42a Embardissada 2019

Textos de:

Josep Vilar Joan Carreres Gabriel Mercadal Xavier Viñas

Mapa, perfil i assessorament : Ramon Bartrina i Albi amb el suport de Xevi Grabalosa Fotografies : Ramon Bartrina i Albi Xavier Viñas i Teixidor Maquetació: Alba Danés Boix Edició digital abril de 2019

El document que us disposeu a consultar conté diverses informacions, per una banda hi trobareu la descripció de l’itinerari de la XLII Embardissada que se celebra el dia 28 d’abril de 2019 amb articles i referències de camp per aprendre i gaudir del recorregut abans, després o durant l’Embardissada, per altra, hi trobreu articles que parlen de la història i la vegetació epecífica de la zona que visitem.

Al llarg dels articles podreu descobrir enllaços que us portaran a continguts digitals, recomanem utilitzar aquest document com a una eina interactiva amb la que podreu aprendre a través de continguts ja siguin textuals, visuals, sonors o audiovisuals.

També us volem fer saber que aquest llibret pot ser imprès seguint la tradició que fa 42 anys va començar des del Centre Excursionista d’Olot, només cal que us descarregueu l’arxiu per imprimir que us hem preparat a la web i el porteu a imprimir, així doncs, el podrem afegir a la nostra col·lecció.

Equip de l’Embardissada

XLII

EMBARDISSADA A LA GARROTXA Joan Carreres

Oix

Aquesta nova edició de l’Embardissada surt d’Oix, camp base ineludible per emprendre excursions a l’Alta Garrotxa i que en múltiples ocasions ha servit com a punt de partida d’aquesta popular i històrica activitat excursionista organitzada pel Centre Excursionista d’Olot.

Passant per davant de l’església parroquial de Sant Llorenç, destacable edifici d’origen romànic esmentat per primera vegada l’any 937, s’enfila l’allargassat carrer Major, amb cases a banda i banda del mateix. En aquest carrer, fins no fa gaire temps, hi havia dos hostals (ca la Cristina a la part baixa i cal Ros a dalt de tot) i totes les cases eren plenes de gent. Avui, el silenci s’apropia de l’entorn, essent un testimoni inequívoc del despoblament de l’Alta Garrotxa, no només de veïnats i masos recòndits i aïllats sinó també de pobles que no fa massa anys bullien de vida i d’activitat.

Al capdamunt de l’esmentat carrer, es deixa a la dreta la font-oratori de Sant Agustí i, també a la dreta, el carrer pel qual es farà el camí de tornada. En aquesta cruïlla s’agafa, a mà esquerra, direcció ponent, un camí carreter sense asfaltar, al començament del qual hi ha diversos rètols indicadors. Seguint aquest camí, al cap de pocs minuts es deixa a l’esquerra el Vilar d’Oix i s’arriba al mas de la Rodeja. Aquí es troba una pista asfaltada: és la que, sortint d’Oix i passant pel cementiri del poble, el càmping i la Rodeja, es dirigeix, ja sense asfaltar, cap a Toralles d’una banda i cap a Pera de l’altra, antics veïnats que es visitaran en el transcurs d’aquesta caminada.

S’ha de seguir la pista asfaltada cap a l’esquerra, direcció llevant, passant per davant de la Rodeja, del càmping i del cementiri municipal. Pocs metres després del cementiri, s’agafa un trencant que, baixant a mà dreta, en direcció ponent novament, porta a travessar la riera d’Oix. Un cop travessada la riera, passant pels Alous i per la Ferreria, s’emprèn la pujada, per pista forestal, fins a Pineda, un antic mas que actualment és una segona residència i des d’on es té una molt bona vista panoràmica de la vall d’Oix amb la muntanya de Santa Bàrbara de Pruneres, el Ferran i el Bassegoda al fons i de bona part del recorregut d’aquesta Embardissada, amb el sector de Pera i Bestracà al nord.

Just passat el mas, es deixa la pista forestal, la qual segueix en direcció sud fins a trobar la pista que va del coll de Camporiol a Toralles, i que tornarem a trobar més endavant.

Deixant la pista de Pineda, doncs, s’agafa un camí a mà dreta, primer en descens, fins a travessar un filat i un clot, i després en un ascens suau i sostingut fins al pla de Coll Sapell, que fa de divisòria d’aigües entre les rieres d’Oix i de Castellar, fent partió entre les valls d’Oix i de Carrera per tant, i on es troba la pista que hem esmentat que va del coll de Camporiol a Toralles. A llevant hi ha la serra del Totx i a ponent el Montpetit, ben visible des d’aquí.

Des d’aquest coll, s’agafa un evident corriol que enfila els estreps llevantins del Montpetit. Es passa per les restes d’un antic forn de calç i serpentejant entre alzines i roques calcàries s’arriba als 898 metres d’altitud del cim del Montpetit.

Forn de calç

Tot i que queda a l’ombra del veí Montmajor, ofereix una bona vista cap a ponent (part de la vall de Carrera, entorn de Toralles, vessant oriental del Montmajor, Pera, Font-rubí…, amb diversos cims del Pirineu Oriental (Bastiments, Gra de Fajol, Costabona…) al fons).

Es baixa del Montpetit per la vessant de migdia, cap al sud, decididament, fins arribar a les poques restes que queden de l’antic castell de Montpetit, des d’on es té una molt bona vista panoràmica: la vall de Carrera al sud, la mola del Montmajor i el sector del veïnat de Toralles a ponent i el Pirineu i la part més occidental de l’Alta Garrotxa (des del Comanegra fins al coll de la Boixeda i Font-rubí) al nord-oest i al nord.

Del castell es baixa en direcció ponent, també en un descens ràpid i accentuat, fins a la collada del Mercer, amb el Montpetit a llevant i el Montmajor a ponent.

Ens trobem al veïnat de Toralles, amb l’església de Sant Martí de Toralles i el mas del Mercer.

A la collada de Toralles s’agafa la pista forestal, que, en clar descens cap al nord i deixant dos corriols que pugen a les runes de Collsesmoles a l’esquerra, porta fins a cal Quic, un altre mas rehabilitat.

Mur del Castell al Montpetit

Baixant del Montpetit, vista del Castell

Seguint el descens per la pista forestal, a sota cal Quic es deixa a mà esquerra el camí que porta a la vall del Bac passant per les gorgues d’en Batlle, el Saguer de Pera i l’estret de Bodelquer i una mica més avall es travessa per un passallís la riera d’Oix, que en aquest punt forma una atractiva i allargada gorga d’aigües nítides. Poc després del passallís es deixa la pista forestal, la qual es dirigeix cap a Oix passant pel Forn, la Rodeja, el càmping i el cementiri, i s’agafa un corriol, a mà esquerra.

Aquest corriol, entre roures, boixos i alzines, passa pel sector dels Rostos, s’enfila dreturerament per la solana del Castell, deixa un bonic salt d’aigua de pedra tosca a l’esquerra, travessa el clot del Vilar, deixa a mà esquerra també el camí d’accés a les restes del Vilar i arriba finalment a Pera, passant per sota de ca l’Anton, antic hostal d’aquest veïnat altgarrotxí, a tocar la font de l’esmentat mas i per sobre de l’església de Sant Miquel.

Salt d’aigua pujant a Pera

Detall de la Porta de Sant Martí de Toralles

Panoràmica Vall d’Oix amb el Montpetit i el Bestrecà

En ascens per la pista forestal asfaltada que s’acaba de trobar, s’arriba al coll de Pera, a la carretera que va d’Oix a Beget.

Se segueix uns metres cap a llevant, direcció Oix, l’esmentada carretera i, tot seguit, s’agafa un camí a mà esquerra, cap al nord, travessant uns prats de pastura. Un cop travessats els prats, es baixa a tornar a trobar la carretera de Beget, la qual se segueix uns metres cap a la dreta, direcció Beget. Al cap de poques passes s’agafa, a mà dreta, la pista forestal que puja al seductor coll de Rabassa o de Samergol, des d’on es té una bona vista panoràmica, amb les cloterades de Rabassa i del Riberal de Beget, la serra Llarga de Monars, la serra de Ricolta, el Comanegra, el puig de les Bruixes i el Sant Marc, entre altres, al nord i el Montpetit i el Montmajor al sud.

Des del coll de Rabassa se segueix en direcció llevant, pel traçat d’una antiga pista forestal, fins el coll i el veïnat de Bestracà, anomenat popularment Mestrecà, centrat pel mas homònim i per l’església de Sant Andreu.

Del coll de Bestracà se segueix direcció nord-oest , passant per la font de Bestracà i arribant a la Portella. En aquest punt es deixa el camí que segueix cap a la Campassa i les Feixanes i s’agafa el camí que puja directament al cim del puig de Bestracà, punt més alt d’aquesta edició de l’Embardissada amb els seus 1.058 metres d’altitud sobre el nivell del mar. Des del cim, on hi ha les restes de l’antic castell de Bestracà i de l’església de Sant Julià, es gaudeix d’una magnífica vista panoràmica cap a tots costats: de ponent a llevant i de nord a sud, el Pirineu, les valls de Bolós i Salarsa, Rocabruna, Beget, el Comanegra, Monars, els aspres clots de les Valls i del Toll, la vall d’Hortmoier, el puig de les Bruixes, el Sant Marc, Talaixà, el Ferran, el Bassegoda, la serra de Gitarriu, les valls del Llierca i del Fluvià, la muntanya de Santa Bàrbara de Pruneres, el Montpetit, el Montmajor… Una gran vista de valls i carenes que premia l’esforç del recorregut i de l’ascensió.

Sant Andreu de Bestracà

Sant Andreu i la casa de Bestracà Vall d’Ormoier des de Bestracà

Baixant del Bestracà

Un cop sadollats amb la panoràmica, se segueix cap a llevant i, al coll de sota el castell, cap al sud, passant per l’església de Sant Andreu i el mas de Bestracà i arribant novament al coll de Bestracà.

Des del coll, per pista forestal, descendint en direcció sud-est, es passa pel mas del Peirer, bellament emplaçat, i finalment s’arriba a la carretera que va d’Oix a Beget. Es travessa la carretera, s’agafa l’antiga carretera (pista forestal) que pujava d’Oix a Bestracà i després un corriol, a mà esquerra i senyalitzat amb pintura de color groc, que porta fins a Oix, punt inicial i final del recorregut.

Vall d’Oix des de Pineda

Cal Quic de Toralles Josep Vilar

La casa de cal Quic del veïnat de Toralles, es troba al nord-est del puig de Montmajor, en un petit replà. Darrera el mas, més al nord, hi passa encaixonada la riera que baixa de la Vall del Bac, per l’Estret del Bodelquer i que més avall agafa el nom de riera d’Oix. Allà s’hi troben les restes del Molinàs o Molí de cal Quic. Sobre el molí hi havia una gran gorga amb un gros vern, mig penjat a l’aigua. A l’altra costat de la riera hi ha els estreps inferiors de la muntanya de Pera, un seguit de cingles, rostos de penya i forts pendents, on hi havia enclavat un casot anomenat els Rostos.

un fragorós brogit, curt i sec. No van sortir a fora en ser negra nit. L’endemà tampoc van copsar res anormal. Va ser al cap de dos dies que van adonar-se d’una voluminosa esllavissada a la riera sobre el Molí. Grans blocs de pedra s’havien desfet del costat esquerra i havien tapat la gorga i fet desaparèixer el vern. Va estar força anys que el tap de roques va fer de presa natural, deixant quantitat de brossa, troncs, fang i llot a la riba. Els de cal Quic van rebre ensulsiades pels dos costats. Que perillosa era la vida a l’Alta Garrotxa.

En Josep Anglada, més conegut per en Pepito de cal Quic, no era el masover hereu que podia continuar en el mas. Ell era el segon i de jove va anar a Olot a aprendre de flequer i de pastisser, a can Corbaton, per buscar-se una vida lluny de pagès. Això era per la República. A inicis de la Guerra l’hereu, en Joan

Els últims masovers de cal Quic van ser en Josep Anglada i la Conxita Pagès amb el seu fill en Joan. En Joan, nascut el 1951, de nen anava molt a pescar a la gorga del Molí. Hi havia pescat molts barbs. Sempre en canya. La canya era feta amb una perxa d’avellaner, una gansalla, a la part aèria, un tap de suro i un balí per plom. Només s’havia de comprar un ham i un metre de pel de cuca, per a la part de dins l’aigua. A les branques del vern sovint hi enganxava l’ham.

Un dilluns, en Joan amb el pare, tornant de mercat d’Olot, quan arribaven a cal Quic, sentiren i veieren com es desfermava un tros de cinglera del bac del Montmajor. Les roques amb pendís quasi vertical van assolir una velocitat destructora i van parir una llarga i estreta esquinçada a l’alzinar de la muntanya.

Van trencar tres camins, el del mas la Costa al casot de Coll ses Moles, el del coll del Mercer a coll ses Moles, anomenat el camí de les Barqueretes i el camí més baix i transitat, el del coll del Mercer a cal Quic. El pedruscam, que rodava sobre si mateix i volava, va travessar la clotada que baixa del coll del Mercer.

A la nit, quan les vaques engegades s’ajustaren a la casa, van observar que una anava nafrada i ensangonada d’un costat de la panxa, d’algun esquitx de pedres. Encara les van salvar totes. Era l’any 1962.

Una nit de 1978, quan tots es trobaven dins a la casa, a la vora del foc, sentiren

Dretes la mare d’en Joan, la Coxita, i l’àvia Lores. Cal Quic. 16 abril 1965

Anglada, passava gent a França, desertors i persones de dreta, per arreplegar algun sou extra. Va ser enxampat i empresonat a Barcelona. Deien que havia estat torturat en una d’aquelles terrorífiques txeques i va morir a la presó Model. En Pepito va haver de tornar a cal Quic a fer de pagès. Abans però va haver d’anar al front. Va viure i va morir a la batalla de l’ Ebre. Un tret ben apuntat li va travessar el pit. Va caure ferit de mort en un canyer. La bala no li va tocar cap òrgan vital. Sort que tenia un àngel al costat. Un soldat metge, el Dr. Canalda d’Olot, que el va retornar a la vida. En Pepito es va casar a cal Quic. Quan l’hostaler de la Vall del Bac, que també feia pa, va morir jove. Ell va estar força temps que pujava de cal Quic a la Vall del Bac, a peu, pel camí del Bodelquer, un cop per setmana a fer una fornada de pa, per tota la vall encara plena de masos oberts. Un camí de bast penjat i estret, que a l’any 1989 va sofrir un gran corriment de terres i roques. No hi havia res salvat. Van marxar de cal Quic el 1980.

Sobre el queixal de l’esllavissada hi ha les restes del casot del Rostos, un nom idoni pel mas arrapat en els rostos baixos de la muntanya de Pera. Ja ha finals del segle XIX, el seu antic propietari de les finques Vilar de Pera i Rostos, es queixava en una carta a l’ajuntament d’Oix, de corriments de terres i pedres i més desgràcies. El propietari era en Joan Danès i Colldecarrera, pare de l’historiador Joaquim Danés i Torras (1888-1960), en una missiva, de finals de l’any 1892, demanava la modificació de la valoració anterior d’aquelles terres per les següents causes:

Part de la muntanya que es va esllavissar

Restes de la casa del Rostos

En Joan Anglada, el pescador de la gorga desareguda per l’esllavissada. Any 1956

Primera. El bosc va ser tallat arreu per l’anterior propietari, serrant tots els roures per a travesses de ferrocarril, deixant uns quants berrugosos inútils per fusta i només aprofitables pera llenya.

Segona. L’anterior propietari va rompre la finca en una gran extensió i sense beneficis a l’actualitat.

Tercera. Degut a les fortes pluges torrencials ( “Y avenida del rio Llierca.” La riera a l’entrada a la vall d’Oix tenia aquest nom.) del 24 d’octubre de 1891, que va arrastrar moltes terres i va deixar la penya ben neta en una extensió de mitja quartera de conreu i en una quartera de terreny erm. “Hecho que es muy propenso a la finca, por su grzan inclinación de su piso, quedando totalmente improductiva aquella extensión.”

Quarta. Per les errades de l’anterior “amillaramiento”, que era el llistat de les terres i la seva classificació, quan encara no s’havia aplicat el cadastre i consistia en una declaració jurada del la propietat, que no va descomptar la gran avaria ocasionada per la riuada de l’any anterior. també va reclamar, que en relació a la finca Rostos, la va perjudicar molt la gran riuada, arrastrant totes les terres de conreu que llindaven amb el riu, en uns quatre mesurons i que van passar a ser un sorral i moltes altres terres i feixes més elevades, que van quedar cobertes de sorra i pedres apilades despeses de la finca el Vilar de Pera, situada per sobre d’aquesta. Pedres estimbades, rostos avall, el pa de cada dia.

Els prats de dall del coll de Pera

Gabriel Mercadal i Corominas

L’Alta Garrotxa gaudeix, en molts indrets, d’un clima prou humit i temperat per tal que s’hi desenvolupin diverses comunitats vegetals pròpies de l’Europa central, com ara fagedes, rouredes de roure martinenc, de roure africà o de roure de fulla gran o, també, com a resultat de l’acció humana sobre aquests boscos, diversos tipus de prades. Entre aquestes comunitats pradenques, cal destacar, pel seu elevat interès biològic i agrícola, els prats de dall, unes formacions herbàcies seminaturals que són segades regularment per alimentar el bestiar estabulat. Els prats dalladors medioeuropeus s’estenen principalment pel centre del continent, i assoleixen el seu límit sud-occidental al vessant pirinenc ibèric, de manera que, més al sud, només en trobem petits enclavaments aïllats.

L’origen d’aquests prats se situa a Europa cap a l’edat de Ferro; però a l’Alta Garrotxa, no devien prendre massa importància fins al segle IX, gràcies a la fundació de monestirs i l’establiment pel territori de diversos llogarrets.

Llavors, ja es devien dallar regularment molts prats situats als marges de les riberes i als planells de les muntanyes per tal de mantenir una economia rural incipient basada en la ramaderia ovina. I, des d’aleshores, per augmentar-ne la qualitat i la productivitat, a més de la sega també se solien realitzar en aquests prats altres pràctiques agropecuàries característiques: el redall (segona dallada), l’adob (sovint amb fems), la irrigació (a partir de les basses de reg o de les riberes), la pastura estivoautumnal (actualment per bestiar boví) i, ocasionalment, la ressembra (per millorar la qualitat farratgera) i la retirada de “males herbes” (plantes metzinoses, plantes poc palatables i plantes punxents o llenyoses). Tanmateix, a partir de l’inici del segle XX, la població va començar a disminuir. Aquest fet ha comportat que s’hagin perdut diverses àrees

pradenques com a conseqüència de l’abandonament de molts masos i de la seva activitat ramadera. Aquesta dinàmica es va accentuar, especialment, amb l’increment de l’èxode rural a partir dels anys 60 del segle passat, de manera que el canvi de bestiar oví a boví de la majoria de masos que s’han mantingut actius no ha pogut compensar la pèrdua del volum ramader.

Els prats del coll de Pera representen una de les poques àrees ben conservades de prats dalladors que encara es mantenen a l’Alta Garrotxa. Malgrat que antigament eren més nombroses, sabem del cert que a mitjan del segle passat ja hi havia diverses prades a la rodalia de Sant Miquel de Pera, i probablement tenen un origen medieval. Alguns prats s’han abandonat i s’han transformat en el bosc potencial, tot i que també sabem que algun conreu, com ara el camp de Guida, s’ha reconvertit en prat a partir de la dècada del 1990.

Els prats del coll de pera en plena florida, a primers de juny. En la imatge s’hi pot observar una gran diversitat de plantes amb flors de diversos colors, moltes de les quals amb interès agrícola.

Aspecte dels prats del camp de la Guida.

En primer terme, apareixen les flors grogues de la fonollada (Rhinanthus pumilus), una planta semiparàsita, i les flors liles de la garlanda de fulla gran (Vicia tenuifolia), un herba amb elevat valor farratger.

Avui dia, els prats del coll de Pera són poc menats: només es dallen a l’estiu i es pasturen amb vaques durant la tardor. Aquestes pràctiques agropecuàries realitzades durant centenars d’anys han condicionat la vegetació espontània, afavorint les plantes herbàcies que tenen sistemes de reproducció vegetativa eficients, les que presenten aparells subterranis que els serveixen de reservori de nutrients, les que floreixen i fructifiquen abans de la sega i les que ho fan després. Tanmateix, aquestes operacions són prou moderades per a un

elevat nombre d’organismes, cosa que ha permès crear un hàbitat pradenc biològicament molt divers, on hi trobem moltes plantes diferents (de mitjana, unes 50 en 100 m2 de superfície), de bona qualitat farratgera i algunes de les quals ben remarcables des del punt de vista botànic.

Al Coll de Pera, i a bona part de la Garrotxa i de l’Alt Vallespir, hi trobem un tipus concret de prat de dall, el prat de trèvol amb lli de prat, científicament anomenat Odontito serotinae-Trifolietum pratensis. Aquesta comunitat

vegetal es caracteritza florísticament per l’elevada presència de festuca (Festuca arundinacea), lli de prat (Linum usitatissimum subsp. angustifolium), estenactis (Erigeron annuus), herba del mal estrany (Agrimonia eupatoria), frare menut (Orobanche minor), gaudínia (Gaudinia fragilis) i orenga (Origanum vulgare). Pel que fa a la fisiognomia, es tracta d’un prat mesòfil (és a dir, de llocs relativament humits, com pertoca als boscos que substitueix), de 80-160 cm d’alçària, i amb un recobriment del sòl del 100%. Les plantes predominants són herbes perennes que resisteixen l’hivern perquè tenen gemmes prop de terra que rebrotaran amb el bon temps (anomenades pels botànics hemicriptòfits), com ara el trèvol de prat (Trifolium pratense), el trevolet (T. repens), el dàctil (Dactylis glomerata subsp. glomerata), el plantatge (Plantago lanceolata), la festuca, l’herba del mal estrany, la milfulles (Achillea gr. millefolium), el peu de pardal (Lotus corniculatus subsp. corniculatus), el fromental (Arrhenatheretum elatius subsp. elatius), la centàurea de Vinyals (Centaurea jacea subsp. vinyalsii) i la garlanda de flor gran (Vicia tenuifolia); però, en menor mesura, també hi trobem planes anuals (anomenades teròfits, que viuen només una temporada i es refan quan germinen les llavors a la temporada següent), com el trèvol groc (Trifolium campestre), la cua de guilla (Bromus hordeaceus) i la fonollada (Rhinanthus pumilus). Tot i això, les mates menudes, com els gaons (Ononis spinosa) i la verònica teucri (Veronica austriaca subsp. valhii), anomenades camèfits pels botànics, i les plantes amb aparells subterranis persistents, com ara l’espinacal (Eryngium campestre), que els botànics anomenen geòfits, també hi fan acte de presència.

A més, als prats del coll de Pera, també hi podrem trobar d’altres plantes singulars, ja sigui perquè són poc comunes a Catalunya, com el bromus de closa (Bromus commutatus), el gerani pirinenc (Geranium pyrenaicum) i la crepis de Niça (Crepis nicaeensis), o bé per ser especialment boniques, com ara la flor caputxina (Anacamptis pyramidalis), l’orquis militar (Orchis militaris) i el gladiol italià (Gladiolus italicus).

L’orquis militar (Orquis militaris) en plena florida a l’inici de l’estiu. El nom deriva del fet que la flor pren l’aspecte d’un soldat amb casc.

Donem un cop d’ull a la vegetació

Xavier Viñas Teixidor

Tal i com es pot veure en el mapa de vegetació que teniu al final d’aquest article, en el recorregut d’enguany ens mourem molt poc de la TERRA BAIXA MEDITERRÀNIA. L’altitud màxima serà el cim del Bestrecà, de poc més de 1050 m, i el segon cim important que pujarem és el Montpetit, d’uns 900 m d’altitud, i tots dos tenen al capdamunt, boscos mediterranis d’alzina. Al llarg del recorregut, però, entrarem també, si bé per poca estona, en la MUNTANYA MITJANA, i no pas perquè pugem més amunt altitudinalment, sinó que entrarem en la muntanya mitjana en aquells trams del recorregut en què la situació topogràfica permet una disponibilitat més gran d’humitat per a les plantes. Concretament, això serà quan pugem des d’Oix per l’obaga cap a la Pineda i coll Sapell, i quan pugem des de cal Quic cap a Pera, Coll de Pera, coll de Rabassa i coll de Bestrecà. Aquests dos indrets són territoris de la roureda de roure martinenc.

Ara bé, el nostre recorregut d’enguany té l’interès que ens permetrà veure, a la part baixa del Montpetit, dos territoris que tenen punts comptats i geogràficament molt reduïts a l’Alta Garrotxa: un és un enclavament mediterrani, i és representat per una variant especial d’alzinar, i l’altre és un enclavament de muntanya mitjana representat per la una roureda de roure africà transformada en castanyeda. Aquests enclavaments especials van lligats a l’aflorament d’una roca escassa a l’Alta Garrotxa: el granit, que té unes característiques completament diferents de les que tenen les roques calcàries que hi predominen.

1. La Terra baixa Mediterrània: els ALZINARS D’alzinars, bàsicament, n’hi ha de 2 menes, si bé cada una amb diverses variants: l’alzinar de terra baixa amb marfull i l’alzinar muntanyenc. Però malgrat la denominació d’aquest darrer, tots dos són boscos potencials de la

Els camps de conreu del pla d’Oix, amb el Montpetit i el Montmajor al fons.

Terra Baixa de les comarques d’aquesta part de Catalunya en què ens trobem, on la temperatura i la pluja característiques del clima mediterrani relativament humit que hi impera són els factors que determinen les condicions ecològiques generals.

A l’ALZINAR DE TERRA BAIXA CALCÍCOLA AMB MARFULL (de nom científic Viburno-Quercetum ilicis i pintat al mapa de vegetació de color groc clar 1), hi són abundants espècies que no suporten un fred gaire intens a l’hivern, com ara el marfull (Viburnum tinus), el llentiscle (Pistacia lentiscus), l’arboç (Arbutus unedo), l’esparreguera (Asparagus acutifolius), el lligabosc (Lonicera implexa) o l’aríjol (Smilax aspera), i, per tant, tot i que som a una altitud modestíssima (425 m a Oix), no les trobarem o bé seran molt rares en el nostre recorregut, en què passarem, sobretot, per territori de l’ALZINAR MUNTANYENC CALCÍCOLA (de nom científic Asplenio-Quercetum ilicis ligustretosum vulgaris i pintat amb color groc fort al mapa de vegetació).

El curiós del cas és que, venint des de Castellfollit per la carretera, la frontera entre aquests dos alzinars la trobem al collet de Can Poriol, a uns 500 m d’altitud, i que, pel solell de la serra de la Pineda i Toralles, arriba fins els 700800 m i, per tant, quan deixem les valls obertes al Fluvià i ens endinsem al cor de l’Alta Garrotxa, resulta que l’Alzinar muntanyenc es troba a una altitud més baixa que l’alzinar de terra baixa i, en canvi, l’alzinar de terra baixa no hi reapareix. Això podria semblar un contrasentit, però no ho és perquè la distribució d’un i altre alzinars en el territori depèn principalment de les condicions climàtiques generals, i aquestes estan relacionades amb l’altitud però també amb l’orientació general de les valls, que determina la variació de les condicions de temperatura i d’humitat. D’aquesta manera, fins a can Poriol, la vall que segueix la carretera d’accés a Oix és oberta al sud-est i, per tant, a les condicions de suavitat tèrmica que entren terra endins des de la Mediterrània per la vall del Fluvià, però la carena del coll de can Poriol, la serra del Totx i el Montpetit barren el pas cap a Oix a aquestes influències, i per tant, en canviar les condicions climàtiques generals, canvien les característiques de l’alzinar.

La degradació de l’alzinar de terra baixa calcícola amb marfull porta a l’establiment d’una BROLLA DE ROMANÍ I BRUC D’HIVERN (de nom científic Rosmarino-Lithospermethum), que és una formació arbustiva en la que el Romaní (Rosmarinus officinalis), el Bruc d’hivern (Erica multiflora) i moltes altres espècies que no toleren el fred hi fan un bon paper...és per això que, pujant a Oix, fins el collet de can Poriol les vores de la carretera són plenes de romaní i de bruc d’hivern.

En canvi, la degradació de l’alzinar muntanyenc calcícola porta a l’establiment d’un PRAT SEC DE JONÇA o JONCEDA (de nom científic PlantaginiAphyllanthetum) ... i per això els pasturatges són tan estesos en el territori de l’alzinar muntanyenc.

2. La Muntanya Mitjana: La Roureda de Roure Martinenc Sortirem d’Oix pel camí que travessa els camps que ocupen els sediments planers dipositats per la riera d’Oix. Aquests camps encara són territori potencial de l’alzinar muntanyenc calcícola, però de seguida que travessem la riera d’Oix i ens comencem a enfilar per l’obaga, entrem al territori de la ROUREDA DE ROURE MARTINENC AMB BOIX (de nom científic Buxo-Quercetum pubescentis).

A l’estrat arbori hi dominen el roure martinenc (Quercus humilis) i, de vegades, el Pi roig (Pinus sylvestris), cosa que dóna al bosc un aspecte canviant entre roureda, barreja de pineda i roureda o pineda de pi roig segons l’abundància relativa d’aquests arbres. Entre les espècies de la roureda de roure martinenc, hi tenen un predomini aquelles que necessiten força humitat, entre les quals, algunes són arbres o arbrets, com la blada (Acer opalus), el freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), l’avellaner (Corylus avellana), el ginebró (Juniperus communis), l’auró (Acer campestre), el bedoll (Betula pendula), el grèvol (Ilex aquifolium) i el cirerer (Prunus avium), però d’altres són arbusts i plantes herbàcies, com el sanguinyol (Cornus sanguinea), el tortellatge (Viburnum lantana), el mateix boix (Buxus sempervirens), el lloreret (Daphne laureola), el fenàs de bosc (Brachypodium sylvaticum), la maduixera (Fragaria vesca), la lleterassa de bosc (Euphorbia amygdaloides) i la veça de bosc (Vicia sepium).

Deixant enrere cal Quic i la riera d’Oix, la pujada cap a Pera ens va retornant, de mica en mica, al territori de la roureda de roure martinenc amb boix, però en aquest punt de l’itinerari passa una cosa curiosa i que podem observar fàcilment mirant vessant amunt quan siguem cap a sota Pera, i és que la part culminal dels turons d’aquesta zona és ocupada per l’alzinar muntanyenc, de manera que la roureda de roure martinenc s’estableix, topogràficament, per dessota de l’alzinar muntanyenc.

Això també ho podrem veure des del cim del Montpetit quan mirem cap a Pera: l’alzinar culminal fa una taca de color verd-fosc als turonets de la dreta (est) i de l’esquerra (oest) de Pera... i, si el dia és clar, podrem veure que tot el vessant del Bestrecà, que arriba als 1050 m i és a més altitud que la vall de Pera, també és coberta d’alzinar muntanyenc calcícola (vegeu la foto d’en Ramon Bartrina).

Com ja hem dit al principi en parlar de la Terra baixa Mediterrània i la Muntanya Mitjana, en condicions normals la relació topogràfica entre aquestes dos boscos és la inversa: l’alzinar mediterrani s’estableix a una altitud més baixa que la roureda de roure martinenc montana. Això passa perquè les condicions climàtiques de temperatura i humitat necessàries per a l’alzinar se solen trobar a nivells més baixos que les que vol la roureda.

Des del Montpetit estant, i, sobretot, des del coll de Pera o pujant al cim del Bestrecà, això ho podem veure perfectament, perquè tindrem vista sobre tot el vessant del Comanegra i les valls de Beget: hi ha un contrast de colors entre el verd fosc de l’alzinar, que se situa als llocs més baixos i el marró o el verd clar (segons la temporada de l’any) de les rouredes de roure martinenc que se situen més amunt dels vessants.

Però a sota Pera la situació és la inversa, i això ens fa veure que, d’alguna manera, la vegetació posa en evidència les condicions microclimàtiques

Panoràmica de Pera i el Bestrecà des del cim del Montpetit. S’hi veu molt bé que, en avall de Pera, el bosc és una Roureda de Roure Martinenc i que, en canvi, a tot el vessant solell del Bestrecà, a més altitud, el bosc és un Alzinar. (foto de Ramon Bartrina)

particulars d’aquesta vall. Segurament, la seva orientació general enfront de les masses d’aire predominants i la influència de la roca (margues, que retenen més la humitat que les calcàries),fan que la temperatura i la humitat siguin prou favorables a la roureda enfront de l’alzinar, mentre que a la part alta i culminal dels turons i als vessants solells del Bestrecà les condicions ambientals afavoreixen l’alzinar.

Passat Pera, quan arribem a la part superior de la carena, el paisatge s’obre moltíssim i podem gaudir d’unes vistes magnífiques sobre el Montmajor, el Talló i els vessants que ens retornaran a Oix. Aquí, entre el coll de Pera i el camp de la Guida, s’hi han establert alguns prats de dall aprofitant els indrets més planers, prats que estan molt ben estudiats per en Gabriel Mercadal que, a més, ens els descriu en un altre article d’aquest butlletí de l’Embardissada.

Panoràmica de les valls de Beget des de la pujada al Bestrecà. Es veu molt bé que els alzinars (de coloracions verd fosques) s’estableixen per sota de les rouredes (de colors marronosos). (foto d’hivern d’en Ramon Bartrina)

3. Els Enclavaments Especials de l’Obaga del Montpetit: el GRANIT L’alzinar muntanyenc que trobarem al llarg de tot el recorregut és l’ALZINAR MUNTANYENC CALCÍCOLA (Quercetum mediterraneo-montanum torminaloligustretosum dels botànics), ja que pràcticament sempre passem sobre margues o sobre roques calcàries, que originen un sòl on s’acumula carbonat càlcic procedent de l’alteració de la pròpia roca per part dels agents atmosfèrics i la vegetació.

Però després de Toralles, quan baixem cap a cal Quic, passarem per un petit enclavament on aflora a l’exterior una roca que no és calcària, sinó granit, i que reconeixerem de seguida perquè té una coloració ataronjada i es desfà en granets de sorra (anomenada “sauló”) que criden l’atenció per la fesomia que donen al camí. El granit no conté carbonats, i és per això que dóna un caràcter diferent a l’alzinar: per poc que ens hi fixem ho veurem i reconeixerem en l’alzinar algunes espècies que no hem vist fins ara, com són la bruguerola (Calluna vulgaris), el bruc boal (Erica arborea), la gódua (Sarothamnus scoparius) i l’escorodònia (Teucrium

Panoràmica del Comanegra des del Bestrecà. S’hi veu que les rouredes es disposen, altitudinalment, per sobre dels alzinars, i que les esllavissades poden ser molt freqüents en terrenys amb pendents tan pronunciats. (fotos de Ramon Bartrina)

scorodonia); totes aquestes espècies, que defugen el carbonat càlcic (els botànics diuen que són “silicícoles” o “acidòfiles”), fan que l’alzinar hi tingui una fesomia diferent i característica, cosa que ha fet que els botànics el diferenciïn i li donin el nom d’ALZINAR MUNTANYENC ACIDÒFIL (de nom científic Asplenio-Quercetum ilicis typicum).

Tot i això, com que aquest aflorament granític es troba a la part baixa del pendent i, en canvi, muntanya amunt, les roques són calcàries, les esllavissades fan rossolar per avall materials calcaris que, amb el temps (i parlem de milers o centenars de milers d’anys!) van recobrint el granit. Això fa que, per zones, el granit quedi ben al descobert o ben tapat de materials calcaris segons la intensitat de les esllavissades. El resultat és l’alternança dels alzinars muntanyencs calcícola i acidòfil, que acaben fent un mosaic quasi indestriable.

Travessant el riu després de cal Quic, podem observar com el sauló granític va incloent blocs de calcàries, més grans o més petits, que s’esllavissen des de més amunt. Això aporta carbonat càlcic al sòl i desdibuixa l’alzinar muntanyenc acidòfil

Aquest aflorament de granit no és gaire gran, però abasta la part baixa del Montpetit i inclou les masies de cal Quic i el Forn, i fa possible l’establiment d’un clap de castanyeda a l’obaga del Montpetit, ja que el castanyer (Castanea sativa) és una planta estrictament silicícola (o acidòfila).

Ara bé, com que el castanyer necessita més humitat que l’alzina, queda limitat, formant CASTANYEDES, al vessant obac de la muntanya, que, per manca d’insolació directa, reté més la humitat de les pluges que el vessant solell de la vall.

Les castanyedes són boscos mantinguts per la mà de l’home, però, en l’actualitat, estan desapareixent, tant pel desús de la fusta de castanyer com pel fet que els arbres són atacats per un fong, anomenat Endothia parasitica, que li provoca el “xancre” que n’esberla les perxes quan ja tenen una certa edat i en compromet la vitalitat. La recuperació del bosc natural per la desaparició de les castanyedes del Montpetit portarà a l’establiment en aquesta petita zona d’una ROUREDA DE ROURE AFRICÀ (Carici-Quercetum canariensis), en la que, si bé l’alzina hi serà present, l’estrat arbori estarà dominat per un conjunt d’espècies caducifòlies, com el roure africà (Quercus canariensis), el roure martinenc (Quercus humilis), híbrids entre el roure africà i el roure martinenc, i alguna blada (Acer opalus), auró (Acer campestre) i cirerer (Prunus avium) esparsos... així com algun castanyer supervivent de l’antiga explotació.

A l’estrat arbustiu, relativament espars, el ginebró (Juniperus communis), la gódua, la bruguerola, el lligabosc atlàntic (Lonicera periclymenum) i el bruc boal hi faran acte de presència, i a l’estrat herbaci l’escorodònia, la betònica (Stachys officinalis), la Veronica officinalis, la serràtula (Serratula tinctoria), la descàmpsia (Deschampsia flexuosa) i la ginestola pilosa (Genista pilosa) seran les espècies més característiques.

Des de cal Quic i pujant cap a Pera podrem veure aquestes castanyedes si girem la vista cap a la part baixa del Montpetit.

Obagues del Montpetit i el Montmajor des del Forn. A 1r terme, de pla, s’hi veu una pollancreda, i, darrere seu, enfilades cap al Montpetit, les castanyedes de la part baixa, que se situen sobre granit.

4. La Vegetació Permanent dels indrets especials En totes les geografies hi ha indrets concrets on les condicions ecològiques són molt particulars i prou diferents per permetre l’establiment d’un conjunt de plantes que fan una vegetació característica que es pot diferenciar de la vegetació general potencial que ocupa el territori. Avui mencionarem la vegetació de les parets calcàries verticals i els boscos de ribera.

A les parets calcàries verticals les plantes estan especialitzades a viure ficant les arrels per les esquerdes de les roques i fent una mata més o menys ufanosa arrapada a la paret. Entre d’altres, hi trobem l’orella d’ós (Ramonda myconi), la corona de rei (Saxifraga longifolia), la lluqueta de roca (Globularia cordifolia subsp. repens), la Campanula speciosa, la Lonicera pyrenaica, la Potentilla caulescens i la Thymelaea dioica, que fan quasi totes unes flors grosses i d’uns colors extraordinaris. Aquesta comunitat rupícola, coneguda pels botànics

amb el nom de Saxifrago-Ramondetum myconi, és molt freqüent a totes les cingleres obagues de l’Alta Garrotxa a partir del domini de l’alzinar muntanyenc i més amunt.

Els boscos de ribera van resseguint els marges dels rius que porten prou aigua per posar-la tot l’any a l’abast de les plantes que creixen al seu voltant, i és per això que són independents de les condicions climàtiques generals i que, amb la condició que es mantinguin resseguint els cursos d’aigua, poden ser presents en els territoris de tots els altres boscos. En el cas de l’Alta Garrotxa, però, hi ha un factor que s’ha de tenir en compte quan ens fixem en els rius, i és que les avingudes poden ser fortes i sobtades, per la qual cosa poden arrossegar blocs de pedra de mides descomunals que poden impactar amb la vegetació de ribera i ocasionar-li grans destrosses.

El mapa de vegetació

Riera d’Oix en avall de cal Quic. A destacar la verneda que ressegueix el seu curs, i el desmunt de roca granítica que aflora a la part exterior de la seva corba.

Degut a això, el centre dels riu sol estar ocupat per arbrets i arbustos petits que poden refer-se més bé de l’embat de les aigües i de tot el que arrosseguen.

Aquest conjunt de plantes forma una SALZEDA (Saponario-Salicetum purpureae). En canvi, als marges del riu, un xic més elevats i més reservats de la violència directa de les crescudes, s’hi fa la VERNEDA (Lamio flexuosi-Alnetum glutinosae), més densa i més rica en arbres i arbustos grans. En podrem veure bons exemples en travessar la riera d’Oix, tant a l’inici del recorregut com quan baixem des de cal Quic per emprendre la pujada cap a Pera.

Els ocells de

BOSC

Són dels més difícils de veure bé perquè passen la gran part del temps entre els fullam de les capçaleres dels arbres. Són més fàcils de veure a les pinedes que als alzinars, que són molt més atapeïts.

Escolta la Mallerenga Blava

Escolta la Mallerenga Carbonera Escolta la Mallerenga Emplomallada

Mallerengues

podem trobar-ne fins a cinc espècies (emplomallada, petita, blava, carbonera i cuallarga) durant el recorregut. Són petits, es desplacen per les branques altes i cal conèixer els seus cants per assegurar-ne la identificació. L’emplomallada és de les més maques, amb la seva cresta característica. El seu cant és senzill, sovint amb petits ‘prrrs prrs, prrs’, gairebé com un gat que ronca. La petita està molt lligada a les pinedes i té un reclam característic: ‘fúnzig, fúnzig, fúnzig’, repetit moltes vegades.

Escolta la Mallerenga Cuallarga

Mallerenga Petita

Bruel Un dels nostres ocells més dels més petits, difícilment el veurem fora de les capçaleres dels arbres. Té un cant i reclam molt agut que només se sent des de prop. Ja que és petit, costa de localitzar-lo.

Picot garser gros un ocell blanc-i-negre que, a banda del seu tamborineig conegut, emet una seguit de crits inconfusible, incloent-hi un ‘cluck’ fort com el d’una gallina. Al bac de la Mare de Deu també cria el picot negre, molt més gran que els picots garsers i inconfusible amb el seu plomatge tot negre amb la corona del cap un vermell lluent. Probablement, més que veure’l, el sentirem: emet un seguit de crits potents intercalats amb gemecs llargs i tristos.

Escolta el Picot garser gros

Mosquiter pàl·lid

Escolta el Bruel

Raspinell Un ocell clàssic dels bosques de qualsevol tipus, que cerca aliment als troncs dels arbres. Puja des de baix cap amunt i després passa al següent arbre, sempre començant des d’a baix. El cant és un breu però clar successió de notes que ascendeix i accelera cap al final de la seqüència.

Escolta el Raspinell comú

Dels menys coneguts dels nostres ocells de bosc. Aquesta espècie arriba des de l’Àfrica a mitjan abril i s’instal·la als boscos per criar durant uns breus mesos, abans de migrar cap al sud un altre cop cap a finals de l’estiu. Gorguenc-verdos, la millor manera de detectar-lo és pel seu cant, una curt successió de notes que sona com a una sonalla a les capçaleres dels arbres.

Escolta el Mosquiter pàl·lid

Els ocells de les

BARDISSES

Als marges dels camps i els boscos creixen grans bancs de vegetació – p. ex. els esbarzers – que són refugis bons per a molts ocells. Alguns dels típics ocells que podríem trobar aquí són:

Pit-roig Un dels més familiars dels nostres ocells i a l’hivern el podem trobar a gairebé qualsevol lloc. Però, quan comença a criar freqüenta bardisses humides i marges de camps. El seu cant és característic: una successió de notes melòdiques, cantades de forma quelcom mandrosa.

Escolta el Pit-roig

Cargolet El més petits dels nostres ocells, però un ocell amb un cant estrident que ens sorprendrà per la seva potència.

Escolta el Cargolet

Mascle de Tallarol Capnegre

Tallarol capnegre i de casquet Dues espècies de la mateix família que trobem en hàbitats subtilment diferents però als mateixos indrets. El primer és amant de les bardisses i arbustos a les zones més humides. El mascle té un ‘casquet’ negre, i la femella un de marró. El cant del mascle es tracta d’una varietat melòdica de diferents notes. El segon és de bardisses i matollars baixos i més secs, i es delata amb el seu cant d’alarma: un aspre seguit de notes ‘tra-tra-tra-tra-tra’ que emet des de dins una mata ple de punxes.

Gratapalles

Els ocells dels ESPAIS OBERTS Al recorregut aquests ocells seran més presents allà on hi ha camps, pastures i d’altres zones obertes que aquest tipus d’ocell freqüenta.

un dels més atractius dels nostres ocells, el mascle té el cap marcat per ratlles horitzontals de color groc i verd. Ell emet el seu cant, que consisteix en successió de notes com una sonalla des de dalt d’un arbre o d’un arbust (o, de tant en tant, d’un paller!). El cant recorda el del mosquiter pàl·lid, però molt rarament les dues espècies coincideixen al mateix hàbitat.

Picot verd a diferència del picot garser gros, aquest picot és dels camps oberts on s’alimenta de les formigues que extreu amb les seva llengua llarga dels formiguers i fusta morta.

El seu crit és inconfusible: una llarga i forta rialla.

Cogullada comuna aquest ocell és sobretot molt terrestre, i corre pel camps secs i pels camins i carreteres, i quan s’espanta, sol fugir corrents per terra o enlairant-se i fent un vol curt i ras de poca durada.

Escolta el Picot verd

Àguila marcenca Una de les grans rapinyaires més comunes de la comarca, aquesta àguila caça molt per les penyes del Castellot que s’enlairen al nord de Beuda. Les seves preses són rèptils, des de les serps més llargues fins a les petites sargantanes, i habitualment caça fent l’aleta; és a dir, resta immòbil a l’aire tot fent uns batecs d’ales forts i profundes.

Milà negre D’ençà d’uns 10 anys ja crien a la vall del Fluvià entre la Garrotxa i el Pla de l’Estany unes quantes parelles de milà negre, una rapinyaires carronyera que s’observa sobretot a prop dels abocadors i zones de cultius, granges i fins i tot els voltants dels pobles. La proximitat de l’abocador de Beuda al clot de les Mulles fa que aquesta rapinyaire es vegi força freqüentment en aquest sector de l’Alta Garrotxa.

Els ocells de les

CINGLERES

A l’Alta Garrotxa no hi falten les grans cingleres que aprofiten certes aus per fer-hi el niu.

Ballester aquest falciot gran, amb la panxa blanca, cria a les penyes de Rocapastora i es deixa veure per tota la massís de la Mare de Deu. Se’n formen petits grups que fan vols ràpids pel cim de la muntanya, i que es detecten fàcilment en sentir els seus xiscles aguts i penetrants.

Corb un dels més grans i evidents ocells a la zona és el corb, dels quals unes quantes parelles nidifiquen a la zona. Sovint se’l sent abans de veure’l ja que el seu ‘croac, croac’ és molt característic.

Falcó pelegrí

Escolta el Corb

Roquerol Aquesta ‘oreneta’ difereix de les orenetes comunes i cuablanques en ser una espècie resident que no marxa pas a l’Àfrica un cop passat l’estiu. A l’hivern se’n veuen grans grups a alguns dels pobles de la comarca (Olot, Besalú), però a l‘estiu el trobem prop de les cingleres on fa el seu niu.

Aquesta rapinyaire és present a les penya-segats a la zona de la Rocapastora i és un depredador potent d’altres ocells més petits – i no tant petits, ja que els corbs i cornelles també entren a la seva dieta. Caça al vol; remunta alt, i en veure una possible presa, es deixa caire per l’aire a una velocitat molt alta i topa amb la seva presa, tot deixant-la estabornida

Mike Lockwood Totes les fotografies dels ocells s’han extret de la Wikipèdia i es troben sota llicència CreativeCommons

REGLAMENT DE LA XLII EMBARDISSADA Des del CEO desitgem una Embardissada segura i és per això que us demanem caminar dins l’horari que us presentem i lliurar el tiquet a cada control de pas al llarg dels 20km que recorre la ruta.

Sortida : Serà donada a Oix a partir de les 7 el matí i fins les 8 del matí.

Arribada : Abans de les 5 de la tarda a Oix. Controls : A més del de sortida i d’arribada, hi haurà controls de pas al llarg de la ruta que anotaran el pas dels participants. Aquests controls tenen una hora de tancament, no passar per aquests controls o passar-hi un cop ja estigui tancat és motiu de desqualificació.

Es permet portar gos si el propietari/a se’n fa responsable i si aquest no interromp la marxa dels caminaires, és però obligatori portar-lo lligat sobretot en els trams de pas per les zones de pastura.

Desqualificacions : 1- No lliurar el tiquet als controls.

2- Efectuar anotacions o esmenes al tiquet que desvirtuïn la seva finalitat.

3- No passar per tots els controls i segons l’ordre establert per l’organització o arribar-hi quan aquest ja estigui tancat.

4- Canviar de lloc o amagar les marques existents en el recorregut.

Abandonament : En cas d’abandonament s’ha de notificar al control més proper o a un altre participant perquè aquest avisi a la organització. En els llocs adients hi haurà vehicles de l’organització a fi de recollir els qui no puguin continuar amb la marxa.

Altres disposicions : 1 – El mal temps no serà obstacle per la celebració de l’Embardissada, la qual, no obsant, podrà ser alterada per l’entitat organitzadora si alguna circumstància ho aconsella.

2- El CEO no es fa responsable dels accidents que puguin esdevenir en el transcurs de l’Embardissada. Caldrà disposar d’una assegurança que cobreixi les activitats pròpies de l’excursionisme.

Recomanacions : – Portar aigua i menjar per tot el recorregut segons les necessitats de cadascú.

– Anar amb calçat i roba adient per l’esport i les temperatures previstes.

– La organització de l’Embardissada permet que el recorregut es pugui fer corrents.

Recomanem però que els corredors surtin a primera hora, a les 7 del matí, per evitar molèsties als caminaires.

– L’esmorzar serà a base de pa amb tomata i embotits, la resta d’avituallaments són amb aliments variats.

{

}

RECORDA AQUESTA DATA

26 D’ABRIL DE 2020

XLIII EMBARDISSADA