Ruta musical: el Japó

Rutes musicals El Japó, present, passat i futur Casa Àsia - Mediateca Palau Baró de Quadras Av. Diagonal, 373 08008 Barcelona Tel.: 93 368 07 38 mediateca.bcn@casaasia.es www.casaasia.cat Consorci Casa Àsia:

El Japó, present, passat i futur

Pop de consum immediat, sons vinculats al new age, algun èxit puntual que s’acostuma a classificar com una extravagància i una mica de música tradicional: aquests són els estereotips que la majoria d’occidentals coneixem de la música que es fa al Japó.

Ruta musical

No obstant això, a cap part d’Àsia es pot trobar una varietat tan àmplia de música com en terres nipones: dels antics cants budistes i la música de la cort imperial a les cançons populars que expliquen les històries de la gent, passant pels estils urbans locals i importats (kayokyoku, enka o chindon, per una banda; qualsevol forma de pop anglosaxó que pugueu imaginar, per una altra), els repertoris occidentals més erudits (el clàssic, el jazzístic) i músiques d’arrel de tot el món (ja sigui a partir de còpies exactes o des de revisions particulars). Enfrontar-se a tota una allau creativa no és una tasca fàcil, sobretot quan no podem oblidar que la indústria japonesa de l’entreteniment és una de les més desenvolupades del planeta, desenvolupament que li ha permès aconseguir un elevat grau d’influència i penetració en la resta de països de la costa pacífica asiàtica. El model de pop nipó de consum fàcil (aquells idoru kashu que venen milions de discos, que omplen estadis i que, en la majoria dels casos, desapareixen amb la mateixa rapidesa que han aparegut) triomfa a la Xina, Taiwan, Tailàndia i Corea, i ha convertit els seus cantants mediàtics en estrelles panasiàtiques. Sembla una jugada del destí, ja que, com si fos un cercle que es tanca, el Japó torna la música a alguns dels territoris en què cal alimentar el naixement dels seus estils tradicionals fa més de deu segles. Potser sigui aquí el quid de la qüestió: després d’una etapa d’anar i venir, els músics japonesos han aconseguit desenvolupar la confiança suficient en la seva identitat com per liderar, tant a Àsia com a altres llocs del món, aquest procés d’immersió en les tradicions pròpies com a pas previ per crear noves direccions en estils tan diversos com la música popular japonesa, les bandes sonores de l’anime o l’electrònica d’avantguarda. El repte per a les nostres oïdes està servit.

índex El Japó, música clàssica El Japó, música popular El Japó, música moderna El Japó, present, passat i futur

Ruta musical

El Japó, música contemporània El Japó, recopilatoris

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música clàssica

Per entendre completament el desenvolupament dels diferents estils clàssics japonesos s’han de tenir en compte les circumstàncies particulars que marquen la història d’aquesta nació. Per aquest motiu, la lectura habitual de l’evolució de la música clàssica japonesa parteix d’una divisió temporal de cinc etapes principals.

Ruta musical

La primera, que abasta des de la prehistòria fins al segle VII, ens remunta a unes formes d’arrel indígena que van mantenir contactes de diferent intensitat i influència amb la música continental a partir del segle III, essent dos moments decisius l’arribada de vuit músics coreans a la cort l’any 453 i la introducció del budisme en el segle VII. La segona etapa, que comprèn els períodes Nara (710-759) i Heian (794-1185), es caracteritza per l’assimilació progressiva dels conceptes estètics procedents sobretot de les corts imperials de la Xina i Corea, i s’hi inclouen el gagaku (literalment «música refinada»), el shomyo (el cant litúrgic budista) i els instruments que més endavant donarien lloc al shakuhachi, el koto o el biwa (tres dels quatre més representatius de la cultura japonesa). La tercera etapa, que coincideix pràcticament amb la nostra edat mitjana, representa el naixement de la música clàssica japonesa que coneixem avui, amb l’aparició del wasan (el cant litúrgic budista japonès), el noh (forma teatral que combina música, cant, diàleg, mímica i dansa) i el Heike-Monogatari (llegenda èpica que es recita tocant el biwa). La quarta etapa, que es desenvolupa durant el període Edo (1600-1868), suposa el naixement d’una nova dinàmica cultural, vinculada a les ciutats, que va generar manifestacions com el teatre kabuki o la incorporació d’instruments com el shamisen. La cinquena etapa, al compàs de l’occidentalització del país propiciada pel període Meiji (1868-1912), s’inicia amb una tendència generalitzada de menyspreu cap a tota aquesta música clàssica. Després de la Segona Guerra Mundial, la situació s’inverteix gràcies als grans esforços dels músics, les acadèmies i les institucions per preservar i revitalitzar el tresor històric i cultural que suposen aquestes composicions. Us convidem a descobrir-les.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música clàssica

Al primer cop d’ull, el shakuhachi no sembla un instrument excepcional, ja que es tracta d’una flauta de bambú de cinc forats (quatre davant, un darrere) que, com tantes altres cultures, destil·la una sonoritat suau i delicada.

Katsuya Yokoyama L’art du shakuhachi Ocora - Radio France, 1997

Malgrat això, quan l’escoltem amb atenció descobrirem la seva capacitat per oferir un ventall complet de notes, que s’obtenen variant la posició de l’instrument (els intèrprets aconsegueixen el vibrato característic del shakuhachi amb petits moviments de la barbeta) i modificant la intensitat del buf (fluctuació anomenada meri-kari). També ens sorprenen la profunditat i la puresa del seu so, depositari d’una estètica musical molt concreta desenvolupada durant centenars d’anys. Segons els etnomusicòlegs, l’origen de l’actual shakuhachi japonès es troba en un instrument molt similar arribat des de la Xina en el segle VII i que formava part de les orquestres de gagaku, la música de la cort imperial. Després de diversos canvis i vicissituds socioculturals, en el segle XVII el shakuhachi es va convertir en l’instrument amb el qual els komuso, monjos rodamons practicants del budisme zen, portaven en els seus viatges per demanar almoina. Un dels seus mestres més importants, Kinko Kurosawa (1710-1771), va establir un repertori que recuperava peces d’èpoques anteriors i incloïa les seves composicions pròpies. El treball de Kurosawa va consolidar definitivament el paper del shakuhachi en la música clàssica japonesa, fins al punt que encara avui es manté vigent. En aquest context de conservació d’una herència ancestral s’inscriu Katsuya Yokoyama (1934-2010), un dels grans mestres del shakuhachi contemporani. Ell va aprendre la complexa tècnica de l’instrument directament del seu pare i del seu avi, els quals li van transmetre els secrets de l’escola de l’esmentat Kinko Kurosawa. En aquest disc, Yokoyama (acompanyat puntualment per Yoshikazu Iwamoto amb un segon shakuhachi) sintetitza les dues característiques que defineixen el repertori dels komuso (la musicalitat i l’espiritualitat), interpretant nou peces representatives de la música japonesa del segle XVII, entre les quals destaca Koku, considerada una de les tres peces més antigues del repertori d’aquest instrument.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música clàssica

Amb aquest disc, i com s’acostuma a dir col·loquialment, matem dos ocells d’un tret (en concret, tres). En primer lloc descobrim el koto, considerat per molts l’instrument nacional del Japó. D’una mida considerable (cent vuitanta centímetres de longitud), construït sempre amb fusta de paulònia imperial (kiri, en japonès) i emparentat amb la resta de cítares asiàtiques, presenta tretze cordes situades sobre el mateix nombre de ponts mòbils.

Tadao Sawai Plays Michio Miyagi Playa Sound, 1996

Els intèrprets de koto ajusten aquests ponts abans de l’execució de cada tema, execució que realitzen pinçant les cordes amb tres ungles (de bambú o vori) que es col·loquen en els dits polze, índex i cor de la mà dreta (la mà esquerra s’empra per pressionar les cordes i modificar-ne lleugerament l’afinació). El segon element que dóna valor a aquesta gravació és Michio Miyagi (1894-1956), autor de les quatre peces que es poden escoltar en el disc i responsable de la renovació de la música per a koto. Compositor, intèrpret i mestre de gran prestigi i talent, Miyagi va fer aportacions revolucionàries a la tradició musical del seu país en definir noves tècniques de composició i d’interpretació. Cansat d’ensenyar i de tocar sempre les mateixes composicions tradicionals, aviat va començar a escriure les seves peces pròpies, encara que va haver d’esperar fins l’any 1919 per presentar-les en concert. A partir d’aquell moment, la seva fama va començar a créixer fins al punt que un dels seus temes, Haru no Umi (compost el 1928 per a koto i shakuhachi), s’ha convertit en una de les melodies clàssiques per donar la benvinguda a l’Any Nou al Japó. Completa aquesta particular trilogia Tadao Sawai (1937-1997), continuador il·lustre de l’obra de Michio Miyagi. Suposem que no devia ser fàcil escollir aquestes quatre peces tan extenses entre les més de tres-centes cinquanta que va escriure el mestre. Sigui com sigui, el talent de Sawai, reconegut a través de nombrosos guardons des que el 1959 va ser seleccionat com el millor artista novell per la ràdio nacional japonesa, trasllada les composicions de Miyagi fins al present, gràcies al domini de la improvisació que demostra en cada moment i a un estil dinàmic que renova l’esperit de les peces. Sens dubte, pocs discos trobarem millor que aquest per submergir-nos en el so cristal·lí de les cordes del koto.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música clàssica

Juntament amb el wasan (el cant budista en japonès) i el noh (la forma teatral que barreja música, text, mim i dansa), l’epopeia del clan Heike (Heike-Monogatari, en japonès) marca un dels punts d’inflexió de la música nipona.

Junko Ueda L’épopée des Heike Disques VDE-Gallo, 1990

El relat narra el breu període de prosperitat gaudit per la família, viscut durant tot el segle XII fins que l’any 1185 fou derrotada pel clan Genji. Tot i que se n’han fet nombroses versions i ha estat interpretat en diferents estils musicals des de la seva creació a principis del segle XIII (data senyalada pel monjo budista Kenko Yoshida en el seu assaig Tsurezuregusa, escrit cap el 1330), la seva manera tan característica de recitar gairebé no ha variat durant tot aquest temps i està relacionat directament amb el tipus d’acompanyament instrumental que el biwa permetia realitzar als monjos cecs que interpretaven l’epopeia durant dècades pels carrers dels pobles japonesos. El biwa és un llaüt de cos pla i mànec curt amb trasts que va arribar al Japó des de la Xina durant el període Nara (710-759). De fet, se’l considera una variant de la tradicional pipa xinesa i, igual que aquesta, se sosté de forma vertical. Hi ha sis tipus principals de biwa, que es distingeixen pel nombre de cordes, els sons que poden produir, el tipus de plectre que empra l’intèrpret per tocar les cordes i l’estil en què s’enquadra. En realitat, existeix un biwa especial per a la interpretació del Heike-Monogatari, anomenada heykioku-biwa, que té quatre cordes i cinc trasts. Tanmateix, Junko Ueda (Tòquio, Japó, 1969), la protagonista d’aquest disc, utilitza un satsuma-biwa. Amb les seves quatre cordes i els quatre trasts, aquesta variació fou dissenyada i popularitzada pels guerrers del clan Satsuma durant el segle XVI. D’aquí que el seu plectre sigui més ample que els emprats als altres biwes (segons la creença popular, els samurai utilitzaven el plectre també com a arma) i el seu so és més ampli i viril. En aquesta gravació, que presenta unes interessants notes interiors, Ueda interpreta amb rigor extrem tres peces de la clàssica epopeia medieval, i hi intercala les parts instrumentals amb el relat cantat. L’exercici, materialitzat per una veu sòbria i uns efectes musicals molt suggerents, transmet, com ha de ser, l’èpica pròpia d’una història d’aquestes característiques.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música clàssica

Dels quatre instruments principals de la música clàssica japonesa, el shamisen és el més modern, ja que fou incorporat pels intèrprets nipons en el segle XVI. Segons tots els estudis etnomusicològics, aquest llaüt amb el mànec llarg, tres cordes i caixa de ressonància quadrada deriva del sanshin, un instrument desenvolupat en el regne de Ryukyu (l’actual arxipèlag d’Okinawa) a partir del sanxian xinès.

Diversos artistes Jam Session of Tsugaru-Shamisen King Record, 2001

Els primers interessats en el nou instrument van ser els intèrprets de biwa, atrets per la seva capacitat per acompanyar les complexes modulacions de les formes vocals clàssiques. Com que les cordes del sanshin també es toquen amb un plectre de dimensions considerables (si el comparem amb la pua d’una guitarra), van modificar-ne l’estructura original per crear el shamisen. De mida més petita que el biwa o el koto, amb la possibilitat de realitzar tant la funció rítmica com la melòdica i sense un repertori previ que el vinculés a un estil, celebració o ritual concrets, el shamisen fou adoptat per la classe mitjana de l’època, que va començar a emprar-lo amb assiduïtat. I d’aquesta manera ràpidament es van crear composicions per shamisen sol i per duos de shamisen, que es va incorporar als tradicionals conjunts instrumentals de shakuhachi, koto i biwa o que va trobar el seu lloc per acompanyar cantants (cas del nagauta) i actors (especialment en el kabuki i el bunraku). A mitjan segle XIX, el shamisen s’havia convertit en l’instrument més estès del país, i avui dia el podem trobar en estils molt diferents, de la música clàssica al teatre, de la cançó popular al jazz. Per descobrir el so d’aquest instrument hem seleccionat un disc que recupera el valor i el poder de la improvisació. Integrat en la prestigiosa col·lecció Music of Japanese People, dirigida pel professor Tomiko Kojima, la gravació es planteja (ja ho explicita el títol) com una sessió oberta, desenvolupant una forma de composició clàssica en què una petita línia melòdica es repeteix fins que, a partir de petites modificacions realitzades in situ pels músics, sorgeix una nova línia que es desenvolupa igual que l’anterior. Aprofitant aquesta llibertat de concepte, els diferents protagonistes de la jam-session es deixen endur per la creativitat i l’expressivitat, fet que suposa una sorpresa contínua.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música clàssica

Considerat l’estil musical harmònic més antic, el gagaku és una forma de música culta desenvolupada a les corts imperials de la Xina, Corea i el Japó quan Europa tot just començava a recuperar-se de la caiguda de l’Imperi romà.

Diversos artistes Gagaku Ocora - Radio France, 1987

Literalment, gagaku significa música refinada, noble o justa per oposició a la música popular que era considerada vulgar i primitiva. I tot i que el terme no designava exactament el mateix estil de música a cada un dels territoris, la seva funció sí que va ser la mateixa: convertir-se en la banda sonora de la cort, englobant així tant les celebracions rituals com els moments d’oci. D’altra banda, cal afegir que l’adaptació a l’estètica de cada lloc i l’evolució pròpia de cada cultura han derivat en una separació que, en aquests moments, impedeix reconèixer la relació original que existia entre els tres repertoris. Al Japó, sota el concepte de gagaku s’agrupa la música del culte xintoista (Mikagura) i els tres gèneres de la música culta secular (Kangen, la música instrumental; Bugaku, la música per dansa, i Uta-mono, la música vocal) desenvolupats durant els períodes Nara (645-794) i Heian (794-1185) a partir de l’assimilació de la música continental.

Des dels seus inicis, un ensemble japonès de gagaku està format per setze músics: tres flautes (ryuteki o komabue), tres oboès (hichiriki), tres orgues de boca (sho), dos llaüts de quatre cordes (biwa), dues cítares de tretze cordes (koto), un petit gong (shoko), un gran tambor (taiko) i un tambor menor (kakko) que correspon al director de l’orquestra. Cada instrument té una funció molt concreta (desenvolupar la melodia, marcar el ritme, sostenir l’harmonització) i no hi pot haver cap variació, fet que converteix l’audició d’aquesta música en una experiència exigent per a oïdes poc avesades. Per als usuaris més atrevits de la Mediateca hem seleccionat aquest disc, gravat originalment l’any 1979, que ens acosta sis composicions (tres Kangen i tres Bugaku) que, en alguns casos, daten del segle VIII i que gairebé no han variat en tot aquest temps. L’agrupació Ono Gagaku Kaï, una de les millors orquestres de gagaku des de la seva fundació el 1887, s’encarrega de la interpretació d’una tradició musical que constitueix una part fonamental del patrimoni cultural japonès.

Recomanacions

El Japó, música clàssica

> Etsuko Chida, Chants courtois, Buda Records, 2002 Cinc peces extenses, totes d’autoria coneguda i basades en poemes clàssics, serveixen a aquesta jove intèrpret de koto per traslladar-nos a diferents èpoques de la història musical japonesa, des dels segles X i XI fins al període Meiji (18681912). > Gorô Yamaguchi, L’art de la flûte shakuhachi, Auvidis, 1988 Instruït pel seu pare i convertit en mestre amb gairebé 16 anys, Yamaguchi és un dels grans representants de la música clàssica japonesa del segle XX. En aquest disc interpreta quatre temes populars de la tradició musical del budisme zen. > Kakujo Nakamura, Biwa Hitsuki-no-hibiki, Studio Pipars, 2005 Gravació realitzada durant un concert celebrat a Miyazaki, la ciutat natal de Nakamura. Inclou el tema Eclipse, revolucionària peça escrita el 1966 pel prestigiós compositor Toru Takemitsu (1930-1996) per biwa i shakuhachi. > Diversos artistes, Rituel Bouddhique Shomyo, Auvidis / Unesco, 1991 El cant litúrgic budista, conegut amb el nom de shomyo, és un dels pilars de la música clàssica japonesa, i els cinquanta minuts de ritual recollits en aquest disc (juntament amb les notes del llibret) són una introducció excel·lent a aquesta disciplina.

Ruta musical

> Diversos artistes, Splendeur du shamisen, Playa Sound, 1993 Els quatre temes d’aquest disc ens presenten diferents estils de música per a shamisen: l’alegria de les festivitats tradicionals, l’hospitalitat dels salons de te, la teatralitat del kabuki i les estampes formals de la cort imperial.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música popular

No és fàcil apropar-se a les músiques japoneses d’arrel popular. Una de les principals raons és que mantenen un vincle molt profund amb el seu petit univers, tant en el cas d’una cançó min’yo que s’inspira en un camperol que planta arròs com en el de la percussió tronadora d’un conjunt de tambors taiko o en el del repertori de shima uta (literalment, «cançons de les illes») de l’arxipèlag d’Okinawa.

Ruta musical

Aquesta aproximació resulta difícil fins i tot per als mateixos japonesos, que sovint manifesten molts prejudicis cap aquest repertori. Però el cert és que el Japó ofereix una rica diversitat de tradicions musicals que, sovint, ens queden ocultes entre les austeres formes clàssiques i les imitacions entusiastes dels estils occidentals. I, precisament, si alguna cosa proposa aquesta tercera via, per anomenar-la d’alguna manera, és la seva proximitat a la vida quotidiana de la gent i la seva autenticitat com una manifestació veritablement japonesa. Enquadrats en aquest calaix de sastre que són les músiques del món, aquests ritmes ètnics nipons, més o menys actualitzats, més o menys combinats amb músiques d’altres cultures, també han trobat el seu lloc dins i fora del Japó. Hi ha l’èxit internacional dels tambors taiko, les formacions dels quals no tan sols fan gires per tot el planeta, sinó que a més han creat escola i han incorporat músics europeus i nordamericans a les seves nombroses plantilles. També apareix en una posició destacada la sorprenent música d’Okinawa, que transmet la particular sensibilitat artística que conserven i cultiven els habitants de l’arxipèlag. I encara ens queden els joves que, com en altres llocs del món, han posat la mirada en un passat de gran riquesa per projectar la seva cultura i les seves personalitats cap al futur. Així que oblida la primera frase d’aquest text i llança-t’hi. Perquè, com va dir algú, «la música tradicional és aquella capaç de penetrar en tots els àmbits de la vida, la que pot explicar tot el que li passa a una persona, des que neix fins que mor». I en aquesta tessitura tots els éssers humans som iguals.

El Japó, present, passat i futur

Ensemble Nipponia Kabuki & Other Traditional Music Nonesuch Records, 1995

El Japó, música popular

La tradició cultural japonesa ha desenvolupat diverses formes d’expressió que combinen la narració i la música instrumental. I tot i que han evolucionat de manera independent les unes de les altres, totes conflueixen sota el paraigua del teatre japonès.

Entre aquestes diferents disciplines teatrals (el noh, el kyogen, el bunraku...), el kabuki ha estat sempre (i continua essent) el més popular. Declarat Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat de la Unesco l’any 2005, el kabuki va néixer en el segle XVII com un estil de dansa dramàtica femenina que recollia elements de la narrativa del teatre noh, cançons populars i un acompanyament instrumental més lleuger i assequible per al gran públic. El seu èxit va ser pràcticament instantani, però el caràcter irònic i sexual de moltes de les lletres (a més, la majoria de les actrius també eren prostitutes) va provocar nombrosos escàndols i aldarulls en les representacions. Les autoritats van decidir fer baixar les dones dels escenaris el 1629 per protegir la moral pública (prohibició que, per diferents motius, es va convertir en tradició i es va mantenir fins ben entrat el segle XX) i va passar a ser una disciplina estrictament masculina. En els inicis, va incorporar diversos estils musicals per acompanyar les representacions. Però a partir de mitjan segle XVIII, el nagauta (literalment «cançó llarga») es va convertir en el més utilitzat i en el que millor es va integrar amb l’acció escènica, ja que a més d’acompanyar la dansa oferia música de fons per al recitat dramàtic i també moments perquè els instrumentistes poguessin exhibir el seu virtuosisme. Aquest disc del grup Ensemble Nipponia, editat per primera vegada el 1980 (en vinil, per suposat), dedica la primera meitat del repertori al nagauta, interpretant extractes de quatre peces de dansa molt populars (en una representació de kabuki, aquests temes podrien estendre’s durant més de vint minuts) i presentant el conjunt instrumental clàssic (veu, shamisen, shinobue i diverses percussions). La segona meitat del repertori ens apropa quatre composicions que pertanyen a períodes històrics molt diferents, però que estan vinculades per aquella narrativa instrumental que defineix la música japonesa.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música popular

Malgrat que cadascun dels nombrosos tambors tradicionals té el seu nom propi, a Occident s’identifica amb la paraula taiko tots els elements que giren al voltant de la percussió japonesa, ja sigui els diversos tambors que s’utilitzen o el conjunt instrumental que els reuneix.

Ondekoza Legend Tropical Music, 1994

Però, com acostuma a passar, la simplificació resulta perillosa i oculta la realitat. D’entrada, cal senyalar que la tradició japonesa ha desenvolupat una gran varietat d’instruments de percussió (des de l’espectacular odaiko de tres-cents quilos fins a panderos minúsculs) que s’empraven tant en la música popular com en la clàssica. Si ens cenyim als tambors taiko, podem dir que, per regla general i independentment de la mida, es tracta d’instruments que es toquen amb tres pals i tenen una caixa de ressonància que està tancada pels dos costats. Aquesta característica resulta definitòria, ja que els tambors taiko es classifiquen segons es resol aquest tancament mentre es construeixen: un byou-uchi daiko té la pell clavada al cos del tambor, mentre que un shime-daiko la té cosida en uns anells de ferro. Quan un conjunt de tambors taiko interpreta una peça, el desenvolupament acostuma a seguir el concepte jo-ha-kyu (que es pot traduir com «inici, ruptura, ràpid») que també s’aplica en la cerimònia del te i en algunes arts marcials. Essencialment significa que totes les accions o els esforços han de començar lentament, incrementar-ne de manera progressiva la velocitat i acabar ràpidament. Aquest desenvolupament s’aprecia explícitament en el treball d’Ondekoza, el projecte creat el 1969 per Tagayasu Den a l’illa de Sado i que s’ha convertit, per mèrits propis, en el grup de taiko amb més projecció internacional dels últims quaranta anys (la primera gira estatunidenca data del 1975). Amb els seus encerts i les polèmiques, recuperant melodies tradicionals o creant repertori nou, el treball de Tagayasu Den va transformar la visió que es tenia del taiko, que va deixar de ser una música folklòrica que només s’escoltava als matsuri (festivals locals de caràcter religiós) i es va convertir en un estil de gran virtuosisme que podia presentar-se en un escenari. Les sis cançons de Legend així ho demostren.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música popular

Per qui llegeixi aquestes línies, li pot resultar una mica estrany que un text dedicat a un grup comenci parlant d’un altre. Però així és la història i així l’explicarem.

Kodo Tsutsumi Sony Music, 1999

La creació del grup Ondekoza l’any 1969 per Tagayasu Den, arran d’un corrent general que intentava redescobrir les tradicions japoneses en les diferents disciplines artístiques, va arribar acompanyada d’una decisió molt particular: els joves seleccionats per desenvolupar el projecte, la majoria sense grans coneixements musicals (de fet, Tagayasu Den tampoc era un músic de taiko), s’havien d’instal·lar a l’illa de Sado per treballar junts. La vida comunitària era austera i rigorosa, amb moltes hores dedicades a l’estudi i a la pràctica del taiko, el shamisen, el koto i les danses tradicionals. Amb tot això, Tagayasu Den va situar la pràctica de l’atletisme com un eix central de la vida dels components d’Ondekoza. Així que els músics sortien a córrer dos cops als dia mentre eren a l’illa i, sempre que els era possible, compaginaven els concerts amb la participació en alguna marató. Aquesta situació va arribar al col·lapse el 1981, quan les diferències entre Tagayasu Den i els seus deixebles (que ja no eren tan joves i dòcils com el 1969) es van fer insostenibles. Després de diversos enfrontaments, el mestre se’n va anar de l’illa però es va emportar el nom del grup i la majoria dels tambors, i va continuar el seu camí artístic des de la ciutat de Fuji. La resta de components va quedar-se a Sado, van seguir treballant, van posar al grup el nom de Kodo i van fer el seu primer concert aquell mateix any, a Berlín. Des de llavors, a més de les extenses gires que han portat el grup per tot el món, i dels nombrosos discos i DVD publicats, la tasca de Kodo s’ha distingit per tres moments: la posada en marxa del festival Earth Celebration (1988), la inauguració d’unes noves instal·lacions on dur a terme les seves activitats (també el 1988) i la creació de la Kodo Cultural Foundation (1997). A la Mediateca podeu trobar-ne diversos discos, però hem seleccionat Tsutsumi perquè és un dels que millor trasllada el so original del grup, que es caracteritza per transmetre a través de la percussió una energia senzilla, fluida i alegre, en un intent declarat pel mateix grup de tocar els seus tambors amb certa innocència infantil.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música popular

Aquest volum de la sèrie Music of Japanese People ens apropa la música de Yaeyama i Miyako, dos grups d’illes que formen part de la prefectura d’Okinawa.

Diversos artistes Music of Yaeyama and Miyako King Record, 1991

Aquest arxipèlag, que integra centenars d’illes en una cadena que s’estén més de mil quilòmetres entre Kyushu (la més meridional de les quatre illes principals japoneses) i Taiwan, és conegut com «la terra de la música i la dansa». I és que encara avui és habitual que els habitants d’Okinawa (l’antic regne de Ryukyu, independent fins al segle XVII), quan arriben a casa després de la jornada laboral, agafin un instrument (el més habitual és el sanshin) i dediquin una bona estona a tocar i cantar les velles cançons tradicionals que els permeten compartir els seus sentiments. I què s’ha de dir dels seus festivals locals, en què els homes i les dones agraeixen i celebren la bondat de les collites a través de les entusiastes kami uta (literalment, «cançons dels déus»). Dins d’aquesta generalització, podem trobar certes especificitats. I així succeeix amb els dos territoris compresos en aquest disc. Les illes de Yaeyama, per exemple, són especialment conegudes per la rica tradició folklòrica. El seu repertori vocal es divideix en dues grans categories: les cançons narratives, que tant expliquen històries dels déus com la duresa de la vida marinera, i les cançons líriques, la temàtica de les quals és bàsicament amorosa.

També existeix un extens repertori de ball, que aprofita la musicalitat del sanshin per ampliar l’abast de les melodies més conegudes. A Miyako, de totes maneres, aquesta presència del sanshin no es va fer evident fins temps més recents. Per això, dels vuit temes inclosos en el disc, cinc són protagonitzats exclusivament per un o una vocalista sense acompanyament instrumental. El tipus de repertori és similar al de les illes veïnes, però aquest domini màxim de la veu condiciona un desenvolupament rítmic i melòdic més pausat de les composicions. L’excepció la trobem en les peces de ball, que evidentment resulten una mica més enèrgiques. Imprescindible la lectura de les notes interiors (en japonès i anglès), ja que inclou explicacions interessants del repertori seleccionat i de les característiques de la música de les dues zones representades, a més d’anotacions breus sobre els cantants i els instrumentistes que participen en la gravació.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música popular

Nascut a Nakagusuku (districte de Nakagami, Okinawa, Japó) el 1952, Takashi Hirayasu és un dels artistes més importants d’Okinawa i un d’aquells pioners que aporten sons frescos i emocionants a l’escena de les músiques del món.

Takashi Hirayasu and Bob Brozman Jin Jin / Firefly World Music Network, 2000

Curiosament, Hirayasu va començar tocant blues i rock en els bars i les discoteques del voltant de la base militar estatunidenca d’Okinawa. Quan va fer 20 anys, va descobrir la tradició dels seus ancestres i va decidir canviar la guitarra elèctrica pel sanshin, el llaüt de tres cordes i cos de pell de serp. Durant un temps va formar part de Shoukichi Kina & Champloose, un grup que s’apropava a les cançons populars d’Okinawa, conegudes com shima uta, sota una forta influència del rock occidental. De fet, en aquesta formació destacava poderosament la imatge del seu cantant, líder i compositor, Shoukichi Kina, empunyant el seu shansin elèctric a l’escenari. Shoukichi Kina & Champloose es va convertir en una referència de l’escena musical japonesa i el treball d’Hirayasu va influir en una generació de músics de rock que van voler reconnectar-se amb la seva herència musical (entre altres, Soul Flower Union, el grup japonès de rock amb arrels amb més èxit). Finalitzada l’etapa de Champloose, Hirayasu es va concentrar en la seva carrera com a solista i a reunir en el seu treball tots els elements musicals d’Okinawa. Un bon dia, però, la casualitat va fer que es trobés amb el guitarrista estatunidenc Bob Brozman, un curiós personatge que viatja per tot el món amb la inquieta obsessió per amarar-se de les músiques tradicionals illenques. Quan els dos es van conèixer, l’impacte mutu va ser tan gran, que al cap de poc de conèixer-se ja estaven fent aquest disc. Les sessions de gravació de Jin Jin / Firefly es van fer en una petita casa de fusta de Taketomi, la més petita de les illes d’Okinawa. En un ambient gairebé màgic, Hirayasu i Brozman van desenvolupar un curiós procés de treball que els va permetre gravar la majoria de les dotze peces (excepte tres, totes tradicionals) en una o dues preses, tocant junts, afegint només algun efecte i fent molts pocs canvis en l’edició posterior. El resultat, ple de virtuosisme instrumental, són unes cançons que transcendeixen qualsevol idioma i que ens deixen la sensació que totes les músiques d’arrel pertanyen al mateix arbre.

Recomanacions

El Japó, música popular

> Ensemble Nipponia, TraditionalVocal & Instrumental Music, Nonesuch Records, 1990 Liderat per Minoru Miki, aquesta orquestra de càmera formada per diferents mestres dels quatre instruments tradicionals japonesos (shakuhachi, biwa, koto i shamisen) realitza un inspirat exercici de tècnica que es converteix en un preciós tapís de sons que embolcalla l’oient. > Kodo, Best of, Sony Music, 1994 Aquesta compilació, que reuneix vuit temes gravats entre els anys 1988 i 1992, és una porta d’entrada perfecta per descobrir el nou camí emprès pel grup de l’illa de Sado i per submergir-se en el so d’uns tambors que poden resultar delicats o tronadors. > Ondekoza, Devils on Drums, Tropical Music, 1986 Els tambors taiko han anant guanyant una popularitat progressiva, tant al Japó com a la resta del planeta, i bona part de culpa la tenen les quatre dècades de treball d’aquesta formació, que ja en aquest disc comptava amb músics nord-americans i europeus. > The Shumei Taiko Ensemble, Earth Songs:Water, The Shumei Taiko Ensemble, 2004 Fundada el 1982, aquesta agrupació de taiko treballa, sobretot, el repertori de nova composició creat per Meisho Tosha, el seu director musical. A la Mediateca es pot trobar també el DVD del mateix títol i que complementa amb imatges l’audició d’aquest compacte.

Ruta musical

> Diversos artistes, Les plus beaux contes zen, Frémeaux & Associés, 2002 Tot i que la lectura és en francès, aquest disc doble ens recorda la importància dels contes en la transmissió de la filosofia zen, especialment quan els monjos que recorrien el país es dirigien a la ciutadania més humil per transmetre’ls el pensament budista.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música moderna

En el període de temps que abasta des del segle XVII fins al segon terç del segle XX, la societat japonesa va viure des de dos punts de vista oposats.

Ruta musical

Durant el període Edo (1600-1868), els governants japonesos van límitar al màxim el contacte amb estrangers, imposant un aïllament social, econòmic i cultural gairebé absolut. Aquesta situació va canviar el 1868, amb l’arribada del període Meiji (1868-1912). Les portes del Japó es van tornar a obrir i la cultura occidental hi va entrar com una ventada, va sacsejar un país que, en alguns aspectes, s’havia quedat adormit. Així, després de tres segles d’immobilisme gairebé total, en tan sols cent anys la música japonesa va viure una transformació extraordinària, marcada també per la progressiva industrialització del país i els avenços tecnològics com el disc, la ràdio o el cinema. En tot aquest temps, però, un element de vital importància no va patir cap canvi: l’elevada capacitat tècnica dels músics japonesos, vinculada a la dificultat intrínseca que comporta el domini dels instruments clàssics (shakuhachi, koto, biwa i shamisen). D’aquí que no els resultés gens complicat adoptar i adaptar gèneres musicals d’altres cultures a la seva idiosincràsia pròpia. En aquest sentit, resulta sorprenent (o potser no tant) descobrir la quantitat de grups i d’aficionats que al Japó es mouen al voltant d’aquests estils musicals que no tenen res a veure amb la seva tradició cultural, ja sigui des de la còpia o des d’evolucions tan particulars com el visual kei. A partir dels anys setanta, superat aquest període d’imitació, alguns músics japonesos van començar a treballar des d’una altra perspectiva i van buscar redefinir la seva relació amb la influència exterior. En aquest nou context van aparèixer diferents artistes que van buscar connectar les dues cultures que, essent més o menys conscients, els eren pròpies: la de tradició japonesa, conservada i transmesa pels seus ancestres, i la d’influència occidental, en la qual creixien i es formaven. Totes aquestes opcions conformen un ampli ventall de propostes entre les quals, sens dubte, trobareu més d’una sorpresa.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música moderna

A la portada d’aquest disc, juntament amb el seu títol, s’hi pot llegir un lema sorprenent: «The Return of Japanese Street Music.» El retorn de la música de carrer japonesa? Sí, sí, sí. I és que ser una societat tan ordenada no té perquè significar una renúncia a l’enrenou i l’alegria als carrers, encara que sigui de forma puntual.

Cicala Mvta Ching Dong Tropical Music, 1999

Aquest estil es coneix com chindon i, lluny de ser una forma artística d’orígens incerts, va sorgir a principis del segle XX agafant com a model les xarangues que alegraven els carrers de Nova Orleans. A les ciutats japoneses els grups de chindons es van fer molt populars, sobretot com a reclams publicitaris. Quan un comerciant obria un local nou, llogava un grup de chindon perquè es passegés pel barri i atragués l’atenció de la clientela cap a la seva botiga. Amb el desenvolupament progressiu de la televisió després de la Segona Guerra Mundial, aquesta forma de comunicació tan particular va anar desapareixent. Així que va passar a millor vida. Fins que, en els anys vuitanta, joves de tot el país van decidir apropar-se a la seva herència musical i connectar-la amb estils de tot tipus. I la influència del chindon es va fer notar en projectes de gran èxit com Soul Flower Union (i la seva versió acústica, Soul Flower Mononoke Summit) o Compostella. D’una forma o una altra, Wataru Ohkuma, clarinetista i líder del grup protagonista d’aquest text, va participar en aquests tres projectes abans de llançar-se a la seva aventura pròpia: Cicala Mvta. A partir del treball realitzat al costat de Masami Shinoda a Compostella (és a dir, traslladar el chindon a certes formes del jazz experimental), Ohkuma i els seus companys van apostar per apropar la música de carrer japonesa als estils de xarangues que existien en diverses cultures del món. Així, Ching Dong, el primer disc signat per Cicala Mvta, reuneix composicions escrites per Ohkuma, peces basades en el repertori tradicional del kabuki i el rakugo, alguns clàssics del chindon i elements de músiques com la nepalesa, la turca o la balcànica per a les orquestres populars de metalls. A la Mediateca podem trobar també Deko-Boko (Tropical Music, 2002), segon treball d’aquesta formació peculiar i en el qual trobem un definició curiosa de la seva proposta: «simplement, música popular estranya».

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música moderna

La segona meitat del segle XIX va significar l’inici d’un camí nou per a la cultura japonesa.

La fi del període Edo (1603-1868) i l’establiment de relacions econòmiques, socials i culturals amb els països de l’entorn (inclosos els Estats Units, la nova potència de la regió) va provocar, en certs àmbits, una rapidíssima occidentalització.

Tokyo Ska Paradise Orchestra Ska Me Crazy Anagram Records, 2005

Fruit d’aquesta reacció, en el context musical els japonesos sempre han destacat per la seva extraordinària capacitat d’assimilar i imitar pràcticament qualsevol estil. Així, després de la Segona Guerra Mundial, centenars de músics van enfocar la seva activitat cap a sons com el rockabilly o el bugui-bugui, reproduint en disc o a l’escenari les cançons dels grans artistes nordamericans. A mesura que avançaven les dècades, gèneres nous (del heavy metal al flamenc) es van anar incorporant a aquest particular concepte de l’escena musical nipona. Durant la segona meitat dels anys vuitanta, el públic japonès va començar a mostrar interès per la novetat que suposaven les músiques del món. Aquesta exposició també va despertar el geni japonès de l’assimilació, i en el país van començar a sorgir formacions que imitaven les orquestres de música llatina o els grups de rumba africana, per citar-ne dos exemples. Els atractius ritmes jamaicans, òbviament, no es van escapar d’aquesta dinàmica i es van convertir en un dels actors més importants de l’escena underground durant molts anys. Amb el pas del temps, les coses han canviat i en aquests moments alguns dels seus grups, com la veterana Tokyo Ska Paradise Orchestra, són autèntics fenòmens de masses. Coneguda entre els seus seguidors com Skapara o TSPO, la banda es va formar oficialment el 1988 per iniciativa del percussionista Asa-Chang i va reunir inicialment una desena de veterans del Tòquio musical més alternatiu.

Durant aquestes dues dècades llargues de vida, el grup ha desenvolupat una combinació personal i amb èxit de ska-jazz tradicional i so sense fronteres, ha publicat més de trenta discos (entre originals, gravacions en viu i compilacions) i ha ofert, gairebé, mil dels seus espectaculars concerts en escenaris de tot el món. Sens dubte,Tokyo Ska Paradise Orchestra (o Skapara, o TSPO, com vulgueu) és la millor banda japonesa de ska. I aquest disc, que reuneix quinze poderoses cançons publicades entre els anys 1998 i 2004, és una excel·lent fórmula per visitar el seu univers.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música moderna

Els qui tinguin certa edat, potser recorden una cançó vinguda des del Japó que, a principis dels anys noranta, va fer furor a les llistes d’èxits d’Europa i de l’Amèrica del Nord. El tema en qüestió es titulava Twiggy Twiggy i el signava un grup desconegut per a la majoria del públic occidental, de nom Pizzicato Five (sovint identificat també amb les inicials P5).

Pizzicato Five Big Hits and Jet Lags, 1994-1997 Nippon Columbia, 1997

Fundat el 1984 per cinc amics adolescents, Pizzicato Five fou un grup japonès de pop que es va conèixer sobretot durant l’etapa en què, després de diferents canvis de formació, el duo format per la vocalista Maki Nomiya i el músic, compositor i DJ Yasuharu Konishi (un dels components originals) es va situar al capdavant. El seu so s’inspirava en el pop alegre i desenfadat de finals dels anys seixanta, tot i que no es va quedar en la simple imitació sinó que hi van afegir diferents elements que la tecnologia del moment permetia (scratches, samplers...), així com arranjaments que connectaven la seva proposta amb l’acid jazz, el hip-hop o el funk. De fet, Pizzicato Five fou considerat com una de les puntes de llança del moviment Shibuya kei, una de les famílies del pop japonès que va néixer en el districte toquiota de Shibuya i que es distingia per ser una mescla de jazz, pop i electropop que tendia més a l’estètica francesa que no a l’anglosaxona. Per als seus llançaments promocionals, el grup va encunyar el lema «un nou so estereofònic espectacular», que era al mateix temps una postura irònica i una declaració de principis sobre el concepte creatiu del projecte. Després de l’èxit de Twiggy Twiggy, la música de Pizzicato Five va aparèixer en moltes pel·lícules, bandes sonores de videojocs i programes i sèries de televisió de tot el món. Algunes d’aquestes cançons, com Happy Sad, Superstar, Baby Portable Rock o It's a Beautiful Day, s’inclouen en aquesta compilació, que coincideix amb el període fructífer que està liderat pels esmentats Nomiya i Konishi. Per cert, ho sentim molt, però Twiggy Twiggy no surt a aquesta recopilació, ja que es va incloure en el disc ThisYear’s Girl (Columbia Music, 1991). D’altra banda, a la Mediateca es troba també disponible Ça et là du Japon (Columbia Music, 2001), el disc que va tancar la trajectòria de Pizzicato Five després de dècada i mitja d’activitat frenètica.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música moderna

Com la resta de gèneres de la música pop occidental, el punk també té escena pròpia al Japó. I el grup més destacat és, des de fa anys, un trio femení que va sorgir a finals del 1981 a la ciutat d’Osaka sota la influència dels grups de noies dels anys seixanta i dels primers moments del punk (amb el quintet nord-americà Ramones al capdavant).

Shonen Knife Universal Hits Universal Music, 2006

La iniciativa de les germanes Naoko i Atsuko Yamano i de la seva amiga Michie Nakatani va ser tota una sorpresa, ja que en aquell moment una banda femenina que projectés aquell so era totalment inusual. En qualsevol cas, les noies van deixar anar la seva energia sense que els importés res ni ningú, i aviat van començar a oferir concerts en els quals van presentar unes cançons molt senzilles, basades en unes melodies contagioses i unes lletres molt simples, escrites tant en japonès com en anglès. En aquesta primera formació, Naoko Yamano s’encarregava de la guitarra i la veu principal, la seva germana Atsuko s’ocupava de la bateria i feia segones veus, i Michie Natakani, a més de ser també veu principal, tocava el baix i els teclats. Durant els anys vuitanta, a mesura que el trio polia el seu so amb cada disc que editava i amb cada concert que feia, la seva fama creixia dins i fora del Japó. A finals d’aquella dècada, Shonen Knife era un grup esmentat pels grans del rock alternatiu anglosaxó com Sonic Youth, Nirvana o Redd Kross, estatus que han mantingut durant tot aquest temps i que es pot visualitzar amb aquest disc. Al cap i a la fi, Universal Hits és una compilació sucosa que reuneix trenta-cinc temes en dos compactes que presenten continguts clarament dividits. Juntament amb un segon disc que és una col·lecció de rareses, preses alternatives de peces conegudes del grup i versions de temes aliens que interessen sobretot als seus seguidors més incondicionals, el primer disc permet revisar, en vint cançons, el treball de Shonen Knife des del 1992 fins al 2000. Aquest període, que passa per discos com Let’s Knife (Mca Victor, 1992), Rock Animals (Mca Victor, 1993), Brand New Knife (Big Deal Records, 1997), Happy Hour (Big Deal Records, 1998) i Strawberry Sound (Universal Music, 2000), resulta decisiu per entendre per què Shonen Knife forma part de la història de la música pop japonesa.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música moderna

Relacionat amb cosplayers (els joves que es disfressen del seu personatge favorit de manga o anime) i lolites (les joves que es vesteixen tractant d’imitar l’aspecte infantil de les nines victorianes de porcellana), el visual kei és un moviment del pop japonès que es caracteritza per l’ús de maquillatges, pentinats i vestuaris elaborats, fins i tot extravagants, i sovint, tot i que no sempre, implica assumir una estètica andrògina.

An Cafe Gokutama Rock Cafe Gan-Shin, 2008

Encara que inicialment la majoria de les bandes es movien al voltant del glam rock, el punk i el metal, a mesura que han passat els anys la imatge dels artistes ha guanyat importància i el ventall d’estils musicals s’ha obert de manera considerable.

El concepte de visual kei va aparèixer a mitjan dels anys vuitanta de la mà de bandes com X Japan, D’erlanger, Buck-Tick o Color, i durant una dècada van anar augmentant progressivament l’èxit i la influència sobre els seus seguidors, que anaven als concerts caracteritzats com els seus ídols. Després de la dissolució de formacions com X Japan o Luna, l’escena va viure un cert declivi fins que una nova collita de grups va recuperar la torxa del moviment. Noms com Versailles, Nightmare o The Gazette han aconseguit que el visual kei torni a tenir una bona salut i milers de seguidors. Entre els responsables d’aquesta nova vida hi ha el quintet toquiota An Cafe (també conegut com Antikku Kafe o Antic Cafe), que des dels seus inicis el 2003 ha publicat cinc compactes de llarga durada, dues desenes de senzills i nou DVD. Inicialment An Cafe va ser enquadrat en l’estil oshare kei (el subgènere menys extrem del visual kei en què els artistes ofereixen una aparença més alegre i infantil), però més tard es van definir com una banda d’Harajuku dance rock (Harajuku és la zona comercial més famosa de Tòquio i l’estil Harajuku kei està vinculat a la moda acolorida i desenfadada que es produeix en aquest barri).

Extremament popular entre els adolescents, An Cafe s’ha guanyat el públic gràcies a unes cançons alegres i, sobretot, a l’energia que projecten en els seus concerts tan atractius, en els quals, a més del talent musical, cadascun dels cinc components ha d’expressar la seva personalitat única.

Recomanacions

El Japó, música moderna

> L’Arc-en-Ciel, Ark, Ki/oon, 2006 Edició especial d’un disc ja publicat el 1999 (aquesta nova versió inclou un DVD) per celebrar el quinzè aniversari d’un dels grups amb més èxit del pop japonès, amb vendes acumulades que superen els quinze milions de discos. > DMBQ, The Essential Sounds from the Far East, Estrus Records, 2005 Encara que el títol ens faci pensar en una gravació que ens acosti les bases de la música tradicional japonesa, la realitat és que aquest quartet practica un rock psicodèlic deutor de grups com The Jimi Hendrix Experience, Deep Purple i Led Zeppelin. > Guitar Wolf, R.R.E., Narnack Records, 2004 Un d’aquells discos que s’han d’escoltar a tot volum, no queda una altra opció. Guitarres distorsionades, baix i bateria que no donen treva, una veu sempre a punt de trencar-se... I tot empaquetat en un so aspre i molt brut. Inclou una versió del clàssic Route 66. > Puffy AmiYumi, Hi Hi / Music from the Series, Epic, 2004 Banda sonora del programa de televisió protagonitzat per aquesta divertida parella, tot un fenomen de masses al Japó que omple recintes esportius amb els seus concerts, marca tendències de moda sense proposar-s’ho i ha generat un no parar de productes de marxandatge.

Ruta musical

> The 5.6.7.8’s, Bomb the Rocks, Sweet Nothing, 2003 El subtítol ho diu tot (Early Days Singles, 1989 to 1996), i ens permet revisar la primera etapa d’aquest trio femení abduït pel rockabilly, la música surf i el rock de garatge. Impagables les fotos interiors que expliciten el seu lema vital: «El futur del rock-and-roll arriba des del passat.»

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música contemporània

Treballant projectes de gran personalitat, posant el valor de la creativitat per davant de qualsevol altre element, els músics japonesos contemporanis han sabut trobar una nova i identificable musicalitat.

Ruta musical

En alguns casos, fins i tot han aconseguit tornar la influència rebuda d’Occident i crear tendències que han triomfat en tot el planeta, especialment en la música electrònica. Tampoc podem oblidar l’impacte que ha causat el cinema japonès, essent especialment notori, parlant com parlem aquí de música, el cas de les bandes sonores que acompanyen les pel·lícules d’animació. De totes maneres, la majoria dels artistes que protagonitzen aquesta renovació es mouen en una escena alternativa, lluny de l’èxit massiu que tenen les bandes de pop de consum fàcil. És el preu que ha de pagar la gent d’avantguarda, la gent que està obrint nous camins que, potser en un futur proper, seran transitats per molts altres creadors i aficionats. El procés viscut en el seu moment per artistes de renom com Ryuichi Sakamoto o Kitaro també pot arribar a projectes d’avant-garde rock com The Boredoms o Rovo, les formacions de jazz experimental com Tokyo Chutei Iki o Pascals, a propostes que parteixen del dub com Dry & Heavy o Audio Active... En qualsevol cas, queda clar que en el segle XXI els músics japonesos han aconseguit, finalment, sentir-se còmodes amb si mateixos a partir de la seva tradició, sigui quin sigui l’estil que practiquen. Així, els instruments clàssics apareixen en formacions de tot tipus i músics joves, com el tocador de koto Michiyo Yagi, els han portat a extrems mai vistos a través de col·laboracions i experiències atrevides que recullen el testimoni de les que es van fer, des de fa mig segle, pel mestre del shakuhachi Hozan Yamamoto. Al mateix temps, altres artistes, com Agatsuma, han recuperat i revitalitzat conceptes pràcticament oblidats (la tradició del tsugaru shamisen). I fins i tot a l’escena de la música dance es fan aquestes trobades amb tota normalitat, com a exemple el treball que DJ Krush realitza, en estudi i en directe, amb tocadors de shakuhachi.

El Japó, present, passat i futur El Japó, música contemporània

Parlar de Ryuichi Sakamoto és fer-ho d’una personalitat musical molt particular, amb èxit i reconeixement dins i fora del Japó.

Ryuichi Sakamoto moto.tronic Sony Music, 2003

En les notes interiors d’aquesta compilació podem llegir: «Vull trencar les barreres entre gèneres, categories i cultures.»

I es pot dir que ho ha aconseguit. Toquiota del 1952, va iniciar la seva carrera a mitjan dels anys setanta i des d’aleshores ha pogut seguir el seu treball com a compositor, productor discogràfic, escriptor, cantant i actor. El seu primer èxit professional és del 1978, quan va formar Yellow Magic Orchestra juntament amb Hosono Haruomi i Yukihiro Takahashi.

El trio es va situar a l’estela del grup alemany Kraftwerk i es va convertir en una de les formacions pioneres de la música electrònica. Paral·lel al treball amb Haruomi i Takahashi, Sakamoto va iniciar la seva carrera solista, que en aquells inicis ja va deixar dos discos tan interessants com l’experimental The Thousand Knives of Ryuichi Sakamoto (Denon Records, 1978) i el gran èxit B-2 Unit (Cbs Records, 1980) que inclou Riot in Lagos, un clàssic del so electrònic. Aquesta carrera pròpia va assolir més velocitat el 1983, quan el recorregut de Yellow Magic Orchestra es va acabar i Sakamoto va signar la música de Merry Christmas, Mr. Lawrence (Nagisa Oshima, 1983), pel·lícula en què també va participar com a actor. A partir d’aquí, el seu nom es va convertir en sinònim d’èxit i qualitat, publicant i produint nombrosos discos (el seu nom apareix en cent projectes, propis o aliens), component la banda sonora per a pel·lícules de Bernardo Bertolluci com L’últim emperador (1987) i El petit buda (1994) o rebent l’encàrrec de posar música a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992). Així, amb aquesta activitat professional tan variada i dispersa, ens ajuda aquest moto.tronic, una col·lecció d’èxits que se centra en el treball fet per Sakamoto entre finals dels anys vuitanta i principis dels anys noranta. El disc inclou peces per al cinema, cançons en el millor estil synth-pop, composicions per a piano sol i un parell de col·laboracions interessants (amb el nord-americà Iggy Pop i la parella brasilera que formen Paula i Jaques Morelembaum).

Un disc per apropar-se a la versatilitat d’aquest gran artista japonès.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música contemporània

Són moltes les bandes que asseguren que no existeix una altra formació com la seva en el planeta. Però poques poden presentar unes credencials veritables davant d’una afirmació així com aquesta big band tan exagerada que, en realitat, és alguna cosa més que un projecte musical.

Shibusashirazu Shibu-Hata Smash Records, 2002

El germen de Shibusashirazu Orchestra (a vegades també se la cita així) va néixer el 1988, quan Daisuke Fuwa, un popular baixista del jazz nipó, va rebre l’encàrrec de compondre i interpretar la música per a una obra de la companyia de teatre d’avantguarda Hakken no Kai. Davant d’aquest repte, Fuwa es va proposar connectar la tradició teatral japonesa (que sempre ha atorgat un rol molt important a la seva particular banda sonora) amb l’estètica de la música moderna. Així que va començar a reunir alguns dels millors instrumentistes de l’escena del free jazz. La crida va tenir una resposta tan entusiasta que la formació reuneix, des d’aleshores, dues desenes de músics que toquen instruments de vent (saxofon, trompeta, flauta, clarinet), de corda (violí, guitarra i baix elèctrics) i de percussió (bateria, congues). El treball amb el grup de teatre va funcionar tan bé que van decidir seguir amb el projecte musical incorporant gent de la dansa contemporània i de la dansa butoh, actors del teatre gestual i diferents cantants per completar l’espectacle. Tota aquesta trepa junta dóna vida, des d’aquell moment, a aquesta bogeria que és Shibusashirazu. La banda ha publicat en tot aquest temps una desena de discos i ha actuat en nombrosos festivals de tot el món, i destaquen els quatre anys consecutius en els quals va ocupar un dels escenaris principals del popular Fuji Rock Festival i que sempre van congregar una quantitat enorme de públic.

Una gravació, encara que s’hagi fet en directe com és el cas que ens ocupa, mai podrà traslladar l’energia que tanta gent pot generar en un escenari. D’entrada, perdem tota la part visual que projecten els ballarins i els actors. Però en aquest Shibu-Hata podem gaudir de moments molt interessants, com la velocitat imparable de Hyottoko, els desenvolupaments instrumentals de Lion o el sorprenent groove de Mucho de Shogyo, i descobrir, a mesura que discorre el disc, els elements del rock, de la música enka japonesa, del folk, del funk i, evidentment, del jazz que nodreixen l’imaginari musical d’una banda com no n’hi ha cap altra al planeta.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, música contemporània

En actiu des dels anys setanta, sempre al voltant de la música instrumental i investigant les possibilitats dels sintetitzadors, els teclats digitals i els samplers, Masanori Takahashi (el seu nom real) és un els artistes més influents i constants del que s’ha anomenat new age.

Kitaro Sacred Journey of Ku-Kai / volume 2 Domo Records, 2005

Tancada la seva etapa inicial en el grup Far East Family Band (formació amb la qual va fer diverses gires i gravacions, arribant a treballar amb Klaus Schulze, del mític grup alemany Tangerine Dream), el 1977 Kitaro va iniciar una carrera com a solista que, després de dos discos que el van convertir en un dels protagonistes del moviment que naixia en aquella època, el new age, aviat li donaria el seu primer gran èxit. I és que va rebre l’encàrrec de fer la banda sonora de The Silk Road, sèrie documental produïda per la NHK (la radiotelevisió pública japonesa) que es va poder veure a tot el món a principis dels anys vuitanta. A partir d’aquell moment, la seva carrera ha viscut moments molt diversos. I un està representat en aquest disc, segon volum d’una sèrie que Kitaro va començar després de l’11S del 2001 als Estats Units, fets ocorreguts mentre el músic japonès estava en ruta des del Japó cap a Los Angeles. El seu avió va ser desviat a Honolulu, on tot el passatge va haver de passar cinc dies fins que es va restablir el trànsit aeri. Durant aquells dies, Kitaro va aprofundir en el missatge pacifista i espiritual que ja era present en el seu treball artístic i va decidir fer un conjunt de composicions que, inspirades en la peregrinació de Shikoku, servirien per ajudar les persones a reunir-se al voltant de la música. L’illa de Shikoku, situada al sud de l’arxipèlag japonès, compta amb vuitanta-vuit temples que cada any són visitats, en un llarg recorregut que supera els mil quilòmetres, per molts peregrins amb motivacions ascètiques, pietoses o, senzillament, turístiques. Cada temple compta amb les seves campanes distintives, i la intenció de Kitaro és compondre una cançó per a cadascuna de les «campanes de pau» que hi ha a l’illa (de moment, ha publicat quatre discos que sumen trenta-nou composicions), sempre amb la intenció d’inspirar el despertar espiritual i un profund sentit de pau en les persones que escoltin aquest treball tan complex i extens.

El Japó, present, passat i futur El Japó, música contemporània

Nascut a Otsu (prefectura de Shiga, Japó) el 1937, Hozan Yamamoto és un dels grans mestres vius de la flauta shakuhachi. Intèrpret, compositor i professor, va iniciar la seva relació amb l’instrument als nou anys, inicialment sota la tutela del seu pare i, més tard, sota la del llegendari Chozan Nakanishi fins que, el 1958, es va graduar a Kyoto. Des de ben jove va donar mostres d’una versatilitat que l’ha situat sempre un esglaó per sobre dels seus contemporanis.

Hozan Yamamoto Otoño Nuba Records, 1998

Tot i que sempre ha conservat la connexió amb la música tradicional japonesa (el 1962 va representar el seu país en el UNESCO’s World Folk Music Festival), la seva capacitat, el talent i el seu interès li han permès portar el shakuhachi a terrenys nous. Així, el 1964 ja gravava, juntament amb el koto de Shinichi Yuize i del clarinet de Tony Scott, el disc Music for Zen Meditation (Verve), per, posteriorment, fer col·laboracions amb personalitats de la talla de Ravi Shankar, JeanPierre Rampal, Karl Berger, Chris Hinze o Gary Peacock, entre molts d’altres. Les seves aportacions, sempre interessants, s’han valorat amb la concessió de nombrosos premis i honors, incloent la designació de tresor nacional vivent per part del govern japonès. Actualment desenvolupa una tasca educativa a la Universitat Nacional de Belles Arts i Música de Tòquio i és el director de l’Associació Hozan-kai Shakuhachi. Otoño, el disc que hem escollit per presentar-vos Hozan Yamamoto, és un treball produït al nostre país que va col·locar el mestre japonès al costat d’alguns dels millors músics de jazz espanyols. Hi apareixen el pianista Chano Domínguez, el contrabaixista Javier Colina o el percussionista Tino di Geraldo. Però, sens dubte, qui millor s’entén amb Yamamoto és Javier Paxariño, que aquí s’encarrega del clarinet baix, el saxofon soprano, el bansuri (flauta índia) i el ti-tze (flauta xinesa). Els seus diàlegs –sobre sis peces de Yamamoto, tres de Paxariño i una de Domínguez– són exquisits i doten la gravació d’un caràcter de clara evocació oriental que s’enriqueix amb l’olor flamenc que sorgeix d’una guitarra, el toc de jazz que aporta el piano o la cadència llatina que marca el contrabaix. Un d’aquells discos que molts pocs podrien haver imaginat, però que és una realitat sorprenent.

El Japó, present, passat i futur El Japó, música contemporània

L’any 2002 la sorpresa va saltar a Berlín. El jurat del prestigiós festival internacional de cinema que se celebra cada any a la capital alemanya va decidir atorgar el màxim guardó, l’Ós d’Or, a una pel·lícula japonesa d’animació: «El viatge de Chihiro» (el títol original és Sen to Chihiro no Kamikakushi, literalment «El viatge espiritual de Sen i Chihiro»).

Joe Hisaishi Le voyage de Chihiro Studio Ghibli, 2001

Dirigida per Hayao Miyazaki, responsable juntament amb Isao Takahata de Studio Ghibli des que els dos el van fundar l’any 1985, la banda sonora d’aquest anime espectacular és obra de Joe Hisaishi, compositor i director d’orquestra nascut a Nakano (prefectura de Nagano, Japó) el 1950. La seva signatura ha aparegut en més de cent àlbums, entre treballs per al cinema i projectes personals, des que va debutar l’any 1981 amb Mkwaju (Columbia, Japó). El seu talent innegable, la personalitat inquieta i la gran capacitat de treball li han permès desenvolupar un estil propi que sempre ha explorat i incorporat diferents gèneres a les seves obres, des del minimalisme o l’electrònica experimental fins la música clàssica (japonesa o europea). Després de vint anys de carrera, «El viatge de Chihiro» va suposar un dels èxits més grans a tot el món. Però no va ser el primer treball per a Miyazaki i Takahata. De fet, es podria dir que és un més de la gran família Ghibli, ja que la relació amb aquesta parella de directors, productors i guionistes d’anime va començar el 1983, quan va ser recomanat per fer la banda sonora de «Nausicaä de la Vall del Vent» (Kaze no Tani no Naushika, en japonès). Després d’aquest primer treball, Hisaishi ha signat les bandes sonores d’altres pel·lícules sorgides del prestigiós estudi com «El meu veí Totoro» (Tonari no Totoro, 1988), Porco Rosso (Kurenai no Buta, 1992) o «La princesa Mononoke» (Mononoke Hime, 1997; aquesta banda sonora també és a la Mediateca). Per crear el paisatge sonor de la fantàstica aventura protagonitzada per Chihiro, Hisaishi va buscar com a base la percussió japonesa i es va apropiar de detalls del llenguatge clàssic occidental (destaca l’ús de la secció de vent, i combina els grunyits dels metalls amb l’amabilitat de les fustes) per, segons el desenvolupament de l’acció, accentuar el lirisme o la pulsació de cada tema. Sens dubte, un triomf amb tots els ets i uts que reforça la màgia de les imatges de Miyazaki.

Recomanacions

El Japó, música contemporània

> Cibo Matto, Viva! La Woman, Wea, 1996 Disc de debut de la parella artística formada per Miho Hatori i Yuka Honda, japoneses de residència (en aquella època) novaiorquesa. Deu cançons dedicades al menjar, amanides amb un so que mescla hip-hop, breakbeat, percussions afrocubanes, cool jazz i funk. > Fantastic Plastic Machine, Les plus, Columbia Music, 2001 Recopilació dels millors temes produïts per aquest discjòquei de música electrònica i aficionat també a la bossa nova, el pop francès i el lounge. Reuneix alguns dels seus jingles més famosos per televisió i rareses que, fins avui, només s’havien publicat en vinil. > Kenji Tozai, The New Sound of Japanese Breakbeat Cultures, Blue Flame, 2000 Més conegut pels seus treballs en la música ambient, Tozai s’apropa en aquesta ocasió a les atmosferes del drum’n bass.

El disc, lluny de la contundència habitual del gènere, resulta agradable, fins i tot a vegades suau, com si també busqués una connexió amb el pop. > Masakazu Yoshizawa, Kyori (InnerVisions), Fortuna Records, 1987 Un disc en el qual les ancestrals tradicions musicals del Japó (el disc té com a protagonistes el shakuhachi i el biwa) estan embolcallades per tonalitats d’influència occidental. Una trobada entre cultures que trasllada un missatge misteriós i atractiu.

Ruta musical

> Merzbow, Sphere, Tzadik, 2005 Essent com és un dels màxims exponents del noise («soroll»), el treball de Masami Akita (el seu nom real) no és apte per als dèbils de cor. La seva proposta resulta fàcil d’escoltar, però els més atrevits són capaços de descobrir-hi estructures musicals ben definides.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, recopilatoris

A l’àmplia escena de les músiques del món, els recopilatoris juguen sempre un paper important, tant per al neòfit, que busca apropar-se a un artista, un estil o un país, com per a l’iniciat, que vol aprofundir en un àmbit que comença a conèixer.

La veritat és que passen tantes coses al planeta (i encara més en la música, una disciplina artística en moviment constant i afortunat) que és impossible saber-ho tot. I mai està de més escoltar els consells d’algú que coneix el terreny, tal com fem quan busquem la millor guia possible abans d’emprendre un viatge cap a un destí més o menys remot. Però perquè la selecció musical es converteixi en una eina realment útil hauríem d’exigir, com a mínim, dos elements que són imprescindibles: certa coherència en el repertori (no val tot) i força informació en els llibrets per poder anar a les fonts si decidim fer un pas més. Sota aquestes premisses, en aquest apartat trobareu edicions discogràfiques que us permetran moure-us amb desimboltura i seguretat en les extenses aigües de les músiques que us presentem.

Ruta musical

El Japó, present, passat i futur

El Japó, recopilatoris

Encara que qualsevol recopilatori genèric es quedés curt per visualitzar tota la música que es fa al Japó, els dinou temes inclosos en aquest disc permeten fer un cop d’ull a la majoria d’estils vinculats a les arrels culturals japoneses (des del característic min’yo fins a les propostes més modernes) i escoltar els instruments principals d’aquesta tradició.

Diversos artistes The Rough Guide to the Music of Japan World Music Network, 1999

Entre el frenesí de la jungla urbana i la tranquil·litat d’un temple budista s’obre tot un mar de possibilitats que, a més, ens porten del present al passat, i d’aquí al futur sense que pràcticament ens n’adonem. Per fer aquest viatge, Paul Fisher (periodista musical anglès encarregat de seleccionar el repertori, que ha signat altres compilacions centrades en la música de l’est asiàtic i és responsable de Far Side Music, una de les millors referències quan busquem per Internet música d’aquella zona del planeta) es deté en el pop de sintetitzadors i caixes de ritmes de Kawachiya Kikusuimaru, en l’avantguardista combinació de biwa i acordió que proposa Yukihiro Goto, en la indiscutida categoria vocal que demostra Takio Ito, en el minimalista quartet de koto que posa en pràctica Koto Vortex o en la força dels tambors taiko que desenvolupa el gran Eitetsu Hayashi. Tampoc hi falta un detall humorístic, protagonitzat per la versió que la popular banda The Surf Champlers fa del tema principal de les pel·lícules de James Bond, ni tampoc la reivindicació del concepte de la música chindon, a través de la proposta contemporània realitzada per Cicala Mvta. La visita obligada a Okinawa passa pel projecte d’An-Chang, liderat en aquesta ocasió per la veu emotiva de Yasuba Jun, per la delicada saviesa del mestre Tetsuhiro Daiku o per la contagiosa alegria que transmet Ayame Band. Fins i tot hi trobem una aproximació a la cultura dels ainu, a través de la proposta d’Oki. Com ocorre en aquest tipus de discos tan eclèctics, cada oient trobarà moments que despertaran el seu interès i altres que li resultaran prescindibles. Però els coneixements que Paul Fisher té del territori, demostrats en les notes del llibret, garanteixen un trajecte interessant que ens ajudarà a superar les imatges estereotipades que podem tenir de la música japonesa.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, recopilatoris

El koto i el shakuhachi són dos instruments bàsics de la música clàssica japonesa que tota persona interessada en la cultura del país nipó ha de conèixer. El primer és una cítara de mida molt gran, amb les tretze cordes pinçades, amb tres cunyes artificials (de bambú o vori) i que compta amb uns ponts mòbils que el músic ajusta durant la seva actuació.

Diversos artistes Lullaby for the Moon Toshiba Emi, 1997

El segon és una flauta que es construeix amb la part inferior d’una tija de bambú. Es necessiten dos anys per dominar les escales i els microtons amb els quals desenvolupar aquell so tan característic i diferent al de qualsevol altre instrument de vent. Per apropar-nos-hi sense por a equivocar-nos tenim aquest disc, protagonitzat per un grup destacat d’intèrprets excel·lents (entre altres, Hozan Yamamoto, un dels millors intèrprets de shakuhachi d’avui i de qui ja hem presentat un treball en aquesta ruta musical dedicada al Japó). El recopilatori reuneix obres contemporànies per a koto i shakuhachi, algunes basades en variacions de melodies tradicionals (és el cas de Chidori, peça per a koto que fou escrita a mitjan segle XVIII) i altres que són composicions noves (com Toge Hachi-Ri, creació per a dos shakuhachis d’Inzan Tanaka). En molts moments, la combinació de koto i shakuhachi resulta sorprenent des de la senzillesa. Fins i tot, probablement a causa de la distància que separa els nostres conceptes musicals respectius, és possible que en alguns moments els seus desenvolupaments melòdics arribin a inquietar-nos, però sempre aporten una perspectiva inspiradora i emocionant.

Així ho reflecteixen, per exemple, els tres temes de Tanaka, que obren el disc i aconsegueixen traslladar a la nostra ment diferents imatges de la natura, ja sigui un pas abrupte i muntanyenc o la boira que oculta un bosc de pins. Un altre tall interessant és Kojo, variació d’Ensho Yamakawa sobre aquesta melodia tradicional que el prestigiós flautista francès Jean Pierre Rampal ha incorporat al seu repertori de concert. Tot i que hem de lamentar la falta d’informació i de referents sobre la gravació, Lullaby for the Moon és un disc molt apropiat tant per als que volen descobrir la tradició musical japonesa més clàssica com per als que ja en coneixen alguns secrets.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, recopilatoris

L’any 2002, el cicle Festivals de Navarra va portar a la ciutat de Pamplona un bon nombre d’artistes japonesos (no tan sols músics) amb la intenció d’apropar-nos a la cultura d’un país llunyà i desconegut per a la majoria de nosaltres.

Diversos artistes Las músicas de Japón Fnac España, 2002

El repte va ser màxim, ja que la distància física i emocional es va unir a la dificultat de resumir l’enorme riquesa creativa, ja sigui d’arrel tradicional o moderna, que té el Japó. Més enllà de les activitats i dels concerts programats durant aquell estiu, amb les vivències que artistes i espectadors es van emportar, el festival va deixar com a testimoni aquest recopilatori, realitzat per Paul Fisher. Un disc amb missatge i concepte, ja que com ell mateix escriu en el llibret interior «no insisteix en l’hogaku, o partitures clàssiques del Japó, està atent al tractament modern de les seves arrels sonores i al seu mestissatge. És un viatge musical que reflecteix les peculiaritats i contradiccions d’una nació que projecta tota la seva energia de la dialèctica resultant entre passat i present». I és que més enllà de la selecció musical, que inclou cançons signades per Takashi Hirayasu, Seijin Noborikawa, Masahiro Nitta o The Sanshin Cafe Orchestra, entre altres artistes, Las músicas de Japón destaca per un text, breu però sucós, amb el qual Fisher repassa, a tota velocitat, la història de la música japonesa, des del període Nara (710-794) fins als primers moments del segle XXI, passant per les cançons enka, la modernització del període Meiji (1868-1912) o el rock amb arrels. La seva lectura, mentre escoltem les tretze cançons del disc, ens ofereix una perspectiva bàsica de la història de la música japonesa com a porta d’accés a un món sorprenent. Perquè, com bé escriu Fisher: «Molts músics japonesos van aparcar fa unes dècades la seva herència musical, rica i diversa com poques. [...] Però, amb el temps, l’assimilació a Occident ha reculat al Japó per obrir portes a l’originalitat, la inspiració i els reptes musicals derivats de la fusió. Ara han assumit el seu llegat sonor, els japonesos han començat a demostrar, veritablement, la seva habilitat per absorbir influències externes sense perdre senyals d’identitat.»

El Japó, present, passat i futur

El Japó, recopilatoris

Una primera i breu visita de quatre dies l’any 2000 va ser suficient perquè el productor musical Guy Blackman, cap del segell australià Chapter Music (especialitzat en música indie i lo-fi), decidís que la propera vegada que trepitgés territori japonès seria per passar-hi un període de temps més llarg. I aquell moment va arribar el setembre del 2002, quan es va traslladar a Tòquio durant divuit mesos per amarar-se de la seva escena musical més alternativa.

Diversos artistes Songs for Nao Chapter Music, 2004

Molts dels grups que van despertar l’interès de Blackman es movien al voltant del segell Majikick, gestionat pel matrimoni Takashi i Saya Ueno, i formen part d’aquesta recopilació que reuneix catorze grups del Japó, com diu el subtítol. Songs for Nao descobreix un col·lectiu de grups que treballen a partir d’elements del lo-fi, les músiques del món, la psicodèlia, el folk (tant des d’una perspectiva oriental com occidental) i el pop, apropiant-se dels estàndards de cada gènere i esprement-los al màxim. És fàcil descobrir referents com The Velvet Underground, Shonen Knife o Daniel Johnston, però també evocacions de música tradicional índia, de l’est europeu o japonesa. I tot a partir d’aquest concepte proper a l’amateurisme tan propi del lo-fi, en el qual la manca de compenetració entre instrumentistes o els errors d’afinació vocal sembla que no tenen cap importància. Dels diferents talls val la pena destacar Good Night de Pervenche, la més indie-pop de totes les cançons i que arriba signada per una banda que s’està guanyant una reputació creixent fora del Japó. També cal parar atenció a Nikaidoh Kazumi (la veu del qual, a Temperature of Windowside, a vegades fa pensar en Björk), Place Called Space (amb la suau i dolça cançó d’amor Stars and Dinosaurs), Kinutapan (grup que fa una combinació impossible de veus i trompetes a Lilac) i Nagisa Ni Te (la serena Stars és, probablement, la cançó més ben gravada i interpretada de les catorze). El disc inclou anotacions senzilles i útils sobre totes les bandes i nou fotografies d’Eigo Shimojo (inclosa la de la portada) que mostren, en alguns casos, una visió inquietant i surrealista de la modernitat japonesa. Sens dubte, un document musical d’un estil molt concret, però que resulta francament interessant.

El Japó, present, passat i futur

El Japó, recopilatoris

Les setanta-tres illes subtropicals que conformen l’arxipèlag d’Okinawa (l’antic regne de Ryukyu, independent fins al segle XVII) disten més de set-cents quilòmetres de Kyushu (la més meridional de les quatre illes principals japoneses), pràcticament la mateixa distància que les separa de Taiwan.

Diversos artistes The Rough Guide to the Music of Okinava World Music Network, 2001

Així que resulta molt fàcil imaginar que la música d’Okinawa s’ha anat desenvolupant a partir d’un conjunt únic d’influències, diferents de les que van afectar les tradicions de la resta del país. Entre aquestes influències podem trobar un clima molt més agradable i el contacte de les tradicions locals amb els elements aportats pels mariners i els comerciants que passaven per allà. Amb totes aquestes pistes inicials, ja podem enfrontar-nos al contingut d’aquesta referència de la sèrie The Rough Guide dedicada a Okinawa. Com és habitual en tots els volums de la col·lecció, el repertori seleccionat (sí, una altra vegada és Paul Fisher qui la signa) busca apropar-nos la major diversitat musical possible, plantejant un recorregut que passa per la música tradicional, alguna aproximació al pop i propostes de fusió, i al mateix temps intenta provocar-nos la curiositat perquè continuem pel nostre compte la investigació. El compacte s’obre de forma brillant amb tres temes de gran qualitat interpretats respectivament per Rinsho Kadekaru, conegut com el padrí de les shima uta (les cançons d’arrel tradicional); Chieko Iha & Four Sisters, brillants intèrprets d’una melodia dolça i melancòlica, i la parella formada per Takashi Hirayasu i Bob Brozman, que enllacen des del respecte màxim les músiques dels seus territoris. Altres músics llegendaris que apareixen al disc són Rinji Kadekaru, referent actual d’un respectat i històric llinatge musical; Tetsuhiro Daiku, guanyador de nombrosos guardons pel seu domini del sanshin, i Seijin Noborikawa, potser l’últim representant de la vella escola. Com a contrapunt ens trobem amb els plantejaments més actuals que vénen signats per Ryukyu Underground, grup establert en l’experimentació electrònica; The Surf Champlers, amb el seu surf rock particular i divertit; Shishars, conjunt vocal femení d’horitzons musicals molt amplis, i The Boom, la banda que va convertir la música d’Okinawa en un fenomen de masses amb el seu tema Shima Uta.

Rutes musicals