Perspectives lumĂniques. C1-UD11a
Llum Color
Perspectives lineals i lumíniques.
Perspectiva lineal: dibuix que mostra els objectes tal com apareixen a la vista, amb la impressió de gruix i de distància, a partir de línies que mostren les seves arestes i el seu contorn aparent.
Perspectiva lumínica: dibuix que mostra els objectes tal com apareixen a la vista, amb la impressió de gruix i de distància, a partir de la incidència de la llum sobre les superfícies que els conformen.
La perspectiva lumínica.
La realització d’una perspectiva sistemàtica, és a dir, mitjançant els procediments associats a un sistema de representació determinat, exigeix una gran precisió que només el traç assistit (amb escaires, CAD,…) pot garantir. Treballem amb perspectives de resolució lineal, les que ens dóna el traç.
El traç defineix arestes (línies ideals i contorns aparents).
Però si les perspectives tenen per objectiu acostar els objectes i els espais representat a la visió real, cal reconèixer que les arestes com a definidors del volum no existeixen. El que hi ha és diferents graus de brillantor per a cada superfície en funció de com hi incideix la llum. Un cop encaixada la perspectiva lineal podem resóldre-la en la modalitat lumínica.
La modalitat lumínica no és, doncs, independent de la lineal perquè la necessita per poder concretar el dibuix. Però, un cop fet l’encaix lineal, la modalitat lumínica suposa resoldre el dibuix no per les arestes i contorns aparents que defineixen els objectes sinó per les seves cares; la llum determina com veiem les superfícies i les variacions d’intensitat permeten apreciar el volum.
La carta de tonalitats. Colors primaris: (saturació 100%) groc, vermell i blau; l’adició de tots tres colors en forma de llum dona la llum blanca. Colors secundaris: són els tres colors resultants de barrejar els tres primaris de dos en dos amb una proporció del 50% Tonalitats: cada una de les variants de color que podem obtenir entre un color primari i el color secundari del seu costat. Aquesta carta mostra 9 variants tonals entre color primari i color secundari.
Gradació de la brillantor d’una tonalitat.
Brillantor d’un color o d’una tonalitat: quantitat de blanc afegit; li dóna al color més o menys brillantor.
La orientació de les cares d’un cos.
Considerarem habitualment que la llum procedeix d’una font natural: el Sol, que ens envia la llum amb raigs paral·lels. A efectes pràctics, el Sol és tan gran i es troba tan llunyà que no diferenciarem si una superfície està més a prop o menys que una altra que tingui la mateixa orientació; per a totes dues l’efecte de la llum serà el mateix.
L’orientació d’una superfície envers la llum que li arriba en forma de feix de llum cilíndric determina que la forma que adopta la taca de llum sigui una circumferència o una el·lipse.
La forma de l’el·lipse pot variar amb diàmetres més o menys diferenciats, però el menor serà sempre igual al de la circumferència.
Si la quantitat de llum es sempre la mateixa, tindrà més lluminositat la forma circular (menor superfície a repartir la llum) que no pas la forma el·líptica (més superfície i, per tant més foscor; és a dir, menys blanc).
Les superfícies orientades més perpendicularment a la llum seran més clares.
Els objectes mostraran les seves superfícies amb major o menor lluminositat en funció de la millor o pitjor orientació a una llum que prové de l’infinit.
Tractament lumínic d’una superfície.
Superfície plana = resposta uniforme de la tonalitat
Superfície corba = degradació de la tonalitat (de més clar a més fosc)
Superfícies planes donaran tonalitats de color planes; les superfícies corbes donaran tonalitats amb brillantor degradada (de més clar a més fosca, en funció de la orientació). Caldrà considerar, para cada color, les diferents brillantors possibles.
C1 - UD11a. Perspectiva lumĂnica.