 93 368 07 38 mediateca.bcn@casaasia.es

www.casaasia.cat www.casaasia.es www.casaasia.eu

Consorci Casa Àsia:

Alt Patronat:

A diferència de la literatura antiga, de la qual només es coneixen els tres títols que acabem d’esmentar, la literatura clàssica japonesa és un conjunt ric en obres i en originalitat. De fet, el període clàssic, que coincideix amb el període històric Heian (794-1185), sovint es defineix com l’edat d’or de l’art i les lletres japoneses, gràcies sobretot a la refinada cultura aristocràtica que es desenvolupa en el reduït cercle de la cort de Kyoto. Els primers textos del període Heian encara són en xinès clàssic (idioma que es continuarà utilitzant fins ben entrat el s. XIX), però la invenció i la difusió dels sil·labaris kana cap a mitjans del s. IX afavoreixen el desenvolupament d’una literatura autòctona, tant en poesia com en prosa, que s’allunya dels models de la tradició xinesa. Cap a l’any 880 es comença a compondre poesia en kana, i l’any 905 es compila el Kokinshu o Kokin Wakashu (Col·lecció de poemes japonesos antics i moderns), que és l’antologia imperial més important de l’època. La majoria dels 1.111 poemes del Kokinshu estan escrits per membres de la cort i ja adopten la forma japonesa de la tanka (poema de 31 síl·labes, distribuïdes en versos de 5-7-5-7-7). L’obra està organitzada en vint volums ordenats segons els temes dels poemes. Els més nombrosos són els dedicats a la natura i les estacions, seguits de les composicions amoroses, de viatges, elegíaques i de felicitació. A banda dels poemes que recull, el Kokinshu també és important perquè les opinions expressades pels compiladors en el pròleg fixen un model poètic basat en la perfecció retòrica i formal que marcarà la producció de tota la poesia japonesa fins al s. XV. La invenció dels sil·labaris kana també afavoreix el naixement de la prosa literària escrita en japonès a principis del s. X, sobretot en forma

Ruta literària

Ruta literària El Japó 14

Títol: Kokinshuu: colección de poemas japoneses antiguos y modernos / Selecció, traducció, introducció i notes de Carlos Rubio Publicació: Madrid · Hiperión, cop. 2005 Descripció: 248 pàgines; il.; 20 cm

La literatura antiga i clàssica (s. VIII - XII) El que coneixem com a literatura japonesa antiga està formada només per tres llibres que es van compilar durant el període Nara (710-794) i que són els més antics que s’han conservat: es tracta de dues cròniques històriques, el Kojiki i el Nihon shoki, i d’una antologia poètica coneguda amb el nom de Man’yoshu. Tal com indica el títol, el Kojiki (Cròniques d’antics fets del Japó, 712) és un recull dels diferents esdeveniments de l’antiguitat, començant pels mites fundacionals del Japó i arribant fins als fets històrics del s. VII. Escrit en una barreja de xinès clàssic i japonès, està considerat la primera obra literària japonesa, si bé va ser compilat per ordre de l’emperador amb l’objectiu de construir una identitat nacional forta al seu voltant. El Kojiki té sobretot un valor simbòlic (alguns fragments són sagrats per al xintoisme), mentre que el seu valor literari resideix especialment en el centenar de poemes inclosos entre els textos, que permeten formar-se una idea de la poesia que devia circular oralment durant els segles anteriors, fins i tot abans de l’adopció de l’escriptura xinesa cap al s. V. Per la seva banda, el Nihon shoki (Cròniques del Japó, 720), que està escrit en xinès clàssic, és un mer recull cronològic de mites i fets històrics que, igual que el Kojiki, abraça des de la creació del Japó fins als esdeveniments del s. VII. El Man’yoshu (Col·lecció de les deu mil fulles, ca. 759), en canvi, és una antologia poètica que es pot considerar com la primera obra amb un valor literari indiscutible que s’ha conservat. Els més de 4.500 poemes que conté estan escrits per poetes de procedències molt diverses, des d’emperadors fins a gent del poble, al llarg de més de quatre segles. La poesia del Man’yoshu sorprèn per la senzillesa i l’emotivitat dels sentiments que s’hi expressen, qualitats que sovint es troben a faltar en la tradició poètica posterior, molt més basada en la retòrica. El Man’yoshu també és important en la història de la literatura japonesa perquè és el primer llibre escrit íntegrament en

Ruta literària

Índex 1.- Introducció general 2.- La literatura antiga i clàssica (s.VII-XII)

· La novel·la de Genji · El Quadern de capçalera

19 21

· Recomanacions

3.- La literatura medieval (s.XII-XVI) · La historia de Heike

27 31

4.- La literatura premoderna (s.XVII-XIX)

· Ihara Saikaku · Chikamatsu Monzaemon · Matsuo Basho

37 39 41

· Recomanacions

5.- La literatura moderna (1868-1945)

Títol: Kojiki: crónicas de antiguos hechos de Japón / Traducció del japonès de Carlos Rubio i Rumi Tani Moratalla Publicació: Madrid · Trotta, DL 2008 Descripció: 282 pàgines; 25 cm

· Mori Ogai · Natsume Soseki · Ryunosuke Akutagawa · Jun’ichiro Tanizaki · Yanusari Kawabata

51 53 57 61 65

· Recomanacions

Introducció general

El període modern comença amb la Restauració Meiji (1868), quan el Japó emprèn un accelerat procés d’occidentalització que en literatura es plasma en l’establiment de la novel·la com a principal gènere literari. Els dos gegants del període Meiji són Ogai Mori i Natsume Soseki, que són els precursors dels grans novel·listes de la primera meitat del s. XX, com Junichiro Tanizaki iYasunari Kawabata (Premi Nobel 1968), que escriuen unes novel·les amb una voluntat eminentment estètica. A la segona meitat del s. XX apareix una nova fornada d’autors que superen el trauma de la derrota a la Segona Guerra Mundial i amplien els registres de les lletres japoneses amb nous modes d’expressió. Aquesta generació, representada per escriptors tan diferents com Yukio Mishima o Kenzaburo Oe (Premi Nobel 1994), aprofiten la diversificació del mercat literari per escriure obres políticament compromeses i estèticament trencadores. Finalment, a partir de la dècada dels vuitanta sorgeix una última generació d’autors encapçalada per Haruki Murakami i Yoshimoto Banana que ja han nascut després de la guerra i que en les seves novel·les retraten la desorientació i la soledat en què sovint viuen els habitants de les grans urbs com Tòquio.

Ruta literària

Índex 6.- Literatura contemporània (1945 fins a l’actualitat)

· Yukio Mishima · Kenzaburo Oé · Haruki Murakami · Banana Yoshimoto

77 81 85 89

· Recomanacions

Títol: Antología de la literatura japonesa : desde los orígenes hasta el siglo XX / Selecció i introducció per Michel Revon; traducció de Mercè Comes sobre la versió francesa de Michel Revon; pròleg de Juan Vernet Publicació: Barcelona · Círculo de Lectores, DL 2000 Descripció: 569 pàgines; 21 cm

Introducció general La tradició escrita del Japó constitueix una de les tradicions literàries més venerables de l’Orient. Els gèneres més conreats pels japonesos al llarg de la història no són tan sols la novel·la, el teatre i la poesia, sinó que també compten amb una rica tradició en alguns gèneres que no són gaire apreciats en altres països, com són els diaris, els relats de viatges i els assajos personals. El conreu d’aquests gèneres demostra la importància que tenen la subjectivitat i el món més privat i immediat de l’autor en la literatura japonesa. Els primers textos escrits que es conserven, el Kojiki i el Nihon Shoki, daten de principis del s. VIII, si bé els mites, les llegendes i les cançons que inclouen fan suposar l’existència d’una rica tradició oral que no va tenir forma escrita fins a la introducció dels caràcters xinesos al s. V. El període clàssic de les lletres japoneses abraça les obres produïdes durant l’època Heian (794-1185), que es considera l’edat d’or de la cultura nipona. En aquests anys es desenvolupa una literatura extremament refinada centrada en la poesia i en els diaris escrits en els cercles femenins de la cort de Kyoto. El punt àlgid de la literatura clàssica, i per a molts crítics també de tota la història de la literatura japonesa, és La novel·la de Genji (ca. 1010), de Murasaki Shikibu.

La decadència de la cort a principis del s. XII dóna pas al període medieval, caracteritzat pel govern dels samurais i per l’aparició d’una literatura fosca i pessimista, formada bàsicament per cròniques de guerra i per assajos de monjos budistes que viuen retirats dels horrors del món. Kojiki, Records of Ancient Matters. Furukotofumi, Sacred Book of Shinto, Japó, 1803

La literatura premoderna coincideix amb el desenvolupament urbà del període Tokugawa (1600-1868), en què es produeix un esclat de productes d’entreteniment popular, ja sigui en forma de pintura, d’obres de teatre, de novel·les o de poesia. En aquest període destaquen poderosament les figures del novel·lista Ihara Saikaku, el dramaturg Chikamatsu Monzaemon i el poeta de haiku Matsuo Basho.

Ruta literària

La literatura antiga i clàssica (s. VIII - XII)

de relats (monogatari), relats poètics (uta-monogatari), diaris (nikki) o assajos basats en impressions personals (zuihitsu). Les primeres obres escrites en kana són Taketori monogatari (Conte del tallador de bambú, ca. 909), que és un relat fantàstic sobre una princesa que ve de la Lluna; Tosa nikki (Diari de Tosa, 936), un diari de viatge amb nombrosos poemes intercalats, i Ise monogatari («Contes d’Ise», ca. 980), un seguit d’episodis formats per un poema i un fragment en prosa que explica el poema o les circumstàncies en què va ser escrit. Amb tot, els dos exemples paradigmàtics de la literatura clàssica japonesa daten de principis del s. XI i sorgeixen dels cercles literaris femenins formats a la cort. Es tracta de Genji monogatari (La novel·la de Genji, ca. 1010), de Murasaki Shikibu, i de l’assaig Makura no soshi (Quadern de capçalera, ca. 1000), de Sei Shonagon, que giren a l’entorn de la vida i les intrigues de l’aristocràcia. 32

Després del període d’esplendor del s. XI, la cort de Kyoto entra en declivi a principis del s. XII, la qual cosa comporta una progressiva pèrdua de creativitat en la literatura. Alhora, però, comencen a aparèixer col·leccions de contes, anècdotes i cançons populars que retraten elements de la societat que no s’havien tractat fins llavors i que ja anuncien la transició cap al període medieval.

Dona amb un nen i un gos Utagama Yoshifuji (1828-1887)

La literatura medieval (s. XII - XVI)

Ruta literària La Història de Heike

La Història de Heike (Heike monogatari, ca. 1220) és l’obra més important de la literatura medieval japonesa. Pel que sembla, la va començar a compilar un noble de la cort basant-se en els relats que recitaven els monjos itinerants per explicar les guerres entre els clans Taira i Minamoto que es van produir a finals del s. XII i que van significar el final del règim imperial. Aquest mètode de transmissió oral pot explicar les nombroses versions que existeixen del text, així com el to entre tràgic i elegíac de la novel·la. Tot i que a primera vista la Història de Heike pot semblar una simple narració èpica farcida d’escenes bèl·liques, es tracta d’una obra amb un to altament líric que presenta els guerrers no tan sols en el fragor de la batalla sinó també en els moments de repòs i reflexió. Més que les gestes marcials, el tema del llibre és el progressiu declivi del clan Taira, de manera que el missatge de fons és que qualsevol circumstància de la vida humana –la glòria, la victòria, el poder– és efímera i transitòria.

En aquest sentit, el cèlebre paràgraf que obre la novel·la, que evoca el principi budista de la impermanència de les coses d’aquest món (mujo), ja avança el to que domina tota l’obra. En el so de les campanes del monestir de Gion ressona la caducitat de totes les coses. En el color sempre canviant de l’arbust de shara es recorda la llei terrenal que tota glòria troba la seva fi. Com el somni d’una nit de primavera, així de fugaç és el poder de l’orgullós. Com la pols que dispersa el vent, així els forts desapareixen de la capa de la terra.3 Títol: La historia de Genji / Murasaki Shikibu; edició de Royall Tyler; traducció de Jordi Fibla Publicació: Barcelona · Atalanta, 2005-2006 Descripció: 2 volums, 916 pàgines; il.; 25 cm

Alguns dels relats d’amor o de guerra continguts en la Història de Heike serveixen de base per a nombroses obres de teatre noh.

3Traducció de Casa Àsia

Ruta literària

La literatura antiga i clàssica (s. VIII - XII) La novel·la de Genji La novel·la de Genji (Genji monogatari, ca. 1010), escrita per la cortesana Murasaki Shikibu (ca. 978-1014), és considerada com una de les obres cabdals de la literatura japonesa tant per l’extensió, com pels continguts i la qualitat literària. Així mateix, també està considerada com la primera gran obra de ficció de la literatura universal. Els cinquanta-quatre capítols de la novel·la són un viatge fascinant per la vida quotidiana de la cort durant el període Heian –els costums, els entreteniments, el codi moral, etc.–. L’època està recreada de manera exquisida a partir de les peripècies polítiques i amoroses del príncep Genji, un personatge complex i contradictori que causa dolor i desgràcies a les dones a qui estima. De fet, La novel·la de Genji es podria qualificar com una novel·la psicològica, cosa que no deixa de ser sorprenent tenint en compte l’escassa tradició que té al darrere. Tot i la profusió d’escenes d’una bellesa memorable, el to general de l’obra és pessimista i, sobretot en els capítols finals, hi ressonen els principis budistes del mujo (impermanència) i l’aware (transitorietat). Un exemple d’aquest to pessimista és el poema amb què el príncep Genji es plany per la mort de l’estimada:

En pensaments Tristos estic tan perdut Que el pas del temps Dels meus anys no noto. És que avui la meva vida acaba?1 Títol: Heike monogatari / Introducció i notes de Carlos Rubio López de la Llave; traducció de Rumi Tani Moratalla i Carlos Rubio López de la Llave Publicació: Madrid · Gredos, cop. 2005 Descripció: 854 pàgines; il., map., taules; 21 cm

La novel·la de Genji ha tingut una enorme influència tant en la literatura com en l’art japonesos posteriors. Per exemple, és una de les fonts principals del teatre noh, i se n’han fet nombroses adaptacions per al teatre kabuki, el cinema i la televisió. Així mateix, autors japonesos de la talla de Yasunari Kawabata o Junichiro Tanizaki, o occidentals com Jorge Luis Borges, Octavio Paz, o Marguerite Yourcenar, s’han fet ressò de la importància de La novel·la de Genji. 1Traducció de Casa Àsia

Ruta literària

La literatura medieval (s. XII - XVI)

de un ocioso (Tsurezuregusa2, ca. 1330), de Yoshida Kenko (1283-1350), en què l’autor deixa constància de la seva visió nostàlgica del món basada en els principis budistes. En poesia es continuen editant les antologies imperials de waka, que són cada cop més retòriques i encotillades pel model fixat en el pròleg del Kokinshu. La novetat més important en poesia és el desenvolupament de la renga o poema encadenat (s. XIV), en què dos o més poetes van component tankes alternativament fins a formar un poema llarg. Cap a la segona meitat del període medieval (s. XV i XVI) la prosa entra en un clara decadència, i les úniques novetats literàries dignes de ser esmentades són el naixement del teatre noh, representat per les obres sofisticades i elegants del dramaturg Zeami (1363-1443), i l’aparició del haiku (poema de 17 síl·labes, distribuïdes 5-7-5) a partir de la renga.

Títol: El Libro de la Almohada / Sei Shônagon; traducció, pròleg i notes d’Amalia Sato Publicació: Buenos Aires · Adriana Hidalgo, cop. 2002 Descripció: 319 pàgines; 23 cm

2Kenko Yoshida.Tsurezuregusa: ocurrencias de un ocioso. Traducció, presentació i notes de Justino Rodríguez. Madrid · Hiperión, 1996. p. 209

Ruta literària

La literatura antiga i clàssica (s. VIII - XII) El Quadern de capçalera Quadern de capçalera (Makura no soshi, ca. 1000), escrit per la cortesana Sei Shonagon (966-1025), és un assaig basat en un seguit de relats, reflexions, escenes imaginàries o simplement llistes de coses o conceptes que agraden o desagraden a l’autora. No se sap si el títol és genèric o si Sei Shonagon el va escollir expressament, però l’existència de nombrosos textos similars de l’època Heian fa pensar que era comú que tant els homes com sobretot les dones de la cort guardessin aquesta mena de dietaris a l’habitació. Els temes que predominen en el Quadern de capçalera són les intrigues amoroses, narrades sovint d’una manera realista i satírica, i les descripcions de la natura, que han estat admirades i imitades posteriorment per la seva vivesa i sensibilitat. Aquesta disquisició sobre les estacions que obre el llibre, en versió de Xavier Roca-Ferrer, és un exemple típic del to i l’estil de Sei Shonagon:

A la primavera l’hora que més em plau és l’alba. Els cims de les muntanyes es van retallant de mica en mica a mesura que la llum del sol els il·lumina, i els núvols llargs i prims de color violaci semblen esfilagarsar-s’hi a sobre. A l’estiu són les nits. I no solament quan brilla la lluna, sinó també les nits fosques, quan les cuquetes de llum volen d’ací d’allà. Fins i tot si plou, que boniques que són les nits d’estiu!

Títol: Fushikaden: tratado sobre la práctica del teatro No y cuatro dramas No / Zeami; edició i traducció del japonès de Javier Rubiera i Hidehito Higashitani Publicació: Madrid · Trotta, cop. 1999 Descripció: 297 pàgines; il.; 20 cm

A la tardor adoro els capvespres, quan el sol se’n va a la posta fregant la silueta de les muntanyes i els corbs tornen als nius volant en grups de dos, de tres o de quatre. Però encara m’agraden més els estols d’ànecs silvestres, talment taquetes fosques en un cel llunyà. Quan el sol ha desaparegut, la cançó del vent i el zumzeig dels insectes m’omplen el cor de melangia. A l’hivern, però, no hi ha res millor que les primeres hores del matí. Resulta meravellós quan ha nevat tota la nit, però també quan el terra és blanc de gebre [...].

Ruta literària La literatura medieval (s. XII - XVI) Després de l’esplendor del període clàssic, la literatura medieval japonesa, que coincideix amb els períodes històrics de Kamakura (1185-1333), Muromachi (1336-1573) i Azuchi-Momoyama (15681603), s’encomana del clima convuls i de guerres civils que viu el país i es tenyeix de foscor i desencant. Les obres que es produeixen durant l’època medieval formen el que podríem anomenar una «estètica del descontentament» i reflecteixen, d’una banda, els valors guerrers dels samurais (que són els qui ocupen el poder), i de l’altra, els principis del budisme zen (que es converteix en una mena de refugi davant l’ambient bèl·lic i de destrucció). La producció literària es trasllada de la cort als monestirs budistes i als castells dels daimyos (senyors feudals), de manera que, en lloc de membres de la cort, els escriptors d’aquest període són bàsicament monjos, guerrers o viatgers. Les dones ocupen un rang inferior en el nou ordre social, la qual cosa explica la pràctica desaparició dels diaris i els assajos femenins, que tan en voga havien estat durant el període Heian (de fet, entre el s. XIII i el XIX no trobem gairebé cap escriptora realment rellevant).

Pel que fa a la prosa, el gènere literari medieval per excel·lència són les anomenades gunki monogatari (o cròniques de guerra), l’exemple més destacat de les quals és la Historia de Heike (Heike monogatari, ca. 1220), una gran novel·la èpica que destaca pel seu to elegíac.

Títol: El libro de la almohada de la dama Sei Shonagon / Sei Shônagon; versió castellana del japonès, anotada i comentada per Iván A. Pinto i Oswaldo Gavidia Cannon, amb la col·laboració especial d’Hiroko Izumi Shimon Publicació: Lima · Pontificia Universidad Católica del Perú, 2002 Descripció: 534 pàgines; il. col.; 21 cm

Els altres gèneres en prosa que es cultiven sobretot durant la primera meitat del període medieval (s. XII-XIV) són els diaris de viatges, els reculls de contes d’origen religiós o popular i els assajos escrits per monjos budistes. Entre aquests assajos, que formen un subgènere conegut com a «relats de reclusió» i que estan tenyits del mateix to pessimista que traspua la Història de Heike, sobresurten dos títols: Un relato desde mi choza (Hojo-ki, 1212), de Kamo no Chomei (11531216), en què l’autor explica el seu allunyament voluntari d’un món assolat per la guerra i els desastres naturals, i Tsurezuregusa: ocurrencias

Ruta literària

La literatura antiga i clàssica (s. VIII - XII) El Quadern de capçalera

Igual que La novel·la de Genji, el Quadern de capçalera és un testimoni de gran valor per conèixer la vida quotidiana de la cort durant el període Heian. Amb tot, la diferència principal entre totes dues obres és el to amb què s’hi narren els fets: mentre que La novel·la de Genji està tenyida d’una pàtina de pessimisme (aware), el Quadern de capçalera destaca pel seu estil lleuger i còmic (okashi), que es deu sens dubte al caràcter picardiós de la seva autora.

Títol: Un relato desde mi choza (Hoojooki) / Kamo no Choomei; traducció del japonès, introducció i notes de Jesús Carlos Álvarez Crespo Publicació: Madrid · Hiperión, DL 1998 Descripció: 129 pàgines; il.; map.; 20 cm

Ruta literària

La literatura antiga i clàssica (s. VIII - XII) Recomanacions Títol: Diarios de damas de la corte Heian / Izumi Shikibu, Murasaki Shikibu; versió, notes i apèndixs de Xavier Roca-Ferrer; introducció d’Amy Lowell Publicació: Barcelona · Destino, 2007 Descripció: 237 pàgines; 24 cm

Títol: Cantares de Ise / Ise Monogatari; traducció, presentació i epíleg d’Antonio Cabezas García Publicació: Madrid · Hiperión, 1988 Descripció: 166 pàgines; il.; 20 cm

Títol: Manioshu : colección para diez mil generaciones / Traducció, presentació i notes d’Antonio Cabezas García Publicació: Madrid · Ediciones Hiperión, 1980 Descripció: 219 pàgines; 21 cm

Títol: Diari de Tosa / Ki no Tsurayuki; traducció del japonès i introducció de Jordi Mas López Publicació: Barcelona · Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2009 Descripció: 67 pàgines; 30 cm

Títol: Nihongi: Chronicles of Japan from the Earliest Times to A.D. 697 / Traducció de l’original en xinès i japonès de W.G. Aston; introducció a la nova edició de Terence Barrow Publicació: Boston · Tuttle, 2005 Descripció: XXIV, 443 pàgines; il.; 21 cm

Títol: La historia de Genji / Murasaki Shikibu; edició de Royall Tyler; traducció de Jordi Fibla Publicació: Barcelona · Atalanta, 2005-2006 Descripció: 2 volums, 916 pàgines; il.; 25 cm

Ruta literària La literatura premoderna (s. XVII-XIX) L’era Tokugawa (1600-1868) es caracteritza per ser un llarg període de pau i estabilitat que afavoreix el desenvolupament de les grans ciutats (Kyoto, Osaka i Edo, l’actual Tòquio) i el naixement d’una classe urbana amb un creixent poder econòmic. La classe comerciant (chonin) es converteix en la principal promotora de les disciplines artístiques i de diverses formes d’entreteniment centrades en els barris de plaer de les grans ciutats (l’anomenat ukiyo o «món flotant»). En l’àmbit de la literatura, destaca l’abundant producció d’obres teatrals, de novel·les d’entreteniment i de poesia haiku. L’auge d’aquesta cultura urbana i popular es concreta molt particularment en una breu però intensa florida d’activitat cultural coneguda com a període Genroku (1688-1704). En aquest curt període apareixen els primers escriptors professionals, d’entre els quals sobresurten poderosament tres gegants de les lletres nipones: el novel·lista Ihara Saikaku, que retrata amb una gran dosi de realisme la vida de la classe comerciant d’Osaka; el dramaturg Chikamatsu Monzaemon, que enlluerna amb els seus guions teatrals, i el poeta Matsuo Basho, que escriu alguns dels haikus més memorables de la història de la literatura japonesa.

Després del període Genroku, la creació literària continua a molt bon ritme, si bé les obres que es produeixen comencen a ser repetitives i presenten una qualitat molt inferior.

Títol: Kanikosen, el pesquero / Takiji Kobayashi Publicació: Barcelona · Ático de los libros, 2010 Descripció: 146 pàgines; 21 cm

Quant a la prosa, abunda la producció de ficció, sobretot en forma d’històries lleugeres i satíriques que normalment s’apleguen sota la denominació més aviat despectiva de gesaku. L’objectiu dels escriptors de gesaku no és escriure textos bells ni perfectes, sinó entretenir i guanyar-se el favor d’un públic com més ampli millor. Normalment, les històries que escriuen van acompanyades de profuses il·lustracions, i quan una història té bona acollida se’n van escrivint seqüeles mentre el públic les accepta.

Ruta literària La literatura moderna (1868-1945) Després de l’estancament que suposen els últims anys del període Tokugawa, tant el Japó com la literatura japonesa entren en la modernitat gràcies a l’allau d’influències que arriben d’Occident durant els períodes Meiji (1868-1912) i Taisho (1912-1926), que desplacen gairebé definitivament la influència de la tradició xinesa. Gràcies a les nombroses traduccions que es fan en els primers anys de Meiji, la novel·la comença a ser considerada com un gènere seriós i respectable, i no pas com una forma de literatura destinada només a l’entreteniment, com passava amb la gesaku del període Tokugawa. Com és lògic, els corrents literaris que tenen més influència en els escriptors japonesos són el romanticisme, el simbolisme i, sobretot, el naturalisme, que són els moviments més importants del moment a Europa. No obstant això, les novel·les que s’escriuen al Japó entre finals del s. XIX i principis del XX tenen poc a veure amb els romans-fleuves europeus i contenen certes peculiaritats de la literatura japonesa, com ara el to intimista o una certa tendència a la dispersió, que acabaran derivant en el naixement del gènere de la watashi-shosetsu (o novel·la personal), excessivament confessional i centrat en el món íntim de l’autor.

Curiosament, però, els dos novel·listes més importants del període Meiji, Mori Ogai i Natsume Soseki, es mantenen al marge de qualsevol corrent i, combinant la seva formació clàssica amb els nous models occidentals, són capaços de bastir una obra més propera al realisme que és la que aconsegueix donar un veritable valor literari a la nova novel·la japonesa just al tombant de segle. Títol: Cuentos de lluvia y de luna / Ueda Akinari; traducció de l’original japonès, introducció, notes i comentaris de Kazuya Sakai Publicació: Madrid · Trotta, cop. 2002 Descripció: 268 pàgines; 19 cm

Un altre esdeveniment rellevant en el món de les lletres és l’abandonament gradual de la llengua literària, farcida de termes clàssics i xinesos, en favor de la llengua col·loquial. El primer exemple de novel·la escrita en el nou estàndard és Núvols flotants (Ukigumo, 1887), de Futabatei Shimei. A partir d’aquest moment la majoria d’escriptors segueixen l’exemple de Futabatei, i cap al 1910 fins i tot els diaris ja han adoptat el nou model de llengua.

La literatura premoderna (s. XVII-XIX)

Ruta literària Potser l’únic escriptor de la segona meitat del període Tokugawa que s’escapa d’aquesta tendència és Ueda Akinari (1734-1809), que destaca pel seu estil elaborat i brillant. La seva obra més coneguda, Cuentos de lluvia y de luna (Ugetsu monogatari, 1776), és un recull de relats de caire sobrenatural que serveix de base a una de les pel·lícules més aclamades del director Kenji Mizoguchi (Cuentos de la luna pálida, 1953). Pel que fa a la poesia, mereixen ser esmentats Yosa Buson (17161783), que introdueix un component romàntic al haiku, i Kobayashi Issa (1763-1827), que li dóna un caire més popular. Així, doncs, al final del període Tokugawa la literatura japonesa es troba en un nivell de qualitat força baix. Es tracta d’una literatura esgotada i, igual que el país, tancada en si mateixa, que no es podrà reactivar si no és amb la introducció de noves influències arribades de l’exterior.

Jove noble de Sazuma © Felice Beato

Ruta literària

La literatura premoderna (s. XVII-XIX) Recomanacions Títol: Selección de jaikus / Yosa Buson; traducció de Justino Rodríguez, Kimi Nishio i Seiko Ota Publicació: Madrid · Hiperión, 1992 Descripció: 100 pàgines; 20 cm

Títol: Cincuenta haikus / Issa Kobayashi; traducció de Ricardo de la Fuente i Shinjiro Hirosaki; introducció i notes de Ricardo de la Fuente Publicació: Madrid · Hiperión, 1997 Descripció: 92 pàgines; 20 cm

Títol: Cinco amantes apasionadas / Ijara Saikaku; traducció del japonès de Javier Sologuren i Akira Sugiyama Publicació: Madrid · Hiperión, 1993 Descripció: 177 pàgines; il.; 20 cm

Títol: Haiku de las cuatro estaciones / Matsuo Basho; introducció i traducció de Francisco F. Villalba Publicació: Madrid · Miraguano, 1994 Descripció: 91 pàgines; il.; 20 cm + quadernet (XV p.)

Ruta literària

La literatura premoderna (s. XVII-XIX) Ihara Saikaku Títol: Amores de un vividor / Saikaku Ihara; pròleg, traducció i notes de Fernando Rodríguez-Izquierdo Publicació: Madrid · Alfaguara, 2003 Descripció: LXII, 407 pàgines; 20 cm

Títol: El haiku japonés: historia y traducción / Fernando Rodríguez-Izquierdo Publicació: Madrid · Hiperión, 2001 Descripció: 454 pàgines; 20 cm

Títol: Haiku-dô: el haiku como camino espiritual / Selecció, traducció i comentario de Vicente Haya; Amb la col·laboració d’Akiko Yamada Publicació: Madrid · Kairós, 2007 Descripció: 212 pàgines; 20 cm

Ihara Saikaku (1642-1693) és el novel·lista més important del període Tokugawa. Les seves obres, conegudes amb el nom d’ukiyo-zoshi (o històries del món flotant), recreen la cultura i els personatges dels barris de plaer de les grans ciutats. La combinació del seu estil viu i brillant amb la compassió que mostra pels seus personatges permet que els seus relats no caiguin en un to merament pornogràfic i es constitueixin en unes obres amb veritable interès literari. La primera novel·la de Saikaku, Amores de un vividor (Koshoku ichidai otoko, 1682), marca un punt d’inflexió en la ficció japonesa en la mesura que dota la novel·la japonesa d’un grau de realisme inèdit des de La novel·la de Genji. Tal com anuncia el títol, es tracta d’una novel·la que narra les aventures amoroses d’un protagonista masculí, des dels primers intents per fer l’acte sexual durant la infància fins a la decisió final, ja a la vellesa, d’anar-se’n a una illa on només hi visquin dones. Amb tot, l’obra mestra de Saikaku és Cinco amantes apasionadas (Koshoku gonin onna, 1686), que descriu per primera vegada la vida amorosa de cinc protagonistes femenines que no són prostitutes sinó dones de famílies comerciants. L’obra està dividida en cinc capítols independents, en els quals Saikaku descriu alguns esdeveniments reals que havien tingut lloc feia poc i que molta gent ja coneixia gràcies als contistes que els explicaven pel carrer. Una de les característiques de Cinco amantes apasionadas és la inclusió d’abundants judicis morals i d’imatges directes i punyents, tal com es pot observar en el fragment següent: La gent oculta el que no li convé: el jugador no parla de les seves pèrdues, el galant calla els enganys patits en els barris llibertins, no explica les seves derrotes el rufià, el mercader fa com que se n’oblida dels seus errors de càlcul. En fi, intenten dissimular els seus fracassos com un home que trepitja en la foscor l’excrement d’un gos.4 Cap al final de la seva carrera, Saikaku escriu un seguit d’obres plenes d’humor però també d’una certa amargor sobre les argúcies de la classe comerciant per fer fortuna o simplement per sobreviure. 4Traducció de Casa Àsia

La literatura premoderna (s. XVII-XIX) Matsuo Basho

Ruta literària

El fragment següent és l’episodi que obre el llibre: Els mesos i els dies són passatgers de les edats, essent també viatgers els anys, que van i vénen. Per als que deixen surar la seva vida sobre un vaixell o envelleixen portant els frens dels cavalls, tots els seus dies són viatge i fan del viatge la seva residència. [...] Jo mateix, des de fa alguns anys, com un bocí de núvol convidat pel vent, no he parat d’abrigar pensaments de vagabunderia [...] Vaig apedaçar els meus calçons, vaig canviar les cintes del meu barret [...] En sortir de la meva cabana, vaig penjar en un dels pilars els vuit primers poemes d’una sèrie de cent. El primer deia: Fins i tot en la meva cabana hi haurà altres habitants. I hi haurà nines.6 43

Títol: Los amantes suicidas de Amijama / Monzaemon Chikamatsu; traducció del japonès i edició de Jaime Fernández Publicació: Madrid · Trotta; [Paris] · Unesco, cop. 2000 Descripció: 131 pàgines; 20 cm

6Traducció de Casa Àsia

Ruta literària

La literatura premoderna (s. XVII-XIX) Chikamatsu Monzaemon Chikamatsu Monzaemon (1653-1725) és el dramaturg japonès més important de tots els temps. La majoria d’obres de Chikamatsu (més d’un centenar) són escrites per al teatre de titelles (joruri), que al s. XVIII és un dels entreteniments més populars a la regió de Kyoto i Osaka, si bé també escriu alguns títols de kabuki pensats per al lluïment d’alguns dels actors més famosos del moment. En la producció de Chikamatsu es poden distingir dos tipus d’obres. D’una banda, trobem els drames d’època, basats en fets històrics o llegendes, que destaquen per la seva vistositat representats sobre un escenari. De l’altra, hi ha les tragèdies domèstiques, situades en el món contemporani de l’autor i amb una concepció dramàtica més semblant al teatre europeu de l’època. D’entre les tragèdies domèstiques sobresurten Los amantes suicidas de Sonezaki (Sonezaki Shinju, 1703) i Los amantes suicidas de Amijima (Shinju ten no Amijima, 1720), totes dues amb un desenllaç tràgic típic de Chikamatsu, basat en el doble suïcidi. Curiosament, aquest tipus d’obres, anomenades shinju mono, van inspirar alguns suïcidis en la vida real, per la qual cosa el govern les va prohibir l’any 1723. El fragment següent correspon al primer acte de Los amantes suicidas de Amijima:

Títol: Senda hacia tierras hondas / Matsuo Bashõ; versió espanyola d’Antonio Cabezas Publicació: Madrid · Hiperión, cop. 1993 Descripció: 107 pàgines; 20 cm

NARRADORA: La dona de la vida és cor i és afecte, profund pèlag d’amor, impossible de buidar amb una d’aquelles diminutes petxines de riu. El riu Shijimi… A la seva riba se senten cançons d’amor que, en tons infinits, poblen l’aire. I el cor que busca descans en un altre cor es deté davant la barrera de fanalets que pengen a l’entrada dels bordells. Els peus caminen de festa i els llavis deixen escapar bells fragments del teatre de ninots imitant actors de renom. Des de la planta alta del bordell Naya se senten els sons del shamisen, i hi ha els que atrets per la melodia hi penetren a dins. Heus aquí un visitant que oculta el rostre, potser per passar inadvertit i així evitar les despeses excessives d’aquest dia especial, «dia dels regals». Però Kiyo, la portera, l’ha vist i mira de treure-li una vegada i una altra la caputxa i la capa amb què es cobreix. El visitant aconsegueix evadir-la dues o tres vegades, però ella està entestada en què no se li escapi un client de tanta importància.5 5Traducció de Casa Àsia

Ruta literària

La literatura premoderna (s. XVII-XIX) Matsuo Basho Matsuo Basho (1644-1694) està considerat com el haijin (poeta de haikus) més important i com una de les figures més destacades de la història de la literatura japonesa. Gràcies a les seves antologies de haikus i als seus diaris de viatge, aconsegueix que el haiku passi de ser simplement una estrofa còmica basada en un joc de paraules a ser una forma poètica independent i respectada. La poesia de Basho es caracteritza per un llenguatge extremament senzill i despullat de qualsevol mena d’artificiositat, i per la cerca d’un moment fugaç d’il·luminació típic del budisme zen. De fet, és famosa la definició que el mateix Basho va fer del haiku, que va descriure com «allò que passa en un lloc determinat en un moment determinat». Les imatges senzilles en què es basen els haikus de Basho, extretes directament de la natura i de la vida contemplativa, retraten moments efímers de l’experiència humana que deixen entreveure algun element espiritual o transcendent. És el cas, per exemple, de la seva composició més cèlebre, que aquí presentem en versió catalana de Jordi Pagès i J. N. Santaeulàlia:

Furu ike ya / kawazu tobikomu / mizu no oto Un vell estany / Una granota hi salta: / el so de l’aigua.

Títol: Marea baixa: haikús de primavera i d'estiu /Selecció i traducció de Jordi Pagès i J. N. Santaeulàlia; cal·ligrafia japonesa de Harumi Saito Publicació: Barcelona · La Magrana, 1997 Descripció: 138 pàgines; il.; 23 cm

Basho també és conegut pels seus diaris de viatge, apreciats no tan sols pels haikus que descriuen la bellesa dels llocs per on passa sinó també pels delicats fragments en prosa que acompanyen els poemes. Entre aquests diaris sobresurt Senda hacia tierras hondas (Oku no hosomichi, 1702), sens dubte el títol més popular de tot el període Tokugawa, en el qual podem seguir el peregrinatge del poeta pel nord-est del Japó, en una ruta que encara recorren avui dia molts admiradors del poeta.

Ruta literària

La literatura moderna (1868-1945) Durant el període Taisho es produeix un esclat de creativitat sense precedents en les lletres nipones, protagonitzat per un grup de novel·listes com Kafu Nagai (1879-1959), Junichiro Tanizaki (1886-1965), Shiga Naoya (1883-1971) o Ryunosuke Akutagawa (1892-1927), que creen unes obres amb una clara voluntat de renovació estètica però que no deixen de reflectir en més o menys mesura la tensió entre la tradició (oriental) i la modernitat (occidental). L’agressiva política militar del Japó durant els primers anys del període Showa (1926-1945) fa que la literatura es tenyeixi d’ideologia i es posi al servei del govern, amb poques veus dissidents. Potser l’únic contrapunt a la literatura oficial és el moviment de la literatura proletària, abanderada per Tajiki Kobayashi (1903-1933) i el seu El pesquero (Kanikosen, 1929), que últimament s’ha convertit en un sorprenent best-seller al Japó.

Títol: País de nieve / Yasunari Kawabata; traducció de César Durán Publicació: Barcelona · Emecé, 2003 Descripció: 177 pàgines; 22 cm

Ruta literària

La literatura moderna (1868-1945) Jun’ichiro Tanizaki diària d’una família de comerciants d’Osaka, i ja a la postguerra torna als temes del desig sexual i la vida burgesa que havia tractat en els primers anys de la seva carrera. D’aquesta darrera etapa destaquen Diari d’un vell boig (Futen rojin nikki, 1962), en què assistim a la relació malaltissa entre un home gran i la seva jove, i La clau (Kagi, 1956), una novel·la d’intriga eròtica en què Tanizaki demostra la seva mestria en l’art de la manipulació literària.

Títol: Vita sexualis: el aprendizaje de Shizu / Ogai Mori; traducció de l’original japonès de Fernando Rodríguez-Izquierdo Gavala Publicació: Madrid · Trotta; [París] · Unesco, cop. 200 Descripció: 181 pàgines; 20 cm

Ruta literària

La literatura moderna (1868-1945) Mori Ogai Mori Ogai (1862-1922) està considerat, juntament amb Natsume Soseki, com un dels intel·lectuals més influents del període Meiji. Ogai és un personatge polifacètic que destaca en tots els camps a què es dedica (la medicina, la carrera militar, la història, la traducció, la crítica i la creació literàries), i la seva obra supera el valor estrictament literari per constituir-se en una valuosa crònica de la modernització del Japó. La primera etapa literària d’Ogai està fortament influenciada per les idees romàntiques, que coneix de primera mà en una estada d’estudis a Alemanya (1884-1888). En tornar al Japó, Ogai tradueix diverses obres d’autors alemanys (Goethe, Schiller, etc.) i publica alguns relats de caire romàntic, entre els quals destaca La ballarina (Maihime, 1890), una tràgica història d’amor entre un jove japonès que viu a Berlín i una ballarina alemanya d’origen humil. Després d’aquesta primera etapa romàntica, Ogai s’allunya del to autobiogràfic i confessional de les novel·les que escriuen els seus contemporanis i crea un seguit d’obres antinaturalistes amb les quals aconsegueix donar prestigi a la ficció japonesa. Entre els títols més destacats trobem L’oca salvatge (Gan, 1911-1913), que narra amb una sorprenent profunditat psicològica una història d’amor des del punt de vista d’una jove casada per força amb un usurer més gran que ella, i Vita sexualis (Wita sekusuarisu, 1909), una paròdia de la literatura naturalista en què un professor veterà explica de manera irònica el paper que el sexe ha tingut en la seva vida. En el paràgraf següent veiem les reflexions que la literatura naturalista desperta en el professor protagonista:

Títol: La clau / Junichiro Tanizaki; traducció d'Albert Nolla Publicació: Barcelona · Edicions 62, 2002 Descripció: 135 pàgines; 23 cm

Cada vegada que Kanai llegia una novel·la naturalista apreciava que els personatges de la trama, sota qualsevol circumstància i condició, estaven sempre vinculats a les seves imatges de desig sexual; i que la crítica hi reconeixia un reflex fidel de la vida humana. Serà així, al cap i a la fi, la vida humana?, va arribar a pensar; i al mateix temps: no seria, més aviat, que ell mateix en la seva psicologia s’allunyava de la condició normal dels éssers humans, i patia de passivitat en el terreny sexual…, fins al punt d’estar posseït des del seu naixement per aquella estranya disposició que anomenen frigiditas o alguna cosa per l’estil? Quan llegia novel·les de Zola, posem pel cas, no podia evitar que li vinguessin aquests pensaments.7 7Traducció de Casa Àsia

La literatura moderna (1868-1945)

Ruta literària Jun’ichiro Tanizaki

Jun’ichiro Tanizaki (1886-1965) és potser l’escriptor més imaginatiu i amb més gust per la ficció que ha donat la literatura japonesa moderna. Els temes que defineixen la seva obra són l’obsessió sexual (sovint tractada en termes masoquistes i fetitxistes) i la confusió cultural que la modernitat provoca al Japó. L’obra de Tanizaki presenta tres etapes ben diferenciades. La primera està marcada per la influència de la cultura occidental i pel cosmopolitisme regnant a Tòquio durant el període Taisho (19121926). Un dels exemples més paradigmàtics de la producció d’aquesta primera època és Amor d’un idiota (Chijin no ai, 1924, traduïda a l’anglès amb el títol de Naomi10), en la qual Tanizaki narra la fascinació que un jove japonès sent per una cambrera occidental. La segona etapa comença amb el gran terratrèmol que arrasa Tòquio el 1923, arran del qual Tanizaki es trasllada a la regió de Kansai, a l’oest del Japó, on comença a interessar-se per la literatura clàssica japonesa i pels aspectes més tradicionals del seu país. En aquest segon període sobresurt Elogi de l’ombra (In’ei raisan, 1934), una mena d’assaig elegíac per la tradició estètica del Japó. El fragment següent, en versió d’Albert Nolla, en el qual Tanizaki descriu els lavabos japonesos, és especialment conegut:

Títol: Soy un gato: selección de episodios / Soseki Natsume; traducció i selecció d’episodis Montse Watkins Publicació: Japó · Luna Books; Tòquio, Gendaikikakushitsu, 1996 Descripció: 131 pàgines; 21 cm

Resumint, doncs, es pot dir que els elements indispensables en un lavabo són un cert grau de penombra, una netedat absoluta i un silenci tan intens que puguis sentir el brunzit d’un mosquit. Quan sóc en un d’aquests lavabos també m’agrada sentir la pluja que va caient suaument [...] Els lavabos són el lloc ideal per apreciar el cant dels insectes, el piulet dels ocells i l’espectacle de la lluna; també s’hi pot assaborir el mono no aware de les quatre estacions i suposo que els antics haijin hi devien trobar innombrables temes. Durant el parèntesi que suposa la Segona Guerra Mundial, Tanizaki escriu la monumental Les germanes Makikoka, en la qual retrata la vida 10Junichiro Tanizaki. Naomi. Traducció de l’anglès de María Luisa Balseiro. Madrid · Siruela, cop. 2011, p. 260.

Ruta literària

La literatura moderna (1868-1945) Natsume Soseki Natsume Soseki (1867-1916) és segurament el novel·lista més popular del Japó modern. A diferència d’Ogai, l’obra del qual és reservada als cercles intel·lectuals, les obres de Soseki són llegides encara avui per un públic ampli i variat que gaudeix tant amb les seves primeres novel·les, lleugeres i humorístiques, com amb les seves creacions de maduresa, uns retrats de personatges que pateixen en la seva pell les tensions que comporta l’arribada de la modernitat al Japó. D’entre la producció primerenca de Soseki, destaca la novel·la Sóc un gat (Wagahai wa neko de aru, 1905), una sàtira basada en les observacions del món dels humans per part d’un gat que ridiculitza l’esnobisme dels intel·lectuals que s’engresquen amb qualsevol idea arribada d’Occident. El to humorístic de Sóc un gat es manté en la novel·la més popular de Soseki, Botxan (Botchan, 1906), que narra la història d’un jove mestre de Tòquio destinat a una escola rural. Malgrat les similituds amb la situació que el mateix Soseki havia viscut, Botxan defuig el to confessional de la literatura naturalista i és clarament una obra de ficció que basa el seu mèrit en l’humor i la innocència que es desprenen de les peripècies del protagonista.

Títol: El elogio de la sombra / Junichiro Tanizaki; traducció de Julia Escobar Publicació: Madrid · Siruela, 2001 Descripció: 95 pàgines; 15 cm

Cap als darrers anys de la seva vida Soseki, assetjat per constants problemes de salut, crea unes obres que fan que la novel·la japonesa assoleixi un grau de profunditat psicològica sense precedents. El títol clau d’aquest període, tenyit d’un to més fosc i pessimista, és Kokoro (Kokoro, 1914), que explica la relació entre un jove estudiant i un intel·lectual que viu retirat del món. En les dues primeres parts de la novel·la, narrades des del punt de vista de l’estudiant, assistim al desenvolupament de l’amistat entre tots dos personatges. La fascinació inicial que l’estudiant sent per Sensei es converteix a poc a poc en una intensa curiositat quan s’adona que sota l’actitud pessimista del seu mentor s’hi amaga algun misteri. En la tercera part, el punt de vista narratiu passa de l’estudiant a Sensei mitjançant una carta en la qual aquest revela el seu passat i el secret que l’ha turmentat tota la vida. Es tracta d’una mena de testament espiritual del mateix Soseki en què trobem moments d’un lirisme i una profunditat excepcionals, com el fragment següent:

Ruta literària

La literatura moderna (1868-1945) Ryunosuke Akutagawa Que si vaig veure una espasa o alguna cosa per l’estil? No, senyor, no vaig veure res. Només una soga al peu d’un cedre que hi havia per allà. I..., bé, a més de la soga vaig trobar-hi una pinta. Això és tot. Sembla ser que s’hi va lliurar una batalla abans que l’assassinessin perquè al seu voltant es veia l’herba trepitjada i les canyes de bambú estaven esbarriades.9 Malauradament, la fragmentació de la realitat que Akutagawa avança a «Al bosc» es converteix en una constant dels darrers anys de la seva vida, en els quals, malgrat la seva joventut, pateix constants problemes físics i mentals. A partir del 1923 Akutagawa escriu uns relats autobiogràfics que, més que constituir un testimoni coherent de la seva vida, revelen l’estat confús i depressiu en què es troba. Esgotat físicament i mentalment, se suïcida el 1927, als 35 anys.

Títol: Kokoro / Natsume Soseki; introducció, traducció i notes de Carlos Rubio Publicació: Madrid · Gredos, 2009 Descripció: 327 pàgines; plànol; 22 cm

9Traducció de Casa Àsia

Ruta literària

La literatura moderna (1868-1945) Natsume Soseki Únicament a tu, entre milions d’habitants del meu país, vull explicar-te el meu passat. Perquè ets sincer. Perquè em vas dir que volies rebre seriosament una lliçó de la vida. Sense vacil·lacions, projectaré sobre el teu cap la fosca ombra de la vida. Mira fixament aquella ombra i treu-ne el que necessitis. Si dic que és una ombra fosca, vull dir que és moralment fosca. Jo vaig néixer com a criatura moral i em vaig criar també en la moral. Potser hi hagi força diferència entre la meva idea de l’ètica i la idea de l’ètica dels joves d’ara. Tot i així, encara que m’equivoqui, aquella moral ve de mi.8 Kokoro, que es podria traduir com a «cor», «ànima», «sentiment» o «esperit», ha fet que Soseki sigui considerat amb tot mereixement com el pare de la literatura japonesa moderna.

Títol: Rashomon: and Other Stories / Ryunosuke Akutagaw; traducció de Takashi Kojima; introducció de Howard Hibbet Publicació: Boston · Tuttle, cop. 1952 Descripció: 102 pàgines; 20 cm

8Traducció de Casa Àsia

Ruta literària

La literatura moderna (1868-1945) Ryunosuke Akutagawa Ryunosuke Akutagawa (1892-1927) és l’escriptor de contes per antonomàsia del Japó modern. Les seves obres, notables per la seva construcció i pel seu estil virtuós, sovint indaguen en la part més fosca i misteriosa de la naturalesa humana, i són una crítica mordaç de la hipocresia i l’egoisme. Gran coneixedor dels clàssics xinesos i japonesos, però també de la literatura occidental, de la qual admira autors com Poe, Ibsen, Baudelaire o Wilde, Akutagawa emprèn de ben jove una carrera literària que el durà a escriure alguns contes que es compten entre les obres mestres de la literatura japonesa. Molts d’aquests contes estan inspirats en material extret d’històries antigues, i el mèrit d’Akutagawa consisteix a embolcallar-los amb una prosa moderna i acurada i donar-los el toc de sofisticació i misteri que el fan inconfusible. És el que fa, per exemple, a «Rashomon» (1915) o «El nas» («Hana», 1916), però sobretot a «Al bosc» («Yabu no naka», 1922), un relat tècnicament molt complex en el qual el lector assisteix perplex a les declaracions contradictòries de set personatges que s’han vist involucrats en un cas d’assassinat. Val la pena esmentar que és justament «Al bosc» i no pas «Rashomon» el conte que serveix de base a la cèlebre pel·lícula Rashomon (1950), d’Akira Kurosawa.

El fragment següent és la declaració que obre el conte:

Títol: Rashomon and seventeen other stories / Ryunosuke Akutagawa; selecció, traducció i notes de Jay Rubin; introdució d’Haruki Murakami Publicació: Nova York, Londres · Penguin Books, 2006 Descripció: LI, 268 pàgines; 20 cm

Sí, senyor.Vaig ser jo qui va trobar el cadàver. Havia sortit de bon matí a talar com sempre la quota diària de cedres quan vaig trobar el cadàver en un sot que hi ha en una depressió de les muntanyes. El lloc precís? A uns cent cinquanta metres del camí de cotxes deYamashina. Un bosquet apartat de cedres i bambú. El cadàver jeia cap per amunt amb el quimono blau clar i una còfia estil Kyoto tota arrugada. La fulla de l’espasa li havia traspassat el pit d’un sol cop. Al seu voltant, canyes de bambú amb les flors esquitxades de sang. No, la sang ja no corria. Crec que la ferida estava seca. I també hi havia un borinot enganxat a la ferida que gairebé no em va sentir arribar.

Ruta literària

La literatura moderna (1868-1945) Yasunari Kawabata Yasunari Kawabata (1899-1972) és el primer escriptor japonès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, l’any 1968. Malgrat els seus inicis com a membre de l’escola experimental neosensacionista, l’obra de Kawabata entronca amb l’estètica japonesa més tradicional, basada en la bellesa i la capacitat de suggestió. De fet, el mateix Kawabata assegura que la seva prosa, creada a còpia d’acumular imatges, diàlegs i sensacions, és més propera a la tradició lírica de la renga i el haiku que no pas a la tradició novel·lística. Kawabata viu una infància inestable, marcada per la mort de tots els components de la seva família abans que ell arribi als quinze anys. Pel que sembla, la soledat i el desarrelament que experimenta durant la infantesa influeixen decisivament en el caràcter malenconiós de la seva obra, en la qual sempre són presents el pas del temps, el sentiment de pèrdua i la mort.

Kawabata es dóna a conèixer en els cercles literaris amb el relat La ballarina d’Izu (Izu no odoriko, 1926), la història d’un jove estudiant de Tòquio que durant un viatge coneix un grup de comediants ambulants i que ja avança alguns dels temes que seran una constant en l’obra de Kawabata, com la puresa de les emocions, l’amor no consumat i la fascinació per les noies joves i innocents.

Títol: Una cuestión personal / Kenzaburo Oé; traducció del japonès de Yoonah Kim; amb la col·laboració de Roberto Fernández Sastre Publicació: Barcelona · Anagrama, D.L. 1994 Descripció: 189 pàgines; 20 cm

Aquests mateixos temes es repeteixen a País de neu (Yukiguni), que originalment es publica entre el 1935 i el 1937 però no té una versió definitiva fins al 1948. La novel·la se centra en el viatge d’un home de negocis de Tòquio a un balneari de muntanya, al qual acudeix per retrobar una geisha a qui ha conegut en un viatge anterior. L’argument no és gaire més complicat, i el veritable protagonisme de l’obra recau en les descripcions d’imatges belles i efímeres que caracteritzen la prosa de Kawabata. El primer capítol, en què narra el viatge amb tren del protagonista a l’exòtic «País de neu», és especialment representatiu de l’estil morós i descriptiu de Kawabata (traduït per Albert Nolla).

La literatura contemporània (1945 fins a l’actualitat) Yukio Mishima

Ruta literària

A partir de la dècada dels seixanta, Mishima s’interessa cada cop més per la política, especialment per la ideologia de dretes i la figura de l’emperador. La seva obra comença a reflectir aquesta nova orientació en diverses novel·les, assajos i obres de teatre. D’aquesta època destaca la tetralogia El mar de la fertilitat (Hojo no umi, 1965-1970), que, juntament amb El pavelló daurat, és la seva obra més important. Aquesta tetralogia, formada per Neu de primavera12 (Haru no yuki), Cavalls desbocats13 (Honba), El temple de l’alba14 (Akatsuki no tera) i La corrupció d’un àngel15 (Tennin gosui), és una ambiciosa revisió de la història del Japó al llarg del segle XX a partir de les trobades d’un jove anomenat Honda amb quatre persones que són la reencarnació d’un mateix ésser. Paral·lelament a la creació d’aquesta tetralogia, Mishima funda el Take no tai (o «Societat de l’Escut»), una mena d’exèrcit privat format per estudiants relacionats amb la dreta i units per la promesa de donar suport a l’emperador. Les activitats «militars» de Mishima arriben al punt culminant el 25 de novembre del 1970 quan, just després de lliurar l’últim volum d’El mar de la fertilitat, irromp en una caserna de les Forces d’Autodefensa del centre de Tòquio, on fa un abrandat discurs contra la Constitució pacifista del 1947 i la relació d’amistat entre el Japó i els Estats Units davant la presència d’alguns soldats de l’exèrcit, i tot seguit comet seppuku en un dels suïcidis més espectaculars de la història recent del Japó.

Títol: La bailarina de Izu / Yasunari Kawabata; traducció de María Martoccia Publicació: Buenos Aires · Emecé, 2006 Descripció: 219 pàgines; 23 cm 12Yukio Mishima. Nieve de primavera. Traducció de Domingo Manfredi. Barcelona · Caralt, 2000. p. 351 13Yukio Mishima. Caballos desbocados. Traducció de Pablo Mañé Garzón. Barcelona · Caralt, 2000, p. 407 14 Yukio Mishima. El Templo del alba. Traducció de Guillermo Solana. Barcelona · Caralt, 1999. p. 330 15 Yukio Mishima. La Corrupción de un ángel. Traducció de Guillermo Solana. Barcelona · Caralt, 2000, p. 218

Ruta literària

La literatura moderna (1868-1945) Yasunari Kawabata El mirall tenia dos plans: al fons s’hi veia el paisatge nocturn, mentre que a la superfície s’hi reflectien aquells passatgers que l’encuriosien. Era talment com si hi hagués dues pel·lícules sobreimpreses.Tot i així, els passatgers, buits i transparents, i el paisatge, fosc i fugaç, es confonien formant un món simbòlic que no semblava d’aquest món. En un moment determinat, una llum que brillava lleument en la distància va il·luminar el rostre de la noia, i en Shimamura va sentir com el cor se li estremia davant la indescriptible bellesa d’aquella imatge. Just després de la Segona Guerra Mundial, Kawabata publica dues novel·les més que, juntament amb País de neu, conformen el que el mateix Kawabata defineix com a «elegies del Japó perdut». Es tracta de Mil grues (Sembazuru, 1949-1951), una història d’amor impossible situada en el món simbòlic de la cerimònia del te, i El so de la muntanya (Yama no oto, 1949-1954), en la qual un ancià que sent la mort a prop només troba consol en la innocent relació que manté amb la seva jove i en la presència imaginària de la dona a qui realment va estimar, que no és sinó la seva cunyada.

L’última obra destacada de Kawabata és La casa de les belles adormides (Nemureru bijo, 1961), una novel·la curta situada en una mena d’hostal freqüentat per homes grans que volen passar la nit en companyia de noies verges i narcotitzades.

Tetralogia El mar de la fertilitat

Durant els últims anys de la seva vida, Kawabata és un personatge molt popular al Japó i es dedica més a la seva activitat pública que no pas a la literatura. Aquesta activitat pública el du a ser el president del PEN Club japonès i a promocionar els nous valors de la literatura japonesa, entre els quals hi ha autors com Yukio Mishima i Masuji Ibuse. Kawabata se suïcida al seu estudi de Kamakura el 16 d’abril del 1972, tres anys i pocs mesos després d’haver rebut el Premi Nobel, per raons que no mai no s’han acabat d’aclarir.

La literatura contemporània (1945 fins a l’actualitat)

Ruta literària

Yukio Mishima Títol: Botchan / Natsume Soseki; traducció del japonès de José Pazó Espinosa; introducció d’Andrés Ibáñez Publicació: Madrid · Impedimenta, 2008 Descripció: 234 pàgines; 20 cm

Títol: Cuentos / Ryunosuke Akutagawa; traducció d’Acacio Gutiérrez, Josefina Keiko Ezaki; il·lustracions de Torin Hashimoto Publicació: Tòquio · Casa de España, cop. 1995 Descripció: 166 pàgines; il. (algunes col.), dib.; 21 cm

Títol: Rivalry: a geisha's tale / Nagai Kafu; traducció de Stephen Snyder Publicació: Nova York · Columbia University Press, c2007 Descripció: 2 volums; 771 pàgines - 832 pàgines; 17 cm

Yukio Mishima (1925-1970) és un dels escriptors japonesos més coneguts fora del seu país. Aquesta fama es deu tant a la qualitat de la seva producció artística –que inclou novel·les, assajos, obres de teatre i pel·lícules– com a la seva capacitat per crear un personatge controvertit que atreu l’interès dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública d’arreu del món. Després d’estudiar Dret i de treballar breument al Ministeri de Finances, Mishima enceta la seva carrera literària amb Confessions d’una màscara (Kamen no kokuhaku, 1949), una novel·la en què descriu el món interior d’un jove que se sent atret pels homes, per la bellesa i per la violència. Durant la dècada dels cinquanta, Mishima escriu un seguit d’obres molt diverses i d’una gran qualitat, d’entre les quals sobresurt El pavelló daurat (Kinkakuji, 1956), en què explica la història d’un monjo budista captivat per la bellesa d’un temple. Els primers paràgrafs de la novel·la ja donen pistes ben clares de l’obsessió del protagonista principal, que tindrà conseqüències tràgiques: En els capvespres de maig, des de la casa del meu oncle, a la petita habitació en què feia els deures, jo mirava, davant meu, els turons. Sota la llum de ponent, les vessants cobertes de fulles noves semblaven mampares d’or desplegades enmig de la planura. Però el que jo veia era el Pavelló d’Or. Sovint, en fotografies i en els llibres de classe, els meus ulls havien vist el veritable Pavelló d’Or.Tot i així, aquesta imatge d’ara, la del Temple d’Or dels relats del meu pare, era la que suplantava qualsevol altra en el meu cor. El que el meu pare no m’havia explicat del veritable Pavelló d’Or era que, per exemple, resplendia amb mil fulgors daurats. Però segons ell no hi havia res en el món que l’igualés en bellesa: el Pavelló d’Or que s’anava gravant en la meva ment amb el simple so de les seves paraules, amb tan sols veure’n les lletres, tenia per a mi alguna cosa de fabulós… Veia a la llunyania mirallejar els arrossars. «És l’ombra d’or del Temple invisible», em deia.11 11Traducció de Casa Àsia

Ruta literària

La literatura moderna (1868-1945) Recomanacions Títol: La Casa de las bellas durmientes / Yasunari Kawabata; traducció de Pilar Giralt Publicació: Esplugues de Llobregat · Orbis, DL 1983 Descripció: 150 pàgines; 21 cm

Títol: La Bailarina / Ogai Mori; traducció del japonès de Yoko Ogihara i Fernando Cordobés Publicació: Madrid · Impedimenta, 2011 Descripció: 77 pàgines; 18 cm

Títol: El pabellón de oro / Yukio Mishima; traducció de Juan Marsé Publicació: Barcelona · Seix Barral, cop. 2007 Descripció: 318 pàgines; 23 cm

Títol: Mil grullas / Yasunari Kawabata; traducció de María Martoccia Publicació: Barcelona · Emecé, 2005 Descripció: 141 pàgines; 22 cm

Ruta literària

La literatura contemporània (1945 fins a l’actualitat) mena de pseudoliteratura «contaminada» per conceptes, gèneres i estils tan diversos com el consumisme, la ciència-ficció, el pop, la pornografia, el punk o el manga. Amb tot, és innegable que aquesta generació, que podríem qualificar de postmoderna en la mesura que retrata un món fragmentat i sense un centre clar, no està tan deslligada de la realitat com alguns dels seus detractors volen fer creure, i amb les seves obres està dotant la literatura japonesa d’uns nous continguts i d’unes noves formes d’expressió que reflecteixen fidelment el moment actual, marcat per la globalització econòmica i cultural, l’excés d’informació o les identitats difuses i canviants.

Títol: Lluvia negra / Masuji Ibuse Publicació: Barcelona · Libros del Asteroide, 2007 Descripció: 388 pàgines; 20 cm

Ruta literària La literatura contemporània (1945 fins a l’actualitat) En els anys de la postguerra i l’Ocupació nord-americana (19451952) es produeix un altre esclat de producció literària, protagonitzat tant per la generació d’escriptors veterans com Tanizaki o Kawabata, que continuen escrivint la seva literatura de vocació estètica com si la guerra no hagués existit, com per una nova generació d’autors que justament volen expressar la seva experiència durant la guerra i el malestar que s’apodera de la societat japonesa durant aquests anys. Entre les obres que aborden l’experiència viscuda a la guerra destaca Focs a la plana (Nobi, 1952), on Shohei Ooka (1909-1988) descriu els anys passats com a soldat a les Filipines i fa un clar al·legat contra la guerra. Un subgènere de la literatura que genera la guerra és el de les obres centrades en les bombes atòmiques que van assolar Hiroshima i Nagasaki l’agost del 1945. La majoria d’aquestes obres, que s’agrupen sota la denominació de literatura genbaku (o de la bomba atòmica), són escrites per supervivents de la catàstrofe que narren l’horror viscut, si bé sovint la mateixa immediatesa de l’experiència impedeix la creació d’una literatura de veritable valor. De fet, el títol més destacat de la literatura genbaku és la novel·la Lluvia negra (Kuroi ame, 1966), escrita força anys després per Masuji Ibuse, que no havia viscut la catàstrofe en primera persona.

Títol: The TwilightYears / Sawako Ariyoshi; traducció de Mildred Tahara Publicació: Londres · Peter Owen, 1984 Descripció: 216 pàgines; 22 cm

Del malestar dels anys de postguerra en deixen constància els escriptors de la burai-ha (o «escola decadent»), que veuen el món com un lloc caòtic i regit per uns valors equivocats. Proclamant-se deutors de l’existencialisme francès, els autors de la burai-ha reaccionen davant la derrota escrivint unes obres profundament pessimistes que atreuen l’atenció del públic en els primers anys de postguerra i deixen un llegat d’autodestrucció que encara avui continua fascinant molts lectors japonesos. El representant més conegut d’aquest corrent és Osamu Dazai (1909-1948), autor de novel·les nihilistes com Sol ponent (Shayo, 1947) i Indigne de ser humà (Nigen shikkaku, 1948).

Ruta literària

La literatura contemporània (1945 fins a l’actualitat) Durant les dècades dels cinquanta i dels seixanta, apareix una nova generació d’autors que és capaç de superar el trauma de la guerra i ampliar els temes i els modes d’expressió de les lletres japoneses. És una època en què la literatura japonesa es renova i es diversifica gràcies a l’escriptura preciosista deYukio Mishima (1925-1970), a les novel·les angoixants i de ressons kafkians de Kobo Abe (1924-1993), a les obres històriques d’inspiració cristiana de Shusaku Endo (1923-1996), als al·legats satírics d’Akiyuki Nosaka (1930) o a la literatura de compromís social de Kenzaburo Oe (1935). Durant aquestes dècades també es produeix un canvi destacable en la literatura escrita per dones, segurament gràcies a la nova Constitució del 1947, que estableix la igualtat de gèneres, i al creixement del mercat literari, que admet cada cop més varietat. Les autores que comencen a escriure durant aquests anys –Taeko Kono (1926-2000), Minako Oba (1936-2007) o Sawako Ariyoshi (1931-1984)– són acceptades en els cercles literaris i, tot i abordar els mateixos temes que abans de la guerra –la maternitat, el matrimoni, la desigualtat de sexes–, superen l’estil excessivament autobiogràfic o confessional de les seves predecessores. Malauradament, però, l’obra d’aquestes escriptores ha estat escassament traduïda a Occident, per la qual cosa encara són força desconegudes a casa nostra.

Títol: Indigno de ser humano / Osamu Dazai; traducció de l’original de Montse Watkins Publicació: Tòquio · Gendaikikakushitsu; Kanagawaken, Japó · Luna Books, 1999 Descripció: 130 pàgines; 21 cm

Al llarg de la dècada dels setanta, i a mesura que el Japó comença a ocupar un lloc com a potència econòmica a nivell global, sorgeix la primera generació d’autors nascuts després de la guerra. A diferència de la generació anterior, aquesta nova fornada d’autors –encapçalats per Kenji Nakagami (1946-1992), Haruki Murakami (1949), Ryu Murakami (1952), Banana Yoshimoto (1964), etc.– ja ha crescut en una societat pròspera, i per tant no és estrany que les seves obres es caracteritzin per l’absència de compromís polític o social. De fet, algunes veus els han qualificat com la «generació buida» i els han acusat de frívols i amorals. Una altra crítica que rep sovint aquesta generació és el fet que, més que literatura de qualitat, escriuen una

La literatura contemporània (1945 fins a l’actualitat) Kenzaburo Oe Kenzaburo Oe (1935), el segon escriptor japonès a rebre el Premi Nobel de Literatura, l’any 1994, després que Kawabata el rebés el 1968, és autor d’una obra densa i compromesa amb qüestions polítiques i morals situades sempre en el context del Japó de la postguerra. Després d’uns primers relats controvertits pel seu to nihilista i el seu contingut polític –com ara La presa (Shiiku, 1958) o Arrenqueu les llavors, afuselleu els nens16 (Memushiri kouchi, 1958)–, la vida d’Oe canvia radicalment l’any 1963 amb el naixement del seu primer fill, Hikari, amb una deficiència mental. Aquesta experiència fa que l’obra d’Oe adopti un caire més humanista, que es plasma clarament en Una qüestió personal (Kojintekina taiken, 1964), una novel·la que gira al voltant de Bird, un jove que supera les temptacions d’escapar-se i abandonar el seu fill retardat i acaba assumint la responsabilitat que li pertoca. El fragment que segueix pertany al desenllaç de la novel·la, quan Bird surt de l’hospital amb el seu fill i la seva dona disposat a encetar una nova vida. Aquesta vegada sí que has fet front als problemes –va dir el professor. –En realitat vaig intentar escapar-me’n diverses vegades. I gairebé ho aconsegueixo. Però sembla que la realitat ens obligui a viure adequadament quan s’és part del món real.Vull dir que, encara que un mateix intenti romandre en la xarxa de l’engany, al final descobreix que l’única alternativa és sortir-se’n. –Bird es va sorprendre de l’amargor que contenia el seu to de veu–. Si més no, això és el que he après. –Hi ha persones que es passen tota la vida saltant d’un engany a un altre, i igualment viuen en el món real. Bird va tornar a rememorar el vaixell de càrrega que uns dies abans havia salpat amb destí a Zanzíbar, amb Himiko a bord. Es va imaginar a si mateix, després d’haver matat el nadó, dret al seu costat en lloc d’aquell home d’aspecte juvenil... Una perspectiva de l’infern força temptadora. Potser aquella possibilitat es faria realitat en algun dels universos d’Himiko.Va obrir els ulls i va tornar a l’univers en què havia escollit romandre.17 16Kenzaburo Oé. Arrancad las semillas, fusilad a los niños. Traducció del japonès de Miguel Wandenbergh. Barcelona · Anagrama, 2002, p. 183 17Traducció de Casa Àsia

Ruta literària

www.casaasia.cat www.casaasia.es www.casaasia.eu 82

Títol: Cartas a los años de nostalgia / Kenzaburo Oé; traducció del japonès de Miguel Wandenbergh Publicació: Barcelona · Anagrama, D.L. 1997 Descripció: 219 pàgines; 23 cm

La literatura contemporània (1945 fins a l’actualitat) Kenzaburo Oé El caràcter humanista de l’obra d’Oe també es pot apreciar a Apunts sobre Hiroshima (Hiroshima noto, 1964), una obra que escriu a partir de diverses entrevistes amb supervivents de la bomba atòmica i en la qual explora la dignitat humana i la capacitat per sobreposar-se a les desgràcies. Des dels anys setanta i fins avui, l’obra d’Oe ha girat al voltant de dos eixos bàsics. D’una banda trobem les obres centrades en la convivència amb el seu fill Hikari –com ara Ensenya’ns a sobreviure a la nostra bogeria18 (Warera no kyoki wo ikinobiru michi wo oshie yo, 1969) o Alceu-vos, joves de la nova era19 (Atarashii hito yo mezame yo, 1983)–, i de l’altra, les novel·les que fan un repàs de la trajectòria històrica del Japó des d’una perspectiva centrada en els mites de la seva infància a l’illa de Shikoku –com ara El crit silenciós20 (Man’en gannen no futtoboru, 1967) o Cartes als anys de nostàlgia (Natsukashii toshi e no tegami, 1987). Un dels textos més significatius per conèixer les opinions d’Oe sobre la literatura i el seu país és el discurs d’acceptació del Premi Nobel de Literatura de l’any 1994, titulat El Japó ambigu i jo21, en el qual es desmarca tant de la literatura estètica i poc compromesa de Kawabata i altres autors tradicionals, com del ràpid desenvolupament econòmic del Japó de la postguerra.

18Kenzaburo Oé. Dinos cómo sobrevivir a nuestra locura. Traducció del japonès de Shigeko Suzuki i Elena Vilageliu. Barcelona : Anagrama, 1998, p. 205 19Kenzaburo Oé. ¡Despertad, oh jóvenes de la nueva era!.Traducció del japonès de Ricardo Ogata. Barcelona · Seix Barral, 2005, p. 301 20Kenzaburo Oé. El grito silencioso.Traducció del japonès de Miguel Wandenbergh. Barcelona · Anagrama, DL 2000, p. 345 21http://www.nobelprize.org/nobel_prizes/literature/laureates/1994/oe-lecture.html

Ruta literària

La literatura contemporània (1945 fins a l’actualitat) Recomanacions Títol: Flores de verano / Tamiki Hara; traducció del japonès i pròleg de Yoko Ogihara i Fernando Cordobés Publicació: Madrid · Impedimenta, 2011 Descripció: 120 pàgines; 20 cm

Títol: Hogueras en la llanura / Shohei Ooka; pròleg de José Jiménez Lozano; traducció de l’original en japonès de Fernando Rodríguez-Izquierdo y Gavala Publicació: Barcelona · Libros del Asteroide, 2006 Descripció: 235 pàgines; 20 cm

Títol: Tòquio blues / Haruki Murakami; traducció del japonès d'Albert Nolla Publicació: Barcelona · Empúries, 2010 Descripció: 302 pàgines; 23 cm

Títol: La presa / Kenzaburo Oé; traducció del japonès de Yoonah Kim; amb la col·laboració de Joaquín Jordá Publicació: Barcelona · Anagrama, 2000 Descripció: 114 pàgines; 20 cm

La literatura contemporània (1945 fins a l’actualitat)

Ruta literària

Haruki Murakami Títol: 1Q84: llibres 1 i 2 / Haruki Murakami; traducció del japonès de Jordi Mas López Publicació: Barcelona · Empúries, 2011 Descripció: 782 pàgines; 23 cm

Títol: Azul casi transparente / Riu Murakami; traducció de Jorge G. Berlanga Publicació: Barcelona ·Anagrama, cop. 1997 Descripció: 143 pàgines; 19 cm

Títol: Confesiones de una máscara / Yukio Mishima; traducció d’Andrés Bosch Publicació: Madrid · Espasa Calpe, cop. 2002 Descripció: 239 pàgines; 22 cm

Haruki Murakami (1949) és l’escriptor japonès contemporani més conegut internacionalment. La seva obra és una barreja de literatura popular i seriosa, amb tocs de realisme màgic i ciència-ficció, que ha atret una gran quantitat de lectors tant al Japó com a l’estranger. Els temes que trobem més sovint en la seva obra són la nostàlgia pels anys de joventut, la desaparició i la cerca d’éssers estimats o la tensió entre els interessos de l’Estat capitalista i consumista i els de l’individu. Després de cursar estudis de teatre a la Universitat de Waseda i de regentar un bar de jazz a Tòquio entre el 1974 i el 1981, Murakami decideix dedicar-se exclusivament a la literatura, àmbit en què, a més d’escriure novel·la i assaig, ha traduït autors nord-americans com Scott Fitzgerald, Raymond Carver, John Irving o Truman Capote. La producció de Murakami durant la dècada dels vuitanta està formada per una tetralogia narrada per boku (jo), un personatge que viu immers en la sensació de desarrelament i rebel·lia amb què van créixer els joves de les dècades dels seixanta i dels setanta. Els títols que conformen aquesta tetralogia són Escolta la cançó del vent (Kaze no uto wo kike, 1979), Pinball, 1973 (1973 no pinboru, 1980), La caça del moltó salvatge22 (Hitsuji wo meguru boken, 1982) i Balla, balla, balla (Dansu, dansu, dansu, 1988). Amb tot, és la publicació de Tòquio blues (Norue no mori, 1988), la història d’un triangle amorós marcat per la tragèdia, el que converteix Murakami en una celebritat al Japó i el dóna a conèixer interna-cionalment. Els primers paràgrafs de la novel·la, en versió d’Albert Nolla, introdueixen la història en forma de flashback i mostren l’estil malenconiós i cosmopolita de Murakami: Tenia trenta-set anys i estava assegut en un Boeing 747. Aquell enorme avió baixava travessant els núvols espessos i es preparava per aterrar a l’aeroport d’Hamburg. La pluja fina de novembre mullava el terra i feia que tot tingués l’aspecte llòbrec d’un paisatge flamenc: el personal de terra amb impermeables, 22Haruki Murakami. La caza del carnero salvaje. Traducció del japonès de Fernando Rodríguez-Izquierdo y Gavala. Barcelona · Anagrama, DL 1992, p. 329

Ruta literària

La literatura contemporània (1945 fins a l’actualitat) Banana Yoshimoto Després de Kitchen,Yoshimoto ha seguit una prolífica carrera que l’ha dut a escriure més de vint best-sellers, entre els quals podem esmentar Tsugumi (Tsugumi, 1989), N.P. (N.P., 1990), Amrita (Amurita, 1994) o Records d’un carreró sense sortida24 (Deddendo no omoide, 2003).

Títol: Crònica de l'ocell que dóna corda al món / Haruki Murakami; traducció del japonès d'Albert Nolla Publicació: Barcelona · La butxaca, Edicions 62, DL 2001 Descripció: 833 pàgines; 21 cm

24Banana Yoshimoto. Recuerdos de un callejón sin salida. Traducció del japonès de Gabriel Álvarez Martínez. Barcelona · Tusquets, 2011, p. 212

Ruta literària

La literatura contemporània (1945 fins a l’actualitat) Haruki Murakami la bandera que coronava l’impersonal edifici de l’aeroport, el cartell amb l’anunci de BMW…Vaja, altre cop Alemanya, vaig pensar. Quan l’avió va aterrar, es van apagar els senyals de prohibit fumar i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música de fons. Era una ensucrada versió orquestral de «Nor wegian Wood», dels Beatles. Com sempre, aquella melodia em va commoure. Bé… diria que aquell cop em va trasbalsar com no ho havia fet mai. Havent viscut a Europa i als Estats Units a principis de la dècada dels noranta, Murakami torna al Japó el 1995 després que, en pocs mesos de diferència, s’hi produeixin dues desgràcies que sacsegen el país: el terratrèmol que va assolar la ciutat de Kobe i l’atemptat amb gas sarín al metro de Tòquio. Preocupat per la crisi de valors que observa en la societat nipona, Murakami adquireix un compromís social cada cop més evident tant en la seva obra de ficció com en els seus assajos, cada cop més contundents.

D’entre els últims títols de ficció, cal destacar la monumental Crònica de l’ocell que dóna corda al món (Nejimakidori kuronikuru, 1996), que es pot llegir com una metàfora del control que exerceix l’Estat sobre les consciències individuals, o Tots els nens de Déu ballen (Kami no kodomotachi wa mina odoru, 2000) –traduïda a l’anglès com After the Quake–, que és un recull de relats inspirats en el terratrèmol de Kobe.

Títol: Amrita / Banana Yoshimoto; traducció de Mercedes Corral Publicació: Barcelona · Tusquets, 2002 Descripció: 346 pàgines; 22 cm

L’aclaparador èxit de crítica i de vendes que ha aconseguit Haruki Murakami internacionalment ha representat un gran estímul per a molts lectors i editors per acostar-se a altres autors japonesos.

Ruta literària

La literatura contemporània (1945 fins a l’actualitat) Banana Yoshimoto BananaYoshimoto (1964), pseudònim de MaikoYoshimoto, és l’escriptora japonesa més coneguda a Occident, on, gràcies a la seva peculiar fórmula consistent a tractar temes escabrosos com la mort, la malaltia i la solitud amb uns tocs d’optimisme i d’ingenuïtat, s’ha guanyat un gran nombre de lectors fidels, especialment entre el públic jove i femení. Nascuda a Tòquio l’any 1964 en el si d’una família intel·lectual, Yoshimoto cursa estudis d’art i literatura a la Universitat del Japó i es dóna a conèixer amb Kitchen (Kitchin, 1987), una novel·la que desferma el fenomen de la «Bananamania» i que li val tota mena de qualificatius, que van des de la veu de la Generació X japonesa fins a l’últim exponent de la subcultura adolescent. Kitchen, que ha estat traduïda a més de vint idiomes i al Japó ja ha superat la seixantena d’edicions, explica la història de Mikage, una noia que després de la mort de la seva àvia es troba sola i desorientada i accepta anar a viure a casa d’un company a qui amb prou feines coneix. Les primeres pàgines de la novel·la ja avancen les situacions marcades per la mort i la solitud que haurà de superar la protagonista:

Títol: Kitchen / BananaYoshimoto; traducció del japonès de Junichi Matsuura i Lourdes Porta Publicació: Barcelona · Tusquets, 1991 Descripció: 206 pàgines; 21 cm

Crec que la cuina és el lloc del món que més m’agrada. A la cuina, no importa de qui sigui ni com sigui, o a qualsevol lloc on hi hagi menjar, no pateixo. Si és possible, prefereixo que sigui funcional i que s’hagi utilitzat molt. Amb els eixugamans secs i nets, i les rajoles blanques i brillants. Fins i tot les cuines molt brutes m’encanten. Encara que hi hagi restes de verdures escampades pel terra i estigui tan brut que la sola de les sabatilles quedi de color negre, si la cuina és molt gran, m’agrada. Si allà s’erigeix una nevera enorme, plena de menjar com per passar-hi un hivern, m’agrada recolzar-me a la porta platejada. Quan aixeco els ulls de la cuina de gas greixosa i del ganivet rovellat, a la finestra brillen estrelles solitàries. Només hi som la cuina i jo. Però crec que és millor que pensar que en aquest món només hi sóc jo sola. Quan estic esgotada acostumo a quedar-m’hi absorta. Quan arribi el moment, vull morir a la cuina.23 23Traducció de Casa Àsia