CATALAN! FILMS eMAGAZINE CATALA numero 2

Catalan! films eMagazine

Hivern 2012 número 2

TRANSFORMANT REALITAT LA REALITAT: el Deldocumental documental produït a Catalunya i també:

Estrenes catalanes Novetats cinematogràfiques Notícies destacades

Institut Català de les Indústries Culturals Rambla de Santa Mònica, 8 E-08002 Barcelona Tel.: +34 933 162 700 internacional.icec@gencat.cat www.gencat.cat/cultura/icec/internacional www.catalanarts.cat Catalan Films & TV Mestre Nicolau, 23, entl., 1 E-08021 Barcelona Tel.: +34 935 524 945 www.catalanfilms.cat catalanfilmstv@gencat.cat Edita: Utopia Global – utopia@utopiaglobal.com Textos: Alba Laguna, Anna Petrus, Francesc Vilallonga Fotografies: Arxiu revista Decine Disseny i maquetació: Manuel Cuyàs Dipòsit legal: B–32543-2011 Barcelona, febrer del 2012 ISSN: 2014-4415 Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement No comercial - Sense obres derivades 3.0 de Creative Commons.

Se’n permet la còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial ni obres derivades, sempre que se’n citi la font.

La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca

Catalan! films eMagazine

Hivern 2012 número 2

La revista digital per a la promoció internacional del cinema català.

Disponible en català, castellà i anglès i de periodicitat quadrimestral.

presentació Us presentem el segon número de la revista digital Catalan Films eMagazine abocada a la promoció internacional de l’audiovisual català. I ho fem començant aquest 2012 de la millor manera possible. D’una banda, desenes de produccions catalanes copen les programacions dels festivals internacionals més rellevants. El Festival Internacional de Rotterdam, la Berlinale, el Sundance Film Festival i el Festival Internacional de Cinema de Guadalajara, són alguns dels exemples de certàmens que han apostat fort per la producció catalana de llargmetratges i curts en tots els seus gèneres. De l’altra, diversos films han estats nominats a premis de transcendència internacional. És en aquest apartat en el què volem donar la nostra més sincera felicitació a Midnight in Paris, coproduïda per Mediapro, que opta a 4 premis de l’Acadèmia Oscar (millor pel·lícula, millor director, millor guió original i millor direcció artística), així com a Chico & Rita, de Fernando Trueba i Javier Mariscal, nominada com a millor pel·lícula d’animació.

No ens hem d’oblidar de l’esforç fet per l’equip de Pa Negre, seleccionada per representar Espanya en els Oscars 2012 i que es va quedar a les portes d’entrar dins la categoria de millor film de parla no anglesa.

A més, en aquest número volem destacar també el bon moment que viu el documental català especialment des de l’època de l’anomenada escola de Barcelona. Noms com José Luis Guerín, Isaki Lacuesta, Renate Costa, Òscar Pérez, Mia de Ribot o Albert Solé són alguns dels exponents d’aquest moment brillant que viu el gènere documental fet a Catalunya, del ressò internacional que se’n fa i de la lloança dels experts vers creativitat i profunditat en els temes tractats.

Així doncs comencem l’any en plena forma, recollint premis i augmentant la presència internacional de pel·lícules catalanes gràcies, entre d’altres, a l’activitat desenvolupada per Catalan Films & TV i Media Antena Catalunya. Desitjant el millor a totes les produccions de Catalunya, us convidem a llegir el nou Catalan Films eMagazine.

Sumari

Primer pla: MARIE PIERRE DUHAME HOT: TRANSFORMANT LA REALITAT: el documental produït a Cata Entrevista a Albert Solé 24 en cartellera 34 nous projectes 74 notícies 82 Festivals: Properes cites 90

EL

8

alunya

14

*Tengo ganas de ti

Primer pla Entrevista a MARIE PIERRE DUHAMEL Programadora de la Biennale de Venècia

“Que una pel·lícula catalana funcioni arreu del món és vital” Anna Petrus

Marie Pierre Duhamel, actualment, és programadora de la Biennal de Venècia. Fou responsable de la secció de documentals de la cadena ARTE i també va formar part de la CNC (Centre National de la Cinématographie).

Durant uns anys va dirigir un festival tan emblemàtic com el Cinéma du Réel del Centre Pompidou de París. La seva vinculació amb el cinema català es remunta als inicis del Màster de Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra amb el qual encara manté vincles molt estrets.

9

Primer pla

És una evidència que el Festival de Venècia ha apostat en els darrers anys pel cinema català. Cineastes com Pere Portabella, José Luis Guerin, Jaume Balagueró, Lluís Galter, Kike Maíllo, Oscar Pérez i Mia de Ribot, entre d’altres, hi han pogut estrenar els seus darrers treballs. Quina és la teva opinió general sobre la creació cinematogràfica a Catalunya?

Quan vaig començar a donar classes a Barcelona, al Màster de Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra, ja coneixia a gent de la meva etapa televisiva a ARTE, com ara Paco Poch, José Des que sóc programadora Luis Guerin, i altra gent a Venècia he intentat sempre del sector català. I quan buscar pel·lícules catalanes vaig començar a programar per defensar-les al festival a Venècia se’m va ocórrer la idea de fer un retrospectiva sobre cinema de no ficció espanyola. Vaig demanar opinió sobre el tema a Jordi Balló i a Miguel María. Els dos em van dir que si ho tirava endavant obtindria molt grates sorpreses. Va ser aleshores que vaig venir aquí, vaig anar a la filmoteca i vaig descobrir pel·lícules de les quals ja n’havia sentit a parlar a través dels llibres, com ara el cinema de Portabella i l’Escola de Barcelona. Al mateix temps, vaig descobrir algunes peces petites que vaig considerar que s’havien de tornar a veure perquè eren portadores d’una modernitat molt evident i em vaig adonar que aquesta modernitat era una característica molt específica de Catalunya.

Aquesta consciència que tens sobre l’especificitat del cinema català, penses que també existeix en el circuit internacional de festivals?

Penso que hi ha una certa consciència del cinema català arreu del món.

D’exemples n’hi ha molts; Eva, de Kike Maíllo, és una pel·lícula que va estar a Venècia. També els films de Jaume Balagueró van estar al nostre festival. Álex de la Iglesia és un altre cas, malgrat que no sigui català.

Tornant a la projecció internacional del cinema català, penso per exemple que en Ventura Pons fa un cinema molt català. Però les seves pel·lícules ja no

11

viatgen, malgrat que ho van fer en el passat. Per què a França, per exemple, podem veure a les cartelleres molta comèdia americana i no podem tenir a Ventura Pons? És un exemple d’un cineasta que va ser molt conegut i que, després, ha desaparegut del mercat internacional. És el cas de tants d’altres. És molt estrany que cert tipus de cinema espanyol i català no entrés en el circuit comercial internacional fins a finals dels anys vuitanta. I no sé ben bé com analitzar això. Però, sigui com sigui, el que jo destacaria del cinema català i seguiria defensant són les formes radicals, l’assaig, el sentit de la llibertat en el procés de creació cinematogràfica i en el missatge de les pel·lícules, i, finalment, els joves productors i directors que, malgrat les enormes dificultats, senten la passió necessària per tirar endavant els projectes, sigui com sigui, i malgrat que la majoria siguin poc rendibles.

Pensava que per a les pel·lícules radicals franceses era més fàcil arribar a les sales de cinema...

En tens algunes però es queden anul·lades dintre del gran número d’estrenes setmanals. Saps quantes pel·lícules s’estrenen a París cada divendres?

Setanta. És massa. Els periodistes i crítics de cinema no ho poden seguir.

Els espectadors tampoc. Les pel·lícules duren només una setmana o dues i després ja estan fora. És una gran paradoxa. Per un cantó és positiu però per l’altre no és assimilable.

Me’n recordo del documental La terra habitada d’Anna Sanmartí, produït per Marta Andreu. Fou una pel·lícula que va estar en cartellera al barri de Gràcia durant vàries setmanes. El mateix passa amb els films d’Albert Serra. Vaig veure Honor de cavalleria amb José Luis Guerin, en un petit cinema. La gent la va gaudir molt. A Catalunya hi ha molt d’entusiasme pel cinema. A més, no hi ha moltes sales però cada vegada que vinc aquí obro els diaris i veig que a la cartellera hi ha sorpreses molt agradables.

A França, exceptuant París, si mires la cartellera t’adones que la majoria són pel·lícules americanes, un tant per cent baix són pel·lícules franceses i, en alguns cinemes d’art i assaig, potser pots trobar algun film diferent en versió original.

Primer pla

Potser aquí tenim França una mica idealitzada...

Una mica potser sí. És cert que a París tens molts estímuls cinematogràfics però fora de la capital, la història és diferent. En canvi, aquí a Barcelona tens una cartellera molt equilibrada entre producció americana, producció nacional i producció d’altres indrets del món.

D’altra banda, la projecció internacional que ha tingut un film com Cuchillo de palo és un exemple de vitalitat i d’energia del sector cinematogràfic català que també s’ha de preservar i s’ha de seguir conreant.

Productors com Paco Poch o Lluís És un exemple de com més Miñarro fan una formidable tasca específica és la pel·lícula, de suport a les formes més radicals més universal i a més gent i artístiques del cinema pot arribar. També hem de tenir en compte que el cinema artístic no pot viure sense el cinema comercial, i viceversa, així que cal que un país cuidi les dues vies d’entendre el cinema per assegurar la seva supervivència.

Tanmateix, les noves polítiques cinematogràfiques tendeixen a afavorir les grans produccions...

Tots sabem que hi ha moltes grans produccions que són obres mestres. És obvi que més diners en aquesta direcció pot ajudar. La qüestió és conèixer bé el mercat internacional i tenir molt clar quines són les pel·lícules que millor representen la creativitat del teu país. És la pregunta que s’han de fer les institucions públiques a l’hora d’invertir en cinema. Com comentava, no s’ha d’excloure res, però s’ha de tenir molt clar com funciona el mercat i apostar per les pel·lícules que aportaran rellevància a la pròpia cinematografia.

Si per exemple una pel·lícula comercial catalana funciona molt bé arreu del món, despertarà la curiositat de conèixer altres pel·lícules produïdes aquí. I això és vital.

Quina creus que ha de ser o que serà la funció dels festivals de cinema en el futur ara que la indústria cinematogràfica està canviant a passes de gegant a causa

13

de les noves formes de distribució, la democratizació dels modes de producció, l’increment espectacular en la producció de pel·lícules, etc.? És una pregunta que està en la ment de tots els festivals de cinema del món i dels professionals de la indústria.

En la meva posició puc dir-te que sempre he tingut la convicció que un festival ha de tenir un punt de vista a través de la selecció i de la forma de programar. No ha de representar sinó mostrar una certa tendència enfront del cinema, que pot ser personal. Com a mínim, penso que els bons festivals es construeixen d’aquesta manera. En aquest sentit, penso que els festivals seguiran sent més o menys com són en aquests moments.

Pel que fa a programar i seleccionar, és cert que cada vegada és més i més difícil. El fet que alguns festivals com Rotterdam o la secció Orizzonti de Venècia estiguin mostrant una sensibilitat per formes cinematogràfiques més perifèriques confirma d’alguna manera l’obertura cap a les transformacions del mitjà. No crec, tanmateix, en els festivals especialitzats sinó més aviat els certàmens que aposten pel cinema des d’un punt de vista global. Els festivals que no presten atenció al videoart, per exemple, o el documental, no és bo. El cinema s’ha de considerar com una totalitat.

I això ens porta als orígens del cinema quan no hi havia diferència entre documental, experimental, ficció...

S’ha de tenir molt clar que els festivals no susbstitueixen la distribució d’una pel·lícula. Aquesta és una situació que actualment és molt comú i que s’hauria de corregir. Hi ha molts films que passen per festivals però que no es distribueixen. El cinema té una lògica econòmica que no tenen els festivals. ■

HOT

TRANSFO LA REALITAT el docu produ誰t a C

15

ORMANT EALITAT: umental Catalunya *Los pasos dobles

hot Transformant la realitat

*Cuchillo de palo

17

Que el documental és una de les formes cinematogràfiques més vives de la producció feta a Catalunya és una evidència. Fa més d’una dècada que el gènere s’ha anat reinventant a si mateix gràcies a l’emergència de nous cineastes que l’han escollit per a la seva experimentació més d’autor. Tanmateix, el gust i la necessitat de trobar nous horitzons cinematogràfics a partir de la realitat es remunta necessàriament a l’època de l’Escola de Barcelona.

Anna Petrus

El 2011 ha estat un any important per al documental català. No només perquè la gràfica ascendent tant pel que fa a la quantitat de documentals produïts com pel que fa a la diversitat s’ha mantingut en la seva inèrcia, sinó perquè un parell d’esdeveniments així ho han confirmat. D’una banda, ha nascut la primera associació de productors de documentals de Catalunya, Pro-Docs, que d’entrada aglutina a 25 productores catalanes dedicades a aquest gènere i entre les quals se n’hi troben de tan rellevants

hot Transformant la realitat

com Paral·lel40, Bausan Films o Nanouk Films. De l’altra banda, el festival de cinema documental DocsBarcelona s’ha consolidat com el festival de referència d’aquest gènere en el nostre territori i per a l’edició del 2012 es trasllada al cor de la ciutat de Barcelona per presentar 26 pel·lícules d’arreu del món i mantenir la centralitat del Pitching Fòrum com a motor per impulsar la indústria del documental tant dins com fora de Catalunya.

Com ja va sent habitual des d’En construcción (2001) de José Luis Guerin, aquest darrer any també s’han produït a Catalunya documentals que han traspassat les nostres fronteres i que s’han posat en el punt de mira de la creació cinematogràfica nacional i internacional. Hem de parlar tant de documentals que busquen un risc formal, que tenen una clara vocació d’autor i que, en la majoria dels casos, han estat seleccionats en festivals de primera categoria, com de pel·lícules més introspectives i que han obtingut un ampli ressò en el nostre territori ja sigui per l’interès de la seva temàtica, ja sigui per la dimensió global de les seves propostes. Dintre del primer grup, el cas segurament més emblemàtic és el d’Isaki Lacuesta, que ha mostrat ni més ni menys que tres treballs documentals durant l’últim any: La noche que no acaba, un film que indaga en la biografia d’Ava Gardner i la seva relació amb Espanya; Los pasos dobles, Concha de Oro al Festival de Sant Sebastià i film mutant que combina el procés de creació de Miquel Barceló amb la recerca de François Augiéras; i El

19

*Bicicleta, cullera, poma

cuaderno de barro, un quadern de bitàcola sobre el procés de creació de Los pasos dobles. Tanmateix, hi ha altres produccions que han passejat per arreu del món, com ara Cuchillo de palo de Renate Costa, documental estrenat a la Berlinale, o Hollywood Talkies d’Òscar Pérez i Mia de Ribot, i Guest de José Luis Guerin, ambdós estrenats a la passada edició del Festival de Venècia. Mentre a Cuchillo de Palo Renate Costa indaga en les tortures que el dictador paraguaià Stroessner va infligir als homosexuals del seu país, Hollywood Talkies desvetlla la història dels actors espanyols que van emigrar a Hollywood durant la dècada dels anys trenta per

hot Transformant la realitat

*Cuchillo de palo

protagonitzar les versions llatines dels grans films produïts per la fàbrica de somnis. En canvi, a Guest, José Luis Guerin es mostra per primera vegada des del diari més íntim a través d’aquesta pel· lícula feta amb la senzillesa de la petita càmera i on el cineasta va filmant la gent que es va trobant en els seus viatges arreu del món. I en la mateixa sintonia, durant el 2011 també s’ha posat en circulació Mercado de futuros, la segona pel·lícula documental de Mercedes Álvarez, un film sobre la progressiva desvalorització

21

de la memòria en un món contemporani engolit per les grans inèrcies que regeixen l’economia global. Per un altre cantó, hem d’esmentar finalment el documental Bicicleta, cullera, poma de Carles Bosch, un film sobre Pasqual Maragall i la malaltia d’Alzheimer que s’ha passat arreu del món i que va ser guardonat amb el Premi Gaudí i el Premi Goya al millor documental.

Dins del grup de documentals més introspectius i que han tingut la seva major rellevància en el nostre territori, hem de parlar necessàriament de Barcelona, abans que el temps ho esborri de Mireia Ros, un film que mostra l’esplendor de la burgesia catalana de principis del segle XX, aquella que va propiciar la revolució industrial a Catalunya, i que s’ha mantingut en cartellera durant gairebé un any. En una altra tessitura cinematogràfica trobem Morir de dia de Laia Manresa i Sergi Dies, un documental concebut per Joaquim Jordà, membre de l’Escola de Barcelona i a qui hauríem de considerar un dels pares del documental català contemporani, i que mostra la història de la transició democràtica a través de la heroïna i la forma com aquesta es va introduir a Barcelona durant la dècada dels anys setanta. També hem d’esmentar La puerta de no retorno de Santiago Zannou, i Al final de la escapada d’Albert Solé, autor de la celebrada Bucarest, la memòria perduda (2008). Mentre a La puerta de no retorno, Zannou acompanya al seu pare a Benin (Àfrica Occidental), el seu país d’origen, quaranta anys

hot Transformant la realitat

*Guest

després de la seva partida, a Al final de l’escapada, Solé desgrana la vida de Miguel Núñez, un revolucionari que va lluitar contra la dictadura de Franco i les centreamericanes fins a la fi dels seus dies.

Però 2011 també ha estat un any en què han fructificat propostes radicals i allunyades dels cànons habituals. Pel·lícules com Color perro que huye d’Andrés Duque són una mostra d’un virtuosisme visual que també hem pogut veure en pel·lícules produïdes al marge de la indústria com ara 7 días sin voz d’Ona Planas i Kike Barberà o Emilio, el eco de otros pasos d’Enric Miró,

23

una simfonia visual, en forma gairebé de rèquiem, sobre l’última etapa de la vida d’un anarquista de Falset exiliat a França. Tot això tenint en compte que durant aquest any s’han estat preparant nous projectes documentals que ja han donat de què parlar, com ara Volar, la nova pel·lícula de Carla Subirana, un assaig sobre el paper de la dona en ambients essencialment masculins; 138 segons de Joan López Lloret, un documental sobre un boxejador del barri de Gràcia de Barcelona que va fugir a Mèxic i que va ser acusat de torturador; o El Foso de Ricardo Íscar, un film sobre les vides dels músics que formen part de l’orquestra de l’òpera del Gran Teatre Liceu de Barcelona. I aquesta és només una petita mostra de tot el que s’està produint en aquests moments. Llarga vida al documental català! ■

hot Transformant la realitat Entrevista a Albert Solé Director del documental ‘Al final de l’escapada’

“El documental és una eina bàsica per recuperar la memòria històrica” Francesc Vilallonga

El director català Albert Solé, premis Goya i Gaudí al millor documental amb Bucarest, la memòria perduda, continua amb el seu treball sobre la memòria històrica amb Al final de l’escapada, una pel·lícula centrada en la figura de Miguel Núñez, històric lluitador antifranquista i dirigent del PSUC, impulsor de projectes de cooperació amb Nicaragua i reivindicador del dret a morir dignament. Premiada recentment als festivals de Màlaga i de Guadalajara (Mèxic), la pel·lícula reivindica novament la capacitat del gènere documental com a eina de recerca que pugui omplir determinats buits del nostre passat històric més recent.

25

hot Transformant la realitat

Podríem dir que Al final de l’escapada forma com un díptic amb Bucarest, la memòria perduda. Fins a quin punt aquest nou film és un perllongament de l’anterior? Creus que ja has dit tot el que volies dir sobre la memòria històrica?

Sí, sí, jo dic que es tracta d’un “spin-off ”. Quan feia Bucarest vaig retrobarme amb el Miguel Núñez, amb qui havia tingut una relació personal esporàdica, i va ser quan vaig adonar-me que la vida del Miguel era un material de primer nivell per justificar-ne un projecte audiovisual autònom que em permetria apuntalar alguns elements que ja A Bucarest, la memòria perduda vaig adonar-me que la vida del Miguel sortien a Bucarest, però a la vegada desenvolupar-ne era un material de primer nivell per de nous. Crec que sí que es a un projecte autònom pot parlar de díptic, perquè hi ha elements d’un documental que remeten a l’altre i a l’inrevés, però en canvi no tinc clar que ja hagi dit tot el que volia dir sobre la memòria històrica. Sempre he tingut el convenciment que no hi ha cap història individual, sinó bàsicament una història col·lectiva conformada per un munt de microhistòries individuals entrellaçades. En aquest sentit, podríem seguir navegant per altres històries individuals que surten a Al final de l’escapada, i així anar teixint tot aquest patrimoni històric que ha fet que la societat actual sigui com és. Per tant, crec que és un tema inesgotable, i et puc avançar que ara m’estic plantejant un tercer projecte que m’agradaria portar al terreny de la ficció, un àmbit que he treballat poc però que tinc moltes ganes de provar.

Tant a Bucarest com en aquest nou film has tingut una forta implicació personal en el que estaves explicant. Això ha estat un incentiu o un condicionant? El fet que hagis posat la veu en off al documental ha estat una opció personal?

Sens dubte ha estat el gran repte tant de Bucarest com d’aquest projecte.

Com aconseguir aquest equilibri, molt difícil, que et fa interpel·larte permanentment sobre el teu treball, entre la part personal i la part estrictament professional que conflueixen en tot projecte. Això ha generat

27

Per al director, un bon ambient amb l’equip és essencial grans discussions i debats dins l’equip del film. A mi m’hagués agradat que la veu en off l’hagués posada la filla de Miguel Núñez, la qual cosa ens hagués permès enllaçar amb Bucarest, però realment era una opció complicada, sobretot des del punt de vista tècnic i també emocional. I va ser quan finalment em vaig decidir per posar directament jo la veu en off, tot i que no es tractava només de si fer-ho o no, sinó també amb quin to i quin tipus d’implicació. Cada vegada estic més convençut que la gent demana històries subjectives, personals, amb una mirada pròpia, amb una implicació emocional de l’autor si és possible. A partir d’aquí hi ha una sèrie de preguntes ètiques que un s’ha de fer en el sentit de quin dret tens a convertir-te en protagonista d’una història de la que no has estat més que un testimoni secundari.

hot Transformant la realitat

En alguns moments de la pel·lícula utilitzes un recurs visual que et dóna molts bons resultats: l’animació d’un còmic preexistent sobre el mateix Miguel Núñez.

Com vas treballar amb aquest material?

Bé, la veritat és que va ser un recurs ideal per reconstruir visualment la part de la vida del Miguel que ens era més difícil degut a la manca d’imatges d’arxiu. Si tu busques imatges de l’època de la Guerra Civil o de la postguerra, sempre acabes amb les mateixes imatges de recurs que apareixen en la major part de documentals històrics Miguel Núñez no deixava indiferent, que han tractat el tema. sempre estava disposat a debatre I va ser llavors quan vam idees, tenia una personalitat pensar que podíem treballar forta i combativa el còmic i desenvolupar-lo de forma animada com a recurs visual. Vam fusionar forces amb l’equip que elaborava el còmic, aprofitant una gran part de material que ja estava creat, i demanant-los que afegissin alguna seqüència nova que necessitàvem. La veritat és que va ser una gran experiència perquè em va permetre treballar amb un tipus de material nou que no havia fet servir en cap projecte i que penso que li dóna un to molt especial a la pel·lícula.

A banda del recurs de la veu en off, m’imagino que també us devia portar debats intensos com afrontar la visualització dels darrers mesos i setmanes de vida del Miguel: on posar la càmera, quins són els límits a l’hora de filmar els últims moments de la vida d’algú, com gestionar tot això amb la família…

Per a mi, tot això va ser el més complicat d’aquest projecte. Només hem pogut afrontar tota aquesta part amb la col·laboració directa i entusiasta de la família i sobretot amb el convenciment que estàvem seguint directament la voluntat i desig del Miguel, que havia expressat que així es fes amb totes les seves conseqüències. Sense tot això, hauria estat del tot impossible. De fet, pensa que el Miguel havia deixat escrit que donava el seu cos a la ciència, i això ho recollim en un darrer pla on veiem com s’emporten el cadàver en una llitera. En aquest punt no volíem fer cap

29

Albert Solé recollint el premi Goya per Bucarest, la memòria perduda tipus de metàfora, sinó afrontar la realitat de la mort directament, tal com el Miguel havia volgut i havia manifestat que féssim. Aquest pla va ser perfecte per poder mostrar aquest costat més racional o científic de la mort d’un ésser humà.

Però de fet, el fons de la pel·lícula és d’un gran vitalisme, mostrant un personatge que va viure molt intensament i que mai es va acomodar…

Crec que això es percep a través del testimoni dels que el van conèixer.

Miguel Núñez era una persona que no deixava indiferent, que sempre estava disposat a debatre idees, que tenia una personalitat forta i combativa, que lluitava per uns ideals dels que estava convençut i que

hot Transformant la realitat

El documental explica els últims moments de Miguel Núñez a més, en la seva darrera etapa, va connectar molt bé amb les noves generacions. He intentat que aquesta vida tan intensa i apassionant que va tenir es reflecteixi en la pel·lícula.

Com a documentalista quina és la part del procés d’elaboració d’una pel·lícula en la que et sents més còmode?

Crec que la clau és tenir un bon projecte entre mans, però sobretot aconseguir un material valuós i interessant al que finalment donaràs forma a la sala de muntatge. Per a mi és essencial crear un bon clima durant el rodatge que permeti que els personatges s’obrin, siguin realment com són i en certa forma aconsegueixis que s’oblidin de la presència de la càmera.

En el cas del Miguel, va ser important el coneixement personal previ que jo tenia d’ell, juntament amb la seva predisposició i desig, però també treballar

31

amb un equip molt reduït amb el que ell pogués establir un clima de certa confiança, i sobretot moltes hores de rodatge i grans dosis de paciència. Com a director intento pensar menys en el que deixo fora i més en quins elements em semblen imprescindibles per explicar la història en la que estic interessat.

Els premis Goya i Gaudí que vas aconseguir amb Bucarest, la memòria perduda van suposar-te un ampli reconeixement. Fins a quin punt això ha estat important per tirar endavant aquest nou projecte? Com veus El documental té grans problemes el panorama actual del de finançament: no interessa als documental a Catalunya? mercats i necessita una aposta El món del documental ferma institucional té grans problemes de finançament: en general no interessa als mercats i per tant necessita una aposta ferma institucional per fer-lo viable. En aquest sentit, a Catalunya ens hem de sentir privilegiats perquè, tot i les dificultats inherents al sector, s’ha establert una via de finançament constant, bàsicament a partir del suport de TV3. Crec que el documental és fonamental perquè no és indústria, però és identitat, reflexió, fàbrica de nous talents, laboratori per experimentar llenguatges i fusions de llenguatges. Però a més, en un país que no ha sabut fer bé la seva feina sobre la memòria històrica, em sembla una eina bàsica per cobrir tots aquests buits que hi continua havent.

Quin valor tenen els premis en aquest context? Home…en tenen, no ho negaré; tot reconeixement és benvingut perquè et dóna un ressò, et situa en el mapa, et permet ser conegut en el context en el que et mous i això repercuteix en tenir més possibilitats de fer nous projectes. ■

eMEDIAcat, la nova revista digital de MEDIA Antena Catalunya L’eMEDIAcat és una de les novetats de MEDIA Antena Catalunya per aquest 2012. La tradicional newsletter enviada en paper dóna pas a una nova revista que posem a la vostra disposició mitjançant tres canals: lector digital, descàrrega en PDF i versió per imprimir des de casa o l’oficina. La seva periodicitat serà trimestral, i sempre es podran consultar els números anteriors.

L’eMEDIAcat busca ser una eina de divulgació i promoció dels projectes catalans amb suport MEDIA, oferint novetats i exclusives sobre els mateixos, així com de les iniciatives MEDIA des del punt de vista català. Tota l’actualitat MEDIA es complementa, també, diàriament a través de Facebook, Twitter i el bloc.

En aquest primer número es volen mostrar exemples de beneficiaris de MEDIA de desenvolupament, i2i i distribució a través de les experiències de Stork Fisk, Brutal Media, Oberon i Filmax, entre d’altres.

Podeu consultar el número 01 de l’eMEDIAcat a: http://www.antenamediacat.eu/eMEDIAcat01

La MEDIA Films DataBase, una base de dades de l’audiovisual amb suport MEDIA Es tracta d’una base de dades online pensada per apropar el programa MEDIA de la Unió Europea, tot oferint informació de les pel·lícules que han rebut l’ajut de MEDIA i relacionant-la amb el talent vinculat, la presència a festivals destacats, els guardons aconseguits i la distribució internacional.

Actualment compta amb més de 800 títols, dels quals més de 130 són produccions catalanes. Cobreix més de 40 festivals i mercats, recull 35 guardons i ofereix més de 500 tràilers i 2.500 fotografies.

Gestat i gestionat des de MEDIA Antena Catalunya, amb la col·laboració del nostre partner, l’ICEC, la MFDB posa especial èmfasi en la internacionalització dels projectes MEDIA catalans. Per facilitar encara més la visibilitat, la MFDB disposa d’un menú específic en portada per les produccions catalanes.

Podeu consultar la MFDB a http://www.mfdb.eu

en cartel

Arrugues 36 Floquet de Neu 40 EL MONJO 44 XP3D 46 Open 24h 50 Las olas 52 Catalunya Über Alles! 54 Luces rojas 56 [REC]3 Génesis 60 Any de Gràcia 62 Katmandú, un espejo en el c Dictado 66 Promoción fantasma 70 Medianeras 72

llera

35

cielo 64

*KatmandĂş, un espejo en el cielo

en cartellera

Arrugues

37

La relació d’amistat entre dos avis que viuen en una residència, un d’ells malalt d’Alzheimer, condueix aquesta adaptació del còmic homònim de Paco Roca. Un llargmetratge d’animació en 2D, dirigit per Ignacio Ferreras, que va ser presentat a la passada edició del festival de Sant Sebastià i que va ser candidata a participar als Oscar 2012.

Direcció Ignacio Ferreras Gènere Animació Producció Cromosoma , Perro Verde Films, Televisión de Galicia

web + tràiler

en cartellera

El dibuixant valencià Paco Roca és el creador d’un còmic força atípic, ambientat en un geriàtric, que el va proclamar guanyador del Premio Nacional de Cómic 2008. Arrugas és la història de l’Emilio i en Miguel, dos ancians que, a les acaballes de la seva vida, comencen una amistat. L’Emilio acaba d’arribar a la residència de la mà del seu fill. Està en una fase inicial d’Alzheimer i allà coneixerà en Miguel, qui, juntament amb altres companys, l’ajudarà perquè no acabi a la planta superior del centre, el temut pis dels “assistits”. El seu esbojarrat pla tenyeix de comèdia i tendresa el rutinari dia a dia a la residència. En certa manera, acaben d’iniciar una nova vida.

El responsable d’aquesta arriscada adaptació del còmic a la gran pantalla és Ignacio Ferreras, que va participar recentment com a animador al film L’il·lusionista, de Sylvain Chomet. Ferreras aposta per un estil d’animació molt senzill, però no per això menys efectiu, i molt fidel a la novel·la

39

gràfica original. “Hi ha una tendència en l’animació mundial, cada cop més consolidada, de fer pel·lícules tipus Persépolis o Vals con Bashir. Les fronteres de l’animació s’han enderrocat”, explica Manuel Cristóbal, un dels productors del film. Arrugas és una producció galaico-catalana que s’emmarca dins aquest nou cinema d’animació adult, minoritari i de prestigi. ■

en cartellera

Floquet de Neu Direcció Andrés G. Schaer Gènere Aventures Producció Filmax , Utopia Global , Muf Animation Repartiment Clàudia Abate, Joan Sullà , Pere Ponce, Elsa Pataky, Fèlix Pons Ferrer , Rosa Boladeras rodat a catalunya ( veure pàgina següent)

web + tràiler Ja fa vuit anys que no hi és, però Floquet de Neu continua com un símbol ben viu de la ciutat de Barcelona. L’únic goril·la albí del qual es té constància, de fama mundial des de l’any 1967 després de protagonitzar una portada del National Geographic, s’ha convertit ara en un personatge animat de ficció. I arriba disposat a conquerir el cor dels més petits, aquells que, per edat, no el van poder conèixer personalment.

El projecte, nascut conjuntament de les productores catalanes Filmax, Utopia Global i Muf Animation fa gairebé quatre anys, s’ha materialitzat en una pel·lícula infantil, que barreja imatge real amb animació 3D i que dirigeix l’argentí Andrés G. Schaer. Partint de fets reals com la troballa del petit goril·la a Guinea Equatorial a la dècada dels seixanta, la posterior acollida a Barcelona per part del científic català Jordi Sabater Pi i la seva arribada al zoo, el film evoluciona cap a una aventura trepidant. Floquet i

41

els seus amics, dos nens (els actors Clàudia Abate i Joan Sullà) i un panda vermell, hauran d’enfrontar-se al malastruc Luc de Sac (Pere Ponce), ajudats per la Bruixa del Nord (Elsa Pataky), en un camí cap a l’acceptació d’un mateix i el descobriment de l’amistat. En el doblatge dels personatges animats hi destaquen veus tan reconegudes en l’àmbit català i espanyol com les de Constantino Romero i Manel Fuentes.

La pel·lícula tracta el tema de l’acceptació de la diferència. No és un exercici fàcil, i en el cas d’en Floquet és un conflicte que necessita tota la pel·lícula per ser resolt. Els personatges i aventures en les que es troben són infantils, però no les emocions que ens transmeten, que com a tals, són per a totes les edats.

La recreació de la Barcelona dels anys seixanta i el treball amb actors de tan poca edat que interactuen amb personatges animats, van ser reptes que el film ha superat amb èxit. ■

en cartellera

Floquet de Neu Localitzacions Barcelona Amb la Col路laboraci贸 de Barcelona/Catalunya film comission

Barcelona-Catalunya Film Commission / Joan Perramon

43

Rodat a catalunya

en cartellera

EL MONJO Títol original Le Moine Direcció Dominik Moll Gènere Thriller Producció Estrategia Audiovisual , Diaphana Films, Morena Films Repartiment Vincent Cassel , Déborah François, Joséphine Japy, Sergi López rodat a catalunya localització Monestir de Santes Creus i Girona

web + tràiler A finals del segle XVIII, en el context d’una Europa convulsa, es publica una novel·la transgressora, denunciada per l’Església, que revoluciona la societat europea. Ara, el director franco-alemany Dominik Moll la porta als cinemes, en una coproducció catalana protagonitzada per Vincent Cassel i Sergi López.

Al néixer, Ambrosio (Vincent Cassel) és abandonat a les portes d’un convent dels Caputxins a l’Espanya catòlica del segle XVIII. La revolució preromàntica batega per tota Europa, l’home renega dels cànons, s’allibera. Però aquella monarquia va un pas enrere de la resta. El nadó és acollit per monjos franciscans que l’eduquen en els estrictes dogmes cristians de la Inquisició. Ja adult, Ambrosio esdevé un predicador admirat pel seu fervor i temut per la seva intransigència, es considera lliure de qualsevol temptació i dels pecats dels homes. Però el seu discurs, les seves creences, es veuran pertorbades per l’arribada al convent d’un jove novici.

El llibre El monjo, escrit per Matthew G. Lewis, va ser publicat l’any 1796 a

45

Anglaterra. La història d’un germà caputxí que cedeix als impulsos sexuals, la intervenció directa del diable i la intrusió d’allò sobrenatural a la realitat, van enfurir la crítica. Anys més tard, Lewis va ser obligat a “netejar” la seva novel·la dels capítols més polèmics. Va ser el públic qui va convertir El monjo en un fenomen de culte. Van publicar-se vàries edicions i va ser traduïda al francès i a l’alemany, inspirant a escriptors com Hoffmann, Hugo i Balzac.

“La pel·lícula parla d’aquelles persones que mitjançant la seva credibilitat juguen en contra dels seus companys i en contra d’ells mateixos”, va dir Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) en una entrevista a Decine. Creu també que l’únic diable és a l’ésser humà, i amb El monjo materialitza aquestes paraules. La participació de Sergi López en aquesta producció franco-espanyola és la trigèsima d’una carrera que va començar el 1992 i ha trobat el seu reconeixement amb títols com Harry, un amigo que os quiere (2000), Solo mía (2001), El laberinto del fauno (2006) o Pa negre (2010). ■

en cartellera

XP3D Direcció Sergi Vizcaíno Gènere Terror Producció Rodar y Rodar , Chromosome 22 i Antena 3 Films Repartiment Amaia Salamanca , Maxi Iglesias, Úrsula Corberó, Luis Fernández, Óscar Sinela , Alba Ribas rodat a catalunya ( veure pàgina següent)

web

tràiler

XP3D serà la primera pel·lícula espanyola de terror en 3D. Està produïda per l’empresa catalana Rodar y Rodar (El orfanato, Los ojos de Julia) i té com a localitzacions Barcelona, Cardona, Caldes de Montbui o el Garraf. La pel·lícula narra la vida de l’Ángela, una estudiant de psiquiatria, escèptica davant l’existència del món paranormal.

El professor més dur i excèntric de la facultat proposa a l’Ángela demostrar o desmentir l’existència del “més enllà”, investigant un poble miner amb una història plena de llegendes urbanes. Acompanyada de quatre companys de classe, la noia emprèn un viatge a Susurro amb la presència de Diana, la seva germana petita. La relació entre les dues germanes ha estat freda des de la infantesa, quan uns esdeveniments tràgics les van separar sense remei. Tots junts recorren el poble i les antigues mines de sal. Sense fer cas de les advertències, obren un portal cap al desconegut, amb conseqüències imprevisibles. Els

47

encarregats a donar vida als personatges d’aquesta història són actors joves, coneguts per la seva participació en sèries de televisió, com Amaia Salamanca, Maxi Iglesias, Úrsula Corberó o Luis Fernández.

Sergi Vizcaíno explica que “XP3D, com a primer llargmetratge que faig, és un repte. És una pel·lícula de terror des de l’interior, un viatge al cantó fosc que tots tenim”. El film planteja el terror físic, despullat d’efectes digitals que desviïn l’atenció, i utilitza la tècnica del 3D com a forma narrativa. “Quan a un director li proposen un rodatge en 3D pot tenir dues reaccions, una de rebuig i de por, i l’altra de motivació i il·lusió. En el meu cas va ser la segona. Com algú pot dir que no al repte de ser un dels pioners en aquest nou llenguatge cinematogràfic que ens envaeix?” Els productors, Mar Targarona i Joaquim Padró, van apostar per aquest projecte sense dubtar-ho. “A Espanya hi ha talent, però hem de competir amb països que tenen molts diners per fer pel·lícules. Nosaltres tenim clar el públic i ens entenem molt bé amb els directors que també tenen aquesta visió”. ■

en cartellera

XP3D Localitzacions Barcelona Cardona Caldes de Montbui El Garraf i Cambr贸s Sant Feliu de Codines Amb la Col路laboraci贸 de Barcelona/Catalunya film comission

Barcelona-Catalunya Film Commission / Joan Perramon

49

Rodat a catalunya

en cartellera

Open 24h Direcció Carles Torras Gènere Drama Producció Zabriskie Films Repartiment Amadís de Murga , Judit Uriach, Fina Rius, José María Blanco rodat a catalunya localització Barcelona , Badalona , Cornellà , L’Hospitalet de Llobregat, El Prat de Llobregat, Sitges, Martorelles

web + tràiler El director Carles Torras (Joves, Trash) presenta un film pertorbador en blanc i negre, que introdueix lentament l’espectador en un malson terroríficament real.

El protagonista és l’Héctor, un vigilant nocturn que viu en una letargia emocional de la qual pot ser perillós despertar-se.

L’Héctor lluita cada dia per tirar endavant. A la nit, treballa com a vigilant nocturn. Durant el dia, té cura del seu germà, que és discapacitat psíquic i físic. L’Héctor hi posa ganes i esforç, però els maldecaps no acaben mai: té un judici pendent, la feina l’ofega més cada vegada, el seu pare és un maltractador... Open 24h és, fins el moment, el film més arriscat de Carles Torras, i el primer que també produeix. Les escenes curtes i repetitives intenten mostrar el món rutinari i opressiu del protagonista, tot explorant el costat més fosc de la societat urbana. Amb una suggerent posada en escena i la convincent interpretació del seu actor protagonista, Amadís de

51

Murga, Open 24h retrata el dia a dia d’un personatge atrapat en una realitat asfixiant. “Qualsevol pot sentir-se identificat amb el que s’hi explica, però no hi ha res d’autobiogràfic a la pel·lícula”, afirma el director.

El barceloní Carles Torras va debutar en el llargmetratge amb Joves (2004), en codirecció amb Ramon Térmens, un film que va obtenir el reconeixement de públic i crítica i va participar en més de trenta festivals internacionals on va guanyar diversos premis a la millor direcció. La seva segona pel·lícula, Trash (2009), protagonitzada per Óscar Jaenada, Assumpta Serna i Judit Uriach, va competir, com Open 24h, en la secció oficial del Festival de Màlaga i va obtenir tretze nominacions als premis Gaudí. El seu tercer llargmetratge Open 24h, dirigit i produït per ell mateix, és la seva aposta més personal. “He arriscat molt amb aquest projecte; és una forma de fer cinema molt més artesanal i amb un pressupost molt més limitat del normal”, explica Torras. ■

en cartellera

Las olas Direcció Alberto Morais Gènere Drama Producció Olivo Films, Promarfi Futuro 2010 Repartiment Carlos Álvarez-Nóvoa , Laia Marull , Armando Aguirre Bertolín rodat a catalunya localització Lleida , Barcelona , Portbou

web

tràiler

Després de guanyar tres premis a la passada edició del festival de Moscou, entre ells el de millor pel·lícula, i haver-se passejat per les seccions oficials de Gijón, Sevilla, Londres o Índia, arriba a les cartelleres aquesta road-movie atípica. Una història íntima, dirigida per Alberto Morais, amb un protagonista octogenari que farà un viatge al seu passat, acompanyat per Laia Marull.

En Miguel emprèn un camí que porta esperant seixanta anys, des de València fins a un petit poble al sud de França anomenat Argelès-sur-Mer, última parada de milers de refugiats fa no massa temps. Travessant en el seu vell cotxe un present desconegut i un passat arraconat, busca una certa reconciliació personal, però també històrica. El director, Alberto Morais, explica que fa cinc anys, durant una entrevista amb el cineasta grec Theo Angelopoulos, una de les respostes contenia la llavor del que després seria Las olas: “Dialogar amb la història és dialogar amb un mateix”. Carlos Álvarez-Nóvoa, guanyador d’un

53

Goya al millor actor revelació per Solas (1999) interpreta en Miguel, un home gran que pateix certa narcolèpsia. Després del funeral de la seva dona, posa en marxa els preparatius per a un viatge que fa temps que espera. Vol tornar a un indret on va perdre massa coses, i la majoria són irrecuperables.

“La pel·lícula aborda una història molt desconeguda, com són els camps de concentració construïts al sud de França abans de la Segona Guerra Mundial”, explica Morais. El protagonista interactuarà amb els fantasmes del seu passat i trobarà una companya de viatge accidental, la Blanca (Laia Marull), amb qui compartirà una part del seu retorn a Argelès i farà que en Miguel no se senti tan sol. També trobarà el seu antic amic, en Fernando, que tot i haver compartit un passat junts, ja no té res a veure amb ell. Són dos vells que s’han enfrontat a l’horror de maneres totalment diferents. Las olas és el segon llargmetratge de Morais i la seva primera incursió en el camp de la ficció, després del seu documental Un lugar en el cine. ■

en cartellera

Catalunya Über Alles!

Direcció Ramon Térmens Gènere Drama Producció Segarra Films, Televisió de Catalunya Repartiment Joel Joan, Jordi Dauder , Babou Cham, Vicky Peña , Gonzalo Cunill , Belén Fabra

web

tràiler

Un expresidiari, un immigrant a l’atur i un empresari d’èxit són els tres protagonistes d’aquest retrat de la Catalunya interior, on es posa de manifest el repte de la integració dels nouvinguts i de la tolerància de la gent del país, sota l’ombra de l’amenaça dels extremistes demagògics. Una proposta de Ramon Térmens que va guanyar un premi a Sant Sebastià i tres a Màlaga.

Catalunya Über Alles! arriba aquest mes a les cartelleres després de passejarse per festivals espanyols i internacionals, i d’obtenir sempre una bona acollida. Aquesta producció de Segarra Films, en col·laboració amb Televisió de Catalunya, retrata la societat catalana a través de les històries de tres personatges molt diversos, a qui donen vida Joel Joan, el recentment desaparegut Jordi Dauder i Babou Cham. També hi apareixen Vicky Peña, Gonzalo Cunill, Belén Fabra, Àngels Bassas, Boris Ruiz, Diana Iuliana i David Arribas. La primera història tracta d’un expresidiari que després

55

de complir una condemna de dinou anys per violació, torna a casa per reintegrar-se. A través dels seus ulls observem la nova realitat del poble ple d’immigrants. La segona història és la d’un immigrant subsaharià afectat per la crisi. Necessita una feina, qualsevol, per poder mantenir la seva família. Els tercers protagonistes són els membres d’una família adinerada que torna al seu xalet abans de temps. Un lladre d’origen albanokosovar està robant en el seu interior. L’amo de la casa i el delinqüent comencen una baralla que acaba amb la mort de l’assaltant.

El seu director, Ramon Térmens (Joves, Negre Buenos Aires) destaca que el film, tot i desenvolupar-se a Catalunya, “toca temes universals i la calorosa acollida als festivals demostra que arriba al públic”. Térmens ha assegurat que la pel·lícula vol ser un “crit d’alarma”, ja que fa que l’espectador es pregunti què és el que està succeint en una Europa cada vegada més intolerant. La pel·lícula podria haver-se ambientat a un poble d’Andalusia, França o Arizona. ■

en cartellera

Luces rojas Títol original Red Lights Direcció Rodrigo Cortés Gènere Thriller Producció Nostromo Pictures, Televisió de Catalunya , Cindy Cowan Entertainment Repartiment Cillian Murphy, Sigourney Weaver , Robert DeNiro, Elizabeth Olsen, Leonardo Sbaraglia rodat a catalunya ( veure pàgina següent)

web

tràiler

Després de presentar-se al Festival de Sundance i convèncer la crítica i el públic, s’estrena la nova cinta de Rodrigo Cortés (Buried), un thriller paranormal protagonitzat per estrelles de Hollywood com Cillian Murphy, Robert De Niro i Sigourney Weaver. El film, de la mateixa manera que Buried, està produït i rodat a Catalunya.

Rodrigo Cortés va sorprendre tothom amb la claustrofòbica Buried, on Ryan Reynolds patia durant noranta minuts tancat dins una caixa enterrada enmig del no-res. Ara, explora el terreny sobrenatural amb la història d’un equip d’investigadors de fraus paranormals format per la cap, Margaret Matheson (Sigourney Weaver) i els seus ajudants, Tom (Cillian Murphy) i Sally (Elizabeth Olsen), que treballen defensant la ciència racionalista. Al seu camí

57

apareix Simon Silver (Robert De Niro), un vident cec considerat el psíquic més important de tots els temps, que fa trenta anys que es troba desaparegut.

Tom comença a desenvolupar una obsessió malaltissa per Silver, que posseeix un magnetisme que es reforça de forma perillosa amb cada nova manifestació de fets inexplicables. El rodatge es va dur a terme entre Catalunya i Toronto i la direcció de fotografia va a càrrec de Xavi Giménez, que ha treballat en films com Darkness, de Jaume Balagueró o El maquinista, de Brad Anderson.

Cortés ha explicat que els passis de la pel·lícula a Sundance l’han ajudat a “valorar les reaccions del públic”, i això ho utilitzarà per fer “petits ajustos que portaran la pel·lícula a assolir el seu punt òptim”. La cinta ja ha tancat un acord de distribució amb Millennium Entertainment per a la seva estrena als Estats Units. Segons la distribuïdora, el nou film de Cortés els ha entusiasmat. ■

en cartellera

Rodat a catalunya

59

Luces rojas Localitzacions Barcelona Badalona Cornellà Sant Andreu de Llavaneres El Prat de Llobregat Sant Vicenç de Montalt Amb la Col·laboració de Barcelona/Catalunya film comission

en cartellera

[REC]3 Génesis Direcció Paco Plaza Gènere Terror Producció Castelao Productions Repartiment Leticia Dolera , Diego Martín, Àlex Monner , Mireia Ros rodat a catalunya localització Sant Pere de Ribes, Sant Pere de Vilamajor , Sant Pere de Clarà (Orrius), Santa Coloma de Cervelló

web

tràiler

La saga de terror català de més èxit segueix endavant amb una tercera entrega, dirigida en solitari per un dels dos artífexs de la franquícia, Paco Plaza. Aquest cop l’acció transcorre a plena llum del dia i respira més humor. El punt de partida és el casament de la Clara i en Koldo (Leticia Dolera i Diego Martín), que es convertirà en el dia més terrorífic de les seves vides.

Si [REC] i [REC]2 transcorrien en un edifici de Barcelona, aquesta tercera part es trasllada als salons i jardins on se celebra el casament dels dos protagonistes. Els zombis o “infectats”, no obstant, no trigaran a aparèixer i tenyiran aquest dia tan especial pels nuvis en un caòtic i delirant bany de sang. El film explicarà l’origen del famós virus que va fer de les seves entre els veïns de l’immoble barceloní. “És complicat explicar coses de la pel·lícula

61

sense desvelar-ne res. Sóc partidari de mantenir l’interès fins que arribi als cinemes, ja que aquesta va ser la clau de les anteriors entregues de [REC]”, opina el director, Paco Plaza.

Tot sembla apuntar que la saga [REC], que ha obtingut nombrosos premis internacionals a més d’unes xifres de taquilla milionàries, continuarà el seu èxit amb aquesta nova entrega, que ja ha estat venuda a més d’una dotzena de països arreu del món. Hollywood ja va rodar la seva pròpia versió de la història, Quarantine, que també va triomfar en taquilla, i ja va per la segona part. Leticia Dolera (Imago Mortis, Spanish Movie) i Diego Martín (Tres metros sobre el cielo, Amigos) interpreten la parella de nuvis. Paco Plaza, que ha coescrit el guió amb Luiso Berdejo (La otra hija) dirigeix en solitari, i aquest any Jaume Balagueró farà el mateix amb [REC]4 Apocalipsis, que tancarà la saga. ■

en cartellera

Any de Gràcia Direcció Ventura Pons Gènere Comèdia Producció Els Films de la Rambla Repartiment Rosa Maria Sardà , Oriol Pla , Santi Millan, Amparo Moreno, Diana Gómez rodat a catalunya localització Dosrius, La Garriga , Barcelona

web

tràiler

En David té vint anys i arriba a Barcelona ple d’il·lusions. La Gràcia en té més de seixanta i li ofereix una habitació a canvi de companyia i atenció. La convivència esdevé, des del principi, explosiva. Ventura Pons estrena un film ambientat al barri de Gràcia, recolzant-se en la veterania de Rosa Maria Sardà i la joventut d’Oriol Pla. Tot i anunciar no fa gaire la seva retirada temporal del món del cinema, Ventura Pons demostra que es troba en plena forma amb l’estrena d’Any de Gràcia, el seu darrer títol, pel qual ha comptat amb noms tan coneguts com Rosa Maria Sardà, Santi Millán, Amparo Moreno o, fins i tot, Roser Feliu. Però el protagonista és el jove Oriol Pla, un noi de poble que inicia una nova vida a Barcelona: “Aquesta pel·lícula significa el meu retorn a la comèdia, un gènere que feia més de deu anys que no tocava”, ha explicat el cineasta. La Gràcia té seixanta-i-uns-quants anys i esperava acollir una noia a casa seva que li fes una mica de companyia. A part de ser un noi,

63

el David és lleig i sembla més aviat burro. La Gràcia no ho veu gens clar, però canvia d’opinió quan el noi li assegura que sap jugar a la brisca. La primera nit, després de deixar-li clares les normes de la casa (“ni dones, ni drogues”), la Gràcia l’ensenya a jugar com déu mana. Quan li tira el tarot es queda impressionada. Les cartes diuen, clarament, que el noi tindrà una molt bona ratxa.

“Hem intentat palesar el sentit, el missatge, que crec tindrà la pel·lícula: malgrat tot, la vida és millor si ens ajudem els uns als altres”, afirma Pons.

Com a banda sonora, el film incorpora cançons de grups catalans com Mishima, Manel o El Petit de Cal Eril. Després de dirigir una vintena d’obres teatrals, Pons va rodar la seva primera pel·lícula l’any 1977, Ocaña, retrat intermitent, seleccionada oficialment pel Festival de Canes. Amb vint-i-tres llargmetratges, vint-i-un d’ells produïts amb la seva companyia Els Films de la Rambla, s’ha convertit en un dels directors catalans més coneguts. ■

en cartellera

Katmandú, un espejo en el cielo Direcció Icíar Bollaín Gènere Drama biogràfic Producció Media Films, Es.Docu Repartiment Verónica Echegui, Sumyata Battarai, Norbu Tsering Gurung rodat a catalunya localització Barcelona , Manlleu, Puig-Reig, Sabadell

web + tràiler Basant-se en la història real de la mestra catalana Victòria Subirana (Vicky Sherpa), que ha dedicat la seva vida a lluitar contra les desigualtats socials al Nepal, Icíar Bollaín construeix un film vitalista protagonitzat per Verónica Echegui.

Una producció catalana (Media Films) rodada majoritàriament a Katmandú i les muntanyes nepaleses, sobre la solidaritat i la recerca d’un lloc en el món.

Durant els primers noranta, la Laia, una jove mestra, es trasllada a Katmandú a treballar en una petita escola. Aviat descobreix la pobresa extrema i un panorama educatiu desolador que margina els més necessitats. Després de contraure un matrimoni de conveniència per tal de legalitzar la seva situació, la Laia s’embarca en un ambiciós projecte educatiu. De seguida s’adona que no pot fer-ho sola. Però també es troba amb un regal que no esperava: enamorar-se del desconegut amb qui s’ha casat. Sempre recolzada per la jove mestra Sharmila,

65

la Laia inicia un viatge personal al costat més profund de la societat nepalesa i de si mateixa. La directora Icíar Bollaín (También la lluvia, Te doy mis ojos), ha posat la seva mirada en aquesta història de superació personal, i per dur-la a terme ha comptat amb el productor català Luis de Val (Herois, El truco del manco).

“La idea de rodar a Katmandú i a les muntanyes de Mustang, en anglès i en nepalès, amb una majoria d’actors no professionals i un gran nombre de nens, era per a mi un repte. El personatge de la Laia ha de portar l’espectador a descobrir altres paisatges, una altra cultura i una altra forma de relacionarse amb els altres i amb la natura”, explica Bollaín. La protagonista, Verónica Echegui, va iniciar-se al cinema amb Yo soy la Juani, i ha aparegut en títols com El patio de mi cárcel o la recent Verbo, presentada a Sitges. El director de fotografia Antonio Riestra (Pa negre) aconsegueix traslladar a la gran pantalla tota la bellesa del Nepal, l’últim regne tibetà perdut de l’Himàlaia. ■

en cartellera

Dictado Direcció Antonio Chavarrías Gènere Thriller Producció Oberon Cinematogràfica Repartiment Juan Diego Botto, Bárbara Lennie, Mágica Pérez, Marc Rodríguez, Ágata Roca , Nora Navas rodat a catalunya ( veure pàgina següent)

web + tràiler

La 62a edició de la Berlinale programa a la seva secció oficial l’últim film del director i productor català Antonio Chavarrías, Dictado, un thriller psicològic sobre el mal, la innocència infantil, la culpa i la por. Un viatge de la llum a la foscor de la mà d’Oberon Cinematogràfica, la productora del film guanyador de l’Ós d’Or 2009, La teta asustada.

En Daniel i la Laura són un matrimoni jove que encara no ha tingut fills i decideix acollir a casa seva, de manera temporal, la filla d’un amic de la infantesa d’en Daniel que acaba de suïcidar-se. Mentre la Laura, poc a poc, aconsegueix que la nena retrobi les ganes de viure, en Daniel comença a sentir-se amenaçat per alguns comportaments de la petita, que desperten en ell pors i sentiments d’un passat que havia decidit enterrar. El film està protagonitzat per Juan Diego Botto (Martín Hache, La mujer del anarquista)

67

i Bárbara Lennie (Los condenados, La piel que habito), amb la nena Mágica Pérez i els catalans Marc Rodríguez, Àgata Roca i Nora Navas. Va ser rodat majoritàriament a Barcelona i la seva província i, tot i que el guió és del mateix Chavarrías, es basa en una idea original del dramaturg Sergi Belbel.

“Amb Dictado vaig voler construir una història que creixés com una amenaça. Una amenaça incerta que, poc a poc, anés apropiant-se de tots els personatges fins a convertir-los en víctimes d’un perill cada vegada més immediat”, explica el director. És una pel·lícula dominada pel mal però sense personatges malvats. “La culpa i la por poden arribar a ser destructius, poden anular la voluntat de qualsevol persona i arrossegarla a la irracionalitat”, continua Chavarrías. El cineasta, autor de Susanna, Volverás o Las vidas de Celia, de temàtiques més socials, debuta amb Dictado en el gènere del thriller. ■

en cartellera

Rodat a catalunya

69

Dictado Localitzacions Barcelona El Masnou Amb la Col路laboraci贸 de Barcelona/Catalunya film comission

en cartellera

Promoción fantasma Direcció Javier Ruiz Caldera Gènere Comèdia Producció Ciudadano Ciskul , Mod Producciones, Think Studio, Ikiru Films Repartiment Raúl Arévalo, Alexandra Jiménez, Andrea Duro, Àlex Maruny, Sílvia Abril

web + tràiler

Després de Spanish Movie, una de les pel·lícules més taquilleres del 2009, el segon llargmetratge de l’ex alumne d’ESCAC Javier Ruiz Caldera és una comèdia amb elements fantàstics ambientada en un institut, el Monforte, on el professor Modesto, en ocasions, veu morts.

Aquest fet no només li ha costat una fortuna en psiquiatres, sinó que també ha provocat que el despatxessin de totes les escoles on ha treballat. Tot i això, la seva sort canvia quan aconsegueix una plaça al Monforte i ha de donar classe a cinc alumnes que han convertit un col·legi de prestigi en una casa d’horrors. En Modesto ha d’aconseguir que els cinc alumnes aprovin l’últim curs i marxin, per fi, de l’escola. Però aquesta no serà una tasca fàcil: els cinc alumnes fa vint anys que són morts. “Aquesta serà una pel·lícula que donarà un gran gir a les pel·lícules d’instituts i una divertidíssima visió

71

de les històries de fantasmes”, ha explicat Ruiz Caldera. Els encarregats de donar vida als protagonistes de Promoción fantasma són Raúl Arévalo (Primos) i Alexandra Jiménez (Spanish Movie, La pecera de Eva), i els acompanyen Andrea Duro (Física o química), Jaime Olías (Ángel o demonio), Àlex Maruny (3MSC), Anna Castillo (Doctor Mateo), Aura Garrido (Ángel o demonio) i Javier Bódalo (Pelotas). Completen el repartiment Joaquín Reyes (Spanish Movie), Carlos Areces (Balada triste de trompeta), Sílvia Abril (Spanish Movie), i Luis Varela (Cámera café). En aquesta pel·lícula, Javier Ruiz Caldera té al seu costat els guionistes Cristóbal Garrido i Adolfo Valor, Arnau Valls en la direcció de fotografia, Javier Alvariño com a director d’art, Sergio Burmann com a responsable de so, i Lluís Castells i Jordi San Agustín als efectes especials i digitals, entre d’altres. Promoción fantasma és una producció de Ciudadano Ciskul, Mod Producciones, Think Studio i la catalana Ikiru Films. ■

en cartellera

Medianeras Direcció Gustavo Taretto Gènere Drama romàntic Producció Rizoma Films, Eddie Saeta S.A ., Pandora Filmproduktion, Zarlek Producciones Repartiment Pilar López de Ayala , Javier Drolas, Inés Efron, Carla Peterson, Rafael Ferro

web

tràiler

Dues persones que viuen l’una al costat de l’altra, en una gran ciutat com Buenos Aires, poden passar anys sense trobar-se mai i, per tant, sense arribar-se a conèixer. Amb aquest punt de partida, l’argentí Gustavo Taretto construeix una faula urbana, moderna i intimista que ha produït el català Lluís Miñarro.

En Martín és un noi fòbic en vies de recuperació. Poc a poc, aconsegueix sortir del seu tancament i la seva addicció al món virtual. La Mariana és arquitecte però treballa com a decoradora d’aparadors, s’acaba de separar i té el cap tan desordenat com l’apartament on es refugia. A més de desil·lusions recents, tots dos tenen moltes coses en comú. Haurien de trobar-se, semblen fets l’un per l’altre, però Buenos Aires és una ciutat superpoblada i caòtica. Com podrien coincidir? Aquesta és una història d’amor sense que la parella protagonista

73

en sigui conscient. Pilar López de Ayala i Javier Drolas donen vida a aquests dos éssers perduts en un paisatge urbà conduïts sempre per la veu en off del personatge masculí. Medianeras deriva d’un curtmetratge homònim del mateix Taretto (2004), una peça que ha circulat per festivals de tots els continents i ha arribat a endur-se fins a quaranta premis. “El film és una construcció artificial i graciosa sobre la vida moderna en les grans ciutats”, explica el director.

La pel·lícula va gaudir d’una bona acollida a la Berlinale 2011, on va guanyar el segon premi del públic. Personatges i situacions que en alguns casos remeten al millor Woody Allen, amb les seves misèries i paranoies. Si el novaiorquès va universalitzar la seva ciutat amb Manhattan, Taretto fa quelcom similar amb Buenos Aires. Un film vitalista, amable i ple d’enginy que ha seduït crítica i espectadors d’arreu del món. ■

nous proj Tengo ganas de ti 76 Fènix 11 ·23 77 Una pistola a cada mà 78 El cuerpo 79 Amor col·lateral 80 Insensibles 81

Barcelona-Catalunya Film Commission / Joan Perramon

jectes 75

*Tengo ganas de ti

nous projectes

Tengo ganas de ti Amors de joventut

La pel·lícula més taquillera a tot l’estat durant el 2010, Tres metros sobre el cielo, ja té la seva seqüela en marxa. El rodatge va finalitzar al desembre, en diverses localitzacions de Barcelona i Girona. Fernando González Molina, director de la primera part i de Fuga de cerebros, torna a fer-se càrrec dels amors i desamors juvenils d’aquesta saga, basada en les novel·les d’èxit de Federico Moccia.

Hache, el rebel protagonista interpretat per Mario Casas, torna després d’una estada a Nova York i Roma i decideix refer la seva vida. No obstant, tard o d’hora es retrobarà amb la dolça Babi (María Valverde). A la vegada, coneixerà Gin, una noia que li farà recuperar l’esperança de tornar-se a enamorar.

Els protagonistes de Tres metros sobre el cielo, Mario Casas, María Valverde, Álvaro Cervantes, Marina Salas o Nerea Camacho, repeteixen a Tengo ganas de ti, però s’incorpora Clara Lago, Antonio Velázquez i Carme Elías, entre altres. La pel·lícula és una coproducció de Zeta Cinema, Antena 3 Films, Cangrejo Films i Globomedia Cine. ■

77

Fènix 11 ·23 Una història real

Joel Joan i Sergi Lara van iniciar a finals de novembre el rodatge de Fènix 11·23, una pel·lícula sobre la història real d’Èric Bertran. A la tardor de l’any 2004, l’Èric, un noi de catorze anys, crea un web inspirat en Harry Potter i l’orde del Fènix per defensar la llengua catalana. Una nit, trenta guàrdies civils de la brigada antiterrorista de Madrid irrompen a casa seva i l’acusen de terrorista informàtic. El seu crim: enviar un correu electrònic a uns supermercats demanant l’etiquetatge en català.

A partir d’un guió d’Albert Plans i Hèctor Hernández Vicens, el film parla de la fragilitat de qualsevol persona davant l’abús de poder. De com en nom de la seguretat es poden acabar eliminant els drets més elementals de les persones i pretén posar sobre la taula què passa quan s’utilitza el rebuig que crea el terrorisme per estigmatitzar o destruir tots aquells que pensen diferent. Perquè com va expressar Noam Chomsky en assabentar-se d’aquesta història: “El món hauria de conèixer la història de l’Èric”. ■

nous projectes

Una pistola a cada mà La crisi dels 40

Cesc Gay va iniciar al desembre el rodatge del seu nou film Una pistola a cada mà, que compta amb un repartiment de luxe format per Ricardo Darín, Eduard Fernández, Javier Cámara, Clara Segura, Eduardo Noriega, Candela Peña, Luis Tosar, Leonor Watling, Alberto Sanjuan i Ernest Villegas, entre d’altres. Es tracta d’una història coral amb to de comèdia que parla dels homes d’avui en dia a partir de vuit personatges principals. Un retrat irònic i emocional en clau de comèdia sobre les carències, debilitats i d’altres “virtuts”. Històries explicades sense compassió, sobre el desconcert de l’home actual: perdut, desplaçat, confús i a la recerca d’una nova identitat.

El rodatge es farà per parts per poder quadrar les agendes dels diferents actors que hi intervenen. Aquest serà el sisè film de Cesc Gay, després de V.O.S., Ficció, En la ciudad, Kràmpack i Hotel Room. En aquest cas, la producció torna a anar a càrrec d’Imposible Films (Marta Esteban) amb la participació de Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola i el suport de l’ICEC. ■

79

El cuerpo L’ombra de Hitchcock

La productora catalana Rodar y Rodar torna a unir esforços amb Antena 3 Films amb una nova aposta en format de thriller amb El cuerpo. La pel·lícula suposa el debut en la direcció d’Oriol Paulo, guionista de Los ojos de Julia qui, en aquesta ocasió s’aproparà més a “l’univers de la intriga fosca i psicològica de Hitchcock”, tal com indica un dels seus productors, Joaquín Padró. El seu director també afegeix que hi ha influències de Misery de Rob Reiner. El film es va començar a rodar aquest mes de gener i estarà protagonitzat per José Coronado, Belén Rueda i Hugo Silva.

El cuerpo explica la història d’un policia, Jaime Pena, que és enviat a investigar la desaparició del cos d’una dona en un dipòsit de cadàvers.

El seu principal ajut serà el marit de la dona morta, però les pistes apunten que ell podria ser el responsable del crim. Juntament amb Rodar y Rodar i Antena 3, participa a la producció Chromosome 22 Films, amb seu a Los Ángeles. ■

nous projectes

Amor col·lateral Una tragicomèdia social

Un jutge lligat de mans pels seus errors, programes de televisió que alienen els espectadors, una agressió racista, un món financer que cada dia la fa més grossa per seguir guanyant més diners. Això és Amor col·lateral. Enfront d’aquesta jungla, l’amor que neix entre una noia agredida i el seu agressor serà l’únic camí per redimir un món que va a la deriva, i els encarregats a donar vida a aquests dos protagonistes són els joves Joan Carles Suau (Pa negre, Águila Roja, la película) i Juliana Sanpedro (Ventdelplà). Amor col·lateral és una comèdia que s’inspira en una agressió racista ocorreguda fa uns anys en un transport públic de Barcelona. Un fet real que ha permès al seu autor i director, Jordi Roigé, plantejar una ficció cinematogràfica. El rodatge d’aquesta producció d’Utopia Global va tenir lloc en diverses localitzacions de la ciutat de Barcelona i del Berguedà. A més dels dos protagonistes ja citats, el repartiment també compta amb altres cares conegudes de la televisió i del cinema català com les de Roger Pera o Andreu Rifé. ■

81

Insensibles No hi ha dolor

El director de curtmetratges franco-espanyol Juan Carlos Medina va rodar el seu primer llargmetratge l’estiu passat. Insensibles és el títol d’aquest thriller amb rerefons històric, el rodatge del qual va durar set setmanes. La pel·lícula s’ha desenvolupat a partir d’un guió escrit pel mateix Medina i Luiso Berdejo, guionista de [REC], entre d’altres films, i s’ha rodat en localitzacions de Catalunya i Osca. Insensibles explica la història d’un brillant neurocirurgià que necessita un trasplantament de medul·la. És per això que, si vol sobreviure, haurà de trobar els seus pares biològics, els quals es troben dins d’un passat silenciós i misteriós ple de respostes a les preguntes del present. Durant el període de recerca, el protagonista descobrirà que, durant la Guerra Civil, un grup de nens va néixer amb una estranya peculiaritat: eren insensibles a qualsevol dolor físic. Els encarregats de donar vida als personatges d’aquesta història són Àlex Brendemühl, Juan Diego, Tómas Lemarquis, Derek de Lint, Ramon Fontserè, Silvia Bel, Félix Gómez, Bea Segura, Lluís Soler i Irene Montalà. ■

notĂ­cies

83

*Mágica Pérez i Antonio Chavarrías a la Berlinale

notícies

Polseres vermelles en mans de Steven Spielberg Filmax, TV3 i la cadena nord-americana ABC han tancat un acord pel qual la sèrie Polseres vermelles, produïda per Filmax per a TV3, serà adaptada i emesa pel canal americà. La sèrie, una creació d’Albert Espinosa dirigida per Pau Freixas, serà produïda per ABC. Dreamworks TV aportarà la creativitat, de la mà de Steven Spielberg, i Marta Kauffman, co-creadora i productora executiva de la sèrie Friends, serà la guionista de la versió americana de la sèrie.

Han estat més d’una les cadenes nord-americanes que han mostrat interès en la sèrie catalana. L’ABC és una de les quatre cadenes més importants del país, propietat de The Walt Disney Company. Als Estats Units, el funcionament de la producció televisiva difereix del que existeix al nostre país. Allà, per poder produir una sèrie, primer es roda el capítol pilot, i a continuació s’ensenya als possibles anunciants per saber qui estaria interessat en incloure publicitat mentre s’emet la sèrie. Si rep el recolzament necessari, el capítol pilot es converteix en sèrie. D’aquesta manera, de moment Polseres vermelles tindrà el seu capítol a l’estil americà.

En relació a l’acord, el president de Filmax, Julio Fernández, ha manifestat: “Estem molt feliços per aquest èxit compartit amb TV3, ja que sense el recolzament de Mònica Terribas i Televisió de Catalunya, que van apostar des de l’inici per aquesta sèrie, no hauríem arribat on som ara. Per a nosaltres, que als Estats Units s’interessin per Polseres vermelles és un fet històric a nivell empresarial. Des del primer minut hem cregut en aquest projecte perquè és diferent a tot el que s’ha fet fins ara, i ens omple d’orgull que els EUA ho hagin valorat igual que nosaltres. I si, a més, darrere d’aquest projecte figuren els noms de Steven Spielberg o Marta Kauffman, l’orgull és encara més gran”. D’altra banda, la directora de TV3, Mònica Terribas,

85

ha assegurat que “per a una televisió pública com la nostra, aconseguir fer una sèrie que posi en valor la lluita per la vida des de la perspectiva dels nens que s’enfronten a les seves limitacions ha estat un somni. Que això traspassi fronteres i arribi arreu del món és la culminació de la nostra funció: universalitzar continguts amb sentit constructiu”.

Albert Espinosa, creador i guionista de la sèrie, afegeix: “La meva felicitat és completa, crec que quan es treballa amb una llibertat tan potent com la que donen TV3 i Filmax acaben passant aquestes coses meravelloses. En un dels meus anys d’hospital vaig conèixer un home de noranta anys que em va dir: “Si creus en els somnis, aquests es crearan. El creure i el crear només estan a una lletra de distància”. Treballar amb somiadors com Mònica Terribas, Julio Férnandez, Carlos Fernández, Pau Freixas i tots els actors i equip tècnic d’aquesta sèrie demostren que això és possible”.

Polseres vermelles, que ja prepara la segona temporada, va gaudir de gran èxit a Catalunya, on es va convertir en la sèrie revelació de l’any i en tot un fenomen social que va arribar a ser líder d’audiència en pràcticament tots els capítols. Antena3 i TNT emetran la sèrie en la seva versió doblada a partir de gener. També es podrà veure en la seva versió doblada a Mèxic, Puerto Rico i els EUA. ■

notícies

Arrugues i Les Tres Bessones, al Cartoon Movie

El Cartoon Movie, el fòrum europeu de coproducció d’animació, se celebrarà del 7 al 9 de març a Lió. Fins a cinquanta projectes han estat seleccionats amb l’objectiu d’accelerar el finançament i distribució internacional dels llargmetratges d’animació. Enguany, més que mai, les temàtiques s’han orientat cap a un públic madur i quasi la meitat dels projectes s’han concebut amb 3D estereoscòpic, l’utilitzat per James Cameron a Avatar. La delegació catalana estarà liderada per Arrugues i Les Tres Bessones i la Màquina del Temps.

Arrugues, basada en el còmic de Paco Roca (Premi Nacional de Còmic 2008), està dirigida per Ignacio Ferreras i coproduïda per la catalana Cromosoma. “Afronta l’Alzheimer d’una forma molt honesta, sensible i divertida”, apunta el director. El film es va estrenar a Sant Sebastià, va ser preseleccionat als Oscar i ha obtingut nominacions als Goya i als Gaudí. D’altra banda, Les Tres Bessones de Roser Capdevila passen al 3D de la mà de Cesc Gay i Baltasar Pedrosa. El projecte, encara en fase de desenvolupament, buscarà fer-se un lloc al Cartoon Movie. ■

87

Eva guanya el Dictat, d’Antonio premi del públic Chavarrías, a Gérardmer a la Berlinale

La primera pel·lícula de robots del cinema català, Eva, continua engrandint el seu currículum de reconeixements a França. Després d’haver guanyat el Gran premi del jurat del Festival de cinema de ciència-ficció de Nantes, l’opera prima de Kike Maíllo va obtenir diumenge el premi del públic al Festival de cinema fantàstic de Gérardmer. L’estrena comercial d’Eva a França està prevista per al 21 de març. També està prevista l’estrena a Rússia i als Estats Units, on la productora de Harvey Weinstein ha comprat els drets per fer un remake nord-americà de la cinta, protagonitzada per Daniel Brühl, Marta Etura, Lluís Homar i la jove actriu Claudia Vega. ■

L’últim film del director i productor Antonio Chavarrías, Dictat, s’ha presentat al Festival Internacional de Berlín. La pel·lícula narra la història d’una nena, la Julia, que després de quedar-se òrfena, és acollida per la Laura i el Daniel, un amic de la infància del seu pare. La presència de la nena fa que Daniel se senti desplaçat. El seu malestar augmenta quan comença a percebre com a amenaces algunes de les accions de la nena i a veure en ella les claus d’un passat terrorífic que havia decidit enterrar. Està protagonitzada per Juan Diego Botto, Bárbara Lennie, Nora Navas, Àgata Roca i la nena Mágica Pérez. És una producció d’Oberon Cinematogràfica (productora de La teta asustada, guanyadora de l’Ós d’or l’any 2009) en coproducció amb Continental Producciones, amb la participació de Televisió de Catalunya i TVE, i la col·laboració de l’ICAA i l’ICEC. ■

notícies

Or i plata per a les produccions catalanes a FIPA

Daniel Brühl serà el pilot Niki Lauda

El palmarès del Festival Internacional de Programes Audiovisuals (FIPA), que s’ha celebrat del 23 al 29 de gener a França, ha atorgat dos dels principals premis a les cintes El quadern de fang d’Isaki Lacuesta i El Regne de Mr Edhi d’Amélie Saillez.

Ambdues competien en les seccions de Música i espectacles en viu i Documentals de creació respectivament. La cinta de Lacuesta ha obtingut el FIPA d’Or en la seva categoria mentre que la de Saillez s’ha quedat amb la segona posició, FIPA de plata, premi que es suma a la distinció Télérema obtinguda en el mateix certamen. La 25a edició del FIPA comptava amb una nodrida participació de produccions catalanes en pràcticament totes les seccions d’aquest festival, considerat un dels més rellevants de la producció televisiva europea. Catalan Films & TV col·labora des de fa anys organitzant visionats exclusius per al director artístic i amb l’enviament de candidatures. ■

L’actor catalano-alemany, de trenta-tres anys, encarnarà el mític pilot de Fórmula 1 austríac a la pel·lícula Rush, dirigida pel nord-americà Ron Howard (guanyador d’un Oscar per Una mente maravillosa). Brühl, conegut pels seus papers a Salvador (Puig Antich), Eva o les produccions internacionals Malditos bastardos i Goodbye Lenin, serà el protagonista principal d’un film que tractarà la rivalitat entre Lauda i el britànic James Junt durant la dècada dels setanta. La pel·lícula també inclourà l’accident de Lauda al circuit Nürburgring l’agost del 1976, en el qual va patir greus cremades al cap. El pilot, de seixant-dos anys, s’ha mostrat favorable al rodatge d’aquest film. ■

89 Producció catalana a Sundance

Ventura Pons a Nova York Dins del marc de l’Spanish Cinema Now es va projectar en première mundial l’últim film de Ventura Pons, Any de Gràcia, produït per Els Films de la Rambla amb la col·laboració de TV3.

No és el primer cop que el Lincoln Center Film Society programa una pel·lícula de Pons; a més, l’any 1999 li va dedicar una retrospectiva que va contribuir a la difusió de la seva obra als Estats Units. Un país on s’ha pogut veure el seu cinema comercialment a les sales i a la cadena de televisió HBO. ■

El nou film de Rodrigo Cortés, Luces rojas, produït i rodat a Catalunya amb Robert De Niro i Sigourney Weaver es va presentar al festival de Sundance a finals del mes de gener. A més, es va projectar el curtmetratge Somriure amagat del català Ventura Durall i Odysseus‘ Gambit de l’exestudiant de la Facultat de Comunicació Blanquerna, Àlex Lora, que ja va participar al 18è Festival de Cinema Independent de Barcelona, L’Alternativa. ■

Nou film d’Albert Serra El controvertit director català Albert Serra ha finalitzat a França el rodatge del seu quart llarmetratge, Història de la meva mort. Es tracta d’un film caracteritzat per l’aparició d’actors amateurs i personatges mediàtics que explica el pas del racionalisme del segle XVIII al romanticisme del XIX. Una coproducció catalana i francesa protagonitzada per un marquès i un comte que representen les dues grans visions del món de l’època. ■

Festivals: Properes cites 9 - 19 febrer, Berlín, Alemanya

Berlin International Film Festival – Berlinale European Film Market (EFM) Estand Catalan Films & TV. Films: Dictado i Loxoro.

web

mapa

27 febrer – 1 març, Barcelona, Catalunya

Mobile World Congress Catalan Films & TV, gràcies a la col·laboració d’Acc10, dóna accés a 16 companyies.

web

mapa

2 – 8 març, Manchester, Regne Unit

¡Viva! Spanish & Latin American Film Festival Films: Arrugas, El gran Vázquez, Pa Negre, Pájaros de papel i Terrados.

web

mapa

2 – 10 març, Guadalajara, Mèxic

Festival Internacional de Cine en Guadalajara Films: Any de Gràcia, Los pasos dobles, Mercado de futuros. Curtmetratges: Alto sauce, El somriure amagat, Leyenda i Odysseus’ Gambit.

web

mapa

91 2 – 11 març, Miami, Estats Units

Miami International Film Festival Films: Lo contrario al amor

web

mapa

16 – 24 març, Las Palmas de Gran Canaria, Espanya

Festival Internacional de Cine Las Palmas de Gran Canaria

web

mapa

21 març – 5 abril, Hong Kong, Xina

Hong Kong International Film Festival

web

mapa

1 – 4 abril, Cannes, França

MIPDOC – MIPTV Estand Catalan Films & TV.

web

mapa

11 – 22 abril, Buenos Aires, Argentina

BAFICI

web

mapa

Festivals: Properes cites 13 – 29 abril, Barcelona, Catalunya

MECAL Catalan Films & TV col·labora per afavorir la presència de compradors.

web

mapa

18 – 29 abril, Nova York, Estats Units

Tribeca Film Festival

web

mapa

21 – 28 abril, Màlaga, Espanya

Festival de Málaga de Cine Español Films: El programa oficial inclou importants estrenes de cinema català.

web

mapa

26 abril – 6 maig, Toronto, Canadà

Hot Docs (Canadian International Documentary Film Festival)

web

mapa

28 abril – 6 maig, Jeonju, Corea del Sud

Jeonju International Film Festival

web

mapa

93

catalanfilms&tv

Supporting the Catalan Audiovisual Industry Worldwide

felicitem

Chico & Rita

Millor Llargmetratge d’Animació

Midnight in Paris

Millor Pel·lícula / Direcció Artística / Director / Guió Original

84. Premis de l’Acadèmia Oscar® Nominats