La simetria de la imatge · Joan Soler by Casal Solleric

JOAN SOLER LA SIMETRIA DE LA IMATGE

Ajuntament de Palma Batle M. Hble. Sr. Antoni Noguera Regidor de l’Àrea de Cultura, Patrimoni, Memòria Històrica i Política Lingüística Il·lm. Sr. Llorenç Carrió Coordinadora General de l’Àrea de Cultura, Patrimoni, Memòria Històrica i Política Lingüística Francisca Niell Director General d’Arts Visuals i Programes Públics Sebastià Mascaró Equip del Casal Solleric EXPOSICIÓ Joan Soler. “La simetria de la imatge” Casal Solleric. 06/04/18- 03/06/18 Comissariat Óscar Alonso Molina Coordinació Negociat Espais d’Art CATÀLEG Joan Soler. “La simetria de la imatge”. Coordinació Negociat Espais d’Art Text Óscar Alonso Molina Fotografies Obres i exposició : David Bonet Procés i estudi : Joan Soler. Personal : Andrew Maclear Disseny editorial i maquetació Raül Casado / www.signaturacomunicació.com Assessoria lingüística Servei d’Assessorament Lingüístic de l’Ajuntament de Palma Carlota Vicens ( U.I.B.) Traducció a l’anglès Aina Conde Impressió Amadip Esment D.L: PM 784 - 2018 ISBN: 987-84-95267-79-5 © D’aquesta edició: Ajuntament de Palma © Dels textos: els autors © De les traduccions: els autors © Del disseny: els autors © De imatges obra : Joan Soler, VEGAP /Bcn.

La simetria de la imatge

n l’arrencada d’aquest projecte, vaig proposar a Joan Soler el repte que tornàs a pintar exactament igual una de les seves pintures, intentant repetir-la idèntica i reconstruint en la mesura del possible tant l’esquema original, com el procés de la seva execució i els nivells d’acabat de la primera. No es tractaria doncs d’una simple còpia superficial de la imatge, ni per descomptat d’una “falsificació” duita a terme pel mateix pintor: no hi ha original, o almenys ja no n’hi hauria un d’únic. La intenció era més aviat la d’una reconstrucció/recreació en la qual actuassin per segona vegada totes les capes, estratègies i operacions que va manejar l’artista en un determinat moment: seria possible que tot ocorregués de nou, simplement, i que el resultat fos creatiu?, som capaços de repetir els nostres gests amb absoluta precisió?, fins i tot els més petits o desatesos, els oblidats, o aquells que ens caracteritzen a pesar nostre sense que en siguem conscients? I finalment, en cas afirmatiu: significarien el mateix que la primera vegada? Aquest exercici de duplicació mimètica hauria de canalitzar el nostre diàleg, iniciat fa ja alguns anys, orientant-lo cap a algunes de les característiques del treball de Soler que més m’interessen: els processos de repetició i diferència que es produeixen al llarg de les seves sèries; la separació, singularització de cada obra dins un conjunt més ampli on s’imposen certes premisses, normes i constants; la dualitat que s’esdevé en cada peça, per la qual l’arrencada cedeix a la incertesa per a després ser ferrenyament controlada per la geometria; les nocions d’ordre, ritme i modulació en la seva sintàctica. El resultat de l’experiment i el seu desenvolupament apareix explicat de forma molt resumida en aquesta exposició, travessada per eixos de simetria de molt variat tipus en diferents direccions. El nostre muntatge està en funció de la majoria d’ells: així, per exemple, existeix una línia longitudinal molt marcada que separa les obres “finals” d’un altre grup de peces escollides perquè han quedat aturades molt a prop del seu origen: treballs en procés; esbossos i croquis; proves d’estat; exercicis donats per conclosos gairebé en el moment mateix del seu plantejament; etcètera. Aquesta primera simetria que obre en canal l’exposició (i l’obra!), permetrà a l’espectador conèixer els mecanismes interns i el model bàsic de treball tal com es dona en el seu estudi durant els darrers anys, així com contrastar-lo amb la seva formalització final. Una altra de les simetries apuntada es concentra en les reexpedicions/diàlegs que algunes obres entaulen amb les de la seva mateixa sèrie, però també amb altres d’allunyades, tant en el temps com en el seu aspecte formal, delatant el que podríem anomenar trets constants de la poètica: l’ordenació arquitravada de la tectònica –no de bades també és arquitecte–; el món referencial a les avantguardes abstractes històriques, les geomètriques i constructivistes;

el constant equilibri entre pols en honor d’una síntesi de tensions; la cerca d’harmonia… Finalment, hi ha una última simetria interna –aquesta ja d’índole més conceptual– en el seu treball, on la cerca de l’equilibri formal i de bellesa plàstica sembla innegable, encarregada d’articular les seves obres, mitjançant el reflex, diferents elements morfològics, resistències o estructures. Com si fos un palimpsest, les capes que es trasllueixen ens adverteixen aquí sobre la peculiar correspondència entre el que es veu i el que batega darrere cadascuna de les elaborades superfícies de Soler. La repetició sistemàtica d’un vector violent o en certa manera immanejable (el foc, el fum, l’acció incontrolada i els trets expressius que componen el “fons” de les seves imatges) sembla indicar la inèrcia de la matèria viva per a tornar al seu estat primigeni, això és, inanimat, inert… L’inorgànic i el mineral (que per a la psicoanàlisi és també el destí inconfessat a què aspira la vida: “instint de mort”), irrompen en l’obra plàstica del nostre artista en aquells mateixos pigments inorgànics que cristal·litzen en el seu propi medi: la geometria. Hi ha un joc de variants creatives, lúdiques, sensibles, que porta cada peça a ser diferent de les altres, malgrat la repetició sistemàtica d’aquella fogosa tensió que comparteixen en origen. Repetició i diferència, regne de les simetries “malaltes”, de les petites desviacions; desgast del motlo pel qual cadascuna de les còpies és infinitesimalment diferent. Els impulsos emocionals, igual que les escenes mediàtiques de violència interpersonal o col·lectiva que s’amaguen en molts dels treballs de Joan Soler, pràcticament irrecognoscibles –i inimaginables–, es reflecteixen ja en clau abstracta a través de la trama pulcra i molt mesurada d’aquells reticles o modulacions geomètriques en què sí que l’identificam. El fons boirós de l’origen només pot ser percebut realment a través d’una malla rigorosa, exacta, d’aparença tranquil·la. És una operació de síntesi, repressió o sublimació, no queda clar; de reflex imperfecte, no coincident en qualsevol cas. Però l’important és que, perquè ocorri, tots els materials que maneja l’artista, físics i simbòlics, han de desdoblar-se seguint determinats eixos que travessen el sistema de representació, formant estranyes correspondències “deformants”. Joan Soler els traça amb un nervi, una tensió dissimulada, que només es revela a la mirada atenta quan es demora sobre la cara visible de les seves obres, en aparença tan plàcides. Óscar Alonso Molina -comissari de l’exposició-

La simetría de la imagen

n el arranque de este proyecto, le propuse a Joan Soler el reto de que volviera a pintar exactamente igual una de sus pinturas, intentando repetirla idéntica y reconstruyendo en la medida de lo posible tanto el esquema original, como el proceso de su ejecución y los niveles de acabado de la primera. No se trataría pues de una simple copia superficial de la imagen, ni por supuesto de una “falsificación” llevada a cabo por el propio pintor: no hay original, o al menos no lo habría ya único. La intención era más bien la de una reconstrucción/recreación en la cual actuaran por segunda vez todas las capas, estrategias y operaciones que manejó el artista en un determinado momento: ¿sería posible que todo ocurriera de nuevo, simplemente, y que el resultado fuera creativo?, ¿somos capaces de repetir nuestros gestos con absoluta precisión?, ¿incluso los más pequeños o desatendidos, los olvidados, o aquellos que nos caracterizan a pesar nuestro sin que seamos conscientes de ellos? Y por último, en caso afirmativo: ¿significarían lo mismo que en su primera vez? Este ejercicio de duplicación mimética habría de encauzar nuestro diálogo, iniciado hace ya algunos años, orientándolo hacia algunas de las características del trabajo de Soler que más me interesan: los procesos de repetición y diferencia que se producen a lo largo de sus series; la separación, singularización de cada obra dentro de un conjunto más amplio donde se imponen ciertas premisas, normas y constantes; la dualidad que acontece en cada pieza, por el cual el arranque cede a la incertidumbre para luego ser férreamente controlado por la geometría; las nociones de orden, ritmo y modulación en su sintáctica. El resultado del experimento y su desarrollo aparece contado de forma muy resumida en esta exposición, atravesada por ejes de simetría de muy variado tipo en distintas direcciones. Nuestro montaje está en función de la mayoría de ellos: así por ejemplo, existe una línea longitudinal muy marcada que separa las obras “finales” de otro grupo de piezas escogidas por haberse quedado detenidas muy cerca de su origen: trabajos en proceso; bocetos y croquis; pruebas de estado; ejercicios dados por concluidos casi en el momento mismo de su planteamiento; etcétera. Esta primera simetría que abre en canal la exposición (¡y la obra!), permitirá conocer al espectador los mecanismos internos y el modelo básico de trabajo tal y como se da en su estudio durante los últimos años, así como contrastarlo con su formalización final. Otra de las simetrías apuntada se concentra en los reenvíos/diálogos que algunas obras entablan con las de su misma serie, pero también con otras alejadas, tanto en el tiempo como en su aspecto formal, delatando lo que podríamos llamar rasgos constantes de la poética: la ordenación arquitrabada de la tectónica -no en vano es también arquitecto-; el mundo referencial a las vanguardias abstractas históricas, las geométricas y constructivistas;

el constante equilibrio entre polos en aras de una síntesis de tensiones; la búsqueda de armonía… Por último, hay una última simetría interna -ésta ya de índole más conceptualen su trabajo, donde la búsqueda del equilibrio formal y de belleza plástica parece innegable, encargada de articular sus obras, mediante el reflejo, distintos elementos morfológicos, resistencias o estructuras. Como si de un palimpsesto se tratara, las capas que se traslucen nos advierten aquí sobre la peculiar correspondencia entre lo que se ve y lo que late tras cada una de las elaboradas superficies de Soler. La repetición sistemática a un vector violento o en cierta manera inmanejable (el fuego, el humo, la acción incontrolada y los rasgos expresivos que componen el “fondo” de sus imágenes) parece indicar la inercia de la materia viva por regresar a su estado primigenio, esto es, inanimado, inerte… Lo inorgánico y lo mineral (que para el psicoanálisis es también el destino inconfesado a que aspira la vida: “instinto de muerte”), irrumpen en la obra plástica de nuestro artista en esos mismos pigmentos inorgánicos que cristalizan en su propio medio: la geometría. Hay un juego de variantes creativas, lúdicas, sensibles, que lleva a cada pieza a ser diferente de las demás, a pesar de la repetición sistemática de esa fogosa tensión que comparten en origen. Repetición y diferencia, reino de las simetrías “enfermas”, de las pequeñas desviaciones; desgaste del molde por el cual cada una de las copias es infinitesimalmente diferente. Los impulsos emocionales, lo mismo que las escenas mediáticas de violencia interpersonal o colectiva que se ocultan en muchos de los trabajos de Joan Soler, prácticamente irreconocibles -e inimaginables-, se reflejan ya en clave abstracta a través de la trama pulcra y muy medida de esas retículas o modulaciones geométricas en que sí que le identificamos. El fondo brumoso del origen sólo puede ser percibido realmente a través de una malla rigurosa, exacta, de apariencia tranquila. Es una operación de síntesis, represión o sublimación, no queda claro; de reflejo imperfecto, no coincidente en cualquier caso. Pero lo importante es que para que ocurra, todos los materiales que maneja el artista, físicos y simbólicos, han de desdoblarse siguiendo determinados ejes que atraviesan el sistema de representación, formando extrañas correspondencias “deformantes”. Joan Soler los traza con un nervio, una tensión disimulada, que sólo se revela a la mirada atenta cuando se demora sobre la cara visible de sus obras, en apariencia tan plácidas. Óscar Alonso Molina -comisario de la exposición-

EL MIRALL DE L’OCULT I, II. 2018. Díptic · 130 x 420 cm. · Tècnica mixta damunt tela 6

EL MIRALL DE L’OCULT I. 2018. 130 x 195 cm. · Tècnica mixta damunt tela 8

JARDÍ A GAZA I. 2015. 46 x 55 cm. · Tècnica mixta damunt tela JARDÍ A GAZA II. 2018. 46 x 55 cm. · Tècnica mixta damunt tela

S.T. 2018. 27 x 17 cm. · Tècnica mixta damunt guix i xarxa de niló 12

S.T. 2018. 26 x 16 cm. · Tècnica mixta damunt guix i reixa d’acer 14

Sèrie “Nebulae” NEULA I. 2017. Diàmetre 20 cm. · Neula intervinguda 16

The symmetry of image

t the beginning of this project, I challenged Joan Soler to repaint one of his earlier pieces exactly the same, attempting to repeat the work identically and, as far as possible, to reconstruct both his original approach and also the original production process and same degree of finish. The aim was therefore not a mere superficial copy of the image nor, of course, a “forgery” carried out by the painter himself. There is no original painting - or at least there wouldn’t be a single, unique original. The intention was rather that of a reconstruction or re-creation in which, for a second time, all the layers, strategies and processes which the artist had employed at a specific time would once again come into play. Would it be possible for everything to simply happen again and for the result to be creative? Can we repeat our gestures with absolute precision? Down to even the smallest or most disregarded gestures, those we’ve forgotten or that characterise us in spite of ourselves and unbeknown to us? And, lastly, if the answer is in the affirmative: would they all mean the same as they did the first time around? The idea was that this exercise of mimicking duplication would channel a dialogue we’d begun some years previously, focusing it on some of the features of Soler’s work I’m most interested in. Namely the processes of repetition and difference that occur throughout his collections; the separating and differentiating of each piece within a wider group constrained by certain premises, norms and constants; the duality expressed in each piece, in which the beginning gives way to uncertainty which is then guided by the firm hand of geometry; the notions of order, rhythm and modulation in his syntax. This exhibition provides an overview of the outcome of this experiment and its development, traversed by highly varied axes of symmetry in different directions. Most of these have determined the structure of the exhibition. For instance, there’s a distinct longitudinal line that separates the “final” works from another group of pieces chosen because they’d been stopped very close to their origin: works in process; outlines and sketches; state proofs; exercises concluded almost as soon as they are conceived; etcetera. This initial symmetry that reveals the inner workings of the exhibition (and the artwork!) will help visitors to appreciate Soler’s internal mechanisms and essential approach to work, as it has been carried out in his studio over the past few years, as well as compare it with its final manifestation.

Sèrie “Nebulae”. 2018. Diàmetre 20 cm. · Neula intervinguda 18

Another of the apparent symmetries is concentrated in the forwarding or dialogues created by some works with others from the same series but also with other more divergent works, both in time and formal appearance. This reveals what might be called constant traits of the poetic: the architraved order of tectonics (remember, Soler is also an architect); the referential world of the historical abstract avant garde, the geometric and constructivist; the

constant equilibrium between poles in favour of a synthesis of tensions; the quest for harmony… And there’s also a final internal symmetry in his work, this time of a more conceptual nature, where a search for formal equilibrium and plastic beauty seems irrefutable, responsible for shaping his work by means of reflection, different morphological elements, resistances and structures. Like a palimpsest, the layers we can glimpse warn us here of the distinctive correspondence between what is seen and the heart that beats behind each one of Soler’s elaborated surfaces. Systematic repetition on a violent or to some extent unmanageable vector (the fire, smoke, uninhibited action and expressive features that make up the “background” of his images) seems to denote the inertia of living matter to returning to its primitive state, i.e. inanimate, inert… In Soler’s artwork the inorganic and mineral (which, for psychoanalysis, is also the unspoken destination to which life aspires: the “death drive”) emerge in those same inorganic pigments that crystallise in its own medium: geometry. There’s some play between creative, fun and sensitive variations that makes each piece different from the others, in spite of the systematic repetition of that fiery tension shared at source. Repetition and difference, the master of “sick” symmetries, of small deviations; the wear and tear of the mould which means that each copy is infinitesimally different. Emotional impulses, as in the notorious scenes of interpersonal or collective violence concealed in many of Joan Soler’s pieces, almost unrecognisable (and unimaginable), are now reflected in an abstract register through the meticulous and highly measured interconnection of those graticules or geometric modulations that identify him. The source’s hazy background can only truly be perceived through a rigorous and exact network that appears tranquil. This process involves synthesis, repression or sublimation; it is not obvious; it’s an imperfect reflection that is not coincident in any case. But the important thing is that, for this to occur, all the materials handled by the artist, both physical and symbolic, must be developed following certain axes that traverse the system of representation, creating strange “deforming” correspondences. Joan Soler has expressed these forcefully but with a hidden tension that can only be seen by an attentive gaze as it lingers on the visible face of the artist’s seemingly placid images. Óscar Alonso Molina -Curator of the exhibition-

Joan Soler Rebassa Sóller / Mallorca, 1963.

Esbós de “MIRALL DE L´OCULT I, II”. 2018. La simetria de la imatge 20

EXPOSICIONS INDIVIDUALS

EXPOSICIONS COL·LECTIVES

1990. 1992. 1993. 1994. 1995. 1996. 1997. 1998. 1999. 2000. 2001. 2002. 2003. 2005. 2007. 2008. 2009. 2010. 2011. 2012. 2013. 2014. 2015. 2016. 2017. 2018.

1977. - Casa de Cultura. Palma. 1985. - Biennal d’Art Jove. Barcelona. 1986. - Sala Caja de Ahorros de Pamplona. Navarra. - Salón de Otoño. Círculo de Bellas Artes. Palma. 1987. - Certamen Caja Postal. Biblioteca Nacional. Madrid. 1990. - Arco 90. Galeria Ferran Cano. Madrid. - Art Frankfurt. Galeria Ferran Cano. Frankfurt. Alemanya - Basel 90. Galeria Ferran Cano. Basilea. Suïssa 1991. - Arco 91. Galeria Ferran Cano. Madrid. - Chicago Int. Art Fair. Galeria Ferran Cano. Chicago. EUA - L.A. Art Fair. Galeria Ferran Cano. Los Angeles. EUA 1992. - Arco 92. Galeria Ferran Cano. Madrid. - 15-30 Art Jove a Mallorca. Itinerant. - “Arts i Oficis”. Palau Solleric. Palma. - “Confluències culturals en el Mediterràni”. Visitors Center. Fondo Monetario Internacional. Washington. EUA - Basel 92. Galeria Ferran Cano. Basilea. Suïssa 1993. - Fiac 93. Galeria Ferran Cano. París. 1994. - Premi Ciutat de Palma. Ses Voltes. Palma. - Nouvel Decouverts. Galeria Ferran Cano. París. - Lineart 94. Flanders Expo. Galeria Ferran Cano. Gant. Bèlgica 1995. - “Sis darrers anys de Premis Ciutat de Palma “, Casal Solleric. Palma. 1996. - “Abstraccions”. Sa Llotja. Palma. 1997. - “Arte emergente”. Galeria Xavier Fiol. Palma. - “Hotel y Arte”. Galeria Xavier Fiol. Sevilla. - New Art 97. Barcelona. 1998. - Arco 98. Galeria Xavier Fiol. Madrid. - “Viaggio in Italia”. Instituto Cervantes. Roma, Nàpols, Milà.

- Galeria 4Gats. Palma. - Galeria Swetlana. Munic. - Galeria Kribia. Pamplona. - Galeria Ferran Cano. Palma. - Galeria Ferran Cano. Barcelona. - Museu de Sóller. Mallorca. - Art Chicago. Galeria Ferran Cano. Chicago. EUA - “O-puestos juntos”, Galeria Espacio Mínimo. Múrcia. - Galerie Klaus Braum. Stuttgart. Alemanya - Takase Center. Yokohama. Japó - Galeria Ferran Cano. Palma. - Sedes Gallery. Brusel·les. - “Paisatges Euclidians”. Casal Solleric. Ajuntament de Palma. Palma - Galeria Ferran Cano. Barcelona. - Galeria Xavier Fiol. Palma. - Espai Mallorca. Barcelona. - New Art. Barcelona. Galeria Xavier Fiol. - New Art. Barcelona. Galeria Ferran Cano. - “Paisajes de la razón”. Ayuntament de Zamora. Caja España. - “El bosc de Mondrian”. Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Palma - Galeria Llucià Homs. Barcelona. – Galeria Xavier Fiol. Palma. - Takase Center. Yokohama. Japó - Galeríe Werkner. Viena. - Galeria Llucià Homs. Barcelona. – Galeria Xavier Fiol. Palma. - Galerie Abbuehl. Solothurn. Suïssa. - “Jardí Cremant” Casal Son Tugores, Alaró (Mallorca) - Galeria Ferran Cano. Barcelona. - Galeria Inés Barrenechea. Madrid. - “Infinito concreto”. Museu de Huelva. Junta d’Andalusia. - “Infinito concreto” C.D.A.N. Osca. Govern d’Aragó. - “Fuego amigo”. Espai Avam, Matadero. Madrid. - “Llum obscura” Galeria Àmbit. Barcelona. - “La simetría de la imatge” Casal Solleric. Ajuntament de Palma. Palma

- Academia de Bellas Artes de San Fernando. Madrid Becaris 97/98 de la Acadèmia espanyola a Roma.

- Espai Mallorca. Barcelona. Consell Insular de Mallorca.

- XIV Biennal de Pintura. Ciutat de Zamora.

Junta de Castella i Lleó.

Joan Soler / Fotografia d’Andrew Maclear

1999. - Arco 99. Galeria Xavier Fiol. Madrid. - VI Mostra Unión Fenosa. La Corunya. 2000. - XVII Premi Bancaixa. I.V.A.M. Valencia. - ARTíssima. Torí. Galeria Xavier Fiol. - “Diálogo entre islas”, 7ª Biennal de l’Havana. 2001. - Arco 01. Galeria Ferran Cano. Madrid. - Art Bruxeles. Bèlgica. Galeria Xavier Fiol. - VII Mostra Unión Fenosa. La Corunya. - “Tempus Fugit”. Galeria Llucià Homs. Barcelona. 2002. - Arco 02. Galeria Ferran Cano. Madrid. - Arco 02. Galeria Xavier Fiol. Madrid. 2003. - ARTíssima. Torí. Galeria Xavier Fiol. 2004. - Arco 04. Galeria Xavier Fiol. Madrid. - “Contaminacions”. Galeria Ferran Cano. Palma. - Art Cologne 04. Colònia. Alemanya. Galeria Xavier Fiol. 2005. - XII Certamen “Ciutat de Manacor” - “Pensar les formes”. Es Baluard Museu d´Art Modern i Contemporani de Palma 2006. - Arco 06. Galeria Xavier Fiol. Madrid. - IX Mostra Internacional Unión Fenosa. M.A.C.U.F. La Corunya. 2007. - Summer Exhibition. Royal Academy of Arts. Londres. 2008. -”Cadàver Exquisit”. Ses Voltes. Ajuntamient de Palma. Itinerant (Palma, Eivissa, Mahó, Barcelona). 2009. - “Tirando del hilo”. XIX Biennal de Zamora. - Summer Exhibition. Royal Academy of Arts. Londres. 2013. - “La Ciudad”. Espacio U-Box. Fund. Adolfo Domínguez, Madrid - “Arquitectura como pretexto” . Casal Son Tugores, Alaró. 2015. - “Pass this on”. Espai Taca. Comissariada per Jordi Pallarés. Palma.

OBRA A COL·LECCIONS

- Acadèmia d’Espanya a Roma. - Ajuntament d’Inca. Mallorca. - Ajuntament de Palma. - Ajuntament de Zamora. - Caja Postal. Madrid. - Col·lecció Argentaria- BBVA. - Col·lecció “Esencias”. E. Ventós. Barcelona - Consell Insular de Mallorca. - Consellería de Cultura. Govern Balear. - Es Baluard Museu d´Art Modern i Contemporani de Palma. - Fundació d´Art Serra. - Fundació Coca-Cola Espanya. - Fundació La Caixa. Barcelona. - Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Palma - Hospital Joan March. Mallorca. - Institució Principe de Viana. Govern de Navarra. - Ministeri d’Afers Exteriors. Madrid. - Ministeri de Cultura. Madrid. - Universitat de Navarra.

PREMIS 1976. - 1r Premi de dibuix. Aspace-Diario de Mallorca. 1979. - 1r Premi Certamen Juvenil de Arts Plàstiques. Ministeri de Cultura. 1986. - 1r Premi Cart. Festivals de Navarra. Institució Príncipe de Viana. Gobierno de Navarra. - 1r Premi de dibuix. Salón de Otoño. Círculo de Bellas Artes. Palma. 1987. - 2n Premi Certamen Nacional de Pintura Caja Postal. Madrid. 1989. - Exposició Internacional de P.F.C. UIA. Moscou. Seleccionat pel Consell Sup. Col·legis d’Arquitectes. 1993. - 2n Premi “Dijous Bo” de Pintura. Inca. Mallorca. - Premi “Ciutat de Palma” de Pintura. Ajuntament de Palma. 1994. - Beca “Pilar Juncosa y Sotheby’s”. Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Palma 1997. - Beca de l’Academia Espanyola d’Història Arqueologia i Belles Arts a Roma. 1998. - 1r Premi XIV Biennal de Pintura “Ciudad de Zamora”. 1999. - Finalista “Mostra Unión Fenosa a Coruña”. La Corunya 2000. - Menció Honorífica “Premi Bancaixa”. València. - Premi “Pilar Juncosa y Sotheby’s”. Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Palma 22

JOAN SOLER LA SIMETRIA DE LA IMATGE