El primer Everest, la massificació i els rècords Les expedicions pioneres que van intentar fer cim a l’Everest, sense èxit, hi van anar pel vessant nord. Però quan el 1950 la Xina va envair el Tibet, la ruta va quedar tancada, i va ser aleshores que s’hi van fer les primeres aproximacions per la cara sud. El 1952, el xerpa Tenzing Norgay i Raymond Lambert van assolir un nou rècord d’altitud, els 8.595 metres, a l’aresta sud-est. I l’experiència de Norgay aleshores va ser decisiva per a l’expedició que l’any següent aconseguiria el cim. Ho va fer amb el neozelandès Edmund Hillary, formant part d’una expedició britànica. La notícia va córrer ràpidament i tots dos van ser ordenats cavallers de l’Imperi Britànic. No va ser fins al 1960 que una expedició xinesa va aconseguir fer cim a l’Everest per la cara nord. I el 1975 la japonesa Junko Tabei va ser la primera dona a trepitjar el cim. Tots els alpinistes que van anar assolint l’Everest fins aleshores havien de recórrer a l’oxigen suplementari, l’ús del qual va ser controvertit ben bé des de les primeres ascensions, als anys vint. El primer alpinista a fer el cim de l’Everest sense oxigen va ser Reinhold Messner, juntament amb Peter Habeler, el 1978. I, dos anys més tard, Messner mateix va fer el primer solo a l’Everest, també sense oxigen. Començava una nova etapa en l’exploració del sostre del
món, amb l’obertura de noves vies d’escalada. Fins als anys vuitanta, el nombre d’expedicions que feien cim a l’Everest era relativament baix, fins a l’explosió del fenomen de les expedicions comercials, als anys noranta, que va anar acompanyat, també, d’un augment dels accidents mortals, com, per exemple, la tragèdia del 1996, en què vuit alpinistes van perdre la vida a causa d’una forta tempesta, o l’allau del 2014, que va matar catorze guies nepalesos. Actualment, la massificació de l’Everest i les condicions d’ascensió o la manca de preparació d’alguns alpinistes són motiu de polèmica. Als anys noranta, el tirolès Hans Kammerlander va establir el rècord d’ascensió des del vessant nord, des del camp base avançat, assolint el cim en 16 hores i 45 minuts. Uns quants anys abans, el 1986, hi va haver una ascensió mítica, la d’Erhard Loretan i Jean Troillet, que van pujar al cim pel difícil corredor Hornbein i van tornar a baixar en 43 hores. Des de la cara sud, el rècord el té el francès Marc Batard, que va pujar al cim des del camp base i en va baixar, sense oxigen suplementari, en 22 hores i 29 minuts. Va ser el primer a aconseguir-ho en menys de vint-i-quatre hores. Batard va rebre el sobrenom de l’esprintador de l’Everest.
176
16 de maig del 1975: La japonesa Junko Tabei és la primera dona a assolir el cim.
1978
25 de maig del 1960: Els xinesos Wang Fuxhou, Gongbu i Qu Yinhua fan la primera ascensió documentada pel vessant nord.
1975
29 de maig del 1953: Edmund Hillary i Tenzing Norgay esdevenen els primers homes a trepitjar l’Everest.
1960
1953
CRONOGRAMA 8 de maig del 1978: Reinhold Messner i Peter Habeler fan la primera ascensió sense oxigen suplementari.
Fitxa ASCENS EVEREST
Everest 8.848 m Primera arribada 26 h (21 de maig)
Tram dels tres graons
Segona arribada 17 h (28 de maig)
8.400 m
Desnivell positiu
3.748 m Distància
Camp 2
30 km
Camp 1
7.600 m
7.000 m
Meteorologia
Vent molt fort i neva.
Camp base avançat 6.400 m
Segona sortida 22.00 h (27 de maig)
Gels
Aigua
Crema hidratant i solar
Piolet
2 3
1
4 5
6
20 d’agost del 1980: Reinhold Messner fa, en tres dies, la primera ascensió en solitari, i sense oxigen suplementari, des del camp base.
Sortida inicial
1 Llum frontal | 2 Ulleres de sol | 3 Jaqueta | 4 Paravent 5 Guants i manyoples | 6 Mono | 7 Pantalons | 8 Botes d’alta muntanya | 9 Grampons
23-24 de maig del 1996: Hans Kammerlander estableix en 16 h i 45 min el rècord d’ascensió sense oxigen des del camp base avançat del vessant nord.
2007
8
1996
1980
9
1 Acompanyant: Seb
177
8 i 15 de maig del 2007: El xerpa Pemba Dorje puja dues vegades a l’Everest sense oxigen en tan sols set dies de diferència.
02.00 h (20 de maig)
Monestir de Rongbuk 5.000 m
2017
7
21 i 27 de maig del 2017: Jornet supera el rècord de Dorje i fa l’Everest dues vegades en sis dies: en 26 h des del camp base; en 17 h des del camp base avançat.
Un nou món de possibilitats L’Everest és el somni que ens queda pendent, i aquesta vegada tenim la convicció que l’assolirem. Acumulem l’experiència valuosíssima de l’intent de l’any passat. I ara hem preparat un pla d’aclimatació que donarà inici a aquesta nova expedició a l’Himàlaia. Amb l’Emelie, pujarem al Cho Oyu, de 8.201 metres, per posar el cos a prova en altitud, abans d’encarar l’Everest.
Però, quan fa poc que ens hem instal·lat al camp base, ens arriba una notícia que ho pot canviar tot: la mort d’Ueli Steck per una caiguda quan pujava el Nuptse, ben a prop de l’Everest. Hem arribat plens d’il·lusió, perquè sabem que tenim el somni a tocar, i la desaparició d’en Ueli ens deixa immòbils de cop. En Ueli és tot un mestre, un referent, un company de qui he après tantes coses sobre alpinisme. I ara ja no hi és.
178
Em faig preguntes, em demano si paga la pena d’afrontar segons quins riscs, d’anar tan lluny com ell anava fins a l’extrem que tot es pugui trencar. Quin grau de risc estic disposat a assumir? Som aquí perquè volem escalar, perquè volem provar coses noves. Hem d’assumir el cop com sigui, hem de continuar endavant i sobreposar-nos al dolor. I amb l’Emelie tenim aquest primer objectiu: el Cho Oyu.
Primer objectiu, el Cho Oyu, de 8.201 metres, un cim que servirà per acabar de preparar el procés d’aclimatació per encarar amb garanties el repte de l’Everest.
Tot allò que ell representa i que em fascina, el repte d’explorar camins nous, de fer-ho amb velocitat i lleugeresa, l’ambició de no imposar-se cap límit, per un moment s’ensorra. És un cop duríssim. 179
Aproximació al camp base per atacar el cim del Cho Oyu a mitjanit. Amb l’Emelie, fem una ascensió molt ràpida i àgil, tot i el fort vent que udola en la nit.
L’escalfor del sol del matí és reconfortant, després d’una nit amb temperatures molt baixes. En la ment, l’horitzó de l’Everest.
Tres dies després d’haver arribat al camp base, pugem a 6.400 metres, on plantem les tendes. I des d’allà ataquem el cim quan és mitjanit. Fem una ascensió molt ràpida enmig d’un vent molt fort. Quan arribem als 7.700, just abans d’un pas compromès, el de les Bandes Grogues, l’Emelie decideix recular, per la previsió d’empitjorament del temps, la secció tècnica que tenim al davant i el cansament acumulat. Continuo sol, malgrat la boira i el vent, i arribo a una zona que em sembla que deu ser el cim, però no ho puc comprovar perquè no veig res més enllà dels meus peus. Baixo tan ràpid com
puc i em retrobo amb l’Emelie, que ja ha desmuntat la tenda, i agafem tot l’equipament per continuar la davallada. Primer objectiu acomplert al Cho Oyu. M’acomiado de l’Emelie, que torna a casa, i m’encamino cap a l’Everest. Em reuneixo amb en Seb al monestir de Rongbuk, a 5.100 metres. Torno a admirar la piràmide blanca que s’alça imponent a l’horitzó, temptant-nos; em fixo en les arestes que la perfilen i els corredors que la solquen. L’endemà, ja som al peu del gegant, examinant l’estat del corredor Hornbein. Ens havíem plantejat la possibilitat de pujar-hi per allà i, de 180
fet, n’havíem parlat amb en Ueli, just abans de fer aquesta expedició. Ell mateix m’havia ensenyat fotografies fetes des d’un helicòpter en què es veien les condicions del corredor, i fins i tot vam considerar la possibilitat de coincidir-hi. Però, precisament ara, a l’hora de valorar aquesta opció, em pesa massa el record de la seva mort. També m’ocupa el pensa-
ment l’Steph, que se’n va anar cinc anys enrere, quan començàvem aquesta aventura que ara s’acaba. Vull jugar sobre segur, aquesta vegada. Decidim pujar per la via normal. Són les deu del vespre del 20 de maig al camp base. El repte és fer el cim sense oxigen ni cordes, sense xerpes, tot sol, i sense portar al damunt cap sistema de comunicació, ni ràdio 181
Després d’uns dies al camp base amb en Seb, comença l’atac al cim, sortint des de poc més de 5.000 metres, començant per recórrer els primers quinze quilòmetres de la glacera de Rongbuk per arribar al camp base avançat.
Al camp base avançat, a 6.400 metres. Cada metre guanyat a aquesta altitud és una victòria. 7000 metres, 7600 metres. 182
ni telèfon satèl·lit. Vull pujar sol allà dalt i prendre les decisions que cregui més oportunes en cada moment. Supero el primer tram de pujada, més de quinze quilòmetres de remuntada de la morrena de la glacera, fins al camp base avançat, a 6.400 metres, en quatre hores i trenta-cinc minuts. Descanso dues hores. És negra nit. Em torno a posar
en marxa, per encarar la part més tècnica de l’ascensió. Arribo al camp 1, a 7.000 metres, a dos quarts de set. És aquí on m’espera en Seb, que registrarà imatges durant l’ascensió. D’aquí pujo al camp 2, a 7.600 metres. Vaig guanyant altura i el dia avança, però em començo a trobar malament; em sento dèbil, em fa molt de mal l’estómac. He d’anar més a poc a poc, 183
cada vegada em costa més pujar, i m’aturo a cada moment, sigui per vomitar, o perquè les rampes em deixen clavat. Però no em passa pel cap plegar. El temps m’acompanya. No pateixo mal d’altura ni símptomes de congelacions. Quina altra cosa puc fer, doncs? Cap amunt! El malestar no m’impedeix prendre consciència de la bellesa immensa i indescriptible
que m’envolta. Estic sol, a vuit mil metres d’altitud. Veig com es va ponent el sol, el color rogenc de l’horitzó, més enllà d’un mar de muntanyes i glaceres que em queden sota els peus. És això, el que més estimo. Tinc tota la nit per endavant, el cim m’espera. Pujo amb l’ajuda de dos bastons, fins que arribo als 8.400 metres, on comença el tram dels tres graons abans 184
d’encarar el cim. Els supero bé. És mitjanit quan finalment trepitjo el cim, vint-i-sis hores després d’haver sortit del monestir de Rongbuk. Estic tot sol enmig de la foscor, però veig llums a baix; són els frontals de les expedicions que comencen l’ascensió tant des del vessant nord, per on he pujat jo, com des del sud. No sabria com dir-ho: no sento una emoció
gaire forta en aquest moment; el cansament m’ho impedeix, el cervell funciona estalviant el màxim d’energia possible. Sí, estic content perquè ja no he de pujar més. Ara toca baixar, ràpidament. Arribo al camp base avançat, on m’espera en Seb. El malestar no m’ha abandonat. Baixem plegats al camp base i hi des185
cansem un dia. Marxem? No encara. Tot i haver fet cim, em queda un cert sabor amarg per no haver pogut pujar en les millors condicions. Sabem que hi ha una altra finestra de bon temps, entre el 27 i el 28 de maig. Creuem una mirada amb en Seb. L’aprofitarem. I així, el dia 27, a les nou del vespre, torno a pujar al cim, aquesta vegada des del camp base avançat, a 6.400 metres. El temps no és tan bo com ens pensàvem: bufa un vent molt fort, i la neu cau com si fos un eixam d’agulles. Malgrat el cansament acumulat i el vent que ho escombra tot, torno a ser al cim, disset hores després d’haver sortit del camp base avançat. I començo a baixar. Quan dec ser a uns 8.300 metres, enmig d’una forta nevada, m’adono que m’he perdut. Baixo Després d’haver fet cim, queda el regust agredolç de no haver pogut fer l’ascensió en les millors condicions físiques possibles. De manera que, havent recuperat forces al camp base, es planteja l’oportunitat de fer un segon atac al cim.
Tornar a l’Everest després d’una setmana? L’opinió pública mundial, que ha admirat i celebrat la gesta de posar punt final als Summits de Kilian Jornet al cim més alt del món, no es pot ni imaginar que serà testimoni d’una cosa similar.
186
187
188
189