Artres 4 by CME RMV

Revista del Centre Municipal d’Estudis Rafel Martí de Viciana Any 1 ◊ No. 4 abril 2007 exemplar gratuït

Sumari Editorial Reflexions sobre l’ensenyament musical d’una mare i professora. Aprendre música amb els sentits La formació permanent del professorat Joc, xiquet i educació Evolució dels instruments de vent metall a través del temps (II). Barroc Isadora Duncan La entrevista: Ananda Dansa Repertori propi Guia d’audició L’alumnat XVIII Setmana Cultural Audicions Diccionari Webs d’interés 20 Respostes: Spanish Brass Luur Metalls Opinió Associacions Culturals Informació i cursos d’interés

SUMARI

Consell de Redacció José Ramón Calpe i Saera (Regidor de Cultura i President del CME) F. Xavier Cantos i Aldaz (Director del CME) F. Xavier Piquer i Garcia (Director de l’EMM) Paco Bodí i Martínez (Director de l’EMD) Imma Martínez i Carles (Secretària de l’EMM) Maite Gaspar i Giménez (Cap d’Estudis de l’EMD)

Normalització lingüistica Servei de normalització lingüistica Ajuntament de Burriana Administració José Luís Azpitarte Sánchez info@cmeviciana.org Fotocomposició i impressió Gráficas Alcalatén Dipòsit legal CS-154-2006 ISSN 1886-7294

La formació permanent del professorat

Editorial Reflexions sobre l’ensenyament musical d’una mare i professora. Aprendre música amb els sentits

Barroc

Tots els articles d’aquesta revista són inèdits, excepte quan consta el contrari, i les opinions expressades corresponen als seus signataris. ARTRES no s’identifica necessàriament amb les opinions manifestades a la Revista

Disseny logo Beatriz Redón i Larios

Sumari

8 Joc, xiquet i educació dels instruments de vent 10 Evolució metall a través del temps (II).

Directora Anna Mercé Vèrnia i Carrasco annavernia@cmeviciana.org

Han col·laborat en aquest número Guillem Calpe i Almela Amèlia Gual i Piquer Angel Igual i Poveda José Luis Liarte i Vázquez Elena Llopis i Bueno Carles Martí i Vilar Olga Martínez i López Anna Piquer i Garcia Anna Pitarch i Cabrera Laura Redón i Larios M.Carmen Santana i Fariña Tomàs Sendra i Mut

2 3 4

13 Isadora Duncan 16 La Entrevista: Ananda Dansa 19 Repertori Propi 21 Guia d’audició 23 L’alumnat. XVIII Setmana Cultural 24 Tallers i audicions 25 Diccionari 26 Webs d’interés Respostes 27 20 Spanish Brass Luur Metalls 28 Opinió 29 Associacions Culturals 31 Informació i cursos d’interés

En l'Antiguitat Clàssica, Aristòtil afirmava que la imaginació és espontània respecte a la possibilitat d’evocar arbitràriament les imatges, i condicionada respecte a la sensació que evoca. Els essers humans volem davant de tot, veure i tocar les coses, i no ens complaem imaginant-les. Els artistes, representen en la ment la imatge de quelcom. Tenim present que la intel·ligència és la capacitat del subjecte per a adaptar-se a un ambient o diversos, per a realitzar abstraccions, pensar racionalment, solucionar problemes, aprendre noves estratègies per mitjà d’experiències o dur a terme comportaments dirigits a metes, i tot açò és molt difícil dur-ho a terme sense la imaginació, com a pilar estratègic de la intel·ligència. Aquestes idees estan presents en el Centre Municipal d'Estudis, intentant des dels seus diferents àmbits, música, dansa i art ser foment, i al mateix temps fomentar en el seu alumnat que “Pensen en el que volen i creguen el que estan fent”. L’alumnat han d’expressar-se lliurement, sobretot els més menuts, que són els més grans en imaginació. En el seu gust per treballar, viuen i disfruten allò que dibuixen, cap humà ha de posar límits a la seua imaginació. La creativitat en la formació d’un xiquet, ha d’estar en un primer pla, sense ometre ni criticar. Perquè al dir-li quelcom al xiquet, l’allunyem de la seua idea primigènia, li robem ingenuïtat, per a intimar i acovardir-lo amb la raó. Esta li porta a la inseguretat en els seus arguments i esta fa que es desplace la imaginació i la ingenuïtat, fins a arribar a perdre-la . Preocupa el dany que està fent en els nostres fills els mitjans de comunicació i la societat en general, perquè els estan arrabassant un poc de la ingenuïtat infantil. Es van acostumant a un ambient bèl·lic, agressiu, competitiu, estressant, fins al punt que forma part de la seua vida, de la seua informació, mesclant-ho amb la seua imaginació. Hem d’ajudar als nostres fills a descarregar les tensions, que com a propaganda innecessària, creixent en el seu interior, i ajudar-los que aflore en cada moment la veritat, la ingenuïtat i per descomptat un dels dons més meravellosos que tenen, que és la imaginació en estat pur.

EDITORIAL

EDUCACIÓ I PEDAGOGIA

Amb aquest text vull manifestar el meu reconeixement a la tasca del professorat de música i dansa del Centre Municipal d’Estudis Rafel Martí de Viciana. El primer dia que vaig dur Lluís, el meu fill, a la classe de música i la mestra el va rebre a la porta de l’aula amb els altres xiquets, em van vindre al cap molts records d’anys enrere… Quan hi van entrar i la porta es va tancar em vaig contindre les llàgrimes i se’m va fer un nus a la gola. Els rols havien canviat: era jo com a mare qui portava ara el meu fill al “jardí artístic”. Recorde com fa uns anys, a l’institut Kodaly d’Algemesí, eixes classes eren per a nosaltres de “música i expressió corporal”. Jo mateixa, professora de dansa, m’encarregava de treballar el moviment mentre que Diego impartia l’expressió musical. Per sort per a tots, fa temps que els grans pedagogs musicals (Dalcroze, el primer, però també Willems, Orff o Kodaly, entre altres) s’adonaren de la importància de viure la música a través de tots els sentits, d’implicar el cos en el procés d’entendre-la i crear-la. No ens hauria d’estranyar, perquè tots els aprenentatges utilitzen el cos: amb el cos sentim, explorem, coneixem, reflexionem i entenem. És el nostre primer instrument de percussió i de melodia perquè amb ell explorem els ritmes, acompanyem les cançons i també les cantem. Sense el cos no podríem interpretar amb un instrument i bé que ho saben els músics que es passen anys i anys perfeccionant la seua tècnica per tal de dominar-la amb relaxació corporal, i eviten així les tensions que dificulten que la música fluïsca amb naturalitat. De fet, percep que els meus antics alumnes són ara persones amb una sensibilitat especial. És cert que molts no s’han dedicat professionalment a la música o a la dansa, però sé cert que la vessant artística està molt present en les seues vides. Em sent molt afortunada d’oferir al meu fill una experiència que combina la música i la dansa. No sé si

al capdavall Lluís voldrà ser músic o ballarí. Ell triarà amb total llibertat el que vulga però almenys son pare i jo li haurem donat l’oportunitat d’acostar-se al món de la música i la dansa. El nostre món està tan tecnologitzat que acceptem sense més que els xiquets no juguen al carrer. El més preocupant és que la majoria dels videojocs dels ordinadors i les videoconsoles estan concebuts per a jugadors individuals. Els nostres fills necessiten participar en activitats col·lectives semblants als quasi inexistents jocs de carrer tradicionals que solien anar acompanyats de cançons. Tots els xiquets necessiten sentir-se bé dins del seu cos per a superar situacions de vergonya i reforçar la seua autoestima, han de poder expressar les seues emocions a través de la dramatització dels contes que els permeten desenvolupar els rols dels personatges i moure’s al ritme de la música, la qual els permetrà adquirir una consciència més clara de la

programació CASTELLÓ ... fa temps que els grans pedagogs musicals (Dalcroze, el primer, però també Willems, Orff o Kodaly, entre

AUDITORI CASTELLÓ MAIG

altres) s’adonaren de la importància de viure la música a través de tots els sentits, d’implicar el cos en el

DIVENDRES 11, a les 20.00h Quartet Janácek

procés d’entendre-la i crear-la... temporalitat, un concepte per cert que capten per la relació que manté amb l’espai i que la música ajuda a entendre per la seua característica fonamental de transcórrer en el temps. Els xiquets necessiten ballar lliurement, expressar la seua personalitat i seguir uns codis per a desenvolupar l’atenció, l’escolta i la relació amb els altres. Sé el que dic perquè com a docent tot això ho he experimentat a l’aula i, per sort, sempre he pogut compaginar la música i la dansa. Res de nou, perquè la civilització grega ja mantenia juntes les tres arts: música, dansa i poesia. Només estem tornant als orígens. La música és un llenguatge que s’hauria d’aprendre seguint les mateixes passes que el llenguatge matern. Al començament, quan som menuts, rebem estímuls del món extern que, a la vegada, desencadenen respostes del nostre cos. També passa a l’inrevés, els estímuls interns desencadenen respostes del nostre entorn i dels que ens envolten. Aquesta és la primera manera que tenim de comunicar-nos. Després, sempre des de l’observació, imitem les maneres de parlar dels altres, creem connexions i relacions entre les paraules i els objectes o les accions, i tot el que anem coneixent va prenent significat. A poc a poc adquirim el llenguatge des de la pràctica perquè necessitem comunicar-nos. La lectura i l’escriptura vénen després, quan som capaços d’entendre’ns amb el llenguatge oral. Per què, aleshores, ens hem obsessionat durant tant de temps per aprendre el llenguatge musical des del solfeig? Per què sol preocupar-nos tant el vessant més tècnic de l’aprenentatge de la música? No seria millor que imitàrem les estratègies didàctiques que han demostrat de sobres la seua eficàcia? No són pocs els xiquets que han abandonat uns estudis considerats creatius perquè precisament eixe vessant creatiu mai no hi arribava. Sembla que allò que podia fer emergir la tècnica s’havia encarregat d’extingirho. Per això estic tranquil·la, sé que el meu fill viurà la música i la dansa a través de tots els sentits, comptarà amb un espai per expressar les seues emocions i desenvoluparà la creativitat al costat dels seus companys. És clar que m’agradaria que, al seu ritme, ell progresse per aquestes sendes fins a l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura musical. Això confirmaria que entre tots hem sabut contagiar-li les ganes d’aprendre: només així ho gaudirà de veres. Com diu Daniel Pennac, “el verb llegir, com el verb estimar, no admet l’imperatiu”. Elena Llopis Bueno Professora de música i dansa i mare d’alumne de Jardí Artístic

DIMECRES 23, a les 20.00h Grigory Solokov, piano DIVENDRES 25, al les 23.00h Jazz a Castelló Garrison Fewell & Peter King Con the Frank Harrison Trio DIMARTS 29, a les 20.00h London Symphony Orchestra Lang Lang, piano Daniel Harding, piano

JUNY DIMECRES 6, a les 20.00h La Petite Bande Sigiswald Kuijken, director DIVENDRES 8, a les 23.00h Jazz a Castelló Eliane Elias, piano i veu DISSABTE 9, a les 22.30h Coti DIVENDRES 15, a les 20.00h Raina Kabaivanska, soprano DISSABTE 16, a les 20.00h Almalafa Combo DISSABTE 16 a les 22.30h Roger Hodgson: la veu llegendària de Supertramp DIJOUS 21, a les 20.00h ORQUESTRA Simfònica del Conservatori Superior de Música “Salvador Seguí” Carlos Amat, director DIVENDRES 22, a les 22.30h Francisco DIUMENGE 24, a les 20.00h Los Straitjackets + Pontani Sisters & George Kaiser DIMECRES 27, a les 20.00h ORQUESTRA DE PARÍS David Grimal, violí Christophe Eschenbach, director

EDUCACIÓ I PEDAGOGIA

1. Consideracions generals Ja al 1975 la UNESCO definia la formació permanent del professorat com un “procés dirigit a la revisió i renovació de coneixements, actituds i habilitats prèviament adquirides, com a conseqüència dels canvis i avanços de la tecnologia i de les ciències”. Avui dia és àmpliament acceptada per tots els sectors educatius la importància de la formació del professorat, i el seu desenvolupament professional. El seu objectiu fonamental és incidir en la pràctica diària de l'aula, millorant els processos d'ensenyamentaprenentatge i, per tant, la qualitat del sistema. Aquesta idea va arrelar a Espanya en els anys vuitanta, durant els quals els moviments de renovació pedagògica van aconseguir estendre la idea que sense la formació permanent cap reforma aconseguiria les millores que es pretenia implantar en el sistema. La formació havia de ser la via per a l’adaptació del professorat als nous reptes i maneres d’organització que la democràcia estava generat en el nostre país. Paral·lelament, en els darrers anys han aparegut, propiciats per universitats i altres organismes, diversos estudis i publicacions sobre la funció docent; especialment sobre la formació del professorat. Això és un reflex de la importància que està adquirint, en l’àmbit socioeconòmic, l’educació en general i l'interès cap a la figura del professor, fins a ara quasi marginal, entre els investigadors.

2. Els principis de la formació permanent L’administració educativa ha atorgat en els últims anys un nou paper a la funció docent. En el Llibre Blanc del MEC podem llegir: "El sistema educatiu requereix un professor amb un alt grau de capacitat d'actuació i de reflexió sobre la seua pràctica, d'adaptabilitat a les situacions conflictives i canviants de l'aula i del context social". La contínua revisió dels valors socials, al costat de l'avanç del coneixement —i en particular les TIC—, fan que calga formar el professorat pel canvi i per al canvi (Imbernón, 1994). Alguns dels principis que han de regir aquesta formació són els següents: - La formació ha de considerar la multiplicitat dels rols associats al paper del professorat. A més de posseir un coneixement disciplinar actualitzat i una competència didàctica adequada, el professor ha de ser un transmissor de principis ètics i valors democràtics, en un entorn multicultural i multiracial que requereix esforços continus d’integració. La formació, més que mostrar-li com es fan les coses, ha d’ajudar-lo a diagnosticar els obstacles i dificultats, i oferir models de solució. Per a això ha de ser pedagog, dissenyador, intel·lectual, experimentador, pràctic reflexiu, investigador, artesà... (Tom, 1985) - La formació ha de tindre en compte la diversitat de la formació inicial i els diferents graus d'experiència del professorat. Un principi fonamental de la formació ha de ser el de fugir d’un model igualitarista, realitzat a través d’itineraris rígids i jerarquitzats. Els 6

individus són diferents a l’hora de percebre i processar la informació, per la qual resulta absolutament necessari considerar i respectar la diversitat del conjunt del professorat. Diversitat quant a: formació prèvia, experiència, motivació i interès pel propi desenvolupament professional.

3. Els Centres de Formació Permanent Aquests canvis en la concepció social de l’educació i de la importància de la formació quant a la millora de la seua qualitat, han tingut un reflex explícit en l’articulat de les reguladores de l’educació més importants lleis en el nostre país a partir de la LOGSE. El pas següent ha estat la creació, per les Administracions educatives, de centres específics, dotats amb personal i recursos propis. Aquests centres, estesos per tot l'Estat amb diferents denominacions, són els encarregats de dissenyar i desenvolupar els diferents plans de formació. En la Comunitat Valenciana, els primers Centres de Professors (CEP) es van crear al 1985. Al 1990 la xarxa de centres s’amplia i al 1993 es publica el Decret 42/93 de creació dels CEP, adaptant-los a la nova Llei d'Educació (LOGSE). Al 1997 es va publicar el Decret 23/1997, pel qual es regula la creació, estructura i funcionament dels Centres de Formació, Innovació i Recursos Educatius (CEFIRE) en substitució dels CEP. Els models formatius dels CEFIRE, en la mesura que constitueixen el marc administratiu i d’actuació de les diferents assessories, suposen la plasmació real dels principis de formació exposats anteriorment. No existeix un model superior a la resta o simplement millor, més aviat al contrari, el seu principal tret compartit és la complementarietat. D’una banda estan els projectes de formació en centres que permeten combinar de forma equilibrada la reflexió teòrica dels equips dels centres i la seua plasmació en l’aula; un dels seus objectius és promoure el treball en equip i millorar el nivell de cooperació; ja que, encara que poden comptar amb assessorament, el desenvolupament i coordinació dels projectes és responsabilitat del centre. Quant a les temàtiques, abasten diferents necessitats del sistema educatiu: PEC, PCC, o la investigació i innovació educativa, en àmbits com TIC... D’altra banda estan els seminaris i grups de treball amb gran arrelament a la Comunitat Valenciana. L’autonomia és el seu tret fonamental, tant per a l’elecció de l’objecte de treball com per als aspectes organitzatius. Tanmateix també poden comptar, si ho desitgen, amb assessorament del CEFIRE. Constitueixen, sens dubte, un marc fonamental per a la reflexió sobre diversos aspectes de l'educació, la investigació, l’experimentació i, finalment, l’elaboració de materials. Finalment estan els cursos d’actualització científica i didàctica. Es tracta d’una formació que respon a una necessitat o interès de caire individual i es realitza fora del centre. Potencien l’acció conjunta entre el professorat de diferents centres i, sobretot, afavoreixen la relació entre els especialistes d’àrees com la música. La seua convocatòria parteix del CEFIRE, després d’una detecció prèvia de necessitats i segons un ordre de

programació VALÈNCIA prioritats en funció dels recursos. Tot i que sovint s’han basat en la transmissió unidireccional de coneixements, en els darrers anys el seu disseny ha evolucionat cap a un model actiu i participatiu, que considere la diversitat d’interessos i de nivells de coneixement, i l’aplicabilitat a l’aula. Quant als continguts, poden ser molt diversos: desenvolupament curricular, valors..., però tenen especial interès els aspectes disciplinars als quals fan referència els currículums valencians i, per descomptat, les didàctiques específiques de les àrees.

PALAU DE LA MÚSICA DE VALÈNCIA

4. La formació des de les Assessories de Música

DIUMENGE 6, a les 19.00h Sala Iturbi CONCIERTO ITALIANO Rinaldo Alesandrini, director Cicle d’Òpera Clàssica i Barroca

Al principi, en els CEP no es va incloure la figura d’assessor musical. Potser encara pesava la visió de la música com un àrea d’importància relativa. Però prompte, com a resposta a la iniciativa dels professors i professores que van promoure la normalització musical en l’escola pública, es desenvolupà des del Servei de Formació del Professorat el programa “Música a l’escola”, per al qual es va crear i va formar una xarxa de monitors per totes les comarques valencianes, aprofitant, per altra banda, el nostre ric context musical. Aquest programa va tindre una gran incidència en l’educació musical de les primeres etapes de l’escolaritat, i va ser pioner en el conjunt de l'Estat i un referent per a altres comunitats autònomes. Amb la implantació progressiva de la LOGSE, any rere any, seguia el procés de normalització de l’educació musical i s’anaven incorporant nous especialistes, necessitats de completar la seua formació inicial. Per a això es van crear les diferents assessories de música, cosa que va suposar un pas més en el procés de normalització musical i de dignificació de l’àrea en el sistema. L’àmbit geogràfic de l'Assessoria de Música de Castelló és provincial, i així ho ha estat des de la seua creació. Situada en el CEFIRE de la capital, a més de les comarques de la pròpia zona cobreix les de l’extensió de Sogorb i les del CEFIRE de Vinaròs. Es tracta, per tant, d’una assessoria de zona, amb una extensió geogràfica molt àmplia. Lògicament, la distància, dels centres entre si i d’aquests en relació amb el CEFIRE, serà un element que caldrà tindre en compte a l’hora de confeccionar els plans de formació: descentralitzant les accions formatives, promovent grups de treball, etc. D’altra banda, l’àmbit d’actuació tecnicopedagògic té una certa complexitat, ja que abasta, a més de totes les etapes de l’ensenyament obligatori —educació infantil, primària, secundària i batxillerat— els ensenyaments especials dels conservatoris de música, dansa i art dramàtic. S’ha d’atendre, per tant, una gran quantitat de professorat, amb una formació inicial molt dispar i, en la seua gran majoria, novella; ja que la seua incorporació al sistema educatiu ha tingut lloc en els darrers anys, coincidint amb la implantació progressiva de la música a tots els nivells.

José Luis Liarte Vázquez Assessoria de Música CEFIRE de Castelló

MAIG DIVENDRES 4, a les 19.30h. Sala Iturbi ORQUESTRA DE VALÈNCIA Yaron Traub, director ENSEMS 2007 COR DE LA GENERALITAT VALENCIANA

DIMARTS 8, a les 20.15h Sala Rodrigo CONCERTO ITALIANO Rinaldo Alesandrini, director Barroc italià DIJOUS 10, a les 20.15h Sala Rodrigo HILARY HAHN, violí NATALIE ZHU, piano DIMECRES 16, a les 20.15h Sala Rodrigo QUARTET TAKACS Stephen Hough, piano DISSABTE 19, a les 19.00h Sala Iturbi ORQUESTRA DE VALÈNCIA Josep Pons, director Concert amb motiu de la celebració de l’America’s Cup DILLUNS 21, a les 20.15h Sala Iturbi ORQUESTRA DEL FESTIVAL DE BUDAPEST Ivan Fischer, director Gidon Kremer, violí DIVENDRES 25, a les 19.30h Sala Iturbi ORQUESTRA DE VALÈNCIA Yaron Traub, director Radu Lupu, piano DILLUNS 28, a les 20.15h Sala Rodrigo JULIA FISCHER, violí YAKOV KREIZBERG, piano

EDUCACIÓ I PEDAGOGIA

L’article fa unes pinzelladetes sobre el paper del joc, la seua consideració i la seua importància

l’educació i en el desenvolupament del xiquet. Ressalta el paper del joc com a recurs

tació a la societat. Considera el joc com

El joc té un caràcter universal, existeix en totes les cultures, i el seu estudi ens porta a una visió de la història de la infància. Si el joc és la manifestació de la infància i la infància marca la vida adulta, podríem dir que l’home del demà és el xiquet que ara juga. Afirmaríem que el joc, com que té una gran importància en el desenvolupament del xiquet, està present en la maduració de l’home adult.

una eina que el professor ha de valorar

Què ens diu la història?

per a l’educació en valors i com a recurs didàctic, sense oblidar el seu paper en el creixement del xiquet i la seua adap-

i utilitzar en la pràctica educativa.

Joc, xiquet i educació Pensar en la infància i en xiquets ens fa pensar en jocs; al cap i a la fi els xiquets passen hores i hores participant i gaudint-ne. Aquests mateixos xiquets comencen a rebre els seus primers aprenentatges entre jocs i entren a formar part d’un sistema educatiu que els formarà en coneixements i com a persones. Així, i durant un llarg període de les seues vides, l’educació i el joc seran part molt important en el seu desenvolupament, en les seues relacions, en la seua formació com a persona i en el seu dia a dia. Com hem dit, l’educació els formarà en coneixements i com a persones, però no hem de oblidar el paper del joc. El joc els formarà la persona, serà un mitjà de relació amb els altres xiquets i també amb els adults. A més, el joc aporta entusiasme, és una motivació, un incentiu, un recurs que podem i devem utilitzar en la seua educació. Així, hem de valorar el joc tenint en compte el seu paper dins de l’educació i definir-lo en totes les seues dimensions. Què és el joc? Tots sabem el que és el joc i tots hem participat del joc; de fet si l’haguérem de definir coincidiríem a definir-lo com una activitat gratuïta i sense cap finalitat aparent. Una activitat lliure i espontània que realitzem pel plaer i la satisfacció que suposa participar-hi. De tota manera, no podem resumir el joc en això. Com ja hem apuntat, la seua importància en la vida quotidiana del xiquet i la seua utilització en l’àmbit educatiu ens fa buscar una definició molt més elaborada del joc, i de tot el que podem trobar-hi. 8

Si busquem en la història, ja des dels clàssics, el joc es considerat com l’essència de la infància, i rep a més una important consideració dins de l’educació. Plató ressalta la importància del joc dins de la instrucció i la socialització. El procés d’educació grec suposava la conducció dels xiquets cap als valors i principis considerats per la llei com a rectes. Així, transmetien els valors culturals a través de les regles dels jocs. Els jocs en grup eren, en l’antiga Grècia, un exercici de disciplina que garantia un bon comportament. Per la seua part, Quintilià (retòric i pedagog hispanoromà) proposa evitar el tedi en l’estudi i, per tant, aconsella que el procés educatiu es desenvolupe com “una cosa de joc”. A més, fa importants referències a la motivació, la incentivació i el reforçament educatiu. Podríem fer tot un viatge per la història i veure com el joc, encara que no sempre, ha tingut una important consideració dins de l’educació i les propostes sobre la pràctica educativa. Durant segles filòsofs i pedagogs dedicats a l’estudi de la infància han donat al joc un paper dins de la pràctica educativa. Un paper facilitador de la motivació dins de l’escola, facilitador de les relacions amb els altres i en el mestre i facilitador de l’aprenentatge. Per tot això, podem considerar el joc com un mitjà de motivació, incentivació i aprenentatge. Com un recurs utilitzat dins de l’educació, un important recurs didàctic. Joc i educació El joc és un mitjà de relació amb els altres i també ho és dins de l’àmbit educatiu. Des del primer dia el xiquet supera les distàncies que hi ha entre ell i el grup, entre ell i l’entorn, entre ell i el professor. Proposar un joc fa que el xiquet adopte una actitud positiva i participativa cap a l’activitat. Dir “hui jugarem a......” és la millor manera d’aconseguir que el xiquet participe en la classe.

programació VALÈNCIA De la mateixa manera que permet establir aquestes relacions, el joc realitza una adaptació social. En les primeres edats el joc suposa establir relacions amb més xiquets i aprendre a compartir amb ells l’espai i els materials. També, a través del joc, comença a aprendre petites escales de normes que ha de respectar (mantenir l’ordre o el torn en un joc). Aprèn el respecte cap als altres, el respecte als materials i aprèn a compartir en una edat molt difícil per a ell.

PALAU DE LA MÚSICA DE VALÈNCIA

Posar en pràctica un joc suposa iniciar una activitat amb un fi social i realitzar una educació en actituds i valors que aniran madurant segons l’edat del xiquet. Així, podríem considerar el joc com un recurs en la educació transversal dels valors, una eina per a l’atenció a la diversitat i la integració.

DISSABTE 2, a les 19.30h Sala Iturbi ORQUESTRA DE VALÈNCIA Yacov Kreizberg, director Julia Foster, violí

Però el joc, a més del seu paper en l’educació de valors, és un recurs didàctic que permet establir relacions significatives entre els aprenentatges. El joc és utilitzat pel professor com un mitjà per organitzar continguts en ell. Així, el professor organitza els continguts i objectius de l’assignatura i per tal d’aconseguir eixos objectius desenvolupa un joc que facilitarà l’aprenentatge dels continguts.

DIMARTS 5, a les 20.15h Sala Rodrigo CHRISTIAN TETZLAFF/ ANTJE WEITHAAS, violí Cicle de Cambra i Solistes Internacionals

En resum, el joc dins de l’aula és una eina per als professionals: Recurs facilitador de les relacions entre xiquets i professor. Recurs per a la incentivació i la motivació. Recurs facilitador del procés de socialització. Recurs en l’educació de valors i actituds. Recurs didàctic per a l’aprenentatge de continguts.

JUNY DIVENDRES 1, a les 19.30h Sala Iturbi ORCHESTRE DES CHAMPS-ELYSÉES René Jacobs, director Cicle d’Òpera Clàssica i Barroca (VII)

DIVENDRES 15, a les 19.30h Sala Iturbi ORQUESTRA DE VALENCIA Yaron Traub, director Nicolaj Znaider, violí; Melanie Dinner, soprano; Steve Davislim, tenor; Iris Vermillion, mezzosoprano; Ralf Lukas, baix COR DE LA GENERALITAT VALENCIANA

programació TORRENT MAIG

Així, es necessari valorar el joc per el seu paper en l’educació, però també hem de valorar-lo per tot allò que aporta al xiquet. El joc afavoreix el creixement i desenvolupament del xiquet en totes les seues dimensions a nivell motor, cognitiu, afectiu i social. -és un mitjà del xiquet per entendre el món adult. És un mitjà de relació i intercanvi entre el xiquet i l’entorn. És una forma d’explorar la realitat. -afavoreix l’adaptació social del xiquet, ja que promou el coneixement d’habilitats socials, comunicatives i d’adaptació a les normes (socialització). -a través dels jocs populars i tradicionals, afavoreix la transmissió i l’adquisició del bagatge cultural de què formen part. -com un fi en sí mateix, aporta entusiasme, espontaneïtat, divertiment, espais i moments per a gaudir... per a riure. I bé, després de tot això, a què juguem hui? Olga Martínez i López Professora de l’EMD

DIJOUS 3, a les 10.00h. i 11.30h RELATOS IMPREVISTOS Spanish Brass Luurs Metalls + Fernando Palacios (Audicions escolars) DIVENDRES 4, a les 11.30h RELATOS IMPREVISTOS Spanish Brass Luurs Metalls + Fernando Palacios (Audicions escolars) DISSABTE 5, a les 10.00h. i 11.30h RELATOS IMPREVISTOS Spanish Brass Luurs Metalls + Fernando Palacios (Concert familiar) TEATRE DIJOUS 17, a les 20.15h THE SCHOLARS Cicle música antiga i barroca

Bibliografia

DISSABTE 19, a les 22.30h ELS JOGLARS

JIMENEZ, Rosario y ESCUDERO, Isabel. Jugar y aprender: Educación Infantil y Primaria. Madrid: UNED, 1994.

DIUMENGE 20, a les 22.30h ELS JOGLARS

MOOR, Paul. El juego en educación.Barcelona: Herder, 1981. 9

HISTÒRIA EN 3D

La trompeta natural Fou l’instrument per al qual escrigueren Monteverdi, Lully, Purcell, Bach o Haendel. Només podia emetre els harmònics naturals del so fonamental, que venia determinat per la longitud del tub. Solia estar en re i do ( de vegades en fa en l’Alemanya del s. XVIII). De sonoritat clara i penetrant, el seu esplendor va des de 1600 al voltant del 1750. Els trompetistes hagueren de practicar la manera d’afinar els parcials (l’escala de l’època no era temperada), cosa que s’anomenà “correcció labial”, per la qual cosa els que formaren part de l’orquestra barroca van haver d’estudiar molt les emissions i la pràctica de tocar piano per igualar el nivell dels altres instruments. Un element molt important per tots els instruments de metall és el broquet. El broquet tenia com a norma ser una copa hemisfèrica amb una gola xicoteta i les vores esmolades més amples i planes que les d’avui, per a que fos més fàcil tocar sense que l’aire s’escapara amb els llavis tens. Les primeres que s’utilitzaren foren adaptacions del tub. Al 1578 Jacob Steiger va fabricar

un broquet que constava de set elements, per la ciutat de Basilea. Al Barroc, el músic que tocava la part alta es deia clarino, i el que tocava la part baixa, de la primera a l’octava nota de la sèrie natural, principale. La paraula clarino va ser utilitzada durant els s. XVII i XVIII a Itàlia i Alemanya; en principi aprofitava per designar una trompeteta natural adaptada al registre agut i després, a poc a poc, es va anar aplicant a qualsevol part escrita en aquest registre per trompeta d’orquestra. Fins i tot en obres de Bach i Haendel les parts de clarino s’interpretaven en trompeta en re, malgrat que l’instrument apareix per primer cop en la partitura de Orfeo, de Monteverdi (1607). Al s. XX, les parts de clarino les toquen trompetes de vàlvules (piccolo sib-la de quatre pistons). Als anys 60 torna a utilitzar-se la trompeta natural en re. Al s. XVIII es van posar de moda els tubs de coure doblegats que s’inserien dins del tub principal per augmentar la longitud, i vares corredores. Tenien broquet pla i estret; l’art de tocar el clarí va desaparèixer al final del s. XVIII. La trompeta barroca és més fàcil de tocar que l’actual, ja que aquesta ofereix més resistència, per la qual cosa obliga l’intèrpret a un estil diferent de tocar. No pot posar-se amb seguretat en grans masses orquestrals o de veus, si s’exagera la bufada sonarà brusc en el registre greu i cridaner en l’agut.

Construcció Les trompetes es feien de làmines fines d’argent o una altra classe de metall que s’enrotllava formant tubs. Tenia cinc peces de tub, tres rectes amb dos arcs corbats per ajuntar-los. Per segellar les juntes s’utilitzava cera d’abella que impedia que l’aire se n’isquera. Les diferents parts del tub i la campana es mantenien separades per un tros de fusta; un cordell de llana les mantenia unides. El tub feia uns 224 cm de llarg i uns 12 mm de diàmetre.

Les trompetes de Bach

Three Nürnberg Trumpets 10

Cap a final del s. XVII i principi del s. XVIII s’acostumava a assignar a la trompeta passatges molt aguts i florits, frases que avui i tot es consideren d’important dificultat. El 1884 un trompetista berlinés, Julius Kosleck, presentà un instrument que molts pensaven que era una reconstrucció de la trompeta de l’època de Bach; era un instrument recte com un corn de posta però amb pistons; el seu diapasó era la. El broquet secret de l’inventor, tenia forma d’embut com

programació BURRIANA MAIG DIMECRES 2 i DIJOUS 3, horari matinal Audicions escolars per la Banda Jove de l’Agrupació Filharmònica Borrianenca DIVENDRES 4, 22 h i dia 6, 18.00h Teatre Payà “Rock on” a càrrec de l’Institut Llombai. Dirigit per Mª Fernández i Anabel Alcalá Trumpet, Johann Friedrich Schwabe, Leipzig, 1753

la del corn i no de tassa com la resta de les trompetes. Kosleck fou convidat a Anglaterra per formar part d’un concert dedicat a Bach, el trompetista anglés Walter Morrow li va copiar aquest instrument i amb algunes modificacions el presentà com trompeta en la, en el Festival de Leeds de 1886. La trompeta en la, de Bach, ha estat reemplaçada generalment per un instrument més curt en re, presentat per primera vegada per l’empresa de Brussel·les C. Mahillon i Cia., i encara s’utilitza. A la tercera dècada del s. XX, un dissenyador alemany, Werner Menke, presentà el que segons ell era una reproducció exacta de les trompetes de l’època de Bach però amb dos pistons afegits, amb l’objecte que es poguera afinar al temperament igual tots els harmònics. Nogensmenys, aquest instrument no ofereix els avantatges dels instruments més curts (trompeta en re, la), en què l’execució és més fàcil. Fins fa poc s’han utilitzat trompetes idèntiques a les de Bach per tocar fanfàrries, perquè les consideren més efectives que els models corbats. També es diuen trompetes triomfals.

Fabricants Un dels constructors més famosos fou Johann Wilhelm Haas, de Nuremberg. Anton Schnitzer (s. XVI) també d’aquesta ciutat bavaresa, fou el primer membre d’una gran dinastia, considerat com el millor fabricant del seu temps. En aquesta ciutat va treballar Leonard Ehe una de les seues trompetes, en re bemoll, de 78 cm. es conserva a Brussel·les. Uns altres instruments seus estan als museus de Leipzig i Eisenach.

DIUMENGE 6, 18.30h CMC La Mercé Inauguració d’exposicions : Premi de Pintura Ràpida Dia Internacional de la Dona DIVENDRES 11, des de les 10.30h Saló d’actes del CEAM “El cardenal del canvi: Homentage a Vicente Enrique i Tarancón” Jornada coordinada per Paul Preston i amb la col·laboració de la Fundació Cañada-Blanch

JUNY DIVENDRES 1, 19.30h CMC La Mercé Inauguració de l’exposició “Rotos” del ceramista borrianenc Joan Llácer DISSABTE 9, 19.00h Teatre Payà Concert dels socis de l’Agrupació Filharmònica Borrianenca DIMARTS 12 i DIMECRES 13, horari matinal Teatre Payà Teatre escolar patrocinat per Caja Madrid amb l’obra “No eres una lagartija” del grup Fantasía en Negro

Johann Carl Kodisch, fou un artesà important; un dels seus instruments, una trompeta en re de 76 cm fabricada el 1693, pertany al museu belga. Els seus aeròfons es poden veure als museus de Londres, Munic, Basilea, Berna, Salzburg i Michigan. Jacob Streiger, de Basilea, te exemplars dels seus instruments en el Historisches Museum. La trompeta de fabricació anglesa més antiga conservada és d’Augustino Dudley (1651), però l’artesà que tingué més prestigi fou William Bull, que va treballar des de 1676 fins al 1707. 11

HISTÒRIA EN 3D Johann Werner treballà a la Cort de Dresde i fabricà una trompa de caça amb tubs de recanvi per al trompetista Anton Joseph Hampel (1705-71). Werner aplicà cap al 1780 el mateix sistema que Streiger i digué a l’instrument "Inven-tionstrompete", que com la trompeta Demi-lune no va tindre un lloc estable en les formacions instrumentals, i va desaparèixer al s. XIX.

A Espanya tenim composicions per trompeta i orgue en les col·leccions de Martí i Coll, que ens mostren l’ambient de les esglésies del barroc hispànic.

Trompeta de Vares

Entre els motius de la decadència de la interpretació del clarino està la desaparició de nombroses corts que seguí Imatges de The Pressler Gallery a la Revolució Francesa, i que mantenien músics fixos, i la dominació restrictiva de les confraries de trompetes, que en prohibiren qualsevol ús popular. Amb el ràpid augment dels membres de l’orquestra , un intèrpret de clarinoo bufava massa o quasi no se’l sentia.

Apareix en diversos moments del Renaixement, principalment a Anglaterra, però mai van tindre massa importància. Tinctoris al 1484 menciona l’existència d’una trompeta de corredores, autèntic avantpassat del trombó de vares. Al principi no se li dóna forma de U sinó de S. Es tracta de una prolongació del broquet en l’anterior del primer tub i sobre tota la longitud. El broquet quedava fix i la resta de l’instrument s’allunyava i tornava. Aquesta trompeta fou adoptada per l’alta música ja que tenia les set posicions, i es convertia en cromàtica amb les sèries d’harmònics.

Anna M. Vèrnia i Carrasco Professora i Cap de Departament Vent metall i percussió

Nombroses representacions renaixentistes ens mostren a aquest instrument amb la bombarda i la viola. També es va incloure en composicions religioses fins que va ser prohibida per l’Església. A partir del s. XVI, la famosa tècnica del clarino creada especialment a Alemanya, amb l’ús lliure dels harmònics fins al 16è i 18è, va fer possible tocar fanfàrries, melodies i tonades de ball diatòniques escrites per a trompeta i harmonitzades per dues o més parts de trompetes greus amb timbals, que proporcionava un baix de tònica i dominant. El primer exemplar d’aquesta trompeta es remunta cap a la meitat del s. XVII; tot el cos de la trompeta es rellisca cap avant i cap arrere sobre un tub senzill que porta el broquet. Es creu que aquest és l’instrument utilitzat per Bach anomenat tromba da tirasi. A França es va utilitzar una varietat amb una vara més llarga, que s’accionava cap avant com si fos un trombó de vares. Aquests instruments no foren incorporats a l’orquestra definitivament perquè eren més difícils de tocar que les altres trompetes de pistons. En els dies de Bach, les bandes de les ciutats tenien entre altres funcions la de tocar des de les torres de les esglésies a determinades hores del dia; incloïen les trompetes de vares (com la que utilitzava Bach, tromba da tirasi), ja que la part per a soprano de les corals correspon a aquella part de la sèrie harmònica de la trompeta natural on els "claros" són més notables, i aleshores aquesta no podia tocar-les. Entre els concerts barrocs més importants per a trompeta cal destacar els dels compositors Stradella, Torelli, Albinoni, Vivaldi, Telemann, Händel, Fasch, Tartini, Purcell i Reiche. També es van compondre obres per a grups de 2 a 24 trompetes naturals i timbals, els autors dels quals són entre altres Johann Michael Gottmann, Bartholomaus Riedl, Daniel Georg Speer, Jan Dismas Zelenka, Heinrich Ignaz Franz Biber, Johann Heinrich Schmelzer y Carl Philip Emmanuel Bach. Aquestes obres també s’anomenen aufzügeo fanfares processionals. 12

Bibliografia: BAINE, Anthony. Historia de los instrumentos musicales. Madrid: Taurus,1988. DAHLGVIST, Reine. The keyed trumpet and Its Greastest Virtuosos, Anton Widinger. Nashville: The Brass Press, 1975. DE CANDÉ, Roland. Historia universal de la Música,Tomo 1. Madrid: Aguilar, 1981. GROUT, Jay Donald y PALISCA, Claude V. Historia de la Música Occidental, 1. Madrid: Alianza Música, 1988. GROUT, Jay Donald y PALISCA, Claude V. Historia de la Música Occidental, 2. Madrid: Alianza Música, 2001. MENDE, Emile y MATHEZ, Jean Pierre. Arbre généraloguique illustré des cuivres europées despuis le début du Moye Age. Suisse: BIM, cop. 1978 MENHE, Werner. History of the Trumpet of Bach and Händel. Nashville: The Brass Press, 1985. MICHEL, Ulrich. Atlas de Música,1 i . Madrid: Alianza, 1999. MILA, Massimo. Breve Historia de la Música. Barcelona: Península, 1998 Webs consultades: http://www.trompetista.freeservers.com/

[Consulta: 23-6-06] http://www.elatril.com/orquesta/Instrumentos/Trompeta.htm

[Consulta: 23-6-06] http://www.formaantiqva.com/articulos/artver.php?artID=17

[Consulta: 23-6-06] http://www.ismaelrosariomusica.com/trompeta.htm

[Consulta: 23-6-06]

HISTÒRIA EN 3D

Dora Angela Duncan, adoptà el nom d'Isadora per les seues reminiscències clàssiques. Coneguda com a Isadora Duncan, naix el 27 de maig de 1878 a San Francisco, Califòrnia (Estats Units). Son pare, Joseph Charles Duncan, fou arrestat al poc temps d'haver nascut la xiqueta, per planejar, aparentment, el robatori d'un banc. Sa mare, Dora Grays, va sol·licitar el divorci mentre son pare era sotmès a un llarg plet judicial de què finalment va ser absolt. Malgrat això, la mare d'Isadora va insistir amb el divorci. La xiqueta es va refugiar en l'educació clàssica que li donava sa mare, i passava les vesprades imaginant formes del seu cos, escoltant música de Schubert, Mozart i Schumann. A l'edat de 5 anys va dir a sa mare que seria ballarina i revolucionaria, i ho va ser. Més tard, als 10 anys, deixà l'escola perquè s'avorria i li pareixia una presó. Des d'eixe moment es dedicà per complet al que ell deia la seua llibertat i la seua ànima: la dansa. Mentre, sa mare lluitava per mantenir la família donant classes de piano, i s'encarregà personalment de l'educació de la seua filla. Li va ensenyar la cultura clàssica grega, el gust per la música clàssica, el paganisme i un concepte molt avançat i innovador de la feminitat. Tots aquestos elements anaven configurant l'esperit llibertari d'Isadora. Podia haver sigut pianista, pintora o poeta, però en la dansa ajuntà tot això. En el seu art es veia la necessitat obsessiva de trobar-se a ella mateixa pel buit que li deixà l'absència de son pare. De molt menuda era una xiqueta solitària que imaginava i creava els seus propis moviments. Als 6 anys creava jugant amb l'aigua de la mar amb les mans i els peus. Quan arribà a l'adolescència, una bibliotecària va decidir introduir Isadora en les lletres i la filosofia, i així John Keats, Walt Whitman i Friedrich Nietzsche ajudaren a formar el caràcter indomable i somiador de la ballarina. Amb la família es traslladà a Chicago, on estudia dansa clàssica. Després, al perdre-ho tot en un incendi quan Isadora tenia 17 anys, la família es trasllada a Nova York, on la jove coneixeria més tard, als 19 anys, el dramaturg Agustin Daly, qui li donaria una oportunitat en la seua companyia de teatre i li obriria les portes per a presentar-se en diversos escenaris. 13

HISTÒRIA EN 3D del clàssic. Es trobem davant els inicis de la dansa moderna. L'èxit obtingut a Anglaterra li va obrir les portes dels principals teatres europeus, malgrat que els crítics no suportaven les seues formes, provocatives per a l'època. Ballaba sense maquillar, amb el cabell solt i amb una imatge que ressemblava a les gregues representades en les gerres, però admetien que era un art original i apassionat. Recorregué França, Itàlia i Grècia. Les seues idees varen influir en la companyia de Sergei Diaghiliev. En 1902 comprà a Atenes la colina de Kopanos per establir-hi un temple de la dansa, projecte que no va concloure per qüestions econòmiques. La seua vida bohèmia no era cap secret, i mentre fundava escoles de dansa a França, Alemanya i Russia, on va tindre alumnes com Mary Wigham i Martha Graham, que més tard serien ballarines molt importants, la seua vida amorosa era turmentosa, fugaç i molt variada. Era partidària de l'amor lliure i va tindre un gran nombre d'amants. Isadora era atea, bisexual, socialista i revolucionària.

A l'edat de 21 anys, Isadora i família decidiren anar a provar sort a Londres. La ballarina tenia un estil propi, diferent i autònom, que va tindre un gran èxit en el vell continent, on les avantguardes en totes les arts estaven florint, especialment a París. En aquesta època Isadora va entrar a estudiar art al British Museum, on trobà la inspiració per a la seua dansa, estudiant els moviments de les danses gregues representats en gerres de l'època clàssica, que evoquen els moviments i les vestimentes de les gregues antigues, amb túniques i descalses. Basant-se en aquesta investigació, Isadora organitza un ball que representa a Londres i altres ciutats europees. Isadora ballava música que no havia sigut composta per a eixe propòsit (com Schubert o Chopin), i continuava influïda i basant les coreografies en pintures de Boticcelli, temes clàssics com les representacions de danses gregues, les escultures de Rodin i Bourdelle. Isadora va crear i posar de moda un nou estil, i va aportar a la dansa l'esperit plàstic dels personatges citats, amb el seu esperit lliure i agossarat que trencava amb el formalisme 14

La capacitat d'innovació artística d'aquesta artista va ser extraordinària, així com dolorosa la seua vida. La Nimfa, a més de bellesa, posseïa un poder de seducció que la mantenia envoltada d'amics, entre els quals es trobaven nombrosos intel·lectuals, pintors i poetes, així com administradors que desitjaven conèixer-la. La captivació que exercia entre els que la rodejaven determinà que la lligaren amorosament amb múltiples pretendents, i va sorgir el mite que Isadora ocasionava la desgràcia a les persones que amava. Aquesta dona transgressora va ser mare de dos fills fora del seu matrimoni. La filla la tingué amb l'escenògraf

HISTÒRIA EN 3D anglès Edward Gordon Craig, i el segon fill amb el milionari Paris Singer. Al 1912, el poeta rus 17 anys menor que ella, també bohemi i bisexual Sergey Yesenin, conquistà el cor d'Isadora i van contrauen matrimoni. Al 1913 li arribà una tragèdia: els seus dos fills, Desiré i Patrik (de 7 i 2 anys respectivament) varen ser víctimes d'un accident automobilístic, i van resultar ofegats al riu Sena. Vuit mesos més tard, tingué un altre fill, que li va morir als braços 20 minuts després de nàixer. Durant molt temps Isadora va estar apartada dels escenaris perquè la pena la doblegà i la va sumir en una profunda depressió. Intentà suïcidar-se en diverses ocasions. Però aquesta situació no seria per a sempre. Viatjà molt, acompanyada pel seu home, mostrant el seu ball natural i la seua adoració per la bellesa humana. Tornà amb ell als Estats Units, on varen ser

Mentre conduïa un esportiu, la bufanda es va embolicar amb una de les llantes del cotxe i l'estrangulà. Curiosament, des de la mort dels seus fills, ofegats en un cotxe, només pujava en descapotables per temor que li passara el mateix. El seu cos està soterrat al cementiri Père Lachaise de París. La seua influència com a ballarina genial, artista innovadora i lliure de lligams, critica de la cultura i l'art, revolucionària i defensora dels drets de la dona, l'han convertida en una de les persones més destacades del s. XX. Un any desprès de la seua mort, i com la Nimfa es va prometre a ella mateixa, es publicà la seua autobiografia, La meva vida. També apareix l'obra pòstuma L’art de la dansa, escrita per Duncan durant el seu refugi a Niça, amb el desig de proporcionar un document gràfic al món de les seues ensenyances.

rebutjats per la por a la Rússia roja. Varen ser acusats de boltxevics i la premsa va ser massa agressiva amb ells. Isadora tornà a Europa i va prendre la decisió de no xafar més el país en què va nàixer. Yesenin havia començat a presentar trastorns mentals i depressions molt serioses, pel que la vida de la parella es tornà mol inestable. Al 1925 ell va decidir abandonar Isadora i tornar a l'antiga Unió Soviètica, on se suïcidà. Isadora s'establí doncs a Niça, a la Riviera francesa i continuà amb la persistent dedicació a la dansa. El 14 de setembre de 1927 un accident li va arravatar la vida.

Paco Bodí i Martínez Director de l'EMD

Bibliografia: DUNCAN, Isadora. Mi vida. Madrid: Debate, 1993 http://www.isadoraduncan.org/ [Consulta: 25 octubre 2006] http://es.wikipedia.org/wiki/Isadora_Duncan [Consulta: 25 octubre 2006] 15

ENTREVISTA A

Entrevista realitzada el 8 de febrer de 2007 a Rosángeles Valls, directora de la companyia Ananda Dansa, per Paco Bodí, director de l'EMD i exballarí de la companyia. Al territori espanyol no abunden les companyies de dansa, si ho comparem amb altres països com Alemanya, Holanda, França, etc. Ananda Dansa és una companyia valenciana que des de fa 25 anys està treballant per tot arreu. És una companyia de dansa-teatre que utilitza la dansa contemporània com a llenguatge expressiu. I és que Ananda Dansa ha aconseguit amb el transcurs dels anys crear una marca, una forma de crear que la fa irrepetible i inconfusible als seus espectacles. D’ella destaca el seu llenguatge coreogràfic, amb una tècnica orgànica i pura, sense deixar-se arrossegar per les modes de la dansa; un vocabulari basat en els desequilibris, en les suspensions, en la tècnica release... en moltes hores d’investigar amb els ballarins buscant un estil propi i al mateix temps proper als espectadors, sense artificis. El que verdaderament diferencia Ananda Dansa d’altres companyies és el seu èmfasi a comunicar, és a dir, aconseguir que els seus espectacles arriben al públic com alguna cosa més que belles imatges i fermosos cossos dansant; que transmeten idees, sentiments, conceptes... Però també és una companyia compromesa socialment, i els seus espectacles denuncien i sensibilitzen. A les característiques pròpies de la companyia cal sumar el compromís ètic en la creació, la intel·lectualització dels temes presents en els seus espectacles i la força de les imatges que generen. Tot açò gràcies a la tasca escenogràfica d’Edison Valls, a la música de Pep Llopis, a l’equip de creació i al treball que es realitza amb els ballarins. Són un total de 14 persones les que conformen actualment l’equip. A l’octubre de 2006 s’inicià la temporada en què Ananda Dansa va complir 25 anys de vida, de camí professional. Això significa que durant els darrers 25 anys ha aconseguit sobreviure com a empresa de creació d’espectacles, especialitzant-se en la modalitat de dansa-teatre. En aquest transcórrer, ha creat 19 espectacles, dels quals s’han fet 2.090 funcions, S’han realitzat gires per 15 països (Alemanya, Àustria, Bèlgica, el Brasil, el Canadà, Colòmbia, Espanya, França, Holanda, Anglaterra, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Portugal i Veneçuela). Ha rebut 56 premis i nominacions per 11 dels seus espectacles, i destaquen dos premis Max al Millor Espectacle, el Premi de la Crítica Valenciana 2001, el de la Cartellera Levante 2003, el de la Cartellera Turia 2005, el Premi Important Diari Levante 2007 i Premi Nacional de Dansa 2006. 16

ENTREVISTA A Paco Bodí: Ens podries parlar de la convivència personal dels components de la companyia? Rosángeles Valls: Passem molt de temps junts, quasi més que amb la mateixa família, i les bones relacions són molt importants per ajudar a transmetre el bon rotllo a l’escenari. Abans es parlava dels ballarins de clàssic, que es tenien moltes manies, que es gastaven bromes de mal gust entre ells... Ara, com que ja no existeix el Ballet Clàssic Nacional, no es poden posar punxes a les sabatilles de punta perquè no se’n gasten. El ballarí de contemporani requereix una maduresa personal que no tenia el de clàssic abans, per ser generalment més jove. En definitiva les relacions personals influeixen molt a l’hora de transmetre damunt d’un escenari i també les moltes experiències que anem adquirint durant el transcurs de la vida. PB: Realitzeu algun projecte paral·lel al pròpiament artístic? RV: Tenim un projecte pedagògic a través de l’Ajuntament de Paterna i la seua Escola Municipal de Dansa, la dirigim des de la companyia. A l’escola treballen dues professores de dansa que han sigut durant molt de temps ballarines de la companyia, i ara son bones pedagogues. Fem mostres públiques del treball de classe d’una forma austera quant a vestuari, però amb el segell artístic d’Ananda, encara que siga amb els alumnes. Treballem en el teatre (Antonio Ferrandis), amb uns tècnics i infraestructura tècnica (so i llum etc.), muntem l’espectacle com si fóra un espectacle professional, i alhora ensenyem a l’alumnat el funcionament d’un esdeveniment com aquest. Es tracta d’una escola no reglada i que no te res a veure amb aquesta classe d’escoles. Cobreixen l’espai necessari perquè els alumnes aprenguen dansa i puguem gaudir en un futur d’espectadors qualificats. Si algun alumne vol ser professional, fantàstic, però el que pretenem a l’escola és que els alumnes se senten partícips i que coneguen a fons la professió, encara que no tinguen cap títol acreditatiu si no el volen. PB: Que ha suposat per a la companyia rebre un premi tan important com el Premi Nacional de Dansa 2006? RV: El Premi Nacional de Dansa ha suposat per a la companyia literalment una passada, perquè no l’esperàvem ni de bon tros, no estem en el circuit que sol ocórrer, ni ho imaginàvem. El reconeixement del públic, la companyia ja el té, però ara treballem més i es nota. Alma, el darrer espectacle de la companyia, l’estan comprant molt i en part es deu al Premi Nacional. També ha arribat el moment, amb el premi, de rebre un respecte generalitzat, sense ser necessari estar demostrant contínuament

de què eres capaç. A voltes hi ha companyies joves que s’han posat de moda i han passat per davant de tu, en el que tu consideres el que hauria de ser un treball artístic de qualitat, amb una direcció clara. Durant molt de temps ha sigut l’única companyia a València, ara ja n’hi ha moltes més; som un grup nombrós que ens fem escoltar-nos i açò no te preu en una ciutat que ha sigut un desert durant molt de temps. PB: Començaries de nou un altre projecte artístic de companyia en aquests moments amb el que saps ara? RV: Començar seria difícil, però amb el que sé ara, seria molt més fàcil. Quan veig els companys que treballen sense conèixer massa el món, em recorden a mi abans, que treballàvem amb poca edat però amb molt d’entusiasme i ganes. Amb el temps t’adones que dur una companyia és una altra cosa. El projecte artístic no és l’únic, cal saber molt de gestió. La gestió és el que realment dona suport al projecte artístic, cal controlar-la molt perquè un projecte artístic estiga com cal. PB: D’on partiu per a la creació d’un espectacle? RV: Sempre partim del mateix, de les idees. Partim d’una idea que desprès anem madurant, investiguem, documentem i construïm un guió 17

ENTREVISTA A escrit. Edison Valls (codirector de la companyia) i jo sempre construïm un guió que aprofita com una pauta, encara que al principi tot apunta que el guió serà inamovible. Desprès, li llevem les paraules i el traslladem al llenguatge corporal de la dansa, sempre utilitzant tots els recursos que tenim al nostre abast, com la música, la interpretació, el mim, etc. Després en la sala d’assajos són els ballarins els que manen. No oblidem que el ballarí de dansa contemporània és un artista en ell mateix, són talents que van nodrint el guió i nosaltres utilitzem tot el que ells ens van donant. A partir d’ací anem reconstruint aquella història que teníem al guió. La meua feina és la de reconduir tot el treball que realitzen els ballarins. Realment és a la sala d’assajos on naix l’espectacle. Un camí s’alça el teló és quan ha arribat la maduresa d’aquest espectacle i jo m’encarregue de donar tot el que necessiten els ballarins durant la creació artística. PB: Què és necessari per poder consolidar una companyia de dansa? RV: Quelcom especial i imprescindible és crear una marca. Quan una companyia és igual a una altra i a una altra... No és pot arribar, perquè si hi ha excés d’oferta... És la realitat, l’oferta és superior a la demanda i la competència és molt forta, moltes companyies no poden realitzar el nombre mínim de representacions necessàries per a poder sobreviure. A voltes les modes fan que el treball artístic de les companyies vaja en una mateixa direcció i tots facen el mateix sense conservar una identitat pròpia. Encara que l’espectacle estiga ben fet, que no ho pose en dubte, moltes voltes l’elecció d’un programador per quedar-se un espectacle o un altre no depén del preu del producte, sinó de la seua identitat. PB: Quines ajudes econòmiques rebeu? RV: En aquests moments tenim un conveni de col·laboració bianual amb Teatres de la Generalitat Valenciana per ajuda a la gira. També tenim una ajuda del Ministeri de Cultura, i en una menor quantitat ens ajuden un nombre reduït de coproductors. PB: Què es necessita per subsistir i fer-se un espai en el mercat? RV: Per a subsistir es imprescindible el repertori, nosaltres sempre tenim tres o quatre espectacles en repertori, per a poder diversificar l’oferta i no competir amb nosaltres mateixos. En esta oferta, cobrim dues línies: una el que serien espectacles per a tots els públics i una altra el que serien espectacles per adults. Utilitzem sempre que ens és possible la mateixa distribució de ballarins per que l’equip siga el més estable possible. PB: Quina diferència trobes entre els ballarins de fa 18

uns anys i els d’ara? RV: En general, ara la gent va més a la seua, no ens contem les nostres coses com abans, a la millor influeix la diferència d’edat, però a voltes recorde que entre els ballarins contàvem i compartíem més del que ocorre ara. Tècnicament, vosaltres els ballarins d’abans, estàveu igual de preparats que els d’ara; la diferència que trobe es deu al canvi generacional i a la manera de viure d’ara, més individualista. Sí que és veritat que ens manca la cèl·lula d’inserció professional del Centre Coreogràfic, de la qual abans ens abastíem les companyies. Era una bona pedrera de ballarins acabant la seua formació; ara hem de contractar a ballarins de fora en les companyies valencianes. A les companyies necessitem gent formada, i un ballarí necessita temps per a la seua formació professional. Per això vos anime a treballar en l’educació com ho esteu fent. PB: Enhorabona a tu i a tots els components d’Ananda Dansa per la gran labor duta a terme i moltes gràcies per col·laborar en la nostra revista.

REPERTORI PROPI escola municipal de música “pasqual rubert” col·lecció: repertori propi (rp·3)

Música: Laura Redón i Larios Professora de piano

REPERTORI PROPI MÚSICA

DANSA

Quan vaig veure per primera vegada una classe de dansa, com a músic, em va sorprendre molt, a banda de la memòria, elegància de moviments i disciplina física i mental que arriba a tindre un ballarí, el respecte que tenen al professor i al pianista que acompanya musicalment la classe.

OBJECTIUS:

Al finalitzar una classe hi ha un exercici específic, que és aquest que treballarem, en el qual els ballarins estiren el cos, donen gràcies al mestre i al pianista amb una inclinació de cap i s’acomiaden tots junts fins al proper dia.

- Tornar a la calma al final de la classe de dansa clàssica. - Emplaçar el cos i prendre consciència interna de cadascú. - Estirar utilitzant el màxim d’amplitud articular i una velocitat moderada per a donar temps que els músculs arriben a la seua màxima extensió. - Desenvolupar l’expressió artística. - Practicar el que més tard es realitzarà a l’escenari.

L’objectiu d’aquest exercici és treballar l’estirament i la reverència al final de la classe.

- Agrair d’una forma respectuosa i artística al professor i pianista acompanyant la classe.

La raó per la qual he triat un compàs de sis per vuit per a acompanyar aquest exercici, ha sigut perquè, en moviments amplis, redons, d’estirament amb un tempo lent, veig més apropiat un compàs binari de subdivisió ternària ja que aporta un efecte de balanceig.

Coreografia: Paco Bodí i Martínez Professor de dansa clàssica. Director de l’EMD Il·lustracions: Tomàs Sendra i Mut Professor d’arts plàstiques

GUIA D’AUDICIÓ

Es va formar l’any 1993, quan un grup d’amics va establir contacte a l’institut Benlliure de València. La seua música és una barreja de rock, ska, hardcore i reggae amb melodies tradicionals en què destaca la dolçaina. El 1994 enregistraren la seua primera maqueta amb la qual van participar a la fase final del III Tirant de Rock, del que van resultar guanyadors. Com a premi el grup participà amb tres cançons en el CD compartit Tirant de Rock. El novembre del mateix any i amb els propis mitjans, enregistren una segona maqueta, La nostra hora, a la que seguiria una tercera maqueta, publicada l’any 1995 amb el títol de Recuperant el somni. Durant els anys posteriors, la banda participa en diversos festivals i concursos que ajuden a consolidar la seua música. El primer disc arriba el 1997 amb el nom de La revolta de l’ànima(compost per cinc peces i autogestionat per la pròpia banda), dins del segell revolucions, creat pels mateixos Obrint Pas. Després, vingué Obrint pas(2000), el primer disc amb la discogràfica Propaganda pel Fet. La consolidació del grup vingué amb Terra(2003), un treball on proven sort amb nous estils, com la cúmbia; posteriorment enregistraren La flama(2004), amb el qual es projectaren a altres països. El seu darrer treball és un disc en directe, En moviment(2005), enregistrat al concert que tingué lloc a València amb motiu del d’abrilen homenatge a l’Ovidi Montllor. Aquest darrer treball també es va publicar en format DVD.

La cançó: Sense terra (del disc Terra) Brama al cel, brama a la vida. Paisatge amazigh de la Cabília. Plora el tren, plora el viatge als pobles cremats del Kurdistan. Obre escletxes des de punts de mira. Pedres i morts a Palestina.

L’any 2006 portaren a cap la gira Internacionalista Tour 2006, que els dugué pel nord d’Espanya, països de tot Europa i alguns països d’Amèrica del Sud.

Crida el desert, crida la calma sota les tendes del Sàhara.

Actualment el grup està preparant el que serà el seu sisè disc, Benvingut al paradís, previst per a la primavera de 2007.

Omplen els mars llàgrimes i rostres. Mares i àvies a Buenos Aires.

Derrota cultures, derrota persones. Màgia arrasada de l'Amazones. Sense terra sembren el somni. Sense terra seguen la fam.

Pres federal, pres del sistema. Pres per l'espera: Abu-Jamal. Camina i no descansa la veu dels sense terra. Camina i no descansa la veu del nostre món.

Components Xavier Sarrià; Guitarra i veus (Barcelona 1977) Josep Pitarch; Baix (València 1977) Miquel Girones; Dolçaina, percussions i veu (València 1979) Marc Guardiola; Bateria (València 1977) Miquel Ramos; Veus i teclat (València 1979) Robert Fernandez; Guitarra (València 1979)

Camina la impotència, camina la il·lusió, rumb a la terra, rumb al mar. Camina esperança, camina sense por, en tots els passos dels meus anys. Camina la impotència, camina la il·lusió, terra endins, mar enllà. Camina esperança, camina sense por. Camina l'esperança. Crema el cel, crema la vida. Àfrica: guerra, fam i SIDA.

Les pistes - cada imatge correspon a una frase (estrofa) o pàrraf (tornada). - la forma musical es desprén de la col·locació de les imatges. - la cançó comença amb un discurs.

: discurs

Camina i no descansa i sembra l'esperança . I avança, avança, que la por no descansa.

Moren infants, moren amb tu. Rio, Bagdad, Johannesburg. Tomba nacions, mil formes de viure. Presons de pobles, presons de somriures.

: passatge instrumental

Combat poders, vertaders culpables. Toquio, Brussel·les, Washington, Moscú. 21

La música la podeu escoltar i descarregar en la web del centre: www.cmeviciana.org

Partitura: F. Xavier Piquer i Garcia Professor d’anàlisi musical. Director de l’EMM

GUIA D’AUDICIÓ

L’ALUMNAT

Més d’una vegada una persona m’ha comentat que alguns músics creuen estar en possessió d’un saber que no coneix la majoria de la gent, i que tracten amb la gent amb una certa actitud de superiorat, dividint el món en dos grups: els músics i la resta. En una pel·lícula vaig sentir una frase que em va recordar a eixa persona: un director d’orquestra divorciat li deia a la seua exdona: “Et penses casar amb eixe? Però si ni tan sols és músic!”. No tractarem de donar suport a aquesta idea ni molt menys, però és cert que la música pot aportar moltíssim a la vida d’una persona. Igual que moltes altres aficions en la vida, la música es pot quedar en això, en una activitat d’oci, o també es pot convertir en una passió. I com tot l’art, en la majoria dels casos tracta de ser alhora entreteniment i expressió. De vegades l’enteniment de la música fa necessària una preparació que no es fàcil d’assolir, i moltes vegades no resulta tan entretinguda com es podria esperar, però els resultats d’aquesta, que també moltes vegades resulta apassionant, permeten gaudir completament d’un art molt interessant tant per al que l’entén com a afició com per al que l’entén com una passió.

Sense cap mena de preparació el plaer que pot aportar la música és impressionant, però amb aquesta comença a entendre de forma diferent un món molt extens i capaç de donar molta felicitat i satisfaccions. Perquè ser músic no és tocar un instrument, ni cantar, ni és una professió ni una afició. Ser músic és una forma de viure, i de músics n’hi ha de totes les maneres: obrers, advocats, metges, professors, futbolistes, cuiners... i estudiants de música, que treballem per a poder gaudir amb major plenitud de la màgia d’aquest art i per a poder-la compartir amb tot el món si és possible. Guillem Calpe i Almela Representant d’alumnes de l’EMM

XVIII SETMANA CULTURAL EN IMATGES Estudi de Dansa Maria Carbonell La princesa y el guisante

Tallers d’arts plàstiques Metàl·ics Carles Santos 23

AUDICIONS

AUDICIONS DE L’EMM PASQUAL RUBERT Com anys anteriors, les audicions realitzades a la sala d’actes de la Caixa Rural de Burriana han estat tot un èxit d’afluència, tant respecte de l’alumnat i el professorat com dels pares i mares. Cal assenyalar que com a novetat hem realitzat una audició exclusiva d’alumnat adult, de la qual estan plenament satisfets tots els que hi han participat, i per la qual cosa continuarem realitzant-la. Des d’aquestes línies els animem a continuar ajudant-nos a fer que les audicions siguen iguals o millors, tant pel que fa als participants com pel que fa als espectadors. A continuació els recordem les dates de les audicions que s’han realitzat en febrer i març: 15 febrer: FAGOT (professor Antoni Beamud), CLARINET (professor Enrique Llobet) i PIANO (professora Esther Vilar). 16 febrer: GUITARRA (professora Marta Cueco). 19 febrer: VIOLONCEL (professora Anna Pitarch), FLAUTA TRAVESSERA (PROFESSORA Natàlia Lapuerta) i TROMPA (professora Mª Carmen Santana).

20 febrer: VIOLÍ (professor Juan Navarro) i PIANO (professora Fàtima Gavaldà). 22 febrer: COR i ORQUESTRA ELEMENTAL DE CORDA (professor Sven Valcárcel). 23 febrer: TROMBÓ-BOMBARDÍ-TUBA (professor Javier Sales) i TROMPETA (professora Anna M. Vèrnia). 2 març: VIOLÍ (professor Sven Valcárcel), VIOLA (professora Anna Piquer), PIANO (professora Laura Redón) i MÚSICA DE CAMBRA (professora Anna Pitarch). 6 març: OBOÈ (professor Vicent Recatalà). 9 març: adults de llenguatge musical i de les especialitats flauta, violí, guitarra, piano, violoncel, trompa, trompeta i saxòfon. 24

DICCIONARI DICCIONARI MÚSICA-DANSA-ART Alonso, Alicia. L’Havana, 1921 Alicia Ernestina de la Caridad del Cofre Martínez Clot, Prima Ballerina Absoluta, professora, fundadora i directora de la companyia el Ballet d'Alicia Alonso(Ballet Nacional de Cuba)en 1948. Una de les personalitats més rellevants en la història de la dansa i la figura cimera del ballet clàssic en iberoamèrica.

Baras, Sara. Cadis, 1971 Sara Pereyra Baras, Ballarina, coreògrafa i directora de la seua companyia de ball flamenc. S'inicia als 8 anys en l'acadèmia de sa mare, Concha Baras. Ha compartit escenari amb Camerón de la Isla, Merche Esmeralda, el Güito i Antonio Canales.

Boulanger, Nadia.

París, 16 de setembre de 1887 - París, 22

d'octubre de 1979

Va ser una professora de música, directora d'orquestra i compositora francesa. Amb son pare, compositor, director d'orquestra i professor de cant, va començar a estudiar orgue i composició a l'edat de nou anys.

Bèjart, Maurice. Marsella, 1927 Referent i figura representativa de la dansa del segle XX. Ballarí de formació clàssica, i coreògraf i director de la seua pròpia companyia. Va treballar amb Roland Petit i descobrix amb el Ballet Cullberg, l'expressivitat coreogràfica.

Cézanne, Paul. Aix en Provença, 1839 – 1906 Estil: neoimpressionisme. La intensitat en els colors, unida a l'aparent rigor de l'estructura compositiva, indiquen que, malgrat la freqüent desesperació de l’artista mateix, havia sintetitzat els elements bàsics de representació i expressivitat de la pintura d'una manera molt personal.

Comelade, Pascal. Montpeller, 1955 De petit per casa seva van passar molts músics del costat Sud de la frontera. Després d'uns anys a Montpeller va tornar una altra temporada a Barcelona, concretament a Gràcia on va entrar en contacte amb una certa bohèmia. És un dels músics catalans més reconeguts internacionalment.

Courbet, Gustave. Ornans, 1819 – Suïssa,1877 Estil: realisme francès. Sempre va rebutjar la idealització de l'art, proclamant que només el realisme era genuïnament democràtic, i que calia prendre com a models camperols i treballadors.

Delacroix, Eugène. Charenton-Saint-Maurice,1798 – París,1863 Delacroix menyspreava la seua època, odiava el progrés i era conservador en els seus gustos i actituds; considerat de manera unànime l'encarnació del romanticisme.

Derain, André. Chatou, 1880 – Paris, 1954 Estil: fauvisme. Entre les seues obres destaquen El pont del Pecq(1909) i Reflexos sobre l'aigua(1905).

Duato, Nacho. València, 1957 Director de la Companyia Nacional de Dansa (CND). Es va formar en la Rambert School (Londres), en la Mudra de Maurice Béjart (Brussel·les) i en l'Alvin Ailey American Danse Centre (Nova York). Ingressa en el Nederlands Dans Theater (NDT) romanent deu anys que li van marcar el seu fer artístic.

Enescu,George. Liveni, 1881- París, 1955 Fou un gran compositor, violinista, pedagog, pianista i director de orquestra, és considerat uns dels més importants músics de Romania i fundador de la música contemporània del seu país.

Gades, Antonio. Elda, 1936-Madrid, 2004 Antonio Esteve Ródenas, figura mítica del ballet clàssic espanyol i flamenc. Va ser primer ballarí de la companyia de Pilar López i del Ballet de la Scala de Milà. Va ser Director del Ballet Nacional d'Espanya en 1979.

els bots de l'home, i un desenvolupament d'imatges que van amb els moviments.

Montsalvatge, Xavier. Girona, 1912-Barcelona, 2002 Va ser compositor de música simfònica i crític musical. Hom el considera una de les figures claus de la música hispànica de la segona meitat del segle XX. Fou alumne de Millet, Pahissa i Morera. Compositor eclèctic influenciat pel grup del Sis.

Nolde, Emil, Emil Hansen. Nolde, 1867-Seebüll, 1956 Estil : expressionisme. El color es converteix en el seu mitjà d'expressió i es dedica sobretot als paisatges i a les escenes d'interior amb figures humanes. Algunes obres: Març, El juerguista.

Uderzo, Albert. Fismes, 1927 És un dibuixant de còmics francès. Va nàixer daltònic i amb dos dits de més. Dibuixà diversos episodis del personatge d'origen britànic Capità Marvel Jr., encara que la seua sèrie més cèlebre és Astèrix, creada al 1959 amb el guionista René Goscinny.

Pedrell, Felip.Tortosa, 1841 – Barcelona, 1922 Fou un compositor i musicòleg català.Pedrell establí els primers contactes amb la musicologia a nivell internacional i fou el fundador dels estudis musicòlegs als Països Catalans i a la resta d'Espanya.

Petipa, Marius. Marsella, 1822-Sant Petersburg, 1910 Ballarí, coreògraf, mestre i director. Va començar als 7 anys i va debutar als 12 en el Teatre de la Monnaie de Brussel·les. Arriba al Teatre Real d'Espanya (1845) a estudiar Dansa Espanyola i crear algunes de les seues més representatives coreografies

Picó, Sol. Alcoi, 1967 Actriu, ballarina i coreògrafa. Graduada en Dansa Espanyola i Clàssica pel Conservatori Oscar Espla d'Alacant. Seguix els seus estudis en La Fabrica Espai de Dansa a Barcelona, en Li Menagerie de Verre de Paris i Movement Research en Nova York. Crega companyia pròpia en 1993.

Salieri, Antonio. Legnago, actual Itàlia, 1750 - Viena, 1825 Fou un compositor i pedagog italià. Encara que en el seu temps va ser un dels compositors més benvolguts, en l'actualitat és més conegut per la seva rivalitat amb W. A. Mozart.

Sempere, Santiago. València Va arribar a França als 14 anys i va entrar en el món de la dansa amb Wes Howard en el Centre Internacional Saint Aclapare. Va guanyar el Premi Leonardo da Vinci del Ministeri d'Assumptes Estrangers Francés en les Trobades Coreogràfiques de Bagnolet, amb la peça “Diario de un desaparecido”.

Williams, John. Nova York, 1932 És un dels compositors de bandes sonores més reconeguts de la història del cinema. Sovint és considerat com l’artífex del retorn de les grans bandes sonores simfòniques, a partir d'una de les seves obres més importants, la banda sonora de la pel·lícula de George Lucas: Star Wars Episodi IV: Una nova esperança(1977). Bibliografía Música: DE CANDÉ, Roland Nuevo diccionario de la música(II.Compositores) Barcelona: Robinbook, 2002 Bibliografía Dansa: www.danzaballet.com [Consulta: 14 febrer 2007] www.balletnacional.mcu.es [Consulta: 15 febrer 2007] www.bejart.ch [Consulta: 15 febrer 2007] www.cndanza.mcu.es [Consulta: 19 febrer 2007] www.deflamenco.com [Consulta: 20 febrer 2007] www.esflamenco.com [Consulta: 20 febrer 2007] www.sarabaras.com [Consulta: 14 febrer 2007] Bibliografía Art: www.artehistoria.com [Consulta: 12 febrer 2007] www.ciber-arte.com [Consulta: 19 febrer 2007]

Graham, Martha. Pittsburgh, 1894-Pennsylvania, 1991. Ballarina i coreògrafa nord-americana, una de les més grans innovadores en la dansa moderna. Va crear un estil únic característic: contracció i relaxació, la caiguda al pis controlada,

En el darrer diccionari s’havia d’esbrinar un músic i el seu instrument, que fou: Abel Mus, violí. En aquest número s’amaga un personatge i la seua professió. Qui és? 25

WEBS D’INTERÉS EducaGuía Llistat interessant de webs http://www.educaguia.com/listados.asp?MOD=M6 [Consulta:24 gener 2007]

Composers and Editors En alemany i anglés Pots gaudir del so i les partitures d’un gran nombre de compositors. http://icking-music-archive.org/ByComposer.php [Consulta:24 gener 2007]

Mutopia En aquesta web es troben unes 800 peces de diferents compositors, que podràs baixar i imprimir per poder-les gaudir. http://www.mutopiaproject.org/ [Consulta:24 gener 2007]

Todo Tango Tot sobre el tango, músics, història, enllaços... http://www.todotango.com/spanish/main.html [Consulta:24 gener 2007]

ARTEHISTORIA REVISTA DIGITAL Podràs gaudir de temes d’actualitat o conèixer un poc més la Història de l’Art. També et posa al teu abast uns enllaços de gran utilitat http://www.artehistoria.com/ [Consulta:14 febrer 2007]

Image & Art Projecte d’intercanvi i enriquiment tant per al professional de l’art o el disseny com per a l’internauta especialitzat. http://www.imageandart.com/ [Consulta:14 febrer 2007]

Ananda Dansa Companyia de dansa contemporània valenciana, pots trobar tota la informació referent als espectacles de la companyia, premis, gires i projectes. http://www.anandadansa.com [Consulta:19 febrer 2007]

Sol Picó Ballarina valenciana afincada a Catalunya, pots trobar tota la informació referent als espectacles de la companyia, premis, gires i projectes. http://www.solpico.com [Consulta:19 febrer 2007] 26

20 RESPOSTES

En 1989 cinc músics espanyols van crear un projecte musical eclèctic i innovador, que han anat desenvolupant al llarg dels anys en diversos camps: la interpretació, la pedagogia i la creació musical. El repertori és un dels aspectes més cuidats de les seues actuacions, juntament amb la posada en escena. Actualment realitzen gires per tot el món, cursos dirigits a la música de cambra i enregistraments de discos. Col·laboren habitualment amb artistes de prestigi internacional com Christian Lindberg, Carles Santos, Ole E. Antonsen o Kenny Wheeler. Spanish Brass Luur Metalls també aposta pel desenvolupament i la creació de noves músiques, i treballa tant amb compositors de reconegut prestigi com amb joves de gran projecció. En 1996 obtenen el primer premi del 6è Concurs Internacional per a Quintets de Metall “Vila de Narbona” (França), considerat el de major prestigi per a aquesta formació. Spanish Brass Luur Metalls ha participat en importants esdeveniments com el Festival de Musique de Radio France (França), Festival Internacional de Música y Danza de Granada (Espanya), Bonner Herbst (Alemanya), Muzyka Statym Krakowie (Polònia), New York Brass Conference (EUA), Festival Internacional de Música de Santander (Espanya), Lucerne Festival (Suïssa), Great American Brass Band Festival (EUA), Festival Internacional de Música Contemporània d'Alacant, Cheju Summer Festival (Corea), Schleswig-Holstein Musik Festival (Alemanya), Auditori Nacional de Madrid, Palau de la Música de Barcelona, Quinzena Musical de Sant Sebastià; Wartburg Festival in Eisenach (Alemanya), Festival de Kalavrita (Grècia), Merano Brass Festival i Filharmònica de Trento (Itàlia), Auditori de Barcelona, Festival d'Hivern de Brasil, Festival Internacional de les Arts de Puerto Rico, entre altres. Quines diferències i semblances destaqueu del vostre caràcter? Saber que som cinc persones individuals i que estem junts al voltant de 200 dies a l’any fa que les diferències no siguen importants i les semblances ens acosten més, si és possible. Què vos fa més feliços? Tocar junts. Hi ha alguna cosa que vos desagrade especialment? Les esperes als aeroports i les duanes americanes. Compartiu algun hobby? Sí, la gastronomia. Un llibre... La rebel·lió dels animals, de George Orwell. Un paisatge... La serra Calderona. Una música... ... Per què decidíreu treballar junts? Tot va començar a la JONDE, quan estàvem tots junts com a estudiants. Després va ser una qüestió de ganes de continuar amb una aventura que finalment ha sigut possible, viure de la música de cambra. Què és per a vosaltres el millor d’aquesta professió? La llibertat. Quan aneu a un concert... Arribar l’abans possible. Quan doneu un concert... El públic.

Els components de SBLM han impartit classes a l'Orquestra de Joves d'Andalusia (OJA), Jove Orquestra Simfònica de Catalunya (JOSC), Jove Orquestra Nacional d'Espanya (JONDE), Orquestra de Joves de la Regió de Múrcia, Orquestra de Joves de la Comunitat de Madrid, Academy of Performing Arts (Hong Kong), University of Georgia, Eastman School (EUA), The Showa School for Performing Arts (Japó), Lieksa Brass Week (Finlàndia), Epsival (França), Orquestra de Joves de Veneçuela o la Jove Orquestra de València (JORVAL), etc.

COMPONENTS Carlos Benetó Grau.- Trompeta Juanjo Serna Salvador.- Trompeta Manuel Pérez Ortega.- Trompa Indalecio Bonet Manrique.- Trombó Sergio Finca Quirós.- Tuba Un compositor? Frank Zappa. Un director? No cal. Però, si se n’ha de parlar d’algun, Josep Pons. Un concert o espectacle que recordeu... N’hi ha més d’un, però potser el que férem al Tokyo Opera Hall. Esteu contents de la vostra trajectòria? Sí, el fet de poder haver deixat les nostres feines per dedicar-nos en exclusiva a la música de cambra és una cosa molt especial, i viure només de fer concerts és molt interessant. Què espereu del vostre futur professional? Poder continuar i seguir fent nous espectacles. Com a grup, heu sigut “diferents” en la manera d’acostar la música de cambra al públic. Partiu d’una idea pròpia o vos heu inspirat en algú? Més aviat pròpia, ja que el món dels quintets de metall és molt diferent del que nosaltres fem, el fet de fer música original per a quintet de metalls i defensar aquesta música com a part important de la nostra manera de veure la música no és gens fàcil. Anomeneu cadascú una virtut que valoreu dels altres. La convivència. Fora del treball, sou amics? Açò és molt important per a poder fer música, l’amistat és una de les coses importants per a nosaltres. Teniu un lema com a grup El treball.

M. Carmen Santana i Fariña Professora de trompa 27

OPINIÓ

Fa uns anys, si algun xiquet tenia la idea d’estudiar dansa, es trobava amb un grapat d’inconvenients difícils de resoldre. A voltes tan difícils que desistien de la idea tan ràpidament com els era possible per no afrontar tot el que els queia damunt quant amb el somriure de la il·lusió d’haver trobat la seua afició, comunicaven als pares “jo vull estudiar dansa”, i la cara del pare es convertia en la màscara grega de la tristor. Aquells més educats eren capaços de contindre la descàrrega d’adrenalina i simplement els deien: “això no es per a tu criatura”. A uns altres se’ls escapava un calbot acompanyat d’una paraula malsonant. Si eren adolescents, si tenien l’afició molt forta i no podien resistir-ho, acabaven ocultant-ho i practicant dansa en secret no només dels progenitors, sinó que a vegades també dels amics i companys del col·legis. A voltes intentaven ocultar que alguna vegada ho havien fet. L’estudiant de dansa s’enfronta a la solitud del ballarí, un xiquet per cada deu xiquetes en el millor dels casos. Avui, les coses per sort ja no són iguals. En la nostra escola podem trobar quatre alumnes que cursen els estudis reglats de dansa, a part d’un altre grapat d’alumnes que estudien balls de saló. He volgut acostarme a ells i preguntar-los com se senten tenint la possibilitat d’estudiar allò que els agrada, que és la dansa. Luís David Quinchi Granja,15 anys. Comença a estudiar a l’Institut Superior de Dansa de Quito, a l’Equador, a l’edat de 7 anys. En la classe eren 15 xiquetes i 1 xiquet al seu nivell. Va arribar a la nostra escola al gener de 2006, ara fa poc mes d’un any. Estudia en el Nivell Mitjà de dansa clàssica i continua treballant a l’aula amb la mateixa il·lusió del primer dia. Va començar les classes perquè va veure una atractiva publicitat a la televisió d’Equador i amb sa mare van decidir provar. Ara David està en un moment difícil, ha de compaginar els estudis obligatoris i l’educació artística i no queden moltes hores per gaudir dels amics, però per a ell l’esforç val la pena. Li agradaria o ensomnia ser professional de gran, i ho diu amb aquestes mateixes paraules. Quan ho diu es desprèn de l’expressió un to que denota que sap el gran esforç que ha de fer per aconseguir-ho; sap que no és gens fàcil. Rubén González Jiménez,9 anys. Comença a l’Escola Municipal de Dansa de Burriana a l’edat de 3 anys per problemes de psicomotricitat. Avui cursa 2n de Grau Elemental i la dansa es una vàlvula d’escapament per a ell. La capacitat d’entrega és admirable, treballador com ell a soles, aconsegueix amb molta paciència coordinar els difícils moviments que requereix la dansa. Per a ell, la dansa és una forma d’expressió imprescindible i que forma part del seu vocabulari. Què és el que més t’agrada del que estudies a l’escola? Rubén s’afanya a respondre que l’assignatura que més li agrada és el Coneixement del Medi, però si li donem a triar entre l’ensenyament obligatori i artístic, la resposta és molt clara: l’elecció és la dansa clàssica. Està molt content de fer dansa, per a ell és la seua vida. Óscar García Laarbi,10 anys. Comença l’estudi a l’EMD a l’edat de 8 anys; també estudia percussió, piano i cant. És una persona a qui no li fa por res, 28

i li agrada conèixer diferents formes d’expressions artístiques. Té clar el que vol i els comentaris desencertats d’alguns envejosos no el detindran, encara que no li agrada sentir-los. El que més li agrada de tot el que estudia també és la dansa clàssica. Pensa que és feliç per poder estudiar el que realment li agrada, i té paraules d’agraïment per als pares, que al cap i a la fi són els que tenen tota la responsabilitat de decisió per a deixar-los prendre aquest camí. Sergio Simó Prats,10 anys. Comença l’estudi de dansa a l’Acadèmia Lupe de Benicarló. Des de xicotet ha participat en espectacles de doma de cavalls amb la seua família, i gràcies a això, sent d’una forma especial els ritmes dels diferents palos de flamenc. Batejat artísticament per uns gitanos com Riberita per viure a la Ribera de Cabanes, ja ha participat en alguns espectacles al costat de professionals de la dansa. Treballador i competitiu, encara que li agrada la festa moltíssim. Té clar que serà ballarí i la seua família ja està sumant quilòmetres al comptador familiar, que segur els pegarà unes quantes voltes en un futur. Sergio anima des d’ací tots els xics que els agrade ballar a fer-ho, encara que siga per provar. Ell se sent molt orgullós de poder estudiar el que li agrada. Aquestes són unes realitats que no tenim gens lluny, els podria estar passant a qualsevol dels nostres fills, als nostres companys de curs, i seria fantàstic que prenguérem tots la decisió de donar suport a les persones que d’alguna manera tenen la valentia i la capacitat de comunicar el que realment els agrada i de fer artísticament el que desitgen, sense que per expressar les seues necessitats artístiques es troben amb un obstacle com ens passava a nosaltres abans. Seria fantàstic que “abans”, fóra “ja fa molt de temps”, un somni que a voltes em costa veure que ja es una realitat. Per tot el que significa, estic molt content de tindre part de culpa del que està passat en aquests moments. A tots els alumnes, als que esteu en aquest article, als que heu passat per les aules en algun moment de la vostra formació i als que esteu pensant a vindre un dia, a aquesta o a una altra escola de dansa, vos desitge molta merda (com es diu al teatre). I recordeu que per molt dur que parega en els moments difícils, un dia vos n’adonareu, de la sort que tenim. A ballar! Paco Bodí i Martínez Director Escola Municipal de Dansa

ASSOCIACIONS CULTURALS

El Grup de Danses Tradicionals l’Arenilla el constituïm uns 30 membres adults, 20 de la secció infantil-juvenil i 15 de l’escola d’aprenentatge. Està format per balladors i per músics, i la nostra música interpretada s’interpreta bé amb rondalla (corda, percussió i veu) o bé amb tabal i dolçaina. El grup es va formar l’any 2000 a partir de la iniciativa dels alumnes del Centre d'Educació d’Adults i, a aquells membres del taller de Dansa Tradicional s’han anat afegint més persones, totes vinculades per un interès comú: els balls i la música de les nostres terres. Ens vam presentar a la societat borrianenca al febrer de 2001, i des d’aquell moment la nostra trajectòria ha estat molt extensa: organització de dansades al carrer, bureos,classes per a xiquets i adults, tallers de balls, Festival Internacional de Folklore, dansada de Sant Antoni, aplec de colles, mostreta de folklore infantil, nadales al carrer, exposicions d’indumentària… Hem portat el nostre espectacle a moltes localitats valencianes i col·laborat en mostres de vestimenta com les del Festival de l’Antiga Corona d’Aragó, i en l'elaboració del llibret de la Falla Chicharro de 2002, a més de participar en el festivals i dansades. Fora de terres valencianes hem anat a Santa Ana (Albacete) al Canto de los Mayos; a Serrastreta (Itàlia), al XX Festival dei Popoli; i a Vílnius (Lituània), al Festival Bàltic de Folk Internacional. Per a l’estiu d’enguany anirem convidats al Folk Cantanhede, Setmana Internacional de Folklore de Portugal. La indumentària, en aquelles actuacions en què és necessària, correspon a la tradicional valenciana del segle XVIII i varia segons l’època de l’any (estiu o hivern) i l’ocasió (faena, diari o mudar) que es represente, intentant reproduir el més fidelment possible tant les peces com els teixits, ornaments, colors… Pel que fa a la preservació del nostre patrimoni cultural, volem destacar la recuperació de balls de Borriana com la jota i l’arenilla, i la restauració de la dansa dels captius de la processó de la Mercè, camp en el qual encara ens queda molta faena per fer.

L’activitat que portem està plena de diversió, alegria, interculturalitat, coneixement d’altres tradicions, recuperació del nostre patrimoni, estima pels costums, esperit de superació, creixement personal i participació social. El Grup de Danses l’Arenilla organitzem moltes activitats al llarg de l’any, entre les qual destaquem: - Festival Internacional Va començar l’any 2002 amb la intenció de poder mostrar el folklore d’altres països, com són les seues músiques, balls, vestits, tradicions i costums en general i poder enriquir-nos amb el contacte amb altres cultures, establint llaços que en alguns dels casos van més enllà de la simple amistat. Pel festival ha passat gent de Portugal, França, Itàlia, Grècia, Romania, els Països Baixos, Bulgària, Polònia, Macedònia, Hongria, Eslovàquia, de terres molt llunyanes com el Nepal i l’Índia i més properes com Astúries, Castella-la Manxa, o més encara, com la Ribera del Xúquer. El 2006, en la 5a edició del festival, hem portat sis grups i per primera volta ha vingut un grup valencià. Hem volgut conquerir el carrer, potenciant la dansada participativa, canviant de lloc la jornada escolar a la plaça Major i introduint actuacions dels grups per diverses places de la ciutat i un taller de tambors africans. Hem mantingut actuacions consolidades com les que cada grup ha oferit al CMC La Mercè i a aquelles més social con les dels centres de la 3a edat. - Aplec de Colles Enguany organitzem el I Aplec de Colles pels carrers de la nostra ciutat, per a mostrar i acostar una part més divertida i participativa del folklore, fugint d'indumentàries, coreografies i escenaris. Ací, grups de músics i balladors s’ajunten per a passar-s’ho bé tocant i ballant, comptant per a la 1a edició amb la presència de colles valencianes, murcianes i manxegues. 29

ASSOCIACIONS CULTURALS arribada de l’hivern... amb l'objectiu de gaudir del ball, del temps, de la convivència amb els altres i expressar-ho com els hòmens i dones ho han fet des de sempre, ballant i convidant els altres a ballar, a prendre part en la celebració. - Taller de balls populars Durant el mes de novembre de 2006 hem realitzat un taller dels balls de la jota i l’arenilla de Borriana, per tal de possibilitar que la gent puga conèixer els balls de la seua localitat, amb la finalitat de preservar i potenciar el patrimoni cultural immaterial borrianenc. No es necessiten coneixements de ball previs i és una ocasió molt bona per a introduir-se en el ball i la música tradicionals valencians. Amb açò volem donar continuïtat a la idea, que ja vam encetar amb les dansades participatives, de compartir amb tots la festa i la diversió que es genera amb la nostra música i ball tradicional.

Com pots observar, les nostres activitats en són moltes, divertides i variades. Pots passar-t’ho la mar de bé tocant i ballant. Vine a conèixer-nos dissabtes de 4 a 6 al CMC La Mercè.

- Dansada de Sant Antoni Aprofitant la tradicional cercavila dels animalets, organitzem la dansada de Sant Antoni, a l’estil de les que es fan a altres comarques valencianes, en la qual tot aquell que s’hi vulga afegir fa el recorregut des de la Mercè fins a la plaça Iturbi amb la música de dolçaina i tabalet per acabar al voltant de la foguera, perduda feia molt de temps i recuperada per a les dansades. - Mostreta de Folklore Té lloc cada dos anys i hi participen seccions alevins, infantils i juvenils de la nostra localitat i de Borriol, Castelló, Figueroles, Torreblanca, la Vall d’Alba, Vilanova d’Alcolea i Vila-real. Consta d’una desfilada pels carrers més cèntrics de la ciutat i una posterior actuació de cada grup. És una de les activitats on més gent participa i la que agrada més als menuts, ja que són ells els protagonistes. - Classes de balls populars Una de les finalitats del grup és l’ensenyament dels balls populars i tradicionals valencians, tant per als més menuts com als no que ja no ho són. Les classes de la secció d’alevins, infantils i juvenils tenen lloc el dimarts i dijous de vesprada al Teatre Payà i les de la secció d’adults, tant en el nivell de principiants com en el d’aprofundiment, les vesprades de dissabte al CMC La Mercè. Qualsevol persona, independentment de l’edat, pot iniciarse en la pràctica del ball i aprofitar tots els beneficis que genera. - Nadales al carrer Ací ens reunim per a cantar nadales tradicionals valencianes per distintes places i carrers de la nostra localitat i aprofitem per a anar a aquelles cases que ens ho han demanat i sorprendre a més d’un que no s’espera la visita. Per a molts, és una de les activitats més emotives. - Dansades al carrer Van ser una de les primeres activitats organitzades, en les quals tant els membres com persones vingudes d’altres grups, s’han reunit periòdicament a les places i carrers per a celebrar esdeveniments relacionats amb el cicle de la natura: collita de la taronja, sarau de la matança, verema, 30

Carles Martí i Vilar Grup de Danses Tradicionals l’Arenilla www.arenilladeborriana.com

Un bureo és com es diu el fet d’aplegar-se, en els masos del Maestrat, la gent per tocar i ballar. En acabar la matança, tots els que havien anat a ajudar eren convidats a sopar pels amos del mas i en acabant treien els instruments i es posaven a tocar i ballar. Ara diem bureo quan quedem per a tocar i ballar sense més, simplement per a passar-ho bé després d'un soparet o paiporta. "A les comarques del nord del País Valencià s’entén per bureo, en general, les festes que s’organitzaven als masos, entre l’octubre i el març, per celebrar esdeveniments especials, on s’aplegava la gent de les masos veïns per a sopar i, en acabant, ballar al so dels instruments i cantadors que hi haguera. Els menys afeccionats al ball solien reunir-se a part per jugar a cartes o al xamelo (dominó). Anàlogament, hui utilitzem la paraula bureo per a anomenar les festes que se solen organitzar entre la gent del folklore, per a sopar i ballar al so de la rondalla, sense intervenció d’indumentàries ni escenaris. En altres comarques valencianes els dieun saraus, i els més puristes els han batejat com a neobureos. Tanmateix, segons el diccionari de la RAE: bureo (Del fr. bureau). 1. m. Entretenimiento, diversión. 2. m. Junta formada por altos dignatarios palatinos y presidida por el mayordomo mayor que resolvía los expedientes administrativos de la casa real y ejercía jurisdicción sobre las personas sujetas al fuero de ella. entrar en ~. 1. loc. verb. ant. Juntarse para tratar de algo."

INFORMACIÓ I CURSOS D’INTERÉS

ALUMNAT DEL CME RAFEL MARTÍ DE VICIANA

ALUMNAT NOU

RESERVA

PREINSCRIPCIONS

DIVENDRES 18 de maig: 19.00h Sorteig públic de la lletra que determinarà l’ordre de matriculació. Primera reunió informativa sobre el procés de matriculació. 19.30h Segona reunió informativa sobre el procés de matriculació.

De l’1 al 15 de juny: entrega dels impresos de preinscripció. L’ordre de matrícula serà determinat per la lletra triada per sorteig el 18 de maig i no per l’ordre d’entrega de l’imprés.

Del 21 al 31 de maig: entrega dels impresos de reserva de matrícula.

13 de juny: publicació de vacants. 22 de juny: publicació de les cites per formalitzar la matrícula i llistes d’espera.

MATRÍCULA

DIVENDRES 8 de juny: publicació de les cites per formalitzar la matrícula.

Del 16 al 20 de juliol (segons cita) MATRÍCULA Jardí Artístic: del 19 al 22 de juny (segons cita) Taller d’Arts Plàstiques: del 25 al 28 de juny (segons cita) Escola Municipal de Dansa: del 29 de juny al 4 de juliol (segons cita) Escola Municipal de Música: del 5 al 13 de juliol (segons cita)

CURSOS D’ESTIU 2007 PROYECTO EDUCACIÓN MÚSICA

CEFIRE CASTELLÓ

Programació i unitats didàctiques

Escenes musicals: L’orquestració a l’aula

Conca, del 21 al 29 de juliol

Del 9 al 13 de juliol

Segovia, del 4 al 10 d’agost Continguts: Conservatoris, Educació, Secundaria i Educació Primària (especialitat: Música). Elaboració i Defensa

- L’instrumental de l’aula de música - Les textures del sintetitzador - Proposta de repertori original.

Programació Didàctica i Unitat Didàctica; Teoria bàsica, realització model tipus exposició i defensa oral.

Creativitat a l’aula de música

Informació :

Del 15 d’octubre a 8 de novembre

Agén, local 20 – 45005 Toledo Tel. 925 254 298 E-mail: educacionmusical@terra.es

Continguts: - Banc de recursos del compositor . timbres, sonoritats . elements constitutius del llenguatge musical . un context singular de creativitat musical: la improvisació 31