Cicle Transferències

Cicle Transferències Casal Solleric

Bel Fullana Esperança Lliteras Vesna Mímica Lucía Vallejo Astrid Colomar Lourdes Murillo Kira Ball

Ajuntament de Palma Batle M. Hble. Sr. José Hila Vargas Regidor de l’Àrea de Cultura, Patrimoni, Memòria Històrica i Política Lingüística Il·lm. Sr. Miquel Perelló Oliver Directora gerent de la Fundació Palma Espai d’Art Pilar Ribal i Simó

Patronat Fundació Casals d’Art i Espais Expositius de Palma President M. Hble. Sr. José Hila Vargas

Vicepresident Il·lm. Sr. Miquel Perelló Oliver

Patrons Il·lma. Sra. Susanna Moll Kamerich Il·lma Sra. Eva Frade Bravo Sra. Francisca Niell Llabrés Sr. José Javier Bonet Díaz Sr. Pedro Ribas Dietrich Sr. Antoni Sbert Casasayas Sra. Neus García Iñesta Sr. Paco Espinosa Trujillo Sr. Gaspar Sabater Vives Secretari Sr. Antoni Pol Coll

Sotssecretari Sra. Francisca Arbona Serra

Patronat de Fundación Banco Santander President Sr. Antonio Escámez Torres Patrons S.A.R. Princesa Irene de Grècia Sr. Fernando de Asúa Álvarez Sr. Antonio Basagoiti García-Tuñón Sr. Ignacio Benjumea Cabeza de Vaca Sr. Juan Manuel Cendoya Méndez de Vigo Sr. Rodrigo Echenique Gordillo Sr. Víctor García de la Concha Sr. Ramón González de Amezúa Sr. Rafael Puyol Antolín Sr. José María Segovia de Arana Sr. Juan Velarde Fuertes Secretari Sr. Antonio de Hoyos González Director Sr. Borja Baselga Canthal

Exposició Cicle Transferències Casal Solleric, Zona Base 25.04.2013 - 11.05 .2014 Artistes Kira Ball Astrid Colomar Bel Fullana Esperança Lliteras Vesna Zorka Mímica Lourdes Murillo Lucía Vallejo Coordinació Fundació Palma Espai d’Art Muntatge Pep Fluxà Disseny gràfic Fundació Palma Espai d’Art Retolació CID Centro de Impresión Digital Assegurances March Correduría de Seguros, SA

Catàleg Coordinació Fundació Palma Espai d’Art Textos Asun Clar Carlos Jover Fotos Damien Rigo (exposició de Kira Ball) Gabriel Ramón Disseny editorial i maquetació hastalastantas Assessoria lingüística Servei d’Assessorament Lingüístic de l’Ajuntament de Palma Traducció a l’anglès Rachel Waters: text Aesthetics & symbols: multicultural creations.

The silent yellow invasion i texts protocol·laris.

Aina Conde Suport informàtic Institut Municipal d’Informàtica de l’Ajuntament de Palma

© D’aquesta edició: Ajuntament de Palma Fundación Banco Santander © Dels textos: els autors © De les traduccions: els autors © Del disseny: els autors

Cicle Transferències Casal Solleric

Bel Fullana Esperança Lliteras Vesna Mímica Lucía Vallejo Astrid Colomar Lourdes Murillo Kira Ball

L’oportunitat de veure com desenvolupen diferents artistes un mateix concepte és un valor afegit a les propostes d’intervenció que es duen a terme en un dels espais més versàtils del Casal Solleric, la seva Zona Base. És aquí on solem trobar-nos amb algunes de les més sorprenents respostes al pols estètic que constitueix en si mateix aquest espai laberíntic que antany va servir a usos més prosaics.

En aquest sentit, el cicle comissariat per Asunción Clar i Carlos Jover que va dur per títol Transferències es va centrar en una reflexió sobre la permeabilitat i les tensions que es produeixen o es podrien produir entre la tradició artística occidental i les noves pràctiques que ens arriben dels països asiàtics.

La responsabilitat de desenvolupar aquesta reflexió visual i observar el possible transvasament d’influències del món asiàtic va recaure en set artistes que varen desmuntar el mite de la impermeabilitat cultural per a fer-nos veure amb altres ulls les seves respectives creacions a la llum de conceptes considerats més suposadament “orientals”. I és que el fet mateix del concepte que desenvolupava temàticament aquesta sèrie de cinc instal·lacions específiques suposava en si mateix la millor guia i estímul per als seus espectadors.

A totes elles, a Bel Fullana, Esperança Lliteras, Vesna Mímica, Lucía Vallejo, Astrid Colomar, Lourdes Murillo i Kira Ball, vull agrair-los tant la seva implicació en el projecte com el fet que ens hagin obert una vegada més la nostra ment i els nostres sentits a la contemplació de l’inèdit.

Miquel Perelló Oliver Regidor de l’Àrea de Cultura, Patrimoni, Memòria Històrica i Política Lingüística

Una de les raons per les quals Fundación Banco Santander dóna un suport ferm a l’activitat de la Fundació Palma Espai d’Art és el seu suport a la producció artística específica i el fet que incorpori la seva programació d’exposicions proposades d’artistes emergents. Impulsar la creació de les joves generacions és una responsabilitat que compartim amb l’Ajuntament de Palma. I per això celebram l’aparició d’un catàleg que recull les cinc propostes especialment concebudes per a la Zona Base del Casal Solleric mitjançant el cicle Transferències.

Comissariat per Asunción Clar i Carlos Jover, aquesta sèrie de cinc exposicions integrades per un total de set artistes, totes elles dones, va proposar una reflexió visual sobre l’impacte i l’encreuament d’influències entre Orient i Occident i com aquests contactes fructifiquen en obres, instal·lacions i propostes específiques que amplien els territoris conceptuals de l’art actual.

S’iniciava aquest cicle temàtic concebut per a l’antic aljub del Casal Solleric amb la triple proposta de Bel Fullana, Esperança Lliteras i Vesna Mímica, i continuava amb les intervencions de Lucía Vallejo, Astrid Colomar, Lourdes Murillo i Kira Ball. Propagant-se en l’espai o cenyint-s’hi, totes elles varen revelar les seves diferents concepcions de l’“oriental”, incloent l’espectre de les seves propostes des de les posicions més místiques i despullades fins a les més aclaparadores i espectaculars.

Des d’aquí vull transmetre la meva enhorabona tant a les artistes i els seus comissaris com a tot l’equip de la Fundació Palma Espai d’Art.

Antonio Escámez President Fundació Banco Santander

Lourdes Murillo. La que en mi coraz贸n ard铆a

Índex 10 La silenciosa invasió groga: set visions femenines orientals en ple nucli d’Occident.

Carlos Jover

16 ESTÈTICA I SÍMBOL: PRODUCCIONS DE LA MULTI­CULTURALITAT ASUN CLAR

25 Bel Fullana Esperança Lliteras Vesna Mímica 37 Lucía Vallejo 49 Astrid Colomar 61 Lourdes Murillo 73 Kira Ball 85 currículums 102 textos en castellano 116 english texts

Lucía Vallejo. Ensoñaciones

10 La silenciosa invasió groga: set visions femenines orientals en ple nucli d’Occident.

“Cal treballar com xinesos per a poder viure com espanyols” Juan Roig, president de Mercadona, el 2012

Elles no ho saben, però són els seus millors agents. Agents dobles, per cert, i per aquí guanyaran el cel, que és l’única cosa que cobreix alhora Orient i Occident.

Elles són: Lucía Vallejo, Vesna Zorka Mímica, Esperança Lliteras, Bel Fullana, Lourdes Murillo, Kira Ball i Astrid Colomar.

- 10 -

(Una reivindicació per a la recuperació del concepte de bellesa)

- 11 -

La invasió groga està en ple procés. La nova potència mundial s’alça sobre el planeta avançant per damunt infinitat de cadàvers originats, en aquest cas, no per bales o altres eines militars a l’ús com fins ara, sinó mitjançant la sàvia i pacient utilització d’armes financeres i econòmiques de destrucció massiva.

No sé com es diu “alea iacta est” en xinès.

En tot cas la sort també té data de caducitat, la qual cosa afecta fins i tot la Xina, com ocorre amb el cel, que es desplega sobre Orient i Occident de manera indiferenciada.

Tot conqueridor expandeix la seva cultura sobre el territori i la població conquistats. Aquest és el principal objectiu de tota conquesta, de tota guerra d’expansió. No és l’ànsia de riquesa o de poder el que hi ha darrere l’alè de conquesta, ja que aquests motors ja es posseeixen abans de començar tota invasió. De fet, és condició indispensable per a poder exercir qualsevol invasió ser prèviament poderós, ser ric, ser abundant, tenir en demesia. El que en veritat es pretén amb tota invasió és ¡exportar cultura!

Nosaltres, els occidentals, exportàrem la nostra cultura quan vàrem ser poderosos, segles o almenys decennis enrere. Filosofia i religió, capitalisme i indústria: els materials amb els quals està construït el castell on se situa el saló magenta en el qual, al marge de la contesa, els nostres pares ociosos practiquen totes les vicissituds del vici, que és la nostra arma més secreta de resistència –i posterior dominació.

La cultura groga és mil·lenària i està basada en la quietud, el silenci, la profunditat de les ombres, el misteri de la paciència de l’aranya, el miracle de la densitat de la crisàlide, la cadència importada del poema de tres versos. El concepte de bellesa no li és estrany ni tan sols en aquestes alçades de post post modernitat. Sota aquest pal·li (la cultura és sempre propietat particular de la corresponent classe poderosa —i sempre, en tota societat, en trobarem una—, milers d’éssers sense rostre pul·lulen a manera de formigues treballadores com si volguessin defensar la veracitat dels postulats d’Ernst Jünger sobre la qüestió. Però darrere la cortina virtual de conquesta, darrere aquesta dansa diabòlica executada per milions de guerrers disposats a lliurar la seva vida com fan sempre els soldats (aquells que comprometen la seva pròpia vida a canvi d’un “sou”), hi ha la realitat transida, lànguida, dissoluta, mandrosa, amable, informe, plaent, càlida, aquesta realitat blana i física i metafísica que només pot definir-se, al capdavall, i de manera sintètica, com occidental.

- 12 -

En aquest punt acabarà la conquesta groga, com varen acabar totes les invasions bàrbares i fins i tot les provatures refinades que varen pugnar per a fer-se seu el vell Occident. Tots els camins porten a Roma.

Millor dit: tots els camins acaben a Occident.

D’aquí que les agents (Lucía Vallejo, Vesna Zorka Mímica, Esperança Lliteras, Bel Fullana, Lourdes Murillo, Kira Ball, Astrid Colomar) siguin agents dobles, encara que elles no ho sàpiguen. En un primer moment són portadores de la cultura invasora, a la qual han accedit per la seva sensibilitat, infinita curiositat, connivència poètica i reverencial entusiasme davant la possibilitat d’una altra via. Ens l’abasten, la cultura groga, ens l’acosten, ens la faciliten. Tendeixen ponts. Semblaria que l’enemic, per aquí, penetrarà més fàcilment. Però tot pont que serveix per a unir dues ribes permet el moviment en les dues direccions. Les escaletes dels vaixells dels conqueridors occidentals a Orient varen ser sempre usades per les rates per a entrar-hi i envair i conquistar després Occident. I ara a l’inrevés. És just el final de la partida. Hom diria que estam a punt (d’aquí dues generacions, tal vegada) de caure en el parany.

Una vegada més hem (o haurem, d’aquí dues generacions, tal vegada) vençut.

La nostra sort està en mans d’agents dobles. La nostra sort es dilucidarà d’aquí a un temps, després d’un període de foscor i penúria. Encara que en aquest cas es tractarà de foscor groga, de penúria medieval —i em referesc, és clar, al que arribarà després de la invasió silenciosa, de la qual òbviament no participen en puritat els nostres agents, que tal vegada desconeguin la transcendència de les seves inclinacions cap a la bellesa i l’harmonia en l’àmbit panteista de l’alè d’Orient.

El groc és un color que presumeix de febre, i la febre és per descomptat patrimoni d’Occident, malgrat tot. O sigui que.

A l’extrem del diafragma la llum es troba amb la foscor. Només accedeixen a aquest insòlit paratge els millors, siguin tant del cel com de l’infern. Àngels i dimonis. Les agents dobles, naturalment, són els àngels d’aquest diafragma colossal. Elles no són responsables conscients (vull pensar) que les ombres hagin de caure damunt nosaltres necessàriament just abans de fer-se de nou la llum, com ho fa la nit abans que el nou dia tingui la seva oportunitat de brollar. Així, John Ashbery diu: “la posta de sol acaba d’encendre’s”. Sense que això succeeixi, sense que l’ombra s’estengui sobre tots, la nostra sort estaria feta... malbé. El que sorgeixi d’aquesta silenciosa invasió serà molt superior al que l’animava, que ja exhalava els darrers sospirs.

La seqüència dels “ismes” del segle XX occidental, embarrancada en la seva fase final en els baixos de la post post modernitat on només els suïcides tenen dret a la vida... i al reconeixement social del moment, havia d’aconseguir la seva forma exquisida de cadàver, el seu depassament definitiu. La pudor de l’antiestètica, la insubstancialitat de tot crit que no respongui a una ferida veritable, la vàcua vestidura gòtica que només pretén dissimular un trànsit per una infància que encara no ha aconseguit la meta... només representava, com ha ocorregut sempre en els períodes agònics de les civilitzacions, l’esperpent de la no acceptació del propi òbit.

Les rates, òbviament, són xineses.

Això no vol dir, és clar, que la desmesura, la desproporció, l’esperó de la bogeria, siguin sempre sinònims d’òbit d’una civilització. Però sí en aquest cas.

La mirada groga de les tres artistes és una espècie de cavall de Troia sobre el qual cavalca l’imperi groc. Quan la rata (que és xinesa) coneix la disposició de les clavegueres en el plànol del territori a ocupar, “alea iacta est”.

De la mateixa manera que la simbiosi oriental de les tècniques reflexives ancestrals pròpies amb les nostres enervades ànsies transitives (el control de la ment unit als centelleigs del poder de l’or i dels diners) ha donat lloc a la possibilitat d’una invasió que ja ha començat i que té el triomf immediat

- 13 -

assegurat, el nostre destí està marcat per l’èxit final atès que per sobre del cor i del cervell hi ha l’estómac, que ve a ser la síntesi dels altres dos.

L’ànima, diu Vesna Zorka Mímica, està situada en el cervell, i té forma (almenys gramatical i en grec) de papallona. Hi ha un vel que no ens la deixa veure. Només podem accedir a la seva ombra, diu Lucía Vallejo, gràcies al fet que la seva substància està feta amb els brins del buit i que adopta així aquesta personalitat escultòrica que ens la fa visible. Gràcies al diàleg amb una altra de les formes del buit, el silenci, de vegades el ressò d’un poema, diu Esperança Lliteras, escrit en l’aire mut, aconsegueix fer sòlid el nostre sentit de la realitat del món, i així ens permet comprendre allò de “res d’humà m’és aliè”, dins el qual cap també tot el que fins ara anomenàvem inhumà.

- 14 -

Les tres visions orientalitzants d’aquestes tres artistes, en un moment tan extraordinari com el present, componen un subtilíssim quadre d’avanç cap a altres vies d’aprehensió del món, superant el bloqueig fatídic en el qual la fletxa estrambòtica de la història de l’art, assumida i internalitzada per la majoria dels artistes fins a extrems grotescs, ens havia conduït a un carrer que no passa, més en el pla teòric que a la guia de carrers de la praxi.

Per la seva banda, Bel Fullana intercepta el cabal de l’ànsia transgènica que curiosament es manifesta, a Orient, en els explosius festejos populars: dracs i monstres diversos acorralen la submisa quotidianitat, i la pólvora desfà el silenci en mil cristalls de nul·la entropia. És el punt de contradicció, i al seu torn el punt de sutura amb Occident. El seu cru erotisme entronca amb el cor de la vella Xina, aquella que nosaltres envaírem, aquella que sonava amb noms tan llegendaris com Macau o Xangai, enclavaments portuaris replets de prostíbuls i de fumadors d’opi. Aquesta vella Xina adormida com un tigre anestesiat, una Xina encara no clarament amenaçadora però que en el fons contenia la llavor de la invasió que havia d’arribar amb el temps. El xoc de civilitzacions, en contraposició a la cèlebre aliança de civilitzacions, havia de sorgir de nou, una vegada més en la Història. I aquesta vegada, almenys en els seus inicis, la civilització oriental tenia totes les de guanyar.

Lourdes Murillo, que s’agrada d’introduir-se en un territori d’alta sacralitat armada d’eines de profund panteisme en les quals la intensa plasticitat governa i organitza l’espai, planteja en la seva obra un darrer tram d’aquest pont que uneix, insospitadament, Orient i Occident, per a desenvolupar aquest joc de trons que finalment guanyarem.

La fragilitat de l’obra de Kira Ball, que juga amb l’aire i la llum més enllà de l’anomenat ball d’ombres xineses, constitueix potser la màxima expressió en aquest cicle del fenomen que aquí estam descrivint, aquesta estratègia d’implantació cultural silenciosa que condueix els nostres criteris estètics cap a una pleta en la qual serem capturats. Amb Kira desitjam ser captius puix que la bellesa en estat pur és el veritable opi que dissol els nostres occidentals turments.

El cicle culmina amb Astrid Colomar, que té un peu en cada riba. De formació metafísica netament occidental, la seva obra transpira no obstant això espiritualitat panteista, ètica taoista, la plàstica nua que només és procedent generar des de l’altiplà del zen. Agent doble per antonomàsia, ella mateixa sembla recentment treta d’un film de Wong Kar Wei, el director hongkonès que juga a ser occidental per així inocular millor el seu verí.

- 15 -

Les set mirades femenines seleccionades que componen el cicle permeten entrellucar, l’any que homenatja el rol de la dona en l’art, una molt particular disposició de l’art contemporani a les Illes Balears cap a l’esdevenir del futur, que com hem comentat du aroma d’invasió invisible. Com a bons descendents de missioners que som hem de comprendre aquesta ambició de conquesta cultural, encara que no l’acceptem i confiem en l’estratègia a llarg termini dels nostres recursos, que creim vencedors al final de la contesa.

Però el més interessant de tot aquest petit embolic és la militància inconscient i doble de les nostres agents, en els quals hem de dipositar, no obstant això, els nostres més íntims anhels per a superar el malson que se’ns acosta. Elles facilitaran que els nostres enemics aconsegueixin el centre del nostre sistema, on l’estómac és el màxim tirà. Alea iacta est.

Que tots els sacrificis siguin tan dolços i tan bells com aquest que se’ns apropa. La brisa bufa entre les branques dels arbres, els dibuixos en l’aire de les ombres de les fulles componen ritmes infinits i impossibles i el silenci ho tenyeix tot d’emoció: cal deixar-se portar sense més pel curs del riu del temps, que no té fi i que sempre dóna la raó a qui sap que la raó no existeix.

Carlos Jover

16 ESTÈTICA I SÍMBOL: PRODUCCIONS DE LA MULTI­CULTURALITAT - 16 -

Les set dones que componen el cicle Transferències han estat seleccionades per a mostrar a la seva obra enfocaments variats amb què la visió contemporània occidental és capaç d’interpretar manifestacions de l’ànima humana adoptant mirades poètiques i, alhora, transcendentals. Són artistes nascudes, educades o establertes en un entorn que beu de les fonts de la cultura europea, però que han incorporat els trets de la societat globalitzada que les empara, i que han traslladat al seu treball els enfocaments de l’esperit i de l’estètica de territoris tan culturalment diversos com són, en principi, els de procedència oriental.

La llum i l’ombra, allò explícit i allò velat, el silenci i el renou, el buit i la matèria, allò corporal i allò espiritual, el replegament i l’exhibició, i la mística del que és sensible, són alguns dels aspectes que transiten per les obres d’aquestes artistes. Incursions en àmbits socioculturals propis però revestits de noves mirades que incorporen cultures alienes però ja pròximes.

Amb l’eloqüència del silenci i la parquedat de les formes es construeixen els poemes figuratius d’Esperança Lliteras; la nuesa explícita de les passions fonamenta la descaradura de Bel Fullana; les ombres velades i les profunditats de la ment són el territori de Vesna Mímica; sota el relleu drapat del buit s’atrinxera l’absència a Lucía Vallejo; la parla de l’espai nu, els sentits i la poesia mística són els àmbits en els quals es mou Lourdes Murillo; la complementarietat d’allò terrenal i d’allò transcendent s’integren com un mateix motiu a Astrid Colomar i, finalment, l’escenificació de sentiments vitals mitjançant la intervenció de l’espai és el que aconsegueix Kira Ball amb la delicadesa de les seves peces manufacturades. Totes elles manifesten una voluntat de redefinir la bellesa com una dimensió mental, intel·lectual i espiritual allunyada de la seva mera formulació canònica.

- 17 -

EXPOSICIONS 1- Bel Fullana, Esperança Lliteras, Vesna Mímica 2- Lucía Vallejo 3- Lourdes Murillo 4- Astrid Colomar 5- Kira Ball

1. Espai compartit per Bel Fullana, Esperança Lliteras i Vesna Mímica Bel Fullana. Cotton Candy L’audàcia amb què encarar-se a les passions més íntimes, aquelles on el que és impúdic escup a la cara la veracitat de la carn i l’instint, que tants segles de puritanisme han aconseguit llastrar de pecat i vergonya, és l’actitud amb què Bel Fullana afronta la seva obra. La qualitat del gest, i el dibuix a mig fer, mediatitzen una escena que no concedeix treva, la immediatesa de la qual és el seu principal aval.

- 18 -

El maniqueisme que impera a la cultura occidental obliga a prendre posicions amb la moral a la mà; sacralitza l’ordre per a demonitzar el caos; enfronta el bé contra el mal; la bellesa contra la monstruositat; el cos i allò instintiu davant l’ànima i la raó. Un enfrontament que ha demostrat la seva naturalesa intencionada com a instrument de dominació i control però que les cultures orientals han reorientat: la complementarietat no concep un extrem sense l’altre, de manera que ambdós són necessàriament iguals.

Tota l’espiritualitat, la transcendència i la poètica de les seves companyes de cicle tenen el seu contrapunt en la carnalitat i en l’exhibició expressa i directa dels comportaments derivats de l’instint sexual que es donen cita a les seves peces. Com el yin i el yang ambdós contraris són requerits per a poder comprendre la totalitat. L’expressió de la passió voluptuosa en la qual té cabuda la violència, la perversió, l’obscenitat, i on la bellesa no està necessàriament convocada, constitueixen el contrapès a l’immaterialisme de conceptes com mort, veritat, silenci, natura, terra, cel.

Esperança Lliteras. Contexts Els arguments i els contraarguments de la raó com a manera d’aproximació occidental a la recerca del coneixement donen com a resultat una xerrameca interminable que ofega el silenci. Quan avui en dia es manifesta la incapacitat del Dir, que en principi ens hauria d’abocar al mutisme, una alternativa és la parquedat, la paraula que només suggereix: el poema, que és doblement eloqüent.

Aquesta aproximació, que evita els grans tractats carregats de referències erudites per a centrar-se en les imatges suggerides per paraules escollides, és pròpia dels haikus i de la poesia en general. Partint

d’aquesta capacitat evocadora d’imatges de la poesia, Esperança Lliteras compon els seus propis poemes plàstics. El silenci hi té cabuda a través del blanc del paper i la transparència de les caixes de metacrilat.

Els escenaris que recrea no són meres representacions sinó que constitueixen un nou àmbit discursiu en el qual els materials i les formes es carreguen de significats.

La paraula poètica, les qualitats plàstiques dels materials, i l’acurada traducció a formes significatives, són les eines que permeten a aquesta artista crear un univers profundament suggeridor on el murmuri avantatja l’estridència del crit, on res s’imposa i tot se suggereix, un territori on s’obren possibilitats i no certeses.

Vesna Mímica. Blow Your Mind El treball d’aquesta artista deixa de costat les convencions i les aparences per a endinsar-se en els racons de la ment i investigar els ressorts inconfessables que motiven els nostres actes. Un territori que s’endevina en allò velat i que requereix una gran audàcia per a desemmascarar-se. En el que és ocult, en el que només s’insinua, és on resideix la vertadera essència de les coses. Es tracta d’arrabassar el vel de les aparences que oculten les essències; per això les seves obres insisteixen a posar de manifest aquesta boirina que dificulta l’accés a la claredat. Una penombra que pot ser l’ambient propici per a aprofundir en l’ànima de les coses, en l’ànima pròpia.

- 19 -

Els vels de tul amb què materialitza les seves obres tenen una doble condició: a més de la de vel, la de la seva transparència. El vel actua com una cortina que oculta només parcialment, deixant entreveure l’enigma a qui persevera a desentranyar-lo, però també encarna la transparència –com a voluntat metafòrica d’una silenciosa immersió en la desmaterialització–, però en el seu cas interferida pel plec. Un plec omnipresent, com a les obres de Lucía Vallejo, però que aquí es converteix en filtre d’accés que genera turbulències en la condició diàfana de la semitransparència.

El blanc, com a representació de la llum, és la manifestació d’aquesta autenticitat que persegueix l’artista. El trànsit cap a l’àmbit d’allò desconegut és també el seu punt d’interès. Com els filòsofs, la seva pregunta es dirigeix a la recerca de la veritat, una veritat que només es troba a l’interior de l’ésser, a la seva part més íntima, la que se situa en el centre de la ment salvaguardada dels condicionaments socials que la trastoquen.

2. Lucía Vallejo. Ensoñaciones La llum, que al nostre món cristià té tints divins, i l’ombra, que en aquest mateix àmbit és sempre sospitosa, han estat capaces de sobreposar-se a aquesta connotació mística i han estat incorporades a les obres que presenta Lucía Vallejo penetrant el territori del que és subterrani, de les ombres i d’allò infraterrenal a través de les qualitats i les propietats formals dels materials per a expressar el que és intangible per mitjà de la seva capacitat simbòlica.

Les seves escultures incorporen la llum a través de la brillantor dels daurats. L’or, Nebu, que a Egipte significa tomba, entra en aliança amb les ombres i el buit per a redefinir el soterrani del Solleric en un àmbit en el qual l’absència remet ineludiblement a la mort.

L’obra d’aquesta artista parteix d’aquestes dues premisses per a endinsar-se en un univers que va des d’allò particular al que és universal, analitzant aquest trànsit que passa del que és tel·lúric al que és intangible, i que abasta també allò social i comunitari.

Ombra, buit, llum i espai són els ingredients amb què es construeixen unes peces en les quals els plecs actuen com a contenidors d’aquests quatre elements, i és obligada la referència al sudari: el llençol en el qual conflueix allò terrenal i el regne de les ombres; l’al·lusió als espectres que fereixen per ser la manifestació de l’absència i de la visibilitat impossible; la figura del fantasma –segons la seva interpretació aristotèlica–, com l’entrada en la dimensió extrema d’allò lleu, en els límits d’una visibilitat que qüestiona la matèria a través de la qual es manifesta la representació.

Aquest fluid corporal emblemàtic parla també dels nostres avantpassats, especialment, de la mare generadora de vida, però també dels homes i dones que ens varen precedir i que formen la història de la humanitat que es filtra cap al present i, al seu torn, procura el que ha de venir. Aquesta incursió en els orígens parteix de la memòria pròpia i de la memòria de la humanitat dipositada als objectes. L’acurada selecció d’objectes carregats de referències simbòliques, històriques i culturals es comporta com a suport significatiu de les obres per a retratar un conjunt en el qual el concepte de cicle pren cos mitjançant la imatge de la proliferació. La proliferació com a emblema de la manera de generació biològica que s’expandeix, s’irradia i es ramifica; com un esquema alveolar que arriba a nodrir les formes vives i que, per si mateixa, dóna la idea de moviment, de fluid, d’abast, de multiplicació.

3. Lourdes Murillo. La que en mi corazón ardía

- 20 -

La profunda càrrega semàntica i espiritual continguda en l’immaterialisme és el que Lourdes Murillo convoca en aquesta intervenció. Sota l’empara de la poesia mística crea un ambient que apel·la als sentits contraposant llum i foscor, música i silenci, i que es dirigeix a l’Ésser conduint-lo des del trànsit al recolliment. Una incursió en un terreny on allò sensible és un camí que condueix al que és transcendent, on el que parla és el que no té cos, i en què es va més enllà mitjançant la capacitat evocadora dels sentits.

L’escassa presència de la matèria en aquesta intervenció és portadora de significats, com els continguts en la qualitat translúcida del paper –que l’artista sol elegir per les seves qualitats físiques i la seva història–, i la sensibilitat del traç de la tinta. Però el protagonisme està centrat en els matisos de la llum, en la necessària presència del buit per a generar esdeveniment, en el poder creador de mons de la poesia i en la capacitat de provocar estats d’ànim mitjançant la implicació dels sentits.

A més hi ha l’espai, que actua no només com a dipositari de l’obra, sinó que intervé com a part consubstancial d’aquesta. Un espai que és el que ha inspirat la intervenció, i en el qual els versos del poema La noche oscura de Sant Joan de la Creu reben l’espectador suggerint les pautes amb què submergir-se en l’ambient. Perquè, finalment, és un ambient per a l’ànima el que procura aquest treball; un ambient que ha de sentir-se però també recórrer-se. Els fulls translúcids, ordenats linealment, es comporten com una guia que acompanya el trànsit cap a l’espai cec de la darrera estada on la música de Gérard Grisey, l’aroma de l’encens, la foscor i l’evocació de la llum s’ofereixen com a experiència d’allò sensible cap a allò espiritual.

4. Astrid Colomar. Transformation in red La relació entre matèria i transcendència s’omple també de sentit a l’obra d’Astrid Colomar. En aquesta ambdós aspectes formen part d’un tot: aquell en què el que és terrenal, prenent cos simbòlic a través del seu element més vital, la sang, es fon amb l’espai, l’esperit, la consciència.

Un fluir que arrossega al seu pas registres corporis i socials: la violència intrínseca de l’home, la mudança biològica dels éssers vius, el concepte sociològic de la dona, la migració de l’ànima, l’abast del llenguatge i les seves evocacions conceptuals i sensibles.

- 21 -

5. Kira Ball. Feel II Possiblement, l’obra de Kira Ball sigui la que més s’aproximi a aquesta incursió comentada en els valors estètics i formals procedents de la cultural oriental. En primer lloc la porcellana, que encara que no es tracti d’una matèria vinculada exclusivament a aquesta cultura, hi va tenir els seus orígens, i històricament ha gaudit de gran consideració pel significat atorgat a les seves qualitats plàstiques – fragilitat, translucidesa, subtilitat i blancor– que l’eleven a un llenguatge que s’endinsa en el pla simbòlic i conceptual. Aquests mateixos valors són els que l’artista accentua creant peces petites i finíssimes en les quals el joc de la llum és més patent i permet entreveure els dibuixos que hi estan impresos, i on la fragilitat es du a l’extrem per a encarnar els fins que es proposa.

Les peces s’organitzen fent un ús significatiu de l’espai expositiu en una obra concebuda a manera d’instal·lació, suggerint, en el seu plantejament argumental, un desenvolupament temporal que assenyala un recorregut que es fa visible mitjançant la disposició amb què s’enllacen les figures, dibuixant un trajecte que ocupa el terra, les parets i els espais aeris de la Zona Base, dibuixant en l’arquitectura un gran rastre vital. Les subtils diferències formals que s’aprecien entre els diferents tipus de peces suggereixen una metamorfosi d’origen biomòrfic que indica una transformació aplicable a un ordre físic, mental o emocional en el qual s’escenifiquen canvis, episodis i seqüències rítmiques que configuren una narrativa vital.

ASUN CLAR

- 22 -

Lucía Vallejo. Ensoñaciones

- 23 -

Casal Solleric Zona Base Cicle: Transferències Dates: 25 abril – 30 juny 2013 - 24 -

Institucions: Ajuntament de Palma i Fundación Banco Santander Artistes: Bel Fullana. Cotton Candy / Esperança Lliteras. Contexts / Vesna Mímica. Blow your mind Comissaris: Asun Clar i Carlos Jover

Vesna Mímica. Blow your mind

25

Bel Fullana Esperança Lliteras Vesna Mímica Començar pel final és una forma de manifestar la fe en el futur. I la fe és la qualitat bàsica que han d’atresorar els qui han d’afrontar un llarg calvari. Una víctima sense fe mai canviarà de rol. Per això aquest cicle comença pel final, perquè som víctimes que creiem en el futur.

- 26 -

De cada moviment geopolític en deriven transformacions culturals. El pop art seria impensable sense l’hegemonia de l’imperialisme nord-americà. I les tesis de la postmodernitat no es podrien concebre sense aquesta complaença de fi de raça que ha distès tot Occident.

Molt abans que s’evidenciï la supremacia del nou imperi groc els seus fonaments culturals van impregnant el bessó del món. És un fenomen silenciós, més en aquest cas que en cap d’anterior. El reflux del canvi de marea es percep també al territori de l’art. Artistes occidentals investiguen de nou els camps de la bellesa i la poesia de les ombres sense deixar-se afectar pels postulats artístics forjats després de les guerres mundials del segle XX. Elles potser no en són conscients, però exerceixen d’agents dobles: faciliten el canvi de cicle, però alhora, com a víctimes que creuen en el futur, saben que com més de pressa es produeixi l’ocupació més aviat cauran les cauteles del conquistador, i el verí del nostre model ancestral de vida, tan arrelat amb el corporal i el delictiu, tan a prop del joc del Bé i el Mal que va analitzar Bataille, començarà la seva tasca per tal de tornar-nos el futur que ens pertany.

El cicle Transferències, que indaga aquestes qüestions, arrenca amb una exposició triple, la primera mostra de caràcter col·lectiu en aquest espai reduït i inapel·lable de la Zona Base del Casal Solleric.

Tres artistes pertanyents a tres diferents generacions i a tres diferents línies expressives trenquen el foc: Bel Fullana (Manacor, 1985), Esperança Lliteras (Porreres, 1968) i Vesna Zorka Mímica (Santiago de Xile, 1950).

La intervenció de Bel, denominada “Cotton Candy”, la primera que trobam al recorregut, representa al seu torn el final del cicle, tal com s’ha dit. El fenomen “burusera” (locals i fins i tot màquines expenedores on es poden adquirir bragues usades d’al·lotes joves que solen aportar la seva fotografia i de vegades les seves pròpies dades biogràfiques), que des del Japó occidentalitzat ha saltat ja a la costa xinesa més desenvolupada, suposa l’inici de la desactivació de l’estajanovisme que ha empès aquesta economia a primera potència. El fetitxisme carregat de llasts sexuals irromp amb estrèpit en una cultura on només la feina ha dominat metafísicament el temps en una llarga, llarga marxa.

Esperança Lliteras assumeix en la seva intervenció “Contexts” la tradició mil·lenària oriental que dóna forma al món a través del buit, el silenci, la indagació sintètica. Ubica els seus personatges en un context il·lustrat de simbolisme oriental i connotat amb texts enigmàtics d’origen poètic, i dóna així un doble sentit al vocable context apuntant també al que suposa per a un personatge habitar un paisatge “amb text”.

Finalment Vesna Zorka Mímica, a “Blow your mind” indaga l’analogia entre univers i cervell humà que impregna tota la filosofia oriental, i en concret el Tao. L’ànima està ubicada al cervell i té forma de papallona. És a dir, que la bellesa forma part consubstancial del coneixement –contra el que els neosalvatges centreeuropeus i els neoestridentistes americans han pogut pretendre al final del seu cicle d’influència (que ha culminat amb la mort per inanició de la postmodernitat). El joc de la percepció de la realitat, la seva revelació, com a principi motor de l’acció artística, és a la base de la utilització dels vels de tul a les seves obres a mode de pantalles òptiques en les quals els mons paral·lels desvelen una part dels seus misteris.

Carlos Jover

- 27 -

Bel Fullana. Cotton Candy

Bel Fullana. Cotton Candy

Bel Fullana. Cotton Candy

Bel Fullana. Cotton Candy

Esperanรงa Lliteras. Contexts

Esperanรงa Lliteras. Contexts

Vesna Mímica. Blow your mind

Vesna Mímica. Blow your mind

Casal Solleric Zona Base Cicle: Transferències Dates: 11 juliol – 1 setembre 2013 - 36 -

Institucions: Ajuntament de Palma i Fundación Banco Santander Artista: Lucía Vallejo. Ensoñaciones Comissaris: Asun Clar i Carlos Jover

Lucía Vallejo. Ensoñaciones

37

“Ensoñaciones” de Lucía Vallejo

- 38 -

La incorporació al cicle de Lucía Vallejo (Bilbao, 1975) és el resultat d’un moviment natural de recerca (i troballa) de ponts estesos entre Orient i Occident, ponts que permeten el trànsit en ambdues direccions i permeten així les anomenades transferències “que són una forma educada i cultista de referir-se als vells termes invasió i conquista. El nou imperi en erupció, l’imperi xinès, fa temps que ha emprès el procés transferencial, demanant tributs, sacrificis socials i intel·lectuals, i fins i tot grans àrees de sobirania tant institucional com empresarial a Occident a través del poder que la tinença de gairebé la meitat de la liquiditat dinerària mundial li proporciona; al seu torn, el procés transferencial invers du ja alguns lustres deixant-se notar, provocant la silenciosa introducció al nostre món de valors i referents propis de la seva cultura, i arrossegant cap a la caducitat moltes antigues icones del nostre segle XX (com és el cas, per a posar-ne un exemple, de tot el que té a veure amb les postmodernitat).

L’obra de Lucía Vallejo és per si mateixa una manifestació d’aquest doble moviment de transferència: si bé el seu punt de partida artístic és l’estudi del barroc europeu, impregnat de símbols religiosos cristians, de representacions de la reialesa i el poder, i de reproduccions d’una natura idealitzada i en general de conceptes culturals propis de la nostra civilització, la inserció en aquesta del buit (concepte absolutament exòtic per a un occidental) del somni com a energia que circula i uneix la totalitat de l’univers (a manera del txi taoista) i de l’aigua com a àmbit en el qual el buit és indistingible, i per tant flueix amb la mateixa cadència que el seu contrari (ser i no ser tenen el mateix origen, encara que noms distints, diu el Tao) assenten un plantejament que li permet, en aquestes altures de curs, recuperar el dejectat concepte de bellesa, la perduda aposta per l’emoció, l’arraconat anhel de soledat com a aliment de l’esperit, tots aquests enterrats al nostre món modern crescut a les faldes de l’imperi nord-americà, agonitzant ara.

Per a apropar-se a la intervenció de Lucía Vallejo a la Zona Base del Casal Solleric cal tenir en compte diversos referents: la instal·lació “El somni de Venus” de Salvador Dalí, realitzada al pavelló de la Fira Mundial de Nova York el 1939, i òbviament el personatge d’Ofèlia del drama de William Shakespeare, i en especial els textos L’aigua i els somnis i La poètica de l’espai de Gaston Bachelard. A través de la utilització d’aquests recursos i d’aquells que són propis al seu procés creatiu, Lucía Vallejo ens parla a Ensoñaciones de la càrrega de l’absència i de la pèrdua, del buit físic i psicològic, de la vestimenta com a cuirassa protectora de la soledat. En aquest sentit vull aquí citar Chantal Maillard, que escriu: “L’angoixa és aquest no res / que de sobte floreix / en el buit”. Exactament aquest és el procés que genera aquesta obra, a mig camí d’Orient i Occident. Una obra travessada de lirisme i de càrrega semàntica en la qual el plec de l’espai, de l’aigua, esdevé abraçada del buit, pèrdua transcendida i, el fons de la mar, un recinte ofegat on tot transcorre més enllà de la vida i de la mort.

Lucía Vallejo es va llicenciar en Història de l’Art i, després de dedicar-se inicialment a la gestió cultural, va iniciar la seva carrera artística el juliol de 2008 amb una primera exposició individual a la Galeria Maior de Pollença. De llavors ençà ha acudit a diferents fires (ARCO des de 2009, PULSE de Nova York el 2011, Espacio Atlántico de Vigo el 2011, Art Colonia el 2012 i el 2013) i ha intervingut en diferents espais públics com Matadero i l’Ateneo de Madrid. La seva darrera exposició ha tingut lloc entre març i maig de 2013 a la Galeria Distrito 4 de Madrid.

Carlos Jover

- 39 -

Lucía Vallejo. Ensoñaciones

Lucía Vallejo. Ensoñaciones

Casal Solleric Zona Base Cicle: Transferències Dates: 19 setembre 2013 - 5 gener 2014 - 48 -

Institucions: Ajuntament de Palma i Fundación Banco Santander Artista: Astrid Colomar. Transformation in red Comissaris: Asun Clar i Carlos Jover

Astrid Colomar. Vídeo One Breath away.

49

La intervenció sobre aquests objectes del passat mitjançant assemblages i collages, els dota de nous significats i produeix un cabal d’associacions simbòliques que permeten la construcció de sentit. Aquests collages (sense cola, units també mitjançant objectes: les agulles) i assemblages es reuneixen en grups per a anar formant diferents àmbits al llarg de l’exposició:

“Transformation in red“ Astrid Colomar

- 50 -

Aquesta mostra desenvolupa l’anterior treball d’Astrid Colomar (Palma, 1970), titulat Sanguis materna (Museu d’Art Modern i Contemporani Es Baluard, 2010). El vermell que caracteritzava aquella intervenció constitueix el fil conductor d’aquesta nova sèrie en la qual es reprèn el concepte de maternitat connectat amb la força creativa i amb la transmissió de la vida en les seves diferents formes i expressions. Aquest color és present a totes les peces i actua com a element aglutinador i portador de l’impuls vital que tot el transforma.

En aquests nous treballs es traspassa l’entorn íntim del maternofilial i a partir d’aquest s’aprofundeix en la idea de transformació de la matèria i en la identificació entre la carnalitat i el pensament o la consciència.

Aquest procés de substanciació arriba a la mateixa naturalesa física de l’home però té el seu reflex en els hàbits, les creences i les conductes relacionats amb la creació, la mort i la transformació de la vida.

Així, la humanitat, a través de la memòria expressada als objectes usats, a les imatges fotogràfiques, i als gravats que conformen les peces, mostra la seva condició històrica, cultural i biològica. La pintura –mitjà preferent d’expressió de l’artista–, en aquesta ocasió es presenta de forma objectual a través del color vermell dels materials de les peces i mitjançant les pinzellades retallades. A més dels objectes, el vídeo i la paraula escrita i pronunciada intervenen com a elements clau per a impulsar aquestes dinàmiques que constitueixen la fisicalitat i a partir d’aquí, la Consciència d’Humanitat i la integració de l’home en tota vida terrestre de forma equilibrada.

L’objecte és, a més, contemplat com a dipositari de coneixement, consciència i simbologia. Un objecte que és, necessàriament, de col·leccionista perquè es pren del passat per a prestar-se a una interpretació en el present (entès així com llegat), de manera que es projecta també cap al futur per a generar al seu torn noves recepcions. El conjunt, doncs, s’entén des d’un enfocament hermenèutic.

1. Al costat del torrent sanguini pintat damunt paper s’allotgen fotos del passat col·leccionades. Aquestes, intervingudes amb pinzellades retallades d’aquest flux sanguini, testifiquen aquesta idea de passat i de transmissió cultural.

2. L’animalitat de l’home i l’al·lusió a la idea d’agressió i mort centrada en el vincle existent entre creació-destrucció està presidida pel trofeu de cacera d’un cérvol i la presència d’instruments letals.

3. La idea de transformació i de la manifestació dels diferents processos vitals, il·lustrats a través de mecanismes biològics de la vida mateixa, té les papallones com a focus central.

4. La dona i la feminitat hi són presents a partir de la seva força vital generadora i terrenal, o la seva sexualitat creadora.

5. Els ritus de pas inclouen la imatge de l’ocell sobrevolant totes les peces.

- 51 -

Tots aquests àmbits contenen una tauleta auxiliar que representa aquest nexe entre el terrenal i l’espiritual, aquesta “porta que sempre torna a conduir-te a tu mateix” –com diu l’artista–, i que presideix cada conjunt de peces enllaçant unes amb altres.

I, finalment, el vídeo en el qual blau i vermell es fonen en una mateixa imatge; matèria i esperit fusionats per la paraula. Una paraula que també és present –gravada– en alguna de les obres (amb l’auxili d’aquesta força física que l’interessa destacar), però que aquí, al vídeo, és paraula pronunciada, reprenent de nou aquesta conjunció entre el suport físic (la veu i l’entonació com a conseqüència de tots els òrgans que hi intervenen) i el que expressa. Una peça visual i sonora en la qual es concatenen paraules que contenen el prefix TRANS i que, amb els cercles concèntrics en expansió compassant el pols cardíac, remet de nou a la idea de transmissió i unió de la matèria amb la consciència.

Aquesta és la tercera mostra del cicle Transferències en el qual s’analitza l’empremta en les manifestacions artístiques dels transvasaments culturals entre Orient i Occident. L’interès pel cicle de la vida i les preguntes sobre la naturalesa de l’esperit són qüestions que incumbeixen ambdues cultures i aquesta exposició agafa referències de totes dues: l’enciclopedisme de les fotos, il·lustracions i gravats europeus del segle XVIII, XIX i XX es fon amb la utilització simbòlica d’elements de la natura com ocells, papallones i flors, amb els quals les cultures orientals expressen les emocions i reflexions filosòfiques més complexes.

Asun Clar

Casal Solleric Zona Base Cicle: Transferències Dates: 21 gener - 16 març 2014 - 60 -

Institucions: Ajuntament de Palma i Fundación Banco Santander Artista: Lourdes Murillo. La que en mi corazón ardía Comissaris: Asun Clar i Carlos Jover

Lourdes Murillo. La que en mi corazón ardía

61

La que en mi corazón ardía Lourdes Murillo

- 62 -

La trajectòria artística de Lourdes Murillo (Badajoz, 1964) es caracteritza per la creació de nombroses instal·lacions pensades per a llocs emblemàtics. Destaquen, entre d’altres, les realitzades per a grans espais com la capella de la Trinidad, el Museu Barjola, Gijón (2007); la conventual de San Benito, Alcántara (2005) i l’església de Los Peruleros, Siruela (2002). Les intervencions pictòriques cal·ligràfiques incloses en algunes d’aquestes instal·lacions s’entenen també com a part d’accions que aporten aspectes temporals i gestuals. Per al singular disseny de la Zona Base del Casal Solleric, en el qual l’arquitectura traça un recorregut de pedra que desemboca en una darrera estança cega, l’artista ha projectat la instal·lació La que en mi corazón ardía, una intervenció en la qual la seqüència lineal de llums i ombres, el so de la viola del Prologue de Gérard Grisey, i l’aroma de l’encens provoquen experiències sensorials que la poesia La noche oscura, de sant Joan de la Creu, dota de múltiples sentits.

mitjançant l’aportació d’elements que aprofiten part del seu esperit. El disseny constructiu de les cambres encadenades de l’espai expositiu i la localització estratègica dels dibuixos dicten un itinerari que es tradueix també en experiència temporal.

En aquest ambient portador de significats l’espai actua també com una presència activa que convida l’espectador a participar-hi vivencialment. Això significa que l’obra requereix ser sentida. La intervenció atén la vista, l’olfacte i l’oïda, i crea una atmosfera propícia per a la poesia i l’emoció. El profund lirisme dels versos místics obre un ventall de suggeriments que permeten reinterpretar aquestes sensacions com a trànsit cap a les profunditats de l’ésser.

Asun Clar

El poderós simbolisme de la llum i l’ombra, present en d’altres treballs de l’artista, es matisa i es potencia mitjançant l’ús de les pantalles de paper vegetal i la presència del contrapunt de la taca dels dibuixos allotjats a les parets. El translúcid és una condició material que convoca jocs dialèctics entre llums i ombres, certeses i promeses. La pintura negra, el negatiu de la llum, és la seva reafirmació mitjançant l’absència. Però a més hi ha el buit. El lloc parla a través dels seus materials, la seva arquitectura i el seu caràcter històric, i per tant l’espai és part essencial de la peça. Un espai entès com a buit-positiu, necessari perquè hi hagi esdeveniment i el ple assoleixi plenitud, però que alhora permet ser recreat

- 63 -

Aquesta capacitat evocadora present a l’ombra, l’opacitat i el buit és compartida per cultures orientals com la xinesa o la nipona. En aquestes el seu significat simbòlic s’instal·la en la vida quotidiana, en les cerimònies, en els espais domèstics i en els religiosos. El cicle Transferències, del qual forma part aquesta mostra, analitza els transvasaments culturals entre Orient i Occident reflectits en l’art contemporani com una forma de qüestionar aquests altres tipus de colonització d’un món cada vegada més globalitzat.

Casal Solleric Zona Base Cicle: Transferències Dates: 27 març - 11 maig 2014 Institucions: Ajuntament de Palma i Fundación Banco Santander Artista: Kira Ball. Feel II Comissaris: Asun Clar i Carlos Jover

Kira Ball. Feel II

73

“Feel II” Kira Ball

- 74 -

El treball de Kira Ball (Sóller, 1976) amb la porcellana de Llemotges està orientat fonamentalment a la creació de petites i delicades peces destinades a formar part de grans instal·lacions que envaeixen i matisen l’espai que ocupen. Ja sigui suspeses en l’aire (Twilight, Can Marquès, 2009), enredades o sostingudes per suports metàl·lics (Into the White, La Caja Blanca, 2009 i Sa Quartera, 2010; Feel, Fundació Coll Bardolet, 2012) les finíssimes formes realitzades a mà operen, mitjançant la seva condició translúcida i la seva aparent fragilitat, creant ambients poètics i proposant situacions que activen experiències tant sensorials com emocionals. En les seves intervencions, aquest sensible treball amb la porcellana en tonalitats blanques actua associant-se a la rotunditat del traç dels cables de metall, a les connotacions expressives dels materials i a l’especial comportament de la llum, i determinen no només la incorporació del lloc a la peça sinó les possibilitats narratives de l’escena que interpreten.

En Feel II es realitza una nova versió de la instal·lació Feel realitzada el 2012 a la Fundació Coll Bardolet. Encara que similar quant a l’aparença general de l’obra, la qual cosa en aquella ocasió escenificava una tensió entre els seus components -porcellana i cable de ferro dolç- que acabava amb un alliberament final, en l’actual l’acompanyament i l’adaptació entre tots dos caracteritza la sinuosa trajectòria que realitzen des de la sala més recòndita de la Zona Base del Casal Solleric fins al seu ascens per l’espai doble de l’entrada. La metamorfosi dels petits elements de porcellana que s’infiltren a les parets i que se sustenten damunt les línies del recorregut dels filaments deixa oberta la porta a diferents nivells de significats, des del purament orgànic fins al que remet a processos vivencials, emocionals o filosòfics.

Aquesta és la cinquena i darrera exposició del cicle Transferències en el qual es recullen algunes expressions artístiques que mostren el transvasament entre la cultura oriental i l’occidental. La delicadesa, sensualitat i capacitat simbòlica amb la qual Kira Ball treballa la porcellana i la importància de la llum en les seves peces és un tret compartit amb la cultura nipona, així com ho és també la sublimació estètica concedida a les qualitats de duresa fràgil, opacitat transparent, i puresa tonal pròpies d’aquesta matèria.

Asun Clar

- 84 -

CurrĂ­culums artistes

Astrid Colomar. Transformation in red

85

BEL FULLANA

2009 “PRAXIS’MMIX”, Itinerant per l’Espai Ramon Llull, Palma; Museu de Menorca (Maó);

Son Carrió, Mallorca, 1985

Facultat de Belles Arts, Universitat de Barcelona; Torre de ses Puntes, Manacor;

Viu i fa feina a Mallorca.

Can Prohens Casa de Cultura, Felanitx.

2008 “Sense Títol”, Facultat de Belles Arts, Universitat de Barcelona.

“L’esperit de les llums (Aufklärung)”, Espai Mallorca, Barcelona.

FORMACIÓ ACADÈMICA Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona.

Màster en Creació Artística a la Facultat de Belles Arts de Barcelona.

PREMIS 2015 Finalista al Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques, Manacor, Mallorca.

2014 Finalista al Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques, Manacor, Mallorca.

- 86 -

EXPOSICIONS INDIVIDUALS (selecció)

2014 “O Sol é um Pássaro de Ouro”, Kubik Gallery, Porto, Portugal.

2013 Primer premi al Certamen d’Arts Plàstiques i Visuals Vila de Binissalem 2013, Binissalem, Mallorca.

“La Luna es una lámpara que brilla”, L21 Gallery, Palma.

Finalista al Premi Artista Jove JUSTMAD4 Artfair, Madrid.

“The little wild”. Kunsthalle São Paulo, Brasil.

Finalista al Premi d’Arts Plàstiques Dijous Bo, Inca, Mallorca.

2013 “Malditos Cuentos”. L21 Gallery, Madrid.

Finalista al Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques, Mamacor, Mallorca.

2012 “White nights”. L21 Gallery, Palma, Mallorca.

Finalista al Premi d’Arts Visuals Francisco Bernareggi, Santanyí, Mallorca.

2011 Primer premi al Certamen de Pintura Jove Associació Cultural S’Agrícola, Manacor, Mallorca.

“Children”, Centre Cultural d’Andratx (CCA), Mallorca.

2011 “Bel Fullana, artworks 2008-2001”, Torre de ses Puntes, Manacor, Mallorca.

Finalista al Premi de Pintura Sant Marçal, Marratxí, Mallorca

Finalista al Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques, Manacor, Mallorca.

Finalista al Premi Josep Ventosa de Pintura, Andratx, Mallorca.

Finalista al Premi de Pintura Muncunill Roca, Manresa, Barcelona.

EXPOSICIONS COL·LECTIVES (selecció)

2010 Primer premi al Certamen d’Arts Plàstiques d’Algaida, Algaida, Mallorca.

2015 ARCO. Opening, L21 Gallery, Madrid.

Primer premi al Certamen de Pintura de Son Carrió, Mallorca.

2014 The Apartment (piloto), L21 Gallery, Palma.

Accèssit al Certamen Internacional de Pintura Jove Fundació Barceló, Palma.

Finalista al Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques, Manacor, Mallorca.

“Tabula rasa o la impossibilitat de construir una generació” Es Baluard Museu d’Art Modern,

Palma

2009 Segon premi al Certamen de Pintura de Son Carrió, Mallorca.

“Behind the scenes”, Ses Voltes, Palma.

¿Por qué la noche...?, PANAL 361, Buenos Aires, Argentina.

“JustMad”, L21 Gallery, Madrid.

Finalista al Certamen de Pintura Muncunill Roca, Manresa, Barcelona.

2013 Summa Art Fair, L21 Gallery, Madrid.

BEQUES I RESIDÈNCIES

Transfències, Cotton Candy, Casal Solleric, Zona Base, Palma.

2014 Residència a Panal 361. Buenos Aires.

RAL 9005, L21 Gallery, Madrid.

2013 Seleccionada Cafè dossier. I convocatòria de visionament de dossiers. Sala de Ideas de

“Tots som putes...”, Galeria Pelaires, Palma.

Tabacalera, espai Promoción del Arte, Madrid.

“JustMad”, L21 Gallery, Madrid.

“DIN A33”, L21 Gallery, Palma.

2012 “JustMad Mia”, L21 Gallery, Miami, EUA.

Art Copenhagen, Charlotte Fogh Gallery, Copenhaguen.

Swab Art Fair, L21 Gallery, Barcelona.

2010 Posicionaments’10, Galeria Carme Espinet, Barcelona.

- 87 -

Esperança Lliteras

KIRA BALL

Porreres, Mallorca, 1968​​

Sóller, Mallorca, 1976

​ Comença a mostrar les seves il·lustracions al públic a través del web www.expresamente.net

1996 Llicenciada amb honors a la Facultat de Belles Arts “Camberwell College of Arts”, University

​

–2000 of Arts, Londres. S’especialitza en ceràmica contemporània.

El desembre de 2011 exposa a la Galeria Xavier Fiol un treball monogràfic amb il·lustracions inspirades en

2009 “Into the White, I”, exposició individual a La Caja Blanca, Palma.

el poemari Sangre a Versos de Carlos Jover.

- 88 -

Into the White, II, instal·lació site-specific per a la capella de la Misericòrdia. Exposició col·lectiva

​

L’abril de 2013 participa a la col·lectiva Transferències, amb Bel Fullana i Vesna Mimica, compartint l’espai

“Twilight, I”, instal·lació site-specific per al museu Can Marquès.

de la Zona Base, al Casal Solleric de Palma. Projecte comissariat per Carlos Jover i Asun Clar.

2010 “Twilight, II”, instal·lació site-specific per al Museu de Sa Pobla. Exposició col·lectiva d’artistes

d’artistes seleccionats per al programa Noves Presències 2009, Palma.

seleccionats per al programa Noves Presències 2009.

Participa a l’exposició col·lectiva “10” de la Galeria Fran Reus, la qual s’inaugura el maig del 2013 amb

“Into the White III”, exposició individual per al Centre d’Art Sa Quartera, Mallorca.

motiu del desè aniversari de la Galeria.

2012 “Feel, I”, exposició individual per al Museu Coll Bardolet, comissariada per Amanda Corral,

Valldemossa, Mallorca.

A l’ArtPalma Brunch d’abril de 2014 exposa a la Galeria Fran Reus el treball Versiones, que es presenta

According to a Dream, instal·lació site-specific per al Casal Solleric dins l’exposició col·lectiva

també en el marc del festival Mirades de Dones d’aquest mateix any.

“Expanded Drawing” comissariada per Pilar Ribal.

2014 Feel, II, solo project. Instal·lació site-specific per a la Zona Base del Casal Solleric dins el cicle

Transferències, comissariat per Asun Clar i Carlos Jover.

- 89 -

- 90 -

ASTRID COLOMAR

2002 “Art Emergent a les Illes Balears,” itinerant per les Illes Balears i Barcelona.

Palma, 1970

2003 “Art Emergent a les Illes Balears,” itinerant per les Illes Balears i Barcelona.

Finalista al Premi Ciutat de Palma 2002, Casal Solleric, Palma.

Finalista X Premi Ciutat de Manacor, Manacor, Mallorca.

EXPOSICIONS INDIVIDUALS

“La Col∙lecció Testimoni,” Centre d’Art Palau Almudí, Múrcia.

1996 Market 5 Gallery, Eastern Market, Washington.

2004 “La Col∙lecció Testimoni,” Centre d’Art Palau Almudí, Múrcia.

2001 Anton Gallery, Washington.

Finalistes Premi Ciutat de Palma 2003, Palau Solleric, Palma.

2003 G Fine Art, Washington.

Group Show, G Fine Art, Washington.

Galeria Àmbit, Barcelona.

Finalista al XI Premi Ciutat de Manacor, Manacor, Mallorca.

“Astrid Colomar: Pintures Essencials 1998-2003,” itinerant a Mallorca i Barcelona.

Galeria Àmbit, Barcelona.

Galeria Altair, Palma.

Art Cologne 2004, (estand de la Galeria Altair, Palma), Colònia, Alemanya.

2007 Can Fondo, Alcúdia, Mallorca.

2010 “Sanguis Materna”, Museu d’Art Contemporani Es Baluard, Palma.

Noves Presències 2003, Consell de Mallorca, Capella de la Misericòrdia, Palma.

2013 ”Transformation in Red”, Casal Solleric, Palma.

2005 Arco Madrid, (estand de la Galeria Altair, Palma), Madrid.

Galería Kewenig, Palma.

Galeria Joan Melià, Alcúdia, Mallorca.

XII Premi Ciutat de Manacor, Mallorca.

Shangai Art, (estand de la Galeria Altair, Palma), Shangai, Xina.

Finalista al Premi Ciutat de Palma 2004, Casal Solleric, Palma.

2014 Black, AJLART, Berlín.

“Colore non solo” amb “Museum Arterra”- soci col·lateral seleccionat del

2015

51. Esposició internacional d’art de la Biennal de Venècia, Spazio Thetis,

Arselane Novissimo, Venècia, Itàlia.

“Force of Gravity”, instal·lació per a la Capella del Roser a Pollença, Museu d’Art de Pollença, Mallorca.

Art Cologne 2005 (estand de la Galeria Altair, Palma), Colònia, Alemanya.

EXPOSICIONS COL·LECTIVES

Finalista al Premi Rei en Jaume d’Arts Plàstiques 2005, Calvià, Mallorca.

1995 Agrupació Mútua, Barcelona.

2006 Can Gelabert Arts Visuals 2000-2005, Can Gelabert, Binissalem, Mallorca.

1996 Corcoran School of Art, Washington.

XIII Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques, Obres finalistes, Mallorca.

2007 XIV Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques, Obres finalistes, Mallorca.

Sculpture Exhibition at Washington Square, Washington.

1997 Museu Municipal M. López Villasenor, Ciudad Real.

“Arte Emergente”, Galeria Xavier Fiol, Palma.

2008 XV Premi Ciutat de Manacor, Obres finalistes, Manacor, Mallorca.

“Dreams and Symbols,” George Mason University, Fairfax, Virgínia, EUA.

2009 Katharina Krohn, Basilea, Suïssa.

Katharina Krohn, Basel, Suïssa.

1998 ArtSites Biennial 98, WPA/Corcoran, Washington.

2010 Katharina Krohn, Basilea, Suïssa.

“Strictly Painting II,” McLean Project for the Arts, McLean, Virginia, EUA.

Galeria Kewenig, Palma.

1999 “Fast Forward,” WPA/Corcoran, Washington.

2011 Katharina Krohn, Basilea, Suïssa.

2000 “Eternity,” Galeria Govinda, Washington.

2012 Premi Ciutat de Palma “Antoni Gelabert”, d’Arts Visuals, 2011, Casal Solleric, Palma.

2013

Women and Water. Palmyra Sculpture Center. Dentro de la 2ª Edición del Festival Miradas de Mujeres.

2001 100 Artistas con Sileno, Mercart, Madrid.

Caminos de identidad: introspección y memoria. Dentro de la 2ª Edición del Festival Miradas de

Mujeres, Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, Palma.

“Strictly Painting III,” McLean Project for the Arts, McLean, Virgínia, EUA. “Spacia,” Millennium Arts Center, Washington.

2002 “En Projecte VII,” Torre de ses Puntes, Manacor, Mallorca.

Finalista al Premi Ciutat de Palma 2001, Casal Solleric, Palma.

2014 Finalista al 49è Concurs internacional d’Arts Visuals 2014, Museu d’Art de Pollença, Mallorca.

“Summer 2002,” G Fine Art, Washington.

“Women by Women”, dins de la 3ª edició del Festival de Miradas de Mujeres, Gerhard Braun

Finalista al IX Premi Ciutat de Manacor, Manacor, Mallorca.

Gallery, Palma.

Kind of Blue, Galerie Katharina Krohn, Basilea, Suïssa.

- 91 -

2014 ARCO 2014 (estand de la Galeria Kewenig, Palma), Madrid.

CINEMA

“Paper i Cartró”, Galeria Kewenig, Palma.

Direcció artística i codirecció del curtmetratge, “Thoughts in the Cellar,” de Zoltan Szallasi. Premiat pel

13/98, AJLART, Berlín.

Rosebud Film Festival Award.

2015 “Air, the First Principle”, Art Beijing (estand de promoció artística d’Espanya) Spanish Art

Co-direcció del curtmetratge, “Etude,” de Zoltan Szallasi.

promotion. En col·laboració amb l’ambaixada espanyola a Pequín, Instituto Cervantes a Pequín i

l’Institut d’Estudis Balearics.

Palma Brunch, Gerhard Braun Gallery, Palma.

OBRES A INSTITUCIONS

Art Karlsruhe (estand d’Anna Jill Lüpertz Gallery), Karlsruhe, Alemanya.

Ajuntament de Binissalem, Mallorca.

Ajuntament de Calvià, Mallorca.

Ajuntament de Manacor (Torre de ses Puntes), Mallorca.

PREMIS

Ajuntament de Palma.

1997 Finalista al Premi de Pintura M. López Villaseñor, Museu Municipal de Ciudad Real.

Col·lecció Testimoni, La Caixa, Barcelona.

Premi al Rosebud Film Festival Award: direcció artística del curtmetratge “Thoughts in the Cellar,”

Col·lecció Walt Zalensky, Nova York, EUA.

de Zoltan Szallasi, Washington.

Noves Presències, Consell de Mallorca.

2002 Finalista al IX Premi Ciutat de Manacor, Manacor, Mallorca.

- 92 -

Finalista al Premi Ciutat de Palma “Antoni Gelabert” d’Arts Plàstiques 2001, Casal Solleric, Palma

de Mallorca.

2003 Finalista al X Premi Ciutat de Manacor, Manacor, Mallorca.

Finalista al Premi Ciutat de Palma “Antoni Gelabert” d’Arts Plàstiques 2002, Casal Solleric, Palma

de Mallorca.

2004 Finalista al XI Premi Ciutat de Manacor, Manacor, Mallorca.

Finalista al Premi Ciutat de Palma “Antoni Gelabert” d’Arts Plàstiques 2003, Casal Solleric, Palma

de Mallorca.

2005 Finalista al Premi Ciutat de Palma “Antoni Gelabert” d’Arts Plàstiques 2004, Casal Solleric, Palma

de Mallorca.

Finalista al Premi Rei en Jaume d’Arts Plàstiques, Calvià, Mallorca.

Premi Rei en Jaume d’Arts Plàstiques 2005, Mallorca, Calvià, Mallorca.

2005 Primer Premi del “XXVII Certamen Internacional de Pintura Vila de Binissalem”, Binissalem, Mallorca.

Menció Honorífica al XII Premi Ciutat de Manacor, Manacor, Mallorca.

2006 Menció Honorífica del XIII Premi Ciutat de Manacor, Manacor, Mallorca.

2007 Menció Honorífica del XIV Premi Ciutat de Manacor, Manacor, Mallorca.

2008 Menció Honorífica del XV Premi Ciutat de Manacor, Manacor, Mallorca.

2011 Finalista al Premi Ciutat de Palma “Antoni Gelabert” d’Arts Visuals 2010, Casal Solleric, Palma de Mallorca.

2014 Finalista al 49è Certamen Internacional d’Arts Plàstiques 2014, Museu de Pollença, Mallorca.

- 93 -

Lourdes Murillo

Exposicions col·lectives

Badajoz, 1964

1989 Consolat dels EUA, Sevilla.

Torreón de Lozoya, Segòvia.

Guanyadora del certamen III Premi Adelardo Covarsí, Badajoz.

1983-1988

Llicenciada en Belles Arts, especialitat de Pintura, Facultat de Sevilla,

1990 IV Premis Constitución, Junta d’Extremadura, Badajoz.

1988-1990

Doctorat.

1994 Saló Siglo 20 de Pintura, Palau de Congressos de Marbella, Màlaga.

XXV Premi Ciudad de Alcalá, Alcalá de Henares (guanyadora del certamen).

1995 Artesur, Fira d’Art Contemporani d’Andalusia, Granada.

- 94 -

Exposicions individuals

1996 Sant Pere de Ribes, Barcelona (finalista).

1990 Col·legi d’Arquitectes, Badajoz.

“Alem da agua”, Museu Extremeny i Iberoamericà d’Art Contemporani (MEIAC), Badajoz.

1991 “Pinturas y joyas”, Pirrongelli, Badajoz i Mèrida.

Homenatge a Juan Ramón Jiménez. Galeria Fernando Serrano, Moguer, Huelva.

1994 “Al pie de la letra”, Diputació de Màlaga.

1997 5è Certamen de Pintura Iberdrola-UEx, Palau de Camarena, Càceres.

1996 “Maritatas”, Capilla del Oidor, Fundació Colegio del Rey, Alcalá de Henares, Madrid.

1998 “Ciento y...postalicas a Federico García Lorca”, Museu Postal i Telegràfic, Madrid.

1998 Galería Montalbán, Madrid.

1999 IV Premi Juan Aparicio, Don Benito, Badajoz (adquisició).

1999 Sala de la Conselleria de Cultura, Badajoz.

XVII Premi Internacional Eugenio Hermoso, Fregenal de la Sierra, Badajoz (adquisició).

“Serenidad”, Mancomunitat de la Serena, Badajoz.

“Abierto a Extremadura”, Museu Extremeny i Iberoamericà d’Art Contemporani (MEIAC), Badajoz.

2000 “Historia de Uma Dúvida”, Galeria Arte Periférica, Lisboa.

“La palabra imaginada”, Don Benito, Badajoz, Palau de San Jorge, Càceres.

“Segni per il silenzio”, Galeria Alphacentauri, Parma, Itàlia.

“1/20 Obra sobre papel”, Galeria M.M, Jaén.

El deseo de la sal (instal·lació), Teatre López de Ayala, Badajoz.

“Action Imageante nº 12. Vociferar”, Mercat de Santa Ana, Badajoz.

2001 “Forte Fortuna”, Galeria Alfredo Viñas, Màlaga.

“Arte Comestible”, Diputació Provincial, Sevilla.

“Casi la ausencia”, Institució Cultural El Brocense, Càceres.

Finalista al VI Certamen Fundació Barceló, Palma.

“Perfiles”, Casa de Velázquez, Madrid.

Artissima, Fira d’Art Contemporani, Estand de la Galeria M.M. Torí, Itàlia.

2002 “O tempo e os seus lugares”, Galeria Infante. Lisboa (Portugal).

2000 “Primers batecs del mil·lenni”, Palau Marc, Barcelona.

Tránsito. Fira d’Art Contemporani de Toledo, Estand de la Galeria María Llanos.

Donde habite la luz (Instal·lació), Església de Los Peruleros, Siruela, Badajoz.

2003 “Pizcas y briznas”, Galeria Alfredo Viñas, Màlaga.

XV Aniversari de la Fundació Col·legi del Rey, Capilla del Oidor, Alcalá de Henares, Madrid.

Finalista al VII Certamen Fundació Barceló, Palma.

2004 “Sombras Blancas”, Galeria Carmen de la Calle, Madrid.

Arte Comestible II, Centre Andalús d’Art Contemporani (CAAC), Sevilla.

2005 “Azul a punto de convertirse en Ángel”, Galeria Alfredo Viñas, Màlaga.

12a Exposició Internacional d’Art Postal, Biblioteca Municipal, Barreiro, Portugal.

2001 Galeria Europart, Bolonya, Itàlia.

“Silos de la Memoria”, Museu Extremeny i Iberoamericà d’Art Contemporani (MEIAC), Badajoz.

“Infinitas”, Conventual de San Benito de Alcántara, Alcántara, Càceres.

2006 “Los de la tarde”, Col·legi d’Arquitectes, Badajoz i Càceres.

ARCO 01, estand de la Galeria Alfredo Viñas, Madrid.

2007 “Redimensión”, Galeria Alfredo Viñas, Màlaga.

Art a l’Hotel, estand de la Galeria Alfredo Viñas, València.

13a Exposició Internacional d’Art Postal, Biblioteca Municipal, Barreiro, Portugal.

2008 “...Y sin embargo TE QUIERO”, escenografia i exposició de dibuixos, Teatre López de Ayala

Hotel y Arte, estand de la Galeria Alfredo Viñas, Sevilla.

(Badajoz) i Sala Galileo (Madrid).

“Aventuras Gastronómicas I, (Conductas indecorosas en la mesa)”, Sala Municipal

“Entrepatios”, Edificio Prieto / Galeano, Badajoz.

de Pasaia, Guipúscoa.

2009 “De blanco y oro”, Assemblea d’Extremadura, Mèrida.

“Encuentros”, Museu Casa de los Caballos, Càceres.

“El marabú herido”, Museu de Càceres, Càceres.

“Solidarios”, Centre Andalús d’Art Contemporani (CAAC), Sevilla.

“Viento del oeste”, Galeria Weber-Lutgen, Sevilla.

Arte Lisboa, Estand de la Galeria Alfredo Viñas, Lisboa.

“Entrecielo”, Museu Barjola, Gijón, Asturias.

- 95 -

- 96 -

2002 ARCO 02, Estand de la Galeria Alfredo Viñas, Madrid.

FORO SUR, Estand de la Galeria Alfredo Viñas, Càceres.

2009 “San Pablo, ayer y hoy”, Catedral de Badajoz.

Hotel y Arte, Estand de la Galeria Alfredo Viñas, Sevilla.

“La postal del verano”, Sala Maravillas, Sevilla.

Biennal d’Art, Museu d’Art Modern, Tarragona.

“The wall”, Galeria Weber-Lutgen, Sevilla.

Arte Lisboa, Estand de la Galeria Alfredo Viñas, Lisboa.

Ateneu de Lisboa, Lisboa.

“Ediciones”, Galeria Weber-Lutgen, Sevilla.

Cursos i beques

2003 “La boda”, Museu Extremeny i Iberoamericà d’Art Contemporani (MEIAC), Badajoz.

1989 Pensionada a El Paular, Segòvia.

1990 “El arte español de posguerra”, Universitat de Cantàbria.

ARCO 03, Estand de la Galeria Alfredo Viñas, Madrid.

XX Aniversari de l’Assemblea d’Extremadura, Mèrida.

FORO SUR, Estand de la Galeria Alfredo Viñas, Càceres.

1991 Jornades d’Art Contemporani, Còrdova.

Curs de gravat. Belles Arts, Sevilla.

Sevilla Arte Actual, Estand de la Galeria Alfredo Viñas, Sevilla.

1993 “La exposición en el museo”, Mèrida.

VI Certamen d’Arts Plàstiques El Brocense, Càceres (adquisició).

1994 Jornades d’Art Contemporani, Sevilla.

2004 Menció d’honor al Premi Ciutat de Palma “Antoni Gelabert” d’Arts Plàstiques, Casal Solleric, Palma

1996 I Festival d’Art Sibila, Sevilla.

de Mallorca.

ARCO 04, Stands Galeria Alfredo Viñas y Galeria Carmen de la Calle, Madrid.

1997 Beca de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca per al taller de gravat de Mitsuo Miura, Palma.

FORO SUR, Estand de la Galeria Carmen de la Calle, Càceres.

2001 Beca de la Casa de Velázquez, Madrid.

Biennal d’Art, Museu d’Art Modern, Tarragona.

Honda La Garriga, Barcelona.

2002 IV Beca de Pintura i Dibuix ENATE, Accèssit, Osca.

“Intervenciones. Arte Contemporáneo + Patrimonio Histórico”. Col·legi d’Arquitectes, Màlaga.

“La crisis del arte contemporáneo: planteamientos y desafíos”, Casa de Velázquez, Madrid.

Unión Fenosa, La Corunya.

2003 Beca d’Arts Plàstiques Zurbarán, Junta d’Extremadura.

Arte Santander, Estand de la Galeria Carmen de la Calle, Santander.

2005 Beca de col·laboració amb la Universitat d’Extremadura.

“Camino de caminos”, Ajuntament de Lleó.

Beca curso d’estiu de la Universitat Complutense, “El periplo de la creación”,

San Lorenzo del Escorial, Madrid.

MUA, Museu de la Universitat d’Alacant.

2005 ARCO 05, estand de la Galeria Alfredo Viñas, Madrid.

“El papel del papel”, Galeria Carmen de la Calle, Madrid

FORO SUR, estand de la Galeria Alfredo Viñas, Càceres.

Obres a museus i col·leccions

“Todo Modo” Sala de eStar, Sevilla.

Assemblea d’Extremadura. Mèrida.

Biennal de San Quirico, Ancona Le Marche, Itàlia.

Auditori del Recinte Firal de Badajoz (IFEBA).

2006 Premi Ciutat de Palma “Antoni Gelabert” d’Arts Plàstiques, Casal Solleric, Palma.

Ajuntament de Fregenal de la Sierra. Badajoz.

ARCO 06 estand de la Galeria Alfredo Viñas, Madrid.

Banc d’Espanya. Madrid.

FORO SUR, estand de la Galeria Alfredo Viñas, Càceres.

Biblioteca Regional d’Extremadura. Badajoz.

VALÈNCIA ART, estand de la Galeria Alfredo Viñas, València

Bodegas ENATE. Osca.

“Artistas por la paz”, Museu de Càceres, Càceres.

Capilla de FUREBA. Badajoz.

2007 ARCO 07, estand de la Galeria Alfredo Viñas, Madrid.

Casa de Cultura. Ajuntament de Don Benito. Badajoz.

“Secuencias”, Museu Extremeny i Iberoamericà d’Art Contemporani (MEIAC), Badajoz.

Centre de Medi Ambient de Monfragüe. Càceres.

FORO SUR, estand de la Galeria Alfredo Viñas, Càceres.

Col·lecció Caja Madrid.

I Biennal d’Arts Plàstiques Assemblea d’Extremadura, Mèrida (adquisició).

Col·legi d’Arquitectes de Badajoz.

2008 “In crescendo”, Noves adquisicions, Museu de Càceres.

Diputació de Badajoz.

Diputació de Màlaga.

“Arte + vida = Vida + arte”, Homenatge a Vostell, Museu Vostell, Malpartida, Càceres.

- 97 -

Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, Palma.

Lucía Vallejo

Fundació Colegio del Rey, Alcalá de Henares, Madrid.

Bilbao, 1975

Institució Cultural El Brocense, Diputació de Càceres.

Institut Municipal del Llibre, Màlaga.

FORMACIÓ

Mancomunitat de la Serena, Badajoz.

Escultora. Llicenciada en Història de l’Art, des de petita ha estat vinculada amb el món de l’art i de la creació,

Museu de Càceres, Casa de los Caballos, Càceres.

amb l’escultura com a principal disciplina.

Museu Extremeny i Iberoamericà d’Art Contemporani (MEIAC), Badajoz.

Abandona la gestió cultural per dedicar-se de ple a l’escultura i al juliol de 2008 realitza la primera exposició

Museu Postal i Telegràfic, Madrid.

individual a la Galeria Maior de Pollença on dóna a conèixer la seva particular visió de l’escultura, emprant

Presidència de la Junta d’Extremadura, Mèrida.

el llenç com a material escultòric.

Servei Municipal d’Arxius i Biblioteques, Edifici Caracciolo, Sala Gerardo Diego, Ajuntament d’Alcalá de Henares, Madrid.

EXPOSICIONS INDIVIDUALS 2008

Galeria Maior, Mallorca.

2010

Galeria Maior, Mallorca.

2012

Ateneu de Madrid, Madrid.

2013

Distrito 4 Madrid, Madrid.

- 98 -

- 99 -

EXPOSICIONS COL·LECTIVES 2009 “Edicions Maior: 18 anys en la Galeria Maior de Pollença”, Galeria Maior, Pollença, Mallorca.

ARCO’09 (Estand de la Galeria Maior, Mallorca), Madrid.

2010 ARCO’10 (estand de la Galeria Maior, Mallorca), Madrid.

2011 ARCO’11 (estand de la Galeria Maior, Mallorca), Madrid.

PULSE New York Contemporary Art Fair, Nova York, EUA.

Expanding Drawing, Vigo.

Espacio Atlántico, Art Contemporani, Vigo.

2012 ARCO’12 (estand de la Galeria Maior, Mallorca), Madrid.

Fira Art Cologne, Colònia, Alemanya.

Centro DA2, “Adquisiciones de la Fundación Coca-Cola 2012”, Salamanca.

Open Studio Madrid.

2013 ARCO’13 (estand de la Galeria Maior, Mallorca), Madrid.

Fira Art Cologne, Colònia, Alemanya.

Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Visuals 2012, Casal Solleric, Palma.

OBRA A MUSEUS I COL·LECCIONS Ateneu de Madrid.

Fundació Coca-Cola.

Vesna Z. Mímica

2002 Pintura i performance, Casal Balaguer, Palma.

Santiago de Xile, 1950

2003 Festival Euriade d’Arts Plàstiques, Filosofia i Música, Aquisgrà, Alemanya.

2003 Col·lectiva “Mallorquines de adopción”, Museu Krekovic, Palma.

FORMACIÓ

2005 “Cala Dona”, Barcelona. “Los miedos”, Col·lectiva de Dones Artistes, Foto collage.

Filosofia i teologia a la Universitat Catòlica. Valparaíso. Xile.

2006 Videoprojecció, Festival d’Art Experimental Sa Taronja, Andratx, Mallorca.

Art abstracte i dibuix a Corcoran School of Art. Washington DC.

2008 Videoprojecció, Festival d’Art Experimental PING, Mallorca.

Fotografia, Escola Bob Borowicz, Santiago de Xile.

2006-2009

Participació a diverses exposicions de mail art, artist-books, amb exposicions de fotogravat.

2010-2011

Proposada per a la 54a Biennal de Venècia pel comissari Carlos Jover Jaume, amb el

projecte Un paseo por el Jardín Interior.

ACTIVITATS COMPLEMENTÀRIES

2013 Blow Your Mind, Vídeoinstal·lació, Zona Base, Cicle Transferències, Casal Solleric, Palma.

1975-1993 Comunicació publicitària. Gestora i creativa.

Les seves obres es troben a diverses col·leccions institucionals i privades a Espanya, Alemanya, Xile i Colòmbia.

EXPOSICIONS SELECCIONADES INDIVIDUALS 1996 Galeria Costa, Palma. Pintura i vídeo animat.

1997 Galeria Arte Actual - Santiago de Xile. Pintura i escultura.

- 100 -

1999 Artista convidada durant tot l’any per Salzgitter AG., a Alemanya.

Mostra de les escultures el novembre d’aquest any a la ciutat de Salszgitte,r en el marc d’una

performance amb el pianista Ilan Rogoff i la col·laboració dels il·luminadors de Pink Floyd.

2001 Exposició taller, Palma. Pintura i escultura en acer.

2002 Exposició taller, Palma. Pintura damunt paper i intervenció musical.

2003 Ajuntament de Kerkrade, Països Baixos. Pintura, escultura i vídeo.

2004 Sala Revilla – Valladolid - Espanya. “Código de Barras - DNI Universal”. videoinstal·lació, pintura i escultura.

2005 Galeria MAV - Valencia - Espanya - “Consume Arte”. Instal·lació i acció de carrer.

2005 - 2006 Housart - Darmstad. Alemanya.“Anima Mundi”. Pintura, escultura, instal·lació.

2007 Exposició taller Palma. “Discurso imaginario” . Esculturas de metacrilat i projecció de video damunt

escultures murals.

2008 Resines foses damunt fusta, Sa Taronja, Andratx, Mallorca.

2010 Vídeo i fotogravat, Sa Taronja, Andratx, Mallorca.

2015 Galeria Fran Reus, Palma. SILENCIO/SILENCE - Instal·lació, vídeo i pintura.

COL·LECTIVES 1985 Fira del Llibre de Ginebra. Premi edició de llibre de fotografia.

1997 Pintura, gravat, Galeries Costa, Palma.

1998 Col·lectiu de gravat, Taller Uno. 1999 “AQUA”, Gravats i monotips, Ajuntament de Calvià, Mallorca.

- 101 -

La oportunidad de ver cómo desarrollan distintos artistas un mismo concepto es un valor añadido a las propuestas de intervención que se llevan a cabo en uno de los espacios más versátiles del Casal Solleric, su Zona Base. Es aquí donde solemos encontrarnos con algunas de las más sorprendentes respuestas al pulso estético que constituye en sí mismo ese espacio laberíntico que antaño sirvió a usos más prosaicos.

En este sentido, el ciclo comisariado por Asunción Clar y Carlos Jover que llevó por título Transferències, se centró en una reflexión sobre la permeabilidad y las tensiones que se producen o podrían producir entre la tradición artística occidental y las nuevas prácticas que nos llegan de los países asiáticos.

102 - 102 -

Textos en castellano

La responsabilidad de desarrollar esta reflexión visual y observar el posible trasvase de influencias del mundo asiático recayó en siete artistas que desmontaron el mito de la impermeabilidad cultural para hacernos ver con otros ojos sus respectivas creaciones a la luz de conceptos considerados más supuestamente “orientales”. Y es que el hecho mismo del concepto que desarrollaba temáticamente esta serie de cinco instalaciones específicas, suponía en sí mismo la mejor guía y estímulo para sus espectadores.

A todas ellas, a Bel Fullana, Esperança Lliteras, Vesna Mímica, Lucía Vallejo, Astrid Colomar, Lourdes Murillo y Kira Ball, quiero agradecerles tanto su implicación en el proyecto como el hecho de que nos hayan abierto una vez más nuestra mente y nuestros sentidos a la contemplación de lo inédito.

Miquel Perelló Oliver Concejal del Área de Cultura, Patrimonio, Memoria Histórica y Política Lingüística

Una de las razones por las que Fundación Banco Santander apoya firmemente la actividad de la Fundació Palma Espai d‘Art es su apoyo a la producción artística específica y el hecho de que incorpore a su programación de exposiciones propuestas de artistas emergentes. Impulsar la creación de las jóvenes generaciones es una responsabilidad que compartimos con el Ayuntamiento de Palma. De ahí que celebremos la aparición de un catálogo que recoge las cinco propuestas especialmente concebidas para la Zona Base del Casal Solleric mediante el ciclo Transferències.

Comisariado por Asunción Clar y Carlos Jover, esta serie de cinco exposiciones integradas por un total de siete artistas, todas ellas mujeres, propuso una reflexión visual acerca del impacto y cruce de influencias entre Oriente y Occidente y cómo estos contactos fructifican en obras, instalaciones y propuestas específicas que amplían los territorios conceptuales del arte actual.

Se iniciaba este ciclo temático concebido para el antiguo aljibe del Casal Solleric con la triple propuesta de Bel Fullana, Esperança Lliteras y Vesna Mimica, continuando con las intervenciones de Lucía Vallejo, Astrid Colomar, Lourdes Murillo y Kira Ball. Propagándose en el espacio o ciñéndose a él, todas ellas revelaron sus distintas concepciones de lo “oriental”, abarcando el espectro de sus propuestas desde las posiciones más místicas y despojadas hasta las más abrumadoras y espectaculares.

Desde aquí quiero transmitir mi enhorabuena tanto a las artistas y sus comisarios como a todo el equipo de la Fundació Palma Espai d’Art. Antonio Escámez Presidente Fundación Banco Santander

- 103 -

La silenciosa invasión amarilla: Siete visiones femeninas orientales en pleno núcleo de Occidente.

(Una reivindicación para la recuperación del concepto de belleza) “Hay que trabajar como chinos para poder vivir como españoles” Juan Roig, presidente de Mercadona, en 2012.

Ellas no lo saben, pero son sus mejores agentes. Agentes dobles, por cierto, y por ahí alcanzarán el cielo, que es lo único que cubre a la vez Oriente y Occidente.

- 104 -

Ellas son: Lucía Vallejo, Vesna Zorka Mímica, Esperança Lliteras, Bel Fullana, Lourdes Murillo, Kira Ball, Astrid Colomar.

La invasión amarilla está en pleno proceso. La nueva potencia mundial se yergue sobre el planeta avanzando por encima de infinidad de cadáveres originados en este caso, no por balas u otras herramientas militares al uso como hasta ahora, sino mediante la sabia y paciente utilización de armas financieras y económicas de destrucción masiva.

No sé cómo se dice “alea iacta est” en chino.

En todo caso la suerte tiene también fecha de caducidad, lo que afecta incluso a China, como ocurre con el cielo, que se despliega sobre Oriente y Occidente de manera indiferenciada.

Todo conquistador expande su cultura sobre el territorio y la población conquistados. Ése es el principal objetivo de toda conquista, de toda guerra de expansión. No es el ansia de riqueza o de poder lo que está detrás del aliento de conquista, puesto que esos motores ya se poseen antes de empezar toda invasión. De hecho, es condición indispensable para poder ejercer invasión alguna ser previamente poderoso, ser

rico, ser abundante, tener en demasía. Lo que en verdad se pretende con toda invasión es ¡exportar cultura!

Nosotros, los occidentales, exportamos nuestra cultura cuando fuimos poderosos, siglos o cuanto menos decenios atrás.

Filosofía y religión, capitalismo e industria: los materiales con los que está construido el castillo donde se ubica el salón magenta en el que, al margen de la contienda, nuestros padres ociosos practican todas las vicisitudes del vicio, que es nuestra arma más secreta de resistencia –y posterior dominación.

Parecería que el enemigo, por ahí, penetrará más fácilmente.

Pero todo puente que sirve para unir dos orillas permite el movimiento en las dos direcciones. Las escalerillas de los barcos de los conquistadores occidentales en Oriente fueron siempre usadas por las ratas para entrar en ellos e invadir y conquistar después Occidente. Y ahora al revés. Es justo el final de la partida. Diríase que están a punto (dentro de dos generaciones, tal vez) de caer en la trampa. Una vez más hemos (o habremos, dentro de dos generaciones, tal vez) vencido.

Las ratas, obviamente, son chinas.

La cultura amarilla es milenaria y está basada en la quietud, el silencio, la profundidad de las sombras, el misterio de la paciencia de la araña, el milagro de la densidad de la crisálida, la cadencia importada del poema de tres versos.

El concepto de belleza no le es extraño ni siquiera a estas alturas de post post modernidad. Bajo este palio (la cultura es siempre propiedad particular de la correspondiente clase pudiente —y siempre, en toda sociedad, encontraremos una), miles de seres sin rostro pululan a modo de hormigas trabajadoras como si quisiesen defender la veracidad de los postulados de Ernst Jünger sobre la cuestión. Pero tras la cortina virtual de conquista, tras esa danza diabólica ejecutada por millones de guerreros dispuestos a entregar su vida como hacen siempre los soldados (aquellos que comprometen su propia vida a cambio de un “sueldo”), está la realidad transida, lánguida, disoluta, perezosa, amable, informe, placentera, cálida, esa realidad blanda y física y metafísica que sólo puede definirse, al fin y al cabo, y de manera sintética, como occidental.

En ese punto acabará la conquista amarilla, como acabaron todas las invasiones bárbaras e incluso las intentonas refinadas que pugnaron por hacerse con el viejo Occidente.

Todos los caminos llevan a Roma. Mejor dicho: todos los caminos terminan en Occidente.

De ahí que las agentes (Lucía Vallejo, Vesna Zorka Mímica, Esperança Lliteras, Bel Fullana, Lourdes Murillo, Kira Ball, Astrid Colomar) sean agentes dobles, aunque ellas no lo sepan. En un primer momento son portadoras de la cultura invasora, a la que han accedido por su sensibilidad, infinita curiosidad, connivencia poética y reverencial entusiasmo ante la posibilidad de otra vía. Nos la alcanzan, la cultura amarilla, nos la acercan, nos la facilitan. Tienden puentes.

La mirada amarilla de las tres artistas es una suerte de caballo de Troya sobre el que cabalga el imperio amarillo. Cuando la rata (que es china) conoce la disposición de las alcantarillas en el plano del territorio a ocupar, “alea iacta est”.

Nuestra suerte está en manos de agentes dobles. Nuestra suerte se dilucidará dentro de un tiempo, tras un período de oscuridad y penuria. Aunque en este caso se tratará de oscuridad amarilla, de penuria medieval —y me refiero, claro está, a lo que llegará después de la invasión silenciosa, de la que obviamente no participan en puridad nuestras agentes, que tal vez desconozcan la trascendencia de sus inclinaciones hacia la belleza y la armonía en el ámbito panteísta del aliento de Oriente.

El amarillo es un color que presume de fiebre, y la fiebre es desde luego patrimonio de Occidente, a pesar de todo. O sea que.

En el extremo del diafragma la luz se encuentra con la oscuridad. Sólo acceden a este insólito paraje los mejores, sean tanto del cielo como del infierno. Ángeles y demonios.

Las agentes dobles, naturalmente, son los ángeles de este diafragma colosal. Ellas no son responsables conscientes (quiero pensar) de que las sombras vayan a caer sobre nosotros necesariamente justo antes de hacerse de nuevo la luz, como lo hace la noche antes de que el nuevo día tenga su oportunidad de brotar. Así, John Ashbery dice: “la puesta de sol acaba de encenderse”. Sin que eso suceda, sin que la sombra se extienda sobre todos, nuestra suerte estaría echada... a perder. Lo que surja de esta silenciosa invasión será muy superior a lo que la alentaba, que ya exhalaba sus últimos suspiros.

La secuencia de los “ismos” del siglo XX occidental, embarrancada en su fase final en los bajos de la post post modernidad donde sólo los suicidas tienen derecho a la vida... y al reconocimiento social del momento, tenía que alcanzar su forma exquisita de cadáver, su rebase definitivo.

El hedor de la antiestética, la insustancialidad de todo grito que no responda a una herida verdadera, el vacuo ropaje gótico que sólo pretende disimular un tránsito por una infancia que todavía no ha alcanzado la meta... sólo representaba, como ha ocurrido siempre en los periodos agónicos de las civilizaciones, el esperpento de la no aceptación del propio óbito.

Eso no quiere decir, claro está, que la desmesura, la desproporción, el acicate de la locura, sean siempre sinónimos de óbito de una civilización. Pero sí en este caso.

De la misma manera que la simbiosis oriental de las técnicas reflexivas ancestrales propias con nuestras enervadas ansias transitivas (el control de la mente unido a los destellos del poder del oro y del dinero) ha dado lugar a la posibilidad de una invasión que ya ha comenzado y que tiene el triunfo inmediato asegurado, nuestro destino está marcado por el éxito final dado que por encima del corazón y del cerebro está el estómago, que viene a ser la síntesis de los otros dos.

El alma, dice Vesna Zorka Mímica, está ubicada en el cerebro, y tiene forma (al menos gramatical y en griego) de mariposa. Hay un velo que no nos la permite ver. Sólo podemos acceder a su sombra, dice Lucía Vallejo, gracias a que su sustancia está hecha con los mimbres del vacío y que adopta así esa personalidad escultórica que nos la hace visible. Gracias al diálogo con otra de las formas del vacío, el silencio, es por lo que a veces el eco de un poema, dice Esperança Lliteras, escrito en el aire mudo, consigue hacer sólido nuestro sentido de la realidad del mundo, y así nos permite comprender aquello de que “nada humano me es ajeno”, dentro de lo que cabe también todo lo que hasta ahora llamábamos inhumano.

Las tres visiones orientalizantes de estas tres artistas, en un momento tan extraordinario como el presente, componen un sutilísimo cuadro de avance hacia otras vías de aprehensión del mundo, superando el bloqueo fatídico en el que la flecha estrambótica de la historia del arte, asumida e internalizada por la mayoría de los artistas hasta extremos grotescos, nos

- 105 -

había conducido a un callejón sin salida más en el plano teórico que en el callejero de la praxis.

Por su parte Bel Fullana intercepta el caudal del ansia transgénica que curiosamente se manifiesta, en Oriente, en los explosivos festejos populares: dragones y monstruos diversos acorralan la sumisa cotidianeidad, y la pólvora deshace el silencio en mil cristales de nula entropía. Es el punto de contradicción, y a su vez el punto de sutura con Occidente.

Su crudo erotismo entronca con el corazón de la vieja China, aquella que nosotros invadimos, aquella que sonaba con nombres tan legendarios como Macao o Shangai, enclaves portuarios repletos de prostíbulos y de fumaderos de opio.

Esa vieja China adormecida como un tigre anestesiado, una China todavía no amenazante a las claras pero que en el fondo contenía la semilla de la invasión que iba a llegar con el tiempo. El choque de civilizaciones, en contraposición a la célebre alianza de civilizaciones, tenía que surgir de nuevo, una vez más en la Historia. Y esta vez, al menos en sus inicios, la civilización oriental tenía todas las de ganar.

- 106 -

Lourdes Murillo, que gusta introducirse en un territorio de alta sacralidad armada de herramientas de hondo panteísmo en las que la intensa plasticidad gobierna y organiza el espacio, plantea en su obra un último tramo de ese puente que une, insospechadamente, Oriente y Occidente, para desarrollar ese juego de tronos que finalmente ganaremos.

Las siete miradas femeninas seleccionadas que componen el ciclo permiten atisbar, en el año que homenajea el rol de la mujer en el arte, una muy particular disposición del arte contemporáneo en las Islas Baleares hacia el devenir del futuro, que como hemos comentado trae aroma de invasión invisible. Como buenos descendientes de misioneros que somos hemos de comprender esta ambición de conquista cultural, aunque no la aceptemos y confiemos en la estrategia a largo plazo de nuestros recursos, que creemos vencedores al final de la contienda.

Pero lo más interesante de todo este pequeño embrollo es la militancia inconsciente y doble de nuestras agentes, en quienes hemos de depositar, sin embargo, nuestros más íntimos anhelos por superar la pesadilla que se nos avecina.

Ellas facilitarán que nuestros enemigos alcancen el centro de nuestro sistema, donde el estómago es el máximo tirano. Alea iacta est.

Que todos los sacrificios sean tan dulces y tan bellos como éste que se nos acerca. La brisa sopla entre las ramas de los árboles, los dibujos en el aire de las sombras de las hojas componen ritmos infinitos e imposibles y el silencio lo tiñe todo de emoción: hay que dejarse llevar sin más por el curso del río del tiempo, que no tiene fin y que siempre da la razón a quien sabe que la razón no existe.

Carlos Jover

La fragilidad de la obra de Kira Ball, que juega con el aire y la luz más allá del llamado baile de sombras chinescas, constituye quizá la máxima expresión en este ciclo del fenómeno que aquí estamos describiendo, esa estrategia de implantación cultural silenciosa que conduce a nuestros criterios estéticos hacia un redil en el que vamos a ser capturados. Con Kira deseamos ser cautivos pues la belleza en estado puro es el verdadero opio que disuelve nuestros occidentales tormentos.

El ciclo culmina con Astrid Colomar, que tiene un pie en cada orilla. De formación metafísica netamente occidental, su obra transpira sin embargo espiritualidad panteísta, ética taoísta, la plástica desnuda que sólo procede generar desde el altiplano del zen. Agente doble por antonomasia, ella misma parece recién sacada de un film de Wong Kar Wei, el director hongkonés que juega a ser occidental para así inocular mejor su veneno.

ESTÉTICA Y SÍMBOLO: PRODUCCIONES DE LA MULTICULTURALIDAD Las siete mujeres que componen el ciclo Transferències han sido seleccionadas por mostrar en su obra variados enfoques con los que la visión contemporánea occidental es capaz de interpretar manifestaciones del alma humana adoptando miradas poéticas y, a la vez, trascendentales. Son artistas nacidas, educadas o afincadas en un entorno que bebe de las fuentes de la cultura europea pero que han incorporado los rasgos de la sociedad globalizada que las ampara, trasladando a su trabajo los enfoques del espíritu y de la estética de territorios tan culturalmente diversos como son, en principio, los de procedencia oriental.

La luz y la sombra, lo explícito y lo velado, el silencio y el ruido, el vacío y la materia, lo corporal y lo espiritual, el repliegamiento y la exhibición, y la mística de lo sensible, son algunos de los aspectos que transitan por las obras de estas artistas. Incursiones en ámbitos socioculturales propios pero revestidos de nuevas miradas que incorporan culturas ajenas pero ya próximas.

Con la elocuencia del silencio y la parquedad de las formas se construyen los poemas figurativos de Esperança Lliteras; la desnudez explícita de las pasiones fundamenta el descaro de Bel Fullana; las sombras veladas y las profundidades de la mente son el territorio de Vesna Mímica; bajo el relieve drapeado del vacío se atrinchera la ausencia en Lucía Vallejo; el habla del espacio desnudo, los sentidos y la poesía mística son los ámbitos en los que se mueve Lourdes Murillo; la complementariedad de lo terrenal y lo trascendente se integran como un mismo motivo en Astrid Colomar; y por último, la escenificación de sentimientos vitales mediante la intervención del espacio es lo que logra Kira Ball con la delicadeza de sus piezas manufacturadas. Todas ellas manifiestan una voluntad de redefinir la belleza como una dimensión mental, intelectual y espiritual alejada de su mera formulación canónica.

EXPOSICIONES 1- Bel Fullana, Esperança Lliteras, Vesna Mímica, 2- Lucía Vallejo 3- Lourdes Murillo 4- Astrid Colomar 5- Kira Ball

1.- Espacio compartido por Bel Fullana, Esperança Lliteras y Vesna Mímica.

Bel Fullana. Cotton candy.

La audacia con la que encararse a las pasiones más íntimas, aquellas donde lo impúdico escupe a la cara la veracidad de la carne y el instinto, que tantos siglos de puritanismo han conseguido lastrar de pecado y vergüenza, es la actitud con la que Bel Fullana afronta su obra. La cualidad del gesto, y el dibujo a medio hacer, mediatizan una escena que no concede tregua y cuya inmediatez es su principal aval.

El maniqueísmo que impera en la cultura occidental obliga a tomar posiciones con la moral en la mano; sacraliza el orden para demonizar el caos; enfrenta el bien contra el mal; la belleza contra la monstruosidad; el cuerpo y lo instintivo frente al alma y la razón. Un enfrentamiento que ha demostrado su naturaleza intencionada como instrumento de dominación y control pero que las culturas orientales han reorientado: la complementariedad no concibe un extremo sin el otro de modo que ambos son necesariamente iguales.

Toda la espiritualidad, la trascendencia y la poética de sus compañeras de ciclo tienen su contrapunto en la carnalidad y en la exhibición expresa y directa de los comportamientos derivados del instinto sexual que se dan cita en sus piezas. Como el yin y el yang ambos contrarios son requeridos para poder comprender la totalidad. La expresión de la pasión voluptuosa en la que tiene cabida la violencia, la perversión, la obscenidad, y en donde la belleza no está necesariamente convocada, constituyen el contrapeso a la inmaterialidad de conceptos como muerte, verdad, silencio, naturaleza, tierra, cielo.

Esperança Lliteras. Contexts.

Los argumentos y contraargumentos de la razón como modo de aproximación occidental a la búsqueda del conocimiento dan como resultado una cháchara interminable que ahoga el

- 107 -

silencio. Cuando hoy en día es manifiesta la incapacidad del Decir que, en principio, debería abocarnos al mutismo, una alternativa es la parquedad, la palabra que sólo sugiere: el poema, que es doblemente elocuente.

Esa aproximación, que evita los grandes tratados cargados de referencias eruditas para centrarse en las imágenes sugeridas por palabras escogidas, es propia de los haikus y de la poesía en general. Partiendo de esta capacidad evocadora de imágenes de la poesía, Esperança Lliteras compone sus propios poemas plásticos. En ellos el silencio tiene cabida a través del blanco del papel y la trasparencia de las cajas de metacrilato.

Los escenarios que recrea no son meras representaciones sino que constituyen un nuevo ámbito discursivo en el que los materiales y las formas se cargan de significados.

- 108 -

La palabra poética, las cualidades plásticas de los materiales, y la cuidadosa traducción a formas significativas, son las herramientas que permiten a esta artista la creación de un universo profundamente sugerente en donde el susurro aventaja a la estridencia del grito, en donde nada se impone y todo se sugiere, un territorio en donde se abren posibilidades y no certezas.

Vesna Mímica. Blow Your Mind.

El trabajo de esta artista deja de lado las convenciones y las apariencias para adentrarse en los recodos de la mente e investigar los resortes inconfesables que motivan nuestros actos. Un territorio que se adivina en lo velado y que requiere una gran audacia para desenmascararse. En lo oculto, en lo que sólo se insinúa, es donde reside la verdadera esencia de las cosas. Se trata de arrancar el velo de las apariencias que ocultan las esencias, por eso sus obras insisten en poner de manifiesto esta neblina que dificulta el acceso a la claridad.

Una penumbra que puede ser el ambiente propicio para profundizar en el alma de las cosas, en el alma propia.

Los velos de tul con los que materializa sus obras tienen una doble condición: además de la de velo, la de su transparencia. El velo actúa como una cortina que oculta sólo parcialmente, dejando entrever su enigma a quien persevera en desentrañarlo; pero también encarna la transparencia -como voluntad metafórica de una silenciosa inmersión en la desmaterialización-, pero en su caso interferida por el pliegue. Un pliegue omnipresente, como en las obras de Lucía Vallejo, pero que aquí se convierte en filtro de acceso que genera

turbulencias en la condición diáfana de la semitransparencia.

El blanco, como representación de la luz, es la manifestación de esa autenticidad que persigue la artista. El tránsito hacia el ámbito de lo desconocido es también su punto de interés.

Como los filósofos, su pregunta se dirige a la búsqueda de la verdad, una verdad que sólo se encuentra en el interior del ser, en su parte más íntima, la que se sitúa en el centro de la mente salvaguardada de los condicionamientos sociales que la trastocan.

2.- Lucía Vallejo. Ensoñaciones.

La luz, que en nuestro mundo cristiano tiene tintes divinos; y la sombra, que en este mismo ámbito es siempre sospechosa, han sido capaces de sobreponerse a esta connotación mística y han sido incorporadas a las obras que presenta Lucía Vallejo penetrando en el territorio de lo subterráneo, de las sombras, y de lo infra terrenal a través de las cualidades y propiedades formales de los materiales con el propósito de expresar lo intangible por medio de su capacidad simbólica.

Sus esculturas incorporan la luz a través del brillo de los dorados. El oro, Nebu, que en Egipto significa tumba, entra en alianza con las sombras y el vacío para redefinir el subterráneo del Solleric en un ámbito en el que la ausencia remite ineludiblemente a la muerte.

Sombra, vacío, luz y espacio son los ingredientes con los que se construyen unas piezas en las que los pliegues actúan como contenedores de estos cuatro elementos y es obligada la referencia al sudario: la sábana en la que confluye lo terrenal y el reino de las sombras; la alusión a los espectros que hieren por ser la manifestación de la ausencia y de la visibilidad imposible; la figura del fantasma, -según su interpretación aristotélica-, como la entrada en la dimensión extrema de lo leve, en los límites de una visibilidad que cuestiona la materia a través de la que se manifiesta la representación.

3.-Lourdes Murillo. La que en mi corazón ardía.

La profunda carga semántica y espiritual contenida en la inmaterialidad es lo que Lourdes Murillo convoca en esta intervención. Bajo el amparo de la poesía mística crea un ambiente que apela a los sentidos contraponiendo luz y oscuridad, música y silencio, y que se dirige al Ser conduciéndolo desde el tránsito al recogimiento. Una incursión en un terreno donde lo sensible es un camino que conduce a lo trascendente, en don-

de lo que habla es lo que no tiene cuerpo, y en el que se va más allá mediante la capacidad evocadora de los sentidos.

La escasa presencia de la materia en esta intervención es portadora de significados, como los contenidos en la cualidad traslúcida del papel—que la artista suele elegir por sus calidades físicas y su historia—, y la sensibilidad del trazo de la tinta. Pero el protagonismo está centrado en los matices de la luz, en la necesaria presencia del vacío para generar acontecimiento, en el poder creador de mundos de la poesía y en la capacidad de provocar estados de ánimo mediante la implicación de los sentidos.

Además está el espacio, que actúa no sólo como depositario de la obra sino que interviene como parte consustancial de la misma. Un espacio que es el que ha inspirado la intervención, y en el que los versos del poema La noche oscura de San Juan de la Cruz reciben al espectador sugiriendo las pautas con las que sumergirse en el ambiente. Porque, finalmente, es un ambiente para el alma lo que procura este trabajo; un ambiente que debe sentirse pero también recorrerse. Las hojas traslúcidas, ordenadas linealmente, se comportan como una guía que acompaña el tránsito hacia el espacio ciego de la última estancia donde la música de Gérard Grisey, el aroma del incienso, la oscuridad y la evocación de la luz se ofrecen como experiencia de lo sensible hacia lo espiritual.

4.- Astrid Colomar. Transformation in red.

La relación entre materia y trascendencia se colma también de sentido en la obra de Astrid Colomar. En ella ambos aspectos forman parte de un todo: aquel en el que lo terrenal, tomando cuerpo simbólico a través de su elemento más vital, la sangre, se funde con el espacio, el espíritu, la conciencia.

La obra de esta artista parte de estas dos premisas para ahondar en un universo que va desde lo particular a lo universal, analizando ese tránsito que pasa de lo telúrico a lo intangible y que alcanza también a lo social y comunitario.

Este fluido corporal emblemático habla también de nuestros ancestros, especialmente, de la madre generadora de vida, pero también de los hombres y mujeres que nos precedieron y que conforman la historia de la humanidad que se filtra hacia el presente y, a su vez, procura lo por venir. Esta incursión en los orígenes parte de la memoria propia y de la memoria de la humanidad depositada en los objetos. La cuidada selección de

objetos cargados de referencias simbólicas, históricas y culturales se comporta como soporte significativo de las obras para retratar un conjunto en el que el concepto de ciclo toma cuerpo mediante la imagen de la proliferación. La proliferación como emblema del modo de generación biológica que se expande, se irradia y se ramifica; como un esquema alveolar que alcanza a nutrir las formas vivas y que, por sí misma, da la idea de movimiento, de fluido, de alcance, de multiplicación.

Un fluir que arrastra a su paso registros corpóreos y sociales: la violencia intrínseca del hombre, la mudanza biológica de los seres vivos, el concepto sociológico de la mujer, la migración del alma, el alcance del lenguaje y sus evocaciones conceptuales y sensibles.

5.-Kira Ball. Feel II. Posiblemente, la obra de Kira Ball sea la que más se aproxime a esta comentada incursión en los valores estéticos y formales procedentes de la cultural oriental. En primer lugar la porcelana, que aunque no se trate de una materia vinculada exclusivamente a esta cultura, tuvo allí sus orígenes, e históricamente ha gozado de gran consideración por el significado otorgado a sus cualidades plásticas -fragilidad, traslucidez, sutilidad y blancura- que la elevan a un lenguaje que se adentra en el plano simbólico y conceptual. Estos mismos valores son los que la artista acentúa creando pequeñas y finísimas piezas en las que el juego de la luz es más patente y permite vislumbrar los dibujos impresos en ellas, y en donde la fragilidad es llevada al extremo para encarnar los fines que se propone.

Las piezas se organizan haciendo un uso significativo del espacio expositivo en una obra concebida a modo de instalación, sugiriendo, en su planteamiento argumental, un desarrollo temporal que señala un recorrido que se hace visible mediante la disposición con la que se enlazan las figuras, dibujando un trayecto que ocupa el suelo, las paredes y los espacios aéreos de la Zona Base dibujando en la arquitectura un gran rastro vital. Las sutiles diferencias formales que se aprecian entre los distintos tipos de piezas sugieren una metamorfosis de origen biomorfico que indica una transformación aplicable a un orden físico, mental o emocional en el que se escenifican cambios, episodios y secuencias rítmicas que configuran una narrativa vital.

ASUN CLAR

- 109 -

Casal Solleric.

Zona Base Ciclo: Transferències Fechas: 25 abril – 30 junio 2013 Instituciones: Ayuntamiento de Palma y Fundación Banco Santander Artistas: Bel Fullana. Cotton Candy / Esperança Lliteras. Contexts / Vesna Mimica. Blow your mind Comisarios: Asun Clar y Carlos Jover

Bel Fullana Esperança Lliteras Vesna Mímica

- 110 -

Empezar por el final es una forma de manifestar la fe en el futuro. Y la fe es la cualidad básica que deben atesorar aquellos que han de afrontar un largo calvario. Una víctima sin fe jamás cambiará de rol. Por eso este ciclo comienza por el final, porque somos víctimas que creemos en el futuro.

De cada movimiento geopolítico derivan transformaciones culturales. El pop art sería impensable sin la hegemonía del imperialismo norteamericano. Y las tesis de la post modernidad no podrían concebirse sin esa complacencia de fin de raza que ha destensionado todo Occidente.

Mucho antes de que se evidencie la supremacía del nuevo imperio amarillo sus fundamentos culturales van impregnando el tuétano del mundo. Es un fenómeno silencioso, más en este caso que en ninguno anterior. El reflujo del cambio de marea se percibe también en el territorio del arte. Artistas occidentales investigan de nuevo los campos de la belleza y la poesía de las sombras sin dejarse afectar por los postulados artísticos acrisolados tras las guerras mundiales del siglo XX. Ellas tal vez no son conscientes, pero ejercen de agentes dobles: facilitan el cambio de ciclo, pero al mismo tiempo, como víctimas que creen en el futuro, saben que cuanto más deprisa se produzca la ocupación más pronto caerán las cautelas del conquistador, y el veneno de nuestro modelo ancestral de vida, tan enraizado con lo corporal y lo delictivo, tan cerca del juego del Bien y el Mal que analizara Bataille, comenzará su labor en aras de devolvernos el futuro que nos pertenece.

El ciclo Transferències, que indaga estas cuestiones, arranca con una exposición triple, la primera muestra de carácter colectivo en este espacio reducido e inapelable de la zona Base del Casal Solleric. Tres artistas pertenecientes a tres distintas generaciones y a tres diferentes líneas expresivas rompen el fuego: Bel Fullana (Manacor, 1985), Esperança Lliteras (Porreres, 1968) y Vesna Zorka Mímica (Santiago de Chile, 1950).

La intervención de Bel, denominada “Cotton Candy”, la primera que encontramos en el recorrido, representa a su vez el final del ciclo, tal como se ha dicho. El fenómeno “Burusera” (locales e incluso máquinas expendedoras donde pueden adquirirse bragas usadas de chicas jóvenes que suelen aportar su fotografía y a veces sus propios datos biográficos), que desde el Japón occidentalizado ha saltado ya a la costa china más desarrollada, supone el inicio de la desactivación del estajanovismo que ha aupado a esa economía a primera potencia. El fetichismo cargado de lastres sexuales irrumpe con estrépito en una cultura donde sólo el trabajo ha dominado metafísicamente el tiempo en una larga, larga marcha.

Esperança Lliteras asume en su intervención “Contextos” la tradición milenaria oriental que da forma al mundo a través del vacío, el silencio, la indagación sintética. Ubica sus personajes en un contexto ilustrado de simbolismo oriental y connotado con textos enigmáticos de origen poético, dando así un doble sentido al vocablo “contexto”, apuntando también a lo que supone para un personaje habitar un paisaje “con texto”.

Por último Vesna Zorka Mímica, en “Blow your mind”, indaga la analogía entre universo y cerebro humano que impregna toda la filosofía oriental, y en concreto el Tao. El alma está ubicada en el cerebro y tiene forma de mariposa. Es decir, que la belleza forma parte consustancial del conocimiento -contra lo que los neosalvajes centroeuropeos y los neoestridentistas americanos han podido pretender al final de su ciclo de influencia (que ha culminado con la muerte por inanición de la post modernidad). El juego de la percepción de la realidad, su desvelamiento, como principio motor de la acción artística, está en la base de la utilización de los velos de tul en sus obras a modo de pantallas ópticas en las que los mundos paralelos develan una parte de sus misterios.

Carlos Jover

Casal Solleric Zona Base Ciclo: Transferències Fechas: 11 julio – 1 septiembre 2013 Instituciones: Ayuntamiento de Palma y Fundación Banco Santander Artista: Lucía Vallejo. Ensoñaciones Comisarios: Asun Clar y Carlos Jover

“Ensoñaciones”. Lucía Vallejo La incorporación al ciclo de Lucía Vallejo (Bilbao, 1975) es el resultado de un movimiento natural de búsqueda (y hallazgo) de puentes tendidos entre Oriente y Occidente, puentes que permiten el tránsito en ambas direcciones permitiendo así las llamadas transferencias “que son una forma educada y cultista de referirse a los viejos términos “invasión” y “conquista”. El nuevo imperio en erupción, el imperio chino, hace tiempo que ha acometido el proceso transferencial, recabando tributos, sacrificios sociales e intelectuales, e incluso grandes áreas de soberanía tanto institucional como empresarial a Occidente a través del poder que la tenencia de casi la mitad de la liquidez dineraria mundial le proporciona; a su vez, el proceso transferencial inverso lleva ya unos lustros dejándose notar, provocando la silenciosa introducción en nuestro mundo de valores y referentes propios de su cultura, y arrastrando hacia la caducidad muchos viejos iconos de nuestro siglo XX (como es el caso, por poner un ejemplo, de todo lo que tiene que ver con las postmodernidad).

La obra de Lucía Vallejo es en sí misma una manifestación de ese doble movimiento de transferencia: si bien su punto de partida artístico es el estudio del barroco europeo, impregnado de símbolos religiosos cristianos, de representaciones de la realeza y el poder, y de reproducciones de una naturaleza idealizada y en general de conceptos culturales propios de nuestra civilización, la inserción en ella del vacío (concepto absolutamente exótico para un occidental), del sueño como energía que circula y une la totalidad del universo (a modo del chi taoista) y del agua como ámbito en el que el vacío es indistinguible y por tanto fluye con la misma cadencia que su contrario (Ser y no-ser tienen el mismo origen aunque distintos nombres, dice el Tao) asientan un planteamiento que

le permite, a estas alturas de curso, recuperar el denostado concepto de belleza, la perdida apuesta por la emoción, el arrinconado anhelo de soledad como alimento del espíritu, todos ellos hace años enterrados en nuestro mundo moderno crecido a las faldas del imperio norteamericano, agonizante ahora.

Para acercarse a la intervención de Lucía Vallejo en la Zona Base del Casal Solleric hay que tener en cuenta varios referentes: la instalación “El sueño de Venus” de Salvador Dalí, realizada en el pabellón de la Feria Mundial de Nueva York en 1939; obviamente el personaje de Ofelia del drama de William Shakespeare; y en especial los textos “El agua y los sueños” y “La poética del espacio” de Gaston Bachelard.

A través de la utilización de estos recursos y de aquellos que le son propios a su proceso creativo, Lucía Vallejo nos habla en “Ensoñaciones” de la carga de la ausencia y de la pérdida, del vacío físico y psicológico, de la vestimenta como coraza protectora de la soledad. En este sentido quiero aquí citar a Chantal Maillard, que escribe: “La angustia es esa nada / que de pronto florece / en la oquedad”. Exactamente ése es el proceso que genera esta obra, a medio camino de Oriente y Occidente. Una obra atravesada de lirismo y de carga semántica en la que el pliegue del espacio, del agua, deviene abrazo del vacío, pérdida transcendida, y el fondo del mar un recinto ahogado donde todo trascurre más allá de la vida y de la muerte.

Lucía Vallejo se licenció en Historia del Arte, y tras dedicarse inicialmente a la gestión cultural inició su carrera artística en julio de 2008 con una primera exposición individual en la galería Maior de Pollença. Desde entonces ha acudido a distintas ferias (ARCO desde 2009, PULSE de Nueva York 2011, Espacio Atlántico de Vigo 2011, Art Colonia 2012 y 2013) y ha intervenido en distintos espacios públicos como el Matadero y el Ateneo de Madrid. Su última exposición ha tenido lugar entre marzo y mayo de 2013 en la galería Distrito 4 de Madrid.

Carlos Jover

- 111 -

Casal Solleric.

Zona Base Ciclo: Transferències Fechas: 19 septiembre 2013 - 5 enero 2014 Instituciones: Ayuntamiento de Palma y Fundación Banco Santander Artista: Astrid Colomar. Transformation in Red Comisarios: Asun Clar y Carlos Jover

“Transformation in Red”. Astrid Colomar

- 112 -

Esta muestra desarrolla el anterior trabajo de Astrid Colomar (Palma, 1970) titulado Sanguis materna (Museu d’art Modern i Contemporani Es Baluard, 2010). El rojo que caracterizaba aquella intervención constituye el hilo conductor de esta nueva serie en la que se retoma el concepto de maternidad conectado con la fuerza creativa y con la transmisión de la vida en sus diferentes formas y expresiones. Este color está presente en todas las piezas actuando como elemento aglutinador y portador del impulso vital que todo lo transforma.

En estos nuevos trabajos se traspasa el entorno íntimo de lo materno-filial y a partir de él se profundiza en la idea de trasformación de la materia y en la identificación entre la carnalidad, y el pensamiento o la conciencia. Este proceso de sustanciación alcanza a la propia naturaleza física del hombre pero tiene su reflejo en los hábitos, creencias y conductas relacionados con la creación, muerte y transformación de la vida.

Así, la humanidad, a través de la memoria expresada en los objetos usados, en las imágenes fotográficas, y en los grabados que conforman las piezas, muestra su condición histórica, cultural y biológica. La pintura -medio preferente de expresión de la artista-, en esta ocasión se presenta de forma objetual a través del color rojo de los materiales de las piezas y mediante las pinceladas recortadas. Además de los objetos, el video y la palabra escrita y pronunciada intervienen como elementos clave para impulsar esas dinámicas que conforman la fisicalidad y a partir de ahí, la Conciencia de Humanidad y la integración del hombre en toda vida terrestre de forma equilibrada.

El objeto es además contemplado como depositario de conocimiento, conciencia y simbología. Un objeto que es, necesariamente, de coleccionista porque se toma del pasado para prestarse a una interpretación en el presente, (entendido así como legado) de modo que se proyecta también hacia el futuro para generar a su vez nuevas recepciones entendiéndose, pues, el conjunto, desde un enfoque hermenéutico.

La intervención sobre estos objetos del pasado mediante assemblages y collages, los dota de nuevos significados, produciendo un caudal de asociaciones simbólicas que permiten la construcción de sentido. Estos collages (sin pegamento, unidos también mediante objetos: los alfileres) y assemblages se reúnen en grupos para ir formando distintos ámbitos a lo largo de la exposición: 1.- Junto al torrente sanguíneo pintado sobre papel se alojan fotos del pasado coleccionadas. Éstas, intervenidas con pinceladas recortadas de ese flujo sanguíneo, atestiguan esa idea de pasado y de trasmisión cultural.

2.- La animalidad del hombre y la alusión a la idea de agresión y muerte centrada en el vínculo existente entre creación-destrucción está presidida por el trofeo de caza de un ciervo y la presencia de instrumentos letales.

3.- La idea de trasformación y de la manifestación de los distintos procesos vitales, ilustrados a través de mecanismos biológicos de la propia vida, tiene las mariposas como foco central.

4.- La mujer y la feminidad están presentes a partir de su fuerza vital generadora y terrenal, o su sexualidad creadora.

5.- Los ritos de paso incluyen la imagen del pájaro sobrevolando todas las piezas.

Todos estos ámbitos contienen una mesilla auxiliar que representa ese nexo entre lo terrenal y lo espiritual, esa “puerta que siempre vuelve a conducirte a ti mismo”-como dice la artista-, y que preside cada conjunto de piezas enlazando unas con otras.

Y, finalmente, el video en el que azul y rojo se funden en una misma imagen; materia y espíritu fusionados por la palabra.

Una palabra que también está presente –grabada- en alguna de las obras (con el auxilio de esa fuerza física que le interesa destacar), pero que aquí, en el video, es palabra pronunciada, retomando de nuevo esa conjunción entre el

soporte físico (la voz y la entonación como consecuencia de todos los órganos que intervienen en ella) y lo que expresa.

Una pieza visual y sonora en la que se concatenan palabras que contienen el prefijo TRANS y que, con los círculos concéntricos en expansión acompasando el pulso cardíaco, remite de nuevo a la idea de transmisión y unión de la materia con la conciencia.

Esta es la tercera muestra del ciclo Transferències en el que se analiza la impronta en las manifestaciones artísticas de los trasvases culturales entre Oriente y Occidente. El interés por el ciclo de la vida y las preguntas acerca de la naturaleza del espíritu son cuestiones que atañen a ambas culturas y esta exposición toma referencias de las dos: el enciclopedismo de las fotos, ilustraciones y grabados europeos del siglo XVIII, XIX y XX se funde con la utilización simbólica de elementos de la naturaleza como pájaros, mariposas y flores con los que las culturas orientales expresan las más complejas emociones y reflexiones filosóficas.

Asun Clar - 113 -

Casal Solleric.

Zona Base Ciclo: Transferències Fechas: 21 enero - 16 marzo 2014 Instituciones: Ayuntamiento de Palma y Fundación Banco Santander Artista: Lourdes Murillo. La que en mi corazón ardía Comisarios: Asun Clar y Carlos Jover

“La que en mi corazón ardía”. Lourdes Murillo

paredes. Lo traslúcido es una condición material que convoca juegos dialécticos entre luces y sombras, certezas y promesas.

La pintura negra, el negativo de la luz, es su reafirmación mediante la ausencia. Pero además está el vacío. El lugar habla a través de sus materiales, su arquitectura y su carácter histórico, y por tanto el espacio es parte esencial de la pieza.

Un espacio entendido como vacío-positivo, necesario para que haya acontecimiento y lo lleno alcance plenitud, pero que a la vez permite ser recreado mediante la aportación de elementos que aprovechan parte de su espíritu. El diseño constructivo de las cámaras encadenadas del espacio expositivo y la localización estratégica de los dibujos dictan un itinerario que se traduce también en experiencia temporal.

Casal Solleric.

Zona Base Ciclo: Transferències Fechas: 27 marzo - 11 mayo 2014 Instituciones: Ayuntamiento de Palma y Fundación Banco Santander Artista: Kira Ball. Feel II Comisarios: Asun Clar y Carlos Jover

Kira Ball. Feel II

orgánico hasta el que remite a procesos vivenciales, emocionales o filosóficos.

Esta es la quinta y última exposición del ciclo Transferències en el que se recogen algunas expresiones artísticas que muestran el trasvase entre la cultura oriental y occidental. La delicadeza, sensualidad y capacidad simbólica con la que Kira Ball trabaja la porcelana y la importancia de la luz en sus piezas es un rasgo compartido con la cultura nipona, así como lo es también la sublimación estética concedida a las cualidades de dureza frágil, opacidad transparente, y pureza tonal propias de esa materia.

Asun Clar

- 114 -

La trayectoria artística de Lourdes Murillo (Badajoz, 1964) se caracteriza por la creación de numerosas instalaciones pensadas para lugares emblemáticos. Destacan, entre otras, las realizadas para grandes espacios como la Capilla de la Trinidad, Museo Barjola, Gijón (2007); Conventual de San Benito, Alcántara (2005) y la Iglesia de Los Peruleros, Siruela (2002). Las intervenciones pictóricas caligráficas incluidas en algunas de ellas se entienden también como parte de acciones que aportan aspectos temporales y gestuales.

Para el singular diseño de la Zona Base del Casal Solleric, en el que la arquitectura traza un recorrido de piedra que desemboca en una última estancia ciega, la artista ha proyectado la instalación La que en mi corazón ardía, una intervención en la que la secuencia lineal de luces y sombras, el sonido de la viola del Prólogo de Gérard Grisey, y el aroma del incienso provocan experiencias sensoriales que la poesía La noche Oscura, de San Juan de la Cruz, dota de múltiples sentidos.

En este ambiente portador de significados el espacio actúa también como una presencia activa que invita al espectador a participar vivencialmente. Eso significa que la obra requiere ser sentida. La intervención atiende a la vista, al olfato y al oído creando una atmósfera propicia para la poesía y la emoción. El profundo lirismo de los versos místicos abre un abanico de sugerencias que permiten reinterpretar estas sensaciones como tránsito hacia las profundidades del ser.

El poderoso simbolismo de la luz y la sombra, presente en otros trabajos de la artista, se matiza y se potencia mediante el uso de las pantallas de papel vegetal y la presencia del contrapunto de la mancha de los dibujos alojados en las

Esta capacidad evocadora presente en la sombra, la opacidad y el vacío es compartida por culturas orientales como la china o la nipona. En ellas su significado simbólico se instala en la vida cotidiana, en las ceremonias, en los espacios domésticos y en los religiosos. El ciclo Transferències, del que forma parte esta muestra, analiza los trasvases culturales entre Oriente y Occidente reflejados en el arte contemporáneo como una forma de cuestionar estos otros tipos de colonización de un mundo cada vez más globalizado.

Asun Clar

El trabajo de Kira Ball (Sóller, 1976) con la porcelana de Limoges está orientado fundamentalmente a la creación de pequeñas y delicadas piezas destinadas a formar parte de grandes instalaciones que invaden y matizan el espacio que ocupan. Ya sea suspendidas en el aire (Twilight, Ca’n Marqués, 2009), enredadas o sostenidas por soportes metálicos (Into the White, La Caja Blanca, 2009 y Sa Quartera, 2010; Feel, Fundació Coll Bardolet, 2012) las finísimas formas realizadas a mano operan, mediante su condición translúcida y su aparente fragilidad, creando ambientes poéticos y proponiendo situaciones que activan experiencias tanto sensoriales como emocionales. En sus intervenciones, este sensible trabajo con la porcelana en tonalidades blancas actúa asociándose a la rotundidad del trazo de los cables de metal, a las connotaciones expresivas de los materiales y al especial comportamiento de la luz, determinando no sólo la incorporación del lugar a la pieza sino las posibilidades narrativas de la escena que interpretan.

En Feel II se realiza una nueva versión de la instalación Feel realizada en 2012 en la Fundació Coll Bardolet. Aunque similar en cuanto a la apariencia general de la obra, lo que en aquella ocasión escenificaba una tensión entre sus componentes -porcelana y cable de hierro dulce- que acababa con una liberación final, en la actual el acompañamiento y la adaptación entre ambos caracteriza la sinuosa trayectoria que realizan desde la sala más recóndita de la Zona Base del Casal Solleric hasta su ascenso por el espacio doble de la entrada. La metamorfosis de los pequeños elementos de porcelana que se infiltran en las paredes y que se sustentan sobre las líneas del recorrido de los filamentos deja abierta la puerta a distintos niveles de significados, desde el puramente

- 115 -

As well as the actual exhibitions on show in one of the Casal Solleric’s most versatile exhibition spaces, the Zona Base, it is an added bonus to see how the different artists approach one same concept. It is in the Zona Base that we usually find some of the most surprising responses to the visual challenge offered by this mazelike exhibition space, which formerly served a more prosaic purpose.

The “Transfers” series of exhibitions, curated by Asunción Clar and Carlos Jover, reflected on the permeability and tensions that exist or might exist between Western artistic tradition and new practices that reach us from Asia.

116

Seven artists were given the responsibility of reflecting visually on this issue and on observing the possible transfer of Asian influences. They demolished the myth of cultural impermeability, making us regard their respective work through new eyes in the light of concepts supposedly thought to be “Oriental”.

Indeed, the conceptual theme of this series of five specific installations was, in itself, the best guide and stimulus for spectators.

- 116 -

ENGLISH TEXTS

I would like to thank all the artists - Bel Fullana, Esperança Lliteras, Vesna Mímica, Lucía Vallejo, Astrid Colomar, Lourdes Murillo and Kira Ball — for their involvement in this project and for once again opening our minds and our senses to the contemplation of something completely new.

Miquel Perelló Oliver Councillor for Culture, Heritage, the Collective Memory and Linguistic Policies

One of the reasons why the Fundación Banco Santander firmly supports the activities of the Fundació Palma Espai d’Art is the latter’s endorsement of specific art projects and the fact that its exhibition programme features initiatives by emerging artists. Fostering the creative activities of young generations is a responsibility that we share with Palma City Council, hence our celebration of the publication of a catalogue of five exhibitions specially conceived for the Casal Solleric’s Zona Base as part of the “Transfers” series of exhibitions.

Curated by Asunción Clar and Carlos Jover, this series of five exhibitions by a total of seven artists, all of them women, offered a visual reflection on the crisscrossing influences of the Eastern and Western worlds, their impacts and how this contact gives rise to artwork, installations and specific initiatives that push back the conceptual boundaries of today’s art scene.

This series of exhibitions, conceived to be shown in the Casal Solleric’s former underground cistern, the Zona Base, opened with a triple exhibition by Bel Fullana, Esperança Lliteras and Vesna Mimica. This was followed by ensuing exhibitions by Lucía Vallejo, Astrid Colomar, Lourdes Murillo and Kira Ball.

Whether the work multiplied and took over the exhibition space or simply kept within its confines, all the exhibitions revealed a different understanding of what “Oriental” means, ranging from more mystical, minimalist concepts to the most spectacular and overwhelming of ideas.

I would like to congratulate the artists and their curators, as well as the whole team of Fundació Palma Espai d’Art.

Antonio Escámez Chairman of the Fundación Banco Santander

- 117 -

The Silent Yellow Invasion: Seven Oriental Female Visions from the Heart of the West.

(Upholding the revived concept of beauty)

“To be able to live like a Spaniard, we must work like Chinamen” Juan Roig, Chairman of Mercadona, in 2012.

- 118 -

They do not know it, but they are actually its finest agents: double agents, by the way, and this is how they will find a place in heaven, that same firmament that covers both East and West.

I am talking about Lucía Vallejo, Vesna Zorka Mímica, Esperança Lliteras, Bel Fullana, Lourdes Murillo, Kira Ball, and Astrid Colomar.

The yellow invasion is in full force. The new world power rises up, marching over endless corpses, killed, in this case, not by the bullets or other military weapons so habitual up until now but by the wise patient use of financial and economic weapons of mass destruction.

I do not know how to say “alea iacta est1” in Chinese.

Luck, nonetheless, also has an expiry date, even for China, as occurs with the sky that stretches over East and West alike.

All conquerors impose their cultures on the people and lands they have come to dominate. This is the main goal of all conquests, of all wars of expansion. Conquests are not prompted by a desire for wealth or power, since these driving forces already existed before the start of any invasion.

Indeed to set any kind of invasion in motion, the invader must necessarily already be powerful, rich and copiously 1 Translator’s note: The die is cast. “La suerta está echada” in Spanish.

prosperous, having more than enough. The true aspiration of any invasion is to export a culture!

In the West, we exported our culture when we were powerful, centuries or, at the very latest, decades ago. Philosophy and religion, capitalism and industry: the materials used to build the castle where the magenta room can be found, where, far removed the fight, our idle fathers exercise all the vicissitudes of vices: our most secret weapon of resistance and subsequent domination.

The yellow civilization is an age-old one, based on stillness, silence, a depth of shadows, the mystery of a spider’s patience, the miracle of the density of a chrysalis, and the imported cadence of a three-verse poem. The concept of beauty is not alien to it, not even now in the age of post post-modernity. Under this mantle (culture is always the private domain of the wealthy class – and there is always one in every culture), thousands of faceless beings stream like worker ants, as if they wished to defend the truth of Ernst Jünger’s postulates on the subject. But behind conquest’s virtual curtain, behind that devilish dance by thousands of warriors willing to give up their lives as soldiers always do (those who hand over their lives in exchange for a “wage”) is the beset, languid, dissolute, lazy, kind, shapeless, pleasurable, warm reality: that soft, physical and metaphysical reality that can, in the end, only be defined in a synthetic way as Western.

At that point, the yellow conquest ends, as all barbarian invasions ended, including those refined attempts to gain control of the West in former times. All roads lead to Rome or, to put it better, all roads end in the West.

That is why the agents (Lucía Vallejo, Vesna Zorka Mímica, Esperança Lliteras, Bel Fullana, Lourdes Murillo, Kira Ball, and Astrid Colomar) are double agents, even though they are unaware of the fact. Initially, they are the bearers of the invader culture, whose doorway opened up to them thanks to their sensitivity, infinite curiosity, poetic connivance and reverential enthusiasm when confronted with the possibility of a different alternative. They make the yellow culture accessible to us, bringing it within our grasp. They build bridges. One might think that this would make it easier for the enemy to invade, but all bridges that serve to connect two shores are two-way ones. In the East, the gangways of Western conquerors’ ships were always used by rats in order to gain access to the vessels and subsequently to invade and conquer the West.

And now it is just the reverse. It is the end of the game. They seem to be about to fall into the trap (within two generations, perhaps). Once again we have won (or we will have won, within two generations perhaps).

The rats are obviously Chinese.

The three artists’ yellow vision is a kind of Trojan horse on which the yellow empire rides. When the rat (which is China) knows the layout of the sewers on the plan of the territory to be overrun, “alea iacta est”.

Our fate is in the hands of double agents. Our fate will be decided within a certain time, after a period of darkness and hardship – although, in this case, it will be a yellow darkness of medieval hardship. I am, of course, referring to what will ensue after that silent invasion in which our agents are obviously not secretly involved. Indeed, perhaps they are unaware of the outcome of their penchant for beauty and harmony in the pantheistic realm of Eastern inspiration.

Yellow is a colour associated with fever and fever is, in spite of everything, typical of the West. And so…

At the end of the diaphragm, light meets darkness. Only the best are admitted to this unusual spot, whether they are from heaven or hell. Angels and devils. Naturally the double agents are the angels of this colossal diaphragm. They are not consciously responsible (I wish to believe) for the shadows that are necessarily going to fall on us just before light dawns again, just as night falls before a new day has the chance to begin. Thus it was that John Ashbery said “the sunset has just dawned”. If that were not to occur, if the shadow were not to spread over us, the die would be cast for us…and we would be fated to lose. The outcome of this silent invasion will be far greater than what inspired it, something that was already in its death throes.

The West’s 20th century sequence of “isms” - bogged down in the final gutter-like stage of post post-modernity, where only the suicidal have a right to live and to the social recognition of the time - had to reach the exquisite form of a corpse, in a final ‘one step too far’. The stink of anti-aesthetics, the lack of substance of any shout not given in response to true injury, the vacuous gothic embellishments that only aspire to conceal a journey through childhood still on its way to the finishing line… As has always occurred during the death throes of a

civilization, it just represented grotesque non-acceptance of its own death.

That, of course, does not mean that extravagance and disproportionateness – two spurs toward madness - are always synonymous with the death of a civilization. In this case, however, they are.

Just as the Oriental symbiosis between eastern contemplative ancestral techniques and our debilitated passing cravings (mind control united with the gleaming power of money and gold) has opened the door to the possibility of an invasion that has already begun, whose immediate triumph is ensured, so our fate is marked by final success, since prevailing over the heart and mind is the stomach, something that is more or less a synthesis of the other two.

According to Vesna Zorka Mímica, the soul is situated in the brain and it takes the shape (at least grammatically and in Greek) of a butterfly. There is a screen that prevents us from seeing it. We can only make out its shadow says Lucía Vallejo, thanks to the fact that its matter is made of empty wickerwork and it thus acquires that sculptural personality that gives it visibility. Through dialogue with another form of emptiness – silence -, according to Esperança Lliteras, the eco of a poem written in the silent air manages to give solid expression to our understanding of the reality of the world and hence we come to understand that “nothing human is alien to us”, within which there is also room for what we hitherto termed the inhuman.

The three artists’ three easternizing visions, at such an extraordinary time as the present, offer a very subtle insight into other perceptions of the world, overcoming the ominous blockage by which art history’s extravagant arrow, accepted and internalized to grotesque extremes by most artists, had brought about an impasse, at a more theoretical than practical level.

Bel Fullana intercepts the flow of transgenic desire that tends strangely to be expressed in the East through explosive popular celebrations: dragons and monsters of different kinds ensnare submissive everyday routine and gunpowder shatters the silence into thousands of zero-entropy shards. It is the point of contradiction and union with the West. Her crude eroticism ties in with the heart of ancient China, the one we invaded, the one that had such legendary names as Macao

- 119 -

or Shanghai, ports full of whorehouses and opium dens. That sleepy old China, like an anaesthetized tiger, a China not yet clearly threatening but which, deep down, contained the seeds of the invasion that would come with time. The clash of civilizations, in contrast with the famous alliance of civilizations, had to come to the fore once again, once more in History. And this time, at least to begin with, Oriental civilization had everything on its side to come out winning.

An artist who likes to immerse herself in highly sacred realms armed with deeply pantheistic tools, with a strong sense of plasticity that governs and organizes the space, Lourdes Murillo explores a final section of the bridge that, unsuspectingly, links East to West, going on to develop that game of thrones that we will finally win.

- 120 -

In these exhibitions, the fragility of Kira Ball’s work, with interplay between air and light that goes beyond mere shadow play, is perhaps the maximum expression of the phenomenon that we are describing: that strategy of silent cultural inculcation that guides our aesthetic criteria toward the sheep pen in which we will be caught. With Kira, we want to be imprisoned, because beauty in a pure state is the true opium that dissolves our Western torments.

The series ends with Astrid Colomar, who has a foot on both shores. Despite her Western metaphysical training, her work exudes a pantheistic spirituality of Taoist ethics: a naked plastic art that can only originate from the high plateaus of Zen. A double agent par excellence, she seems to have come straight out of a film by Wong Kar Wei, the Hong Kong director who plays at being Western so as to better inject his poison.

In a year in which tribute is being paid to the role of women in art, the seven chosen female artists at these exhibitions offer a very special vision, in contemporary art in the Balearics, of how the future will unfold, hinting, as we have remarked, at an invisible invasion. As good descendents of missionaries, we must understand this desire for cultural conquest even though we do not accept it, and we trust in our capabilities, as a long-term strategy that will finally, we believe, win out.

What is most fascinating about this mix-up is the subconscious militancy and dual role of our agents, in whom we must, nonetheless, entrust our innermost desire for the approaching

nightmare to be overcome. They will guide our enemies to the very centre of our system, where the stomach is the maximum tyrant. Alea iacta est.

May all sacrifices be as sweet and beautiful as the one that draws near. The breeze moves between the branches of the trees, the drawings of the leaves’ shadows in the air compose endless, impossible rhythms and silence tinges it all with emotion: we must let ourselves be carried along by the endless river of time which always sides with he who knows that right does not exist.

Carlos Jover

AESTHETICS & SYMBOLS: MULTICULTURAL CREATIONS The seven women who took part in the Transfers exhibitions were chosen because, through differing approaches, their work shows how contemporary Western eyes are capable of interpreting expressions of the human soul from a poetic and, at the same time, transcendental perspective. Artists born, educated or resident in a place nourished by European cultural influences, they have also assimilated features of the global society in which they live, incorporating in their work the aesthetic and spiritual influences of lands that are, in principle, as culturally diverse as those of the East.

Some aspects that are dealt with in their work include light and shade, the explicit and the shrouded, silence and noise, emptiness and matter, the bodily and the spiritual, withdrawal and exhibition, and the mystics of the senses. Forays are made into Western sociocultural fields, but from new angles, influenced by alien cultures that are now so much more accessible to us.

Esperança Lliteras’ figurative poems are built on the eloquence of silence, with parsimony of form, while Bel Fullana’s brazenness is inspired by the explicit nudity of passion. Vezomi explores shrouded shadows and the depths of the mind, while, in Lucía Vallejo’s work, absence is firmly entrenched under the draped outline of emptiness. Lourdes Murillo explores the utterances of a bare empty space, mystic poetry and the senses. The complementary relationship between the earthly and the transcendental is used as a single motif in Astrid Colomar’s work. Lastly, with the delicacy of her manufactured porcelain, Kira Ball manages to stage feelings through her use of space. All these artists reveal a desire to redefine beauty as a mental, intellectual and spiritual construct, disassociated from its established notion.

EXHIBITIONS 1- Bel Fullana, Esperança Lliteras, Vesna Mímica, 2- Lucía Vallejo 3- Lourdes Murillo 4- Astrid Colomar 5- Kira Ball

1.- The exhibition space shared by Bel Fullana, Esperança Lliteras and Vezomi.

Bel Fullana. Cotton candy.

In Bel Fullana’s bold approach to her work, spectators are confronted with the most intimate of passions; passions whose shamelessness exposes the naked truth of flesh and instinct, vilified as sins and disgraces during so many centuries of Puritanism. The gestures and half-finished drawings are unremitting in the scene they offer, with immediacy as the foremost quality of these works.

The Manichaeism that prevails in Western thinking forces us to take moral stances. It consecrates order and demonizes chaos; it contrasts good with evil; beauty with monstrosity; and the body and instinct with reason and the soul. Nonetheless, this use of antithesis, whose demonstrated deliberate purpose is to act as an instrument of domination and control, has been given a volte-face by Oriental cultures, where complementariness means that one extreme cannot be conceived without the other, so that both are necessarily equal.

All the spirituality, transcendence and poetics of her aforementioned fellow artists have their counterpoint in the carnality and direct deliberate spectacle of sexually driven behaviours that can be seen in Bel Fullana’s work. Like the yin and yang, both opposites are needed in order to understand the whole.

The expression of voluptuous passion - in which there is room for violence, perversion and obscenity and where beauty is not necessarily implicated - is a counterweight to the intangibility of concepts like death, truth, silence, nature, earth or sky.

Esperança Lliteras. Contexts.

Ratiocination’s arguments and counterarguments as a Western search for knowledge results in endless blather that drowns out the silence. When Saying’s incapacity is today revealed – a discovery that ought, in principle, to lead to silence - one

- 121 -

alternative is parsimoniousness, a word that merely suggests: a poem that is doubly eloquent.

This approach, which uses carefully chosen words to evoke images instead of major treatises filled with erudite references, is typical of haikus and poetry in general. Starting out from poetry’s capacity to conjure up images, Esperança Lliteras composes her own plastic poems. In them, there is room for silence in the white of the paper and the transparency of the acrylic boxes. The scenes she evokes are not mere representations but a new field of discourse in which materials and shapes are infused with meaning.

The poetic word, the plastic qualities of materials and their careful transposition into meaningful shapes are tools used by this artist to create a deeply evocative world where murmurs surpass the stridence of a shout, where nothing is imposed and everything is suggested, a land of possibilities as opposed to certainties.

- 122 -

Vezomi. Blow Your Mind.

This artist’s work disregards conventions and appearances, exploring the hidden corners of the mind and investigating the unconfessable motivations behind our acts. It is a world that can be inferred from the undisclosed and its revelation requires considerable audacity. It is in concealment, in what is only insinuated that something’s true essence can be found.

It is a question of tearing off the surface mask under which the true essence lies concealed. That is why her work insists on highlighting the fog that hinders clarity: a gloom that might be just the right atmosphere for exploring the very soul of things or, indeed, one’s own soul.

The tulle screens on which her works materialize have a dual quality: they act as a veil and yet they also possess a certain transparency. The screens act as a curtain that only partly conceals, offering those who insist on trying to decipher it a peek at its enigma. At the same time, it also symbolizes transparency - a metaphorical desire for silent immersion in a process of dematerialization -, in this case hindered by the pleating. As in the work of Lucía Vallejo, pleating is a constant feature, although here it is a kind of filter, foggying the semitransparent material.

White, as a symbol of light, is the expression of that authenticity that the artist seeks. Another theme that interests her is the

journey into the unknown. Like a philosopher, the question that she poses is directed at a search for the truth, a truth that can only be found in one’s inner being, in one’s innermost sanctum, situated in the midst of the mind, safeguarded from the social conditioning that would alter it.

2.- Lucía Vallejo. Dreams.

Light, with its divine connotations in our Christian world, and shade, which is always regarded with suspicion in the same circles, have managed to overcome these mystical associations. They have been incorporated in the work presented here by Lucía Vallejo, penetrating an underworld realm of shadows thanks to the formal qualities and properties of the materials in order to express the intangible through the symbolic capacity of light and shade.

Her sculptures incorporate light through the gleam of the golds. Gold - or Nebu, which means tomb in Egypt - forms an alliance with the shadows and the emptiness, redefining the Casal Solleric’s basement floor in a setting in which absence inevitably alludes to death.

Shadows, emptiness, light and space are the ingredients used to construct works of art in which the folds act as the containers of these four elements. Unavoidably, the idea of a shroud is evoked: the sheet that unites the earthly with the kingdom of the shadows, hinting at distressing ghosts in their capacity as the expression of absence and non visibility or the figure of Aristotle’s phantasma as the gateway to an extreme form of lightness, on the fringes of a visibility that questions the matter through which things are represented.

3.-Lourdes Murillo. What burnt in my heart.

In this installation, what Lourdes Murillo manages to convey is the deep semantic and spiritual significance of intangibility.

Using mystical poetry, she creates an atmosphere that appeals to the senses, contrasting light with darkness and music with silence, aimed at the soul on a guided journey from movement to absorption. In this experience, the senses are a means to a higher state where it is the disembodied that speaks, where the evocative power of the senses takes you into the beyond.

The installation’s few materials are all infused with meaning, such as the translucent paper – which the artist tends to choose for its physical qualities and history – or the sensitivity of the ink strokes. Nonetheless, the main focal points are the subtle

effect of the light, the necessary emptiness to generate a sense of ceremony, poetry’s creative potential, and the power of the senses to give rise to certain states of mind.

There is also the exhibition space itself. Not only does it act as a repository for the installation but it also forms an inseparable part of it. It is the place that inspired the installation, where verses from the poem The Dark Night of the Soul by Saint John of the Cross welcome spectators, suggesting how they might immerse themselves in its atmosphere, because what this installation attempts to create is an atmosphere for the soul; an atmosphere that must be felt and journeyed through.

The translucent sheets, arranged in a line, act as a guide, accompanying you on a journey toward the windowless space of the final room, where music by Gérard Grisey, the smell of incense, darkness and evoked light combine to form a pilgrimage from the senses to the spiritual.

4.- Astrid Colomar. Transformation in red.

Astrid Colomar’s work also explores the relationship between matter and the metaphysical. In her work, both aspects are part of a whole ensemble: one in which the earthly symbolically represented through blood, the body’s life force - merges with space, the spirit and consciousness.

These two premises are used as a starting point in her work in order to explore a universe that ranges from the private to the universal, analysing that journey from the terrestrial to the intangible which also touches on the social and communal.

The symbolic body fluid also evokes our ancestors, particularly the figure of the mother and creator of life, in addition to the men and women who came before us, who together make up the history of humanity down to the present day which in turn shapes the future. This journey into our origins is inspired by her own memories and by the collective memory found in things.

The carefully selected objects, with their symbolic, historical and cultural connotations, act as a meaningful support for the works, contributing to a whole ensemble in which the concept of a cycle takes shape through the image of proliferation. This proliferation is symbolic of a form of biological creation that grows, radiates and branches out, like a picture of the alveoli conceived to nourish living beings, which in themselves evoke the idea of movement, fluid, scope and multiplication.

There are corporal and social undercurrents to this flow: man’s

intrinsic violence, living beings’ biological transformation, women as a sociological concept, the soul’s migration, the scope of language and its conceptual and sensory evocative capacity.

5.-Kira Ball. Feel II. Kira Ball’s work is possibly the closest example of that aforementioned foray into Oriental aesthetic and formal values. Firstly, although porcelain is not a material solely associated with eastern cultures, it did originate there and traditionally it is highly valued for its artistic qualities - its fragility, translucence, subtlety and whiteness -, elevating it to a higher plane symbolically and conceptually. These are the values that the artist emphasizes through the creation of small, very thin pieces of porcelain conspicuous for their interplay with the light, thanks to which the designs that are stamped on them can be seen. In this porcelain, fragility is taken to an extreme so as to express the artist’s intended goals.

The pieces of porcelain are arranged in such a way that meaningful use is made of the exhibition space in a project conceived to act as an installation. At a conceptual level, the notion of the passage of time is evoked in the form of a journey traced out by the interconnecting shapes, forming a pathway that occupies the floor, walls and air of the Zona Base, leaving a big biological trail. The subtle formal differences that can be noted in the different pieces of porcelain seem to suggest some kind of biomorphic metamorphosis, indicative of a transformation of a physical, mental or emotional kind in which changes, episodes and rhythmic sequences are staged that combine to form a living narrative.

ASUN CLAR

- 123 -

Casal Solleric.

Zona Base Cicle: Transferències Dates: April 25th– June 30th 2013 Institutions: Ayuntamiento de Palma and Fundación Banco Santander Artists: Bel Fullana. Cotton Candy / Esperança Lliteras. Contexts / Vesna Mimica. Blow your mind Curators: Asun Clar and Carlos Jover

Bel Fullana Esperança Lliteras Vesna Mímica

- 124 -

Beginning at the end is a way of showing one’s faith in the future. And faith is the main virtue of those who have to face a long agony. A faithless victim will never change his role.

Therefore this cycle begins at the end, because we are victims who believe in the future.

Cultural transformations originate from every geopolitical change. Pop art would not exist without the supremacy of Northamerican imperialism. Post-modernist thesis would be inconceivable without the satisfaction of the end of the race that has enlarged the whole West.

Long before the supremacy of the new yellow empire becomes evident, its cultural foundations are gradually imbuing the World to the core. It is a silent phenomenon, more especially in this case than in any other. The ebb of tidal change is also noticed in the art field. Western artists are researching again the fields of beauty and the poetry of shadows regardless of the artistic postulates that had been purified after the World wars in the 20th century. They may not be aware of it, but they act as double agents: they ease the cycle change, but at the same time, as victims who believe in future, they know that the quickest the occupying occurs, the earlier the conqueror’s caution will drop, and the poison of our ancient way of life, so deeply rooted with the bodily and the criminal, so close to the game of good and evil which Bataille will analyse, will begin his task in order to give us back the future that belongs to us.

The cycle Transferències, that enquires these matters, begins with a triple exhibition, the first group exhibition in this small and unavoidable space of zona Base at Casal Solleric.

Three artists belonging to three different generations and to different trends open the cycle: Bel Fullana (Manacor, 1985), Esperança Lliteras (Porreres, 1968) and Vesna Zorka Mímica (Santiago de Chile, 1950).

Bel’s work, called “Cotton Candy”, the first one of the visit, symbolizes at the same time the end of the cycle, as it has been said before. The “Burusera” phenomenon (shops and even vending machines where worn young girls’ underwear can be bought. They usually provide their picture and sometimes, even their own personal details), that has spread from the westernized Japan to the most developed Chinese coast, means the beginning of Stakhanovism’s downhill, that lifted this economy to a first power. Fetishism loaded with sexual content bursts into a culture where only work has metaphysically ruled time for a long, long time.

In “Contextos”, Esperança Lliteras captures the Eastern ancient tradition that shapes the world through emptiness, silence and synthetic enquiry. She places her characters within a context full of Eastern symbolism and connoted with enigmatic poetical texts, giving a double meaning to the word “context”, also appointing to what means to a character living in a landscape “with text”.

Finally Vesna Zorka Mímica, in “Blow your mind”, enquires the analogy between the universe and the human brain imbuing the whole Eastern Eastern philosophy, especially Tao. The soul is placed in the brain and has the shape of a butterfly. This means that beauty is innate of consciousness –unlike what Central European new Fauves and American new stridentists have claimed by the end of their influence cycle (that has ended with the death from starvation of modernity). The game of perception of reality, its unveiling, as the guiding principle of artistic action lies in the base of the use of tulle veils in her works by way of optical screens on which parallel worlds unveil a part its mysteries.

Carlos Jover

Casal Solleric.

Zona Base Cicle: Transferències Dates: 11 July – 1 September 2013 Institutions: Ayuntamiento de Palma and Fundación Banco Santander Artist: Lucía Vallejo. Ensoñaciones Curators: Asun Clar and Carlos Jover

“Ensoñaciones”. Lucía Vallejo The inclusion of Lucía Vallejo (Bilbao, 1975) in the cycle is the result of a natural movement to search (and find) bridges between the East and West, bridges that allow two-way traffic and thereby the so-called transfers that are an educated and cultured way of referring to the old terms of ‘invasion’ and ‘conquest’. The new emerging empire, the Chinese empire, has for some time now been undertaking this transfer, claiming tributes, social and intellectual sacrifices and even large areas of both institutional and corporate sovereignty in the West via the power bestowed on it through having almost half the world’s cash; in turn, the reverse transfer process has already been making itself felt for many years now, silently introducing its cultural values and references into our world and bringing many old icons of our 20th century to their demise (such as everything to do with post-modernity).

Lucía Vallejo’s work is, per se, a manifestation of that twoway transfer. Although its starting point in artistic terms is the study of European baroque, impregnated with Christian religious symbols, representations of royalty and power and reproductions of an idealised nature and, in general, cultural concepts from our own civilisation, the insertion within this of emptiness (a completely exotic concept for a westerner), of dreams like energy that circulates and unites the totality of the universe (like Chi in Taoism) and of water as the sphere in which emptiness is indistinguishable and therefore flows at the same rate as its opposite (being and not-being have the same origin although different names, says Taoism), establish an approach that allow her, at this stage in the course, to reclaim the reviled concept of beauty, the lost commitment to emotion, the trapped longing for solitude as nourishment for the spirit, all buried for years in our modern world that has grown up holding onto the

skirts of the US empire, now in its death throes.

To appreciate Lucía Vallejo’s work in the Zona Base of Casal Solleric we have to bear in mind several references: the installation “Dream of Venus” by Salvador Dalí, created for the pavilion at the New York World Fair in 1939; obviously the character of Ofelia from William Shakespeare’s play; and especially the texts “Water and dreams” and “The poetics of space” by Gaston Bachelard. By using these resources, in addition to those from her own creative process, in “Ensoñaciones” Lucía Vallejo speaks to us of the burden of absence and loss, of physical and psychological emptiness, of clothing as protective armour against loneliness. In this respect I would like to cite Chantal Maillard who writes “Anguish is that nothing / that soon flourishes / in the void”. That is precisely the process generated by this work, halfway between the East and West. A work full of lyricism and meaning in which the submission of space, of water becomes embraced by emptiness, transcended loss, and the sea bottom becomes a drowned enclosure where everything happens beyond life and death.

Lucía Vallejo graduated in Art History and, after initially devoting herself to cultural management, embarked on her artistic career in July 2008 with her first individual exhibition at the Maior gallery in Pollença. Since then she has visited several fairs (ARCO since 2009, PULSE in New York in 2011, Espacio Atlántico in Vigo in 2011, Art Colonia in 2012 and 2013) and has taken part in various public locations, such as the Matadero and the Ateneo in Madrid. Her last exhibition took place between March and May 2013 at the Distrito 4 gallery in Madrid.

Carlos Jover

- 125 -

Casal Solleric.

Zona Base Cicle: Transferències Dates: 19th september 2013 - 5 january 2014 Institutions: Ayuntamiento de Palma and Fundación Banco Santander Artist: Astrid Colomar. Transformation in Red Curators: Asun Clar and Carlos Jover

“Transformation in Red”. Astrid Colomar

- 126 -

This exhibition has developed from he previous work by Astrid Colomar (Palma, 1970) entitled Sanguis materna (Museu d’art Modern i Contemporani Es Baluard, 2010). The red colour characterizing such site-specific is the driving thread of this new series, in which the artist reverts back to the concept of maternity linked with the creative force and the transmission of life in its different forms and expressions. This colour can be found in all the works acting as a unifying element and bearer of the vital impulse that transforms everything.

On these new works, the intimate environment of the motherchild relationship is breached and there from the idea of the matter transformation and the identification between carnality and thinking or conscience is deepened. This substantiation process reaches the physical nature of mankind itself but it is reflected in the habits, beliefs and behaviors related to creation, death and transformation of life.

Thus, mankind shows its historical, cultural and biological condition through the memory expressed in the used items, the photos and the etchings. The painting –the preferred means of expression of the artist–, in this occasion is shown objectually through the red colour of the materials of the pieces and the cut brushstroke. Apart from the objects, the video and the written and spoken words are the key elements to boost those dynamics that shape physicality and there from, the Conscience of Mankind and the integration of humans into earthly life in a balanced way.

The object is also contemplated as repository of knowledge, conscience and symbology. An object, which is necessarily of a collector because it is taken from the past to lend itself

to an interpreting in the present (understood as a legacy). In that way, it is also projected towards the future in order to generate new receptions at the same time, understanding the whole from an interpretative approach).

The intervention on these objects of the past by means of assamblages and collages, providing them with new meanings, producing a flow of symbolic association that enables the construction of meaning. These collages (without glue, also joined by objects: pins) and assamblages are gathered in groups to make up different fields throughout the exhibition: 1.- Next to the blood stream painted on paper we can find collected photos of the past. These have been altered with cut brushstrokes of that blood flow and witness the idea of the past and of the cultural transmission.

2.- The animality of mankind and the allusion to the idea of aggression and death focused on the existing bond between creation-destruction is presided by the hunting trophy of a deer and the presence of lethal instruments.

3.- The idea of transformation and the manifestation of the different vital processes, illustrated through biological mechanisms of life itself. Butterflies are the focus point.

4.- Woman and femininity appear from their generative or earthly vital strength, or her creative sexuality.

5.- The rites of passage include the picture of a bird flying over all the all the pieces.

In all these we can find a nightstand representing the link between the earthly and the spiritual, the “door that always leads to yourself again”-as the artist says -, and presides each group of pieces linking them with each others.

Finally the video in which the blue and red colour fuse together in the same image; matter and spirit fused together by the word. This word also appears –engraved– in some of the works (with the support of that physical strength she wants to emphasize), but here in the video, it is the uttered word, taking up the conjunction between the physical (the voice and the intonation as a consequence of all the organs taking part in it) and what it means. A visual and sound piece on which words containing the prefix TRANS are linked together and it refers to the idea of transmission and link of matter with conscience with the expanding concentric circles adjusting the heartbeat.

This is the third exhibition of the cycle Transferències on which the imprint is analyzed within the artistic manifestations of the cultural transfers between East and West. The interest in the circle of life and the questions about nature and spirit are questions involving both cultures and this exhibition take references of both: the encyclopaedism of the pictures, illustrations and European etchings of the 18th, 19th and 20th centuries fuse together with the symbolic use of the natural elements such as birds, butterflies and flowers which the Eastern cultures express the utmost emotions and philosophical thoughts.

Asun Clar

- 127 -

Casal Solleric.

Zona Base Cicle: Transferències Dates: 21 January - 16 March 2014 Institutions: Ayuntamiento de Palma and Fundación Banco Santander Artist: Lourdes Murillo. La que en mi corazón ardía Curators: Asun Clar and Carlos Jover

“La que en mi corazón ardía”. Lourdes Murillo

- 128 -

The artistic career of Lourdes Murillo (Badajoz, 1964) is characterised by the creation of numerous installations designed for emblematic locations. Of note, among others, are those made for large spaces such as the Capilla de la Trinidad at the Museo Barjola in Gijón (2007); the Conventual de San Benito in Alcántara (2005) and the Iglesia de Los Peruleros in Siruela (2002). The pictorial calligraphy employed in some of them is also understood as forming part of actions providing temporal and gestural aspects. For the singular design of the Zona Base at Casal Solleric, where the architecture provides a stone path ending in a final room without an exit, the artist has designed the installation La que en mi corazón ardía (What was burning in my heart), a work in which the lineal sequence of lights and shadows, the sound of the viola from Prologue by Gérard Grisey and the aroma of incense provoke sensorial experiences which the poem La noche Oscura by San Juan de la Cruz provides with many different meanings.

In this ambience brimming with meanings the space also acts as an active presence that invites the spectator to become involved in the experience. This means that the installation needs to be sensed. The work tackles sight, smell and hearing, creating a propitious atmosphere for poetry and emotion.

The profound lyricism of the mystical verses produces a range of suggestions that help to reinterpret these sensations as a journey towards the depths of being.

The powerful symbolism of the light and shade, also present in other works by the artist, is nuanced and strengthened through the use of vegetable parchment screens and the counterpoint provided by a patch of drawings housed in the walls. Trans-

lucency is a material condition that sets up dialectic plays of light and shade, of certainty and promise. The black painting, the negative of light, reaffirms this through absence. But there is also emptiness. The location speaks through its materials, its architecture and its historic character and the space therefore becomes an essential part of the piece. A space understood as empty-positive, necessary for something to happen, and the fullness achieves plenitude but at the same time can be recreated via the contribution of elements that take advantage of part of its spirit. The constructive design of the linked chambers in the exhibition space and the strategic location of the drawings lay down an itinerary that is also translated into temporal experience.

The evocative capacity of shadow, the opacity and emptiness are shared by oriental cultures such as those of China and Japan. Here their symbolic meaning forms part of everyday life, within ceremonies, domestic and religious settings. The Transferències cycle, of which this exhibition forms a part, analyses the cultural transfers between the East and West reflected in contemporary art as a way to question other kinds of colonisation in an increasingly globalised world.

Asun Clar

Casal Solleric.

Zona Base Cicle: Transferències Dates: 27 March - 11 May 2014 Institutions: Ayuntamiento de Palma and Fundación Banco Santander Artist: Kira Ball. Feel II Curators: Asun Clar and Carlos Jover

which contains artistic expressions of the transfer between eastern and western culture. The delicacy, sensuality and symbolic capacity with which Kira Ball works porcelain and the importance of light in her pieces is a feature shared with Japanese culture, as well as this material’s aesthetic sublimation to the qualities of fragile hardness, transparent opacity and tonal purity.

Asun Clar

Kira Ball. Feel II The work of Kira Ball (Sóller, 1976) using Limoges porcelain is essentially aimed at creating small, delicate pieces to form part of large installations that invade and alter the space they occupy. Be they suspended in the air (Twilight, Ca’n Marqués, 2009), entangled or held by metal supports (Into the White, La Caja Blanca, 2009 and Sa Quartera, 2010; Feel, Fundació Coll Bardolet, 2012), the effect created by these incredibly fine, handmade shapes is thanks to their translucence and apparent fragility, creating poetical ambiences and proposing situations that trigger both the senses and the emotions. In her installations, this sensitive work in porcelain of different tones of white acts through association with the firmness of the outline traced by the metal wires, with the expressive connotations of the materials and the special behaviour of light, not only incorporating the location into the piece but also determining the scene’s narrative possibilities.

Feel II is a new version of the installation Feel created in 2012 at the Fundació Coll Bardolet. Although similar in terms of the overall appearance, occasionally creating tension between its components - porcelain and wrought iron wires and ending with a final release, in the current installation the accompaniment and adaptation between both components characterises the sinuous trajectory followed from the most secluded room of the Zona Base at Casal Solleric to their ascent through the double space of the entrance. The metamorphosis of these small porcelain elements that infiltrate the walls and are supported by the lines traced by the filaments opens the door to different levels of meaning, from purely organic to one related to experiences, emotions and philosophies.

This is the fifth and last exhibition of the Transferències cycle

- 129 -