Butlletí especial. Dia Internacional de la Infermera 2020

BUTLLETÍ ESPECIAL

12 de maig de 2020

Dia Internacional de la Infermera

Francisco Àvia_Hospital Clínic

Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona

Les infermeres,

a primera línia en la lluita contra la COVID-19

Paola Galbany: «La ciutadania està satisfeta de les infermeres, però cal més reconeixement social» Creus que les decisions que ha pres el Departament de Salut en termes organitzatius han estat encertades? «És difícil saber-ho. Em consta que hi ha hagut molts problemes per adquirir material, que ha estat un problema global de molts països. Hi ha hagut voluntat de fer les coses bé, però no sempre s’ha aconseguit. Tal com comentava al principi, ens consta que la centralització de les competències cap a un ministeri, que fa molts anys no té experiència en aquest sentit, no ha facilitat gens l’operativitat i més aviat l’ha entorpit».

Quins han estat els principals reptes que han hagut d’afrontar les infermeres en aquests dos mesos de crisi?

«Jo identifico tres reptes. El primer ha estat adaptar-se a un entorn que no és el mateix de sempre, perquè els centres sanitaris s’han hagut de reinventar. Les UCIs s’han ampliat, alguns espais han hagut de convertir-se en UCIs, les sales d’hospitalització s’han hagut de segregar, per separar l’atenció de les persones infectades per COVID-19 i els que no ho són. El segon repte ha estat treballar en un ambient molt tens. No se sabia com es transmetia la malaltia. Hem vist com les mesures d’aïllament s’han anat modificant. Com han anat canviant els protocols sobre la marxa. La informació ha estat molt variable.

Això ha comportat molta inseguretat. A més, l’atenció a persones amb coronavirus amb falta de material, amb mesures de protecció que no sempre han estat les més adequades, ens ha posat en risc, i ha comportat que moltes infermeres hagin emmalaltit. Hi ha hagut un problema de falta de material, per la raó que sigui. Aquest material ha estat deficitari i això ha comportat una falta de seguretat per a la infermera i per les persones a qui atenen. El tercer repte és la falta de professionals, la falta d’infermeres. El nostre sistema sanitari té una manca crònica d’infermeres, que s’ha fet molt evident en aquesta situació».

Foto COIB

La presidenta del COIB s’ha estrenat amb la crisi sanitària provocada per la pandèmia de la COVID-19. En aquesta entrevista, parla sobre com s’ha gestionat aquesta situació i sobre l’impacte que ha tingut en les infermeres. Amb motiu de la celebració del Dia Mundial de la Infermera, el 12 de maig, parla sobre la situació de la professió i de com veu el seu futur.

Dos mesos després de l’inici de la pandèmia a Catalunya, quina valoració general fas sobre la reacció i adaptació de tot el sistema de salut del país?

«La reacció del sistema de salut a Catalunya ha depès de les decisions que s’han pres des de Govern espanyol, sobretot al principi, per la centralització que s’ha fet de la gestió de la crisi.

Ha limitat molt les competències de Catalunya. A mesura que ha anat passant el temps, Catalunya ha fet un posicionament una mica més autònom, en el moment en què es descentralitza la compra de material i el procés de desconfinament. La societat, com a part del sistema, ha fet el que ha pogut. Hi ha hagut una sensació de por generalitzada i també desconeixement. El confinament ha estat molt estricte. La ciutadania ha complert les mesures bastant bé. Ara, en el procés de desconfinament, ens estem trobant amb un cert relaxament de la població, que va molt lligat amb la informació que rep a través dels mitjans».

2

La societat està reconeixent la feina que estan fent les infermeres, que s’expressa, per exemple, amb els aplaudiments diaris. Aquest reconeixement també es reflecteix en les compareixences públiques dels representants polítics i en els mitjans de comunicació?

«La ciutadania està satisfeta de la resposta i la implicació de les infermeres, però en canvi no són reconegudes socialment, des de la vessant política i dels llocs de presa de decisions.

Aquest reconeixement no queda reflectit en les compareixences dels representants polítics. Als mitjans de comunicació sí que hem vist que durant aquests mesos hi ha hagut més difusió de la feina que fem les infermeres, però no suficient. Ens queda per fer un treball important per definir el rol de les infermeres i ens queda continuar treballant perquè estiguem més representades políticament. Jo vull aprofitar per agrair en nom del COIB i també en el meu l’actitud que estan tenint i la feina que estan fent les infermeres des de l’inici de la pandèmia.

Està sent realment exemplar».

Com penses que s’ha de recompensar les infermeres per l’esforç que estan fent durant aquesta crisi?

«La compensació hauria de ser un reconeixement públic. Des de la vessant política, que formem part dels òrgans de presa de decisió. També la millora de les condicions laborals. Globalment, la nostra professió és molt precària. Caldria revisar els tipus de contractes, evitant-ne l’estacionalitat. L’altre aspecte és l’econòmic i el reconeixement dins les institucions. En un sistema de salut com el de Catalunya les infermeres estan

contractades per les diferents entitats, empreses i institucions que componen el SISCAT. Per tant, presten el mateix servei públic i se’ls exigeix el mateix grau d’excel·lència en l’atenció a les persones. Però, alhora del reconeixement hi ha una gran variabilitat per la disparitat de models, tant retributius com de qualitat de vida professional. És una assignatura pendent des de la LOSC que a l’administració, patronals i sindicats els caldria revisar amb profunditat per pal·liar les iniquitats en aquest sentit».

Durant aquestes setmanes han faltat equips de protecció individual als centres, cosa que ha fet que l’Estat espanyol sigui el lloc del món on hi ha hagut un nombre més elevat de contagis entre els professionals de la salut. Per què creus que ha passat això i quines conseqüències té?

«Hi ha hagut una sensació de falsa seguretat. Crec que no ha estat una qüestió únicament de l’Estat espanyol. Per un costat, s’ha vist que el món és molt global, i el que va passar a la Xina es va escampar molt ràpidament a tot arreu. També hem vist que Europa no està tan unida com sembla, i que a dins de l’Estat espanyol també hi ha moltes diferències internes. Aquesta sensació que això no va amb nosaltres ha estat generalitzada.

Això ha provocat una falta de previsió, i ningú s’ha preocupat de tenir el material suficient per fer front a la situació en el moment que calia. També és veritat que això ha passat molt ràpid.

Hi ha hagut la sensació de falsa seguretat, la falta de previsió, el desconeixement de la malaltia i la rapidesa del procés».

A partir de tota l’experiència que hem tingut, quines coses s’haurien de canviar?

«En termes de dotació, hauríem de construir un model menys biomèdic. Això implicaria reduir la ràtio d’habitant per infermeres, incrementar el nombre d’infermeres per cada mil habitants, perquè la ciutadania estigués millor atesa. Podríem posar molts exemples. Les condicions a les residències i als centres sociosanitaris. La millora dels contractes. Hi ha molta estacionalitat. Les infermeres treballen molt els mesos de juliol, agost i setembre i els mesos de desembre i gener i menys la resta de l’any. Després estan les expectatives dins del lloc de treball. Les condicions laborals provoquen un abandonament de la professió, que és molt comú. Les infermeres abandonen la professió en el millor moment de les seves vides, al voltant dels 40 anys. És una professió molt necessària, com s’està veient en aquesta crisi. Això també està relacionat amb les competències. La infermeria ha canviat molt durant els darrers anys, a nivell acadèmic, però en l’àmbit professional no ha canviat tant. Una infermera doctora no es pot desenvolupar professionalment fora de l’àmbit acadèmic o d’un centre de recerca. A banda d’això, hi ha altres temes que cal continuar treballant. Hi ha la infermeria de pràctica avançada, ens cal el desenvolupament de les especialitats.... Però hauríem de començar per allò més bàsic. Les dotacions, les condicions de treball i el reconeixement dins de les institucions. També la representació de les infermeres en els òrgans de decisió. Si no estem on es reparteix el pastís, no ens en tocarà cap tros».

Què hem après d’aquesta crisi, tant els professionals com la societat en general?

«Crec que hem après a donar valor a les petites coses. Tant els professionals com la societat hem donat valor a la vida mateixa. Hi ha hagut molta gent que ha mort. Aquesta ha estat la gran reflexió. Ens podia haver afectat a qualsevol. Tots hem tingut la mort molt a prop. Al final, el que importa són les relacions humanes».

Quines coses han de canviar al nostre país pel que fa a les polítiques de salut i a com es dissenyen i com s’implementen?

«Crec que no hauríem de ser tant hospitalocentristes. Tenim una atenció primària que es troba entre les millors del món i no l’hem sabut aprofitar. Evidentment, calia donar atenció als

malalts crítics, però d’aquí a enviar tothom a l’hospital, que era el que al principi es feia... No va ser la decisió més encertada. Després van passar a dir a la gent que truquessin al 061, i després que truquessin al CAP. Jo crec que, tenint a Catalunya una xarxa tan ben construïda d’atenció primària i salut comunitària, se li hauria d’haver donat valor abans, des del primer dia. Això no hauria posat tant entre les cordes als hospitals. Clarament cal orientar-nos cap a la salut i la participació comunitària que és clau en el canvi de model. Cal posar a la persona en el centre del sistema i les persones viuen a casa seva i no en un hospital. Cal capgirar la visió i, en aquest sentit, l’atenció primària l’han de liderar, sens cap mena de dubte, les infermeres».

Com veus la professió d’aquí a 10 o 20 anys? Com serà el paper de la infermera del futur?

«No sé com serà el futur, però a mi m’agradaria que les infermeres participéssim en les polítiques de salut com fan en altres països, com per exemple Canadà, que es tingués en compte la formació de les infermeres quan opten a càrrecs, que fossin més corporativistes per poder tenir més força com a col·lectiu.

Me les imagino liderant projectes de promoció de la salut i de prevenció. Me les imagino amb més autonomia als centres, amb més participació en els òrgans de govern dels centres sanitaris i que desenvolupin la seva feina de manera més autònoma. Hi ha reptes sanitaris que requereixen una participació més gran de les infermeres. Apareixen noves malalties, com hem vist. Les malalties mentals van en augment. Les depressions, els suïcidis, l’angoixa, l’estrès... En tot això les infermeres tenim un paper molt important».

La nova Junta de Govern sorgida després de les eleccions es va estrenar amb l’arribada d’aquesta crisi. De quina manera ha impactat aquesta situació amb el que volia fer?

«Els membres de la Junta, excepte jo, treballen en l’assistència. Tots els meus companys han hagut de treballar als centres sanitaris amb una situació emocional molt extrema, amb molta tensió. El 4 de març vam prendre possessió i el 13 van declarar l’estat d’alarma. Ha estat una situació desconeguda per nosaltres que, clar, ha tingut un impacte en les coses que volíem fer. Hem hagut de compaginar la responsabilitat que comporta gestionar la corporació amb la d’atendre a les persones en els nostres centres de treball habituals».

Quines són les línies estratègiques que us marqueu la Junta per als propers anys, per aquest mandat?

«Nosaltres vam definir set eixos estratègics: el benestar de les infermeres per a l’excel·lència de les cures, que va en la línia de vetllar perquè les infermeres estiguin bé en els seus lloc de treball i que es puguin apoderar; la recerca i transferència de coneixement; l’autoregulació de la professió; el desenvolupament personal i professional; el reconeixement de la competència i de la trajectòria professional; les relacions institucionals, i la responsabilitat social. Tot això passa per implicar la ciutadania i també tenir present aquesta implicació en els òrgans de presa de decisió».

Quin paper ha de tenir el COIB i, en general, els col·legis professionals?

«El COIB ha de donar cabuda a totes les infermeres, tenint en compte la seva decisió, els seus interessos, quin ha de ser el present i el futur de la professió. El COIB ha de ser un lloc on les infermeres se sentin representades. Per altra banda, nosaltres treballem perquè les infermeres donem un servei a la societat i que això es faci amb les millors condicions possibles de seguretat i qualitat. Volem liderar amb força i comptar amb el talent de totes i tots, en tots els àmbits professionals, l’assistència, la recerca, la docència, la gestió».

BUTLLETI ESPECIAL Dia Internacional de la Infermera Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona

3

Les infermeres de l’atenció primària, la feina menys visible de la pandèmia L’atenció primària de salut és especialment important per la proximitat i l’atenció longitudinal a les persones, famílies i comunitat. En l’aparició de la COVID-19, el seu paper rellevant en la promoció i prevenció facilita poder detectar-la precoçment i fer-ne el seguiment i control entre la població. L’atenció primària no s’ha trobat prou reconeguda i reclama el seu paper com a referent de salut familiar i comunitària; és l’eix per articular la resposta davant d’una emergència comunitària. Diferents infermeres familiars i comunitàries expliquen com és la primera línia de contenció de la pandèmia i com s’han reorganitzat els equips en temps rècord.

A la poca visibilització de l’atenció primària de salut i de l’abordatge comunitari en el sistema de salut previ a la pandèmia de la COVID-19, cal sumar-li que la gestió de la crisi sanitària en un primer moment va centrar-se en un enfocament hospitalcentrista, des de les unitats de cures intensives, els serveis d’urgències i emergències i l’hospitalització. En la primera fase es va prioritzar que les demandes de la població amb símptomes es canalitzessin als hospitals, i després la recomanació es va substituir per la permanència als domicilis i l’atenció telefònica a través del 061. Finalment, però, amb la línia telefònica col·lapsada, es va fer evident que l’atenció primària era més necessària que mai tant per la seva expertesa i competència com pel coneixement de la població que atén. El Departament de Salut reconeix que si no s’ha col·lapsat el sistema sanitari, ha estat, en part, per l’esforç dels equips d’atenció primària, que han assumit una gran càrrega assistencial. L’atenció primària de salut, a data de 22 d’abril, havia atès i seguit més de 135.000 persones, de les quals 39.000 havien estat confirmades Covid positives i 96.000 eren casos possibles.

Els equips d’atenció primària han reorganitzat la seva activitat, agenda i horaris d’atenció mantenint les visites presencials només en casos imprescindibles, urgències i immunitzacions a nens i nenes. L’atenció a domicili s’ha maximitzat tant per

atendre a la població en programa d’atenció domiciliària com les visites que requerien tractaments, cures, postparts i la vigilància a persones fràgils i en final de vida. Des del CatSalut es va identificar la necessitat d’intensificar l’atenció sanitària a les residències geriàtriques augmentant el suport i l’atenció assistencial per part dels professionals de l’atenció primària i salut comunitària, assumint tant els casos de Covid, la sectorització en prevenció de contagis i les mesures d’higiene i control.

«La reorganització dels procediments, activitats i nous espais ha estat un repte tant pels treballadors com per la direcció per la rapidesa que requeria la situació» explica Montse Ribas, infermera del Centre d’Atenció Primària (CAP) Sant Andreu de la Barca, infermera pediàtrica que ha donat suport en l’atenció a adults, de la qual destaca l’atenció a persones fràgils i a les famílies que estaven confinades a les seves llars afectades per la Covid. Núria Guirado, infermera del CAP Piera, destaca com un dels principals aprenentatges «la capacitat de reinvenció, adaptació al canvi i resiliència». «Qui tenia una idea l’aplicava,» afegeix Montse Ribas, «hem compartit coneixement i entre tots hem buscat recursos tenint en compte les necessitats de la població. En aquest sentit veig similituds amb la mirada que tens com a infermera cooperant». Natàlia Mingorance, infermera clínica territorial del projecte ARES a l’ICS, no hi pot estar més d’acord. «El nivell d’intensitat és el mateix que quan fas cooperació. La infermera és especialista en millorar cada dia i a adaptar-se als canvis».

Durant la pandèmia, la infermera s’ha reubicat en un centre de salut que s’encarrega de fer testos PCR a professionals de l’ICS i a professionals i gent gran de les residències geriàtriques. «Quan truques per comunicar a algú que és Covid negatiu», explica Natàlia Mingorance «criden d’alegria, molts professionals tenen por a infectar persones vulnerables del seu entorn». A les residències, les visites del seu equip per realitzar els tests són molt esperades. «Ens agraeixen que els tinguem en compte i que els anem a veure».

CAP Sant Andreu de la Barca. Jordi Milian / Ràdio Sant Andreu 4

Per a Núria Guirado, un dels reptes de l’atenció domiciliària és que “a l’elevat nivell d’estrès de treballar amb totes les mesures de protecció, cal sumar-hi l’estrès d’anar amb tota la precaució de què toques per no posar en risc les persones que atenem”. I afegeix que “posar i treure equips i netejar-ho tot és el que estic vivint de manera més estressant”. “Al CAP, a més, després de cada visita has de vigilar tot el que ha estat en contacte amb el pacient i netejar tots els fomites que es generen abans d’atendre el següent pacient,” explica.

Natàlia Mingorance i el seu equip en una residència geriàtrica.

Imatge cedida per Natàlia Mingorance

La crisi ha accelerat els plans de transformació digital en salut. I és que les consultes telefòniques i telemàtiques, sigui per videotrucada o amb l’eina eConsulta, o per via telefònica s’estan prioritzant arreu on es pot per afavorir la reducció de contactes. Abans de la COVID-19 i segons dades de Salut, el 70% de les persones ateses es desplaçaven als CAP. Les dades actualitzades el 4 de maig indiquen que les visites presencials han baixat a 18.000 de mitjana diàries, les telefòniques han augmentat fins a 86.000, i entren a eConsulta 17.000 visites. La infermera del CAP Piera, Núria Guirado, reconeix que aquest canvi substitueix una part d’allò que caracteritza l’atenció primària de salut que és el contacte humà i proper però creu que “tot i que costa habituar-se a aquesta manera de treballar i no estar al costat de les persones, en el futur s’haurà de fomentar més l’ús de les TIC”. Per a Montse Ribas, en aquest futur també s’haurà de seguir potenciant més la prevenció i l’educació per la salut. “Hem vist que podem apoderar més a les persones i famílies perquè es responsabilitzin de la seva salut”, explica.

Les jornades laborals són intenses i sense descans. Un ritme que deixa poc espai per a la reflexió. “Molts dies tinc la sensació que els professionals de la salut vivim en un món paral·lel al de la resta de la població,” explica Natàlia Mingorance. “Crec que mai havíem treballat tan intensament i veig que molta població no n’és conscient del nostre sobreesforç i del nivell d’esgotament. Amb els aplaudiments tinc sentiments oposats,” diu mentre reconeix que caldrà analitzar-ho tot des de la distància. Les tres infermeres coincideixen en la gran resposta de la professió infermera des del primer moment i en que se l’ha posat en risc amb l’escassetat d’equips individuals de protecció i la falta de testos de detecció ràpida. De com ha respost l’atenció primària, Montse Ribas diu: “La feina de contenció de la pandèmia que hem fet és brutal.” Per a Núria Guirado aquest àmbit ha de ser l’eix vertebrador del sistema: “S’ha de donar més visibilitat a l’atenció primària, sempre quedem en un segon pla. El seguiment i l’acompanyament són essencials.”

Però perquè el sistema de salut es mantingui fort cal que els professionals també ho estiguin. “Em fa ràbia com s’estan fent moltes coses. Veus els polítics i et preguntes com han permès aquests nivells de contagis entre els sanitaris. Cuidar els que cuiden és bàsic,” conclou Natàlia Mingorance.

Mancances cròniques de la primària La pandèmia ha posat de manifest que les infermeres familiars i comunitàries són més necessàries que mai al sistema de salut i ha evidenciat les mancances cròniques del sistema, i de l’atenció primària en particular, com el finançament insuficient, la seva invisibilització, la baixa dotació d’infermeres i d’altres professionals o la manca de recursos estructurals i materials. Natàlia Mingorance espera que superada la crisi hi hagi capacitat de millora. “El futur ha de portar molts canvis a l’atenció primària, la normalitat era dolenta,” afirma. “Caldria canviar com està organitzat el model i per això es necessiten més recursos per reestructurar-lo. També és molt important la prescripció infermera, que el treball sigui més en equip i en paral·lel i no veure el malalt crònic com a base de l’agenda de les infermeres.” Reconeix que no és una feina fàcil però afegeix que “s’ha vist que tots tenim capacitat d’adaptació a noves formes de treballar”.

A la baixa dotació d’infermeres habitual, cal sumar-li el fet que s’ha hagut de prescindir d’algunes infermeres reubicades en espais hospitalaris temporals i que els professionals de l’atenció primària han patit moltes baixes per contagi. És el cas de la infermera Núria Guirado, que va ser positiva de COVID-19, i que explica que va viure-ho a l’altra banda tampoc és gens fàcil. “El més dur” destaca “va ser la impotència de no poder ajudar el meu equip. Però en una setmana les meves companyes van ser capaces de reorganitzar tot el centre, és impressionant.” Reconeix que un cop recuperada, “el procés de readaptació no va ser fàcil. Tot havia canviat, no té res a veure amb el que fèiem abans.”

Núria Guirado i una companya al CAP Piera. Imatge cedida per Núria Guirado

BUTLLETI ESPECIAL Dia Internacional de la Infermera Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona

5

Les infermeres, protagonistes de la transformació dels hospitals La crisi sanitària de la COVID-19 ha servit a la professió infermera per refermar i fer visibles els seus coneixements i aptituds, la seva gran capacitat de resiliència i per posar sobre la taula que la revolució del sistema de salut no és possible sense les infermeres. Ha estat una prova duríssima i està per veure com transformarà aquesta «nova realitat» el paper de la infermeria en l’àmbit hospitalari.

A dos mesos de l’inici de la crisi sanitària a Catalunya i immersos encara en el procés de desescalada, mirem una mica enrere per apreciar com ha reaccionat la professió a una situació de crisi sanitària sobrevinguda, marcada per un perfil de malalt crític respiratori i amb un alt risc de contagi pels professionals. No havíem tingut fins ara una pandèmia aplicada al nostre context però «el coneixement del què s’ha de fer sí que el teníem», afirma Gemma Martínez, directora infermera de l’Hospital Clínic. L’experiència de Martínez, que és infermera de cures crítiques, en la gestió d’urgències i catàstrofes ha estat, sens dubte, indispensable per liderar en el seu hospital tota l’operativa necessària per obrir múltiples sales d’UCI, equipar-les i organitzar els torns de les infermeres, moltes d’elles sense expertesa en l’àrea de crítics.

El Sistema de Salut ha arribat a habilitar prop de 2.000 llits de crítics, va establir una xarxa d’hospitals de campanya i ha incorporat més de 2.400 professionals de la salut en el moment més àlgid de la crisi. «Dubto que d’altres sistemes de salut haguessin reaccionat tan bé com el nostre», explica Mireia Subirana, directora infermera de l’Hospital Parc Taulí, «ha estat una bogeria haver de doblar i triplicar el nombre de llits d’UCI, tant a nivell de gestió com pels professionals, que han hagut de canviar d’horaris i d’àrees de treball, però el sentit de pertinença, d’objectiu i esforç comú ha estat molt alt». En aquesta crisi, la intervenció infermera ha estat clau, no només per a proporcionar les cures sinó per organitzar serveis i obrir nous espais, aspectes desenvolupats per les direccions i els comandaments infermers dels hospitals.

A Igualada, la situació va ser més intensa per l’afectació i letalitat de la COVID-19. «No podíem fer front al que teníem davant, no per falta d’espai sinó per falta de mans», recorda Tijana Postic, directora infermera de l’Hospital d’Igualada. Amb un 40% de la plantilla de l’hospital confinada les primeres setmanes de la crisi sanitària, la directora infermera mostra un agraïment profund a les infermeres i infermers que van estar al 200% per donar resposta a la necessitat amb una gran capacitat d’adaptació i a la gran solidaritat que van rebre per part d’altres centres i professionals que hi van contactar per ajudar.

Compromís, professionalitat, resiliència, cansament, por, modulació de sentiments, companyonia. Tots són aspectes en comú que les infermeres i infermers manifesten quan pensen en aquests dos últims mesos. Ni heroïnes ni herois. «Som professionals que fem la mateixa feina que abans. Hem de treballar amb EPIs, que ho fa tot més difícil, i estem molt cansades però som les mateixes que abans, igual de bones», aporta Teresa Marco, infermera de planta de l’Hospital Plató. Quima Albalate, infermera de nit a l’àrea de maternitat i pediatria de l’Hospital Residència Sant Camil, també s’emociona quan pensa en la resposta de la professió: «He vist infermeres joves amb canalla i que han estat a primera línia; ens hem ofert al que calgués fer i sense saber quant duraria, amb professionalitat, amb sentit de l’humor. Sento molt orgull de grup per com hem treballat i donat resposta a les necessitats». Per a Noemí Hernández, infermera d’urgències i Coordinadora Assistencial d’Urgències en funcions de l’Hospital Clínic en torn tarda, «tots hem après molt amb aquesta situació, sobretot en reafirmar el capital humà que tenim a Urgències. Dic reafirmar perquè ja ho sabíem abans de la pandèmia però aquesta situació ens ha fet treure el millor de cadascú».

«Una cosa que també hem après és la confiança, la generositat, el respecte, el compromís. Aquests professionals que, de vegades són silent, no són herois, són grans professionals amb carreres, amb mestratges, amb doctorats», afegeix

Francisco Àvia | Hospital Clínic de Barcelona 6

Gemma Martínez. Per a Mireia Subirana, les infermeres i infermers «coneixen molt bé el que vol dir tenir cura amb tota la complexitat i les misèries del que vol dir atendre a aquest nivell».

Per a Iria Subirana, infermera de crítics de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, no serà fàcil d’oblidar. «Ens hem vist abocats a una situació amb un nivell d’estrès molt alt dins i fora de l’hospital, les 24h del dia. Hem hagut d’assumir una responsabilitat que, en condicions normals ja és molt elevada pels que treballem a les UCIs, però ara encara més perquè la situació d’emergència era molt bèstia», comenta Subirana.

Les infermeres de crítics son les que ha tutoritzat a les companyes procedents d’altres àrees de l’hospital que s’havien tancat, com ara consultes externes o quiròfans, i que s’havien d’incorporar a les UCIs sense tenir expertesa en aquest àmbit.

«Vam donar formació específica a aquests professionals però, és clar, era un repte importantíssim», explica Mireia Subirana, «passes d’estar a consultes a estar a hospitalització i a portar pacients amb una patologia desconeguda i que feien un empitjorament molt, molt ràpid, i que generava situacions molt complexes». Aquesta resiliència i capacitat d’adaptació de les infermeres no és nova però sempre suposa un petit descobriment per a les professionals. En el cas de la Quima Albalate, ha estat un dels aprenentatges. «M’he enfrontat en un primer moment a la por a emmalaltir i a passar-ho als meus familiars; a tractar pacients de COVID-19 en un hospital totalment transformat», explica la infermera, «i quan ha afluixat una mica la pressió m’he trobat amb les plantes transformades i amb barreja d’especialitats i això, per a nosaltres, és un gran repte».

atès la Fundació Galatea, que proporciona suport emocional per a les col·legiades, un 43% han estat d’infermeres i prop de la meitat de les qüestions consultades han fet referència a moments d’ansietat i estrès davant del risc de contagi, la por a emmalaltir i a deixar l’equip en l’estacada o a transmetre el virus a familiars. Un cop la situació va evolucionant, caldrà veure quines seqüeles queden. Hi ha qui pensa que aquesta situació no sortirà gratuïta, com l’Iris Subirana. «Crec que hi haurà molt d’estrès posttraumàtic, d’ansietat i de depressió.

S’han ajuntat coses molt intenses en molt poc temps: veure tants pacients que molts acaben morint, el fet que al principi les famílies no podien acomiadar-se i amb una situació de crisi social», explica. Noemí Hernández pensa també que el suport psicològic ha estat important i cal mantenir-lo: «Hi ha estudis que ja plantegen que més del 50% de les infermeres patiran seqüeles posttraumàtiques per tot el que s’ha viscut.

Tots portem la nostra motxilla personal i com ho gestionem repercuteix en com afrontem la feina». D’altres, però, són més optimistes. «Les infermeres s’adapten a les adversitats», afegeix Gemma Martínez, «hi ha un cansament físic molt important però també emocional. Hi ha hagut molt respecte per la malaltia, però aquest es modula amb la professionalitat i les aptituds personals. He tingut infermeres que el primer dia m`han agafat la baixa però també moltes altres que han vingut cada dia i no volien ni descansar. Això és compromís i professionalitat».

El cansament físic i emocional Les infermeres i infermers han fet servir tota mena de recursos professionals i personals per afrontar situacions extremadament complicades. Teresa Marco explica com han hagut de modular l’estat d’ànim. «A cada porta hi ha una persona que està en condicions diferents. Un bé, l’altre regular, l’altre fatal, l’altre li dones l’alta i fas una festa... has de canviar d’estat d’ànim de porta a porta perquè no els pots transmetre al pacient el que passa a la porta del costat», explica. Enfrontar-se amb la realitat de l’absència de la família ha estat una prova molt dura per a totes elles. «Hem hagut de fer de mares, germanes, filles... és dur perquè són gent desconeguda per a nosaltres però som els seus únics referents en aquells moments», explica Marco. Per la infermera d’urgències, Noemí Hernández, «quan miro enrere, penso en el que hem passat i encara em pregunto com ho hem fet? En moments crítics, s’ha d’estar serè. Potser la confiança que tens en el teu equip i la col·laboració que et transmeten et fa estar seré, no ho sé».

L’ús de la tecnologia també ha estat providencial per pal·liar aquests moments difícils i també ha propiciat experiències positives de connexió amb els familiars, d’agraïment de mantenir contacte amb el familiar o per la possibilitat d’acomiadar-se’n. «Els pacients no s’han sentit sols, no hem perdut ni un grau d’humanització en la feina que hem fet», explica Gemma Martínez. Però no per això ha estat menys dur. Tijana Postic ens trasllada la imatge d’una infermera que està aguantant el telèfon mentre una persona, en els seus últims moments de vida, s’acomiada de la família. «I després» afegeix, «imagina’t haver de refer-te en temps rècord per seguir treballant i dedicar un somriure al següent pacient, tranquil·litzar-lo i dir-li que no tingui por». Aquestes experiències preocupen molt a Postic, per les conseqüències que tindran en les professionals a mitjà i llarg termini. És una incògnita saber com afectarà la crisi sanitària a la salut emocional i mental de les infermeres. De les trucades que ha

Francisco Àvia | Hospital Clínic de Barcelona

I ara què?

Les infermeres, a l’igual que la resta de professionals de la salut, han rebut cada dia els aplaudiments de la ciutadania; l’estimació i agraïment de les persones a les que han atès i les seves famílies i l’atenció dels mitjans de comunicació però, i ara què? La situació viscuda farà que quelcom canviï en allò que les infermeres porten anys reclamant?

«Una de les coses més importants que cal fer ja és l’equiparació del sou base al nivell que tenen les llicenciatures», reclama Gemma Martínez, «tenim formació d’alt nivell i no pot ser que estiguem en franges de categories inferiors, tenim molta complexitat en aquesta professió que no està reconeguda i en aquesta crisi s’ha fet molt evident». Per a Martínez s’ha demostrat el lideratge professional, la capacitat integrativa, la capacitat operativa, la competència en saber cobrir les necessitats més bàsiques a les més àmplies i el compromís des de la humilitat. En l’àmbit laboral, Noemí Hernández també apunta que «la compensació ha d’anar més enllà de la reclamació del 5%; s’hauria de fer un repàs i revisió de les competències, habilitats i responsabilitats infermeres en tots els àmbits i especialitats, equiparar-les tant en sous com en dotació, com passa en altres estaments, així com reconèixer altres especialitats, com la d’Urgències i Emergències».

Tijana Postic també espera que el reconeixement no es quedi en més que paraules. «Les infermeres han demostrat la seva capacitat de fer front a una crisi sanitària mundial sense precedents», explica, «s’ha mostrat la seva labor imprescindible dins del sistema de salut i és un col·lectiu que la població reconeix i respecta molt».

Segueix a la pàgina següent BUTLLETI ESPECIAL Dia Internacional de la Infermera Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona

7

La crisi ha servit també per avançar en qüestions que estaven encallades, com explica Mireia Subirana. És el cas del cribratge d’urgències i la petició de proves. «Ha funcionat perfectament, és important no recular». La directora infermera destaca també el bon funcionament de la pràctica col·laborativa entre metges i infermeres, que ha estat molt alta. «Hem de ser capaços de treure avantatge del que hem aconseguit, del clima que hem creat als hospitals», afirma. Un punt en el qual coincideix la directora infermera de l’Hospital Clínic. «Ha sigut com una revolució que hem fet amb seny, amb serenitat i ja n’estem reflexionant», explica Martínez.

«Personalment no necessito els aplaudiments», explica Iria Subirana, «el que necessitem les infermeres és que la gent sigui conscient del que vota a les eleccions i el que suposa per la sanitat, que no es permeti la precarietat que tenim i que s’hi posin recursos per treballar». Recursos que passen també per tenir hores reconegudes per conveni per a fer recerca o lectura crítica, igual que tenen els metges.

çar atenció a domicili, és a dir infermeres», continua Subirana, «cal protegir als grups de pacients més fràgils, fent-los circuits específics. Pensar com abordem les necessitats dels pacients oncològics, que tenen necessitats diferents d’una persona jove en situació aguda. Tampoc sabem què passarà amb els pacients de la COVID-19, quines patologies desenvoluparan».

Aquesta crisi sanitària ha revolucionat totalment l’entorn hospitalari. Una revolució en la qual les infermeres han estat protagonistes des de l’inici, adaptant-se, comprometent-se i treballant sense descans. El futur immediat aboca incerteses i nous reptes per a la professió que marcarà la manera de fer de la professió.

Però més enllà de les condicions laborals de les infermeres, el clam és per canviar la mirada sobre el propi sistema de salut.

«El que ha de canviar és l’orientació del sistema de salut que encara està orientat a la malaltia i no a la salut», explica Mireia Subirana, «mentre els hospitals seguim rebent el finançament per les altes que donem i no per la salut que aconseguim per a la població que tenim de referència, doncs estarem venuts».

La COVID-19 posa aquest escenari sobre la taula perquè no es podrà atendre com abans. Als hospitals, cal repensar els espais i els circuits d’atenció. «S’han de muntar circuits que respectin aquesta alerta almenys un any i tot això vol dir despla-

Imatge cedida per Teresa Marco

Les llevadores, al costat de les dones durant la pandèmia

Imatge cedida per Gemma Olivera

L’activitat a l’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) també s’ha capgirat. Gemma Olivera, llevadora a l’ASSIR Mollet (Metropolitana Nord), explica que s’ha modificat la manera d’arribar a les usuàries posant en marxa sistemes de videotrucades o de consulta virtual, amb els quals no estaven habituades a treballar, i que mantenir la qualitat assistencial ha estat un repte. Ha participat en l’elaboració de material d’educació sanitària de preparació al naixement i al puerperi de l’ICS amb l’objectiu de fer arribar informació que abans es donava presencialment. «Estarem molt temps sense tornar a fer comunitària,» afirma alhora que ezs mostra preocupada. «Un gran repte del qual només veiem la punta de l’iceberg és tot el que s’està posposant.» Per a Olivera una de les majors dificultats ha estat aprendre a mantenir la proximitat amb les embarassades darrere dels EPIs i poder transmetre’ls tranquil·litat per al moment del part: «Dir-los que ‘tot anirà bé’ sense saber realment si seran una de les afectades per centres en els quals s’han vulnerat els seus drets». Després que hagin sortit a la llum experiències de dones a les quals s’han vulnerat els drets durant el part, l’OMS ha deixat clar que totes les dones, fins i tot aquelles que tenen Covid-19, tenen dret a estar acompanyades, tenir en braços el seu nadó i alletar-lo.

8

De tot plegat, hi veu aprenentatges com la gran capacitat d’adaptació i de treball en equip. Com a aprenentatge vital, es queda amb valorar les petites coses que en el dia a dia queden soterrades per la urgència del moment. I com a aprenentatge professional, amb la generositat dels professionals sanitaris.

«A banda de ser una professió vocacional, la realitat que hem viscut és de ciència-ficció i la balança entre arriscar la pròpia vida i donar el millor de nosaltres per frenar la pandèmia és l’aprenentatge que més valoro», diu.

Però la llevadora veu dualitat entre el reconeixement de la societat i que s’hagi posat en risc els professionals sanitaris treballant sense la seguretat necessària ni previsió de material de protecció suficient. «Per mi reflecteix una doble moral emmascarada. Òbviament emocionen les mostres de solidaritat que es repeteixen cada dia al centre de salut. No obstant això, hauria estat bé que la societat hagués donat aquest suport als professionals en moments que demanàvem millores salarials i pel sistema sanitari.» Sobre el futur, diu que voldria ser optimista però afirma: «no tinc molta confiança en la classe política que tenim. No oblidem que és la mateixa que en la darrera crisi financera va retallar en sanitat, un dret fonamental.» El seu desig pel futur és que administracions i centres treballin plegats per coordinar-se i hi hagi previsió, mires de futur i s’escolti els professionals abans de prendre decisions. Espera que la pandèmia sigui un punt d’inflexió i serveixi perquè s’inverteixi en investigació. «S’han plantejat com d’afectat quedarà el sistema sanitari després de tot això? Quan sempre diem que tenim un dels millors sistemes de salut del món, el que hauríem de dir és que tenim uns professionals sanitaris de primera», afirma.

El malson dels EPI

Francisco Àvia. Hospital Clínic de Barcelona

Espanya lidera el rànquing de professionals sanitaris contagiats amb la COVID-19, amb més de 44 mil casos. D’aquests, més de 9 mil a Catalunya. La manca d’Equips de Protecció Individual (EPIs) pels professionals de la salut ha marcat tota la pandèmia i ha posat a les infermeres i infermers en risc.

Sense reserves suficients als centres de salut per afrontar una demanda tan elevada, la situació va entrar en espiral amb decisions polítiques polèmiques com la centralització estatal de les compres, la saturació del mercat internacional que complicava les compres de material i la distribució per part de l’Estat de mascaretes defectuoses o no homologades.

La falta d’EPIs ha despertat tota mena d’iniciatives i xarxes de suport ciutadà que han ajudat a confeccionar i enviar als professionals de la salut guants, bates, mascaretes i ulleres que ajudessin a protegir qui havia de tenir cura del malalts de la COVID-19. Tot i així, la situació ha estat molt desigual segons la dimensió i tipologia del centre. Hi ha qui afirma que van trigar un mes en arribar i d’altres que han pogut aguantar amb el material disponible però amb la por de no saber fins quan.

A l’esgotament físic s’hi ha sumat l’emocional i la por a contagiar-se i endur-se el virus a casa, amb les famílies.

A la dificultat de l’aprovisionament i racionalització del material, se li ha sumat la gestió de previsió i vigilància del mateix per tal que tots els professionals tinguessin el material necessari per protegir-se i així evitar el menor nombre de contagis.

«Vam haver d’estar pendents que la col·locació i retirada dels EPIs es feia correctament», explica Noemí Hernández, infermera d’urgències i Coordinadora Assistencial d’Urgències en funcions de l’Hospital Clínic. La formació per aquest proce-

diment es va fer de forma exprés i era vital fer-ho de manera correcta, especialment la retirada, que és quan hi ha més risc de contagi.

«Hem sentit inseguretat vital», explica Gemma Olivera, llevadora de l’ASSIR Mollet, «molts hem hagut de confeccionar-nos els nostres propis EPIs». Conforme passaven els dies, a més a més, canviaven els protocols per ajustar-los a la realitat de la manca d’EPIs. «Sí que hem notat que els protocols anaven canviant però personalment, d’una manera o d’una altra he tingut el que necessitava», explica Quima Albalate, infermera de l’Hospital Residència Sant Camil. «Al meu centre els EPIs van trigar un mes», explica Teresa Marco, infermera de l’Hospital Plató, «però totes vam tenir la sensació que havíem de ser-hi perquè és la nostra feina, no era el moment de fer altra cosa. La gent ens necessitava. Però quan tot passi hem de demanar explicacions i donar un cop a la taula».

Treballar amb els EPIs és també un canvi de paradigma important en l’atenció a les persones. Ara cal dedicar un temps per posar-se i treure’s l’equipament i fer-ho amb seguretat.

Afecta en la manera en què s’atén, per la barrera física que comporta i que afecta, sens dubte, a la proximitat física amb què s’interacciona amb l’usuari. Totes les infermeres preguntades tenen clar que a partir d’ara sempre se n’hauran de tenir i amb molta reserva, especialment en àmbits on eren menys habituals, com l’atenció primària, sociosanitària o residencial.

Dani Martínez, infermer del SEM, també pensa que «aquest virus ha vingut per quedar-se, i sinó en vindrà algun altre, i estic segur que el que estem vivint aquests dies farà que millorem pel que fa a procediments i material».

BUTLLETI ESPECIAL Dia Internacional de la Infermera Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona

9

Les infermeres de les residències, davant el pitjor dels escenaris

Noemí Sech, al centre abans de la crisi sanitària. Ariadna Creus i Àngel Garcia | Banc d’Imatges Infermeres.

Més de tres mil persones han mort en les residències a Catalunya per casos confirmats de la COVID-19 o sospitosos, segons les dades declarades per les funeràries. La pandèmia ha castigat les residències de tota Europa de forma cruenta, amb més de 55 mil morts segons estima l’OMS. Malgrat l’estigmatització que ha acompanyat a les residències durant els moments més crítics, les infermeres residencials defensen més que mai la feina que s’ha fet i la importància de l’atenció i les cures a la gent gran.

La infermera de residència ha estat sempre la gran desconeguda, fins i tot entre els mateixos companys de professió.

Aspectes com la manca de reconeixement de l’especialitat geriàtrica, que no tothom té en aquest sector, o les condicions laborals amb relació a d’altres àmbits de treball infermer- com ara les jornades anuals superiors, els salaris més baixos i les ràtios infermera/pacient- fa que l’àmbit sigui poc atractiu per als professionals. Aquesta crisi sanitària, però, ho ha remogut tot i ha posat en dubte el model de residències. Des de fa anys es reclama un model d’atenció més sanitari, necessari per les característiques de les persones que hi viuen que presenten malalties cròniques, degeneratives i amb elevat índex de morbiditat, però mantenint el caire social. Els professionals que hi treballen han fet tot i més per adaptar aquests espais a la situació, procurant la millor atenció, amb els recursos tant de material com de personal que sempre han tingut i deixar-s’hi la pell en un context en què l’ajuda va arribar molt tard. Gestionar usuaris fràgils i desconcertats, famílies en pànic, les baixes continuades del personal per contagis i fer-ho en un entorn en què la gent gran conviu, han estat reptes titànics per aquestes professionals.

«El més complicat», explica Isabel Llimargas, infermera de residència a l’Asil Hospital de la Garriga, «ha estat adaptar-nos al canvi organitzatiu. Hem separat la residència en dues i l’organització és gairebé hospitalària, amb tots els usuaris a les seves habitacions». A la transformació dels espais de les residències, Noemí Sech, infermera i directora del Centre Residencial Mutuam Collserola, també hi afegeix la manca de mans. «És molt

10

complicat mantenir certa normalitat en una situació tan extraordinària», explica Sech, «és molt difícil per als usuaris i pels treballadors, que anaven caient. Sovint marxàvem a casa amb la sensació d’haver fet el just i necessari perquè tampoc ens donava temps a més». Les necessitats, protocols i proteccions que calia posar en marxa en aquesta crisi han reconvertit les residències pràcticament en centres sociosanitaris.

La rapidesa amb què el virus va entrar a les residències va agafar desprevingut a tot el sistema. «Un cop entra el virus, ho tens tot perdut», explica Noemí Sech, «per molt que aïllis i tinguis mesures de protecció, són persones molt fràgils. A més, alguns usuaris eren asimptomàtics però se’ns confirmaven positius en casos de derivacions a hospitals per altres qüestions». El 10 d’abril, quan ja hi havia més de mil persones mortes a les residències, es va fer el traspàs de competències al Departament de Salut, que vuit dies després va presentar el Pla d’acció i d’assistència sanitària en les residències de gent gran. Els PCRs, però, no van arribar fins el 21 d’abril. «Des de l’inici es va dir que la població més afectada seria la gent gran i fràgil i se’ls ha deixat pel final», reflexiona Sech. Isabel Llimargas també en parla: «no culpo a les administracions i institucions per no preveure, que també, sinó per la resposta o l’absència de resposta. És un virus ràpid, calien respostes ràpides, no discussions per diferents ideologies, ni afirmacions sense coneixement de causa, ni sortides de to, ni tensar més el sistema amb eterns qüestionaris diaris per tenir xifres, només xifres».

L’esforç, el cansament, la preocupació de caure malalta i no poder seguir ajudant, el no veure fi a la situació. Són aspectes poc reflectits en els mitjans de comunicació, que s’han centrat principalment en les xifres de morts i en casos concrets de residències que s’han hagut d’intervenir. «Sap greu perquè la crítica als centres residencials ha estat devastadora quan aquí molta gent ens hem deixat la pell», diu la infermera del Grup Mutuam, «ens hem posat en risc nosaltres, els familiars i hem fet més hores que mai». Als centres residencials, al llarg de la crisi s’hi ha anat incorporant ajuda per exemple d’estudiants d’infermeria. «Quan va començar, fins i tot gent jove del poble que ja havia treballat a la residència s’oferien per cobrir les

baixes, que en el meu centre va ser quasi un quart de la plantilla», destaca Isabel Llimargas. Però tota ajuda era poca, fins al mateix dia no es podia fer la coordinació dels equips perquè no se sabia qui hi hauria disponible i la dificultat d’incorporar gent nova que no coneix un centre ni les particularitats dels seus usuaris, encara ho ha fet més complicat.

Però darrere les esfereïdores xifres de morts hi ha persones a les quals aquestes infermeres veien cada dia, de les que en coneixen les vides, les famílies, els costums. «Possiblement no els pots curar però sí cuidar», diu Noemí Sech, «totes les pèrdues són doloroses però en aquest àmbit més perquè són gent amb la qual t’has relacionat en el dia a dia». La qualitat assistencial i humana en aquest sector és especial. «El que més m’emocionava», recorda Llimargas, «era donar la notícia de l’empitjorament d’un resident a la seva família i que el familiar em preguntés que com estava jo». Com en molts d’altres àmbits, la crisi sanitària ha estat una experiència molt dura per aquestes infermeres. «Al principi sentia molta ràbia», explica Isabel Llimargas, «però aviat vaig decidir apartar-la, necessitava tota la meva energia per remar i intentar salvar el màxim de vides, no tenia temps per enfadar-me». La transparència i comunicació amb les famílies ha estat, també, un factor determinant per gestionar la situació en un model de residencies que fa anys que són molt obertes a l’exterior i que ha calgut tancar amb pany i forrellat.

de les persones grans». La vivència de la crisi ha reforçat la relació professional dels equips i ha estat un aprenentatge personal per a cadascú. «He après a ser més imaginativa i creativa, comprensiva, caritativa i agraïda, també a rebutjar del tot la superficialitat», reflexiona Isabel Llimargas.

Cal repensar com tenim cura de la gent gran

La COVID-19 obliga, si més no, a repensar i reorganitzar els serveis, els espais oberts a les famílies i la vida diària a les residències mentre duri la pandèmia per assegurar la distància social i també per evitar nous brots. «Ja no fem res igual», explica Noemí Sech, «no és només fer unes cures i donar unes pastilles, hem de veure que es mobilitzen bé, revisar la pell, que facin bé els àpats, les deposicions...tot això requereix d’un temps que no és com ara està plantejada una residència i dotada segons usuaris. S’haurà de replantejar».

Les infermeres coincideixen en alertar del gran desconeixement que hi ha de la seva feina a les residències, de com es treballa. «També és feina nostra ensenyar-ho, mostrant com treballem, i això es veu en el dia a dia, en cada acció infermera a un resident, en cada conversa amb un familiar, sovint no ens venem prou bé», afegeix Isabel Llimargas.

Conviure amb la COVID-19 a les residències ha estat una experiència que ha reforçat també les aptituds i convenciments professionals. «A mi, m’aferra més als meus principis com infermera», explica Llimargas, «malgrat que vaig tenir moments de sentiments contradictoris i d’idees d’abandonament, però visc el treball residencial amb més orgull per la capacitat de treball en equip i d’adaptació als canvis». Noemí Sech sempre havia tingut clar que no volia treballar en aquest àmbit però quan va trepitjar el món de les residències fa ja 20 anys, s’hi va quedar: «és una altra forma de cuidar». Aquesta crisi ha ajudat a conèixer una mica millor els perfils d’infermeres de cures intensives i també les infermeres d’atenció primària, però, per a Llimargas, «cal també fer aflorar la importància de les cures bàsiques, del vessant més humana, de la diferència que fem en el benestar

Amb la crisi sanitària encara activa i el constant recordatori del possible rebrot, les infermeres de residències es plantegen que potser cal posar sobre la taula algunes qüestions que són determinants en moments com aquests, com la importància de tenir l’especialitat en geriatria i que es posi en valor, o com replantegem el model residencial, les ràtios infermeres i les condicions laborals. Les ràtios infermeres a les residències són inespecífiques però estan, en general, per sota del que caldria per atendre una població amb múltiples patologies.

«La complexitat dels usuaris no és la mateixa ara que quan vaig començar fa 20 anys», explica Noemí Sech, «ara ens ingressen gent gran amb cures complexes, amb sondes, amb cures pal·liatives, amb molta varietat de patologies que abans s’atenien a un sociosanitari». El fet que aquestes infermeres estiguin sota un conveni de treball diferent a les companyes que treballen sota el conveni del Servei Català de la Salut és un greuge comparatiu difícil de justificar, així com la dotació de recursos materials per donar una atenció integral i de qualitat fins al final de la vida.

En aquesta crisi, s’ha fet palès que ha fallat el sistema, no els professionals. Les residències de gent gran comencen a deixar enrere el pitjor moment però res no serà igual. Sobre la taula està la reflexió profunda del sector, que ha patit la manca d’inversió pública i amb un clar dèficit de places i de professionals dedicats a tenir cura d’una població cada cop més gran.

Cal preguntar-se per què es considera un recurs social, quan cada cop hi ha més necessitats sanitàries. En aquest sentit, esdevé indispensable equiparar els sous de les infermeres d’aquest sector, que tenen la mateixa titulació i competències que la resta d’infermeres, invertir en augmentar les ràtios i dotar-les dels recursos materials necessaris per poder donar una atenció integral i de qualitat.

Equip de professionals de l’Asil Hospital de la Garriga. Foto cedida per Isabel Llimargas

BUTLLETI ESPECIAL Dia Internacional de la Infermera Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona

11

La veu de les infermeres Iris García

Marisol Lolo

Estudiant de 4t d’Infermeria a la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL

Infermera jubilada, coordinadora assistencial i directora d’Infermeria a l’espai hospitalari Hotel Terrassa Park Després de 43 anys d’experiència com a infermera, molts dels quals en gestió a Mútua Terrassa, la Marisol va respondre a la crida de Salut per buscar professionals jubilats. Creu que la capacitat de resposta de les infermeres està sent increïble i que tot l’esforç fet s’ha de reconèixer.

Què et va portar a oferir-te a ajudar?

«Estava molt al dia, aquesta pandèmia captava tot el meu interès i psicològicament i informativa em sentia totalment preparada, a punt per ajudar. Vaig incorporar-me a l’hospital Mútua Terrassa i després a l’Hotel Terrassa Park amb infermeres expertes jubilades, una auxiliar i un metge jubilats, estudiants de 4t, residents i recent contractats sense molta experiència.

Hem anat preparant la logística, els circuits amb les limitacions d’una estructura hotelera i amb l’objectiu que els usuaris se sentin molt ben cuidats. Ha estat una experiència inimaginable».

Imatge cedida per Iris Garcia

L’Iris García va tornar de fer les pràctiques a Mèxic per incorporar-se al torn de nit de les urgències de l’Hospital de Viladecans arran de la crida feta per Salut als estudiants de 4t d’infermeria. Confessa que ha après en un mes el que hauria après en sis mesos en condicions normals.

Estàveu les estudiants preparades per viure una experiència com aquesta?

«Si, tenim una formació de quatre anys i hem treballat sota la supervisió d’una infermera. És cert que no tenim l’experiència però no m’he sentit insegura en cap moment. Jo m’he sentit molt acompanyada i, a banda de moments puntuals d’estrès, no he tingut mai sensació de descontrol. També respecto molt que d’altres companyes no se sentin preparades per entrar al món laboral en unes condicions així però, per a mi, ha estat una oportunitat».

Què destacaries del que has après aquest temps?

«Una de les coses més importants que he après és a ser molt estricte en el seguiment dels protocols, per exemple, per a posar-te els EPIS. No pots badar perquè qualsevol descuit et posa en perill de contagi. Per una altra banda, el que més m’ha costat de pair han estat els casos de persones que passaven els seus últims moments de vida soles. Quan això passava, em costava molt fer-ne el seguiment a través dels vidres».

Quin aprenentatge heu tingut els professionals de l’hotel que coordines?

«Per les jubilades és una experiència de vida on ens sentim útils per guiar i organitzar; tornem a reviure. He estat gairebé 30 anys subdirectora de l’hospital i em frustrava pensar que tota la formació i bagatge es deixessin perdre; ara tinc una altra oportunitat de reviure-ho d’una forma més tranquil·la.

Per les recentment incorporades és una oportunitat de coneixement valuosíssima. És un aprenentatge in situ i tutelat per una persona amb gran experiència. M’he proposat que per tot l’equip sigui un aprenentatge de vida».

Com ha respost la professió infermera en una situació sense precedents?

«Espectacular, tenim una gent magnífica i estic molt orgullosa de la professió. Quan veia les infermeres que estan en primera línia m’esborronava; les admiro profundament. Espero que més enllà dels aplaudiments faci canviar alguna cosa, la infermera ha de tenir el lloc que li toca. Hem de ser als llocs de decisió».

Sereu la 1a generació d’infermeres que s’inicia en la professió enmig d’una pandèmia mundial, com penses que afectarà la professió?

«Bé, la diferència és que els que hem tingut oportunitat d’ajudar hem fet un aprenentatge molt bèstia en molt poc temps.

No només pel que fa a la pràctica infermera, també en la gestió de les emocions i l’estrès. Personalment agraeixo molt les mostres de reconeixement que està fent la societat però el que realment voldria és que aquest esforç no s’oblidés en dos dies. El que ens cal és que la ciutadania ens doni suport sempre i no només ara de forma puntual. Ho necessitem si volem tenir un sistema de salut públic de qualitat».

Imatge cedida per Marisol Lolo

12

Maria Romeu Infermera de salut mental comunitària guin mantenir-se estables. Sostenir una situació que resulta inversemblant per a tothom és un desafiament més important per elles. Sovint el patiment és causa de desorganització i desestructura del seu dia a dia i de risc de crisi. Donem suport i acompanyem perquè segueixin fent el que ja feien sense el confinament, s’adaptin a noves activitats i expressin els seus dubtes i preocupacions al respecte. Un altre repte ha estat adaptar-me al teletreball, hem hagut de canviar l’escenari i els instruments del nostre dia a dia. Hi ha activitats que no es poden dur a terme, com grups terapèutics o els espais de coordinació entre professionals i això dificulta la resolució de l’abordatge de problemes que requereixen un abordatge interdisciplinari».

Imatge cedida per Maria Romeu

La Maria treballa en un centre de salut mental d’adults de Barcelona. Ara fa teletreball i atén els usuaris per telèfon, un recurs que considera útil en algunes situacions, però creu que en salut mental és molt necessari no perdre el contacte presencial. Pensa que d’aquesta crisi, les infermeres necessitaran recuperar-se i cuidar-se per seguir endavant.

Quins han estat els reptes com a infermera de salut mental comunitària?

«Aconseguir que les persones que tenen dificultats importants relacionades amb el patiment emocional i mental pu-

Com afectarà la salut mental de les infermeres?

«Crec que les infermeres som resilients però aquesta situació ens està afectant molt i ho farà durant molt de temps. Algunes hem hagut de deixar l’atenció habitual per a tractar altres persones i treballar amb una malaltia desconeguda. La intensitat de les vivències que expliquen les infermeres és enorme i segurament necessitaran temps per elaborar el dol. També és important i ens hauria de preocupar que moltes infermeres s’han sentit desprotegides, això hauria de ser un punt molt important a analitzar i aprofundir en les causes perquè treballar així no es pot repetir. Com a col·lectiu necessitarem recuperar-nos i cuidar-nos per seguir endavant. Caldrà que ens plantegem com volem ser cuidades, què necessitem com professionals i què hem de canviar perquè no torni a passar».

Dani Martínez Infermer del SEM i Coordinador del Grup d’Urgències i Emergències COIB Com ha canviat l’assistència prehospitalària amb la pandèmia?

«El principal canvi és l’ús d’EPIs per a tots els serveis. Això comporta que s’allarguin en temps d’assistència, augmenti el cansament i canviï la manera de treballar: només accedeix un dels professionals al domicili per reduir el risc d’exposició tant de persones com material. S’han incrementat unitats assistencials en diferents territoris, creat noves unitats per trasllats interhospitalaris i personal de reforç a la central de coordinació».

I l’atenció amb l’usuari?

«Traslladar als pacients sense cap familiar que l’acompanyi està sent de les coses més dures. Quan assistim algú al domicili i valorem que és necessari el trasllat, molts ens diuen que no volen per por, ningú vol estar sol. El moment de marxar i veure com les famílies ploren perquè no saben quan podran tornar-lo a veure és molt dur. També mantenir una distància i reduir el contacte físic. Atenem a moltes persones grans, moltes soles, i el que més agraeixen és que ens asseiem amb elles a casa, parlem, les agafem de la mà i això ara amb els EPIs que fan de barrera física, és molt més difícil».

Quins reptes té treballar en espais com ambulàncies?

«El concepte de seguretat és una norma bàsica en l’emergència. En el nostre entorn, comporta estar al màxim d’atenció contínuament donat que treballem en entorns no controlats i espais molt petits com l’ambulància. Un dels aspectes positius és que ha reforçat el treball en equip. Ens cuidem els uns als altres amb el vestit d’EPIs, neteja de la unitat, estar pendent

Imatge cedida pel Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM)

de què pot estar contaminat, etc. La majoria passem més hores amb els companys que amb les nostres famílies, molts han decidit aïllar-se per reduir el risc de contagi. S’ha incrementat el sentiment que som una família, amb un objectiu comú i donem el millor de nosaltres».

Com pot canviar el futur la pandèmia?

«Crec que s’ha demostrat un cop més el valor i la feina que fem les infermeres dia a dia, sempre cuidant de la població.

Espero que l’actual reconeixement social i mediàtic als professionals sanitaris es mantingui en el temps, tot i que no amb aquesta intensitat, però espero que hagi calat, es millorin condicions laborals i comencem a veure infermeres en càrrecs de decisió i estratègics del sistema sanitari».

BUTLLETI ESPECIAL Dia Internacional de la Infermera Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona

13

Ramiro A. Ortegón Infermer pediàtric expert en la promoció de la salut socioemocional La COVID-19 ha trencat la nostra quotidianitat i ha afectat l’àmbit personal, social o econòmic de la població. Tenir cura de la salut emocional és més important que mai. El Ramiro és codirector de l’Equip SEER – Salut i Educació Emocional, on és responsable de Formació, Assessorament i Acompanyament Professional i Desenvolupament Pedagògic, Investigació i Recerca, una tasca que compagina amb l’assistència com a infermer pediàtric en l’àmbit hospitalari. Comparteix la seva experiència en la promoció de la salut a través de la salut socioemocional.

Quins efectes té la pandèmia en la salut emocional?

«Són moments de complexitat emocional i cal que les persones cuidin especialment de les seves emocions. El confinament mou emocions que necessiten ser mirades i resoltes.

Si no tinc espais per poder donar lloc a aquestes emocions, reparar-les i deixar que dins meu es connectin emocions i pensaments de benestar, una via de fugida pot ser l’atac i el malestar. En l’acompanyament a professionals ens trobem que de vegades no hi ha temps perquè hi ha molta càrrega de feina. És important promoure espais per parlar de la situació, poder connectar i buidar les emocions».

La infància i els joves són més vulnerables durant el confinament?

«Aquesta situació genera moltes emocions que es posen en joc, sobretot en les persones que tenen coses a resoldre. A nivell familiar, és un moment ideal per augmentar l’acompanyament i la presència a les relacions, a les emocions dels infants i joves. En les famílies afectarà en major o menor mesura en

Montserrat Sánchez Infermera del Servei de Vigilància Epidemiològica i Resposta a Emergències de Salut Pública del Vallès Les infermeres en la vigilància epidemiològica en salut pública, de forma coordinada amb els epidemiòlegs, realitzen una tasca essencial per al control efectiu de les malalties contagioses com la COVID-19: són les responsables de la recollida, l’anàlisi i la interpretació de tota aquella informació relacionada amb l’aparició i l’extensió de malalties que després comuniquen a Salut.

Com ha canviat la vostra normalitat amb la pandèmia?

«La situació ens ha desbordat a tots. Al servei s’ha hagut de reforçar l’equip d’infermeres. Hem hagut de deixat el que fèiem prèviament com a servei de vigilància notificant totes les malalties de declaració obligatòria, ara gairebé tot és Covid.

En una època normal estaríem fent el seguiment i control de les malalties que són de declaració obligatòria, com la legionel·la, la tuberculosi o la tos ferina i tots els brots de malalties infeccioses, que en situació de pandèmia difícilment es poden abordar. Nosaltres no visitem pacients, però sovint ens posem en contacte de forma telefònica per fer-los l’enquesta epidemiològica, on fem la recollida d’informació i educació sanitària. També fem cribratge de consultes telefòniques del 061, de centres d’atenció primària o de treballadors».

Estàvem preparats per aquesta situació?

«S’havien fet protocols però com a sistema no estàvem preparats. A partir de tenir la situació de pandèmia i que aquesta 14

funció de les estructures familiars i de la capacitat de conciliar la vida familiar amb la feina. Tenim famílies que ara mateix no estan en capacitat de poder abordar tot el que pot generar aquest món emocional. Les infermeres, de la mateixa manera que acompanyem en processos de malaltia, també podem acompanyar a les persones a ser felices en els moments difícils. Hi ha coses que no podem canviar, però sí que podem canviar com ho vivim.

Des de l’acompanyament emocional en l’àmbit educatiu hem participat en la creació d’unes guies sobre acompanyament socioemocional per a joves durant el confinament per a l’Agència Catalana de la Joventut i una altra dirigida a educadors que s’han publicat per la UNESCO. També hem fet acompanyament de diferent tipus a la població: de dol, sobretot de pèrdua per mort, però també de pèrdua de rutina o de transicions a noves formes de viure la societat. Estem treballant també en prevenció en l’àmbit de salut mental per no generar en un futur la cronificació d’aquest dolor i que puguem acompanyar en el benestar emocional de la població».

Imatge cedida per Ramiro A. Ortegón

anava avançant, s’ha anat elaborant la base de dades a partir de la recollida de la informació que és des d’on en fem l’explotació de dades i el monitoratge. Potser hi ha hagut falta de previsió i s’ha menystingut la malaltia. A dia d’avui ja disposem d’aquests registres actualitzats. Malgrat això, tenim un recompte de casos amb la limitació que no es poden fer tests a la població general i, per tant, tenim només la punta de l’iceberg. Quan es puguin fer serologies podrem tenir una fotografia més propera a la realitat».

Com veus que pot afectar el futur de la salut pública?

«Espero que n’haguem après molt i que puguem estar preparats per a futures pandèmies i hi hagi més previsió, amb suficient material i una visió més planificada».

Imatge cedida per Montserrat Sánchez

Francisco Àvia | Hospital Clínic de Barcelona

Les infermeres tenim cura de la teva salut en qualsevol etapa de la teva vida

#DiaInternacionalInfermera BUTLLETI ESPECIAL Dia Internacional de la Infermera Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona

15

t L

Cristina González Coordinadora d’Infermeria al Programa Control d’Infeccions Sevei d’Epidemiologia i Avaluació del Parc Salut Mar Amb un paper poc conegut, les infermeres de control d’infeccions tenen una tasca imprescindible en la gestió d’aquesta pandèmia en l’àmbit hospitalari. Són responsables de la prevenció de la infecció i la higiene hospitalària, neteja i desinfecció tant ambiental de les àrees de l’hospital com de l’utillatge d’ús hospitalari. S’encarreguen del registre de dades epidemiològiques per detectar brots o de malalties de declaració obligatòries així com dels indicadors d’infecció per al CatSalut en diferents procediments i del seguiment dels controls de bioseguretat ambiental (aigua i aire). Un paper molt important és la formació en mesures de protecció dels professionals assistencials.

Quins reptes i dificultats has viscut?

«Els reptes han sigut molts. De sobte hem hagut de crear protocols i circuits per als professionals tan ràpid com realitzar-los al mateix moment que els implementàvem i fer la informació i la formació alhora. El gran repte ha sigut, sens dubte, el temps que jugava en contra nostra. Com a dificultats, hem tingut les reaccions humanes davant d’aquesta situació: no teníem temps de reaccionar, d’entendre o reflexionar. Ningú estava preparat. No ha estat gens fàcil gestionar les nostres emocions i vivències».

Quin impacte pot tenir aquesta crisi per la infermera de control d’infeccions?

«Crec que la infermera de control d’infeccions ha sigut clau als hospitals tot i que no ha estat anomenat gairebé enlloc durant aquesta crisi, ja que eren més importants altres qüestions que la prevenció i la higiene hospitalària. En aquests moments se’ns té més present, tot i que tinc companyes d’altres hospitals que no ha sigut el cas. He de dir que al Parc Salut Mar hem estat re-

conegudes per les companyes i les direccions, infermera i mèdica, ha sigut gratificant perquè no ho esperàvem».

Quins aprenentatges n’has extret?

«Professionalment, l’aprenentatge ha sigut ple perquè hem posat en marxa tot el ventall de coneixement i experiència al nostre abast, i hem pogut reflectir tot allò que fem dia a dia de forma ràpida, clara i intensa. L’aprenentatge vital per a mi ha sigut la capacitat d’esforç i superació de les persones en aquestes situacions i els moments d’unió i força amb les companyes».

Com ha respost la professió a aquesta situació sense precedents?

«La infermeria davant d’aquesta situació ha respost organitzada i planificant, com sempre. Estem habituades a funcionar així i ha sigut primordial per aquesta crisi, sobretot perquè era desbordant i el que ens faltava era temps. Crec que les infermeres hem estat a l’alçada i hem donat el millor de nosaltres per la cura i seguretat dels pacients. El que també és cert és que som persones i hem patit molt, hem vist i viscut la por, l’angoixa i el bloqueig de companys».

Imatge cedida per Cristina González

Mireia Guillamet

Infermera de l’Equip d’Atenció Primària La Roca del Vallès al Centre Penitenciari Quatre Camins

La COVID-19 també ha paralitzat el dia a dia a les presons.

La Mireia ha hagut de posar en pausa la salut comunitària als usuaris del centre per atendre en exclusiva el mòdul d’interns infectats. Malgrat les dificultats tant per l’espai com pel tipus de persones ateses, ho viu com un aprenentatge.

Amb quins reptes i dificultats us heu trobat les infermeres penitenciàries?

«Al centre es va detectar un brot epidèmic amb 33 casos positius i ha sigut difícil controlar sobretot el personal de diferents col·lectius que treballem a la presó. Tot ha sigut nou i hem hagut d’anar canviant les maneres de fer en funció de com ha anat evolucionant. Els primers casos que es van detectar eren aïllats a la infermeria però un cop detectades 33 persones Covid positives, es va aïllar el mòdul sencer d’interns durant 15 dies. En aquest període, els serveis sanitaris d’infermeres i TCAIs ens vam dedicar exclusivament a aquest mòdul amb reforç de personal. A la resta de la presó s’ha paralitzat tot el seguiment de salut, les infermeres hem deixat de fer les visites habituals i només hem fet demanda aguda».

En pots treure algun aprenentatge?

«No ens esperàvem que tingués aquesta magnitud. Per sort, els casos que hem tingut han estat lleus. De fet, jo mateixa he estat contagiada i he sigut completament asimptomàtica, vaig estar 15 dies a casa. L’aprenentatge és que no teníem EPIs suficients per una infecció d’aquest tipus. Al principi de tot, com a tot arreu, no en disposàvem. Amb la posada 16

en marxa de la unitat Covid ja ens vam proveir de tot per a tots els col·lectius del centre. Hem après a ser molt conscients de com posar-nos i treure’ns els EPIs, de vigilar no tocar per no contaminar... El rentat de mans i el canvi constant de guants ja ho teníem molt inculcat d’abans. També ens hem hagut de posar al dia amb la gestió de residus de tot el que ha estat en contacte amb pacients Covid positius. Ha estat una situació nova i també ha estat un aprenentatge».

Què pot arribar a canviar la pandèmia?

«A partir d’ara serem conscients que pot tornar a passar. Penso que la gent estarà molt més conscienciada en temes com la vacunació, que és un dels nostres objectius en salut comunitària juntament amb la promoció d’hàbits saludables com la deshabituació tabàquica».

Imatge cedida per Mireia Guillamet

Laura Bonet

Jessica Rivera

Infermera del Treball de la Corporació de Salut Maresme i La Selva

Infermera geriàtrica de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell Tot i que estan acostumades a gestionar la mort de pacients que reben cures pal·liatives, la crisi sanitària ha suposat un esforç extraordinari per a les infermeres dels centres sociosanitaris per la intensitat, les baixes del personal i la comunicació amb les famílies. Segons les dades de les funeràries, 150 persones han mort amb la COVID-19 o com a sospitosos a un centre sociosanitari.

Imatge cedida per Laura Bonet

Darrere del gran esforç de les infermeres i altres professionals de la salut atenent i fent seguiment de les persones infectades per la COVID-19 hi ha els serveis de prevenció i salut laboral dels centres que vetllen per la seva salut i la seguretat a la feina.

Quins reptes s’han viscut en la salut laboral amb la crisi sanitària?

«Ningú estava preparat per una situació d’aquesta magnitud.

S’han hagut d’adaptar circuits i donar assessorament reciclant-nos dia a dia amb protocols canviants contínuament.

Dins del servei de prevenció s’ha donat atenció a més de 1.800 treballadors de l’hospital, sociosanitaris, centres d’atenció primària i altres serveis i centres de la Corporació. La feina realitzada ha sigut desbordant, ja que la situació laboral i general no estava preparada per una pandèmia a aquesta escala. La feina de les infermeres del treball ha canviat molt, s’ha hagut de paralitzar gran part de la feina habitual per centrar-nos en donar cabuda a la COVID-19.

Malgrat la complexitat, la sensació de caos i el desbordament que segurament tota infermera del treball i els serveis de prevenció han experimentat, em sento satisfeta d’haver pogut assessorar, tranquil·litzar, donar suport i vetllar per la salut dels meus treballadors que he pogut atendre, que a la fi, és el meu objectiu final. He hagut de reciclar-me per intentar especialitzar-me en aquest virus i poder donar resposta a totes les demandes dels treballadors».

Com pot afectar el futur de la infermeria del treball aquesta pandèmia? «És molt important en el futur treballar sobre riscos biològics i especialitzar-nos en les adaptacions corresponents dels llocs de treball i en la manera de treballar. S’ha de fer molta feina en mesures de prevenció i la complexitat es multiplica en l’àmbit sanitari perquè treballem molt en contacte amb les persones.

Fins que no es trobi una vacuna i tractament efectiu, els llocs de treball han de canviar, en disseny, estructura i manera de procedir. La infermera del treball serà un gran referent en el seguiment, control i valoració dels nous casos de la COVID-19 que puguin aparèixer en els seus treballadors. La salut laboral serà el gran referent, com fins ara, de tots els professionals que vulguin manifestar dubtes i control de la seva salut. Per aquest motiu, la nostra feina anirà directament proporcional a la situació que la societat visqui durant aquest procés».

Com us vau organitzar al centre?

«Tot va començar amb el contagi d’un treballador, que va obligar a aïllar el 50% de la plantilla i aquí van començar els problemes. El quart dia ja teníem el 57% del personal de baixa. Els que estàvem treballant hem doblat torns i anàvem aïllant i prenent moltes precaucions. Ràpidament vam tancar el centre però els primers quinze dies van ser molt intensos i molt durs. Després ja vam poder fer proves, ja que som centre referent de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i es feien les mateixes proves que a l’hospital, això facilitava la pròpia organització dels aïllaments. Cal dir que en la nostra empresa l’organització i la comunicació ha estat molt ben gestionada. A través de grups de whatsapp rebíem les novetats i indicacions per saber al moment el que calia fer».

Com es gestiona l’acompanyament al final de vida en una situació així?

«A cures pal·liatives estem acostumades a tractar amb la mort.

Donem males notícies contínuament, però és quelcom que fem amb les famílies i acompanyar-los en aquest moment té una part gratificant pel retorn en aquesta relació. Amb la COVID-19 tot ha estat diferent. Al meu centre deixàvem entrar un familiar, protegit amb EPI, per a poder-se acomiadar quan vèiem que no se’n sortiria però ha estat molt difícil. La tecnologia també ens ha ajudat molt, amb les videotrucades i la possibilitat de contactar diàriament amb les famílies. Es va comptar igualment amb l’ajuda d’un equip de psicòlegs per parlar amb les famílies en un moment en què tampoc es podia fer un dol normal».

Com heu viscut emocionalment aquesta difícil situació?

«Els primers dies hi havia tanta adrenalina que no podíem ni pensar. Se’ns ha ofert suport psicològic individual i grupal a través dels equips d’EAPS. És que tot és molt complicat. Jo fa dos mesos que no veig els meus fills ja que vam decidir allunyar-los de casa perquè la meva parella també és un professional de la salut.

Hem sacrificat molt dels aspectes personals. També penso que aquesta experiència marcarà la relació entre companyes, n’hi ha algunes que han tingut molta por i molta fòbia a emmalaltir. En positiu, val a dir que ens hem sentit molt acompanyades amb tot el que ens arribava de regals, cartes, dibuixos i de l’agraïment que les famílies ens feien arribar. Sempre és gratificant».

Imatge cedida per Jessica Rivera

BUTLLETI ESPECIAL Dia Internacional de la Infermera Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona

17

Timeline d’accions del COIB durant la pandèmia 5/3/2020 El COIB suspèn la formació continuada seguint la resolució del departament de salut pel SARS-COV-2

12/3/2020

El Col·legi desconvoca l’Assemblea General Ordinària 13/3/2020

El COIB activa la Comissió de Crisi COVID19 per canalitzar les necessitats de les infermeres, el sistema de salut i la ciutadania Coordinació amb diferents agents Coordinació amb el Departament de Salut i amb la resta de col·legis de professionals de la salut i societats científiques per les necessitats de dotació d’infermeres i per la falta de recursos materials per prendre les mesures que siguin necessàries #COVID19

Participació en mitjans de comunicació 14/3/2020

El COIB fa una crida a totes les infermeres/rs que es vulguin sumar als equips de l’Anoia, hospital, atenció primària, residencies a posar-se en contacte amb la Comissió de Crisi del COIB 15/3/2020

El COIB col·labora amb els continguts d’Epidemixs, eina digital que facilita l’accés a la informació sanitària validada sobre el coronavirus 16/3/2020

Reunió amb el Departament de Salut El COIB es reuneix amb la Directora d’Àrea d’Assistència i la Directorta d’Àrees Professionals i Organitzacions del Servei Català de la Salut per conèixer la situació sobre els EPIs i la centralització de les compres del material sanitari i d’autoprotecció per als professionals.

Reunió amb l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) El contingut de la reunió ha estat: · Passi d’ESTAT de CONTENCIÓ al de MITIGACIÓ de la pandèmia ·Mesures personal sanitari contagiat. ·Dades sobre la progressió del COVID- 19 a Catalunya. ·Explicació d’accions des de CatSalut ·Mesures de confinament

18

18/3/2020

Participació en mitjans de comunicació 19/3/2020

Participació en mitjans de comunicació Participació en mitjans de comunicació 20/3/2020

El COIB ofereix un servei de suport psicològic per a les infermeres durant la crisi sanitària de la COVID- 19 Col·legiació gratuïta per a les infermeres voluntàries i jubilades que prestin servei durant l’emergència sanitària Infografia amb consells per al teletreball 21/3/2020

Recursos formatius gratuïts online dirigits a infermeres En nom dels Consells de Col·legis d’Infermeres i de Metges de Catalunya es demana a tota la població que resti confinada a casa d’acord amb les indicacions del Govern.

El COIB inicia una campanya de comunicació, junt amb els Consells de Col·legis d’Infermeres i de Metges de Catalunya, per demanar que la població resti confinada a casa d’acord amb les indicacions del Govern.

23/3/2020

Elaboració d’una infografia sobre dubtes en embaràs i coronavirus

24/3/2020

El COIB expressa la seva preocupació per la falta d’equips de protecció individual Participació en mitjans de comunicació 25/3/2020

Participació en mitjans de comunicació 26/3/2020

Comunicat del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona i del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya sobre la falta de material de protecció i de proves diagnòstiques per al personal sanitari 29/3/2020

Comunicat de la Junta de Govern del COIB respecte les noves mesures anunciades pel Govern d’Espanya

30/3/2020

El Grup ITCOIB llança recomanacions en l’ús de les TICs durant la pandèmia de la COVID-19 Participació en mitjans de comunicació 31/3/2020

La Vocalia de llevadores del COIB realitza una infografia per resoldre els dubtes més freqüents sobre embaràs i coronavirus dirigit tant a professionals com a la ciutadania.

Nou comunicat del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona vers la publicació del Real Decreto-Ley 10/2020, de 29 de març

Posicionament del COIB en relació amb la situació de les #infermeresdebcn a causa per la pandèmia ocasionada pel #COVID19

Participació en mitjans de comunicació

Edició de materials educatius adaptats als nens sobre la COVID-19

1/4/2020

El COIB exigeix al Departament de Salut que solucioni la manca d’EPIS pels professionals i activa recursos per canalitzar donacions de material sanitari 2/4/2020

El COIB llança un portal sobre la COVID-19 per a les infermeres Participació en mitjans de comunicació El COIB s’adhereix al manifest per denunciar el maltractament vers les persones grans arran de la crisi de la COVID-19 3/4/2020

Suport del Col·legi al document: Recomanacions per a la presa de decisions ètiques i clíniques en l’entorn residencial en context de la crisi de COVID-19 Participació en mitjans de comunicació Participació en mitjans de comunicació 4/4/2020

El COIB col·labora de nou amb el sistema de salut en la cerca de professionals per a donar resposta a les noves necessitats de servei de la COVID-19 6/4/2020

11/4/2020

El COIB rebutja la decisió del Govern espanyol de finalitzar el confinament total Participació en mitjans de comunicació

12/4/2020

Posicionament: L’Atenció Primària, més necessària que mai Participació en mitjans de comunicació

14/4/2020

El COIB expressa al ministre de Sanitat el seu malestar per la falta d’EPI i de proves de detecció del coronavirus

2/5/2020

El COIB adverteix a la població del risc de propagació del coronavirus per un mal ús de les mascaretes i els guants

La presidenta del COIB, Paola Galbany, és entrevistada a FAQs, de TV3

Elaboració d’una infografia sobre l’us de mascareta 16/4/2020

Participació en mitjans de comunicació 7/5/2020

Participació en mitjans de comunicació 17/4/2020

El COIB participa en l’elaboració del Pla de Gestió dels EPI en la pandèmia COVID-19

20/4/2020

10/4/2020

El COIB lliura a infermeres i infermeres de barcelona una targeta identificativa per acreditar-se durant els desplaçaments mentre estan de servei

El COIB demana no abaixar la guàrdia durant el desconfinament dels infants.

Participació en mitjans de comunicació

El COIB llança un espai web dirigit a la ciutadania amb informació i recursos sobre el coronavirus

El contingut ha estat sobre la situació epidemiològica i possibles accions de cara al futur

24/4/2020

28/4/2020

13/4/2020

19/4/2020

Reunió amb l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCATY)

Participació en mitjans de comunicació

El COIB posa a la disposició dels estudiants de 4t d’infermeria una assegurança de responsabilitat civil mentre duri l’Estat d’Alarma

Participació en mitjans de comunicació

Elaboració de la infografia amb recomanacions per a llevadores sobre mesures de seguretat durant el part en gestants afectades per la COVID-19.

8/4/2020

21/4/2020

El COIB demana que les IIRs percebin els sou corresponent a professionals assitencials titulars de grau mitjà 8/5/2020

La vocalía d’infermeria pediátrica faciilita consells de protecció per als infants

Participació en mitjans de comunicació

7/5/2020

El COIB demana a la Generalitat que incorpori infermeres al comitè d’experts que ha d’assessorar sobre el desconfinament

El COIB i l’AIFICC demanen que les infermeres internes residents durante la crisi sanitària percebin el sou correspondent a professionals assistencials titulats de grau mitjà

Participació en mitjans de comunicació

Participació en mitjans de comunicació

Participació en mitjans de comunicació

Participació en mitjans de comunicació

Participació en mitjans de comunicació Participació en mitjans de comunicació

…i continuem treballant per les infermeres i infermers de Barcelona.

Consulta’l a coronavirus.coib.cat/timeline/ BUTLLETI ESPECIAL Dia Internacional de la Infermera Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona

19

alerta sanitària

COVID-19 Entra al teu espai d'informació professional actualitzat a diari!

coronavirus.coib.cat Horari d’atenció col·legial durant la situació de confinament per la COVID-19 – Dl a Dv de 9h a 15h Si tens qualsevol dubte relacionat amb la COVID-19, contacta’ns. coronavirus@coib.cat telèfon 649 50 50 52 en horari de 8 a 20h., de dilluns a divendres

c/ Pujades, 350.

08019 Barcelona Tel. 93 212 81 08

info@coib.cat www.coib.cat

Segueix-nos a:

@COIBarcelona @infermeria

@Bancimatgesinfermeres

facebook.com/COIBarcelona facebook.com/Infermeravirtual