INTERSECCIONS • Il•lustracions i historietes de Bartolomé Seguí

Il·lustracions i historietes de

Bartolomé Seguí

Il·lustracions i historietes de

Bartolomé Seguí

22 de març a 22 de maig 2016

Ajuntament de Palma

Exposició

Catàleg

Batle M. Hble. Sr. José hila vargas

Interseccions. il·lustracions i historietes de bartolomé seguí Casal Solleric 22 de març - 22 de maig de 2016

Coordinació Fundació Palma Espai d’Art

Regidor de l’Àrea de Cultura, Patrimoni, Memòria Històrica i Política Lingüística Il·lm. Sr. Miquel perelló oliver Patronat Fundació Casals d’Art i Espais Expositius de Palma President M. Hble. Sr. José hila vargas Vicepresident Il·lm. Sr. Miquel Perelló Oliver Patrons Il·lma. Sra. Susanna moll kamerich Il·lma. Sra. Eva frade bravo Sra. Francisca niell llabrés Sr. José javier bonet díaz Sr. Pedro ribas dietrich Sr. Antoni sbert casasayas Sra. Neus garcía iñesta Sr. Paco espinosa trujillo Sr. Gaspar sabater vives Secretari Sr. Antoni pol coll Sotssecretària Sra. Francisca arbona serra

ISBN 978-84-95267-71-9 Dipòsit Legal PM 603-2016 © © © © ©

D’aquesta edició: Ajuntament de Palma Dels textos: els autors De les traduccions: els autors Del disseny: els autors Bartolomé Seguí, VEGAP, Palma, 2016

Coordinació Fundació Palma Espai d’Art Comissariat Juan Roig Muntatge Fernando Soberats Agraïments Sònia Delgado Felipe Hernándex Cava Gabi Beltrán Clúster de Còmic i Nous Media de Mallorca Xisco Seguí Yolanda Seguí Marta Ferré

Textos gabi beltrán felipe hernández cava juan roig FotoGRAFIES joan ramon bonet SCÀNERS Gráficas Planisi Verbigrafia Disseny editorial i maquetació Verbigrafia Assessoria lingüística Servei d’assessorament lingüístic de l’ajuntament de palma Traducció a l’anglès E-Traducta Suport informàtic Institut municipal d’informàtica de l’ajuntament de palma Impressió Graficart

Il·lustracions i historietes de

Bartolomé Seguí

És tot un honor per a la ciutat de Palma que el Casal Solleric promogui “Interseccions.

Il·lustracions i historietes de Bartolomé Seguí”, l’exposició retrospectiva d’un autor que gaudeix d’un merescut reconeixement dins l’àmbit del còmic internacional i, que des dels anys vuitanta, ha desenvolupat una àmplia tasca que inclou les més diverses facetes de dibuixant, il·lustrador, narrador i editor. Aquest catàleg recull una selecció d’originals, des d’historietes fins a il·lustracions i peces d’humor gràfic, que recorren tota la trajectòria de l’autor i inclou material inèdit i altre de publicat a les més emblemàtiques revistes del gènere, historietes a tires de premsa, llibres infantils il·lustrats i novel·la gràfica. Així mateix, en aquest recorregut el visitant podrà percebre els canvis de format i tècnica entre les primeres i les més recents obres de l’autor, totes amb un denominador comú: la passió de Bartolomé Seguí per dibuixar.

Com a batle de Palma i president de la Fundació Palma Espai d’Art vull donar la meva més sincera enhorabona al comissari de l’exposició, Juan Roig, i a Bartolomé Seguí, a qui aquest Ajuntament va atorgar el Premi Ciutat de Palma de Còmic 2010, juntament amb Gabi Beltrán, per l’obra Històries del Barri.

Es un gran honor para la ciudad de Palma que el Casal Solleric promueva “Interseccions. Il·lustracions i historietes de Bartolomé Seguí”, la exposición retrospectiva de un autor que goza de un merecido reconocimiento en el ámbito del cómic internacional y, que desde los años ochenta, ha desarrollado una amplia tarea que incluye las más diversas facetas de dibujante, ilustrador, narrador y editor. Este catálogo recoge una selección de originales, desde historietas hasta ilustraciones y piezas de humor gráfico, que recorren toda la trayectoria del autor e incluye material inédito y material publicado en las revistas más emblemáticas del género, historietas en tiras de prensa, libros infantiles ilustrados y novela gráfica. Asimismo, en este recorrido, el visitante podrá percibir los cambios de formato y técnica entre las primeras y las más recientes obras del autor, todas con un denominador común: la pasión de Bartolomé Seguí por dibujar.

Como alcalde de Palma y presidente de la Fundació Palma Espai d’Art quiero dar mi más sincera enhorabuena al comisario de la exposición, Juan Roig, y a Bartolomé Seguí, a quien este Ayuntamiento otorgó el Premi Ciutat de Palma de Cómic 2010, junto con Gabi Beltrán, por la obra Històries del Barri.

José Hila Batle de Palma / Alcalde de Palma

7

8

Portada de la revista Madriz Il·lustrada per Bartolomé Seguí

Un disseny a la catifa

Un diseño en la alfombra

A design on the rug

Hace unos treinta años que el camino de Seguí y el mío coincidieron. Fue aquella época pretérita en que yo dirigía una publicación (Madriz) en cuyo seno se vivía un interesante debate, llevado hasta los extremos, entre una concepción moderna de la historieta y otra que yo bautizaba como “posthistorieta”, según la relevancia estética o la banalidad con que cada autor gestionaba una y otra, o, dicho de otro modo, según el énfasis que unos ponían en su valor de uso o en su valor de cambio.

Dichas alquimias acabarían mostrando sus vergüenzas o sus virtudes en el futuro, hoy presente, pero en aquellos momentos el coloquio plasmado sobre el papel era, sin duda, apasionante y próspero.

It was about thirty years ago when the paths of Seguí and myself crossed. In that past time I was director of a publication (Madriz) at the heart of which there was an interesting debate going on, taken to the extremes, between the modern concept of the comic strip and another that I christened “post-comic strip”, according to the aesthetic importance or banality with which every creator managed one and the other, or, said another way, according to the emphasis that some placed on the value in use or on the value in change. These alchemies would end up showing their shames or their virtues in the future, now present, but at that time the colloquium captured on paper was, without doubt, passionate and prosperous.

Bartolomé, que pudo hacer allí algunos de sus trabajos más libérrimos, lo único que como responsable les exigía a los colaboradores -otros, como el del libro colectivo Nosotros somos los moros, llegarían más tarde-, me sorprendía por su compromiso con una particular concepción de su oficio, en la que, a la manera de Picasso, se le veía más in-

Bartolomé was able to do some of his most entirely unfettered works there, the only demand I, being in charge, used to make of the collaborators - others, like in the collective book Nosotros somos los moros would come later. He used to surprise me with his commitment to a special concept of his craft, in which, and in the style of Picasso, he

per Felipe Hernández Cava Fa uns trenta anys que el camí de Seguí i el meu varen coincidir. Va ser aquella època pretèrita en què jo dirigia una publicació (Madriz) en el si de la qual es vivia un interessant debat, duit fins als extrems, entre una concepció moderna de la historieta i una altra que jo batejava com “posthistorieta”, segons la rellevància estètica o la banalitat amb què cada autor gestionava l’una i l’altra, o, dit d’una altra manera, segons l’èmfasi que uns posaven en el seu valor d’ús o en el seu valor de canvi. Aquestes alquímies acabarien mostrant les seves vergonyes o les seves virtuts en el futur, avui present, però en aquells moments el col·loqui plasmat sobre el paper era, sens dubte, apassionant i pròsper.

Bartolomé, que va poder fer allà alguns dels seus treballs més libèrrims, l’única cosa que com a responsable exigia als col·laboradors –altres, com el del llibre col·lectiu Nosotros somos los moros, arribarien més tard–, em sorprenia pel seu compromís amb una particular concepció del seu ofici, en la qual, a la manera de Picasso, se’l veia més interessat pels resultats que per l’experimentació

9

en si mateixa i, sobretot, per una “fisicitat” del color tan emocional com consistent (les sensacions que transmetien i transmeten les línies de força dels seus cossos no ho són menys). Aquesta idea de la capacitat autònoma del color per a prestar un servei més enllà del que és decoratiu segueix sent avui, en què ha aconseguit major saviesa, una de les seves particularitats més interessants, que em recorda a cada moment que val tant o més la manera en què alguna cosa s’il·lumina que allò que il·luminam. I és també aquesta noció que el color confereix una alta dosi de sentit el que més temps li segueix absorbint a l’hora d’encarar qualsevol dels seus encàrrecs i un dels aspectes que, en última instància, el segueix diferenciant d’altres als quals aquests matisos i subtileses els semblen tan prosaics com prescindibles.

Tanmateix, el que més em va captivar del seu quefer, sota l’encís del qual continuu, és la circumstància d’haver vist en ell un d’aquests escassos dibuixants que aconsegueixen harmonitzar la capacitat per a “veure”, que resideix en el perfecte disseny del nostre ull, amb la de “mirar”, que és funció de l’ànima o de l’esperit, com preferiu, sense que una predomini sobre l’altra, raó per la qual els seus treballs s’eleven per damunt el pintoresquisme sensacionalista que ens envaeix i forcen el lector

10

teresado por los resultados que por la experimentación en sí misma y, sobre todo, por una “fisicidad” del color tan emocional como consistente (las sensaciones que transmitían y transmiten las líneas de fuerza de sus cuerpos no lo son menos). Esa idea de la capacidad autónoma del color para prestar un servicio más allá de lo decorativo sigue siendo hoy, en que ha alcanzado mayor sabiduría, una de sus particularidades más interesantes, que me recuerda a cada momento que vale tanto o más la manera en que algo se ilumina que aquello que iluminamos. Y es también esa noción de que el color confiere una alta dosis de sentido lo que más tiempo le sigue absorbiendo a la hora de encarar cualquiera de sus encargos y uno de los aspectos que, en última instancia, le sigue diferenciando de otros a los que esos matices y sutilezas les parecen tan prosaicos como prescindibles.

was more interested in the results than in experimentation in itself, and, above all, in a “physicality” of the colour, as emotional as consistent (the sensations that the strong lines of the bodies transmitted and transmit are no less).

This idea of the autonomous capacity of colour to render a service that goes beyond decoration is still to this day, and where he has gained greater wisdom, one of his most interesting idiosyncrasies, that reminds me at all times that the manner in which something is illuminated is worth so much and more than that which we are illuminating.

And it is also this notion that colour can confer a good dose of meaning that continues to absorb him for most of the time when working on any of his commissions, and is one of the aspects that, in the final instance, continues to differentiate him from others to whom these nuances and subtleties are as prosaic as dispensable.

Sin embargo, lo que más me cautivó de su quehacer, bajo cuyo embrujo continúo, es la circunstancia de haber visto en él a uno de esos escasos dibujantes que consiguen armonizar la capacidad para “ver”, que reside en el perfecto diseño de nuestro ojo, con la de “mirar”, que es función del alma o del espíritu, como prefieran, sin que una predomine sobre la otra, razón por la que

Nevertheless, what most captivated me about his endeavours, and under whose spell I still am, is the fact of having seen in him one of the few cartoonists who managed to harmonise the capacity to “see”, which resides in the perfect design of our eye, with that of “look”, which is the function of the soul or spirit, as you prefer, without either dominating over the other, the reason

de les seves imatges a deixar de costat la seva mera deglució (en cru, com és moda) per a participar-hi activament i reconèixer-se, que és tant com obrirse al coneixement. Per això mateix, jo, que tan afortunat he estat sempre en les meves col·laboracions, el trob idoni per a explicar històries en les quals la naturalesa humana viu en un permanent conflicte entre posicions que se’ns presenten com irreconciliables, entre el que uns éssers pensen i el que senten, que és el territori que preferesc per a construir els meus relats i en el qual cada ics temps Seguí i jo ens citam per a trobar-nos i dubtar una mica més de les falses certituds.

El pretext d’aquestes col·laboracions ens permet a més coincidir adesiara i parlar de moltes coses que compartim, entre les quals no és de menor importància la consideració que sentim pel treball dels qui ens han antecedit, els quals mai ell i jo hem contemplat com a meres desviacions excèntriques a la història d’un mitjà en el qual, després de perdre “la sensació del nou” (i com em fatiga tota la inèrcia que aquell concepte benintencionat de la Modernitat ha generat!), tots hauríem de ser conscients del que una herència ben administrada pot tenir de vigoritzador per a la creativitat contemporània (i, per Déu, que no estic pensant en les bastardes

sus trabajos se elevan por encima del pintoresquismo sensacionalista que nos invade y fuerzan al lector de sus imágenes a dejar de lado su mera deglución (en crudo, como es moda) para participar activamente en ellas y reconocerse, que es tanto como abrirse al conocimiento. Por eso mismo, yo, que tan afortunado he sido siempre en mis colaboraciones, le encuentro idóneo para contar historias en las que la naturaleza humana vive en un permanente conflicto entre posiciones que se nos presentan como irreconciliables, entre lo que unos seres piensan y lo que sienten, que es el territorio que prefiero para construir mis relatos y en el que cada equis tiempo Seguí y yo nos citamos para encontrarnos y dudar un poco más de las falsas certidumbres.

El pretexto de esas colaboraciones nos permite además coincidir de tarde en tarde y hablar de muchas cosas que compartimos, entre las que no es de menor importancia la consideración que sentimos por el trabajo de los que nos han antecedido, a los que nunca él y yo hemos contemplado como meras desviaciones excéntricas a la historia de un medio en el que, tras perder “la sensación de lo nuevo” (¡y cómo me fatiga toda la inercia que aquel concepto bienintencionado de la Modernidad ha generado!), todos deberíamos ser

for which his works are elevated above the sensationalist picturesque that invades us and force the reader of the images to not simply swallow them (raw, as is the fashion) but to participate actively in them and recognise themselves, much like opening yourself up to knowledge. For this reason, I, who have always been so fortunate in my collaborations, find him perfect for telling stories in which human nature lives in permanent conflict between positions that are presented to us as being irreconcilable, between what some beings think and what they feel, which is the territory where I prefer to construct my stories and where every certain amount of time, Seguí and I arrange to meet up and throw a few more doubts on false certainties.

The pretext of these collaborations permits us furthermore to coincide every now and then to talk about the many things that we have in common, amongst which is that of no lesser importance than the esteem we feel for the work of those that have gone before us, of those that neither him nor I have ever contemplated as being mere eccentric deviations to the history of a medium in which, after losing “the feeling of the new” (and how tiring all the inertia that that well-intentioned concept of Modernity has generat-

11

apropiacions descontextualizadores o en les restauracions recontextualizadores de sempre).

Bartolomé Seguí, per a satisfacció dels seus lectors i la meva personal, és fill d’una tradició a la qual se suma amb totes les seves forces per a evitar caure en la redundància o en la banalitat.

I és aquesta mateixa memòria de baula d’una cadena major, que de continu surt a relluir igualment en les meves converses amb El Roto, i per tant memòria de redescobriment permanent, la que li exigeix a cada moment una major destresa, que no manya (repetesc: destresa, no manya feixuga). I és, igualment, el que em fa recordar allò que Ezra Pound, tan gran en la seva poesia com confós per la política, va dir sobre que “la tècnica és la prova de la sinceritat”. La tècnica, sí, aquella que tants avui donen per superada, de vegades per a emmascarar les seves mancances, i amb el vent a favor que el reconeixement comercial i el reconeixement crític caminen tan confosos l’un amb l’altre que semblarien la mateixa i única cosa.

Perquè, com opinava també aquell foll egregi, “si d’una cosa no s’ho paga adquirir la tècnica per a expressar-la, té un valor inferior”. Els versos lliures, respectat lector, estan molt bé per a ocultar o caricaturitzar el pensament, però no per als que volen escometre una tasca en la qual no es fabriquin únicament objectes de consum mitjançant els quals distreure els sentits.

12

conscientes de lo que una herencia bien administrada puede tener de vigorizador para la creatividad contemporánea (y, por Dios, que no estoy pensando en las bastardas apropiaciones descontextualizadoras o en las restauraciones recontextualizadoras de marras).

ed!), we should all be aware of what a well-managed inheritance can provide as an energiser for contemporary creativity (and, by God, I am not thinking about bastard de-contextualising appropriations or cursed re-contextualising restorations).

Bartolomé Seguí, para satisfacción de sus lectores y la mía personal, es hijo de una tradición a la que se suma con todas sus fuerzas para evitar caer en la redundancia o en la banalidad. Y es esa misma memoria de eslabón de una cadena mayor, que de continuo sale a relucir igualmente en mis conversaciones con El Roto, y por ende memoria de redescubrimiento permanente, la que le exige a cada instante una mayor destreza, que no maña (repito: destreza, no maña cansina). Y es, igualmente, lo que me hace recordar lo que Ezra Pound, tan grande en su poesía como confundido por la política, dijo acerca de que “la técnica es la prueba de la sinceridad”. La técnica, sí, aquella que tantos hoy dan por superada, a veces para enmascarar sus carencias, y con el viento a favor de que el reconocimiento comercial y el reconocimiento crítico andan tan confundidos el uno con el otro que parecieran la misma y única cosa. Porque, como opinaba también aquel loco egregio, “si una cosa no vale la pena de adquirir la técnica para expresarla, tiene un valor inferior”. Los versos libres, respetado lector, están muy bien para ocultar o caricaturizar el pensamiento, pero no para los que quieren acometer una tarea en la que no se fabriquen únicamente objetos de consumo mediante los que distraer a los sentidos.

Bartolomé Seguí, to the satisfaction of his readers and myself, is the child of a tradition to which he brings all his strengths to avoid falling into redundancy or banality. And it is this same memory of a link in a small chain that continuously comes to light equally in my conversations with El Roto, and thus the memory of permanent rediscovery, that which demands of him at every moment greater dexterity, not knack (I repeat: dexterity, not a tiresome knack).

And it is, equally, that which makes me remember what Ezra Pound, as grand in his poetry as confused in his politics, said, how “technique is the test of sincerity”. Technique, yes, that which so many today think they have achieved, sometimes to cover up their shortcomings, and with a favourable wind taking them to commercial recognition and critical acclaim, so confused with one another that they seem to be one and the same thing. Because, as that crazy egregiousness also opined, “If a thing isn’t worth getting the technique to say, it is of inferior value”. Free verses, dear reader, are very good for hiding or caricaturing thought, but not for those who seek to undertake a task in which solely consumer objects are not made to amuse the senses.

Il·lustració feta per Bartolomé Seguí a la paret del Casal Solleric de Palma amb motiu d’aquesta exposició

13

14

Vinyeta d’Histories del Barri, en la qual apareixen Gabi Beltán i Bartolomé Seguí a la llibreria Tótem del carrer Socors de Palma

Pròleg

Prólogo

Prologue

Per a Michel Houellebecq la bondat és més important que el talent o la intel·ligència. No puc estar més d’acord amb l’autor de Plataforma, encara que no veig per què aquestes tres virtuts no poden anar unides. Sí, és cert: no succeeix gaire vegades, i menys en l’àmbit artístic. Els artistes, per regla general, solen ser persones desagradables; maldestres en el seu tracte amb la resta d’éssers humans; fins i tot, de vegades, d’una intel·ligència perversa, negligent.

Des de la seva alta talaia el món es veu massa petit, quan el món només es pot entendre a peu de carrer.

Para Michel Houellebecq la bondad es más importante que el talento o la inteligencia. No puedo estar más de acuerdo con el autor de Plataforma, aunque no veo por qué estás tres virtudes no pueden ir unidas. Sí, es cierto: no sucede muchas veces, y menos en el ámbito artístico. Los artistas, por regla general, suelen ser personas desagradables; torpes en su trato con el resto de seres humanos; incluso, en ocasiones, de una inteligencia perversa, negligente.

Desde su alta atalaya el mundo se ve demasiado pequeño, cuando el mundo solo se puede entender a pie de calle.

For Michel Houellebecq, goodness is more important than talent or intelligence. I couldn’t agree more with the author of Plataforma, although I can’t see why these three virtues can’t go together. Yes, it’s true: it doesn’t happen very often, and even less so on the arts scene. Artists, as a general rule, are usually objectionable people; awkward in their dealings with other human beings; even, on occasions, with a perverse intelligence, neglectful. From their watchtower the world seems to be too small, when the world can really only be understood from street level.

Qualsevol que hagi seguit la trajectòria artística de Bartolomé Seguí sap del seu sobrat talent narratiu. Qualsevol que hagi conversat amb ell un horabaixa sap de la seva intel·ligència sense falsies. I si un ha tingut la sort de compartir amb ell diferents moments de la vida, sap de la seva bondat. Impregnar d’aquesta bondat, d’aquesta honestedat, la intel·ligència i el talent, és el primer requisit per a crear una gran obra.

Cualquiera que haya seguido la trayectoria artística de Bartolomé Seguí sabe de su sobrado talento narrativo. Cualquiera que haya conversado con él una tarde sabe de su inteligencia sin dobleces. Y si uno ha tenido la suerte de compartir con él diferentes momentos de la vida, sabe de su bondad. Impregnar de esa bondad, de esa honestidad, a la inteligencia y el talento, es el primer requisito para crear una gran obra.

Anyone who has followed the artistic trajectory of Bartolomé Seguí knows of his copious narrative talent. Anyone who has spoken with him one afternoon knows of his intelligence without false pretensions. And if any-

per Gabi Beltrán

one has had the luck to share with him different moments of his life, they will know of his goodness. Impregnating intelligence and talent with this goodness and honesty is a key requisite for

15

I no és fàcil. Enfrontar-se a la realització d’una petita il·lustració infantil amb el mateix afecte i atenció amb què un s’enfronta a una novel·la gràfica, és el que distingeix els veritables dibuixants; els que transcendeixen el seu propi temps. Sí: Bartolomé Seguí és per a mi ja un clàssic. I ho és perquè s’enfronta a la seva tasca creadora com ho ha de fer un artista que vulgui deixar petjada: amb intel·ligència, talent i humilitat, però sempre veient el món a peu de carrer. I això es pot percebre en cada traç de cada vinyeta o il·lustració de Seguí. Deixem el virtuosisme buit per a dibuixar històries que no expliquen res. Enfrontem-nos al treball narratiu cercant l’essència de les coses; la seva humanitat. Com ho fa Seguí.

Bartolomé Seguí no pot deixar de dibuixar ni un instant. Les seves mans no l’hi permeten. En certa manera n’és esclau. És una esclavitud desitjada, per descomptat. Tot gran artista només és feliç deixant a lloure la seva compulsivitat. Es dibuixa, es pinta, o escriu, sense un fi aparent, excepte el de procurar-se a un mateix el pur plaer de fer-ho; el pur plaer d’explicar-se el món; d’explicar-ho als altres creant alguna cosa que li doni més sentit. I així, Seguí pot estar parlant amb un mentre gargoteja qualsevol cosa sense que ningú l’hi hagi demanat.

Ningú, excepte les seves mans.

El 2009 Bartolomé Seguí va guanyar el Premi Nacional de Còmic. Per a mi

16

Y no es fácil. Enfrentarse a la realización de una pequeña ilustración infantil con el mismo cariño y atención con el que uno se enfrenta a una novela gráfica, es lo que distingue a los verdaderos dibujantes; a los que trascienden su propio tiempo. Sí: Bartolomé Seguí es para mí ya un clásico. Y lo es porque se enfrenta a su tarea creadora como lo ha de hacer un artista que quiera dejar huella: con inteligencia, talento y humildad, pero siempre viendo el mundo a pie de calle. Y eso se puede percibir en cada trazo de cada viñeta o ilustración de Seguí. Dejemos el virtuosismo hueco para dibujar historias que no cuentan nada. Enfrentémonos al trabajo narrativo buscando la esencia de las cosas; su humanidad. Como lo hace Seguí.

Bartolomé Seguí no puede dejar de dibujar ni un instante. Sus manos no se lo permiten. En cierto modo es esclavo de ellas. Es una esclavitud deseada, por supuesto. Todo gran artista solo es feliz dando rienda suelta a su compulsividad. Se dibuja, se pinta, o escribe, sin un fin aparente, salvo el de procurarse a uno mismo el puro placer de hacerlo; el puro placer de explicarse el mundo; de explicárselo a los demás creando algo que le dé más sentido. Y así, Seguí puede estar hablando con uno mientras garabatea cualquier cosa sin que nadie se lo haya pedido. Nadie, salvo sus manos.

creating a great piece of work. And it’s not easy. Tackling the creation of a small children’s illustration with the same care and attention with which one would tackle a graphic novel is what distinguishes true artists: those who transcend their own time. Yes, for me, Bartolomé Seguí is already a classic. And he is so because he addresses his creative undertakings as any artist should who wants to make their mark: with intelligence, talent and humility, but always viewing the world from the street level. And this can be seen in every stroke in every comic frame or illustration that Seguí does. Let’s leave the virtuoso space to draw stories that don’t say anything. Let’s approach the narrative work seeking the essence of things: their humanity. Just like Seguí does.

Bartolomé Seguí can’t stop drawing for one minute. His hands won’t allow it. In a certain way, he is a slave to them. It is a cherished slavery, of course. Any great artist is only happy when giving full rein to their compulsiveness. Drawing, painting, writing, all without an apparent purpose, apart from pursuing for oneself the pure pleasure of doing it; the pure pleasure of explaining yourself to the world; of explaining it to others, creating something that gives it more sense. And so, Seguí can be talking with you whilst scribbling something or other without anyone having asked for it.

Nobody, except his hands.

va ser una sorpresa majúscula, perquè mai ha deixat de sorprendre’m que en aquest país se li doni un premi important a algú que s’ho mereix. Quan em vaig assabentar de la notícia em vaig recordar de Gore Vidal i vaig escriure (sense que ningú m’ho demanàs, de forma compulsiva) un text de felicitació. Hi analitzava una famosa frase de l’escriptor, assagista i guionista nord-americà. La frase deia: “Quan un amic triomfa, qualque cosa mor dins un”. En aquest cas, no puc estar-hi més en desacord. El triomf dels altres mai és el fracàs d’un. I menys quan aquell és merescut. Així que res va morir en mi quan vaig saber que quedava una mica de seny en aquest país. Perquè és molt esperançador que sapiguem reconèixer la vàlua d’artistes com Seguí.

Perquè és esperançador que escriptors de la talla de Gore Vidal puguin equivocar-se. Perquè el món, vist a peu de carrer, és molt més dur. I necessitam artistes que sàpiguen explicar-ho.

Necessitam artistes que puguin equivocar-se. Perquè la bellesa d’aquest món s’amaga en les coses petites. I és tasca de l’artista fer-les grans. Amb intel·ligència, sí; amb talent, també; però sobretot, amb honradesa. I si a algú l’espanta la paraula bondat, que torni a la seva talaia. Jo qued aquí, a peu de carrer, veient dibuixar Bartolomé Seguí. Veient com embelleix el món amb el seu traç.

En 2009 Bartolomé Seguí ganó el Premio Nacional de Cómic. Para mí fue una sorpresa mayúscula, porque nunca ha dejado de sorprenderme que en este país se le dé un premio importante a alguien que se lo merece. Cuando me enteré de la noticia me acordé de Gore Vidal y escribí (sin que nadie me lo pidiera, de forma compulsiva) un texto de felicitación. En él analizaba una famosa frase del escritor, ensayista y guionista estadounidense. La frase decía: “Cuando un amigo triunfa, algo muere dentro de uno”. En este caso, no puedo estar más en desacuerdo. El triunfo de los demás nunca es el fracaso de uno. Y menos cuando aquel es merecido. Así que nada murió en mí cuando supe que quedaba algo de cordura en este país. Porque es muy esperanzador que sepamos reconocer la valía de artistas como Seguí. Porque es esperanzador que escritores de la talla de Gore Vidal puedan equivocarse.

Porque el mundo, visto a pie de calle, es mucho más duro. Y necesitamos artistas que sepan explicarlo. Necesitamos artistas que puedan equivocarse.

Porque la belleza de este mundo se esconde en las cosas pequeñas. Y es tarea del artista hacerlas grandes. Con inteligencia, sí; con talento, también; pero sobre todo, con honradez. Y si a alguien le asusta la palabra bondad, que vuelva a su atalaya. Yo me quedo aquí, a pie de calle, viendo dibujar a Bartolomé Seguí. Viendo cómo embellece el mundo con su trazo.

In 2009, Bartolomé Seguí won the Premio Nacional de Cómic. For me it was a huge surprise, as it has never ceased to amaze me that in this country they give a major prize to someone who deserves it. When I heard the news, I thought of Gore Vidal and I wrote (without anyone having asked me to do so, in a compulsive manner) a congratulatory text. In it, I analysed a famous phrase by the American writer, essayist and scriptwriter. The phrase was: “Every time a friend succeeds, I die a little”. In this instance, I couldn’t disagree more. The triumph of others is never the failure of oneself. And less so when it is deserved.

So I didn’t die a little when I discovered there was still something of common sense left in this country. Because it is truly encouraging that we know how to acknowledge the value of artists like Seguí. Because it is encouraging that writers of the standing of Gore Vidal can be wrong. Because the world, seen from street level, is much harder. And we need artists who know how to explain it. We need artists who can make mistakes. Because the beauty of this world is hidden in the smaller things.

And it is the task of artists to make them big. With intelligence, yes; with talent, too; but above all, with integrity. And if anyone is afraid of the word “goodness” then they should go back to their watchtower. And I’ll stay here, at street level, watching Bartolomé Seguí draw.

Watching how he makes the world more beautiful with each stroke.

17

Pàgines d’historieta de Bartolomé Seguí apareguda a la revista NSLM l’any 2004 Pàgina següent: Vinyeta de l’historieta Patton, de Robert Crumb. 1984 Vinyeta de Las Serpientes Ciegas

18

per Juan Roig Rellegesc una historieta curta de Bartolomé Seguí apareguda a la revista NSLM l’any 2004. Tomeu hi explicava el seu dia a dia a Santa Maria del Camí, un poble del Raiguer de Mallorca als peus de la serra de Tramuntana, on ja duia anys i continua instal·lat. A Santa Maria es pot anar amb bicicleta als encàrrecs, les relacions amb els veïns són més estretes i la tranquil·litat tal vegada és excessiva per a ell. En aquesta història, en la qual expressava la seva necessitat d’“avançar”, es dibuixava en un solitari encreuament de camins, assegut en un banc, esperant. Aquestes vinyetes em recorden les d’una historieta curta dels 80, de Robert Crumb, en la qual explicava la vida d’un humil cantant de blues del delta del Mississipí que va aprendre a tocar després de vendre la seva ànima al diable en una cruïlla de carreteres. M’imagín un elegant diable abillat amb vestit i barret vermell acostant-se a Tomeu, as-

Releo una historieta corta de Bartolomé Seguí aparecida en la revista NSLM en el año 2004. En ella Tomeu explicaba su día a día en Santa Maria del Camí, un pueblo del Raiguer de Mallorca a los pies de la Sierra de Tramuntana, donde ya llevaba años y continúa instalado.

En Santa Maria se puede ir en bicicleta a los recados, las relaciones con los vecinos son más estrechas y la tranquilidad tal vez es excesiva para él. En esa historia, en la que expresaba su necesidad de “avanzar”, se dibujaba en un solitario cruce de caminos, sentado en un banco, esperando. Esas viñetas me recuerdan a las de una historieta corta de los 80 de Robert Crumb, en la que contaba la vida de un humilde cantante de blues del delta del Mississippi que aprendió a tocar tras vender su alma al diablo en un cruce de carreteras. Me imagino a un elegante diablo vestido con traje y sombrero rojo acercándose a Tomeu, sentado en un banco en

I re-read a short comic strip by Bartolomé Seguí that appeared in NSLM magazine in 2004. In it, Tomeu explained his day-to-day life in Santa Maria del Camí, a town in Majorca’s Raiguer region at the foot of the Serra de Tramuntana mountain range, where he had lived for years and continues living now. In Santa Maria you can go on your bicycle to run errands, relationships with neighbours are closer and the tranquillity is perhaps somewhat excessive for him.

In this story, in which he expresses his need to “advance”, he draws himself at a lonely crossroads, sitting on a bench, waiting. These comic panels remind me of those in a short strip from the ’80s by Robert Crumb that told of the life of a humble blues singer from the Mississippi Delta who was learning to play after selling his soul to the Devil at a crossroads.

I imagine an elegant Devil dressed in a suit with a red hat approaching Tomeu, sitting on a bench at a crossroads in 19

segut en un banc en una intersecció de camins de Santa Maria. El diable li parla de la perseverança, de la feina diària, de plantejaments sòlids i ben argumentats, de la falta de por al fracàs, de deixar-se acompanyar per narradors apassionats, com Felipe o Gabi, de confiar en els fruits de l’esforç…

una intersección de caminos de Santa Maria. El diablo le habla de la perseverancia, del trabajo diario, de planteamientos sólidos y bien argumentados, de la falta de miedo al fracaso, de dejarse acompañar por narradores apasionados, como Felipe o Gabi, de confiar en los frutos del esfuerzo…

Santa Maria. The Devil speaks to him about perseverance, about daily work, about having robust and well-thought through concepts, about the lack of fear of failing, about letting himself be accompanied by passionate story-tellers like Felipe or Gabi, about trusting in the results of his efforts…

Però anem a pams. Així sabrem com s’arriba a ser Premi Nacional de Còmic o a aconseguir que editorials com les franceses Gallimard o Dargaud el reclamin per a formar part del seu catàleg.

O com es perd la por a dibuixar qualsevol ciutat del món… sense necessitat de vendre l’ànima al diable.

Pero vayamos por partes. Así sabremos cómo se llega a ser Premio Nacional de Cómic o a conseguir que editoriales como las francesas Gallimard o Dargaud lo reclamen para formar parte de su catálogo. O como se pierde el miedo a dibujar cualquier ciudad del mundo… sin necesidad de vender el alma al diablo.

But let’s take this in parts. That way we’ll get to know how you become winner of the Premio Nacional de Cómic (National Comic Prize) or how you make publishing houses such as the French Gallimard or Dargaud come looking for you to be part of their catalogue. Or how you lose the fear of drawing any city in the world... without the need to sell your soul to the Devil

20

Pàgines dibuixades per Bartolomé Seguí quan era nin Pàgina anterior: Vinyetes de Las Serpientes Ciegas

Primers anys

Primeros años

First years

Bartolomé Seguí (Palma, 1962), il·lustrador, narrador d’historietes i “petit editor”, és una persona extremadament accessible i amable. El seu estudi està a la planta superior de casa seva, un ampli i acollidor antic habitatge mallorquí reformat, en un carrer silenciós i assolellat. Comparteix immensa taula de treball amb la seva dona, Sònia Delgado, que l’acompanya des dels anys 80 tant en l’aspecte personal com en el professional. Allà conviuen quaderns i llapis amb els seus ordinadors Apple amb tauleta gràfica, en un espai abarrotat de llibres de referència i àlbums de còmic de diferents èpoques.

Bartolomé Seguí (Palma, 1962), ilustrador, narrador de historietas y “pequeño editor”, es una persona extremadamente accesible y amable. Su estudio está en la planta superior de su casa, una amplia y acogedora antigua vivienda mallorquina reformada, en una calle silenciosa y soleada. Comparte inmensa mesa de trabajo con su mujer, Sònia Delgado, que le acompaña desde los años 80 tanto en lo personal como en lo profesional. Allí conviven cuadernos y lápices con sus ordenadores Apple con tableta gráfica, en un espacio abarrotado de libros de referencia y álbumes de cómic de distintas épocas.

Bartolomé Seguí (Palma, 1962), illustrator, comic strip story-teller and “small editor” is someone who is extremely approachable and friendly. His studio is on the top floor of his restored house, a large and comfortable old Majorcan dwelling located in a quiet and sunny street. He shares an enormous work desk with his partner, Sonia Delgado, who has been in his life since the ’80s, at both a personal and professional level. Here, notebooks and pencils live alongside Apple Macs and tablets, in a space crammed with reference materials and comic books from different moments in time.

Conserva plaguetes col·leccionables dibuixades quan era nin. Hi dibuixava historietes humorístiques a partir dels

Conserva cuadernillos coleccionables dibujados cuando era niño. En ellos dibujaba historietas humorísticas a

He keeps collectible sketch books that were drawn when he was a child.

In these he used to create humorous comic strips based on the Marvel char-

21

Portada de la revista Senda del cómic en la qual Bartolomé Seguí va publicar per primera vegada

personatges de Marvel que publicava Vértice sota el títol de Speter Man i amb portades realitzades amb paper de calc en aquella època. “Dibuixava a l’estil de Lucky Luke o Mortadelo. Mortadelo és la primera revista que record haver llegit. Allà llegesc per primera vegada autors com Vázquez o Morris.

També hi apareixien sèries europees, com Blueberry, de Giraud, o Comanche, d’Hermann”. Autors que segueix citant com algunes de les seves principals referències.

partir de los personajes de Marvel que publicaba Vértice bajo el título de Speter Man y con portadas realizadas con papel de calco en aquella época. “Dibujaba al estilo de Lucky Luke o Mortadelo. Mortadelo es la primera revista que recuerdo leer. Allí leo por primera vez a autores como Vázquez o Morris. También aparecían series europeas, como Blueberry de Giraud o Comanche de Hermann”. Autores que sigue citando como algunas de sus principales referencias.

El 1977 apareix la revista Tótem, amb historietes procedents de la publicació francesa Métal Hurlant, així com d’autors italians, i que va obrir les portes al còmic adult europeu als quioscs. En aquella època es matricula a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma, on s’impartia per primera vegada un taller de cò-

En 1977 aparece la revista Tótem, con historietas procedentes de la publicación francesa Metal Hurlant, así como de autores italianos, y que abrió las puertas al cómic adulto europeo en los kioskos. En aquella época se matricula en la escuela de Artes y Oficios de Palma, donde se impartía por prime-

22

acters that were published by Vértice under the title Speter Man and with front pages made with tracing paper.

“I drew in the Lucky Luke or Mortadelo style. Mortadelo is the first magazine I remember reading. In it I came across cartoonists such as Vázquez and Morris for the first time. There were also European series such as Blueberry by Giraud and Comanche by Hermann”. These are cartoonists that he continues to name as some of his main references today.

In 1977, the Tótem magazine appeared on the scene, with comic strips from the French publication Metal Hurlant, as well as by Italian cartoonists, paving the way for the European adult comic on newspaper stands. This was when he enrolled at the Escuela de Artes y Oficios de Palma (Palma’s School of Arts and Crafts), where for the first time a comic work-

Pàgines de El Mercante, aparegudes a la revista Senda del cómic l’any 1979

mic. “Descobresc Hugo Pratt, Alberto Breccia i sobretot Moebius. Mai abans m’havia fixat en el còmic de personatges realistes. M’agradava veure aquests dibuixos, però em veia molt lluny de poder dibuixar-los”. Als 17 anys publica per primera vegada a Senda del cómic una historieta de tres pàgines, “El Mercante”, treball en el qual fins i tot la retolació tipogràfica recorda Moebius. Tomeu la qualifica com “absolut bunyol”. D’aquesta revista només apareixerien 8 números, que varen recollir treballs d’autors novells espanyols, com Federico del Barrio, que es publicaven al costat d’històries curtes menors d’autors europeus, com Bretecher o Wininger. En aquesta època també aconsegueix incloure una història en el concurs de la revista Cómix Internacional, de Toutain Editor, i rep encàrrecs del diari local Última Hora per a il·lus-

ra vez un taller de cómic. “Descubro a Hugo Pratt, Alberto Breccia y sobre todo a Moebius. Nunca antes me había fijado en el cómic de personajes realistas. Me gustaba ver esos dibujos, pero me veía muy lejos de poder dibujarlos”. A los 17 años publica por primera vez en Senda del cómic una historieta de tres páginas, El Mercante, trabajo en el que hasta la rotulación tipográfica recuerda a Moebius. Tomeu la califica como “absoluto churro”. De esa revista solo aparecerían 8 números, que recogieron trabajos de autores noveles españoles, como Federico del Barrio, que se publicaban junto a historias cortas menores de autores europeos, como Bretecher o Wininger. En esa época también consigue incluir una historia en el concurso de la revista Cómix Internacional, de Toutain editor, y recibe encargos del diario local Última

shop was given. “I discovered Hugo Pratt, Alberto Breccia and above all, Moebius.

Never before had I noticed realistic characters in a comic. I liked to look at these drawings, but I felt a long way from being able to draw them”. At 17 he published for the first time a three-page comic strip called El Mercante in Senda del cómic, a piece that was greatly influenced by Moebius’ style, even the typographical lettering. Tomeu describes it as an “absolute flop”. Only 8 numbers of this magazine appeared, that included works by new Spanish cartoonists such as Federico del Barrio, which were published alongside secondary short stories by European cartoonists such as Bretecher and Wininger.

At this time he also managed to get a story included in a competition in the Cómix Internacional magazine published

by Toutain Editor, and received commissions from the local Balearic newspaper

23

Vinyetes i pàgines aparegudes a la revista Metropol, l’any 1983 i 1984

trar la secció de successos i els judicis amb motiu de l’intent de cop d’estat del 23F, dels quals no hi havia documentació fotogràfica.

Hora para ilustrar la sección de sucesos y los juicios con motivo del intento de golpe de estado del 23F, de los que no había documentación fotográfica.

El 1983 es desplaça a Barcelona i es matricula a l’Escola Massana, en l’especialitat de pintura. “Gairebé tots els amics de la colla se n’havien anat allà a estudiar a la universitat. I jo vaig cercar una excusa per fer-ho també: estudiar pintura. No creia que els meus pares m’haguessin deixat anar fins allà per a dedicar-me al còmic, que era el que realment m’interessava”. A Barcelona hi havia la major part de les editorials.

La nova situació li permetrà dedicar els matins a experimentar amb la pintura i a adquirir soltesa en el traç, gràcies a les classes de dibuix natural. Els capvespres dibuixa còmics i prova sort visitant els editors.

En 1983 se desplaza a Barcelona y se matricula en la Escola Massana, en la especialidad de pintura. “Casi todos los amigos de la pandilla se habían ido allí a estudiar en la universidad. Y yo busqué una excusa para hacerlo también: estudiar pintura. No creía que mis padres me hubiesen dejado irme hasta allí para dedicarme al cómic, que era lo que realmente me interesaba”. En Barcelona estaban la mayor parte de las editoriales. La nueva situación le permitirá dedicar las mañanas a experimentar con la pintura y a adquirir soltura en el trazo, gracias a las clases de dibujo natural. Por las tardes dibuja cómics y prueba suerte visitando a los editores.

In 1983, he moved to Barcelona and enrolled at the Escola Massana, specialising in painting. “Almost all my friends in our gang had gone there to study at university. I looked for some excuse to do the same: and so I went to study painting. I didn’t think my parents would let me go there to work on comics, which is what I was really interested in”. The majority of publishing houses were located in Barcelona. His new situation allowed him to devote his mornings to experimenting with painting and improving his sketching, thanks to the natural drawing classes, and in the afternoons he drew comic strips and tried his luck visiting publishing houses.

Es la época del boom de las revistas. Más de una docena de publica-

This was a time when there was a boom in magazines. More than a dozen publica-

És l’època del boom de les revistes.

Més d’una dotzena de publicacions apareixen mensualment: El Víbora,

24

Ultima Hora to illustrate their Events and Incidents section and the trials for the attempted coup in Spain on 23rd February 1981, for which there was no photographic documentation.

Cairo, Rambla, Métal Hurlant, 1984, Cómix Internacional, Tótem, Cimoc, Makoki… Seguint el deixant de la revista Rambla, el 1983 el guionista Mariano Hispano i el dibuixant Leopoldo Sánchez s’uneixen per a crear Ediciones Metropol, i sota el seu segell autoeditar les revistes Metropol, KO Cómics i Mocambo. A l’equip editorial se sumaran Manfred Sommer, José Ortiz, Antonio Segura i Paco Baena. “Una filla del dibuixant Fernando Fernández era companya de classe, a La Massana, i sabia que jo feia còmics. Es va assabentar que la televisió havia de fer un reportatge sobre una acadèmia que havien obert el seu pare i Leopoldo Sánchez, i necessitaven figurants. Jo vaig aprofitar i vaig anar-hi amb els meus originals. Així va començar tot.

Leopoldo Sánchez va veure el meu treball i em va dir que passàs per la redacció de Metropol i així vaig començar dibuixant un guió de dues pàgines de Mariano Hispano que va aparèixer en el número 9. El mes següent els vaig

ciones aparecen mensualmente: El Víbora, Cairo, Rambla, Metal Hurlant, 1984, Cómix Internacional, Tótem, Cimoc, Makoki… Siguiendo la estela de la revista Rambla, en 1983 el guionista Mariano Hispano y el dibujante Leopoldo Sánchez se unen para crear Ediciones Metropol, y bajo su sello autoeditar las revista Metropol, K.O. Cómics y Mocambo. Al equipo editorial se sumarán Manfred Sommer, José Ortiz, Antonio Segura y Paco Baena. “Una hija del dibujante Fernando Fernández era compañera de clase, en La Massana, y sabía que yo hacía cómics. Se enteró de que la televisión iba a hacer un reportaje sobre una academia que habían abierto su padre y Leopoldo Sánchez, y necesitaban figurantes. Yo aproveché y fui con mis originales. Así empezó todo. Leopoldo Sánchez vio mi trabajo y me dijo que me pasara por la redacción de Metropol y así empecé dibujando un guión de dos páginas de Mariano Hispano que apareció en el número 9. Al mes siguiente les propu-

tions came out monthly: El Víbora, Cairo, Rambla, Metal Hurlant, 1984, Cómix Internacional, Tótem, Cimoc, Makoki, etc.

Following in the footsteps of the Rambla magazine, in 1983 the scripter Mariano Hispano and cartoonist Leopoldo Sánchez combined forces to create Ediciones Metropol and self-publish the magazines Metropol, K.O. Comics and Mocambo.

Manfred Sommer, José Ortiz, Antonio Segura and Paco Baena joined the editorial team. “A daughter of the cartoonist, Fernando Fernández, was a classmate of mine at La Massana, and knew that I did comics. She heard the TV wanted to do a report on an academy that her father and Leopoldo Sánchez had opened and they needed extras. I made the most of the opportunity and went along with my originals. And that’s how it all began.

Leopoldo Sánchez saw my work and told me to visit Metropol’s editorial office and that’s how I came to draw a two-page script by Mariano Hispano that appeared in number 9. The following month I proposed a four-page comic strip and they

25

Il·lustració inèdita Guaix i fotolits 25 x 33 cm

proposar una historieta de quatre pàgines i varen acceptar. Després una de sis i fins i tot va sortir el meu nom a la portada. Però el mes següent la revista va tancar. Va ser la meva primera experiència professional, em varen pagar unes 5.000 pessetes per pàgina”. Són treballs primerencs de traç solt i ràpid, en els quals experimenta amb la taca i el ratllat d’una manera més pictòrica, allunyant-se de les seves primeres encotillades experiències amb el ròtring.

se una historieta de cuatro páginas y aceptaron. Después, una de seis y hasta salió mi nombre en la portada. Pero al mes siguiente la revista cerró. Fue mi primera experiencia profesional, me pagaron unas 5000 pesetas por página”. Son trabajos primerizos de trazo suelto y rápido, en los que experimenta con la mancha y el rayado de un modo más pictórico, alejándose de sus primeras encorsetadas experiencias con el rotring.

accepted it. Afterwards, there was one of six and my name even appeared on the front page. But the following month the magazine shut down. It was my first professional experience, and they paid me around 5,000 pesetas per page”. These were the works of a novice, loosely and quickly sketched, where he was experimenting with smudging and shading linework in a more pictorial style, distancing himself from his first restrictive experiences with his Rotring pens.

El seu objectiu són revistes com Rambla i sobretot El Víbora, però de moment no li arriba l’oportunitat.

Su objetivo son revistas como Rambla y sobre todo El Víbora, pero de momento no le llega su oportunidad.

His goal was magazines such as Rambla and especially El Víbora, but for the moment opportunities still eluded him.

A principis de 1984 la Regidoria de la Joventut de l’Ajuntament de Madrid comença a publicar la revista Madriz.

Des dels primers números, el seu di-

A principios de 1984 la Concejalía de la Juventud del Ayuntamiento de Madrid empieza a publicar la revista Madriz. Desde los primeros números,

At the start of 1984, the Concejalía de la Juventud (Youth Department) of the Madrid Council started to publish the magazine Madriz. Right from the first numbers,

26

Il·lustració inèdita Guaix i fotolits 25 x 33 cm

27

Il·lustració inèdita Retolador i guaix 25 x 33 cm

rector artístic, Felipe Hernández Cava, aposta per autors joves, gairebé desconeguts, que maduren i troben allà el lloc en el qual experimentar amb el mitjà. El “nucli dur” de la revista el formaran Javier de Juan, Raúl, Ana Juan, Keko, Federico del Barrio, Fernando Vicente... “Jo no tenia res a fer davant ells com a il·lustrador. Tot el moviment de transavantguarda que estava vivint en la pintura, amb autors com Ferran García Sevilla o Miquel Barceló, em va possibilitar descontrolar-me en el dibuix i intentar ser més ‘Barceló’ que ningú. Vaig fer allà aquestes primeres historietes amb retoladors fosforescents. Per sort, hi havia Felipe Hernández Cava, a qui li agradaven aquestes coses. Des del principi vaig trobar les portes obertes a Madriz”.

28

su director artístico, Felipe Hernández Cava, apuesta por autores jóvenes, casi desconocidos, que maduran y encuentran allí el lugar en el que experimentar con el medio. El “núcleo duro” de la revista lo formarán Javier de Juan, Raúl, Ana Juan, Keko, Federico del Barrio, Fernando Vicente... “Yo no tenía nada que hacer frente a ellos como ilustrador. Todo el movimiento de transvanguardia que estaba viviendo en la pintura, con autores como Ferran García Sevilla o Miquel Barceló, me posibilitó descontrolarme en el dibujo e intentar ser más “Barceló” que nadie.

Hice allí esas primeras historietas con rotuladores fosforescentes. Por suerte, allí estaba Felipe Hernández Cava al que le gustaban esas cosas. Desde el principio encontré las puertas abiertas en Madriz”.

its art director, Felipe Hernández Cava, had decided to opt for young cartoonists, people who were almost unknown but who would mature and find there a place to experiment with the medium. The “hard core” of the magazine consisted of Javier de Juan, Raúl, Ana Juan, Keko, Federico del Barrio, Fernando Vicente, etc. “I had nothing to do with them as illustrators.

The whole transavantgarde movement that painting was going through, with artists such as Ferran García Sevilla and Miquel Barceló, permitted me to lose control, go more wild in my drawing and try to be more “Barceló” than anyone. There I did those first comic strips with fluorescent highlighters. As luck would have it, Felipe Hernández Cava was there, who liked that type of thing. Right from the start I found the doors were very much open to me at Madriz”.

Dilema Retolador 44,5 x 31 cm Madriz. 1985

29

Seguint el deixant d’aquesta i de publicacions com La Luna de Madrid són moltes les ciutats que obren les seves portes al còmic i la “modernitat”. El 1985 l’ajuntament de Palma publica Vol 502, un “fanzine municipal” en el qual conviuen reportatges sobre art, fotografia, arquitectura o poesia, amb il·lustració i una mica de còmic. Seguí aconsegueix també publicar-hi treballs menys “experimentals”, però que s’allunyen de les composicions clàssiques de pàgina i de les vinyetes amb “bafarada”. Són històries que es limiten a l’anècdota, amb pesats blocs de text i amb protagonisme de la il·lustració i el disseny de la pàgina. Se celebra la primera Setmana del Còmic de Palma, on també tindrà protagonisme. I el trobam en el segon i darrer exemplar del fanzine palmesà Entrance. També hi era Gabi Beltrán (llavors Beltrannavas), cercant el seu lloc en el còmic, amb una historieta en la línia més moderna de l’“estil atomium” en la qual el seu solitari protagonista ja s’asseia a mirar la mar, damunt les roques de l’escullera del passeig Marítim.

30

Siguiendo la estela de esta y de publicaciones como La Luna de Madrid son muchas las ciudades que abren sus puertas al cómic y la “modernidad”. En 1985 el ayuntamiento de Palma publica Vol 502, un “fanzine municipal” en el que conviven reportajes sobre arte, fotografía, arquitectura o poesía, con ilustración y algo de cómic. Seguí consigue también publicar allí trabajos menos “experimentales”, pero que se alejan de las composiciones clásicas de página y de las viñetas con “bocadillo”. Son historias que se limitan a la anécdota, con pesados bloques de texto y con protagonismo de la ilustración y el diseño de la página. Se celebra la primera Setmana del Còmic de Palma donde también tendrá protagonismo. Y lo encontramos en el segundo y último ejemplar del fanzine palmesano Entrance.

Allí estaba también Gabi Beltrán (entonces Beltrannavas), buscando su lugar en el cómic, con una historieta en la línea más moderna del “estilo atomium” en la que su solitario protagonista ya se sentaba a mirar el mar, sobre las rocas de la escollera del Paseo Marítimo.

Following in the wake of this and publications such as La Luna de Madrid, many cities then welcomed the comic and “modernity”. In 1985, Palma Council published Vol 502, a “municipal fanzine” in which there was a mixture of reports on art, photography, architecture and poetry, with illustrations and a few comic strips. Seguí also managed to publish in this: these were less “experimental” pieces, but still moved away from the classic page compositions of panels with speech bubbles.

These were stories that limited themselves to anecdotes, with weighty blocks of text and where the illustration and the design of the page took on greater importance. The first Palma Comic Week was held, where it also had its share of the limelight. And we find it in the second and final copy of the Palma fanzine, Entrance. Gabi Beltrán (at that time Beltrannavas) was also there, searching for his place in the comic, with a strip along the lines of the more modern “atom style” in which his lonely protagonist was sitting looking out to sea, on the rocks of the breakwater in Palma’s Paseo Marítimo.

Pàgina apareguda a la revista Entrance, l’any 1984 Pàgines següents: Pàgines aparegudes a la revista Vol 502, l’any 1984

31

32

33

Vinyetes aparegudes a la revista Madriz, l’any 1985 Pàgina següent: Crónicas silenciosas de un habitante de piscinas Aquarel·la i acrílic 50 x 35 cm Madriz. 1986

Entre el febrer del 85 i l’octubre del 86 publica gairebé ininterrompudament a Madriz, sent encara estudiant de pintura, mentre segueix intentant publicar en alguna revista de Barcelona. “Jo veia que el que feia anava agradant, per la qual cosa no em desanimava. Luis García i Josep Maria Beà, de Rambla em deien que les pàgines estaven bé. Els dijous horabaixa Josep Maria Berenguer obria les portes de l’editorial La Cúpula per a qui volgués mostrar originals. Jo m’hi presentava cada setmana, per a fer-me el pesat. El que em diguessin m’aniria bé, aquesta era la manera de saber el que havia de modificar”.

Entre febrero del 85 y octubre del 86 publica casi ininterrumpidamente en Madriz, siendo todavía estudiante de pintura, mientras sigue intentando publicar en alguna revista de Barcelona.

“Yo veía que lo que hacía iba gustando, por lo que no me desanimaba. Luís García y Josep Maria Beà, de Rambla me decían que las páginas estaban bien.

Los jueves por la tarde Josep Maria Berenguer abría las puertas de la editorial La Cúpula para quien quisiera enseñar originales. Yo me presentaba cada semana, para hacerme el pesado. Lo que me dijeran me iría bien, ese era el modo de saber lo que tenía que modificar”.

Between February ‘85 and October ‘86 he published in Madriz almost without interruption, whilst still studying painting and still trying to get work published in one of Barcelona’s magazines. “I saw that people liked what I was doing, so I didn’t get too discouraged. Luís García and Josep Maria Beà from Rambla told me that the pages were good. On Thursday evenings, Josep Maria Berenguer used to open the doors of the La Cúpula publishing house for anyone who wanted to show off their originals. I went along every week, just because I was a pain I suppose. What they used to say to me was good, useful, in that I found out what it was that I had to change”.

A Madriz alterna històries en blanc i negre amb el color. Els traços accele-

En Madriz alterna historias en blanco y negro con el color. Los trazos ace-

In Madriz he alternated stories in black and white with colour. The rapid strokes

34

rats amb els quals dibuixa personatges histèrics, que es barallen a crits o destrossen pintures donen pas a pàgines més treballades i serenes, protagonitzades per personatges nostàlgics, com el seu habitant de piscines, que s’apalancava en el fons, esperant que passàs l’hivern i arribàs un nou estiu, o el jove que passa la seva primera nit d’estudiant a Barcelona al carrer, plorant, aguantant la nevada, després de perdre les claus de casa seva. Experimenta amb l’acrílic, el tremp i el reto-

lerados con los que dibuja personajes histéricos, que se pelean a gritos o destrozan pinturas, dan paso a páginas más trabajadas y serenas, protagonizadas por personajes nostálgicos, como su habitante de piscinas, que se apalancaba en el fondo, esperando a que pasara el invierno y llegase un nuevo verano, o el joven que pasa su primera noche de estudiante en Barcelona en la calle, llorando, aguantando la nevada, tras perder las llaves de su casa. Experimenta con el acrílico, la témpera y el

with which he drew hysterical characters, who were fighting and shouting or destroying paintings, gave way to more worked and serene pages, with wistful main characters, like his inhabitant of swimming pools who hid away on the bottom, waiting for the winter to pass and a new summer to come, or the young man who spent his first night as a student in Barcelona on the streets, crying and enduring the falling snow after having lost his house keys. He experimented with acrylic, gouache and mark-

35

Pàgines següents: Vaya Fausto más nefasto Tinta i aquarel·la 46 x 34 cm Madriz. 1985

Vinyetes aparegudes a la revista Madriz, l’any 1985

lador, a pàgines en les quals cerca el seu propi estil. Reconeixem en petits detalls centelleigs tant de Javier de Juan o Federico del Barrio com d’Alberto Breccia o de Miquel Barceló, que li permeten reemplaçar la línia per taca i treballar amb un estil més “boig”. Malgrat publicar ininterrompudament a la revista, sembla que no forma part del seu bloc d’autors consolidats, potser pel seu constant canvi de registre. Ell segueix sent un estudiant que resideix a Barcelona i a Barcelona, lluny de la moguda, situa les seves històries per a Madriz.

36

rotulador, en páginas en las que busca su propio estilo. Reconocemos en pequeños detalles destellos tanto de Javier de Juan o Federico del Barrio como de Alberto Breccia o de Miquel Barceló, que le permiten reemplazar la línea por mancha y trabajar con un estilo más “loco”. A pesar de publicar ininterrumpidamente en la revista, parece que no forma parte de su bloque de autores consolidados, quizá por su constante cambio de registro. Él sigue siendo un estudiante que reside en Barcelona, y en Barcelona, lejos de la movida, sitúa sus historias para Madriz.

er pens on pages where he was looking for his own style. In some small details we can see glimpses of Javier de Juan or Federico del Barrio and Alberto Breccia or Miquel Barceló, which allowed him to replace the line with a smudged mark and work in a more “crazy” style. In spite of publishing in the magazine without interruption, it seems that he didn’t come to form part of its group of consolidated cartoonists, perhaps owing to his constant change in approach. He was still a student living in Barcelona, and it was in Barcelona, away from the action, that he situated his stories for Madriz.

37

38

39

A la calle Viladomat, por favor AcrĂ­lic 50 x 35 cm Madriz. 1985

40

A la calle Viladomat, por favor AcrĂ­lic 50 x 35 cm Madriz. 1985

41

Vinyeta i pàgina de En alas de Mercurio, amb grisos indicats, tal com va apareixer a la revista Madriz

En el número 25 publica “En Alas de Mercurio”, una historieta de setze pàgines en una revista on rarament superaven les dues. Es percep clarament la determinació de donar un nou rumb al seu treball. Planteja pàgines d’estructura tradicional i refrena la llibertat del seu traç, fent-ho més assimilable. L’extensió de la història li permet desenvolupar una trama de gènere negre amb un guió ple de jocs de paraules i gags humorístics. Experimenta amb els enquadraments i resol les situacions d’una manera “cinematogràfica”. El protagonista, Simón Feijoo, un detectiu privat “cutre” i oportunista, el seguirà durant molts anys, però no serà a Madriz, ja que també deixarà de publicar-se al cap de pocs mesos.

42

En el número 25 publica En Alas de Mercurio, una historieta de dieciséis páginas en una revista donde raramente superaban las dos. Se percibe claramente la determinación de dar un nuevo rumbo a su trabajo. Plantea páginas de estructura tradicional y contiene la libertad de su trazo, haciéndolo más asimilable. La extensión de la historia le permite desarrollar una trama de género negro con un guión lleno de juegos de palabras y gags humorístico. Experimenta con los encuadres y resuelve las situaciones de un modo “cinematográfico”. El protagonista, Simón Feijoo, un detective privado “cutre” y oportunista, le seguirá durante muchos años, pero no será en Madriz, pues también dejará de publicarse a los pocos meses.

In number 25 he published En Alas de Mercurio, a sixteen-page comic strip in a magazine that rarely exceeded more than two. It was clear to see his determination to give his work a new direction. He presented pages with a traditional structure and his free style of sketching, making them more comprehensible. The length of the story allowed him to develop a plot in the noir genre with a script full of plays on words and gags. He experimented with the frames and dealt with the situations in a cinematic way. The lead character, Simón Feijoo, a sleazy and opportunistic private detective, continued with him for many years, but not in Madriz, as this magazine also stopped being published after a few months.

En alas de Mercurio Tinta 50 x 35 cm Madriz. 1985

43

Vinyetes de En la terraza de Leo, apareguda a la revista Cairo. Especial Verano l’any 1987

Aquest nou tancament no el desanima, i continua visitant editors regularment i adaptant-se als seus consells. Mig any més tard és la revista Cairo la que li dóna una oportunitat. A l’Especial Verano del 87 es llueix amb una vibrant portada en color, amb Rolls-Royce descapotable i al·lota exuberant en primer pla. Això sí, l’editor li va demanar un nas “més arromangat” per a la protagonista. A l’interior trobam En la terraza de Leo. Seguí té clar que necessita crear un personatge que tingui continuïtat i aquesta és la seva proposta a la mesura de la revista de Rafael Martínez. Leo és jove, modern i ric. Seguim les seves conquestes i la seva relació amb els veïns dels terrats contigus i les seves misèries en un relat de to humorístic. Mesos més tard es publica En casa de Leo, però ni el personatge ni Seguí quallen a la revista, ja en declivi.

44

Pàgina següent: Coberta revista Cairo Guaix. 36 x 27,5 cm. Norma editorial. 1987

Este nuevo cierre no le desanima, y continua visitando a editores regularmente y adaptándose a sus consejos. Medio año más tarde es la revista Cairo la que le da una oportunidad.

En el Especial Verano del 87 se luce con una vibrante portada en color, con Rolls-Roice descapotable y chica despampanante en primer plano. Eso sí, el editor le pidió una nariz “más respingona” para la protagonista. En el interior encontramos En la terraza de Leo. Seguí tiene claro que necesita crear un personaje que tenga continuidad y esta es su propuesta a la medida de la revista de Rafael Martínez. Leo es joven, moderno y rico. Seguimos sus ligues y su relación con los vecinos de las azoteas contiguas y sus miserias en un relato de tono humorístico. Meses más tarde se publica En casa de Leo, pero ni el personaje ni Seguí cuajan en la revista, ya en declive.

This new closure didn’t discourage him, and he continued visiting editors regularly and adapting himself in accordance with their advice. Half a year later, it was the magazine Cairo that gave him an opportunity. In its 1987 Summer Special it sported a vibrant front cover in colour, with a Rolls Royce convertible and stunning girl in the foreground. Even so, the editor still asked him to give the lead character a “more snub nose”. Inside was En la terraza de Leo. Seguí knew he had to create a character that would have continuity and this was his proposal to this end in Rafael Martínez’ magazine. Leo was young, modern and rich. We followed his flirtatious liaisons, his sufferings and his relationship with his neighbours on the adjacent terraces in a story told in a humorous tone. Months later, En casa de Leo was published, but neither the character nor Seguí had any success in the magazine, which was already on the way out.

45

Vinyetes aparegudes a la revista El Víbora, Especial pasión l’any 1987

Els anys d’El Víbora i Simón Feijoo

Los años de El Víbora y Simón Feijoo

The El Víbora and Simón Feijoo years

El jove Seguí no es desanima. “Tenia un parell de cables creuats i anava a El Víbora insistentment. En aquest moment tenia una historieta de vint-i-sis pàgines de Simón Feijoo, però a Josep Maria Berenguer, el seu editor, li semblava massa llarga. Vaig tornar amb una de vuit, però no li acabava d’agradar. Després vaig provar amb una de quatre, i una de dues... Degué ser de tant insistir que un dia em va dir: ‘Bé, fes-me una pàgina’” Després d’algunes proves s’inclou per primera vegada una historieta seva en un El Víbora. Especial Pasión, sota una suculenta portada de Max. Immediatament després passa a publicar a la revista de manera regular. En el número 100 es retrata, somri-

El joven Seguí no se desanima. “Tenía un par de cables cruzados e iba a El Víbora insistentemente. En ese momento tenía una historieta de veintiséis páginas de Simón Feijoo, pero a Josep Maria Berenguer, su editor, le parecía demasiado larga. Volví con una de ocho, pero no le acababa de gustar. Luego probé con una de cuatro, y una de dos... Debió ser de tanto insistir que un día me dijo: “bueno, hazme una página” Tras algunas pruebas se incluye por primera vez una historieta suya en un El Víbora.

Especial Pasión, bajo una suculenta portada de Max. Inmediatamente después pasa a publicar en la revista de manera regular. En el número 100 se

The young Seguí was not disheartened.

“I was really determined and kept going back to El Víbora over and over again. At that time I had a twenty-six page comic strip about Simón Feijoo, but the editor, Josep Maria Berenguer, thought it was too long. I returned with one of eight pages, but he didn’t like it. Afterwards I tried with one of four, and one of two... I must have been so persistent that in the end, one day, he just said to me: alright, do me one of one page”. After several trials, for the first time one of his comic strips was included in El Víbora. It was called Especial Pasión behind a luscious front cover by Max. Straightaway, he began to publish regularly in the magazine. In number 100 he is portrayed,

46

Sumari del número 100 de la revista El Víbora, publicat l’any 1988

ent, al costat de tots els autors de l’editorial. Allà hi havia alguns dels dibuixants més rotunds del còmic espanyol: Nazario, Pons, Gallardo y Mediavilla, Max o Martí, i això imposa a Seguí. En els seus primers guions intenta aproximar-se als ambients i temes que tan bé es retrataven a la publicació: el Raval, personatges del carrer, sexe adolescent “cutre” al seient de darrere d’un cotxe, o a andanes solitàries del metro i carrerons… “Jo no era de la seva corda, ni provenia de l’underground.

Era un al·lot de províncies, normalet, bo, educat, que estudiava pintura i li agradava el còmic. Treballava a casa i portava les meves pàgines, però a El Víbora no vaig tenir el sentiment de pinya que compartien altres autors”.

retrata, sonriente, junto a todos los autores de la editorial. Allí estaban algunos de los dibujantes más rotundos del cómic español: Nazario, Pons, Gallardo y Mediavilla, Max o Martí, y eso impone a Seguí. En sus primeros guiones intenta aproximarse a los ambientes y temas que tan bien se retrataban en la publicación: El Raval, personajes de la calle, sexo adolescente cutre en el asiento de atrás de un coche, o en andenes solitarios del metro y callejones… “Yo no era de su cuerda, ni provenía del underground.

Era un chico de provincias, normalito, bueno, educado, que estudiaba pintura y le gustaba el cómic. Trabajaba en casa y llevaba mis páginas, pero en El Víbora no tuve el sentimiento de piña que compartían otros autores”.

smiling, together with all the creators at the publishing house. Here were some of the biggest names of cartoonists in Spanish comics: Nazario, Pons, Gallardo, Mediavilla, Max and Martí, understandably rendering Seguí somewhat awestruck. In the first scripts he tried to stay close to the settings and themes that were so well depicted in the publication: El Raval, people from the street, sleazy adolescent sex in the back seat of a car or on lonely metro platforms or in alleyways... “But I wasn’t of that ilk, nor did I come from the underground. I was a kid from the provinces, averagely normal, good, educated, who studied painting and liked comics. I worked at home and took in my pages, but at El Víbora I didn’t feel part of the tight-knit group the other creators formed part of”.

47

Després de mig any cercant el seu lloc, el troba en el número 104. Són cinc pàgines, cadascuna amb el seu propi títol, en les quals descobrim el Seguí que ens acompanyarà els anys següents. Hi ha Lola i Ernesto, són joves “normals”, no els sobren els doblers, viuen en un sisè pis sense ascensor del barri de Sant Antoni de Barcelona, moblat amb mobles de contenidor, els agrada el cinema, sortir amb amics, llegeixen best-sellers i viuen el dia a dia. “D’aquí m’engeguen, vaig pensar.

Som tan light que això no cola. La primera història és una trobada fortuïta entre ells i és a partir de la tercera quan l’important ja és la parella, el feedback de la relació”. Seguí manté el to humorístic, però els personatges i les situacions guanyen en complexitat.

Sònia Delgado, la seva dona, s’incorpora a la sèrie escrivint els diàlegs, que aportaran nous matisos i donaran profunditat, frescor i una nova perspectiva als personatges.

48

Tras medio año buscando su lugar, lo encuentra en el número 104. Son cinco páginas, cada una con su propio título, en las que descubrimos al Seguí que nos acompañará en los siguientes años. Ahí están Lola y Ernesto, son jóvenes “normales”, no les sobra el dinero, viven en un sexto piso sin ascensor del barrio de Sant Antoni de Barcelona, amueblado con muebles de contenedor, les gusta el cine, salir con amigos, leen best-sellers y viven el día a día. “De aquí me echan, pensé. Soy tan light que esto no cuela. La primera historia es un encuentro fortuito entre ellos y es a partir de la tercera cuando lo importante ya es la pareja, el feedback de la relación”. Seguí mantiene el tono humorístico, pero los personajes y las situaciones ganan en complejidad.

Sònia Delgado, su mujer, se incorpora a la serie escribiendo los diálogos, que aportarán nuevos matices y darán profundidad, frescura y una nueva perspectiva a los personajes.

After half a year looking for his own place, he found it in number 104. It is five pages, each with its own title, where we discover the Seguí that would be with us over the following years. Here we meet Lola and Ernesto, “normal” young people, without much money, who live on a sixth floor with no lift in the Sant Antoni neighbourhood of Barcelona, with furniture found in skips, who like going to the cinema, going out with friends, read best-sellers and live from day to day. “They’re going to throw me out of here, I thought. I’m so light that this won’t wash. The first story was a chance meeting between them and it is after the third when the most important element is now the couple, the feedback of the relationship”. Seguí maintains the humorous tone, but the characters and the situations increase in complexity. Sònia Delgado, his partner, became involved in the series, writing the dialogues which brought different nuances and gave them depth, freshness and a new perspective to the characters.

Pàgina anterior: Cobertes i sumari dedicades a la sèrie Lola y Ernesto Lola y Ernesto Tinta 50 x 35 cm La Cúpula. 1988

49

Lola y Ernesto Tinta 50 x 35 cm La Cúpula. 1988

50

Lola y Ernesto Tinta 50 x 35 cm La Cúpula. 1988

51

Lola y Ernesto Coberta de revista El Víbora Guaix 44 x 30 cm La Cúpula. 1988

52

Lola y Ernesto Coberta d’àlbum Guaix 47 x 36,5 cm La Cúpula. 1990

53

Vinyetes de la sèrie Lola y Ernesto aparegudes a la revista El Víbora

Barcelona també és protagonista. Es viu la transformació “preolímpica”, la ciutat “es posa maca”, i com diu Seguí, “encara que no era Nova York ni París, no estava gens malament”. A les pàgines es fa contínuament l’ullet al lector que viu a la ciutat: el bar del Pi, les terrasses de moda, els cinemes d’estrena o locals de falàfels… En el número 111 de la revista, sota una segona portada dedicada a la sèrie, ens trobam amb un episodi especial, per primera vegada en color, realitzat amb l’ajuda de Sònia. Ernesto hi rep la visita del seu cosí Luis. Per sorprendre’l memoritza la Guía del Ocio i junts recorren els locals de moda de la ciutat, sent la historieta un autèntic document gràfic

54

Barcelona también es protagonista.

Se vive la transformación “pre-olímpica”, la ciudad “se pone guapa”, y como dice Seguí, “aunque no era Nueva York ni París, no estaba nada mal”.

En las páginas se suceden los guiños al lector que vive en la ciudad: el bar del Pi, las terrazas de moda, los cines de estreno o locales de falafels… En el número 111 de la revista, bajo una segunda portada dedicada a la serie, nos encontramos con un episodio especial, por primera vez en color, realizado con la ayuda de Sònia. En él Ernesto recibe la visita de su primo Luis. Para sorprenderlo se empolla la Guía del Ocio y juntos recorren los locales de moda de la ciudad, siendo la historieta un autén-

Barcelona also played a lead role. It was living through its “pre-Olympic” transformation, the city “was making itself pretty”, and as Seguí said, “even though it wasn’t New York or Paris, it wasn’t bad”.

On the pages there are knowing nods to readers who live in the city: the Bar del Pi, the fashionable terraces, the cinemas showing premières or falafel cafés, etc.

In number 111 of the magazine, under a second front page dedicated to the series, we find a special episode, in colour for the first time, created with the help of Sònia. In it, Ernesto receives a visit from his cousin, Luis. To surprise him he swots up on the Guía del Ocio (What’s On Guide) and together they make their way round the trendy venues in the city,

dels “bars de disseny” de l’època, amb el seu interiorisme, logotips, cambres de bany, ambients: Gambrinus, Nick Havanna, Network, Bikini, Otto Zutz…

Seguí agafa el gust a les localitzacions reals i a la sèrie veurem els protagonistes recórrer racons de Mallorca o Londres, que enganxaran al lector que es reconeix en aquests llocs. El que al principi eren simples “trossos de la vida”, van agafant forma i continuïtat.

La relació de la parella protagonista té alts i baixos, hi ha gelosia, infidelitats, retrobaments i finalment Lola acaba embarassada. Les històries de Lola y Ernesto seran recopilades en àlbum per la Cúpula el 1990.

tico documento gráfico de los “bares de diseño” de la época, con su interiorismo, logotipos, cuartos de baño, ambientes: Gambrinus, Nick Havanna, Network, Bikini, Otto Zutz… Seguí le coge el gusto a las localizaciones reales y en la serie veremos a los protagonistas recorrer rincones de Mallorca o Londres, que engancharán al lector que se reconoce en esos lugares. Lo que al principio eran simples “pedazos de la vida”, van cogiendo forma y continuidad. La relación de la pareja protagonista tiene altos y bajos, hay celos, infidelidades, reencuentros y finalmente Lola acaba embarazada. Las historias de Lola y Ernesto serán recopiladas en álbum por La Cúpula en 1990.

with the comic strip being a genuine graphic document of the “designer bars” of the time, with their interior design, logos, bathrooms, ambiences: Gambrinus, Nick Havanna, Network, Bikini, Otto Zutz… Seguí got a taste for real locations in the series and we saw the lead characters going round spots in Majorca and London, something that hooked the reader as they could see themselves in these places. What was initially simple “bits of life” went on to take shape and continuity. The lead couple’s relationship goes through highs and lows: there is jealousy, infidelity, making-up and finally Lola becomes pregnant. The Lola y Ernesto stories were compiled in an album by La Cúpula in 1990.

55

Lola y Ernesto Guaix amb fotolit 41 x 30 cm La CĂşpula 1989

56

Lola y Ernesto Guaix amb fotolit 41 x 30 cm La CĂşpula 1989

57

Lola y Ernesto Guaix amb fotolit 41 x 30 cm La CĂşpula 1989

58

Lola y Ernesto Guaix amb fotolit 41 x 30 cm La CĂşpula 1989

59

La historieta protagonitzada per Luis no ha passat desapercebuda. Al cap de pocs mesos el diari El País comença a publicar la Guía de El País de Barcelona, com a suplement dels divendres i només per als lectors de la ciutat, seguint l’esquema i format de la popular Guía del Ocio. Carles Santamaria, responsable de la publicació, vol incloure-hi una historieta autoconclusiva d’una pàgina, de caràcter urbà, i l’encarrega a Seguí. Luis, el cosí d’Ernesto passa a ser Luigi en Luigi es Luis, i al costat de la seva dona, Carola, el seu fill i els seus amics protagonitzaran històries de situació, no necessàriament humorístiques. Successos quo-

60

La historieta protagonizada por Luis no ha pasado desapercibida. A los pocos meses el diario El País comienza a publicar la Guía de El País de Barcelona, como suplemento de los viernes y sólo para los lectores de la ciudad, siguiendo el esquema y formato de la popular Guía del Ocio. Carles Santamaría, responsable de la publicación, quiere incluir una historieta auto-conclusiva de una página, de carácter urbano, y se la encarga a Seguí. Luis, el primo de Ernesto pasa a ser Luigi en Luigi es Luis, y junto a su mujer, Carola, su hijo y sus amigos protagonizarán historias de situación, no necesariamente humorísticas. Sucesos cotidianos enmarcados en

The comic strip with Luis as protagonist had not gone unnoticed. A few months later, the newspaper El País started to publish its Guía de El País de Barcelona (El País Barcelona Guide) as a Friday supplement and only for readers in the city, following the same design and format as the popular Guía del Ocio. Carles Santamaría, head of the publication, wanted to include a one-shot comic strip of one page with an urban character, and he commissioned Seguí to do it. Luis, the cousin of Ernesto, became Luigi in Luigi es Luis, and, together with his partner Carola, their son and their friends, they featured in everyday situation stories that weren’t necessarily hu-

Vinyetes i coberta de Luigi es Luis aparegudes a la Guía de El País, l’any 1989 i recopilades en àlbum l’any 1991

tidians emmarcats a carrers, places, bars, tendes, museus, teatres o mercats de la ciutat, deixen constància no només d’esdeveniments culturals, sinó de situacions com la prohibició a les ràdios americanes de l’Imagine de John Lennon durant la guerra del Golf Pèrsic de 1991.

calles, plazas, bares, tiendas, museos, teatros o mercados de la ciudad, dejan constancia no sólo de acontecimientos culturales, sino de situaciones como la prohibición en las radios americanas del Imagine de John Lennon durante la guerra del golfo pérsico de 1991.

morous. These involved daily happenings that took place on streets, in squares, bars, shops, museums, theatres or markets around the city, recording not only cultural events but also other issues, like the prohibition of John Lennon’s Imagine on American radio stations during the Persian Gulf War of 1991.

Les històries de Luigi es Luis seran recopilades anys més tard en àlbum per Ediciones Milán, en un format “gegant” que segurament no era el més adequat per a aquestes pàgines, amb dibuix especialment esquemàtic i grans contrasts de taca, realitzats expressament per al seu reduït format original.

Las historias de Luigi es Luis se recopilarán años más tarde en álbum por Ediciones Milán, en un formato “gigante” que seguramente no era el más adecuado para esas páginas, con dibujo especialmente esquemático y grandes contrastes de mancha, realizados expresamente para su reducido formato original.

The Luigi es Luis stories were compiled years later into an album by the Milán publishing house, in a “giant” format that was perhaps not the most suitable for these pages, with especially schematic drawings and strong smudged contrasts, designed specifically for their original small format.

Luigi es Luis· tindrà una segona vida anys més tard, a la revista El Jueves, ara en historietes de dues pàgines. La publicació va ser molt irregular, fins que va deixar de publicar-se, i les seves pàgines mai es varen recopilar en àlbum.

Luigi es Luis tendrá una segunda vida años más tarde, en la revista El Jueves, ahora en historietas de dos páginas.

La publicación será muy irregular hasta que dejó de publicarse, y sus páginas nunca se recopilaron en álbum.

Luigi es Luis had a second lease of life years later, in the El Jueves magazine, now in two-page comic strips. Publication was very patchy until it eventually stopped being published, and the pages were never compiled into a comic book.

61

Luigi es Luis Tinta 28 x 21 xm Guía de El País. 1989 – 1991

62

Luigi es Luis Tinta 28 x 21 xm Guía de El País. 1989 – 1991

63

Luigi es Luis Tinta 28 x 21 xm Guía de El País. 1989 – 1991

64

Luigi es Luis Tinta 28 x 21 xm Guía de El País. 1989 – 1991

65

Luigi Guaix amb fotolit 36,5 x 25,5 cm El Jueves. 1994

66

Luigi Guaix amb fotolit 36,5 x 25,5 cm El Jueves. 1994

67

Luigi Guaix amb fotolit 36,5 x 25,5 cm El Jueves. 1994

68

Luigi Guaix amb fotolit 36,5 x 25,5 cm El Jueves. 1994

69

Locus de Barna Tinta 36,5 x 25,5 cm Guía de El País. 1993

Seguí realitza un nova sèrie per a la Guía de El País de Barcelona l’any 1993. Les històries de Locus de Barna, protagonitzades per un grup de joves urbans, són més fresques i lleugeres gràcies a la presència de Sònia Delgado, la dona de Seguí, als guions. El dibuix de Tomeu també és més madur i net. A les seves pàgines es produeix un brillant desplegament de localitzacions, que catalogaran la nova ciutat sorgida després de la ressaca dels jocs olímpics.

Seguí realiza un nueva serie para la Guía de El País de Barcelona en el año 1993.

Las historias de Locus de Barna, protagonizadas por un grupo de jóvenes urbanos, son más frescas y ligeras gracias a la presencia de Sònia Delgado, la mujer de Seguí, en los guiones. El dibujo de Tomeu también es más maduro y limpio.

En sus páginas se produce un brillante despliegue de localizaciones, que catalogarán la nueva ciudad surgida tras la resaca de los juegos olímpicos.

Seguí did another series for the Guía de El País de Barcelona (El País Barcelona Guide) in 1993. The stories of Locus de Barna, featuring a group of young urban people, are fresher and lighter thanks to the presence of Seguí’s partner, Sònia Delgado, on the scripts. Tomeu’s drawing is also more mature and clean. On its pages a brilliant display of locations is produced, that catalogue the new city that has emerged after the hangover of the Olympic Games.

L’any 1996 Ediciones El Pregonero recopilarà totes les històries en un petit comic book de grapa.

En el año 1996 Ediciones el pregonero recopilará todas las historias en un pequeño cómic-book de grapa.

In 1996, Ediciones el Pregonero compiled all the stories into a small, stapled comic book.

70

Locus de Barna Guaix sobre impressió 28,5 x 20,5 Guía de El País. 1993

71

Locus de Barna Tinta 36,5 x 25,5 cm Guía de El País. 1993

72

Locus de Barna Tinta 36,5 x 25,5 cm Guía de El País. 1993

73

Locus de Barna Tinta 36,5 x 25,5 cm Guía de El País. 1993

74

Locus de Barna Tinta 36,5 x 25,5 cm Guía de El País. 1993

75

En 1989 apareix A salto de mata, el seu primer àlbum, una recopilació inesperada pel públic, realitzada per l’Editorial Complot. Joan Navarro havia llegit En alas de Mercurio, la primera història de Simón Feijoo de 1986, i el va animar a seguir amb el personatge per a un possible àlbum. La recopilació recollia històries protagonitzades per aquest personatge, realitzades entre 1986 i 1988, anteriors a la seva col·laboració amb El Víbora, per la qual cosa el dibuix, encara en formació, estava lluny del que reconeixien els seus lectors.

Seguí recupera les seves històries de gènere negre, esquitxades de jocs de paraules, en la línia dels guions de Torpedo d’Enrique Sánchez Abulí que triomfaven en aquella època. Feijoo serà un dels personatges favorits de Tomeu, i dels més complexos. Amb ell

76

En 1989 aparece A salto de mata, su primer álbum, una recopilación inesperada por el público, realizada por la Editorial Complot. Joan Navarro había leído “En alas de Mercurio”, la primera historia de Simón Feijoo de 1986, y le animó a seguir con el personaje para un posible álbum. La recopilación recogía historias protagonizadas por este personaje, realizadas entre 1986 y 1988, anteriores a su colaboración con El Víbora, por lo que el dibujo, aún en formación, estaba lejos del que reconocían sus lectores. Seguí recupera sus historias de género negro, salpicadas de juegos de palabras, en la línea de los guiones de Torpedo de Enrique Sánchez Abulí que triunfaban en aquella época. Feijoo será uno de los personajes favoritos de Tomeu y de los más complejos. Con él

In 1989, A salto de mata appeared, his first comic book, which was an unexpected compilation for the public, created by the Complot publishing house. Joan Navarro had read En Alas de Mercurio, the first story about Simón Feijoo in 1986, and he encouraged him to continue with the character for a potential comic book. The compilation contained stories featuring Feijoo, created between 1986 and 1988 before his collaboration with El Víbora, meaning that his drawing, which was still finding its own form, was far from that which his readers would recognise.

Seguí brought back his stories of the noir genre, peppered with plays on words, in the style of the Torpedo scripts by Enrique Sánchez Abulí, that were enjoying great success at that time. Feijoo would be one of Tomeu’s favourite characters and one of the most complex. In him, he

Coberta i vinyetes de l’album A salto de mata, aparegut l’any 1989

teres, comissaris inútils i carismàtics confidents, com El Gitano.

dará rienda suelta a historias de “género” con tono gamberro. Precursor del Torrente de Santiago Segura, es un personaje mediocre, ex-bedel en un colegio religioso, un tanto “desfasado”, convertido en detective canalla y no muy legal que se mueve en el lumpen de Barcelona. Deudor de Vázquez Montalbán y Andreu Martín, pero homenajeando a Chandler, London y a Highsmith, Seguí desarrolla tramas en las que implica a su personaje en casos cutres, protagonizados por personajes variopintos: ancianas envenenadoras, travestis, cadáveres de porteras, comisarios inútiles y carismáticos soplones, como El Gitano.

was able to give full rein to “genre” stories, with a tearaway tone. A forerunner of Santiago Segura’s Torrente, he was a lacklustre character, an ex-janitor in a religious school, slightly dated, who had become a rogue and not-that-legal detective that operated in the lumpen districts of Barcelona. Indebted to Vázquez Montalbán and Andreu Martín, but also paying tribute to Chandler, London and Highsmith, Seguí developed plots in which his character was involved in sleazy cases, featuring a motley bunch of characters: old ladies who poison, transvestites, corpses of goalkeepers, useless police commissioners and charismatic snitches, like El Gitano.

La resurrecció del personatge en àlbum permetrà a Seguí recuperar la sèrie anys més tard.

La resurrección del personaje en álbum permitirá a Seguí recuperar la serie años más tarde.

The revival of the character in the comic book allowed Seguí to bring back the series years later.

deixarà a lloure històries de “gènere” amb to disbauxat. Precursor del Torrente de Santiago Segura, és un personatge mediocre, exbidell en un col·legi religiós, una miqueta “desfasat”, convertit en detectiu canalla i no gaire legal que es mou en el lumpen de Barcelona. Deutor de Vázquez Montalbán i Andreu Martín, però homenatjant Chandler, London i Highsmith, Seguí desenvolupa trames en les quals implica el seu personatge en casos “cutres”, protagonitzats per personatges variats: ancianes enverinadores, travestis, cadàvers de por-

77

A salto de mata Tinta 50 x 35 cm Ed. Complot. 1989

78

A salto de mata Tinta 50 x 35 cm Ed. Complot. 1989

79

A salto de mata Tinta 50 x 35 cm Ed. Complot. 1989

80

A salto de mata Tinta 50 x 35 cm Ed. Complot. 1989

81

A salto de mata Coberta Guaix 50 x 37 cm Ed. Complot. 1989

82

A salto de mata Il¡lustració interior Tinta 50 x 35 cm Complot. 1989

83

Héctor y Rita. Il·lustració per a coberta Guaix. Inèdit. 1991

Mentrestant, a El Víbora Seguí segueix estirant la corda i aconsegueix passar a les pàgines de color. Després d’un parell d’històries curtes comença una nova sèrie, Héctor y Rita, en realitat un spin off de Lola y Ernesto, protagonitzada per una parella d’amics d’aquests.

Els antics protagonistes apareixen ara com a secundaris i el caràcter de la sèrie és diferent. Hi ha una clara intenció de tocar temes més complexos dins la relació de parella. Héctor i Rita són més madurs i tenen estabilitat econò-

84

Mientras tanto, en El Víbora Seguí sigue tirando de la cuerda y consigue pasarse a las páginas de color. Tras un par de historias cortas comienza una nueva serie, Héctor y Rita, en realidad un spin off de Lola y Ernesto, protagonizada por una pareja de amigos de estos. Los antiguos protagonistas aparecen ahora como secundarios y el carácter de la serie es distinto. Hay una clara intención de tocar temas más complejos dentro de la relación de pareja. Héctor y Rita son más maduros y

Meanwhile, in El Víbora, Seguí kept on plugging away and succeeded in getting into the colour pages. After a couple of short stories he began a new series, Héctor y Rita, which was in fact a spin-off of Lola y Ernesto, featuring a couple of their friends. The former lead characters now appeared in a secondary role and the nature of the series was different. There was a clear intention to broach more complex topics in the couple’s relationship. Héctor and Rita were more mature and were

Héctor y Rita Coberta de revista El Víbora Guaix 49 x 35 cm La Cúpula. 1991

85

Héctor y Rita Guaix amb fotolit 28 x 22 cm La Cúpula. 1991

86

Héctor y Rita Guaix amb fotolit 28 x 22 cm La Cúpula. 1991

87

Héctor y Rita. Guaix amb fotolit. 28 x 22 cm. La Cúpula. 1991

mica. S’acaben de casar, però des del principi la cosa no funciona del tot bé.

La relació està destinada al distanciament i al fracàs. La infertilitat, la gelosia, el buit de la relació o l’intercanvi de parelles són alguns dels temes que van tocant els guions, compartits de nou amb Sònia Delgado. La sèrie conclou en el número 145 de la revista, ja l’any 1992. La Cúpula redueix el seu nombre de publicacions i la sèrie mai s’arriba a recopilar en àlbum.

88

tienen estabilidad económica. Se acaban de casar, pero desde el principio la cosa no funciona del todo bien. La relación está destinada al distanciamiento y al fracaso. La infertilidad, los celos, el vacío de la relación o el intercambio de parejas son algunos de los temas que van tocando los guiones, compartidos de nuevo con Sònia Delgado. La serie concluye en el número 145 de la revista, ya en el año 1992. La Cúpula reduce su número de publicaciones y la serie nunca se llega a recopilar en álbum.

financially stable. They had just married, but right from the start things didn’t bode well. The relationship was doomed to estrangement and failure.

Infertility, jealousies, the emptiness of the relationship and partner-swapping were just some of the themes that the scripts dealt with, once again shared with Sònia Delgado. The series ended at number 145 of the magazine, in 1992.

La Cúpula reduced its number of publications and the series was never complied into comic book.

Héctor y Rita. Guaix amb fotolit. 28 x 22 cm. La Cúpula. 1991

El sector del còmic està en crisi. Una a una han anat tancant les revistes i el còmic desapareix dels quioscs. El Víbora, una de les poques que resisteix, està en decadència. Els seus autors estrella han anat abandonant les seves pàgines i la nova línia editorial es dirigeix a un altre tipus de públic. Després d’algunes col·laboracions esporàdiques amb historietes curtes tocant temes “transcendents”, com la violència de gènere o l’homofòbia, Seguí deixa de col·laborar definitivament amb la revista.

El sector del cómic está en crisis. Una a una han ido cerrando las revistas y el cómic desaparece de los kioskos. El Víbora, una de las pocas que resiste, está en decadencia. Sus autores estrella han ido abandonando sus páginas y la nueva línea editorial se dirige a otro tipo de público. Tras algunas colaboraciones esporádicas con historietas cortas tocando temas “trascendentes”, como la violencia de género o la homofobia, Seguí deja de colaborar definitivamente con la revista.

The comic sector was now in crisis. One by one, magazines were closing down and the comic was starting to disappear from newspaper stands. El Víbora, one of the few to resist, was also in decline.

Its star creators were leaving its pages and the new editorial policy was aimed at another type of public. After several sporadic collaborations with short stories dealing with “transcendent” themes such as gender violence and homophobia, Seguí finally stopped collaborating with the magazine definitively.

89

Pintando La Rambla Postal editada per Mamå-graF, l’any 1988

90

Hugo-Rita Guaix 36 x 16,5 cm Medios Revueltos. 1988

91

Coberta de la recopilació de les tires de ¿Coca o ensaimada? publicada per Edicions de Ponent, l’any 2003

Però ja hem comentat que Seguí és caparrut i persistent. Si el mercat de les revistes de còmic s’enfonsa, cal cercar nous mitjans on publicar, com la premsa. El diari de Barcelona El Observador incloïa tires diàries de còmic de premsa de sèries clàssiques americanes, com Rip Kirby i Dick Tracy. També havia estat obert a autors espanyols, com Carlos Giménez i Daniel Torres. El 1991 Seguí hi havia col·laborat fent il· lustracions per al seu suplement Campus i els va proposar una història inèdita, que es publicaria durant els mesos d’estiu. Ensaimada Connection, la nova aventura de Simón Feijoo constaria de 90 tires de publicació diària. El nou format “clàssic” el porta a un dibuix esquemàtic i de línia clara. Desapareix l’experimentació amb la pàgina i l’obliga a plantejar un ritme molt més dinà-

92

Pero ya hemos comentado que Seguí es testarudo y persistente. Si el mercado de las revistas de cómic se hunde, hay que buscar nuevos medios donde publicar, como la prensa. El diario de Barcelona El Observador incluía tiras diarias de cómic de prensa de series clásicas americanas, como Rip Kirby y Dick Tracy. También había estado abierto a autores españoles, como Carlos Giménez y Daniel Torres. En 1991 Seguí había colaborado haciendo ilustraciones para su suplemento Campus y les propuso una historia inédita, que se publicaría durante los meses de verano. Ensaimada Connection, la nueva aventura de Simón Feijoo constaría de 90 tiras de publicación diaria. El nuevo formato “clásico” le lleva a un dibujo esquemático y de línea clara. Desaparece la experimentación con la página

But, as already mentioned, Seguí has a stubborn and persistent nature. If the market for comic magazines was collapsing, then he had to search for new media to publish in, such as the press. The Barcelona newspaper El Observador ran daily comic strips of classic American series such as Rip Kirby and Dick Tracy. And they were also open to Spanish creators too, such as Carlos Giménez and Daniel Torres. In 1991, Seguí had already collaborated on the Campus supplement with illustrations and he suggested doing an unpublished story that would come out during the summer months. Ensaimada Connection, the new story featuring Simón Feijoo, would consist of 90 comic strips published on a daily basis. The new “classic” format led him to a more schematic style of drawing with clear lines. Experimentation with the page

¿Coca o ensaimada? Tinta. 25,5 x 36,5 cm. El observador. 1991

mic en el guió, amb “continuaràs” cada tres o quatre vinyetes. El nou Feijoo és més complex i una mica menys esperpèntic. El nostre aprofitat heroi, ara sense llicència, presencia un tiroteig a la torre del funicular de Montjuïc. Un cas de tràfic de cocaïna amagada dins capses d’ensaïmades amb connexions amb el món dels espectacles porno, els combats de catch, el xantatge a polítics i fins i tot un cas d’exhibicionis-

y le obliga a plantear un ritmo mucho más dinámico en el guión, con “continuarás” cada tres o cuatro viñetas. El nuevo Feijoo es más complejo y algo menos esperpéntico. Nuestro aprovechado héroe, ahora sin licencia, presencia un tiroteo en la torre del funicular de Montjuic. Un caso de tráfico de cocaína oculto en cajas de ensaimadas con conexiones con el mundo de los espectáculos porno, los combates de

disappeared and forced him to present a much more dynamic rhythm in the script, with “to be continued” every three or four panels. The new Feijoo was more complex and slightly less of a caricature.

Our opportunist hero, now without a licence, witnessed a shooting in the Montjuic cable car tower. This was a case of cocaine trafficking, hidden in ensaimada boxes with connections to the world of porn movies, catch wrestling, blackmail-

93

¿Coca o ensaimada? Tinta. 25,5 x 36,5 cm. El observador. 1991

me davant escolars. Feijoo comparteix cartellera amb secundaris com El Gitano, el comissari Tracas, el seu nebot policia i el seu cunyat guerxo, aficionat al cinema d’acció. Una història plena de tirotejos, persecucions i paranys, que el porten de nou des de les rambles de Barcelona al Polígon de Llevant de la capital mallorquina.

94

catch, el chantaje a políticos e incluso un caso de exhibicionismo ante escolares. Feijoo comparte cartelera con secundarios como El Gitano, el comisario Tracas, su sobrino policía y su cuñado bizco, aficionado al cine de acción.

Una historia llena de tiroteos, persecuciones y encerronas, que le llevan de nuevo desde las ramblas de Barcelona al Polígono de Levante de la capital mallorquina.

ing politicians and even exhibitionism in front of school children. Feijoo shared protagonism with secondary characters such as El Gitano, the police commissioner Tracas, his policeman nephew and his cross-eyed brother-in-law, a great fan of action movies. The story was full of shootings, chases and set-ups that once again took the reader from the Ramblas of Barcelona to the Polígono de Levante industrial estate in Palma.

ÂżCoca o ensaimada? Tinta. 25,5 x 36,5 cm. El observador. 1991

95

Coberta i vinyetes de la recopilació de les tires de Cohibas Connection publicada per Edicions de Ponent, l’any 2001

L’any següent, Seguí decideix anar més enllà. El següent pas serà oferir el personatge a un guionista, perquè li doni una nova visió. Serà Carles Santamaria qui escriurà Cohibas Connection, la primera aventura internacional de Simón Feijoo, molt més negra i menys castissa que les anteriors. En la història, de nou pensada per a publicar-se en lliuraments diaris a El Observador, Feijoo viatja fins a Cuba, per a passar-hi uns dies de vacances, i El Gitano li proposa un petit negoci amb contraban de puros havans. Història amb mafiosos, policies corruptes, jineteras i diamants, en la qual es van succeint traïcions, dubtes, paranys i morts, en un complex i poc humorístic relat, amb un dibuix atractiu,

96

Al año siguiente, Seguí decide ir más allá. El siguiente paso será ofrecer el personaje a un guionista, para que le dé una nueva visión. Será Carles Santamaria quien escribirá Cohibas Connection, la primera aventura internacional de Simón Feijoo, mucho más negra y menos castiza que las anteriores. En la historia, de nuevo pensada para publicarse en entregas diarias en El Observador, Feijoo viaja hasta Cuba, para pasar unos días de vacaciones, y El Gitano le propone un pequeño negocio con contrabando de puros habanos.

Historia con mafiosos, policías corruptos, jineteras y diamantes, en la que se van sucediendo traiciones, dudas, encerronas y muertos, en un complejo y

The following year, Seguí decided to go even further. The next step was to offer the character to a scripter, to give him a new perspective. This was to be Carles Santamaria who would write Cohibas Connection, the first international adventure for Simón Feijoo, much blacker and less innocent than the previous ones. In this story, once again designed to be published in daily instalments in El Observador, Feijoo travelled to Cuba to spend a few days’ holiday, and El Gitano suggested doing a little business smuggling Cuban cigars. The story involved the mafia, corrupt police, Cuban female sex-workers and diamonds, where betrayals, distrust, set-ups and deaths all took place in a complex tale

Cohibas Connection. Amb guió de Carles Santamaria. Tinta. 25,5 x 36,5 cm. El observador. 1992

ple de detalls i atractives solucions gràfiques negríssimes, tant en la resolució cinematogràfica de les escenes com en l’aspecte plàstic.

Ensaimada Connection va tenir una segona vida en ser publicada de nou per lliuraments primer a l’edició balear de Diario 16, el 1993, i després a la nacional, el 1995. També Cohibas Connection va

poco humorístico relato, con un dibujo atractivo, lleno de detalles y atractivas soluciones gráficas negrísimas, tanto en la resolución cinematográfica de las escenas como en lo plástico.

with little humour, with compelling drawings, full of detail and attractive pure black graphics, both in the cinematic styling of the scenes as well as in the artwork itself.

Ensaimada Connection tuvo una segunda vida al publicarse de nuevo por entregas primero en la edición balear de Diario 16, en 1993, y luego en

Ensaimada Connection had another lease of life, being once again published in instalments firstly in the Balearic edition of Diario 16 in 1993 and later

97

Cohibas Connection. Amb guió de Carles Santamaria. Tinta. 25,5 x 36,5 cm. El observador. 1992

aparèixer al Diario 16 de les illes, aquest mateix any. Els anys 2001 i 2003, dotze anys després de la seva primera publicació, serien recopilades en àlbum per Edicions de Ponent, la primera de les històries sota el títol de ¿Coca o ensaimada?, amb les tires remuntades en pàgines de sis vinyetes.

98

la nacional, en 1995. También Cohibas Connection apareció en el Diario 16 de las islas, ese mismo año. En los años 2001 y 2003, doce años después de su primera publicación, serían recopiladas en álbum por Edicions de Ponent, la primera de las historias bajo el título de ¿Coca o ensaimada?, con las tiras remontadas en páginas de seis viñetas.

in the national version in 1995. Cohibas Connection also appeared in Diario 16 in the Balearics in the same year. In 2001 and 2003, twelve years after their first publication, they were compiled into a comic book by Edicions de Ponent, the first of the stories being under the title of ¿Coca o ensaimada?, with the strips reassembled in pages with 6 panels.

Cohibas Connection. Amb guiรณ de Carles Santamaria. Tinta. 25,5 x 36,5 cm. El observador. 1992

99

Il·lustracions protagonitzades per Simón Feijoo

A aquests dos lliuraments dels casos de Simón Feijoo el va seguir un tercer, Ven que te mate, aquesta vegada amb guió del mestre del gènere Andreu Martín, que ja tenia experiència en el món del còmic. El nou relat, també plantejat com a tires diàries, està ambientat en el món del circ i és molt més absurd i caricaturesc. L’obra, de la qual podem veure algunes tires en aquestes pàgines, segueix inèdita, a l’espera que algun diari o editorial reculli el guant.

Seguí torna al personatge sempre que pot, i recentment n’hem vist la versió “brut mecànic” i zombi, per a sengles exposicions temàtiques del Saló del Còmic de Barcelona.

100

A estas dos entregas de los casos de Simón Feijoo siguió una tercera, Ven que te mate, esta vez con guión del maestro del género Andreu Martín, que ya tenía experiencia en el mundo del cómic. El nuevo relato, también planteado como tiras diarias, está ambientado en el mundo del circo y es mucho más disparatado y caricaturesco. La obra, de la que podemos ver algunas tiras en estas páginas, sigue inédita, a la espera de que algún diario o editorial recoja el guante.

Ven que te mate, a third instalment of the cases of Simón Feijoo, followed these two, this time with a script written by the maestro of the genre, Andreu Martín, who already had experience in the world of the comic. This new story, also designed as a daily cartoon strip, was situated in the world of the circus and was much more whacky and caricaturesque. The work, some of which can be seen on these pages, is still unpublished, waiting for a newspaper or publishing house to take up the gauntlet.

Seguí vuelve al personaje siempre que puede, y recientemente hemos visto su versión “bruto mecánico” y zombi, para sendas exposiciones temáticas del Salón del Cómic de Barcelona.

Seguí returns to the character whenever he can, and we have recently seen his “brute mechanic” and zombie version at thematic exhibitions for the Barcelona Comic Convention.

Ven que te mate. Amb guió d’Andreu Martín. Tinta. 25,5 x 36,5 cm. Inèdit. 1992

101

Ven que te mate. Amb guió d’Andreu Martín. Tinta. 25,5 x 36,5 cm. Inèdit. 1992

102

Ven que te mate. Amb guió d’Andreu Martín. Tinta. 25,5 x 36,5 cm. Inèdit. 1992

103

Seguí il·lustrador

Seguí ilustrador

Seguí illustrator

El còmic desapareix dels quioscs i pas· sa a vendre’s gairebé exclusivament a llibreries especialitzades. Els editors aposten pel format àlbum enfront de la publicació per entregues a les revistes, que era habitual fins llavors, i implica· va un salari mensual per als autors. En aquest context són molts els que no aconsegueixen sobreviure amb la seva feina i no tenen més remei que cercar altres sortides professionals, com la il· lustració, la publicitat o el disseny.

El cómic desaparece de los kioscos y pasa a venderse casi exclusivamente en librerías especializadas. Los editores apuestan por el formato álbum frente a la publicación por entregas en las revistas, que era habitual hasta entonces, e implicaba un salario mensual para los autores. En este contexto son muchos los que no consiguen sobrevivir con su trabajo y no tienen más remedio que buscar otras salidas profesionales, como la ilustración, la publicidad o el diseño.

The comic disappeared from the newspa· per stands and came to be sold exclusive· ly in specialist book shops. Editors decid· ed on the comic book format instead of publication by instalments in magazines, which had been the norm up until now and which had meant a monthly salary for the cartoonists. At this juncture in time there were many who would not succeed in making a living from their work, and had to resort to finding other professional outlets, such as illustration, advertising or design.

L’any 1990 Bartolomé Seguí comença a realitzar les portades i il·lustracions in· teriors de la col·lecció de novel·les his· tòriques juvenils Les Arrels. L’Aventura i la Història, en les quals Oriol Vergés repassa la història de Catalunya, des de l’edat mitjana fins a la Guerra Civil.

El treball es perllonga durant sis anys i hi veim evolucionar l’autor, des d’uns primers treballs propers al seu estil en el còmic, fins a propostes molt més complexes, en les quals posa l’accent en els enquadraments, l’ús de la taca i el contrast entre el blanc i el negre; tot això demostrant una rica documenta· ció històrica.

En el año 1990 Bartolomé Seguí comienza a realizar las portadas e ilustraciones interiores de la colección de novelas históricas juveniles Les arrels. L’aventura i la historia, en las que Oriol Vergés repasa la historia de Catalunya, desde la edad media hasta la guerra civil. El trabajo se prolonga durante seis años y en él vemos evolucionar al autor, desde unos primeros trabajos próximos a su estilo en el cómic, hasta propuestas mucho más complejas, en las que hace hincapié en los encuadres, el uso de la mancha y el contraste entre el blanco y el negro; todo ello demostrando una rica documentación histórica.

In 1990, Bartolomé Seguí started to do the cover pages and inside illustrations for a collection of historical novels for young people called Les arrels, L’aventura i la historia, in which Oriol Vergés related the history of Catalonia, from the middle ages until the civil war. The work continued for six years and during this time it was possible to see the car· toonist evolving, from his first works close to his comic style to much more complex designs, where emphasis was on the frames, the use of smudging and the contrast between black and white: and all this whilst depicting rich histori· cal documentation.

104

Les Arrels. l’Aventura i l’Història Cobertes per a la col·lecció Guaix 30,8 x 22 cm Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1990 - 1996

105

Les Arrels. l’Aventura i l’Història Il·lustracions per a la col·lecció Tinta 29,7 x 21 cm Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1990 - 1996

106

Les Arrels. l’Aventura i l’Història Il·lustracions per a la col·lecció Tinta 29,7 x 21 cm Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1990 - 1996

107

Les Arrels. l’Aventura i l’Història Il·lustracions per a la col·lecció Tinta 29,7 x 21 cm Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1990 - 1996

108

Les Arrels. l’Aventura i l’Història Il·lustracions per a la col·lecció Tinta 29,7 x 21 cm Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1990 - 1996

109

Les Arrels. l’Aventura i l’Història Il·lustracions per a la col·lecció Tinta 29,7 x 21 cm Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1990 - 1996

110

Les Arrels. l’Aventura i l’Història Il·lustracions per a la col·lecció Tinta 29,7 x 21 cm Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1990 - 1996

111

Il·lustracions de L’Abat Oliba i El virus de l’ordinador

D’aquestes mateixes dates són també les il·lustracions infantils per a Publi· cacions de l’Abadia de Montserrat, a publicacions com La capseta d’Ivori i L’Abat Oliba. L’any 1993 s’atreveix a fer-ho en un llibre amb un relat propi, L’ós llaminer. Es tracta d’un conte pro· tagonitzat per ell mateix, Sònia, la seva dona, i Gala, la seva filla, d’uns mesos, que es nega a menjar. Aquestes publi· cacions tenen edicions molt senzilles i escassa repercussió, però li permeten experimentar amb un mitjà nou per a ell i, sobretot, un públic diferent d’aquell al qual fins aleshores s’havia dirigit.

112

De esas mismas fechas son también las ilustraciones infantiles para Publicacions de l’Abadia de Montserrat, en publicaciones como La capseta d’Ivori y L’Abat Oliba. En el año 1993 se atreve a hacerlo en un libro con un relato propio, L’ós llaminer. Se trata de un cuento protagonizado por él mismo, Sònia, su mujer, y Gala, su hija, de unos meses, que se niega a comer. Estas publicaciones tienen ediciones muy sencillas y escasa repercusión, pero le permiten experimentar con un medio nuevo para él y, sobretodo, un público distinto al que hasta ahora se había dirigido.

At this time he was also doing chil· dren’s illustrations for Publicacions de l’Abadia de Montserrat, in works such as La capseta d’Ivori and L’Abat Oliba.

In 1993, he ventured to do the same in a book with a story of his own, L’ós llaminer. This was a tale featuring him· self, Sònia, his partner, and Gala, their daughter, a few months old who was refusing to eat. These were very sim· ple publications with little impact, but allowed him to experiment with a medi· um that was new to him, and, above all, with a different public to that which he had directed his work up to that point.

L’ós llaminer Aquarel·la 29,7 x 42 cm Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1993

113

Cobertes de Pequeño País de la sèrie El gran Falsini

L’any 1994 fa un pas important en aquesta línia en enviar una proposta a El País. Es tractava d’una sèrie d’il· lustracions pensades per al suplement dominical infantil Pequeño País, prota· gonitzades per El gran Falsini, “el falsi· ficador més famós de tots els temps”.

La idea i el personatge agraden, i passaran a ocupar les cobertes de la publicació. En el primer lliurament el veim al seu estudi realitzant una còpia del Guernica, amb un error. Els lectors infantils haurien de trobar-lo. “Estava convençut que el tema de la falsifica· ció tenia interès, i el fet d’haver estu· diat art em feia sentir-me segur tant

114

En el año 1994 da un paso importante es esta línea al enviar una propuesta a El País. Se trataba de una serie de ilustraciones pensadas para la el suplemento dominical infantil Pequeño País, protagonizadas por El gran Falsini, “el falsificador más famoso de todos los tiempos”. La idea y el personaje gustan, y pasarán a ocupar las cubiertas de la publicación. En la primera entrega lo vemos en su estudio realizando una copia del Guernica, con un error. Los lectores infantiles deberían encontrarlo. “Estaba convencido de que el tema de la falsificación tenía interés, y el hecho de haber estudiado

In 1994, he took an important step for· ward when he sent a proposal to El País. It was a series of illustrations de· signed for the Sunday children’s sup· plement called Pequeño País, featuring El gran Falsini, “the most famous forger of all times”. The idea and the charac· ter were well received, and went on to occupy the covers of the publication.

In the first instalment we saw him in his studio making a copy of Guernica with a mistake in it. The children read· ers had to find it. “I was convinced that the topic of forgery was interesting, and the fact of having studied art made me feel sure about both the aesthetics

Cobertes de Pequeño País de la sèrie Los Héroes del Siglo XX

en l’estètica de les pàgines com en els temes que es tocaven”. Seguí ha d’ex· plicar històries en una sola vinyeta, que siguin fàcils d’assimilar i que atreguin a primera vista. Experimenta amb el tremp, en atractives imatges plenes de colorit, i un dibuix més suau i de lí· nies arrodonides. La publicació arriba a centenars de milers de lectors. A una primera sèrie de 20 cobertes la segui· rà una altra, de 21, protagonitzada per Los Héroes del siglo XX, per la qual desfilen destacats personatges de l’art, la ciència, l’esport o la cultura.

arte me hacía sentirme seguro tanto en la estética de las páginas como en los temas que se tocaban”. Seguí tiene que contar historias en una sola viñeta, que sean fáciles de asimilar y que atraigan a primera vista. Experimenta con la témpera, en atractivas imágenes llenas de colorido, y un dibujo más suave y de líneas redondeadas. La publicación llega a cientos de miles de lectores. A una primera serie de 20 cubiertas le seguirá otra, de 21, protagonizada por Los Héroes del siglo XX, por la que desfilan destacados personajes del arte, la ciencia, el deporte o la cultura.

of the page as well as the themes that they touched upon”. Seguí had to tell the stories in one single panel, that had to be easy to comprehend and that would be appealing at first glance. He experimented with gouache, in attrac· tive images full of colour, and a more gentle style of drawing with rounded lines. The publication reached hun· dreds of thousands of readers. After the first series with 20 covers, he fol· lowed it with another, with 21 covers, featuring Los Héroes del siglo XX, with famous people from the world of art, science, sport and culture.

115

El gran Falsini Guaix 32 x 25 cm Pequeño País 1994

116

El gran Falsini Guaix 32 x 25 cm Pequeño País 1994

117

El gran Falsini Guaix 32 x 25 cm Pequeño País 1994

118

El gran Falsini Guaix 32 x 25 cm Pequeño País. 1994

119

Los Heroes del siglo XX Guaix 32 x 25 cm Pequeño País. 1995

120

121

L’any 1995 Seguí i la seva família tor· nen definitivament a Mallorca. S’ins· tal·la al poble de Santa Maria del Camí.

“Teníem casa a Barcelona, però jo tor· nava regularment per a treballar amb el meu pare, portant una representació d’una marca de roba per a escolars. La feina es concentrava en uns mesos a l’any, però decidírem tornar. Teníem la fantasia de viure en una casa de poble, amb una mica de jardí, supòs que pen· sant en el que ens agradava per a la nina. Uns amics s’havien instal·lat aquí, i els seguírem. Però la veritat és que mai hem fet vida de poble”. En aque· lla època tampoc no tenia gaire rela· ció amb els altres dibuixants establits a les Illes, com Max i Pere Joan, amb els quals, per cert, es va alternar en les cobertes de Pequeño País. “Els mirava amb reverència. Ells eren unes estre· lles i jo no era més que un xaval. No teníem tracte. Quan jo estava a Barce· lona i aquí s’organitzaven setmanes del còmic, jo, ni me n’assabentava. Ningú m’avisava per a res. I a Barcelona tam· poc no tractava amb ningú. No va ser

122

En el año 1995 Seguí y su familia regresan definitivamente a Mallorca. Se instala en el pueblo de Santa Maria del Camí. “Teníamos casa en Barcelona, pero yo volvía regularmente para trabajar con mi padre, llevando una representación de una marca de ropa para escolares. El trabajo se concentraba en unos meses al año, pero decidimos volver. Teníamos la fantasía de vivir en una casa de pueblo, con un poco de jardín, supongo que pensando en lo que nos gustaba para la niña. Unos amigos se habían instalado aquí, y les seguimos.

Pero la verdad es que nunca hemos hecho vida de pueblo”. En aquella época tampoco tenía mucha relación con los otros dibujantes afincados en las islas, como Max y Pere Joan, con los que, por cierto, se alternó en las cubiertas de Pequeño País. “Los miraba con reverencia. Ellos eran unas estrellas y yo no era más que un chaval. No teníamos trato. Cuando yo estaba en Barcelona y aquí se organizaban semanas del cómic, yo, ni me enteraba. Nadie me avisaba para nada. Y en Barcelona tam-

In 1995, Seguí and his family returned to Majorca for good. They settled in a house in Santa Maria del Camí. “We had a house in Barcelona, but I used to return to Majorca regularly to work with my father, representing a brand of clothing for schoolchildren. The work was concentrated into a few months of the year, but we decided to return. We fantasised about living in a house in the town, with a bit of a garden, I suppose thinking about what we wanted for our daughter. Some friends had moved here, and we followed them. But the truth is we’ve never had a town life. At that time I also didn’t have much to do with oth· er artists resident on the islands, such as Max and Pere Joan, with whom, coinci· dentally, I alternated doing the covers of Pequeño País. “I looked up to them with respect. They were like stars and I was nothing more than a young kid. We had nothing to do with one another. When I was in Barcelona and they were organis· ing comic weeks here, I didn’t even know.

Nobody ever told me about anything.

And in Barcelona, I didn’t have much to

fins bastant més tard, arran de la pu· blicació de RifiRafe que començàrem a tenir relació”.

A Santa Maria de seguida va sorgir l’oportunitat de col·laborar amb una gran agència de publicitat. Allà desco· breix el món del disseny editorial i la maquetació. La directora de la revista infantil catalana Tretzevents, Montse Ginesta, en la qual col·laborava, duia temps animant-lo a plantejar una pu· blicació similar a les Illes, i així va néi· xer RifiRafe. “Els diumenges utilitzà· vem els ordinadors de l’agència per a maquetar la revista. Els autors eren d’aquí: Linhart, Àlex Fito, Pere Joan, Carmona… Teníem una revista que era un bombó. Presentàrem el projecte com a suplement infantil del diari Última Hora, i va aparèixer durant 200 setmanes i escaig”.

L’any 2000 fan el gran salt i proven sort amb Esquitx, una nova revista in· fantil, ara en català, que combina his· torieta amb relats, jocs i reportatges.

poco trataba con nadie. No fue hasta bastante más tarde, a raíz de la publicación de RifiRafe que empezamos a tener relación”.

do with anybody either. It wasn’t until quite a lot later, with the publication of RifiRafe, that we got to know each other”.

En Santa Maria enseguida surgió la oportunidad de colaborar con una gran agencia de publicidad. Allí descubre el mundo del diseño editorial y la maquetación. La directora de la revista infantil catalana Tretze Vents, Montse Ginesta, en la que colaboraba, llevaba tiempo animándole a plantear una publicación similar en las islas, y así nació RifiRafe. “Los domingos utilizábamos los ordenadores de la agencia para maquetar la revista. Los autores eran de aquí: Linhart, Àlex Fito, Pere Joan, Carmona… Teníamos una revista que era un bombón. Presentamos el proyecto como suplemento infantil del diario Ultima Hora, y apareció durante 200 semanas y pico”.

In Santa Maria, the opportunity to col· laborate with a large advertising agency immediately came up. There he discov· ered the world of editorial design and layout. The director of the Catalan chil· dren’s magazine Tretze Vents, Montse Ginesta, on which he had collaborated, had for a while been encouraging him to present a similar publication on the islands, and that’s how RifiRafe came about. “On Sundays we used to use the agency’s computers to do the maga· zine layout. The cartoonists were from here: Linhart, Àlex Fito, Pere Joan, Car· mona… We had a magazine that was a sheer joy. We presented the project as a children’s supplement in the Ultima Hora newspaper, and it ran there for around 200 weeks”.

En el año 2000 dan el gran salto y prueban suerte con Esquitx, una nueva revista infantil, ahora en catalán, que

In 2000, they took a giant leap and tried their luck with Esquitx, a new children’s magazine, now in Catalan, that com·

123

Il·lustració per a la coberta del número 50 de la revista Esquitx Llapis i color digital 29,7 x 21 cm Esquitx. 2011

“Era sobretot un projecte de Sònia.

Ella és la que li va dedicar més hores i esforç. Jo sempre l’he vista com la revista de més qualitat d’aquest estil.

Menys seriosa que Cavall Fort, i amb millors autors que Tretzevents. Hi havia Max, Sònia Pulido, Gabi Beltrán, Barto· lo Torres, Àlex Fito, Jaume Balaguer…

Les institucions varen creure en el pro· jecte des del principi, i el suport es va mantenir cada vegada que va haver-hi canvis de partit en el Govern. Això sí, sempre havíem d’anar demanant. Te· níem la sensació que valoraven poc el nostre treball”. Després de cinquanta números publicats al llarg d’onze anys, la revista va tancar. S’hi varen publicar treballs tant d’autors consagrats com de joves que triomfarien després, així com algunes de les signatures més prestigioses de la literatura infantil. “El Govern va retallar les ajudes a cultura i educació. I una publicació infantil en català no els devia semblar prioritària.

Dubtàrem de si tancàvem la revista o si continuàvem, encara que solament fos per la satisfacció, però, sense aju· des la publicació de la revista es va fer insostenible”. Recentment hi ha hagut un intent de recuperar la publicació, donant una oportunitat als nous joves autors de les Illes, però de moment no s’ha aconseguit.

124

combina historieta con relatos, juegos y reportajes. “Era sobretodo un proyecto de Sònia. Ella es la que le dedicó más horas y esfuerzo. Yo siempre la he visto como la revista de más calidad de este estilo. Menos seria que Cavall Fort, y con mejores autores que Tretze Vents. Estaban Max, Sònia Pulido, Gabi Beltrán, Bartolo Torres, Àlex Fito, Jaume Balaguer… Las instituciones creyeron en el proyecto desde el principio, y el apoyo se mantuvo cada vez que hubo cambios de partido en el Govern.

Eso sí, siempre teníamos que ir pidiendo. Teníamos la sensación de que valoraban poco nuestro trabajo”. Tras cincuenta números publicados a lo largo de once años, la revista cerró. En ella se publicaron trabajos tanto de autores consagrados como de jóvenes que triunfarían después, así como algunas de las firmas más prestigiosas de la literatura infantil. “El Govern recortó las ayudas a cultura y educación. Y una publicación infantil en catalán no les debía parecer prioritaria. Dudamos en si cerrábamos la revista o si continuábamos, aunque solo fuera por la satisfacción, pero, sin ayudas la publicación de la revista se hizo insostenible”. Recientemente ha habido un intento de recuperar la publicación, dando una oportunidad a los nuevos jóvenes autores de las islas, pero de momento no se ha conseguido.

bined comic strips with stories, games and articles. “More than anything, it was Sònia’s project. She was the one that put most time and effort into it. I always saw it as the most quality magazine of its type. It was less serious than Cavall Fort, and with better cartoonists than Tretze Vents. There was Max, Sònia Pulido, Gabi Beltrán, Bartolo Torres, Àlex Fito, Jau· me Balaguer, etc. Institutions believed in the project right from the start, and the support was there every time there were party changes in the Majorcan Government. Even so, we still had to go asking for it. We got the feeling that they didn’t value our work that much”. After 50 numbers published over eleven years, the magazine closed down. In it, works had been published by both revered and young creators who would go on to great success afterwards, as well as some of the most prestigious names in children’s literature. “The Majorcan Government cut funding for culture and education.

And a children’s publication in Catalan mustn’t have seemed a priority to them.

We weren’t sure whether to close the magazine or to continue with it, even if it was just for the sheer satisfaction of doing so, but, without funding, publica· tion of the magazine became untenable”.

Recently there has been an attempt to revive the publication, giving a chance to new young creators on the Balearics, but for the moment, nothing has come of it.

125

Cobertes de llibres de texte d’Editorial Teide i Santillana Pàgina següent: Dibuixos originals damunt de proves de maquetació Llapis i retolador 29,7 x 21 cm Kumon

A partir d’aquesta època seran abun· dants els encàrrecs d’il·lustracions per a llibres escolars d’editorials com Tei· de o Santillana. Els seus treballs donen vida a les cobertes i a tot tipus d’exer· cicis: de llengua, matemàtiques, co· neixement del medi… Són treballs més complexos del que podia semblar, ja que normalment, en una sola imatge han d’aparèixer tots els elements de l’enunciat, i no han de portar a confusió.

Amb el pas del temps Seguí simplifica el seu traç en aquests dibuixos. Els di· buixa damunt folis amb retolador negre de punta fina, normalment a la mateixa mida en què es reproduiran, per la qual cosa la majoria d’ells no fan més de 4 o 5 cm. Són miniatures a les quals l’autor té gran afecte i de les quals se sent es· pecialment orgullós.

126

A partir de esa época serán abundantes los encargos de ilustraciones para libros escolares de editoriales como Teide o Santillana. Sus trabajos dan vida a las cubiertas y a todo tipo de ejercicios: de lengua, matemáticas, conocimiento del medio… Son trabajos más complejos de lo que podía parecer, ya que normalmente, en una sola imagen deben aparecer todos los elementos del enunciado, y no deben llevar a confusión.

Con el paso del tiempo Seguí simplifica su trazo en estos dibujos. Los dibuja sobre folios con rotulador negro de punta fina, normalmente al mismo tamaño en que se reproducirán, por lo que la mayoría de ellos no miden más de 4 o 5 cm. Son miniaturas a las que el autor tiene gran cariño y de las que se siente especialmente orgulloso.

As from this time, he received many commissions for illustrations for school books from publishing houses such as Teide and Santillana. His work brought the pages and all manner of subjects to life: languages, maths, environmen· tal studies, etc. These were more com· plex works than they at first appeared, as typically, in one single image, all the elements in the wording needed to ap· pear, without any room for confusion.

Over time, Seguí simplified his lines in these drawings. He drew them on sheets with a black marker pen with a fine nib, usually at the same size they would be reproduced at, which meant that they generally measured 4 or 5 cm. These were miniatures that the car· toonist felt great affection for, and he has great pride in.

127

128

Dibuixos per llibres de text i didàctics, reproduïts a la seva grandària real SM, Santillana, Teide, Parramon...

129

130

Dibuixos per a llibres de text i didàctics, reproduïts a la seva grandària real SM, Santillana, Teide, Parramon...

131

132

133

Pàgina anterior: Mi primera Historia de España ilustrada Llapis i color digital Diverses fulles 29,7 x 21 Editorial Molino. 2009

Pàgines inèdites de l’àlbum Paul Endette, amb guió de Jorge Zentner

Jo tenc un somni

Yo tengo un sueño

I have a dream

Malgrat que aquests encàrrecs són cada vegada més freqüents, i estan més ben remunerats que les pàgines de còmic, Seguí sempre es considera a si mateix dibuixant d’historietes, i la il·lustració la veu com una cosa complementària.

Quan té oportunitat dibuixa historietes curtes infantils, però no troba buits per a desenvolupar un projecte amb l’en· vergadura d’un àlbum. Treballa durant anys amb una història del guionista Jorge Zentner: Paul Endette. “L’objectiu del projecte amb Jorge era que l’àlbum el publicàs una editorial francesa. Havia de treballar per a un mercat que em possibilitàs viure de la meva feina, si vo· lia dedicar-me de debò a la historieta.

Però jo fallava, ja que les il·lustracions del dia a dia i els encàrrecs no em dei·

A pesar de que estos encargos son cada vez más frecuentes, y están mejor remunerados que las páginas de cómic, Seguí siempre se considera a sí mismo dibujante de historietas, y la ilustración la ve como algo complementario. Cuando tiene oportunidad dibuja historietas cortas infantiles, pero no encuentra huecos para desarrollar un proyecto con la envergadura de un álbum. Trabaja durante años con una historia del guionista Jorge Zentner: Paul Endette. “El objetivo del proyecto con Jorge era que el álbum lo publicara una editorial francesa. Debía trabajar para un mercado que me posibilitara vivir de mi trabajo, si quería dedicarme en serio a la historieta. Pero yo fallaba, pues las ilustraciones del día a día y

In spite of the fact that these commissions were ever more frequent and were better paid that comic pages, Seguí had always considered himself to be someone who drew comic strips, and that illustration was something secondary. Whenever he had the opportunity he drew short chil· dren’s comic strips, but couldn’t find any· where to develop a project on the scale of the comic book. For years he worked on Paul Endette, a comic strip with the scripter Jorge Zentner. “The aim of the project with Jorge was that the book should be published by a French publish·

134

ing house. I had to work for a market that would enable me to live from my work, if I wanted to seriously dedicate myself to comic strips. But I failed, as the illus· trations I worked on every day and my

El sueño de México Amb guió de Ramón de España Tinta 23 x 16,2 cm Edicions de Ponent. 2004

xaven temps, i el projecte no avançava.

A més, el guió em donava massa lliber· tat, i jo mai sabia molt bé què havia de dibuixar. Solament en vaig completar algunes pàgines, que vaig acolorir amb ordinador”.

los encargos no me dejaban tiempo, y el proyecto no avanzaba. Además, el guión me daba demasiada libertad, y yo nunca sabía muy bien qué tenía que dibujar. Solo completé algunas páginas, que coloreé con ordenador”.

Un altre projecte que va sofrir continus retards és El sueño de México. “Joan Navarro va contactar amb mi en un Saló del Còmic de Barcelona. Tenia un guió de Ramón de España pensat per al cinema, i que també es podia adap· tar a un àlbum de còmic. S’havia de dibuixar molt ràpid i jo em vaig com· prometre a fer una pàgina per dia, si no tenia cap altre treball per enmig. I clar, el treball es va allargar uns cinc o sis anys. Quan el vaig acabar ja no existia l’editorial de Navarro, i vaig oferir l’àl· bum acabat a la francesa Paquet, que

Otro proyecto que sufrió continuos retrasos es El sueño de México. “Joan Navarro contactó conmigo en un Salón del Cómic de Barcelona. Tenía un guión de Ramón de España pensado para el cine, y que también se podía adaptar a un álbum de cómic. Se tenía que dibujar muy rápido y yo me comprometí a hacer una página por día, si no tenía ningún otro trabajo por en medio. Y claro, el trabajo se alargó unos cinco o seis años. Al acabarlo ya no existía la editorial de Navarro, y le ofrecí el álbum acabado a la francesa Paquet, que

circumstances didn’t leave me enough spare time, and the project just didn’t get off the ground. And what’s more, the script gave me too much freedom, and I never knew very well what I had to draw.

I only finished a couple of pages that I co· loured using a computer”.

Another project that suffered contin· uous delays was El Sueño de México.

“Joan Navarro contacted me at a Bar· celona Comic Convention. He had a script by Ramón de España designed for the cinema, but which could also be adapted into a comic book. I had to draw really quickly and I committed my· self to doing one page per day, if I had no other work pending. But of course, the work went on for five or six years.

When it finished, the Navarro publishing house didn’t exist anymore, so I offered

135

el va publicar a França. Ens varen con· vidar a anar a alguna fira i la realitat francesa que descobrírem no tenia res a veure amb la situació professional a Espanya. Valoraven d’una manera nor· malitzada el nostre treball i ens trac· taven com a frikis. Després l’àlbum el va publicar a Espanya Edicions de Po· nent. En aquella època jo no em sentia lligat a cap editor”.

los publicó en Francia. Nos invitaron a ir a alguna feria y la realidad francesa que descubrimos que no tenía nada que ver con la situación profesional en España. Valoraban de una manera normalizada nuestro trabajo y nos trataban como a frikis. Después el álbum lo publicó en España Edicions de Ponent.

En aquella época yo no me sentía ligado a ningún editor”.

El sueño de México era una aposta am· biciosa. Seguí era dels primers autors espanyols que experimentava amb aquest format d’àlbum petit però amb més de 100 pàgines, que havia comen· çat a publicar-se a Europa sota el nom de “novel·la gràfica”. Menys vinyetes per pàgina, lectura més dinàmica, el di· buix de Tomeu se simplificava, però les pàgines estaven molt més estudiades i elaborades que en els seus àlbums an· teriors. Seguí i Ramón de España pro· posen una road movie mediterrània, en blanc i negre, ambientada a Barcelona i Menorca. Descapotables, pistoles, trobades, desacords i persecucions, en les quals l’autor es recrea cinema· togràficament. Algun crític de l’època el presenta com un projecte fallit, i que decebia després d’una espera tan per· llongada. És possible que fos així, però és indubtable que era un important pas endavant en la trajectòria sense ti· tubejos de l’autor, i que el portava per primera vegada al mercat francès. Ara l’objectiu era fer-se un forat allà i tri· omfar, i per a això necessitaria alguna cosa més que un bon dibuix.

El sueño de México era una apuesta ambiciosa. Seguí era de los primeros autores españoles que experimentaba con ese formato de álbum pequeño pero con más de 100 páginas, que había empezado a publicarse en Europa bajo el nombre de “novela gráfica”. Menos viñetas por página, lectura más dinámica, el dibujo de Tomeu se simplificaba, pero las páginas estaban mucho más estudiadas y elaboradas que en sus álbumes anteriores. Seguí y Ramón de España proponen una road movie mediterránea, en blanco y negro, ambientada en Barcelona y Menorca. Descapotables, pistolas, encuentros, desencuentros y persecuciones, en las que el autor se recrea cinematográficamente. Algún crítico de la época lo presenta como un proyecto fallido, y que decepcionaba tras una espera tan prolongada. Es posible que fuese así, pero es indudable que era un importante paso adelante en la trayectoria sin titubeos del autor, y que le llevaba por primera vez al mercado francés. Ahora el objetivo era hacerse un hueco allí y triunfar, y para eso necesitaría algo más que un buen dibujo.

136

the finished comic book to the French company, Paquet, who published it in France. They invited us to go to some fair and the French reality that we dis· covered was completely different to the professional situation in Spain. They evaluated our work from a standardised viewpoint and treated us as freaks. Af· terwards, the book was published in Spain by Edicions de Ponent. At that time I didn’t feel tied to any publisher”.

El sueño de México was an ambitious project. Seguí was one of the first Span· ish cartoonists that experimented with this small book format that had more than 100 pages, which had started to be published in Europe with the name of “graphic novel”. With fewer panels per page and more dynamic reading, Tomeu’s drawing became simpler, but the pages were much more studied and worked on that his previous comic books.

Seguí and Ramón de España proposed a Mediterranean road movie, in black and white, located in Barcelona and Minorca with open-topped cars, guns, secret en· counters, setbacks and chases that the cartoonist recreated in a cinematic style.

One critic at the time said it was a failed project and that it was a big let-down after such a long wait for it. Maybe it was a let-down, but it was undeniably a sig· nificant step forwards in the cartoonist’s unfaltering trajectory, and which would for the first time take him to the French market. Now the objective was to find himself a niche there and succeed, and for this he needed something more than a good drawing.

El sueño de México Amb guió de Ramón de España Tinta 23 x 16,2 cm Edicions de Ponent. 2004

137

El sueño de México Amb guió de Ramón de España Tinta 23 x 16,2 cm Edicions de Ponent 2004

138

El sueño de México Amb guió de Ramón de España Tinta 23 x 16,2 cm Edicions de Ponent 2004

139

El sueño de México Amb guió de Ramón de España Tinta 23 x 16,2 cm Edicions de Ponent 2004

140

El sueño de México Amb guió de Ramón de España Tinta 23 x 16,2 cm Edicions de Ponent 2004

141

Cobertes d’Hoax i La maledicció del cavaller Nomormai, editades per Cruïlla l’any 1999

Pàgines següents: Guillem Tell Llapis i color digital 29,7 x 21 cm Cruïlla. 2007

Llapis i serps

Lápices y serpientes

Pencils and snakes

L’any 1999 Seguí col·labora per pri· mera vegada amb Edicions SM, con· cretament amb la seva filial catalana, Editorial Cruïlla, en la popular col·lec· ció de novel·les infantils El Vaixell de Vapor. Els primers treballs són Hoax i La maledicció del cavaller Nomormai, d’Eduard Márquez, en els quals realitza les portades i al voltant d’una desena de dibuixos per a les pàgines interiors de cada número. Són treballs en blanc i negre, sense gens de transcendència, però que facilitaran que l’any 2007 l’editorial li faci un senzill encàrrec que sorprenentment implicarà un abans i un després en la seva carrera. Es trac· ta d’una versió infantil il·lustrada de Guillem Tell. Una publicació molt sen· zilla, de tot just setze pàgines, editada en tapa blana, sense gaire text, ja que estava dirigida a nins “de més de tres anys”. Així i tot, per a Seguí és un repte

En el año 1999 Seguí colabora por primera vez con Ediciones SM, concretamente con su filial catalana, editorial Cruïlla, en la popular colección de novelas infantiles “El Vaixell de Vapor”.

Los primeros trabajos son Hoax y La maledicció del cavaller Nomormai, de Eduard Márquez, en los que realiza las portadas y alrededor de una decena de dibujos para las páginas interiores de cada número. Son trabajos en blanco y negro, sin ninguna trascendencia, pero que facilitarán que en el año 2007 la editorial le haga un sencillo encargo que sorprendentemente implicará un antes y un después en su carrera. Se trata de una versión infantil ilustrada de Guillermo Tell. Una publicación muy sencilla, de apenas dieciséis páginas, editada en tapa blanda, sin apenas texto, pues estaba dirigido a niños “de más de tres años”. Aún así, para Seguí

In 1999, Seguí collaborated for the first time with Ediciones SM, more spe· cifically with their Catalan subsidiary, Editorial Cruïlla, on the popular collec· tion of children’s novels called El Vaixell de Vapor. The first pieces were Hoax and La maledicció del cavaller Nomormai by Eduard Márquez, where he did the covers and around ten drawings for the inside pages on each number. They were works in black and white, without any great significance, but which would result in the publishers in 2007 giving him a simple commission that would unexpectedly mark a before and after in his career. It was an illustrated chil· dren’s version of the story William Tell.

It was a very simple publication, of only sixteen pages, edited in paperback and with very little text, as it was aimed at children “of more than three years of age”. Even so, for Seguí it was a chal·

142

143

144

145

146

147

148

149

Barbablava. Llapis i color digital 29,7 x 24 cm. Cruïlla. 2008

il·lustrar la popular història del balles· ter suís i vol donar-li un aire especial, una mica més clàssic. Prova amb un dibuix al llapis, àgil però precís, sense l’entintat intermedi que li lleva frescor, i li afegeix un color digital més “pictò· ric”. “Jo estava cercant un acabat més solt per als meus nous projectes, no solament per a aquest llibre. M’agrada· va l’estil de Blain a Isaac el pirata, però no ho tenia clar. Quan Sònia va veure les primeres il·lustracions de Guillem Tell, va insistir: Aquest és l’estil que has de fer!” Aquesta nova tècnica la utilit· zarà també en un altre conte clàssic per a editorial Cruïlla, Barbablava, i a Eva i el bosc, totes dues aparegudes l’any 2008, com el seu àlbum Las serpientes ciegas.

150

es un reto ilustrar la popular historia del ballestero suizo y quiere darle un aire especial, algo más clásico. Prueba con un dibujo a lápiz, ágil pero preciso, sin el entintado intermedio que le quita frescura, y le añade un color digital más “pictórico”. “Yo estaba buscando un acabado más suelto para mis nuevos proyectos, no solo para ese libro.

Me gustaba el estilo de Blain en Isaac el pirata, pero no lo tenía claro. Cuando Sònia vio las primeras ilustraciones de Guillem Tell, insistió: ¡Éste es el estilo que tienes que hacer!” Esa nueva técnica la utilizará también en otro cuento clásico para editorial Cruïlla, Barbablava, y en Eva i el bosc, las dos aparecidas en el año 2008, como su álbum Las serpientes ciegas.

lenge to illustrate the popular story of the Swiss crossbowman and he want· ed to give him a special air, something more classical. He tried drawing in pen· cil, swiftly but precisely, without any in· termediate inking that would eliminate the freshness, and he added a more “pictorial” digital colour. “I was after a much looser finish for my new projects, not just for this book. I liked the style of Blain in Isaac the Pirate, but I wasn’t sure. When Sònia saw the first illustra· tions for William Tell, she insisted: That’s the style you have to do!” He used this new technique on another classic tale for the Cruïlla publishing house, Barbablava, and on Eva i el bosc, both of which appeared in 2008, as well as his comic book, Las serpientes ciegas.

151

Barbablava Llapis 29,7 x 24 cm CruĂŻlla. 2008

152

Barbablava Color digital 29,7 x 24 cm CruĂŻlla. 2008

153

Barbablava Llapis 29,7 x 24 cm CruĂŻlla. 2008

154

Barbablava Color digital 29,7 x 24 cm CruĂŻlla. 2008

155

Eva i el bosc Llapis 29,7 x 21 cm CruĂŻlla. 2008

156

Eva i el bosc Llapis 29,7 x 21 cm CruĂŻlla. 2008

157

Eva i el bosc Llapis 29,7 x 21 cm CruĂŻlla. 2008

158

Eva i el bosc Llapis 29,7 x 21 cm CruĂŻlla. 2008

159

Eva i el bosc Color digital CruĂŻlla. 2008

160

L’arbre de les històries Color digital Animallibres. 2009

161

L’arbre de les històries Llapis 29,7 x 21 cm Animallibres. 2009

162

L’arbre de les històries Llapis 29,7 x 21 cm Animallibres 2009

163

El castell del doctor Franchini Retolador i color digital 29,7 x 21 cm CruĂŻlla. 2011

164

La tumba de Mary Jay Llapis i color digital 29,7 x 21 cm Algar. 2013

165

Europe is over. Amb guió de Felipe Hernández Cava Llapis. 42,5 x 32,5. Amok Editions. 1998

“M’adonava que, a nivell vital, no m’es· taven passant grans coses. No tenia històries per explicar que m’interes· sassin, i vaig decidir que jo havia de dibuixar, i deixar que fos un guionista el que escrivís. Tenia bona relació amb Felipe Hernández Cava des de l’època del Madriz. Ell havia estat el director artístic de la revista. Era un dels mi· llors guionistes del país i ja havíem fet junts algunes historietes curtes”.

Efectivament, Felipe Hernández Cava era autor d’alguns dels millors àlbums publicats a Espanya. En els 70, com a membre de l’equip El Cubri (al costat de Saturio Alonso i Pedro Arjona) va signar atractius treballs de gènere ne·

166

“Me daba cuenta de que, a nivel vital, no me estaban pasando grandes cosas. No tenía historias que contar que me interesaran, y decidí que yo debía dibujar, y dejar que fuera un guionista el que escribiera. Tenía buena relación con Felipe Hernández Cava desde la época del Madriz. Él había sido el director artístico de la revista. Era uno de los mejores guionistas del país y ya habíamos hecho juntos algunas historietas cortas”. Efectivamente, Felipe Hernández Cava era autor de algunos de los mejores álbumes publicados en España. En los 70, como miembro del equipo El Cubri (junto a Saturio Alonso y Pedro Arjona) firmó atractivos tra-

“I realised that, on a life-level, not much was happening. I had no stories to tell that interested me, and I decided that I should concentrate on drawing, and leave the writing up to a scripter.

I had had a good relationship with Fe· lipe Hernández Cava since the times of Madriz. He had been the art director on the magazine. He was one of the best scripters in the country and we had al· ready done several short comic strips to· gether”. Indeed, Felipe Hernández Cava was the author of some of the best comic books published in Spain. In the ‘70s, as a member of the El Cubri team (together with Saturio Alonso and Pedro Arjona), his signature appeared on compelling

gre amb marcat contingut polític. I a partir dels 80 s’envolta d’alguns dels millors dibuixants de l’època, com Raúl, amb qui realitza l’àlbum de culte Vendrán por Swinemünde o Federico del Barrio, amb el qual realitza la sèrie d’àlbums Las memorias de Amorós i El artefacto perverso, o la impressionant saga de Lope de Aguirre, en la qual també participen Enrique Breccia i Ri· card Castells.

Amb Bartolomé Seguí havia col·labo· rat en historietes curtes com Europe is over, publicada a l’àlbum col·lectiu Nós somos os mouros (Assírio & Al· vim, 2003), una història sobre la im·

bajos de género negro con marcado contenido político. Y a partir de los 80 se rodea de algunos de los mejores dibujantes de la época, como Raúl, con quien realiza el álbum de culto Vendrán por Swinemünde o Federico del Barrio, con el que realiza la serie de álbumes Las memorias de Amorós, y El artefacto perverso, o la impresionante saga de Lope de Aguirre, en la que también participan Enrique Breccia y Ricard Castells.

works in the noir genre with a marked political content. And from the ‘80s, he had surrounded himself with some of the best cartoonists of the time, such as Raúl, with whom he created the cult comic book Vendrán por Swinemünde, and with Federico del Barrio, with whom he did the series of comic books called Las memorias de Amorós and El artefacto perverso, and the impressive saga of Lope de Aguirre, on which Enrique Breccia and Ricard Castells also participated.

Con Bartolomé Seguí había colaborado en historitas cortas como Europe is over, publicada en el álbum colectivo Nós somos os mouros (Assírio &

He had already collaborated with Bar· tolomé Seguí on short comic strips such as Europe is over, published in the compilation album Nós somos os

167

Pàgines de Los accidentes fatales, amb guió de Felipe Hernández Cava, publicades a l’àlbum col·lectiu 11-M. Once miradas

migració des del Marroc a Espanya en pasteres, i de la qual el seu dibuixant està especialment orgullós, segura· ment perquè en ella va tornar a la lli· bertat i frescor dels anys a la revista Madriz, però amb la maduresa gràfica que li faltava llavors. També varen col· laborar en Los accidentes fatales, per a l’àlbum col·lectiu 11-M. Once miradas (Edicions de Ponent, 2005), realitzat amb motiu dels atemptats ocorreguts a Madrid l’any 2004 i dedicat a les víctimes del terrorisme. Una historieta en la qual encara cercava una manera personal de treballar amb el llapis.

168

Alvim, 2003), una historia sobre la inmigración desde Marruecos a España en pateras, y de la que su dibujante está especialmente orgulloso, seguramente pues en ella regresó a la libertad y frescura de los años en la revista Madriz, pero con la madurez gráfica que le faltaba entonces. También colaboraron en Los accidentes fatales, para el álbum colectivo 11-M. Once miradas (Edicions de Ponent, 2005), realizado con motivo de los atentados ocurridos en Madrid en el año 2004 y dedicado a las víctimas del terrorismo. Una historieta en la que aún buscaba un modo personal de trabajar con el lápiz.

mouros (Assírio & Alvim, 2003), a story about the immigration from Morocco to Spain in small boats. The cartoonist was particularly proud of this work, probably because in it he was able to return to the freedom and freshness he had enjoyed during his years at the Madriz magazine, but now with a graphic maturity that he had lacked at that time. They also col· laborated on Los accidentes fatales, for the collective comic book, 11-M. Once miradas (Edicions Ponent, 2005), made on the occasion of the attacks that took place in Madrid in 2004 and dedicated to the victims of terrorism. This was a comic strip where he was still looking for his own personal way of drawing in pencil.

Esbós per a la primera vinyeta de Las serpientes ciegas. 2008

Seguí, sempre racional i amb metes clares, planteja a Felipe Hernández Cava realitzar un clàssic àlbum euro· peu, fet a mesura per al mercat fran· cès. Com a única premissa li indica els escenaris en els quals transcorrerà la història, i li demana que el guió tingui el seu característic rigor històric, però que sigui una mica més “lleuger” en els texts. En Las serpientes ciegas se· guim en diversos flashbacks la pista de Ben Koch i dels seus perseguidors al Nova York de finals dels anys 30, que Seguí resol a partir de les fotografies de Berenice Abbot, les lluites internes, la clandestinitat i la persecució del partit comunista americà. Des d’aquí, el nostre descregut protagonista fuig a Barcelona, on comparteix barrica·

Seguí, siempre racional y con metas claras, le plantea a Felipe Hernández Cava realizar un clásico álbum europeo, hecho a medida para el mercado francés. Como única premisa le indica los escenarios en los que transcurrirá la historia, y le pide que el guión tenga su característico rigor histórico, pero que sea algo más “ligero” en los textos. En Las serpientes ciegas seguimos en diversos flashbacks la pista de Ben Koch y de sus perseguidores en el Nueva York de finales de los años 30, que Seguí resuelve a partir de las fotografías de Berenice Abbot, las luchas internas, la clandestinidad y la persecución del partido comunista americano. Desde ahí, nuestro descreído protagonista huye a Barcelona, donde comparte ba-

Seguí, always practical and with clear goals, suggested to Felipe Hernández Cava that they make a classic European comic book, tailored to suit the French market. The only pre-condition he stipu· lated would be the scenarios where the story took place, and he asked that the script should have his characteristic his· torical rigour but that the texts should be somewhat “lighter”. In Las serpientes ciegas, we followed in several flashbacks the trail of Ben Koch and his persecutors in New York at the end of the ‘30s, that Seguí created using photos by Berenice Abbott, with internal fighting, the underground and the persecution of the American Communist party. From there, our sceptical protagonist fled to Barcelo· na, where he shared barricades with naive

169

Las serpientes ciegas Coberta Llapis i color digital Dargaud. 2008

170

Esbós de coberta i vinyeta acabada a llapis de Las serpientes ciegas. 2008

des amb ingenus revolucionaris anar· quistes i comunistes sense ideals ni escrúpols, en una guerra civil que no és la seva, en la qual convergeixen ide· ologies diverses i s’esvaeixen il·lusions.

En aquest àlbum Seguí brilla com mai abans ho havia fet. Refà les primeres pàgines, que havia entintat com les seves obres antigues, per a adoptar definitivament l’acabat al llapis i un en· lluernador color digital de vius traços grassos. La seva paleta de colors és in· tensa, i confessa que, a estones, l’agafa de Keko, autor al qual ret homenatge a les darreres pàgines de l’obra.

rricadas con ingenuos revolucionarios anarquistas, y comunistas sin ideales ni escrúpulos, en una guerra civil que no es la suya, en la que convergen ideologías diversas y se desvanecen ilusiones. En este álbum Seguí brilla como nunca antes lo había hecho. Rehace las primeras páginas, que había entintado como sus obras antiguas, para adoptar definitivamente el acabado a lápiz, y un deslumbrante color digital de vivos trazos grasos. Su paleta de colores es intensa, y confiesa que, a ratos, se le toma a Keko, autor al que rinde homenaje en las últimas páginas de la obra.

“Vaig anar al Festival de còmic d’An· goulême amb diverses còpies d’un dossier i pàgines acabades. No ha· via concertat reunions amb editors, i per a les entrevistes amb ells hi havia coes d’autors molt joves, que em fe· ien sentir “major”, així que simplement vaig deixar sobres a l’atenció d’edi·

“Fui al Festival de cómic de Angoulême con varias copias de un dossier y páginas acabadas. No había concertado reuniones con editores, y para las entrevistas con ellos había colas de autores muy jóvenes, que me hacían sentir “mayor”, así que simplemente los dejé en sobres a la atención de editores en

revolutionary anarchists and communists with neither ideals nor scruples, in a civil war that was not theirs and where diverse ideologies converged and illusions were dispelled. In this book, Seguí shines like never before. He redoes the first pages, which he had inked like his old works, to definitively adopt the pencil finish, and a stunning digital colour of bright thick strokes. His colour palette is intense, and he admits that, at times, it is in the style of Keko, the cartoonist to whom he pays tribute in the final pages of the work.

“I went to the Angoulême Comic Fes· tival with several copies from a dossier and several finished pages. I hadn’t arranged any meetings with any pub· lishers, and there were queues of very young people wanting to talk with them, which made me feel “old”, so I simply left them in envelopes for the attention of the publishers at Caster· man, Dupuis and Dargaud. On my re·

171

Vinyeta a llapis de Las serpientes ciegas

tors a Casterman, Dupuis i Dargaud.

En tornar a Mallorca tenia un correu d’aquesta última editorial demanant més informació, i varen ser ells els que ho varen publicar”.

En aquest àlbum també canvia la seva manera d’enfrontar-se a les pàgines.

“Estava desenganyat amb el tema dels originals. Treballam per a ser reprodu· ïts en impremta, i per a mi és molt més còmode resoldre les històries vinyeta a vinyeta, com si fossin il·lustracions.

Faig el llapis en un foli, escaneig i amb l’ordinador don color, enquadr, afegesc bafarades i texts”. Efectivament, en els seus originals sorprèn veure que cada vinyeta funciona com a il·lustració, in· dependent de la seqüència en la qual està integrada. “No faig un estudi previ de les pàgines, més aviat de composi· ció de vinyetes. I tampoc no tinc gaire en compte la posició dels globus fins que arrib al color, en què treball menys

172

Casterman, Dupuis y Dargaud. Al regresar a Mallorca tenía un correo de esta última editorial pidiendo más información, y fueron ellos los que lo publicaron”.

turn to Majorca, I received a mail from the latter publishing house, asking for more information, and it was they who published it”.

En este álbum también cambia su modo de enfrentarse a las páginas. “Estaba desengañado con el tema de los originales. Trabajamos para ser reproducidos en imprenta, y para mi es mucho más cómodo resolver las historias viñeta a viñeta, como si se tratara de ilustraciones. Hago el lápiz en un folio, escaneo y con el ordenador doy color, encuadro, añado bocadillos y textos”.

Efectivamente, en sus originales sorprende ver que cada viñeta funciona como ilustración, independiente de la secuencia en la que está integrada. “No hago un estudio previo de las páginas, más bien de composición de viñetas. Y tampoco tengo muy en cuenta la posición de los globos hasta que llego al color, en que trabajo menos las zonas

In this book, he also changed his way of approaching the pages. “I was disen· chanted with the issue of the originals.

We work to be reproduced in print, and for me it is much more comfortable to work on the comic strips panel by pan· el, as if they were illustrations. I do the pencil on a sheet, then scan it and use the computer to colour it, put borders round it, then add speech bubbles and texts”. Indeed, in his originals it is sur· prising to see that each panel works as a stand-alone illustration, regardless of the sequence in which it is inserted. “I don’t make a prior study of the pages, but rather of the composition of the panels. And I also don’t have in mind much the position of the bubbles un· til I get to the colouring, when I work

Vinyeta amb color digital de Las serpientes ciegas

les zones que quedaran ocultes”. Això sí, Seguí és tan meticulós que per a aquesta exposició ha remuntat en pa· nells part d’aquests dibuixos, ha dibui· xat límits de vinyetes i ha compost a posteriori i “analògicament” algunes pàgines, solament perquè l’espectador que no conegui la seva obra compren· gui el que està veient.

L’àlbum obté un merescut reconei· xement de públic i crítica. A Espanya obté, entre altres premis, els de millor guió i millor obra al Saló del Còmic de Barcelona, i els Premis de la Crítica en les mateixes categories. I sobretot, el Premi Nacional de Còmic de l’any 2009, el més important guardó que atorga el Ministeri de Cultura, i que si· tua Seguí com un dels autors més des· tacats de la seva generació. A França també rep excel·lents crítiques i té bo· nes vendes, i és finalista del Prix des Libraires de Bande Dessinée.

que quedarán ocultas”. Eso sí, Seguí es tan meticuloso que para esta exposición ha remontado en paneles parte de estos dibujos, dibujado límites de viñetas y ha compuesto a posteriori y “analógicamente” algunas páginas, solo para que el espectador que no conozca su obra comprenda lo que está viendo.

El álbum obtiene merecido reconocimiento de público y crítica. En España obtiene, entre otros premios, los de mejor guión y mejor obra en el Salón del Cómic de Barcelona, y los Premios de la Crítica en las mismas categorías.

Y sobretodo, el Premio Nacional de Cómic del año 2009, el más importante galardón que otorga el Ministerio de Cultura, y que sitúa a Seguí como uno de los autores más destacados de su generación. En Francia también recibe excelentes críticas y tiene buenas ventas, y es finalista del Prix des libraires de Bande Dessinée.

less in the areas that will be hidden”.

Even so, Seguí is so meticulous that for this exhibition he has remounted part of these drawings in panels, drawn borders around them and composed several pages a posteriori and “analog· ically”, only so that any spectator who does not know his work will be able to comprehend what they are looking at.

The comic book gained well-deserved ac· claim from the public and critics alike. In Spain, it obtained, amongst other awards, those of Best Script and Best Work at the Barcelona Comic Convention and the Critics Prizes in the same categories. And more significantly, the National Comic Prize of 2009, the most important acco· lade that the Ministry of Culture awards, ranking Seguí as one of the most out· standing cartoonists of his generation. In France he also received excellent reviews and impressive sales, and was a finalist in the Prix des Libraires de Bande Dessinée.

173

Las serpientes ciegas Amb guiรณ de Felipe Hernรกndez Cava Llapis i color digital Dargaud. 2008

174

Las serpientes ciegas Amb guiรณ de Felipe Hernรกndez Cava Llapis i color digital Dargaud. 2008

175

Las serpientes ciegas Amb guiรณ de Felipe Hernรกndez Cava Llapis i color digital Dargaud. 2008

176

Las serpientes ciegas Amb guió de Felipe Hernández Cava Llapis Pàgina remuntada 42 x 29,7 Dargaud. 2008

177

Las serpientes ciegas Amb guió de Felipe Hernández Cava Llapis Pàgina remuntada 42 x 29,7 Dargaud. 2008

178

Las serpientes ciegas Amb guiรณ de Felipe Hernรกndez Cava Llapis i color digital Dargaud. 2008

179

Las serpientes ciegas Amb guiรณ de Felipe Hernรกndez Cava Vinyeta Llapis 21 x 29,7 cm Dargaud. 2008

180

Las serpientes ciegas Amb guiรณ de Felipe Hernรกndez Cava Vinyetes. Llapis. 21 x 29,7 cm. Dargaud. 2008

181

Las serpientes ciegas Amb guió de Felipe Hernández Cava Llapis Pàgina remuntada 42 x 29,7 Dargaud. 2008

182

Las serpientes ciegas Amb guió de Felipe Hernández Cava Llapis Pàgina remuntada 42 x 29,7 Dargaud. 2008

183

Cobertes de la sèrie de novel·les d’aventures La casa mágica del árbol, publicades per Ediciones SM

L’any 2008 comença la seva col·laboració en la col·lecció Barco de Vapor amb l’edició espanyola de novel·les infantils La casa mágica del árbol, de l’autora americana Mary Pope Osborne. Aquesta col·laboració es perllongarà fins a l’actualitat. A la sèrie, Seguí realitza portades i il·lustracions en color que apareixen a gairebé totes les pàgines interiors. En aquestes, Annie i Jack, els germans protagonistes, viatgen en el temps i l’espai a través dels llibres que es troben en una casa de fusta, construïda a la part alta d’un roure. En les seves aventures, han de complir tot tipus de missions, la qual cosa permet a Seguí dibuixar històries dels gèneres més variats: pirates, dinosaures, cavallers medievals, ninjas, indis i vaquers, cavernícoles, astronautes…

184

Pàgina següent: La casa mágica del árbol Il·lustracions interiors. Llapis i color digital. 21 x 29,7 cm Ediciones SM

En el año 2008 comienza su colaboración en la colección Barco de Vapor con la edición española de novelas infantiles La casa mágica del árbol, de la autora americana Mary Pope Osborne.

Esta colaboración se prolongará hasta la actualidad. En la serie Seguí realiza portadas e ilustraciones a color que aparecen en casi todas las páginas interiores. En ellas, Annie y Jack, los hermanos protagonistas, viajan en el tiempo y el espacio a través de los libros que se encuentran en una casa de madera, construida en lo alto de un roble. En sus aventuras, deben cumplir todo tipo de misiones, lo que permite a Seguí dibujar historias de los géneros más variados: piratas, dinosaurios, caballeros medievales, ninjas, indios y vaqueros, cavernícolas, astronautas…

In 2008, he began collaboration on the Barco de Vapor collection with the Spanish edition of La casa mágica del árbol, children’s novels by the American author Mary Pope Osborne. This collaboration would continue up to the present day. In the series, Seguí did covers and illustrations in colour that appeared in almost all the inside pages.

In them, Annie and Jack, brother and sister, travel in time and space through books that they find in a wooden house, built high up in an oak tree. In their adventures, they have to fulfil all kinds of missions, which allowed Seguí to draw stories with characters of the most varied kind: pirates, dinosaurs, medieval knights, ninjas, cowboys and Indians, cavemen, astronauts, etc.

185

La casa mágica del árbol Cobertes: Esta noche en el Titánic. 2014 / ¿Dónde están los leones? 2013 Llapis i color digital 29,7 x 21 cm Ediciones SM

186

La casa mรกgica del รกrbol Cobertes: Las primeras olimpiadas. 2013 / El amanecer de los vikingos. 2015 Llapis i color digital 29,7 x 21 cm Ediciones SM

187

La casa mรกgica del รกrbol El emperador del dragรณn Llapis 29,7 x 21 cm Ediciones SM. 2010

188

La casa mรกgica del รกrbol Atrapados por los piratas Llapis 29,7 x 21 cm Ediciones SM. 2011

189

Vent en popa

Viento en popa

“Els matins feia il·lustració infantil, i els horabaixes, pàgines de còmic, més o menys una de completa cada dos o tres dies”. Així i tot troba temps per a un altre projecte diari. “Va ser l’any 2006. El dibuixant Jaume Ramis mor en un accident de moto i el guionista Ferran Aguiló em planteja dibuixar la tira Vuits i nous, que realitzava amb ell per al diari Última Hora. Cercava un dibuixant que complís, amb una hipoteca a pagar. Per a mi va ser fàcil, ja que no havia de pensar el guió, solament es tractava d’il·lustrar una idea que ha-

“Por las mañanas hacía ilustración infantil, y por las tardes páginas de cómic, más o menos una completa cada dos o tres días”. Aún así encuentra tiempo para otro proyecto diario.

“Fue en el año 2006. El dibujante Jaume Ramis muere en un accidente de moto y el guionista Ferran Aguiló me plantea dibujar la tira Vuits i nous que realizaba con él para el diario Ultima Hora. Buscaba un dibujante que cumpliera, con una hipoteca que pagar.

Para mí fue fácil pues no tenía que pensar el guión, solo se trataba de

190

From strength to strength “In the mornings I would do the children’s illustrations, and in the afternoons, comic pages, finishing more or less one every two or three days”. Even like this, though, he still found time for another daily project. “It was 2006. The cartoonist Jaume Ramis died in a motorbike accident and the scriptwriter Ferran Aguiló suggested I draw the Vuits i nous strip that he used to do with him for the Ultima Hora newspaper. He was looking for a suitable cartoonist that had a mortgage to pay. For me it was easy, as I didn’t have to think about

Tiras d’humor amb guió de Ferran Aguiló i signades Tueldús Retolador i retoc digital 21 x 29,7 cm Ultima Hora

via desenvolupat un altre”. L’equip signa els seus treballs amb el pseudònim Tueldús. Cada horabaixa Seguí rep el guió de la tira, amb un tema. Un resum diari i crític de l’actualitat que resol a retolador, escaneja i envia a la redacció del diari, perquè aparegui l’endemà.

“Des del periòdic mai hem tingut cap tipus de censura ni control. Quant als polítics que hi apareixen retratats, a Ferran, que és periodista, de vegades li fan comentaris de si alguna cosa ha agradat o no ha agradat gens, però jo no tinc cap relació amb ells”.

ilustrar una idea que había desarrollado otro”. El equipo firma sus trabajos con el pseudónimo Tueldús. Cada tarde Seguí recibe el guión de la tira, con un tema. Un resumen diario y crítico de la actualidad que resuelve a rotulador, escanea y envía a la redacción del diario, para que aparezca al día siguiente. “Desde el periódico jamás hemos tenido ningún tipo de censura ni control. En cuanto a los políticos que aparecen retratados, a Ferran, que es periodista, a veces le hacen comentarios de si algo ha gustado o no ha gustado nada, pero yo no tengo ninguna relación con ellos”.

the script: I only had to illustrate an idea that someone else had developed”. The team signed their work with the pseudonym Tueldús. Each afternoon, Seguí would receive the script for the strip, with a theme. This would be a daily overview and critique of some current news item that he would draw with a marker pen, scan and send to the newspaper’s editorial for it to appear the following day.

“The newspaper never tried to censor or control us. The politicians who were portrayed sometimes made comments to Ferran, who was a journalist, if they had liked or not liked something, but I had no relationship with them”.

191

192

193

Cada dibuixant és una illa Vinyetes a llapis i color digital Inrevés. 2008

L’any 2008 Inrevés Edicions convida set autors de les Illes a explicar la seva trajectòria vital i professional a l’àlbum col·lectiu Cada dibujante es una isla, publicat amb motiu de la presència de les Illes Balears com a comunitat autònoma convidada en el 26 Saló Internacional del Còmic de Barcelona. L’àlbum l’obre Seguí amb la historieta Tot home és una illa i un dibuixant de còmics, un illot. En vuit pàgines de dibuix senzill i atractiu explica la seva relació amb la historieta des de la infància, el seu trasllat a Barcelona per a estudiar pintura, els seus primers passos en la professió, i el retorn a Mallorca. En aquest àlbum també trobam la historieta de Gabi Beltrán La serp i l’equació, on explicava la seva complicada relació amb la historieta des de l’adolescència i la joventut, en unes pàgines plenes de sentiment. Gabi, al qual coneixíem com a magnífic il·lustrador i historietista feia anys que sorprenia tothom, a través del seu blog, amb microrelats autobiogràfics, d’una sinceri-

194

En el año 2008 Inrevés edicions invita a siete autores de las islas a explicar su trayectoria vital y profesional en el álbum colectivo Cada dibujante es una isla, publicado con motivo de la presencia de las islas Baleares como comunidad autónoma invitada en el 26 Salón internacional del cómic de Barcelona.

El álbum lo abre Seguí con la historieta Tot home es una illa i un dibuixant de còmics, un illot. En ocho páginas de dibujo sencillo y atractivo cuenta su relación con la historieta desde la infancia, su traslado a Barcelona para estudiar pintura, sus primeros pasos en la profesión, y el regreso a Mallorca. En ese álbum también encontramos la historieta de Gabi Beltrán La serp i l’equació, donde explicaba su complicada relación con la historieta desde la adolescencia y la juventud, en unas páginas llenas de sentimiento. Gabi, al que conocíamos como magnífico ilustrador e historietista llevaba años sorprendiendo a todos, a través de su blog, con micro relatos autobiográfi-

In 2008, Inrevés Edicions invited seven cartoonists from the islands to depict their life story and professional path in the collective album, Cada dibujante es una isla, published on the occasion of the presence of the Balearics as an Autonomous Region, invited to the 26th Barcelona International Comic Convention. The album was opened by Seguí, with the comic strip Tot home es una illa i un dibuixant de còmics, un illot.

Over eight pages of simple and attractive drawings, he told of his relationship with comic strips from his childhood, his move to Barcelona to study painting, his first forays into the profession, and his return to Majorca. In this album we also find Gabi Beltrán’s comic strip, La serp i l’equació, where he explained his complicated relationship with comic strips since his adolescence and youth, on pages full of sentiment and emotion.

Gabi, who we know as a magnificent illustrator and comic strip cartoonist, had for many years been surprising everyone through his blog, with his overwhelm-

tat aclaparant, en què disseccionava els seus sentiments i exposava els seus fantasmes d’una manera aclaparadora.

Relats de solitud i frustració, de la seva adolescència al barri xino de Palma, de colles en les quals va coquetejar amb la delinqüència i les drogues, la complicada relació amb els seus pares, el desencantament… Gabi sempre comentava que ningú llegia el seu blog, i de fet, rares vegades hi havia comentaris en els posts, però era evident que no era així, i que els relats petrificaven el lector, incapaç si més no de comentar, aclaparat davant tal exposició pública. A Gabi se li havia comentat en repetides ocasions plantejar aquestes històries autobiogràfiques com un còmic, però ell no es veia capaç d’enfrontar-se a aquestes vivències tan personals i doloroses des del dibuix.

cos, de una sinceridad abrumadora, en que diseccionaba sus sentimientos y exponía sus fantasmas de un modo sobrecogedor. Relatos de soledad y frustración, de su adolescencia en el barrio chino de Palma, de pandillas en las que coqueteó con la delincuencia y las drogas, la complicada relación con sus padres, el desencanto… Gabi siempre comentaba que nadie leía su blog, y de hecho, raras veces había comentarios en los posts, pero era evidente que no era así, y que los relatos petrificaban al lector, incapaz siquiera de comentar, abrumado ante tal exposición pública.

A Gabi se le había comentado en repetidas ocasiones plantear esas historias autobiográficas como un cómic, pero él no se veía capaz de enfrentarse a esas vivencias tan personales y dolorosas desde el dibujo.

ingly sincere micro-autobiographical tales, where he dissected his feelings and exposed his ghosts in jaw-dropping fashion. Tales of loneliness and frustration, of his adolescence in Palma’s barrio chino, of gangs where he flirted with delinquency and drugs, of the complicated relationship with his parents, of disillusionment, etc. Gabi always said that nobody ever read his blog, and in fact, there were very few comments on the posts, but it is clear that it was not so, and that rather the stories petrified the reader, who was incapable of even commenting, overwhelmed by such public exhibition. People had told Gabi on more than one occasion that he should do these autobiographical stories as a comic, but he did not feel capable of dealing with such personal and painful experiences in drawing.

L’any 2011 apareix per primera vegada la modalitat de Còmic en el palmarès dels Premis Ciutat de Palma. A les seves bases es demanava la sinopsi de l’àlbum

En el año 2011 aparece por primera vez la modalidad de Cómic en el palmarés de los premios Ciutat de Palma. En sus bases se pedía la sinopsis del álbum y

In 2011, for the first time, the Comic category appeared in the lists of the de Palma awards. The rules stated that a synopsis of the comic book and 16

195

Vinyetes d’Historias del Barrio

i 16 pàgines elaborades. Seguí comenta: “Tots havíem llegit els relats que Gabi publicava en el seu blog, i tenien molt de potencial. El Premi Ciutat de Palma era una opció que podia rendibilitzar la immersió en un àlbum de més de cent pàgines. Vaig dir a Gabi que escrivís el guió d’aquestes 16 pàgines. Si guanyàvem, faríem l’àlbum, si no, no passava res. Era una història de Palma, que podia calar en el jurat. Vàrem tenir sort i va agradar”.

16 páginas elaboradas. Seguí comenta: “Todos habíamos leído los relatos que Gabi publicaba en su blog, y tenían mucho potencial. El Premio Ciutat de Palma era una opción que podía rentabilizar la inmersión en un álbum de ciento y pico de páginas. Le dije a Gabi que escribiera el guión de esas 16 páginas. Si ganábamos, haríamos el álbum, si no, no pasaba nada. Era una historia de Palma, que podía calar en el jurado.

Tuvimos suerte y gustó”.

El resultat és magistral. Historias del barrio és un relat sobre la pèrdua de la innocència, explicat des de la distància, sense judicis ni condemnes, ple de personatges complexos, propers i amb ànima, condemnats a no poder sortir del seu propi gueto, al barri xino

El resultado es magistral. Historias del barrio es un relato sobre la pérdida de la inocencia, contado desde la distancia, sin juicios ni condenas, lleno de personajes complejos, próximos y con alma, condenados a no poder salir de su propio gueto, en el barrio chino de

196

finished pages were required. Seguí comments: “We had all read the stories that Gabi published in his blog, and they had a lot of potential. The Ciutat de Palma Prize was an opportunity to capitalise on the involvement in a comic book of one hundred-and-odd pages. I told Gabi that he should write the script for these 16 pages. If we won, we would do the book, and if not, it didn’t matter.

It was a story about Palma that might connect with the jury. We were lucky and they liked it”.

The result was masterful. Historias del barrio is a story about the loss of innocence, told from a distance, without judgement or condemnation, full of complex characters who are familiar to us and have soul but who are doomed for

de Palma. El jove Gabi intenta mantenir-se serè mentre troba la manera d’escapar del dolor de la realitat. Una història escrita amb extrema delicadesa, afortunadament més propera a Los 400 golpes de Truffaut que als Perros callejeros de José Antonio de la Loma. Seguí s’adapta al relat de Gabi.

Endolceix els personatges i l’ambientació, treballa amb mestratge els silencis i el discurs interior del protagonista omnipresent, que acompanya i atrapa el lector. La ciutat, no cal dir-ho, també és un protagonista silenciós. Seguí recrea o, més aviat, suggereix amb traços senzills els llocs comuns d’una Palma que aparentment ja no existeix i que són universals: places, balcons, rètols, les dones a les portes dels puticlubs, el carrer... El mateix Gabi Beltrán

Palma. El joven Gabi intenta mantenerse sereno mientras encuentra la manera de escapar del dolor de la realidad.

Una historia escrita con extrema delicadeza, afortunadamente más próxima a Los 400 golpes de Truffaut que a los Perros callejeros de José Antonio de la Loma. Seguí se adapta al relato de Gabi. Dulcifica a los personajes y la ambientación, trabaja con maestría los silencios y el discurso interior del protagonista omnipresente, que acompaña y atrapa al lector. La ciudad, como no, también es un protagonista silencioso. Seguí recrea o más bien, sugiere con trazos sencillos, los lugares comunes de una Palma que aparentemente ya no existe y que son universales: plazas, balcones, rótulos, las mujeres en las puertas de los puticlubs, la calle...

not being able to leave their own ghetto, in Palma’s Chinatown district. The young Gabi tries to keep calm whilst looking for a way to escape the pain of the reality. The story was written with extreme sensitivity, fortunately closer to Truffaut’s The 400 Blows than José Antonio de la Loma’s Perros callejeros. Seguí adapted his way of working to express Gabi’s story. He softened the characters and the settings, he worked the silences and the ubiquitous interior chatter of the protagonist with great skill that accompanies and captivates the reader.

The city, of course, is also a silent protagonist. Seguí recreates, or rather suggests with simple strokes, familiar places in Palma that seemingly now no longer exist but that are universal: squares, balconies, signs, women standing in brothel

197

Historias del Barrio. Amb guió i color de Gabi Beltrán Llapis i color digital. 42 x 29,7 cm. Astiberri. 2011

Pàgina següent: Historias del Barrio. Portada de l’edició francesa Amb color de Gabi Beltrán. 21 x 21,5 cm. Gallimard. 2011

s’encarregarà d’acabar les pàgines donant-hi color, amb el qual crearà d’una manera molt encertada ambients foscs i sobris.

El propio Gabi Beltrán se encargará de acabar las páginas dándoles color, con el que creará de un modo muy acertado ambientes oscuros y sobrios.

doorways, the street, etc. Gabi Beltrán himself would finish the pages, giving them colour, creating the absolutely perfectly dark and sober atmosphere.

Avant Verlag s’encarregarà de l’edició a Alemanya, i la prestigiosa editorial Gallimard ho farà a França, on la crítica es rendeix davant l’àlbum, que és premiat amb diferents guardons.

Avant Verlag se encargará de la edición en Alemania, y la prestigiosa editorial Gallimard lo hará en Francia, donde la crítica se rinde ante el álbum, que es premiado con distintos galardones.

Avant Verlag decided to publish it in Germany and the prestigious publishers, Gallimard, would do so in France, where critics applauded the comic book and which received various awards.

198

Tres anys més tard apareixerà Historias del Barrio. Caminos, segona i en principi darrera part de la sèrie, que manté el format de relats breus i supera l’altíssim nivell de guions i dibuix de la primera part, amb la qual forma una obra unitària.

Tres años más tarde aparecerá Historias del Barrio. Caminos, segunda y en principio última parte de la serie, que mantiene el formato de relatos breves y supera el altísimo nivel de guiones y dibujo de la primera parte, con la que forma una obra unitaria.

Three years later, Historias del Barrio.

Caminos would appear, the second and in theory, the final part of the series, kept the same short story format, even surpassing the extremely high quality of scripts and drawings of the first part, forming one single work.

199

Historias del Barrio Amb guiรณ de Gabi Beltrรกn Llapis 42 x 29,7 cm Astiberri. 2011

200

Historias del Barrio Amb guiรณ de Gabi Beltrรกn Llapis 42 x 29,7 cm Astiberri. 2011

201

Historias del Barrio Amb guiรณ de Gabi Beltrรกn Llapis 42 x 29,7 cm Astiberri. 2011

202

Historias del Barrio.

Caminos Amb guiรณ de Gabi Beltrรกn Llapis. 42 x 29,7 cm Astiberri. 2014

203

Historias del Barrio.

Caminos Amb guiรณ de Gabi Beltrรกn Llapis. 42 x 29,7 cm Astiberri. 2014

204

Historias del Barrio.

Caminos Amb guiรณ de Gabi Beltrรกn Llapis. 42 x 29,7 cm Astiberri. 2014

205

Pàgina següent: Il·lustració publicitaria Festes de les Illes Balears. Sant Joan Llapis i color digital. 29,7 x 21 cm. Caib. 2008 Il·lustració inèdita de la sèrie Drawing Palma Etiquetes per a vi

En aquests anys Seguí realitza tot tipus de treballs d’il·lustració destinats principalment a l’àmbit local, com cartells institucionals, il·lustracions commemoratives, etiquetes i fins i tot col·leccions de cromos. Entre tots cal destacar la col·lecció de dibuixos Drawing Palma.

Es tracta d’una sèrie de nou il·lustracions apaïsades en les quals seguim dos personatges per diferents localitzacions emblemàtiques de la ciutat, com el Born, el Casal Solleric o les terrasses d’Es Baluard. Aquestes il·lustracions estaven destinades a una publicació sobre Palma de l’editorial Treseditores, però varen tancar poc abans de la seva publicació. Finalment varen acabar formant una col·lecció de serigrafies autoeditades per Bartolomé Seguí.

A aquesta col·lecció cal afegir-ne una desena, no publicada, en la qual l’autor retrata a l’interior de la Llotja els principals dibuixants de Mallorca, al costat d’alguns dels seus personatges més emblemàtics.

206

En estos años Seguí realiza todo tipo de trabajos de ilustración destinados principalmente al ámbito local, como carteles institucionales, ilustraciones conmemorativas, etiquetas e incluso colecciones de cromos. Entre todos hay que destacar la colección de dibujos Drawing Palma. Se trata de una serie de nueve ilustraciones apaisadas en las que seguimos a dos personajes por distintas localizaciones emblemáticas de la ciudad, como El Born, el Casal Solleric o las terrazas de Es Baluard.

Estas ilustraciones estaban destinadas a una publicación sobre Palma de la editorial Treseditores, pero cerraron poco antes de su publicación. Finalmente acabaron formando una colección de serigrafías auto editadas por su Bartolomé Seguí. A esa colección hay que añadir una décima, no publicada, en la que el autor retrata en el interior de la Lonja a los principales dibujantes de Mallorca, junto a algunos de sus personajes más emblemáticos.

Over these years, Seguí had done many different types of illustration mainly in a local context, such as posters for organisations, commemorative illustrations, labels and even sticker collections. Amongst all these, the collection of drawings called Drawing Palma stands out. This was a series of nine illustrations in landscape mode where we followed two characters round different emblematic locations in the city, such as El Born, the Casal Solleric and the Es Baluard terraces. These illustrations were for a publication on Palma by the Treseditores publishing house, but it closed down shortly before they were due to be published. They eventually ended up forming a collection of self-published screen prints by Bartolomé Seguí. A tenth, which was never published, has to be added to this collection, in which the author portrays Majorca’s principal cartoonists in the inside of La Lonja, together with some of their most emblematic characters.

207

208

Cartell Jornadas Internacionales del Cómic Villa de Avilés Llapis i color digital 31, x 30,5 cm Ayuntamiento de Avilés. 2011 Pàgina anterior: Cartell Festival Viñetas desde o Atlántico Guaix Ayuntamiento de A Coruña. 2013

209

Pàgina següent: Oficina Retolador i color digital Capçalera 2015

Gaspar Melchor de Jovellanos Il·lustració per homenatge Llapis i color digital 30 x 23,5 cm Caib. 2007

210

211

212

Drawing Palma Llapis previ a serigrafia. 37 x 32 cm. Autoediciรณ. 2011

213

Il·lustracions per a les cobertes d’Hágase el caos Lux i Umbra, i per a l’edició integral

L’any 2011 apareix el primer dels dos toms d’Hágase el caos (Lux), una nova col·laboració amb Felipe Hernández Cava per a l’editorial francesa Dargaud.

Es tracta d’un complex relat d’espies, en el qual s’homenatja John Le Carré i Graham Greene entre altres autors del gènere. La història comença a Londres el 1953, moments abans que el mariscal Tito desembarqui al moll del Tàmesi, mentre la boira cobreix la ciutat. El protagonista del relat es dirigeix cap allà, portant un maletí amb una bomba. A partir d’aquí, un flashback ens presenta el protagonista, l’anciana mare del qual acaba de morir atropellada en travessar el carrer, i una sèrie de fotografies i cartes oblidades a casa seva ens desvelen que era un personatge molt més complex del que el seu fill creia. Una trama enrevessada que atrapa, en la qual ningú és el que sembla i es rela-

214

En el año 2011 aparece el primero de los dos tomos de Hágase el caos (Lux), una nueva colaboración con Felipe Hernández Cava para la editorial francesa Dargaud. Se trata de un complejo relato de espías, en el que se homenajea a John Le Carré y a Graham Greene entre otros autores del género. La historia comienza en Londres en 1953, momentos antes de que el mariscal Tito desembarque en el muelle del Támesis, mientras la niebla cubre la ciudad. El protagonista del relato se dirige hacia allí, portando un maletín con una bomba. A partir de ahí, un flashback nos presenta al protagonista, cuya anciana madre acaba de morir atropellada al cruzar la calle, y una serie de fotografías y cartas olvidadas en su casa nos desvelan que era un personaje mucho más complejo de lo que su propio hijo creía. Una trama enrevesada que atra-

Pàgina següent: Hágase el caos. Lux Vinyeta. Llapis. 21 x 29,7 cm. Dargaud. 2011

In 2011, the first of the Hágase el caos (Lux) volumes appeared, a new collaboration with Felipe Hernández Cava for the French publishing house, Dargaud. It was a complex story of spies, where he paid tribute to John Le Carré and Graham Greene, and other authors of this genre. The story began in London in 1953, moments before Marshall Tito disembarked on the docks of the Thames, whilst fog covered the city.

The protagonist of the story headed towards there, carrying a suitcase with a bomb. From then on, a flashback introduces us to the protagonist, whose elderly mother had just died run over whilst crossing the road, and a series of forgotten photographs and letters in her house reveal that she was a much more complex character than her son thought. The plot was convoluted but compelling, where nobody was what

cionen serveis secrets i organitzacions clandestines, amb el rerefons de la història dels Balcans i la creació de l’estat de Iugoslàvia.

L’obra és rica en detalls gràfics. Algunes referències les aporta Felipe, i per a altres Tomeu acudeix a col·leccions de llibres de Getty Images, amb fotografies de cada dècada del segle XX, a webs com les del Museum of London i del London Transport Museum, i a l’Street View de Google, que es fa imprescindible des de llavors. Fuig encertadament de dotar els protagonistes de fesomies estereotipades i sorprèn que la seductora protagonista estigui clarament inspirada en la menuda Barbara Stanwyck, mentre que per al protagonista es basi sobretot en un baixet Steve McQueen. Els originals al llapis ens revelen un Seguí des-

pa, en la que nadie es lo que parece y se relacionan servicios secretos y organizaciones clandestinas, con el trasfondo de la historia de los Balcanes y la creación del estado de Yugoslavia.

they seemed and the secret services had ties with clandestine organisations, all set against the backdrop of the Balkans and the creation of the state of Yugoslavia.

La obra es rica en detalles gráficos. Algunas referencias las aporta Felipe, y para otras Tomeu acude a colecciones de libros de Getty images, con fotografías de cada década del siglo XX, a webs como las del Museum of London y del London Transport Museum, y al Street View de Google, que se hace imprescindible desde entonces. Huye acertadamente de dotar a los protagonistas de fisionomías estereotipadas y sorprende que la seductora protagonista esté claramente inspirada en la menuda Barbara Stanwyck, mientras que para el protagonista se base sobretodo en un bajito Steve McQueen. Los originales a

The work was rich in graphic detail.

Some references were provided by Felipe, and for others, Tomeu consulted Getty Images book collections, with photos of each decade of the 20th century, and websites such as the Museum of London and the London Transport Museum, and Google’s Street View, which has been indispensable ever since. He wisely avoided giving the main characters stereotyped features and it is surprising that the leading seductress is clearly inspired by the tiny Barbara Stanwyck, whilst the protagonist is based on a short Steve McQueen.

The originals in pencil revealed an

215

Hágase el caos. Lux. Amb guió de Felipe Hernández Cava. Llapis i color digital. Dargaud. 2011

inhibit i en estat de gràcia. Tomeu es descobreix com un magnífic dibuixant de ciutats: Londres, Palma, Madrid i Dublín apareixen a la història. Es recrea en detalls pictòrics que resol amb sorprenent frescor i naturalitat. Crea atmosferes complexes i íntimes, com en les diferents escenes de bars, o a les biblioteques, o edificis històrics, en les quals tots els detalls del fons expliquen històries i tot amb un sorprenent color i llums cuidades. L’obra s’omple d’homenatges a la literatura i el cinema negre.

216

lápiz nos desvelan a un Seguí desinhibido y en estado de gracia. Tomeu se descubre como un magnífico dibujante de ciudades: Londres, Palma, Madrid y Dublín aparecen en la historia. Se recrea en detalles pictóricos que resuelve con sorprendente frescura y naturalidad. Crea atmósferas complejas e íntimas, como en las distintas escenas de bares, o en las bibliotecas, o edificios históricos, en las que todos los detalles del fondo cuentan historias y todo con un sorprendente color y cuidadas luces. La obra se llena de homenajes a la literatura y el cine negro.

uninhibited Seguí in a state of grace.

Tomeu was discovered as a magnificent portrayer of cities: London, Palma, Madrid and Dublin all appeared in the story. They were recreated in a pictorial detail that was done with a surprising freshness and naturalness. He created complex and intimate atmospheres, like in the different bar scenes, or in the libraries or historical buildings, where in each one the background details told stories and all this with surprising colour and well-studied light and shadow.

The pieces were filled with tributes to literature and film noir.

Hágase el caos. Lux Vinyeta. Llapis. 21 x 29,7 cm. Dargaud. 2011

La feina invertida en els dos àlbums es veu recompensada en aconseguir estar entre les 10 obres de la Sélection Polar del Festival d’Angoulême 2012, la qual cosa sens dubte, els obriria noves portes.

El trabajo invertido en los dos álbumes se ve recompensado al conseguir estar entre las 10 obras de la “Sélection Polar” del Festival de Angoulême 2012, lo que sin duda, les abriría nuevas puertas.

The effort invested in the two comic books was rewarded when they were included amongst 10 works in the “Sélection Polar” at the Angoulême Comic Festival 2012, which would undoubtedly open up new doors for them.

“Al principi ens plantejàrem que el protagonista tingués continuïtat i protagonitzàs més àlbums, per a aconseguir un públic fidel, i que donàs dividends, però a Felipe no li agrada lligar-se a un personatge. Tal vegada ho intentem més endavant”.

“Al principio nos planteamos que el protagonista tuviera continuidad y protagonizase más álbumes, para conseguir un público fiel, y que diera dividendos, pero a Felipe no le gusta ligarse a un personaje. Tal vez lo intentemos más adelante”.

“At the beginning we thought that the protagonist should have continuity and feature in more comic books, to gain a loyal public that would bring dividends, but Felipe didn’t want to tie himself to one character. Perhaps we’ll try that at a later date”.

217

Hágase el caos. Lux Pàgina remuntada Llapis Dargaud. 2011

218

Hรกgase el caos. Lux Vinyetes Llapis 21 x 29,7 cm Dargaud. 2011

219

HĂĄgase el caos. Umbra PĂ gina remuntada Llapis Dargaud. 2011

220

HĂĄgase el caos. Umbra PĂ gina remuntada Llapis Dargaud. 2011

221

Vinyetes de Las oscuras manos del olvido

El tàndem Seguí/Cava sembla consolidat, i l’any 2014 apareix la seva tercera col·laboració en àlbum, Las oscuras manos del olvido. En aquesta ocasió seguim un mafiós marsellès recentment sortit de la presó, i que ha de complir l’encàrrec que li va fer 30 anys abans un empresari basc: matar els responsables si ell o la seva família eren assassinats.

Això va ocórrer mentre ell estava pres, i ara haurà d’esbrinar qui va ser l’assassí.

Les seves investigacions el faran viatjar i entrevistar-se amb tot tipus de personatges, i el conduiran fins a l’organització terrorista ETA. A partir d’aquesta premissa l’obra es construeix com un homenatge a les víctimes del terrorisme i dels conflictes nacionalistes, a la necessitat que es faci justícia, es tanquin les ferides, i es deixi d’haver de mirar cap a un altre costat, ja sigui per por o per indiferència. Un tema complicat que es resol

222

El tándem Seguí/Cava parece consolidado, y en el año 2014 aparece su tercera colaboración en álbum, Las oscuras manos del olvido. En esta ocasión seguimos a un mafioso marsellés recién salido de la cárcel, y que tiene que cumplir el encargo que le hizo 30 años antes un empresario vasco: matar a los responsables si él o su familia eran asesinados. Esto ocurrió mientras él estaba preso, y ahora deberá averiguar quien fue el asesino. Sus investigaciones le harán viajar y entrevistarse con todo tipo de personajes, y le conducirán hasta la organización terrorista ETA. A partir de esta premisa la obra se construye como un homenaje a las victimas del terrorismo y de los conflictos nacionalistas, a la necesidad de que se haga justicia, se cierren las heridas, y se deje de tener que mirar hacia otro lado, ya sea por miedo o

Together, Seguí/Cava appeared to be a well-established duo, and in 2014 their third collaborative book appeared, Las oscuras manos del olvido. On this occasion, we followed a mafia member from Marseilles who had recently come out of jail, and who needed to fulfil the mission that he had been tasked with 30 years previously by a Basque businessman: to kill those responsible if he or his family were murdered. The murder happened whilst he was in prison, and now he had to find out who the murderer was. His investigations forced him to travel and meet with all types of characters, which would lead him to the terrorist organisation, ETA. Based on this premise, the work was constructed as homage to the victims of terrorism and nationalist conflicts, for the need for justice to be done, to close wounds and to stop having to look away, whether it be out of fear or

Vinyetes de Las oscuras manos del olvido

amb valentia i que no s’havia tractat anteriorment en còmic amb tanta profunditat. Seguí troba les seves referències visuals, físics i gammes de colors al cinema negre francès, en Le Samouraï (El silencio de un hombre) de Melville, concretament. A la narració de Seguí, una vegada més, és enlluernadora la senzillesa del plantejament.

Crida especialment l’atenció la portada de l’àlbum, que no correspon a cap escena. Hi veim un personatge inquietant, amb una pistola a la mà. El vestit, que sembla carnavalesc, correspon a la vestimenta que usaven els metges al segle XVII per a tractar a malalts de pesta. “Volíem simbolitzar el mal que contamina les societats que s’obliden de resoldre les anteriors epidèmies.

Era un símbol universal, i la resposta dels editors i lectors no va poder ser més favorable”.

por indiferencia. Un tema complicado que se resuelve con valentía y que no se había tratado anteriormente en cómic con tanta profundidad. Seguí encuentra sus referencias visuales, físicos y gamas de colores en el cine negro francés, en Le Samouraï (El silencio de un hombre) de Melville, concretamente. La narración de Seguí, una vez más, es deslumbrante la sencillez de su planteamiento. Llama especialmente la atención la portada del álbum, que no corresponde a ninguna escena. En ella vemos a un personaje inquietante, con una pistola en la mano. El traje, que parece carnavalesco, corresponde a la vestimenta que usaban los médicos en el siglo XVII para tratar a enfermos de peste. “Queríamos simbolizar el mal que contamina a las sociedades que se olvidan de resolver las anteriores epidemias. Era un símbolo universal, y la respuesta de los editores y lectores no pudo ser más favorable”.

indifference. The theme was complicated and he broached it with boldness, not having dealt with such profoundness previously in a comic. Seguí found his visual and physical references and his range of colours in French film noir, more specifically in Le Samouraï by Melville. The narrative by Seguí, once again, was stunning in the simplicity of its concept. Especially striking was the comic book’s cover, which didn’t correspond to any scene. In it, we saw a disturbing character, with a gun in his hand. The suit, which looked like something from a carnival parade, was the same as those that doctors in the 17th century used to wear to treat patients suffering from the plague. “We wanted to symbolise the evil that contaminates societies that forget to clear up previous epidemics. It was a universal symbol, and the response from publishers and readers could not have been more positive”.

223

Las oscuras manos del olvido Amb guiรณ de Felipe Hernรกndez Cava Llรกpis i color digital Dargaud. 2014

224

Las oscuras manos del olvido Amb guiรณ de Felipe Hernรกndez Cava Llรกpis i color digital Dargaud. 2014

225

Las oscuras manos del olvido Amb guió de Felipe Hernández Cava Pàgina remuntada Llápis Dargaud. 2014

226

227

Vinyetes de Cadáveres no tan exquisitos

Quan escric aquest text Seguí està treballant en diversos nous projectes alhora. Segurament el més avançat és un nou àlbum amb Hernández Cava.

Fa uns dies es deia La superioridad, però a la carpeta en què em passa els arxius en color indica que el nom ha passat a ser Cadáveres no tan exquisitos. Un relat sobre el col·laboracionisme francès, del qual du dibuixades 16 pàgines, que comença a París, durant el règim de Vichy, amb un protagonista clarament inspirat en Humphrey Bogart, i de qui no sé si acabarà fugint a Casablanca. El projecte de moment no té editor a França i encara trigarem a veure’l publicat.

228

Cuando escribo este texto Seguí está trabajando en varios nuevos proyectos a la vez. Seguramente el más avanzado es un nuevo álbum con Hernández Cava. Hace unos días se llamaba La superioridad, pero en la carpeta en que me pasa los archivos a color indica que el nombre ha pasado a ser Cadáveres no tan exquisitos. Un relato sobre el colaboracionismo francés, del que lleva dibujadas 16 páginas, que comienza en París, durante el régimen de Vichy, con un protagonista claramente inspirado en Humphrey Bogart, y del que no sé si acabará huyendo a Casablanca. El proyecto de momento no tiene editor en Francia y aún tardaremos en verlo publicado.

As I write this text, Seguí is working on various new projects simultaneously.

The most advanced is his new comic book with Hernández Cava. A few days ago it was called La superioridad, but in the folder where they pass me the coloured files it says the name has now become Cadáveres no tan exquisitos. It is a story about French collaborationism, of which 16 pages have already been drawn, that starts in Paris during the Vichy regime with a lead character that is clearly inspired by Humphrey Bogart, and who I’m not sure if he won’t end up fleeing to Casablanca. At the moment the project doesn’t have a publisher in France, and there is still a while to go before we see it published.

Cadáveres no tan exquisitos Amb guió de Felipe Hernández Cava Llapis i color digital Inèdit. 2016

229

Cadáveres no tan exquisitos Amb guió de Felipe Hernández Cava Llapis 42 x 29,7 cm Inèdit. 2016

230

Cadáveres no tan exquisitos Amb guió de Felipe Hernández Cava Llapis 42 x 29,7 cm Inèdit. 2016

231

Il·lustració per a coberta del llibre Serra de Tramuntana de Mallorca

Seguí no té por de res, i entre àlbum i àlbum, i entre llibre il·lustrat i llibre il·lustrat, diu que sí a tot tipus de propostes, que resol amb una rapidesa i qualitat inusitades. L’any 2015 el Clúster de Còmic i Nous Media de Mallorca (que presideix ell mateix des de la seva fundació), va decidir provar sort i editar una publicació sobre la Serra de Tramuntana de Mallorca, amb motiu de l’aniversari de la mort de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Jo era el responsable de la publicació, i vaig proposar a Tomeu realitzar la il·lustració de la portada. Aquest mateix dia ja m’enviava dues propostes pràcticament acaba-

232

Seguí no le teme a nada, y entre álbum y álbum, y entre libro ilustrado y libro ilustrado, dice que sí a todo tipo de propuestas, que resuelve con una rapidez y calidad inusitadas. En el año 2015 el Clúster de Còmic i Nous Media de Mallorca (que preside él mismo desde su fundación) decidió probar suerte y editar una publicación sobre la Serra de Tramuntana de Mallorca, con motivo del aniversario de la muerte del Archiduque Luis Salvador de Austria. Yo era el responsable de la publicación, y le propuse a Tomeu realizar la ilustración de la portada. Ese mismo día ya me enviaba ya dos propuestas práctica-

Seguí fears nothing, and between comic book and comic book, and between illustrated book and illustrated book, he says “yes” to all proposals that he executes with uncommon swiftness and quality. In 2015, the Clúster de Còmic i Nous Media de Mallorca (that he has presided over since its foundation) decided to try its luck and publish a work on the Serra de Tramuntana de Mallorca mountain range on the occasion of the anniversary of the death of the Archduke Ludwig Salvator of Austria. I was responsible for the publication, and I suggested that Tomeu do the illustration for the front cover. That same day he sent me two ideas that

Serra de Tramuntana de Mallorca Llapis i color digital. 21 x 29,7 cm. Edicions General Clúster. 2015

des, que recordaven els pastissos de Mattoti. Li vaig plantejar alguns dubtes i l’endemà ja tenia diverses versions d’una tercera proposta, amb una impressionant vista de la Serra des del cap de Formentor, observada en primer pla primer per un jove excursionista i després per un flamant Arxiduc, que ens recorda una mica el mateix Tomeu. Segurament perquè ell mateix és el protagonista de les 6 pàgines d’historieta que recull la publicació, en què recorre el camí dels Pintors, entre Llucalcari i Deià, on aprofita per a retre homenatge a Robert Graves. O a la impressionant intervenció a les sales de

mente acabadas, que recordaban a los pasteles de Mattoti. Le planteé algunas dudas y al día siguiente ya tenía varias versiones de una tercera propuesta, con una impresionante vista de la Sierra desde el Cabo de Formentor, observada en primer plano primero por un joven excursionista y después por un flamante Archiduque, que nos recuerda algo al mismo Tomeu. Seguramente porque él mismo es el protagonista de las 6 páginas de historieta que recoge la publicación, en que recorre el Camí del pintors, entre Llucalcari y Deià, donde aprovecha para rendirle homenaje a Robert Graves. O a la impresio-

were almost finished, that reminded me of Mattotti’s pastels. I voiced a couple of doubts and so the next day he appeared with several versions of a third design, with an impressive view over the mountain range from the Cabo de Formentor, looked over, in the foreground, firstly by a young hiker and then by a flamboyant Archduke, that had something of Tomeu about him. This is probably because he is the main character that appears in the 6 pages of the publication’s comic strip, where he travels along the Camí dels Pintors between Llucalcari and Deià, taking the opportunity to pay tribute to Robert Graves. And then there’s his im-

233

Intervenció en Es Baluard, Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, amb motiu de l’exposició “Carte blanche a CòmicNostrum”. Palma 2014 Pàgina de Nuevas Hazañas Bélicas, amb guió d’Hernán Migoya. EDT 2012 Pàgina per al llibre col·lectiu 9 preguntas. Dibbuks. 2013 Il·lustració per a Tarot editat per Edicions General Clúster Intervenció fallida al Casal Solleric de Palma, amb motiu de l’exposició “Interseccions”. Palma 2016 Autoretrat Pàgina 236: Interseccións

la col·lecció permanent d’Es Baluard, el Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, en què, amb motiu de l’exposició “Carte blanche a CòmicNostrum”, va donar un nou sentit a l’exposició, unificant quadres i escultures en una inoblidable i gegantesca caricatura. O quan se li va proposar dibuixar el guió d’Hernán Migoya per a les seves Nuevas Hazañas Bélicas, en el qual el desembarcament del creuer Baleares es transformava en una absurda “invasió dels ultracossos”. O el mestratge amb què va resoldre el qüestionari plantejat en el llibre 9 preguntas, en el qual apareix devora la seva inseparable Sònia.

O la tranquil·litat amb què improvisa una il·lustració en una de les parets en les quals es presenta l’exposició que aquest catàleg acompanya (pàgina 13).

234

nante intervención en las salas de la colección permanente de Es Baluard, el Museu d’art modern i contemporani de Palma, en que, con motivo de la exposición Carte blanche a CòmicNostrum, le dio un nuevo sentido a la exposición, unificando cuadros y esculturas en una inolvidable y gigantesca caricatura. O cuando se le propuso dibujar el guión de Hernán Migoya para sus Nuevas Hazañas Bélicas, en el que el desembarco del crucero Baleares se transformaba en una disparatada “invasión de los ultracuerpos”. O la maestría con la que resolvió el cuestionario planteado en el libro 9 preguntas, en el que aparece junto su inseparable Sònia. O la tranquilidad con que improvisa una ilustración en una de las paredes en las que se presenta la exposición a la que acompaña este catálogo (página 13).

pressive participation in the permanent collection rooms at Es Baluard, Museu d’art modern i contemporani de Palma (Palma’s Modern and Contemporary Art Museum), where, on the occasion of the Carte blanche a CòmicNostrum exhibition, he gave a new slant to the exhibition, bringing together pictures and sculptures in an unforgettable giant caricature. And when they suggested he draw the Hernán Migoya script for the Nuevas Hazañas Bélicas, where the disembarkation from a Balearic cruise ship transforms into a crazy “invasion of the body snatchers”. And the masterly way he does the questionnaire in the 9 preguntas book, where he appears alongside his inseparable Sònia. And the tranquillity with which he improvises an illustration on one of the walls where the exhibition is being held and that this catalogue accompanies (page 13).

Definitivament, Bartolomé Seguí no s’asseu a les interseccions de camins a esperar que aparegui aquest diable amb vestit vermell, al qual vendre l’ànima a canvi del mestratge. No ho necessita. És un autor sòlid com pocs, gràcies a la perseverança, el rigor, i la tenacitat que han estat constants en la seva trajectòria. Una persona afable i pròxima, que ha tingut clars els seus objectius i ha treballat diàriament per a aconseguir-los, sempre amb el valuós suport de la seva companya i còmplice Sònia. Ha aconseguit que la seva complexa narrativa sembli senzilla, el mateix que els seus acabats al llapis, les vistes de les seves ciutats i el seu color perfecte. Qualsevol projecte que per a altres podria ser un turment, ell el resol amb frescor i elegància. Que ha sabut aproximar-se amb humilitat a grans guionistes i apropiar-se amb respecte de les seves històries, i que és capaç com pocs d’aconseguir una cosa tan important com que els nins creixin llegint llibres i que els adults segueixin llegint tebeos.

Definitivamente, Bartolomé Seguí no se sienta en las intersecciones de caminos a esperar a que aparezca ese diablo con traje rojo, al que venderle el alma a cambio de la maestría. No lo necesita. Es un autor sólido como pocos, gracias a la perseverancia, el rigor, y la tenacidad que han sido constantes en su trayectoria. Una persona afable y próxima, que ha tenido claros sus objetivos y ha trabajado a diario para conseguirlos, siempre con el valioso apoyo de su compañera y cómplice Sònia. Ha logrado que su compleja narrativa parezca sencilla, lo mismo que sus acabados a lápiz, las vistas de sus ciudades y su color perfecto. Cualquier proyecto que para otros podría ser un tormento, él lo resuelve con frescura y elegancia.

Que ha sabido aproximarse con humildad a grandes guionistas y apropiarse con respeto de sus historias, y que es capaz como pocos de conseguir con su trabajo algo tan importante como que los niños crezcan leyendo libros y que los adultos sigan leyendo tebeos.

Most conclusively, Bartolomé Seguí does not sit at crossroads waiting for the Devil to appear in his red suit, so he can sell his soul to him in exchange for mastery. He doesn’t need to. He is a well-established creator like very few others, thanks to his perseverance, rigour and tenacity that have been constant companions to him on his trajectory. He is a friendly and amenable person who has always had clear goals and has worked every single day to achieve them, and always with the invaluable support of his partner and accomplice, Sònia. He has succeeded in making his complex narrative appear simple, just like his pencil finish, the views of his cities and his perfect colour. Any project that might be torture for some, he carries out with freshness and elegance. He knows how to humbly approach great scripters and respectfully appropriate their stories, and he is capable, as few are, of achieving something else that is truly important: that children grow up reading books and that adults never stop reading comics.

235

236

Bibliografía de Bartolomé Seguí Àlbums publicats a Espanya Álbumes publicados en españa A salto de mata Editorial Complot. Barcelona, 1989 Lola y Ernesto La Cúpula. Barcelona, 1990 Luigi es Luis Milán ediciones. Barcelona, 1991 Locus de Barna Ediciones El pregonero. Aspe, 1996 Cohibas conection Amb guió de Carles Santamaria Edicions de Ponent. Alacant, 2001 Coca o ensaimada Edicions de Ponent. Alacant, 2003 Once miradas. 11M Àlbum col·lectiu Edicions de Ponent. Alacant, 2006 Cada dibujante es una isla Àlbum col·lectiu Inrevés. Palma, 2008 El sueño de méxico Amb guió de Ramón de España Edicions de Ponent. Alacant, 2004 Las serpientes ciegas Amb guió de Felipe Hernández Cava BD Banda. Pontevedra, 2008 Inrevés. Palma, 2009 Hágase el caos. Lux Amb guió de Felipe Hernández Cava Norma editorial. Barcelona, 2011 Historias del barrio Amb guió de Gabi Beltrán Ajuntament de Palma / Dolmen. Palma, 2011 Astiberri. Bilbao, 2011 Hágase el caos. Umbra Amb guió de Felipe Hernández Cava Norma editorial. Barcelona, 2012

Nuevas hazañas bélicas Amb guió de Hernán Migoya Editores de tebeos. Barcelona, 2012 9 preguntas Àlbum col·lectiu Dibbuks. Madrid, 2013 Panorama. La novela gráfica española hoy Col·lectiu Astiberri. Bilbao, 2013

LLIBRES IL·LUSTRATS destacats Libros ilustrados destacados Jocs Populars Editorial Bruño. Madrid, 1993 La capseta d’ivory Text de Map Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Barcelona, 1989

Las oscuras manos del olvido Amb guió de Felipe Hernández Cava Norma editorial. Barcelona, 2014

Les arrels. l’aventura i la Història. (Sèrie) Text d’Oriol Vergés Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Barcelona, 1990 - 1996

Historias del barrio. Caminos Amb guió de Gabi Beltrán Esquitx. Palma, 2014 Astiberri. Bilbao, 2014

L’Abat Oliba Text de Miquel Coll i Alentorn Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Barcelona, 1993

Serra de Tramuntana de Mallorca Àlbum col·lectiu Edicions General Clúster. Palma, 2015

El virus de l’ordinador Text de Josep Bantula Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Barcelona, 1994

PUBLICACIONS A Revistes PUBLICACIONES EN Revistas

Hoax Text d’Eduard Márquez Editorial Cruïlla. Barcelona, 1999

Senda del cómic, Ilustración + Comix Internacional, Metropol, Entrance, Vol 502, Madriz, Medios revueltos, El Víbora, Cairo, Pequeño País, El jueves, Tretzevents, Rifirafe, Esquitx, Comic clips, NSLM, Magazine.

El mundo, bd banda, Kòmic.

LLIBRES IL·LUSTRATS AMB text PROPI Libros ilustrados con texto propio L’ós llaminer Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Barcelona, 1993

La maledicció del cavaller Nomormai Text d’Eduard Márquez Editorial Cruïlla. Barcelona, 2000 Guillem Tell Text de Núria Font i Ferré Editorial Cruïlla. Barcelona, 2007 Barbablava Text de Margalida Sanjaume Editorial Cruïlla. Barcelona, 2008 Eva i el bosc Text de Joan Cavallé Editorial Cruïlla. Barcelona, 2008 L’arbre de les històries Text d’Eulàlia Canal Editorial Cruïlla. Barcelona, 2009 La casa mágica del árbol. (Sèrie) Text de Mary Pope Osborne SM. Barcelona, 2009- 2016

237

Tots els àlbums de Bartolomé Seguí compten amb una vinyeta dedicada a la dutxa dels seus protagonistes. No volíem deixar escapar aquesta oportunitat per a recopilar-les.

Todos los álbumes de Bartolomé Seguí cuentan con una viñeta dedicada a la ducha de sus protagonistas. No queríamos dejar escapar esta oportunidad para recopilarlas.

All Bartolomé Seguí’s books have a panel dedicated to the shower of his protagonists. And we didn’t want to miss this opportunity of assembling them together.

238

239