El traç de les invisibles by Centre d'Estudis Josep Ester Borràs

El traç de les invisibles Reflexions entorn el treball des d’una perspectiva de gènere Columna Clitoriana

Redacció i maquetació:

Columna Clitoriana columnaclitoriana@hotmail.com CSO La Tremenda C/ Sant Salvador, 24-26 · Manresa Col·labora en l’edició: Centre d’Estudis Josep Ester Borràs Il·lustracions: Sandra Il·lustració portada: Columna Clitoriana Correció: Elisa Imprimeix: Publidisa DL.: SE-1703-2011 Manresa, gener de 2011

No som víctimes, ni tampoc inofensives. Coneixem la ràbia, l’odi i la indignació. Sabem que tenim força i mitjans per combatre. Lluny de la imatge del sexe dèbil i insegur que tant ens han intentat calar, creixem, ens empoderem i ens fem fortes dia a dia, algunes vegades juntes, altres soles, però sempre conscients de la importància de creure en una mateixa.

Índex Preàmbul Introducció El perquè de tot plegat Naixem o ens fem dones? Som dones? Tripalium i tripaliere, la tortura que encara perdura

7 9 12

Jo treballo, tu treballes ... ella treballa? Les dones es reubiquen a l’engranatge industrial-capitalista 21 Divisió sexual del treball 27 Les invisibles. Cures i treball no remunerat 33 Que el poder se’t mengi o menjar-te el poder 41 Migracions. Les dones en un món en procés de globalització 51 Treball sexual: estigmes, estereotips i demés mentides 63 Algunes reflexions finals 73 Campanya contra Inditex: del bolígraf... als carrers! El perquè del boikot a Inditex Inditex, la lògica dels diners Inditex i l’estereotipació del cos de les dones La campanya pas a pas

81 83 91 93

Bibliografia

101

Annexos Cicle de projeccions sobre dona i treball Material editat per la campanya de Boikot a Inditex

107 110

Preàmbul L’any 2003 ens comencem a reunir de forma esporàdica un grup de dones amb la intenció de coordinar alguns actes pel 8 de març d’aquell any i amb la voluntat d’iniciar a partir d’aquell moment un projecte que anés més enllà d’aquesta data. Després d’un temps de molts canvis pel que fa a les dones que participàvem d’aquestes trobades, arriba un moment en que ens consolidem com un grup de dones estable. És llavors quan sorgeix el nom de Columna Clitoriana. Durant aquest primer temps ens reunim al Centre Social Okupat Na Bastardes (2002-2005), i comencem a treballar sobretot en l’àmbit de dona i salut. Primer, debatent i formantnos sobre aquest tema i més tard, traient el discurs creat al carrer. A finals de l’any 2004 veiem la necessitat i la importància de tenir i crear un espai propi. Des d’una visió de lluita antipatriarcal lligada totalment a la lluita anticapitalista, decidim okupar un espai a la ciutat. Després d’uns mesos de preparació i debats varis, al març del 2005 okupem el CSO La Tremenda, un antic taller de reparació de maquinària propietat de FECSA-ENDESA. Durant el primer any ens centrem bàsicament en rehabilitar l’espai. Aquesta època és molt intensa, ja que d’una banda intentem, amb l’ajuda de vària gent, aprendre a fer totes les tasques nosaltres mateixes (electricitat, obra, etc), fet que ens suposa viure un procés molt enriquidor (sovint de forma “inconscient” i subtil en les okupacions mixtes es tendeix a fer un repartiment de tasques molt marcat pel gènere). D’altra banda, aquesta necessitat de centrar els esforços i el temps en la rehabilitació de l’espai fa que haguem de deixar de banda la resta d’activitats que estem duent a terme (debats, accions al carrer, etc) almenys per un temps; però alhora permet que es creï la confiança i la complicitat necessàries com per (re)plantejarnos i definir la direcció que volem adoptar.

Quan finalment aconseguim que l’espai estigui condicionat, reprenem els debats, amb la posada en comú de les inquietuds de cadascuna, i de mica en mica comencem a donar vida al CSO La Tremenda i a obrir-lo de cara enfora. Algunes de les activitats que hem organitzat han estat xerrades (de temàtiques com educació, control social, salut, presons, conflicte armat, etc), kafetes (com a forma d’autogestió), projeccions de pel·lícules i documentals, tallers varis o accions al carrer; cedint de forma intermitent l’espai a altres col·lectius afins per realitzar actes i trobades. Tot això paral·lelament a un procés intern de desconstrucció d’aquells rols i estereotips que al llarg de les nostres vides ens han marcat com a vàlids, i un qüestionament i redefinició dels nostres hàbits, actituds, reaccions, sentiments i formes de relacionar-nos entre nosaltres i amb els/les altres. Una de les accions que hem realitzat de la que guardem molt bon record ha estat la campanya que vam iniciar contra la multinacional Inditex, clara imatge de l’estret lligam entre capitalisme i patriarcat. És a partir d’aquesta acció que ens sorgeix la inquietud per analitzar, debatre, opinar i teoritzar sobre dona i treball. El passat mes de març de 2010 el CSO La Tremenda va fer 5 anys i malgrat haver viscut els nostres alts i baixos, la Columna Clitoriana segueix apuntant i disparant contra el capitalisme i contra el patriarcat.

El perquè de tot plegat El llibre que teniu a les vostres mans no és fruit d’una idea premeditada ni definida des d’uns inicis. Temps enrere sorgí dins del nostre col·lectiu l’interès d’indagar i reflexionar sobre el tema de dona i treball. D’una banda ens trobàvem fent una campanya contra la multinacional tèxtil Inditex; mentre organitzàvem un cicle de projeccions per visualitzar i debatre la situació de la dona en relació al treball en diferents contextos socials, històrics i polítics; al mateix temps que a nivell intern teníem varis debats sobre aquesta temàtica. Tant les reflexions internes com les diferents experiències que anàvem tenint, ens crearen més dubtes i més inquietuds, alhora que ens motivaren a profunditzar en aquest tema. Va ser en aquest moment que ens vam plantejar la idea de fer un llibre que recopilés, per una banda totes aquelles accions i experiències al carrer, i per altra banda aquelles reflexions i documentació que havíem anat recollint durant tot aquell temps. Un cop definida la idea de fer el llibre, fer-lo real no ha estat un procés lineal ni continu, hem passat diferents alts i baixos i en funció d’aquests hem anat redefinint i construint el contingut i el format d’aquest. Ara, ja a la recta final d’aquest projecte, visualitzem amb més claredat els motius i els objectius d’aquest text i les seves finalitats. A nivell intern, pensem que ha estat una forma de plasmar tots aquells dubtes, debats, reflexions i experiències vàries que hem viscut a nivell de col·lectiu; així com una forma de treballar una problemàtica que existeix i es sustenta en allò que nosaltres intentem combatre: la societat capitalista i patriarcal. Fer aquest llibre ha estat una forma d’intentar crear un discurs propi, tant a nivell individual com col·lectiu, i posicionar-nos entorn a les diverses qüestions que genera aquest tema. D’altra banda, pretén ser un mitjà per compartir i difondre les nostres reflexions,

vivències i documentació diversa amb aquelles persones que també tinguin inquietuds entorn al gènere, i la relació d’aquest amb el treball. Per acabar, una cosa tenim clara, i és que no som ni ens sentim economistes, teòriques, ni expertes en matèria de gènere i treball; per tan aquest text és la suma de les nostres pròpies vivències, reflexions i documentació ja escrita sobre el tema que ens ha semblat interessant d’incloure però que no pretén ser cap referent teòric inqüestionable. És més, pretenem que la lectura d’aquestes pàgines generi en cada una de les lectores més dubtes, acords i desacords, que provoquin debat i discussió tant a nivell teòric com pràctic.

Bona lectura i que entre els buits de les paraules trobeu l’aire per seguir transformant...

Naixem o ens fem dones? Som dones? Som dones? Naixem o ens fem dones? Qui o què ens diu que hem de ser dones? Volem ser dones? Hem nascut i crescut en una societat patriarcal, occidental, capitalista i profundament arrelada en els valors de la moral catòlica. Des que érem petites, la família, l’escola i la societat ens han dit i ens han atribuït característiques, rols i comportaments que inconscientment hem utilitzat per construir la nostra identitat de gènere. I és que, qui són les dones? Per què ens autodenominem dones? Segons la primera entrada de la definició arbitrària del DIEC1 “dona” és: 1 1 f. [LC] Femella de l’espècie humana, especialment quan ha arribat a l’edat de la pubertat, i més especialment quan ha assolit l’edat madura. El nounat és home o dona? Fer-se dona. Una dona amb dues noies. Mentre que Viquipèdia2 , l’enciclopèdia lliure online en fa aquesta definició: “Una dona (de domina, senyora en llatí) és una persona d’òrgan sexual femení de l’espècie humana, per oposició a l’home, l’individu d’òrgan sexual masculí). La seva anatomia li permet gestar i donar a llum.” Podem observar que aquestes definicions bàsicament es centren en la biologia per a crear la dicotomia home-dona. Però nosaltres volem anar més enllà; volem parlar del terme dona com a aquella a qui al llarg de la història per les seves característi1 Diccionari Institut d’Estudis Catalans 2 Es pot consultar aquesta definició a http://ca.wikipedia.org/wiki/Dona

ques biològiques se li han atribuït unes funcions dins de les societats que han anat canviant però que no s’ha desvinculat del “ser dona”. Per tant, per néixer amb unes característiques sexuals determinades les seves funcions en les societats seran les assignades. I en aquest punt és on discrepem i volem criticar el “ser o sentir-nos dones” com a fruit d’una construcció social molt ben estudiada i aplicada en el si d’una societat patriarcal-capitalista. Segons la Teoría Queer 3 (TQ) l’orientació sexual i la identitat sexual o de gènere de les persones són el resultat d’una construcció social, per tant no existeixen rols socials biològicament inscrits en la naturalesa humana, sinó formes socialment variables de reproduir un o varis rols sexuals. Per això, la TQ rebutja la classificació dels individus en categories universals com “homosexual”, ”heterosexual”, ”home” o “dona”, defensant que aquestes amaguen un nombre enorme de variacions culturals i que cap d’elles seria més fonamental o natural que les altres. Contra el concepte clàssic de gènere, que distingia allò “normal” (en anglès straight) d’allò “anòmal” (queer), la TQ afirma que totes les identitats socials són igualment anòmales. Redefinint el concepte dona també hem d’anomenar Monique Wittig i les seves teories sobre dones i lesbianes. Wittig denunciava el mite de “la dona” i denominava 3 La Teoria Queer és una teoria postmoderna que va sorgir a l’acadèmia estatunidenca a finals de la dècada de 1980. Les seves màximes exponents són las escriptores Judith Buttler (autora de Gender Trouble i Cuerpos que importan) i Eve Sedgwick Kosofsky (autora de Epistemología del clóset i Between men) que van prendre les idees de sexe, sexualitat i gènere de les teories feministes, del moviment d’alliberament gay i, principalment, de les idees entorn a la sexualitat del filòsof francès, Michael Foucault.

a l’heterosexualitat un “règim polític”. Per a Wittig la categoria de “dona” existeix només en relació a la categoria “home”, per tant “dona” sense “home” deixaria de ser “dona”. A través de les seves crítiques Wittig defensava una posició universalista, mentre afirmava que el renaixement de l’ individu i l’alliberació del desig requereix l’abolició de les categories de gènere. Malgrat ens podem distanciar de les categories de gènere socialment imposades i afirmar la seva construcció social, hem de tenir en compte que, com dèiem al principi d’aquest text, hem nascut i crescut creient que som dones i assumint per això certs rols i funcions que ens han assignat. En aquest llibre parlem de les dones que ens han fet ser i de les funcions que ens han obligat a reproduir –una obligació que pot ser més o menys subtil en funció del context històric i social- des d’una perspectiva crítica i una postura occidentalitzada.

Tripalium i Tripaliere, la tortura que encara perdura! “Encara que resulti paradoxal, el concepte treball i el verb treballar, generalitzats en les societats occidentals contemporànies, etimològicament procedeixen de les paraules tripalium i tripaliere, substantiu que designa en llatí un poltre de tres pals que s’utilitzava per infligir tortura als esclaus o malfactors”. Transformaciones de Trabajo desde una perspectiva feminista. Laboratorio feminista 4

Normativament, si anem al diccionari i busquem el terme “treball” ens trobarem amb aquestes definicions5 : 1 m. [LC] Acció de treballar, esforç sostingut. Un treball físic, intel·lectual. 1 2 m. [LC] Allò en què hom treballa. 1 3 m. [LC] Obra produïda amb el treball, amb l’esforç, d’ algú. 2 1 m. [SO] Activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que l’envolta. 2 2 m. [LC] [ECT] Esforç humà aplicat a la producció de la riquesa. Són les dues últimes definicions les que estan més associades al treball en termes d’estructura i d’organització social. Dins del sistema capitalista, un treball ha de ser remunerat per ser considerat com a tal. En aquest llibre es parlarà en termes de 4 Laboratorio Feminista, 2007: p.217 5 Diccionari de l’institut d’Estudis Catalans.

treball productiu i treball reproductiu (dins d’aquest el treball de cures). No perquè acceptem l’estructura del treball, sinó perquè és l’activitat base de la nostra societat i la que afecta de manera directa i violenta a les persones i transversalment en funció del gènere. Pensem, doncs, que tota forma de treball, molt associada a estructures polítiques, és una forma de control social. Un sistema autoritari basat en l’estipulació de relacions socials desiguals i en la mercantilització del temps vital. El Producte Interior Brut sorgeix només del treball productiu, o sigui, aquell treball que produeix quelcom que pugui ser valorat en diners, que pugui ser avaluable econòmicament. Alguns dels factors claus a l’hora de considerar el treball productiu són el valor de canvi, el valor d’ús i el temps invertit en ell. El treball productiu és aquell que crea productes en que el seu valor d’ús els fa estimables socialment. El producte humà és la mercaderia, ja que al valor d’ús se li agrega el valor de canvi. Tota mercaderia és valorada pel temps de treball invertit en ella. El treball reproductiu, en canvi, és considerat no creador de mercaderia i per tant no valorable econòmicament. S’entén com a treball reproductiu aquell que abarca les tasques de cura d’altres persones, de reproducció o les tasques dedicades al manteniment de la persona. Aquest treball s’ha reservat en exclusiu a les dones normativitzat com a la seva “natural obligació”. Economia Feminista Dins dels corrents de l’economia política trobem l’economia feminista que es centra en la dona i la repercussió de l’estructura social sobre aquesta. En les diverses visions de la mateixa, proposa a línies generals una reconceptualització del treball rebutjant la distinció clàssica de població activa i inactiva, base del concepte del treball productiu. En un marc més exhaustiu, l’economia feminista, tal i com especifica

Cristina Carrasco6, es basa en :“La crítica al pensamiento económico clásico por no considerar en sus estudios el trabajo de las mujeres, la discusión sobre el concepto de trabajo, las características y funciones del trabajo doméstico, distintos aspectos de la participación y discriminación laboral de las mujeres, las políticas económicas y sus efectos diferenciados por sexo, los problemas de género y desarrollo y, más recientemente, los efectos de la liberalización comercial y los flujos monetarios sobre el trabajo y condiciones de vida de las mujeres, la invisibilidad de las mujeres en los modelos macroeconómicos, el sesgo masculino presente en los ingresos y gastos de los presupuestos públicos, la crítica y nuevas propuestas a las estadísticas y a la contabilidad nacional por no incluir los trabajos no remunerados, los estudios sobre usos del tiempo que permiten constatar las diferencias de dedicación a los distintos trabajos entre mujeres y hombres y el mayor tiempo total de trabajo realizado por las mujeres y el desarrollo de nuevos enfoques que permitan el análisis global de la sociedad manteniendo como objeto central la sostenibilidad de la vida humana, el bienestar y la calidad de vida de las personas”. Una de les visions d’aquest corrent podria proposar, entre altres coses, que el treball reproductiu sigui considerat productiu. Acceptar, doncs, que la reproducció és un treball, ja que és l’activitat amb la qual el ser humà obté els mitjans per mantenirse, reproduir-se i desenvolupar-se. És en aquest context on algunes autores qualifiquen el treball reproductiu com una forma més d’explotació laboral subjacent. Com explica Lidia Falcón7: “Tota societat es troba constituïda pel treball explotat de les dones en la reproducció, però aquest es realitza en condicions estimades naturals. I aquest negar el valor del temps i esforç invertit, negar la qualificació de treball a 6 Carrasco, Cristina. “La economía Feminista: Una apuesta por otra economía” . 2006. 7 Falcón O’Neill, Lidia. “La reproducción como proceso de trabajo”. Ciudad de Mujeres, 10-11-2008.

la reproducció, està condicionat per les relacions de la reproducció entre homes i dones, mitjançant les quals l’home explota el cos de la dona i s’apropia del seu producte. El treball explotat d’aquestes és l’obtingut en major quantitat, i en règim d’explotació absoluta, de tots els treballs realitzats en tots els temps pels homes”. Però aquesta postura consideraria la possibilitat de rebre un sou pel treball reproductiu, cosa que no solucionaria, des del nostre parer, la divisió sexual del treball sinó que reforçaria les situacions de desigualtat i no s’estaria atacant d’arrel el funcionament i la lògica capitalista. Altres propostes dins de l’economia feminista o paradigma del treball en perspectiva de gènere, que va en diferent sentit de la visió de Falcón, és “la vaga de cures” i la politització del treball reproductiu com a via de transformació i de canvi social, aixafant la lògica capitalista i securitària del treball reproductiu. Com exposen el col·lectiu Precarias a la Deriva8: “Només si les cuidadores, que som totes i que hauríem de ser tots, redescobríssim el paper fonamental del treball (remunerat o no) de cures i la riquesa social que produeix i el traiem de la invisibilització, hiperexplotació, infravaloració o oprobi social del que és objecte, només llavors estarem preparades per extreure d’ell la seva força transformadora”.

8 Precarias a la deriva. “Una huelga de mucho cuidado”. Febrer, 2005.

Les dones es reubiquen a l’engranatge industrial-capitalista A la segona meitat del segle XVIII s’inicià a la Gran Bretanya el que van anomenar Revolució Industrial que s’estengué per l’Europa continental, EUA i Japó al llarg del segle XIX. La Revolució Industrial va ser un moviment social i econòmic caracteritzat per l’aparició d’una gran quantitat de màquines que substituïren l’esforç humà en les tasques productives. Aquest conjunt de canvis van fer possible la desaparició de l’Antic Règim econòmic i permeteren que les societats industrials guanyessin terreny davant les societats agràries. Aquestes últimes es caracteritzaven per la modernització de l’agricultura (revolució agrària), els canvis demogràfics i socials (revolució demogràfica, urbanització) i el naixement del capitalisme industrial com a sistema econòmic, que suposà una indústria basada en el maquinisme i les fàbriques. Aquestes substituïren a poc a poc els petits tallers artesanals, l’aplicació de les màquines als transports i a les comunicacions, l’acumulació de capitals, l’organització de xarxes financeres, l’obtenció de beneficis i els contractes laborals patrons-treballadors/es. Concretament a Catalunya, a partir de 1840 es va iniciar el canvi, que esdevingué un procés lent però ininterromput amb els seus “progressos” i conflictes derivats de la creació d’una nova societat capitalista i industrial. Va ser en aquest procés on aparegué una nova classe burgesa que sustentà l’aparició de noves indústries i com a contrapunt el sorgiment d’una nova classe obrera industrial, que amb el temps va esdevenir més nombrosa. A més, les migracions interiors del camp cap a les ciutats industrials, foren constants.

Aquest procés de transformació va significar una reestructuració de les relacions de gènere, així com canvis en les estructures socials i familiars. Amb la Revolució Industrial es va dissoldre la unitat de vida i treball de la “llar preindustrial” i es va dividir el treball social en dues esferes clarament diferenciades i jerarquitzades: el treball reproductiu i el treball productiu. A aquesta nova divisió social del treball correspon la separació entre el públic i el privat, adjudicant a les dones l’esfera privada i als homes l’esfera pública. Tot i així, en l’àmbit productiu es recorria a les dones de forma intermitent en sectors concrets (tèxtil, confecció, telecomunicacions) perquè, de la mateixa manera que els infants, suposaven mà d’obra barata. Moltes d’elles també es van començar a incorporar al treball productiu degut a les dures condiciones de vida i manca de recursos que patien moltes famílies treballadores de l’època. A més, en èpoques de grans convulsions bèl·liques la incorporació de la dona al mercat de treball era significativa. No és casualitat que alguns dels principals processos que s’han considerat “d’emancipació femenina” en aquest àmbit es produïssin després de grans guerres, en les quals les dones portaven el pes de la producció industrial, de l’organització social i del subministrament del front, per posteriorment, en temps de suposada pau, tornar a relegar les dones a l’àmbit reproductiu. El 1905, la indústria tèxtil i de confecció de Barcelona ocupava 30.000 dones i 12.000 homes9. També hi treballaven 5.000 nens i nenes. Cal afegir encara les treballadores a domicili com ara sastresses, cosidores, modistes, bugaderes i planxadores. 9 Segons dades de: http://www.es.mhcat.net/exposicions/exposicion_permanente/vapor_y_nacion/ la_nueva_sociedad_industrial/la_mujer_en_la_fabrica#bottom

El sou que cobraven les treballadores a les fàbriques era aproximadament un 40% inferior al que cobraven els homes, fet que garantia als patrons poder reduir el cost de producció. Les tasques que realitzaven eren més monòtones i estaven menys valorades i les condicions laborals en què treballaven eren pèssimes, les jornades laborals molt llargues i sovint patien nombrosos abusos. A més, socialment la dona que treballava a la fàbrica es veia com una dona “desfeminitzada”, el treball industrial d’aquestes es veia com quelcom contrari a la naturalesa femenina, cosa que implicava critiques i qüestionaments constants i un rebuig social important. I per si això no fos suficient, els homes que en aquell moment treballaven a la fàbrica veien a les dones com a competidores i rivals, ja que els patrons les preferien a elles perquè els sortia més rentable. Això feia que alguns discursos que s’emetien des dels sindicats afirmessin que les dones havien de dedicar-se a les feines de casa. Tal com descriuen Köhler i Martín10 : “El rol femenino tradicional de cuidadora, compañera, soporte emocional, etc, choca con las expectativas en el mercado laboral, pero cuando las mujeres intententan asumir el papel de una persona ambiciosa en lo profesional se encuentran con toda una 10 Köhler, Holm-Detlev i Martín, Antonio, 2005.

serie de rechazos y discriminaciones y, además, dejan de ser «buenas madres y esposas»”. És doncs, en aquest context, quan les dones es reubiquen en l’engranatge industrial-capitalista, en condicions molt diferenciades a les dels homes, i per elles és en aquest moment on comença el problema de conciliació del treball productiu i reproductiu: la doble jornada laboral. La diferenciació de gènere constitueix el principal factor estructurant de la societat en el seu conjunt i, com a tal, determina també les relacions laborals. A l’hora d’analitzar el món laboral (estructura, organització, relacions que s’hi donen, etc) és necessari tenir en compte la forma com opera el gènere.

Divisió sexual del treball La diferenciació de gènere constitueix el principal factor estructurant de la societat en el seu conjunt i, com a tal, determina també les relacions laborals. A l’hora d’analitzar el món laboral (estructura, organització, relacions que s’hi donen, etc) és necessari tenir en compte la forma com opera el gènere. La divisió sexual atual del treball és fruit d’un llarg procés d’interacció entre el patriarcat i el capitalisme. El patriarcat com a estructura bàsica de les nostres societats, en interactuar amb l’organització capitalista, determina unes relacions de gènere basades en la subordinació i discriminació de les dones. La segregació dels mercats laborals, el control sobre la tecnologia, el simbolisme del treball o la diferenciació entre treball remunerat i no remunerat són formes d’organització patriarcal de les relacions laborals capitalistes. La condició de gènere és un element que històricament ha influït en l’estructura, l’organització i el significat del treball. La interpretació androcèntrica11 de la història considera que en la prehistòria es va instaurar una divisió de tasques a partir de la distinció de gènere (els homes es dedicaven a la caça i recol·lecció i les dones a la cura de la llar i la família); i aquesta divisió ha anat reproduint-se i adquirint noves formes i significats al llarg de la història. Actualment, tot i que en termes generals s’ha produït una incorporació progressiva de la dona al mercat de treball, la divisió sexual del treball continua sent un pilar bàsic del patriarcat, que perjudica greument les dones en tant que treballadores de “segona categoria” que es veuen obligades a suportar una doble o triple jornada laboral: treball productiu, treball domèstic, cura 11 Visió del món i de la cultura centrada en el punt de vista masculí. Posició dominant i hegemònica imposada des de qualsevol àmbit.

de fills/es i familiars, suport emocional, etc. A més a més, aquesta divisió afecta també a les expectatives i desitjos que una pugui tenir com a treballadora; i en la vida social afecta a la participació cultural i política, a l’adopció d’uns determinats estils de vida i d’unes determinades formes de relació amb els altres, etcètera. La divisió sexual del treball és determinada per la construcció social de les identitats de gènere (identitat femenina i identitat masculina). En base a l’estereotipació d’aquestes identitats, el que s’associa a les dones en relació al treball està més relacionat amb l’ajuda i comprensió dels altres, la no-competitivitat, l’empatia... ; i el que s’atribueix als homes està més relacionat amb la força física, la iniciativa i la innovació, l’ambició... És a partir d’aquí com es produeix el que s’anomena “segregació del mercat laboral”, que es materialitza en una segregació horitzontal i una segregació vertical. La segregació horitzontal fa referència a la major presència d’homes en treballs considerats masculins, més propis del sector de la construcció, de les noves tecnologies, direcció i gestió d’empreses, etc; i en la major presència de dones en treballs considerats femenins, més relacionats amb la cura cap als altres (serveis de neteja, dependentes, servei domèstic, etc) sovint sent més ben considerats socialment aquells treballs que s’atribueixen als ho-

mes. Com a conseqüència d’aquesta segregació horitzontal es creen sistemes de devaluació d’aquestes tasques considerades femenines: són les més mal pagades i les més mal considerades. Les professions en les quals s’ha aconseguit un alt grau d’incorporació de la dona són automàticament degradades en el si social. Per altra banda, la segregació vertical ens indica una menor presència femenina en les posicions més elevades de la jerarquia laboral, ja que les dones ocupen un nombre molt més reduït de llocs de treball amb responsabilitats directives a causa del que es coneix com a “sostre de vidre”12: tot i que aparentment tothom pot ocupar els diversos llocs de treball, a la pràctica existeix un sostre real en la jerarquia laboral que les dones no poden sobrepassar. Aquesta segregació existent dins el mercat laboral accentua i reprodueix a la vegada la construcció social de la identitat femenina i la identitat masculina. Dins del món laboral, els sindicats, la patronal i altres organitzacions d’interessos també reprodueixen les relacions de desigualtat en base al gènere en la seva base organitzativa, i acostumen a ser organitzacions de domini masculí en les quals es margina les dones igual que a les empreses i als altres llocs de treball. Quan es va començar a utilitzar el concepte gènere van sorgir dos grans corrents de pensament feminista: el feminisme de la igualtat i el feminisme de la diferència. El primer reivindica la igualtat de gènere en tots els àmbits de la societat en contra de les múltiples discriminacions que pateixen les dones en tots els àmbits. El segon, insisteix en la diferència de gènere afirmant que hi ha unes característiques específiques de les dones que les diferencien dels homes, i marquen la línia divisòria més 12 Més ampliat a l’apartat d’empoderament.

important de les diferències humanes. Segons aquest últim corrent de pensament, una revalorització d’aquesta diferència seria l’estratègia per arribar a l’emancipació del gènere. El debat sobre la igualtat o la diferència queda reflectit també en l’àmbit de les polítiques laborals i en l’anàlisi de la situació laboral de la dona. Per una banda, apareix la igualtat de gènere com a objectiu clau perquè les dones realitzin les mateixes tasques amb les mateixes responsabilitats i els mateixos drets que els homes. Per altra banda, el feminisme de la diferència defensa diferents maneres de treballar i entendre les relacions laborals i s’oposa a una adaptació al mercat laboral masculí. Si s’analitzen aquests dos corrents de pensament, es veu que a allò a què aspiren és en part ambigu, ja que el feminisme de la igualtat pot acabar en una simple adaptació de les dones a les normes masculines dominants (que ocupin llocs de poder i prestigi social com per exemple empresàries o polítiques), i per contra el feminisme de la diferència corre el perill de reproduir idealitzacions tradicionals de la feminitat com la maternitat o l’altruisme.

Les invisibles. Cures i treball no remunerat Les dades apunten que dues terceres parts del treball realitzat a l’Estat espanyol és treball no remunerat. Entenem treball no remunerat com la diversitat de treballs gratuïts, etiquetats sovint com a no treball o inactivitat. D’aquests dos terços esmentats, el 80% són treballs de cures. Entenem treballs de cures com aquells que comporten un gran component afectiu i relacional: al tenir cura d’altres, atendre les seves necessitats personals, materials i immaterials (per exemple, ajudar una nena a fer els deures) i amb límits més amplis que el grup domèstic, ja que sovint qui rep aquests serveis poden ser persones de fora la pròpia llar (per exemple, acompanyar a una veïna al metge). Segons el cicle vital, històric i cultural aquests treballs se’ns presenten de diverses formes. Algunes de les característiques que dibuixen els treballs de cures en l’actualitat són: - La feminització13 d’aquests, ja que majoritàriament els realitzen dones. - Estan guiats per una lògica de la cura amb l’objectiu de satisfer necessitats. - La realització de múltiples tasques simultàniament i el requeriment de diversos coneixements. - La dificultat en la diferenciació entre temps de vida i temps de treball, sobretot quan es combina amb diverses formes de treball remunerat. - La transversalitat en el sentit en que tota persona necessita de cures, cosa que fa 13 Algunes autores prefereixen parlar de domesticació laboral en comptes de feminització laboral, per intentar descentralitzar el binomi femení/masculí

que es barregi de manera indissociable allò material i immaterial i travessi diverses esferes econòmiques, no limitant-se només a les llars. - La invisibilitat, referida a la dependència sempre unidireccional en què les llars necessiten dels mercats i les dones de casa del cap de família en termes econòmics (Bread winner14). També ve marcada pel no reconeixement socioeconòmic, la manca de remuneració econòmica, la consideració de treball productiu, les fa invisibles en les estadístiques i anàlisis de creixement econòmic i a més, no són regulades ni contemplades als ulls de la legislació. A partir de la industrialització trobem un model històric, més “idíl·lic” que real, anomenat “família fordista”, conformat per l’home com a generador d’ingressos i la dona com a mestressa de casa. Cal remarcar que aquest model tan sols era possible per a les famílies blanques, burgeses i heterosexuals. Les dones de classe baixa i altres cultures han hagut d’estar a la vegada en el mercat laboral i les cures esdevenien més extenses en forma de xarxa, superant aquesta idea estreta de família nuclear. Tot i ser “idíl·lica”, aquesta noció ha estat un pilar molt important per a l’estructura socioeconòmica al llarg de la història. 14 Bread winner; terme anglès que significa proveïdor principal d’ingressos. Model sociològic basat en l’assignació diferenciada de rols i en relacions fonamentades en el següent intercanvi: els homes subministren béns econòmics i protecció, a canvi de la subordinació de les dones, que en aquest model són exclusivament mares i esposes. Es tracta d’un contracte social no escrit on s’intercanvia submissió per protecció, i treball no pagat (reproductiu) per manteniment econòmic.

Les tensions entre les necessitats de cures i els mercats s’han resolt històricament a través dels treballs gratuïts de les dones en l’àmbit privat. És la divisió sexual del treball, típica dels països occidentals en els “anys d’or del capitalisme”. Així doncs, segons la teoria del “contracte sexual” subjacent al “contracte social”, el treball reproductiu queda reduït a una externalitat positiva, és a dir, a quelcom que passa fortuïtament, situant-se fora de l’esfera pública i de forma “natural”. És quelcom que no és necessari plantejar-se socialment; està allà sense més. D’aquesta manera es condemna a les dones a un rol concret i predeterminat. Aquest model fordista rebaixa el treball reproductiu; infravalorant-lo i invisibilitzant-lo. Tot i aquest model “idíl·lic”, des dels inicis de la industrialització les dones eren presents en el mercat laboral. Però serà a partir de la dècada dels setanta quan la crisi del model familiar fordista s’evidencia i es fa més palesa. El paper de les dones en el mercat laboral ha funcionat com una variable per ajustar les economies familiars i les economies nacionals. Les dones com a grup social han fet de frontissa entre la lògica del benefici i la de la cura, sent les principals agents i responsables d’aquesta segona. A partir del moment en que la imatge d’aquest model “idíl·lic” comença a fer aigües, hi ha un creixement de la demanda de mà d’obra femenina amb l’expansió del sector serveis. Però això no es tradueix en una modificació de rols o redistribució de feines en la llar, sinó que recau en forma d’una doble càrrega sobre les dones, generant tensions, sentiments de culpabilitat, etc. A finals dels anys seixanta, la segona onada feminista converteix a la institució familiar en un punt d’atac prioritari, donant lloc a un replantejament del model de la dona, a les seves aspiracions, desitjos, etc. Moltes es plantegen la incorporació al treball com un mecanisme d’autonomia, independència i autorealització en alguns casos. Tot això va lligat a l’aparició de lluites pel dret a decidir si tenir criatures i al volum familiar. Aquestes lluites són derrotades en el context dels setanta quan les

grans financeres i governs del “primer món” llancen les contraofensives reestructurades amb remodelacions de les grans fàbriques a través de polítiques repressives i reformes legals que porten a la flexibilització, precarització i atomització social. Tot un conjunt de mesures i condicions que porten a una actualització del model d’explotació i domini capitalista. Cal afegir a tot això la inversió de la piràmide poblacional en la qual hi trobem un baix índex de natalitat sumat a un allargament de l’esperança de vida, fet que requereix un augment de les cures globalitzades. És en aquest context de fenòmens que apareix la crisi de les cures. L’Estat es treu responsabilitats de les noves necessitats a través de privatitzacions i precarització dels pocs serveis que encara cobreix. Els homes com a grup social no mostren interès, ni sembla que es vulguin adonar del què està passant. Un cop més la tensió recau sobre les dones. Aquestes s’han d’espavilar per a reorganitzar els seus temps vitals, trobar noves estratègies per compatibilitzar les feines, les responsabilitats i les cures no remunerades, redistribuir aquestes responsabilitats amb altres dones del seu propi entorn (per exemple àvies) i per últim, es comença a normalitzar el fet de contractar altres dones en el mercat de serveis de cures i atenció.

En aquest sentit, cal fer menció especial a la Llei de la Dependència aprovada el 2007 i aplicada en aquests darrers anys. Aquesta llei s’ha encaminat a crear una xarxa privada d’atenció que s’aprofita de la mà d’obra migrant i de les cuidadores familiars amb una situació laboral del tot precària i uns salaris, que en la majoria de casos, no superen els 800 euros mensuals. En el cas de les cuidadores familiars, a voltes ni això, ja que es suposa que la cura és una “obligació natural” de la dona que forma part de la unitat familiar. Aquesta Llei lluny d’intentar superar el rol de la dona com a cuidadora, el que fa és potenciar-lo donant una petita remuneració, a mode de propina, per apaivagar les possibles reivindicacions en l’àmbit del treball reproductiu. El capital ha vist en aquesta crisi possibilitats d’expansió d’un mercat ja saturat per la competència i per un baix poder adquisitiu de la població. Trobem una tendència a l’externalització d’algunes feines de casa que han passat de fer-se sota el règim familiar patriarcal a realitzar-se sota el règim de les lleis del mercat i el benefici. És la feminització del treball i aquestes tasques poden anar des de la mateixa reproducció biològica fins a serveis d’escolta, sexuals i d’atenció. Fent un cop d’ull a escala global, veiem com les polítiques socioeconòmiques globalitzadores, els Plans d’Ajustament Estructural (provinents del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial) i el conjunt de paquets de mesures liberalitzadores, han tingut com a conseqüència, entre altres, un gran moviment migratori en direcció de camp a ciutat i de Sud a Nord. Trobem dades que ens orienten sobre la nova redistribució del treball de cures a escala global segons gènere, classe, cultura i lloc d’origen. Més del 50% de migrants del mal anomenat tercer món són dones. La majoria venen reclamades per la demanda en el sector de les cures i dels serveis en general (sobretot en el turisme).

És en aquest punt on es creuen les dues crisis (les de les cures en les regions centrals i la de la sostenibilitat de la vida en els països perifèrics de l’economia global) generant un “transvasament afectiu” o de les cures en direcció Sud-Nord, en diverses modalitats: treballadores reproductives dels països occidentals o petrolers d’Orient Mitjà, “mares de lloguer”, indústria del sexe, turisme sexual, esposes per correu, etc. Aquesta situació, generarà tensions i accentuarà diferències de poder entre dones que recordaran antigues relacions jerarquitzades a l’estil de senyoracriada.

Taula de cures no remunerades

Que el poder se’t mengi o menjar-te el poder Les dones tenen menys d’un 1 % de la riquesa total del planeta, menys d’un 1 % dels llocs de decisió política i pràcticament no compten com a mà d’obra en cap còmput del PIB. Des de l’Antiga Grècia, la dona no apareixia en l’àmbit econòmic i públic, entenent com a ekonomia l’autoritat de cada home cap de família. Ni en l’època de la Il·lustració no es va aconseguir que la dona participés de la política i el poder. Les dones es limitaven a les tasques de la llar, la obediència, a facilitar la llibertat i l’èxit dels homes i havien d’estar subordinades a la seva autoritat. La primera vindicació feminista (de la mà de Mary Wollstonscraft) reclamava per a totes les dones els mateixos drets, oportunitats i condicions que els homes. En un inici va ser el dret a intervenir en la paritat en els assumptes públics que es va concretar amb el sufragisme. Al segle XX, obtinguts part dels drets, arguments com la formació i l’excés de “tasques privades” són les que impedeixen a les dones mantenir el poder o construir-ne un altre de diferent. El poder de qualsevol dona està condicionat per la determinació genèrica. És genèricament no significatiu, és a dir que està sotmesa a l’estructura masculina prèvia d’arribar al seu càrrec. Se la qüestiona més, la seva decisió ha de ser reafirmada per algú altre i se li exigeix més qualificació i més argumentació a l’hora de presentar la seva proposta. Les demandes per part dels feminismes institucionals són el sistema de quotes i la discriminació positiva per tal d’aconseguir una participació “igualitària” en els espais de poder. Això comporta que el poder genèric femení està subjecte a transaccions externes, i per tant es valora la dona en quantitat i no en qualitat. Una dona és, en molts casos, substituïble per una altra, ja que la seva validesa recau

en la seva condició sexual i no en les seves qualificacions personals. Un exemple seria la Llei de Paritat (instaurada el 2007) que estableix una quota proporcional entre homes i dones dins dels partits polítics, tot i que realment no tenen el mateix poder de decisió. Es donen tres característiques, lligades a concepcions tradicionals genèriques, que defineixen les limitacions a les que estan sotmeses les dones quan accedeixen al poder o obtenen càrrec de responsabilitat. La primera és que les dones mantenen aquest poder sense la completa totalitat. Segons Cèlia Amorós15, les dones mantenen el poder sense la precisió que fa que aquest poder sigui vertader i creïble. Això significa que una decisió presa per algú que manté poder d’aquesta manera hagi de ser ratificada, i si no és així, que la decisió perduri en els marges d’allò relativament opinable. No hi ha el cas d’una dona ocupant un lloc de poder que no hagi de presentar a supervisió qualsevol decisió; i perquè sigui veritable la seva paraula de poder, ha de ser repetida per un home (ja sigui igual o predecessor a l’escala jeràrquica). O sigui que es trasllada el poder. La segona, fa referència als tres vots clàssics. En casos en que es “violen” els vots 15 Amorós, Cèlia. “Hacia una crítica de la razón patriarcal”. Antrhopos, 1985.

clàssics (pobresa, castedat i obediència) la qualificació varia molt si es tracta del cas d’un home o d’una dona. - Pobresa: Les dones es senten més vigilades, és per això que temen més l’escàndol. I quan són al poder han de fer vot de pobresa essent senzilles. - Castedat: Sota l’organigrama de l’àmbit polític-públic, moltes vegades existeix una xarxa relacional que moltes persones troben interessant o divertida, com en qualsevol altre àmbit social. És per això que a les dones se les persegueix quan són notòries. - Obediència: Si una dona manté posicions personals, es diu sense matisos que desobeeix. No passa el mateix amb l’home, ja que les seves posicions personals són vistes com postulats de lideratge. I l’última, és que a les dones se’ls permet mantenir-se al poder sempre que hi portin les virtuts clàssicament reconegudes: fidelitat i abnegació. Una teoria que mostra les desigualtats laborals és la teoria del sostre de vidre, que va sorgir als anys 80 i és l’expressió gràfica de la barrera invisible que hi ha sobre els caps femenins en una piràmide jeràrquica. És una barrera que no es pot traspassar mitjançant esforços individuals, ja que els trams més alts són masculins. Són un conjunt de pràctiques i maniobres que donen com a resultat que les dones siguin desestimades per les funcions directives i de poder. La segregació vertical femenina es sustenta en els prejudicis empresarials sobre la capacitat de les dones per a mantenir llocs de responsabilitat, així com la seva disponibilitat laboral lligada a la “maternitat i les responsabilitats familiars”. Tot i que la formació del col·lectiu complet de les dones és, per general, més forta i profunda que la del col·lectiu d’homes, sempre s’ha esgrimit que la dona no està prou preparada per segons quins càrrecs. A la dona se li exigeix molta més formació (i es qüestiona sobre aquesta) per accedir a un càrrec de poder. Una altra desigualtat per raó de gènere és la discriminació salarial. Aquesta

s’accentua en càrrecs de major responsabilitat. Les desigualtats salarials també es fan més evidents en els sectors privats que en els públics, ja que en les empreses privades les dones poden arribar a cobrar una mitjana d’un 50% menys que els homes. Pel que fa a l’accés en altres càrrecs de responsabilitat , trobem que la participació de les dones en els cossos docents i investigació universitària és d’un 33%. I només el 13,7% és la participació de les dones en el cos catedràtic.

Taula del salari brut anual. Any 2008

Aquesta taula exemplifica l’actual discriminació salarial, que a dia d’avui és més

accentuada a causa de la dura crisi econòmica i de les retallades laborals. Cal destacar la doble discriminació que pateixen les dones migrants. El sistema patriarcal i racista instaurat en la nostra societat no només les hi assigna les feines més carregoses, sinó també les més mal remunerades. Comparant les xifres de la taula, les dones migrants només reben el 51% del salari mitjà del col·lectiu d’homes de nacionalitat espanyola i el 70% del salari mitjà del col·lectiu de dones espanyoles. La importància d’empoderar-nos... L’empoderament, segons visions feministes, ha arribat al seu màxim desenvolupament en els estudis relatius al gènere. Entre els diferents enfocaments de polítiques per les dones, l’estratègia denominada “Gènere en el Desenvolupament” ha estat la que més àmpliament ha incorporat el concepte d’empoderament com a procés de canvi en què les dones van augmentant el seu accés al poder i la seva conseqüència és la transformació de les relacions desiguals entre els gèneres a mesura que les dones adquireixen i exerceixen els seus drets per a satisfer els seus interessos pràctics i estratègics. Des d’aquesta perspectiva, l’empoderament de les dones implica: - La presa de consciència sobre la seva subordinació i l’augment de la confiança en si mateixes (“poder propi”). - L’organització autònoma per decidir sobre les seves vides i sobre el desenvolupament que desitgen (“poder amb”). - La mobilització per a identificar els seus interessos i transformar les relacions, estructures o institucions que les limiten i que perpetuen la seva subordinació (“poder per a”). Aquesta manera d’entendre l’empoderament de les dones no identifica el poder en termes de dominació sobre altres, sinó com a l’increment per a les dones de la seva

autoestima, capacitats, educació, informació i drets; en definitiva, com el control de diversos recursos fonamentals amb ànim de poder influir en els processos de desenvolupament. L’empoderament també es manifesta com un procés d’apropiació per part de les dones dels espais de poder tradicionalment dels homes. Però les poques dones que ostenten un càrrec de poder i responsabilitat, a banda de les desigualtats que pateixen (anteriorment citades), solen reproduir l’estructura patriarcal servint-se dels mateixos mitjans i mecanismes que els homes. Això es així perquè l’empoderament es dóna de formes molt variades, en diversos àmbits i no va acompanyat d’una presa de consciència de gènere. Cap on hauria d’encaminar-se l’empoderament? La resposta és complexa i hi ha diverses veus que apel·len diferents opcions. Segons Isabel Rauber16: “El empoderamiento femenino, aunque sea de hecho e individual, resulta beneficioso para las mujeres porque abre caminos, abre espacios, cuestiona a la cultura imperante. Ahora bien, si nos quedamos ahí, si no profundizamos en su esencia y sobre todo, en nuestros objetivos como mujeres, este empoderamiento -en vez de ser un medio para transformar roles discriminatorios cultural e históricamente establecidos a hombres y mujeres-, será un fin en sí mismo y, como tal, otro mecanismo de reafirmación de la desigualdad y de la inferioridad femenina”.

16 Rauber, Isabel, 2003: p. 95

Empoderament o enfortiment? El terme empoderament es una traducció de “empowerment”, que deriva de “power”. Aquest últim terme significa poder, però també força. Hilda Habichayn utilitza aquestes paraules al seu article “Brukman y el empoderamiento de las mujeres” publicat per la Universidad de Rosario17 (Argentina). Amb aquest aclariment de termes, l’autora ens proposa reemplaçar el terme empoderament pel d’enfortiment, ja que afirma que empoderar-se es refereix a apropiarse del poder, a participar del poder. I quin poder? Es pregunta. El poder de dominació? O contràriament el què es busca és fortalesa per enfrontar-se a aquest poder de dominació? Com a exemple de les seves paraules Habichayn exposa: “ Esto es lo que acontece con las mujeres obreras de Brukman18. Sus acciones se deben a una buena dosis de fortaleza. Pero no podemos decir que están empoderadas. Si participaran del poder no les habría acontecido lo que les sucedió el 21 de abril. Es casi imposible imaginarlas ejerciendo el poder. Sólo las vemos como fortalecidas para resistir el embate de los poderosos.”

17 Habichayn, Hilda. “Brukman y el empoderamiento de las mujeres” . Universidad del Rosario. Argentina, 20 de maig de 2003. 18 Les obreres de Bruckman: Les dones d’una empresa tèxtil d’Argentina van protagonitzar la recuperació de la fàbrica d’on havien estat acomiadades. La fàbrica va seguir funcionant i venent gènere durant un any i mig. Després de vàries manifestacions i forta repressió per part de la policia, les obreres van haver d’abandonar la fàbrica definitivament. (Mirar més informació a l’apartat de cicle projeccions “Dona i Treball”).

És clar que també forma part de l’enfortiment el suport i la unitat de les forces de la comunitat. Així, defensa l’autora, la unitat de les fortaleses serà la forma d’enfrontarse al poder, en lloc d’intentar empoderar-se. I per finalitzar, l’autora fa una breu referència a la classe política, als governants i als que mantenen el poder, afirma que aquests estan desprestigiats i seria lamentable que les dones com a moviment ens volguéssim fer càrrec d’aquest poder. Conclou amb aquestes paraules: “El camino es el de las obreras de Brukman. Y nuestro apoyo y nuestro esfuerzo deben estar con ellas”.

Migracions: les dones en un món en procés de globalització Al llarg de les últimes dècades la mobilitat geogràfica a nivell mundial ha augmentat considerablement. Cada vegada més persones recorren grans distàncies per creuar les fronteres del seu lloc d’origen i, per descomptat, les fronteres nacionals. Entre les causes d’aquests moviments migratoris hi trobem les fugides i expulsions com a conseqüència de la violència desencadenada per la política dels interessos múltiples, juntament amb la pobresa, la fam o les desigualtats econòmiques entre el que anomenen com a primer i tercer món. Aquestes causes però, no expliquen en sí mateixes l’augment dels moviments migratoris a nivell mundial. La pobresa, la fam, les fugides i les expulsions sempre han existit. Així doncs, què hi ha de particular en aquest moviment? Avui, hem de situar aquestes causes en un nou context, en el context de la globalització, caracteritzat per la reducció de l’espai i el temps. L’evolució tecnològica ha contribuït en aquest procés ja que ha facilitat la ràpida ampliació de l’oferta dels mitjans de transport i de comunicació de masses (des dels viatges increïblement barats i els xàrters fins als vídeos, la televisió per satèl·lit o Internet). Com més s’expandeixen aquest tipus d’infraestructures, més fàcil i ràpidament es trenquen les distàncies. A mesura que avança i s’impulsa la globalització econòmica sorgeix un procés de transnacionalització del treball i el capital adopta diverses formes. En conseqüència noves formes i mitjans per buscar feina fora de les fronteres locals, regionals o nacionals queden a l’abast d’un gran nombre creixent de persones. Segons dades de l’Instituto Nacional de Estadística a partir del padró municipal de 2008, la xifra de dones immigrants a Catalunya superava la dels homes en els casos de l’Europa no comunitària, d’Amèrica Central i el Carib (quasi el doble), d’Amèrica

del Sud i d’Amèrica del Nord. Les xifres s’han incrementat en aquests anys, situant a un total de 499.712 dones vingudes d’altres estats. Aquesta xifra, però, és estimada, ja que bona part de les persones nouvingudes no tenen les condicions legals per registrar-se al padró municipal i per tant no són contemplades a les estadístiques oficials. La xifra real, doncs, és més alta. Els mass media com a motor de projectes de vida transnacionals La mobilitat requereix primerament predisposició per moure’s. Però per què aquesta troba actualment tanta acceptació? Evidentment l’àmplia oferta de la globalització cultural hi juga un paper decisiu ja que alimenta la fantasia de les persones amb els seus missatges, estímuls i motivacions. La gran difusió dels mitjans de masses abarca tots els continents i terres arribant no només a les metròpolis sinó que també arriba als poblets més remots. Aquests mitjans sovint transmeten un missatge incomplet, ple de mites i ficció. Fidels a la realitat o no, Appadurari19 antropòleg de l’Índia assenyala que aquestes imatges influencien actualment als projectes de vida i les esperances d’un nombre creixent de persones a més llocs del món. En conseqüència, la vida de les persones dites “de peu o comunes” ja no es percep com a determinada per les condicions immediates: “sinó cada vegada més ... a partir de les possibilitats ... que els mitjans de comunicació (directa o indirectament) ens presenten com a realitzables”20.

19 Appaduari, Arjun. 1991. “Global Ethnoscapes. Notes and Queries for a Transnacional Anthropology”. Richard G. Fox (Hg.): Recapturing Anthropology. Working in the Present. Santa Fe: School of American Research Press. 20 Appaduari, Arjun. 1991: p. 200

Dones migratòries Què sabem en realitat sobre les dones migratòries? No és estrany que fins fa poc més de tres anys, un informe publicat pel secretariat de l’ONU titulat Dones migratòries, la meitat invisible21 reflecteixi les conseqüències d’haver centrat fins aleshores les investigacions sobre migració només en els homes. A continuació parlarem de dos grups que malgrat ser cada vegada més significatius, encara en sabem molt poques coses: les dones migrades que realitzen tasques de treball remunerat i les migrades per matrimoni. Dones migratòries amb un treball remunerat Al llarg de les últimes dècades (aproximadament des dels vuitanta) es dóna una nova forma de migració laboral. Dones mexicanes que treballen a Califòrnia com a cangurs, filipines que cuiden persones de la tercera edat a Israel, poloneses que netegen cases, renten i planxen a Alemanya i fins arribar a Manresa mateix trobem dones immigrades de diversos llocs del món (centre i sud d’Amèrica, l’antiga URSS, Àfrica i Àsia) realitzant les típiques feines remunerades considerades com a femenines i contractades per la classe benestant a la qual pertanyen les dones d’occident falsament alliberades. Totes elles doncs, han trobat feina dins de l’àmbit del treball remunerat a 21 UNITED Nations Secretariat. 1995. “The international migration of Women: An Overview”. United Nations Publication, p.1.

les cases dels altres. Tot i que existeixen pocs estudis destacables sobre el tema, no hi ha cap dubte sobre les següents afirmacions: gairebé totes les persones que treballen en aquestes feines són dones, moltes de les quals, tot i comptar amb formació qualificada, tenen molt poques esperances per aconseguir ingressos segurs als seus països d’origen degut a la situació econòmica. Però, per què aquest tipus de migració laboral és cada vegada més significativa? La primera causa és evident, ja que és la mateixa que alimentà les corrents migratòries laborals anteriors: la situació desigual entre els països del nord i del sud. Però a diferència dels anys 50 i 60, els països molt industrialitzats actualment ja no busquen mà d’obra no qualificada. La crisi econòmica i les reestructuracions han afectat moltes branques de la indústria. Tampoc podem oblidar els canvis en el mapa polític d’Europa. Amb la caiguda del socialisme van desaparèixer molts llocs de treball anteriorment subvencionats per l’estat. Però la sortida de la qual es disposava en dècades anteriors (el camí cap a la indústria d’occident) ara està tancada i esdevé necessari buscar altres sortides com poden ser les llars d’occident. Descàrrega per algunes dones El model tradicional segueix vigent, però els temps han canviat. En la societat del benestar actual moltes dones joves no estan disposades a invertir totes les seves forces i compromís en la carrera de l’home sinó que, contràriament, volen obtenir i mantenir la seva pròpia feina remunerada. La qüestió és com fer això possible quan en essència la divisió del treball continua sent la tradicional. Els homes de les generacions més joves estan disposats a assumir més responsabilitats familiars que els seus pares o avis però resten lluny

d’arribar a una divisió proporcionalment igual de les feines dins de l’àmbit privat. Davant d’això la solució, almenys per ara i en la mesura en la qual aquesta sigui possible, passa per noves formes de divisió del treball entre les dones. A les zones rurals i entre les classes socials baixes es concreta, almenys fins ara, en una distribució generacional (les àvies cuiden els nens i nenes). En canvi, entre les classes mitjanes urbanes pren importància el patró basat en la mobilitat geogràfica, directament relacionat amb la desigualtat social. Part del treball reproductiu es delega a dones estrangeres que no tenen cap possibilitat dins del mercat de treball regular ja que o bé no tenen cap experiència laboral remunerada o bé tampoc tenen un bon domini de la llengua. Per tant, sembla força possible que en sorgeixin noves formes d’aquest engranatge privat internacional. Amb la caiguda de les fronteres entre l’est i l’oest, amb l’aproximació de les nacions pobres i riques, els països rics occidentals estan obtenint cada vegada més poder d’atracció. Amb aquests condicionaments, la divisió internacional deixa de ser una realitat abstracta que es desenvolupa entre les complexes relacions entre Estats pobres i Estats rics. Ja no només les empreses i les indústries que absorbeixen treballadors estrangers, també la família accepta un nombre creixent de dones treballadores originàries d’altres països. És doncs, actualment, una època en la qual la divisió internacional del treball apareix cada vegada més propera, tant que entra dins de moltes de les famílies i llars. Descàrrega, a quin preu? El grup de població constituït per les treballadores domèstiques migrants és heterogeni. Però malgrat aquest evidència, moltes han deixat el seu país i ara intenten guanyar un salari, al nou país, més ric, perquè les seves famílies puguin viure millor

al seu país d’origen. Aquestes dones, les qui viuen entre “aquí” i “allà” són les treballadores transnacionals en el sentit més estricte de la paraula. Mentre que al llarg de les dècades anteriors eren els homes els que conformaven el mapa de la migració transnacional, avui apareixen cada vegada més dones a l’escena. Si analitzem la situació detalladament resulta evident que les conseqüències són diferents segons sigui l’home o la dona la persona que emigri. El model tradicional dicta que és la dona la responsable del treball reproductiu. Si la dona (mare) és responsable d’aquestes feines, per què aleshores ha d’anar a treballar a l’estranger? Si les dones treballen en altres zones, cuidant a altres famílies, gent gran i canalla, què passa amb les seves pròpies famílies? En aquest context sorgeixen el que Arlie Hochschild anomena “cadenes globals de cures”, les quals es defineixen com una sèrie de vincles personals entre persones de diferents punts del planeta, basats en les feines reproductives, remunerades o no. Les cadenes globals normalment comencen en les zones rurals d’un país pobre per dirigir-se a les àrees urbanes del mateix país22. Un exemple d’aquesta cadena de treball reproductiu podria ser el següent: la filla gran d’una família del tercer món cuida els seus germans i germanes mentre la seva mare, treballadora migrant, cuida els fills d’una altra dona en un país ric occidental. Dins d’aquest marc neixen també noves formes de maternitat, les quals varien concretament del que podríem anomenar “maternitat transnacional”, aquestes comporten una renúncia a expectatives que moltes de nosaltres donem per suposades. Tot i que avui en dia vivim en una societat que va acceptant noves formes de maternitat (mares solteres, mares treballadores, mares que romanen a casa, mares 22 Hochshild 2000 i Hondagneu-Sotelo, Pierrette-Avila, Ernestina “I’m here but I’m there: The meanings of the latin Transnacional Motherhood”. Gender & Society. 1997.

lesbianes, mares de lloguer, ...), donem per suposat, també dins dels debats feministes, que les mares viuen amb els seus fills i filles, que la relació té lloc dins d’un espai compartit. És necessari entendre aquestes noves formes de maternitat transnacional com el resultat de pressions econòmiques i no com a una decisió voluntària de les dones. Les emigrants entrevistades per Hondagneu-Sotelo i Avila parlen constantment del dolor i l’enyorança que implica la vida a l’estranger. Actualment emigrar s’està convertint en un procés que integra uns nivells d’estrès tan intensos que arriben a superar la capacitat d’adaptació dels éssers humans. Les persones emigrants són doncs les candidates a patir el que s’anomena “dol migratori”. La psicologia es refereix a aquest fenomen com a Síndrome de l’Immigrant amb Estrès Crònic i Múltiple o Síndrome d’Ulises (fent referència a l’heroi grec que va patir innumerables adversitats i perills lluny dels seus pròxims)23. La nova forma de migració laboral té, per tant, una doble cara. D’una banda permet la perspectiva d’una vida més enllà de la fam i la pobresa, però també comporta grans costos per a les dones i les seves famílies.

23 D.Joseba Achotegui. Psiquiatra. Profesor titular de la Universitat de Barcelona. Director del SAPPIR (Server d’Atenció Psicopatológica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats) de l’Hospital de Sant Pere Claver de Barcelona.

Dones emigrants per matrimoni Dins d’aquest apartat farem referència a dues situacions que creiem més comuns. El primer d’aquests casos és el de les dones emigrants per reagrupament familiar. Aquestes migren a través del lideratge migratori que la seva parella ha fet anteriorment. Els estats a través de les seves lleis d’estrangeria enforteixen les múltiples opressions de gènere. En el cas concret de l’Estat espanyol, la persona que ve reagrupada (parella, fills o pares) accedeix a la mateixa temporalitat de permís que el seu cònjuge i en el cas de voler divorciar-se, la seva situació facilment es pot irregularitzar. Només podrà canviar la seva situació de dependència legal a través d’una oferta laboral, la qual és quasi inviable i en cas que es donés aquest procés el permís de residència i treball que obtindríen seria per un any amb possibilitat de renovació. Per què creiem que és quasi inviable? A part de l’evident precarització laboral actual i del racisme imperant, l’empoderament laboral a que pot accedir una dona pot venir condicionat per un desconeixement territorial, un aïllament lingüístic, cultural i/o familiar. Una altra de les conseqüències dels moviments migratoris és l’augment dels matrimonis mixtes en els quals ambdues persones són de diferents nacionalitats. Entre aquests hi podem trobar força exemples en que la diferència entre les condicions econòmiques del lloc d’origen de l’home i la dona són significativament diferents. Si ullem una mica el panorama veurem que al trencar-se la barrera est-oest, es donen molts casos d’oferta i demanda en aquest àmbit cap a l’antiga Europa de l’Est. En termes generals veiem com sovint els homes i les dones es casen amb persones provinents de països amb greus problemes econòmics, inestables políticament o amb un procés de modernització estancat. Per aquest motiu aquest tipus d’unions atreuen l’atenció dels mitjans i el públic.

Al nostre entendre el que passa avui dia a nivell global no és nou, ja que anteriorment a escales molt més petites (localment per exemple) ja s’ha utilitzat el matrimoni com a sortida tradicional de les dones arreu del món degut evidentment als marcats rols que cada component de la família desenvolupa dins d’aquesta i a la seva importància com a institució. Així, segurament moltes dones apliquen una estratègia de resignació que fa més fàcil el seu matrimoni i els permet una felicitat aparentment funcional. L’expressió “aparentment funcional”, és possible que sigui un judici massa general. És possible que les dones migratòries hagin renunciat a totes les seves esperances però que també tinguin altres expectatives. Si realment el seu barem no es basa en l’amor romàntic sinó en el propi futur, podem dir realment que aquestes dones s’han resignat? O és que es tracta d’un tipus de felicitat que hem de mesurar diferent? Segurament analitzant la situació només des de la visió de dona occidental blanca no trobarem respostes ni nexes d’unió per poder arribar a conèixer la realitat i poder-la analitzar de forma objectiva. Fent referència altra vegada a Hochschild: La globalització pot incrementar les desigualtats no només en allò que es refereix a l’accés econòmic, amb la seva real importància, sinó que també ho pot fer en relació al treball reproductiu, a la càrrega de les cures.

Treball sexual: estigmes, estereotips i altres mentides Les treballadores sexuals24 són un dels col·lectius més estigmatitzats i que reben una violència directa com a treballadores per la dinàmica d’exclusió que porta implícit i explícit aquest treball. El codi penal espanyol no persegueix explícitament la prostitució sinó que enfoca la punitat cap al tràfic de persones, la prostitució de menors i el proxenetisme, sigui amb consentiment o no. Per altra banda la legislació laboral estatal no recull ni esmenta el treball sexual com activitat econòmica i això provoca que aquesta tasca estigui en la alegalitat, sense regulació. Tot i així, sí que han aparegut ordenances municipals, altrament anomenades “ordenances del civisme”, que pretenen eliminar de la vista pública aquest treball, regulant l’ús de l’espai públic i restringint-lo a determinades activitats. “L’escombrada” de treballadores sexuals del barri del Raval i de Ciutat Vella aquests últims anys és una mostra més de la violència estructural que reben com a prostitutes. Una violència incrementada pel rebuig social i per la repressió policial i judicial, ja que sistemàticament es creen situacions d’abús d’autoritat i vexacions de tot tipus vers les treballadores. En elles es dipositen totes les culpabilitats, sense que hi hagi un plantejament de la dinàmica d’aquesta activitat i els múltiples factors que hi intervenen. Les contradiccions dins del moviment feminista sobre la prostitució han anat encaminades en defensar per una banda la plena i lliure propietat, possessió i utilització dels nostres cossos com a dones i per altra el negar la possibilitat que es pugui decidir a utilitzar el cos com a estratègia econòmica. El debat recau entre la visió abolicionista i la visió del reconeixement de la prostitució com a estatus laboral.

24 En aquest apartat es parlarà de treball sexual fora de les xarxes d’explotació i tràfic de persones, ja que considerem que aquests casos són d’explotació i altres violències de gènere.

La visió abolicionista25 argumenta que la prostitució perpetua la desigualtat entre homes i dones i que constitueix una pràctica de violència extrema contra aquestes últimes. Es vincula la prostitució a la violència, ja que es crea una quota de mercat en base a una construcció patriarcal de la sexualitat que justifica, en base a les necessitats biològiques, el dret a fer ús del cos de les dones en qualsevol moment per mitjà del pagament. Per altra banda, dins de l’anomenat feminisme radical i amb els seus diversos –ismes, trobem postures abolicionistes des d’una òptica diferent a les visions institucionals. Es tracta d’una visió que trenca amb tota relació forçada (hetero-patriarcal), ja sigui via matrimoni (venda del cos), com prostitució (lloguer del cos). Es basa en combatre l’objectualització de la dona, ja que per aquest corrent, la indústria sexual estereotipa la dona i amplifica el domini de l’home vers les dones en un sistema capitalista. En contraposició a les abolicionistes, hi ha la visió de defensa del treball sexual que argumenta la prostitució com a treball, ja que són dones que han escollit aquesta activitat i/o les circumstàncies – econòmiques, socials, personals... – les qui han forçat a escollir aquest treball. Com explica Liad26, una treballadora sexual: “Reconocer el trabajo sexual como trabajo no es novedoso, ni es algo que haya descubierto yo, porque cualquier mujer trabajadora en la industria del sexo sabe que lo que hace es un trabajo, porque es su medio de sustento y no deja de ser trabajo por el hecho de que sea sexual. Es algo que se hace con el fin específico de ganar dinero y para mejorar las condiciones es preciso tener en cuenta que todos los tipos de trabajo sexual, dentro de la industria del sexo, se parecen: el trabajo en su conjunto, 25 Extret de la Plataforma de Organizaciones de Mujeres para la Abolición de la Prostitución dins del llibre Trabajo Sexual . Reconocer derechos. (Lopez Precioso, Magdalena i Mestre, Ruth.Valencia: La burbuja,2006). 26 Entrevista realitzada pels col·lectius Precarias a la Deriva i Eskalera Karakola. Madrid, 2003

la interacción con los clientes, la manera de ganarte el dinero, son siempre iguales. Únicamente varían las condiciones laborales de un trabajo a otro. Para poder mejorar, para estar mejor remunerada y mejorar las condiciones de trabajo, es necesario que nos reconozcan como trabajadoras.” Dins d’aquesta visió “pro-prostitució” es diferencia a les treballadores que lliurement han escollit aquest treball de les que ho fan sota imposició, ja que respondrien als casos d’explotació sexual i altres violències. Partint, doncs, de la base de la lliure autogestió del cos per fi econòmic sorgeixen diverses postures per reclamar la prostitució com a treball i els drets que reforcen aquest estatus, ja que tampoc hi ha una homogeneïtat entre les prostitutes sobre la seva pròpia condició de treballadores. Una de les postures dins d’aquesta visió és el reconeixement legal dels drets laborals de les prostitutes, sempre i quant en aquest exercici, no es precaritzi més la prostitució. Com expliquen López i Mestre27, la reglamentació de la prostitució no hauria de comportar impostos especials no equiparables a altres sectors laborals ni regular les zones i horaris de l’exercici de la prostitució, ja que no totes les dones podrien treballar en la hora i zona establerta. Per altra banda, es marca dins d’aquesta visió unes determinades pautes per desestigmatitzar i desprecaritzar la prostitució com poden ser donar veu a les treballadores sexuals, desdramatitzar l’activitat, aportar recursos per l’autogestió del propi col·lectiu o assessorament legal, entre altres. 27 Lopez Precioso, Magdalena i Mestre, Ruth, 2006.

Una peculiar visió sobre el treball sexual l’aporta el col·lectiu Mujeres Creando i col·lectius de putes d’Oruro, La Paz i Buen Pastor de Bolívia. En el manifest28 “Ninguna mujer nace para puta” es reclama la no acceptació de la prostitució com a treball, ja que elles estan més a prop de ser una mercaderia que treballadores. És tracta d’una crítica a les institucions i a col·lectius, que sense fer una anàlisi del context, qualifiquen la prostitució com a treball sexual. Elles esgrimeixen que no tenen cap salari estable ni cap cobertura sanitària per qualificar-les com a treballadores. Elles es fan ressò que en la majoria de casos l’activitat no és voluntària sinó donada per uns determinats factors que pressionen la dona per introduir-se en la prostitució i un cop dins costa moltíssim canviar d’activitat pel xantatge moral vers les prostitutes. També critiquen els clients pel doble abús de poder que exerceixen sobre elles: un com a clients i l’altre per les connotacions d’immoralitat que comporta l’activitat en el si social i que fan aquestes més vulnerables. En definitiva elles el que proposen és el de defensar el seu dret com a putes: “El denunciar que la prostitución no es un trabajo no significa que nosotras vamos a aceptar vivir en la denigración y no defender nuestros derechos humanos y constitucionales de salud, vivienda, educación y todos los derechos que a cualquier ciudadano le corresponden. La defensa de nuestros derechos como ‘putas’ rompe con la hipocresía y la doble moral del conjunto de nuestra sociedad y por eso y por esa valentía merecemos doble respeto”. Precarietat i estigma La prostitució és un treball amb un risc molt alt de contagis de malalties per transmissió sexual. L’exclusió i la no consideració de treball de la prostitució fan que hi hagi mancances de tipus formatiu degut a la “clandestinitat” a la que està sotmesa la prostitució. Tot i així hi ha associacions de dones que aporten recursos a les treballadores sexuals. Són exemples Genera i Hetaria, de Barcelona i Madrid respec28 Mujeres Creando, 2005.

tivament. Aquestes organitzacions reclamen la legalització de la prostitució com a treball per exigir els mateixos drets que la resta de treballadores i treballadors. O sigui: dret a una pensió, a cobertura de la seguretat social, a quedar protegides d’abusos laborals, etc. Una de les fonts de precarització de la prostitució són els espais on es realitza l’exercici. Les treballadores de carrer tenen més perillositat en relació a robatoris i abusos. A més, són més estigmatitzades per considerar-les responsables del deteriorament dels barris i de la delinqüència. Pel que fa a les treballadores de clubs o locals, solen treballar en les condicions –a voltes d’explotació– marcades per la persona propietària del club. Un exemple que podem constatar des del col·lectiu Columna Clitoriana en relació als prostíbuls, és la prohibició de comunicació amb les treballadores. L’experiència va ser a conseqüència d’unes invitacions al debat de “Treball Sexual” (en el marc del Cicle Dona i Treball que des de la Columna s’estava organitzant). Es van portar en mà les invitacions a les treballadores sexuals a tres locals de la ciutat. En dos d’ells ens van respondre únicament les respectives propietàries. No ens van deixar accedir a les treballadores i les respostes a la invitació van ser, per una banda, que ja es comentaria a les treballadores, i per l’altra, que era impossible que assistissin a la trobada perquè les “seves noies” treballen 365 dies a l’any les 24 hores del dia. El tercer local era autogestionat per les pròpies treballadores. Tot i així, cap treballadora va assistir al debat.

Migració: amplificació d’estigmes El grupo de las mujeres migrantes trabajadoras del sexo son el emblema de todas las discriminaciones que una puede sufrir: por ser mujer, por ser pobre, por ser migrante, por ser prostituta...y si ya es negra, ahí ya, se las llevan todas. No hay posibilidad de asumir más estigmas, ¿no? Cita de Licit a: “Una aproximación a la vulneración de los derechos humanos de las trabajadoras sexuales en la ciudad de Barcelona” de L’OSPDH

Segons diversos col·lectius de suport a les treballadores sexuals, entre un 60 i 80 % de prostitutes són dones immigrants. Això agreuja l’estigma social vers la prostituta i el treball en si, ja que es sumen altres desigualtats socials que potencien les dinàmiques d’exclusió. Com explica Dolores Juliano29: “No se las protege de la explotación laboral, ni se las deja defenderse por sus propios medios. Son sospechosas todas las mujeres inmigrantes de dedicarse al trabajo sexual, y aunque este no está tipificado como delito por la legislación española, en la práctica se sanciona con mayor frecuencia y produce mayor número de expulsiones y deportaciones que las que se relacionan con verdaderos delitos atribuidos a los hombres”.

29 Juliano, Dolores. “Derechos humanos y trabajo sexual”, 2004.

Moltes d’aquestes dones nouvingudes es plantegen el treball sexual com a temporal. Però la no consideració de la prostitució com a treball repercuteix de forma negativa, ja que no poden obtenir el permís de treball i residència. Això, lligat a que l’estigma del treball sexual dificulta l’obtenció d’un altre treball, provoca el fet d’estar “sense papers” perpètuament i per tant entrar en una vulnerabilitat especial en aquest col·lectiu (des d’entrar en la clandestinitat, fins a rebre xantatges de proxenetes i clients, passant per la repressió policial). La indústria del sexe Treballar en la indústria del sexe és una activitat més del treball reproductiu remunerat. I és que, quina diferència hi ha entre el treball remunerat de cura, per exemple a una persona malalta i la tasca, també remunerada, de donar plaer a una altra persona? Per trobar una resposta és clau analitzar el paper que juga el fons ideològic social sobre la moralitat del sexe. Una moralitat que és més aparent que real, ja que la tendència social és prohibicionista vers la prostitució, però alhora omet que hi ha un gran ús d’aquesta i que forma part d’un poderós entramat econòmic. La gran quota de mercat que comporta aquesta activitat mou molts diners, persones, influències i interessos. Elements que queden amagats als ulls de la majoria de la població i que només surten a la llum en casos d’escàndols o trames corruptives (propiciades per algun interès). Així doncs no es pot ometre que la indústria del sexe és un gran negoci on operen agents intermediaris, des del nostre punt de vista innecessaris, que a voltes coarten la llibertat de la treballadora i que l’obliguen a realitzar pràctiques en benefici d’aquests i no de la pròpia treballadora. L’autogestió, o sigui poder decidir autònomament quan, amb qui, de quina forma i a quin preu oferir el servei, seria la manera més lliure per poder exercir el treball sexual. Per altra banda, l’ús que en fan certes dones que treballen en la indústria del sexe,

al nostre parer, reforcen la idea de dona objecte, submisa en tots els aspectes a l’home. La indústria del sexe mou molts milions de diners a l’any i a través d’àmbits com ara la pornografia ortodoxa, es perpetua i es reforça l’estructura en la qual la dona és concebuda com a subjecte productor d’un plaer subjugat al desig sexual masculí. Cal, doncs, una reconceptualització de la indústria del porno que no es centri en quotes de mercat ni en estereotips hetero-patriarcals. En aquest sentit el moviment post porno ens ensenya que a través d’una alternativa pornogràfica podem trobar noves pràctiques sexuals i noves relacions amb els nostres cossos. Com explica Beatriz Preciado30: “El movimiento postporno nos enseña que la pornografía es una noción esencialmente política: no existe sin leyes y técnicas que definan los límites de lo públicamente visible, restrinjan su distribución y recepción, y regulen la mirada. Estas leyes y técnicas privilegian el placer masculino heterosexual y normalizan los modos de hacer sexo. El movimiento postporno propone una ampliación de la esfera pública pornográfica que permita miradas críticas y disidentes”.

30 “La Pornografia es una noción política”. Entrevista a Beatriz Preciado. Diagonal 25-07-08.

Algunes reflexions finals... Actualment des de les institucions es duen a terme i es proposen polítiques que volen aconseguir una “igualtat” entre homes i dones sustentades per unes legislacions que pretenen ser progressistes i igualitàries en termes de poder polític o econòmic. Un exemple pot ser la famosa Llei de Paritat en els càrrecs polítics. Però en realitat el que es produeix és la perpetuació de les estructures de poder tot fent un rentat de cara i apaivagant les reivindicacions dites feministes des de la mateixa classe política. Aquest feminisme il·lusori pretén variar les estructures de poder des del mateix centre de poder. Des d’aquest punt de vista, la finalitat de la igualtat entre gèneres recau en el fet que les dones obtinguin el mateix poder que els homes sense qüestionar-se els mitjans per a arribar al fi. Es promou un fals empoderament de les dones. O sigui, les estructures de dominació i els mecanismes patriarcals són mimèticament aplicats per aconseguir els fins del feminisme institucional. Un exemple clar és la incisió i promoció de la dona a càrrecs de direcció sense plantejar-se l’ús dels mateixos mètodes i de les relacions de domini, en la lògica capitalista, que perpetuen l’explotació i la desigualtat social i de gènere. Quin canvi es genera, per exemple, si en una fàbrica la persona encarregada de producció és una dona però es continuen reproduint les mateixes relacions d’explotació i desigualtats salarials, entre altres, en funció del gènere? Un altre punt a destacar del feminisme institucional és la seva visió a l’hora de legislar, basant-se en la dona com a víctima i creant polítiques de discriminació positiva, que lluny de trencar amb l’estructura establerta el que fan és reforçar el paper de víctima i la desigualtat de gènere. Les polítiques van encaminades a facilitar a la dona la compaginació del paper reproductiu i productiu, però en cap cas no es vol incidir sobre el rol masculí. Un exemple clar pot ser la legislació laboral entorn a la

maternitat i paternitat, en la qual la dona gaudeix de 16 setmanes i l’home de 10 dies. Fent, així, que la cura dels nounats recaigui exclusivament en la dona perpetuant el paper de cuidadora de la família i de la llar. Així doncs, des del nostre punt de vista el feminisme de la igualtat manté les desigualtats de gènere i no planteja cap mena de qüestionament entorn al gènere com a construcció social i les relacions de poder que se’n deriven. Per tant, pensem que aquest feminisme és un plantejament i una estratègia que té uns objectius clars: d’una banda assegurar un sistema polític, econòmic i social basat en el capitalisme i el patriarcat i paral·lelament aniquilar, fer ombra o absorbir reivindicacions concretes de qualsevol altre tipus de feminisme que qüestioni les relacions de poder d’arrel. En aquest últim sentit, cal fer referència a les desqualificacions del feminisme institucional vers altres plantejaments feministes que difereixen de la seva visió. Es titllen de segregacionistes i extremistes, pel simple de fet de comportar un canvi social en els plantejaments. Cal deixar clar que per arribar a una transformació social no es tracta de moure les fitxes sinó canviar el tauler i les regles del joc, deixant que les fitxes es posicionin elles mateixes. Al nostre entendre, lluny de les teories feministes institucionals que defensen la igualtat entre sexes i una lluita per ostentar el poder, creiem i apostem per un empoderament o enfortiment real tant a nivell individual com col·lectiu que trenqui i qüestioni tota estructura de poder. Lluny de l’elitisme teòric, defensem una aproximació en primera persona cap a les múltiples realitats, situacions i perspectives per tal d’arribar a estratègies feministes autònomes que es desmarquin de l’homogeneïtzació de l’alliberament de la dona. Paral·lelament, s’ha de buscar els punts d’unió entre diverses lluites i tenir en compte tot allò que ens diferencia, i que no podem obviar com les diferències d’ètnia, opció sexual, cultura... És d’aquesta forma quan podrem dur a terme una lluita antiautoritària real des de nosaltres mateixes.

Per nosaltres, aquesta lluita no només s’hauria de limitar a dur a terme actuacions que qüestionin i confrontin les desigualtats de gènere en el sí del treball amb objectius com la igualtat salarial, igualtat d’oportunitats,... sinó que, al nostre entendre, hauria d’anar més enllà, qüestionant la pròpia lògica de la societat del treball. Creiem que sovint es cau en l’error de considerar el treball com una simple activitat econòmica i s’obvia que va molt més enllà d’això. En aquest sentit, si entenem el treball com a relació social ens adonem que, tot i que de forma una mica menys evident i visible, el treball estructura i determina pràcticament tots i cadascun dels àmbits de les nostres vides. El treball condiciona la distribució del nostre temps, les relacions personals i afectives, l’anàlisi de la realitat i les expectatives de futur, els projectes personals i col·lectius, els estats anímics, la imatge que projectem cap als altres,..., passant a ser el principal pilar estructurador de la vida de les persones. Aquest condicionament fa que l’opció -voluntària o no- de no treball implica una no-acceptació social, arribant a considerar-ho com un fracàs personal. D’altra banda, la persona que es troba sense feina de forma no-voluntària sovint es sent perduda i incapaç de crear una nova forma de vida no marcada pel treball, ja sigui per la impossibilitat de sobreviure deslligant-se de totes les càrregues econòmiques i materials assumides (hipoteques, cotxes, crèdits i demés), o per la manca d’estratègies a l’hora de buscar i crear noves activitats que s’organitzin i articulin fora de la lògica capitalista. I aquesta incapacitat per buscar i crear alternatives és fruit de la pròpia lògica del sistema de treball-consum, de forma que si no treballes no tens recursos econòmics i per tant, quedes totalment exclosa de les opcions que la societat “t’ofereix”.

No existeix cap societat històrica coneguda sense treball, ara bé, per nosaltres és clau diferenciar entre el treball basat en la producció per a la producció en sí mateixa, o el treball basat en la producció d’allò necessari per cobrir les necessitats bàsiques. En un estudi fet per Paul i Persival Goodman31 es va calcular que només amb un 5% del treball que es feia fa 20 anys (i es suposa que la xifra era més baixa que l’actual) es satisfarien les necessitats bàsiques de menjar, roba i vivenda de tota la població. La qüestió, per nosaltres, no és reduir el nombre d’hores de treball dins la lògica capitalista, sinó qüestionar la pròpia estructura del treball, qüestionant-nos, per exemple, quina finalitat té el 95% del treball restant. Sense entrar en anàlisis economicistes que expliquen l’estreta relació entre el treball assalariat -i no assalariat- i el sistema econòmic capitalista global, una cosa és clara, i és que el treball és una eina clau de control social. Davant la complexitat d’analitzar el treball com a eina de control social, volem remarcar dos punts que creiem importants. El fet que una persona estigui 8, 10 o 12 hores ocupada laboralment i que la resta les organitzi en funció d’aquestes provoca, per una banda, un control sobre la persona a nivell d’informacions com: on està, a què dedica el seu temps, amb qui es relaciona, ... I per altra banda, impossibilita o dificulta que la persona tingui temps material per plantejar-se noves formes de relació, d’organització o de construcció d’alternatives que qüestionin la lògica d’aquest sistema, i per tant, puguin arribar a fer-lo trontollar. Si ens tornem a centrar en l’anàlisi del treball des d’una perspectiva de gènere, veiem que són diversos les teories i els punts de vista que plantegen propostes per trencar amb les desigualtats de gènere en l’àmbit del treball. Nosaltres davant d’aquest ventall, una de les teories amb la qual ens sentim més properes és “la vaga 31 Colectivo crisis. Manifiesto para la abolición del trabajo.

de cures”32 proposada pel col·lectiu Precarias a la deriva. Si analitzem les significacions que ha anat adquirint al llarg de la història el treball reproductiu podem observar que sempre ha tingut un paper determinant en la forma organitzativa i estructural de les societats; tant a nivell de funcionament intern com en les relacions que s’establien entre aquestes. Tot i tenir un paper tan important, el treball reproductiu ha estat sempre desvaloritzat i gens reconegut, fins al punt de no considerar-se treball. I no és casualitat que aquesta activitat hagi estat sempre atorgada i assumida pel gènere femení, basant la raó d’aquest fet en justificacions biologistes que afirmen que per naturalesa les dones tenen un instint maternal, de cura cap als altres i de facilitat per l’escolta i la mediació. El treball reproductiu s’ha anat materialitzant de formes diverses en funció del model social, polític i econòmic del moment, però sempre s’ha caracteritzat pel fet de ser assumit pel gènere femení i per ser poc valorat. Davant d’això, es proposa una redefinició del concepte de cures que trenqui amb la lògica securitària d’aquestes. Hem de trencar amb la idea de cures com a forma d’assistencialisme, control o contenció, i com a mètode per donar resposta a mancances personals o socials, per passar a recuperar i reformular el significat del concepte.

32 Precarias a la Deriva. “Una huelga de mucho cuidado”. Febrer, 2005

Com a mitjà per aconseguir aquest canvi, es proposa la “vaga de cures”, entesa com la reformulació que cada persona hauria de fer a nivell personal i col·lectiu en cada un dels espais i àmbits personals, de forma transversal i quotidiana; així per exemple hi haurà qui proposi transformar l’espai públic, ara convertit en espai de consum, en un lloc de trobada, o qui decideixi de forma conscient no tenir sempre el sopar a punt pel marit o company, o qui prefereixi unir-se a les altres per dir “prou” als clients que es neguin a posar-se un condó, o qui es negui a servir una copa a un client bavós,... Perquè, tal i com es planteja el col·lectiu Precarias a la Deriva, hem de deixar de veure les cures com una qüestió domèstica i passar-les a viure com un assumpte públic, transformador i generador de conflicte. Pensem que fins que no hi hagi una transformació i revalorització del concepte de cures en el quotidià (i de tot el què aquestes impliquen), i fins que no el fem extensiu a tots els àmbits no aconseguirem trencar amb la imposició del binomi de gènere -masculí/femení-, ni conseqüentment acabar amb la divisió sexual del treball. Si no volem seguir perpetuant i seguir sent còmplices actives d’aquest engranatge entre capitalisme i patriarcat ens hem de començar a qüestionar les coses d’arrel; ¿per què el gènere? ¿per què el treball?

El perquè del boikot a Inditex Ho podríem haver fet de qualsevol altra marca i grup tèxtil: Decathlon, H&M, Mango... però vam escollir Inditex per diversos motius. El primer va ser perquè és un grup que té molta quota en el mercat tèxtil. Pot arribar a tenir en una mateixa ciutat, com el cas de Manresa (ciutat de 70 mil habitants), fins a 6 botigues. El volum de negoci del grup Inditex és importantíssim, arribant a ser l’onzena empresa a nivell internacional amb més bona projecció. En segon lloc, la multinacional gallega ha estat en diversos punts de mira, cosa que ens permetia obtenir molta més informació. A més, les protestes contra Inditex per part de grups de dones, com Mujeres Transgrediendo, han estat generalitzades arreu de l’estat i, fins i tot, algunes han tingut problemes legals amb la multinacional. La base de la nostra campanya es centra en dos aspectes: la crítica al capitalisme que explota les dones com a treballadores i alhora consumidores, i la crítica cap un model estètic que estandarditza la dona com a resposta a una lògica opressora en relació als cossos.

Inditex, la lògica dels diners Inditex és un grup tèxtil propietat del gallec Amancio Ortega33. És un dels grups més forts en el mercat de la moda i un dels més importants, econòmicament parlant, en el mapa internacional. Segons la revista Forbes, Amancio Ortega ocupa l’any 2010 el novè lloc en el rànquing de les persones més riques del món, pujant així respecte a anys anteriors. El grup està format per més de 59 marques, entre elles les conegudes línies comercials: ZARA, Pull and Bear, Bershka, Stradivarius, Massimo Dutti, Oysho, Kiddy’s class, Zara Home i Uterqüe. Totes elles ofereixen roba d’últim disseny dins el mercat de la moda comercial i a uns preus molt baixos. Podem trobar samarretes a 4 euros, pantalons a 15 euros o jerseis a 20 euros. Tot això fa que aquestes botigues tinguin un èxit desmesurat que es tradueix en una quota de consum molt gran. Val a dir que la seva estratègia comercial així ho enfoca: màxima presència en el mercat, línies enfocades a diversos segments de mercat, preus assequibles ... Segons la Memòria Anual 2009 Inditex compte amb un total de 4607 botigues (343 més que l’any anterior) distribuïdes a més de 74 estats d’Europa, Amèrica, Àsia i Àfrica. Durant aquest any ha incrementat la seva presència comercial en 46 nous països. El 77’5% de les ventes són a països europeus (a l’Estat Espanyol 31’8%), i la resta als altres continents abans citats. Si analitzem una mica els anys anteriors, veiem que el 2007 va augmentar en un 25% els seus beneficis respecte l’any anterior, situant-se a un benefici net de 1.250 milions d’euros. En l’exercici del 2008, malgrat la crisi, la multinacional va augmentar aquesta xifra situant-se en un benefici de 1.253 milions d’euros. Les accions borsàries del grup són unes de les poques que no han fet fallida en el mercat de valors, amb l’actual crisi econòmica. Per l’any 33 Rosalía Mera Goyenechea, divorciada d’Amancio Ortega, té un 7% d’Inditex amb l’empresa Rosp Corunna Participaciones Empresariales S.L.. La resta d’accions són repartides en més de 60 empreses entre elles entitats finaceres com La Caixa, BBVA o Banco de Santander, asseguradores com AXA o Alliance, i altres empreses del sector immobiliari i d’alt risc.

200934, Inditex preveia superar la crisi, “continuar la seva expansió” ampliant en uns 230.000 metres quadrats la seva superfície de venda, i pel 2010 té com a principal objectiu expandir-se cap a la regió Àsia-Pacífic com a zona de creixement estratègic, als mercats de la Xina, Japó i Corea. Vist tots aquests indicadors econòmics, sembla que l’imperi Ortega no tingui fi... La pregunta clau és: com pot ser possible aquesta expansió? Com poden oferir un producte tan barat? Com aconsegueixen la variabilitat dels estocs? Una de les possibles respostes la trobem en la producció. Com indica la seva activitat, Inditex és responsable de la fabricació, producció, comercialització, importació i exportació, venda al per major i al detall de tot material i producte tèxtil. Per tant, és un grup que té una estructura d’integració vertical (en altres paraules “ell s’ho fa tot”) i això li aporta molt marge de maniobra i avantatges econòmics. Tot i així, el grup necessita de proveïdors i d’empreses subcontractades per a poder cobrir certes demandes. Segons dades del mateix grup, l’any 2009 Inditex comptava amb més de 1.237 proveïdors (comptabilitzats els que tenen una producció superior a 20000 unitats l’any), la majoria tallers tèxtils externs i altres fabricants procedents d’estats on les condicions laborals i fiscals són més flexibles que en els estats “desenvolupats” econòmicament. Sabem que aquests centres proveïdors són la gran mà d’obra de producció en tallers i fàbriques, ja que les treballadores de contractació directa pel grup que estan en fabricació no superen un 1% del total d’empleades. La gran majoria de treballadores del grup Inditex, un 87,4% d’un total de 92.301 persones contractades, estan en botigues. La majoria de persones treballadores són dones amb un tant per cent que arriba al 81,4%. No és d’estranyar, ja que aquest és un sector de treball clarament feminitzat 34 Agència AFP. 25-3-2009

i la constitució de plantilla amb dones pot comportar-li certs beneficis econòmics amb possibles rebaixes fiscals i ajustaments salarials. Una de les característiques de la producció d’Inditex és l’estratègia Just In Time (JIT). Aquesta estratègia és la que permet canvis ràpids de col·lecció, produir sobre la demanda real, terminis d’entrega més curts i més flexibilitat en la gestió de comandes. Però el que comporta aquest mecanisme considerat com “més ràpid, més flexible i més barat” és una pressió en les cadenes de tallers proveïdors que repercuteixen directament sobre les condicions laborals. Els i les treballadores de la cadena de producció estan obligades a fer jornades inacabables, treballant sota pressió i –per si no fossin suficient els sous baixos que obtenen- no reben la remuneració econòmica que els pertoca per les hores extres treballades. El JIT comporta la contractació temporal i precària, ja que en èpoques de campanya l’empresa contracta i subcontracta de manera irregular. A més a més els accidents laborals es manifesten molt més en les èpoques de forta demanda, ja que la pressió sota la qual es treballa (hi ha casos on les treballadores mengen i dormen al mateix taller tèxtil) i la manca d’uns mínims de seguretat laboral fan que la treballadora estigui més exposada al risc. Tot i que Inditex s’ha incorporat al Tractat de la ETI (Ethical Trading Iniciative) de l’ONU i té diversos plans d’ajut al desenvolupament, a dia d’avui són moltes les dades35 que constaten que hi ha manca de Responsabilitat Social Corporativa. Algunes de les característiques que es poden extreure d’observacions de diversos centres de producció (tot i que les condicions varien segons l’Estat) són: - Explotació infantil - Absència de mesures de protecció i seguretat laboral

35 Intermón Oxfam, SETEM (CRL) o Solidaridad.net, entre altres fonts.

- Hores de treball superiors als màxims legals - Hores extraordinàries que superen el màxim permès (segons la legislació de cada Estat) i de forma obligatòria - Absència del descans setmanal - Irregular (o nul) sistema de revisió mèdica - Problemes de salubritat en els centres de treball - Subcontractació no autoritzada ni controlada - Impagament de vacances - Abús d’autoritat i coacció en cas de protestes - Absència de formació dels i les treballadores - Absència de contractació i cotització a la Seguretat Social - Acomiadaments a treballadores embarassades

Alguns casos que hem pogut extreure de diversos mitjans de comunicació36:

Estat espanyol: A Coruña - Inditex té dos dels centres de producció més grans, amb aproximadament 3600 persones treballant. Al 2001: denúncies de coacció, abús de poder i jornades de producció inacabables, penalització si el gènere no surt a temps...

Santiago de Compostela - Al 2003 la policia desmantella una nau (Confecciones Lucia Lendeira treballava per una filial d’Inditex) on treballaven, en condicions infrahumanes, 19 immigrants d’origen xinès confeccionant roba per la marca ZARA. - Salari: 600 € mensuals per una jornada de 16 hores.

Toledo - Subcontractacions d’Inditex a tallers de treball a domicili. - Les dones cobren 0,90€/hora.

Catalunya - Desmantellat almenys un taller tèxtil il·legal (mesos després se’n va trobar un altre) que produïa pel grup Inditex (ZARA i Bershka) i explotava fins a 21 persones d’origen xinès .

36 El Correo Gallego, El Mundo o Expresso, i altres organitzacions abans citades.

- El taller funcionava les 24 hores. El salari anava en funció de la peça feta: peces de fins a 0,17€/unitat .

Turquia Istanbul - Els i les treballadores no tenen descans setmanal i arriben a fer més de 16 hores diàries. - Treball infantil (menors de 15 anys a Turquia) - El salari (SMIG): 562,5 YTL (305€ segons consulta feta el 2007). En alguns casos no cobren ni això.

Bangladesh Dhaka - Al 2005 la fàbrica de Spectrum Sweater Industries & Shahriar Fabrics, on es pro-

duïa per Inditex, va patir una explosió que va provocar la mort de 64 treballadores. Setanta van quedar ferides i centenars van perdre la feina.

- Entre febrer i març del mateix any, es van produir més sinistres, deixant un total de 88 treballadores mortes -algunes d’elles de només 12 anys- i 290 persones ferides. - Actualment, es continua treballant en precarietat i no s’han produït millores estructurals relatives a la salut i la seguretat laboral. A mitjans de l’any 2008 la cam-

panya “Roba neta” de SETEM va demanar a Inditex que complís amb les indemnitzacions promeses del cas Spectrum i a facilitar tota la informació sobre el cas.

Portugal Felgueiras - Empreses subcontractades per Inditex reparteixen feines a domicili. - Nens i nenes de 11 i 14 anys treballen cosint sabates de la marca ZARA. - Les famílies arriben a fer entre 100 i 150 sabates al dia, cobrant entre 20 i 30 euros.

Marroc Tanger - Hi ha un mínim de 20 tallers treballant per Inditex. - Les treballadores tenen una jornada fins a 16h. degut al ràpid canvi d’aparadors (en menys de 6 dies). - En aquests tallers són explotades nenes de 12 anys, treballant amb les mateixes condicions que les adultes. - El salari: 3 dirhams/hora (2,67€, consulta 2007).

En relació a la producció - consum Inditex segueix la lògica neoliberal. Aquest gràfic és una mostra de les relacions Nord-Sud de la multinacional: consumidores per una banda i mà d’obra per una altra. Un patró potenciat arran de la globalització econòmica neoliberal.

Taula comparativa entre punts de venda i centres de producció en l’exercici 2009: Centres proveidors

Punts de venda

Cal destacar que aquest gràfic, de fabricació pròpia, amaga diverses ombres. Una d’elles és la manca de dades per part de la multinacional sobre el vòlum de producció de cada un dels centres proveidors. Seria interessant aquesta informació, ja que podria ser que una àrea geogràfica tingui pocs centres proveidors (per exemple, l’Europa no comunitària) però fabriqués en aquests la majoria de la producció d’Inditex. Un altra dada que matitza el gràfic són les 1.900 botigues situades dins L’Estat espanyol. Igualment passa amb el centres proveedors, ja que la majoria dels centres situats a la Unió Europea es situen a l’Estat espnayol i a Portugal, majoritàriment. Cal destacar, també, les intencions de la multinacional gallega en relació a la seva ampliació de la producció realitzada en Estats com el marroquí o el mexicà. Segons dades de diversos diaris econòmics, Inditex vol augmentar un 40% la producció al Marroc (actualment es produeixen uns 60 milions de peces l’any) cosa que ha fet que la multinacional sol·licités una nova línia de transport al port Tànger Med. L’expedient està en estudi pel Ministeri marroquí d’Indústria. Uns plans similars té la multinacional per a Mèxic, ja que Inditex vol ampliar la producció de calçat als centres mexicans (actualment de 800 mil parells anuals). Altres dades curioses d’aquests gràfics, són la distribució dels punts de venda. Resulta assenyalador que dins de les 485 botigues d’Àfrica i Àsia, es situen 95 a l’Arabia Saudí, 50 al Japó o 39 a Israel. Marroc, per exemple, té només 10 punts de venda, tot i ser un dels estats que més produeix per Inditex.

Inditex i l’estereotipació del cos de les dones No és gaire difícil comprovar que les talles que s’ofereixen als “temples de bellesa” d’Inditex són considerablement petites i estilitzades, per tant, resulten irreals per a la majoria de la població, a més, provoquen i fomenten l’obsessió constant per aprimar-se de noies que segueixen fidelment els patrons del món de la moda. Inditex, igual que altres grans marques o grups tèxtils (H&M, Mango...)37, utilitza l’estratègia comercial d’etiquetar peces cada vegada més petites amb talles grans això explica el perquè una dona pot utilitzar diferents talles segons on hagi comprat la peça de roba i implica que una sempre es veu més grassa del que realment és. Aquesta estratègia es va iniciar als Estats Units en botigues adreçades fonamentalment a noies adolescents. I actualment és utilitzada per a algunes marques d’Inditex adreçades a aquest públic (per exemple Bershka). Al gener del 2008, Sandra Alemany, de l’Institut de Biomecànica de la Universitat Politècnica de València afirmava: “Cada fabricante marca su tallaje, no existe una norma que unifique ni en España ni en Europa”. 38Alemany és una de les responsables de l’estudi antropomètric de la població femenina a l’Estat espanyol encarregat pel Ministerio de Sanidad i Consumo del “Gobierno de España”, que va ser publicat el 7 de febrer del 2008. Els resultats d’aquest estudi pretenien ser un punt de partida per elaborar un nou sistema de tallatge pel sector tèxtil, però s’han limitat a proposar tres “morfo tips” que defineixen el cos de les espanyoles en cilindre, diàbolo i campana. En l’estudi realitzat hi han participat 10.415 ciutadanes davant les 23 milions (aproximada37 Diari on line Público.es 38 Declaracions fetes al diari on line Público.es, a l’article “Una mujer, tres tallas”, 21-01-2008.

ment) de dones censades a l’Estat espanyol (evidentment sense comptar les dones “sense papers”). Al 2008 Inditex confirma que accepta la iniciativa però es nega rotundament a explicar les seves estratègies comercials o la seva futura adaptació a les talles homogènies proposades pel Ministeri. Aquesta és una prova més de com des de les grans empreses es potencia un ideal de bellesa únic i malaltís, mentre que des del govern s’intenta fer un rentat de cara creant una nova estereotipació del cos de la dona que ara té nom de “cossos” geomètrics, però que en el fons pretén classificar el nostre cos per a poder mercantilitzar totes les seves necessitats i fer-les més rendibles pel mercat.

Crònica de les mobilitzacions: La campanya pas a pas L’any 2007 vam dur a terme una campanya de denúncia i boicot a la multinacional Inditex. Aquesta es va estructurar entorn dos objectius clars. D’una banda informar la gent i denunciar les pràctiques d’explotació laboral i de mercantilització i estandardització del cos de la dona que practica l’empresa. I de l’altra, buscar una confrontació directa contra l’exponent més proper de la multinacional que teniem: les pròpies botigues d’Inditex als carrers de la ciutat on vivim. D’aquesta manera vam voler mostrar el nostre rebuig i la nostra ràbia contra aquesta multinacional, deixant-los clar que no els volem ni a la nostra ciutat ni en cap altra. La campanya la vam iniciar l’abril del 2007 i va durar al voltant de 3 mesos. Els dissabtes a la tarda van ser els dies escollits per a realitzar les accions al carrer, ja que és el dia de més efervescència consumista a la zona comercial de la ciutat. Així doncs, cada dissabte a la tarda ens concentràvem davant d’una de les botigues d’Inditex (Zara, Massimo Dutti, Stradivarius, Bershka, Oshio, etc.) i fèiem algun tipus d’acció pública. Aquestes van ser variades: des d’exposicions amb plafons on s’informava i es denunciava les pràctiques abusives i corrosives de la multinacional arreu del món, a entrevistes a la gent del carrer, repartiment d’octavetes o performances de denúncia. La campanya va anar acompanyada d’altres tipus d’accions, com empasquinades als carrers. Totes aquestes accions públiques i concentracions que vam realitzar van ser “controlades” policialment, i en nombroses ocasions vam ser identificades per alguna patrulla. D’altra banda, també cal dir que hi van haver força enfrontaments verbals

amb les dependentes i encarregades de les pròpies botigues, les quals trucaven a la policia només veure’ns. La valoració que vam fer d’aquesta campanya de boicot va ser força positiva. I és que, d’una banda va ser molta la gent que es va interessar mínimament pel què estàvem fent i denunciant, arribant en molts moments a ser generadora de “debat” al carrer. I de l’altra vam poder assenyalar i molestar una mica a aquells qui es pensen que poden viure amb tranquil·litat i harmonia mentre amaguen rere l’esquena les seves mans tacades de sang. No deixis que l’explotació femenina s’acumuli al teu armari!

Plafons informatius que es van utlitzar a la Campanya de Boicot a Inditex

Bibliografia Monografies Laboratorio Feminista.Transformaciones de Trabajo desde una perspectiva Feminista. Madrid: Tierra de Nadie Ediciones, 2007. Köhler, Holm-Detlev i Martín, Antonio. Manual de la Sociología del Trabajo y de las Relaciones Laborales. Madrid: Delta publicaciones. 2005. Precarias a la Deriva. A la Deriva por los circuitos de la precariedad femenina. Madrid: Traficantes de sueños, 2004. Rauber, Isabel. Género y poder. Argentina: Ensayo-Testimonio ,2003 (1ª part). [versió digital]. Amorós, Cèlia. Hacia una crítica de la razón patriarcal. Antrhopos, 1985. Appaduari, Arjun. Global Ethnoscapes. Notes and Queries for a Transnacional Anthropology. Richard G. Fox (Hg.): Recapturing Anthropology. Working in the Present. Santa Fe: School of American Research Press,1991. Fadela Amara. Ni putas ni sumisas. Madrid: Ed. Cátedra - Colección Feminismos, 2004. Audre Lorde. La hermana, la extranjera. Madrid: Editorial horas y horas, 2005. Lopez Precioso, Magdalena i Mestre, Ruth.Trabajo Sexual . Reconocer derechos. Valencia: La burbuja, 2006.

101

Mujeres Crenado. La Virgen de los Deseos. Argentina: Tinta Limón, 2005. Articles Carrasco, Cristina. “La economía Feminista: Una apuesta por otra economía”. 2006. Disponible a:< http://www.americalatinagenera.org/main/index.php?option=com_ content&task=view&id=387&Itemid=516&d=1&IDPub=813> Falcón O’Neill, Lidia. “La reproducción como proceso de trabajo”. Ciudad de Mujeres, 10-11-2008. Precarias a la Deriva. “Una huelga de mucho cuidado”. Febrer, 2005. Disponible a: <http://sindominio.net/contrapoder/article.php3?id_article=53>. Habichayn, Hilda. “Brukman y el empoderamiento de las mujeres” . Universidad del Rosario. Argentina, 20 de maig de 2003. Disponible a :< http://www.lafogata.org/ mujer/m_brukman.htm>. Hochshild 2000 i Hondagneu-Sotelo, Pierrette-Avila, Ernestina: “I’m here but I’m there: The meanings of the latin Transnacional Motherhood”. Gender & Society, 1997. Precarias a la Deriva i Eskalera Karakola. “Orgullo de puta”. Entrevista trobada a : <http://www.genera.org.es/>. Madrid, 2003. Juliano, Dolores. “Derechos humanos y trabajo sexual”. 2004. Disponible a: <http:// www.genera.org.es/>. Periódico Diagonal. “La Pornografia es una noción política”. Entrevista a Beatriz Preciado. Diagonal, 25-07-08.

102

Vanessa PI. “Uma mujer, tres tallas”.Público, 21-01-2008. Recursos electrònics Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.[en línia]:Institut d’estudis Catalans.<http:// dlc.iec.cat/>. Viquipèdia: L’enciclopèdia lliure.[en línia].< http://ca.wikipedia.org/wiki/Dona>. Idescat.[en línia]. Institut d’Estadística de Catalunya.<www.idescat.cat>. INE.[en línia]. Instituto Nacional de Estadística. <www.ine.es> Sabi.[en línia]. Sistema de anàlisis de balances.< http://sabi.bvdep.com/version2009713/cgi/template.dll?product=27&user=ipaddress>. París: Bureau van Dijk. (Actualització constant). AFP.[en línia]. Agence France-Presse.<http://www.afp.com/afpcom/es/taglibrary/ activity/web>. Consulta, 25-3-2009. Intermón Oxfam.[en línia].< www.intermonoxfam.org/cms/.../060929_evaluacion_ FITEQA.pdf>. Cincodías.com.[enlínia]. < www.cincodias.com>. Consulta 9-8-2010. Expansión.com.[en línia]. < www.expansion.com>. Consulta 30-12-2009. Solidaridad.net.[en línia].< www.solidaridad.net/buscador.php?...inditex%20zara>.

103

Setem.[en línia]. Campaña Ropa Limpia.< http://www.ropalimpia.org/contenidos. php?idc=13&idi=es>. Diario El Mundo.[en línia]. Unidad Editorial Internet, S.L.<www.elmundo.es>. Altres documents UNITED Nations Secretariat. 1995. “The international migration of Women: An Overview”. United Nations Publication, p.1. L’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans “Una aproximación a la vulneración de los derechos humanos de las trabajadoras sexuales en la ciudad de Barcelona” . Informe de la OSPDH de la Universitat de Barcelona, 2006.

104

Annexos 1. Cicle de projeccions “Dona i treball” La idea de fer un cicle de projeccions sobre dona i treball tenia dos objectius. D’una banda, poder indagar sobre les múltiples cares de l’explotació laboral femenina i poder crear debat a l’entorn de temes com el treball sexual, les condicions laborals de les dones, la situació de les immigrants, el treball de cures, etc. I alhora reivindicar el mitjà audiovisual com a mitjà de denúncia, creador de contradiccions, difusor de realitats. D’aquesta manera sorgí el Cicle de Projeccions sobre Dona i Treball, que es dugué a terme els diumenges 24 de juny i 1, 8, 15 i 22 de juliol de l’any 2008 al CSO La Tremenda. Els documentals, curtmetratges i pel·lícules que es vam projectar van ser els següents: Obreras Sin Patrón (Kino-Nuestra Lucha) Tercera part d’una trilogia de documentals de la fàbrica tèxtil Burkman (Argentina) en els quals es relata la història de lluita per part de les treballadores autoorganitzades per recuperar i defensar la fàbrica de la qual havien estat acomiadades. Inicis de setmana santa, any 2003, a Buenos Aires es restableix l’esperit d’organització i lluita que havia sorgit després de la caiguda del govern de la Rúa: assemblees populars, veïns, estudiants, organitzacions de desocupats, sectors de treballadors, artistes i partits polítics. Tots participen per a assolir la recuperació de la fàbrica que des de fa un any i mig

107

produïa sota el control de les seves treballadores, després de l’abandó patronal. A les obreres de Burkman les han desallotjat amb un operatiu de més de 200 policies, camions i tancs. Després de diverses negociacions que van resultar estèrils, les obreres recolzades per milers de persones, derroquen les tanques policials. La repressió és violenta i es transforma en cacera. Aquest fet, lluny de ser una derrota, redobla i enforteix la consigna de tots: Burkman és de les treballadores. Pan y Rosas (Ken Loach) La pel·lícula es centra en les mobilitzacions i vagues que varen tenir lloc l’any 2000 a Los Angeles en el sector de la neteja, treballadores de neteja dels centres de gratacels propietat de les grans companyies bancàries entre altres. Si abans dels anys 90 els salaris i les condicions laborals de les treballadores d’aquest sector ja eren dolentes, aquestes empitjoren quan a partir d’aquesta dècada les noves companyies comencen a contractar treballadores centre americanes i mexicanes que havien emigrat dels seus països a causa de les guerres i del saqueig de l’ imperialisme. Amb aquestes noves treballadores, els salaris i les condicions laborals es minimitzen encara més i perden certes prestacions que a finals dels anys 80 i principis dels 90 tenien. A la deriva por los circuitos de la precariedad femenina (Precarias a la Deriva) Documental que, a mode de narració coral, explora el procés de precarització de la vida de les dones a partir de les experiències de les protagonistes. Les seves reflexions sobre les condicions laborals, les càrregues familiars, la

108

situació com a migrades, la gestió dels recursos, l’aïllament amb què han de conviure, la falta de temps... componen una cartografia de l’existència femenina contemporània que evidencia amb cruesa els efectes de la globalització econòmica sobre les dones. Lluny del victimisme i del lament, demostra el poder transformador de la cooperació i les xarxes de dones en la societat actual. Agua con sal (Pedro Pérez-Rosado) Pel·lícula que narra la història d’Olga, una jove cubana que va arribar a Espanya amb una beca d’estudis, pensant que això canviaria la seva vida. Decideix quedarse, al cap del temps és una immigrant il·legal, sofrint els avatars de la marginació, sense poder tornar a casa i s’ha de buscar la vida. Mari Jo és una jove valenciana de la Ribera Alta, nascuda en una família plena de problemes. El destí li ha marcat la vida i el seu final també és la marginació. Ambdues acabaran com a treballadores il·legals d’una fàbrica de mobles en la qual, malgrat que per llei haurien de cobrar cinc euros l’hora, elles només cobren un euro i mig. La hipocresía del deseo (R. López, A. Gas, C.Santacatalina y C. Titos) Mostra i denuncia de la contradicció d’una societat, que per una banda promou el consum sexual, i per una altra, victimitza, criminalitza i invisibilitza a les treballadores sexuals del carrer.

109

La putain de compile DVD de curtmetratges sobre el treball sexual editat autònomament des de França per combatre l’estigmatització que s’exerceix cap al col·lectiu de treballadores sexuals. Entre altres hi intervé el col·lectiu Stella. Al llarg de la seva presentació s’anomena i es reivindica el reconeixement de Grisélidis Real (treballadora sexual molt reconeguda com a militant pels drets de les treballadores sexuals) i de Lili StCry (la reina de l’striptease)

2. Material editat per la campanya de Boikot a Inditex Enquesta de difusió en les concentracions: “Aquesta és una enquesta per saber quin és el nivell de conscienciació, informació i sensibilitat que tenen les persones consumidores de INDITEX : 1. Saps que INDITEX és el grup tèxtil que alberga les marques Zara, Pull & Bear, Bershka, Oysho, Máximo Dutti i Stradivarius? 2. Saps de qui són les declaracions : “Si traiem el treball infantil és un problema perquè aquests infants poden acabar en la prostitució” i per tant és millor que treballin? Opcions: a - Micky Mouse b - José Maria Castellano, en el seu càrrec de vicepresident de INDITEX c - Joan Saura 3. Saps per què la roba de INDITEX és tan barata?

110

4. A què no tenen dret els i les treballadores del grup INDITEX a la majoria de tallers tèxtils dels països en vies de desenvolupament? a- A l’assegurança mèdica i unes condicions de salubritat mínimes en els centres de treball b- Al dret a vaga i al permís de maternitat (directament són acomiadades) c- A cobrar el salari mínim interprofessional i les hores extres amb integritat Totes les respostes són correctes 5. Per a quina empresa treballaven els tallers il·legals que la policia va desmantellar a Catalunya i Galícia, on treballaven grups de sense papers en condicions infrahumanes? Grup INDITEX Intermón Oxfam Croquetas “La Mariana” 6. Realment és vostè qui escull el seu estil o són les grans corporacions tèxtils que imposen els seus models, homogeneïtzant la imatge de la dona? 7. Saps quina d’aquestes frases és la que deien els encarregats als seus empleats als tallers de Galícia de la marca ZARA? a- “Este año nos repartiremos el 50% de los beneficios entre la plantilla” b- “Mira, si no estás de acuerdo, ahí estan los negros deseando trabajar” c- “Algun dia quemaremos la fábrica. Esto es una mierda.” 8. Fins quina talla pots trobar roba a les botigues de INDITEX?”

111

Octaveta informativa:

112

Cartell:

113

Agraïments Agraïm a totes aquelles persones que directa o indirectament han col·laborat en l’el·laboració d’aquest llibre. Així com a totes aquelles que ens han soportat, inspirat, qüestionat o animat al llarg d’aquest procés. Volem dedicar aquest llibre a aquelles que en el seu dia a dia prenen conciència i creen resistències fent petites accions de sabotatge en la seva quotidianitat. A aquelles que no es conformen i es reboten trencant els rols de gènere establerts, transformant i creant noves formes de relació . A les que inventen noves maneres de viure.