INTERSECCIONS • Il•lustracions i historietes de Bartolomé Seguí by Casal Solleric

Il·lustracions i historietes de

Bartolomé Seguí

Il·lustracions i historietes de

Bartolomé Seguí

22 de març a 22 de maig 2016

Ajuntament de Palma

Exposició

Catàleg

Batle M. Hble. Sr. José hila vargas

Interseccions. il·lustracions i historietes de bartolomé seguí Casal Solleric 22 de març - 22 de maig de 2016

Coordinació Fundació Palma Espai d’Art

Regidor de l’Àrea de Cultura, Patrimoni, Memòria Històrica i Política Lingüística Il·lm. Sr. Miquel perelló oliver Patronat Fundació Casals d’Art i Espais Expositius de Palma President M. Hble. Sr. José hila vargas Vicepresident Il·lm. Sr. Miquel Perelló Oliver Patrons Il·lma. Sra. Susanna moll kamerich Il·lma. Sra. Eva frade bravo Sra. Francisca niell llabrés Sr. José javier bonet díaz Sr. Pedro ribas dietrich Sr. Antoni sbert casasayas Sra. Neus garcía iñesta Sr. Paco espinosa trujillo Sr. Gaspar sabater vives Secretari Sr. Antoni pol coll Sotssecretària Sra. Francisca arbona serra

ISBN 978-84-95267-71-9 Dipòsit Legal PM 603-2016 © © © © ©

D’aquesta edició: Ajuntament de Palma Dels textos: els autors De les traduccions: els autors Del disseny: els autors Bartolomé Seguí, VEGAP, Palma, 2016

Coordinació Fundació Palma Espai d’Art Comissariat Juan Roig Muntatge Fernando Soberats Agraïments Sònia Delgado Felipe Hernándex Cava Gabi Beltrán Clúster de Còmic i Nous Media de Mallorca Xisco Seguí Yolanda Seguí Marta Ferré

Textos gabi beltrán felipe hernández cava juan roig FotoGRAFIES joan ramon bonet SCÀNERS Gráficas Planisi Verbigrafia Disseny editorial i maquetació Verbigrafia Assessoria lingüística Servei d’assessorament lingüístic de l’ajuntament de palma Traducció a l’anglès E-Traducta Suport informàtic Institut municipal d’informàtica de l’ajuntament de palma Impressió Graficart

Il·lustracions i historietes de

Bartolomé Seguí

És tot un honor per a la ciutat de Palma que el Casal Solleric promogui “Interseccions. Il·lustracions i historietes de Bartolomé Seguí”, l’exposició retrospectiva d’un autor que gaudeix d’un merescut reconeixement dins l’àmbit del còmic internacional i, que des dels anys vuitanta, ha desenvolupat una àmplia tasca que inclou les més diverses facetes de dibuixant, il·lustrador, narrador i editor. Aquest catàleg recull una selecció d’originals, des d’historietes fins a il·lustracions i peces d’humor gràfic, que recorren tota la trajectòria de l’autor i inclou material inèdit i altre de publicat a les més emblemàtiques revistes del gènere, historietes a tires de premsa, llibres infantils il·lustrats i novel·la gràfica. Així mateix, en aquest recorregut el visitant podrà percebre els canvis de format i tècnica entre les primeres i les més recents obres de l’autor, totes amb un denominador comú: la passió de Bartolomé Seguí per dibuixar. Com a batle de Palma i president de la Fundació Palma Espai d’Art vull donar la meva més sincera enhorabona al comissari de l’exposició, Juan Roig, i a Bartolomé Seguí, a qui aquest Ajuntament va atorgar el Premi Ciutat de Palma de Còmic 2010, juntament amb Gabi Beltrán, per l’obra Històries del Barri.

Es un gran honor para la ciudad de Palma que el Casal Solleric promueva “Interseccions. Il·lustracions i historietes de Bartolomé Seguí”, la exposición retrospectiva de un autor que goza de un merecido reconocimiento en el ámbito del cómic internacional y, que desde los años ochenta, ha desarrollado una amplia tarea que incluye las más diversas facetas de dibujante, ilustrador, narrador y editor. Este catálogo recoge una selección de originales, desde historietas hasta ilustraciones y piezas de humor gráfico, que recorren toda la trayectoria del autor e incluye material inédito y material publicado en las revistas más emblemáticas del género, historietas en tiras de prensa, libros infantiles ilustrados y novela gráfica. Asimismo, en este recorrido, el visitante podrá percibir los cambios de formato y técnica entre las primeras y las más recientes obras del autor, todas con un denominador común: la pasión de Bartolomé Seguí por dibujar. Como alcalde de Palma y presidente de la Fundació Palma Espai d’Art quiero dar mi más sincera enhorabuena al comisario de la exposición, Juan Roig, y a Bartolomé Seguí, a quien este Ayuntamiento otorgó el Premi Ciutat de Palma de Cómic 2010, junto con Gabi Beltrán, por la obra Històries del Barri. José Hila Batle de Palma / Alcalde de Palma

Portada de la revista Madriz Il·lustrada per Bartolomé Seguí

Un disseny a la catifa

Un diseño en la alfombra

A design on the rug

Hace unos treinta años que el camino de Seguí y el mío coincidieron. Fue aquella época pretérita en que yo dirigía una publicación (Madriz) en cuyo seno se vivía un interesante debate, llevado hasta los extremos, entre una concepción moderna de la historieta y otra que yo bautizaba como “posthistorieta”, según la relevancia estética o la banalidad con que cada autor gestionaba una y otra, o, dicho de otro modo, según el énfasis que unos ponían en su valor de uso o en su valor de cambio. Dichas alquimias acabarían mostrando sus vergüenzas o sus virtudes en el futuro, hoy presente, pero en aquellos momentos el coloquio plasmado sobre el papel era, sin duda, apasionante y próspero.

It was about thirty years ago when the paths of Seguí and myself crossed. In that past time I was director of a publication (Madriz) at the heart of which there was an interesting debate going on, taken to the extremes, between the modern concept of the comic strip and another that I christened “post-comic strip”, according to the aesthetic importance or banality with which every creator managed one and the other, or, said another way, according to the emphasis that some placed on the value in use or on the value in change. These alchemies would end up showing their shames or their virtues in the future, now present, but at that time the colloquium captured on paper was, without doubt, passionate and prosperous.

Bartolomé, que pudo hacer allí algunos de sus trabajos más libérrimos, lo único que como responsable les exigía a los colaboradores -otros, como el del libro colectivo Nosotros somos los moros, llegarían más tarde-, me sorprendía por su compromiso con una particular concepción de su oficio, en la que, a la manera de Picasso, se le veía más in-

Bartolomé was able to do some of his most entirely unfettered works there, the only demand I, being in charge, used to make of the collaborators - others, like in the collective book Nosotros somos los moros would come later. He used to surprise me with his commitment to a special concept of his craft, in which, and in the style of Picasso, he

per Felipe Hernández Cava Fa uns trenta anys que el camí de Seguí i el meu varen coincidir. Va ser aquella època pretèrita en què jo dirigia una publicació (Madriz) en el si de la qual es vivia un interessant debat, duit fins als extrems, entre una concepció moderna de la historieta i una altra que jo batejava com “posthistorieta”, segons la rellevància estètica o la banalitat amb què cada autor gestionava l’una i l’altra, o, dit d’una altra manera, segons l’èmfasi que uns posaven en el seu valor d’ús o en el seu valor de canvi. Aquestes alquímies acabarien mostrant les seves vergonyes o les seves virtuts en el futur, avui present, però en aquells moments el col·loqui plasmat sobre el paper era, sens dubte, apassionant i pròsper. Bartolomé, que va poder fer allà alguns dels seus treballs més libèrrims, l’única cosa que com a responsable exigia als col·laboradors –altres, com el del llibre col·lectiu Nosotros somos los moros, arribarien més tard–, em sorprenia pel seu compromís amb una particular concepció del seu ofici, en la qual, a la manera de Picasso, se’l veia més interessat pels resultats que per l’experimentació

en si mateixa i, sobretot, per una “fisicitat” del color tan emocional com consistent (les sensacions que transmetien i transmeten les línies de força dels seus cossos no ho són menys). Aquesta idea de la capacitat autònoma del color per a prestar un servei més enllà del que és decoratiu segueix sent avui, en què ha aconseguit major saviesa, una de les seves particularitats més interessants, que em recorda a cada moment que val tant o més la manera en què alguna cosa s’il·lumina que allò que il·luminam. I és també aquesta noció que el color confereix una alta dosi de sentit el que més temps li segueix absorbint a l’hora d’encarar qualsevol dels seus encàrrecs i un dels aspectes que, en última instància, el segueix diferenciant d’altres als quals aquests matisos i subtileses els semblen tan prosaics com prescindibles. Tanmateix, el que més em va captivar del seu quefer, sota l’encís del qual continuu, és la circumstància d’haver vist en ell un d’aquests escassos dibuixants que aconsegueixen harmonitzar la capacitat per a “veure”, que resideix en el perfecte disseny del nostre ull, amb la de “mirar”, que és funció de l’ànima o de l’esperit, com preferiu, sense que una predomini sobre l’altra, raó per la qual els seus treballs s’eleven per damunt el pintoresquisme sensacionalista que ens envaeix i forcen el lector

teresado por los resultados que por la experimentación en sí misma y, sobre todo, por una “fisicidad” del color tan emocional como consistente (las sensaciones que transmitían y transmiten las líneas de fuerza de sus cuerpos no lo son menos). Esa idea de la capacidad autónoma del color para prestar un servicio más allá de lo decorativo sigue siendo hoy, en que ha alcanzado mayor sabiduría, una de sus particularidades más interesantes, que me recuerda a cada momento que vale tanto o más la manera en que algo se ilumina que aquello que iluminamos. Y es también esa noción de que el color confiere una alta dosis de sentido lo que más tiempo le sigue absorbiendo a la hora de encarar cualquiera de sus encargos y uno de los aspectos que, en última instancia, le sigue diferenciando de otros a los que esos matices y sutilezas les parecen tan prosaicos como prescindibles.

was more interested in the results than in experimentation in itself, and, above all, in a “physicality” of the colour, as emotional as consistent (the sensations that the strong lines of the bodies transmitted and transmit are no less). This idea of the autonomous capacity of colour to render a service that goes beyond decoration is still to this day, and where he has gained greater wisdom, one of his most interesting idiosyncrasies, that reminds me at all times that the manner in which something is illuminated is worth so much and more than that which we are illuminating. And it is also this notion that colour can confer a good dose of meaning that continues to absorb him for most of the time when working on any of his commissions, and is one of the aspects that, in the final instance, continues to differentiate him from others to whom these nuances and subtleties are as prosaic as dispensable.

Sin embargo, lo que más me cautivó de su quehacer, bajo cuyo embrujo continúo, es la circunstancia de haber visto en él a uno de esos escasos dibujantes que consiguen armonizar la capacidad para “ver”, que reside en el perfecto diseño de nuestro ojo, con la de “mirar”, que es función del alma o del espíritu, como prefieran, sin que una predomine sobre la otra, razón por la que

Nevertheless, what most captivated me about his endeavours, and under whose spell I still am, is the fact of having seen in him one of the few cartoonists who managed to harmonise the capacity to “see”, which resides in the perfect design of our eye, with that of “look”, which is the function of the soul or spirit, as you prefer, without either dominating over the other, the reason

de les seves imatges a deixar de costat la seva mera deglució (en cru, com és moda) per a participar-hi activament i reconèixer-se, que és tant com obrirse al coneixement. Per això mateix, jo, que tan afortunat he estat sempre en les meves col·laboracions, el trob idoni per a explicar històries en les quals la naturalesa humana viu en un permanent conflicte entre posicions que se’ns presenten com irreconciliables, entre el que uns éssers pensen i el que senten, que és el territori que preferesc per a construir els meus relats i en el qual cada ics temps Seguí i jo ens citam per a trobar-nos i dubtar una mica més de les falses certituds. El pretext d’aquestes col·laboracions ens permet a més coincidir adesiara i parlar de moltes coses que compartim, entre les quals no és de menor importància la consideració que sentim pel treball dels qui ens han antecedit, els quals mai ell i jo hem contemplat com a meres desviacions excèntriques a la història d’un mitjà en el qual, després de perdre “la sensació del nou” (i com em fatiga tota la inèrcia que aquell concepte benintencionat de la Modernitat ha generat!), tots hauríem de ser conscients del que una herència ben administrada pot tenir de vigoritzador per a la creativitat contemporània (i, per Déu, que no estic pensant en les bastardes

sus trabajos se elevan por encima del pintoresquismo sensacionalista que nos invade y fuerzan al lector de sus imágenes a dejar de lado su mera deglución (en crudo, como es moda) para participar activamente en ellas y reconocerse, que es tanto como abrirse al conocimiento. Por eso mismo, yo, que tan afortunado he sido siempre en mis colaboraciones, le encuentro idóneo para contar historias en las que la naturaleza humana vive en un permanente conflicto entre posiciones que se nos presentan como irreconciliables, entre lo que unos seres piensan y lo que sienten, que es el territorio que prefiero para construir mis relatos y en el que cada equis tiempo Seguí y yo nos citamos para encontrarnos y dudar un poco más de las falsas certidumbres. El pretexto de esas colaboraciones nos permite además coincidir de tarde en tarde y hablar de muchas cosas que compartimos, entre las que no es de menor importancia la consideración que sentimos por el trabajo de los que nos han antecedido, a los que nunca él y yo hemos contemplado como meras desviaciones excéntricas a la historia de un medio en el que, tras perder “la sensación de lo nuevo” (¡y cómo me fatiga toda la inercia que aquel concepto bienintencionado de la Modernidad ha generado!), todos deberíamos ser

for which his works are elevated above the sensationalist picturesque that invades us and force the reader of the images to not simply swallow them (raw, as is the fashion) but to participate actively in them and recognise themselves, much like opening yourself up to knowledge. For this reason, I, who have always been so fortunate in my collaborations, find him perfect for telling stories in which human nature lives in permanent conflict between positions that are presented to us as being irreconcilable, between what some beings think and what they feel, which is the territory where I prefer to construct my stories and where every certain amount of time, Seguí and I arrange to meet up and throw a few more doubts on false certainties. The pretext of these collaborations permits us furthermore to coincide every now and then to talk about the many things that we have in common, amongst which is that of no lesser importance than the esteem we feel for the work of those that have gone before us, of those that neither him nor I have ever contemplated as being mere eccentric deviations to the history of a medium in which, after losing “the feeling of the new” (and how tiring all the inertia that that well-intentioned concept of Modernity has generat-

apropiacions descontextualizadores o en les restauracions recontextualizadores de sempre). Bartolomé Seguí, per a satisfacció dels seus lectors i la meva personal, és fill d’una tradició a la qual se suma amb totes les seves forces per a evitar caure en la redundància o en la banalitat. I és aquesta mateixa memòria de baula d’una cadena major, que de continu surt a relluir igualment en les meves converses amb El Roto, i per tant memòria de redescobriment permanent, la que li exigeix a cada moment una major destresa, que no manya (repetesc: destresa, no manya feixuga). I és, igualment, el que em fa recordar allò que Ezra Pound, tan gran en la seva poesia com confós per la política, va dir sobre que “la tècnica és la prova de la sinceritat”. La tècnica, sí, aquella que tants avui donen per superada, de vegades per a emmascarar les seves mancances, i amb el vent a favor que el reconeixement comercial i el reconeixement crític caminen tan confosos l’un amb l’altre que semblarien la mateixa i única cosa. Perquè, com opinava també aquell foll egregi, “si d’una cosa no s’ho paga adquirir la tècnica per a expressar-la, té un valor inferior”. Els versos lliures, respectat lector, estan molt bé per a ocultar o caricaturitzar el pensament, però no per als que volen escometre una tasca en la qual no es fabriquin únicament objectes de consum mitjançant els quals distreure els sentits.

conscientes de lo que una herencia bien administrada puede tener de vigorizador para la creatividad contemporánea (y, por Dios, que no estoy pensando en las bastardas apropiaciones descontextualizadoras o en las restauraciones recontextualizadoras de marras).

ed!), we should all be aware of what a well-managed inheritance can provide as an energiser for contemporary creativity (and, by God, I am not thinking about bastard de-contextualising appropriations or cursed re-contextualising restorations).

Bartolomé Seguí, para satisfacción de sus lectores y la mía personal, es hijo de una tradición a la que se suma con todas sus fuerzas para evitar caer en la redundancia o en la banalidad. Y es esa misma memoria de eslabón de una cadena mayor, que de continuo sale a relucir igualmente en mis conversaciones con El Roto, y por ende memoria de redescubrimiento permanente, la que le exige a cada instante una mayor destreza, que no maña (repito: destreza, no maña cansina). Y es, igualmente, lo que me hace recordar lo que Ezra Pound, tan grande en su poesía como confundido por la política, dijo acerca de que “la técnica es la prueba de la sinceridad”. La técnica, sí, aquella que tantos hoy dan por superada, a veces para enmascarar sus carencias, y con el viento a favor de que el reconocimiento comercial y el reconocimiento crítico andan tan confundidos el uno con el otro que parecieran la misma y única cosa. Porque, como opinaba también aquel loco egregio, “si una cosa no vale la pena de adquirir la técnica para expresarla, tiene un valor inferior”. Los versos libres, respetado lector, están muy bien para ocultar o caricaturizar el pensamiento, pero no para los que quieren acometer una tarea en la que no se fabriquen únicamente objetos de consumo mediante los que distraer a los sentidos.

Bartolomé Seguí, to the satisfaction of his readers and myself, is the child of a tradition to which he brings all his strengths to avoid falling into redundancy or banality. And it is this same memory of a link in a small chain that continuously comes to light equally in my conversations with El Roto, and thus the memory of permanent rediscovery, that which demands of him at every moment greater dexterity, not knack (I repeat: dexterity, not a tiresome knack). And it is, equally, that which makes me remember what Ezra Pound, as grand in his poetry as confused in his politics, said, how “technique is the test of sincerity”. Technique, yes, that which so many today think they have achieved, sometimes to cover up their shortcomings, and with a favourable wind taking them to commercial recognition and critical acclaim, so confused with one another that they seem to be one and the same thing. Because, as that crazy egregiousness also opined, “If a thing isn’t worth getting the technique to say, it is of inferior value”. Free verses, dear reader, are very good for hiding or caricaturing thought, but not for those who seek to undertake a task in which solely consumer objects are not made to amuse the senses.

Il·lustració feta per Bartolomé Seguí a la paret del Casal Solleric de Palma amb motiu d’aquesta exposició

Vinyeta d’Histories del Barri, en la qual apareixen Gabi Beltán i Bartolomé Seguí a la llibreria Tótem del carrer Socors de Palma

Pròleg

Prólogo

Prologue

Per a Michel Houellebecq la bondat és més important que el talent o la intel·ligència. No puc estar més d’acord amb l’autor de Plataforma, encara que no veig per què aquestes tres virtuts no poden anar unides. Sí, és cert: no succeeix gaire vegades, i menys en l’àmbit artístic. Els artistes, per regla general, solen ser persones desagradables; maldestres en el seu tracte amb la resta d’éssers humans; fins i tot, de vegades, d’una intel·ligència perversa, negligent. Des de la seva alta talaia el món es veu massa petit, quan el món només es pot entendre a peu de carrer.

Para Michel Houellebecq la bondad es más importante que el talento o la inteligencia. No puedo estar más de acuerdo con el autor de Plataforma, aunque no veo por qué estás tres virtudes no pueden ir unidas. Sí, es cierto: no sucede muchas veces, y menos en el ámbito artístico. Los artistas, por regla general, suelen ser personas desagradables; torpes en su trato con el resto de seres humanos; incluso, en ocasiones, de una inteligencia perversa, negligente. Desde su alta atalaya el mundo se ve demasiado pequeño, cuando el mundo solo se puede entender a pie de calle.

For Michel Houellebecq, goodness is more important than talent or intelligence. I couldn’t agree more with the author of Plataforma, although I can’t see why these three virtues can’t go together. Yes, it’s true: it doesn’t happen very often, and even less so on the arts scene. Artists, as a general rule, are usually objectionable people; awkward in their dealings with other human beings; even, on occasions, with a perverse intelligence, neglectful. From their watchtower the world seems to be too small, when the world can really only be understood from street level.

Qualsevol que hagi seguit la trajectòria artística de Bartolomé Seguí sap del seu sobrat talent narratiu. Qualsevol que hagi conversat amb ell un horabaixa sap de la seva intel·ligència sense falsies. I si un ha tingut la sort de compartir amb ell diferents moments de la vida, sap de la seva bondat. Impregnar d’aquesta bondat, d’aquesta honestedat, la intel·ligència i el talent, és el primer requisit per a crear una gran obra.

Cualquiera que haya seguido la trayectoria artística de Bartolomé Seguí sabe de su sobrado talento narrativo. Cualquiera que haya conversado con él una tarde sabe de su inteligencia sin dobleces. Y si uno ha tenido la suerte de compartir con él diferentes momentos de la vida, sabe de su bondad. Impregnar de esa bondad, de esa honestidad, a la inteligencia y el talento, es el primer requisito para crear una gran obra.

Anyone who has followed the artistic trajectory of Bartolomé Seguí knows of his copious narrative talent. Anyone who has spoken with him one afternoon knows of his intelligence without false pretensions. And if any-

per Gabi Beltrán

one has had the luck to share with him different moments of his life, they will know of his goodness. Impregnating intelligence and talent with this goodness and honesty is a key requisite for

I no és fàcil. Enfrontar-se a la realització d’una petita il·lustració infantil amb el mateix afecte i atenció amb què un s’enfronta a una novel·la gràfica, és el que distingeix els veritables dibuixants; els que transcendeixen el seu propi temps. Sí: Bartolomé Seguí és per a mi ja un clàssic. I ho és perquè s’enfronta a la seva tasca creadora com ho ha de fer un artista que vulgui deixar petjada: amb intel·ligència, talent i humilitat, però sempre veient el món a peu de carrer. I això es pot percebre en cada traç de cada vinyeta o il·lustració de Seguí. Deixem el virtuosisme buit per a dibuixar històries que no expliquen res. Enfrontem-nos al treball narratiu cercant l’essència de les coses; la seva humanitat. Com ho fa Seguí. Bartolomé Seguí no pot deixar de dibuixar ni un instant. Les seves mans no l’hi permeten. En certa manera n’és esclau. És una esclavitud desitjada, per descomptat. Tot gran artista només és feliç deixant a lloure la seva compulsivitat. Es dibuixa, es pinta, o escriu, sense un fi aparent, excepte el de procurar-se a un mateix el pur plaer de fer-ho; el pur plaer d’explicar-se el món; d’explicar-ho als altres creant alguna cosa que li doni més sentit. I així, Seguí pot estar parlant amb un mentre gargoteja qualsevol cosa sense que ningú l’hi hagi demanat. Ningú, excepte les seves mans. El 2009 Bartolomé Seguí va guanyar el Premi Nacional de Còmic. Per a mi

Y no es fácil. Enfrentarse a la realización de una pequeña ilustración infantil con el mismo cariño y atención con el que uno se enfrenta a una novela gráfica, es lo que distingue a los verdaderos dibujantes; a los que trascienden su propio tiempo. Sí: Bartolomé Seguí es para mí ya un clásico. Y lo es porque se enfrenta a su tarea creadora como lo ha de hacer un artista que quiera dejar huella: con inteligencia, talento y humildad, pero siempre viendo el mundo a pie de calle. Y eso se puede percibir en cada trazo de cada viñeta o ilustración de Seguí. Dejemos el virtuosismo hueco para dibujar historias que no cuentan nada. Enfrentémonos al trabajo narrativo buscando la esencia de las cosas; su humanidad. Como lo hace Seguí. Bartolomé Seguí no puede dejar de dibujar ni un instante. Sus manos no se lo permiten. En cierto modo es esclavo de ellas. Es una esclavitud deseada, por supuesto. Todo gran artista solo es feliz dando rienda suelta a su compulsividad. Se dibuja, se pinta, o escribe, sin un fin aparente, salvo el de procurarse a uno mismo el puro placer de hacerlo; el puro placer de explicarse el mundo; de explicárselo a los demás creando algo que le dé más sentido. Y así, Seguí puede estar hablando con uno mientras garabatea cualquier cosa sin que nadie se lo haya pedido. Nadie, salvo sus manos.

creating a great piece of work. And it’s not easy. Tackling the creation of a small children’s illustration with the same care and attention with which one would tackle a graphic novel is what distinguishes true artists: those who transcend their own time. Yes, for me, Bartolomé Seguí is already a classic. And he is so because he addresses his creative undertakings as any artist should who wants to make their mark: with intelligence, talent and humility, but always viewing the world from the street level. And this can be seen in every stroke in every comic frame or illustration that Seguí does. Let’s leave the virtuoso space to draw stories that don’t say anything. Let’s approach the narrative work seeking the essence of things: their humanity. Just like Seguí does. Bartolomé Seguí can’t stop drawing for one minute. His hands won’t allow it. In a certain way, he is a slave to them. It is a cherished slavery, of course. Any great artist is only happy when giving full rein to their compulsiveness. Drawing, painting, writing, all without an apparent purpose, apart from pursuing for oneself the pure pleasure of doing it; the pure pleasure of explaining yourself to the world; of explaining it to others, creating something that gives it more sense. And so, Seguí can be talking with you whilst scribbling something or other without anyone having asked for it. Nobody, except his hands.

va ser una sorpresa majúscula, perquè mai ha deixat de sorprendre’m que en aquest país se li doni un premi important a algú que s’ho mereix. Quan em vaig assabentar de la notícia em vaig recordar de Gore Vidal i vaig escriure (sense que ningú m’ho demanàs, de forma compulsiva) un text de felicitació. Hi analitzava una famosa frase de l’escriptor, assagista i guionista nord-americà. La frase deia: “Quan un amic triomfa, qualque cosa mor dins un”. En aquest cas, no puc estar-hi més en desacord. El triomf dels altres mai és el fracàs d’un. I menys quan aquell és merescut. Així que res va morir en mi quan vaig saber que quedava una mica de seny en aquest país. Perquè és molt esperançador que sapiguem reconèixer la vàlua d’artistes com Seguí. Perquè és esperançador que escriptors de la talla de Gore Vidal puguin equivocar-se. Perquè el món, vist a peu de carrer, és molt més dur. I necessitam artistes que sàpiguen explicar-ho. Necessitam artistes que puguin equivocar-se. Perquè la bellesa d’aquest món s’amaga en les coses petites. I és tasca de l’artista fer-les grans. Amb intel·ligència, sí; amb talent, també; però sobretot, amb honradesa. I si a algú l’espanta la paraula bondat, que torni a la seva talaia. Jo qued aquí, a peu de carrer, veient dibuixar Bartolomé Seguí. Veient com embelleix el món amb el seu traç.

En 2009 Bartolomé Seguí ganó el Premio Nacional de Cómic. Para mí fue una sorpresa mayúscula, porque nunca ha dejado de sorprenderme que en este país se le dé un premio importante a alguien que se lo merece. Cuando me enteré de la noticia me acordé de Gore Vidal y escribí (sin que nadie me lo pidiera, de forma compulsiva) un texto de felicitación. En él analizaba una famosa frase del escritor, ensayista y guionista estadounidense. La frase decía: “Cuando un amigo triunfa, algo muere dentro de uno”. En este caso, no puedo estar más en desacuerdo. El triunfo de los demás nunca es el fracaso de uno. Y menos cuando aquel es merecido. Así que nada murió en mí cuando supe que quedaba algo de cordura en este país. Porque es muy esperanzador que sepamos reconocer la valía de artistas como Seguí. Porque es esperanzador que escritores de la talla de Gore Vidal puedan equivocarse. Porque el mundo, visto a pie de calle, es mucho más duro. Y necesitamos artistas que sepan explicarlo. Necesitamos artistas que puedan equivocarse. Porque la belleza de este mundo se esconde en las cosas pequeñas. Y es tarea del artista hacerlas grandes. Con inteligencia, sí; con talento, también; pero sobre todo, con honradez. Y si a alguien le asusta la palabra bondad, que vuelva a su atalaya. Yo me quedo aquí, a pie de calle, viendo dibujar a Bartolomé Seguí. Viendo cómo embellece el mundo con su trazo.

In 2009, Bartolomé Seguí won the Premio Nacional de Cómic. For me it was a huge surprise, as it has never ceased to amaze me that in this country they give a major prize to someone who deserves it. When I heard the news, I thought of Gore Vidal and I wrote (without anyone having asked me to do so, in a compulsive manner) a congratulatory text. In it, I analysed a famous phrase by the American writer, essayist and scriptwriter. The phrase was: “Every time a friend succeeds, I die a little”. In this instance, I couldn’t disagree more. The triumph of others is never the failure of oneself. And less so when it is deserved. So I didn’t die a little when I discovered there was still something of common sense left in this country. Because it is truly encouraging that we know how to acknowledge the value of artists like Seguí. Because it is encouraging that writers of the standing of Gore Vidal can be wrong. Because the world, seen from street level, is much harder. And we need artists who know how to explain it. We need artists who can make mistakes. Because the beauty of this world is hidden in the smaller things. And it is the task of artists to make them big. With intelligence, yes; with talent, too; but above all, with integrity. And if anyone is afraid of the word “goodness” then they should go back to their watchtower. And I’ll stay here, at street level, watching Bartolomé Seguí draw. Watching how he makes the world more beautiful with each stroke.

Pàgines d’historieta de Bartolomé Seguí apareguda a la revista NSLM l’any 2004 Pàgina següent: Vinyeta de l’historieta Patton, de Robert Crumb. 1984 Vinyeta de Las Serpientes Ciegas

per Juan Roig Rellegesc una historieta curta de Bartolomé Seguí apareguda a la revista NSLM l’any 2004. Tomeu hi explicava el seu dia a dia a Santa Maria del Camí, un poble del Raiguer de Mallorca als peus de la serra de Tramuntana, on ja duia anys i continua instal·lat. A Santa Maria es pot anar amb bicicleta als encàrrecs, les relacions amb els veïns són més estretes i la tranquil·litat tal vegada és excessiva per a ell. En aquesta història, en la qual expressava la seva necessitat d’“avançar”, es dibuixava en un solitari encreuament de camins, assegut en un banc, esperant. Aquestes vinyetes em recorden les d’una historieta curta dels 80, de Robert Crumb, en la qual explicava la vida d’un humil cantant de blues del delta del Mississipí que va aprendre a tocar després de vendre la seva ànima al diable en una cruïlla de carreteres. M’imagín un elegant diable abillat amb vestit i barret vermell acostant-se a Tomeu, as-

Releo una historieta corta de Bartolomé Seguí aparecida en la revista NSLM en el año 2004. En ella Tomeu explicaba su día a día en Santa Maria del Camí, un pueblo del Raiguer de Mallorca a los pies de la Sierra de Tramuntana, donde ya llevaba años y continúa instalado. En Santa Maria se puede ir en bicicleta a los recados, las relaciones con los vecinos son más estrechas y la tranquilidad tal vez es excesiva para él. En esa historia, en la que expresaba su necesidad de “avanzar”, se dibujaba en un solitario cruce de caminos, sentado en un banco, esperando. Esas viñetas me recuerdan a las de una historieta corta de los 80 de Robert Crumb, en la que contaba la vida de un humilde cantante de blues del delta del Mississippi que aprendió a tocar tras vender su alma al diablo en un cruce de carreteras. Me imagino a un elegante diablo vestido con traje y sombrero rojo acercándose a Tomeu, sentado en un banco en

I re-read a short comic strip by Bartolomé Seguí that appeared in NSLM magazine in 2004. In it, Tomeu explained his day-to-day life in Santa Maria del Camí, a town in Majorca’s Raiguer region at the foot of the Serra de Tramuntana mountain range, where he had lived for years and continues living now. In Santa Maria you can go on your bicycle to run errands, relationships with neighbours are closer and the tranquillity is perhaps somewhat excessive for him. In this story, in which he expresses his need to “advance”, he draws himself at a lonely crossroads, sitting on a bench, waiting. These comic panels remind me of those in a short strip from the ’80s by Robert Crumb that told of the life of a humble blues singer from the Mississippi Delta who was learning to play after selling his soul to the Devil at a crossroads. I imagine an elegant Devil dressed in a suit with a red hat approaching Tomeu, sitting on a bench at a crossroads in 19

segut en un banc en una intersecció de camins de Santa Maria. El diable li parla de la perseverança, de la feina diària, de plantejaments sòlids i ben argumentats, de la falta de por al fracàs, de deixar-se acompanyar per narradors apassionats, com Felipe o Gabi, de confiar en els fruits de l’esforç…

una intersección de caminos de Santa Maria. El diablo le habla de la perseverancia, del trabajo diario, de planteamientos sólidos y bien argumentados, de la falta de miedo al fracaso, de dejarse acompañar por narradores apasionados, como Felipe o Gabi, de confiar en los frutos del esfuerzo…

Santa Maria. The Devil speaks to him about perseverance, about daily work, about having robust and well-thought through concepts, about the lack of fear of failing, about letting himself be accompanied by passionate story-tellers like Felipe or Gabi, about trusting in the results of his efforts…

Però anem a pams. Així sabrem com s’arriba a ser Premi Nacional de Còmic o a aconseguir que editorials com les franceses Gallimard o Dargaud el reclamin per a formar part del seu catàleg. O com es perd la por a dibuixar qualsevol ciutat del món… sense necessitat de vendre l’ànima al diable.

Pero vayamos por partes. Así sabremos cómo se llega a ser Premio Nacional de Cómic o a conseguir que editoriales como las francesas Gallimard o Dargaud lo reclamen para formar parte de su catálogo. O como se pierde el miedo a dibujar cualquier ciudad del mundo… sin necesidad de vender el alma al diablo.

But let’s take this in parts. That way we’ll get to know how you become winner of the Premio Nacional de Cómic (National Comic Prize) or how you make publishing houses such as the French Gallimard or Dargaud come looking for you to be part of their catalogue. Or how you lose the fear of drawing any city in the world... without the need to sell your soul to the Devil

Pàgines dibuixades per Bartolomé Seguí quan era nin Pàgina anterior: Vinyetes de Las Serpientes Ciegas

Primers anys

Primeros años

First years

Bartolomé Seguí (Palma, 1962), il·lustrador, narrador d’historietes i “petit editor”, és una persona extremadament accessible i amable. El seu estudi està a la planta superior de casa seva, un ampli i acollidor antic habitatge mallorquí reformat, en un carrer silenciós i assolellat. Comparteix immensa taula de treball amb la seva dona, Sònia Delgado, que l’acompanya des dels anys 80 tant en l’aspecte personal com en el professional. Allà conviuen quaderns i llapis amb els seus ordinadors Apple amb tauleta gràfica, en un espai abarrotat de llibres de referència i àlbums de còmic de diferents èpoques.

Bartolomé Seguí (Palma, 1962), ilustrador, narrador de historietas y “pequeño editor”, es una persona extremadamente accesible y amable. Su estudio está en la planta superior de su casa, una amplia y acogedora antigua vivienda mallorquina reformada, en una calle silenciosa y soleada. Comparte inmensa mesa de trabajo con su mujer, Sònia Delgado, que le acompaña desde los años 80 tanto en lo personal como en lo profesional. Allí conviven cuadernos y lápices con sus ordenadores Apple con tableta gráfica, en un espacio abarrotado de libros de referencia y álbumes de cómic de distintas épocas.

Bartolomé Seguí (Palma, 1962), illustrator, comic strip story-teller and “small editor” is someone who is extremely approachable and friendly. His studio is on the top floor of his restored house, a large and comfortable old Majorcan dwelling located in a quiet and sunny street. He shares an enormous work desk with his partner, Sonia Delgado, who has been in his life since the ’80s, at both a personal and professional level. Here, notebooks and pencils live alongside Apple Macs and tablets, in a space crammed with reference materials and comic books from different moments in time.

Conserva plaguetes col·leccionables dibuixades quan era nin. Hi dibuixava historietes humorístiques a partir dels

Conserva cuadernillos coleccionables dibujados cuando era niño. En ellos dibujaba historietas humorísticas a

He keeps collectible sketch books that were drawn when he was a child. In these he used to create humorous comic strips based on the Marvel char-

Portada de la revista Senda del cómic en la qual Bartolomé Seguí va publicar per primera vegada

personatges de Marvel que publicava Vértice sota el títol de Speter Man i amb portades realitzades amb paper de calc en aquella època. “Dibuixava a l’estil de Lucky Luke o Mortadelo. Mortadelo és la primera revista que record haver llegit. Allà llegesc per primera vegada autors com Vázquez o Morris. També hi apareixien sèries europees, com Blueberry, de Giraud, o Comanche, d’Hermann”. Autors que segueix citant com algunes de les seves principals referències.

partir de los personajes de Marvel que publicaba Vértice bajo el título de Speter Man y con portadas realizadas con papel de calco en aquella época. “Dibujaba al estilo de Lucky Luke o Mortadelo. Mortadelo es la primera revista que recuerdo leer. Allí leo por primera vez a autores como Vázquez o Morris. También aparecían series europeas, como Blueberry de Giraud o Comanche de Hermann”. Autores que sigue citando como algunas de sus principales referencias.

El 1977 apareix la revista Tótem, amb historietes procedents de la publicació francesa Métal Hurlant, així com d’autors italians, i que va obrir les portes al còmic adult europeu als quioscs. En aquella època es matricula a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma, on s’impartia per primera vegada un taller de cò-

En 1977 aparece la revista Tótem, con historietas procedentes de la publicación francesa Metal Hurlant, así como de autores italianos, y que abrió las puertas al cómic adulto europeo en los kioskos. En aquella época se matricula en la escuela de Artes y Oficios de Palma, donde se impartía por prime-

acters that were published by Vértice under the title Speter Man and with front pages made with tracing paper. “I drew in the Lucky Luke or Mortadelo style. Mortadelo is the first magazine I remember reading. In it I came across cartoonists such as Vázquez and Morris for the first time. There were also European series such as Blueberry by Giraud and Comanche by Hermann”. These are cartoonists that he continues to name as some of his main references today. In 1977, the Tótem magazine appeared on the scene, with comic strips from the French publication Metal Hurlant, as well as by Italian cartoonists, paving the way for the European adult comic on newspaper stands. This was when he enrolled at the Escuela de Artes y Oficios de Palma (Palma’s School of Arts and Crafts), where for the first time a comic work-

Pàgines de El Mercante, aparegudes a la revista Senda del cómic l’any 1979

mic. “Descobresc Hugo Pratt, Alberto Breccia i sobretot Moebius. Mai abans m’havia fixat en el còmic de personatges realistes. M’agradava veure aquests dibuixos, però em veia molt lluny de poder dibuixar-los”. Als 17 anys publica per primera vegada a Senda del cómic una historieta de tres pàgines, “El Mercante”, treball en el qual fins i tot la retolació tipogràfica recorda Moebius. Tomeu la qualifica com “absolut bunyol”. D’aquesta revista només apareixerien 8 números, que varen recollir treballs d’autors novells espanyols, com Federico del Barrio, que es publicaven al costat d’històries curtes menors d’autors europeus, com Bretecher o Wininger. En aquesta època també aconsegueix incloure una història en el concurs de la revista Cómix Internacional, de Toutain Editor, i rep encàrrecs del diari local Última Hora per a il·lus-

ra vez un taller de cómic. “Descubro a Hugo Pratt, Alberto Breccia y sobre todo a Moebius. Nunca antes me había fijado en el cómic de personajes realistas. Me gustaba ver esos dibujos, pero me veía muy lejos de poder dibujarlos”. A los 17 años publica por primera vez en Senda del cómic una historieta de tres páginas, El Mercante, trabajo en el que hasta la rotulación tipográfica recuerda a Moebius. Tomeu la califica como “absoluto churro”. De esa revista solo aparecerían 8 números, que recogieron trabajos de autores noveles españoles, como Federico del Barrio, que se publicaban junto a historias cortas menores de autores europeos, como Bretecher o Wininger. En esa época también consigue incluir una historia en el concurso de la revista Cómix Internacional, de Toutain editor, y recibe encargos del diario local Última

shop was given. “I discovered Hugo Pratt, Alberto Breccia and above all, Moebius. Never before had I noticed realistic characters in a comic. I liked to look at these drawings, but I felt a long way from being able to draw them”. At 17 he published for the first time a three-page comic strip called El Mercante in Senda del cómic, a piece that was greatly influenced by Moebius’ style, even the typographical lettering. Tomeu describes it as an “absolute flop”. Only 8 numbers of this magazine appeared, that included works by new Spanish cartoonists such as Federico del Barrio, which were published alongside secondary short stories by European cartoonists such as Bretecher and Wininger. At this time he also managed to get a story included in a competition in the Cómix Internacional magazine published by Toutain Editor, and received commissions from the local Balearic newspaper

Vinyetes i pàgines aparegudes a la revista Metropol, l’any 1983 i 1984

trar la secció de successos i els judicis amb motiu de l’intent de cop d’estat del 23F, dels quals no hi havia documentació fotogràfica.

Hora para ilustrar la sección de sucesos y los juicios con motivo del intento de golpe de estado del 23F, de los que no había documentación fotográfica.

El 1983 es desplaça a Barcelona i es matricula a l’Escola Massana, en l’especialitat de pintura. “Gairebé tots els amics de la colla se n’havien anat allà a estudiar a la universitat. I jo vaig cercar una excusa per fer-ho també: estudiar pintura. No creia que els meus pares m’haguessin deixat anar fins allà per a dedicar-me al còmic, que era el que realment m’interessava”. A Barcelona hi havia la major part de les editorials. La nova situació li permetrà dedicar els matins a experimentar amb la pintura i a adquirir soltesa en el traç, gràcies a les classes de dibuix natural. Els capvespres dibuixa còmics i prova sort visitant els editors.

En 1983 se desplaza a Barcelona y se matricula en la Escola Massana, en la especialidad de pintura. “Casi todos los amigos de la pandilla se habían ido allí a estudiar en la universidad. Y yo busqué una excusa para hacerlo también: estudiar pintura. No creía que mis padres me hubiesen dejado irme hasta allí para dedicarme al cómic, que era lo que realmente me interesaba”. En Barcelona estaban la mayor parte de las editoriales. La nueva situación le permitirá dedicar las mañanas a experimentar con la pintura y a adquirir soltura en el trazo, gracias a las clases de dibujo natural. Por las tardes dibuja cómics y prueba suerte visitando a los editores.

In 1983, he moved to Barcelona and enrolled at the Escola Massana, specialising in painting. “Almost all my friends in our gang had gone there to study at university. I looked for some excuse to do the same: and so I went to study painting. I didn’t think my parents would let me go there to work on comics, which is what I was really interested in”. The majority of publishing houses were located in Barcelona. His new situation allowed him to devote his mornings to experimenting with painting and improving his sketching, thanks to the natural drawing classes, and in the afternoons he drew comic strips and tried his luck visiting publishing houses.

Es la época del boom de las revistas. Más de una docena de publica-

This was a time when there was a boom in magazines. More than a dozen publica-

És l’època del boom de les revistes. Més d’una dotzena de publicacions apareixen mensualment: El Víbora,

Ultima Hora to illustrate their Events and Incidents section and the trials for the attempted coup in Spain on 23rd February 1981, for which there was no photographic documentation.

Cairo, Rambla, Métal Hurlant, 1984, Cómix Internacional, Tótem, Cimoc, Makoki… Seguint el deixant de la revista Rambla, el 1983 el guionista Mariano Hispano i el dibuixant Leopoldo Sánchez s’uneixen per a crear Ediciones Metropol, i sota el seu segell autoeditar les revistes Metropol, KO Cómics i Mocambo. A l’equip editorial se sumaran Manfred Sommer, José Ortiz, Antonio Segura i Paco Baena. “Una filla del dibuixant Fernando Fernández era companya de classe, a La Massana, i sabia que jo feia còmics. Es va assabentar que la televisió havia de fer un reportatge sobre una acadèmia que havien obert el seu pare i Leopoldo Sánchez, i necessitaven figurants. Jo vaig aprofitar i vaig anar-hi amb els meus originals. Així va començar tot. Leopoldo Sánchez va veure el meu treball i em va dir que passàs per la redacció de Metropol i així vaig començar dibuixant un guió de dues pàgines de Mariano Hispano que va aparèixer en el número 9. El mes següent els vaig

ciones aparecen mensualmente: El Víbora, Cairo, Rambla, Metal Hurlant, 1984, Cómix Internacional, Tótem, Cimoc, Makoki… Siguiendo la estela de la revista Rambla, en 1983 el guionista Mariano Hispano y el dibujante Leopoldo Sánchez se unen para crear Ediciones Metropol, y bajo su sello autoeditar las revista Metropol, K.O. Cómics y Mocambo. Al equipo editorial se sumarán Manfred Sommer, José Ortiz, Antonio Segura y Paco Baena. “Una hija del dibujante Fernando Fernández era compañera de clase, en La Massana, y sabía que yo hacía cómics. Se enteró de que la televisión iba a hacer un reportaje sobre una academia que habían abierto su padre y Leopoldo Sánchez, y necesitaban figurantes. Yo aproveché y fui con mis originales. Así empezó todo. Leopoldo Sánchez vio mi trabajo y me dijo que me pasara por la redacción de Metropol y así empecé dibujando un guión de dos páginas de Mariano Hispano que apareció en el número 9. Al mes siguiente les propu-

tions came out monthly: El Víbora, Cairo, Rambla, Metal Hurlant, 1984, Cómix Internacional, Tótem, Cimoc, Makoki, etc. Following in the footsteps of the Rambla magazine, in 1983 the scripter Mariano Hispano and cartoonist Leopoldo Sánchez combined forces to create Ediciones Metropol and self-publish the magazines Metropol, K.O. Comics and Mocambo. Manfred Sommer, José Ortiz, Antonio Segura and Paco Baena joined the editorial team. “A daughter of the cartoonist, Fernando Fernández, was a classmate of mine at La Massana, and knew that I did comics. She heard the TV wanted to do a report on an academy that her father and Leopoldo Sánchez had opened and they needed extras. I made the most of the opportunity and went along with my originals. And that’s how it all began. Leopoldo Sánchez saw my work and told me to visit Metropol’s editorial office and that’s how I came to draw a two-page script by Mariano Hispano that appeared in number 9. The following month I proposed a four-page comic strip and they

Il·lustració inèdita Guaix i fotolits 25 x 33 cm

proposar una historieta de quatre pàgines i varen acceptar. Després una de sis i fins i tot va sortir el meu nom a la portada. Però el mes següent la revista va tancar. Va ser la meva primera experiència professional, em varen pagar unes 5.000 pessetes per pàgina”. Són treballs primerencs de traç solt i ràpid, en els quals experimenta amb la taca i el ratllat d’una manera més pictòrica, allunyant-se de les seves primeres encotillades experiències amb el ròtring.

se una historieta de cuatro páginas y aceptaron. Después, una de seis y hasta salió mi nombre en la portada. Pero al mes siguiente la revista cerró. Fue mi primera experiencia profesional, me pagaron unas 5000 pesetas por página”. Son trabajos primerizos de trazo suelto y rápido, en los que experimenta con la mancha y el rayado de un modo más pictórico, alejándose de sus primeras encorsetadas experiencias con el rotring.

accepted it. Afterwards, there was one of six and my name even appeared on the front page. But the following month the magazine shut down. It was my first professional experience, and they paid me around 5,000 pesetas per page”. These were the works of a novice, loosely and quickly sketched, where he was experimenting with smudging and shading linework in a more pictorial style, distancing himself from his first restrictive experiences with his Rotring pens.

El seu objectiu són revistes com Rambla i sobretot El Víbora, però de moment no li arriba l’oportunitat.

Su objetivo son revistas como Rambla y sobre todo El Víbora, pero de momento no le llega su oportunidad.

His goal was magazines such as Rambla and especially El Víbora, but for the moment opportunities still eluded him.

A principis de 1984 la Regidoria de la Joventut de l’Ajuntament de Madrid comença a publicar la revista Madriz. Des dels primers números, el seu di-

A principios de 1984 la Concejalía de la Juventud del Ayuntamiento de Madrid empieza a publicar la revista Madriz. Desde los primeros números,

At the start of 1984, the Concejalía de la Juventud (Youth Department) of the Madrid Council started to publish the magazine Madriz. Right from the first numbers,

Il·lustració inèdita Guaix i fotolits 25 x 33 cm

Il·lustració inèdita Retolador i guaix 25 x 33 cm

rector artístic, Felipe Hernández Cava, aposta per autors joves, gairebé desconeguts, que maduren i troben allà el lloc en el qual experimentar amb el mitjà. El “nucli dur” de la revista el formaran Javier de Juan, Raúl, Ana Juan, Keko, Federico del Barrio, Fernando Vicente... “Jo no tenia res a fer davant ells com a il·lustrador. Tot el moviment de transavantguarda que estava vivint en la pintura, amb autors com Ferran García Sevilla o Miquel Barceló, em va possibilitar descontrolar-me en el dibuix i intentar ser més ‘Barceló’ que ningú. Vaig fer allà aquestes primeres historietes amb retoladors fosforescents. Per sort, hi havia Felipe Hernández Cava, a qui li agradaven aquestes coses. Des del principi vaig trobar les portes obertes a Madriz”.

su director artístico, Felipe Hernández Cava, apuesta por autores jóvenes, casi desconocidos, que maduran y encuentran allí el lugar en el que experimentar con el medio. El “núcleo duro” de la revista lo formarán Javier de Juan, Raúl, Ana Juan, Keko, Federico del Barrio, Fernando Vicente... “Yo no tenía nada que hacer frente a ellos como ilustrador. Todo el movimiento de transvanguardia que estaba viviendo en la pintura, con autores como Ferran García Sevilla o Miquel Barceló, me posibilitó descontrolarme en el dibujo e intentar ser más “Barceló” que nadie. Hice allí esas primeras historietas con rotuladores fosforescentes. Por suerte, allí estaba Felipe Hernández Cava al que le gustaban esas cosas. Desde el principio encontré las puertas abiertas en Madriz”.

its art director, Felipe Hernández Cava, had decided to opt for young cartoonists, people who were almost unknown but who would mature and find there a place to experiment with the medium. The “hard core” of the magazine consisted of Javier de Juan, Raúl, Ana Juan, Keko, Federico del Barrio, Fernando Vicente, etc. “I had nothing to do with them as illustrators. The whole transavantgarde movement that painting was going through, with artists such as Ferran García Sevilla and Miquel Barceló, permitted me to lose control, go more wild in my drawing and try to be more “Barceló” than anyone. There I did those first comic strips with fluorescent highlighters. As luck would have it, Felipe Hernández Cava was there, who liked that type of thing. Right from the start I found the doors were very much open to me at Madriz”.

Dilema Retolador 44,5 x 31 cm Madriz. 1985

Seguint el deixant d’aquesta i de publicacions com La Luna de Madrid són moltes les ciutats que obren les seves portes al còmic i la “modernitat”. El 1985 l’ajuntament de Palma publica Vol 502, un “fanzine municipal” en el qual conviuen reportatges sobre art, fotografia, arquitectura o poesia, amb il·lustració i una mica de còmic. Seguí aconsegueix també publicar-hi treballs menys “experimentals”, però que s’allunyen de les composicions clàssiques de pàgina i de les vinyetes amb “bafarada”. Són històries que es limiten a l’anècdota, amb pesats blocs de text i amb protagonisme de la il·lustració i el disseny de la pàgina. Se celebra la primera Setmana del Còmic de Palma, on també tindrà protagonisme. I el trobam en el segon i darrer exemplar del fanzine palmesà Entrance. També hi era Gabi Beltrán (llavors Beltrannavas), cercant el seu lloc en el còmic, amb una historieta en la línia més moderna de l’“estil atomium” en la qual el seu solitari protagonista ja s’asseia a mirar la mar, damunt les roques de l’escullera del passeig Marítim.

Siguiendo la estela de esta y de publicaciones como La Luna de Madrid son muchas las ciudades que abren sus puertas al cómic y la “modernidad”. En 1985 el ayuntamiento de Palma publica Vol 502, un “fanzine municipal” en el que conviven reportajes sobre arte, fotografía, arquitectura o poesía, con ilustración y algo de cómic. Seguí consigue también publicar allí trabajos menos “experimentales”, pero que se alejan de las composiciones clásicas de página y de las viñetas con “bocadillo”. Son historias que se limitan a la anécdota, con pesados bloques de texto y con protagonismo de la ilustración y el diseño de la página. Se celebra la primera Setmana del Còmic de Palma donde también tendrá protagonismo. Y lo encontramos en el segundo y último ejemplar del fanzine palmesano Entrance. Allí estaba también Gabi Beltrán (entonces Beltrannavas), buscando su lugar en el cómic, con una historieta en la línea más moderna del “estilo atomium” en la que su solitario protagonista ya se sentaba a mirar el mar, sobre las rocas de la escollera del Paseo Marítimo.

Following in the wake of this and publications such as La Luna de Madrid, many cities then welcomed the comic and “modernity”. In 1985, Palma Council published Vol 502, a “municipal fanzine” in which there was a mixture of reports on art, photography, architecture and poetry, with illustrations and a few comic strips. Seguí also managed to publish in this: these were less “experimental” pieces, but still moved away from the classic page compositions of panels with speech bubbles. These were stories that limited themselves to anecdotes, with weighty blocks of text and where the illustration and the design of the page took on greater importance. The first Palma Comic Week was held, where it also had its share of the limelight. And we find it in the second and final copy of the Palma fanzine, Entrance. Gabi Beltrán (at that time Beltrannavas) was also there, searching for his place in the comic, with a strip along the lines of the more modern “atom style” in which his lonely protagonist was sitting looking out to sea, on the rocks of the breakwater in Palma’s Paseo Marítimo.

Pàgina apareguda a la revista Entrance, l’any 1984 Pàgines següents: Pàgines aparegudes a la revista Vol 502, l’any 1984

Vinyetes aparegudes a la revista Madriz, l’any 1985 Pàgina següent: Crónicas silenciosas de un habitante de piscinas Aquarel·la i acrílic 50 x 35 cm Madriz. 1986

Entre el febrer del 85 i l’octubre del 86 publica gairebé ininterrompudament a Madriz, sent encara estudiant de pintura, mentre segueix intentant publicar en alguna revista de Barcelona. “Jo veia que el que feia anava agradant, per la qual cosa no em desanimava. Luis García i Josep Maria Beà, de Rambla em deien que les pàgines estaven bé. Els dijous horabaixa Josep Maria Berenguer obria les portes de l’editorial La Cúpula per a qui volgués mostrar originals. Jo m’hi presentava cada setmana, per a fer-me el pesat. El que em diguessin m’aniria bé, aquesta era la manera de saber el que havia de modificar”.

Entre febrero del 85 y octubre del 86 publica casi ininterrumpidamente en Madriz, siendo todavía estudiante de pintura, mientras sigue intentando publicar en alguna revista de Barcelona. “Yo veía que lo que hacía iba gustando, por lo que no me desanimaba. Luís García y Josep Maria Beà, de Rambla me decían que las páginas estaban bien. Los jueves por la tarde Josep Maria Berenguer abría las puertas de la editorial La Cúpula para quien quisiera enseñar originales. Yo me presentaba cada semana, para hacerme el pesado. Lo que me dijeran me iría bien, ese era el modo de saber lo que tenía que modificar”.

Between February ‘85 and October ‘86 he published in Madriz almost without interruption, whilst still studying painting and still trying to get work published in one of Barcelona’s magazines. “I saw that people liked what I was doing, so I didn’t get too discouraged. Luís García and Josep Maria Beà from Rambla told me that the pages were good. On Thursday evenings, Josep Maria Berenguer used to open the doors of the La Cúpula publishing house for anyone who wanted to show off their originals. I went along every week, just because I was a pain I suppose. What they used to say to me was good, useful, in that I found out what it was that I had to change”.

A Madriz alterna històries en blanc i negre amb el color. Els traços accele-

En Madriz alterna historias en blanco y negro con el color. Los trazos ace-

In Madriz he alternated stories in black and white with colour. The rapid strokes

rats amb els quals dibuixa personatges histèrics, que es barallen a crits o destrossen pintures donen pas a pàgines més treballades i serenes, protagonitzades per personatges nostàlgics, com el seu habitant de piscines, que s’apalancava en el fons, esperant que passàs l’hivern i arribàs un nou estiu, o el jove que passa la seva primera nit d’estudiant a Barcelona al carrer, plorant, aguantant la nevada, després de perdre les claus de casa seva. Experimenta amb l’acrílic, el tremp i el reto-

lerados con los que dibuja personajes histéricos, que se pelean a gritos o destrozan pinturas, dan paso a páginas más trabajadas y serenas, protagonizadas por personajes nostálgicos, como su habitante de piscinas, que se apalancaba en el fondo, esperando a que pasara el invierno y llegase un nuevo verano, o el joven que pasa su primera noche de estudiante en Barcelona en la calle, llorando, aguantando la nevada, tras perder las llaves de su casa. Experimenta con el acrílico, la témpera y el

with which he drew hysterical characters, who were fighting and shouting or destroying paintings, gave way to more worked and serene pages, with wistful main characters, like his inhabitant of swimming pools who hid away on the bottom, waiting for the winter to pass and a new summer to come, or the young man who spent his first night as a student in Barcelona on the streets, crying and enduring the falling snow after having lost his house keys. He experimented with acrylic, gouache and mark-

Pàgines següents: Vaya Fausto más nefasto Tinta i aquarel·la 46 x 34 cm Madriz. 1985

Vinyetes aparegudes a la revista Madriz, l’any 1985

lador, a pàgines en les quals cerca el seu propi estil. Reconeixem en petits detalls centelleigs tant de Javier de Juan o Federico del Barrio com d’Alberto Breccia o de Miquel Barceló, que li permeten reemplaçar la línia per taca i treballar amb un estil més “boig”. Malgrat publicar ininterrompudament a la revista, sembla que no forma part del seu bloc d’autors consolidats, potser pel seu constant canvi de registre. Ell segueix sent un estudiant que resideix a Barcelona i a Barcelona, lluny de la moguda, situa les seves històries per a Madriz.

rotulador, en páginas en las que busca su propio estilo. Reconocemos en pequeños detalles destellos tanto de Javier de Juan o Federico del Barrio como de Alberto Breccia o de Miquel Barceló, que le permiten reemplazar la línea por mancha y trabajar con un estilo más “loco”. A pesar de publicar ininterrumpidamente en la revista, parece que no forma parte de su bloque de autores consolidados, quizá por su constante cambio de registro. Él sigue siendo un estudiante que reside en Barcelona, y en Barcelona, lejos de la movida, sitúa sus historias para Madriz.

er pens on pages where he was looking for his own style. In some small details we can see glimpses of Javier de Juan or Federico del Barrio and Alberto Breccia or Miquel Barceló, which allowed him to replace the line with a smudged mark and work in a more “crazy” style. In spite of publishing in the magazine without interruption, it seems that he didn’t come to form part of its group of consolidated cartoonists, perhaps owing to his constant change in approach. He was still a student living in Barcelona, and it was in Barcelona, away from the action, that he situated his stories for Madriz.

A la calle Viladomat, por favor AcrĂlic 50 x 35 cm Madriz. 1985

Vinyeta i pàgina de En alas de Mercurio, amb grisos indicats, tal com va apareixer a la revista Madriz

En el número 25 publica “En Alas de Mercurio”, una historieta de setze pàgines en una revista on rarament superaven les dues. Es percep clarament la determinació de donar un nou rumb al seu treball. Planteja pàgines d’estructura tradicional i refrena la llibertat del seu traç, fent-ho més assimilable. L’extensió de la història li permet desenvolupar una trama de gènere negre amb un guió ple de jocs de paraules i gags humorístics. Experimenta amb els enquadraments i resol les situacions d’una manera “cinematogràfica”. El protagonista, Simón Feijoo, un detectiu privat “cutre” i oportunista, el seguirà durant molts anys, però no serà a Madriz, ja que també deixarà de publicar-se al cap de pocs mesos.

En el número 25 publica En Alas de Mercurio, una historieta de dieciséis páginas en una revista donde raramente superaban las dos. Se percibe claramente la determinación de dar un nuevo rumbo a su trabajo. Plantea páginas de estructura tradicional y contiene la libertad de su trazo, haciéndolo más asimilable. La extensión de la historia le permite desarrollar una trama de género negro con un guión lleno de juegos de palabras y gags humorístico. Experimenta con los encuadres y resuelve las situaciones de un modo “cinematográfico”. El protagonista, Simón Feijoo, un detective privado “cutre” y oportunista, le seguirá durante muchos años, pero no será en Madriz, pues también dejará de publicarse a los pocos meses.

In number 25 he published En Alas de Mercurio, a sixteen-page comic strip in a magazine that rarely exceeded more than two. It was clear to see his determination to give his work a new direction. He presented pages with a traditional structure and his free style of sketching, making them more comprehensible. The length of the story allowed him to develop a plot in the noir genre with a script full of plays on words and gags. He experimented with the frames and dealt with the situations in a cinematic way. The lead character, Simón Feijoo, a sleazy and opportunistic private detective, continued with him for many years, but not in Madriz, as this magazine also stopped being published after a few months.

En alas de Mercurio Tinta 50 x 35 cm Madriz. 1985

Vinyetes de En la terraza de Leo, apareguda a la revista Cairo. Especial Verano l’any 1987

Aquest nou tancament no el desanima, i continua visitant editors regularment i adaptant-se als seus consells. Mig any més tard és la revista Cairo la que li dóna una oportunitat. A l’Especial Verano del 87 es llueix amb una vibrant portada en color, amb Rolls-Royce descapotable i al·lota exuberant en primer pla. Això sí, l’editor li va demanar un nas “més arromangat” per a la protagonista. A l’interior trobam En la terraza de Leo. Seguí té clar que necessita crear un personatge que tingui continuïtat i aquesta és la seva proposta a la mesura de la revista de Rafael Martínez. Leo és jove, modern i ric. Seguim les seves conquestes i la seva relació amb els veïns dels terrats contigus i les seves misèries en un relat de to humorístic. Mesos més tard es publica En casa de Leo, però ni el personatge ni Seguí quallen a la revista, ja en declivi.

Pàgina següent: Coberta revista Cairo Guaix. 36 x 27,5 cm. Norma editorial. 1987

Este nuevo cierre no le desanima, y continua visitando a editores regularmente y adaptándose a sus consejos. Medio año más tarde es la revista Cairo la que le da una oportunidad. En el Especial Verano del 87 se luce con una vibrante portada en color, con Rolls-Roice descapotable y chica despampanante en primer plano. Eso sí, el editor le pidió una nariz “más respingona” para la protagonista. En el interior encontramos En la terraza de Leo. Seguí tiene claro que necesita crear un personaje que tenga continuidad y esta es su propuesta a la medida de la revista de Rafael Martínez. Leo es joven, moderno y rico. Seguimos sus ligues y su relación con los vecinos de las azoteas contiguas y sus miserias en un relato de tono humorístico. Meses más tarde se publica En casa de Leo, pero ni el personaje ni Seguí cuajan en la revista, ya en declive.

This new closure didn’t discourage him, and he continued visiting editors regularly and adapting himself in accordance with their advice. Half a year later, it was the magazine Cairo that gave him an opportunity. In its 1987 Summer Special it sported a vibrant front cover in colour, with a Rolls Royce convertible and stunning girl in the foreground. Even so, the editor still asked him to give the lead character a “more snub nose”. Inside was En la terraza de Leo. Seguí knew he had to create a character that would have continuity and this was his proposal to this end in Rafael Martínez’ magazine. Leo was young, modern and rich. We followed his flirtatious liaisons, his sufferings and his relationship with his neighbours on the adjacent terraces in a story told in a humorous tone. Months later, En casa de Leo was published, but neither the character nor Seguí had any success in the magazine, which was already on the way out.

Vinyetes aparegudes a la revista El Víbora, Especial pasión l’any 1987

Els anys d’El Víbora i Simón Feijoo

Los años de El Víbora y Simón Feijoo

The El Víbora and Simón Feijoo years

El jove Seguí no es desanima. “Tenia un parell de cables creuats i anava a El Víbora insistentment. En aquest moment tenia una historieta de vint-i-sis pàgines de Simón Feijoo, però a Josep Maria Berenguer, el seu editor, li semblava massa llarga. Vaig tornar amb una de vuit, però no li acabava d’agradar. Després vaig provar amb una de quatre, i una de dues... Degué ser de tant insistir que un dia em va dir: ‘Bé, fes-me una pàgina’” Després d’algunes proves s’inclou per primera vegada una historieta seva en un El Víbora. Especial Pasión, sota una suculenta portada de Max. Immediatament després passa a publicar a la revista de manera regular. En el número 100 es retrata, somri-

El joven Seguí no se desanima. “Tenía un par de cables cruzados e iba a El Víbora insistentemente. En ese momento tenía una historieta de veintiséis páginas de Simón Feijoo, pero a Josep Maria Berenguer, su editor, le parecía demasiado larga. Volví con una de ocho, pero no le acababa de gustar. Luego probé con una de cuatro, y una de dos... Debió ser de tanto insistir que un día me dijo: “bueno, hazme una página” Tras algunas pruebas se incluye por primera vez una historieta suya en un El Víbora. Especial Pasión, bajo una suculenta portada de Max. Inmediatamente después pasa a publicar en la revista de manera regular. En el número 100 se

The young Seguí was not disheartened. “I was really determined and kept going back to El Víbora over and over again. At that time I had a twenty-six page comic strip about Simón Feijoo, but the editor, Josep Maria Berenguer, thought it was too long. I returned with one of eight pages, but he didn’t like it. Afterwards I tried with one of four, and one of two... I must have been so persistent that in the end, one day, he just said to me: alright, do me one of one page”. After several trials, for the first time one of his comic strips was included in El Víbora. It was called Especial Pasión behind a luscious front cover by Max. Straightaway, he began to publish regularly in the magazine. In number 100 he is portrayed,

Sumari del número 100 de la revista El Víbora, publicat l’any 1988

ent, al costat de tots els autors de l’editorial. Allà hi havia alguns dels dibuixants més rotunds del còmic espanyol: Nazario, Pons, Gallardo y Mediavilla, Max o Martí, i això imposa a Seguí. En els seus primers guions intenta aproximar-se als ambients i temes que tan bé es retrataven a la publicació: el Raval, personatges del carrer, sexe adolescent “cutre” al seient de darrere d’un cotxe, o a andanes solitàries del metro i carrerons… “Jo no era de la seva corda, ni provenia de l’underground. Era un al·lot de províncies, normalet, bo, educat, que estudiava pintura i li agradava el còmic. Treballava a casa i portava les meves pàgines, però a El Víbora no vaig tenir el sentiment de pinya que compartien altres autors”.

retrata, sonriente, junto a todos los autores de la editorial. Allí estaban algunos de los dibujantes más rotundos del cómic español: Nazario, Pons, Gallardo y Mediavilla, Max o Martí, y eso impone a Seguí. En sus primeros guiones intenta aproximarse a los ambientes y temas que tan bien se retrataban en la publicación: El Raval, personajes de la calle, sexo adolescente cutre en el asiento de atrás de un coche, o en andenes solitarios del metro y callejones… “Yo no era de su cuerda, ni provenía del underground. Era un chico de provincias, normalito, bueno, educado, que estudiaba pintura y le gustaba el cómic. Trabajaba en casa y llevaba mis páginas, pero en El Víbora no tuve el sentimiento de piña que compartían otros autores”.

smiling, together with all the creators at the publishing house. Here were some of the biggest names of cartoonists in Spanish comics: Nazario, Pons, Gallardo, Mediavilla, Max and Martí, understandably rendering Seguí somewhat awestruck. In the first scripts he tried to stay close to the settings and themes that were so well depicted in the publication: El Raval, people from the street, sleazy adolescent sex in the back seat of a car or on lonely metro platforms or in alleyways... “But I wasn’t of that ilk, nor did I come from the underground. I was a kid from the provinces, averagely normal, good, educated, who studied painting and liked comics. I worked at home and took in my pages, but at El Víbora I didn’t feel part of the tight-knit group the other creators formed part of”.

Després de mig any cercant el seu lloc, el troba en el número 104. Són cinc pàgines, cadascuna amb el seu propi títol, en les quals descobrim el Seguí que ens acompanyarà els anys següents. Hi ha Lola i Ernesto, són joves “normals”, no els sobren els doblers, viuen en un sisè pis sense ascensor del barri de Sant Antoni de Barcelona, moblat amb mobles de contenidor, els agrada el cinema, sortir amb amics, llegeixen best-sellers i viuen el dia a dia. “D’aquí m’engeguen, vaig pensar. Som tan light que això no cola. La primera història és una trobada fortuïta entre ells i és a partir de la tercera quan l’important ja és la parella, el feedback de la relació”. Seguí manté el to humorístic, però els personatges i les situacions guanyen en complexitat. Sònia Delgado, la seva dona, s’incorpora a la sèrie escrivint els diàlegs, que aportaran nous matisos i donaran profunditat, frescor i una nova perspectiva als personatges.

Tras medio año buscando su lugar, lo encuentra en el número 104. Son cinco páginas, cada una con su propio título, en las que descubrimos al Seguí que nos acompañará en los siguientes años. Ahí están Lola y Ernesto, son jóvenes “normales”, no les sobra el dinero, viven en un sexto piso sin ascensor del barrio de Sant Antoni de Barcelona, amueblado con muebles de contenedor, les gusta el cine, salir con amigos, leen best-sellers y viven el día a día. “De aquí me echan, pensé. Soy tan light que esto no cuela. La primera historia es un encuentro fortuito entre ellos y es a partir de la tercera cuando lo importante ya es la pareja, el feedback de la relación”. Seguí mantiene el tono humorístico, pero los personajes y las situaciones ganan en complejidad. Sònia Delgado, su mujer, se incorpora a la serie escribiendo los diálogos, que aportarán nuevos matices y darán profundidad, frescura y una nueva perspectiva a los personajes.

After half a year looking for his own place, he found it in number 104. It is five pages, each with its own title, where we discover the Seguí that would be with us over the following years. Here we meet Lola and Ernesto, “normal” young people, without much money, who live on a sixth floor with no lift in the Sant Antoni neighbourhood of Barcelona, with furniture found in skips, who like going to the cinema, going out with friends, read best-sellers and live from day to day. “They’re going to throw me out of here, I thought. I’m so light that this won’t wash. The first story was a chance meeting between them and it is after the third when the most important element is now the couple, the feedback of the relationship”. Seguí maintains the humorous tone, but the characters and the situations increase in complexity. Sònia Delgado, his partner, became involved in the series, writing the dialogues which brought different nuances and gave them depth, freshness and a new perspective to the characters.

Pàgina anterior: Cobertes i sumari dedicades a la sèrie Lola y Ernesto Lola y Ernesto Tinta 50 x 35 cm La Cúpula. 1988

Lola y Ernesto Tinta 50 x 35 cm La CÃºpula. 1988

Lola y Ernesto Coberta de revista El Víbora Guaix 44 x 30 cm La Cúpula. 1988

Lola y Ernesto Coberta d’àlbum Guaix 47 x 36,5 cm La Cúpula. 1990

Vinyetes de la sèrie Lola y Ernesto aparegudes a la revista El Víbora

Barcelona també és protagonista. Es viu la transformació “preolímpica”, la ciutat “es posa maca”, i com diu Seguí, “encara que no era Nova York ni París, no estava gens malament”. A les pàgines es fa contínuament l’ullet al lector que viu a la ciutat: el bar del Pi, les terrasses de moda, els cinemes d’estrena o locals de falàfels… En el número 111 de la revista, sota una segona portada dedicada a la sèrie, ens trobam amb un episodi especial, per primera vegada en color, realitzat amb l’ajuda de Sònia. Ernesto hi rep la visita del seu cosí Luis. Per sorprendre’l memoritza la Guía del Ocio i junts recorren els locals de moda de la ciutat, sent la historieta un autèntic document gràfic

Barcelona también es protagonista. Se vive la transformación “pre-olímpica”, la ciudad “se pone guapa”, y como dice Seguí, “aunque no era Nueva York ni París, no estaba nada mal”. En las páginas se suceden los guiños al lector que vive en la ciudad: el bar del Pi, las terrazas de moda, los cines de estreno o locales de falafels… En el número 111 de la revista, bajo una segunda portada dedicada a la serie, nos encontramos con un episodio especial, por primera vez en color, realizado con la ayuda de Sònia. En él Ernesto recibe la visita de su primo Luis. Para sorprenderlo se empolla la Guía del Ocio y juntos recorren los locales de moda de la ciudad, siendo la historieta un autén-

Barcelona also played a lead role. It was living through its “pre-Olympic” transformation, the city “was making itself pretty”, and as Seguí said, “even though it wasn’t New York or Paris, it wasn’t bad”. On the pages there are knowing nods to readers who live in the city: the Bar del Pi, the fashionable terraces, the cinemas showing premières or falafel cafés, etc. In number 111 of the magazine, under a second front page dedicated to the series, we find a special episode, in colour for the first time, created with the help of Sònia. In it, Ernesto receives a visit from his cousin, Luis. To surprise him he swots up on the Guía del Ocio (What’s On Guide) and together they make their way round the trendy venues in the city,

dels “bars de disseny” de l’època, amb el seu interiorisme, logotips, cambres de bany, ambients: Gambrinus, Nick Havanna, Network, Bikini, Otto Zutz… Seguí agafa el gust a les localitzacions reals i a la sèrie veurem els protagonistes recórrer racons de Mallorca o Londres, que enganxaran al lector que es reconeix en aquests llocs. El que al principi eren simples “trossos de la vida”, van agafant forma i continuïtat. La relació de la parella protagonista té alts i baixos, hi ha gelosia, infidelitats, retrobaments i finalment Lola acaba embarassada. Les històries de Lola y Ernesto seran recopilades en àlbum per la Cúpula el 1990.

tico documento gráfico de los “bares de diseño” de la época, con su interiorismo, logotipos, cuartos de baño, ambientes: Gambrinus, Nick Havanna, Network, Bikini, Otto Zutz… Seguí le coge el gusto a las localizaciones reales y en la serie veremos a los protagonistas recorrer rincones de Mallorca o Londres, que engancharán al lector que se reconoce en esos lugares. Lo que al principio eran simples “pedazos de la vida”, van cogiendo forma y continuidad. La relación de la pareja protagonista tiene altos y bajos, hay celos, infidelidades, reencuentros y finalmente Lola acaba embarazada. Las historias de Lola y Ernesto serán recopiladas en álbum por La Cúpula en 1990.

with the comic strip being a genuine graphic document of the “designer bars” of the time, with their interior design, logos, bathrooms, ambiences: Gambrinus, Nick Havanna, Network, Bikini, Otto Zutz… Seguí got a taste for real locations in the series and we saw the lead characters going round spots in Majorca and London, something that hooked the reader as they could see themselves in these places. What was initially simple “bits of life” went on to take shape and continuity. The lead couple’s relationship goes through highs and lows: there is jealousy, infidelity, making-up and finally Lola becomes pregnant. The Lola y Ernesto stories were compiled in an album by La Cúpula in 1990.

Lola y Ernesto Guaix amb fotolit 41 x 30 cm La CĂşpula 1989

La historieta protagonitzada per Luis no ha passat desapercebuda. Al cap de pocs mesos el diari El País comença a publicar la Guía de El País de Barcelona, com a suplement dels divendres i només per als lectors de la ciutat, seguint l’esquema i format de la popular Guía del Ocio. Carles Santamaria, responsable de la publicació, vol incloure-hi una historieta autoconclusiva d’una pàgina, de caràcter urbà, i l’encarrega a Seguí. Luis, el cosí d’Ernesto passa a ser Luigi en Luigi es Luis, i al costat de la seva dona, Carola, el seu fill i els seus amics protagonitzaran històries de situació, no necessàriament humorístiques. Successos quo-

La historieta protagonizada por Luis no ha pasado desapercibida. A los pocos meses el diario El País comienza a publicar la Guía de El País de Barcelona, como suplemento de los viernes y sólo para los lectores de la ciudad, siguiendo el esquema y formato de la popular Guía del Ocio. Carles Santamaría, responsable de la publicación, quiere incluir una historieta auto-conclusiva de una página, de carácter urbano, y se la encarga a Seguí. Luis, el primo de Ernesto pasa a ser Luigi en Luigi es Luis, y junto a su mujer, Carola, su hijo y sus amigos protagonizarán historias de situación, no necesariamente humorísticas. Sucesos cotidianos enmarcados en

The comic strip with Luis as protagonist had not gone unnoticed. A few months later, the newspaper El País started to publish its Guía de El País de Barcelona (El País Barcelona Guide) as a Friday supplement and only for readers in the city, following the same design and format as the popular Guía del Ocio. Carles Santamaría, head of the publication, wanted to include a one-shot comic strip of one page with an urban character, and he commissioned Seguí to do it. Luis, the cousin of Ernesto, became Luigi in Luigi es Luis, and, together with his partner Carola, their son and their friends, they featured in everyday situation stories that weren’t necessarily hu-

Vinyetes i coberta de Luigi es Luis aparegudes a la Guía de El País, l’any 1989 i recopilades en àlbum l’any 1991

tidians emmarcats a carrers, places, bars, tendes, museus, teatres o mercats de la ciutat, deixen constància no només d’esdeveniments culturals, sinó de situacions com la prohibició a les ràdios americanes de l’Imagine de John Lennon durant la guerra del Golf Pèrsic de 1991.

calles, plazas, bares, tiendas, museos, teatros o mercados de la ciudad, dejan constancia no sólo de acontecimientos culturales, sino de situaciones como la prohibición en las radios americanas del Imagine de John Lennon durante la guerra del golfo pérsico de 1991.

morous. These involved daily happenings that took place on streets, in squares, bars, shops, museums, theatres or markets around the city, recording not only cultural events but also other issues, like the prohibition of John Lennon’s Imagine on American radio stations during the Persian Gulf War of 1991.

Les històries de Luigi es Luis seran recopilades anys més tard en àlbum per Ediciones Milán, en un format “gegant” que segurament no era el més adequat per a aquestes pàgines, amb dibuix especialment esquemàtic i grans contrasts de taca, realitzats expressament per al seu reduït format original.

Las historias de Luigi es Luis se recopilarán años más tarde en álbum por Ediciones Milán, en un formato “gigante” que seguramente no era el más adecuado para esas páginas, con dibujo especialmente esquemático y grandes contrastes de mancha, realizados expresamente para su reducido formato original.

The Luigi es Luis stories were compiled years later into an album by the Milán publishing house, in a “giant” format that was perhaps not the most suitable for these pages, with especially schematic drawings and strong smudged contrasts, designed specifically for their original small format.

Luigi es Luis· tindrà una segona vida anys més tard, a la revista El Jueves, ara en historietes de dues pàgines. La publicació va ser molt irregular, fins que va deixar de publicar-se, i les seves pàgines mai es varen recopilar en àlbum.

Luigi es Luis tendrá una segunda vida años más tarde, en la revista El Jueves, ahora en historietas de dos páginas. La publicación será muy irregular hasta que dejó de publicarse, y sus páginas nunca se recopilaron en álbum.

Luigi es Luis had a second lease of life years later, in the El Jueves magazine, now in two-page comic strips. Publication was very patchy until it eventually stopped being published, and the pages were never compiled into a comic book.

Luigi es Luis Tinta 28 x 21 xm Guía de El País. 1989 – 1991

Luigi Guaix amb fotolit 36,5 x 25,5 cm El Jueves. 1994

Locus de Barna Tinta 36,5 x 25,5 cm Guía de El País. 1993

Seguí realitza un nova sèrie per a la Guía de El País de Barcelona l’any 1993. Les històries de Locus de Barna, protagonitzades per un grup de joves urbans, són més fresques i lleugeres gràcies a la presència de Sònia Delgado, la dona de Seguí, als guions. El dibuix de Tomeu també és més madur i net. A les seves pàgines es produeix un brillant desplegament de localitzacions, que catalogaran la nova ciutat sorgida després de la ressaca dels jocs olímpics.

Seguí realiza un nueva serie para la Guía de El País de Barcelona en el año 1993. Las historias de Locus de Barna, protagonizadas por un grupo de jóvenes urbanos, son más frescas y ligeras gracias a la presencia de Sònia Delgado, la mujer de Seguí, en los guiones. El dibujo de Tomeu también es más maduro y limpio. En sus páginas se produce un brillante despliegue de localizaciones, que catalogarán la nueva ciudad surgida tras la resaca de los juegos olímpicos.

Seguí did another series for the Guía de El País de Barcelona (El País Barcelona Guide) in 1993. The stories of Locus de Barna, featuring a group of young urban people, are fresher and lighter thanks to the presence of Seguí’s partner, Sònia Delgado, on the scripts. Tomeu’s drawing is also more mature and clean. On its pages a brilliant display of locations is produced, that catalogue the new city that has emerged after the hangover of the Olympic Games.

L’any 1996 Ediciones El Pregonero recopilarà totes les històries en un petit comic book de grapa.

En el año 1996 Ediciones el pregonero recopilará todas las historias en un pequeño cómic-book de grapa.

In 1996, Ediciones el Pregonero compiled all the stories into a small, stapled comic book.

Locus de Barna Guaix sobre impressió 28,5 x 20,5 Guía de El País. 1993

Locus de Barna Tinta 36,5 x 25,5 cm Guía de El País. 1993

En 1989 apareix A salto de mata, el seu primer àlbum, una recopilació inesperada pel públic, realitzada per l’Editorial Complot. Joan Navarro havia llegit En alas de Mercurio, la primera història de Simón Feijoo de 1986, i el va animar a seguir amb el personatge per a un possible àlbum. La recopilació recollia històries protagonitzades per aquest personatge, realitzades entre 1986 i 1988, anteriors a la seva col·laboració amb El Víbora, per la qual cosa el dibuix, encara en formació, estava lluny del que reconeixien els seus lectors. Seguí recupera les seves històries de gènere negre, esquitxades de jocs de paraules, en la línia dels guions de Torpedo d’Enrique Sánchez Abulí que triomfaven en aquella època. Feijoo serà un dels personatges favorits de Tomeu, i dels més complexos. Amb ell

En 1989 aparece A salto de mata, su primer álbum, una recopilación inesperada por el público, realizada por la Editorial Complot. Joan Navarro había leído “En alas de Mercurio”, la primera historia de Simón Feijoo de 1986, y le animó a seguir con el personaje para un posible álbum. La recopilación recogía historias protagonizadas por este personaje, realizadas entre 1986 y 1988, anteriores a su colaboración con El Víbora, por lo que el dibujo, aún en formación, estaba lejos del que reconocían sus lectores. Seguí recupera sus historias de género negro, salpicadas de juegos de palabras, en la línea de los guiones de Torpedo de Enrique Sánchez Abulí que triunfaban en aquella época. Feijoo será uno de los personajes favoritos de Tomeu y de los más complejos. Con él

In 1989, A salto de mata appeared, his first comic book, which was an unexpected compilation for the public, created by the Complot publishing house. Joan Navarro had read En Alas de Mercurio, the first story about Simón Feijoo in 1986, and he encouraged him to continue with the character for a potential comic book. The compilation contained stories featuring Feijoo, created between 1986 and 1988 before his collaboration with El Víbora, meaning that his drawing, which was still finding its own form, was far from that which his readers would recognise. Seguí brought back his stories of the noir genre, peppered with plays on words, in the style of the Torpedo scripts by Enrique Sánchez Abulí, that were enjoying great success at that time. Feijoo would be one of Tomeu’s favourite characters and one of the most complex. In him, he

Coberta i vinyetes de l’album A salto de mata, aparegut l’any 1989

teres, comissaris inútils i carismàtics confidents, com El Gitano.

dará rienda suelta a historias de “género” con tono gamberro. Precursor del Torrente de Santiago Segura, es un personaje mediocre, ex-bedel en un colegio religioso, un tanto “desfasado”, convertido en detective canalla y no muy legal que se mueve en el lumpen de Barcelona. Deudor de Vázquez Montalbán y Andreu Martín, pero homenajeando a Chandler, London y a Highsmith, Seguí desarrolla tramas en las que implica a su personaje en casos cutres, protagonizados por personajes variopintos: ancianas envenenadoras, travestis, cadáveres de porteras, comisarios inútiles y carismáticos soplones, como El Gitano.

was able to give full rein to “genre” stories, with a tearaway tone. A forerunner of Santiago Segura’s Torrente, he was a lacklustre character, an ex-janitor in a religious school, slightly dated, who had become a rogue and not-that-legal detective that operated in the lumpen districts of Barcelona. Indebted to Vázquez Montalbán and Andreu Martín, but also paying tribute to Chandler, London and Highsmith, Seguí developed plots in which his character was involved in sleazy cases, featuring a motley bunch of characters: old ladies who poison, transvestites, corpses of goalkeepers, useless police commissioners and charismatic snitches, like El Gitano.

La resurrecció del personatge en àlbum permetrà a Seguí recuperar la sèrie anys més tard.

La resurrección del personaje en álbum permitirá a Seguí recuperar la serie años más tarde.

The revival of the character in the comic book allowed Seguí to bring back the series years later.

deixarà a lloure històries de “gènere” amb to disbauxat. Precursor del Torrente de Santiago Segura, és un personatge mediocre, exbidell en un col·legi religiós, una miqueta “desfasat”, convertit en detectiu canalla i no gaire legal que es mou en el lumpen de Barcelona. Deutor de Vázquez Montalbán i Andreu Martín, però homenatjant Chandler, London i Highsmith, Seguí desenvolupa trames en les quals implica el seu personatge en casos “cutres”, protagonitzats per personatges variats: ancianes enverinadores, travestis, cadàvers de por-

A salto de mata Tinta 50 x 35 cm Ed. Complot. 1989

A salto de mata Coberta Guaix 50 x 37 cm Ed. Complot. 1989

A salto de mata IlÂˇlustraciĂł interior Tinta 50 x 35 cm Complot. 1989

Héctor y Rita. Il·lustració per a coberta Guaix. Inèdit. 1991

Mentrestant, a El Víbora Seguí segueix estirant la corda i aconsegueix passar a les pàgines de color. Després d’un parell d’històries curtes comença una nova sèrie, Héctor y Rita, en realitat un spin off de Lola y Ernesto, protagonitzada per una parella d’amics d’aquests. Els antics protagonistes apareixen ara com a secundaris i el caràcter de la sèrie és diferent. Hi ha una clara intenció de tocar temes més complexos dins la relació de parella. Héctor i Rita són més madurs i tenen estabilitat econò-

Mientras tanto, en El Víbora Seguí sigue tirando de la cuerda y consigue pasarse a las páginas de color. Tras un par de historias cortas comienza una nueva serie, Héctor y Rita, en realidad un spin off de Lola y Ernesto, protagonizada por una pareja de amigos de estos. Los antiguos protagonistas aparecen ahora como secundarios y el carácter de la serie es distinto. Hay una clara intención de tocar temas más complejos dentro de la relación de pareja. Héctor y Rita son más maduros y

Meanwhile, in El Víbora, Seguí kept on plugging away and succeeded in getting into the colour pages. After a couple of short stories he began a new series, Héctor y Rita, which was in fact a spin-off of Lola y Ernesto, featuring a couple of their friends. The former lead characters now appeared in a secondary role and the nature of the series was different. There was a clear intention to broach more complex topics in the couple’s relationship. Héctor and Rita were more mature and were

Héctor y Rita Coberta de revista El Víbora Guaix 49 x 35 cm La Cúpula. 1991

Héctor y Rita Guaix amb fotolit 28 x 22 cm La Cúpula. 1991

Héctor y Rita. Guaix amb fotolit. 28 x 22 cm. La Cúpula. 1991

mica. S’acaben de casar, però des del principi la cosa no funciona del tot bé. La relació està destinada al distanciament i al fracàs. La infertilitat, la gelosia, el buit de la relació o l’intercanvi de parelles són alguns dels temes que van tocant els guions, compartits de nou amb Sònia Delgado. La sèrie conclou en el número 145 de la revista, ja l’any 1992. La Cúpula redueix el seu nombre de publicacions i la sèrie mai s’arriba a recopilar en àlbum.

tienen estabilidad económica. Se acaban de casar, pero desde el principio la cosa no funciona del todo bien. La relación está destinada al distanciamiento y al fracaso. La infertilidad, los celos, el vacío de la relación o el intercambio de parejas son algunos de los temas que van tocando los guiones, compartidos de nuevo con Sònia Delgado. La serie concluye en el número 145 de la revista, ya en el año 1992. La Cúpula reduce su número de publicaciones y la serie nunca se llega a recopilar en álbum.

financially stable. They had just married, but right from the start things didn’t bode well. The relationship was doomed to estrangement and failure. Infertility, jealousies, the emptiness of the relationship and partner-swapping were just some of the themes that the scripts dealt with, once again shared with Sònia Delgado. The series ended at number 145 of the magazine, in 1992. La Cúpula reduced its number of publications and the series was never complied into comic book.

Héctor y Rita. Guaix amb fotolit. 28 x 22 cm. La Cúpula. 1991

El sector del còmic està en crisi. Una a una han anat tancant les revistes i el còmic desapareix dels quioscs. El Víbora, una de les poques que resisteix, està en decadència. Els seus autors estrella han anat abandonant les seves pàgines i la nova línia editorial es dirigeix a un altre tipus de públic. Després d’algunes col·laboracions esporàdiques amb historietes curtes tocant temes “transcendents”, com la violència de gènere o l’homofòbia, Seguí deixa de col·laborar definitivament amb la revista.

El sector del cómic está en crisis. Una a una han ido cerrando las revistas y el cómic desaparece de los kioskos. El Víbora, una de las pocas que resiste, está en decadencia. Sus autores estrella han ido abandonando sus páginas y la nueva línea editorial se dirige a otro tipo de público. Tras algunas colaboraciones esporádicas con historietas cortas tocando temas “trascendentes”, como la violencia de género o la homofobia, Seguí deja de colaborar definitivamente con la revista.

The comic sector was now in crisis. One by one, magazines were closing down and the comic was starting to disappear from newspaper stands. El Víbora, one of the few to resist, was also in decline. Its star creators were leaving its pages and the new editorial policy was aimed at another type of public. After several sporadic collaborations with short stories dealing with “transcendent” themes such as gender violence and homophobia, Seguí finally stopped collaborating with the magazine definitively.

Pintando La Rambla Postal editada per MamĂĄ-graF, lâ&#x20AC;&#x2122;any 1988

Hugo-Rita Guaix 36 x 16,5 cm Medios Revueltos. 1988

Coberta de la recopilació de les tires de ¿Coca o ensaimada? publicada per Edicions de Ponent, l’any 2003

Però ja hem comentat que Seguí és caparrut i persistent. Si el mercat de les revistes de còmic s’enfonsa, cal cercar nous mitjans on publicar, com la premsa. El diari de Barcelona El Observador incloïa tires diàries de còmic de premsa de sèries clàssiques americanes, com Rip Kirby i Dick Tracy. També havia estat obert a autors espanyols, com Carlos Giménez i Daniel Torres. El 1991 Seguí hi havia col·laborat fent il· lustracions per al seu suplement Campus i els va proposar una història inèdita, que es publicaria durant els mesos d’estiu. Ensaimada Connection, la nova aventura de Simón Feijoo constaria de 90 tires de publicació diària. El nou format “clàssic” el porta a un dibuix esquemàtic i de línia clara. Desapareix l’experimentació amb la pàgina i l’obliga a plantejar un ritme molt més dinà-

Pero ya hemos comentado que Seguí es testarudo y persistente. Si el mercado de las revistas de cómic se hunde, hay que buscar nuevos medios donde publicar, como la prensa. El diario de Barcelona El Observador incluía tiras diarias de cómic de prensa de series clásicas americanas, como Rip Kirby y Dick Tracy. También había estado abierto a autores españoles, como Carlos Giménez y Daniel Torres. En 1991 Seguí había colaborado haciendo ilustraciones para su suplemento Campus y les propuso una historia inédita, que se publicaría durante los meses de verano. Ensaimada Connection, la nueva aventura de Simón Feijoo constaría de 90 tiras de publicación diaria. El nuevo formato “clásico” le lleva a un dibujo esquemático y de línea clara. Desaparece la experimentación con la página

But, as already mentioned, Seguí has a stubborn and persistent nature. If the market for comic magazines was collapsing, then he had to search for new media to publish in, such as the press. The Barcelona newspaper El Observador ran daily comic strips of classic American series such as Rip Kirby and Dick Tracy. And they were also open to Spanish creators too, such as Carlos Giménez and Daniel Torres. In 1991, Seguí had already collaborated on the Campus supplement with illustrations and he suggested doing an unpublished story that would come out during the summer months. Ensaimada Connection, the new story featuring Simón Feijoo, would consist of 90 comic strips published on a daily basis. The new “classic” format led him to a more schematic style of drawing with clear lines. Experimentation with the page

¿Coca o ensaimada? Tinta. 25,5 x 36,5 cm. El observador. 1991

mic en el guió, amb “continuaràs” cada tres o quatre vinyetes. El nou Feijoo és més complex i una mica menys esperpèntic. El nostre aprofitat heroi, ara sense llicència, presencia un tiroteig a la torre del funicular de Montjuïc. Un cas de tràfic de cocaïna amagada dins capses d’ensaïmades amb connexions amb el món dels espectacles porno, els combats de catch, el xantatge a polítics i fins i tot un cas d’exhibicionis-

y le obliga a plantear un ritmo mucho más dinámico en el guión, con “continuarás” cada tres o cuatro viñetas. El nuevo Feijoo es más complejo y algo menos esperpéntico. Nuestro aprovechado héroe, ahora sin licencia, presencia un tiroteo en la torre del funicular de Montjuic. Un caso de tráfico de cocaína oculto en cajas de ensaimadas con conexiones con el mundo de los espectáculos porno, los combates de

disappeared and forced him to present a much more dynamic rhythm in the script, with “to be continued” every three or four panels. The new Feijoo was more complex and slightly less of a caricature. Our opportunist hero, now without a licence, witnessed a shooting in the Montjuic cable car tower. This was a case of cocaine trafficking, hidden in ensaimada boxes with connections to the world of porn movies, catch wrestling, blackmail-

¿Coca o ensaimada? Tinta. 25,5 x 36,5 cm. El observador. 1991

me davant escolars. Feijoo comparteix cartellera amb secundaris com El Gitano, el comissari Tracas, el seu nebot policia i el seu cunyat guerxo, aficionat al cinema d’acció. Una història plena de tirotejos, persecucions i paranys, que el porten de nou des de les rambles de Barcelona al Polígon de Llevant de la capital mallorquina.

catch, el chantaje a políticos e incluso un caso de exhibicionismo ante escolares. Feijoo comparte cartelera con secundarios como El Gitano, el comisario Tracas, su sobrino policía y su cuñado bizco, aficionado al cine de acción. Una historia llena de tiroteos, persecuciones y encerronas, que le llevan de nuevo desde las ramblas de Barcelona al Polígono de Levante de la capital mallorquina.

ing politicians and even exhibitionism in front of school children. Feijoo shared protagonism with secondary characters such as El Gitano, the police commissioner Tracas, his policeman nephew and his cross-eyed brother-in-law, a great fan of action movies. The story was full of shootings, chases and set-ups that once again took the reader from the Ramblas of Barcelona to the Polígono de Levante industrial estate in Palma.

ÂżCoca o ensaimada? Tinta. 25,5 x 36,5 cm. El observador. 1991

Coberta i vinyetes de la recopilació de les tires de Cohibas Connection publicada per Edicions de Ponent, l’any 2001

L’any següent, Seguí decideix anar més enllà. El següent pas serà oferir el personatge a un guionista, perquè li doni una nova visió. Serà Carles Santamaria qui escriurà Cohibas Connection, la primera aventura internacional de Simón Feijoo, molt més negra i menys castissa que les anteriors. En la història, de nou pensada per a publicar-se en lliuraments diaris a El Observador, Feijoo viatja fins a Cuba, per a passar-hi uns dies de vacances, i El Gitano li proposa un petit negoci amb contraban de puros havans. Història amb mafiosos, policies corruptes, jineteras i diamants, en la qual es van succeint traïcions, dubtes, paranys i morts, en un complex i poc humorístic relat, amb un dibuix atractiu,

Al año siguiente, Seguí decide ir más allá. El siguiente paso será ofrecer el personaje a un guionista, para que le dé una nueva visión. Será Carles Santamaria quien escribirá Cohibas Connection, la primera aventura internacional de Simón Feijoo, mucho más negra y menos castiza que las anteriores. En la historia, de nuevo pensada para publicarse en entregas diarias en El Observador, Feijoo viaja hasta Cuba, para pasar unos días de vacaciones, y El Gitano le propone un pequeño negocio con contrabando de puros habanos. Historia con mafiosos, policías corruptos, jineteras y diamantes, en la que se van sucediendo traiciones, dudas, encerronas y muertos, en un complejo y

The following year, Seguí decided to go even further. The next step was to offer the character to a scripter, to give him a new perspective. This was to be Carles Santamaria who would write Cohibas Connection, the first international adventure for Simón Feijoo, much blacker and less innocent than the previous ones. In this story, once again designed to be published in daily instalments in El Observador, Feijoo travelled to Cuba to spend a few days’ holiday, and El Gitano suggested doing a little business smuggling Cuban cigars. The story involved the mafia, corrupt police, Cuban female sex-workers and diamonds, where betrayals, distrust, set-ups and deaths all took place in a complex tale

Cohibas Connection. Amb guió de Carles Santamaria. Tinta. 25,5 x 36,5 cm. El observador. 1992

ple de detalls i atractives solucions gràfiques negríssimes, tant en la resolució cinematogràfica de les escenes com en l’aspecte plàstic. Ensaimada Connection va tenir una segona vida en ser publicada de nou per lliuraments primer a l’edició balear de Diario 16, el 1993, i després a la nacional, el 1995. També Cohibas Connection va

poco humorístico relato, con un dibujo atractivo, lleno de detalles y atractivas soluciones gráficas negrísimas, tanto en la resolución cinematográfica de las escenas como en lo plástico.

with little humour, with compelling drawings, full of detail and attractive pure black graphics, both in the cinematic styling of the scenes as well as in the artwork itself.

Ensaimada Connection tuvo una segunda vida al publicarse de nuevo por entregas primero en la edición balear de Diario 16, en 1993, y luego en

Ensaimada Connection had another lease of life, being once again published in instalments firstly in the Balearic edition of Diario 16 in 1993 and later

Cohibas Connection. Amb guió de Carles Santamaria. Tinta. 25,5 x 36,5 cm. El observador. 1992

aparèixer al Diario 16 de les illes, aquest mateix any. Els anys 2001 i 2003, dotze anys després de la seva primera publicació, serien recopilades en àlbum per Edicions de Ponent, la primera de les històries sota el títol de ¿Coca o ensaimada?, amb les tires remuntades en pàgines de sis vinyetes.

la nacional, en 1995. También Cohibas Connection apareció en el Diario 16 de las islas, ese mismo año. En los años 2001 y 2003, doce años después de su primera publicación, serían recopiladas en álbum por Edicions de Ponent, la primera de las historias bajo el título de ¿Coca o ensaimada?, con las tiras remontadas en páginas de seis viñetas.

in the national version in 1995. Cohibas Connection also appeared in Diario 16 in the Balearics in the same year. In 2001 and 2003, twelve years after their first publication, they were compiled into a comic book by Edicions de Ponent, the first of the stories being under the title of ¿Coca o ensaimada?, with the strips reassembled in pages with 6 panels.

Cohibas Connection. Amb guiรณ de Carles Santamaria. Tinta. 25,5 x 36,5 cm. El observador. 1992

Il·lustracions protagonitzades per Simón Feijoo

A aquests dos lliuraments dels casos de Simón Feijoo el va seguir un tercer, Ven que te mate, aquesta vegada amb guió del mestre del gènere Andreu Martín, que ja tenia experiència en el món del còmic. El nou relat, també plantejat com a tires diàries, està ambientat en el món del circ i és molt més absurd i caricaturesc. L’obra, de la qual podem veure algunes tires en aquestes pàgines, segueix inèdita, a l’espera que algun diari o editorial reculli el guant. Seguí torna al personatge sempre que pot, i recentment n’hem vist la versió “brut mecànic” i zombi, per a sengles exposicions temàtiques del Saló del Còmic de Barcelona.

100

A estas dos entregas de los casos de Simón Feijoo siguió una tercera, Ven que te mate, esta vez con guión del maestro del género Andreu Martín, que ya tenía experiencia en el mundo del cómic. El nuevo relato, también planteado como tiras diarias, está ambientado en el mundo del circo y es mucho más disparatado y caricaturesco. La obra, de la que podemos ver algunas tiras en estas páginas, sigue inédita, a la espera de que algún diario o editorial recoja el guante.

Ven que te mate, a third instalment of the cases of Simón Feijoo, followed these two, this time with a script written by the maestro of the genre, Andreu Martín, who already had experience in the world of the comic. This new story, also designed as a daily cartoon strip, was situated in the world of the circus and was much more whacky and caricaturesque. The work, some of which can be seen on these pages, is still unpublished, waiting for a newspaper or publishing house to take up the gauntlet.

Seguí vuelve al personaje siempre que puede, y recientemente hemos visto su versión “bruto mecánico” y zombi, para sendas exposiciones temáticas del Salón del Cómic de Barcelona.

Seguí returns to the character whenever he can, and we have recently seen his “brute mechanic” and zombie version at thematic exhibitions for the Barcelona Comic Convention.

Ven que te mate. Amb guió d’Andreu Martín. Tinta. 25,5 x 36,5 cm. Inèdit. 1992

101

Ven que te mate. Amb guió d’Andreu Martín. Tinta. 25,5 x 36,5 cm. Inèdit. 1992

102

Ven que te mate. Amb guió d’Andreu Martín. Tinta. 25,5 x 36,5 cm. Inèdit. 1992

103

Seguí il·lustrador

Seguí ilustrador

Seguí illustrator

El còmic desapareix dels quioscs i pas· sa a vendre’s gairebé exclusivament a llibreries especialitzades. Els editors aposten pel format àlbum enfront de la publicació per entregues a les revistes, que era habitual fins llavors, i implica· va un salari mensual per als autors. En aquest context són molts els que no aconsegueixen sobreviure amb la seva feina i no tenen més remei que cercar altres sortides professionals, com la il· lustració, la publicitat o el disseny.

El cómic desaparece de los kioscos y pasa a venderse casi exclusivamente en librerías especializadas. Los editores apuestan por el formato álbum frente a la publicación por entregas en las revistas, que era habitual hasta entonces, e implicaba un salario mensual para los autores. En este contexto son muchos los que no consiguen sobrevivir con su trabajo y no tienen más remedio que buscar otras salidas profesionales, como la ilustración, la publicidad o el diseño.

The comic disappeared from the newspa· per stands and came to be sold exclusive· ly in specialist book shops. Editors decid· ed on the comic book format instead of publication by instalments in magazines, which had been the norm up until now and which had meant a monthly salary for the cartoonists. At this juncture in time there were many who would not succeed in making a living from their work, and had to resort to finding other professional outlets, such as illustration, advertising or design.

L’any 1990 Bartolomé Seguí comença a realitzar les portades i il·lustracions in· teriors de la col·lecció de novel·les his· tòriques juvenils Les Arrels. L’Aventura i la Història, en les quals Oriol Vergés repassa la història de Catalunya, des de l’edat mitjana fins a la Guerra Civil. El treball es perllonga durant sis anys i hi veim evolucionar l’autor, des d’uns primers treballs propers al seu estil en el còmic, fins a propostes molt més complexes, en les quals posa l’accent en els enquadraments, l’ús de la taca i el contrast entre el blanc i el negre; tot això demostrant una rica documenta· ció històrica.

En el año 1990 Bartolomé Seguí comienza a realizar las portadas e ilustraciones interiores de la colección de novelas históricas juveniles Les arrels. L’aventura i la historia, en las que Oriol Vergés repasa la historia de Catalunya, desde la edad media hasta la guerra civil. El trabajo se prolonga durante seis años y en él vemos evolucionar al autor, desde unos primeros trabajos próximos a su estilo en el cómic, hasta propuestas mucho más complejas, en las que hace hincapié en los encuadres, el uso de la mancha y el contraste entre el blanco y el negro; todo ello demostrando una rica documentación histórica.

In 1990, Bartolomé Seguí started to do the cover pages and inside illustrations for a collection of historical novels for young people called Les arrels, L’aventura i la historia, in which Oriol Vergés related the history of Catalonia, from the middle ages until the civil war. The work continued for six years and during this time it was possible to see the car· toonist evolving, from his first works close to his comic style to much more complex designs, where emphasis was on the frames, the use of smudging and the contrast between black and white: and all this whilst depicting rich histori· cal documentation.

104

Les Arrels. l’Aventura i l’Història Cobertes per a la col·lecció Guaix 30,8 x 22 cm Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1990 - 1996

105